Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius.
Dijous 20 de febrer de 2025. Avui ens hem despertat sabent que Koni cobrirà un restaurant a la zona de la Farga de Banyoles. Tot just ara arriben al Pla de l'Estany, segurament una cadena que existeix des que tinc memòria de joventut. Aprofitant la ben entesa, vaig sortir a fer un toma i al vespre per aquella girona quan cau la nit. I el que em va caure segurament és l'ànima a l'hora de pagar el compte. Un parell d'etapes a preu de caviar de postguerra. I és que clar, si fas la comparativa amb aquells últims dies de joventut, el mateix producte s'ha multiplicat per dos.
Normal que Girona s'estigui convertint en un aparador, normal que el jovent no arribi a final de mes i normal també que es normalitzi, anys després d'una sacsejada de preus que afecten tot. L'altre dia ens comparàvem amb l'època dels meus pares. I res a veure, tot és més car, de menys qualitat i amb menys possibles. La pregunta que llanço és i fins quan tot això.
I qui ha obert el cable, el confeti, perquè arriba el cònic al pla de l'estany, un valor més afegit, Arnau i la bon dia i bon hora. Molt bon dia. No en teníeu encara, eh? No, i mira que els responsables són de banyoles. Són de banyoles, precisament. I molts dels productes, per exemple, les hamburgueses, també són de la ciutat de banyoles, són d'un establiment de banyoles. Curiós, no? Sí, més, no? Sí, sí. Que ha trigat 10 anys, podrien arribar uns o dos.
Jo sentia rumors que sempre es deia que possiblement, però sembla que aquest cop sembla que sí. Finalment tindrem aquesta cadena d'aliments. A vegades a la ràdio valem més pel que callem que no pas pel que expliquem. Segurament que sí.
Arnau Vila, doncs avui tocarà educar-nos amb un tema bastant sensible, segurament un dels més importants en aquests moments que tenim a la nostra societat i també que afecta en el desenvolupament de les persones. Seguidament també parlarem avui sobre salut emocional, educació emocional i també una ponència bastant interessant sobre protecció, també pantalles i dependència. Avui molt pedagògic, tot plegat, t'ho dic perquè també acabarem amb la nostra coach.
que parlarem també sobre benestar emocional, com combatre l'ansietat, també els hobbies, xarxes de suport, etc. Avui, vaja, és un programa d'aquells... Avui apedirem la vida una mica més. Sí, sí, vull dir, és per melòmens de les emocions. Sempre està bé tenir varietat als quatre rius. Doncs sí, evidentment, només faltaria. I si et sembla, em sembla que ja estic veient l'Anna Julià entrant per la porta.
I acaba de seure, no, fa una estona que hi és, Anna Julià, llicenciada en filosofia i lletres, també en ciències de l'educació física i l'esport, responsable de formació i innovació de l'escola Montessori de Palau i millor persona. Anna Julià, bon dia, bona hora. Hola, gràcies de nou.
El que no sabia és que feies windsurf. M'ha encantat això. Calla, calla. Està bé, és un esport que practiquem a casa tota la família, pràcticament, gràcies al meu marit, que ens hi va introduir i que em va encantar des del primer moment per al tema de superació personal al lluita i el bé que tu passes mentre lluites a tota la fase inicial. És un esport complicat a l'inici.
i te deixa bé l'aigua i el mar i les caigudes i tornes a aixecar, que diu la cançó, caure, aixecar-se, i és una metàfora molt bonica de la vida. És que ets una caixa de sorpreses, cada dia que arribes ens dones alguna de nova, avui ara sí ubiquem-nos una mica més parlarem sobre, vaja, jo crec que un dels temes que...
Més accent se li ha posat segurament aquests últims anys. Caldria veure també fins a quin punt s'ha banalitzat el terme, però parlarem de bullying o assetjament, més ben dit en català.
Sí, és un tema que preocupa a tothom i que està bé que es posi damunt la taula situacions i circumstàncies que afecten la salut dels infants i el seu desenvolupament, i que a més a més els marcarà el fet d'haver estat víctimes o agressors, que tots dos són víctimes de l'assetjament,
els marcarà els seus estils efectius al futur. Per tant, cal incidir-hi de ben petits. Però el que sí que és important, de bon començament, si m'ho permets, Said, és deixar molt clar que el conflicte no és assetjament, que una discussió, per molt la calorada que sigui, una petita baralla, que evidentment s'han d'evitar les baralles,
que vagin a les mans, lògicament, o als insults s'ha d'evitar tot això, però quan hi ha una discussió o hi ha una petita confrontació entre infants, això no és bullying. El bullying, l'assetjament, és una situació d'un comportament agressiu en el que una persona o diverses persones doncs exhibeixen
Tenen actituds hostils, persistents i de forma repetida, sistemàtica, envers algú, ja sigui amb abus verbal, físic i menys tenent-lo, i minimant la dignitat de la persona afectada. Per tant, el més important, primer, és no confondre una cosa amb l'altra, perquè el conflicte és inherent a l'ésser humà.
El conflicte, en realitat, és un aflorament de les nostres emocions i ens deixen veure els nostres límits. Quan entrem en un conflicte és perquè alguna cosa ens ha molestat, no estem d'acord amb alguna cosa i, per tant, és positiu. I l'aprenentatge del conflicte és necessari pel món que vivim. Per tant, no hem de buscar una massa d'oli en les relacions ni entre els petits ni de la família. No els hem d'amagar que existís el conflicte, sinó que el que hem de fer és entrenar-los i saber
Portar un conflicte o una discussió de la manera correcta i sempre amb respecte. Abans ho dèiem, és que potser el terme d'assetjament i de boling, és que potser ens hem passat de frenar de vegades a l'hora de... és a dir, intentant...
abordar la problemàtica, ho hem generalitzat tant que a vegades és com que es posa l'accent massa en coses que al final és el que dius, que també hi ha la part aquesta on t'identificar molt bé si és exagerament o si és un conflicte. Sí, sí, s'ha analitzat com passen moltes altres sintomatologies, moltes altres expressions o fins i tot
malalties o patologies, perquè parlem que un té una depressió quan en realitat no és una depressió, o parlem que un està estressat quan en realitat allò no és estrès, o com a mínim no és estrès negatiu, és la xispa de la vida, la vida que flueix, els problemes quotidiants. Per tant, el primer, això amb molta prudència, amb posar etiqueta a coses que no ho són, però és clar que s'ha d'estar amb els ulls oberts davant d'aquest tipus de coses,
Mira jo, m'agrada dir doncs, a veure, si hi existís una vacuna contra el conflicte, contra les situacions de discussions, baralles i tal, doncs no existeix, òbviament, però si hi existís no la posaríem, no? En canvi, tampoc hi existís la vacuna de l'assetjament, però sí que és important que el món adult, la societat,
prengui molta consciència que hem d'estar alertes davant de situació d'un abus de poder, ja sigui per edat, per força o perquè és un grup de persones contra un altre. Per tant, hem d'estar alertes al tema de l'assetjament i sí que hauríem d'intentar procurar que no es produïssin situacions d'assetjament. I això ens som responsables tot el món adult. No només els docents, però també a casa, les famílies, els mitjans...
Deies que això afectava després a les relacions afectives d'aquests infants, tant el que és assetjador com el que no ho és. Clar, jo ara estic pensant, per exemple, i imagina't portant aquesta situació 20 anys més tard, que potser la persona que ha assetjat potser s'ha acostumat també a tractar d'una forma la gent que pot estimar o que pot tenir en el seu dia a dia, i mentrestant també la persona que és assetjada potser és una persona que evita el conflicte.
Clar, evitar el conflicte és una conducta intel·ligent, però quan cal evitar-lo, és a dir, que hi ha moments que per por a enfrontar-te o per por a discutir, doncs l'evites i et negues a tu mateix. Això és el que no hem de fer mai.
L'altra cosa és també aprendre a seleccionar les amistats saludables, a seleccionar aquells infants, aquells nens, aquells adolescents que m'hi permeten expressar-me, que m'hi respecten. És cert que l'assetjador
i la víctima, moltes vegades provenen d'una mateixa primera infantesa, un primer entorn, que no ha permès, per exemple, una convivència en pau. És a dir, els nens petits, quan són 0-6 anys, tenen una tendència natural a comunicar-se i els agrada molt veure que, quan ja saben dominar el llenguatge suficientment, els agrada molt dir bon dia i veure que els adults diuen bon dia. Sembla que ja he entrat en aquest món.
Però el que necessiten aquests infants és un entorn pacífic, és a dir, poder treballar sense que no se'ls molesti, poder gaudir jugant, aprendre que si allà hi ha una baralla, doncs jo me'n vaig cap a l'altra banda.
no només necessiten identificar les seves emocions. L'altre element que jo volia portar aquí damunt la taula és que s'ha parlat molt de l'assetjament, s'ha parlat molt de les emocions i sovint penso que les emocions se les ha col·locat en un estadi molt elevat com si amb això en tinguéssim prou per tirar endavant. I no, no en tenim prou.
És a dir, jo puc identificar una emoció i recordem que tenim, segons els psicòlegs, més emocions negatives que positives. Per tant, no estem prediseñats d'entrada fruit de les emocions al benestar, a la felicitat. Estem dissenyats que aquestes emocions ens ajudin a notar que estic enfadat, que no m'agrada que em facis això. Estic alerta. Tinc por, estic alerta.
Però necessitem un altre ingredient molt important per tirar endavant aquesta educació completa, no m'agrada dir només educació emocional, sinó autoconstrucció, i són els valors. Són les il·lusions, els ideals, els valors, la manera d'entendre la vida. I aquí és on entra aquest entorn que ha d'acompanyar l'infant a dir que quan vagis a l'escola no has de fer mal a ningú. Per exemple, això és un valor. No fer mal als altres, has de respectar els altres.
No, t'anava a dir, Ana, és que, perquè m'hi estic fixant ara, que la conversa estava fent com molta profunditat i el gran exercici a vegades és com de difícil és fer les coses fàcils perquè les entengui un nen o una nena, que és el que estaves dient ara.
Sí, és a dir, molt bé, estic trist, estic alegre, tinc por, estic enfadat, amb ràbia, etc. D'acord, calma't, també recomanen els sigoles, calma't i ja en parlareu, a veure, us relaxeu, us calmeu i en parlareu. Quan són molt i molt petits, entre ells, normalment, no cal intervenir massa, ells ja s'ho resolen, no? Però sí que és cert que nosaltres, si intervenim, ha de ser per dir, tu no facis mal a ningú. Quan els nens van a escola,
En lloc de preocupar-nos tant per si algú els farà alguna cosa, per si algú els dirà alguna cosa llege, etc. ens hem de preocupar perquè ells no diguin una cosa llege, perquè ells no facin mal a ningú. Per això m'agrada molt el Josep Maria Esquirol, que intentaré que vingui a portar-lo aquí.
Ell explica això, que no facis mal a ningú, aprena a fer això. Clar que t'has de tenir cura de tu, òbviament, però és que si els pares confien en tu, com que tu no facis mal a ningú, ja estan confiant en que tu ja ets un ésser actiu. Per tant, si tu ets un ésser actiu que tens capacitat de no fer mal a ningú, i més tard ell diu
tinguis cura dels altres. Per tant, fixa't, no fer mal a ningú, tenir cura dels altres, això ja implica que jo, ja em puja l'autoestima, perquè algú confia en que jo pugui ser part activa d'aquesta pau, d'aquest benestar. Per tant, ben senzill, ras i curt, és a dir, no fes mal a ningú, procura que els altres estiguin bé. Sembla que quan tu dones aquest missatge al nen o nena,
ja estàs demostrant-li una confiança amb ell. No li estàs fent anar com que s'haurà d'amagar d'aquí i d'allà, que no li diguin que no l'hi facin. Entenent que és positiu, aprendre a fugir d'aquí no vol pols que no vagi l'era, fugir del conflicte o fugir de tal. Però tu ets part activa, també, d'aquest entorn. Per tant, senzill. Els nens, amb missatges senzills, van convençuts i agafen confiança en ells mateixos.
Anna, et puc posar una mica contra les cordes? Jo crec que l'hem sentit tots, aquesta frase, que és la de... Doncs si et piquen, t'hi tornes.
Ni pensar-ho. Ni pensar-ho. Si et piquen, t'hi tornes, ni pensar-ho. Crec que ho hem sentit tots, el llac de la nostra vida. Si parlen alguna cosa, t'hi tornes. Jo soc molt optimista, ja ho saps de sempre, però jo crec que és una pantalla bastant superada. Jo crec que ara el que diem és si et piquen, doncs busca companys que no et piquin, i si et piquen i creus que ho pots expressar, en aquell moment, doncs dius, mira, no m'agrada el que m'has fet.
M'ha fet sentir molt malament i no m'agrada. Per això, jo he dit abans que als infants petits, petits, petits, és important protegir-los. Si han de tenir un ambient molt preparat, com diem en Montessori, per tant, ha d'haver-hi...
Estàs jugant i ningú et molesta. Si tu estàs jugant i ningú et pica, o si et pica algú o et molesta algú, t'aprens la joguina, hi ha un marge perquè tu puguis fer-li així amb la mà, perquè els nens ho fan, ben petits. Deixa'm, deixa'm, ningú li agrada, això és una cosa que surt. Aleshores, ell té un referent que és possible
un ambient de tranquil·litat i de respecte. Això des de ben petits se'ls ha de donar. Ells han de sentir en la seva pròpia carn que és possible estar tranquils jugant i és possible que els nens i nenes aprenguin a no picar-se. I això és real. Llavors, els nens són molt llestos. Si jo he gaudit del meu treball, de fer el meu dibuix sense que ningú m'agafés les pintures, de fer la meva plastilina, llavors entendré que jo tampoc he de molestar els altres nens. Per això he dit que el primer que s'ha d'ensenyar és
dues coses, és a dir, no, no facis mal a ningú i garantir que ells puguin gaudir també de no rebre de ningú. I el seu referent a la vida de grans, tornem a això que dèiem abans, sempre serà que són possibles les relacions humanes pacífiques. Perquè jo les he viscut.
Clar. En aquest sentit, sobre els pares i mares, hem comentat una miqueta com intentar donar-los aquests missatges clars, però és que a vegades, jo crec que ens hi hem trobat tots, que a vegades aquest instint de sobreprotecció dels pares i mares també entra en joc. Vaja, no cal anar gaire més lluny. Veure els partits aquests de futbol base on dos nens tenen un conflicte sobre del camp,
I de cop i volta veus tots aquells cops i batusses que hi ha a la banda. És veure una miqueta quin paper juguen en aquest sentit els pares i mares. Sí, sí. Si una família decideix que els seus fills participin d'aquests esports, que és molt lícit, el primer que diria és que ho facin passats els 6-7 anys, no abans. Clar. Perquè hem de pensar que fins als 6 anys els nens absorbeixen de l'entorn allò que veuen com a bo.
Perquè és l'edat, justament, d'entrar referents. Per tant, si a sota dels sis-set anys els infants estan sotmesos i exposats a aquest tipus de baralles que van totalment en contra del que tu potser els hi has dit a casa o el que a casa intentes compartir i aportar i donar,
entra amb la mateixa força, perquè ells tenen una ment absorbent. Vull dir que ells absorbiran com a bo aquells comportaments, de la mare que salta a per al nen que li ha fet una entrada. I sabem de què parlem. Completament. En canvi, si tu garanteixes aquest primer ambient on nosaltres sempre diem que les extraescolars amb els de fora s'han de retardar, parlàvem dies enrere amb en Pep Marí, i es fan a casa, en aquest entorn més preparat, més pacífic, després, als 7-8 anys, quan hi hagi un comportament d'aquests,
Si tu l'has vist que estaves a la banda, el comentes amb el teu fill, fixa't que malament, no? Aquell pare, aquella mare que ha anat... Si aquell nen estava jugant i estava nerviós, i a més ella... O fixa't aquell altre, aquell insult que ha dit. Ja està preparat, ja tenim una ment raonadora. El que podem, al revés, portar això al nostre terreny. Com quan hem vist una imatge, una cosa que no t'agrada, bueno, no passa res. Tenim 7, 8 anys i en podem parlar.
