Puc notar el bus que esperes, que toquin les teves. El vent castiga aquells que miren per damunt dels vostres caps. Notar com ara es gasta vida que passa.
Avui soc un pic que ha crescut més amunt, que ha crescut més amunt que els altres i res em tapa. Avui soc un pic que ha crescut més amunt, que ha crescut més amunt que els altres i res, mama.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
Girona FM, l'espai comunicatiu de la ciutat. Gironès 92.7 FM. Girona FM
Gràcies.
Bon dia, Girona. Salut amics, coneguts i saludats. Un diumenge més tornem a ser aquí. Salutacions de l'Arnau Vila, que remena els botonets i els ordinadors. Us parla, com de costum, Montserrat Jovendenc. Sigueu molt ben retrobats.
Històries per explicar. Històries per recuperar. Històries que són història. A la Principal de Girona FM.
I avui tindríem un bon motiu per recordar una persona que va ser un gran de la composició i de la direcció de Cobla, en Conrat Saló, que el dijous dia 4 es complia en anys del seu naixement. Va ser el 1935 i nosaltres procurarem recordar-lo en propers programes. El dia 4
Bona nit!
. . . .
Bona nit.
Alguns dels nostres oients, els més erudits, segur que hauran distingit el so d'aquesta tenora, perquè avui tenim un convidat d'excepció. El que acabem d'escoltar és la Sinfònica del Vallès, amb Centenari, de Francesc Cassú, i aquesta interpretació forma part d'aquella col·lecció de músic from Catalunya de Metalquimia.
Bé, Josep Gispert, un dels grans de la tenora, em plau enormement tenir-te aquest diumenge al matí aquí entre nosaltres.
Moltes gràcies, Montserrat. Feia dies que em parlàvem, has de venir a la ràdio, has de venir a la ràdio i vam dir bé, doncs com que el desembre hi ha una data especial que després ja us la desvetllarem, doncs el convidarem per venir a la ràdio. Voldria que m'expliquessis, sense ficar-me en coses personals, com va començar el teu interès per la música, perquè esclar, tu ets de púbol,
sense menys que hi ha ningú d'un poble de pagès. No, no, no, soc de Pugl. No, no, però em refereixo... De la mateixa manera que jo soc de Ripoll i amb molt d'honra. Però em refereixo que a l'època que tu eres petitó, que eres jove, que havies de decidir què volies fer, hi devia haver, bàsicament, pagesia Pugl. Sí, sí. No hi havia gaire res més. No, res més. Per això, com va ser que tu entressis al món de la música?
Mira, són causalitats de la vida. Jo, de petit, hi havia un mestre a la pera, un mestre, i la seva dona, doncs, ensenyava música. Estàs parlant d'un mestre d'escola? Mestre d'escola. Mestre d'escola que estava a la pera, que eren mallorquins. I jo m'hi vaig apuntar, però era música, era fer música...
I aquest senyor, al cap de poc, no sé si vaig anar-hi un any o així, va haver de marxar, va tornar a marxar a Mallorca, o el va demanar, i van marxar, jo em vaig quedar, vaig quedar sense música, i aquestes casualitats de la vida, que el 31 d'agost era la festa de Públ, la festa major de Públ, Sant Ramon.
I venies... Molt, molt venia a la moderna de la Bisbal. Que ara ja no existeix, ja fa anys que no. Allà és on t'hi havia en Jaume Ponsatí? Sí, allà. És que em sona. Tot ve d'aquí. Em sona de dades històriques, eh? Tot ve d'aquí. Llavors...
Els músics anaven a menjar per les cases, doncs a casa van venir dos músics, un d'ells era en Jaume Ponsadí, i quan allà li van dir, o el pare o la mare, allò que hi havia d'allò, i que ara em havia quedat sense, que havia marxat la mestra, i d'allò, si el porteu a la Bisbal, diu, jo li donaré lliçons.
