Dilluns 10 de novembre de 2025. I avui ens despertem llegint el diari de Girona on parla precisament sobre la UDG que construirà nous equipaments i ampliarà els campos de Montilivi i el barri vell. També l'oportunitat la tens sobre l'estadi de futbol amb el canvi o no d'ubicació i la possibilitat d'ampliar l'espai universitari.
Amb una ciutat en obres, remodelació i amb els plantejaments urbanístics que té actualment sobre la taula, alguns que tocarà fer a corre cuita també, és evident que resulta simptomàtic pensar que és imminent redimensionar la ciutat. Perquè estar de moda també implica que tothom vulgui venir. I això també vol dir encarar la Girona del futur. No sé si del 2100, com comentàvem fa un any, però sí la que ens acompanyi en el dia a dia.
I l'única persona que sap exactament com serà la Girona del 2100, que segurament ja té el plànol a casa i fins i tot un quadre de com quedarà el Ribunyà, és ni més ni menys que el bo de l'Arnau Vila. Bon dia i bona hora. Molt bon dia, però sí que és veritat que no sé si ho veuré jo, eh, tot això. És una mica com en Gaudí. Com en Gaudí? Que ja tenia tots els plànols i tot fets, però escolta, potser d'aquí uns... En Ponset, en Ponset deia que no morirà fins que no es demostri el contrari. Sí, esclar, ningú li dirà pas que ha mort.
Doncs Arnau Vila, tu el mateix. Potser tu mateix, no? Tu no moriràs fins que ningú et demostri el contrari. I si responc malament. Home, malament. Ja ho sé, ja. Aquest és el problema, que tu ets capaç de fer-ho. Sons ultratomba. T'imagines? Ja m'imagino aquí. Psicofonies, psicofonies. Jo aquí fent bon dia al següent que hi hagués al teu lloc i tu mentrestant, què, com anem? Eh, vull dir, de cap de setmana.
A veure, sí, durant la volta sempre. Com ha anat aquest cap de setmana? No, bé, bé, bé, que ho he dit al matí, eh? Tranquil, sempre fent ciutat i, a més a més, agafant l'inici de setmana força bé per si de cas, perquè la setmana es pot embolicar una mica i va començar a ser més nova. I recte final dels Pessebres, si no m'equivoco, perquè l'altre dia ho vam poder veure.
En primícia, a més a més, eh? Home, i tant, no ens faltaria. La gent no ho ha pogut veure, però nosaltres sí. Ja ho tenim gairebé a punt. I a veure si al desembre poden caure els passebristes. Sí, home, ja els pots convidar. Ja els has convidat, no? Mira l'agenda, omple-la tu mateix, vull dir, està oberta.
en aquesta casa. En qualsevol cas, si et sembla, Arnau Vila, nosaltres ja estem a la meitat de novembre. Sí, sí, passa poc gana, això, quatre dies estarem menjant els raïms, eh? Jo estic al·lucinant, eh? Sí, sí. Bueno, i les decoracions ara dalt, ja les has vistes, no? Totes, estan totes posades. Tot ple, eh? Tot ple, sí. I aviat poc se'n parla que haurem de posar el passebric a la ràdio, també, eh? Ah, sí? Bueno, el poses tu, normalment. Ara hi fareu alguna coseta. A la ràdio, perquè jo no em poso pas.
El que sí que me'n recordo és que ara l'1 de novembre, tio. L'1 de novembre, Passeig de Gràcia, ja estaven col·locant les llums. Sí, home, i aquí, Joana, també, aquí a la Jaume Primer hi ha algunes fantàstiques que són noves, em sembla. Sí? Sembla que eren noves, hi ha uns llacets així de... em sembla que faran coloraines, però m'agrada perquè, a més a més, amb el sol fan llum. Ja ha firmat el contracte, la Maria Carey.
Ja ha tornat a treballar o ha sortit el paro? Sí, ja ha sortit, ja ha sortit, sí, ja ha sortit, ja ha sortit. En un fi, escolta, nosaltres, si no vols que ens enviïn a nosaltres el paro, més val que ens posem a fer ràdio i a fer programa, i és que d'aquí uns instants avui obrim amb llibres, obrim amb la belleza de l'Ausència, de Julieta París, també seguirem parlant amb la bona de la Pepi Soto, de l'Associació contra el Càncer d'aquí de Girona,
precisament per un concert solidari que tenen a la Catedral aquest pròxim 14 de novembre i també passarà per aquí Balier el nou grup de l'Ignasi Quadern i companyia que passaran per aquí a presentar-nos el seu primer disc el No m'ho puc creure que de fet ja t'ho dic ara Arnau Vila m'agraden molt les seves lletres molt directes
Saps allò a vegades quan et vénen amb filosofies? No, no, no, directe, directe. A contrallum de no sé què, no, no, no, o sigui, et dic un títol d'una cançó, és, mira, eh? A veure. O sigui, m'ha semblat Cansat de tu. Està bé. Obrirem amb aquesta, Cansat de tu. Està bé, està bé. Sí, m'encanta, sensacional. Sí, sí, sí. En qualsevol cas, a Raúl Vila, si et sembla, ens hi posem.
