Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Seïd Esbai. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. El 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius.
Dilluns 14 d'octubre de 2024. Deixem enrere el cap de setmana amb els colors de la tardor tanyint ja la ciutat de Girona. Queden poc menys de deu dies per a les fires i festes de Sant Narcís. No sé vosaltres, però jo fa anys i panys que no he pogut anar-hi. I de debò, aquell ambient que tenim a la ciutat de Girona durant gairebé dues setmanes és irrepetible. Anirem desgranant les sorpreses que ens esperen aquests pròxims dies. A poc a poc i bona lletra, que tot arriba.
Us asseguro que no deixarem de seguir el fil.
I si a en Pinxo li va dir a en Pancho, vols que et punxi amb un punxó, a mi em toca dir-li bon dia i bona hora a l'Arnau Vilà. Què tal, bon dia. Sempre que dius això em recorda el Tren Pinxo una mica, eh? El Tren Pinxo. Tu sempre has combrat cap a casa. Home, què et penses? T'hauries de trobar a l'estany aquest cap de setmana. Sí, sí, al cap de setmana, sempre que puc, faig territori. Que teniu pregó, no? Aquest diumenge varem tenir pregó i després ja estem a punt ja a les barraques, les fires, les cerdanes, que en parlarem amb un serrat joventet que les cerdanes que tenen amb banyoles. Ah, sí, clar.
Tenim molta teca. Nosaltres ja comencem a escalfar per les filles de Girona, ja venim escalfats. Som els taloners, no?, per entendre'n. És que jo t'ho dic de veritat, amb la tonteria fa molts anys, molts anys, entre Covid,
Exili. Que vaig estar fora. Que vaig tornar. I l'any que vaig tornar no vaig anar-hi. Res de res. No vaig anar-hi, l'any que vaig tornar. De fet hi va haver-hi uns anys, recordem amb el tema del Covid i el procés, que les barraques van quedar molt descafeinades. Per tant, no et particis massa costa.
No, és que jo allà no vaig anar-hi, i estic intentant fer memòria, però de les últims quatre, cinc anys em sembla que vaig anar-hi una nit, un dia allò saps? L'any passat no, i en tinc moltes ganes aquest any.
En tinc moltes, de veritat. A més, veurem si hi ha programa o no aquella setmana, o com arribarà la veu, però... Què ho has dit tu, eh? Això ja ho sé. Però tu ho has dit amb la mirada. I, escolta, jo crec que una de les notícies de la setmana també, sense cap mena de dubte, és que actua Camela.
Sí, certament. Ho hem comentat abans al matí. Jo, certament, no sóc granuïdor d'aquestes coses. Però una cosa és això, i una altra cosa és que això és història del nostre país. Bueno, és història d'Espanya, per entendre'n, no del nostre país. Però camela, eh? Quan zarpa l'amor. Sí, sí, no, no. Ràubila, vull dir. Mira, avui acabarem amb camela. No, acabarem amb camela, sí. Potser sí que podem, perquè avui també tenim moltes coses... Si no demà, sempre hi ha...
Avui recuperarem dues veus que ens han acompanyat aquest estiu. Aquest estiu sí. Sí, correcte. La Neus i la Jana, que podrem parlar amb elles sobre l'art de la vida en general, però focalitzat en diferents temes. Avui, per exemple, farem l'art de procrastinar. Ho he dit moltes vegades i ho he dit bé, eh? És increïble això. És que és una paraula que costa, eh? Déu-n'hi-do. Això, per una banda, per l'altra anirem... vaja...
Tothom sap que és sant de la meva devoció al Nims de Girona, allà a la plaça de Josep Pla. No ho coneixia i tinc moltes ganes d'anar-hi, mira. Doncs escolta't a la Irene Rodríguez d'aquí una estona, perquè parlarem amb ella just abans de dinar, i mira, ja t'he donat una idea, i acabarem, doncs bé, parlant de soul, i també de traduccions en directe, però això, si de cas... Això serà després. Sí, ho fem després, no? Anem pas, si ara, si de cas, a la Neusi i a la Jana. Doncs vinga, som-hi. Vinga, va. Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat.
Doncs amb Nancy Sinatra, de fons, avui volíem recuperar dues veus que ens han acompanyat aquest estiu, i dues veus que també tinc moltíssimes ganes de donar la benvinguda. Neus Aldaguer, bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora. Jana Fontbona, bon dia i bona hora. Molt bon dia. Bon dia Catalunya, eh? Vull dir, ja som aquí una altra vegada. No sabia si dir-ho o no dir-ho. Ens heu trobat a faltar.
Home, i tant, ja sou aquí per fer feliç a tot el món. Exacte. Nosaltres també ho hem trobat a faltar. Molt. Sí, sí, sí. O sigui, no ens han obligat a estar aquí. Estem aquí perquè volem. De què? Com ha anat el retorn a l'escola? Bé, no. Al col·le, com ha anat el retorn al col·le? Home, tot té la seva perdona i la seva perdolenta, no? Però bé, bé, dins de tot bé. Ja, anem. Estem ja en el ritme.
Ben posades, però bé, bé. Tenim canya. S'haurà de començar tard, això dels divendres teniu classe? Jo sí. Però els principis sempre són complicats. Sí, que m'ho imagino ja. Escolta, de fet no és puntual això, vull dir que vosaltres anireu passant per aquí, i de fet volíem obrir com aquesta secció, no? Aquest calaix de sastre vostre, aviam què m'expliqueu, i en aquest cas es dirà l'art de posem tres punts suspensius també perquè entengui la gent l'entonació, per si no m'entens.
Què vol dir això exactament de l'art? Nosaltres vindrem a parlar una mica de totes aquelles coses que ens interpelen a tot ésser humà, coses de la vida quotidiana que potser no ens parem tant sovint a pensar, però que són accions o situacions que vivim dia a dia, i precisament doncs és això que ens fa humans.
Sí, i de fet volem també posar èmfasi en el fet que al final no som cadascun de nosaltres superespecials perquè hi ha un munt de coses que ens connecten i serà la manera de portar-vos cada dia un tema o aspectes que crec que tots ens sentirem identificats i que crec que és bastant interessant portar-ho sota debat.
L'objectiu podria dir que és això, que us hi sentiu identificats. Vamos, a parlar pel poble. Exacte. Coses del poble. Pel poble i pel poble. Que digueu, ostres, soc jo. Vinga, va. Soc jo. Doncs aviam, comencem amb tu, Jana. Escolta'm una cosa, avui l'art de què? Aviam, digue'm-ho poc a poc. Avui...
Comencem forts amb un tema que no podeu dir que no ho sentiu identificats perquè tothom ho ha sentit identificat i és l'art de procrastinar. He dit bé la paraula. No, és que m'he hagut d'assejar. Aquesta és la tercera vegada que he començat.
Si he dit bé la paraula, no us ho creieu. Procrestinar. Jo sempre ho he dit, i crec que està ben acceptat. Per als que ens estigueu escoltant i no sapigueu què és procrestinar, perquè potser hi ha algú que no sap què vol dir aquesta paraula, o creieu que tothom ho sap. Jo crec que algú hi deu haver i segurament és perquè ha procrestinat massa.
De saber-ho, no? És bàsicament saber allò de tenir moltes i moltes coses a fer però no ser capaç de cap de les maneres de fer-les o d'anar posposant i posposant i anar-te tu convençent a tu mateix que ja ho faràs demà i anar deixant les coses per demà, doncs això és procrastinar, això és el que parlarem avui i es tracta de l'art de procrastinar. És allò que jo me'n recordo almenys a mi, no sé si a vosaltres us passa abans d'entrar una miqueta al que ens ha comentat la gent, jo me'n recordo que per excel·lència era això els diumenges a la tarda.
Era el diumenge de la tarda, que havia de fer deures de col·leu de l'institut, que deia, no, no, ja ho faré després, i de cop i volta no saps per què, i començaves a ordenar la teva habitació. Exacte. I de cop i volta deies, no, m'hauria de dutxar. I surts a dutxar-te i dius, no, ja aquí som, surto a córrer. Ah, mira, m'he de tornar a dutxar una altra vegada, saps? De fet, hem fet una mica el manual del procrastinador, és a dir, què s'ha de fer per ser un bon procrastinador. I hem recollit, doncs, les excuses que fa servir com a lema de vida al bon procrastinador. Tu, entrem a comentar aquestes, primer, i després ja mirem. Sí, exacte.
Bé, Neus, explica'ns com és un bon procrastinador. Per una banda, tenim la importància de les tasques secundàries. El que deies ara, Said, un bon procrastinador sap que ha d'estudiar per un examen, ha d'acabar aquells deures de matemàtiques, però decideix que és més important posar-se a ordenar un calaix que teniu oblidat de l'habitació o posar-se a revisar fotos antigues del mòbil. I aquí podem estar d'acord que com més coses tens a fer, més busques excuses per no fer-les, perquè més mandra et fa.
I tant. També és aquella por, de vegades la gent té por de no tenir res a fer. De no sentir-te productiu. Clar, i més val tenir la sova aquella que t'aguanta i que t'escanya a la vegada, que dius, ostres, a veure què faig ara. Doncs mira, he de fer 25.000 coses, no les faig, però les he de fer. Després hi ha l'excusa dels només 5 minuts.
Per exemple, una de les tècniques clàssiques. Només un capítol d'aquesta sèrie, o només cinc minuts mirant el TikTok, i de cop han passat dues hores, no saps ni com, i portes tres hores mirant vídeos d'un gos fent-se amic d'un conill, o de com pelar una pinya perfectament. I saps aquella informació que de cop dius, ah, i sabies que... I llavors et pregunten, jo no ho has vist això i és com, segurament ho vaig veure al TikTok. Exacte. És un d'aquests moments. Quan havia d'estar fent les 450 altres coses que hauria d'haver estat fent.
Després tenim una cosa essencial, per ser un bon procrastinador has de fer llistes interminables de tasca, i llistes sobre les llistes. Però més és que et passes una hora fent la llista i planejant el que has de fer en lloc de fer-ho. I llavors quan arriba el moment de fer-ho penses, ostres, ja no tinc temps.
I això també em lliga una mica en una de les excuses creatives que són l'aliat del procrastinador i és el que mai sentiràs dir-li no tinc ganes de fer-ho. Sempre serà un no és que no puc ara fer-ho perquè m'he recordat que havia d'enviar aquell missatge a aquella persona, no és que tenia pendent treure el roba d'hivern de l'armari, mai el sentiràs dir no tinc ganes de fer-ho. Això és molt clar. I cada dia serà una excusa més creativa que l'anterior. Exacte.
Això a creatives no es guanya ningú. Bàsicament un procrastinator sempre troba alguna cosa per fer però mai és el que toca. Però això sí, el procrastinator té una arma secreta i és el poder del deadline, el poder d'un termini, una data.
Clar, quan el deadline és imminent, el bon procrastinador es transforma i, d'alguna manera, la pressió fa que li surtin unes forces ocultes superiors i, contra tot pronòstic, es converteix en una màquina de treballar. I en aquest moment, atenció, és quan surt la frase estrella de jo funciono millor sota pressió. Totalment.
Us heu sentit identificats amb el manual del món? T'he de dir que em passa, fins i tot, que només funciono sota pressió. No, no, és que igual. No que funcioni millor, és que només funciono sota pressió. Literalment. Jo treballo i visc així des de fa uns anys. No sé quina és la qüestió científica de la naturalesa humana, però és que de debò que... Jo m'hi sento superidentificada, però amb tota la vida.
Jo crec que hi ha una cosa també i és que en el moment que t'enganxes aquests altibaixos, és a dir, t'explico eh, a mi em passa des de sempre, si des de sempre. I els guions, el timor, tot el timor, si és que arriben, etc. Llavors tu agafes i és aquell moment que dius
El món se n'està anant a la merda al teu voltant, però tu estàs tranquil·lament amb una tassa de cafè, saps què vull dir? assegut i mirant així. I quan veus que et toca a tu intervenir, agafes, entres com sigui, eh? Bum, vinga va, fem això, fem això d'altre, i després torna la calma. Jo crec que aquest estímul intermittent,
Fins i tot diria que és com una paràlisi física de no és que no ho puc fer, si no ho faré fins que sigui o ho he de fer o no ho faré. Fins que senti que se m'acaba el món. I això em porta a dir-vos que amb la news web tot aquest cicle l'hem titulat com la roda de la procrastinació. Mare meva.
Perquè, literalment, és el que ja explica en la news, i és que tu tens una acció que estàs posposant a fer i encara no estàs fent. Llavors és quan et comences a sentir culpable, culpable i culpable per no estar-la fent. Llavors et castigues a tu mateix i et sents malament per no estar-la fent. I converteixes aquesta acció que, potser, era una acció que, de primeres, tampoc et feia mandra, simplement, era una acció que havies de fer. L'has anat posposant. Sí, exacte, l'has anat posposant tant que de cop s'ha convertit en una obligació de haig de més que vull fer-la.
llavors perds per complet la motivació o el plaer que podria portar-te l'acció o tasca a realitzar, et quedes sense cap mena de motivació i llavors requereix un esforç massa important durant la termes i s'ha convertit en un esforç tan gran que, sorpresa a tothom, decideixes procrastinar. I finalment doncs aquí el cicle o la roda tornaria a començar i la tasca o acció segueix estant posposada una vegada més.
Total. És literalment així. Per això hem parlat amb els nostres ullents de Girona FM. Amb gent diversa. Exacte, gent d'aquí i d'allà. Vull dir, gent amb inquietuds. Va, us vaig cantant, per exemple, una per una. A veure, i què en penseu vosaltres? Em sembla que aneu aquí. Endavant.
Vinga va, jo crec que aquest deu ser una miqueta boomer, fer trucades pendents. Diu que això ho procrastina sempre. Estic totalment d'acord. Jo tot el que tingui a veure amb respondre missatges, trucades... Respondre missatges. Emails. O sigui, a vegades vaig esperant-me a tenir mínim com cinc mails per dir, vale, em sento dues hores al recadira per contestar-los tots, perquè és que se'm fan una bola massa grossa. A mi el que em passa també és que a vegades llegeixo un missatge, penso ja el respondré després, i de cop han passat dos mesos,
Estic al tren i se m'il·lumina la ment de, ostres, no vaig respondre a aquella persona fa dos mesos, no? És aquell moment que no tens cobertura al tren, tampoc vas respondre-li. I em passa molt també de, jo què sé, quedes amb una persona que feia com un mes que no veies i dius, ostres, que li havia de contestar un missatge des de fa tres setmanes, li contestaria ara, perquè clar, si me'l trobo i no li he contestat aquell missatge, què? Quedarà fatal.
Jo també et diré una cosa, jo ja visc demanant perdó. Jo quan trobo algú, crec que t'ho vaig explicar un dia tu, Jana, vull dir que jo quan veig algú ja és, ostres, em sap greu perquè t'havia de contestar alguna cosa, primer i segon. A mi la trucada em fa molta mandra, especialment per una cosa, és que normalment la trucada és perquè no he contestat un missatge previ. O sigui que a mi m'ataquen per tots costats. Però escolta, és que també un dia parlarem de la fòbia del telèfon mòbil.
Jo abans tenia un tros de telèfon mòbil gros com una mala cosa, que si el tiraves a un estanc sortia tot a l'aigua de rebotar, i cada vegada me'ls compro més petits. Perquè és que els tinc molta fòbia ara mateix els telèfons mòbils. Tu tens dos mòbils, no? El de la feina i el de... Sí, però dintre del mateix. Hi ha el que em faltava, perquè amb dos ja ho vaig intentar una època i de mi això no...
Miquel, anem a la següent, endreçar l'armari. Vosaltres no sé si us ho feu vendre a mi molt tard. Sí, o sigui, a mi em passa que no ho faig fins que està totalment desendreçat, perquè és que... Però precisament, endreçar l'armari és la meva eina de procrastinació d'una altra cosa. No sé si m'explico, és a dir, normalment és la tasca amb la qual...
O sigui, has d'estudiar per un examen superimportant? No, perquè aquesta tarda he d'endreçar l'armari des de fa tres setmanes que ho he decidit. En canvi, si dic, va, aquesta tarda em poso endreçar l'armari, no ho faré. No, no. No, no ho faré. Mai fem les coses quan toquen, mai, mai, mai. Ja ho has dit bé, no es fan quan toquen. No, es fan quan...
Sí, sí. Mira, contestar whatsapps llargs i de gent, aquesta que ja n'hem comentat una de molt semblant, o, hombre, aquesta és una mítica, fer tràmits de la universitat, com per exemple la martiricua i tal. Bueno, bueno, no me'n parlis. A més, ara em torno de l'erasmus i tal. No, no és el pitjor. Pots posar... que si has de mirar l'acreditació de l'idioma, has de mirar els crèdits, el no sé què, la matrícula... Bueno, bueno, bueno.
Totes les coses com oficials de la universitat, que sobretot es tenen com 50 passos i que has de destinar una tarda, Firo, perquè si no, no entens res. Primer has d'entendre-ho, després ho has de fer. I esforç mental, perquè esforç mental et desgasta. I no sé si heu fet el certificat digital. Jo no ho he fet perquè ho guardo progressivament des de fa molt de temps.
Jo ho tinc fet, però perquè és una cosa que pels autònoms això va bé... Però tot el tràmit de fer-ho, que s'hi has d'esperar... Ho has d'entendre. Això en concret, en el moment en què ho entens, ja et diràs milles. Però d'aquí a que ho entenguis... Procrestinem. Jo porto temps, eh, ja. Mira, jo en tinc una aquí, clar, evidentment, aquesta us la mengeu cada dos partits que és estudiar.
Sí. Per què mentir? Jo també. Si hagués d'estudiar-me alguna cosa, jo us asseguro que ja no estudiaré. Jo he patit de falta d'hores de son per ser tan tonta per deixar-me un examen pel dia d'abans, no perquè no tingués temps, simplement perquè anava veient que passaven els dies i pensava que ja ho faria i vinga, el dia abans de l'examen, sense dormir, perquè o estudiava o...
A mi m'ha passat una cosa a vegades que després me n'he arrepentit, que és que és això, he posposat a estudiar un examen per l'últim dia, i llavors no és només el fet la pressió que tens l'examen endemà, és el fet que et trobes interessant la signatura i penses, ostres, si li hagués dedicat més temps, a què s'ha pres? M'agradaria treure bona nota aquest examen, però ja no puc, perquè... Exacte, ho he procrastinat massa. Alguna vegada heu empalmat allò a la nit que dius... Jo a la universitat, sí. Papa, mama, si m'escolteu, és mentida, però si m'escolteu...
A la universitat jo ho havia fet. Jo moltes vegades era en modus vivendi, de sopar pitges... Jo treballo millor de nit. Jo també, jo soc molt nocturna. Però jo crec que el problema de la universitat és que com que no tens com l'avaluació continuada que tenies a l'institut d'anar entregant tasques, no sé què, et passa que ho vas deixant, ho vas deixant, i vinga, et trobes el dia abans amb 200 pàgines a estudiar i on adorms no t'ho treus, bàsicament. Mira, tinc aquí una altra, home, mítica, al gimnàs.
Home, jo per això ja no hi vaig. Em vaig de subscriure perquè ho anava posposant i clar, et van cobrant el mes. També, a veure, falta de temps, eh, però saps allò que sempre el pots trobar al temps. I decideixes no fer-ho. És un tema de prioritats. Sí, sí, sí, totalment. Vull dir, Jana, a tu també t'ha passat això?
A mi sí. De fet, això em porta a preguntar-vos. O sigui, dieu que no aneu al gimnàs perquè us fa mandra. Vosaltres creieu que procrastineu perquè us fan mandra les coses o perquè us fa por afrontar el futur? Mandra.
Depèn de què, jo crec. Jo també. O sigui, per exemple... Mira, et faig una cosa que ara veuràs i ara fliparàs. Primer de tot és mandra. Però la segona és que la perfecció no et freni. És a dir, et poso un exemple. Jo vaig estar molts anys escrivint a premsa escrita. Va bé? Bueno, molts anys. Uns quants i feia articles i tot plegat. Què passa? Que quan abans tenia la feina feta, més perfeccionista era amb aquesta feina. Llavors em passava moltes hores revisant tota aquesta feina, que està molt bé.
Però el resultat no variava gaire respecte que si jo anava a última hora. Llavors què passa? Que ja em vaig acostumar a anar a última hora perquè en menys hores treia un resultat prou bo com per que la perfecció a mi no em frenés i no em fes anar a... és a dir que no em fes només viure per escriure. Saps què et vull dir? Llavors...
Al final també és allò que dius, clar, si una cosa funciona, l'entens? Però a mi m'ha passat també vegades, o sigui, la majoria he d'acceptar que sí, que és per mandra, però m'ha passat a vegades de pensar, jo què sé, tinc alguna cosa en el futur que em fa il·lusió que vull fer o que no sé què, i per por a pensar, ostres, i si al final això no surt bé o si al final no és com m'agradaria,
Anar-ho deixant de dir, ja ho miraré perquè em fa por mirar-ho i dir, no és el que m'esperava o no és el que volia fer o no... Això amb mi l'àmbit de la vida, en general. Crec que és una mica les dues coses, també. Jo estic d'acord amb això, que diu la Jana, una mica de tot. Però sí que és veritat que potser la mandra, a vegades, també es pot convertir en la por d'haver d'afrontar que tot això et requerirà un esforç, que et requerirà un temps. Tot el que ve després, crec que és una mica de tot.
I clar, és una cosa que també ens pot afectar tant en decisions més senzilles, com anar al gimnàs, com en decisions vitals. On vas a viure. Exacte, on vas a viure. Em caso amb aquesta persona. Exacte. Decideixo... Creieu que procrastinaríeu la decisió de si et cases amb una persona? Jo crec que procrastines si no estàs segur. Si no estàs segur.
Perquè és com se't fa bola i et fa por, potser arribar a acceptar que potser no estic segur que em vulgui casar amb aquesta persona. Que llavors és que quan t'has de plantejar, he de seguir amb aquesta persona. Que llavors entres en els dilems existents. És que l'Alia és molt parda, eh? Sí. Aviam, si dius que sí de seguida... Perdó, ara ens casem si... Ostres, cuidao, eh? L'Alia és molt parda. És com si diuen, jo què sé, entres en una feina i et diuen, et traslladem a la Xino.
I dius sí, oi que tu ho pensaràs primer? Home, tu calma, no? Sí, però la feina és diferent, perquè la feina et diuen nen, et paguem tant, fas això, fas tal. Tens dos dies per contestar-me si t'agrada perfecte i si no... O sigui, aquí procrastinar no existeix, no? No, i aquí, i en el tema de l'amor jo crec que també hi ha una cosa i és que com que hi ha tanta escala de grisos, jo et demano matrimoni i em diuen
Parla l'experiència. No, de veritat, tu agafes i dius, et demano matrimoni, diuen, bueno, ja veurem. I aquest ja veurem es pot convertir perfectament en un any, depèn de la persona quan estimi l'altre i fins on et vulgui posar el límit. I perquè jo crec que també aquí pot haver-hi una mica que, jo què sé, potser tens clar o estàs començant a tenir clar que no vols casar-te amb aquella persona, ho vas posposant i arriba el punt en què et fa tanta por el conflicte de dir, no, és que crec que no vull,
Que vas pos posant, pos posant, pos posant i al final potser li dius que sí, perquè tens molt conflicte totalment. Per exemple, seria un cas de la por a afrontar el futur. Sí, exacte. En lloc de la mandra, perquè ja no et farà mandra dir si et vols casar o no, espero. Noies, hauríem d'anar tancant.
Per tancar només volem fer referència, que volem acabar aquesta secció amb un parell de recomanacions culturals. Una és la sèrie de How I Met Your Mother, com vaig conèixer la teva mare, on el protagonista Ted Mosby, pels que no ho hagueu vist i pels que ho hagueu vist, no és un espòiler, però és un personatge que sempre està en la recerca de l'amor, vol trobar l'amor de la seva vida.
i el coneixem com el rei per excel·lència de la procrastinació, perquè ho procrastina o ho posposa capítol per capítol i així aconsegueix fer una sèrie. Hi ha una frase d'un amic seu, que és el Barney, que li diu, no fa falta fer-ho avui si es pot deixar per demà. I aquí el que nosaltres hem considerat el seu gran antagonista, que amb la Nius hem pensat que era una persona potser una mica menys rellevant, serien Benjamin Franklin, bastant menys rellevant que Barney té,
que potser hauria vetat la sèrie de les plataformes perquè literalment una de les seves frases més famoses, i si tu textualment, era mai deixis per demà allò que puguis fer avui. Per tant, no haurien sigut molt amics amb el Barney. No li hauria agradat. Exacte. I escolta, Viam, expliqueu-me això, eh, perquè abans de marxar, noies, què és el que fareu a l'Arribar a casa, que porteu ja temps, bastant de temps per fer parlar en demà.
Jo dutxar-me. Això no. No, però ara no faré de maleta, hauré d'anar a Barcelona, acabar a feina, tal. És com que dutxar-me és el que aniré posant pel final. Acabaran sent les dotze de la nit i diré a tu, me'n vaig a dormir demà a tinc classe a les vuit. Però ho faràs. Em dutxaré demà al mateix. Ah, vale. Demà al mateix.
Es farà. Jo porto tot el cap de setmana procrastinant fer uns tràmits, en aquest cas, de l'Erasmus, que vaig dir que divendres a la tarda ho faig, no ho vaig fer. Ahir a la tarda o aviat ho faig. Evidentment ho hauré de fer avui, perquè és per demà. O sigui, el dia abans. El dia abans, així. Sota pressió. Sí, deadlines total. Doncs jo he descansat una mica, però em sembla que això encara no toca pas. Per acabar, em sembla que m'heu triat una cançó també molt i molt maca, eh? Sí. Aviam, compta més.
Acabarem amb una cançó de Amy Winehouse que precisament es diu Procrastination i parla d'ajornar les coses que ho fem de manera gairebé habitual i de deixar-ho tot per més tard, no? De què hem parlat avui, Jana? Avui hem parlat de l'art de procrastinar. Perfecte. Merda, si no heu manera d'enganxar-la. No m'heu enganxat pas. Neu, Jana, moltíssimes gràcies. Que us sentirem per aquí. Sí, ens veiem a la propera. Adéu.
Gotta get this song down before I leave tonight But my hair just says it's something And I gotta look all right and I gotta write a chorus But words will lose me now I had to get this down before I leave somehow Anyways, I'll be there soon, need you at the station Guilty cause I should be home, time for crash
Descobrer Girona com mai abans ho havies fet. Als Quatre Rius. Amb Said Esbai. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Hola, bon dia. Sí, home, que bé.
Llevamos 21 años y siempre hemos llevado la misma línea. No hemos cambiado nada, absolutamente nada. La clientela de siempre, a más a más gente que se va añadiendo cada día. Trabajamos muchísimo, la verdad es que trabajamos mucho, pero muy contentos de seguir aquí.
Sí, sí, sí, sí, sí, sí. Tiene mucha paciencia la gente también. Bueno, también intentamos ser rápidos, dar buen servicio. Bueno, a pesar de mi carácter, que ya me conoce, que me conoce y ya me dijeron al mal carácter que tengo. Pero bueno, pero los quiero, estamos muy bien. Estoy muy contenta, muy contenta de seguir en el LIMS. Molt contenta.
Bueno, fem a veure, albóndigas con arroz a la cubana, patatas y ou, por 8 euros con mol no 9 euros, el precio muy bien, es muy ajustado, ya lo sabemos que no tenemos gran beneficio con los platos que damos, nosotros somos conscientes de ello, siempre lo hemos hecho, pero bueno, esto te aporta la bebida, te aporta el café,
Algun postre, helado, y luego te aporta más gente. Entonces nosotros trabajamos por el volumen que tenemos. Porque hay mucho volumen y nunca fallas. Ningún mediodía fallas. Un día puedes hacer 70 platos y otro día 50 y otro día 90. Pero estamos rayando a esto, ¿sabes?
I ja te salen las cuentas. Ahora, si quieres inflar los precios, pero como yo soy clienta de muchos sitios y de las tiendas, y sé lo caro que va todo, pues tampoco me da la gana de apretar. Tenemos un café de primera, porque es de primera, arábica 100%, todo natural, que vale mucho dinero, un kilo de café, y tenemos el café a 1.40.
Doncs no. No, pero tenemos mucho paleta. A primera hora, a la una. Últimamente llevamos desde la pandemia.
que se ve que se lo han ido diciendo, conociendo... Cuando digo paletas, son paletas, electricistas, pintores, de todo. Y trabajamos a primero lo que es de una a dos, prácticamente con esta gente que es súper educada, igual que un oficinista, igual que los del banco de enfrente, como los de arriba, o sea, muy bien, muy bien. La verdad es que estoy contenta.
Sí, sí, sí. Mezclat. Está todo mezclado, sí, sí, sí. Lo mismo te ves... Sí, sí, mucha gente joven y cada vez más. Claro, mirad los precios también, ¿eh? Nosotros tenemos una Coca-Cola de lata a un euro noventa. Y una cerveza estrella a dos euros. Y una caña a uno noventa.
És clar, i no volem apretar més. No volem apretar més perquè la cosa està molt difícil, la veritat. La cosa està molt difícil, i preferim treballar, o sigui, si aquí ets gira de treballar, i després, al final, fas la caixa i dius com és possible, no? Tanta gent que som, en total. O sigui, i quedes molt parada perquè, és clar, arriba poc, però bé, però ho fem. És qüestió de mentalització, ara són temps de guanyar menys,
y conformarte con una nómina, una nómina a mi marido, una nómina a yo y estupendo, de eso vivimos. 5, ahora son 6 ahí pero no, uno sobra, es ahora para ferias y esto, pero el total son 5, ahora en estos momentos 6, pero siempre hemos sido 5.
No sé si ahora cogeré algún extra que me enviarán o eso sí. Puede ser que sí. No lo sé, aún me lo estoy pensando. Porque al calabonceria sí que subimos un poco el precio. Y aún así la gente se queda flipando de los precios en la bojón un plato. O sea, es que tenemos un entrecote de 350 gramos.
Con patatas bravas, las hacemos nosotros, que más va huevo y otra cosa, no me'n recordo, bueno, un arroz o algo así, y lo tenemos por 11.85, un entrecot, y es buenísimo, es de Can Vicenç, que es de toda la vida.
La carniceria de Vicenç. O sea que... Mira, no nos podemos... Le tengo cariño, le tengo cariño a la plaza. Hemos pasado también temporadas más flojitas. Como en el 2008 no notamos nosotros la crisis. La empezamos a notar en el 2011. Pero aún así siempre hemos cubierto los gastos. A lo mejor me he tenido que bajar la nómina o... Pero...
Sempre hem cobert. Nunca, nunca lo puedo decir bien alto. Lo puedo decir más alto, pero no más claro. No debo nada a nadie. El lloguer puntualment i tot. Sí.
Ah, sí, sí, sí, sí. Totalment, totalment. Els que més hores fem sempre és el meu marit i jo. Jo he arribat, quan obrim el bar, com que tenia moltíssima feina, perquè era una cosa exagerada, i que venia a les 3.30 i a les 4.00, perquè, al ser tan petit, el forn és petit i he de posar moltes fornades de pan.
i a les quatre de la tarda. Els esmorzons de Catalunya els van fer des de la caixa i jo a les cinc estava seguint els esmorzons per Catalunya Ràdio, que havien vingut de Barcelona. O sigui, a les cinc ja estava el esmorzar. I com això tot. Jo entrava a les quatre de la tarda i anava a les sis de la tarda. Això un dia, un altre dia, un any, sense vacances i sense res.
o sea, hasta arrancar. Y me he acostumbrado a no hacer vacaciones. Hombre, estuve 18 años sin hacer vacaciones y en la pandemia, bueno, obligadas y se me deformó el pie. Mejor que hubiera venido trabajo. Sí, sí, sí, sí, sí, notaba, sí, pero me faltaba algo. Y falta el contacto, el contacto con la gente,
Claro, es que es mucha gente y muy variada. Es que conoces todo tipo de gente aquí, de todo tipo. Si quieres hablar con un joven, puedes hablar con un joven. La juventud maravillosa, eso de que dicen que la juventud, y por lo menos la que nos viene a nosotros, una pasada. Y los sufismistas también, y mucho abogado, dicen que es el bar de los abogados. La verdad es que tenemos muchísimo abogado aquí, muchísimo. Pero claro, pero claro, es que yo las ofertas estas que ponen el...
en las franquicias o no sé, los bares de chinos o gente que pone desayuno de oferta, tres euros no sé qué. Bueno, pero si es que yo tengo el pan caliente, un mini que es mucho más de un mini, una coca caliente y un café con leche, ya lo tengo por 3.25. Ahora, ahora. O sea que antes era más barato todavía y el bocadillo todo el mundo repite. Pero es que los calentamos todos.
És que me parece que es la primera vez. Tanto razo. Es que no he estado nunca en la terraza. En otras terrazas sí, voy a bares y voy al pueblo. Es que me parece que no. No, no, no.
Bueno, si me he sentado alguna vez, será hace muchos años, hace mucho tiempo, y jamás he comido en las mesas con nadie. O sea, ni yo tampoco. Nunca me he sentado en una mesa a comer. Ni a que mi compañero me sirva un café o me sirva una Coca-Cola. Si yo quiero algo, que es agua lo que bebemos, es en la barra como todo, como mis compañeros. Yo soy una más. Yo regento esto, el local no es mío. Es alquiler. Y entonces yo,
No son mis trabajadores, son mis compañeros, porque no lo hemos conseguido nosotros solo esto. Mi marido y yo. Ha sido gracias a la gente que tenemos. Que somos los mismos. Exceptuando ahora que hay dos nuevos, somos los mismos. Se fue el camarero que llevaba con nosotros 19 años. O sea, sí, sí, sí. IMA, la camarera, lleva con nosotros 20 años. Va a ser ahora 21.
I la de la cocinegua lleva con nosotros 16 años. Porque antes lo hacía yo. Y entonces ahora ya no puedo tanto. Ya una tiene una edad, tiene sus achaques y ya es diferente. Pero bueno, tiene que gustar. Es que creo que tiene que gustar. Es que la gente lo coge como un trampolín esto. Como un trabajo trampolín.
Tienes que trabajar festivos, bueno aquí bien, porque es la primera vez que no trabajamos festivos solamente días puntuales, ferias, flores o cosas así, ¿no? Pero la hostelería claro que es dura, pero bueno tampoco hay que exagerar tanto.
És dura, perquè és dura, però bé, com tot treballo, ja no és com abans, que treballaves 15-16 hores a la costa, els cambrers explotats, no és el cas ara. Jo crec que no és el cas. Jo crec que la gent tampoc vol aquest ofici, i no sé per què, no veig el motiu. Jo, és per vocació que ho he fet sempre. M'agrada.
Yo he encontrado siempre. Marchó el Oscar, que abrió esto prácticamente con nosotros, y he ido cogiendo otro siempre. Y sí, uno o dos años.
pero porque se casó y se fue a vivir fuera de aquí. No, es el cuarto camarero que tengo. Es que nunca... A ver, tienes que pagar lo que tienes que pagar. O sea, tú lo puedes asegurar. Como me han dicho, es que yo vengo de un sitio que trabajaba ocho horas y me aseguraban cuatro. Esto no se puede hacer. Yo no lo he hecho en mi vida, esto. Lo veo injusto. Antes que regentar este bar yo he sido asalariada.
Y a mí no me hubiera gustado cómo lo hubieran hecho, esto. Ni que me hicieran trabajar nueve ni diez horas. Ellos trabajan ocho. Si algún día es un día muy fuerte y queda todo muy desordenado, pues no se van. También se quedan quince minutos más hasta dejarlo un poco recogido. Pero yo siempre lo compenso. Siempre compenso. Agradezco mucho esto. Siempre lo compenso de una manera u otra. O vengo yo un sábado más pronto, venga, vengo yo por ti y tú... Siempre. ¿Sabes?
Sí, sí. Sí, la gente lo nota, que es el mismo personal. O sea, hay gente que se ha marchado del barrio y luego vuelve, pasa por aquí y entra y dice, ostras, se pone, está todo igual, sois los mismos, se extraña.
Se extraña, se extraña mucho. La gente sí. No sé por qué. Sí, sí. Se extraña muchísimo. Pues somos los mismos. Estoy muy contenta. Pero ya estoy viendo el final, eh. Yo mi final sí que lo estoy viendo. Pero bueno, continuará. Habrá una continuación. Está mi marido, que está mejor de salud. ¿Sabes? Yo creo que sí. Habrá una continuidad. Y si no, no lo dejaré si no es en manos de alguien que sea del oficio. A mí no me vendrán...
Nadie. O sea, si yo algún día esto lo traspaso será a gente que sea del oficio y que tenga ganas de trabajar. O sea, no de sentarse y darle morcilla al compañero detrás de una coca cola y sentarse con un cliente a garlar cuando está fuera petado. Esto no. Nunca lo haré. Nunca. Sí, sí, sí, sí. Sí, hombre, sí. Ya me toca, ¿eh?
és que em dolen molt els peus i tinc diverses intervencions aplaçades. Sí, una mica més sí, sí, uns anys més. Però ja amb més... aflojant més. Delegant encara més. Ja he delegat bastant, eh? Ja he delegat. A la noia de la cuina ja... l'he ensenyat tot com ho ha de fer i he delegat bastant.
Jo què? Bueno, es que puedo dar nombres. Es que no, no lo veo justo. Dar nombres. Por fuera y por Girona y sí, hombre. Sí, a muchos sitios. Se come muy bien. Aquí es en plan tipo plato combinado pero muy abundante y sobre todo calidad.
Nunca ha bajado la calidad, esto es muy importante. O sea, incluso que han subido tantísimos los precios, que podría coger otro café más barato, otro queso más barato. Yo no tengo queso de bikini, ni jamón dulce de bikini. A los bikinis le echo el mismo jamón dulce que a los bocadillos, y el queso lo mismo.
O sea, no me gustan ni la fiambre este, no. ¿Sabes? Y los hago pues triples. Como yo como mucho, pues me creo que todo el mundo tiene que comer como yo. Entonces, todo lo hacemos a lo grande. Y es porque yo como mucho, creo que todo el mundo tiene que comer. Bueno, también esto es un gancho, ¿eh?
Aquesta va ser una invenció nostra, de comprar plats de 35 i llenar-los. Fem garbanzos a la platja, salsitxes, la carn és a la brasa, bistec molt bo... És que la carn és molt bona, de verda. De Cambisens. Molt bé. Mejor no te cuento.
Mejor no te cuento porque... de llamarle a uno... ¿a qué? Pamplinas creyendo que no estaba y estar detrás mío. O sea, mejor no te cuento porque soy una metepatas. Pero... ¿eh?
Sí, sí, pero es que anécdotas es que de verdad, ¿eh? No... O sea, decirle a un chico... Ay, ¿cuánto tiempo sirve para tu mujer y qué hace tu mujer? Ni lo sé ni me importa. ¿Sabes? O sea, mejor yo no tengo que abrir la boca, tengo que estar callada. Si alguien me oye que me conoce, ya lo sabrá. Cállate, Irene, cállate.
Hombre, només faltaria. Vinga. Els Quatre Rius.
El més clàssic i el més actual del sou cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat La Càpsula amb Oriol Mas
I no és una falca qualsevol, aquesta és una falca ampliada, perquè a vegades nosaltres també ens hem de fer cops de pit del que fem aquí. Si l'altre dia, per exemple, parlàvem de la principal, avui és el moment de parlar de la càpsula. No sé si és càpsula o càpsula, això en tot cas, que m'ho digui Oriol Mas, director de la casa i també és responsable d'aquest programa. Bon dia, bona hora. Bon dia, Seit. Càpsula, càpsula... Càpsula. Càpsula. Càpsula, però després a nivell gràfic, és fer allò, el disseny...
amb l'O entremig, el joc de buscar la càpsula, perquè és un programa dedicat a la música soul. Però és més un joc a nivell gràfic, que no pas un tema sonor, diguéssim, d'àudio. És la càpsula i ja està. El que també és molt gràfic és que has sortit del despatx i has entrat cap a l'estudi, que em sembla que no hi entres gaire.
No, no, no. Havíem vingut aquí a fer alguna cosa quan fèiem balanç a temporada, a inici de temporada, però sí que tenia també ganes de fer alguna cosa amb antena. Feia anys també que no ho feia, i el primer any després d'entrar a la direcció de la ràdio ens fas despatx, bàsicament gestió, i és allò que dius, escolta-me, i tens ganes també de fer una miqueta de micro.
I aquest era un projecte, és un divertimento, és una cosa que faig allò fora que gravem aquí, però allò que preparo a casa amb tranquil·litat, diguéssim. I és una cosa que fa temps que tenia ganes de fer, perquè m'agrada la música, m'agrada molt la música negra, la música sol, i fa temps que tenia allò que ha de fer un programa dedicat a això.
i ara he dit, escolta'm, ja porto un any aquí, ara tots passeu per aquí els micros i jo no hi passava, deia, això no pot ser, doncs va, som-hi. Escolta, quan vas catar la ràdio per primera vegada tu? Si no t'ho he preguntat mai. Jo això vaig començar amb la ràdio, doncs quan tenia, devia tenir com quinze o setze anys, la meva primera experiència amb ràdio, amb mitjans de comunicació, veia, jo de fet tenia clar que volia fer comunicació audiovisual, que em volia dedicar tot el tema audiovisual,
i periodisme, barra periodisme, des de sempre m'havia agradat molt seguir les notícies, llegir els diaris, escoltar la ràdio, escoltar allò de petit, ja els programes a Catalunya Ràdio, quan no hi havia encara els podcasts, els programes de cinema, programes de música, tard a tard, o Filesta Indiscreta, per exemple, coses així, i després també de notícies, i sempre m'havia agradat molt, i vaig començar, jo soc de Palomús,
I allà hi teníem la Ràdio Costa Brava i Ràdio Palamós. I per motius, com es passa als pobres, com passa per tot, de coneixences també, vaig començar amb en Carcassers, que em va obrir les portes a Ràdio Costa Brava, quan encara estava a l'institut, un estiu, a fer allò, conèixer una miqueta com anava tot, amb en Jordi Rodríguez, que hi havia d'informatius.
i fer des del temps, a fer quatre notícies i quatre hores i començar a remenar per allà amb unes instal·lacions que estaven molt i molt bé. I allà vaig començar i després ja l'estiu següent vaig anar a Ràdio Palamós a fer informatius. I a fer un estiu d'informatius amb el Manel Cerdà de director, després hi havia en Pere Carreres informatius. I així vaig començar, després ja vaig començar a estudiar,
i vaig mantenir la vinculació amb Ràdio Palamós o una campanya electoral, o un estiu més. Les pràctiques de la carrera les vaig fer amb ràdio. Les vaig fer a Catalunya Ràdio amb en Clapés. Per tant és un mitjà que sempre...
que sempre l'havia anat fent. Havia fet un podcast també, quan estava al punt diari amb gent del punt. Ens endava a la ràdio l'Escala a fer un podcast. Quan això dels podcasts començava, a fer coses de ciència, de medi ambient, va, temes diversos. El que ens venia no hi era de gust.
Però el registre, completament diferent, ho dic perquè sembla que fessis la part que tocava, la d'informatius, la de periodista, purament en el seu inici, però ara és el que deies abans, és un divertimento i ningú t'obliga pas a fer un programa de música. No, no, no, al contrari, és allò que fas, mira, perquè em ve de gust, és això, un projecte d'aquells que sempre dius, tinc ganes de fer-lo, i ara aquí ja no tenia excusa.
Ja no podia esperar més i sí, és una manera, bueno, sempre és això, m'agrada molt la música i m'agrada molt amb els anys, m'ha anat agradant cada vegada més el soul i és allò que escoltes, que descobreixes discos, artistes, que te vas entrant amb el món i al final també és una manera de compartir allò que t'agrada i de la gent que també li agrada que t'hagi fet la música, que és el seu ninxol, evidentment,
I jo no he unidor, hi ha forces coses dedicades a la música negra. De unidor hi ha afició aquí. És que t'anava a dir, amb el tema de ninxos, perquè si dins del món de la música ja tenim clar que hi ha una omnipresència del 80-90% d'un gènere concret i després la resta s'ho reparteixen, la música soul tampoc és que estigui gaire instaurada. No, però sí que per exemple aquí tenim el Black Music Festival,
Hi ha el Black Music Big Band, al voltant de la Mirona s'ha muntat també tot un grup de gent que fa molts anys que treballa en formació i en projectes paral·lels dedicats a la música negra, i al final són cançons, evidentment hi ha les cançons més...
més específices, més desconegudes, no? Però les cançons de sol al final, escolta'm, són cançons que majoritàriament els grans clàssics són clàssics de la música pop-rock del segle XX que coneix tothom i que tothom identifica i que tothom es ha sentit per la raio, pel·lícules, sèries, 40.000 vegades.
Tot i que sigui molt vintage, per exemple, encara tenim grans veus com, per exemple, Miles Anko, que em sembla que has pogut parlar amb ell en aquest programa. Sí, perquè ara treu disc, que és un cantant de soul d'origen ganès però que ha instal·lat a la Gran Bretanya durant molts anys, que ara viu a Seret, curiositats aquelles de la vida, vull dir aquí al costat.
i portava diversos discos i és un dels bons cantants de soul que hi ha, i ara això ha tret disc aquesta setmana, ve a tocar a Palafrugell el dissabte que ve, i per tant aprofitant això vam dir va, doncs fem també un programa diferent, amb una miqueta d'entrevista i posant música seva, i hi ha molts i molts cantants molt moderns de soul que toquen, és un estil de música que hi ha als grans clàssics però que hi ha encara molta gent que surt nova,
que reinterpreta, que refà, que alguns són més moderns, d'altres anant a so encara dels anys 60, com aquell qui diu. Vull dir que hi ha molta diversitat, hi ha molta escena, i la voluntat també amb el programa és també d'anar donant sortida, tant els de fora com sobretot també els de casa, que anirem portant gent catalana, que també hi ha molta gent que toca aquest estil de música aquí, i que passin per la càpsula també.
Doncs fem aquest petit canxo d'aquest últim programa que tenim ja disponible a Girona FM. Aviam què s'explicava el bo del Miles.
Però no hem de patir perquè sembla que el viatge musical, amb què ens transporta Mael Sanko al llarg de la seva carrera, tornarà a agafar velocitat als propers anys. Ens ho explica ell mateix. Escoltem-lo. No sé si ho has llegit, però tinc un objectiu, una missió, que és fer quins àlbums. El meu primer àlbum, Born in the Black and White, es va publicar el 2013. Ara som al 2024.
més de deu anys de carrera. I el que vull fer és publicar un àlbum cada dos anys, de manera que tingui una carrera de trenta anys. M'ha encantat el català així tancat del Pla de l'Estany, que té algú del Miles. Exacte. Sort que hem deixat amb aquest segon pla la veu original, perquè si no, l'Arnau, l'Encarlos i l'Arnau ho confondria, que és el doblador oficial de la casa, també. Jo t'he de dir una cosa, Arnau, ens has deixat a tots bocaladats. Sí. Vaig fer un curset de... Ho fas molt bé, de veritat. Vaig fer un petit curset de doblatge,
I la veritat és que la gràcia és escoltar i donar el to una mica del que com ho explica l'actor o el personatge en qüestió, el protagonista. I a partir d'aquí, doncs, intentar posar la veu com voldria ell. Sí, sí, quan ho vam gravar, això, jo vaig fer l'entrevista i després vaig editar el tall, vaig fer la traducció... Sí, sí, sí.
gairebé ni sense llegir-s'ho, s'ho va començar a llegir ja amb aquest to, vas dir, però si sembla que estiguis fent una traducció simultània. Recordem que avui estem al dia mundial de la improvisació, t'ha sortit molt bé aquesta improvisació ara mateix, Jarnal, explicant com t'ha sortit això, però sempre ho hem de dir, eh, que en aquesta casa, si qualsevol cosa sona bé, em sembla que és perquè tenim l'Arnau i la Torradera picant pedra.
I si no sona bé també, eh? I si no sona bé també. Les coses bones són les coses dolentes. Jo sempre dic que les coses bones molt bé, però les coses regulars també hem de tomar. Qui remena plats no en trenca. I en aquest remenem centenars. I a quatre mans. Això també és important de dir. Ja sabeu com va el tema de timings aquí a la ràdio. Això sí, Oriol Mas. Cada 15 dies, em sembla que tenim aquesta... la càpsula. La càpsula, cada 15 dies. El vespre i després en podcast.
Vull dir que ja ho podem escoltar. Recordeu a girona.fm.cat. Va, que hem estrenat la nova pàgina web i que sempre és bon moment per passar-hi una estoneta. Oriol, gràcies per haver vingut i, bueno, per sortir al despatx i venir a veure'l. Que no sigui l'última. Gràcies, Oriol. Gràcies a ell.
Is what you're doing, what you're doing to me. Is what you're doing, what you're doing to me. Is what you're doing to me. All right. Yeah, yeah. Listen now. I can see that you love it too. You can't stop from wanting it.
For me to wanna be with you And keep you up and smiling, oh Is what you're doing, what you're doing to me Is what you're doing, what you're doing to me The fulfilling is so high, high, high I don't want it to come down, down, down The fulfilling is so high, high, high Every time that you're around
Girona és un estil de vida. Girona FM és la ràdio de la ciutat. El que vius a prop també ho sentiràs a prop. Girona FM, la ràdio de Girona. Benvinguts a Girona FM. Benvinguts a Girona FM.