I això va ser el detonant que jo fes de música, perquè aquest senyor ja et preparava, ell no t'ensenyava música, però ell ja et preparava per anar amb coble orquestra. Jo vaig entrar allà, una mica de solfeig, pot ser aquí ja, un instrument clàssic, el violí. Al cap d'un any, un instrument del ball, pel ball, el saxo. I al cap de dos anys més, ara un instrument per la coble.
i bueno, vaig triar la tenora perquè ell la tocava i no sé com va ser que tria la tenora però no havia tocat tible també, Ponsaté sí, havia fet també tible i tenora ell ho ensenyava tot en aquells moments llavors ja no tocava, ja no estava la moderna però jo jo el vaig i la tenora ara t'ho em preguntes per què vas tirar la tenora no ho sé, si jo veia una cobla si tu veus una cobla el que et crida l'atenció el que crida més l'atenció és la tenora
per la dimensió de l'instrument i pel so. No, no, perquè pel so, és que tu, una sardana, el protagonista sol ser la tenora, perquè les melodies és el cantant de la cobra, doncs és això, i vaig agafar la tenora. Però és tota una casualitat, perquè amb la família no hi havia cap...
cap antecedent musical ni res el meu avi li agradaven molt les sardanes i els escoltava i coneixia aquest és en Vila de Sau però no hi havia cap allò però van ser aquestes curiositats de la vida que anar amb el senyor Ponsatí i allà doncs allà es va fer i quan vas començar tu a tocar per primera vegada amb una copla?
Jo vaig començar als 16 anys, amb la Moderna. Llavors, en Ponsatí em dius que ja quan et feia classe ja no hi tocava, per tant ja de persona hi havia els músics més, diguem, contemporanis. Sí, llavors en Ponsatí ja feia almenys...
Tres anys o quatre, si tant, o cinc, que no tocava. Però bé, ell feia classes, però ell feia, feia, portava, feia... L'administració de la Copla. De la Copla, feia els bolos, ho feia tot, la portava ell. Et sembla que anem ja per escoltar alguna cosa a la que hi ha alçada la teva tenora?
doncs mira em val a dir que nosaltres li hem donat una selecció llarga de sardanes en el Gispert i li hem dit què t'agradaria escoltar li hem donat l'opció d'escollir i llavors una de les que ens ha demanat és la vall de Camprodon d'en Ricard Vila de Sau jo contenta perquè és la meva comarca del Ripollès doncs sí, doncs aquesta la vall de Camprodon que aquesta la vam gravar els Montgrins el primer any o segon al principi d'estar al Montgrins jo
Perquè tu, les dues, diguem, cop les més icòniques han sigut els mongrins i la principal de Lisbeth. Sí, jo vaig... aquí la moderna, que ara que han parlat de la moderna, hi vaig estar dos anys. Hi vaig estar... 16 anys, 16 i 17. Els 18, després vaig anar a la principal de Llagostera.
El principal de Llagostera també hi vaig estar dos anys. Dos anys. Dos anys. I després ja vaig anar al Montgrins. Al Montgrins hi vaig entrar l'any 75. L'any 75 i... No, ep, ep. No, vas anar a la principal de Girona. Vas anar a la principal de Girona. Ara m'enganyaves. De la principal de Llagostera vaig anar a la principal de Girona. Quatre anys. Del 71 al 75.
és el que em consta a mi del 71 al 74, el 75 ja era el Montgrins però bueno, sí, tot el 74 al principal de Girona i fins a Carnaval del 75 Montgrins del 75 al 83 allà hi va haver hi va haver l'Apsos però quan venia l'Emili, un any de l'Emili un any o 15 mesos a on et va tocar? Saragossa i vaig estar molt bé l'Emili, encara hi tornaria
Feies de música a la mili també. Sí, vaig poder entrar a la banda. Ah, i què et tocaves a la banda? A la banda de les naves. Vaig entrar-hi amb el saxo i al cap de poc, com que un brigada que era flautista es va jubilar, em van donar una setmana de permís per anar a venir a buscar la flauta a Púbol i llavors vaig tocar la flauta i em va anar molt bé. I tocant amb la banda vas coincidir amb alguna altra música català que toqués sardanes o així? No.
Que toqués sardanes, no. Els dos que van entrar aquells remplats érem un noi d'aigua freda que tocava la trompeta. Llavors, bueno, llavors hi havia dos que havien entrat un remplàs abans, que n'hi havia un de la fatarella que havia tocat el tible i havia tocat sardanes. Aquest sí, aquest sí. I un altre...
Anem per la vall de Can Prudon. Aquesta sardana va ser premi del dia de la sardana al 1978. És del gran Ricard Vila de Sau i són els mongrins amb en Josep Gispert de Tenor Solesta.
