Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. 11 i 5. Benvinguts als Quatre Rius.
Dimecres 2 d'octubre de 2024. Sé que ens agafa lluny, sé que no és el vostre problema i sé que no és sobre Girona. Però què espereu que fem al final? No parlar-ne? Iran bombardeja ciutats com Jerusalem i Tel Aviv en plena escalada i la pregunta que ens fem tots ara és i ara què?
I entenc poc, però quan tothom va en contra teva estàs fent alguna cosa malament. I si només et defensen els yanquis intentant frenar aquest poc poder que tenen ja de mica en mica amb el pas del temps, la pregunta és, i ara què? Què fem? La comunitat internacional tampoc juga aquesta partida. Què li queda a aquesta gent? Que es matin, no? Total, agafa lluny i no és el nostre problema.
I canviant de registre, avui és Sant Àngel de la Guarda. Tots en tenim algun a la ràdio, el meu és Natural de Banyoles i li agraden els pessebres durant tot l'any. Arnau Vila, bon dia i bona hora. Què tal, molt bon dia. I van avançant amb bon ritme, eh? Van avançant? Van avançant amb bon ritme. Aquests pessebres els ja has canviat la roba, t'ho dic perquè deuen anar de curt i ara ja... Sí, sí, sí, comença a fer una mica de rasqueta, eh? En Jesús. Sí.
No n'hi ha? És un diorama de marina. A teu? Digue-li a teu, digue-li com vulguis. És una maqueta. És ben bé, els camins del senyor són inescrutables. Escolta'm una cosa, el tema del dia avui és inevitablement el Girona, el Girona de Champions, avui debuta aquí a Montilivi, però sempre podem posar algun contrapunt a la situació.
Avui, en concret, presentem un cas que no és l'únic, perquè n'han arribat uns quants aquí a la ràdio. Parlem avui amb Ramon Ribes, soci número 1022, per tant, es va quedar a les portes de tenir l'entrada automàtica per entrar a la Champions, però li va tocar el sorteig. En aquest sentit, 75 anys, no va poder anar a París. En aquest cas, el seu debut a Champions anava a ser aquí, a Girona. Anava a ser, ho dic perquè la situació encara no està resolta, tot i tenir entrada.
De moment aprofito per donar-li la benvinguda. Bon dia i bona hora, Ramon. Moltes gràcies. Explica'ns una mica com ha estat aquesta odissea. Què t'ha passat exactament? Mira, bon dies. Tal com tu dius, a mi ens va tocar amb el sorteig una entrada per al partit d'avui. I com és lògic que ens feia molta il·lusió,
Però em va donar el cas que en aquells moments jo vaig estar de viatge i la meva dona, amb un afant que no me quedés jo sense el futbol, ella va treure l'entrada.
Al cap d'un dia rebem un correu diguent que ja podem imprimir l'entrada per aquest partit. Amb molta il·lusió ho fem, però veiem que posa el nom d'ella, com és lògic, perquè ella en el seu moment ho va pagar.
Va entrar amb el seu compte i va pagar. I les entrades són nominals. Després, jo, ni es va enfitzar, ni ella, ni jo, jo per descomptat, vam veure, i també ens ho han notificat diversos cops, que són nominals. Si són nominals, com és lògic, jo no puc entrar, perquè van en nom de la meva dona.
jo m'ha baix per sonar en el club primer de tot en el club a les guixetes que estaven tancades cosa que en un partit així no poden estar tancades ja que és per atendre el soci
Em van dir que anés a l'oficina a baix i allà em va entendre una senyoreta amb no gaire simpatia. Em va dir que si no havia llegit la norma, ho sentint-ho molt i es va tornar a posar cap a l'oficina. Aquí la gran explicació que em va donar el club. Després vaig tenir la constància d'anar fins a la botiga de la Rambla
I allà van ser una mica més eficients, per dir-ho d'alguna manera. Em van atendre a la mar de bé, em van agafar el telèfon, em van telefonar un del club...
no sé qui, una persona al club, van tenir una conversació una mica llarga i em va dir al final, diuen, no he lucrat res, me diuen que és una normativa de l'OEFA i que no hi poden fer res. Jo, com a compenentràs, després de soci tants anys i que me passi això i que no tinc ni enredar-los amb el nombre d'entrades, que és únicament una entrada...
i, siguent el soci que 1022, com tu has dit al principi, doncs m'he sap molt de greu. I ho he notificat a vosaltres, vosaltres també m'he digut que ha passat a altres persones, i jo m'he semblat que el club tindria a fer alguna cosa, no sé què, però per almenys que...
que poguéssim avui aquesta tarda entrar al camp. Ho dic més que res també, perquè clar, a tu ara mateix et presenta una situació que és, la pregunta és, aquesta tarda aniràs a Montilivi? No, no, no iré perquè jo sóc una persona, com tu ja me dius, ja tinc 75 anys, tampoc no vull pas allà a les portes...
tenir un liu amb la persona que estigui allà, perquè segur que la persona que està allà a la porta li han dit que hi ha aquesta normativa, i ha passat algunes vegades, i me diu que no puc entrar. I me sabria encara més greu arribar al camp i tornar cap a casa. Perder els 61 euros, però no és l'import de l'efectiu. El que me'n sap greu és que el Girona no ha tingut ni un detall
per als socis que portem tants anys, aguantant el sol, aguantant la pluja, aguantant tot allà, jo estic a perferent, i quan no plou, fa molt de sol. La meva dona sempre m'ha dit que m'acompri un sombrero, perquè he quedat el cap fixfregit, i no tingui ni un detall per nosaltres. Aquest és el que massa creu. I més potser amb una trajectòria tan llarga, ho dic, perquè...
Et vas menjar un equip que estava a tercera divisió. A tercera divisió. Estava al cantó de l'Alona. Sí, home, d'aquella mítica Alona. Encara recordo que anàvem a veure el futbol i teníem tanta il·lusió que quan al Girona jugàvem una banda anàvem a aquella banda i quan jugàvem una altra banda també hi anàvem. I ara tot això al Girona no se'n recorda. I tots què érem?
I no sé, vull dir, em torno a repetir, jo crec que tindrien a tenir un detall per tota aquesta sèrie de gent que hem ajudat al Girona des del principi, a les bones i a les dolentes. I no sé. I jo, a més a més...
Vull dir, en els meus nets ja han passat dues o tres vegades a la botiga, ja els he regalat la camiseta, ja els he regalat la bufanda. Per què? Perquè l'afició de Girona renaixerà sempre que hi hagi joventut. I així ho estic fent. I això ho tindria a tenir en compte el Girona. No puc dir res més. Si m'ho volen arreglar, que ho arreglin. I segona cosa, moltes gràcies per la vostra actitud per escoltar-me.
i que sigui peu que si un altre estigui afectat com jo també ho puguem solucionar Doncs Ramon, només em queda deixar-te sort i aviam si en les pròximes hores es pot resoldre això Moltes gràcies, eh? Repeteixo
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Nova proposta literària, Els Quatre Rius, avui obrim les incompetències bàsiques de Damià Bardera, segons el mateix autor, la crònica d'un desgavell educatiu. Potser ja va ser hora de parlar del que passa dins el sistema educatiu i precisament també que ho faci algú potser amb coneixement de causa.
Doctor en filosofia, escriptor, també professor, avui ens acompanya, Davià Merdera, a qui ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Doncs bon dia i moltíssimes gràcies per convidar-me a Saïd. Vull començar pel pròleg, t'ho dic perquè... Com va ser aquesta trucada cap al Xavier Díez perquè te l'escrivís?
A veure, amb el Xavier Díez tenim ja, ell em parla el Provec una mica d'aquesta amistat llarga, que curiosament jo el vaig conèixer a través de, no de la qüestió docent, sinó de la qüestió literària, perquè compartíem editorial, que era el Sep i la Nansa.
I ell, diguéssim, ja des de bon principi de jo començar a publicar contes, literatura narrativa, ell ja se'm va preocupar i sempre m'havia anat seguint. Llavors, quan jo vaig començar a fer de professor, ell estava al sindicat i bé, després hi vam afegir una nova dimensió a la nostra coneixença, jo podria dir que fins i tot amistat,
I arran d'això, quan hi va haver la possibilitat d'escriure aquest llibre, tenint en compte que un pròleg, te'l pots saltar, òbviament, però un pròleg d'alguna manera ha de donar claus interpretatives, claus hermenèutiques per saber de què estem parlant, ha de marcar una mica el terreny de joc.
Llavors era la persona adequada, perquè no és només que conegués el Damià de les Aules, sinó que coneixia tota la resta de Damià Bardera, el Damià Bardera escriptor. I, esclar, també deixa'm dir-te que jo no hauria pogut escriure aquest llibre si no tingués la trajectòria d'escriptor, en el sentit que he posat l'ofici d'escriptor al servei del llibre.
tot i que sigui un contingut una mica indigest, com a mínim la forma és prou polida, és prou neta, i el que passa és que paradoxalment ha sigut, amb aquest llibre que m'hauria estimat més no haver d'escriure'l, que la cosa ha agafat ressò i ha agafat volada. No dic pas que els altres llibres passessin totalment desapercebuts, però...
Però vaja, no a aquest nivell, aquí s'ha tocat una tecla sensible, una mala llet fonda, cobada durant molt de temps. Tinc aquesta sensació, perquè si no, no s'hauria generat aquest rebombori. Fa una setmana i mitja que va sortir a la venda i no sé què ha passat aquí, encara estic una mica al·lucinat. Potser és una tempesta perfecta perquè estem en un moment on la societat està intentant buscar també explicacions del que està passant.
Sí, clar, jo no sé... Explicacions... És que tampoc no és un llibre que analitzi les causes, no? És a dir, no és un llibre que jo hagi fet estudis i que ho hagi mirat des d'una òptica de científic o d'intel·lectual, sinó més aviat, jo crec que és un llibre, o almenys m'agrada veure-ho així, que està plantejat des d'una òptica literària i artística, de dir, escolta, hi ha una persona aquí que, mira, dóna la coincidència...
que li agrada fer classes, però alhora té una faceta d'escriptor i amb aquesta sensibilitat, doncs, s'ha trobat amb aquest desgavell i aquesta persona, doncs, mira, s'expressa. Clar, pensa, de vegades, rumiant-hi, jo el que estic veient és que jo, sense ser activista, m'ha tocat estar aquí, no? I, bueno, doncs, endavant, som-hi, no? Però jo ja havia avisat amb els articles a Núvol. L'any passat, durant tot un curs acadèmic, vaig estar escrivint cada 15 dies, més o menys, articles a Núvol contra educació, no?, o sobre educació,
Però clar, llavors què passa? Que aquests articles a núvol, primera has de tenir la lucidesa per identificar les dinàmiques del que està passant aquí. I això no és fàcil perquè quan comences a treballar a un institut tens tanta feina i estàs al dia a dia, costa agafar distància. Per tant, primer la lucidesa.
Segona, has de saber escriure, has de saber posar un paper. Això tampoc no és senzill. I jo perquè ja te dic tinc aquesta trajectòria, però la gent no està acostumada a escriure en general. Llavors, has de trobar algú que t'ho publiqui.
Això ja afegeixi complexitat. I finalment has de tenir la valentia per donar la cara i per exposar-te públicament, que això també té el seu. Llavors, clar, aquestes quatre condicions no les reuneix tothom. Segurament les reuneix poca gent. Què passa? Que els que han desenvolupat mala consciència, igual que jo, treballant en aquest sistema, doncs cadascú es busca les seves estratègies. Uns, no sé, aniran a fer esport, els altres intentaran passar desapercebuts...
cadascú genera les seves estratègies i el que m'estic trobant i ho estic encara analitzant i peint és que hi ha gent que s'identifica amb el que dic molta més de la que em pensava
I clar, suposo que és per això de dir, com que aquestes condicions no les reuneix tothom, jo em sento afortunat, al tanto, per haver pogut dir la meva, per haver pogut alçar la veu, doncs la gent diu, ostres, aquest, que ha alçat la veu, doncs som-hi, s'hi senten identificats. Però ja t'ho dic, és una qüestió de, mira, ha donat aquesta coincidència, però que a mala consciència hi ha molta gent que en té, i senzillament, mira, jo he tingut aquesta via d'escapament,
I n'hi ha d'altres que en tenen d'altres. Però quan veuen algú que té aquesta veu pública, clar, aquí ja tenim la tempesta perfecta. M'agrada molt la paraula desgavell. T'ho dic perquè em sembla que és una paraula força suau. No sé si desgavell és sinònim de desastre o encara no hi som.
