Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
Jous 4 de desembre de 2025. I mira que semblava un dia tranquil i plàcid, un dijous més a l'oficina i només arribar de bon matí tots són corredisses i també voltant amunt i avall. Però vaja, un dia menys encara per arribar al pont i segur que els companys informatius van força més de bòlit que jo. Que a Girona han passat unes quantes coses ara fa una estona.
Precisament, avui farem també aquell petit exercici d'aturar-nos per veure on som, per veure d'on venim, per saber cap on anem i perquè al minut a minut també a vegades ens es fixi en tots els sentits i mai és massa tard per fer un homenatge. Si han passat 25 anys, podien passar també uns dies més per parlar-ne tranquil·lament. I més si parlem del trufó.
I qui no necessita ni homenatges ni presentacions, ni tampoc que el nomenclàtor de Banyoles es posi a treballar per posar-li el nom a un carrer, ni més dimens, sempre saludar a Barnau Vila. Bon dia i bona hora. Molt bon dia a totes i tots, però sí que és veritat que a Barcelona hi ha una plaça que porta el nom del meu germà, eh? Ah, sí? El nom, no, eh? Qui és el teu germà? Pau Vila. No ho conec pas. Hi ha una plaça Pau Vila a Barcelona. Ah, sí? Però és el mateix Pau Vila o és un altre Pau Vila? Jo crec que no, jo crec que no, jo crec que no.
Ara m'escanyaran. Ara m'escanyaran, sí, sí. La innocència és una virtut... Espera, deixa-me'n llegar el micro. És que avui riurem molt. Guillem, t'arribes. Guillem, t'arribes. Bon dia, bon dia. Bon dia.
Bé, hem de presentar el company que ens ha dit. En Jordi Caps també ens acompanya avui. Bon dia i bona hora. Bon dia. No soc tan conegut com en Guillem. Ens hem carregat tot el guió, si us sembla. Josep, us he donat la benvinguda. Hi ha guió? Bé, sí, més o menys. En qualsevol cas, jo vaig per parts també. D'aquí una estona a l'informatiu, haurem d'explicar un incident que hi ha hagut aquí a Girona. Sílvia Liu, la regidora que ha convocat a mitjans de comunicació ara a les 11 en punt,
per explicar, doncs això, un incident que sembla que ha passat a Palau, un tiroteig, vaja. En qualsevol cas, això, el meu company Pau Villafanya, que és molt més rigorós i que té més to informatiu que jo, segur que ho sabrà. És important contrastar i saber ben bé quins són els motius que han passat quan irem siguin pam a pam. Això perquè ho has escoltat en aquesta taula que ho ha dit algú. La màgia de la ràdio.
Escolta, avui, per fi, ja era hora, parlem del cinema trufó, d'aquests 25 anys d'història. També parlarem amb el Jordi Esteve, i és que presenta, en aquest cas, Los Árabes del Mar, avui a les 7 de la tarda del Sánchez Jazz Club de Girona, aquest llibre que... El presentes tu, Guillem, també? Sí, sí, el presento jo.
mai jo crec que mai hem fet una portada tan intensa tan llarga amb els convidats ja directament aquí això no ha passat mai però també perquè tothom jo el que estava pensant era de marxar a esmorzar i ja t'hi quedes tu però si no hi ha res encara és la presència i parlarem també sobre sexualitat i com afrontar-la amb els nens i joves això l'eduquem-nos amb Ana Julià tu també vindràs a parlar d'això no però podria parlar-ne
Escolta, doncs vinga. Això passa a ser el xou dels Quatre Rius, eh? Hòstia, és que jo vull això cada dia a la meva vida. Això per aixecar els ànims, no ens faltaria. Bé, en fi, escoltes, posem-nos formals un momentet i és que avui als Quatre Rius celebrem un aniversari molt especial al Cinema Trufó de Girona, 25 anys, ni més ni menys, en aquest cas a un espai imprescindible per a la ciutat i el col·lectiu de crítics de Cinema de Girona ho va celebrar
per la Porta Gran, ho seguirà celebrant, n'estic ben segur i la gent també ho seguirà celebrant per sempre més. Avui en parlem amb Guillem Terribas, bon dia, bona hora de nou. Bon dia i bona hora, podem estar aquí, sí, sí. També ens acompanya en Jordi Camps, bon dia i bona hora. Bones, què tal? Escolta'm una cosa, primer de tot, jo ja us ho dic, això normalment sempre es fa l'endemà, nosaltres com que sempre anem allò amb més calma, més tranquil·litat i no anem tant amb el minut a minut, tocava fer-ho i tocava fer-ho bé.
I tocava també ara preguntar-vos com va anar l'acte de l'altre dia. Va anar molt bé, va ser fantàstic. La gent va sortir contenta i hi havia unes 400 persones, que és el que més o menys calculàvem i per això ho van fer al Teatre Municipal, que a més a més li donava un tom majestuós i elegant. Hi va haver uns parlaments que segons la gent va anar aplaudint i no va xiular.
i que a més a més va sortir la primera vegada que sentiu uns parlaments que són ràpids, àgils i que diuen coses, i llavors es va fer una pel·lícula que a Man Saïd li va agradar molt. Moltíssim, moltíssim, em va encantar, Nouvelle Bac. Molt, eh? Nouvelle Bac, sí, sí. I llavors hi va haver un pica-pica que la gent també fins i tot el va trobar bé, agradable i que era bo, i que va durar fins a unes...
Hores intempestives? No, no, no, aleshores em sembla que hi ha plegat. Vam fer bondat, vam fer bondat. Però bé, bé, va estar molt bé. Volíem, el fet de fer-ho en el teatre municipal era perquè volíem que, a part d'autoritzats i gent d'això, gent ben vista, per dir-ho d'una manera, doncs, qui havia fet que el Trifó...
tingui 25 anys i el que farà és el públic i per tant el que no volíem fer és una cosa que en el trifó només hi cabien 150 persones tirant llarg fins i tot amb les dues sales dues centres i aquí marginava molta gent que volien qui fos
Jordi, tu com vas viure? Jo bé, a part, bé, només rectificaria que jo vaig passar una mica de gana, però també és veritat que vaig sortir dels últims perquè anaves trobant gent i comentàvem molt la pel·lícula, que ens va agradar moltíssim, no només en els...
cinèfils, els crítics, sinó el públic fins i tot que no havia vist la pel·lícula original de que anava a la pel·lícula, diguéssim. El Nobel Bach, de la Buda Sufle, molta gent que no l'havia vist va disfrutar moltíssim d'aquesta pel·lícula i aquest esperit de passió pel cinema que identifica una mica...
el que som els membres del col·lectiu, ja des dels orígens i tots els que hem anat incorporant-nos al cap dels anys. Anem per parts. Perdó un moment. És que ara m'ha vingut tot. La cosa és clar, els almenjats també s'ha de dir que els anfitrions mai no mengen. Exacte. Jo vaig fer una copa de vi i vaig agafar només un d'aquells. Però això és normal. És normal. Però llavors van anar a fer un tiberi fantàstic. Exacte. Al Frankfurt Conic. Un mític. No.
No, i veure n'hi havia, perquè va sobrar. I una cosa que també gent va dir, i jo crec que és una proposta que hem de recollir, és que al gener s'estrena oficialment la pel·lícula Nobel vaga. En el trifor seria bo fer l'agut de sufle i la Nobel vaga. Com a complement. Fer-les totes dues juntes per veure primer la pel·lícula original i després veure com l'altre. Doncs sí.
ja s'ha fet fa molts i molts anys quan feien moltes coses van fer una cosa que estava molt bé Inís Free és un documental d'en José Luis Guerin sobre el rodatge de la pel·lícula El hombre tranquilo de John Ford llavors el que van fer això encara no existia al cinema Trifó ho van fer als Catalunya 3 el col·lectiu de crítics van fer amb en José Luis Guerin
passar a la pel·lícula El que ve jo és vivir, ai no, perdona, l'Hombre Tranquilo, i després Inís Frida en Garín, i era molt bo veure la pel·lícula i després veure El rodatge. Haig de dir que jo vaig a ser-hi com a espectador, abans d'entrar en el col·lectiu de crítics, jo ja era un espectador i vaig anar-hi, perquè jo... Catalunya 3, me'n recordo perfectament. Ja el presentava en Guillem Terriba. Sí, diria que sí, en Figurana, potser també... No, no, això ho presentava jo i en Garín. En Garín, sí, sí.
Guillem, per qui no ho conegui, com va començar tota aquesta història? I tu ho dic perquè no tens en Quim Nadal avui perquè pugi aquí a comentar la jugada. No, no la podria comentar totalment. Com va començar aquesta història? Doncs va començar d'una manera a l'embrió, l'embrió i ràpid va ser el senyor Narcís Agustí dels cinemes, ara al cine però era en Catalunya, que li van donar per Sant Jordi, Premi Sant Jordi de Cinematografia.
a la millor sala de programació la crítica de tot Catalunya content de la crítica em va trucant a mi i altra gent jo hi tenia molta relació perquè jo hi tenia molta relació i em va dir, escolta, agrair que m'hagin donat el premi sé que tu tens els teus companys que fan crítica us deixo una setmana al Catalunya 3 perquè programeu vosaltres i així ho van fer l'Àngel Quintana i en Francesc
Paco Vilallonga, Salvador Montal, uns quants, van fer un programa a la setmana. Va anar molt bé, va ser fantàstic, fins i tot el cine va fer-hi molta pela, i l'any després van fer la segona setmana, i també va anar molt bé, llavors va ser quan li van dir escoltir, i això no ho podríem fer sempre.
I va dir, no, jo aquesta sala la necessito. Mentrestant, doncs, en Josep Maria Pallas, que era el coordinador de les altres sales, podríem dir la competència, molt hàbilment m'havia trobat i diu, escolta, sé que allò us interessaria el modern sala B, era el modern A i B. Varen parlar amb els empresaris, que es va veure de cos, ens vàrem entendre, i aquí va començar la història del col·lectiu
i a programar pel·lícules i l'empresa el que feia és posar-les i la taquilla anava per ells. Treballàvem perquè ens agradava en la programació. Perquè ens agrada l'art i ens agrada la mort. I feia molts fulls i feia les presentacions. Pel·lícules que potser només podies anar a Barcelona. Jo me'n recordo com a espectador que agraïa molt la programació que feien aquesta gent.
A més a més eren pel·lícules que en aquella època tot anaven 35 mil·límetres i a Espanya, o sigui, quan dic espanyol, no es feien pel·lícules en versió original, còpies, n'hi havia 3 o 4 que anaven donant voltes per tot Espanya. Una era a Barcelona, l'altra era a Madrid i una anava donant voltes tot. I quan havies donat voltes per tot Espanya ens arribaven nosaltres, vull dir que anàvem...
amb un retard de dos o tres mesos, però van recuperar moltes pel·lícules que no s'havien fet, debats, tertúlies, van fer de tot. Per tant, el cinema Trifó no surt d'uns locos que van a la...
podríem dir a l'Ajuntament i els venen una moto que s'ha de fer això sinó que portem 10 anys amb la privada demostrant que és possible i és així que quan els empresaris tanquen el cinema se'l venen
El que compra l'Ajuntament i és quan continua, renova, arregla la sala, pantalla nova, butaques que eren del Coliseu i s'inaugura i el que celebràvem ara eren els 25 anys d'aquesta història. Però hi ha una història anterior de 7 anys amb l'empresa privada
que precisament una de les coses que van tenir molt clar fa 25 anys, quan vàrem inaugurar els cinemes amb l'Ajuntament, que hi haguessin els empresaris perquè la gent veiessin que els empresaris no estaven en contra d'aquest projecte. I l'altre dia, quan celebraven 25 anys, hi havia els fills del senyor Narcís Agustí, o sigui, els tres fills que ara porten els al cine...
I també hi havia certa cosa amb els seus fills. Per tant, tornaven a venir els empresaris a dir, sí senyors, nosaltres estem amb vosaltres. Jordi, t'ho dic perquè ell m'ho dirà sempre amb una mirada paterna cap al seu fill, que és el Trofó, en certa manera, però tu com ho vas viure com a espectador quan tot això va començar?
Home, com te deia, jo com a espectador, jo vivia aquí a Miligreí, vaig començar a anar a les setmanes de la crítica, puntualment en algunes sessions, no totes, ja m'hauria agradat, i m'encantava perquè des de sempre que m'ha agradat el cinema en versió original, i aquí a Girona hi havia aquesta mancança, clar, quan hi havia aquestes ocasions no me'n perdia ni una, a més un tipus de pel·lícules que no sempre arribaven a...
a les sales comercials, alguna sí jo recordo que vau fer Barton Fink de les primeres diria que va ser la primera però no recordo si l'havia vist ja doblada però eren anar al modern es deia cinestudi trufó cinemestudi trufó jo és que me'n recordo moltíssim de 20 a 30 anys aquella època era cinèfil total jo havia estudiat també per fer cinematografia i aquestes coses
Vaig acabar siguent un crític frustrat amb el temps, com tants altres. L'Àngel Quintana, que era membre del col·lectiu, me va cedir una part de la feina que ell feia al punt i jo era prescriptor cinematogràfic. Les estrenes de la setmana les publicàvem al punt de venda, el suplement. A partir d'aquí vaig contactar molt amb ells
I, bueno, no sé, crec que va ser en Pep Prieto, que ja el teníeu com a membre del col·lectiu, que va dir, ostres, es feia allò d'apadrinar, no? Dèieu, bueno, que devia fer allà una consulta, devia dir, hi ha aquell noi que fa coses allà al punt...
Va, que vingui. I en Pep Prieto va ser el que me va apadrinar. És curiós que... Que és més jove que jo. Normalment hi havia la crítica del diari de Girona, hi havia la crítica del Punt, i jo, per exemple, estava a Ràdio Cadena i formava sobre cinema en aquella època.
Però que fos un dol diari de Girona que et fes entrar, que t'apadrirés quan realment en el punt tenia la Imma Merino i l'Àngel Quintana. Sí, però aviam, l'Àngel era el meu tutor, diguéssim, perquè és el que me va cedir la feina, però és veritat que un cop me la va deixar jo em feia el que volia. Espavila't, no? Sí, sí.
I amb en Pep el que passa és que estudiavam Història de l'Art Junts. Jo estudiava un curs superior en ell i ell estava per baix, però érem molt... Ah, bueno, no, clar, érem membres del... Nosaltres teníem un cineclub a la universitat, que el vam fundar, el cineclub Zèlic.
Perquè era la pedrera del col·lectiu de crítics, això era tan estamental. Quan el cènic venia de la universitat. Sí, el vam fundar nosaltres. Amb l'Àngel Quintana, que ens va ajudar. I havíem fet coses... No és que fosim una competència, érem un altre complement. Perquè, en el fons, el que sempre diu en Guillem a les entrevistes que li he hagut de fer com a periodista, que el trofón és competència. I al revés, el que fem és...
Jo crec que contribuïm a crear hàbit, hàbit cinematogràfic. És la clau perquè la gent continuï anant en els cinemes, que és una cosa que... La gran crisi del cinema, sempre hi ha hagut crisis, no? Vull dir, que es van sortint al cineclub, ai, als videoclubs, al cinema streaming, les plataformes...
Però al final el que vol la gent és veure cinema en comunitat i això és una gran contribució que ha fet el trufó en aquesta ciutat i que el fa ser un cas singular, diguéssim. Ara parlaves precisament d'això, de crisi, t'ho dic perquè al cinema, igual que al periodisme, per exemple, sempre han dit que hi ha crisi, sempre, jo des que vaig entrar en aquest mundillo. Jo el que et volia preguntar, Guillem, és en aquests 25 anys, moments complicats
A veure, n'hem tingut molts, molts moments complicats perquè, a veure, tot i tant... Nosaltres tenim un avantatge, això s'ha de dir descaradament, que tenim el suport de l'Ajuntament, o sigui, quan l'Ajuntament li interessa que el Trifó, i a més ara, molts anys, al principi costava més, però...
Vull dir, sempre totes les opcions polítiques mai han criticat la gestió del Trifor, sinó que hi estan d'acord. Per tant, tenim allò que se'n diu un roc a la faixa. Però sí que els hem passat malament per les qüestions burocràtiques. Quan dic qüestions burocràtiques...
Vol dir que el cinema, o sigui, el col·lectiu de crítics és una... Nosaltres al principi, quan estàvem a l'empresa privada, no teníem personal, perquè els Inuars ens dèiem col·lectius de crítics, però no teníem papers ni teníem res. Quan ho va agafar l'Ajuntament, que vàrem haver d'anar a concurs per poder-la portar, doncs ens vàrem legalitzar i va ser com vàrem posar presider Guillem Tarriba, saps?
Perquè en aquell moment jo era el que sempre anava a demanar diners a la caixa, anava a demanar diners per poder fer coses extres del cinema, perquè si venia algú a presentar una pel·li, els empresaris no pagaven res, per tant el duíem a sopar i teníem el suport, la caixa ens donava algun diner i tot.
Quan ens van analitzar l'Ajuntament, o sigui, la nostra idea és, quan dic que no tenim competència ni som competència, la idea del Trifó és fer pel·lícules que d'una manera o altra serien difícils d'entrar aquí a Girona.
perquè no són comercials, perquè a vegades la programació va molt plena i aquestes les abandonen, i llavors hi ha vegades que diuen, no, però si feu les mateixes pel·lis, algunes vegades que els Ocine sí, un moment. De vegades els Ocine fan les mateixes pel·lícules del Trifor, i quan dic així, això vull dir que en alguns moments els Ocine que tenen, parlo d'aquí Girona, tenen 11 sales,
no tenen cap pel·lícula forta, ni de... Ara, per exemple, per Nadal, ve a Avatar, doncs 10 sales faran l'Avatar. Sí, correcte. I per tant, totes les pel·lis que hagin d'entrar no entraran. Trucaran a la porta del trufó. Sí, i llavors, doncs, nosaltres farem pel·lis que no fan ells, per dir-ho de la manera.
Ara coincidim, per exemple, esclar, diuen, oh, el 47, encara funciona, perdona, però abans del 47 amb Marcel havia vingut a presentar totes les pel·lis i no... Quan diu, home, és que feu la de la Carla Simón, bueno, la Carla Simón venia al Trifó i és una noia del Trifó i quan fa la primera pel·lícula la presenten al Trifó.
Home, per exemple, per dir una cosa, el 1907, l'última, la de la Carla... Sí, la de Romeria. Romeria, nosaltres vam fer la presentació, quan diuen que el Trifó va fer la presentació, la vam fer tres setmanes,
Per tant, varen fer una promoció, va venir allà, i els OCI l'han fet a dos mesos. Per tant, vull dir que nosaltres donem la iniciativa, però... Porta d'entrada. Això. Per tant, aquesta funció fa que...
no es pot gestionar només amb les entrades i mantenir tot l'edifici i tot el que sigui. I això és l'Ajuntament i per tant necessitem una subvenció que cada vegada és menys. Cada vegada ja pràcticament no... Perquè si ens a sobre en dir és un final d'any... S'han de gastar? No, s'han de gastar o tornar. Ah.
que alguna vegada hem tornat aquests diners. I per això els dons aquest any hem fet aquesta festa, però no perquè això no haguéssim pogut fer-ho fa uns anys perquè hi havia problemes de líquides. Tensions de tresoreria. Sí, per exemple, però no entrar en detall.
Jordi, escolta, hi ha una cosa, i en Guillem ho comentava, i Carles Simó, per exemple, com a vegades en una era de tanta, tot online, tot per Google Meets i tal, com encara el trofó es converteix en un pol d'atracció de tantíssima gent...
i de forma presencial, per poder-hi ser i per poder-hi arribar. Això és una feina de molts anys i d'aquesta gent, aquí sí que no m'incloc, perquè aquesta gent que són uns animals socials, en Guillem el capdavant, però l'Àngel Quintana un altre, són gent que també, quan dic són gent, són membres del col·lectiu, el nucli d'ú, diguéssim, de tota la vida, que han anat a festivals, per exemple...
festivals com el de Canes, Sant Sebastián, la IMA, són crítics que porten 40 anys i els coneixen quan, com es diu, l'Albert Serra, és amic, diguéssim, de l'Àngel, d'en Guillem també, però són gent que han anat als festivals, han conegut la gent, els han seguit,
I són gent agraïda, en Sergi López és amic teu, en Guillem, en Sergi López no sé si ha vingut 15 o 20 vegades, i vindrà totes les que calguin, i si el tornes a cridar perquè volem tornar a fer cirat per celebrar que anirà als Òscars, tornarà a venir. Són gent agraïda, perquè sempre se'ls ha tractat des de sempre, des de la base.
I, vulguis o no, suposo que s'ha fet un nom. Vull dir, en Paco Vilallonga treballa a Barcelona, en l'àmbit acadèmic, universitari, però allà donen classes de cinema i tot això. Qui? Doncs la Passola. La Balló. Sí, la Quimés. La Judit. Sí, molts productors. Antona Fulguera. La presidenta de l'acadèmia dona classes a la Judit. Exacte, a la Judit.
Les dues equidèmies, clar. Ara vindrà el dia 12 a presentar la seva frontera. Aquest divendres, sí. O potser vindrà l'altre. El dia 12. Clar, tot aquest teixit de gent coneguda, productors, distribuïdors, tota aquesta gent, venen una vegada i veuen el caliu que hi ha aquí al trofó. Jo crec que després ja ho tenen en el calendari. La Carla Simón, des de dalt, ara que està...
a dalt de tot i que tenia la filla petita i tal, va fer un sobresforç o sigui, la productora no volia venir aquí a Girona, no estava la llista era Madrid i dos llocs i ells a través de correus particulars, whatsapps i ella diu, no, no, si jo vull venir va venir amb la nena petita de mesos imagina't, la Carles Imon que ara és una de les cineastes més importants l'Albert Serra no falla mai
Bueno, això és l'Isaqui Lacuesta. L'Isaqui. L'Isaqui Lacuesta. Que va ser membre del col·lectiu. Per exemple, l'Edmond Rock, que és el productor possiblement més conegut, o que fa més feina a Espanya. Són dos membres del col·lectiu, i per això jo a vegades, i per això vam fer la pel·lícula Nobel Vaga,
perquè som el Nobel Vague a quilòmetre zero, en aquest sentit. Som gent que d'una manera o altra han fet crítica, o es fa la crítica, i han passat a l'altre costat. Dos han passat, no només a l'altre costat, sinó a realitzar l'Isaqui i l'Aimon Rock, i els altres hem anat a dir, anem a donar exemple de com s'han de fer, què s'ha de fer i com s'ha de fer l'alegria del cinema. Quan hi ha crisis...
no pots estar programant el que et donen i esperant que vinguin per vendre crispetes. Has de tenir imaginació i has de fer coses, allò que ara deia de fer el Nobel Vague i abans fer la pel·lícula, la Buda Suf, i el que vàrem fer, que tu et devies quedar parat, veure Innisfree i que vellos viure. Totalment, clar, clar.
l'hombre tranquilo i deixa'm afegir perdona, que per exemple també en l'àmbit internacional que han vingut persones ja ho saps la Patricia o la Jean-Louis Trintiño i la nostra amiga la
la Isabel Hiper per què hem vingut? perquè també tenim la sort que hi ha un altre gran teixit que és una altra temporada alta que porta i porta gent del teatre i aquí hi ha una mica més de morro insistint que vinguin ja que passes per aquí però has d'estar al tanto programes la pel·lícula i tens la sort que la Isabel Hiper s'ha de dir que per exemple
tant en Jean-Louis Trintignant com l'Isabelle Iper tenien programada la pel·lícula sense que allà ho sabés que venia exacte i en Jean-Louis Trintignant el vaig convèncer el mateix dia o sigui a dos quarts de nou fem Manu i Xemó molt bé, gràcies
No, no, però vostè hauria de venir. I bueno, vaig haver de utilitzar un xantatge amb en Sergi López. Jo crec que és molt revelador el que acabes de dir ara, això de les crispetes. T'ho dic perquè és una metàfora perfecta de saber si t'has de vendre l'ànima o no. Llavors la pregunta és, en algun moment, Guillem, t'arribes allà en el col·lectiu o heu tret sobre la taula la possibilitat de vendre crispetes o posar Coca-Cola? No, perquè nosaltres no fem les pel·lícules per les crispetes. Fem les pel·lícules per la gent.
I quan dic això vull dir que nosaltres pensem en la gent quan programem. El nostre negoci, perquè nosaltres no anem a fer negoci, i jo entenc perfectament les privades, perquè mantenir tota l'estructura és molt difícil, i per tant han de fer negocis i treure diners d'allà on sigui. Per tant, quan jo dic crispetes no ho dic amb insult. Nosaltres...
sortosament no ens calen les crispetes. Però també hi ha una altra cosa, jo quan vaig al cine, vaig a veure cine, no menjar, no entenc que la gent a les 4 de la tarda després d'haver llenat, entrin en una... perquè queda un meravellat quan vaig a...
entren amb aquelles bosses de menjar i dic, però si sí que vam de menjar. Hi ha un hàbit en aquest sentit. I per tant, el Trifó es va veure a cinema, no a menjar. Quan surti, que vagin a menjar, a disfrutar. Però entenc perfectament que els altres, i per tant, estan molt pendents de les crispetes. Per exemple, quan es fa el dia de l'espectador,
que val dos euros, però el xollo és... Les crispetes valen el doble, clar. Venen a dos, però la que val, sí, es gasta 15 euros amb la beguda, la crispeta... M'entens? Per tant, jo entenc que hagin de fer mans i mànigues per mantenir tota l'estructura que costa, a vegades. És el que t'anava a dir. Si anem a trufó per a la mola d'art, pràcticament...
A nosaltres, perquè ens va el rotllo, ens encanta i ens emprenyem molt sovint, però... Però no cobrem per això, vull dir, al revés. I porta feina, eh? Sí, sí, sí. Molta. Bueno, porta feina perquè has d'estar imaginant contínuament que podrien fer aquesta... Per exemple, a veure, una cosa que a vegades és egoista, com és... Una colla de gent fa 20 i escaig d'anys veiem que ells vivint... Ara sí que surt la paraula que veiem... Ara sí que surt la paraula que veiem...
Per fer, abans de Nadal, jo ho veia a casa meva, l'Àngel Quintana ho veia, i 3 o 4... I quan hi havia altres, van dir, home, per què no ens ajuntem i veiem que vello és vivir i que vingui la gent que vulgui? Bueno, van començar que érem 15, veient el 22 de desembre que vello és vivir. 20 i pico d'anys després, hi ha 150 persones que venen a veure que vello és vivir. Amb una frase...
Si us plau, que em queda un minut. Un desig pel trofó. Un desig? Que puguem celebrar 25 anys més. Guillem, t'arribes? Bé, doncs que qui estimi la vida, doncs... Que continuï vingui un altre jugador. Guillem, t'arribes. Jordi Camps, moltíssimes gràcies i per molts i molts anys. Gràcies. Gràcies.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM Assegut a la plaça del sortidor Aquí t'espero com si fos el primer bar A Bohem on comença el carrer Blai
que és la petita rambla del poble sec.
Parlem de la pluja que ha plogut, imatges molles als miralls damunt l'asfalt. Potser és per això que el teatre ha estat en buit, potser és per això que avui sento tan buides les meves mans. Tornarem a posar els peus damunt la sorra a la platja de Barcelona alguna nit de juliol.
I escriurem que no ens prendran mai més la vida, que donem veu a les veles quan cantem rongues al port. Parlem de la vida que ha de vindre, de tots els homes que estimen els d'altres homes. Et pregunto si existeix la humanitat, si hem de declarar la guerra a algun exèrcit d'ignorants.
jo ja t'he vist plorar
i seguim en directe als 4 rius de Girona FM passen 6 minuts al punt de 2 quarts de 12 del matí i ho hem comentat a l'inici del programa i és que deixem enrere en Guillem Terribes per seguir parlant d'un acte on també hi haurà en Guillem Terribes que és ni més ni menys que la presentació del llibre Los Árabes del Mar de Jordi Esteve avui dijous a les 7 de la tarda al Sunset Jazz Club de Girona com que amb en Guillem ja hi hem parlat volíem parlar amb el Jordi Esteve bon dia i bona hora
Hola, bon dia, bon dia. Jordi, avui presentació 7 de la tarda al Sancet. Sí, sí, sí, estic molt content de presentar el llibre a Gidona, no? I bé, hi ha una presentació que està d'en Guillem, estarà la Pilar Sant Pietro, del programa Mediterrània de Radio 3, i també l'última lectura, que ja es giren algunes pàgines del llibre, i llavors, bueno, estic molt content de presentar
aquesta nova edició, no? Perquè ara farà 20 anys que va sortir aquest llibre, que va quedar com una mena de clàssic, i Galàxia Gutenberg l'ha recuperat amb una edició estupenda, amb una portada molt bonica, i, bueno, hi ha algun capítol nou, o sigui, que és un... Estic molt content, sí. T'anava a dir, si ens pots parlar una miqueta de la narrativa que ens hi podem trobar. T'ho dic perquè em sembla que redescobreixes o intentes apropar-nos als antics ports d'Aràbia.
Sí, sí, sí. Bé, és una cosa que tenia ja de petit, no?, aquesta fascinació per l'Índic, per els aros mariners, per Sant Díbar, per Simbad, el Marí, tot això, no? Llavors jo vaig anar a buscar en els ports d'Aràbia si quedava algun antic mariner o mercader d'aquests que feien la ruta aquesta de l'Índic amb uns valers àrabs, amb els daus, no?,
I efectivament, tot això s'havia acabat, si vols, perquè ara està Dubai, Abu Dhabi, Oman, totes aquestes ciutats i països tan moderns i extravagats que han perdut bastant de les seves arrels. Però vaig trobar la gent. Encara que havia canviat l'entorn, quedava la memòria, que és el que jo vaig trobar. Llavors vaig anar a veure aquests antics capitans...
que m'expliquessin històries, que és el que m'agrada a mi, no? I les històries, tots els paris, pels que van passar. Llavors el llibre és una mica una recopilació, un pendi d'això, no? Primer de reflexions personals, de viatge, i després també hi ha tot un estudi de la navegació dels àrabs i de...
d'aquests països i els sultanats, perquè pensem que ells van, aquests àrabes de la península aràbiga, els mariners, van difondre tota la cultura seva per tot l'Índic, i sense... no era una cultura, no d'una manera agressiva de conquesta, com podia haver passat en altres territoris, sinó que era a través del comerç, llavors això és molt bonic, no? I bé, pensem que
Va ser molt important aquesta navegació perquè ells tenien el monopoli de les espècies, no? Que era importantíssima a la mitjana sobretot per poder conservar la carn i els peixos i els aliments. I pensa que aquesta navegació, aquest domini que tenien va voler ser trencat...
per Cristóbal Coló, per Castella i per Portugal. El que ells volien era arribar directament a l'Índia i comerciar directament amb el lloc on es produïen les espècies, amb la Índia, les Molucas i totes aquestes parts. I el que van voler és trencar aquest monopoli que tenien els àrabs.
Jo he volgut parlar d'aquest món que sembla tan fantàstic, tan fabulat i tal, però que va ser real, no? I volia anar a buscar tant la història com la història oral, també, que m'explicava aquesta gent, i tot juntat també amb reflexions meves que, perquè per mi el viatge té que ser un aparentatge, tens que aprendre quan estàs viatjant, perquè si no és un traslladar-te, no? I tot això jo crec que està reflectit en el llibre i estic molt content perquè
Ara es fa el vigéssim aniversari i aquest llibre ha quedat, potser no està bé que ho digui jo, però la veritat ha quedat com un petit clàssic de la literatura de viatges. I estic molt content. T'he de dir, Jordi, que ens has deixat amb la mena els llavis. Vale. Això vol dir que tothom cap al Sant Setges Club aquesta tarda a partir de les 7. Ja ho hem dit, eh? Jordi Esteve per presentar el llibre Los Árabes del Mar, juntament amb Guillem Terribas. I amb qui més m'has dit?
Amb la Pilar Sant Pietro. I amb la Pilar Sant Pietro, de Ràdio 3. Sí, sí, sí. Doncs mira. Exacte, sí, sí. Escolta, doncs em sembla un planazo per avui dijous, eh? Vinga, doncs us espero tots. A la ràdio també, eh? Home, i tant. Ja hi pots comptar, ja ho saps. Només faltaria. Molt bé. Jordi Esteve, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12, però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavinia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.cat. El més clàssic i el més actual del Soul, cada dos divendres a les 10 de la nit, al 92.7 de la FM. I en podcast a gironafm.cat. La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
Camí ja del punt de tres quarts de dotze del matí. Nosaltres seguim els quatre rius i és moment d'educar-nos. De la mà de la secció, eduquem-nos. De la mà o amb veu, millor dit, de l'Anna Julià, en aquest cas que ens acompanya amb nosaltres. Bon dia, bona hora i sempre ben tornada, Anna.
Gràcies, benvinguts també a vosaltres. Com va a tots? Molt bon dia. Bé, perfecte, aquí estem. Ja tirarem. Escolta'm una cosa, avui em sembla un tema sensacional i és el de, sí que el podem introduir de moment, que és el de parlar de sexualitat amb els fills. És tan complicat com sembla? Pregunto.
Segurament que sí, segurament que sí, que és perquè entra en joc vivències personals, entra en joc prejudicis, entra en joc presió social, per tant, segurament que sí, que deu ser complicat, però també que ens ho devem complicar més. Clar, és que imagina't, si parlar d'aquests temes, vull dir, cadascú ho farà sempre a la seva manera, nosaltres hem sortit aquí al carrer,
per a veure, escoltar gent de si tenen fills o no tenen fills i també com orientaven i com plantejaven precisament aquest tipus de converses. Si et sembla, els escoltem tots del tirón i aviam què passa.
Clar, jo el que penso, Anna, és com és que en ple segle XXI, que sembla que la societat hauria d'estar superant segons quines coses que teníem en una altra època, ens trobem amb tantíssima disparitat d'opinions, de casos, i que al final... La majoria, poc, hem trobat que s'ha parlat poc. O sigui, conclusions poquetes, però una seria que se n'ha parlat poc. Se n'ha parlat poc, sí. Globalment, la major part de casos sí que hi havia algun cas que sí que...
que deia que n'havien parlat i a l'escola i això, i a la família, però majoritàriament deien que poc. Jo penso que una de les coses que té a veure amb això és que els adults ens sentim tenir molta pressió social, molta pressió social perquè en parlem o no en parlem, o si en parlem que ho fem d'una determinada manera, o perquè tractem aquests temes, de tal manera que com a adults
Amb fills, per exemple, podem estar rebent i estar en contacte amb missatges de tot tipus, xarxes, mitjans de comunicació més tradicionals, etcètera, amb continguts i missatges molt alineats amb protecció de menors, amb tenir molta sensibilitat a aquests temes, però de manera simultània estem en contacte amb altres continguts i missatges que banalitzen completament la sexualitat...
les relacions sexuals amb càrrega masclista, que em fan, deixem-ho dir, mofa, que banalitzen totalment aquest tema. Aleshores, en el cap hi tenim una contradicció molt gran perquè parlar amb els fills, amb quin llenguatge, no? O sigui, agafo el que jo penso, que jo ja potser ja no sé el que penso, m'hi deixo influenciar per aquest entorn que sembla que és banal i que és un tema que...
Llavors aquesta contradicció que ens envolta crec que ens genera molta pressió i aleshores davant de tot això optem per no parlar-ne o parlar-ne poc o parlar-ne o dir que dies passen ja empeny i que ja més o menys a fora ja sentiran coses, etc. I llavors els infants que no necessiten una gran quantitat d'informació necessiten saber, potser com a adult, per tu què és la sexualitat o què ha significat a la teva vida. Per tant jo crec que és la contradicció de l'entorn en què...
Clar, què seria realment aquesta educació de la sexualitat o tot plegat?
A veure, l'afectivitat i la sexualitat, perquè avui dia es parla molt d'educació afectiva sexual, neix amb el naixement de l'infant, inclús abans, quan ja estan a la panxa, perquè els infants copsen de l'entorn com ens relacionem entre nosaltres, com ens hi dirigim, com els parlem, com els mirem, com els toquem... És a dir, els infants venen, i això ho hem parlat moltes vegades, amb dos principals objectius, o tres, però els primers serien dos, adaptar-se al món,
que ja posa en marxa tota la seva maquinària, el seu cervell i adaptar-se al món, i dos, quan abans millor, saber que són éssers diferents de la seva mare, que són éssers diferents. Aquí l'efectivitat i la sexualitat hi juguen un paper molt important. Per què? Doncs perquè...
amb el tacte amb el propi cos, descobriment de les seves parts íntimes i no íntimes, la boca, el ple que poden sentir amb el contacte amb l'aigua calenta, diguem-ne a la banyera, amb una abraçada, amb una manyaga, tot això és molt positiu. El que passa és que els adults han de ser molt conscients que el nen està fent aquest descobriment
I que ells també han de deixar que l'infant faci una miqueta amb el seu propi cos, és a dir, que no hi hagi una interferència exigerada, i posaré un exemple, per exemple, hi ha pares que fan petons a la boca als seus fills petits, jo penso que aquí la majoria en general no ho fan, però n'hi ha que ho fan, doncs és un exemple.
Potser hi ha terrenys en els que com a pares, encara que hi tinguis molt afecte i que és molt important que el nen se senti molt estimat, potser hi ha aspectes com és el contacte amb els òrgans o les parts del cos més relacionades a les relacions sexuals, i on és la boca, perquè de fet tenen una fase oral que és molt potent en els nens quan són petits,
S'ho posen tot a la boca. Tot a la boca, perquè no tenen com el ple, amb el gust a la boca, per tant, és així, però l'altre seria els aparells genitals, etcètera, quan els rentem el culet, que han fet caca, el pipí, el que sigui, s'ha de netejar d'una manera molt prudent i no jugar aquí a fer altres tocaments que no... Encara que ens sembli que som els seus pares i som manyagues, no? Perquè la nena ha d'anar descobrint que és un ésser diferent dels seus pares, que ell a si mateix...
S'ha d'estimar, s'ha de descobrir i permetre-li aquest... mantenint una certa distància. Si no, ell no pot sentir mai que és un ésser diferent dels pares, queda com barrejat.
Clar, queda tot en un mateix cos, però precisament, mira, evolucionant precisament, clar, això a l'adolescència, t'ho dic perquè jo crec que és quan s'obre el meló de veritat. No, bé, a l'adolescència, clar, depèn molt també de com s'hagi viscut abans, perquè si tu, quan tenen aquesta edat petitona que parlàvem de 3-6 anys de descobriment del propi cos, i abans...
Has aprofitat aquests moments per entendre, preservar la seva intimitat, provocar, si no ho pregunten, donar resposta a les preguntes, als parts del cos, als noms de les parts del cos, què és per tu, clar, els nens volen saber d'on venim, al naixement, com es fan els nens,
que no els has de fer una gran tesi doctoral, simplement anar donant respostes, perquè ell sàpiga que tu com a pares estàs allà anant donant respostes. Hi ha pares que diuen, no m'han preguntat mai. No, segur que t'han preguntat coses, no? Tu has pensat que la pregunta no estava prou ben elaborada, però el que has de fer és aprofitar totes les oportunitats. I si als 3, 6 anys, 7, has anat parlant amb ells, doncs a l'adolescència una mica com la noia que parlava, no? Que a casa sí que n'hi han parlat, perquè segurament que van començar de petits. Tu no pots començar a parlar de...
sexualitat, doncs quan tenen 13 anys, perquè aleshores sí que et diuen, jo ja he escoltat, ja els hi fa vergonya, perquè... Si no m'emprenyis. No, és que tu el que els has ensenyat és que tu tens vergonya de parlar d'aquests temes amb ells, i els nens són molt obedients. O sigui, si el pare no me n'ha parlat, per què n'he de parlar jo ara? Per tant...
A l'adolescència, si hi ha hagut un acompanyament no massa intrusiu, tampoc, perquè tampoc es tracta... Una de les coses que els experts diuen és que tampoc ho hem d'explicar tot, justament una de les màgies que té la sexualitat és que la natura s'obre camí i, per tant, no cal explicar tot, sempre hi ha d'haver un espai de la imaginació.
No, dic, hi ha un tema que m'interessa molt. No sé si anaves per aquí ara. No, no, digues, digues. I és, és que ho hem escoltat abans amb els testimonis que hi havia qui parlava de si a casa ho havíem fet i el primer home, per exemple, ha dit no, és que ja venien de l'escola presos. Sí, sí.
Realment qui té la responsabilitat en aquest cas d'ensenyar? És els pares, perquè els pares han d'ensenyar el que ha sigut per ells la sexualitat o el que ells volen o desitgen transmetre sobre la sexualitat i les escoles han de fer aportació de coneixement a base de la biologia, la ciència i també, nosaltres a l'escola fa més de 25 anys que tenim implantat un programa d'educació efectiva o sexual, però amb els nens no hi comencem a treballar fins...
fins a meitat de la primària perquè tota l'etapa prèvia recordem que estan educant els pares tant si en parlen com si no i és prioritari de la família perquè al final és un tema molt de valors de cultura familiar el que tu vols transmetre tant si tu tens una experiència de la que n'estàs molt content com si la vols rectificar de cares a enfocar-la als teus fills per tant t'has de preguntar per tu què és la sexualitat i quin valor té
Si ho deixes tot en mans a l'escola, te la jugues, vas molt tard, i pensem que el que té més valor per als fills és el que els diuen els seus pares. Perquè són els que els han portat al món, els que en tenen cura, etc. Per tant, una de les coses importants a tenir en compte, que és el que volia comentar abans de l'adolescència, és que
L'etapa adolescent, recordem que si comença la pubertat cap als 10-12, t'has d'assegurar que aquestes edats coneixen totes les coses més importants, la regla, quin sentit té la regla i per què, les segregacions nocturnes dels nens, etcètera, perquè és que si no, pobrets van molt perduts, molt espantats.
Però també han de saber els pares que el noi de 15, 16, 17 anys, per molt que les sèries de televisió, tota la pressió social et digui que els nens estan com preparats per tenir qualsevol tipus de relació, recordem que aquest cervell no madura fins als 24 anys. Hi ha unes funcions executives que són el control d'inhibició, flexibilitat cognitiva, la capacitat de saber què passarà en un futur, si ara jo faig una determinada cosa, i per tant les pares han de ser molt conscients
han de ser molt conscients que no poden donar per fet i per bo allò que els estan pressionant des de les sèries, des de les pel·lícules, des de la propaganda, perquè en el fons hi ha tota una indústria al darrere que pressiona moltíssim, perquè tot això es banalitzi i perquè sembli un joc fàcil i que sense problema. Anna, si fem un últim titular, un resum, cal com una frase que serveixi per definir absolutament tot el que hem parlat fins ara, més enllà que la gent va molt perduda.
que l'efectositat el fet sexual va molt junt amb l'efectivitat l'efectivitat és donar, és rebre sempre d'una manera conscient i que hi ha unes etapes i que encara que l'entorn ens pressioni molt perquè els infants cremin les etapes jo dic que la societat et diu del xomet al preservatiu i tu com a pares ha dit no, hi ha molt camí entre mig i l'infant ja decide, bueno el noi quan sigui gran doncs ja veurà el que fa però
no cremar etapes. Anna Julià, doncs no cremarem etapes, el que sí que farem és desitjar-te. Molt bon Nadal, molt bones festes, perquè ja ens veurem el 2026, si vols. Sí, i tant, moltes gràcies.