Fins demà!
Fins demà!
Hem escoltat els mongrins amb la vall de Camprodon, sardana de Ricard Vila de Sau, que va ser Premi Dia de la Sardana 1978. I us recordem, pels oients que us hagueu incorporat més tard a la nostra sintonia, que avui tenim aquí a l'estudi, aquest diumenge al matí, un dels grans de la tenora, en Josep Gispert.
Josep, ens hem quedat amb la principal de Llagostera. Jo et deia ara a micro tancat que revisant un llibre de cobles no havia trobat el teu nom enlloc a la principal de Llagostera. Quin oblic més gros. De veritat, perquè jo hi vaig estar el 69 i el 70.
doncs et prometo que ho vaig repassar de dalt a baix i no i van fer una campanya molt maca hi havia en Joan de Verges en Xico Clà a qui volia anar jo en Xico Clà tu ja has coincidit amb diferents cobles orquestres perquè vas estar-hi anys amb els mongrins però abans també hi havies estat amb altres la primera que vaig anar a la moderna de l'Avisbal ja hi havia en Xico Clà i vam estar junts amb en Xico Clà
Llavors, a la llagostera, els dos anys, els dos anys també a Menchico, no, un any a Menchico, clar, perquè el primer any que vaig entrar a la llagostera hi havia en Silvestre Vergés, de Fiscord. De Tortellà. De Tortellà. Llavors va plegar i va venir a Menchico. Llavors hi vaig estar, amb la Moderna, amb la llagostera i amb els mongrins, els vuit anys dels mongrins. En Menchico Clà el tinc agendat per fer-lo venir també un dia que m'expliqui. El que passa és que a Menchico Clà és una mica perillós portar-lo a la ràdio, perquè no saps mai quan parla en sèrio
o quan et fot una trola perquè me'n fa cada una a mi cada una d'aquelles per riure diu que això és genètic que ja la seva família eren molt bromistes mira, un dia que havíem d'anar perquè tu saps que jo tinc alguns problemes per conduir de nit i llavors problemes amb un ull que me l'estan controlant però no en acabem de sortir
Doncs, algun dia que hem anat a algun lloc i ell hi ha hagut d'anar, m'ha recollit. I l'últim dia que vam anar a Olot em posa, el tren passarà a tal hora a tal lloc, al lloc de sempre, per després, un quart d'hora més tard o deu minuts més tard, agafar l'ave que sortirà en direcció a Olot.
I un altre dia m'escriu i em diu no sé pas si hi podré venir perquè he tingut un atac de ronyó. I jo amb tota la meva bona fe li dic en el lloc on havíem d'anar no sé si hi podré venir perquè en Xico està fotut del ronyó. I resulta que era una broma com una casa. Xico s'ha de conèixer, jo com que el conec molt ja...
Ara ja el començo a conèixer, però m'ha costat el meu, eh? Per això et dic que l'he de portar, però no sé què em podré creure del que m'explicarà. A veure, em va seleccionar una sardana també de Manel Sederra Puigfarer. Girona, Ciutat Povilla. Tu tenies molt bona relació amb en Manel. Sí, amb en Manel, però molta. En consta, en consta, per això t'ho dic. És que en Manel et venia... havia vingut
a passar alguna sardana, a dirigir, i et deia coses, i és que Manel era un pou de ciència, sabia molt i molt, i et donava, et deia coses, et donava consells, i valia la pena escoltar-ho, i bueno, i amb ell com va fer moltes sardanes, la de Sant Saturn i de Noia, el d'allò tot, i va estar ballar, i hi havia molt bona relació amb Manel.
Tu hi tenies molt bona relació i a mi el meu fill amb en Puig Ferrer em va fer caure la cara de vergonya. Perquè vam venir a dinar a casa ell i a la Fausta amb una plec de Ripoll i a la sobretaula allò que fa que parles i li dic al meu fill, era una criatura, eh? Dic, Enric, aprofita ara que tens en Manel aquí per demanar-li que et faci una sardana. I se'm posa seriós. Devia tenir uns 8 o 9 anys. Se'm posa seriós i em diu, no, de cap manera. Una sardana per mi, si en cas, l'ha de fer en marros. Ah.
Esclar, ella en música no hi entenia aleshores. I en Puigferrer l'agafa i el toca i la manyaga i li diu, sí, nen, sí, tu sí que en saps. I a mi em hauria caigut la cara de brigolla. M'ho va arreglar. M'ho va arreglar. Continuem, estàvem amb la principal de Llagostera. Principal de Girona.
Jo a la principal de Girona, i t'ho deia abans a Microtancat també, en tinc un record molt divertit, perquè va coincidir algunes actuacions de la principal de Girona, aquí a Girona, al principi que jo estava a la Bocejerona, esclar, vaig ser quan vaig veure més músics que Ripoll no els veia tant, i em recordo molt...
d'en Miquel Casú, que sempre tenia la broma a punt i que diia, bueno, un cas com el del xico, que deies, bueno, jo ara aquest què he volgut dir? Amb aquella cara sempre de jijijaja. Sí, sí, no, en Miquel era... Bueno, de fet, jo quan hi vaig... Ell era el jefe, diguéssim. Sí, sí, sí. Ell la portava i el d'allò i... No, molt bé, Miquel, molt bé, i bueno, fins cor, que també ell...
havien fet el Sal i Pebre, Tenor i Fiscorn i moltes coses. I allà, allà el que vaig trobar també és en Xàndric, vam entrar junts amb en Xàndric. I després us vam tornar a trobar a la principal de la Disbal. I d'aquestes gravacions de la principal de Girona no existeix cap cosa? Hi ha algun disc o hi ha alguna cosa de la principal de Girona? No.
s'havien de buscar coses que haguessin gravat així en algun lloc així però gairebé gravacions no, era una altra època discos, no, no, jo no recordo que n'hagués fet cap amb la principal de Girona però gravacions sí que hi deu haver però d'aquelles que no són massa fiables perquè hi ha sorolls perquè hi ha tot un pilot de coses la principal de Girona es va dir després altres noms l'anti de Bolero i tu hi vas estar del 71 fins al 75
Sí, el 71, fins al carnaval del 75, que quan vaig entrar als Montgrins. El mes de febrer. I llavors vas fer el gran salt cap als Montgrins, fins al 83. Home, sí! Això... Mira, això també és una d'allò... Jo tots els... Jo he estat en cinc orquestes, en cinc orquestes, i cada vegada que he fet el salt era per millorar, era per millorar, però...
jo no havia d'estar content i em feia una pena d'haver de deixar els companys passava un dol un temps feies com aquells nanos que acaben l'ensenyament d'EGB i han de passar secundària i diuen ai, ara és que perdem els companys i que feies una mica de criatura però
M'ho permets, no?, amb tot el carinyo del món. Sí, sí, perquè hi estava molt bé. Ja, ja, ja. És que jo, a totes les orquestres que he estat, hi he estat molt bé. Sempre hi ha coses, però hi he estat bé. I als Montgrins et trobes amb en Xico Clà? Sí. I qui més hi havia en aquells moments quan tu vas anar als Montgrins? Hi havia encara els dos germans Font o només hi havia l'Eduard? No, no, l'Eduard. Martiria va entrar més... Martiria ja hi havia sigut, però va entrar més tard. Sí, va fer dues etapes, em consta. Jo quan vaig entrar...
Bueno, era la formació, esclar, jo vaig substituir, però Montguilot s'hi va quedar encara, encara hi érem en Montguilot. Sí, perquè va fer Flaviol d'una temporada, no? Feia el segon taró, després va fer el Flaviol, perquè després va venir en Josep Vilar, de Caldes, va venir un any, i després va venir l'Esteve Palet.
a l'Esteve Paleta i bueno Narcís Baulida molts en Josep Ramon Prats és veritat que us van trobar els mongrins que ell venia de Tarragona i després van tornar a coincidir a la principal de l'Evisbal ell trompeta i tu tenor i qui tenies de segon tenor al costat? en Martí Camós?
No, no, Martí Camós va entrar molt més tard. Jo de tenor, de segon tenor, vaig tenir uns mesos amb un guilot, després en Josep Vilar, de Caldes, i després l'Esteve Palet. L'Esteve Palet tocant la tenora? Sí, l'Esteve Palet. Jo només el recordo tocant el tiple. L'Esteve Palet pare, estem parlant. Sí, estem parlant amb Palet, l'Esteve Palet pare. No, no, a mi feia el d'allò, la tenora. I llavors va venir Jaume Tardiu. Pal.
aquests són els que he tingut i llavors tu ja vas marxar amb la principal de l'abisbel el 1983 el 1983 fins al 2011 sí, fins al 2011 fins al carnaval del 2011 28 anys i aquest salt de Montgrins a principal de l'abisbel com va anar?