No, és un desastre sostingut en el temps, no? Com que es va perpetuant... Clar, podries... També, ja amb les paraules són importants, vam estar-hi rumiant. Amb l'editor vam fer molta feina, perquè també jo li anava entregant coses, ell em feia comentaris. Clar, podríem parlar de desgavell, podríem parlar de disbarat, podríem parlar de despropòsit, podríem parlar de caos... Clar, però al final tot forma part del mateix camp semàntic, no? O sigui...
Jo estic convençut que, i ja fa temps que ho penso, i després ho he preguntat a altra gent, aviam com ho veuen, que si en altres sectors de la societat, claus com podrien ser medicina, metges, infermeres, bombers, Mossos d'Esquadra, i sóc conscient que en tots els sectors hi ha una mica de despropòsit, però si en aquests sectors hi hagués el nivell de despropòsit, poca professionalitat, desídia, improvisació, que hi ha educació,
O sigui, si en aquest sector hi hagués el nivell que hi ha de desgavell, aquest país s'hauria ensorrat segur, però seguríssim.
Jo d'això n'estic convençut. I d'alguna manera el llibre crec que reflecteix això. Una mica, clar, quin és aquest desgavell, no? T'ho dic perquè al final jo crec que, i abans ho comentàvem tu i jo, al final intentar crear aquesta bombolla, el segmentar el sistema educatiu respecte a la societat, respecte a la visió de la gent.
És que clar, és complicat perquè quan entres a treballar a l'educació, bé, clar, és una situació, et trobes situacions totalment surreals, no? Però clar, tens tanta feina que vas fent, vas fent, vas fent i amb el temps el vas normalitzant aquest desgavell, no? Aquest caos, aquesta cosa tan surreal i absurda.
Però clar, després quan ho intentes explicar fora, algú que no hi és, ja ho veus que no t'entén, no? És normal. Llavors, aquest desgavell té diferents cares i potser necessitaríem 3 o 4 hores per anar desgranant aquestes diferents facetes del desgavell, perquè tot forma part d'això, del mateix, d'aquest despropòsit, el que passa és que té diferents facetes.
Però també deixa'm dir-te que, i en podem parlar, podem anar posant exemples, però és que les famílies ja s'ho comencen a ensumar, ja fa un cert temps que es comencen a ensumar que tu, que aquí hi ha alguna cosa que no va bé, no pot ser que un nano que faci tercera primària sense cap problema cognitiu que no hagi pres encara llegir què està passant aquí.
O sigui, s'ha d'aprendre a llegir, primer ja aprenen a llegir, tercer, no? Però clar, tot això que s'ensuma des de fora, si no ets a dins, costa bastant d'entendre. Fins i tot gent que té un germà o una germana que treballa, hòstia, tampoc no ho acaba d'entendre, no? És normal, és que és com... Però ja en podem parlar, eh? Podem anar posant exemples i...
sobre si les famílies s'ho estan ensumant. T'ho dic perquè no sé si tu també ho has notat. Jo conec casos de gent que s'ha traslladat a viure d'una ciutat a un poble, per exemple, perquè la nena anés a l'escola d'aquell poble. Això és una conseqüència lògica. Sí, sí, sí. Perquè saps què passa? Que ja fa la deriva que ha anat agafant educació, ja ve de la llei de decret de plantilles, més o menys del 2010...
Aquí el que acaba passant és, quan tu vas a viure en un lloc, tu no comences a plantejar-te a quin cap he d'anar, no? Centre d'atenció primària. Tu vas al que et toca. I punt. Llavors, amb la pública,
jo crec que hauria de ser així vas a veure un lloc i et toca el públic i les públiques són igual de bones a tot arreu o haurien de ser igual de bones però quan comencem a personalitzar projectes què passa? que hi ha una competència entre les públiques per agafar alumnat i el que acaba passant és fem una jornada de portes obertes que atenció no té res a veure amb el que hi ha després a dins és com una operació de maquillatge per atraure clients diguem-ho així quan són alumnes no són clients però te'ls estàs mirant com a clients
amb aquestes jornades de portes obertes que ja t'ho dic que després no tenen res a veure amb el que hi ha i llavors estàs posant un estrès a les famílies per anar a triar un projecte educatiu i tu, ostres, les famílies no se'l podrien estalviar aquest estrès, a part l'escola no es podria estalviar aquest estrès d'haver d'anar a competir amb la resta d'escoles, però què és això? És que al final dius i quan ja t'ho dic, quan a més porta molta feina això de la jornada de portes obertes però que no té res a veure amb el que es fa
Si vols podem posar un exemple concret, a primària, per exemple, el nivell de despropòsit. Mira, hi ha el mètode Montessori, hi ha una associació internacional que t'ha d'acreditar com a escola Montessori, i perquè t'acrediti com a escola Montessori necessites tota una formació, a més és cara, són moltes hores, és una cosa seriosa, és una qüestió rigorosa. Llavors tens escoles de primària
que tens allà unes persones, no? Les persones encarregades allà, unes docents, que potser han fet una formació de 40 hores, de 50 hores, no? Formació Montessori, diguem-ho així, però que tampoc no és una formació ben bé arreglada. Després compren quatre materials Montessori,
i ja diuen a la jornada de portes obertes que allà en aquella escola es fa mètode Montessori escolti, perdoni, això és una estafa perquè no tenen ni la formació ni tenen la preparació ni es té res per ser una escola Montessori és que a més no està reconeguda per l'associació Montessori Internacional és que fins i tot a la jornada de portes obertes dir que es fa mètode Montessori és que frega la il·legalitat m'explico? estem arribant a aquests nivells creus que els centres per exemple funcionen encara d'una forma fins i tot casiquista pel poder que tenen?
a veure, encara no, és a dir fa 30 anys no hi funcionaven pas així el problema és que ara sí no només encara des del 2010 que va començar aquesta deriva amb el decret de plantilles això els sindicats ja estan molt posats ara no vinc a fer de sindicalista però més o menys posem 2010
Entra el decret de plantilles que implica tota una sèrie de coses, la llei de Catalunya, la diferenciació entre centres, no?, d'intentar que cada un... Llavors, què passa? Que es dona una sèrie de poder a la persona, al director, no?, i, clar, aquí generen totes unes dinàmiques tòxiques, perquè, aviam, siguem francs, la condició humana és el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament, no?,
I llavors, amb tota aquesta cosa del decret de plantilles, per exemple, abans, per posar un exemple molt concret, fa 25 anys els directors els triava el claustre. Era impensable que hi hagués un director que no hagués volgut els seus companys. El director era un company que havia sortit escollit entre els companys. Ara no. Ara els directors ja no estan al servei dels professors.
sinó que els professors sembla que hagin d'estar al servei del director i alhora el director està al servei del departament perquè ara ja el cost no el tria el director entre moltes altres coses després hi ha tot el tema de places perfilades que genera tot un caldo de cultiu genera tota una toxicitat a les relacions genera unes dinàmiques de poder que és el que deia Foucault és a dir, el poder no és tant qui té la possibilitat de fer-te fer alguna manera de coaccionar-te sinó que qui té el poder és qui et pot fer favors
Perquè tu després ja no et rebel·laràs contra aquest perquè t'ha fet un favor. Doncs llavors els claustres funcionen, des del moment que el director se li està donant un poder, funcionen a través d'això, de fer favors, no? I clar, llavors allà tothom calla. I no deixa de ser una batalla que potser l'encaren com l'exèrcit mexicà de la revolució, no? Vull dir, cadascun pel seu compte.
Sí, hi ha un sistema... Anem a posar un exemple. Hi ha una cosa que es diuen places perfilades que només existeixen a Catalunya. Molt bé. Sí, sí, és així. I llavors resulta que tu des de Catalunya pots anar a treballar a Navarra, pots optar a determinades places allà públiques, però resulta que aquestes places perfilades, tot i ser públiques,
Un de Navarra no hi pot optar aquí. O sigui, són públics però funcionen d'una manera una mica opaca o molt opaca, fent entrevistes i tal. Que això, quan jo vaig començar a treballar pensava, això no està malament, entrevistes per fer el seu propi equip, però llavors tot degenera. Parem un moment a les places perfilades. Posem un exemple. Hi ha places perfilades de dir filosofia amb el perfil anglès.
Què vol dir això? I al tanto, no estic criticant algú que faci servir aquest perfil, que tingui aquesta plaça, perquè al final el sistema és el que és i cadascú juga les normes que hi ha. Jo m'estic queixant del sistema. Si hi ha una plaça, si un director considera que ha de fer una plaça de filosofia en perfil d'anglès,
Se suposa que aquella persona hauria de fer les classes de filosofia en anglès, però la realitat no és aquesta. Jo per entrar a classe i dir hello i després quan marxo goodbye, això també ho sé fer jo. Però és que la realitat no és aquesta, la realitat és que no fan classes en anglès o res, o molt poca cosa. I això tothom ho sap. Però per què existeixen aquestes classes? Perquè potser el director les ha volgut crear per desfer-se d'un interí en el seu moment, que no tenia aquest perfil,
o per fer aquesta plaça per poder-hi col·locar a qui li interessa que tingui aquest perfil, i després fa tres entrevistes, quan ja sap a qui donarà la plaça i en fa dues més, fent-te'ls creure que tenen alguna possibilitat, quan allò ja sap a qui triarà, m'explico? És a dir, baixis. No, si a Pilleria no els guanya ningú, no?
Clar, o sigui, s'amunten un sistema que de cara a l'exterior, ostres, és molt maco perquè els directors poden fer el seu projecte educatiu, i tal, i un claustre més cohesionat, però després la realitat és tot una altra. La realitat és que hi ha gent que a la seva plaça, depèn que el confirmin,
I llavors això genera tot un caldo de silencis, de favors que es deuen, de si algú alça la veu en aquest li fem el buit o no ens hi acostem gaire. Els claustres després quan t'informen del que hi ha des de direcció s'han convertit en una mera transmissió, ja ningú diu res.
és curiós el caràcter infantil que agafen els mateixos professors que aduquen els nens sí, també hi ha un procés d'infantilització això ja té més a veure amb la societat escolta, jo sé el cas per exemple d'un d'un company de feina que estava en un institut d'interí
resulta que els hi munten una formació obligatòria des del centre des de direcció, tots els professors i quan estan allà reunits els hi envenen els ulls o se'ls han d'envenar i resulta que es tractava d'abraçar-se amb el primer que trobaven
I dius, perdona? O sigui, a què treu cap això? Jo m'he d'anar a abraçar per fer una formació? És que és indignant i és humiliant. Clar, i tu dius, i quina és la finalitat d'aquesta formació, envenar-te els ulls i abraçar amb el primer company que trobes tu? No sé, ara tu quina diries, quina és la finalitat d'això?
Jo no n'hi trobo. No, no, jo tampoc. O sigui, penses, bueno, potser la finalitat seria un claustre més unit, que tampoc, perquè a mi em depèn de qui em facin abraçar, potser no en tinc gaires ganes, no? No, no, jo crec que la finalitat d'aquest tipus de formacions és humiliar. La humiliació. Per què? Doncs perquè...
Si quan tu t'humilien, la segona humiliació ja és més fàcil d'exercir-la i la tercera i la quarta, llavors acaba generant éssers dòcils. Com més t'humilien, d'alguna manera menys autoestima i llavors ets més apte per rebre tot tipus d'injustícies. Ja no alçaràs la veu. Ah, clar. És el sistema el que li talla les ales als professors. Home, sí, sí, sí, no, el sistema és pervers, eh?
que li talli les dades als professors o no en alguns casos sí i en d'altres no perquè també és veritat que el sistema és un coladero i n'hi ha molts a dintre que no hi haurien de ser i que fins i tot em cauen bé i són bones persones ho sento però no hi haurien de ser el que passa que des del moment que hi són i per aquesta feina no són aptes i a més tothom ho sap i tothom ho veu i els mateixos alumnes ho saben el problema de qui és? del professor o del sistema que no filtra bé?
Perquè, clar, per exemple, ja no parlem dels interins, parlem del sistema d'oposicions. Les oposicions és la manera que té l'escola pública per triar els seus propis treballadors. Però és que ja és un sistema que no funciona. On s'és vist el que dèiem abans de la farsa, no? Per exemple, el gran disbarat aquest, la gran mentida que vivim els docents. Tu vas a fer oposicions...
I com que la llei va canviant, ara les últimes havies de presentar, em sembla, no ho sé, parlo una mica per desconeixement perquè me les vaig treure fa temps, havies de presentar una programació a través d'una cosa que es diu situacions d'aprenentatge. D'acord? No em preguntis què és una situació d'aprenentatge perquè no ho sé, però és que segurament no ho sap ningú. Llavors, tu has de presentar una programació a través de situacions d'aprenentatge, però tens un tribunal amb cinc persones que gairebé segur que cap d'aquests sap què és una situació d'aprenentatge, però resulta que t'estan avaluant en funció...
o se suposa que és una situació d'aprenentatge és que és molt fort i llavors es fa el teatre en el pitjor sentit de la paraula de l'opositor fa veure que els hi torna una autoritat els del tribunal fem veure que sí que sabeu de què va la situació d'aprenentatge i els del tribunal fan veure que l'opositor sap de què va la situació d'aprenentatge però aquí ningú té ni idea de res de què va això de les situacions d'aprenentatge i tots fem veure que sí
És allò de tu saps que jo sé, tu saps que jo sé, i no ens fem la traveta. Però clar, és que és fort, perquè tu t'estàs avaluant algú amb uns criteris que no sap.
A mi que m'ho expliquin. I això tothom ho sap, i els docents ho sabem, i aquí no passa res, i ningú diu res. Però s'ha acabat, això. Jo no tinc més ganes de continuar amb aquesta mentida. Sense haver de dir la paraula degenerar, que potser seria massa forta i serviria per generalitzar una cosa que no hauria de ser així, com ha evolucionat la figura del professor, potser els professors que vam tenir tu o jo a l'institut fins ara,
i com es relacionen amb els seus alumnes, és a dir, quina relació de poder tenen dintre de l'aula, com ha evolucionat tot això. El tema aquest és complicat, a més hi ha el gran espantall del professor Ranci, el professor autoritari, però el que fa és que ja no en queden d'aquests. Però sempre diuen, sempre et treuen l'espantall aquest, no? Del professor, no? Del professor Ranci. No, és que no en queden d'aquests. Llavors el que jo estic veient és que cada cop hi ha més professorat
que pel motiu que sigui no acaba d'entendre que aquí hi ha una responsabilitat ètica envers els alumnes. O no la volen, o no l'entenen, o el que sigui. Llavors no és el mateix anar a fer classes a uns alumnes que anar a vendre, no sé, peres, pomes, o anar a vendre qualsevol cosa que no té una dimensió de tracte humà. És que no és el mateix, això s'ha d'entendre. Llavors aquí hi ha molta gent que no acaba d'entendre això i que es presenten a l'aula
Com a mers acompanyants dels alumnes, com a animadors culturals, com a col·legues, però que no tenen ganes ni d'ensenyar res, ni de... Escolta, perdoni, nosaltres volem docents que inspirin. Però clar, per ser un docent que inspirin, algun dia hauràs d'ensenyar alguna cosa.
I tu hauràs de creure el que ensenyes. I quan dic ensenyar no vull dir necessàriament fotre la matraca teòrica, no. Pots fer servir diferents models, no? Per exemple, pots fer, amb una assignatura ara mateix, estic fent cartes al director. Clar, cartes al director, home, jo m'he de creure que això és important, fer una carta al director, però si resulta que ja tenim uns docents que no llegeixen el diari, que no saben ni què són les cartes del director i no t'enganyo, me n'he trobat,
doncs llavors com vols que aquests docents comencin entrin a l'aula convençuts que escriure cartes al director és important i t'estic parlant d'una activitat que precisament no és una activitat rància ni molt menys escriure cartes jo he tingut alumnes que amb aquesta activitat els han publicat les cartes al director però clar per fer això per fer un bon seguiment tu has de llegir el diari has d'estar al dia i tu has de creure i això no és incompatible amb fer classes teòriques algun dia hauràs d'ensenyar alguna cosa
n'hi ha que no, n'hi ha que no en tenen ganes, i que les noves normatives ja van per aquí, per premiar això. I llavors, el que vol ensenyar alguna cosa té problemes, o pot arribar a tenir problemes. És com l'escola en si, com a institució, ha abdicat d'ensenyar. Ara no s'ensenya. Se sobreprotegeix, potser. Bueno, se sobreprotegeix, però amb molt de cinisme, perquè, clar, quan tu fas educació emocional, perquè et volen que facis educació emocional i que parlis de les emocions i totes aquestes coses, ja...
Però, escolti, a aquests nens no els estàs oferint unes eines pel dia de demà, ser competents en l'àmbit laboral. La gràcia és sortir del teu miserable ego per trobar la manera de canalitzar les emocions d'una manera socialment acceptable. I això només t'ho dona la cultura, la tradició, la tradició entesa...
en un sentit de pensament, del que ha vingut abans que tu, allò que diuen en ciència de som nans espatlles de gegants, no? Doncs hem d'aprendre a ser nans espatlles de gegants, però si no, si tot el dia estem parlant de les emocions i tot això de com te sents i ets feliç avui, bueno, escolta, deixa estar el nano que s'oblidi un rato d'ell mateix, eh? I que comenci a pensar en coses que vagin una mica més enllà d'ell.
És que si no, és impossible sortir-ne. I com se'n surt d'això? A través de la cultura? A través de la raó? Però si ja tu directament no ensenyes res? Per exemple, anem a posar un exemple. Tu dius, hem d'ensenyar als nanos a partir dels seus interessos, no? Dels interessos dels nanos perquè es motivin i tal. Això queda fantàstic de cara a la galeria. Això és fantàstic, eh? Els pedagogs s'omplen la boca d'aquestes coses. Els pedagogs són un altre pitja taula, eh? Però clar, què passa si el màxim interès de l'alumne és fotre escali motxo a la plaça del poble?
Què farem? Un projecte sobre el Calimocho? Sobre la proporció exacta que hi has de cardar de Cola i de Vidon Simón? Seria l'assignatura més sol·licitada. Oh, clar, llavors encara sobre series potser un professor guai, no? Però de què estem parlant?