Per tant, jo el que diria és que si hi ha coses incoherents que van contra els nostres valors, ja sigui l'entorn esportiu, una lletra d'una cançó que se'ns ha escapat, que han escoltat, una imatge que han vist, no passa res, en podem parlar, el que passa és que, esclar, si són tantes les experiències, no ho donarem a baix. Per tant, progressivament, també aquest entorn, aquest ambient, hem d'intentar anar-lo acompanyant, anar-lo garantint, o sigui, tenir fills,
és treballar l'ambient perquè els nens es puguin desenvolupar amb autonomia. No podem estar constantment justificant el que està fent la societat. I mira, ja, sí, aquí hem parlat que els futbolistes a l'entorn dels àrbitres està patint assetjament o que aquest jugador ha tingut racisme, però és clar, nosaltres a casa pensem, no ens podem passar el dia explicant, però sí que si passa, s'ha d'explicar, s'ha de parlar.
Estàvem parlant del que podíem fer nosaltres com a pares, com a mares. Seguim una miqueta en aquesta línia, però en el cas que la situació es descontroli, en el cas d'identificar, jo crec que hi ha dos casos. Primer de tot, com identificar que el meu nen o la meva nena està sent assetjada i com puc intervenir-hi d'una forma correcta.
Sí, com identificar que el meu nen està sent assetjada i com pugui intervenir, assetjada, assetjada, o com identificar que el meu fill està sent assetjador. Era la següent. Clar, normalment als nens cal observar-los, cal veure'ls quan juguen en entorns on els podem veure com es relacionen amb els seus iguals.
Per tant, una visió activa del que estan fent, no és allò passiva d'aviam deixar-m'ho allà. Se'ls ha d'observar. Se'ls ha d'observar. Se'ls ha d'observar en el dia a dia, de manera natural, els caps de setmana, durant el dia, etc. S'ha de procurar no fer la psicoanàlisi als vespre, perquè els pares tampoc són psicòlegs per fer-ho, i moltes vegades es busca els vespre abans anar a dormir com una mena de contacte de relació, no sé, sublim entre pares i fills on allà ha de sortir tot, i no és un bon moment, perquè potser ha tingut una...
No sé, potser li han dit no volem jugar amb tu avui, i al vespre a la nit amb el cansament, amb el pare o la mare allà al costat, li podem donar corda i això es pot convertir en un assetjament monumental quan no és. Fer preguntes als infants, quan detectes alguna cosa,
fer preguntes, però no fer un qüestionari, és a dir, no fer una bateria, però si, per exemple, és que m'han dit això, m'estan dient que jo soc dolent al futbol o és que m'estan dient que jo no sabia determinada cosa i que soc un ridícul, ho dic expressament així, eh, perquè és com ho diuen ells, perquè no sabia això, aquest tema, no? Uns més saberuts que d'altres, a vegades amb temes de coses que veuen, escolten, senten.
Ah, i què penses fer? I què els hi has dit tu? I com ho has enfocat? Una mica tipo entrenador d'arts marcials, no? Bueno, i tu què penses fer? I què els hi penses dir? I els hi has dit alguna cosa? Bueno, i tu no n'has d'anar de mà amb aquests nens? Esclar, n'hi ha d'altres de nens, no? Per anar. És a dir, una mica posar-te a que ell faci les respostes i tu fer un acompanyament. Un acompanyament. Bé, potser estaven nerviosos aquests nens. Moltes vegades podem dir, escolta, però aquests nens potser a casa seva no els hi han ensenyat encara.
que cal respectar. A veure, tinguis paciència, es faran grans aquests nens també. I la realitat és que això passa. És a dir, que aquells nens es faran grans i aquells nens que després d'un altre dia ho hauran après... Per tant, tenir paciència amb els companys. I com ho pots fer tu per ajudar-los?
Escolta, i n'hi ha d'altres de nens a la classe per anar? Ah, sí, doncs perquè no hi vas, perquè a vegades buscant-ne una mica tenen la curiositat, no? Per tant, anar fent un acompanyament i si ja la qüestió veus, ostres, això em preocupa, doncs, ostres, contactar si és en l'àmbit de l'escola, contactar amb els professors, sense que el nen vegi que està anant allà a solucionar els problemes, sinó que fer-ho en paral·lel.