Em refereixo que abans deies que et sabia greu marxar, que passaves un dol, però clar, de cara a fora això era el sumum, anar amb una copla oficial de la Generalitat de Catalunya. Sí, sí. Que aleshores dirigia el que supera.
Sí, en Josep Cassú, quan jo hi vaig entrar, jo amb en Josep Cassú hi vaig estar dos anys, em sembla. No, què? Dos anys. En Josep Cassú, jo vaig entrar al 83 i ell va plegar al 90, doncs hi vaig estar... Set anys. Vuit anys. Set, vuit anys. Set, vuit anys amb el pare Cassú. T'has fet aquí unes xuletes, com aquell que va a examen, a veure què. Hi ha alguna cosa...
Però Montse, però com que no m'hi veig gaire, no veig res. Però aquestes coses que tu t'has fet xuletes, hi ha alguna cosa que tu consideris que és important i que jo no t'he preguntat? No ho sé, no, no, no. No, ara no, ara no. Tu la que comandes ets tu, per dir que jo contestaré el que tu em preguntes. Anem a Girona, Ciutat Pobilla, són els mongrins, el tenor és en Josep Gispert, i recordem que aquesta sardana no la va tenir Girona l'any que va ser Ciutat Pobilla, sinó que es va fer uns anys després.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
¶¶
Gràcies.
Hem escoltat Girona, Ciutat Pobill, eren els mongrins i naturalment hi havia en Josep Gisbert. I tu em deies ara que el salt que després vas fer a la principal de l'abisbal et va produir, diguem, no sé... Ens quedem tots en silenci perquè resulta que ara se'ns ha obert la porta del nostre locutori i apareix la Marta i en Saïd i ens porten...
Un pastís de xocolata que diu 75 anys. Josep, ahir vas fer 75 anys. Sí, sí, sí. Doncs aquest és el nostre petit homenatge. Ara, bufa les espelmes, sisplau. Moltes i moltes de gràcies. I demana un desig. Ui, aquesta bufera. Ei!
Moltes gràcies. Tot això sortirà per ràdio en el programa. No ha pas quedat aquí entre vosaltres. Està sortint en ràdio això ara mateix. Estic escoltant. Ah, ja està sortint. Doncs va, seu-li aquí un primer pla en un vell i el 75, va.
Marta, Marta, Marta, maca. Aquí anem tots coordinats. Ui, ens deveu pensar què passa. Mira, jo m'he embrutat el dit de xocolata i ara m'he dit el dit. Resulta que en Josep Gispert, doncs, és el seu aniversari, o va ser... Ahir, ahir. I nosaltres hem dit, fem-li una petita sorpresa, doncs la petita sorpresa ha sigut...
una porció de sàcher de xocolata amb dues espelmes, el 7 i el 5 i ens hi han ajudat la Marta i el Seït i el nostre director i tothom aquí estava camuflat per dir-li Josep Gispert per molts anys Molt bé, moltes i moltes gràcies
Continuem programa. Bueno, ja te'l menjaràs com vulguis, et guardo això perquè te'l puguis emportar tranquil·lament. Doncs apa, continuem. Sal o l'abisbal? Hi ha una sardana que a mi m'entusiasma i a més a més en el moment que es va gravar va ser com molt apoteòsic perquè era un bon moment de reivindicació. Llibertat.
Sí, però abans d'això t'explico el sal. El sal del Montgrins a l'Avisbal em va costar bastant. Em va costar bastant, perquè jo en els Montgrins hi estava molt bé. El Montgrins ha sigut la cobla... És que jo pensava que no marxaria mai del Montgrins, que ja hi faria vida i mort, que diu aquell. Però allà va ser un mavaig...
reivindicar gràcies a què? jo llavors anàvem a en Viladesau a lliçó en Viladesau va venir no era el director però quasi quasi venia a passar a les sardanes i dirigia perquè tot el disc que van fer del carrilet de la llibertat a la vall de Camporodon tot això hi ha molts mongris tot això ell venia a dirigir llavors què va passar? que totes les sardanes que feia obligades
com que jo era el seu alumne, els estrenava totes. Això llavors, esclar, nosaltres anàvem, els mongrins fèiem bastants d'aplex, i anàvem els d'aplex i sempre teníem estrenes de duoligades i pràcticament els vaig estrenar totes. Això em va anar molt bé a mi, això va ser una sort per mi. I et va donar molt nom i et va pujar cap amunt. Llavors, esclar, llavors l'abisbal ja havia sortit abans i havia dit que no, però llavors quan va tornar a sortir és una d'aquelles coses que, esclar,
que a vegades no es presenten les oportunitats a tu se'n van presentar això m'ho va dir en Saló és trencar les portes però va tornar a passar el tren per segona vegada i llavors és allò que et fa il·lusió jo el que he començat a fer de músic sempre la meta final és arribar a la Bisbal i per això llavors ara sí però tu no vas coincidir mai tocant amb en Saló
No, no, no. En Saló va morir, em sembla que és el 81, i jo vaig entrar el 83. En Saló jo hi havia coincidit, jo anant a molts mongrins, amb molts aplecs, i xerràvem, perquè en Saló semblava un home molt i molt sèrio, però era molt de la conya, també. No, sí, ho sé, ho sé, el vaig conèixer personalment. Feia bromes, vegades... Era molt seriós quan es havia de treballar. Sí, sí, però el veies amb aquell que feia a mi Japó, i llavors te venia i et feia qualsevol conya que et parties de riure.
No, no, no. Però la primera vegada sí que va ser ell el que et va dir per anar a l'abisbal i tu li vas dir no. Sí, la primera vegada, bueno, va ser, sí, vaig anar amb una reunió amb tota l'allò. Però diguem el que acaba de venir d'ell. És clar, llavors era el 80, no sé quant, no, els 70, no sé quant, i jo feia dos anys o tres que eren els mongrins, i és que estava molt i molt bé, els mongrins estava molt i molt bé, em va costar de deixar-los...
perquè m'ho passava bé, i esclar, feien molts aplecs, en fons cada aplec programava un obligador d'ugues, i d'allò, però bueno, això em va anar molt bé, em va fer perdre la por, i d'endavant això, i per això els morins jo els hi tinc molt de... Un estima especial. Sí, sí.
Això que acabes de dir tu m'ha fet perdre la por. Jo hi he pensat moltes vegades quan un músic ha d'obligar i veus tota la gent pendent d'ell. Potser no s'aprecia tant aquest detall quan és en un lloc tancat, però en els aplecs tota la gent a baix. I a més a més ara els que anem amb la gravadora encara hi posem més llenya el foc, no? Allà pendent. I jo penso moltes vegades, i com es deu sentir aquesta persona amb tanta pressió aquí?
No, mira, la professió has de... El que digui que està tranquil diu una mentida. No estàs tranquil, tens el d'allò va per... El cuquet. Sí, la professora va per dintre. La professora va per dintre. Però llavors has d'aprendre a controlar... I passar de la gent. Sí, passar, passar. A la que el Flaviol fa clac,
Tu ja t'has de serenar, perquè ja està, llavors ja no hi ha res a fer, llavors has de fer-ho. Però hi ha una cosa, com més ho fas, més... Segur estàs. Més segur. Et vas empoderant i...
i aquí em va passar això com que era gràcies a l'Eduard Font que ell com que era el representant i el que volia era fer el bolo de l'any que ve i si la plec ni demà li podria tocar aquesta i em tocava molt el rebre però em va ser molt beneficiós per mi, em va anar molt bé
Doncs va, deixem el capítol dels Montgrins i anem per al capítol principal de l'Abisbal. Llibertat, aquesta és una d'aquelles que... Sí, aquesta... ...ha fet de fort, eh? Bueno, sí, és una sardana que en Viladesau la va fer per mi. Suprem en Viladesau, a alumnes els hi dedicava una sardana. Sí, sí. I deia, doncs a mi em va dedicar aquesta, la llibertat, i és que aquesta...
en aquell moment, doncs, que acabàvem d'allò de consolidar-nos amb la llibertat, perquè és que això devia ser el 77 o així, doncs llavors aquesta sardana va ser tot un èxit total. I en aquest moment qui dirigia la Copla era ja el Pare Cassú?
El principal de l'Avisbal, sí. Jo, el pare que soc, com hem dit, dos anys al Montgrins, després ell va setmanar a l'Avisbal, i quan jo vaig anar a l'Avisbal, me'l vaig tornar a trobar amb ell, que era el director que va ser-ho fins al 90, em sembla que era. Sí, perquè després hi va haver un any que hi va haver una altra persona, o dos anys. Dos anys en Sorrell i el 92 va entrar en Francesc.
Així està, ja em lliguen els números. Doncs va, una sardana que va fer expressament en Ricard Viladesau perquè es pogués lluir en Gispert. Llibertat principal de la Bisbal, tenor solista Josep Gispert, director de la principal de la Bisbal, Josep Cassó.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
L'any que ve, quan em faci 76, tornes. Perquè ara m'acabes de dir, Josep Gispert, no ho podrem explicar tot, haurem de fer un altre programa. Doncs jo ja te l'agendo pel desembre de l'any que ve, quan em faci 76. I et tornarem a fer un pastís, canviarem un número, el 75 i posarem el 76. Ui, Montserrat, tens molta moral. Hem d'arribar-hi a l'any que ve.
Encara tenim de fer molta guerra, tant tu com jo. Escolta'm, hi ha actuacions molt destacades, per exemple, una que vas fer al Vaticà. Actuacions destacades... Moltes. Hi ha moltes, però resumint-ho una mica, amb els mongrins, el més destacat va ser com anar a Caracas.
A Venezuela, a Caracas, i amb els mogrets fèiem, el fi d'any el fèiem a Estrasburg, que també era, estava molt i molt bé. Ens passàvem anar amb autocar, amb allò de salt ens portava, i...
era molt maco, passava un pirall. I amb l'Avisbal? Amb l'Avisbal només, amb l'Avisbal vàrem anar a l'Havana, vàrem anar a Cuba, a l'Havana, la Setmana Catalana, després vàrem anar al Vaticà, vas tocar davant del Sant Pere.
Sí, va tocar davant del Sant Pare, en Joan Pau II. Joan Pau II, sí, que ja estava bastant fotudot, i allà estava segut, amb el cap en baix, i quan vam començar a sentir la combla, va aixecar el cap i tot, broma. Allà també va estar bé, i allà també hi ha una anècdota molt bona, que jo m'hi vaig quedar...
un dia més, bueno, jo no vaig marxar amb tot allò, vaig marxar l'endemà perquè els catalans qui viven, allò van voler fer en Valentí Miseracs, que era... Un senyor Miseracs de Santa Maria la Majora.
el vam tenir en el segon programa com vam començar doncs ell em van fer una mica un petit concert de terra tres peces de tenor i orga perquè llavors havien fet allò d'en Max Abar amb tenor i orga i pels catalans tot allò allà amb l'orga de Santa Maria la Majora
allà, perquè hi havia sigut l'organista, però llavors tenia un seu alumne i d'allò. Encara és a Santa Maria la Majora? Sí, encara està. Jo ja estic en contacte d'en tant en tant i li envio algun programa. Mira, aquest li enviaré perquè ja que parles d'ell estarà content. No, no, no, doncs molt bé, molt bé. Una persona agradabilíssima, senzilla i musicalment matrícula d'honor. I musicalment més que matrícula d'honor, eh?
Molt i molt bé. I doncs allà, i jo vaig marxar l'endemà amb en Joan Vidal i Guaiolà. Ah, mira. Sí, crec que en Joan Vidal ho va explicar quan van fer el programa dedicat a l'OBP. Varen marxar l'endemà, al dematí...
El dematí, perquè jo a les 12 havia de ser a l'ofici que a la Bisbal fèiem. Érem a Sant Pere Pescador, que fèiem la missa a les 12. No sé quina hora vam arribar a l'aeroport a Barcelona i ens va portar un taxi. Corrents. Cap aquí van venir i ell va baixar salt.
