Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
Dimecres 26 de novembre de 2025. Un dia com avui, de fa sis anys, obria aquest petit estudi de ràdio al carrer Jaume Valmes, número 15 de Girona. Una entrevista de Jordi Grau a la llavors alcaldessa de la ciutat, Marta Madrenes, servia per donar el tret de sortida a aquest exercici de periodisme, aventures, confiança i, per què no dir-ho, a vegades amistat.
Sis anys després, amb cares o veus diferents per totes les etapes que han passat, intentarem seguir el peu del canó amb totes aquelles històries a cau d'orella. Aquelles que recordarem o que passaran sense pena ni glòria, però aquelles on qui ens escolta hi posa confiança. Avui no tenim qui porti croissants, però per molts anys, Girona FM, que aquí dia passa any amb ell.
I podria haver caigut una autèntica bomba nuclear aquí al carrer Jaume Valmes, número 15 de Girona, que ell encara continuaria en peu. T'ho dic perquè fa 6 anys hi era. I encara hi és. Sempre saludava. Arnau Vila, bon dia i bona hora. I serà per mi, almenys, que aquesta ràdio sonarà fins que pugui.
O menys. Que duri. Que duri. Qui dia passa any empenyo. Però la ràdio sempre saludava, t'hi has fixat? Sempre que l'encenem sempre diu alguna cosa. Sí que tens raó amb això. Ostres, fa sis anys, Arnau Vila. Fa sis anys, com deies, amb una entrevista a l'alcaldessa, a la exalcaldessa, vaja, la Marta Madrenes, i després una ronda de gent de la ciutat amb taules, debats...
Jo recordo el dia amb molta nostàlgia perquè a més a més feia precisament aquest servei de ràdio municipal i fa aquest servei de ràdio municipal. Arnau, ets història viva de la ràdio. No, no, però jo i tot un equip, tot un equip. Bueno, sí, però ara mateix de l'Astman està en un club. Sí, de fet, de fet, dels primers... Bueno, en Pau va començar no gaire més tard, eh? Dos anys després.
Sí, amb el Girona en Jot. Què passa que a tu et passa el temps volant? Passa, sí, passa molt... Però no, no, fa 4 anys, ara m'ho deia, que ell va entrar a l'estiu del 21. Sí, sí. Jo, molt tard, com sempre, jo vaig arribar aquí. No, no, no, no, com vas arribar? Home, la temporada en marxa, jo vaig arribar aquí, me'n recordo, el mes d'octubre del 2023. Sí, per Sant Narcís. Per Sant Narcís, unes setmanes abans, i el millor de tot, que la gent no sé si se'n recordarà, vull dir que havíem de començar el programa un dia 13...
que era un dilluns. Això no s'oblida pas mai. Després d'una roda de premsa. No s'obliden aquestes coses. I vam començar un dia 15, perquè aquí el senyoret, que havia de començar temporada, es va quedar fònic. Però això eren els nervis. I has estat dos dies. Eren els nervis, això. És l'emoció del directe, eh? Estant nerviós en ma vida. Però era... En ma vida. En ma vida, dius. No, però clar, però jo estava així. De fet, la gent no ho sap, però jo vaig anar a urgències a les 5 del matí.
Escrivint al mòbil... Espera, espera. Escrivint al telèfon que jo vaig posar Hola, bones, treballo a la ràdio. Avui he de treballar. No tinc veu. Em pots punxar alguna cosa? El tio s'estava partint. Home, els aniversaris, normalment, celebrem els rodons, números rodons, però sí que és veritat que, home, pel desaniversari, crujar, realment sí que jo ho portaré. Home, no sé, una festa o alguna cosa. Home, vés pensant. Jo què sé, que ens deixin a l'auditori, tu, o...
Sí, no? Fes un concert o un... Punxes tu.
Cuidado, que més don ballaria. De moment posa la música, que la veu ens ha de posar d'aquí uns instants i de casa el Vicenç Villatoro, perquè parlarem de Polonesa, que es presenta també aquesta mateixa tarda aquí a la ciutat de Girona, tot això també. Seguirem parlant de diverses coses i, a més a més, del dol durant les festes de Nadal amb l'Anna Colomer, que passarà d'aquí uns instants. Ja escalfem amb el tema del Nadal, és ben bé que... Dilluns sonarà la Maria Quera, ja t'ho dic ara.
Ja, bueno, ja l'han fet sonar, eh, per unes setmanes, per fer la conya. Però oficialment sortirà... No, per fer la conya, però oficialment, dilluns? Sí, m'estàs dient que va sonar oficiosament i ara sonarà oficialment? Dilluns, 1 de desembre. És que m'agrada molt aquesta paraula, oficiosament, no sé per què. Però bueno, en fi, ja ho trobarem. Si et sembla, anem a posar-hi una miqueta més de veu en aquest programa.
I parlem d'una novel·la d'espies ambientada en un moment crucial de la història, 1991, jo encara no hi era, quan la Guerra Freda acaba de caure en aquest cas i el món també es transforma en una velocitat vertiginosa, especialment perquè la història la van escriure els guanyadors.
En aquest escenari, al final, és el que ens serveix per ambientar polonesa, que és el que ens ve a presentar avui el Vicenç Villatoro. Bon dia i bona hora. Molt bon dia, i per molts anys, eh? Ai, moltes gràcies. Amb aquesta introducció que heu fet fantàstica, doncs això, els sis anys, trobo que... Estan bé els sis anys. Sí, Déu-n'hi-do, eh? Te'n recordes alguna cosa de quan tenia sis anys? De quan jo tenia sis anys. No.
No, oi que no? Tots són records inventats, els dels 6 anys. Per tant, avui estem construint els records amb què, d'aquí 25 anys, fareu un programa fantàstic dient... No, te'n recordes aquell dia? Que va venir el Vicenç! I tot serà perquè hi ha fotos. Tot serà perquè hi ha fotos.
I seguirem fent promo de polonesa, eh? Direm, te'n recordes que va venir a promo de polonesa? Exacte, exacte. Encara en vendrem algun. Escolta, ben tornat a casa teva si és que hi ha casa d'algú. Moltes gràcies. Veus amb sis anys dues vegades, tu. Sis anys dues vegades. Em donareu, bueno, el carnet VIP, no ho sé.
Bé, no ho sé, mentre no arribi la carta de la Seguretat Social demanant-nos la teva nòmina, vull dir-me, això ja estarem... Ah, no, veus-me, aquest... no crec que hi hagi perill en aquest sort. Sempre està bé venir a Girona, i més si és per presentar, i més si és per fer-ho amb en Jordi Grau, aquesta mateixa tarda, eh? Exacte, sí, sí, sí, vull dir que fantàstic, i vaja, l'he vist fa dos minuts i ja ens farem un dia cap i cua.
Què tenim avui? A la 22, eh? A la 22. A la 22. 7 de la tarda. 7 de la tarda. Avui presentes Polonesa. Això mateix. Escolta'm una cosa. Jo t'he de dir, eh? Vull dir, has agafat, i jo crec que és una història amb tantíssimes tecles per tocar, i de part són tecles d'èxit. És a dir, espies, misteri, final de la segona... Perdó, final de la tercera Guerra Mundial. De la tercera Guerra Mundial, la Guerra Freda. Que s'agasta.
I a més, amb tot el misticisme que porta al seu voltant. Però tot això per entendre'ns és la salsa. En una novel·la, com la veig jo, cadascú té la seva idea sobre les novel·les. Per mi, en les novel·les hi ha tall, hi ha un tall, que és de què vols parlar. I després dir-ho, saps tu, quina salsa hi posarem perquè...
El tall a vegades sol és això, no? Per exemple, això. La novel·la realista, que va ser en una època la novel·la, sobretot el realisme social, ostres, era avorridota. Llavors, en 17, què? Hi posarem la salsa de la novel·la negra. I bona part de la novel·la negra actual, començant per aquella dels jocs on fa molt fred, és novel·la realista social,
amb la salsa de la novel·la negra. Doncs jo volia fer una novel·la en un cert sentit de pensament, en un cert sentit de reflexió personal, però la salsa dels espies li dona gustillo. I la salsa, tu deies, el final de la Guerra Freia és una època especial...
Totes les èpoques són especials, com tots els aniversaris són especials, els de 6 anys i els de 25. A vegades s'ha fet més els rodons, però tots són especials. Per tant, aquesta és una època de molts canvis, ara també ho és, però en termini ha sigut 24.000 més, i d'aquí a 25 anys tornarà a dir, em sembla que els diaris d'esports tradicionalment deien Barça-Madrid, el partit del segle.
Però jugàvem cada any, eh? Quants em portem? Exacte, vull dir que el segle... Això mateix. No, però m'agrada molt l'ambientació, t'ho dic, perquè jo crec que la Guerra Freda és també, no diré que una gran desconeguda, perquè no és així, però sí que és veritat que qui la descobreix i qui entén una miqueta tota la idiosincràsia i tots els moviments que hi havia, sempre d'una forma fins i tot civilina...
Van mitificar moltíssim aquella època, especialment també en una època on, bueno, vull dir, al final estàvem en un canvi d'era. Sí, no vull dir que, com tu deies, hem fet un lapsoslingu d'aquests, la Segona Guerra Mundial... Jo crec que, en un cert sentit, la Guerra Guerra Mundial...
El que passa és que es juga, i no és ni la tercera, perquè la guerra que aquí en diem de successió de 1714 és una guerra mundial, perquè si veus l'últim 8K, que s'estan barallant anglosos i francesos al Canadà, és la mateixa guerra.
El que passa és que té escenaris diferents. I la Guerra Freda és una guerra que té la curiositat que els dos veritables, els que s'estan enfrontant de veritat, que són els Estats Units i la Unió Soviètica, no s'enfronten mai en directe. S'enfronten sempre per persona interposada i sobre un escenari o sobre un tauler d'escacs llunyà. I llavors hi ha...
És com si dos jugadors d'escacs estiguessin fent entre ells partides simultànies a 24 taulers a la vegada, no? Diuen, no, mira, al Vietnam, mira, al pròxim Orient, o mira, a l'Àfrica. I en un cert sentit, no voldria entrar ara amb més embolics d'aquesta manera, però potser a partir d'aquell moment...
totes les guerres seran una mica fredes. Què no vol dir que hi ha de ser? Perquè la gran diferència és la segona guerra mundial i la tercera, que és la guerra freda, és la bomba.
És Hiroshima i Nagasaki. És a dir, escolti, anem-ne a fer una com les d'abans? Diu, no, perquè acabarem, que haurem perdut tots dos perquè no quedarà ningú. I llavors diu, no, en comptes de fer-les així, tirant-nos armes nuclears entre soviètics i nord-americans, ho farem tirant-nos trets al Vietnam o tirant-nos trets a Viafra.
Tot això com a taló de fons. Sí, tot això és la salsa. A partir d'aquí, una gent israelià, que torna cap a Persòvia. Sí, sí. Esclar, diguem-ne, jo necessitava unes biografies, jo volia parlar de personatges
que no saben qui són ben bé i que poden triar entre ser diverses coses. I això demana biografies una mica especials. És a dir, no a tothom li passa això. Els espies ho poden tenir. Els polonesos
Ho poden tenir perquè Polònia és un país que el van canviar de lloc entre la Segona Guerra Mundial i la Tercera, diguem-ne, l'agafen i el tiren cap a... El mouen cap a la dreta. Exactament, eh? El tiren cap a l'oest i, diguem-ne, i un tros el que era Polònia deixa de ser-ho i un tros que no era Polònia comença a ser-ho. Per tant, hi ha un tema de... I després hi ha...
la identitat jueva, que és una identitat, això, Alfred Riffus, en el segle XIX francès, i potser què és? Francesc o jueu? Diu, home, però jo soc frances o jueu a la vegada. Ah, no, però ha de triar. Per tant, són una gent israelià, que passi a Varsovia, que hi hagi la memòria de la segona guerra mundial, quan s'acaba la tercera, són...
escenaris on una cosa que jo crec que en un en termes menys dramàtic ens passa a tots dir qui carai som de les coses que figura que som quina és la principal quina triem? sobre quina descansem? descansem sobre... si jo ara surto al carrer i aquest senyor que va a Daulau que passa per aquí li dic vostè què és?
No t'ho sabrà dir. Bueno, primer em dirà en quin sentit m'ho pregunta. Diu, mira, jo sóc metge, jo sóc perico, jo sóc català, jo sóc gironí, jo sóc catòlic. Preguntem... Però la teva identitat, allò que ets, descansa sobre moltes coses...
Però no descansa igual sobre totes. Hi ha algunes que hi poses els peus amb més rotunditat que els altres. I per tant això, que l'espia sigui irrealia, que el seu interrogador sigui o hagi estat comunista, i que sigui rus, que també és un agent potent, diguem-ne. Vostè què és més, rus o comunista? Li podria preguntar en aquest personatge.
i diu, miri, quan hi havia l'Unió Soviètica era més comunista que rus, i ara que no hi ha l'Unió Soviètica soc més rus que comunista. Per tant, tot això em anava bé. Per entendre'ns, tot això em anava bé. Clar, però és una complexitat enorme a l'hora de construir una identitat, en aquest sentit. Sí, jo crec que amb nivells diferents de complexitat i amb nivells diferents de dramatisme,
Perquè a vegades la identitat és una condemna. A vegades a vostè el pelem perquè és això, o a vostè el fotem fora perquè és això. Per tant, la identitat pot ser una condemna. Si això és un home de Levi. Exacte, és així, exacte. Que a més té conya, pensant en Primo Levi i en si vostè un home...
perquè als camps hi va parar l'Evi per jueu, no per italian i per químic, per jueu. I l'Evi encara, però molts que hi van parar hi han deixat de ser jueus, mentalment. Diuen, hosti sí, mon pare ho era, i m'han explicat, això és una cosa de vella, això és una cosa antiga, i els pelen per una cosa que ells ja han decidit que no són, o que ja no formen una part central de la seva pròpia identitat. Vull dir que la identitat pot ser dramàtica,
Pot ser complexa, però baixant el grau de dramatisme i el grau de complexitat, la pregunta aquesta de, ostres tu, què carai soc? Jo crec que en una mesura o altra ens l'hem fet un dia o altre tots a la vida. I hem hagut de preguntar-nos si som el que som.
perquè hem sortit així de fàbrica, escolti, vostè va sortir així de fàbrica i ja s'hi pot fotre del dret com del revés, que no ho deixarà de ser. O, si som el que som, perquè en un moment determinat teníem diverses possibilitats davant i hem triat ser aquesta, hem triat ser més del pare o de la mare, hem triat més ser d'aquí o d'allà, hem triat més ser descansar més sobre la ideologia o sobre la religió o sobre la terra. Bé, doncs són tries, no són coses que surten de fàbrica, no.
No, no, no. Potser, clar, potser la diferència entre el paral·lelisme de l'època actual o del que ens podríem plantejar nosaltres amb el que li pot passar aquí a la novel·la és que en aquella època és que el full realment era en blanc, en certa manera. O sigui, perquè tota la construcció que hi havia al voltant simplement es va ensurrar. Sí, és a dir...
Si tu, allò que et deia, tu tens un catàleg de coses on posar-te dret allà i jo soc això, si alguna d'aquestes coses s'enfonsa, hosti, estàs molt perdut, eh? Diu, no, vostè és això, per això ja no hi és. Ah, si soc del Barça i ja no hi ha el Barça... Bé, o està tercera B, o n'hi foten tres al camp del Chelsea.
Vull dir que això et trontolla poc o molt, no? Hi ha coses que et fan trontollar i altres coses que no, que se t'asseguren. Per exemple, la novel·la vaig començar fa molts anys i l'he arrossegat per bé, eh? Perquè li vas anar amb voltes... Per exemple, en el moment que jo la començo, això de la identitat era...
I era sempre, perquè s'ha dit sempre. Però, per exemple, quan hi ha el procés, això de la identitat, se'n torna a parlar molt. Perquè és un tema. La gent votarà o deixarà de votar sí o no a la independència en funció de què li convé o en funció de què és.
i la gent que és filla d'immigració de segona o tercera generació, entre el que és, què passarà més? On han nascut o on van néixer els seus pares? D'això en parlàvem. Més en el procés que quan jo començo a escriure la novel·la. Però quan jo començo a escriure la novel·la, el debat sobre, per dir-ho així, la identitat de gènere...
Gairebé no existia. És a dir, vostè què és, un senyor o una senyora? No m'ha dit la cara. I ara dius, no, vostè és un senyor... Què vol ser? Què se sent? El gènere és una construcció cultural que es pot triar o és un fet biològic?
que per tant dius escolti és el que em va tocar doncs això ha crescut com a debat per tant per dir-ho així ostres tu en la salsa aquesta has posat coses que poden ser atractives ostres doncs l'han aparegut de noves que jo no hi comptava
És que ara me n'he adonat d'una cosa, i és que sense voler hem començat, o sigui, normalment, solem anar comentant les capes de superficial a més introspectiva. Doncs ens hem carregat totes les capes, hem anat directe a la introspectiva. Al nucli de la subtú, sí, sí, sí. I et deia, però a part, vull dir, tu al final, com fas també que hi hagi aquest equilibri entre tot aquest caràcter introspectiu que estem parlant ara d'identitats, amb una dinàmica d'acció d'una novel·la? Sí, a veure, és una novel·la d'espies, però no dels anys bons.
Mare, gràcies. No, no, no, no. No ho dic per no enganyar, eh? Perquè jo crec que tot s'hi val menys enganyar. No, aquest ha fet una no a les pies. Hosti, tu, hi haurà un lligón, unes ties formidables, un tio guapíssim, unes persecucions... Gàgits.
i res no hi ha d'això per tant és més espies Graham Greene el factor humà allò menys Forsyth i més Le Carré per tant no és una cosa però sí que hi ha una intriga i hi ha i es compleixen algunes de les normes d'una novel·la d'espies per tant el meu joc però això passa sempre és
Un plat és el tall i la salsa. Hosti, la salsa sense tall, fantàstica, i socarem pa, però no era ben bé això, eh? El tall sense salsa pot ser eixut, deixar raït... Per tant, el teu joc és...
que li pugui agradar qui l'era del tall i que li pugui agradar qui l'era de la salsa i que tots dos hi trobin les dues coses. És fes trient, però que tots dos hi trobin les coses. I per tant he intentat que la trama, que els personatges funcionin com a personatges, poc o molt, però crec que funcionen, si no, no faria novel·la, que la trama funcioni, que hi hagi sorpreses, que hi hagi cops d'efecte de guió...
He intentat que hi sigui això, i per tant que no sigui decebedora com a novel·la d'espies, però que tothom digui, ostres, em sembla que està parlant d'una altra cosa també, eh? Ei, i llavors pot dir, aquesta altra cosa de la que parlar no m'interessa per res, eh? Bé, doncs allò s'ha dit una novel·la d'espies, més o menys distreta. Ahà.
Però és el que et deia, que més enllà de la profunditat, vull dir que també té un ritme narratiu desplegat, vull dir, i alt. És el que et deia això, no?, de la novel·la negra, no? És a dir, la novel·la delisme social, que a més té molt a veure amb la Guerra Freda, que és l'estètica soviètica per excel·lència, se la van mirant i dius, ostres, tu, allò que estem explicant la vida del proletariat, diu, però ens avorrim com, ostres, diu, ostres,
Hi ha un gènere que és la policia americana, el Philip Marlowe, que diu... Això explica històries. Doncs saps què? Farem servir això per parlar d'allò. De la mateixa manera que en un moment d'internet es fa servir la ciència-ficció per parlar... 1984, de Rubel. No és una novel·la de ciència-ficció. És una novel·la política antistalinista. Però...
La idea del gran germà, els grans germans vigila, la pantalla que no només veu sinó aquest veu, hòstia, tu, com a ciència ficció, pa mal, eh? Vull dir que algun em va endevinar. Per tant, aquest joc, per mi, forma part del nucli de la literatura. Que hi hagi aquestes dues coses, no? Dèiem-ne sa salsa i tall, va ser.
Tot i que fa anys que l'arrossegues, dius, a aquesta novel·la, vull dir, clar, quants paral·lelismes tindria la situació que s'hi viu amb el que tenim actualment? Sí. En certa manera. Sí, sí. El que passa, probablement, amb les mateixes preocupacions,
En comptes de començar a reescriure, diria, no sé, el 2011 o el 2012, a més o menys que m'havia de posar, no? Posés ara, probablement triaria un altre lloc, un altre... Però perquè n'han aparegut de nous, n'han aparegut... És a dir, ho he explicat a algun lloc i suposo que és inadequat explicar-ho, eh?
Però, per exemple, una vegada molt semblant en aquesta es podria fer sobre aquells policies que es van infiltrar en moviments d'esquerra radical i no només es van infiltrar sinó que van generar vincles personals. Això de les dues identitats...
Es diu algú que una estona va a la comissaria i diu, demà hi haurà una mani, traieu els de les porres, i que arriba el vespre a casa i els que van a la mani ens diuen, què fem avui per sopar? És algú que té un tema sobre qui és i qui no és?
Perquè no és possible viure només fent teatre. Fins i tot els actors, els bons, mentre fan teatre, són el seu personatge. Home, i tant. Per tant, també tenen un tema d'identitat. Aquí tens novel·la per la pròxima.
Bueno, no, no em fotrem d'una altra cosa, perquè si ens passem tota la vida escrivint la mateixa novel·la, canviant-li la salsa, doncs tampoc és ben bé això. També és veritat. Escolta'm una cosa, jo sempre penso que els autors, quan us poseu un projecte d'aquest tipus, sempre us en porteu...
Algun aprenentatge sorpresa, unes quantes sorpreses pel camí. Quin ha estat el teu cas, en aquest cas, en Polonesa? Què és el que més t'ha sorprès de la teva mateixa hora? Sí, jo, potser excessivament, però jo sóc bastant racionalista en reconstrucció, i per tant, allò que em diuen...
la novel·la ja et portarà ja et portarà tu no sàpigues on perquè el vent ja et portarà a lloc jo tendeixo a saber on vaig i d'on vinc i en això havia tingut alguna conversa ara em fotré el xulo havia tingut una conversa amb Borges sobre aquest tema i em havia donat consells i per tant tinc poques sorpreses però sí que hi ha una cosa
que no hi era l'inici i que es va fer en gran mentre escrivia que era la idea de l'espia
És un mentider, és algú que viu en la mentida, que enganya, per tant és enormement susceptible de ser enganyat. És a dir, la idea de l'espia espiat, la idea del contraespionatge. I aquesta em va... se'n va anar fent gran, no? Vale, vale, aquest...
Te l'imagines de l'espia, un tio segur, ah, més bé, però és que ja està ple d'exemples històrics, reals, en els que una gent doble ha estat enganyat per enganyar.
Escolti, vostè digui-los i aquells allò, fan veure que és veritat i és una mentida. Per enganxar-lo, correcte. Per enganxar-lo o per enganyar l'altre. O per enganyar l'altre, correcte. I per tant, se'm va fer gran aquest edifici. Molt bé, fantàstic.
Qui viu en la mentida, qui viu immers en la mentida, és algú que vol enganyar, però algú que té unes possibilitats de ser enganyat infinites, infinites. És que el que acabes de dir ara quadra perfectament amb la nostra actualitat més rigorosa, perquè vivim, si no envoltats de mentides, esquivant-les com si fossin les bales de Matrix. Sí, sí. A més, jo crec que amb una novetat històrica, que és que...
que la mentida... Jo crec que existeix la mentida, i que existeix la veritat. Hi ha qui diu que no, eh? Els Fucols i... Bueno, tot això... No, no, tot és relatiu... Jo crec que no, hi ha coses que són veritat la mentida. El Barça va perdre per 3-0. Correcte. No va guanyar el partit d'ahir, eh? Per tant, va jugar molt bé. Això es pot discutir o no? No va jugar molt bé. Però és igual. Però això és discutible, això és opinió. Ara que va perdre per 3-0 és o veritat o mentida.
però jo crec que d'una manera creixent
No ens importa si les coses són certes o falses, sinó si són versemblants o inversemblants. I que això era una cosa que fèiem només els escriptors. I escolti, és igual si el que expliquem és veritat o no. El que és important és que sigui creïble. Que mentre ho llegeixis no diguis, vaia, cosa m'estan explicant, sinó me l'estic creient. I d'una manera creixent, a tu t'expliquen una cosa, pel guerrer, un rumor i tal...
i no t'importa si ben bé, si ha passat o no ha passat. Tot és narrativa. Exacte. Sigues per semblant i, per tant, si et quadra amb el teu prejudici. Amb el prejudici que hem construït prèviament, amb el motge. Amb el motge, que diria Leikov. Exacte. Si una animalada entra en el teu marc mental...
Passa a ser una veritat. Passa a ser una veritat. Jo crec que en això n'està bastant ple, eh? I que la vella distinció, ara que fa sis anys i soc aquí un exemple de periodisme, la vella distinció entre opinió i notícia i fet, l'hem de recuperar. Perquè jo crec que si agafes mitjans, molts mitjans, avui els poses sobre la taula, dius, això que m'està explicant aquí és un fet...
O és una opinió? Gran partit del Barça. Això és una opinió. 3 a 0. Això és un fet. És legítim dir gran partit o pèssim partit? Però el que no és legítim és fer passar això, que és una opinió, però una veritat.
Això sí que és una feina d'espies. Però bé, jo sempre m'he portat que, per exemple, de les guerres, com que parlàvem de Guerra Freda de Foig, sempre la història l'escriuen els guanyadors. I el que sí que podem dir... No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Ah, mira, si el relat passa a ser més important que els fets, com està passant, qui escriu la història passa a ser el guanyador. Com jo l'escric, jo em faig guanyador.
És que tu has fet la versió actualitzada, jo soc molt analògic, saps? Mira que allà... No, però mira, farem una cosa així de cas, ho seguirem discutint, però tot això aquesta tarda, com que la presentació comença a les 7, quedem a dos quarts de 7, allà a la llibreria 22, i a les 7 de la tarda presentem, o en aquest cas presenta el Vicenç de Villatoro, polonesa, juntament amb l'incombustible Jordi Grau, aquí a Girona, com no podia ser d'altra manera.
Vicenç, que en castellà ho deien, no hi ha dues sense tres. Oh, fantàstic, sí, sí. Per tant, que ho saps. Ja, quan m'hagi fet qualsevol cosa nova, vens a saber què. Aixecaré el dit. I si no de passeig, quan passi menys fred. Això mateix, sempre ve de gust passejar per aquí. Vicenç Villatoro, moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Més que la meva sang, més que tot l'or d'un banc, més que poder cridar, més que poder plorar, tu ets molt més important. Més que poder somiar, més que saber oblidar, no et canviaria res per poder despertar i que m'estiguis mirant.
Desitjar-me no és dolent. No cal que diguis res. Que el que vulguis ja ho faré. Jo ho sé. Més que la meva sanglès que poder saber el que hi ha més enllà doncs no m'importa gens. El que passi demà si et dic al meu davant res no m'importarà. I és que la veritat...
Que mai no existirà, no m'importa ja tant com tenir-te al costat. Mai vaig saber esperar i és que no em sé aguantar. Si tu vols i jo vull no has de fer-me't patir, no ho deixem refredar.
Desitjar-me no és dolent, no cal que diguis res, que el que vulguis ja ho faré, ja ho sé. Més que tot l'or d'un banc, més que mai fer-me gran, més que poder saber qui seré d'aquí uns anys, més que no saber odiar per què com estimar tu ja ho has ensenyat.
Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens. El que faci demà, si et tinc al meu davant, més no m'importarà.
No tinguis por, desitjar-me no és dolent. No cal que diguis res, que el que vulguis ja ho faré, ja ho sé. Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens. El que passi demà, si et dic al meu davant, res no m'importarà.
Més que tot l'or d'un banc, més que mai fer-me gran, més que poder saber qui seré d'aquí uns anys, més que no saber el dia perquè com estimat-ho ja m'ho has satiat.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast, a gironafm.ca.
I nosaltres seguim en directe aquí als Quatre Rius de Girona FM. Ah, clar, que estem d'aniversari, és veritat. Ara aquí penso. Sis anys. Jo no hi era, eh? Tu sí, Arnau. Tu sí que hi eres. Sí, el 2019. Com ha canviat el paisatge?
Home, de fet el tenim una mica tapat perquè tenim aquestes espumes aquí a l'estudi i no el veiem massa, però sí que és veritat que tècnicament una mica, una mica, una mica s'ha millorat en aquest aspecte, perquè abans semblava aquí com un auditori que arrosnava molt tot. El paisatge a nivell d'urbanisme. Mira, aquí davant del Càrrec de Bames teníem un restaurant, una peixateria i un restaurant de peix i ara hi ha un forat aquí, però sí, abans hi havia un restaurant aquí, una marisqueria. Ara m'arriba la flaire pizza.
Ja ho veuràs tu quan això estigui obert, quan sigui una realitat, ja veuràs. Es farà un desastre, això. Mare de Déu. En fi, ja hem parlat de desastres, anem a parlar de coses serioses, i és que encarem ja al punt de tres quarts, o pràcticament a punt d'arribar al punt de tres quarts de dotze del matí. És moment de parlar amb la nostra coach de capçalera, Anna Colomer. Bon dia i bona hora.
Bon dia i, primer de tot, felicitats. Ai, gràcies. Tranquil·la, que no ho sabia ningú en aquesta casa. Hem entrat per la porta i ho hem vist a les efemèrides i hem dit, hòstia, sí, potser sí que és el nostre aniversari. Doncs s'ha de celebrar. Ai, doncs sí. Escolta, parlant de celebracions, també estem a les portes del Nadal.
I, vaja, em sembla que ja tothom ho està veient, pels carrers, la il·luminació, les llums, etcètera, ara vindran també els anuncis i tota la parafernàlia. La cosa és, també, i és que és normal, i és llei de vida, que al final, en aquestes dates tan assenyalades, on hi ha tantíssimes reunions familiars, trobades d'amics, etcètera, doncs que amb el pas dels anys o amb el pas del temps sempre acabi faltant algú.
Sí, i aquests moments de dol, aquestes festes de Nadal, s'intensifica encara més aquest dolor d'aquesta pèrdua. Per què? Perquè el Nadal ja per si sol és un moment de retornament, hi ha l'anunci que s'ha volgut per Navidad. Hi ha molta gent que aquest anunci li té mania per això, perquè connecta amb què faltarà una persona. I viuen les festes de Nadal des d'aquest dol, però s'intensifica encara...
més que el dia a dia, perquè forma part de reunir tota la família, els amics, i això fa mal. El procés de dol, vull dir, entenem que és diferent a l'habitual, és a dir, perquè al final no deixa de ser com una manera de reactivar aquest dol.
Clar, aquí és el que et dic, aquí connectem amb aquests moments que és aquell retrobament familiar, aquelles celebracions amb amics, i quan falta una de les persones estimades, doncs esclar, aquí s'intensifica aquell dol. No és que es potenciï, sinó que el fet de connectar amb aquell moment que retrobarem aquelles persones, falta algú. I això moltes vegades fa que es visqui més profund.
i que hem d'entendre també aquí una cosa important que l'Aussens deia que els humans som iguals davant de la mort potser sí, perquè tots morim però el procés que cadascú viu davant de la pèrdua d'un familiar aquí mai l'hem d'invalidar
I aquí és on cadascú viurà el dol de forma diferent. I aquí s'ha de respectar aquest dol. Sí que moltes vegades per voler ajudar la persona, va, vine, que no passa res, va, que ja passaràs, va, que recordo amb alegria, connecta amb la felicitat del Nadal. I a la persona li hem de respectar aquests moments. Això és molt bàsic. Al final, com ho podem fer per encarar?
És a dir, davant d'aquesta situació, què és el que podem fer? A part de lamentar-nos, evidentment. Primer de tot, i que moltes vegades ens intentem fer els valents i no mostrar aquelles emocions. Si estem tristos i estem tinguent una tristesa dintre per una pèrdua, poder-la expressar, posar-li nom, verbalitzar el que ens està passant.
normalitzar-ho, perquè realment quan ho intentem amagar moltes vegades s'intensifica encara més aquell problema, perquè no ens hem permès aquella emoció, el fet d'expressar-ho, posar-li nom i gestionem-ho, i llavors buscar aquelles alternatives, si per exemple el dia de Nadal ens trobàvem a casa els pares, doncs busquem un altre lloc, anem a casa d'un germà,
O anem a un restaurant o fem alguna activitat diferent. O anem de viatge. Celebrem-ho d'una forma diferent el Nadal. Per què? Perquè podem connectar amb aquella alegria d'aquell moment de Nadal però des d'un altre lloc. I que això ens evitarà més a aquell moment de, ostres, falta algú a la taula. Si canviem l'entorn també ens serà molt més fàcil. Però ja dic, aquí, superimportant no és aquella regla de 3 que és vàlida i de dir, ei,
canvia el Nadal els teus hàbits i vés a un altre lloc, sinó respectar la persona, que la persona diu, no, no, mira, jo el Nadal el vull passar sola a casa, no vull fer res, se li ha de respectar, però llavors sí, buscar una alternativa. Mira, a més de venir el dia de Nadal, què et sembla si vens el dia 31 o el dia 1? Vale, doncs sí, busquem aquest retrobament en un altre moment. És negociar-ho, però ja dic, sobretot, sobretot, és mai hem d'invalidar aquelles emocions que està sentint la persona.
I jo crec que les primeres vegades importen molt en aquest sentit. O sigui, quan afrontes un primer Nadal sense algú, jo crec que el vius d'una manera. Quan ja és el segon, el vius d'una altra. I ja a partir... Potser del segon o potser del primer, qui sap. Això ja depèn de la persona i és el que dius ara. Vull dir que cadascú es mesura com pot. Però jo crec que també està bé poder celebrar-ho i poder recordar la persona simplement amb un somriure, que és el que moltes vegades acaba passant.
Sí, Elisabet Ros ens diu que les persones morim, però el que no mor mai és l'amor. Per tant, aquell amor que tenim cap a aquella persona, també fer algun ritual de què explicava, hi havia alguna cosa típica que aquella persona feia el dia de Nadal,
cantar Nadales, quan després del dinar, el que fos, recordar aquells moments, fins i tot deixar el seu lloc buit amb una fotografia, o ficar una fotografia al costat de l'arbre de Nadal o del Pessebre, vull dir, mantenir viva aquella flama, perquè realment el que importa és això, mantenir aquell record...
i connectar amb l'amor. I sí que això, amb el pas dels anys, les persones es poden sentir ferides, de dir, ja el temps ho cura tot. No, perquè el temps no cura i no tornarà aquella persona. Correcte. Però sí que poder transitar d'aquell dolor, simplement aquell record amb una pèrdua, que no comporti això aquell dolor intern, perquè quan hi ha una pèrdua,
i se't trenca alguna cosa dintre i és un dolor fort i que ja dic hi haurà persones que ho viuran amb major intensitat o amb menor intensitat respectar-los però sí que connectar amb l'amor amb les vivències d'aquella persona amb el record viu perquè això ho fa més fàcil
Jo recordo una amiga meva que m'ho explicava que van perdre l'àvia i a casa seva el que van fer va ser mantenir la mateixa taula
amb la mateixa cadira, i allà on ella s'asseia sempre, doncs simplement el que van fer és posar-hi el plat, és a dir, per entendre'ns, això extrapolant-ho, van fer una mena de ritual per mantenir-la present, en certa manera. Creus que és bo, això? Jo, la meva opinió és que sí.
Ja dic, aquí és no generalitzar, perquè hi haurà persones que diran, no, jo el fet de veure la cadira buida encara em provoca més dolor. Aquí és la persona, però que sí que és bo fer aquests rituals. Per què? Perquè és mantenir viu aquella persona. Realment morim quan ens oblidem de les persones. Per tant, ja l'estàs fent present.
Sí que, a veure, tots ens agradaria poder-la abraçar. El meu pare, a més a més, feia els anys el dia de Nadal i els Nadals a casa són durs, per tu aquest serà el segon. Però hi ha aquella duresa, però poder-lo mantenir viu, aquell amor...
i fer-li el lloc, o el que et deia, posar una fotografia al costat de l'Abra Danal, el fas present. Hi haurà persones que sí. Aquí és cadascú valorar què puc fer per passar el Nadal millor, per poder gestionar aquestes meves emocions. I que si en un moment donat et ve aquella tristesa i tens ganes de plorar, permetre-t'ho, compartir-ho amb els altres. Mira, perdoneu-me...
Perdoneu-me encara, tot i així, tampoc ho hauríem de dir-ho, perquè no hem de demanar perdó per poder expressar les nostres emocions. Hi ha una realitat i aquí els altres han d'entendre el que ens està passant i donar-nos el nostre espai. I llavors que cadascú busqués aquella alternativa. Ja dic, hi haurà persona que serà fer una cosa diferent i hi haurà persona que serà fer el mateix guardant aquell mateix espai.
Això s'ha de respectar, però que sí que és importantíssim poder-ho gestionar, no mirar cap a una altra banda, guardar-te aquella tristesa per dintre, començar a odiar els Nadals, perquè és una cosa habitual que sentim molt. A mi ja m'agradaria que fóssim ben passat Nadal. Per què? Perquè connectem amb aquestes emocions, perquè no ens permetem posar-li nom...
perquè ens amaguem aquella tristesa, inclús a vegades aquella culpabilitat. Mira, em falta aquesta persona i jo ara aquí estic jijijaja rient i cantant Nadales. Doncs no, si no em ve de gust i sento que no em toca aquell moment perquè no ho sento, doncs em retiro
els demano que em respectin el meu moment vaig a plorar i continuo i ja està, però sobretot això és que cadascú ho visqui de la forma que ell senti no del que ens diguin o que moltes vegades per ajudar volem ajudar els altres i les persones que continuen a la taula les estimem, lògicament i llavors aquí és a vegades paquem per voler imposar la nostra visió sobre el que estem sentint és curiós perquè és un tema
Realment que crec, no sé, potser és la meva impressió, però que se n'ha parlat poc realment, perquè al final com que sempre decorem el Nadal com el moment aquest il·lusionant i tot plegat, se n'ha parlat poc també. Potser sí que els últims anys se n'ha parlat una miqueta més d'això, de la soledat també, però crec que encara queda molt per comentar. Sí, a veure, partim de la base que la mort és un tema encara tabú avui en dia, en parlem poc.
No s'expressa el que sentim davant de la mort, el poder parlar-ne, el poder viure-ho, el poder gestionar aquestes emocions perquè deixa de ser una gestió emocional. Què puc fer jo davant d'això? Com puc aliviar i passar d'aquest dolor simplement a aquella pèrdua sentida?
però sense que em provoqui aquell dolor i tot això encara és molt abús sí que a veure obertament i el tema d'intel·ligència emocional s'està treballant molt des de molts àmbits i es parla però que sí que aquests moments de Nadal a vegades deixats a emportar per la corrent social que hi ha al setembre i ja et planten els decorats de Nadal quasi bé i ja sents el Nadal allà ja cada cop s'intensifica més aviat aquell malestar que moltes persones no es permeten expressar
que al final és això, i que fins i tot es pot plorar amb un somriure. Sí. Vull dir, jo sempre ho he pensat, això. Sí, sí. Poder es pot. Poder es pot, a vegades, és permetre'ns-ho. I és trobar-li el sentit, també, jo crec que és sobretot també això, trobar-li el sentit a les coses. Sí. I un cop tens els peus a terra i dius, vale, ha passat això, dius, ostres, doncs...
La millor manera, potser, a vegades, simplement és això. Si has de plorar, plores. Si has de riure, riu. I si ho has de fer tota la vegada, ho fas tota la vegada. Perquè t'ho pots permetre. I tant, que sí. Ana Colomer, res, escolta, bon Nadal i bon any. Igualment. Que tu i jo no ens veiem fins passat Reis.
Fins l'any que ve, o sigui que bona entrada, bona sortida i bona entrada d'any, no? Exacte, sí, clar, exactament el mateix. Escolta, que vagi molt bé, que a tu el rei et portaran moltes coses, a mi carbó. Jo m'ho ha dit l'Arnau, que ja ha parlat amb ells i que em portaran tot el carbó, va fent que sí amb el cap, o sigui que... A mi no ho sé, haurem de valorar-ho a veure què em porten. Anna Colóver, moltíssimes gràcies. Molt bé, gràcies a vosaltres.