Sí, no, però potser una... Escolta, me'n preocupa que me parli d'uns nens, i el professor diu que estarem al cas. Si és a l'entorn de l'esport, de l'extrascolar, del que sigui, doncs també. Però no cal que el nen vegi que hi ha un problema i ja corro jo a solucionar-lo, perquè aleshores no permetem que aquestes relacions espontànies on es donen conflictes puguin ser una oportunitat d'aprenentatge. Estem suplantant la capacitat que té el seu propi cervell i les seves pròpies eines i emocions a posar els seus límits, donar vocabulari, com ho podries fer,
Saps un moment molt bo que l'altre... Bueno, fa temps el vam comentar una vegada, és amb els trajectes en cotxe. Sí, i tant. És un moment de molta intimitat dintre del cotxe, és a dir, normalment quan han de fer desplaçaments de 20 minuts o així, i què tal ha anat l'escola, què tal ha anat el futbol, etc. I és un moment on te sembla que els infants, bueno, a part ho tenen molt recent, i no tenen cap problema en deixar-ho anar, no sé si t'hi consideres. Sí, i a vegades, sense preguntar, explicant com t'ha anat a tu el dia,
es provoca que ells també expliquin com els hi han anat al dia. Però vaja, que si arribes a casa, va, podem fer el sopar, fem les coses junts, i si veus que s'activa i que fa les coses i que el veus com ell és, clar, suposadament nosaltres els observem i podem veure canvis en el seu humor,
en els seus hàbits, però vull dir, amb cotxe sí, és un bon moment per xerrar, però intentar a vegades no aprofitar, perquè és molt tentador també, els de tinc aquí quiets no poden marxar, ara els clavo tot el rotllo, però si donar pas, explicar coses teves, i deixar espais de silenci, perquè ells parlin i puguin expressar-se. En aquest sentit, plena confiança també en els docents i una miqueta el que puguin veure ells en el dia a dia.
Clar, si tu detectes qualsevol cosa, comentar-la, però això, saber que ells estan mirant i que ells estan observant, i que en són especialistes també, de donar temps, de donar espai, de no sobreprotegir i de permetre que entre ells també es diguin les coses, perquè a vegades hi ha moltes famílies que hi ha pocs infants, un germà, dos germans com a molt, i a vegades amb els germans
doncs era una oportunitat molt bona, no? Petites discussions i estàs escoltant i dius, no, no, ara hi vaig i ara els dedica alguna cosa, però dius, mira, no, sembla que la cosa va bé, però clar, buscar les relacions amb cosins, si no n'hi ha, amb amics, és un aprenentatge que necessitaran per a la vida, no? Evidentment a ningú ens agrada que els nostres fills o alumnes siguin ni víctimes ni assajadors. Completament.
I tot surt a vegades d'això, dels primers models que han tingut. Per tant, i el que ha estat víctima potser després es converteix en massatjador. Per tant, no volem ni una cosa ni l'altra i els hem de modelar amb el nostre exemple. Doncs amb tot un exemple de ràdio i d'educació, Anna Julià, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos un dia més. Gràcies a vosaltres. Sempre és un autèntic plaer, de veritat. Fins a la propera.
Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat.
Dos, quatre, sis, cau, pluja, suau, l'albert és dels primers. D'on li ha costat, no està n'havia. És lo bo de ser forner arribant i amb tarder disposats a posar el cor.
Dos quadres, dos nens dormint, la veïna treure la dolor. Baixi a l'escola, sap que el seu lloc és allà. Un arribar veu l'ofermer, se salude mai.
No senten tots la vibració. Llama i decida, mateixa.
i s'abracen una indestesa al creuar-se en el carrer. La senten tot, la vibració llama i respira al matè.
Cala teva cara si jo no ho sé, eh, eh Cala teva cara si jo no ho sé, eh, eh Cala teva cara si jo no ho sé, eh, eh Cala teva cara si jo no ho sé, eh, eh Cala teva cara si jo no ho sé, eh, eh
Faig més pel que vindrà que pel que ha de ser Veig que no tinc res clar del cert, que el cel obert és fosc I dic més del que sé, que el cel obert és fosc Ja genero més amor a la tremolor del terra Sento que estic viva, sento que el meu cos va a teva I un sobreneguit necessito més paraules Per escriure't aquest crit que et posa a casa
Sacsejant-te el cos i fer fora les pors. Veure el cos com marxa trencant amb amor. Ospires de foc i onades de calor. Mira't a la cara i que sigui un oceà. Que la teva cara sigui un oceà.
T'estàs equivocant, proves pel bon camí correcte. Sempre amb les mans en blanc, sempre amb les mans obertes tens, tens les cames arrejades de tan jardí blanc. Com et diria que t'estimo, que t'estimo quan genero més amor a la tremola del...
Sent-ho que estic viva, sent-ho que el meu cos batega, i em sobrenegui, necessito més paraules per descriure't a aquest rit que puja i que se'm fila amunt. Sexejar-te el cos i fer fora les pors, veure el tros com marxa traonant el món, gospires de foc i onades de calor, mirar-te a la cara i que sigui o serà.
S'ha exagerat el cos Fet por a l'esforç Que la teva cara sigui un oceà, eh eh La la la la la Que la teva cara sigui un oceà, eh eh La la la la la Que la teva cara sigui un oceà, eh eh
recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Moment d'obrir l'agenda als Quatre Rius, i és que avui dijous 20 de febrer tenim l'EMO Tour, que arriba a Girona amb una conferència sobre protecció, pantalles i dependència, finestres al món o també cadenes que atrapen. En aquest cas, aquest cicle de conferències d'educació emocional gratuïtes per a professionals de l'educació, que tindrem avui al Caixa Forum a partir de les 6 de la tarda. Per comentar la jugada, Cristina Gutiérrez, educadora emocional i també ponent
d'aquesta conferència. Bon dia i bona hora. Bon dia a tots.