I a mi em va portar a Sant Pere, que vaig arribar a Sant Pere Pescador allà per fer l'ofici. Just. Sí, sí. Aleshores tu i jo tindrem una cosa. I llavors amb l'Avisbal de fora vàrem anar a Essen, a Mende, que vàrem tocar, no una cova, un forat. Era un forat que diu que en aquest forat hi cabria la catedral de Notre Dame, quedaria dintre. Llavors vàrem fer un concert allà dintre. I això era a França.
sí, això era unes coves que se'n deien avena armant però era al costat de Mende i amb una freda esclar, hi havia uns carmells d'allò van fer un concert allà dintre, no sé què celebraven i d'allò i després aquí Setmana Catalana de Madrid
que hi havia cantorets, ja no tocava l'orquestra, i era allà pintant, hi havia uns concursos de pintura i tot això, i d'allò, l'Expo de Sevilla, hi ha moltes coses, les Olimpiades de Barcelona, també tot això, i bueno...
I el que va ser molt maco és el centenari de la Bisbal, el 88, el centenari. Moltes coses, els 150 anys de la tenora, vàrem fer allò dels tres tenors, amb en Jaume Vilà i en Molina, n'hi ha hagut moltes de coses, de coses, n'hi ha moltes.
Abans jo anava a dir, però després he de deixar que seguissis parlant, dic que tu i jo tenim una cosa en comú, que guardem un gran record d'una anada al Vaticà. Tu amb en Joan Pau II i jo amb el Papa Francesc. Perquè el vaig tenir a tres metres i em va fer una il·lusió. Saps aquelles coses que no te n'oblides mai més? És una persona que se la veia diferent dels altres, amb tot el respecte.
doncs així jo ho era diferent ara tinc una assignatura pendent jo he d'anar a Roma a veure la seva sepultura a Santa Maria la Majora i no em vull morir sense nari ell va voler ser enterrat allà això també és molt curiós més senzill que no pas els altres va voler ser enterrat a Santa Maria la Majora doncs això anem una altra vegada una sardana que es diu perdó has de demanar perdó per alguna cosa?
que jo sàpiga no però perdó sempre se n'hauria de demanar si això és una mica correcte sempre hi ha coses i tornau per menjar massa llangonissa de Ripoll ha que ser
Sempre que té oportunitat em recordo la bona que és el lligoníssim. Doncs que es vagi controlant el colesterol. Exacte. Doncs va, anem per perdó, Ricard Viladesau, principal de l'Ovisbal, director, Francesc Assú, perquè aquesta és una gravació del 2002.
Fins demà!
L'Arnau, com sempre, ets una mica dolent, Arnau, perquè tot plegant mires el rellotge i em dius, ja, s'ha acabat, no n'hi ha més. Josep Gisbert, hem escoltat aquest perdó, però l'hem hagut d'anar tallant, perquè és que no ens queda massa temps. Però tenim un deute amb tu, Captivadora, que és una de les teves dues sardanes. Què et sembla? Tinc tres. Tres, doncs vas. Aquesta és la primera. Aquesta és la primera. Captivadora, Maragassa, i què més?
I Besolú i la principal. És veritat. Sí senyor, no hi havia pensat jo en aquesta. Doncs escoltem captivadora Josep Gispert en hora solista, principal de l'Abisbal.
Gràcies.
Gràcies.
Bona nit.
Guillard Pinyou, Josep Gispert.
Sí, sí, 15 compassos. Doncs mira, Déu-n'hi-do. Voldríem allargar-nos més, havíem seleccionat algunes peces més, per exemple la Maragassa, que també és teva, i en tens una altra dedicada a Besalú, però ja fem el que hem fet alguna altra vegada amb algun convidat. Torna un altre dia, abans del desembre de l'any que ve, i tornarem a repassar les teves sardanes, i parlarem de la vida de jubilat, d'allò que fas, que només agafes, em vas dir, si no recordo malament, quatre vegades l'any a la tenora.
5. A la nit dels músics de caçà? La nit dels músics de caçà, la nit dels músics de l'escala, la nit dels músics d'Olot, les escaules i a Gullana. Ja està, i prou. I la tenora guardada. Guardada. Gràcies per compartir aquest matí de diumenge amb nosaltres, que hem fet aixecar una mica d'hora, perquè comencem a les 9.
Renau, gràcies per la teva assistència. I ara ens diu en Gispert que aquest mini pastís de xocolata el compartirem tots plegats. Ja li deia que era per ell i diu que no, que ens el mengem als de la ràdio.