I avui als Quatre Rius fem una pausa, ens aturem figuradament per parlar del buit, de l'absència i de tot allò que sovint intentem evitar. La psicòloga i antropòloga Julieta París publica La belleza de l'ausència, un llibre que ens convida a mirar el buit no com a pèrdua, sinó també com una porta. París ens proposa precisament aquest viatge cap a l'interior i una petita guia per reconciliar-nos amb el silenci i amb la pausa, que normalment sempre acabem fugint-ne.
Julieta París, bon dia i bona hora. Bon dia. I benvinguda. No sé si havies estat mai aquí encara o... Nunca, és mi primera vez. He pasado mil veces, os he visto, pero en este lado del cristal es la primera vez. Bueno, que no sigui l'última, però avui ja arribarem. Escolta'm una cosa, la belleza de l'ausència, d'on va sorgir exactament? D'alguna experiència teva personal o de veure una miqueta a nivell professional el que veies?
Yo creo que ambas cosas. Creo que los psicólogos no podemos separar lo que nos pasa a nosotros de lo que le pasa a nuestros pacientes. Y al final te das cuenta que en psicoterapia las personas que vienen están siempre hablando de un anhelo, de algo que quieren conseguir y lo que quieres conseguir siempre parte de algo que te falta. Entonces me di cuenta que yo leo mucho, me gusta mucho leer...
Y me daba cuenta que había muy pocos libros que hablan sobre lo que falta. Que hay muchos libros que hablan sobre la aceptación de lo que es, quédate con lo que es, empieza donde estás, lo que es. Pero nadie hablaba de lo que no era. Y dije, bueno, pues me senté y empezaron a salir las palabras y salió ese libro. Tracta precisament sobre l'absència com una porta, no com un final. Quan vas començar a veure aquest buit amb aquesta mirada tan diferent?
El libro en realidad empezó siendo lo que no es. Yo empecé a escribir sobre lo que no es. Hice una lista de las cosas que creo que a la gente le falta y vi que a la gente le falta o nos falta mucha seguridad, que a mucha gente le falta el amor, hay gente que le falta salud, hay gente que no tiene la vida que le gustaría y, por ejemplo, no tiene hijos, hay gente que no conecta con los demás. Entonces, bueno, empecé a escribir así.
Y conforme iba escribiendo el libro, cada capítulo me iba mostrando su belleza y ahí es donde tuve que cambiar el título y decir, bueno, creo que lo que no es, es un poco directo, como las canciones que comentabas antes, un poco, sí, demasiado zas, y en cambio encontré que cada ausencia escondía una belleza y me puse a profundizar por ahí. Tenim absència de silenci i dolor?
De dolor creo que no, creo que hay mucho dolor, pero de silencio nos falta bastante. La gente por lo general huye, hace mucho ruido, porque el ruido no solamente es el sonido, el ruido también es el ruido de los pensamientos, de hacer cosas, de hacer un montón de cosas. Entonces yo observo que la gente no para, porque cuando paras...
El silencio hace sitio, el silencio hace espacio y muchas veces lo que escuchamos en el silencio no nos gusta. Y por regla general tengo la sensación de que la gente tiende a evitarlo. Creus que, és a dir, precisament el sistema està muntat d'aquesta manera? És que està muntat perquè no hi hagi silenci? Claro, una de las afirmaciones que defiendo es que la gente confunde una vida llena con una vida plena.
Y es porque, como tú bien dices, el sistema está programado para que tengamos una vida llena, llena de cosas, llena de tareas, llena de actividades, llena, bueno, pues que tengamos mucho y que dejemos poco espacio quizá a lo que somos, ¿no? Y quizás ese es el problema, que llenamos todo de una huida hacia adelante y quizás a veces haya que detenerse porque a lo que te das cuenta es que la vida te va a detener.
La vida te va detener en un momento u otro, a todos. O sea, perdonad si soy pessimista, pero creo que la vida no se va detener. Entonces, mejor llegar a eso con un poquito de conciencia y con los deberes hechos, ¿no? És un tema de salut, sigui teva o de la teva gent, per entendre'ns, quan la vida és la que s'encarrega de frenar-te.
Sí, yo creo que sí, que vivir con conciencia y prestando atención a las cosas que no son, creo que puede parecer a priori una premisa pesimista, pero creo que es muy constructiva y el libro creo que aunque tiene esa palabra tan poderosa que es ausencia, que se equilibra con la palabra belleza, pero creo que es un libro, por lo que me han dicho ya bastantes lectores, que les ha transmitido muchísima esperanza.
Com es fa per buidar? Com es fa per buidar, per trobar aquest espai buit? Sí, detenert-te, no? Y estar a solas también. Creo que es muy importante que una persona esté a solas. Esto es muy interesante, no?
Hablamos de hacer cosas pero también hablamos de huir, de estar con uno mismo. Yo recuerdo en la pandemia la dificultad que tenía muchísima, muchísima, muchísima gente para encontrar unos minutos de soledad en su propia casa y eso es un problema. Entonces, si yo estoy siempre con gente...
Estoy siempre hacia afuera. Y creo que las cosas importantes pasan hacia adentro. Esa es la propuesta, ¿no? Enlentecer el ritmo, pararse un poco, detenerse y estar a solas. I com t'organitzes en aquell moment? Imaginem-nos jo mateix. Vinga, vamos allá. He frenat i dic, mira, jo què sé, a les 3. Me'n vaig a un bar a seure, a veure el món girar i tot plegat.
Sí, o te vas a pasear, te puedes ir a pasear, o al final del día, o si llegas a casa antes de que llegue tu gente, tu pareja, si tienes hijos, tus hijos, o lo que sea, no encender la tele, ya sé que tú estás en este mundo, pero no encender la radio...
Ah, bueno, la radio sí, la tele no la... Pues eso, bueno, pero ni la tele ni la radio, ¿no? Porque volvemos a lo mismo, te saca para afuera o estar todo el rato con el teléfono, con el móvil... Es que esto que la gente tiene tanto miedo, que es aburrirse...
Puede ser una puerta de entrada muy interesante al uno mismo, al mirarte a ti y preguntarte también qué cosas no son como tú querrías que fueran. En un momento dado digo...
Es una frase que no es mía, que es muy famosa, ¿no? Que dice que al final en la vida solo hay dos personas a las que le tenemos que rendir cuentas, que es a nuestra versión de los ocho años y a nuestra versión de ochenta años, ¿no?
¿Cómo crees que se sentiría? ¿Le encantaría lo que haces? ¿Le encantaría tu vida? O diría, madre mía, en eso, perdón, pero en eso, que no lo digo por ti, ¿eh? Nos vamos a convertir en qué, ¿no? Y lo mismo tu versión de 80, ¿no? Porque tú ahora tienes una maniobra de acción hasta esos 80, pero los 80... Y creo que pensar en esas versiones de uno mismo también es una forma de parar y de replantearte el presente.
Parlem sobre el dolor. És a dir, ara mateix la societat va superada pel dolor? Bueno, yo creo que va superada sobre todo por la ansiedad.
Más que por el dolor. Porque hay bastante anestesia. Hay como una anestesia generalizada en todo lo que estamos diciendo. De hacer, de lograr, de conseguir, de comprar, de volver a comprar, de tener el último teléfono, de tener todo. Tener no sé cuántos canales de televisión o plataformas. Entonces hay mucha ansiedad que tapa el dolor. Lo que pasa que el dolor...
va a encontrar la manera de salir. Y a veces sale en forma de crisis personal o a veces también puede salir en problemas físicos.
És curiós, perquè ara parlaves de les crisis personals, no sé si és que ara es visibilitzen més o és que també es frivolitza molt més amb el terme, t'ho dic, perquè això fa 20 anys, això de la crisi personal era un vinga, va, tira. Sí, y hay una parte de ese enfoque que me gusta, quiero decir, que aunque yo tuviera menos trabajo, pero me gusta mucho ese enfoque, creo que también ahora...
Nos ahogamos en un vaso de agua y mira que yo me dedico a lo que me dedico y yo tengo que hacer el esfuerzo porque para mis pacientes todo lo que para ellos es importante, para mí es importante. Pero sí que es verdad que a veces tienes que hacer un esfuerzo de calibrar porque a lo mejor tienes una paciente a las 4 de la tarde con un problema muy serio, que esto es una crisis ahora y hace 60 años...
Y luego hay una persona preocupada porque un chico que ha conocido en Tinder no le contesta el ghosting. Pero si para esa persona es importante, para mí también es importante. Y tengo que ir viendo en realidad qué le está pasando. Pero sí que creo que hay una parte buena y es que por fin se habla más.
De las emociones, de las tomas de conciencia. A mí me gusta mucho eso. Yo esta mañana escuchaba un programa, pues no sé si era un podcast o un programa de radio, salía David Trueval, estaban entrevistando y me parecía muy interesante que un tío que es director de cine, escritor, estaba hablando...
de lo que hablamos ahí en el libro de la nostalgia de uno mismo y digo mira sin ser psicólogo entonces hay mucha sensibilidad en hablar en todos estos temas y eso está bien pero el problema es no quedarnos con la parte frívola y profundizar porque las crisis han existido siempre y existirán y de nosotros depende no aprender nada de ellas o aprender todo de ellas y si tú pasas por un momento vital importante y no aprendes
Tranquilo o no, porque la siguiente llamada va a ser bastante más grave, más gorda. Com afecta tot això que visquem ara mateix en un món tan deshumanitzat, on a través de la pantalla tot és més barat?
