Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
Dimecres, 10 de desembre de 2025, i avui hem tornat a recordar què volia dir el doc. Avui hem recordat que continuen existint les mascaretes uns quants anys després d'aquell parèntesi que vam viure. Aquesta vegada per la grip, que alguns ja han llapat i en falten encara uns quants per caure. Això en vaga de metges i metgesses per no anar tan carregats i un som digne.
Parlam de sous, avui gairebé me'nuego amb el cafè quan he escoltat que la Patronal proposava un augment de sou mínim d'un 1,5%. Després ho he entès tot perquè he vist que els sindicats demaraven un 7,5%. I és que tota història té una versió diferent en funció de qui l'ha viscut. I d'això en parlarem tot seguit.
I un dia més, com no podia ser d'altra manera, justificant sempre el seu sou. Nit, dia, matí, tarda, crepuscle, és igual el moment i l'estació de la lluna que hi hagi en aquell dia. Sempre saludar a Bernou Vila, bon dia i bona hora. Home, fa quatre dies hi havia una lluna fantàstica, una superlluna nova, impressionant. Aquest dia també cotitzem. També, sí, sí. Encara que siguem amb molts llops, perquè és el nostre instint salvatge. Quin remei. Quin remei, senyor Vila.
Bé, home de dimecres, amb sensació de dimarts. De dimarts, vaja. Això sí de cas, mira, no li preguntarem pas això, perquè em sembla que li hem de preguntar coses més interessants. Amb nosaltres ara d'aquí uns instants, el president de la Generalitat, Quim Torra, en la seva actualització del Llibre Negre contra Catalunya, de Felip V a Felip VI, molt ràpidament. També parlarem avui del concert solidari del cor gòspel Girona de la mà dels bombers d'aquí de Girona, també, amb la Manoli i amb la Glor.
i acabarem parlant de lideratges amb Sandra Hurtado. Si et sembla, Arnau Vila, és que tenim moltes coses a fer, per tant, ens hi posem.
I avui, als Quatre Rius, parlem d'un llibre que recupera, actualitza i amplia una de les obres més contundents sobre la relació entre l'estat espanyol i Catalunya. El president de la Generalitat, Quim Torra, actualitza el llibre Negre contra Catalunya de Felip V a Felip VI, en aquest cas, reedició del volum que va escriure l'historiador i divulgador Josep Maria Einaut de la Sarte, que documentava les agressions polítiques, jurídiques i culturals contra Catalunya des del 1714 fins al 1994.
Torra hi afegeix tres dècades més d'història fins avui. Quim Torra, bon dia i bona hora. Molt bon dia. I benvingut a casa seva, si és que hi ha casa d'algú, que diria el seu. Exacte, sento casa meva. Total. No sé, havia estat mai aquí? Encara no. Aquí no, en aquests locals no. Bueno, ens esperem que quan acabi l'entrevista això voldrà dir que si torna mai haurà anat bé. Perfecte, segur.
Re, veníem a parlar del llibre negre contra Catalunya, em sembla que ja han començat les presentacions, no sé si a Sabadell, aquí a Girona, alguna cosa a l'horitzó? Sí, vam presentar el llibre a l'Ateneu, perquè també entrava dintre els actes d'homenatge al Josep Maria Inó, i després ja porto un parell o tres de presentacions, aquí a Girona per descomptat que ho farem, a Santa Coloma de Farners també...
que és on jo visc, i bé, i arreu de Catalunya. Demà vaig a Vilassar de Mar, la setmana que ve, doncs, a Lleida, i així anar fent. Per què decideix recuperar i actualitzar aquesta obra? De fet, és un encàrrec de la família, arran del centenari del naixement d'Ainor,
perquè ahir no s'havia quedat l'any 94, i em van proposar dir, què li sembla, i si l'actualitzem el 2025. I em dóna la impressió que aquests llibres són llibres de referència, una mica com el llibre del Josep Benet, també, sobre un temps de genocidi cultural de Catalunya, o el de Francesc Ferrer i gironès, gironí, sobre la persecució del català.
Em sembla que val la pena que tinguem llibres en què sapiguem veure tot el que han estat aquests 300 anys conquerits per l'estat espanyol. I no, deia que cada vegada que el poble català ha intentat recuperar allò que li era propi, s'ha trobat amb la mateixa incomprensió que el 1714.
No sé si comparteix aquesta lectura avui, el 2025. Sí, completament. Ell deia la mateixa gent, de 1714, i és així, si t'hi fixes, nosaltres ara ens pot quedar allunyar, 1714, ho estic d'acord, fins i tot ens queda allunyar ja el que va passar fa cent anys, o fins i tot durant el franquisme. I fa dos dies també. Però, en canvi, el procés el tenim una mica més fresc, no?,
I si t'adones del que va passar en el procés és veure com tot l'estat, tot, però no només els tres poders, diguem, clàssics d'un estat, el poder legislatiu, el poder judicial i el poder executiu, que ja els donaven per descomptats que es mobilitzarien. Però és que des del rei fins a la Guàrdia Civil, des del president dels bisbes espanyols fins a la diplomàcia espanyola...
des del Tribunal de Comptes, vostè sabia que existia un Tribunal de Comptes? No, i ens n'hem assabentat ara, gràcies al procés. Vull dir, a la marca Espanya, és veure com tots els poders de l'Estat, totes aquelles àrees d'influència de l'Estat actuen,
per intentar evitar allò que realment atemptaria el que Espanya s'autodefineix. Espanya no es defineix per la democràcia, es defineix per la seva unitat. I, per tant, quan està en risc
o pensen que pugui estar en risc la unitat d'Espanya, és absolutament tot l'estat, de dalt del rei fins a l'últim funcionari, que es mobilitzen per evitar-ho. És que, més que raonable, sembla fins i tot dogmàtic. És un dogma, és que, efectivament, és així. No hem d'oblidar que els catalans som espanyols per dret de conquesta. Nosaltres som conquerits, els 1714 som conquerits, és així, no? I s'aplica un decret de nova planta, que vol dir que s'elimina completament tot. A Catalunya queda un solar,
sobre el qual es construeix una nova planta, es donen unes noves institucions, unes noves lleis, etc. I no t'arrim a tenir fins 200 anys després amb la Mancomunitat, el 1914, o sigui, perdem els drets el 1714, i el 1914, 200 anys després, en Prat de l'arriba amb la Mancomunitat, per primera vegada les quatre províncies catalans tornen a estar unides, tornem a existir com a Catalunya. Durant 200 anys no som res, som trossos,
Hi ha la província de Girona, hi ha la província de Tarragona, però no hi ha una unitat que decidir Catalunya. Això tarda 200 anys. Després hi ha, bé, totes les aventures que passem durant el segle XX i l'última, doncs aquest procés que no va arribar a terme,
però que sí que ens permet veure, insisteixo amb molta més claredat, a uns contemporanis nostres, el que un ciutadà de Catalunya el 1714 o el 1838, per posar dates així a l'atzar, el 1714 no, però l'altre sí, doncs estaria veient com l'estat...
intenta assimilar Catalunya i no se'n surt. És una altra de les tesis que surt del llibre. I precisament sobre això, com ha triat què posar-hi i què no? Sí, la veritat és que és un exercici una mica trist, perquè com que han passat tantes coses...
I una mica lamentable, no? Perquè, clar, anaves veient, hòstia, com pot ser això, no? El ministre d'Afers Exteriors movent-se per tota Europa i arribant a acords amb els països perquè no se'ls ocorregués mai, doncs, reconèixer la independència de Catalunya, no? Bé, per exemple, jo m'he passat molt en fons periodístiques, és a dir, he anat a recollir tot allò que estava acreditat, que s'havia dit que havia passat...
I per tant, totes les citacions o totes les resolucions, per exemple, del Tribunal, aquí hem jugat una cosa molt important també els tribunals, i totes les resolucions tant del Tribunal Suprem com del Tribunal Constitucional són de fons directes d'ells.
Crec que valia la pena fer aquest esforç, insisteixo, per tenir-ho present, per saber que Espanya durant 300 anys llargs actua d'una mateixa manera i, per tant, em dóna la impressió que si sempre ha estat així difícilment aquest estat canviarà mai, no? I aquesta hauria de ser una lliçó que els catalans d'una vegada per sempre potser caldria que comencessim a aprendre ja.
Quin exercici li ha tocat fer a vostè, per exemple? Perquè al final ho ha viscut des de dins, no com a mera expectador. Llavors, no sé si això també queda impregnat en la seva part del llibre. Sí, el fet d'haver tingut aquesta llotja privilegiada per veure el que estava passant, com és la presidència de la Generalitat...
Doncs m'ha ajudat, esclar que sí, perquè t'adonaves precisament d'allò que estava passant. Hi ha un intent desesperat des de sempre, des que nosaltres som conquerits per dret de conquesta,
a assimilar els catalans al comú denominador de l'estat espanyol. Per Espanya el comú denominador és castell, i sobretot és l'idioma castellà, aquesta és la clau de tot plegat. Durant més de 300 anys l'objectiu sobretot, com Catalunya no...
No intenta fer un abans cap a la seva sobirania, l'objectiu és la llengua. Si aconseguim minar la llengua catalana, si aconseguim que els catalans deixin de parlar la llengua catalana, segurament facilitarem la seva desnacionalització. És a dir...
els espanyols ho tenen inclús molt més clar que nosaltres les coses i en el sentit que si els catalans deixen de parlar en català probablement la seva voluntat de ser el fet de considerar-se una nació d'alguna manera no serà tan fort serà més fàcil que els assimilem jo utilitzo molt aquesta paraula d'assimilació perquè a més a més utilitzen molt sovint aquest terme però hi ha un mapa molt bo de mitjans del segle
del segle XIX, que es veu Espanya dividida en dos, en diu l'Espanya constitucional, és a dir, l'Espanya correcta, que seria bàsicament tot Espanya, i l'Espanya no assimilada, que serien bàsicament els països catalans. I aquest concepte de no assimilats, de que...
s'està intentant portar els catalans al comú denominador espanyol i no te n'acabes d'en sortir, també acaba provocant un fenomen molt interessant, que és, ja que no ens en podem sortir, ja que no aconseguim que els catalans siguin uns espanyols com Déu mana,
Molt bé, llavors els catalans passen a ser l'enemic interior d'Espanya. Que això també ajuda molt per unir, diguem, tot l'Estat en contra de l'enemic que tens a casa. Som nosaltres, que no hem volgut assimilar-nos. És zero anglosaxó, això? Ells són molt de... És zero anglosaxó. Quan veus les independències dels països que havien pertanyut a la Gran Bretanya, la Commonwealth, etcètera, versus les independències de...
de totes les colònies espanyoles, és que és brutal la diferència.
Hi ha una frase molt bona que diuen els anglesos acostumen a sortir d'un país que s'independitza 5 minuts abans. Espanya acostuma a sortir-ne 5 anys després. En el sentit de dir, no hi ha manera de sortir. Es considera que allò és espanyol. Les Corts de Càdiz de 1812 consideraven que totes les colònies espanyoles, inclús Catalunya, eren...
Part d'Espanya. O sigui, constituïen Espanya tant el Perú com Guadalajara, per entendre'ns. Tot allò era part d'Espanya. Per tant, ningú no tenia dret a independitzar-se. Totes les independències sud-americanes, totes passen per una guerra. Totes. I això diu molt d'aquesta concepció unitària sobre la qual està fonamentada l'estat espanyol.
Abans comentava sobre la llengua. Crec que és impossible preguntar-li de forma més directa i més simple, però a la vegada tan complexa, i és com hem arribat a aquest punt. En quin sentit? De què? D'haver de reivindicar constantment la lluita per mantenir el català. Sí, sí, sí. Si ja estem parlant de supervivència, fins i tot. Sí, sí, estem parlant de supervivència, i el Girona al rei s'ha acabat. A l'última enquesta d'usos lingüístics diu que la demarcació de Girona...
L'ús habitual del català és tan sols del 45% de la població, per tant ja estem per sota del 50%, quan estàs per sota del 50% te'n deixes a baixar i no a pujar. Ara ens han passat moltes coses, hi ha unes raons històriques claríssimes.
Per exemple, i per mi essencial han sigut els 40 anys de franquisme, de feixisme, de prohibició absoluta de la llengua catalana. Jo he anat al Canadenares a l'arxiu de la censura, vaig fer un llibre sobre la censura als llibres catalans.
Qualsevol llibre que quan es va poder començar a editar en català havia de sortir necessitava passar per un censor. I és brutal. La millor biblioteca de Catalunya està Alcalá de Henares, perquè tots els llibres estaven allà. Però si un país estigui 40 anys amb la seva llengua prohibida és molt difícil recuperar-se, i més amb tots els moviments migratoris que van haver-hi, que sempre per mi...
Un emigrant no és una possibilitat, eh? Jo això ho tinc molt clar. Però ara ens hem trobat amb un fet nou, que ens han passat coses als catalans aquests tres segles, però aquesta no havia passat mai, que és la globalització. I amb la globalització de sobte ens hem trobat que nosaltres, que som una llengua...
no petita, som una llengua mitjana a nivell europeu, però sí que som una llengua minoritzada. I les llengües minoritzades ara ho tenen molt i molt fotut, molt i molt fotut. Jo encara era dels que pensava, mira, la nació això ens ha estat, el món global, potser encara ens anirà bé, no? No sé. I ens ha anat fatal, perquè les grans llengües dominants, castellà i anglès...
Estan absolutament presents 24 hores al dia a la vida dels nostres joves i adolescents, que és la cadena que ens segueix i que dependrà d'ells que en aquest país es continuï parlant en català.
I per tant això ara, jo sincerament no sé com combatre-ho, perquè ja no és l'escola en català, no. O ens hi posem tots, o tota la societat agafa un punt de tensió sobre la situació actual de la llengua catalana,
o veig molt difícil que ens en sortim. Sincerament, té una visió, un punt pessimista sobre el futur de la llengua, recuperable, però que exigeix de tots, de tots, no només dels mestres, sinó de cada un de nosaltres, ara una responsabilitat immensa.
És que la sensació és que hem anat molt de temps pel carril del mig, com aquell qui diu, i ens hem despertat potser un pèl tard. Sí, sí. També és cert que el món aquest global, el món de les xarxes, el món de la conèixer 24 hores, és un fenomen nou.
però és un fenomen que ens enganxa als catalans en un estat de gran debilitat dubto que un expresident danès entrevistat per un locutor com Vox li transmetés l'angoixa que jo li estic transmetent però és que un expresident danès resulta que el seu país té un estat i el fet de tenir un estat ja automàticament protegeix la llengua nosaltres no, nosaltres anem pel món
doncs a veure què passa i a veure què traiem d'aquí o què traiem d'allà bé, no hem estat capaços de guanyar-nos la nostra independència i la nostra protecció i per tant ara vivim a la intempèrie vivim al descobert i en el descobert ara en un món global on passen tantes coses a l'hora d'interconnexió bestial que els nostres joves dormen amb el mòbil i el mòbil no parla en català
És a dir, perdó, les màquines sí que parlen en català. Jo tinc grans converses en català amb la meva amiga de l'intel·lència artificial, per exemple, i parlen perfecte, però ens podem trobar en un món que les màquines parlen en català però que els seus ciutadans no.
I aquest és el desastre total, vull dir, perquè la llengua és viva si el poble la parla. Tot això que ens parla de la llengua, és extrapolable també al debat de la identitat? Sí, sí, sí. Bé, en quin punt està ara mateix? Sí, és... Jo penso que, a vegades hi ha d'anar moltes voltes, eh?,
i el procés probablement va ser una reacció a tot això però sobre aquest tema de la identitat i de la llengua em dona la impressió que amb la democràcia amb la nova restauració burbònica que dic jo em va fer gràcia el subtítol de Felip Vè a Felip VI però han passat 300 anys de burbons
amb la nova restauració burbànica, l'última, tots plegats, després del franquisme, que s'havia fet un gran esforç en el país per recuperar la llengua, o perquè no es perdés la llengua, ens relaxem un punt. Ara ja ho farà l'escola, això. Ara ja, mira, com que hi ha TV3, hi ha TV3, ja ens explicarà les coses, o a Catalunya Ràdio, o a Girona Ràdio, o tal i qual, no? Una mica...
vam deixar d'estar amb el punt de tensió, preocupats, com podrien haver estat els pares i els avis, no perdem la llengua, hi ha una dictadura, etc. I aquest relaxament jo penso que és una de les possibles causes de la situació en què ens trobem. Segurament una altra és que els governs i els presidents, i jo m'incloc, no ho hem fet bé.
No hem fet bé, hem tingut eines a les mans i no les vam haver utilitzat bé per evitar que això passés, no?
No ho sé, serien moltes les causes, però potser una també és aquesta. Però una altra no ho oblidem. Com la pertinaz sequia, el pertinaz obsessió dels poders de l'Estat per acabar amb els senyals d'identitat de Catalunya. Aquest procés d'intent d'assimilació
És permanent. És que la sensació és que els problemes que es plantegen han estat molt efervescents els últims anys i que sembla que les solucions sí que han d'arribar arribaran en generacions. No sé si és una miqueta com la sensació que té vostè.
Sí, sí, sí, sí, sí. Però és que, esclar, aquestes generacions que han de venir, si han de portar solucions, d'alguna manera nosaltres hem de saber-les posar sobre la taula, no? I en aquest moment exacte en què la demarcació de Girona es parla el 45% habitualment en català o gent que l'utilitza de manera habitual, doncs que la demarcació de Barcelona és el 25%, és que l'hospital de Llobregat és menys del 10%.
Amb la qual cosa dius, bé, quina solució ens posem a l'Hospitalet del Llobregat perquè el català torni a ser, com era cent anys enrere, la llengua del 90% de la gent que vivia a l'Hospitalet, no? I això en aquests moments, sense poder imposar res, no tenim cap possibilitat d'imposar res, de res, no?,
A vegades em fa molta gràcia els debats que hi ha a Catalunya sobre moltes qüestions que dius, però si els catalans no podem decidir res, tot això es decideix a Madrid, res, zero, vull dir, ens fotem uns debats aquí, i penses, és absurd, si nosaltres per què estem, doncs això...
per fer carreteres, per intentar gestionar la sanitat, les escoles, i resulta que tot això no ho podem fer bé perquè tenim un espoli fiscal de 20.000 milions d'euros que ens impedeixen donar als ciutadans de Catalunya el servei que es mereixen.
és que la situació és un punt kafkiana és un punt molt perillosa per la identitat com deies del país i perquè hi ha voluntat de ser i de continuar sent catalans abans parlava també del paper de la judicialització en aquest sentit, paper fonamental fonamental, fonamental hi ha unes declaracions boníssimes del que havia sigut el president del Consell Judicial Carlos Lesmes encara me'n recordo que havia sigut el president de la meva época que hi havia president
I que quan jo vaig anar el primer dia del judici dels presos polítics, les institucions madrilenyes i els madrilenyes en general són com molt litúrgics, no? Hi ha totes unes solemnitats i unes litúrgiques. Jo era el president de la Generalitat i em van portar, em vaig posar per unes escales i vaig anar a saludar el senyor Lesmes. Clar, amb el qual havíem mantingut serioses diferències, no? Diguem.
I va ser potser la raó que he tingut més glacial de la meva vida, perquè ens vam donar la mà, hola, hola, vaig seure, ell es va seure, no ens vam dir res, vam estar un minut sense dir res, res, es va tornar a aixecar, adiós, adiós, i vaig anar cap a la sala on hi havia el judici. El senyor Lesmes, i l'important no és aquesta anècdota, sinó el que ara diré, va fer unes manifestacions un dia en un curs d'aquests de joves jutges, perdó,
de la carrera judicial, en el que els hi deia, vosaltres tinguem en compte que Espanya està constituïda sobre la unitat.
I a mi em va imprejonar molt, no? Perquè... Després mirant vaig dir, no, però no t'ha d'imprejonar tant, Quim, llegeix la Constitució. Vas a la Constitució i la Constitució què diu? Que la Constitució està fonamentada sobre la unitat d'Espanya i aquesta unitat, i per mantenir aquesta unitat, a qui li encarrega la Constitució espanyola? Doncs al Poder Judicial i en darrera instància a l'exèrcit espanyol. Vull dir que...
Allò que a mi, en lloc de parlar de democràcia, que Espanya està constituïda sobre la voluntat dels seus ciutadans, etcètera, no, Espanya està constituïda sobre la unitat. I això no deixa més de reflectir el que l'actual Constitució Espanyola està dient. Vull dir que a mi quan hi ha gent que encara diu que m'estranya tot el que ha passat, etcètera, no ho sé, mira una mica la història...
d'aquests 300 anys i veuràs que senzillament han fet el que han fet durant 300 anys i és que a més a més resulta que la Constitució Espanyola els obliga a fer-ho els obliga a estar pendents que qualsevol intent de desassimilació o d'avens en sobirania dels catalans aparegui un jutge i si això va més enllà aparegui l'exèrcit i com ho fem perquè la història no sigui cíclica en aquest cas?
tot dependrà del que sapiguem guanyar-nos ningú més que els catalans s'interessaran pel nostre futur, ningú més de tot el món, ningú més i per tant tot depèn de la nostra força i del que sapiguem jugar-nos però és que i si em permets jo apelo a la força que tenim el referèndum del primer d'octubre
El referèndum del primer d'octubre, extrapolat, vol dir que un referèndum d'autodeterminació el guanyem sempre, sí o sí. Sí o sí. Amb els resultats que van haver-hi, només que hi van haver-hi les hores.
que van votar el 44% dels catalans, val? Tu agafa l'elecció al Parlament que més gent va votar, que va ser la que al final jo vaig acabar sortint president, la de setembre del 2017, la que va convocar Mariano Rajoy. Allà va votar el 80%, val?
Gairebé del 44, 36 punts més de votació. Això vol dir 1.900.000 vots més que ens haguessin faltat per arribar a la mateixa votació. Només que d'aquells nous 1.900.000, només que 80.000 haguessin votat sí, el referèndum estava guanyat.
I de 1.900.000 vots no en sortien 80.000 votants, sí? Vull dir que adonem-nos de la brutalitat d'aquell referèndum. Si es va guanyar. Ara, si tu després no ets capaç de seguir lluitant per aquella victòria, perdràs. L'Estat farà el que la Constitució li en comana de fer i el que ha fet en els últims 300 anys.
Impedir-ho per tots els mitjans. Com va dir la senyora Ayusa, diu, ¿qué tiene que hacer un Estado para defenderse si no? Tenen claríssim. Per tant, tu ja saps que t'enfrontaràs a tot això. Per tant, la generació que vulgui arribar a la independència de Catalunya i lluitar per la independència de Catalunya sap que s'enfrontarà a tot això.
I que les conseqüències seran gravíssimes. Per tant, a mi no em val dir, oh, és que no ens ho esperava. Perdoni, no sé en quin país viu, o vostè què, quins llibres d'història ha llegit, no? Naturalment que farà això l'estat espanyol. És que, no sé, és que està claríssim.
Al final, espero que ho veiem algun dia tot plegat. Segur que sí. De totes maneres, esperant-se sempre. Fent Catalunya. Els ulls que no fallen mai és el poble de Catalunya. Per cert, què fa Quim Torra ara? Mira, ara, d'aquí una estona me'n vaig a Figueres. Ah, mira, molt bé.
sí, sí, em sembla que hi ha gent d'aquí de ràdio i que vaig a fer una xerrada sobre la llengua catalana que allà on em demanen anar a participar sobre aquest tema hi vaig segur sempre intento evitar xerrades polítiques perquè en aquests moments més aviat desmoralitzo la gent que no l'animo
Però entre xerrades, llibres, conferències, té una agenda molt interessant. Sobretot perquè ara l'agenda la mano jo i no ell a mi. És el que li anava a dir, que les millors obligacions a vegades són les que triem. Exacte, que per molts anys. Doncs espero que algun dia tingui l'obligació de tornar, que això vol dir que podrem tornar a parlar. Encantat, encantat. Quim Torra, moltíssimes gràcies. A vosaltres.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Aquest Nadal viuràs el teu millor regal. El millor regal pot ser la màgia d'un somriure, un passeig entre llums de colors, una tradició en família, la il·lusió d'un infant o la sorpresa de l'inesperat. Aquest Nadal, el millor regal, és Castell d'Aro, Platja d'Aro i Sagaró.
... ... ... ... ...
I passen sis minuts. Del punt de dos quarts de dotze del matí seguim en directe als quatre rius de Girona FM. És moment d'obrir la nostra particular agenda i, vaja, aquest dissabte l'hem de marcar ben en vermell. Ho dic perquè el Corgospel Girona actua en un concert solidari, en aquest cas a favor de l'Hospital Sant Joan de Déu i també en col·laboració, en aquest cas, de bombers amb causa. Per a tot això...
Precisament, ens n'anem cap a l'agenda i ens n'anem a dissabte a partir de dos quarts de set de la tarda a la Sitja, a Fornells de la Selva, perquè tindrem aquest concert solidari. Per comentar la jugada, qui domina molt més el tema, sense cap mena de dubte, és la Manoli López de Bombers. Bon dia i bona hora. Bon dia, Saïd. Bon dia a tothom. I ben tornada, que ara feia dies que no ens vèiem. Gràcies, sí, sí. Sí, sí, ara feia dies, però bueno.
I per una bona causa, eh? Vull dir, concert solidari del cor gospel aquest cap de setmana. Això mateix. Sabeu que bombers estem en col·laboració amb l'hospital? No, amb Sant Joan de Déu, amb els centres de Sant Joan de Déu, i fem el calendari solidari, que ja n'hem vingut a parlar, i que la veritat és que està molt arrelat a Girona, i jo penso que gairebé tothom el té, i si no el tenen ja saben on l'han d'anar a buscar.
Aleshores, hem pogut fer una mica un pas més endavant i hem volgut fer un concert. I vam pensar, què podem fer? Doncs un concert d'agòspel, que és un concert dels que de cara al Nadal, doncs, ostres, són xulos. I amb qui? Doncs amb el cor gòspel Girona, que són uns dels referents a Girona en quant a gòspel. Aleshores ens hem ajuntat cor gòspel Girona, que de seguida que li vàrem comentar va dir que els semblava fantàstic. S'apunten sempre a tots.
Són una gent increïble, amb una energia que porten boníssima. I Bombers en Causa. Clar. Vam anar a picar les portes també de Fornells de la Selva, ens van obrir de Batabar la Sitja, i vam tenir el mix perfecte. Llavors tenim que els Bombers en Causa organitzen un concert solidari, que serà xulíssim, amb una energia que portaran al Cor Gospel Girona, com sempre, brutal. T'anava a dir, perquè balades no són.
No, a més a més, guateu, jo he anat a molts concerts del Cor Gospel, es pot dir que soc fan, ara no sé si es diu així o no, però bueno, soc fan del Cor Gospel de Girona i hem acabat sempre ballant al final dels concerts. Ja us he dit que porten una energia boníssima, és una gent que ho fa superbé i posen tota l'ànima i el cor a l'escenari. Aleshores, doncs, bueno, el que volem és que omplim la sitxa de solidaritat.
A més, vaja, vull dir que l'entrada són 20 euros, però és que inclou calendari, vull dir, és donatiu. Exacte, és un donatiu, que són 20 euros amb el calendari, després si tu dius, ostres, és que jo ja tinc, o bé la família, és que no en volem tres de calendari, doncs bueno, hi ha una entrada que són 15 euros i els nens, evidentment, els nens no paguen, els nens entren de manera totalment gratuïta
Jo dic que al final, al Nadal, tothom penso que estem una mica més solidàries, estem una mica més tocats, de solidaritat. Penso que és un bon moment, no? És un bon moment perquè no només anem a gaudir del concert, perquè és que ho gaudim, no anem a veure un concert, anem a gaudir-ho. No només és això, sinó que a més a més, amb això, amb aquest petit gest, el que sempre diem, estem ajudant els nens i nenes atesos als centres de Sant Joan de Déu.
Al final, els nens i nenes de Sant Joan de Déu són tothom, els nens, no són, són el nostre futur. Hem d'ajudar-los a que aquestes malalties puguin tenir investigació i aquest és un bon moment, és el millor moment de l'any, potser, no?, per fer aquest gest solidari i només dic que us esperem a tots a la Sitxa, que ens ho passarem molt bé, que ballarem, que cantarem, que plorarem, ens emocionarem i que la veritat és que val la pena, de veritat.
Escolta, i més un dissabte a la tarda de desembre, abans de Nadal. Escolta, vull dir que al Nadal tothom té molta feina i tothom té molts dinars i moltes coses. Abans. El que és imperdonable és que ens quedem al sofà. Això no. Jo sempre he pensat que és millor estar cansat. O sigui, estar cansat al final del dia per haver fet moltes coses que no pas perquè t'hagi sortit molt barato mirant la pantalla al sofà. I tant que sí, i tant que sí.
Però bé, amb això, concert solidari de gospel, com hem dit, a favor de Sant Joan de Déu, i també en col·laboració amb bombers amb causa, en aquest cas. Si teniu calendari, aneu-hi, i si no el teniu, doncs encara amb més motiu. Això mateix. Això a la Sitja, Fornits de la Selva, aquest cap de setmana, dissabte, dos quarts de set de la tarda, Manolim.
moltíssimes gràcies. A vosaltres. I ens tornem a veure d'aquí... La setmana que ve. Parlem d'una cosa molt interessant, tothom ha d'estar pendent, perquè parlarem d'una cosa molt interessant. A mi que m'encanta la muntanya, per exemple, però sóc un desastre amb tot i la persona més petosa que pots conèixer avui, segurament, m'anirà bé, no? T'anirà superbé. Sensacional. Doncs ens quedem amb això. Manoli, moltíssimes gràcies. A vosaltres.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvai. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Aquest Nadal viuràs el teu millor regal. El millor regal pot ser la màgia d'un somriure, un passeig entre llums de colors, una tradició en família, la il·lusió d'un infant o la sorpresa de l'inesperat. Aquest Nadal, el millor regal, és Castell d'Aro, Platja d'Aro i Segaró.
Aquest Nadal viu la màgia del gran espectacle Peter Pan sobre gel a Girona. 30 patinadors i acròbates sobre gel amb orquestra en viu. Només 12 representacions entre el 26 de desembre i el 4 de gener. Sota la gran carpa de la Copa del Parc de la Devesa. Entrada ja a la venda a peterpansobregel.com
Aquest Nadal torna al Mar dels Nens, al Parc Infantil de Nadal de Platja d'Aro. Cada tarda del 27 al 30 de desembre i del 2 al 4 de gener al Palau d'Esports. Gaudiu d'espectacles, activitats i moltes sorpreses. Aquest Nadal el millor regal és Castell Llaro, Platja d'Aro i Segaró. Girona FM
92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego cocodril.
no passaste de caigar, hasta me lo cocodrilo.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
I ja arribant perillosament al punt de tres quarts de dotze del matí. Encarem recte final d'aquests quatre rius de Girona FM i ho fem parlant de lideratges amb aquest especial toc nadalenc. Ara ho veurem a la seva particular manera. Parlarem amb Sandra Hurtado, amb la llicenciada en Filologia, també docent en àmbit nacional i internacional, formadora de diferents estils, també acompanyament a equips i organitzacions i ara ho dèiem, gent que fa moltíssimes coses, com la Sandra. Bon dia, bona hora. Bon dia, què tal, com esteu? Has pogut descansar aquest pont?
Una mica sí. Sí, sí, una mica sí. Algun dia parlarem d'això també, dels equilibris aquests entre el descansar i el no descansar. Bueno, hi ha gent que ho porta molt malament i hi ha gent que ho porta millor, no? Tu com ho portes? Jo ho porto, que ja és molt. Tu com ho portes? Veu malament? Jo força bé. Sí, no? Però tenint en compte que tinc tres nenes, el descans és un altre tema. Suposo que és una definició diferent, no? Exacte, sí, hi ha definicions per tot.
Escolta, precisament per definir coses, t'ho dic perquè... És que em sembla un temazo el tema d'avui, és que parlarem de com és aquest mirall que nosaltres li diem dinar o sopar de Nadal en una empresa.
Vosaltres en feu aquí a la ràdio? L'any passat vam fer un dinar, molt tonto, l'Arnau, què diu l'Arnau, que sí o que no? Jo el recordo. Entre nosaltres. Un dinar, també et diré, molt poc salvatge, va ser un dinar molt tranquil i després cadascú se'n va anar cap a casa. Però molt extraoficial, no era l'oficial, com d'empresa. Avui jo vull parlar-vos dels sopes d'empresa, aquells que estan com molt...
Molt marcats i que estan marcats en el calendari que l'empresa posa. Aquest és l'assumpte. Per començar, a mi m'agradaria plantejar-me si hauria de ser un sopar o un dinar.
Tu què creus que hauria de ser? Jo crec que hauria de ser, si hauria de ser, hauria de ser un dinar per al tema de conciliació. I per estar dins del teu horari laboral. Perquè si no, fas un sobresforç als teus treballadors perquè vinguin a un sopar en un horari extra de conciliació, etc. Jo m'ho plantejo, per exemple, jo amb tres criatures, si tots dos treballéssim en una empresa...
o vaig jo o va la meva parella. Clar, i si no... Com concilies, no? Ostres, no és bona aquesta, però t'anava a dir, perquè està molt interioritzat, que no és tan un dinar, és un sopar, de fet. Les empreses sempre ho titllen com a sopar de Nadal. I quina idiosincràsia s'hi mou en allà, t'ho dic, perquè en allà hi deu sortir el bo i millor de cadascun. Hi ha gent que espera tot l'any el sopar de Nadal.
Clar, hi ha gent que l'espera tot l'any i hi ha gent que no. Hi ha gent que li fa molta mandra anar als sopars de Nadal. Clar, jo crec que per mi un sopar de Nadal sí que és... És a dir, quan parlem de lideratge moltes vegades posem el focus en veure resultats, en processos, analitzar tot això. En canvi, per mi el sopar de Nadal o el dinar de Nadal és una radiografia molt clara de com està l'equip
i quin és el lideratge que s'està fent durant tot l'any, no? Perquè allà no hi ha filtres i no hi ha... la gent no fingeix, no? I veus realment aquella fotografia de com està l'equip i quin lideratge s'està fent, no? Ara, si som una mica grinch, la pregunta és sopars sí o sopars no?
Doncs sí, i a més t'anava a dir una cosa, i és, ara que parlaves sense filtres, no sé si tu has anat mai a algun sopar d'aquests d'empresa, vull dir, què et deus haver trobat?
Mira, jo vaig anar, la setmana passada vaig anar a un sopar d'empresa d'una empresa que porto uns mesos a acompanyar-los precisament en lideratge positiu i va ser espectacular perquè a mi m'agrada molt observar i va ser espectacular perquè hi havia tres grups hi havia els líders per una banda i després hi havia dos grupets més no es van barrejar en tot el sopar Ah no? Això diu moltíssim també Veus? Diu molt
Ja no cal que jo vagi a fer una... O sigui, no cal que vagi a observar l'empresa. Només observant com es movien, qui interactuava amb qui, com es van posicionar els líders, es van posicionar en unes taules i els altres dos grups, ja t'ho diu tot. Ja estàs veient que allà hi ha un lideratge que no és horitzontal, és un lideratge més vertical.
Clar, i això respecte al, anem a dir, al pallasso de l'oficina, no sé si també es veu molt allà, o sigui, al final jo el que veig és que tot s'engrandeix en el sopar de Nadal, és a dir, el que xerra molt, allà xerra encara més. Perquè veu més. Perquè veu més, no, no, és que jo anava, clar, jo anava cap aquí, vull dir, o sigui, és que allò deu ser sensacional. És que jo he anat a molt pocs sopars d'empresa, perquè sempre que he treballat, he treballat en petit comitè.
Vull dir, hem estat sempre pocs, però clar, jo tinc l'experiència d'amics meus i amigues meves que ha estat un abans i un després, per bo i per dolent. Per bo i per dolent. Clar, allà en els sopars d'empresa és aquest no posar filtre i al final és un ambient més festiu, no?
Jo crec que els sopars d'empresa s'haurien de fer sempre i quan reflecteixin, siguin una conseqüència de la cultura existent de l'empresa. És a dir, hi ha empreses que fan sopars d'empresa perquè toca, per compensar, com a premi, per exemple, no?,
Clar, allò, què passarà? Si a tu et conviden a un sopar d'empresa en una empresa en la que no et sents escoltat, ni vist, ni valorat, tindràs ganes d'anar a aquell sopar d'empresa? No, ni de broma. Ni de broma, oi que no? En canvi, si realment es converteix en una conseqüència de la cultura d'empresa, tu sí que tindràs ganes d'anar-hi.
Perquè estaràs portant a terme una cosa que no és extra, sinó una activitat més, una manera més de relacionar-te de la mateixa manera que et relaciones amb l'empresa. El que passa que a vegades les empreses fan aquests sopars com per maquillar una mica el tema, no?
Els conflictes continuen estant al mateix, els problemes continuen sent-hi a l'endemà, potser amb més ressaca, però continuen sent-hi els problemes allà, sobre la taula. I a vegades poc se'n parla també dels sopars paral·lels. Perquè, clar, l'empresa ja pot muntar-te un dia un sopar, però és que després, si s'ajunten allò que dèiem, tres grups diferents, i agafen uns i diuen, no, mira, nosaltres farem el nostre, tant si anem com si no,
Però, clar, què significa que nosaltres fem els nostres? Aquests extraoficials, per què es creen? Això és perquè, evidentment, no estan còmodes en l'oficial o en el que haurien d'anar. Clar, en l'altre, si jo faig el sopar perquè toca, també els meus treballadors, el meu equip, anirà al sopar perquè toca. Hi haurà gent que, òbviament, dirà, doncs, mira, jo no hi vaig al sopar, no? Però... I es creen aquests paral·lels que tu dius...
Però ja no són sopars d'empresa, són al final sopars amb les relacions que tu mantens amb l'empresa i que per tant tu decideixes que aquelles persones són importants per tu i vols passar un temps més amb ells, no?
Això respecte als generals, anem a parlar dels líders, t'ho dic perquè quan em vas dir que parlaríem d'això, vaig recuperar un missatge que em van enviar fa un any, més o menys, d'una amiga meva que va anar a un sopar d'empresa i em va posar, devien ser a les 10 o les 11 de la nit, l'estic dient de memòria, i em va dir, al final he vingut, mare meva, com va el jefe?
Mare meva com va el jefe. Mare meva com va el jefe. Llavors, clar, la pregunta és, això no només passa per la gent intermitja per dir alguna cosa, sinó també, en aquest cas un líder, com ha d'afrontar un sopar o un dinar de Nadal a l'hora d'arribar allà? És a dir, fins on pot treure's la careta i fins on no?
Clar, el tema és, si jo com a líder m'he mantingut durant tot l'any amb una careta, en un ambient més distès, m'atreveixo a treure'm la careta, que hi ha líders que no s'atreveixen a treure-la, la qüestió és, cal treure's la careta? És a dir, no, la qüestió és, cal anar amb careta durant l'any? Cal portar-la, clar.
però tu ho saps molt bé també que la idea sempre és la de no vull mostrar debilitat jo crec que aquesta és la clau però en canvi si tu tens uns líders o una empresa amb uns líders que han fet aquest lideratge més humà més proper més horitzontal en els sopars d'empresa no et trobaràs com anava el jefe o com anava el líder perquè no et sorprendrà
ja trobaràs que serà un líder que fa el mateix que fa en el seu dia a dia, és a dir, que es barreja amb els grups, que parla amb tothom, que no assumeix el protagonisme, perquè hi ha líders que el que fan en el sopar és que monopolitzen les converses, però un líder que fa un lideratge horitzontal no monopolitza una conversa.
sinó que el que es converteix és en un catalitzador de confiança, de seguretat, i això és el que es demostra. Per tant, no deixa de ser una dinàmica més del que està passant en el dia a dia. Per això jo et deia que els sopars són meravellosos per veure aquesta radiografia de com funciona una organització. Creus que això ha canviat una miqueta els últims anys? És a dir, creus que ara...
els sopars de Nadal intenten ser més agradables i fins i tot creatius, perquè, vaja, vull dir, alguna vegada m'han explicat algun que el que volien fer era un dinar i a la tarda volien fer un team building, uns jocs i tot plegat i una petita barra lliure. Creus que la gent és més creativa en aquest sentit, també? Sí, perquè hi ha l'altre tema que, si no, si sempre fas el mateix, la gent també, els treballadors, els equips, es cansen i et diuen, ostres, un altre cop el mateix, i per tant,
s'està creant aquesta necessitat de crear noves experiències també però no només de les empreses en general com a éssers humans estem tot el dia intentant viure noves experiències i aquí s'incorpora el tema del team building que això en parlarem un altre dia
Jo no... No diré la meva opinió. No? Jo he vist de tot, eh? Jo he vist coses molt ben tirades de dir, ostres, xapó, i després he vist altres escenes memorables. Sí.
Jo, per exemple, a mi em fa molta gràcia, va haver-hi una època que es va posar de moda a fer com a team buildings, a anar als paintballs aquells. I jo penso, a veure, si et portes malament amb el teu líder o amb alguns companys, creus que això uneix?
foc amic, anem al mateix equip i comences a disparar. Vaig contra tu, és a dir, si tu i jo ens portem a muerte, vaig a tu a muerte. Per tant, clar, l'objectiu d'un team building realment és cohesionar l'equip, no? Per tant, sí que és cert, t'he de dir que hi ha tendències de fer el que tu et dius, això de hi ha més dinars i a la tarda alguna activitat que uneix,
I crec que potser aquest seria més l'enfocament. Per mi no hauria de ser tant un esdeveniment, és a dir, els sopars de Nadal no haurien de convertir-se en un esdeveniment únic, l'esdeveniment, sinó que realment els líders i les organitzacions fomentessin dinars.
on l'objectiu fos la conversa, on l'objectiu fos cohesionar-nos, entendre'ns, comprendre'ns, qui tinc jo davant meu en Saïd, el que pateix, el que té problemes, el que també sap riure, el que també té altres interessos i conèixer aquesta persona perquè està comprovat que els equips que estan cohesionats, els equips que funcionen, són equips que tenen bones relacions socials entre ells.
que no significa ser amics, sinó tenir bones relacions, i això augmenta la productivitat, que és el que... Al final és l'objectiu últim. Objectiu últim, i és normal, les empreses necessiten tenir un millor rendiment. Jo el que veig és, sobretot, una vegada més, i una lliçó més, que no és tan important mitificar...
coses concretes, sinó que al final la batalla amb tot sempre és del dia a dia. És el dia a dia, exacte. Aquest dia a dia que va deixant la constància i com la gota malaia que va caient i que construeix cultura d'empresa, perquè la cultura d'empresa no es fa amb un brindis, es fa amb un dia a dia, amb un pas darrere un altre.
Doncs mira, he decidit. Primer, no et convidarem al sopar de Nadal d'aquí. En fem un extraoficial amb l'Arnau. Aquesta la primera, també perquè no en tenim. Segona, que com que les coses es fan amb el dia a dia, continuaràs amb nosaltres el nou any. I tant, amb moltes ganes. Ai, sensacional. Doncs mira, ja ho tindrem d'aquesta manera. I tercer, desitjar-te un feliç Nadal i una molt bona entrada d'any.
Igualment. Moltes gràcies per tenir-me en compte i comptar amb mi en aquest espai. Gràcies.