Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
Dimecres, 1 d'octubre de 2025.
Avui no hauria de ser laborable en aquest país.
Vuit anys després, encara som on no vam triar ser,
però tampoc sembla que ho recordi gaire gent.
I l'afemèdida quedarà, en aquest cas, enterrada en el ritme del dia a dia.
Centrant-nos en el dia a dia, novament, he llegit aquest matí el tuit de l'alcalde de Girona,
denunciant una gravació sense consentiment en un parc infantil
mentre Lluc Salelles no exercia d'alcalde, sinó de pare.
Un individu fa, en aquest cas, la consulta a l'alcalde a viva veu
amb la intenció de publicar-ho a les xarxes socials.
I mira que no tinc bandera, però ho he trobat d'un gust pèssim.
Cal recordar que hi ha límits, que no ens queda sentit comú
i que el món està ple de carallons.
I aquest matí li he tret la pols als diccionaris de sinònims i antònims que tenia.
En tinc fins a tres de la meva etapa estudiantil
i he buscat l'antònim de Carallot.
L'antònim de Carallot és Arrau Vila. Bon dia i bona hora.
Molt bon dia. Sabia que avui aniria per aquí, això, eh?
Sí, sí.
No, és que és...
O sigui, t'ho prometo.
Mira que em venen insults molt més malsonants i tot plegat al cap, eh?
Però no sé si has vist el vídeo aquest.
Vaig veure alguna coseta, però són temes que...
Jo no he volgut dir res fins que no ha publicat ell alguna coseta i tal.
Sí.
I mira que ja et dic, jo no tinc bandera, jo no voto ni aquí ni allà ni d'allò.
Però, hosta, ho he trobat de Carallot?
Vull dir, abordar... M'és igual que sigui l'alcalde, un regidor,
com si és el director provincial d'Hisenda,
que també tocaria fer-ho, però bueno, no incidirem a d'allò, és broma.
No, pensis que quedarà així i ja te la tornaré un rato d'aquests, eh?
Quan el tu esperis.
El què?
El tema del Carallot ja te la tornaré.
Però és antònim.
No, no, no, ja hi ha.
Però saps què vol dir Carallot?
Sí, sí, sí.
Doncs l'antònim vol dir el contrari.
Bueno.
No és sinònim.
He dit que he buscat en els sinònims i antònims i que antònim...
Sinònims i antònims.
I l'antònim...
I sinònims.
Però perquè el diccionari es diu de sinònims i d'antònims.
Ja, ja.
Que no anaven contra teva.
Que t'estic dient que ets el contrari de Carallot.
S'ha cagat ara, eh?
Home, clar que m'he cagat.
Quan em mires d'aquesta manera...
No, en fi...
Tu, no, no...
Estem a dimecres.
Sí, però hi ha vídeos que certament potser no calen.
No cal.
És que és això, no?
És que hem perdut el sentit cómoc.
Sí, home, sí.
Però fa temps, eh, d'això.
El problema és que no ens n'hem adonat.
Ai, senyor.
No, no, no, està clar, està clar.
És el problema, que aquí dia passa any empeny i aquí estem, vuit anys després.
És com...
T'anava a dir, és com vuit anys després que ningú...
Vaja.
Tu on eres?
S'ha sortit poc al carrer.
Tu on eres?
Jo a Banyoles, jo a Banyoles.
Sí.
A Banyoles.
Hi havia qui s'havia perdut, que havia...
Bueno, es van perdre.
Es van perdre.
Cap on van anar?
Cap Espunellà.
Cap Espunellà.
Doncs mira, això em serveix perfecte, perquè avui parlarem amb la Núria Espunellà.
Ja que hi som, va per parlar del seu nou llibre amb els pits a l'aire.
Ara el comentarem.
També parlarem del taller, retallem les violències, de la mà de Còmnic, del col·lectiu.
Molt interessant, i és que va enfocat a persones majors de 60 anys.
Després parlarem, doncs, amb la Laura, aviam què ens explica.
I com no podia ser d'altra manera, si estem a Girona, avui parlarem d'habitatge.
Parlarem amb algú que domina molt més el tema que no pas com nosaltres.
Vull dir que això a vegades sembla el bar Manolo.
quan rajem d'aquí i d'allà, doncs, que vingui algú que realment domina, que en aquest cas és la Glòria Martí.
i que ens explicarà una miqueta realment quina és la situació de l'habitatge a Girona,
què és el que podem fer per intentar revertir-la a títol individual.
I ja no sé, vull dir, potser ens donarà també recomanacions de tendes de campanya per anar al parc del migdia.
Home, ania de bones, eh, t'entendes, eh?
Sí, sí, vull dir, és una cosa...
Ja hi ha que ser molt còmode, saps?
Home, clar, vull dir, entre els mil milions d'euros que em costa el metre quadrat aquí a Girona,
doncs, potser els 40 que val a la botiga aquella d'esports,
doncs, potser ens ho recomanen.
Això ja no ho sé.
En qualsevol cas, si et sembla, Raúl Vila, anem a parlar de llibres.
I avui parlem amb una de les escriptores més reconegudes de casa nostra,
Natural de Salrà, però ara ja s'ha tramuntanat una miqueta més.
Quatre dècades després del seu De Vuit, avui ens presenta, en aquest cas, amb els pits a l'aire.
Probablement la seva obra més personal, una no ficció,
on ens parla del que li ha passat a ella, també de reflexions pròpies.
Aquesta tarda presenta, aquí a Girona, i ja no m'espero més, Núria Esponellà, bon dia, bona hora.
Bon dia, ben retrobats.
Ben retrobats, ja ho has dit bé.
Avui, presentació a la Casa de Cultura, si no m'equivoco, de Girona.
A les 7 del vespre.
A les 7 del vespre.
Qui t'acompanyarà avui?
La Núria Riquelme.
Ah, i tant, sí, home.
I molta gent que m'ha dit que vol venir.
I tant.
Bé, ara sortim de la tortuga i ja en tens un parell que...
L'Eugènia, però, sí, per exemple.
Per exemple.
Jo t'anava a dir, primer de tot, Núria,
és probablement el llibre més personal que ens presentes?
No, això segur.
Seguríssim.
És un llibre personalíssim, fins al punt que m'he sentit,
en el moment de decidir si l'havia de publicar o no,
perquè era un llibre que no estava predestinat a ser publicat.
És el fruit d'uns quaderns que jo vaig escriure durant tota l'etapa de procés de la malaltia.
No és que ara encara no tinc la d'alta, però jo ja em considero és molt diferent.
Em trobo bé, jo em considero que estic curada, no?
De fer el meu procés, no? Encara acabar-lo.
Però aquest llibre és fruit d'això.
I aleshores, clar, quan vaig decidir que tots aquests quaderns els havia com d'ordenar una miqueta,
perquè allà hi havia fet un buidatge puri dur, no?
I em va semblar que els havia d'ordenar per veure on estava jo, no?
Aquella situació, aquell punt on estava.
I finalment va sortir aquest text.
I aquest text, que en principi no era per ser publicat,
doncs l'editora li va agradar, va dir
em sembla que està molt bé, que pots també ajudar gent.
I per aquest camí ha anat, perquè, encara que els títols són infrívol,
és molt literal també, perquè en el càncer de mama estàs sempre amb els pits a l'aire.
Tant per les tactacions, com per les mamografies, com per la radioteràpia,
o sigui, estàs tot el dia així.
Però també hi ha el sentit metafòric, no?
Que jo em despullo.
És el llibre més personal que he escrit.
Dic, soc jo tal com soc i explico coses íntimes,
però que són coses que puc explicar sense barrejar-hi persones del meu entorn que no...
En tot cas el meu marit sí que hi apareix,
però ja tinc el seu permís.
Anava implícit amb el càncer, vull dir.
Anava implícit amb el PAC, perquè en la meva situació,
mentre jo em feia les teràpies al Trueta,
doncs ell va entrar en un estat molt greu,
ingressat a l'UCI del cor,
el vam haver d'operar d'urgències,
llavors el que vaig fer va ser agafar la camper
i instal·lar-me a prop del Trueta i allà dormia, menjava, feia meditació i anava caminant.
Conec tots els boscos fins a Taelà, gairebé tots.
Era una manera de...
Per tant, sí, sí, esclar, explico coses personals.
Però al final vaig decidir que valia la pena o valia l'alegria,
potser seria una millor expressió, ja que parlem de paraules,
donar-lo a conèixer, perquè sí que pot ajudar,
crec que pot ajudar a moltes dones.
Jo ara estic fent dones i homes també, per què no?
Perquè no és un llibre,
evidentment aquest tipus de càncer el patim nosaltres,
però també hi ha homes que tenen càncer de pit,
i no és un llibre que se centri només en aquest tipus de malaltia,
sinó que parlo de canvi d'hàbits mentals,
que és molt important.
En el meu cas he hagut de fer molta feina a nivell mental,
amb el tema pors, eh?, perquè la por és un pensament.
En el tema també d'hàbits de conducta, no?,
i hàbits alimentaris, etcètera, etcètera.
Com va començar aquesta història, t'ho dic?
Perquè ara parlaves de les pors,
i em sembla que en aquesta societat
una de les paraules que més por fa és càncer.
Sí, esclar, és una paraula que imposa molt,
perquè sabem que han mort moltes persones
i que continuen malauradament morint,
tot i els avenços científics.
Jo crec que hi ha una part d'actitud personal,
en el meu cas, però si jo puc parlar personalment,
evidentment, jo no dono lliçons a ningú,
ni al contrari, no?,
el que vull és compartir.
En aquests tallers d'escritura terapèutica
que faig per associacions com Encolliga,
que a més els faig gratuïts,
perquè precisament és el que vull,
la meva petita col·laboració,
doncs, sempre dic, compartim,
no anem a imposar ni a ensenyar res,
cadascú trobarà, cadascú és mestre d'ell mateix.
Però jo en aquest cas,
el que vaig entendre d'entrada,
quan m'ho van dir,
que evidentment va ser un xoc,
sobretot una segona prova que em van fer,
que em van trobar els dos pits,
primer era un pit,
i després el segon pit ja va ser molt més dur.
Acceptar-ho, eh?
Llavors el que vaig començar va ser engegar,
afrontar la malaltia
de la manera que jo dic més positiva, no?
En comptes d'enfonsar-me,
és a dir que això no vol dir negar,
que passes per les pors,
per la ràbia,
enfadament, no?
Perquè a mi, tot això.
Tot aquest procés l'has de fer internament.
Però això es pot transmutar,
es pot canviar.
Com?
Jo sobretot amb les amistats
m'han ajudat molt,
però amb un treball intern.
Canviar hàbits mentals.
La ment hauria de ser la nostra eina.
Completament d'acord.
Però no ho és.
Es converteix en el nostre...
Nosaltres anem amb el pilot automàtic
i la ment va xerrant tot el dia,
amb la ueja de la casa,
que ja la coneixem,
i no som capaços,
de vegades,
jo parlo per mi,
d'aturar-la.
Jo ja feia temps que feia meditació,
però clar,
quan tens una malaltia així,
se't dispara la ment.
I aleshores hi ha el perill
que comencis a focalitzar-te
amb les proves,
les analítiques,
tot el que t'han de fer,
amb la malaltia,
jo vaig dir,
no em vull focalitzar amb això,
jo em focalitzaré amb la salut.
Cada pensament que vingui,
de ai, ai, ai,
com sortiran aquests anàlisis,
no sé què més,
preocupació,
aquest el canviaré,
el més aviat possible.
i si et vas fent conscient d'això,
doncs vas canviant-ho,
fent activitats que a tu t'agraden,
per mi era compensar aquest tipus d'angoixes,
doncs anar-me a la muntanya,
al mar,
molta natura,
molt de caminar,
tot el que fos contacte amb la naturalesa,
que és molt important,
almenys en el meu cas,
jo crec que per molta gent ho és,
encara que no ho sàpiga,
que esclar,
estem molt acostumats a les pantalles ara,
però el món virtual no ens salvarà de res,
el món virtual és només una eina,
que si no estem ben arrelats,
si no estem ben arrelats,
no la sabrem gestionar,
és com la ment,
llavors esclar,
tot un treball,
vaig fer tota una feinada,
però intentant no agobiar-me,
tampoc,
ni obsessionar-me en res,
i això m'ha anat molt bé,
m'ha fet que,
clar,
canviar la preocupació per confiança
és molt important,
i les dones,
jo vaig fer una,
també vaig fer teràpies complementàries,
una que em va anar molt bé,
és l'acupuntura,
que la mantinc,
per la part física i energètica,
i una altra,
és la teràpia de biodescodificació celular,
que em parla una mica al llibre,
que a mi personalment,
em va ser molt útil,
perquè em va confirmar
quin era el detonant
de la meva malaltia.
Sí?
Sí,
sí, sí, sí,
el teu tinc claríssim,
i el detonant sempre és,
en el meu cas,
que no l'explica,
no hi hauré el detall,
perquè aquí si no hi vull entrar,
perquè hi ha altres persones implicades,
però,
en el meu cas,
és d'estrès emocional,
un sobreestrès emocional,
clar,
jo ja també portava al damunt
gairebé cinc anys
de malaltia del meu marit
amb el cor,
després acompanyar la meva sogra
fins al final,
després acompanyar la meva mare,
arreglar tot el tema testamentari,
que,
a veure,
a nivell oficial
s'haurien de posar les piles,
i a mi,
si m'ho donen tot
amb un pac,
estaré contenta de pagar
i que no m'empipin més.
Ja.
Però porto dos anys
i encara ara
em fan presentar
papers d'acceptació d'herència.
Benvinguda a la involucràcia actual.
Per favor,
això és indigne.
O sigui,
això i tot l'altre,
tot el rest i el que vaig haver de solucionar,
per buscar l'equilibri tot plegat,
jo,
que aquí va,
ja el detonant.
I quan parlo
amb moltes persones,
no només dones,
persones que passen per càncer,
mira,
un director d'un banc
de proper a casa,
a la zona de l'Empordà,
em va dir,
diu,
jo l'he repetit,
el càncer que he tingut,
té un càncer de col·lens.
Dic,
escolta'm,
tu sospites d'on et ve?
Diu,
sí, sí,
jo ho sé.
Dic,
no estàs anant a teràpia?
Diu,
sí,
vaig,
ja,
va.
Perquè,
clar,
aquesta part íntima,
personal,
s'ha d'afrontar.
És que,
veure la medicina,
clar,
has de passar per el quiròfan
i jo estic agraïdíssim
als metges,
però nosaltres no som un cos així
que circula amb volant,
som ment,
som emocions,
som ànima
i per tant,
i consciència,
a més a més.
No, no,
o sigui,
totalment,
és a dir,
en el moment en què jo crec
que intentem sesgar
el cos de la ment,
tenim un problema.
Exacte.
Tenim un problema.
És el que s'està fent.
i és el que,
però és que el que em fa més por
del que estàs dient,
perquè parlant de pors,
és que la societat actual
ho diferencia.
Sí,
no, no, no.
Llavors,
no, és que jo estic malament,
però és cosa meva.
Ja,
però si aquesta situació
d'estar malament,
no,
posem-hi cometes,
es prolonga en el temps,
això et pot derivar
en alguna cosa?
És que l'és cosa meva
està bé fins a un cert punt,
perquè tampoc
hi ha coses
que te les pots reservar,
evidentment,
i amb tot el dret,
però si aquesta és cosa meva
vol dir que tu has de digerir
una cosa que per tu
és indigerible,
aleshores ja no vas bé.
Per tant,
necessites un tipus de teràpia,
poder-ho explicar,
a vegades les amistats
ajuden moltíssim
en aquest sentit.
Jo, per exemple,
el primer que vaig fer
en el primer diagnòstic
va ser trucar
a les meves amigues
més íntimes
i els hi vaig explicar.
Per què?
Perquè si jo
en aquell moment
hagués trucat al meu marit,
el meu marit
podia tenir una rítmia.
I llavors,
això m'ho he treballat molt,
no?
Com dic les coses,
no reaccionar
tan ràpid,
sinó respirar,
i llavors
aquest camí
de poder-ho explicar
a algú
que saps
que pot escoltar
fins i tot plorant
o en un moment
que estàs malament
i és capaç
d'acollir-te,
d'escoltar-te,
no jutjar-te
i acompanyar-te,
ho necessites
i els amics
són fantàstics per això,
no?
Perquè llavors
quan li vaig dir
al meu marit
jo ja estava
molt més serena.
Clar.
Ja l'hi podia dir
una altra manera.
No,
i al final
aquesta serenona
segurament
i li vas transmetre
a ell.
Esclar.
És que
jo el que estic veient
per la meva experiència
és que quan tu
et preocupes,
en el cas
de moltes mares
això ens passa,
no?
Ens preocupem
molt pels fills,
perquè les dones
tenim una tendència
cuidadora important,
de vegades excessiva.
I esclar,
preocupar-te
ens han fet creure
que si no et preocupes
no estimes
i és al revés.
Si et preocupes
enfonses en l'altre
perquè li estàs
transmetent
que no confies
en ell
o en ella
amb els fills,
no?
No és una qüestió
de preocupació,
és una qüestió
que comencis
a confiar
que aquell teu fill
o taula filla
o la persona
que tens allà
al teu costat
té totes les eines
per en sortir-se'n
i llavors
tu pots acompanyar,
això sí,
has d'acompanyar,
però acompanyar
és molt diferent
que preocupar-te.
Núria,
jo sempre he defensat
que som el resum
del que hem viscut.
Sí.
En aquest sentit
entenc que ets una persona
no diré radical
perquè potser
no és un giro
de 180 graus
però ets una persona
molt diferent
de com va començar
tot això.
Sí,
sí,
esclar,
m'ha canviat,
la malaltia
també m'ha fet veure més,
bé,
però jo ja sabia
moltes coses
però en realitat
no les estava aplicant,
comencem per aquí,
allò que ens passa
que dius
no,
ja sé que hauria de fer
més meditació
però no tinc temps,
gran excusa
de la ment,
una gran excusa
de l'ego,
no tinc temps.
A veure,
aquest no tinc temps
l'has de reconvertir,
has de veure
on està aquest temps,
perquè pot ser
cinc minuts
cada x temps
i cinc minuts
els tens segur
al llarg del dia
unes quantes vegades,
no?
o simplement posar
la consciència
en el que estàs fent,
perquè jo parlo
molt de viure
l'ara i aquí,
el passat
que està passat,
què hi pots fer?
Res.
Si hi ha llavors,
una altra història
que hi hagi sentiments
de culpa,
després has de fer aquí
un treball també,
perquè la culpa
no serveix per res,
és una porqueria.
Se li inventa aquí
la ment.
Per què?
Perquè et jutges
a tu mateix,
doncs fora judicis,
què crem?
Si t'has equivocat
amb alguna cosa
i has de demanar perdó
la demana,
si tu ho creus.
Si no,
te perdones a tu mateix
per haver tingut
aquella visió limitant.
Ja està,
s'ha acabat.
Coherència.
Coherència.
Però la coherència
la ment no la té.
Si ens escoltem la ment,
no la té.
I això durant molts anys
havia anat més,
doncs sí,
amb la ment,
feix les coses.
No és que no sigui,
jo soc bastant reflexiva,
però des de la ment.
I ara,
aquesta reflexió
la passo més cap al cor,
més cap a la consciència,
millor dit.
És a dir,
parar-me i dir,
a veure,
això que ara iré a dir
o això que ara vull fer,
està responent
a el que jo realment soc
i sento
i sé que em farà feliç?
Quan parlo de feliç
no parlo de happy flowers, eh?
No, no.
No, és que hi ha gent que,
ui, fins ara,
l'optimisme,
bueno, aquest és un happy flowers.
No, perdona.
Algun dia hauríem de definir bé
el que vol dir felicitat.
que al final...
Jo te la puc definir ràpidament,
el meu concepte de felicitat.
I jo crec que el tenim igual,
mira què et dic.
per mi la felicitat
és un estat de pau
i de tranquil·litat interior.
I aquí s'ha acabat.
O sigui,
aquells xutes,
aquelles pujades
d'adrenalina,
bueno,
estan bé en un moment determinat,
però després ve la baixada.
Correcte.
I això sí que és completament
d'ansietat.
I si anés a donar-li la volta,
vull dir,
al final és
la no incoherència
amb tu mateixa
pel que ets,
pel que penses...
A mi ja no m'interessa.
A mi en aquests moments
ja no m'interessa.
Ara em diuen no sé què.
Oh,
per d'altres dic,
va,
dragons cants
i ja n'he fet molts.
Ja no m'encancen cap més,
tu.
No em vingueu
amb aquestes històries.
Jo vull una vida
tranquil·la
en el sentit interior.
No vol dir
que a fora
no estiguin passant
moltes coses,
compte.
però vull una vida
que jo em senti
en pau amb mi,
que ja he fet
el que he pogut
i que si passa alguna cosa
doncs bé,
no ho he pogut evitar.
És que el que veig,
Núria,
és que ens planteses
una cosa
que va completament
a des temps
del que ens envolta.
Sí,
però és que si no som
capaços d'anar
a des temps,
no podem estar
sants realment.
Jo ara aquí
no vull donar
cap lliçó,
com he dit,
ni molt menys.
Sóc la primera
aprenent
i ho dic
en aquests tallers
d'escriptures
i me'ls dic
jo no us vinc
a ensenyar res,
jo vinc a compartir
i estaré molt contenta
que us obriu
per compartir.
Però sí que ens hem
de treure màscares
més autèntics,
no?
Anar a l'autenticitat.
Si no som capaços
de fer això,
clar,
buscarem sucedanis,
que és molt humà,
eh?
Jo no dic que no sigui,
jo també ho he fet,
vull dir que
sucedanis,
videojocs,
no sé,
fins i tot l'art
pot ser un sucedanis,
un sucedanis,
que em sembla bé,
perquè jo també ho faig
d'alguna manera,
però si només és un sucedanis
i no és un revulsiu interior
que te permeti
fer aquella catarsi,
això per això
l'escriptura
permet fer aquesta catarsi,
l'art permet fer,
això és molt bo.
Ara,
si el que és
és una addicció,
si només és una addicció
al mòbil,
al no sé què,
això no en solucionarà
mai absolutament res,
per més intel·ligència artificial
i per més iaies
d'intel·ligència artificial
que hi hagi.
No ens solucionaran res,
al contrari,
si no estem arrelats
i coherents
en el nostre jo,
profund,
més profund,
no en aquest ego tan pesat,
que a vegades
em surt a l'ego,
evidentment,
perquè en tinc com tothom,
i dic,
bueno,
calla,
vés passant,
és passant,
però la gràcia està en que
a través de la meditació
o tan sols
d'aquesta assumpció
de com ets
i com funciona la teva ment,
te'n pots adonar,
tens aquells segons
per adonar-te'n,
mira,
ja està parlant
aquest boig,
ja hi tornarem a ser,
i quina...
Sí, senyor,
ja està aquí,
ja és aquí,
fora,
fora,
vinga,
deixa'l passar.
Núria,
si haguessis de triar un missatge
que t'encantaria
que la gent s'emportés
després d'acabar de llegir-te,
al final,
les interpretacions
són completament individuals,
però una cosa
que t'agradaria
que diguessis,
ostres,
doncs que la gent
es quedi amb això.
que l'experiència de vida
és meravellosa
i que la malaltia
ens pot agafar
des del punt de vista positiu,
ens pot fer aprendre
encara a valorar més
aquest moment,
aquest instant present.
I això és clau
per mi ara,
sí.
No sé què em durarà,
espero que sigui ja,
perquè ja tinc una certa edat,
si hi ha una cosa instaurada en mi,
ara ho és,
m'ha costat molt,
però crec que això
és el valor que tenim.
I sobretot
ara amb la motxilla lleugera.
Motxilla lleugera
i confiança
en l'ésser humà,
en la grandesa
de l'ésser humà.
Això que ens fan,
ens ha querido dir-ho,
els mitjans de comunicació,
etcètera,
només notícies negatives,
jo sé tots els titulars,
estic informada,
però jo no permeto
que allò
entri dins meu,
perquè ens fa baixar
la nostra vibració,
i llavors
és molt més fàcil
que entri la tristesa,
l'angoixa,
la frustració,
el malestar,
dic a veure,
el que has de fer
és estar bé tu
per poder donar.
Si tu estàs bé,
vibrant bé,
en el teu lloc,
estaràs afavorint
el teu entorn.
Si tu estàs carregat
de preocupacions i angoixes
que t'han vingut de fora,
l'única cosa que faràs
és estar malament tu
i no ajudar ningú.
Aquest és el meu lema, no?
Ara,
jo respecto tot,
i que tothom
ha de fer el que sent.
Em sembla una carta
de presentació magnífica
per poder anar
aquesta tarda a les set
a la Casa de Cultura
a la teva presentació.
Sí, parlarem de moltes coses, eh?
Per això mateix.
Legirem algun fragment.
És un can a la vida,
aquest llibre.
No és un llibre trist
en absolut.
No és un llibre
de lacrimògen
en absolut.
Hi ha moments còmics,
que jo dic,
de bromes còsmiques
que m'ha fet la vida, no?
I és que són moments
molt durs,
molt durs en què dius
ui, ara ja és com
trio anar-me a tirar el tren
o el mar
o em recupero
i agafo força.
En aquests moments
han passat coses
que m'han fet riure.
I llavors,
ja ho explico
en un moment molt crucial,
vaig acabar
després de tot un buidatge
de plor
i del que fos,
rient com una boja.
Per què?
Per què?
Vaig riure dues hores seguides,
però és una manera
de triure,
de dir,
no sóc aquest personatge,
fora del...
O sigui,
surt de l'escenari
i ves tu mirar
com a observador.
Mira el personatge aquell,
perquè la vida
és una pel·lícula.
És així.
Set de la tarda,
Casa de Cultura,
amb els pits a l'aire,
amb Núria Esponallà.
Moltíssimes gràcies
per aquesta estoneta
i per parlar-nos de tu,
perquè al final
parlar-nos de tu
és parlar-nos del teu llibre.
Sí,
bàsicament,
sí, sí.
Gràcies a vosaltres
per la vostra escolta
i per ser aquí.
L'actualitat,
L'actualitat en 180 segons.
Cada hora en punt
arriba a l'actualitat
concreta i directa
de la ciutat
i del país.
Tot el que passa
a Girona i Catalunya
concentrat en 3 minuts
als botlletins informatius horaris.
A Girona FM,
la gironina.
Fes una foto del terrat
que des d'aquí
que des d'aquí
es pot veure en Mart.
La roba estesa
al meu agost,
un camp d'espigues
i cargols.
Esperarem
que passi el fred
i sota l'arbre
parlarem de tot.
Un biorritme
lamentant
un mar d'antenes
i animals.
Els astronautes
volen baix,
els núvols
passen
com qui no
diu res.
Amb les butxaques
a les mans
caminarem
els passos
d'altres
peus.
Esmorzarem
pan bol i sal
ho vestirem
amb unes copes
de vi.
Deixem davant
de la ciutat
la tarda
llarga
i potser
més,
molt més
de la nit.
Un altre lloc,
un altre temps
on parlarem
amb altres veus.
El meu secret
subtitulat
camins d'arròs,
camins de blat.
esperarem
que baixi el sol
i sota l'arbre
parlarem
del temps.
Un biorritme
lamentant
d'un tros
de vida
artificial.
Els astronautes
volen baix,
els núvols
passen
com qui no
diu res.
Amb les butxaques
a les mans
caminarem
amb els passos
d'altres
greus.
Esmorzarem
pan bol i sal
ho vestirem
amb unes copes
de vi.
Deixem davant
de la ciutat
la tarda
llarga
i potser
més,
molt més
de la nit.
un esplendor
i part болs
de la nit.
D' Votee
Fins demà!
Fins demà!
Podcast a GironaFM.cat
Cocodril Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta GironaFM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12, però de la nit.
És el temps del Cocodril Club.
Tot un clàssic de la ràdio.
Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock.
Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí.
Dissabtes de 10 a 12 de la nit.
Aquí a GironaFM 92.7 FM.
Cocodril Club.
El programa revival de l'Albert Malla.
Hasta luego, Cocodrilo.
No pasaste de cañar.
Hasta luego, Cocodrilo.
García i Tarribas Associats.
El programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona.
Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres.
Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí.
Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí,
obre la finestra cultural de la nostra ciutat.
Girona FM.
La teva ràdio.
La gironina.
ADN gironí.
ADN 92.7.
La ràdio de Girona.
I quan ja passem 6 minuts del punt de dos quarts de 12 del matí,
seguim en directe als Quatre Rius a Girona FM.
Deixem enrere de moment la presentació de la Núria Espunellà
amb els pits de l'aire que ens el presenta avui a la Casa de Cultura
a partir de les 7 de la tarda juntament amb Núria Riquelme.
Saltem nosaltres cap a un altre tema i és el del taller
Retallem les violències per a persones majors de 60 anys.
Això ho tindrem aquest pròxim dia 6 d'octubre
entre les 10 i les 12 del matí al Centre Cívic Montilivi-Girona.
I per poder comentar la jugada ens acompanya Laura Quintana
de la mà de Kemonik.
Bon dia i bona hora.
Bon dia.
Primer de tot, Kemonik.
Som una associació gironina.
Fa 8 anys que estem treballant en cooperació internacional,
principalment a un poble que es diu Sant Lucas Tolimana, Guatemala.
Treballem prevenció de les violències masclistes allà
i aquí fem actes de sensibilització.
Llavors, Laura, en aquest cas,
en el taller de Retallem les violències,
jo crec que destaca per una cosa
i és que va enfocat a persones majors de 60 anys.
Sí.
Aquest taller és la continuïtat del que vam fer la setmana passada
a la Fira de la Solidària,
que ho vam treballar amb joves d'entre 16 i 22 anys.
Llavors, és un projecte, el Retallem les violències, de continuïtat,
de l'any passat que vam fer murs de violències,
aquest any és la segona fase,
i la idea és que sigui sempre un projecte intergeneracional,
perquè amb les gent majors de 60 anys
sovint és un col·lectiu invisibilitzat en aquest tema,
que no es parla,
però poden ser realment agents de canvi
dins les famílies i les comunitats.
És que, de fet, jo crec que fa molts anys
que les campanyes de sensibilització, etcètera,
sempre han anat com molt enfocades al món educatiu,
a la gent més jove,
és a dir, allò que deia, no?,
que els hem d'educar des de ben petits,
però, clar, si que és després
que et quedava tot un segment de població
d'una altra època
que no entrava en aquest target.
Exacte.
I que venen d'un context molt diferent a l'actual
i, per tant, també els hem de posar llum, no?
Llavors, per això hem fet un triangle, no?,
entre gent jove, gent majors de 60 anys
i el col·lectiu de Guatemala,
que aquí sí que és molt més divers en quant a edats,
però per intentar fer un projecte
que sigui intercultural a més d'intergeneracional.
Les violències masclistes, vull dir,
també són presents a la gent major de 60 anys?
Evidentment.
Crec que ningú se'n salva.
Vivim en una societat
que hem normalitzat moltes coses
que no haurien de ser normals
i no les hem etiquetat
dins del títol de violències,
però que sí que ho són.
I, de fet, el projecte el que fa
és, a través de l'Isaberg de les violències,
identificar aquelles violències
que estan per sota del nivell del mar
i que poden ser senyals d'alarma
i que si les detectem des d'un inici
no cal que arribem a la part visible de l'Isaberg,
que és el que normalment sota més els mitjans de comunicació.
Clar.
Llavors, tot això plantejat, ja ho heu dit,
per aquest dilluns, dia 6 d'octubre,
entre les 10 i les 12,
al Casal Cívic de Montilivi.
Veig que amb el suport de l'Ajuntament de Girona, evidentment.
Sí.
I, vaja, com es planteja aquest taller?
Què vols dir, com es planteja?
Com l'estructura?
Sí, com l'estructurem?
Mira, és un taller que s'inicia explicant d'on venim,
del context aquest.
No el fem sols, no el fa només Kemonic,
el fem juntament amb l'Associació Cultural La Noia del Monyo,
amb la Maria i l'Ingrid,
i llavors nosaltres aportem els nostres coneixements
en violència masclista
i elles amb la seva part artística
i també de defensa en temes de gènere.
Llavors, sempre hem defensat,
ja des de l'any passat que vam començar a treballar amb elles,
barrejar els temes de gènere
i defensa en contra de les violències masclistes
amb l'art.
L'art és qualsevol metodologia artística,
et permet expressar,
potser d'una manera més indirecta
i com que sabem que és un tema difícil de parlar a vegades,
sobretot si es tenen experiències personals,
l'art et permet entrar en temes
que d'una altra manera no podries.
Llavors, el taller el que fa és,
a través d'aquesta primera part de context,
segona part de formació o xerrada més informativa
de què és l'Isabert de les violències
i quines violències tenim invisibilitzades,
a partir d'aquí identifiquem,
a través dels testimonis que vam recollir l'any passat,
que són més de 100 testimonis de violències,
anònims de persones,
d'homes i dones d'entre, et diria, 16 i 84 anys,
d'aquí i Guatemala,
les persones utilitzen el collage
per visibilitzar i posar una part visual a aquests testimonis.
i després esperem de cara al 25N
poder materialitzar això amb alguna expressió artística,
potser sigui un fanzine o una exposició d'algun tipus,
que encara està per definir en funció dels resultats
d'aquests primers tallers.
És el que t'anava a dir, tenim aquest taller,
però entenc que en tindrem algun més,
vull dir, anem donant continuïtat també a la proposta?
Sí, sí, sí.
O sigui, s'han fet, de fet,
es van fer els primers tallers amb joves,
ara es fa amb gent gran,
s'està fent en paral·lel a Guatemala,
llavors, a finals d'octubre,
quan tinguem el resultat d'aquests tallers,
és fer aquesta segona part,
que és el més el muntatge artístic,
que li doni continuïtat
i també amb un recurs educatiu
que doni continuïtat de cara l'any que ve.
Com es pot apuntar a la gent?
Com us poden buscar, trobar?
És un taller totalment gratuït,
només han de presentar-se al casal cívic de Montilivi,
una mica abans de les 10 del matí
i preguntar pel nostre taller
i benvinguts i benvingudes seran.
No és necessari cap tipus d'experiència
amb l'àmbit artístic ni amb collage,
de fet, amb l'equip,
a mi em van fer fer també el collage,
perquè, evidentment,
ho hem d'experimentar també nosaltres
com a facilitadores i com a coordinadores del projecte.
Laura Quintana,
moltíssimes gràcies per aquesta estoneta
i que vagi superbé aquest taller aquest pròxim dilluns.
Moltes gràcies.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet.
als Quatre Rius,
amb saït esvai,
entrevistes, gent, cultura, històries.
Girona pren la veu.
Al 92.7 FM,
a les plataformes i a les nostres xarxes socials.
Girona FM.
La teva ràdio,
la Gironina.
Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols,
i a les nostres xarxes socials.
Camins que ara no hi són.
Vam deixar-ho tot,
el cor encès pel món,
per les parets de l'amor,
sobre la pell.
Erem dos ocells de foc sembrant tempestes.
ara som dos fills del sol en aquest desert.
Mai no és massa part per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu resor.
Camins,
somnis i promeses.
Camins,
ja som nous.
Camins,
ja somnis.
No és senzill saber cap on has de marxar.
Pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu resor.
Camins,
que ara s'esvaeixen.
Camins,
que es va fer sol.
Camins,
vora les estrelles.
Camins,
que ja són nous.
Seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM.
Passa un minut del punt de 3 quarts de 12 del matí.
Encarem recte final del programa d'avui.
Ja hem presentat un llibre,
el de la Núria Esponellà,
ja ho hem comentat aquesta tarda a les 7 de la tarda.
A la Casa de Cultura valgui la redundància.
També el taller sobre retallem les violències
que hem comentat ara amb la Laura,
que tindrem aquest pròxim dilluns.
I avui toca parlar d'habitatge.
Ho farem amb algú que domina bastant més del tema,
no pas com nosaltres.
Vull dir que, bueno,
de tant en tant traiem el tema,
diem que si els lloguers són més cars,
més barats, qualsevol cosa d'aquestes,
avui parlem amb Glòria Martíelles,
Personal Shopper Immobiliària.
Bon dia i bona hora, Glòria.
Bon dia i bona hora.
Jo t'anava a dir,
anava a posar API i em dius,
no, API no,
Personal Shopper Immobiliària.
Val.
En què es defineix exactament la teva tasca?
La meva tasca està totalment centrada
en poder ajudar els compradors
a accedir a comprar un habitatge.
Val.
Val.
El mercat, jo soc API, eh?
Val.
Jo porto 10 anys treballant com a API
i com molts altres ens vam donar compte
que el, bueno, em vaig donar compte
que el comprador està totalment perdut.
I més tal com està el mercat ara,
avui en dia, no?
Desconeixement, desconfiança
i poc, i poc, i poc producte.
I aleshores jo em dedico una part de la meva feina
és amb el comprador estranger,
que aquests no tenen temps,
han de venir a, bueno,
expressament...
I també em dedico al comprador local,
que ja no és tant per falta de temps,
sinó també per la complexitat del procés de compra.
Jo crec que també s'ha incrementat una cosa
i és que ara la gent ha de ser més creativa.
Per què t'ho dic això?
Perquè abans, antes, que dirien els meus pares,
ells estalviaven X calés durant X anys,
anaven al mercat i deien,
val, doncs puc pagar-me això, perfecte.
Jo crec que ara també és com que hi ha
tants laberins a l'hora d'obtenir el finançament,
etcètera, tot això, vull dir que
també la gent ha de ser més creativa
a l'hora d'accedir al mercat de l'habitatge.
Correcte.
És una miqueta com fer punta de coixí, no?
Sí.
La hipoteca, no sé què,
l'oferta que hi ha,
no?
Mirar els portals immobiliaris,
acabes com marejat,
no tota la informació que et donen
és la correcta,
o sigui, ara la informació del que hi ha al mercat
està a l'abast de tothom,
però, no ho sé,
acaba com, no t'acaba,
no sé, acaba com sobrepassant.
A mi m'han dit que és de primer
de comprar-te una casa
no entrar en aquests portals
a buscar el pis.
M'han dit que és de primer, eh?
No, que t'han dit que has de fer.
Vull dir, m'han dit que has de preguntar a algú,
has d'anar a les agències,
a gent especialitzada,
diu, no vagis als portals,
diu, perquè és de primer de comprar-te una casa.
Doncs,
jo no estic d'acord,
bé, no estic d'acord,
perquè les agències
no treballen pel comprador,
treballen pel ganador,
i la gent especialitzada
el sapis també.
Què vol dir?
Que tu entres en una agència
i dius,
busco un pis de 3 dormitoris
a l'Eixample 9
sobre uns 350,
tinc dinerons,
bueno, he de demanar hipoteca i tal.
No t'agafen ni nota,
perquè en tenen 50, com tu.
I aleshores,
per això dic que és que el comprador
està molt perdut.
És a dir,
que el personal shopper immobiliari
passa a ser,
per entendre'ns,
com el representant del comprador.
Clar,
aleshores,
jo,
quan agafo un encàrrec,
que veig possible fer,
no coses impossibles,
el que faig és,
primer faig una avaluació
d'aquell comprador,
jo sé que és un comprador
que té finançament,
o l'he d'ajudar,
que és el finançament,
però sé que ho pot fer-ho,
i a partir d'aquí
jo començo la cerca
i aleshores jo sí que vaig
a companys immobiliaris
i altres immobiliaris
i els dic,
escolta,
tu,
estic buscant això,
estic buscant això,
però tinc un comprador
que és comprador de debò,
o sigui,
no et mereixeré
fent 37 visites,
fent-te preguntes tontes,
tot això
t'ho estalviaràs
i a part no,
vull dir que sabràs
que compraràs,
que vendràs segur,
no?
Això als Estats Units
ja feia anys que es feia,
jo me'n recordo,
aquests programes de la tele
que sortien allò
diumenge al matí,
que el venedor
tenia un representant,
el comprador en tenia un altre
i els que es posaven d'acord
eren els dos representants,
clar,
en el model tradicional aquí,
no,
vull dir,
hi ha una persona
que el que fa és d'intermediària
i evidentment,
com més car es vengui
aquell domicili
o el que sigui,
més comissió s'emporta.
Clar,
i la figura
de l'API tradicional
fa un joc molt estrany
que es treballa pel venedor
però es posa al costat
del venedor,
sembla.
Clar.
I ara està així
entre dues aigües
perquè està mediant
i en aquest cas no,
aquest cas es fa
entre dos professionals.
Als Estats Units
es fa molt
a repartir en les comissions
i ara em sembla
que va sortir una llei
que deia que no,
que cadascú cobrava
del seu client
que és el que fem nosaltres
o faig jo
o fa l'associació
de personal shoppers.
Glòria,
vosaltres,
vull dir,
jo no sé si s'ha animat
molt al mercat immobiliari,
és a dir,
no sé si heu notat
ara post pandèmia
especialment
que hi ha
més ball de bastons,
més sardanes,
que tothom té més presses
i que això s'ha animat,
vull dir,
que sembla la discoteca
a partir de les dues
de la matinada,
s'ha animat ara
per les condicions
de les hipoteques,
el mercat immobiliari
a Girona,
jo fa quatre anys
que treballo a Girona
i jo treballava a Barcelona
abans i em vaig trobar
en un mercat
molt,
molt,
molt enquistat
amb propietats
molt cares
que sempre les veies
als portals
que no es venien
ni a trets
i ara
crec que
l'API,
l'immobiliari
i el venedor
han agafat
més consciència
que els preus
no es poden posar
a la barri en barram,
no?
Els preus també
han pujat
però hi ha molta més
molt bona oferta
d'hipoteques
amb la qual cosa
el mercat
s'ha activat una micona
i el poc
que hi ha al mercat
perquè hi ha molt poc
quan s'aconsegueix
que el preu
de venda
se l'és...
Quadri a tothom?
Quadri,
quadri a tothom,
quadri amb el valor
de la propietat
troba comprador.
Clar.
Clar.
Una pregunta
molt tonta
i és,
poder més enllà
de com hem arribat
a aquesta situació,
és a dir,
entenem que
ara mateix
els preus
són alts
Sí.
Sí,
per les nostres
economies són alts,
jo crec, eh?
I la gran pregunta
de totes
i és,
perquè clar,
això ho dèiem
l'altre dia
amb en Mas Mitjà,
dilluns,
que hi havia
aquesta llei
de,
ara no me'n recordaré
com es diu,
que els preus
pugen
però no baixen.
És a dir,
normalment,
ja diuen
que no hi ha
ni cap bombolla
ni aquestes històries
que ja hem passat,
però si aquests preus
han pujat,
és a dir,
la idea,
o jo entenc
que des del sector
el que veieu
és que com a mínim
es mantindran.
Jo des del sector
crec que es mantindran,
jo crec que són cars
però és que és car tot,
vull dir,
són cars els cotxes,
és car el cafè,
és car,
tot és car.
Doncs sí.
i el fet
és que no són
en el mercat immobiliari
quan un pis
està fora de preu
perquè no es ven,
és que per molt
que vulguis
i per molta gent
que estigui buscant
un pis
de quatre dormitoris,
dos banys,
al carrer
Joan Maragall,
si no està el preu
que el mercat
demana,
és car.
Si està el preu
que la gent pot pagar
i que la gent diu,
ostres,
doncs sí,
caret,
però val,
el compro
i ara no és car.
I després,
els preus poden baixar,
sí,
perquè quan va haver
la bombolla
estaven molt alts
i jo encara he vengut
preus l'any passat
per sota
del que havien comprat
durant la bombolla
immobiliària.
De preu a bombolla?
Encara n'he vengut dos
per sota del preu
de la bombolla.
Imagina't en quins preus
es venien aleshores.
Ara s'estan arribant
però continuen dient
no,
encara no estem als límits.
Jo crec que no arribarem
tan amunt,
però clar,
jo és la meva opinió
i ho puguin a tothom
perquè tu llegeixes un art.
A mi m'arriben
del col·legi d'apis,
d'idealista,
del no sé què,
a l'altre l'he enterat,
ara per Instagram
i tothom té la seva versió.
No,
això és molt fàcil
perquè el 2008
tampoc ningú s'ho veia venir
i mira què va passar,
o sigui,
ja pots anar a escoltar
el que vulguis.
Clar,
el 2008
el problema va ser
finançament,
del finançament,
que era tot construït
sobre un cartell
de night.
i al final entenc,
vull dir que encara
estem arrastrant
les conseqüències
de tot allò
perquè al final
va parar
una construcció
que estava desmesurada
evidentment
perquè anàvem al ritme
de tres països europeus
a la vegada,
tot això va frenar
en sec
i després
noves promocions,
des de llavors,
com aquell qui diu,
vull dir,
van quedar
pràcticament inexistents.
i sobretot a ciutats
de Barcelona
es nota més
aquí a Girona
hi ha construcció nova,
es fa,
o sigui,
Vilablareig s'ha integrat
a Girona,
més o menys
s'ha acabat integrant,
tota la part
de
de
de
Fontejau
i tot allò
i aquí
per l'eixample
també s'està construint,
o sigui,
Girona
trobo que el que és
obra nova
encara se n'ençur.
Encara prou...
Sí.
Ja.
i però
el que és
segona
segona
mà
costa
que la gent...
Jo suposo que quan la gent té una cosa molt bona
no la vol vendre.
Clar,
i que per ells això val 300.000
quan realment el mercat potser et marca 180.
Clar,
aquí està la feina d'un bon api,
és dir-li no,
és que aquest preu no el vendràs.
Ja.
I aleshores...
Però és molt gironí no fer-te a casa,
potser.
I no fan cas,
no fan cas.
Per això et dic.
Però jo crec que també s'està arribant,
s'està fent un canvi
Sí.
perquè jo crec que a mica en mica
cada vegada s'estan adaptant,
s'estan fent cas,
bueno,
estan fent cas els sapis aquí.
I els sapis també estan entenent
que ho han de dir,
ho han de fer.
O sigui,
perquè jo vaig arribar a treballar aquí
i em vaig quedar molt sorpresa
perquè ell de...
Ai,
a quin preu el vol vendre?
Com a quin preu el vol vendre?
I on és clar,
jo m'he quedat molt sorpresa,
no?
Ja.
I ara crec que a mica en mica
els mateixos sapis també s'han dit
no, no,
bueno,
si vol el posem a aquest preu,
però el preu és aquest
i ja ho veurà com no funcionarà,
s'estan professionalitzant.
I t'anava a dir,
ja per últim,
que ja entrarem en detall
un altre dia,
però el tema de burocràcia
encara és un problema,
és un hàndicap pel sector.
Tota la burocràcia
que hi ha a la compra-venta de pisos
o de cases.
No,
no sé com dir-t'ho
perquè sí que hi ha problemes legals
a l'hora d'acceptar herències
i tot això,
però el que és la burocràcia
jo trobo que no és tan complicada
i és necessària,
entre altres coses,
es demanen una sèrie de documents
aquí a Catalunya
que no es demanen a Madrid
o altres comunitats
de l'Estat,
però que jo crec que són necessàries
perquè donen seguretat al comprador.
Clar.
I aleshores són tràmits,
són tràmits que tampoc et porten
no porten massa temps.
Sí que has de pagar
una cèdula d'habitabilitat,
sí que has de pagar
un certificat d'eficiència energètic,
però la persona que compra
no està comprant a Cegues, no?
Glòria, com has vist,
com que no en tenim gaire idea
en aquesta taula,
a menys l'Arnau,
que és gran tenidor.
En aquest sentit,
et podrem enredar de tant en tant
per comentar la jugada?
Enredeu-me sempre que vulgueu.
Sí?
Ah, doncs ha fet.
Doncs queda dit
i ha quedat gravat,
vull dir que si no anirem ajutjats
i tot això.
Glòria Martí,
moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.