Tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat, la web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. 11 i 5, benvinguts als Quatre Rius.
Dijous, 22 de maig de 2025. Si diuen que el maig cada dia un raig, de moment tenen raó. Dic de moment perquè quan es campin aquests núvols que tenim a Girona arribarà l'estiu com aquell que diu. Aquella calor també, que estimem i odiem a parts iguals.
Ja allarguen els dies, les nits ja es fan més curtes i encarem la rampa final abans d'arribar a Sant Joan. Em sembla que tothom amb aquella sensació que fa baixada, deia tothom però potser als nens no els hi passa tant, la de no complicar-nos gaire la vida també fins que arribin les vacances. Queda poc per a tot en general però acabem bé que tot just estem acabant el mes de maig i encara queden uns quants capítols per viure.
I el que comentava ara serveix per a tots els mortals, excepte una persona que no juga amb calendaris, amb un senyor del seu temps, també dels mesos i probablement de la temperatura. Arnau Vila, bon dia i bona hora. Què tal, molt bon dia. Com anem? De dijous, un dijous que tenim una mica de tot, eh? Perquè al matí hem tingut pluges, ara em sembla que tenim una mica de sol i a veure què tindrem a la tarda, però... No, però no has entrat en el detall.
Què ha passat? És que entres amb tantes coses que ja no sé com entrar. Clar, Nauvila, és que t'anava a dir, tu ets una d'aquelles persones que desafia el pas del temps, que no creu en això de l'estacionalitat, i que de fet és capaç de fer pessebres un mes de juny. Home, és que si no, què faràs els pessebres?
Bé, no ho sé, clar, aquí la gent normalment el fa el 21. No, no, no. Els pessebres s'han de fer molt de temps. És que, a més a més, no són ben bé pessebres, són diorames que després representen un pessebre. I porten molt de temps i molt d'estona, si els vols fer, decorats, amb detalls... I si et falta pallasso, recorda trucar-me. No he fet mai, es pot fer un cirque amb pessebre? És que es pot fer de tot.
Per això. Un any faré un circ. Si ho pots imaginar, Arnau Vila, ho pots fer. És com la pastisseria, igual. Només faltaria. Escolta'm una cosa, avui eduquem-nos amb Ana Julià d'aquí uns instants. També parlarem amb el doctor Josep Maria Sirvent, que farà la cloenda de la quarantena jornada de l'agrupació de Ciències Mèdiques i de la Salut d'aquí a Girona. Parlarem de crisi climàtica
i salut, i acabarem amb el doctor Xavier Fàbregas, també parlant, ja veuràs, sobre la xarxa de suport a les famílies, també, en aquest cas, casos d'addiccions. Molt bé. Qualsevol cas, Arnau Vila, si et sembla. Doncs ens hi posem. Vinga, va.
Moment de l'Eduquem-nos en aquesta secció on, com ja sabeu, volem aportar alguns recursos per a les famílies i al seu dia a dia. Avui volem parlar sobre la ment filosòfica, espiritual i el propòsit vital dels infants i adolescents, perquè també en tenen. La pregunta és quan eclosionen de l'ou, però això millor que ens ho expliqui algú que domina bastant més el tema, que no passa.
Nosaltres, Anna Julià, llicenciada en Filosofia i Lletres, també en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport i responsable de Formació i Innovació de l'Escola Montessori Palau. Bon dia, bona hora i ben tornada, Anna. Hola, bon dia, bon dia a tots. T'anava a dir, m'agrada molt el tema d'avui perquè indirectament ens estàs parlant també de quan un infant o un adolescent comença a veure o entendre realment com funciona el món.
Sí, és molt diferent pensar quan l'infant comença a veure i entendre com funciona el món de quan s'està preparant i està entrant totes les dades que li serviran per això, perquè des del moment que neix o des del moment que està fins i tot al ventre de la mare ja està recollint dades perquè un dia pugui passar això per la seva intel·ligència, la seva raó, allà als voltants dels 6-7 anys.
Però dels 0 al 6 anys l'entrada de dades és enorme, ingent, i aquí és on potser es conreu tot el que serà la part moral, espiritual i la part de dimensió no material d'aquest infant. Clar, després parlem de l'evolució, sobretot seguit, i és per què podem afirmar que els infants tenen aquesta predisposició natural?
definim el pensament filosòfic en general? Perquè copsen, des de ben petits, copsen el detall de les coses. Són sensibles a la bellesa, en una dimensió molt profunda. Quan un nen et diu, mira, mira que fia això, mira aquesta sorra que fina. Això ho estan captant, estan connectant amb la natura, amb l'univers. I nosaltres com els adus, ah, sí, sí, els hi seguim la veta, però és que ells, per ells això és molt profund, o aquella flor tan bonica...
aquella estètica, ells connecten perfectament amb la bellesa. De fet, hi tenen una predisposició, una tendència a l'elevació. A veure que aquella flor és molt i molt maca i no és simplement perquè té aquests tres colors que m'agraden, ells ja copsen que aquella flor representa una natura viva, una natura...
diguem-ne, harmònica, etcètera ells connecten amb això, aleshores en funció del que vagi passant al llarg dels anys del que anem fent els adults de l'entorn d'aquesta capacitat de sorprendre's i de copsar això
es va quedar en gris aquesta potencialitat d'anar més enllà o realment al contrari, es potencia i es va omplint de significat, de valor, etc. Però ells tenen una predisposició a l'ordre, a la perfecció. No, mira, posem-ho ben posat. És a dir, busquen aquesta estètica i això és perquè els connecta amb l'ordre universal en què formen part. El que passa és que no en són conscients.
Clar, de fet, quan nosaltres ens fem grans, pregunta que et faig, Anna, al final tendim a ser més pràctics amb tot en general. Aquí està, ells són cerimoniosos, preparem això, si tu els hi enganxes una mica a l'aire, una cosa ben senzilla, venen els avis, anem a ordenar, posem un ram de flors aquí, els tindràs enganxats un dematí, a netejar, a ordenar, o bé un amic, el que passa és que nosaltres això no ho connectem,
No som conscients que això està connectat amb la seva capacitat després de dimensionar una vida, o uns valors, o un propòsit de vida, com parlarem més endavant, alguna cosa que els superi a ells, sinó que sigui per als altres, pel bé comú, i després ho desmuntem tot i després ho hem de tornar a muntar. Però si realment no perdéssim el fil d'aquesta predisposició,
Segurament que, o dit d'una altra manera, els nens i nenes, nois i noies que tenen la sort, que a casa s'ho creuen tot això i segueixen l'aire, tenen molt de guanyat a l'hora de després veure que les coses van més enllà del que purament és material, toquem... Clar, és que al final també és posar-li valor a aquest tipus de coses. Ara parlaves sobre aquest concepte de propòsit vital. Com el definiries? Sí.
Bé, els experts ja l'estan definint, la neurociència l'està definint, és a dir, és una il·lusió o diverses il·lusions que està basada, enfocada a fites o a reptes
que ens transcendeixen a nosaltres. Per tant, no és jo triomfaré, jo seré metge, jo arribaré aquí, sinó el que jo soc capaç de mobilitzar en el meu entorn, pel bé de l'entorn, un compromís mediambiental, un compromís social, una implicació amb les persones amb dificultats de qualsevol tipus. Per tant,
Aquesta dimensió que ens atrescendeix, ens fa, segons diuen els neurocientífics, ens adona diversos efectes positius. El primer, ens desestressa dels èxits personals immediats, aquests que es veuen, del prestigi, del diner, de l'èxit acadèmic, professional. Ens desestressa, perquè com que t'estàs enfocant en una cosa que atrescendeix, no?
que va com més enllà, sembla que no hi tens res a perdre i tot a guanyar, per tant, te desestressa. Però és que, per altra banda, mobilitza a nivell neurològic, i això, evidentment, si tinguéssim un expert aquí ens ho podria explicar millor, mobilitza àrees del cervell que, després de la llarga, ens dona, ens aporta una reserva cerebral cognitiva de cares d'afrontar el deteriorament amb l'edat, etcètera. Per tant,
és també un factor protector, per exemple, per demències, Alzheimer, etcètera. O sigui, que té com dues dimensions, una que sembla com més relacionada amb la salut mental més immediata, que te desestressa, que t'allibera una mica més de tota la pressió que ens posem per resultats, resultats, resultats, això ja ho tenim, però després el que estan veient és que també a mig i llarg termini
t'afavoreix a nivell neurològic cerebral i ja comença a haver-hi força dades que és un factor protector és que ara em ve una reflexió meva ara aviam què en penses tu però la vida és molt pendular és molt cíclica i tot això que tenim de petits per entendre'ns aquesta sensibilitat aquesta visió de la bellesa de l'ordre jo crec que la perdem amb el pas dels anys però després la clau és tornar als orígens com sempre
I és això que dius, no?, de desestressar-nos una miqueta de la immediatesa, jo crec que el gran èxit després, quan potser tens 20-30 anys, és precisament tornar una miqueta als orígens. Sí, però, Saïd, a veure, i si no ho perdem, i si ens acompanya sempre aquest idealisme o aquest romanticisme que tenen els infants...
Però és que fa 15 dies, la setmana passada, que els adolescents i els nens han participat a la ciutat de Girona, no els nostres, a totes les escoles, decorant els espais o fent la seva piràmide o a dalt quan han tingut espais. Ostres, aquests nois i noies implicats en això, i 13, 14 anys, com 7, 8, és igual. O sigui, de seguida connecten, perquè hi ha una predisposició.
Per què ho fas això? Això t'apujarà la nota? No. Això ho fas per tal. Ah, però si és que resulta que envellim els carrers s'impliquen ràpid. Però s'impliquen ràpid si els dius ens n'anem a fer, ajudar la fundació, no sé què, és que s'impliquen ràpid.
ells es creixen quan veuen que allò els supera a ells. En canvi, si els deixes només en una cosa que també es parla molt ara, la rumiació adolescent, mirar-se el llombrigo, com estic, com em sento, et quedes allà en el bucle de les emocions, això estressa. Però en canvi, si dius, escolta, qui ve, què hem d'ajudar, tal cosa, els projectes de voluntariat, tot això s'hi enganxen de seguida. Per tant, no cal fer una parada si poguéssim enllaçar-ho.
Jo estic pensant en aquests pares i mares joves dinàmics que agafen la bici, que porten el seu fill, que gaudeixen, anem a fer això, sorra, res, és que la imatge del castell de sorra a la platja que el pare a si mig implica, no cal que s'impliqui gaire, els nens ja s'ho fan sols, però bueno, està per allà. Jo crec que sí que es pot enllaçar, eh?
És que m'ha agradat molt, ara això que acabes de dir, perquè t'ho dic, a vegades molts problemes dels que tenim sol ser perquè amb aquest agossentiment... Donem l'esquena. I que ens mirem tant a nosaltres mateixos que deixem de mirar què ens passa a l'entorn. Clar. I els problemes ens els inventem, o sigui, mirem dintre nostre i potser no hi ha cap problema, però comencem a identificar problemes que potser no ens toquen. No, i és que, clar, també ha anat molt bé que s'hagi posat al centre el tema de la salut mental. Totalment.
però compte perquè no ens podem quedar pensant i he identificat les meves emocions no ens hi fem mal perquè després ens entren aquells missatges de estic deprimit, vaig a compres que dius, no això no, ho dius així no t'ha passat a tu mai això de sempre hi ha algú que en qualsevol situació de la vida et diu és que ara m'ha de venir
anava a dir l'hòstia, m'ha de venir el cop, m'ha de venir el cop, m'ha de venir... Perdona, és que potser et ve, o potser no et ve el cop. Sí, també. Tranquil·litza't, saps? Sí, una mica, preparar-te per lo pitjor, sí, està com molt a la que salta, i no, ostres, els nens i nenes... Bé, és que el que parlàveu del calendari.