Sí, hay mucha desconexión con el otro, hay muchísima agresividad. La gente vive como a la defensiva. Yo veo cosas que alucino. Me parece que hemos perdido lo más esencial. Creo que la pérdida de la conexión con el otro nos convierte...
Nos convierte en algo que nos aleja de ser personas, de ser humanos, porque yo creo que el elemento clave es la conexión y derivada de ahí la compasión. En el libro cuando hablo de la falta de conexión, cuando digo cuando lo que no es es la conexión,
lo vinculo con un tema que ha sorprendido un poco, que es la envidia. Sí, porque también hay mucha envidia. Que esa envidia... Deporte nacional. En este país sí. O sea, las cosas como son. O sea, la envidia tiene una dimensión transcultural interesante. Borges, el gran Jorge Luis Borges, el escritor, que a mí es un escritor que me fascina, él decía, ¿cómo son los españoles con la envidia?,
que para decir que algo es bueno dicen es envidiable imagínate esa expresión en otros países no existe entonces la envidia ese vivir desconectado del otro ese desear lo que el otro es ya no solo lo que el otro tiene ya no solo la gente envidia el trabajo que tiene el otro el coche que tiene el otro o donde vive el otro es que la gente lo que en el fondo envidia es ser como el otro
Y creo que esa falta de desconexión con el otro empieza en una falta de desconexión con uno mismo. És que és el que et deia, és que això vol dir falta d'essència...
Sí, falta de esencia porque también digo que el envidioso es incapaz de alegrarse por las cosas buenas que le pasan al otro. Entonces yo pienso que una persona que no se puede alegrar por lo que le pasa a los demás, en el fondo es una persona que nunca va a sentir alegría por nada. Y vivir en la vida con lo improbable que es vivir y con lo improbable que es nacer, crecer, vivir y todo eso, ir por el mundo sin alegrarte, pues me parece muy triste, ¿no?
I com es fa això per gestionar l'enveja aquesta? L'enveja no sana, eh? La sana sí. No, és que la envidia sana no... Jo diria que no existe. La envidia és envidia i punto pelota. O sigui, perquè quan és envidia sana, és a dir, si jo envidio tu programa de ràdio, jo ja sé el que vull. És a dir, jo, doncs a mi m'agradaria treballar en la ràdio. M'agradaria tenir aquesta oportunitat d'entrevistar a persones. És a dir, quan la envidia... Això no és envidia, és admiració, no?
Por ejemplo, pero la envidia es una emoción muy... Yo diría que es de las más complicadas de revertir. Corrosiva. Sí, sí, sí, sí, es absolutamente... Creo que lo digo tal cual. No sé si digo corrosiva, pero digo que ulcera el alma desde dentro, carcome las vidas, destruye relaciones, destruye vínculos, amistades... I el pitjor és que quan la veus venir...
És un desastre. Però hi fa molt de soroll. Quan la veus venia. I el problema també és que la persona que la padece no, nunca la va a reconèixer. O sigui, jo per això, i ho dic també en el llibre, cada vegada que algun pacient ha reconèixer
que tenía envidia, es que me ha parecido tan emocionante ese momento, porque ahí sí que hay una posibilidad de recuperación o de regeneración, pero la mayoría de la gente lo ignora y evita reconocerlo. Ese es el problema. Y el problema es que, aunque tú dices que hay veces que se ve venir, y es verdad, y se ve venir...
El problema es que hay vínculos en los que no se debe venir, que son vínculos familiares, vínculos muy cercanos. Ayer mismo me escribió una mujer que había leído el libro y dice, se me ha puesto carne de gallina porque me he dado cuenta que yo me separé porque mi pareja, mi marido me envidiaba.
Entonces cuando es tu propia pareja, cuando es tu propia hermana, tu propio hermano, de padres a hijos, hay padres que envidian a sus hijos, hay madres que envidian a sus hijas, ahí es muy difícil porque ahí no sabe venir.
Es que ahí no es que no se vea venir, es que ahí no la puedes ver, aunque la persona la esté viendo y por eso hay muchas cosas que me han escrito por ese capítulo en concreto y me dicen, ha sido muy duro porque entonces he descubierto que los comentarios de mi hermana hacia mí eran envidia, ¿no? O de la propia madre.
Una cosa, Julieta, ara parlaves fa una estona sobre esperança. Que et sembla si ho redireccionem cap allà. Sí, sí, vamos hacia lo positivo. Anem a veure una miqueta. Quina esperança creus que proposa el llibre? El llibre propone una esperanza que culmina con una palabra que también es muy ambigua, que es rendirse.
Porque la palabra rendición tiene una connotación fea, que es como tirar la toalla y tal, pero hay una acepción en la Real Academia de la Lengua de rendir, de rendirse, que es una entrega.
es una entrega a algo más grande que tú, ¿no? Es como si tú estás en un río, no puedes nadar contra la corriente del río, ¿no? Es ese tipo de rendición de abandonarte a la corriente del río, pues yo propongo, una vez se ha entendido la parte inevitable de la vida, una vez he explicado cuáles son los contrarios, es decir, si te falta seguridad, cómo llegar a ella, ¿no? Porque hablo de la incertidumbre, cómo recuperar todas esas cosas esenciales que nos faltan,
propongo abandonarte al cauce de la vida, a algo más grande que tú, una entrega, algo más grande y ahí es donde paradójicamente todo se ordena. Y aparte los psicólogos sabemos que cuando haces consciente lo inconsciente todo se ordena también. Y eso es lo que se propone en el libro y por eso hay esperanza.
És que al final molts dels problemes que tenim a la vida són perquè intentem tensionar coses que van a contracorrent. Exactament així. Lo decimos por ahí que uno de los grandes problemas es la gran resistencia.
A canviar les coses, quan el canvi és la vida mateixa. Llavors, quan entendem això, per això utilitza la palabra rendició, des d'aquest punt de vista, crec que és molt constructiu i crec que dona molta, molta calma. Què ha sorpresat amb aquest llibre?
Pues yo creo que más que aprender he ordenado muchas cosas, creo que sí, que he ordenado muchas cosas y he aprendido también o he recordado, que a mí me gusta mucho a veces utilizar la palabra más que aprender, recordar cosas que habíamos olvidado.
Que hay belleza detrás de la vuelta de cada esquina, creo que hay una belleza y que vale la pena salir a la calle con la mirada curiosa y exploratoria de a ver la vida con que me sorprende hoy porque...
Porque el libro me lo ha recordado. Al final cuando escribes un libro pasan muchas cosas a muchos niveles. En las personas que escribimos es curioso las sincronicidades que se van dando con cada cosa que vas escribiendo. Y yo creo que sobre todo la gran lección ha sido nunca, nunca, nunca te quedes agarrada a lo que no es. Porque lo que no es hace espacio maravilloso a lo que sí que puede ser.
I és el que deies ara, que trobaves bellesa absolutament a tots els racons de la vida, però també la belleza de l'ausència. En aquest cas, Julieta de París, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta amb nosaltres. A ti, un placer. I quan vulguis, això és casa teva. Moltíssimes gràcies, de veritat. Gràcies.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i l'agenda de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.ca L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina. Cocodril Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit. Aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
Entra el Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano.
Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda. I quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats. El programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM. La teva ràdio. La gironina. García i Tarribas Associats.
El programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Terribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM. La teva ràdio. La gironina. Girona FM.
92.7 FM, la ràdio de Girona.
I passem del punt de dos quarts de dotze del matí, quan seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM. És moment d'obrir l'agenda, com no podia ser d'altra manera, perquè d'activitats en tenim un bon munt, Arnau Vila, i precisament nosaltres volíem destacar aquest 14 de novembre a les vuit del vespre a la Catedral de Girona tenim concert solidari contra el càncer, davant a vici de l'Associació Contra el Càncer a Girona. Per poder comentar la jugada, Pepi Soto, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia, Saït, què tal? Nosaltres genial, però fixa't, ja estem a dilluns i com aquell qui diu escalfar motors per aquest divendres, que teniu concert solidari. Exacte, i genial que ja el dilluns el puguem anunciar per acabar d'omplir, que tenim molt bon ritme d'entrades, de venda d'entrades, però hem d'acabar d'omplir la catedral, i tant que sí. T'anava a dir, l'escenari immillorable, eh?
L'escenari és privilegiat, sí. A més a més és una bona oportunitat perquè ja sabem que ara la catedral no és un lloc que es pugui accedir així cada dia i per tant és una bona oportunitat per veure la nostra catedral tan bonica. Escolta, tindrem precisament en aquest concert que és el 14 de novembre a les 8 de la vespre el New Generation Core and Great Generation Core juntament amb en Pau Riuró
Com a organista, no sé si ens pots dir una miqueta que ens hi podem trobar en aquest concert.
És un concert, de veritat, val molt la pena, és un concert superespecial, vull dir, això no està fet fins ara, on l'òrgan, és a dir, que tenim l'oportunitat d'escoltar l'òrgan de la catedral, amb peces més modernes, és a dir, no serà música clàssica, i juntament amb peces combinades amb els cors, que diguem que faran peces sols, i també alguna peça acompanyada de l'òrgan, vull dir que serà...
Realment és una oportunitat molt bonica, perquè l'orgas el tenim, però hi ha molta gent que no l'han escoltat, i menys amb el tipus de música que sonarà en aquest concert, i a més a més amb tota la finalitat solidària que té, evidentment. Clar, més enllà de tot això, una agenda bastant a tapeïra, si no m'equivoco. Hi ha l'altre dia, per exemple, que ens vam trobar, me'n recordo la desfilada, però vaja, activitats en teniu un bon munt, últimament.
Sí, l'entitat té moltes activitats, no només a Girona, sinó perquè nosaltres normalment fem molta difusió d'aquestes més grosses, diguem-ne, però a nivell de les nostres juntes locals també hi ha moltes activitats previstes, vull dir, animo la gent que segueixi a les xarxes perquè no parem de fer activitats solidàries per a aquells que vulguin, doncs bueno, tenir una bona estona, tenir un pla de cap de setmana i a més a més solidaritat, vull dir que hi ha molta opció. Sí, sí. I a més t'anava a dir, vull dir, sí que entrades a 12 euros ja devem anar pràcticament al sold out, no?, com aquell que diu.
Exacte, sí, ara mateix estem una mica més de la meitat, diguem-ne, de l'aforament. I res, esperem que aquests cinc dies siguin com per empènyer, és una entrada que és totalment íntegra a favor de l'entitat, a favor del càncer en aquest cas.
Això ho vull deixar clar perquè totes les col·laboracions han sigut gratuïtes, des de tota la catedral, els cors, i per tant és una entrada totalment solidària 100%. Vull dir que això és important també saber-ho. I parlant amb vosaltres, fil a zero, per si de cas. Sí, exacte. Si algú diu, mira, no puc anar-hi però m'agradaria portar la causa, doncs ja, fil a zero, exacte, a través de la plataforma.
Que si existeix la fila zelo és per alguna cosa. I de fet això vol dir que és que funciona també. Per tant, vull dir que la gent no tingui vergonya i escolta, tota ajuda és poca.
Ah, exacte, hi ha gent que diu, mira, no sé, vull posar 10 euros o 15 euros o el que sigui, vull dir que pensi la gent que qualsevol aportació és bona, que no calen grans aportacions, a vegades, de mica en mica, anem aconseguint aquests objectius i sobretot poder invertir, en aquest cas, en el càncer de pulmó, que ha sigut una mica l'objectiu d'aquest concert, el càncer de pulmó, la recerca, l'ajuda a les famílies, tot aquest projecte que ja hem explicat alguna vegada i que hi ha darrere d'aquesta casa.
Doncs concert solidari contra el càncer, aquest divendres 14 de novembre, 8 del vespre, Catedral de Girona. Pepi Soto, moltíssimes gràcies, una abraçada molt i molt forta i ens veiem més aviat que tard. Exacte, moltes gràcies. Vinga, animem a tothom. Gràcies.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Cucodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
Entra el Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano.
Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda. I quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. García i Tarribas Associats.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Paradigma imposat. Paradigma imposat. Ja ha arribat.
col·lapse final, el que feia tant temps caldura. Per fi ja arriba el col·lapse final i m'adono que no fa tan mal, que no fa tan mal. Després de la cara que ens
A ningú se li hagués acudit apostar que el futur quedaria tan clar, tan clàcid i clar. Tan clàcid i clar. Ara sabem.
Gràcies.
Estic cansat, està cansat de mi Estic cansat, està cansat de mi Estic cansat, està cansat de mi
I ja escoltem de fons, cansat de tu, espero que no estigueu de mi, en Valier publica el seu primer disc, titulat No m'ho puc creure, un treball que arriba carregat d'energia, emoció i també bastanta autenticitat, també amb lletres clares, amb 10 cançons que parlen de tecnologia, relacions i també la complexitat emocional de la nostra generació. Avui en parlem amb l'Oriol Roger, baixista i teclista. Bon dia i bona hora. Què tal, bon dia.
Bé, primer això i segon que s'han escaquejat, l'Ignasi i el Joan, però tu ja m'ho defensaràs. Sí, ja intentaré portar-ho, sí. Escolta, abans de parlar del disc, una miqueta, qui sou a Valier? Bé, doncs Valier som tres amics, som l'Ignasi, el Joan i jo mateix, l'Oriol. Ens coneixem des de fa molts i molts anys, som amics de tota la vida i de fet tenim...
Una història relacionada amb la música que ve de lluny. Amb l'Ignasi particularment hem fet música des que érem adolescents pràcticament, o nens. Hem estat en diversos projectes, hem tingut grups de versions...
I cosetes així i amb el Joan també ens coneixem des de fa molts anys i l'any 2017 vam començar a tocar junts sota el projecte Micro Homes, que és un projecte que va néixer en aquell moment quasi fent micro cançons o cançons amb molta ironia i molt humor. És un projecte que va anar evolucionant i una miqueta sense voler vam acabar guanyant el segon premi del Sona Nou.
i bueno, tot allò també va... d'alguna manera vam decidir acabar-ho i ara hem decidit tornar a fer música junts sota un nou projecte que és Valier, que és el que estem presentant ara, sota el qual hem tret un nou àlbum que és aquest, no m'ho puc creure. Podríem dir que és un debut de maduresa? Sí, 100%, jo crec que... jo crec que un dels motius pels quals fem aquest nou projecte és perquè...
microhomes en aquest moment, o el que significava era una cosa molt més innocent, molt més còmica, si vols, inclús infantiloide, i ara ens venia de gust parlar de coses potser una miqueta més serioses, ja no només parlar, sinó també la sonoritat, buscar un so que fos més elegant, que fos més potent, i
I jo crec que això també forma part, és evidentment un símptoma de fer-se gran i de ser més madur. Comenceu i obriu la porta amb No m'ho puc creure. Aviam, explica'm una miqueta el títol de l'àlbum. Sí, el títol de l'àlbum No m'ho puc creure és mama, com si diguéssim, de la segona cançó de l'àlbum, que porta el mateix nom. No m'ho puc creure. I és una miqueta, és un cas curiós, perquè realment aquesta cançó és un contrapunt a la resta de cançons, no? Sí.
En general, la idea, si vols, o el concepte de l'àlbum parla de...
que ens preocupen o que ens grinyolen o que creiem que no estan del tot bé de la nostra generació pot ser per exemple la tecnologia o la relació que tenim amb la tecnologia la relació que tenim entre nosaltres la superficialitat parla del consumisme parla d'aquest tipus de coses quan nosaltres vam fer vam crear aquest concepte i vam crear les cançons ens vam adonar que potser
Tenia un component massa fosc o massa pessimista, segons com, i li volíem donar un contrapunt més alegre o més lleuger a l'àlbum. I aleshores vam fer un parell de cançons, que no m'ho puc creure i mai us havia vist ballar així, que són la primera i la segona cançó de l'àlbum. Són la benvinguda per enredar després, no? Exacte.
Exacte, i ens van agradar tant que, de fet, la cançó No m'ho puc creure és una cançó que ens agrada molt, potser és la nostra preferida, i tant ens va agradar que vam decidir que donés el nom a l'àlbum. I aquesta és una mica de història. De fet, és una cançó que no havia d'entrar originalment en l'àlbum, és a dir, és l'última que vam fer i la vam fer quasi a corre cuita quan ja estàvem gravant, però...
però ens va agradar tant que la vam gravar, la vam fer molt ràpid i la vam posar a la segona i és la que dona el nom. Si em parleu de tecnologia, de relacions i complexitat emocional, inevitablement m'esteu parlant d'experiències pròpies que heu viscut, tot això traduït en un disc. Sí, 100%, és a dir, jo crec que el... i aquest...
Aquest àlbum, malgrat que el traiem ara el 2025, la idea original és entre... O sigui, moltes de les cançons estan escrites entre el 21 i el 22, són relativament antigues. I també tot neix d'un moment, que és aquests anys post-Covid, i ara ens queda una mica lluny això, però en aquell moment, aquests anys post-Covid, on venim d'una situació molt estranya,
hi ha com molta incertesa, el món ha fet una mica d'apocalipsi i et planteixes moltes coses i hi ha com una mica de pessimisme instaurat i aquest és una mica el motiu o el per què aquestes cançons són com són i decidim parlar d'aquestes coses o aquestes experiències com tu deies que
que ens trontollen o que així al final, per exemple, la cançó Un Producte Virtual parla de com ens relacionem amb la tecnologia, amb els bitcoins, les criptomonedes, el mòbil o operació acceptada, una cançó que parla del consumisme, com de fàcil és comprar, pagar, adquirir coses i no adonar-te'n. És que a més ho feu amb un llenguatge bastant directe.
Que et dic que també, vull dir, la gent que escoltem música, vull dir, estem poc acostumats també que ens diguin les coses de forma directa. Sí, sí, sí, no fugim molt... Sí, no és un àlbum especialment metafòric. No és abstracte, o sigui... No és abstracte, no. I de fet, una de les coses, no sé si ho hem aconseguit, però una de les coses que volíem a l'hora d'escriure les lletres, i quan parlava d'aquests temes, és que la intenció nostra és plantejar els temes, és a dir...
Posar situacions a l'orella de l'OIEN i dir, mira, això és així, això està passant, però intentar no fer judicis de valor i intentar no dir això està bé, això està malament, això ho has de fer així, això ho has de fer així, sinó dir...
Acristeix aquest problema, acristeix aquesta situació, ens passen aquestes coses i després que sigui l'oient el que valori si li passa, si no, si considera que allò està més bé o menys bé o si té més o menys importància. És que és una voluntat més descriptiva, potser que no bastant reflexiva. 100%. És més des d'un punt de vista d'observador.
de descripció, com deus tu, que de reflexionar sobre un tema en concret. I quin és el feedback? Perquè, clar, deixar la porta oberta d'aquesta manera et deus haver escoltat que amics, coneguts i saludats et deuen haver dit de tot. Sí, no, i jo crec que en general sí que...
el feedback és bo, és a dir, la gent entén els temes, evidentment, i perquè ressonen i toquen de prop, però sí que a vegades passen coses curioses, com que la gent interpreta les lletres d'alguna manera que originalment no era l'enfoc que tu li havies donat, i això també genera un discurs i un debat que és curiós i és enriguidor. Al final...
Nosaltres com a artistes i com a escriptors tenim una idea i la transmetem, però formar part de l'espectador o de l'oient en aquest cas, entendre el que vulgui entendre o el que entengui. I al final el significat de les coses no només és de qui les diu, sinó també de qui les rep i com les rep. Jo crec que és un diàleg que és xulo també que es generi. És possible que tingueu ressac emocional en un disc que heu fet tan a foc lent?
Sí, jo això l'altre dia ho parlàvem i és una miqueta la sensació de com acabar un llibre. Quan llegeixes un llibre que t'ha agradat molt i te l'acabes, o una sèrie, si vols. Una sèrie on has entrat molt i l'acabes i has vist l'últim capítol, has llegit l'última pàgina i et sap, estàs molt content per el que ha passat i per l'experiència que has tingut, però a vegades et sap un greu tremendo que s'hagi acabat, no?
I això és una mica el que ens està passant. Bé, encara ho estem just llançant i allargant una mica això, però sí, ha estat un disc que hem fet amb anys i molt contents que hagi sortit i a la vegada tristos que ja hagi sortit, d'alguna manera. No sé com dir-ho, però sí.
El vau presentar al juny, eh, si no m'equivoco. El vam presentar al juny a la sala Elio Gaval de Barcelona. Què tal? Com va anar? Molt bé, molt bé. Va ser una presentació molt xula. Vam omplir la sala, vam fer sold out, vam compartir amb un altre grup de Barcelona, Filip Ingers, i la veritat és que va ser molt xulo perquè, bueno...
Vam poder portar el nostre públic, que bàsicament són amics, coneguts, que els agrada la música que fem, i també va venir gent que no ens coneixia i que va poder-nos conèixer, i per nosaltres va ser especial per partida doble. Primer per presentar la banda per primera vegada en directe, per tocar l'àlbum, malgrat no havia sortit encara, havien sortit els tres primers singles, vam tocar tot l'àlbum sencer, i després per fer-ho l'Elio Gaval, que és una sala de renom.
De les mítiques de Barcelona. De les mítiques a Barcelona. I de les poques que queden, també. I de les poques que queden, sí. T'anava a dir, i com vau portar tota la sonoritat del disc al directe? I com ho plantegeu, també? Perquè això no ha acabat. Sí, mira, nosaltres teníem molt clar... És un àlbum de rock i crec que aquest és un dels valors principals. És un àlbum de rock i és un àlbum que té guitarras i que té moltes capes de so...
Nosaltres per fer aquest àlbum vam produir amb el Jordi Bastida, que ha sigut el nostre productor. Vam contactar amb ell perquè nosaltres li volíem donar una unitat estilística a tot l'àlbum, volíem que tingués consistència a nivell de so i el Jordi ens va ajudar moltíssim a buscar aquesta línia, ens va guiar molt i a més ell és un gran guitarrista i és un gran músic i en aquest sentit doncs
Estem molt contents. Clar, com deies tu, l'album és una cosa, el directe és una altra, i també teníem molt clar quan gravàvem, és que evidentment volíem fer una cosa que fos molt xula, però que també es pogués defensar en directe. Aleshores el que hem fet en directe, tenim un quart membre, que és el Gerard,
que ens ajuda en els directes o en els assajos. Ell toca la guitarra, toca els taclats, toca el baix, fa el que sigui en cada cançó és com un comodín. I ens ajuda amb ell, passem de C3 a C4 i això ens fa un salt qualitatiu molt important, ens ajuda a sonar molt més fidels a l'àlbum.
que és també un dels objectius que teníem. Escolta, després d'haver buidat tot això en un primer àlbum, no sé si també al cap un segon...
Bé, no sé si un segon o no, estem fent música nova des de fa un parell de mesos, que ens vam tancar un altre cop els tres i vam començar a crear amb l'objectiu una miqueta de fer cançons, potser no un àlbum, però espero que per la primera meitat de l'any que ve poder llançar hi ha alguna cosa nova.
De moment, Oriol, t'ho he de preguntar amb la teva música i jo posaré el signe d'interrogació. Podria haver estat pitjor aquesta entrevista o ha anat bé, no? Ha anat molt bé, soc molt content, sí, molt xula. Escolta, si et sembla, marxem precisament escoltant un altre tema del No m'ho puc creure, de Valier. En aquest cas, ens n'anem escoltant, podria ser pitjor. Perfecte. Que això em sembla que és una frase que serveix cada dia a totes hores. Sí, sí, sí. I crec que és un reflex també de...
de l'àlbum, d'aquest pessimisme però a la vegada amb una mirada endavant. Doncs ens quedem amb això, mirant cap endavant. Oriol, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu.