Girona Entre Vestidors, el programa que entra a la recambra de la ciutat per destapar els secrets dels esdeveniments que s'organitzen a la Fira de Girona.
Hola a tothom i benvinguts a Girona Entre Vestidors. Comencem el 2026 amb un congrés que ens fa especial il·lusió, perquè tot just va veure la llum ara fa un any i el seu èxit va provocar que estiguem celebrant una segona edició, el Congrés de Benestar Emocional de Girona.
Al programa d'avui ens acompanya Joana Frigolé, psicòloga i coach emocional i relacional, i Coralí Cunyat, directora de la Fira de Girona. Soc l'Alexandra Cantos, un plaer tornar a ser aquí. El segon congrés avant estar emocional es celebra el proper 19 i 20 de gener i ve amb un programa completíssim que es pot consultar tot a la web.
Precisament, la Joana que avui ens acompanya serà l'encarregada de dur a terme la conferència inaugural, titulada El coratge emocional per cuidar-se. Joana, què representa per tu poder inaugurar aquesta segona edició? Home, per mi és un honor i un plaer i un goig, perquè porto tota la vida treballant amb emocions
i a costat Déu i ajuda posicionar-les en un lloc com el que estan ara, són visibles, es tenen en compte, i que hi hagi un congrés a Girona, al costat de casa meva, per mi és un regal professional i personal, la veritat, estic molt contenta. Molt bé, i de fet el tema central d'aquesta edició és la revolució de cuidar. Per què creieu que s'ha triat aquesta temàtica?
Jo vaig formar part de la decisió i sobretot neix precisament de l'experiència de l'any passat. Un cop vam veure l'èxit del Congrés de l'any passat,
sobretot es centrava el primer dia sobre el suïcidi i aquesta situació tan dolorosa que viuen i vivim moltes persones, perquè al final és lamentablement una situació que, tot i que ens sembli inexistent, és més...
normal del que hauria de ser i no només afecta a les persones que prenen aquesta decisió sinó a tot l'entorn que està durant un temps fent un dol molt complicat però després també el segon dia anava sobre les xarxes socials i l'efecte de les xarxes socials sobretot als nanos més joves o als adolescents i després de l'èxit de l'edició de l'any passat
ens vam adonar que la gent assistia perquè necessitava parlar d'aquestes coses, entendre, donar visibilitat a tot això que ens passa cada dia.
I en el fons, tots com a cuidadors, perquè tots ho som d'alguna manera o d'una altra, busquem recursos i busquem ajudes i línies que ens ajudin a orientar com fer de cuidadors, però al mateix temps necessitem cuidar-nos.
I arrel de, precisament, aquesta anàlisi que vam fer sobre l'experiència de l'any passat i el que ens va expressar sobretot el públic que va assistir, vam decidir que era un bon moment per plantejar una segona edició i a més a més dedicar-la a tots els que es dediquen a cuidar
evidentment una gran majoria professionals, però també els que en el nostre dia a dia, d'una manera o d'una altra, tenim aquesta funció, ja sigui en l'àmbit familiar, ja sigui en l'àmbit professional, però tots d'alguna manera ens dediquem part del nostre dia a dia a cuidar les altres persones i també necessitem cuidar-nos, perquè si no, no ens en sortirem.
De fet, relacionat amb el títol de la teva conferència, el concepte de coratge m'agrada molt. Per què cal tenir coratge per cuidar-se? Cal tenir, i aquest una mica l'enfoc que donaré a la xerrada, cal tenir coratge perquè amb la mentalitat que tenim avui dia del que és cuidar-se, les persones es pensen que cuidar-se és fer moltes coses.
anar al gimnàs, a meditar, a menjar millor... Aleshores, clar, no tenim temps de cuidar-nos. Amb aquesta mentalitat d'hemisferi esquerra. I aquest és l'enfoc que donaré, que la cura emocional d'un mateix i la cura de la nostra salut és una responsabilitat, no és una elecció. Perquè hi ha una premissa que s'ha de tenir en compte, i és que tu no pots donar als altres el que no et dones a tu mateix. Com que hi ha aquesta idea que les emocions no es noten,
La gent es pensa que les pot dissimular o que les pot amagar, però no és així. Aleshores, l'enfoc que donaré a la conferència serà aquesta, és a dir, com et pots cuidar a tu mateix millor. I aquí entren en joc les emocions i canviar la mirada de les emocions, perquè les emocions avui dia encara la gent pensa que es poden controlar des del cap. I ja no és així. Ja fa molt de temps que sabem que les emocions estan al cos i no al cap. Hem d'aprendre a discriminar-les i hem d'aprendre també...
a relacionar-nos d'una manera més sana. En definitiva, l'enfoc que donaré és pensat per tothom, perquè moltes vegades es parla de salut mental, per exemple, i no estem parlant de salut mental, estem parlant de malaltia mental.
Clar, és que a vegades els conceptes es barregen una mica, no? És que aquest llenguatge és pervers. Ja, ja de bàsic. Perquè benestar, en malaltia, no és el mateix tot això? No, la malaltia és quan ja fa tant de temps que pateixo, fa tant de temps que tinc creences d'exigència o que la vida no m'ha donat o del que sigui, fa tant de temps que pateixo que el meu cos ha emmalaltit, d'acord?
Aleshores, això és la malaltia, però després hi ha el sofriment quotidià de la vida quotidiana que ve determinat per aquestes creences que tenim, d'arribar a tot arreu, de ser perfectes, de ser millors, de caure sempre bé i tots aquests rotllos que ens fumem que no ens aclarim. És allò que a vegades es confon estar bé amb no estar malament. Exacte.
Exacte, i aquí també parlarem una mica del concepte de felicitat, perquè també és un concepte pervers, perquè si jo te pregunto, tu ets feliç, ara diràs, bueno, depèn, estones, no? Aleshores, treure aquest concepte i parlar més de les emocions, no de les emocions, sempre es parla que sofriments són emocions negatives, no, la tristesa, la ràbia i la por no són negatives, són emocions necessàries i són energia per fer, no?
Aleshores, la meva idea és donar un enfoc molt més ampli i el benestar és la capacitat, per mi, d'estimar-te a tu mateix, de mirar-te amb bons ulls, de tenir un equilibri entre el que dones i el que reps. La gent que dona més del que realment és capaç de donar i la gent que considera que no rep són gent que li falten habilitats relacionals a l'hora de demanar, oferir i oferir-se als altres.
Tot aquest entramat, hi ha un entramat de pensaments, de creences, d'hàbits que tenim, el menjar influeix moltíssim en les emocions, perquè com que les emocions estan al cos i el 95% de la serotonina se segrega als budells. 95%? El 95% de la serotonina. Però en canvi, nosaltres continuem situant com si se n'éssim aquí al cap. Per això les farmacèutiques ara estan tirant també pels probiòtics i tot això, és un altre negoci al final. Sí, clar.
Però la meva mirada és treure aquesta mirada de malaltia i que s'han de prendre medicaments i aquesta mirada bioquímica de les emocions situada en el cervell i situar-la a tot el cos i com al final si les emocions estan al cos no entenen aquests rotllos que ens fem.
No, ara tindré més voluntat i tot això. Això el cos no en té ni idea. El cos, quan tu tens ràbia, quan tu tens tristesa, tens por, l'únic llenguatge que entén és la respiració i la postura. I per això, quan fas exercici, quan dorms, quan descanses, quan menges, et trobes millor.
però amb això no n'hi ha prou, perquè depèn de les creences que tinguis, te generis determinats pensaments. I així anem aprenent de nosaltres mateixos, és a dir, donar una imatge més global i a psicologia, quan jo estudiava psicologia als anys...
dividíem les persones sanes amb les malaltes. A partir dels anys 90 i 2000, quan neix en Goleman, apareix en Goleman amb la intel·ligència emocional, comencem a parlar també del sofriment de la gent normal.
El del dia a dia, el de tothom. Al final no som roques. Tots tenim sentiments d'emocions. Som emocions de molts colors. Llavors, durant uns anys, ben bé 15-20 anys, la gent ha cregut que sent intel·ligent emocionalment, és a dir, posant-ho aquí al cap,
podrien millorar i han vist que queden curts. Per tant, avui dia ja parlem de consciència, de com em sento a cada moment. No es tracta de fer més coses, sinó que les que facis, les facis des de la consciència. Aquest és el canvi de paradigma en què estem en aquests moments.
Ara feies referència a la felicitat i jo també incorporaria aquí la perfecció. Jo crec que de la mateixa manera que poder buscar una felicitat inexistent perquè mai arribarem a tot el que se'ns pugui oferir, si la felicitat és això, la perfecció tampoc. Jo crec que a vegades hem de ser més benevolents,
ens hem de permetre no saber fer algunes coses. O no arribar a tot. En el meu cas, gestionar dues nenes i el seu dia a dia jo sola i trobant-me en situacions que ni em hagués imaginat. Si no ho fas prou bé,
Tampoc saps si ho estàs fent prou bé, no? Qui ho diu que no ho fas prou bé? Sí, perquè el prou bé és una mentalitat d'hemisferi esquerra. Correcte. Hi ha coses que estan bé i hi ha coses que estan malament. Aleshores, el que anem aprenent és mirar-nos amb bons ulls què vol dir. Que som capaços de veure quins són els nostres dons, les nostres fortaleses. Per exemple, si tu ets una persona molt meticulosa, que t'agrada fer les coses ben fetes, això és genial, però és el mateix que te'n malaltes.
Perquè quan passes de dosis, això és la teva vulnerabilitat i és el que et fa patir. Aleshores, el que anem aprenent a la vida és a graduar i a fer servir els dons que tenim. Per mi les persones no tenen defectes, sinó que han d'aprendre a graduar els dons. Com sé que el meu do no em serveix? Quan tinc por, quan m'angoixo, quan m'estresso, quan estic de mal rotllo, ja m'he passat. He de baixar el meu grau d'exigència, per exemple.
O la gent que és molt empàtica. Quan sé que l'empatia no em serveix? O perquè tothom m'explica rotllos i jo al final m'estic agobiant. I depèn de posar límits. Per tant, tots, la fortalesa que tinguem...
L'hem d'aprendre a fer servir i després haurem d'aprendre a dosificar-la. I les emocions també, per això sempre parlo de dosis, que és un concepte diferent. Aleshores, aquest congrés aquí va adreçat a tothom en la seva globalitat o a uns perfils específics d'edat, a alguns sectors professionals, a gent que té inquietuds... Nosaltres, des de l'organització i aquí, evidentment, liderats per la regidoria de benestar de l'Ajuntament de Girona,
plantegem aquest congrés dirigit a tothom. És veritat que l'any passat, i aquest any ens tornarà a passar, assisteixen molts professionals que tenen interès en escoltar, en formar-se, en conèixer, escoltar aquests magnífics ponents que tindrem al llarg d'aquests dies, però també l'any passat, sorprenentment, vam veure com venia molta gent
que es sentia interpel·lada per la proposta de continguts i que ve a buscar escoltar o aprendre o explicar-se. L'any passat hi va haver intervencions del públic molt punyents
emocionalment doloroses, perquè a la gent li passen moltes coses i molta gent no sap com ho ha de gestionar. I això és el que ens va portar aquí. Ens hem de cuidar, cada vida és diferent, cada situació, cada persona la gestiona d'una manera diferent i la voluntat és apropar recursos, explicar què hi ha i aprendre coses tan senzilles com
a poder entendre que tens unes capacitats, unes competències, però que has d'aprendre a medir, com ho deies? A dosificar. Està molt bé, això. Tan senzill com això, pots sortir del Palau Firal sentint-te tranquil i amb l'esperança de poder-ho gestionar millor.
Perfecte, doncs m'agradaria entrar en els tres eixos principals sobre els que pivota el Congrés, però fem primer una breu pausa i escoltem la cançó Les coses senzilles de Ginestar.
No sé què volia ser de gran, però ara vull fer coses petites. Vull ser un trosset de ratx de sol que fa que et floreixin les pigues. La vida està passant volant i anar volant no és mai la vida. Vull ser el perill que té l'amor, ser més cigala que formiga.
Potser el món ens fa mal i l'amor ve i se'n va a papallones amb vanes de vidre. I si et dic la veritat, jo també he dit mentides. Que l'amor em rebenti a les mans, que m'estimo molt millor que abans. Estava perdut, aprenent a viure.
Que l'amor em rebenti a les mans, que m'estimo molt millor que abans. Com dèiem, hi ha tres temes principals sobre els que pivotarà el contingut del Congrés. Un d'ells, dels més cridaners, és el que comentaves abans una miqueta per sobre Coralí, salut, bellesa i xarxes socials. Joana, la meva pregunta és, si ja sabem de sobres que les xarxes socials ens generen tant de malestar, amb nosaltres mateixos i amb el nostre cos, per què segueixen sent tan addictives?
Són addictives perquè estan programades així, és perquè això ja ho sap tothom. Sí, sí, a part de l'algoritme, però vull dir, si tu ja saps, perquè ja se sap, que com més temps inverteixes aquí dins, pitjor et sentiràs amb tu mateix, és igual, seguim allà. Hi ha un munt de coses que continuem fent, a pesar que sabem des del cap, per això parlava de l'hemisferi esquerre, que allò no ens senta bé.
Aleshores, per això cal consciència a cada minut. És a dir, aquell minut de mes que passes al mòbil és més oxitocinat que segregaràs, per tant, més addicció que generaràs. Aleshores, per això parlem tant de la consciència. A cada minut què estàs fent? Quant de temps perds encanxat en el mòbil? I què és el que deixes de fer? És a dir, ens desconnectem de la natura.
Si estiguéssim més connectats amb la natura no tindríem tanta necessitat. Però és així. La malaltia mental, el sofriment, ve d'aquí. Continuo repetint una vegada i darrere l'altra coses que sé que em fan mal i que em perjudiquen. És una addicció. Ens estan creant addictes, ens estan convertint en addictes. És així. També perquè ho camuflen molt, no? Per exemple, tota aquesta moda de l'esquínquer, que aparentment...
És bona, no? És quin que eres, que tu t'estàs cuidant la teva pell, la teva cara, però hem vist que s'està tornant també una addicció molt perillosa amb nenes i noies molt joves a través de les xarxes socials que fan tot aquest accés de productes. És a dir, la imatge que nosaltres veiem, perquè sempre són imatges, no són gaires textes, i la imatge i la música que nosaltres veiem entra directament per l'hemisferi dret i el còrtex no ho filtra i passa directament a cos.
Aleshores, és el cos qui recorda les emocions, d'acord? Per tant, jo, si he vist aquesta imatge de noia guapa, això ho fa l'inconscient, no ho fa pas el còrtex, és l'inconscient el que decideix. Aleshores, en uns moments determinats en què...
en què jo encara soc molt vulnerable a nivell d'imatge i per mi és molt important ser acceptada, acabo atrapada. Però els adults també estem molt atrapats amb tot això. Sí, jo també crec que ja s'amplifica als adults directament. Bé, és que encara que no et vulguis comprar l'art frayer, te l'has d'acabar comprant, o sigui, perquè t'estàs sortint a tot arreu. És a dir...
El secret de crear necessitats és que te les creen amb imatges i amb música i amb missatges molt curts que no hi ha temps de filtrar pel còrtex. I això va directament en sistema límbic i cos. I a partir d'aquí decideixen els budells i decideix el cor i decideix la por, decideixen els ronyons. Aquests són els que decideixen les decisions. Per la tercera edició podem titular els tres òrgans que decideixen. És molt interessant tot això que comentes.
doncs sí, ho volia treure a relluir perquè és com que ja és sabut però tot i així tots hi seguim caient fa uns anys encara hi havia molt de debat i tal, ara ja ho sabem però és igual, allà hi som tots el que nosaltres anem veient cada dia cada dia es converteix en una realitat és la manera també de la comunicació dels mitjans o tot el que veiem ho acabem, si ho veiem això és com quan els nens petits tenen por
I diuen, hi ha un monstre, i tu li dius, no, no hi ha cap monstre, però el sol fet d'anomenar el monstre, ell veu el monstre, perquè el cervell no entén el no. El cervell no entén el no, per tant, quan tu dius una paraula, allò ja és veritat.
no es filtra. Jo penso que l'interessant del Congrés, escoltant a la Joana, és entendre això, que a vegades creiem que tot passa pel cap, i podem aprendre a llegir el nostre cos, allò que ens està dient, poder, els que no som del vostre sector, i per tant no en som professionals, em podríem dir intuïció, a vegades tens la sensació que hi ha alguna cosa que no et quadra, i poder no saps per què... Sí, senyora, sí, que l'experi dret és l'intuïtiu, és així.
I dius, ostres, no sé, tinc com un nus a la gola, o tinc l'estómac tancat, o sensació que em falta aire, i a vegades no donem importància al que ens està dient el cos. I ara parlàvem, evidentment, de les xarxes socials, però segurament això ho podem traslladar a qualsevol altre tipus de situació.
és igual en el cas de relacions amoroses, tu veus que allò no va però no vols sortir d'allà perquè creus que ho canviaràs o no sé, qualsevol altra situació que realment
et demostra que allò no va amb tu o que no hauria d'anar amb tu perquè no et fa bé, no? I nosaltres a vegades som tossuts i no donem importància. Bueno, són les decisions que en diguem inconscients. L'inconscient que en Freud va posar no sabia ben bé on és això, el sistema límbic i el cos. El cos decideix.
El problema és que explicar això segurament als nanos petits o als adolescents encara els costa, perquè la seva prioritat és ser reconegut, estar connectat, ser part... I a veure si és el que els adults, per vendre més, li posen cada dia, ja li podem... O sigui, estem en una contradicció, li estem fent sermons a ell, però nosaltres li anem donant inputs que ells no controlen. Sí, sí, sí.
I lligat amb això, un altre dels temes que havíem comentat abans breveument, el coratge emocional per cuidar-se, has esmentat que de vegades vaig a cuidar-me i vaig a córrer, a fer pilates i m'apunto a no sé què i estaré més amb els nens i amb els meus pares faré tal i les cerveses dels divendres i vols fer tantes, tantes, tantes coses que realment
No sé si això és cuidar-se. Bé, això és agobiar-se. Clar, perquè vaig llegir que la generació dels millennials inverteixen una gran part de les seves vacances, no en fer grans viatges ara, sinó en descansar, en no fer res, perquè tenim aquesta saturació del món en què vivim, no?
Per això, que és cuidar-se, voler fer milers de coses per dir que fas tot això? Bé, a vegades hi ha gent que diu, no, és que jo faig pilates dos dies per setmana, tot, tot, tot. Vale, sí, és igual, però potser em faries més avia canviant les creences que tens, perquè amb aquesta exigència que tens encara pateixes més. Per tant, cuidar-se no vol dir fer 30 coses...
Si no, posar el focus en alguna cosa. Per exemple, quan venen persones que consideren que tenen massa pes i realment estem veient que les coses que mengen li provoquen un estat d'ànim molt... sobretot tristesa, tristesa i ràbia té molt a veure també...
amb el menjar o s'activen les pors. Val, doncs ara faré un règim, que es deia abans. Faré un règim. Dic, no, de tots els hàbits que tu tens, en buscarem dos. Dos. I aquests dos són els que durant un temps posaràs consciència i intentaràs canviar. I la resta fes el que et sembli.
potser traient tot el sucre dels cafès, ja estàs traient molt de sucre al cap del mes. Doncs ara aniré al gimnàs cada dia. No, un dia. Jo vaig dir que et prohibeixo que hi vagis cada dia. Un dia. Aconsegueix mantenir un dia i després... Per què? Perquè si no, ens posem tanta exigència que després no podem resistir.
o no ho complim i no arribem. I després dient, no, jo ja ho havia fet, això. O meditar. He de meditar cada dia, tal, tal, tal. Bueno, i quants minuts he de meditar? Doncs, no ho sé. Fes-ho un dia que estiguis bé. Aleshores, que el cos, és a dir, hem de tornar el cos a dictar el benestar. Mm-hm.
Li ensenyem en el cos a estar bé. Aleshores, ja has d'anar, i vas anant, i com que veus que estàs bé, i torns. Diu, és que ja m'ho vaig deixar. Bueno, doncs torni, no pas té res, no te castiguis. Ens castiguem molt. Ens renyem perquè fem, i ens renyem perquè no fem. Aquí, perquè a vegades no fer res és fer una cosa, no fer res. Que no sabem no fer res. No, no, sempre, perquè el cap va mil per hora. Exacte. I si no fem res, estem amb unes olives i un vermut a la mà, eh? Vull dir...
Que això també pot ser cuidar-se de tant en quant... No passa res, simplement és el... Va molt bé, més el que no fer res, que la gent s'agòbia molt, és el parar. Para un moment, respira un moment, fes consciència, no? Hi ha gent que, per exemple, doncs que mira molt i fa moltes coses, però és que no mira ni els arbres, tu, saps què vull dir? És que... No? És assegurir allò que estàs fent, perquè les teves cèl·lules reben aquesta informació.
Les teves cèl·lules reben tot el que fas i totes les cèl·lules del teu cos estan simbòlicament, entre cometes, pensant, estan actives mentre tu ho fas. Aleshores, és aquest parar i fes-te propòsits que puguis aconseguir. I si ho has provat tres vegades i no ho has aconseguit, doncs torni. No cal que t'emetxaquis, no et fotis rotllos. I si vas...
Si ho has provat diverses vegades, no te n'has sortit, potser et vas posar un objectiu massa gran, no? I al final la vida és un camí, no? Un camí de deixar coses, deixar-les anar i deixar-les de fer i de construir-ne d'altres. I descobrir-ne de moltes, no? Descobrir-ne moltes, no? Descobrir-les, viure-les, no fer-les per obligació. Exacte.
El que ens mata és l'obligació, aquest sentiment d'obligació és esgotador. Perquè hi ha molta gent que diu, no, jo amb disciplina i rutines... Et castigues. Tu mateix t'exigueixes un nivell que si després no compleixes, tu mateix et castigues. Si estàs al gimnàs, amb aquest sofriment no cal que hi vagis, fes una altra cosa que te sigui més gratificant.
No, i a més a més hi ha moltes coses que es poden fer, que tothom les pot fer, perquè tothom pot tenir xarxa d'amics, intentar trobar-les i disfrutar-les. No pot, sinó que és imprescindible. Bé, però a vegades hi ha gent que es tanca. Jo crec que hi ha coses, que em refereixo a que no costen diners, i que has d'intentar poder-les disfrutar. Hi ha persones que, per exemple, les relacions socials és el més difícil per a ells,
que són introvertits, se senten còmodos, però en aquests moments a nivell social hi ha un... O sigui, la socialització també es fa molt a través de les activitats, caminar, viatjar, jugar als caps, teatre... Aleshores, sempre hi ha activitats adequades a cada un. Perfecte. En aquests moments tenim molta oferta, molta oferta i moltes opcions en aquests moments.
I el tercer tema del Congrés per anar tancant és el de cuidant qui cuida, molt important, perquè és un reconeixement, aquelles persones que assumeixen la responsabilitat d'acompanyar, de tenir cura dels altres. Imagino que és des de l'abassant professional, infermers, infermeres, treballadors socials, o un pare, una mare, per exemple. Cuidadors. Qualsevol tipus de cuidador. I aquest tercer tema, de quina manera es treballarà?
No, bé, l'idea és explicar, com us deia abans, tots els recursos que hi ha, evidentment fer un reconeixement a la feina que fan tots aquests professionals i acompanyar-los o entendre que ells també tenen el seu patiment, molts cuidadors, i ja no parlo de...
de professionals del món de la salut, sinó els cuidadors que estan acompanyant persones que estan soles, que conviuen amb aquestes persones grans o malaltes en un habitatge, aquestes dues persones soles. Si finalment,
hi ha un traspàs de la persona malalta a la persona gran, aquell cuidador, per exemple, també té tot un procés de dol que moltes vegades no es té en compte, un patiment per veure com la persona a la qual estan cuidant no té recursos, no té família, no té... Bé, sí, és molt més complex del que moltes vegades volem pensar perquè el dia a dia se'ns menja i al final ja siguis, doncs,
parlarem de les infermeres, tota la feina que fan les infermeres, no? Aquesta funció de cuidar i com acompanyen, no? Perquè al final el cuidar no només és cuidar el malalt, sinó acompanyar a tot l'entorn, no? Jo crec que és
És molt important tots aquests recursos que tenim per acompanyar totes aquestes persones que dediquen la seva vida a cuidar altres. Per sort tenim un sistema que en aquest sentit aporta moltes coses i ajuda de moltes maneres diferents i crec que és un reconeixement a totes aquestes persones que ens estan
evidentment tots tenim el nostre dia a dia, però tenim a la memòria molt curta l'etapa Covid, on l'esforç que va fer tot el sector sanitari va ser espectacular, va ser brutal, i mira, se'm posa la pell de gallina, vam intentar fer un reconeixement a un sector que ho va viure i ho va patir d'una manera extraordinària, perquè no era fàcil per ells gestionar tot això, que era una cosa nova i desconeguda.
Ells també tenen por, també tenen emocions i també se'ls ha d'ajudar a gestionar-ho, a treure-ho i a reconèixer tot l'esforç que fan.
I ara en el punt en què estem com a societat, creieu que per fi s'està perdent la por o l'estigma a parlar ja obertament d'emocions i de benestar o encara no? Encara queda moltíssima feina. Falta una miqueta. Una miqueta. Falta una miqueta. Sí, perquè clar, venim d'una psicologia i d'una psiquiatria centrada en la patologia.
Clar, el que comentàvem abans. I per tant, ningú vol estar malalt del cap. És això, no? Aleshores, a mesura que hem anat avançant amb la intel·ligència emocional, amb tot el tema de les habilitats relacionals, a mesura que la gent ha anat fent teràpies, constel·lacions, tallers, retirs... De tot. Anem fent consciència del que són les emocions i legitimem les emocions a les nostres vides.
Encara hi ha gent que creu que hi ha una part professional i una part personal i en el cervell no hi ha encaixons. I es pensen que el que passa a la feina després desconnecten i fan coses d'aquest tipus que no sé com s'ho fan perquè és mentida.
Per tant, si les emocions estan entrant, el que passa és que queda un altre pas i és tenir carinyo a totes les emocions, estimar-les totes. Acceptar-les, no? Acceptar-les, perquè la gent es pensa que si jo m'enfado amb la meva por, tindré menys por. Si jo m'enfado amb la meva ràbia, si m'enfado més amb la meva ràbia, encara creix més. Per tant, acceptar-les i entendre que hi ha moments en què toco un procés de dol,
i per tant te toca plorar, no? A vegades algú diu, és que s'ha mort la meva mare, vull una sessió demà, dic no, no, no, plora, ploro un mes o dos i ja vindràs. Has de fer tot aquest procés. Per tant, acceptar aquesta emoció que tinc, aquest sentiment, aquesta ràbia que tinc moltes vegades perquè sóc una persona molt impulsiva i molt decidida i em fa molta ràbia que la gent vagi tan lent, acceptar això i després aprendre a fer-ho servir, a dosificar, és l'aprenentatge en el que estem ara.
Estem en un moment històric, jo crec, des d'aquest punt de vista, sí. Llavors, el que passa que...
Continuem diagnosticant i diagnosticant i etiquetant en negatiu. És a dir, els nens tenim un 50% de la població que tots tenen algun defecte de fàbrica. Potser no tenen cap defecte. O són TDAH, o són no sé què, no sé quantos. Llavors, continuem... És a dir, és com si haguéssim recuperat tot el que molts adults fèiem als anys 70-80 de classificar-los, no? A veure si ets esquizofrènic, si és no sé què és. Ho estem fent amb els nens. Veurem això on te va parar, perquè tenim tots els nens etiquetats en negatiu.
en lloc de potenciar les fortaleses, els hi recordem els defectes que tenen. Per tant, veurem, perquè això genera més preocupació amb els pares, més compassió, no genera patrons sants de desenvolupament des del meu punt de vista. Per tant, això no sé on t'anirà a parar. Volem on va parar, perquè de moment el sistema educatiu està així, i han de cabre tots, i tots han d'anar passant curs, i no ho sé. Això ja és una cosa que a mi se m'escapa. L'únic que puc fer és ajudar els pares a que ho gestionin sense drames, vaja.
Que ja és molt. Per acabar, Coralí, perquè és important que una ciutat com Girona lideri un espai de pensament sobre el benestar emocional com aquest. Bàsicament perquè demostra el compromís que té la ciutat, i en aquest cas l'Ajuntament, amb el benestar emocional de les persones,
Per ells, com a govern, aquest tema era prioritari. Va ser el primer ajuntament del país en crear una regidoria sobre benestar emocional. Han rebut diversos reconeixements
al respecte d'aquesta decisió. I això, evidentment, s'ha traslladat en polítiques diverses que, d'alguna manera, van a favor de la ciutadania i de tots aquells que ens visiten. I aquí podem parlar, evidentment, dels espais calma que hem fet en diversos moments, parlant de fira en diverses fires, a també la creació d'aquest congrés que,
L'any passat va ser un èxit, aquest any ho tornarà a ser i que, per tant, obre el camí de moltíssimes properes edicions perquè, a més a més, és evident que és necessari que la gent el demana i que, a més a més, es poden aportar, es pot ajudar i es pot aportar moltíssim a tots aquells que ho demanen i que ho necessiten. Per tant, penso que posicionen la ciutat i que demostren el compromís.
Molt bé, i que se n'ha de parlar. Sí, sí, hi ha una demanda social reconeguda i existent i allà hi serem per intentar suplir-la. Molt bé, doncs moltes gràcies, Joana i Coralí, per acompanyar-nos avui. Us recordem que l'assistència al Congrés és totalment gratuïta. Només us heu d'inscriure a través de la web i encara queden algunes places, però poquetes. No us adormiu si voleu venir.
Consulteu tot el programa, hi ha xerrades, conferències, tallers i activitats paral·leles i no deixeu de venir perquè en traureu recursos i reflexions que us seran molt útils. Ens veiem al proper programa de Girona Entre Vestidors amb més novetats. Gràcies per escoltar-nos.