Llavors, el que et vull dir és, això és sobreprotecció en el sentit que després quan surtin, quan surtin, perquè si és una preparació per la vida, no sé si els estàs preparant gaire. És el que està passant ara. Correcte. Clar, és una preparació per la vida, però resulta que a la vida, a la feina, el primer dia que arribes tard et diuen, noi, el segon dia que arribis tard no cal que tornis. I si tornes a arribar tard, poder-te fotre'n fora o segur. Però és que allà a l'institut tal i fa, tu...
arriben tard, ja és igual, no passa res, al final acaben aprovant, tant és, encara que els suspenguis passen de curs, no hi ha conseqüències, aquest és el gran problema. Diu, hem de fer una preparació per la vida a l'ESO, totalment d'acord, però si preparem per la vida, home, com és que tenen una primera oportunitat, una segona, una tercera, una quarta, no? I no hi ha mai conseqüències. Dius, home, vols dir que ho tenim ben entès, això?
Si preparem per la vida, des d'un punt de vista laboral, hi ha molt de darwinisme social, eh? Damià, si tu haguessis viscut el sistema educatiu actual, creus que series la persona que ets ara?
No, probablement no, probablement no, perquè jo afortunadament, jo vaig fer el batxillerat nocturn, això tampoc no és que tingui gaire importància. El millor institut del món, en aquell moment. En aquell moment, el Ramon Montaner, ho podem dir, però el que et vull dir és, jo agraeixo els professors que vaig tenir en aquell moment perquè no van abdicar de la seva funció d'ensenyar.
després, guita, n'hi ha qui se'n surt més bé, qui se'n surt més malament i n'hi ha que brillen més i n'hi ha que brillen menys però com a mínim van ser uns professors decents i no van abdicar d'aquesta funció i ho agraeixo i com que a mi em va anar bé doncs no em dóna la gana de passar per l'adreçador i de convertir-me en un animador cultural i no penso fer-ho
Tu encara ets professor. Sí, sí, home, si estic a més a jornada sencera... Si et falten 10 cèntims per la màquina de cafè, te'ls deixen o...? Si me'ls deixen per 10... Sí, sí, sí, me'ls podrien arribar a deixar. Vaig molt atabalat ara mateix, perquè estic fent de professor i suposo que una de les gràcies d'aquest llibre és que l'ha escrit algú que està, que és professor i en actiu. Clar.
Clar, potser, no sé, si fes molts anys que ja no hi fos a l'aula, potser tampoc m'hauries endit amb la legitimitat moral per escriure aquell llibre, no? És un llibre una mica catàrtic, si vols. Però també el feedback, al final, no deixes de dir coses que moltíssima gent o diu en ronron o diu a la intimitat de casa seva. Sí, sí, això és allò, un secret a veus, no?, que es diu, un secret vox pobli, per més paradoxal que sembli. Aviam, aquí ja fa molt de temps que la cosa no pinta bé, i per mi...
Clar, el llibre l'he escrit en un sentit d'expressar-me. La gent el troba dur, ja, però és que és el que hi ha. Però si fem una mica de reflexió sobre la qüestió aquesta de l'educació, per mi, jo trobo que és una situació d'emergència nacional o d'emergència educativa nacional.
I que com no s'hi posi remei, com no es comencin a prendre unes decisions valentes i lúcides, haurem de continuar vegetant aquí i no sé on acabarem. Més baix ja no crec que puguem caure perquè estem al pou. Saps que l'administració tampoc és que brilli per ser gaire àgil.
No, el que passa que, bueno, no sé quants minuts tenim, però jo si vos puc parlar de propostes 3 minuts, clar. No, hi hauria propostes, el que passa que haurien de ser propostes radicals i valentes. Com per exemple? S'hauria de fer foc nou. Home, per exemple, la paraula quedarà molt malament, eh? La paraula quedarà molt malament, però jo crec que l'única opció és que ens intervinguin.
obro parèntesi, ja sé que això té reverberacions, 155, això sona molt malament. No, no, no és tant que ens intervingui, sinó una mica que ens deixem intervenir. Però com que hem demostrat la nostra minoria d'edat a l'hora d'autogestionar-nos educativament, no cal que vinguin de Castellelló perquè seria massa dur per l'autoestima del catalanet, sinó anem a buscar un model que ens agradi. Finlàndia es veu que ara no funciona, Estònia. Doncs Estònia, que vingui una comissió aquí, no?,
la persona que està al màndol, la consellera, Niu Bo, doncs escolta, rebre aquesta comissió i aquesta comissió que s'estigui 5, 6 anys implementant el model, que ens respectin el del català, que implementin el model, d'acord? Llavors dius, oh, i com el pagues aquesta comissió? Doncs com paguem aquesta comissió? Mira, tots allà via Augusta,
que tu poses organigrama Departament d'Educació al Google i necessites 7 o 8 pantalles una sobre l'altra per veure tot el desplegable d'aquest organigrama, el subcàrrec, el subcàrrec, el subcàrrec, el subcàrrec, allà hi ha molta gent que el mèrit, bàsicament el mèrit que tenen és tenir el carnet d'un partit polític. Doncs tots aquests fora, s'ha de fer neteja, que només quedin els tècnics, que només quedin els tècnics, perquè hi ha molta gent d'aquest que si no va a la feina,
O sigui, tal i fa si hi van com si no hi van. Jo, quan falto a la feina, generen guàrdies, els nanos es queden sense matèria, hi ha una sèrie de conseqüències. Faig anar malament a molta gent, però és que hi ha gent que si no va a la feina no passa res. I n'hi ha alguns d'aquests que no només no fan res, sinó que encara posen pals a les rodes. En el sentit de vostè a què es dedica? Ah, no, jo em dedico, sóc l'encarregat d'aquest certificat. Ah, molt bé, burocràcia. Ja, ja, però el que ens hauríem de plantejar és aquest certificat? Cal? És necessari? Ah, perquè si la resposta és no, no és necessari,
Llavors és que vostè, vostè tampoc cal que estigui aquí, m'explico? Llavors tots aquests de via Augusta, que allò és el castell de Kafka, allà s'ha de fer net. S'ha de fer net. Que només quedin els tècnics. I llavors els que s'hi vulguin posar amb això d'educació el dia de demà,
que hi entrin per currículum, per trajectòria, que aprenguin el model aquest que hem agafat, el d'Estònia, d'aquesta comissió. No es tracta d'anar allà a copiar, que tampoc en sabem. No, que vinguin aquí, que ens intervinguin, no ens deixem intervenir. Llavors, els que volen fer-ho, que hi entrin de nou, que aprenguin el model i que després facin el relleu d'aquí 5-6 anys o el que sigui. Jo no hi veig cap altra solució. Després podríem parlar d'altres propostes, però serien propostes que sense aquesta de real serien una mica per maquillar.
