Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius.
Dijous 13 de març de 2025. Ens despertem després de tots els aldarulls de sal agafant titulars, minuts de ràdio i televisió i també neovisionaris il·lustrats de xarxes socials. Condemnant tota violència només faltaria potser i només potser caldria una estona per a la reflexió.
No justificarem les coses que ens fan mal fetes per part d'uns, però tampoc les que ens escanyen, i parlo que ens escanyen fent referència a tothom. Abans de parlar de nouvinguts, immigrants, tensió social i discursos de radicalització, potser i només potser caldria parlar dels problemes que tenim. Parlo de desigualtat, parlo del greu problema d'habitatge que afecta a tothom,
potser accentuat també per totes les desgràcies que aguantem de dilluns a diumenge. Parlo del cos a la vida que puja, parlo dels sous que semblen mimetitzar-se també amb la saquera des de fa gairebé dues dècades. Que l'origen i la multiculturalitat no desviïn l'atenció d'uns problemes que patim tots en el nostre dia a dia i no ens estrenyem i no ens enganyem tampoc si algun dia això peta i veurem com.
I si Cuba va tenir al Che Guevara en el seu moment el nostre comandant des del Pla de l'Estanya, Raúl Vil, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Visionari de la devolució. Exactament, exactament millor. Aquesta setmana potser em quedo amb aquesta, eh? Home, sí, no? Home, estan currant. Tu saps què va passar a la guerra de Cuba? Tu saps que hi va haver-hi més d'una guerra de Cuba?
La gent parla de la guerra de Cuba. Fins i tot 4. 4 potser, però hauria de repassar llibres. Ja ens enganxa lluny a tu i a mi. Abans parlàvem de matemàtiques. Dijous, rúfol.
Sí, i a més a més aquestes pluges que sembla que han de caure aquesta tarda no m'ha sigut necessitat, però és important que això van fent que els pantants vagin agafant una mica més de bona cara. Però jo sempre dic que en farà molt de ploure si després la gestió va de mal tí. Jo sempre que dic també, dic fia-te'n de la gent que sap penjar quadres. I tu saps penjar quadres. Ho provarem.
Ho provarem. Ho provarem, sí, sí. Si n'hi ha algun de tots serà bona notícia. Sort que és ràdio, eh, perquè si no la gent... Perdona, però farem un museu aquests dies aquí que serà el de bon veure, eh. No cridis gaire, que després haurem de connectar l'alarma cada dia. No fos cas que la gent es pensi que aquests quadres valen quatre d'uros. En qualsevol cas, escolta, parlarem avui precisament entre quatre parets aquesta exposició que tindrem a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. També parlarem amb en Planes, que passarà per aquí per parlar del recondit. Ja t'ho he dit, eh. Vull dir, aquest cap de setmana.
A Sant Mer tindrem a Blaumut. A Blaumut també, sí. Semana que ve. Saps que no hi puc anar? No pots anar-hi? No. Jo encara no soc un músic. Tinc un compromís allà que no... Ara m'estava mirant per anar a Blaumut a Madrid. Perquè també he presentat a mi mateix. Sempre és bonic tornar als llocs on has estat estimat. Llavors també tenia pensat d'anar-hi. I acabarem, com no podia ser d'altra manera, amb el nostre trobador de la música contemporània, amb l'home...
de la música gironina Adrià Giné, que passarà per aquí també a aixecar una miqueta més els ànims d'aquest dijous, però bueno, ja estem prou amunt, no? Però si vell millor! Home, sí! Com més serem més riurem, no? Exacte, sigui el Tarlau o fer les seves prediccions musicals... Escolta, ens hi posem, parlem d'una miqueta d'art, d'història...
I avui obrim amb l'exposició Entre quatre parets, que avui dijous 13 de març donen el tret de sortida fins al 18 de maig a la sala d'exposicions de la Casa de Cultura. Una exposició sobre l'hospici de Girona, perquè una mateixa història pot mostrar-ne moltes a la vegada. Per parlar-ne m'acompanya la comissària de l'exposició, també doctora en Història, Céline Mutos Chicola, a qui ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Bon dia, moltes gràcies.
A tu per venir. Benvinguda a casa teva, si és que hi ha casa d'algú. Per qui no ho conegui, què va ser l'Hospici de Girona? Perquè em sembla que ens enganxa una miqueta lluny, a nivell de temps. Bueno, doncs, Seidu, dius molt bé, ja ens enganxa una mica lluny. Hem de pensar que l'Hospici de Girona, com a sí, el que és ara la Casa de Cultura, va tancar les portes a l'any 1963.
És a dir, que ni més ni menys que gairebé 60 anys. Així que la memòria que queda aquí Girona, ja queda molt diluïda. Per la gent gran, alguna cosa encara es recorda quan això hi havia molts nens, i si no, ja ens ve de memòria de les mares o de les àvies, que sí que encara transmeteixen. Però bàsicament, ara quan es passa davant d'aquest edifici, es veu una casa de cultura, i poc més.
Per tant, ja tocava, em sembla, fer recuperar aquesta memòria i redescobrir una mica que darrere la paraula hospici i nens, en realitat, hi ha una realitat molt més complexa. Diríem que no pas tenir nens en un espai. Com de complexa era aquesta realitat?
Com de complexa que podríem començar pensant que aquest edifici, sobre el 1769, imagineu-vos ja la història que té a l'esquena, més de 250 anys quan passeu davant de la Casa Cultura, i sobre no com un hospici, de fet està ben lluny de ser un hospici, sinó és una casa on s'hi tanquen dones i exclusivament dones.
Hem de pensar que les dones en aquest moment és un col·lectiu que cal, podríem dir, entre controlar, protegir, especialment les que surten una mica de la tutela patriarcal, marital. I aquest edifici es concep, es crea, es funda, justament per acollir aquestes dones, que molt sovint es consideren fora del que és la moral del segle XVIII, que no era la moral que hi ha ara, per sort.
Era una espècie de barreja entre purgatori i de serveis socials de l'època?
Seria molt anacrònic ja començar a parlar del servei social perquè a dintre del servei social hi ha servei i hi ha social. Per tant, aquí estem parlant d'una mena entre un orfanat per les més grans, una presó per les més petites, una presó per les més grans i un reformatori per les que no han passat pel matrimoni i ens entenem abans d'ajuntar-se i que per tant cal adreçar. I totes aquestes dones
Durant 20 anys, els 20 primers anys, gairebé van anar a parar amb aquest edifici. Des de diners n'hi havia relativament poc al principi. I al final dels segles, perquè em sembla que van inaugurar el 1769 fins al 1963, com comentaves abans, gairebé dos segles que donen per una gran història però també per moltes petites històries.
De fet, són les petites històries que ens fa la gran història en aquest sentit. Després d'entrar-hi les dones, seguia faltant a Girona un edifici on posarien els homes. On posem els homes. Els homes anaven a Barcelona si no servien ni per l'exèrcit, ni per galera, ni per anar a treballar. Llavors feia falta a Girona també tenir un lloc per a homes. Construir-ne un de nou era molt complicat. Girona és una ciutat que hem de pensar que entre la muralla, que no la deixa créixer, i tots els convents que hi ha,
No hi ha gaire terreny disponible. D'aquí, la Casa de Cultura, tal com la veieu, i això és una de les coses que vindreu a veure a l'exposició, la Casa de Cultura, com la veieu, són dos edificis, no un. Un és la Misericòrdia, aquest que us acaba de comentar per dones,
i l'altre és una ampliació i esdevé l'hospici. De fet, quan vinguem a l'exposició, fixeu-vos, hi ha un pati gran, que tothom ja el coneix perquè més o menys ja ha passejat o hi ha anat algun acte, però hi ha un pati molt més petit, que l'exposició ho veureu molt bé perquè estarà il·luminat i està netejat i preparat, que era el pati de les dones i que és molt més petit que l'altre. Tenim realment dos edificis diferents.
Clar, en aquest sentit com articuleu l'expo? Parlem de quatre parets, però... Sí, parlem de quatre parets i parlem de moltes coses dintre de les quatre parets. Perquè, clar, la idea de la gent és el que es deia, venim a desmuntar una mica al mig de l'hospici, que aquí hi va parar nens, que no tenen pares... No, durant 200 anys això ha sigut moltíssimes coses.
La idea, justament, és fer llum sobre aquestes coses, explicar el que tu molt bé deies, les petites històries. Això, quan hi hagi un edifici que cui homes i dones, insisteixo, al principi, no cui nens, aquest lloc, eh? És un lloc on hi haurà fàbriques. Bàsicament, és un lloc de treball. Els hospicis són llocs de treball. Es considera que la gent, podríem dir, per això et dic de servei social poc, s'ha de guanyar el pa allà. I, de fet, és un dels primers llocs, per no dir el primer lloc de Girona, on es treballarà el cotó.
Abans de Girona no es treballava. La primera fàbrica que tenim a Girona la tenim a dintre de l'hospici. Imagineu, amb una obra barata, adults, que poden treballar capital per organitzar-ho, espai. A casa cultura l'hospici és gran. Llavors fa servir de fàbrica.
A més, enllà de les fàbriques, tenim també aquests espais de treball, aquests espais de conreu. És una entitat econòmica, aquest tipus d'edifici. Això, el primer és que anem a veure això, aquesta entitat econòmica. I després, el 1803, a raó de la desamortització de bastants vents de l'hospital, clar, aquí l'Hospital de Santa Caterina, que és el que s'encarregava dels nens,
Cada cop té menys recursos, una mica com tothom en època de guerra. Ara et parlaves de la guerra de Cuba, però hem de pensar que a final del segle XVIII, principi del XIX, que si les guerres amb Anglaterra...
Clar, la corona té pocs diners. Aquí és una mica la història de la primera desamortització, que toca molt a l'hospital. I l'hospital què vol fer amb menys rentes? Qui es vol treure de sobre? Qui li costa diners? I qui li costa diners són els nens abandonats, els nadons. És molt car mantenir-los perquè s'ha de pagar les dides.
Per tant, l'hospital decideix, després d'una baralla, una estira i arronsa amb l'hospici, s'acaben passant els nens de l'hospital cap a l'hospici. Aquí, el 1803, és el primer moment que ens entren aquests nens. I aquí, quan fem el recorregut de l'exposició, anem així, comencem per les dones, els homes i pum, quan entren els nens.
Però, de fet, que hi hagi homes i dones i nens, hi ha altres coses, eh? Demens, invàlids, allà hi havia de tot. Era un calaix de sastre. Era un calaix de sastre. Era un calaix de sastre per treure la gent que estava al carrer. Ja sabem que la gent que està al carrer és gent que té més tendència a fer el deruix perquè no tenen res a perdre, en el fons. Llavors, aquests val més tenir-los tancats. Mira, per exemple, quan venien les guerres carlines, que no ens revoltessin la gent, que no ens agafessin de mercenaris, pum, tots tancats a dintre l'hospici.
Però va ser així fins al segle XX. Homes, dones, nens, demens, el que sigui, anava a parar el que no estava malalt. Qui no estava malalt per anar a l'hospital anava a parar a l'hospici. Inclus he trobat dones que entraven, justament m'ha fet gràcia que parlessis de la guerra de Cuba, a finals del XIX entraven per mulates.
I tant, com que eren mulates, les posaven directament a l'hospici. És un col·lectiu fins que la beneficència no es va separant i en aquest moment es crea el mascaradei, que és el primer manicomi, es crea el que en diuen les cases de vell, que es parla gent gran, i va sortint aquests col·lectius, però no serà fins a ben entrat al segle XX que ens queda el que recorda tothom, que són els nens.
Clar, és que el que veig és que tota aquesta consciència que potser hi ha ara del sistema d'intentar reinserir, d'intentar integrar a tot tipus de col·lectius, en aquella època no hi era. És a dir, simplement era d'apartar-los de la societat en una forma de parèntesi. Sí, depenia. Perquè, per exemple, els que érem més joves, el que s'intentava també és tenir tallers per fer aprenentatge.
Que prenguessin un ofici. Sí. I aquí m'agrada fer-hi un incís. Estem parlant de nens. Les nenes era un altre tema. Però l'aprenentatge es feia pels nens. I a l'ospici hi ha hagut sempre molts tallers. Una fusteria, una sabateria, una cestreria, una lampisteria, una taona, que era per fer el pa. Intentaven... I les empreses d'aquí Girona venien a buscar molts nanos de l'ospici per treballar. Clar, imagineu, mà d'obra de 12 o 13 anys,
Barata, més que barata, clar que treballava com obrer. Tenim molts testimoniatges d'aquesta gent que treballava pels tallers d'aquí Girona. Hi havia moments d'esbarjo, d'oci, de felicitat fins i tot allà dins?
Sí, perquè dintre de tant, a mida que va anar corrent el segle XX, les coses van canviar. Si va donar una educació, a partir del segle XX, que ja ens queden els nens, sí que hi ha una educació realment. He de pensar que el primer centre Montessori està a l'hospici. Les primeres persones que es formen amb el mètode Montessori van treballar allà, durant la Mancomunitat i durant la República,
s'implementa el sistema Montessori. Jo me'n recordo en Domènec Fita, que ja recordem que és un gran artista d'aquí Girona, es va formar amb aquest mètode Montessori, va dir que justament, ja dintre de l'Hospici, és quan va descobrir la seva vocació per l'art. Hi havia educació a la república, en aquest sentit, va fer molt per poder tirar cap a l'educació, cap a la igualtat, cap al fet que les classes anaven nens i nenes barrejades. Clar, tot això amb el franquisme va canviar molt.
No, ja m'ho imagino, devia ser una altra història. Quan va arribar el tema del franquisme, què va passar exactament? Clar, bueno, hem de pensar que si durant la guerra, per exemple, si hi ha misèria dintre l'ospici encara n'hi havia més a fora. Vam dir que eren moments on tothom... Però sí que és veritat que a partir del moment del franquisme ja es va posar molt més l'incís a separar nens i nenes, que no pas a la república.
Durant la República, encara els nens i nenes podien anar a estudiar fora, a dintre els col·legis de la ciutat. Era una idea de treure'ls una mica l'estigma. Feia una cosa interessant, que sempre s'havia dit hospició provincial, però la República li va canviar el nom, li va dir casa d'assistència i ensenyament. Casa d'ensenyament i assistència.
Crec que és molt significatiu, en aquest sentit, cap a on es posa l'accent. Aquí tenim potser el primer... idea d'estat de benestar, que està començant a arribar a poc a poc. Això durant el franquisme, ja l'educació es va fer dins, per les nenes era molt limitada, que les coses van canviar. Tornant ara al 13 de mares de 2025, que és avui, si no m'equivoco, a l'Expo tenim tres eixos.
temàtics, no sé si ens els pots enumerar, descriure...
Jo crec que un dels primers eixos que parlem serà el treball, perquè, com us deia, no hem d'oblidar que és un lloc de treball. A l'Hospici de Girona va haver-hi una de les impremtes més grans de la ciutat. Allà s'hi van formar moltíssims impressors. L'impremta va obrir el 1868 i va tancar el 1962. I va imprimir los sitios, per exemple, i el budgetí oficial de la província. Això, l'eix treball, és important en aquests espais.
Llavors també tenim un altre eix que crec que potser serà el més interessant per a la gent que ens vingui a veure, que és el tema de l'abandon, dels nens abandonats. I aquí hem recuperat moltes històries, que aquest seria el tercer eix, aquestes històries personals de la gent. Jo us recomano, com vingueu a visitar, hem pogut recollir amb dues vitrines les cartes de les mares que abandonaven els fills, però no només les cartes, els objectes que deixaven amb els fills,
I jo crec que és una cosa que molts d'aquests tenen més de 100 anys. I és una cosa molt emotiva que imaginar que aquesta medalla ha estat posat el coi d'un nadó abandonat en una plaça pública que hagi pogut travessar aquests 100 anys i que el puguem veure avui conscienciar-nos realment sobre el que s'ha viscut en aquest edifici. Creus que Girona coneix la seva pròpia història sobre l'ospici?
No, crec que no prou. Crec que no prou. Jo me'n recordo fer visites a gent jove i preguntar-los, això què és? Bueno, això és una casa cultura aquí, però sabeu que això havia sigut un hospici? Ni deia, absolutament. I encara que la gent ho conegui, a lo millor no ho coneix per dins, i si ho coneix, per més recordar-ho. Hi ha necessitat de recordar-ho, això. Comissaria, en aquesta exposició, què has après que no sabessis ja?
El fet és que el comissariat de l'exposició és el resultat d'allà molts anys de treballar. No tan sols amb l'edifici en sí, amb la seva història vaig fer la tesi en part sobre aquest edifici, sinó de conèixer molta gent. Però jo crec que se n'aprèn cada dia. Jo el que us deia de les medalles, tot i que ho sabia, m'he emocionat moltíssim, i és en les cartes.
sabent que venien unes mares desesperades al mig del carrer del que és ara, la plaça, que hi ha davant la plaça hospital, que hi havia un torn, que era com una mena de caixa giratòria molt petita, per posar-hi ja un nadó amb una carta i tancar-ho i a la bona fortuna, i a veure què passaria. Jo m'he posat al lloc d'aquestes dones, perquè molt sovint eren dones, totes les cartes estan firmades per dones, i jo crec que això no s'aprèn mai, ho s'aprèn cada dia.
És el que probablement més t'ha sorprès de tot aquest procés. Sí, no era un procés que no desconeixia, perquè ja se sap, però sí que és veritat que m'ha sorprès, aviam, jo soc historiadora, però més enllà de la dimensió històrica, hi ha una dimensió humana d'una profunditat i el que més gratament m'ha sorprès o el que més m'agrada és poder compartir justament amb la gent que va viure allà, que a l'exposició hi ha els seus testimoniats,
Bueno, de que em van començar aquest projecte, doncs ja ens han deixat. I per tant era important recollir aquesta memòria. I sent que encara hi són. I és important justament poder-ho comunicar, poder-ho parlar, deixar llegat. Això és un llegat que s'ha de deixar. És que és el que deies, igual que tu ets historiadora i jo periodista, són aquestes petites històries els que després munten tot l'argumentari.
Clar, veureu que a l'exposició hi ha una paret on hi ha frases que estan recollides dels expedients. Això no és elevant, no? Però clar, són unes frases, especialment contra les dones, d'un... avui en dia diríem d'un sexisme i d'un patriarcat.
Perquè, clar, dones que es pulsen perquè consideren que la seva moral no és correcta o que tanquen justament perquè la seva moral no és correcta. Hi ha aquestes frases que a mi m'estranyen el cor quan penso en aquestes noies de 15, 16 o 17 anys que passaven per aquests tràngols.
Doncs mira, pels més previsors, entre quatre parets, avui 13 de març, que donem el tret de sortida, i pels més despistats, teniu fins al 18 de maig per passar-hi. Saludint, moltíssimes gràcies per passar aquesta estona. Oh, a vosaltres!
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb saïd es vaig. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina.
Aquest abril, la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba el Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la Déo-Òmpordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, meridatges exquisits... Entra vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust de vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava-Girona, Diputació de Girona.
recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els 4 rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compre producte local. Compre al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. L'olor de cafè dels matins quan em llevo amb tu.
Els plats del sopar que ningú té el valor de rentar. I penso en tu a cada moment des que el sol treu el cap pel tag amenent i va il·luminant els somriures de la meva gent. El parell de mitjons de colors omnidats dins el llit. Els veïns del tercer que se'm queixen dels teus clips d'ahir.
i quan dius que tens pressa però encara tens temps d'enganxar-te als llençols durant cinc minuts més fent el gos, fent l'amor esbolçant-los la mandra molt lentament i és que per mi els teus defectes són tan espectaculars ningú podrà fer-me dubtar que vull estar amb tu jo vull estar amb tu vull estar amb tu jo vull estar amb tu
quan m'enfado i esclates a riure per sota el nas, quan et dono peixet en els jocs que t'agrada guanyar. La vida tranquil·la dels dies d'estiu, les nits a la fresca banyant-nos al riu, petons i cançons a la platja de Tamariu. I és que per mi els teus defectes són tan esclats
que vull estar amb tu. La teva veu comença el dia, la promesa d'una alegria que viu entre els teus gestos quotidiens.
a cada pas I és que per mi els teus defectes són tan espectaculars Ningú podrà fer-me dubtar Que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu Vull estar amb tu, jo vull estar amb tu
per l'humor de cafè dels matins quan em llevo amb tu.
No suporto els dies passatges, les engrunes que se't claven les meitats de res, no ho sé.
Bé, doncs nosaltres seguim amb la nostra ruta musical particular i és moment de parlar del recòndit, d'aquest cicle de concerts que ens apropen la música de primeríssim nivell, també escenaris, on seria molt i molt complicat de veure els programats. Per això mateix, per comentar la jugada, Pau Planas, director d'Hístic del Recòndit. Bon dia i bona hora. Molt bon dia.
Primer de tot, t'he de dir que la proposta ja de per si m'encanta perquè és aquesta tensió entre artistes de primeríssim nivell i escenaris que seria molt complicat poder-hi veure aquests artistes. Exacte, aquesta és l'essència del festival. Anem a buscar llocs.
perduts, llocs recòndits, aquests llocs que potser la gent no coneix o no ha estat mai o no ubica, a més en pobles i municipis molt i molt petits, i diem, ostres, anem-hi a portar aquí cultura, cultura de primer nivell, cultura musical, i està funcionant, vull dir, la gent li està agradant, a poc a poc el projecte va creixent i molt contents. De fet, te n'anava a dir, aquest dissabte ja tenim la primera entrega del De Pedro.
Exacte, De Pedro, que és d'aquests artistes, que ens encanta que sigui el recòndit, ho hem de dir, perquè és un gran artista, un referent de l'escena índi, de l'escena més independent a nivell espanyol, i ostres, és un artista que ja no diríem que és molt difícil sentir en aquests pobles petits, sinó que és molt difícil sentir en general a comarques gironines. Fa molt de temps que no ve Girona,
Costa ja bastant veure la Catalunya, ara fa poc va estar, aquest estiu va estar al Festival Cruïlla, a un dels escenaris principals del Cruïlla, i és un luxe poder agafar un artista així i portar-lo, en aquest cas, a un poble com Esponellà, un poble petit, i que puguin tenir un artista així. Doncs pensem que és una de les gràcies del recòndit. Clar, no sé si tu vas parlar-hi directament amb el De Pedro, però suposo que...
el recòndit cau bé. És a dir, tu quan truques a un artista per proposar-li de venir al recòndit entenc que ho veus amb molt bons ulls. Sí, tenim aquesta sort de moment que els artistes els agrada molt el projecte, els agrada la idea ja de tot. Evidentment hi ha artistes que potser preferiran grans escenaris i preferiran quedar-se amb el concert de grandíssim format.
Però si hi ha molts artistes que els agrada aquesta idea de dir, ostres, per què no, per què no puc anar a un poble petit, a un espai enmig de la natura, a un lloc que potser no hi tocaria en altres condicions, i m'adapto i soc conscient de l'espai on vaig, i és xulo, és xulo al final veure això, com artistes, en el cas de Pedro, en el cas de Balamut, que venen a la setmana vinent artistes,
que hem vist en grans escenaris, en grans festivals, i que a tot d'una diuen, hòstia, està molt bé els seus grans festivals, però també m'agrada fer aquest petit format i venir en aquests llocs. Llavors, ho agraïm moltíssim. Blaumut ja ho has dit bé, la setmana que ve, si no m'equivoco, a Sant Mer, Vilademuls, un d'aquells pobles que només saps arribar-hi si ja saps on és.
Exacte. De fet, moltes vegades ens fa broma que hauríem d'arribar a un acord de patrocini amb alguna empresa Google Maps, amb alguna empresa d'ubicació, perquè realment ho posem complicat, eh, la gent? I la gent a vegades... Per això també aprofito per recomanar a la gent que vinguin temps als concerts, perquè a vegades no és fàcil de trobar.
Correcte. I a més a més, que si no m'equivoco, Blaumut ja va actuar-hi en el recòndit anteriorment. No, en el recòndit no, és la primera vegada. És la primera. Però em sembla que jo vaig parlar amb ells i em van dir que aquesta idea d'intimitat, d'anar a un poble tan i tant petit com aquell qui diu, però podem muntar un concert d'aquest tipus allà, que a ells també els encantava la idea.
Sí, jo crec que estan molt a tope, venen amb un espectacle una mica íntim, més petit, en el sentit que al final venen amb tota la banda, venen amb tot l'arsenal, però sí amb un joc i un directe una mica més pensat per aquests entorns. I crec que això li donarà una màgia
que al final és una cosa que ens agrada molt, recordi, de generar aquests concerts especials, aquests concerts de tu a tu. Jo crec que aquest serà un d'aquests, tot i que de públic serem uns quants, perquè està funcionant molt bé, però no contents.
I a més, un joc d'equilibris. Tu dic perquè, per exemple, tenim de Talores a Foresta, del Lyon, per exemple, que, vaja, són artistes quilòmetre zero, d'aquí, suposo que al final serveix també, no? Vull dir que el cartell no només ha de ser un nom, sinó que també el complementem amb aquest tipus de marfils. Totalment, evidentment. Ens encanta que vinguin gent com Blaumut, com De Pedro, com tants altres que venen, però pensem que als festivals tenim el compromís, al final, i jo crec que...
hauria de ser gairebé una obligació que tinguéssim aquests espais per reivindicar talent emergent, perquè estan sortint moltíssims grups a casa nostra, hi ha moltíssima qualitat, moltíssima diversitat, i si no som capaços de generar espais on donar a conèixer totes aquestes propostes, al final sempre ens acabem quedant amb els mateixos quatre noms. Doncs sí. I és important, és important canviar això, en aquest cas, per exemple, Foresta és un grup amb 50%, podríem dir, del Pla de l'Estany, amb un membre del Pla de l'Estany i un membre de l'Empordà,
i n'hi ha molts altres que també són el recòndit de la pròpia comarca, de comarques gironines i d'altres punts, però si hi ha artistes joves, emergents, que pensem que hi han de ser. Clar, és el que t'anava a dir també, tenim Marina Escoda, tenim Ernest Prana, tenim Rita Pallés, tenim el Miki Núñez... Ja sé que és com preguntar-li a un pare quin és el seu fill més bonic, però quin és aquell concert que dius, ostres, aquest no me'l vull perdre?
És molt difícil de dir, realment, perquè n'hi ha moltíssims. A mi n'hi ha un que m'agrada molt perquè la trobo increïble, que és la Clara Pella, que té un directe més bé amb un dels últims concerts de la Gira Corsè, que per mi és de les millors gires i dels millors espectacles que ha fet mai. És una autèntica brutalitat.
i a mi és un dels que m'agrada molt, i personalment he de dir que n'hi ha un altre, que és un artista que feia molt, molt, molt de temps que volíem que vingués, ja no al recòndit, sinó en programacions de la tornada, que és Emparanoya, una autèntica referent del mestissatge, de fet bona part de la música que s'ha fet a l'estat espanyol, però també a Catalunya els últims 20 anys. Si anéssim tirant enrere, ella és el punt d'inici, ella és el que explica que hagi aparegut, jo que sé, grups com Charango, doncs tenen molt i molta referència de grups com Emparanoya, i és un luxe que hi sigui.
I a més t'anava a dir, perquè esteu d'enhorabona, perquè nege'l tast recòndit. Aviam, explica'm bé això, perquè em sembla que alguna cosa de menjar té a veure. Exacte, doncs, això mateix és... sempre intentem que el recòndit sigui un festival amb molta coordinació amb la comarca, que sigui un festival molt arrelat, que tingui la màxima de visibilitat a la comarca. Llavors, aquest any vam dir, ostres, com ho podem fer? Doncs, va, anem a combinar-ho amb gastronomia.
i hem agafat quatre productors, quatre petites empreses de la comarca que fan productes de molta qualitat, i hem fet un tasc, que al final és una etapa que es podrà tastar als concerts, i tenim formatges artesans, i tenim ous, mel i oli, tot produït a la comarca, tot de petits productors locals, tot artesanal, i és una manera no només de descobrir els espais del pla de l'estand, sinó també de tastar una mica la gastronomia d'aquells productes que es fan a la comarca.
Clar, i a més veig també, vull dir, visites guiades, o sigui, al final és intentar no només que la música arribi a aquests pobles, sinó també impregnari, de que tota aquesta gent que visita corregui una miqueta més el territori. Exacte, al final, a vegades diem que la música és l'excusa, no? Que quina excusa, no? Que sigui un artista... Sempre una excusa, sempre per tot.
Però és una mica així. El que volem amb el recòndit és que la gent vagi a aquests pobles, descobreixi aquests entorns i descobreixi una comarca com el Pla de l'Estany, que a vegades és molt desconeguda, reconeixem l'Estany de Banyoles, però a vegades potser no coneixem tot el que hi ha al voltant i tot el que hi ha en aquests petits pobles que van més enllà de Banyoles.
i realment hi ha espais increïbles. Jo que sent Miqui Núñez el fem a les ruïnes de Vilauva, que són unes ruïnes romanes que tenen un valor increïble. A Palol hi ha espais com el Castell, com el Pou del Glas, el Castell d'Espunellà, no? Són espais que molta gent potser no coneix i ens agrada reivindicar. La música és una bona manera, amb la part gastronòmica reivindiquem la part de productors i, evidentment, amb les visites hi donem encara més valor a tots aquests espais.
És clar, és que jo m'imagino que això deu haver estat com el joc del casino, però al revés. Perquè tu quan vas a la banca, en aquest cas les administracions públiques i tot plegat, ells encantats de la vida que arribi al recòndit del seu poble.
Sí, a vegades també t'he de dir que costa d'explicar-ho. Sí que he de dir que sí que estan absolutament a tope amb el projecte, podem dir-ho així, dels ajuntaments, que evidentment entenen el valor de poder tenir a casa seva una proposta com el recòndit, però a vegades determinades institucions sí que tens una mica la sensació que el que volen són xifres, números, i coses molt grosses. I quan vas amb un projecte que en el fons és petit, tot i que són moltes dates, però que estem parlant de concerts, que moltes vegades pels aforaments dels pobles són de 300-400 persones,
A vegades costa, sí que és veritat que tenim suports i cada vegada en tenim i ho agraïm, però a vegades ha costat batallar més del que ens agradaria. És allò que diuen, que a vegades els pobles són gent d'idees molt fixes i d'intentar... Sí, ja dic, amb els ajuntaments sí que tots hi han sumat, però a vegades quan hi ha administracions, més sobre municipals i altres tipus d'administracions, doncs a vegades hi ha aquesta trava que quan ets un festival petit creat per una empresa petita, que al final la tornada encara som una empresa petita,
Doncs ostres, no et miren igual que quan hi va un gran promotor amb un festival que pot vendre unes xifres d'audiència de 25.000 persones. I és que al Recòndit no tenim unes xifres de 25.000 persones, però és que tampoc les volem tenir ni les podem tenir. Perquè crec que no t'he sentit en aquests pobles petits anar en aquestes xifres. El que volem és un festival que impregni aquests pobles per la forma dimensionada. Que al final és el que t'anava a dir. Has donat amb la paraula, t'anava a dir, el Recòndit ara mateix està completament dimensionat al que pot ser i al que ha de ser.
Sí, pensem que sí, i de fet, també et diré que jo crec que estem arribant una mica al punt d'equilibri, de dir, ostres, tampoc volem que creixi molt més del que està creixent. Clar. Perquè és això, és a dir, no, molts cops estem anant a pobles de 300 habitants. A un poble de 300 habitants, anar i fer un concert de mil persones, hòstia, genera una tensió increïble. Una tensió que acaba sent negativa, moltes vegades, que potser no hi ha pàrquings, genera un impacte mediambiental, genera... hòstia, és que no volem això. Puntualment, potser sí que podem fer un concert de mil persones, però ha de ser puntual.
i en el lloc que ho permeti. A la resta, el que volem és un festival de proximitat, de petit format, i que aporti el que pensem que requereixen aquests pobles, que és una oferta. El que ens agradaria és que el Recondit pogués fer més concerts, i cada dia més, i que hi hagués més activitat, i que fos més regular, i que aquests pobles tinguessin, doncs això, una oferta regular en el dia a dia. No que tot d'una dia arribi un festival i posi 5.000 persones, generi un impacte mediambiental terrible, i se'n torninà sense haver deixat res de positiu, no? Clar.
Doncs Pau, que la música val molt més que viuen paraules. En qualsevol cas ho deixem aquí. Moltes gràcies per aquesta estona. A vosaltres. Moltíssimes gràcies.
Ara s'ha d'oblidar, ja que ho deixen.
Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat. Aquest abril, la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba el Vivid, el més de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la Dèom-Fordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, meridatges exquisits... Entra vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid. La primavera té gust de vi. Organitza patronat de turisme Costa Rova-Girona, Diputació de Girona.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compre producte local. Compre al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Cocodril Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cocodrill Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cocodrill Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, Cocodrill.
L'Alternativa, el programa de rock que et porta també l'agenda musical i el més destacat de la cultura gironina en llengua anglesa, els divendres cada 15 dies a les 9 de la nit. Presentat per Ryan Martin. Welcome to L'Alternativa. A Girona FM. La gironina.
Recopera tota la programació a gironafm.cat, tots els nostres continguts de quilòmetre zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Els Quatre Rius. El magazine matinal obre la ciutat.
No sé quina hora és Però es fos fa estona És fàcil veure que no hi ets Ni un paper Ja poc importa Poso els peus a terra, vull caminar Necessito despertar En un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut dir. Corren, corren pels carrers, corren paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
Els que res ploren, com gotes d'aigua senyoren Aquells que ja no es veuran Difícil descobrir qui sóc avui Una gota em cau mentre una altra em treu la serra
però vull passar a l'hora de tombar la bala tombar la bala que m'apuntava a la meva i jo mateix em disparava
El braç de llum il·lumina el trauma al fons Una revolució dins meu la sedueixo i es transforma No, no, no, no, no, no, no, se'n forren Em conformo a mirar-me Mirar-me dins cap en fora Oh, oh, anar-te a buscar
La nena no és broma, hauria d'haver estat diferent. Però en un moment s'han tancat les portes, poso els peus a terra, vull caminar.
Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat.
I portem tot el dijous amb ganes que arribi. Més que res, perquè així podem fotre el camp. Nosaltres, Adrià, Gine, bon dia i bona hora. Bon dia, com esteu? Bé, home, bé, recuperats. Jo estic... Aquests dies porto una setmana bastant xoc, tio, amb aquest temps. M'afecta moltíssim, a mi, l'estat d'ànim. No serà la ressaca que t'ha arribat. No, ressaca zero, ressaca zero. Jo t'he de dir que tinc un dels moments més feliços que recordo d'aquest carnaval. Hòstia, en què em dius? Aviam què et diré. Va ser un diumenge a la nit.
Entrant jo al bar aquest al Cerdanya, i trobant-me a la porta, el gran Adrià Giré, i un ei, ei, ei, i tot cap a dintre, l'altre cap a fora. Sí, sí, molt divertit, molt divertit. Ostres, sí. Saps que no havia anat mai encara els diumens de la nit al Cerdanya?
És un dels centres neuràlgics d'aquests dies. O sigui, ja tinc objectiu per l'any que ve, que és arribar el diumenge a la nit al Cerdanya. Hi arriben pocs. Ho tinc claríssim. Adrià Giner, avui véns a il·luminar-nos una miqueta aquest dia tan rúfol. Vinga, va. Avui us porto coses bastant xules. Comencem amb Leiva i Reveniesta.
Si encontrara silencio en mi ruido mental, dormiría diez días y un año. Si avistara la causa de mi tempestad, me pondría a chillar como un gallo.
Hasta las mojas me pasan de largo. ¿Será que algo les huele mal? El griterío de mis pensamientos a toda velocidad. Hasta los huevos de esperar un milagro. Cansado de avanzar, marché atrás. Me tomo la pastilla roja. Bebo cero cero, me alimento bien. Hay un millón de muebles que mover.
I no sé detrás de cuál está lo que he perdido Todo tiene luz de probador Ya no me recomiendo Vale, comencem amb en Leiva i amb aquest últim single que ha tret amb Robe Iniesta, que és una cosa que passa molt poc, això és a dir, molts pocs músics han fet col·laboracions amb Robe Iniesta. No sé exactament el per què, però el fet que ho hagi fet amb en Leiva
és com que li dona un valor bastant bèstia al propi Leiva, que crec que tenim una imatge bastant equivocada de Leiva. És una imatge que potser no fa justícia a l'artista que és ara mateix, perquè sempre el relacionem amb el princeses i aquella època de pereza al principi de tot, i trobo que Leiva és un músic.
Brutal, de cap a veus, un compositor espectacular, i sobretot aquesta gent que l'acompanya sempre, doncs ho avala, perquè ell està sempre rodejat de Reveniesta, de Sabines, i gent amb bastanta categoria. Jo t'hi dedico, que de veritat, i jo ho tinc, com al rockstar d'Espanya.
Sí, sí. Leiva és el rock star d'Espanya. Podríem dir que sí, ara mateix és un d'ells, tot i que aquesta cançó és una cançó molt més tranquil·la. És una història molt bonica, aquesta cançó, ja que Leiva escriu aquesta cançó per treure un bon amic seu del Pou, que està en una depressió molt bèstia, va escriure aquesta cançó pensant que la veu perfecta per cantar-la seria la de Robe Iniesta.
li va comentar i així va ser, no? Com ve aquesta connexió? Aquesta connexió ve per al productor, un productor que ja n'hem parlat aquí algun altre cop, que és Carlos Raya, que és el productor número 1 de Guitareo i Rock and Roll a Espanya, productor de Fito y Fiti Paldis, de M.E. Clan, d'Art de Bogotá, Andrés Calamaro, Sabina, Miguel Ríos, vull dir, un màquina, i Carlos Raya és qui ajunta aquestes dues persones.
Leiva, brutal. Va treure un disc el 2021, ara ja fa 3 anys, que es diu Cuando te mueres el labio, amb tot de veus femenines. No sé, artistazo de cap a peus. Jo sempre tindré aquest barret al cap. El Lady Madrid sempre sonant, només faltaria. I a part era un tio que se'l veia molt per Madrid. Jo me'n recordo, per Mala Sanya. L'havies trobat?
Me l'havia trobat de cares alguna vegada, i a la Burly, a la mítica sala Burlitzer, allà a Gran Via, al costat de tocar de Gran Via, que per entendre'ns, Adri, és el bar on acaba tota la gent que ha sortit aquella nit. O sigui, si el bar on està, el bar de la xica d'ayer, per exemple, a Malassanya, acaben a les 5 del matí, tothom cap a la Burly, perquè solen allargar, en principi, fins a les 6. Suposo que és on acabaria. O sigui, a mi se m'hi veurien allà, doncs. Sí, seguríssim.
És que t'hi trobes i a més, que de veritat, que la gent es pensa que no, però Madrid és un poble. És que és un poble també. Si et mous segons per quin... Un poble de 3 milions d'habitants, no? De 3 milions d'habitants. Sí, clar, però Gran Via està allà amb la Sanya al costat... Sí, sí, queda tot allà. I t'ho dic de veritat, a la burli, algun dia t'hi trobaré.
Segur, esperem que sí. Escolteu aquesta cançó última, que la veritat és que és una cançó molt dolça, molt maca, i a més a més una història amb un final feliç, ja que el Leiva va dir que estava molt content de l'èxit de la cançó, de molt content que hagués sonat a tot arreu i de totes les reproduccions que ha tingut i tal, però que també estava content amb el fet de pensar que la veu de Robert va ajudar el seu col·lega a sortir del pou, no? No sé, el poder de la música, suposo. Con el modo de remontar el vuelo
A veces hago maniobras para retomarlo donde lo dejé Hay demasiados frentes a la vez y no consigo ver quién coño es el enemigo Todo tiene luz de probador Ya no me reconozco y me importa bien poco
En cuanto me de un rayo de sol Voy a hacerme una foto Todo tiene luz de probador Ya no me reconozco Y me importa bien poco En cuanto me de un rayo de sol Voy a hacerme una foto En un fotomatón
Canviem de registre, anem amb una veu femenina, anem amb la Amaya. Yo por la noche no puedo dormir Es por tu culpa me asusta vivir así
Estem escoltant Amaya. Amaya és un artista diferent. És un artista que ha aconseguit captar el públic juvenil fent una música totalment diferent al mainstream tot i que ella surt d'OT. Vull dir, ella surt d'OT, ella de fet guanya a OT, la mateixa edició que surt d'allà, em sembla que la Itana em sembla que surt, el Fred García o no sé si el Fred és de després o si, però ella surt d'allà, guanya a OT.
I el que està fent ara ha tirat per un cantor totalment diferent, que és allunyar-se del mainstream, de les coses més comercials, d'aquestes bases electròniques i tot això. De fet, és la primera cantant que toca el Primavera Sound, just després de sortir Dauté, que això ja és tota una declaració d'intencions.
que ja anés a Pamplona l'any 99 i viu a Barcelona des de fa 7 anys, l'altre dia va fer unes declaracions que deia que preferiria mil cops viure a Barcelona que a Madrid, que és d'agrair ara. Ara mateix sí, les coses com són. I després de molt de temps ha fet uns concerts aquestes darreres setmanes, el mes de febrer, ara fa dues o tres setmanes, ha fet un...
Un parell de concerts del Sant Jordi Club, un Movistar Arena, que es veu que han sigut brutals. Jo no hi he estat. No, jo tampoc. No hi he estat, però he vist vídeos i he llegit unes quantes crítiques i el posen a l'altre de tot. És a dir, com una artista femenina número 1 ara mateix a Espanya. De fet, Mondo Sonor, citava textualment, no queden títolos no biliarios a l'altura de su inmensidad.
y yo sé que no puedo ser así.
A Maya és perfecte. I jo, doncs, veure si el natural, amb aquestes cançons tan humanes com les que fa, et transporta directament a un estat de plena felicitat. Jo me la poso moltíssim. I sobretot el que més m'agrada de Maya és que no ha prostituït ni una mica cap dels seus projectes. És a dir, ella és això. I això és el que la fa gran i això és el que fa que la gent connecti tant amb ella. Ningú ho pot fer millor.
i tots aquells que van tenir la sort de veure-la en directe, com diu ella, quedarà en vuestra mente i ja està.
Te vas a venir, no sé qué decir Voy a cantarte esta canción Que irá directa al corazón Pero no te asustes, por favor Porque sé que al final Todo pasa y morirá Quedará en nuestra mente y ya está
Molt bé, Amaia, fantàstic. Ara seguim amb veus femenines, anem amb una cantant de Madrid que és Samurai.
Me pregunto si será ya un capítulo cerrado o si leeré los versos para nunca olvidar lo que fui un día. Ens hem posat molt melancòlics avui, no? Molt... Deu haver sortit així pel temps, ja t'ho dic. Sentimentals. Ja fa dies. Estem sentimentals. Sí, això de Samurai també és... A més a més, és que he escollit la cançó que no defineix gaire bé els seus tips, ja que ella fa un pop i rock així bastant canyero, li agraden les guitarres distorsionades i es noten molt les influències del Pungolindi.
Això és Samurai, una de les veus més pronomentadores de l'escena musical. Us la deixo aquí perquè la disfruteu aquests dies de pluja que encara queden. Home, doncs sí, ens l'apuntem. Adri Giner, un dia més, com es deia això, malhome de la música del segle XXI, trobador.
De la música contemporània. Home, si vols canviar cap problema, però posa-m'ho al guió, vull dir... Pots fer el que vulguis, tu. Adrià, Gine, moltíssimes gràcies. Tu, i amb ganes d'escoltar-te, eh, que em sembla que tens bolos ja programats així, no? Em sembla que comença a venir temporada guapa, sí, sí. Ai, que bé, tu. Mira, amb ganes d'escoltar-te, perquè això vol dir que estarem allà al mig de la nit i de la foscor correcta.
Es tu nombre en mis labios, encarar Sin saber cómo ha pasado Me cuesta recordarlo Es tu nombre en mis labios
Tengo tu voz en la punta de la lengua, amenazándome con saltar Tenía ganas y ahora pereza Algo tiene que significar el bien sentir Y no hay color Lo de gris, llama y amor Y ahora sé que soy tu palabra prohibida Tu inicial perdida y tu norma no romper
Sé que soy una tapa en tu vida Que tu cuerpo no me olvida y que se olvida... Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dijous 13 de maig.