Vaja, sobre protecció, pantalles i dependència, esteu agafant molts i molts temes, eh? De cop? Sí, però està molt relacionat, eh? Vull dir que, al final, els efectes que causen les pantalles amb el servei dels infants i dels joves, i també dels adults, encara que ho sentem amb els nanos, crec que és rellevant, i també amb ells de la dependència, no?, que es generen, en genera cadascú, de tele parlem una mica de la dopamina,
i també un altre comportament que genera dependència és la sua protecció, la dependència dels nanos, amb el qual són temes que estem relacionats. En aquest sentit, aquesta conferència que tindrem avui a les 6 de la tarda al Caixa Fòrum, com comentàvem, sobretot enfocada a professionals de l'educació, veig.
Sí, és per professionals de l'educació, persones que necessiten entendre com són els anys d'avui en dia. Evidentment, tots els pares i les dones també no s'hi tenen, però en aquest cas el que fem és dedicar-ho a ells per tenir eines per fer a l'aula o com a entrenadors que també són professionals de l'educació o comunitors a lliure. Una mica a totes aquelles persones que són professionals i treballen amb Canalla.
Uns temes, Cristina, que em sembla que tu també ho estàs notant, que estan agafant cada vegada més pes a la nostra societat. Molt pes, i comencem a tenir un problema, o millor, un repte. Llavors, amb el doctor Rafael Vizquerra, que jo crec que és conegut a tot el món, Víctor A, personalment a Girona, per parlar-ne, i també el doctor Francisco Villar, que sobretot t'espera molt del tepe de les pantalles, perquè ell que veia a Sant Joan de Déu, doncs està veient una correlació
La problemàtica ja la tenim. Això és un fet, llavors jo crec que potser aneu més enfocats en intentar revertir el problema que ja existeix, que no pas tant també prevenir-lo.
Sí, primer és entendre si té un efecte a fer físicament el servei i després eines concretes per poder fer els nanos més autònoms amb més capacitat de decidir què volen i què no volen. I això no permet que alguna hormona, com la dopamina al seu cervell, ens porti a fer el que ella vol i no que nosaltres de cinc persones.
Doncs ja ho hem dit, MOTUR 2025, avui al Caixa Fòrum a partir de les 6 de la tarda. Cristina Gutiérrez, moltíssimes gràcies i si et busquem aquesta tarda et trobarem allà, no? Ah, ja estaré. I us espero a tots els que voleu i entrades encara, sí que podeu venir. Moltes gràcies, Cristina.
En un món en el que rebem infinitat de notícies a l'instant i moltes contradictòries, el núvol creix amb cada connexió a internet com una mena de gran germà que tot ho sap. Antoni Bassas, Margarida Moles, Neus Bonet, Dino Soriano, Jordi Hurtado i Xell Feixes, amb una trajectòria llarga i rigorosa, ens ofereixen a Xupluc enmig d'aquesta tempesta, 13. setmana del Raola, del 18 al 27 de febrer a Girona, organitzada per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona.
No sé quina hora és, però es fos fa estona. És fàcil veure que no hi ets ni un paper. Ja poc importa, poso els peus a terra, vull caminar.
Tenc un dia radiant, encara em queda temps per descobrir tot allò que m'he amagat.
Corren pels carrers, corren paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van. I ploren, ploren pels carrers, ploren com gotes d'aigua senyoren aquells que ja no es veuran.
i si em descobri, qui sóc avui? Una gota em cau mentre una altra em treu l'estel, però vull passar a l'altre. Tu em bala, bala, tu em bala, bala, que em va apuntar a veure la meva i jo mateix em disparava.
Traig de llum Illumina, em treu amb el foc Una revolució dins meu La sedueixo i es transforma No, no, no, no, no, no, no Se'n forren Em conformo a mirar-me Mirar-me de dins cap en fora On puc anar-te a buscar?
Nena, no és broma Hauria d'haver estat diferent Però en un moment S'han tancat les portes Poso els peus a terra, vull caminar Necessito despertar
i ara em queda temps per descobrir tot allò que t'he amenaç i que no t'he volgut dir. Corren, corren pels carrers, corren paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
I ploren, ploren pels carrers, ploren com gotes d'aigua senyoren aquests que ja no es mouen Corren, corren pels carrers, corren paraules que no s'esborren imatges que no se'n van
com gotes d'aigua senyora aquestes ja no es veuran corren pels carrers corren paraules que no s'esborren imatges que no se'n van corren pels carrers corren com gotes d'aigua senyora
I encara en recte final, els Quatre Rius s'endavui en dijous, és moment de seguir parlant de salut emocional, és moment de seguir parlant de benestar emocional, i com que sempre ens emplena l'ànima, Anna Colomel, el nostre coach particular, bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora.
Avui ja ho has sentit, no sé per què, casualitats de la vida, piruetes del destí, el fil argumental del programa d'avui sempre ha anat enfocat al benestar emocional, i fem-ho ara ja sí, potser parlant una miqueta més de forma pràctica. T'ho dic perquè sempre diem que el context no acompanya, que són tot males notícies, ansietats, angoixes, etc.
El nostre vent està emocional ara mateix? Està en escac en la societat en què vivim? Doncs desgraciadament sí, perquè és el que diem, la societat en general, mirem cap a qualsevol banda i tot són notícies negatives o coses que ens fan preocupar. Però moltes vegades aquí és diferència si això m'afecta a mi directament o no.
i aquí sapigués gestionar el que no ens afecta directament. Sí, que ens entreestirà o ens farà sentir malament, però separada del que ens està passant realment a la nostra vida o del que no ens depèn de nosaltres. Sapigués fer aquesta diferència.
És allò que deia una persona molt intel·ligent que es deia Jack Sparrow, que era el problema no és el problema sinó la teva actitud davant del problema? Correcte, això és el que hauríem de mirar sempre, com reaccionem allò que ens passa. I també tenia aquella part positiva, com deia Maria Teresa de Calcuta, la pau comença amb un somriure.
Clar, ser positius, això ens ajuda a aquest benestar, no deixar-nos emportar pels nostres pensaments, perquè els nostres pensaments sempre aniran a buscar el més negatiu de tot. Per què? Perquè la nostra ment està preparada per protegir-nos i davant d'això buscarà totes aquelles situacions i aquelles pel·lícules mentals que ens podem arribar a fer, la gran majoria seran negatives, per una dada positiva que n'hi pugui haver. Llavors és aprendre a dominar la nostra ment. L'ansietat, bé, per totes aquestes pel·lícules mentals que ens fem, no?
Sí, i normalment aquestes pel·lícules mentals què passa? Que estan enfocades cap a futur, cap al que passarà. Aquí és on creem l'ansietat. Perquè llavors m'estic preocupant per alguna cosa en què no sé si arribarà a passar. Però la meva ment no distingeix si allò és real, que estigui passant, o realment és una possibilitat. Clar, no sap fer aquesta diferència. Llavors per la nostra ment estem visquent en aquell moment una pel·lícula catastròfica, potser.
i llavors això ens genera aquesta ansietat de com ens en sortirem d'aquella situació. Una ansietat que toca combatre, jo crec que a l'ABC sempre l'hem comentat, que és per exemple l'esport ajuda. Sí, l'esport allibera moltes endorfines i això ens ajuda al benestar no tan sols físic, sinó emocional també.
Què més podem tenir com a caixa d'eines davant de gent que pugui tenir ansietat? Que a vegades l'ansietat és més puntual, que no pas tant una constància a la vida, però vaja... Clar, aquí la clau i el secret és aprendre a dominar la nostra ment, poder-la centrar a l'aquí i a l'ara. I moltes vegades aquí encara hi ha dilemes o aquelles pel·lícules mentals també, no del que pot ser My Funness. My Funness és tenir la ment centrada a l'aquí i a l'ara. Això ens ajudarà a poder parar els nostres pensaments negatius.
Això per exemple vol dir concentrar-se fent alguna cosa. Sí, és posar l'atenció en l'aquí i l'ara, activar tots els nostres sentits, la vista, l'olfacte, l'oïda, el tacte, però centrats en l'aquí i l'ara. Ens estem prenent un cafè al matí i és olorar el cafè, la temperatura del cafè,
on ens transporta aquell cafè, però està centrat allà perquè moltes vegades ja ens llevem al dematí, ens posem a la dutxa i el nostre ment ja està pensant en tot el que farem durant tot el dia. Aquí estem entrant amb ansietat. És allò que diuen, no?, que anem com pollastres sense cap a la vida. Al final és bàsicament això.
El gran secret és aprendre a dominar la nostra ment. El iPhone és una visualització que hem d'estar meditant tot el dia i no, és practicar una respiració profunda abdominal fent tres respiracions, això ens ajudarà a parar la nostra ment i a centrar-nos aquí.
I al final, per parar la nostra ment, també és un esforç que ha de ser conscient per part nostra. És a dir, hem de ser nosaltres el que la volem frenar. Primer de tot, hem de ser conscients que la nostra ment se'ns ama molt a futur i que anem creant aquestes pel·lícules. Perquè si jo no soc conscient d'una cosa que no sé què m'està passant, molt difícilment la puc canviar.
Per tant, aquí és buscar aquests moments en què jo em puc fer conscient del que està passant per dins meu i la meva ment, i a partir d'aquí, començar a aplicar aquestes eines que ja dic, és una simple respiració, la podem practicar a tot arreu, i que és la diferència de meditar. De meditar sí que també ens ajudarà, però és la diferència entre meditar o mindfulness. Mindfulness és aquella filosofia de vida.
l'estar aquí a l'ara, respirar cada moment, no centrar-nos en les coses negatives ni en allò que ens està passant, sinó veure-ho més enllà, canviar la mirada. També aprenentatges que podem treure de qualsevol situació negativa. Això ens diferencia. Ostres, estic passant per una situació negativa on puc treure un aprenentatge. Aquí ja hi ha un benefici per mi, per tant la meva menja canviarà.
Els hobbies ajuden en aquest sentit? Totalment. I els hobbies, aquí, quan ens estem dedicant aquell temps a una cosa que ens agrada, moltes vegades què ens passa? Ens oblidem de quant temps hi hem passat i ens passa volant el temps. Per tant, també ens ajuda això.
Però la gent que no sap què li agrada, que n'hi ha moltes... És sortir de les rutines habituals. Centrar-se a l'autoconeixement t'ajuda molt, perquè és aquella part que dèiem. Jo puc canviar allò que soc conscient. Per tant, amb un acompanyament, amb què la persona pugui autoconeixer-se millor, t'hauràs d'aprendre què és el que li agrada i el que no li agrada.
Com d'important és la xarxa de suport? Amics, coneguts, família... Sabem que per algunes problemàtiques molt determinades es recomana molt apanyar-se en aquesta xarxa de suport, però com la podem valorar prou?
Aquí és no abusar tampoc d'ells. Primer de tot el que hem de fer. Si volem que ens ajudin amb algun tema, hem de ser conscients del que ens està passant i de què ells ens poden ajudar. I aquí juga bàsic la comunicació. Jo haig de poder expressar les meves emocions i els meus sentiments en tot moment.
ja sigui amistat, ja sigui família, si no faig aquest pas tampoc em podran ajudar ells. I també ells moltes vegades els hi falten eines. A xarxes de suport hi ha més professionals que també hi han. És valorar i mirar la persona que és el que necessita més. Jo sempre he dit que s'ha de ser molt generós amb els amics i les amigues. Que estan per aguantar-nos algunes coses però no infinitament.
No sé si t'hi has trobat alguna vegada amb això, i més tu amb la teva especialització, clar. És aquell equilibri, és aquell equilibri on també un ha d'aprendre a dir no, o fins aquí et puc ajudar, això ja necessita un altre tipus d'ajudes.
però que sí que és bàsic la comunicació, expressar el que sentim i que les amistats ens puguin ajudar. I quan veiem que ja ens estan superposant, una amiga que a la una de la nit em truca perquè no pot dormir, clar, llavors és no, ara no et puc atendre, jo vull descansar, demà parlem. És posar-te bé aquells límits sants.
És el que t'anava a dir, tu deus el contacte d'emergència de molts amics teus. Abans hi havia moltes persones en què el meu gossó de telèfon no sortia la meva veu. Ara no, ara és la maquineta. I em diuen, ostres Anna torna a posar la teva veu, perquè el sol fet de sentir la teva veu ja en tinc prou. Ostres tu.
és bàsic posar aquests límits per no crear aquesta dependència, perquè es puguin espavilar que no tinguin eines i que ja les tenen, però a vegades és allò, és més fàcil que t'ajudi algú de fora que aquell esforç que ha de fer un mateix. Em permets una pregunta? Sí. Oi que tots els professionals del món de la salut emocional també
Aneu a professionals del món de la salut emocional. Això... És la primera carrera, em sembla. Sí, sí. Que m'ho van dir una vegada. Sí, sí. A veure, és algo necessari. I partim de la base, és que som humans. Per dintre nostre passen emocions i passen situacions, i potser pel que és tu serà una situació que no serà res, per mi pot ser algo catastròfic. Un infern. Clar, llavors, vale, en un moment determinat,
tots hem vingut de menester d'alguna altra professional que ens acompanyi a sortir d'alguna situació i això hem de ser conscients, som persones i també som humans i ens passen coses i a vegades un mateix és el que diem, diem si no et rentes les dents tu no et sentiràs la teva pròpia olor a la boca i tens el nas ben a prop de la boca, en canvi una altra te la pots sentir. Doncs una mica és això, els professionals de la salut, alguna situació no sabem veure sortida
i necessitem un altre company que ens ajudi. La primera vegada que vaig entrar a consulta és que m'ho va dir, és de primer de carrera. A primer de carrera et diuen, ves al psicòleg. I més si estudies psicologia i estàs en el món del benestar emocional. Vaja, molt recomanable per a tothom, no es faltaria.
Anna Colomer, moltíssimes gràcies. Ens ha passat com els teus amics, hem sentit la teva veu. Ja està, ja n'hi ha prou, ja puc marxar. Ens hem ubicat aquí i ara, al present. Anna Colomer, fins al mes que ve, gràcies. Molt bé, gràcies a vosaltres.
García i Terribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Terribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Cocodrill Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80, escolta Girona FM els matins de diumenges de 9 a 11 i les nits de dissabtes de 10 a 12. És el temps del Cucodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Recorda, dissabtes de 10 a 12 de la nit, diumenges de 9 a 11 del matí, a Girona FM, 92.7. Cucodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
No, vas a estar bé, Caimà. Hasta luego, Cocodrilo. Avorrit com un gerro sense flor, el lluern a la vista l'abandou. És llum ràbia i menor, buida d'amor. S'amaga a l'armari en què està,
treu la pols de la soledat el que t'imaginava una vida al teu costat així com ell res a fer si ve el dissabte ningú m'ha dit que quan et trenquen així ve sol el dissabte
Dissabte ve a matar el temps, a beure fins als tormells. És llest i em darà consells de com burlar els vents. Et voldria beure des del balcó amb l'alegria de tornar, però la boira entena el vidre.
Des que vas marxar Així és com ve Res a fer Així ve el dissabte Ningú em va dir Que quan et trenquin el cor així Nena ve sol al dissabte Dispararé el calendari
Jugaré el piano forte com una laví, sí. No pensaré ni una mica més en tu. L'alegria ja no s'enreda als teus cabells com ahir. I amb el silenci de la matinada, cavalcarem que el desig d'amor no hi entén.
Bé, sóc l'altre dia s'aple, tu-pi-tu-pi-tu-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du-du
Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.