Que per cert, se m'ha obligat de dir-ho, presentació del llibre aquesta setmana. Correcte, divendres 4 d'octubre. Sí, sí, ei, i d'allò més inclusives, eh, són les meves presentacions, sempre ho han sigut, vull dir que vingui qui vulgui, poden venir els inspectors també, que també ja els hi faré una proposta. Quan, on? És divendres 4 a la llibreria 22 a les 7 del vespre. Doncs mira. Sí.
apuntadíssim a l'agenda. Damià, se'ns ha acabat el temps. Només et puc donar les gràcies per haver vingut aquí i compartir aquesta estona amb nosaltres. És sensacional, m'ha agradat molt. Gràcies per convidar-me, de debò. Saps que estàs convidat a la pròxima, no? Quan vulguis. Ja ens inventarem alguna excusa, eh? Jo no tinc cap problema, ja ho saps. Vam fer una segona part d'educació. Damià Bardera, moltíssimes gràcies. A vosaltres, a vosaltres.
Som la teva veu. Som la gironina.
Arriba a Girona l'alternativa a la residència per a la gent gran. Atenció domiciliària Sant Josep. Ens ocupem que a casa tinguis tot el que necessites, les hores que calguin. Acompanyament, cures, neteja, nutrició i molt més. Tingues els serveis d'una residència sense haver de marxar de casa. Som Atenció domiciliària Sant Josep. I ens trobaràs al carrer Mestre Francesc Civil 8, a la web i a xarxes, i al 637 58 92 39. Amb la gent gran, una gran família.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
3 quarts de 12, d'avui dimecres, 2 d'octubre de 2024. Recordem aquesta data. Diuen que pel Girona, a Feyenoord, nosaltres la recordarem per una altra cosa i és que avui torna en aquesta ràdio el trobador del segle XXI. Ens torna...
Aquest empresari dinàmic que sempre porta les coses fins al límit, disc jockey, descobridor de música, podríem dir, també. Adrià Giné, bon dia, bona hora. Bon dia, què tal? Ben tornat. Moltes gràcies, tio. Tenia moltes ganes de tornar, t'ho dic en sèrio. Feia molts dies que hi pensava que he de tornar, he de tornar, però l'estiu és l'estiu i no hem parat. Però ara ja torna com la calma, no? A més, el dia sembla que fa hivern, no? De tardor i hivern. I aquí tornem a estar.
Jo t'he de dir una cosa, a mi sempre em toca quedar bé aquí amb la gent i dir-li, hòstia, quines ganes tenia que tornéss. Però és que amb tu és veritat. És veritat, no? Tenia ganes que tornéss. Bueno, collons, t'ho agraeixo molt. És veritat. Més que res per això que deia, perquè a més... I tu, això de la llista d'Spotty, que he vist que cada setmana penges... És molt guai, això, i ho estàs seguint bastanta gent, tio. Sí, eh? Sí. Són set cançons la setmana que vaig penjant així en el meu perfil per descobrir, jo què sé, hi ha molta gent que, inclús a mi em passa, a vegades que no sé què carai escoltar,
doncs dono aquesta opció que la gent que em segueix així pugui entrar al meu perfil i descobreixi set cançons que jo li he trobat a algun encant especial. La cançó es diu Seven Tracks. Seven Tracks, eh? Seven Tracks la setmana i la podeu trobar al meu perfil d'Instagram o al meu perfil d'Spotify, també. I si us agrada, doncs descobrir alguna música, en allà tindreu coses interessants.
Doncs mira, jo ja estic entrant-hi. Ja l'has entrat. Sí, perquè encara no hi havia entrat. A vegades no tinc ni por, ni vergonya, ni res. Saps com són? Però bueno, Adrià, tot teu. Vinga, som-hi, no? Som-hi, Giner. Com no podia ser d'una altra manera, estrenarem temporada directament amb la cançó de l'any. Totalment. La cançó de l'any. Totalment.
Us parlo de la Torre Picasso, que és el nou senzill d'Art de Bogotà, un tema produït per Carlos Raya, que és el guitarrista de Fito i Fittipaldis, que a més a més s'està convertint en un dels millors productors de rock del país. I aquest tema representa el darrer episodi del disc Cowboys de la A3. Voy a escalar
Esquivaré los disparos, la metralla, las balas y el fuego.
A los ojos de nuevo
Aquest nou tema del grup de Cartagena parla en forma de fàbula de les etapes d'un duel, del que vindria a ser una lluita. En una època on el consum ràpid i immediat sembla dominar molts dels llançaments musicals que tenim, una època on les cançons duren dos minuts i les escoltem dues setmanes i s'acaben, es guarden en calaix per sempre més, doncs va, Art de Bogotà es desmarca totalment amb un tema de vuit minuts, com si fos...
no sé, com si fos el mateix Robert. I te l'escoltes en bucle, eh? Te l'escoltes en bucle. La lletra, o sigui, la lletra et remou molt, perquè converteix aquesta La Torre Picasso de Madrid, que és un dels rascacels més grans del país, tu ho coneixes bé, que vas estar vist aquí a Madrid, doncs el converteix en un monument en commemoració de l'estrès, de la vida adulta, de les obligacions, aquest capitalista i aquest capitalisme salvatge en el que vivim, del futur gris...
i el que fa és explicar en forma de fàbula, com us diem, aquestes ganes de destrossar aquest edifici per tal de tornar a veure el sol i mirar endavant. La cançó és una clara lluita per eliminar aquests símbols que ens amarguen i ens fan entendre de manera equivocada el sentit de la vida. Fruto de esta rabia y de esta juventud que ahora me falta
A nivell musical, comparant-ho i col·locant-ho dins el marc musical en el que vivim, és del més arriscat que s'ha fet fins ara. Estem tornant a fer rock, tio. És a dir, estem tornant a fer rock and roll, amb bases clares de guitarres, bateries, i aquesta veu de l'Antonio, el cantant, que l'escoltes per primera vegada i t'enamora. De fet, el primer cop que escoltes el tema ja saps que alguna cosa està passant.
Com us deia abans, aquesta cançó és la manera perfecta per acabar l'etapa de Cowboys de la Atres, que va començar fa un any i mig amb aquella famosa cançó de Los Perros, que després es va fer uns remins i tal.
La referència dels Cowboys de l'A3 i el Camino al Mar pot veure's com una imatge que evoca l'aventura i aquest esperit rebel. Els Cowboys simbolitzen la llibertat i la independència, mentre que la carretera A3 pot simbolitzar el recorregut de la vida amb les seves experiències i desafiaments constants. I que acaba amb aquest final on destrueix el símbol més gran de la societat,
en què vivim, que és aquesta Torre Picasso de Madrid. Aquest és un tema que toca especialment per molts sentits. A mi em dóna com aquelles ganes de, com deia Calamaro, de seguir el curs del salmó, d'anar contracorrent de tot allò que està passant i d'aquesta direcció que segueix la societat.
És que ho has dit, eh? Són 8 minuts de cançó i amb els 15 primers segons ja t'hi quedes. Ja t'hi quedes. I ara canviant una mica de registre, però no de tema, o de sentiment, no sé. No sé si heu anat al cine últimament.
Però hi ha una joia feta a casa nostra, que és la pel·li del 47. Oh, mira. Jo no us parlaré de la pel·li perquè si d'alguna cosa hi entenc és de música, no de cinema, però que sí que crec que us puc dir que l'aneu a veure, que sense por a equivocar-me crec que us agradarà bastant. I sobretot, al final de tot, quan surten allò que surt, es queda la pantalla en fosca i surten els crèids, no us aixequeu de la cadira perquè sona una de les coses més boniques i dolces que s'han fet últimament.
Aquellos barros de estos logos. ¿Por qué no sienten, por qué no cambian la historia del todo? Y se da por supuesto que la vida no es diferente para el resto.
Això que sona és El borde del mundo de Valeria Castro, un tema que està fet expressament per la pel·lícula i explora temes com la recerca de la llibertat, la superació de les adversitats i aquest desig d'explorar nous horitzons. La cançó és la clara representació de la trama de la pel·lícula, és a dir, és el 47 fet a cançó.
A través de la lletra, la cantant transmet una sensació de nostàlgia, no?, i a l'hora d'empoderament, parlant de deixar enrere el que ja no ens serveix i d'atrevir-se, per què collons, a somiar. Els marges del món que mencionen, no?, amb això d'en el bordel mundo, poden simbolitzar, doncs, aquelles limitacions que ens està imposant la societat com les fronteres que ens posem nosaltres mateixos. Va bastant relacionat amb la Torre Picasso que escoltàvem abans. Ja veieu, avui seguit he vingut carrer. No, m'encanta.
La cançó anima a mirar més enllà, anima a buscar el propi camí i abraçar les noves experiències, que, ojo, no ens regala la vida, sinó que molts cops també ens les hem de guanyar. En resum, el borde del mundo es un himne a la llibertat, en aquesta valentia de perseguir els nostres somnis malgrat les dificultats que puguem trobar en el camí.
Tantos ojos que solo miran a un punto Solo se busca, solo se quiere lo necesario y justo Y no se pide más que lo que está en sus manos Que se luche por la dignidad de cualquier ser humano
Vinga, va. I arribem al final, acabarem la secció d'avui amb una de les cançons que més he escoltat aquest estiu, que m'ha acompanyat en tots els moments. Una de les bandes que, a més a més, està creixent més Espanya. I que ja veureu com l'any que ve estaran tots els festivals d'aquest país. Segurament ja hi ha sigut en aquest, però l'any que ve segurament estarà... Com a caps de cartell. No estarà obrint els festivals a les 5, 6, 7... No serà el warm-up. Estarà tocant a les dues de la nit. Som i es tracta de Siloe.
Aunque te sientas diferente, aunque la vida a ti te cueste, aunque aparezca en ti el dolor. Aunque tus lágrimas te cuesten, aunque de dudas te alimentes, aunque te falte aquí el valor.
Bona nit.
Això que sona, doncs, és Siloe, una banda de Valladolid i el seu tema de Todos los besos, que parla sobre les experiències amoroses que hem tingut tots, i la intensitat dels moments compartits amb algú. Jo sempre he dit que l'amor et dona el millor i el pitjor. Crec recordar que ho vaig dir l'any passat. I parla també d'aquesta importància dels petons, que són coses molt insignificants dintre de les relacions, però que són els símbols de la connexió emocional que tens amb algú.
La vida es tuya, sé valiente, no tengas miedo al miedo y corre de frente a tu velocidad. Únete, somos muchos esta vez. Únete, somos muchos esta vez.
Todos los besos quedamos. Todos empiezan aquí. Y se nos va de las manos. Todos los besos quedamos. Todos me saben aquí. Adrià Giné, ho has tornat a fer. T'anava a dir, el llistó ja estava aquí. No ho esteu veient, però estic aixecant el braç tot el que puc.
I l'has superat una altra vegada. Però això és problema teu, perquè després de la pròxima... Jo entenc que hi haurà pròxima vegada. Sí, evidentment. A mi m'agrada molt compartir les coses que vaig coneixent i, a més a més, m'ho passo molt bé descobrint totes aquestes cosetes que hi ha darrere les cançons, que molts cops escoltem la cançó i es queden allà.
i si comences a investigar una mica, escoltes la lletra, escoltes comentaris que fan els autors de les cançons i investigues una mica, encara t'agrada més després la música. És que ets un activista de la música, ets de resistència, tio, del que ens queda ara mateix en el panorama.
Bueno, estem en un moment molt bo i complicat a la vegada, musicalment. Per tant, els que ens agrada ho hem de compartir. Adrià, Giné, un autèntic gust i un plaer que hagis tornat aquí. Moltíssimes gràcies a vosaltres, el plaer és meu i ens veiem a la propera. Ben aviat.
Todos los besos que damos, todos empiezan aquí y se nos va de las manos.
Gràcies.