Els nens i nenes el que capten no és el final de curs ni tot això, el que capten és com estan els adults de revolucionats, perquè per ells, o sigui, el dia arriba i la rutina, i això és el que els hi va bé, el que passa és que, clar, són molt sensibles, és un altre tema que demostra aquesta... És a dir, que la natura els dona tanta sensibilitat...
perquè siguin capaços de canalitzar-la i ambicionar coses positives identificar-se que són part d'un tot que nosaltres en canvi ens emparrem en fer-los el rei de l'univers o el centre de l'univers i no, tu te relaxaràs molt més si en el teu fill li ensenyes que aquí s'ha d'estar callat mira, és que aquí no podem parlar hem de parlar molt fluixet perquè molestem
Llavors el nen que descobreix que és capaç de fer això, per què? Perquè molestem, no sé, estem en una sala d'espera del metge. A partir d'aquí poden aparèixer moltes coses, però esclar, si penses, esclar, li he de portar tres joguines perquè si no què faré? Allà se'm saltarà per les cadires. No, tu tens capacitat de dir-li. I ells estan molt ben predisposats.
Moltes vegades és pensar-nos que són adults en petit, i que tu ets el que tens el problema, el que necessites, tot aquest parar, parar, aturar-nos, anar a poc a poc, gaudir de cada pas, és una mica això. No, no, totalment. I ara parlaves sobre això, de com les famílies poden fer que no perdem aquesta sensibilitat des de ben petits.
És que els nens t'hi posen fàcil, et comencen a fer preguntes i quan són més petits són preguntes potser d'associacions que nosaltres no les veiem lògiques perquè òbviament ells capten, són una esponja i capten, capten i fan preguntes perquè connecten coses que com a adult dius ai i ara per què em ve amb aquesta pregunta i com li ha vingut això? Clar, són esponges i associen, no?
Però entrem-hi en aquestes preguntes, conversem amb ells, ells moltes vegades volen conversa, doncs seguim la conversa dels nens i nenes. Després, quan siguin més grans, potser ja no seran aquestes preguntes tan inconexes, potser ja seran, ostres, a casa d'aquest amic meu...
A veure, no és que sigui molt rellevant, però criden molt, per exemple, i en canvi a casa nostra tenim més tendència a no cridar. Parlem-ne d'això, no? És a dir, conversem amb els nens. O sigui, la filosofia és estimar la saviesa i la conversa, l'enraonar, quan enraonem, raonem. Aleshores, hi ha molt d'aprenentatge filosòfic de trobar...
quina és la pregunta amb la que podem respondre una pregunta. Per tant, quan ells ens pregunten, fem-los una altra pregunta que vagi més enllà, que els faci ells tornar la reflexió. Conversem amb ells, aprofitem, escoltem-nos, i jo sempre ho dic, s'han d'observar molt els nens i nenes. El que passa és que parlant d'aquest pensament filosòfic, compartim les nostres preocupacions de debò, evidentment en funció de l'edat,
Busquem si tenim nosaltres un propòsit vital també que ens atrescendeixi, perquè no pots pretendre que els nens i nenes tinguin un propòsit de vida generós. Hem de tenir molt present que els valors es compren o s'acrereixen a partir de valors.
Tu els pots ensenyar a ser agraïts si capten el que és la generositat. O sigui, s'aparellen l'agraïment amb la generositat. Tu no pots demanar a algú que sigui agraït i pagar-li uns diners perquè t'agraeixi alguna cosa. Bueno, sí, clar, t'agrairà els diners, però els valors es connecten amb valors, no? Per tant, com a adults hem d'ensenyar-los quins són els valors de referència. Mira, doncs aquí hi ha un nen que juga i que li agafa la joguina amb un altre. Doncs nosaltres no agafem les joguines dels altres nens. Clar,
Perquè nosaltres volem que tots els nens estiguin contents. Ja tens un valor. Els nens han d'estar contents. Jo puc fer alguna cosa perquè els nens estiguin contents. I si li deixes jugar amb tu, ja li estàs donant un valor. Siguem generosos. Comparteix aquesta joguina.
Però clar, els pares no poden esperar que els nens ho facin tot, o sigui, nosaltres necessitem tenir 3 o 4 valors clars de referència, no gaires, la pau, el compartir, i tot això hem d'anar estirant del fil, i anar estirant del fil.
El que passa és que al final els pares, i jo també, i suposo que tu t'hi trobes, també a vegades és complicat, però al final aquest tipus d'atenció que requereix el fill requereix una atenció activa, una atenció present, i a vegades tot s'ha de dir, jo ara no sóc pare, però quan et trobes que al final del dia estàs molt cansat, ha acabat tot allò, també el pare com s'hi posa en aquesta situació?
Sí, mira, fa uns anys es parlava molt del concepte de temps de qualitat. Sí, correcte. No sé si ara, potser no se'n parla tant, però potser ens sembla que el nostre fill, posa un exemple, necessita, al sortir de l'escola, ens sembla que necessita estar una hora al parc. Potser no ho necessita.
però després per estar una hora al parc hem de córrer per fer la dutxa, per banyar, per sopar i després no podem gaudir de parar la taula, d'esperar potser aquella hora de parc, a veure, segurament que el nen a l'escola ja ha tingut estones també per saltar i córrer perquè a les escoles donem temps de descans i donem temps de pati i llavors potser ets tu el que dius si jo vaig allà al parc un rato m'assec i parlo amb algun adult però és que potser tu estàs complicant la vida moltes vegades els adults amb els nens ens compliquem la vida totalment d'acord
decidim si preferim anar a voltar per l'estall de Banyoles o a voltant de l'estall de Banyoles on no hi ha cap botiga, o decidim anar a voltar a un lloc on hi ha botigues i ens demanarà altres coses i li haurem de dir que no, o li haurem de dir que sí. Pensem una mica, ens compliquem la vida moltes vegades. I una de les coses que necessiten els nens és temps per fer les coses. Si en tens poc, doncs no te'n restis més. També hi ha nens, també dius, és que necessita cada dia una estona a jugar. A veure, sí que necessita una estona a jugar, però és que per ell...
La vida ja és un joc. Exacte, i banyar-se sol, i dutxar-se sol, i obrir el pot del sabó, i no sé què, i tal, tot això, ja, és un aprenentatge, o sigui, no cal dir i ara juguem, i ara, els nens no parcel·len d'aquesta manera la seva vida, és com molt més natural, i si tu ara perds el temps perquè estàs aquí, doncs, badant, o parlant amb un altre adult, i ell està allà, bueno, doncs arribaràs a casa i tindràs més show, no? Per tant, vida senzilla, és que els nens són molt senzills, eh?
Si al final les coses complicades a la vida és fer-ho fàcil. I de fet, i no sé si ho vaig comentar un dia amb tu, un dels espais de millor temps de qualitat amb un fill o amb una filla, probablement dels de major intimitat també, és el cotxe. Tornant.
Se'n parla molt d'això, fins i tot et diu que el meu fill no vol parlar de coses de sexe, doncs prova en el cotxe, que després tal, no? Sí, efectivament, clar, si en el cotxe, en lloc d'estar amb una pantalla, estàs mirant per la finestra i comptant els pals que passen o jugant al B.O.B.O., és un temps amb molta qualitat.
Ja no per parlar de coses filosòfiques, simplement per deixar que el cervell flueixi i jugar, o cantar cançons també compartides, en lloc de potser posar música de la llista, perquè és clar, està clar que si tens un trajecte... Va haver una mare dies enrere que em va explicar que... com m'ho va fer anar? Que aparcava...
Va veure que no podia aparcar molt a prop de l'escola i que sempre estava intentant aparcar a prop. I al final un dia va dir no, aniré abans, aparcaré llum i anirem caminant aquests deu minuts. I aquests deu minuts, el millor regal del dia. Vull dir, no? Vull arribar el més a prop possible de l'escola per deixar-lo el més fàcil. Doncs no, mira, ja saps què? Faré això, no? I a ella també li havia funcionat això. Anar a peu a l'escola també dona molt de peu a parlar, estar tranquil, a observar...
Jo també m'admira molt veure els pares que cada vegada més van amb bicicleta amb els seus fills, que els porten, o que els nens van amb la seva bicicleta i els pares amb la seva. Treballo que també és molt bonic, perquè els pares estan dient el nen que tu ets capaç d'anar sola a l'escola i un dia jo no aniré darrere teu, però jo ja sé que et saps el camí, que saps que aquell encreuament és més difícil que els altres, saps que aquí hi ha una sortida de gratis... Aquestes rutines són molt positives, no? O anar a fer una excursió repetidament...
i que un dia el nen et digui, va, mare, podem anar-hi, que ja tenim 12 anys, ho hem fet moltes vegades 11, però recordeu aquell tros, que hi ha aquell pont, aquell pas que és difícil, i se'n recorden, no? És que a viure se n'aprèn vivint, i al final jo crec que això està molt... O sigui, el que estem comentant avui m'agrada molt perquè al final estem evitant la situació de nena o nena bombolla.
Vull dir que és aquell concepte, n'hem parlat moltes vegades, que és algú que arriba, m'ho invento amb 18-20 anys, i és un client de la vida, que això em va agradar molt també, que m'ho vas comentar un dia. Sí, sí, que és un client que ha estat tan centralitzat al seu entorn amb ell, tant pel que fa que no li falti de res, com pel que s'espera d'ell, que xoca molt, no?, perquè...
que no et falti de res i després m'ho vull cobrar no és una relació pares-fills sana, que no et falti de res no al revés, segurament que recursos més limitats donen millor resultat com ens distribuïm la roba durant la setmana, les peces de roba els dies que tens activitat física, els dies que no o com la maleta de l'any passat i de fa dos anys encara pot funcionar segurament que tot això li estàs donant molts més recursos perquè no siguis un client sinó que siguis part activa
i després, esclar, resulta que a sobre encara vull resultats, no? És a dir, que no té donat, no té empoderat, que també aquesta paraula compta, perquè allò del poder... Sí, és que les paraules són molt tramposes últimament, eh, Anna? Sí, sí, sí, no, últimament no, sempre, sempre. Per entendre'ns, o sigui, la filosofia del llenguatge, o sigui, és una branca real de la filosofia, no? Perquè la paraula fa la cosa, no? O realment...
Però això et deia al principi, allò de sortir de la U, perquè al final és incentivar precisament l'esperit crític també de la persona i que no visqui un pilota automàtic. Clar, perquè si tens un propòsit de vida, aleshores el que fas és dir i això que jo estic fent ara m'està enfocant al propòsit vital? Això ja ho deia Plató. És a dir, qui entre dues coses positives escolliria la menys positiva? Tots intentaríem anar a la positiva. Doncs es tracta de...
Que els infants i els adults diguem, això que farem ara ens orienta a allò que creiem que és bo, positiu i més positiu del tot? Sí, doncs endavant. Això no ens desorienta? Doncs això és el que hem d'aprendre els infants. Allò que t'orienti al teu propòsit vital, endavant. Allò que veus que no, potser ni cal o potser fins i tot cal evitar-ho.
Anna Julià, moltíssimes gràcies. M'ha agradat molt la d'avui. No, no, perquè jo me n'he adonat i dius, ostres, jo m'hi he trobat, per exemple, jo crec, i molta gent segur, amb aquest fenomen pendular de dir, és que a vegades el millor és intentar tornar una miqueta a les arrels i tot ser una miqueta més. L'ascència humana. Sí, i a tornar a tots, abans de tot aquest soroll que ens va començar a contagiar amb l'adolescència i que s'ha mantingut
durant part de la vida adulta o no adulta, i crec que sí, o sigui, crec que al final les respostes les tenim molt més a prop del que ens pensem. Tal qual. Crec que sí. Anna Julià, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies.
Ens vam retrobar una nit d'estiu en un cicle especial de cinema francès a la fresca. El meu plan era tornar aviat, però al final tot es va anar allargant i els dos vam decidir sortir de gresca. Se'ns va fer tard, va dir, no agafis pas el cotxe, si vols et pots quedar, que al pis hi tinc un quarto express per convidats.
I et deixo aquí sobre un cobrellit, perquè ara no, però després fotràs que ja veuràs. Si tens gana o vols aigua, tu mateix pots fer, pots fer com si fossis a casa. La manera com va dir bona nit i va picar l'ullet era fàcilment malinterpretable. Vaig augurar una nit per la posteritat, fer un cim, fer un vuit mil, fer quelcom difícilment igualable.
ja no passava res. Només aquell silenci trencat pel meu somier, potser no era el seu tipus millor que no fer res. I en una paret o fons, impresa en blanc i negre, hi havia un pòster d'en Babart, potser ell podria dir-me per què em ballava el cap.
Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc. Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc.
Ell va dir que en casos com aquest no es tracta de ser més guapo o de ser més lleig, sinó d'estar convençut de fer-ho. Jo vaig dir ri ja, però si ara hi vaig, ella no ho vol. Després què? Després tot això acaba siguent un rotllo patatero. BAM! VA! COM! I DAF!
en un pleno seqüència una frase magistral. Una dona és una dona, no et preocupis tant se val. L'endemà vam esmorzar i tan sols vaig mirar-la i a l'hora de marxar ella em va fer un petó que encara no s'interpreta.
Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre el prono book. Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc. Ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc.
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïd esvall. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
I fem el repàs a l'agenda, i és que avui tenim la quarantena jornada de cloenda de l'agrupació de Ciències Mèdiques i de la Salut de Girona, i dins de tota l'esqueleta trobem una conferència, anava a dir, si és que nosaltres som uns avançats al nostre temps, Arnau Vila, perquè la conferència gira en torn a la crisi climàtica i salut, evidències i solucions,
i em sembla que no hi ha veu més autoritzada per fer-ho, que el doctor Josep Maria Sirvent, aquí ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Bon dia, què tal? Com esteu? T'anava a dir unes jornades que serveixen de cloenda. Vaja, ara ho deia, som uns avançats al nostre temps perquè aquest tema nosaltres ja l'hem tocat, eh?
Sí, sí, sí, ja saps que aquest tema ens té molts sensibilitzats i cada cop que fem alguna entrada en la ràdio, doncs parlem d'alguna manera de relació entre el clima, l'ambient, en fi, l'obert, no?
amb la salut. I aquest any, el tema de la cloenda de l'agrupació de Ciències Mèdiques d'aquí de Girona, que és una filial de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona, doncs hem triat aquest tema. És un tema que ja pots sospitar que l'he triat jo, perquè m'agrada molt. Llavors, convidem el senyor Jordi Camins, que és un
és un expert en glaceres i ens explicarà l'evolució de les glaceres del Pirineu. O sigui, és una conferència que fem a dos, entre ell explicar l'evolució de les glaceres i jo explicaré una mica l'efecte de la crisi climàtica en la salut, amb tres aspectes que algun ja l'hem comentat aquí a la ràdio...
però que ara tampoc revelaré, perquè és una cosa que em guardo per la taula. Però jo crec que és molt interessant. No avançarem gaire res, perquè evidentment el que volem és que la gent vagi cap a l'auditori aquesta tarda, però que sí que la pregunta és molt simple i molt clara, i em sembla que la resposta serà un si rotund, i és si hi ha una relació directa entre la crisi climàtica i la salut. Bueno, tenim una sèrie de problemes de salut importantíssims, lligats...
a la crisi climàtica. Això està clar, ho veurem, ho veurem. És sorprenent, perquè hi ha dades molt sorprenents que dius, ostres, com pot ser això? I ho explicarem aquesta tarda. Fixa't, avui mateix hi ha el 3CAT, a les 3.24, les notícies, hi ha dues notícies que tenen aquesta relació del clima i la salut. Fixa't, un és...
el de la contaminació, que ja el vam tractar en l'últim programa, ho veureu, al final hi ha aquesta notícia, la contaminació de Barcelona. I l'altre és la disminució del gel a Groenlàndia, que és el que tractarem aquesta tarda.
és evident que tots aquests modificacions del clima ens afecten en la nostra salut està claríssim el que passa que no ens donem compte és sumatori i al final ens trobarem si no hi posem remei amb un problema molt important que pot ser d'un abast semblant a la pandèmia vull dir que és així
Jo no sé si és que ens vigilen o què passa, però cada vegada que passa per aquí pels estudis, doctor, vull dir, sempre fan dos o tres temes a l'endemà que van una miqueta en relació a la seva intervenció. Sempre. Exacte. En els mitjans de bas nacional, sí, sí, és així.
Doncs en qualsevol cas ens hi trobarem aquesta tarda, la quarantena jornada de Cluenda de l'agrupació de Ciències Mèdiques i de la Salut d'aquí de Girona, amb aquesta conferència Crisi Climàtica i Salut, evidències i solucions. Doctor Josep Maria Sirvent, moltíssimes gràcies, una abraçada molt forta. Moltes gràcies a vosaltres i a la ràdio Girona FM, que sempre està a la guait de lo que passa a la ciutat. Gràcies, Said i tots vosaltres. Vinga.
Deputació de Girona.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat, la web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
I encara en recte final d'aquests quatre rius d'avui, camí del punt de tres quarts de dotze del matí, seguim en directe amb el bo de l'Arnau Vila, que la gent no es pensi pas que no hi és. Arnau Vila, què hi ets per aquí? No, encara estic per aquí, eh? Estic aquí amb els botons pujant i baixant volums i es pot fer que això soni el més bé possible. No sé si de la pandèmia en sortirem, en vam sortir millors o no, però del programa d'avui n'estic segur que sí, perquè hem passat amb l'Eduquem-nos amb l'Anna Julià, amb el doctor Josep Maria Sirvent i ara es torn del doctor Xavier Fàbregas del Mas Ferriol. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia, Seït.
Ara feia dies que no ens veia. Sí, feia un parell de mesos. Que anàvem amb jaqueta i ara ja anem amb polo. Doctor, jo crec que avui toquem un tema gros, molt gros, perquè sí que és veritat que normalment el tema d'addiccions i tot plegat fa molt de soroll dintre dels seus barems, però darrere de totes aquestes històries sempre hi ha...
Una família, sempre hi ha una xarxa de suport, digue-li amics, coneguts, saludats, que a vegades queden com darrere de tota aquesta foscor i tenebres. És cert, perquè hem de parlar que quan hi ha un problema d'aquest tipus hi ha un grapat de gent que pateix, pateix el propi...
per dir-ho d'aquesta manera, en primera persona, i no hem d'oblidar que també n'és víctima, encara que moltes vegades se'l posi en aquesta posició de butxí, de culpable, etc., i es fa un judici moral, però sobretot també pateix una sèrie de gent que, en principi, rep la patacada de manera indirecta, sense haver fet res, només havent-se trobat moltes vegades aquesta...
aquesta situació complicada que costa molt demanarà Costa molt i sobretot jo crec que hi ha un accent molt marcat que és en el comportament erràtic normalment de la persona addicta és a dir que ja diem no és que sigui butxí al contrari és víctima però en aquest sentit normalment les substàncies o fins i tot
D'altres que no tenen a veure amb substàncies, ara estava pensant en la ludopatia, per exemple. Vull dir, són mecanismes que el que fan és que posen aquest accent en el comportament erràtic, uns comportaments que a vegades o molt sovint solen anar en contra d'aquesta xarxa de suport. És que n'hem parlat alguna vegada, les addiccions no tenen un component lògic. O sigui, el lloc del cervell on es desenvolupa tots aquests circuits de recompensa, aquesta necessitat de fer una sèrie d'accions, encara que et portin
conseqüències negatives no és la part lògica del cervell, és la part de les emocions, el que diem el sistema límbic, i en aquest sistema límbic hi hem de contraposar en aquesta part emotiva, hi hem de contraposar la part de la raó, la part que permet d'alguna manera matitzar els nostres desitjos, que ens permet fer una segona lectura de les coses que volem, de manera que fem més el que es necessita o el que toca que no pas el que volem.
I això és un procés que es destorota absolutament a les addiccions, es destorota absolutament a la majoria dels problemes de salut mental. Ahir veia una persona deprimida i les filles s'enfadaven que la mare no fos capaç de fer aquelles coses que li recomanaven. I veies un patiment, i veies una crítica, i veies un allunyament, perquè hi havia una cronicitat i una manca de lògica que no es podia entendre.
Per això és molt important aquesta xarxa de suport, però tenint en compte que han de ser precisament això, suports, no protagonistes. Perquè moltes vegades s'ha confós aquest paper amb un paper de sobreprotecció, de direcció, de crítica, de control, que moltes vegades no ajuda, perquè hem de dir sempre que de les addiccions se surt quan hi ha consciència de malaltia i aquesta intenció de poder-ho fer.
Hem parlat a vegades del tabac, que sempre et matxaco amb això. Doncs el que no vol deixar de fumar, ja ens hi podem posar de qualsevol manera, que no ho aconseguirem, ni amb medicacions, ni amb teràpies, ni amb res. O sigui, hi ha un punt en què la persona pren consciència que ha de deixar de fumar i ho aconseguirà, amb més o menys dificultats.
Amb tot el reste de drogues passa exactament el mateix, amb la ludopatia, amb totes les conductes descontrolades. Hem de tenir en compte que hi ha aquest factor de manca de lògica i és a partir de les conseqüències que la gent pren consciència. I la xarxa de suport...
que és aquesta sèrie de gent del voltant que pateixen, els fills, els pares, els germans, la parella, els amics, tota aquesta gent ha d'aprendre també de quina manera intervindre sense ficar la pota. Perquè si li traiem aquest protagonisme a la persona que ho ha de ser, estem desviant el focus, estem convertint tot allò en una mena de creuada que tindrà poc resultat i que crearà a vegades una cronificació del problema.
Què en penses tu d'aquesta situació que a vegades es diu de fer una intervenció? Sí. Que és aquell moment on s'ajunta normalment família, amics, per una situació determinada, a vegades en casos d'addiccions i a vegades no, i que l'agafen, el posen i intenten posar-lo davant del mirall. Creus que és massa agressiu? No. O que realment és un bon toc de sensació? Segons com es faci. Si me'l lligues amb una cadira i una pallissa, evidentment serà passat de rosca. Però parlem de fer una intervenció o un parell. O sigui, són situacions que permeten...
Crear consciència quan et trobes que tota la gent que t'estima i d'una manera consensuada, no només aquell que et sembla que et té mania o que et té enveja o que no t'estima, sinó que tota la gent que per tu és important es reuneix i et fa saber el que opinen i tots arriben a conclusions semblants, això pot ajudar.
Aquesta setmana he vist el cas d'un noi on la manera de reaccionar després d'un consum continuat d'alcohol i cocaïna ha sigut perquè els amics han trucat als pares. Ens he dit, escolta'm, que hi ha un problema, que el veiem malament. Feu alguna cosa. I aquesta intervenció de la gent més propera, de les persones amb les que no tens sospita
que hi hagi un interès per fer-te la punyeta, sinó que et volen, que t'aprecien, que t'estimen, doncs ha sigut determinant perquè hi hagués una reacció. I és aquesta empanteta que té sentit, però, com dèiem abans, és una intervenció, és una apretada, és un moment que ha de tenir el seu resultat. S'ha de triar l'ocasió, s'ha de triar també la gent que participa perquè hi hagi aquest...
Aquesta varietat de persones que puguin donar opinions coincidents, sense que sigui que s'ha preparat un guió, però serveix com això, com la manera d'arrencar la màquina. No serviria fer intervencions cada setmana perquè això es converteix en bronques, i en retrets, i en una història que per repetició perd eficàcia.
Ho dic perquè les xarxes de suport normalment solen ser un factor molt a tenir en compte a l'hora de diagnòstics, a l'hora d'intentar encarar una recuperació. Fins i tot la teniu en compte vosaltres normalment en les avaluacions de si la persona té o no té una xarxa de suport? Absolutament. És un factor que marcarà les probabilitats d'èxit. El fet que tinguis aquesta xarxa de suport, aquesta gent al voltant,
on tornar, on el lloc a recuperar és molt important perquè això crea també aquesta empenta, aquesta il·lusió. I nosaltres fem feina amb les famílies, o sigui, quan una persona ingressa, per exemple, jo que faig pràcticament sempre les primeres entrevistes, sempre faig una part primer amb la persona interessada per saber una mica en quin punt està, però després em reuneixo amb ell o amb ella i la família,
perquè també puguin expressar una mica les coses que els hi passen. I durant el procés fem sentades per donar instruccions de com han d'ajudar. Perquè el gran problema és que aquestes ajudes siguin descoordinades, siguin a nivell de rampell molt reactives, des de l'emprenyament o des de la preocupació o des de la por...
I hem d'ensenyar que estem davant d'una història que tindrà una sistemàtica, tindrà unes mesures, unes maneres de fer, i hem d'explicar a la gent com ha d'ajudar. Perquè hi ha un problema, del que no n'hem parlat, i potser un dia ho haurem de fer una mica més profundament, que és el de la codependència. O sigui, aquelles persones del voltant d'algú que l'està liant forta i que acaben...
com fomentant aquestes accions perquè el que fan és resoldre allò que aquella persona fa malament, de manera que no és conscient del que li està passant perquè no li arriba la conseqüència. Imagineu-vos algú que treballa, per exemple, en una empresa familiar i no va a treballar, no s'aixeca, però la família no el fot al carrer. I el fot còmplice. Aquesta família, sense voler, està sent còmplice d'aquesta situació que no és normal,
on aquest personatge està tenint una sèrie d'atenuants, una sèrie de disminuïdors d'aquestes conseqüències que li farien obrir els ulls i està pensant que està fent una feina quan en veritat no és la real. En qualsevol altra empresa l'haguessin fotut al carrer el tercer dia que no t'aixeques i que no hi vas o que deixes les coses penjades.
a la família que paga deutes. De seguida, aquella persona el que farà és seguir tenint deutes, perquè si tu agafes un crèdit i no el pagues, al cap de quatre dies no te'n donen més. Si te'l van tapant, és evident que tindràs aquesta impunitat.
La gent, per exemple, que amaga en la resta de la família que hi ha un problema i es menja aquest patiment molts cops i això s'ha de calibrar acuradament perquè a vegades el fer participar altres persones i fer-los una mica partíceps de la problemàtica pot ajudar. A vegades, si avisem a la tieta que es posarà nerviosíssima i que farà un atac de cor, no ens ajudarà gens.
Per tant, s'ha de fer aquesta avaluació de les condicions de la gent de l'entorn, però entenent també que són gent que necessita atenció, que moltes vegades li fem més cas a l'alcalalia que no pas a la gent que rep les conseqüències, i per tant s'ha de triar també o s'ha d'aconseguir que aquesta gent se senti escoltada, se senti...
dirigida, se senti confortada en aquest procés, que serà un procés que a vegades és llarg, que a vegades té entrebancs, però que té aquesta importància, el fet que li donem a tot el sistema, perquè parlem d'un sistema de persones que interaccionen unes amb les altres, una solució que sigui sistèmica, és a dir, que arregli aquelles relacions o que les millori de manera que es puguin entendre millor.
Si una persona no té xarxa de suport, vosaltres, d'una manera o una altra, li aporteu? Per exemple, parlo dels grups de suport. Els grups de suport poden ser una manera de tenir aquesta ajuda que no tens d'entrada, o sigui, les teràpies aquestes de suport, els grups de trobada, aquesta sèrie de coses, poden ser una manera de pal·liar aquestes condicions, però...
La idea seria intentar recuperar al màxim possible aquelles relacions que s'han malmès, tenint en compte que hi ha dolor, que hi ha retrets, que hi ha sensació d'haver-se distanciat i que a vegades costa molt perdonar. Però és que hem de tenir en compte que si parlem que és una malaltia...
doncs aquesta malaltia no és voluntària. La gent no fa aquelles coses perquè ho hagi triat, ho hagi pensat, sinó que se li escapen de les mans aquelles conductes. Imagineu-vos, per exemple, el que ha tingut un pare o una mare alcohòlica, que no et feia ni cas, que no et venia a buscar a l'escola, que inclús et podia pagar o podia insultar, doncs això crea un dolor. Però hem de tenir en compte que aquesta persona no ho feia habitualment, i dic habitualment perquè en algun cas sí que ens hem trobat, però no seria...
el tema habitual, ni de molt menys, doncs ha tingut una sèrie de dificultats en fer servir aquest paper de cuidador, aquest paper de persona protectora, etcètera, etcètera. Hi ha molta gent que es queixa d'aquests digut unes infanteses de merda perquè les persones que els tenien que cuidar no cuidaven. Inclús a vegades que tenies que fer un paper de madurar abans de temps perquè tenies una persona que no se'n feia càrrec i de la que tenies que fer-te en càrrec tu.
Tot això és una cosa que deixa una ferida. Però això, i he d'intervenir, em sap greu, això és un motiu però no una justificació. Sí, és una conseqüència, és una cosa que s'esdevé sense haver-ho previst, no és que tinguem en aquell senyor que beu alcohol pensant en el vespre o com fotrà els seus fills o com deixarà la seva feina penjada,
sinó que estem parlant d'algú que no controla. I aquesta manca de control, que pot fer molt mal, perquè hi ha gent que se sent molt desatesa, que se sent on hi ha hagut una negligència en un paper que és molt important, doncs ha de recuperar aquest acostament. I això és una feinada, moltes vegades, que implica parlar molt dels sentiments de cadascú.
S'ha de fer amb aquesta idea sistèmica perquè a vegades ens trobem gent que està anant al psicòleg o està fent algun tipus de recolzament, però és un recolzament que va a la contra, on es troba un professional que li està dient tens raó, has patit molt, aquestes persones t'han fotut, t'han deixat una ferida molt fonda, però no es planteja que això es pugui recuperar. I la idea que nosaltres defensem i que crec que defensa molta gent és aquesta manera de fer on intentes recuperar aquestes relacions que han de ser
buscant la distància crítica, o sigui, no volem que la gent estigui abraçada tot el dia i anant de la mà, sinó que a vegades, amb algunes persones, recuperes una relació que no serà plena, però que permetrà, per exemple, que puguis veure els teus nets encara que hagi sigut un mal pare o una mala mare, perquè amb els nets potser tens una oportunitat nova que no has tingut amb els teus fills quan estaves liant la parda,
no sé, tota una sèrie de noves opcions. I mirar endavant i valorar el que s'està aconseguint i l'esforç que s'hi posa per part de tots és molt important.
La pregunta és obligada, té massa feina últimament? I més que en vindrà? Aviam, la feina no para, i més que en vindrà, però jo penso que estem una mica també en un moment on la gent és més conscient dels problemes de salut mental. Ara llegia, mentre m'esperava entrar a l'estudi, el diari de Girona, em sembla que era, on parlava que el Parlament ha tornat a reactivar la comissió de salut mental, que s'havia parat per les eleccions.
Estem parlant que hi ha molta gent jove molt fotuda, estem parlant que hi ha molta gent gran molt sola, estem parlant d'una emergència i una possibilitat de parlar dels problemes de salut mental que abans no existia. Hem parlat algun cop que la pandèmia i que sobretot la marató de TV3 parlant de salut mental va ser un punt d'inflexió que ens ha permès als professionals abordar qüestions que abans s'amagaven, abans quedaven en un segon terme,
perquè hi havia una certa vergonya, perquè pensaves que només et podia passar a tu, i avui en dia podem parlar més obertament de bipolaritat, de depressions, de psicosis, d'addiccions, perquè hi ha una manera també que això es posi a la llum d'una forma més ordenada. A vegades desordenada, perquè hi ha tots aquests tiktokers i tots aquests personatges que a vegades fan gala de les coses que han passat, convertint-ho en un rat èpic. I l'altre dia veia un vídeo d'alguna cosa que deia
jo me tomaba cinco gramos de cocaña todos los días, i pensava, hòstia, no és motiu perquè et donin una medalla, hòstia, i me n'he sortit, dic, hòstia, només faltaria que no te'n sortissis, o sigui, la teva obligació precisament era lluitar amb això, perquè no era normal, i explicar-ho com si fos una heroïcitat, a vegades em sembla un error, perquè dona un punt de vista on no es matitza que cada persona és un món, cada família és un món,
I hem de tenir en compte que el que li ha servit amb un potser no servirà amb un altre. I que a més té aquest punt d'intens, d'anar trobant la manera que s'ha de dissenyar per cada cas i a vegades és fotut. I moltes vegades la gent se sent culpable perquè veu aquest vídeo d'algú que diu que ho he fet perfecte i jo estava pitjor que tu i encara se sent més malament.
Perquè amb la comparació dius, home, si aquest tio que l'aliava tan grossa se n'ha sortit, jo què estic fent malament? Doncs probablement moltes coses, però no en comparació amb aquest personatge, sinó en comparació amb un mateix. I amb aquesta idea de crear unes condicions el més favorables possibles per arreglar coses que fan patir moltíssim.
Doctor Xavier Fàbregas, seguirem batallant un dia més. De moment ja ho hem fet aquí i ara, mira, ens en queda una el mes que ve. Ens en queda una? Ens en queda una. Tothom de vacances. Que no les hagis gastat totes, tu. He fet 3 setmanes de vacances que feia 18 anys que no tenia 3 setmanes seguides. I m'ha costat tornar. La primera vegada a la meva vida que dic si em perdés l'avió no m'importaria gaire. Ja ens hi trobarem. Doctor Xavier Fàbregas, moltíssimes gràcies. A vosaltres.
Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio.