Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
Dimarts, 2 de desembre de 2025. Com cada matí, repasso les portades dels diaris i avui hem portat una grata sorpresa. Una bandera pirata a la portada del punt avui. Una bandera amb un barret de palla, ni més ni menys que la bandera de One Piece per il·lustrar la rebel·lió de la generació Z davant un dia a dia que se'ns menja.
Davant un sistema que afoga, davant una realitat complicada i davant un futur negre. Una bandera de llibertat, una bandera per lluitar contra el poder i una bandera per ser lliures. Amb aquest anhel de canviar el present, no sé si acabarem sent el rei dels pirates, però que alguna cosa bull i seguirà bullint és evident no només aquí, sinó arreu del món.
i aquesta sí que no me l'esperava, de bon matí, m'he aixecat, ja et dic, he obert la portada del punt i em trobo amb la bandera de One Piece. I com no podia ser d'altra manera, ens acompanya avui el rei dels pirates, Arnau, i la bon dia i bona hora, sempre saludava. Home, en aquest cas el rei dels pirates és tu potser, però jo seria potser un... Ja ho trobaríem. Un simple... Com us diu els que estan a la... Gourmet. Ah, això, un gourmet, jo sigui un gourmet. Un gourmet. Déu-n'hi-do.
No, però ha estat... Jo haig de dir que jo generalment no sóc seguidor de One Piece, però sí que és veritat que ho he trobat molt encertat a la portada del punt. Jo et diré una cosa, és a dir, ara és per entrar una miqueta, l'anime en general sí que té una part d'entreteniment, però té una altra part i té una profunditat immensa. És a dir, a One Piece es parla de racisme,
Es parla de poder, es parla de corrupció, es parla d'enganys, es parla de com el poder a vegades abusa, es parla de lluita de classes. És a dir, és sensacional, però igual que n'hi ha d'altres, d'animes que parlen d'això, també, però One Piece s'ha convertit també en, sembla, una referència per a tota una generació que ara mateix veu que el dia a dia és complicat, veu que el present...
afoga i veu que el futur pinta negre. Si més no és poc expressador. Sí, i s'aixeca una bandera de llibertat que és ni més ni menys que la dels barret de palla. Però, no, és que m'ha semblat sensacional. O sigui, sensacional. I a part, he obert la doble pàgina del punt. I surt la paraula, One Piece. No, no, m'ha semblat
apotiósic. O sigui que per mi això, vull dir, avui és un dia d'aquests que queda marcat al calendari. I també queda marcat al calendari que nosaltres tenim una exposició de fet aquí a casa nostra. D'on es denunci? Referents femenins de la creativitat publicitària a Espanya.
D'això en parlarem ara d'aquí uns instants, amb tota la gent que toca, també avui agenda, presentació doble als arbres, no s'ho mereixen de Pol Estrada, també pel carril del mig d'Albert Pijuan, en aquest cas aquesta combo d'Ela Geminada i la segona perifèria, amb un servidor també controlant allà el trànsit, i per acabar...
Avui un d'aquells retorns esperats, eh? Esperadíssims. Torna el nostre malomen... El malomen número 1 ets tu. Després hi ha el número 2... No, no, no ho sé, eh? Amb aquest tema de música no, eh? Sí, home, sí. Potser no, però després tenim el number one de la música, el nostre, el que tenim aquí, vull dir, el que sempre voldrem escoltar, que és el bo de l'Adrià Giné. Jo vull saber a quin punt del món ha estat, també, eh? Perquè igual em diu que ens ve d'Egipte, eh? No, ve de Brasil, el teu. Ah, de Brasil, bé, no, de Brasil.
Ara li preguntarem a veure què passa, però escolta, si et sembla, anem per parts, pas a pas, i comencem parlant de l'expo de publicitat.
I avui als Quatre Rius posem el focus en la creativitat, en la publicitat i sobretot també en les dones que han obert camí en un sector més ben dit que durant dècades ha estat profundament masculinitzat. La Facultat de Turisme de la Universitat de Girona acull a partir del 28 de novembre l'exposició Dones d'Anunci, referents femenins de la creativitat publicitària a Espanya, una mostra itinerant que reivindica el talent i també el lideratge femení en el món de la publicitat.
Per poder comentar la jugada, ens acompanya avui la Marina Ramos, de la Universitat de Sevilla. Bon dia i bona hora. Bon dia, buenos dias, què tal? També ens acompanya la Blanca Migueles, de la Universitat del País Basc. Bon dia i bona hora.
Bon dia, Egonon. També ens acompanya, ja per últim, Ramon Martín, professor del Grau de Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat de Girona i també coordinador d'aquesta exposició, almenys aquí a Girona. Bon dia i bona hora. Què tal? Bon dia i molt bona hora a tothom. Això és la màgia de la ràdio, eh? Vull dir que estem connectats a diferents punts de la península i així podem comentar la jugada d'una cosa que passa aquí a Girona. Llavors, anem per parts. Comencem amb tu, Ramon, una mica com a coordinador d'aquesta expo. D'on venim? Cap on anem?
Doncs, si em permets, com has parlat abans de tota aquesta protesta convocada per la generació Z, anem a inspirar i a motivar aquests joves a la generació Z, sobretot del nostre grau de publicitat i relacions públiques.
Com bé has dit, això és una exposició que va néixer a Sevilla el 2023, de la mà de la Marina i la Blanca, que per això també estan avui aquí, que han estat les pensadores i les que van donar aquest primer impuls en aquesta exposició que s'hi tineran. Va néixer a Sevilla, ha passat per Bilbao, ha passat per Alacant i...
Divendres passat la vam inaugurar aquí a la nostra facultat de turisme a Girona i estem molt orgullosos. Com bé has dit, ve de diverses capitals però cap a on va vol motivar i vol inspirar sobretot els...
als estudiants del grau de publicitat i relacions públiques. Si anem a les aules, el 70-80% són dones, però només l'1% d'aquestes dones arriben a ser directores generals creatives a les agències de publicitat. I és aquí on neix aquest embrió que ens va donar força per portar aquesta exposició itinerana a Girona.
I com bé dius, la Marina i la Branca que estan aquí van estar les pensadores i les que van tenir aquesta superbona idea. Doncs anem per parts, ens anem ara cap a Sevilla. Marina, com va ser construir aquesta exposició?
Pues mira, todo empezó, la verdad, como un libro. Al principio Blanca y yo nos conocimos en Sevilla porque ella hizo una estancia allí en la Universidad de Sevilla y empezó con la idea de un libro, pero luego tuvimos distintas dificultades económicas, de encontrar una editorial...
Pues pensamos, ¿por qué no lo convertimos en una exposición visual, viva, itinerante? Y así surge. Tuvimos un pequeño apoyo de la Unidad para la Igualdad de la Universidad de Sevilla y empezamos con ese proyecto, pero la idea era huir de la nostalgia. Lo que queríamos era no mirar atrás con pena, sino llenar un vacío histórico. Queríamos reivindicar...
a estas mujeres lo que habían hecho. Era muy difícil documentar esta exposición porque muchas de ellas no habían guardado nada de su trayectoria profesional y en algunas ocasiones ellas no querían participar porque habían tenido mala experiencia en la profesión, con lo cual era muy dificultoso. Y la idea era esta, que fuera itinerante, que fuera por distintas facultades de llegar directamente al público objetivo, a esta generación, directo a lo visual,
Y luego también que en cada universidad se la pudiera llevar a su terreno y que pudieran introducir algunas creativas. Marina, siempre existen dos versiones de una misma historia, así que es el turno de Blanca.
Bueno, pues un poco en la línea de lo que comentaba Marina, ¿en qué nos fijamos para hacer esa selección de esas creativas que queríamos que formaran parte de nuestra exposición? Pues sencillo, ¿no?
que habían compartido en el sector, en su liderazgo y en los cargos que habían conseguido alcanzar. También en ver un poco esa heterogeneidad de trayectorias, porque las historias, al ser tantas creativas, eran muy distintas. Y también nos fijamos, lógicamente, en los premios y en los reconocimientos que habían obtenido...
En la profesión.
frente a tantas alumnas, como decía Ramón, era que nosotras mismas nos veíamos dando nombres de referentes masculinos, una y otra vez. Pues Prad-Gabalí, por ejemplo, Marsal Moliné, muy cercanos ahí a vuestro entorno, también Luis Basat, Agustín Medina o el propio Tony Segarra, pero claro, veíamos que había un hueco muy importante en cuanto a...
a decir nombres de mujeres. Y un poco lo que queremos con esta exposición es reflejar o dejar ver la excelencia de todas estas mujeres creativas, mostrar su mirada diversa y cubrir, como decía Marina, huecos históricos para ofrecerles a todas estas alumnas de las aulas una genealogía para ver que es posible, que pueden llegar a esta profesión y que también hay hueco para ellas. Sí.
Jo sempre he pensat que en aquest tipus de projectes de llarg recorregut, fins i tot la gent que ho organitza, aprèn alguna cosa. En Ramon, no sé quin és el teu cas, o què és el que has après tu amb aquesta exposició. Ui, això és la pregunta que jo els acabo de fer als meus estudiants, i tu me l'estàs fent a mi, eh, m'estàs posant aquí un repte.
No, he après que, com deia la Marina i la Blanca, no ets conscient, i a mi em va passar, jo ara soc professor aquí a la UDG, però he estat més de 25 anys en agències líders multinacionals com pot ser Aves o com pot ser Oguilbi, i realment és una situació que et trobes, que a mesura que vas pujant amb càrrecs de responsabilitat, el teu entorn, el teu comitè de direcció,
no manté aquesta proporció que hauria de ser natural, no sé si del 40-60, del 50-50, sinó que la direcció general, la vicepresidència, la direcció servei als clients recau en la major part en mans d'homes. I la veritat que m'ha fet pensar, m'ha fet reflexionar i sobretot veure aquest gap que hi ha entre el que és
L'estudiantat, aquests 70-80 dones, i després la realitat. I sobretot, nosaltres a Girona el que vam fer és complementar aquesta exposició amb una taula rodona, una taula rodona que vam fer el passat dia 28,
que vam convidar, a part de la Blanca, la Marina, sé que no pudiste, si te quedaste con muchas ganitas d'acompanyar-nos, vam convidar a la Laura Marco, que és la directora general creativa de Macan avui en dia, una de les principals agències de publicitat a Espanya i que ha portat
campanyes per L'Oreal, per Iberia, per Nescafé, per exemple. També vam convidar l'Helena Marzo, que amb més de 15 anys d'experiència en agències de publicitat
a Lola Malenlou, a Walter Thompson o a Despenza o a Gilby, ara és una directora creativa independent que ha treballat per Google, Activi, etc. I també va venir des de Madrid la Natàlia Marín, que és la directora editorial de la revista Reason Why, que és una de les revistes referències de publicitat.
I amb aquesta taula rodona vaig aprendre moltíssim, vaig aprendre moltíssim com conceptes, el famós greenwashing de les empreses amb la sostenibilitat, doncs aquí a la publicitat i en aquest entorn vaig aprendre del pinkwashing, és a dir, les agències i els departaments de màrqueting de veritat s'ho creuen o només és un maquillatge aquesta incorporació de la dona als llocs de...
de responsabilitat. És metapublicitat, això, fins i tot. És a dir, és publicitat dins del món de la publicitat.
Don, sí, ahora acudíos, Benvis, exactamente. Y como comentaba, yo creo que es un concepto que Blanca y Marina también analizasteis y que han justificado con diversas investigaciones. Ahora te diría, os diría que con cerca de 300 alumnos y alumnas participando en alguna de vuestros trabajos, pero ahí corregirme si estoy metiendo la pata. Blanca, Marina...
No están metiendo la pata. A raíz de esto fue como el comienzo, la exposición. Luego hemos hecho otros estudios como Quiero ser creativa, que también tiene con esta intención de cuáles son las dificultades que se encuentran las mujeres cuando están al inicio de la carrera creativa. Y todo surge de esta exposición y realmente es como un hilo conductor que...
que tanto Blanca como yo estamos trabajando desde hace bastantes años, incluso también con otras compañeras de Alicante, y como ves, como muy rico, ¿no?, entrando con distintas comunidades autónomas, porque en la universidad pública intentamos eso, ¿no?, que estar todos unidos, y también que en cada...
que en cada comunidad también incorporen llevarlo a su campo. Entonces, en este estudio que hicimos de Quiero Ser Creativa, por ejemplo, encontramos que las chicas jóvenes se encuentran con muchísimas dificultades para llegar a romper el techo de cristal y luego llegar, como decía Ramón, a direcciones creativas, a direcciones generales,
que es muy difícil llegar hasta ahí, ¿no? No solamente por el tema de la maternidad, es decir, que quizá el primero que se te viene a la cabeza, ¿no? Sino por otras cuestiones que tienen que ver más con dificultades internas dentro del departamento, que al final está lleno de hombres y se convierte en un gueto que al final es muy difícil de conseguir que las mujeres entren, ¿no? No sé si Blanca quiere incorporar algo en este sentido. Sí, sí.
Y más recientemente, y tenéis, os lleváis la primicia, también hemos lanzado el bot Igualdad. Es un asistente conversacional precisamente que ayuda a detectar esos sesgos y a resolver dudas que puede tener el alumnado, también profesorado, pero también los profesionales. Entonces es una herramienta, creemos, o al menos desde ahí lo hemos intentado crear, conseguir hacer una herramienta pedagógica y de sensibilización para trabajar campañas desde la igualdad.
Se llama Igualdad, con A, D. Se puede ser desde el chat GPT. Escolta'm una cosa, Ramon, et volia preguntar, fins quan tenim l'Expo disponible? Va començar a tret de sortida 28 de novembre. Estem a dia 2, encara tinc temps d'anar-hi?
fins el 19 o el 20 de desembre, que és quan acaba el curs escolar. Llavors, estarem ben bé tres setmanes i podreu veure, com hem comentat abans, 11 dones que han arribat a ser directores creatives en agències de publicitat. I com abans s'ha comentat la Marina i la Blanca, a Girona hem incorporat l'Eva Santos i
que és una directora creativa que ha estat directora general creativa internacional de l'agència Proximity, que ha estat distinguida per la revista Forbes, per la revista Anuncios, com a una de les persones més influents a la creativitat al món, que ha estat jurat als principals festivals de publicitat com el Lions, com l'Ojo Iberoamèrica...
I que no us podeu perdre. Llavors, jo us convido, a més, visitareu, qui no conegui, un edifici, una facultat que està a un claustre gòtic del segle XV, amb la qual cosa, a part de conèixer l'exposició, si no coneixeu, coneixereu segur el barri vell i, en concret, la nostra facultat que...
No sé si Juego de Tronos van a Ribarrudaya. Blanca, Marina, para la gente que no somos muy amigos de los terminios y del calendario, en caso de que se me escape la expo aquí en Girona, ¿a dónde tendría que ir? No sé si tenemos fechas para un futuro más próximo que lejano.
Estamos en marzo, probablemente también se vaya a Castellón. Así que también lo doy en primicia, va a la Jaume primero. Está muy interesado también a la Jaume primero, entonces vamos para allá. Así que en marzo probablemente esté allí. Mira, más fechas disponibles que para los Rolling Stones.
Efectivamente, además estamos abiertos a que otras facultades puedan interesarse por esta exposición y que nos llamen, así que hay muchas, está la Universidad de Vigo, hay muchísimas facultades que todavía podían acogerla, porque es el objetivo, que la acojan.
Yo si me lo permitís, brevemente, en un segundo, me gustaría para todos los oyentes de Girona FM decir esos nombres de esas creativas que conforman ya la exposición. He mencionado solamente a dos, que han sido las dos nuevas incorporaciones, pero creo que es importante también que empiecen a sonar otros nombres como Isabel Llanguas, Begoña Cuesta, Cuca Canals, Usi Genques, Marta Rico, Judith Francisco, Marta Yucía...
Mónica Moro i Laura San Pedro, que són les grans protagonistes d'aquesta exposició. Doncs, per conèixer-les una miqueta més, encara fins abans de tancar aquest curs, almenys aquest desembre, tindrem disponible aquesta exposició Dones d'Anunci, referents femenins de la creativitat publicitària a Espanya. Ramon, Blanca, Marina, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta. Escolta, i que vagi molt i molt bé aquesta i totes les exposicions itinerants que tinguem.
Muchísimas gracias a vosotros. Gracias. Gràcies a vosaltres. Molt èxit. Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona
Girona FM Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego, cocodril.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i l'agenda de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.cat. El més clàssic i el més actual del Soul, cada dos divendres a les 10 de la nit, al 92.7 de la FM. I en podcast a gironafm.cat. La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Recupera tota la programació a gironafm.cat, tots els nostres continguts de quilòmetre zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
Girona Entre Vestidors. Vols descobrir que es cou a Fira de Girona? Els dijous, un cop al mes? Alexandra Cantos et posa el dia de les activitats. Fòrums, concerts i tots els esdeveniments que t'ofereix la Fira amb totes les anècdotes i curiositats. A Girona FM i també en podcast. Som la teva veu. Som la gironina.
Fins demà!
Punt de dos quarts de dotze del matí. Seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM i tornem a obrir l'agenda aquesta tarda a partir de les set. Presentació no d'un, sinó de dos llibres. A la 22 tenim d'una banda, Els arbres no s'ho mereixen, de Pol Estrada, i de l'altra, pel carril del mig, d'Alberra Pijuani. Per descobrir el meravellós misteri que ens aguarda aquesta tarda, Laia Regincós, no sé si és la persona que més mana de la geminada, però la que ha muntat tot aquest sarau, segur. Bon dia i bona hora.
Bon dia. Laia, ja no sé si en tenim prou a vegades a muntar-ne un, que ara els fem de dos en dos o què? Sí senyor, els fem de dos en dos. Els editors a vegades hem de ser una mica creatius amb les presentacions, així que ho provem així per aquesta banda. Què vol dir això? Jo no sé si és per aglutinar més públic, perquè vingui més gent...
No, la veritat és que, o sigui, aquests dos llibres, jo els hi trobo moltíssima relació. Perquè estem en un moment seguit fatal, horrible. És a dir, la situació catalana. En aquest sentit, què fan aquests dos autors? Agafen l'humor, agafen l'humor, agafen el sarcasme, agafen la crítica, la ironia, i intenten, d'alguna manera, com fer un retrat del nostre país. De quina manera? Enrient-nos-en, que és la millor...
T'anava a dir que visc en Valero Sant Martí, eh, entremig de tot això. Exacte, exacte, un altre dels grans, sí. Escolta, pel carril del mig, molt català, eh, tot plegat? Sí, bàsicament el que intenta aquí l'Albert Pijuan en aquest llibre és...
Ella intenta fer com una mena d'assaig ficció, diguem-ne, parlant d'una polèmica molt catalana, que és el fet de conduir pel carril del mig de l'autopista. Llavors, a partir d'aquí comença a desgranar, diguéssim, un munt de coses típiques catalanes, com són la llengua, com són les nostres institucions, com són els castellers, el Club Super3...
Un munt de coses, diguéssim, que ens han fet i ens fan i a partir d'aquí desmunta, diguéssim, el tema també del seny i la rauxa. Ell diu que ens hem de treure la rauxa de sobre i que hem d'anar pel seny. I el seny és prudència i és conduir pel carril del mig. Realment és un assaig sorprenent, diguem-ne, i tota una polèmica també, crec, a casa nostra. És que t'anava a dir entre el de la polèmica i el de la revista per anar a cagar...
Exactament, perquè l'altre llibre que presentem és en Pol Estrada, amb els arbres no s'ho mereixen, que bàsicament en Pol Estrada el que intenta fer aquí és partir amb aquest títol, sobretot partir d'un fet que no ens mereixem,
que és aquesta Catalunya que ens ha quedat del postprocés, aquest Barça de postguardiola, que diu ell, i al final d'aquesta generació que semblava que tot ho tenien a tocar i tot de cop tot s'esfondra. I en aquest sentit, en Pol construeix una sèrie de contes, diguéssim, amb un aire molt de Quim Monzó,
amb situacions completament anecdòtiques, irreverents, però que al final ens hi podem sentir identificats i agafa aquest absurd, en fa caricatura i li dona la volta. I llavors, en aquest sentit, també la pregunta sempre és de què riuen avui els nostres escriptors. I l'humor, en aquest sentit...
és un acte a vegades en defensa pròpia perquè neix com d'aquesta impotència entre la raó i el rampell, la injustícia, la desesperació i acaben fent com un diagnòstic de la realitat on permet jugar molt sortint d'aquesta seriositat en la qual estem massa basats, diguéssim.
T'anava a dir, Laia, és que em sembla que d'aquesta taula l'única persona que sap llegir més o menys veig tu. No sé si em pots llegir alguna cosa. Mira... Comencem pels arbres? Començaré abans per el del carril del mig. Vinga, vam. Al principi de tot...
que l'Albert Pijuan fa una mica de... diguéssim, ell parla sempre a través d'un personatge que es diu Felip Roda, d'acord? I en Felip Roda fa una mena de... diguéssim, aquest assaig de... de què significaria pels catalans sempre conduir pel carril del mig. Després d'un munt de pròlegs i prolegòmens de, per exemple, persones inventades que podem conèixer com en Josep Anton Drapero,
comença aquest petit assaig que comença amb una mena de, diguéssim...
revisió del que ell diu símptomes d'una malaltia crònica. I diu així, les enxanetes duen casc, les sardanes es ballen carregant bandoleres, ronyoneres, mariconeres o tot evacs amb total desvergonyiment. L'Institut d'Estudis Catalans ha acceptat que va al diccionari. La castanyera és una carbassa fent ganyotes i tots sants un carnestoltes.
els calçots es mengen amb guants de plàstic d'un sol ús, Sant Jordi ha estat segrestat per les urpes de Casa del Libro S.A., a Sant Joan no deixen cremar ni un paper de diari, la Diada Nacional, allò que fins i tot en els indrets més devastats servava un consens pel que fa al respecte i la solemnitat, s'ha convertit en una gincana de l'espai més tronat. I hem de començar...
s'ha acceptat que cap de les herbes remejeres que havíem emprat servirà. Diagnòstic de Catalunya. Sembla meravellós. De debò. Escolta, hem començat pel carril del mig. M'acabes amb els arbres, d'en Pol? Vinga.
Aquest fragment de relat que llegim ara és un relat que es titula Faula i passa a la sala de graus de la Universitat de Girona, on tots els alumnes de la sala estan morts.
Llavors la professora, ella va parlant, va explicant i fa veure, diguéssim, i de fet el lector també és com un acord tàcid que juga en Pol, de què res t'estranya i la professora tampoc, diguéssim. Diu així.
L'impacte sec, semblant el d'un monovolum atropellant un porc senglar, obliga a aturar les explicacions de la professora que mostra preocupació per l'escena. Canals, a què juguem? Crec que no es troba gaire bé, senyora, diu la Teresa Paradeda. O no, clar, no es troba bé. Això ja m'ho conec. Sortiu de festa fins a les tantes i després veniu a classe que us adormiu a sobre. El cos rígid d'en Cesc Canals s'estén còmodament a terra com una catifa. Té la cara blanca com la llet.
No mou ni un múscul, ni tampoc no se li eixample el tòrax cada vegada que ha d'agafar aire. La Teresa Paradeda té dubtes sobre si l'hauria d'ajudar a aixecar-se. De moment només s'ajupa una mica i li parla amb un fil de veu. Et trobes bé? A la sala de graus només hi ha silenci. És com si s'adreçés a un animal dissecat.
Aquí en Pol, bàsicament, feia una radiografia, en Pol va estudiar a la Universitat de Girona, i ell també ho explica a les seves entrevistes, de què està fent aquest sistema educatiu, diguéssim, amb els nostres alumnes universitaris, i és una radiografia d'una classe, jo diria qualsevol, a la universitat. Doncs tothom ha omplit la llibreria 22 avui a les 7 de la tarda, amb Pol Estrada, amb Albert Pijuan, un servidor, Laia Reginco, també hi seràs?
Sí, senyor. Doncs mira, i si fem que la cua arribi al Pont de Pedra, sorteix un dinar amb mi i la Laia. Ara! Però paga la ràdio, eh? Sí. Llavors em sembla que no. Però bueno, ja ho trobarem, si de cas. Això saldrà por antequera, que porto tot el matí dient tu. Humor en defensa pròpia, m'ha encantat aquesta. Laia Regincós, ens veiem d'aquí una estona. Fins després, moltes gràcies.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavinia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.cat. El més clàssic i el més actual del Soul, cada dos divendres a les 10 de la nit, al 92.7 de la FM. I en podcast a gironafm.cat. La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
I et fas gran quan cada vegada queden menys primeres vegades.
Seria la primera vegada d'aquesta temporada, esperem que no l'última. Torna el malomen per excel·lència de la música, almenys aquí a Girona FM. Què tal? Com estem? M'agrada molt aquesta sintonia que hem posat. Ocean's Twelve, diria. Tota la meva banda sonora de tot el programa és Ocean's Twelve.
Però a matar, o sigui, són totes les sintonies del David Lynch, em sembla que és, el compositor. Aquest riff de guitarra. Sí, sí. No, no, està guapíssim. Un dia hauries de fer això, bandes sonores de... Hòstia, en soc molt fan, eh, de bandes sonores. N'hi ha de molt xules, eh. Saps quin és per mi la meva banda sonora preferida? Aviam. Tarzantio. Sí o no? De Phil Collins, us ho juro. O sigui, sabeu quina dic, no? Hijo de hombre. Sí, és molt bona.
Ja parlarem de bandes sonores, mira, m'agrada. I de Phil Collins, també. L'altre dia... Últimament has vist aquest reel que surt ara tant, que posa... Solo Phil Collins puede empezar a cantar, ir a tocar la batería, pareciendo a tu professor de matemáticas. Bastant màquina. Joder.
En fi, va estar en màquina. Què tal? Com estàs? Estic molt bé. Estic molt bé. Hem passat un estiu canyero. Ara fa tot una mica més de baixada i s'està... Estic més tranquil, tal. El que passa és que, clar, no acompanya el temps tant. Però, bueno, ja forma part del meu humus operandi. Bueno, no serà pas l'última vegada que em véns a veure, no? No, no, no. Espero que no. Alguna més, alguna més. Saps que ho disfruto molt i que m'agrada molt estar aquí. Ah, tot bé.
Tot teu. Som-hi, va. Avui us parlaré del fenomen Rosalia. De fet, no us vull parlar de Rosalia perquè crec que ella se n'ha parlat molt, no? De fet, potser se n'ha parlat massa i tot. Sinó que vinc a fer una petita reflexió. Escoltem-la de fons.
És això que tothom... O sigui, tothom va flipar molt quan va sortir el disc Lux, no? Fa tres o quatre setmanes, no ho sé. Que si Rosalí aquí, Rosalí allà, que brutal, oh... No, no, però a dia d'avui ja no se'n parla. Correcte. Que consti abans que res...
que jo soc molt fan de Rosalie. Rosalie a mi m'encanta. No vull fer cap crítica cap a ella, ni molt menys, perquè és una tia que m'agrada molt com a artista, m'agrada molt el personatge que ha creat, m'agrada com a cantant, m'agrada molt la música que fa, m'agrada... Al final m'agrada tot d'ella, no? És a dir, la trobo una artista brutal. I, a més a més, l'últim disc el trobo perfecte. Una producció titànica, unes melodies precioses, i sé trobar la bellesa
l'art i l'amor amb el que està fet el disc. Ho sé trobar. El que vinc a criticar és la societat. És a dir, anem a parlar d'aquest fenomen fandom que ens estem acostumant a idolatrar coses perquè està de moda idolatrar aquella cosa. No sé si m'explico, eh? Totalment. O sigui, ens agrada realment
perquè la música orquestral fa anys i segles que s'està fent. És que l'únic que ha fet Rosalia, aviam, l'únic que ha fet moltes coses ben fetes, però l'únic que ha fet ha sigut portar-la a un públic més transgeneracional, és a dir, més transversal, en definitiva, portar-ho a tots els públics. I com que ho ha fet ella, tots li hem donat una oportunitat d'escoltar-ho.
Com que ho ha fet Rosalia, tots hem dit, hòstia, que guapo que és això, no? Però això passa perquè Rosalia ara mateix està en aquesta situació privilegiadíssima
perquè Rosalie ara mateix es tira un pet i tots diem, joder. Sensacional. Hòstia, que maco, tio, quina sonoritat i quin so tan profund. Completament. Però en veritat, i s'analitzen molt, no t'agrada la música clàssica, no t'agrada l'òpera, no t'agrada, no l'has escoltat mai, no t'agrada perquè a dia d'avui és que ja no t'estàs escoltant Berguin. Correcte. Jo podria entendre que un compositor de música clàssica ara mateix, allà des del sofà de casa seu,
Comença un piti ben tranquil·let i dius que s'està cagant amb tot. O sigui, s'està cagant amb tot. Pensant, què collons? Si nosaltres fot anys que fotem això i ningú ens ha fotut ni puto cas. Ara necessitarem que un rapero argentí d'aquests que ho foten de puta mare i que m'agrada molt a mi, necessitarem que un rapero argentí d'aquests foti un disc de tangos perquè el món actual descobreixi qui és Carlos Gardel.
Por una cabeza de un noble potrillo que justo en la raya afloja al llegar y que al regresar parece decir, no olvides ser hermano, vos a ver, no hay que jugar.
Por una cabeza metejón de un día, de aquella coqueta y risueña mujer, que al jurar sorriendo el amor que está mintiendo, quema en una hoguera todo mi querer.
Ara vaig estar la setmana passada a Buenos Aires, que és una ciutat que fèiem molt de temps que hi volia anar i vaig tenir l'oportunitat de poder anar. I vaig estar a un parell de llocs de tango, és a dir, d'aquells que dius, aquí es respira algú molt fort i molt profund, alguns locals històrics on va començar Carlos Gardel a tocar i tot això. Jo sempre he sigut molt fan de la música argentina, ja t'ho he dit altres cops, i Carlos Gardel n'és el pare. El vaig descobrir a través de Calamaro,
que feia bastantes versions de temes seus i sempre en part. Total. Gardel creix a Buenos Aires. Encara a dia d'avui és molt curiós, però encara no se sap si va néixer a Uruguai o a França. Sempre s'han disputat una mica. I ell és qui triomfa i és com el pare del tango i és qui porta aquest estil musical arreu del món.
La seva manera de cantar no només era tècnica, sinó que era pura emoció, tio. Ell cantava fent frases com allargant les síl·labes perquè tinguessin més sentiment. Tu escoltes una cançó seva i estàs escoltant una història.
De fet, a dia d'avui hi ha una frase que s'ha fet molt popular a Argentina que diu que Carlos Gardel cada dia canta millor. O sigui, inclús avui, eh? Tot i ser mort, la seva veu diuen que cada dia és millor. Escoltem-ho. ... ... ... ...
I ell me olvida. No importa perderme mil veces la vida. ¿Para qué vivir?
va ser un impacte gegant arreu del món, la seva mort. No sé, posem el cas com si ara mateix es mories... Messi. Sí, o Bad Bunny, per posar-ho en el gènere musical, no? I, de fet, va passar això que passa sovint a Argentina, que com que la seva llegenda no s'apaga amb la seva mort, sinó que encara creix més. Ja sabem com són, no?, una mica els argentins, que són d'idolatrar molt Maradones, Messi, i els tracten de déus, no? Mor al mite i n'és la llegenda. A full, exacte.
Ell és això, un mite, un símbol cultural, gairebé religiós, i tu passeges per Buenos Aires i et trobes com petits altars improvisats, murals gegants en parets d'edificis enormes i locals decorats amb la seva cara.
Canviem totalment de gènere. Passem a escoltar Gabina M. Patrés. Escoltem-ho. De l'imaginació.
Fins demà!
Quants cabells tan avorrits, tan curts? Quants matins no hi eres? Quants matins? Gavina MP3 és el grup revelació de l'any passat a Catalunya, que redefineix una mica el panorama musical d'aquest país. Escoltant el seu darrer disc, aquesta cançó que escoltem és Ciutat, que és com el hit, escoltant aquest darrer disc he trobat tocs
Tocs de manel, tocs de l'urban actual. He trobat una barreja de sons i sentiments que realment m'ha encantat. Els escolto bastant sovint. De fet, us recomano bastant que els comenceu a seguir perquè és allò que m'agrada dir a vegades que si la música fos com la borsa, poseu-hi pasta perquè hi guanyareu segur.
Crema el port i sona l'aitana. Quants matins et dic pensant en tu? Quants et dic vivint com de costat? I aviam com t'ho dic això, Adrià Giner, ho has tornat a fer. M'has trobat a faltar.
Ho has tornat a fer, t'he trobat a faltar, i és curiós, el trobador de la música rosinca i gironina per extensió i per dret diví. Hòstia.
Que Girona sempre et pilli de camí, eh? Sí, bueno, com que soc d'allà de l'Empordà, al final, vagi on vagi, quasi que he de passar per aquí, o sigui que pots estar tranquil. Carai, tu. Bueno, no, mentre no hagis d'anar-te'n ara cap a Llatinoamèrica o qualsevol cosa, ja et dic... Bueno, pot ser que hi vagi, perquè m'agrada bastant, eh? O sigui que... Podem canviar-nos. No, no, no. Podem canviar-nos allò, allò, ni que siguin dues setmanes, tio. Hòstia, seguit, jo estic... Parlem amb la cúpula de Girona. Estic molt content, eh? Estic molt content. Tio, no, el teu canvi de moment...
Adrià Gine, com sempre però com mai, creant càtedra un dia més. Moltíssimes gràcies. Una abraçada, merci.