La cultura cura, un programa per a cors inquiets.
Benvinguts a La Cultura Cura, un programa que us vol fer sentir millor, que quan acabi aquests 30 minuts intensos tingueu ganes de gaudir de la vida malgrat els reptes que ens planteja tan sovint. Aquest tema el parlarem avui amb l'Eva Costa Puigmal,
La Eva i jo ens vam conèixer amb un GAM, amb una formació de GAM, GAM, grup d'ajuda mútua. Eva, benvinguda. Gràcies, bon dia, Pilar, gràcies. Aquest programa també us volia comentar que s'emet a la Girona FM els dijous a les 3.30, al 92.7, per Ràdio Salt, el dijous a les...
18 o el divendres a la 1 i també per ràdio per la Frugell el dissabte a les 7 de la tarda i pels que aneu amb poc temps el podeu escoltar al vostre gust també a la web de Girona FM i podeu recuperar tots els nostres programes d'aquesta segona temporada
He pensat amb l'Eva perquè vam tenir una experiència molt interessant, vam aprendre molt i diria que les dues som testimonis de com un grup d'ajuda mútua davant d'una situació de no benestar emocional, una situació de patiment...
de malaltia, específicament moltes vegades és més malaltia mental. A mi em va ajudar molt, Eva, com ho vas viure tu? Bé, jo he arribat a la formació del grup d'ajuda mútua del GAM aquí a Girona una mica per necessitat de la nostra associació perquè veiem que més endavant volem seguir oferint més serveis i arribar més gent que li fa falta.
I estava clar que ens havíem de formar i en aquell moment jo també ho desitjàvem totes les meves forces, va sortir l'opció, la possibilitat i no ens ho vam plantejar, de seguida vam dir que sí, que volíem fer la formació.
I bé, la veritat que ha estat una experiència molt positiva, perquè jo anava amb molta por a anar a la formació, no sabia si seria capaç de respondre a les expectatives, no sabia com aniria muntat, no sabia si em desmuntaria a nivell emocional també...
I la veritat és que em vaig trobar amb un grup fantàstic de gent amb malestar emocional en diferents nivells, tots molt diferents, però a la vegada també tots amb el mateix fet comú que no ens trobàvem bé a nivell anímic, emocional. I d'aquí han sortit grans amistats i una experiència molt positiva.
Eva Costa véns amb representació o com a membre molt activa de l'associació de Figueres, Tramuntana, es diu Tramuntana després del suïcidi. És una associació que es crea per acompanyar familiars de persones que van decidir en un moment donat deixar de viure. I
No creus que el suïcidi, en el fons, és una manera de... Estàs patint tant, o sigui, has patit tant, estàs una mica amb una percepció una mica segurament distorsionada, però més que no vulguis viure, a mi m'agrada pensar que el suïcidi és el que et deia, no vull patir més, no?
Sí, Pilar, correcte, és així. A mi m'ha costat, a nivell personal, sempre parlaré en primera persona, la meva experiència, però sí també el que llavors he anat veient en aquest temps d'associació, el bagatge que vas aprenent, no? Que sí, que és cert, que no és aquesta... la gent que decideix prendre aquesta decisió, que decideix marxar d'aquesta manera tràgica, és realment perquè no hi ha un desig de morir, sinó de deixar de patir.
és tal el rumiament que hi ha en el cap d'aquella persona i tant el núvol negre que hi ha i el caos que l'única manera o l'única alternativa és posar fi a la vida i marxar sense tan sols perquè no se'n donen ni compte de tot el que hi ha al voltant i tot el que deixen, tota la devastació que hi ha al voltant quan marxen
Jo no hi en tinc molt de números però sempre hi ha una dada que m'ha quedat molt marcada que per cada persona que marxa hi ha 8 o 10 persones al voltant molt properes que estaran en circumstàncies molt complicades i molt difícils.
I fins i tot les tres o quatre més properes, les que han tingut aquell primer contacte o les que han viscut més tota la situació, també tenen un risc altíssim de poder cometre un suïcidi.
Has escollit una cançó de sopa, que a mi també m'agrada molt, és molt maca. Hi ha alguna part de la lletra que t'agradi o la melodia? Sopa de cabra? Aquesta cançó en concret, jo ja tinc una edat, sempre ha estat un referent. I com més curiós de la vida, que jo molt al començament la veia com una cançó més romàntica, més de...
Tancament de cicle vital de parella, no? I conforme et vas fent gran i he anat agafant aquesta maduresa i aquestes experiències vitals, doncs ara ja l'interpreto totalment diferent, no? Encara que té moltes maneres de sentesa, no? Com l'interpretes? Jo, per mi, aquesta cançó, jo recordo el dia que va morir el meu pare, el mateix dia a la nit la vaig buscar, no sé per què, la vaig buscar a les xarxes...
I me la vaig escoltar tres o quatre vegades seguides, una rere l'altra, perquè era com, ostres, per mi era com, s'acaba un cicle, que jo ja sabia que més tard o més d'hora, perquè els pares, evidentment, que són les crosses que tens, els referents no hi seran sempre, t'ha arribat el moment...
Molt sobtat, que no t'ho esperes d'una manera molt complicada. Ostres, ara m'haig d'espavilar tota sola amb tot això que em vindrà, no? I què faré, com ho faré? I és com... per mi és com... significa una transició, no? Tancament de cicle, anar cap a prendre altres vies que realment tu has de prendre les decisions, t'has d'espavilar i has d'assumir aquesta maduresa, no?
Les parets de la mort s'obren la pell. Eren dos ocells de foc sembrant tempestes. Ara som dos fills del sol en aquest desert. Mai no és massa part per tornar.
per sortir a buscar el teu tresor. Camins, somnis i promeses, camins que ja són nous,
Camins que ja són nous. És aquest punt, eh? Ara ho pensava, això, eh? Camí per a les estrelles, camins que hem de fer sols, aquesta frase és... És preciosa, aquesta lletra. Sí, realment és que és així, eh? Vull dir... I dos ocells de foc, realment, no sé, és molt... Camins que hem de fer sols, aquesta frase és... És certa, eh? Realment, eh?
Per persones que ens estiguin escoltant i els ressoni aquest tema, com creus que poden participar a l'associació? Com s'han de posar en contacte? Què oferiu? Una mica...
o sigui, poden tenir dubtes, perquè és difícil demanar ajuda, eh? Sí, per descomptat bé, de fet, la cançó diu que a mi ens que hem de fer sols, sí, d'acord s'ha de fer un treball personal, sol ningú el farà per tu, això està clar perquè tots ens hi hem trobat, en tot tipus de dol que aquest treball de recuperació i de creixement l'has de fer tu tot sol per poder tirar endavant i per reconciliar-te amb el que t'ha passat llavors, esclar, si es fa acompanyat millor
Costa trencar el gel i costa posar-se en contacte. També s'ha de dir una cosa que posar-se en contacte amb una associació d'aquest tipus no vol dir tampoc un compromís saber i estricte i rigorós, sinó que nosaltres fem una acollida. Vine, en parlem, m'expliques què t'ha passat i ens ho coneixem. I després, a partir d'aquí, si tens ganes de seguir...
I també nosaltres, des de l'associació, des de la nostra psicòloga, que en tenim una, ens dona el vist i bo que pot haver-hi una bona adaptació també dintre del grup d'usuaris, doncs endavant. Però això demana el seu temps, no és fàcil d'un dia parlar l'altre. Nosaltres, de fet, jo particularment no vaig sentir cap necessitat de poder parlar amb algú
Fins al cap de 6-7 mesos d'haver mort el meu pare, jo 6 mesos, però hi ha altres persones que necessiten molt més temps. S'ha de respectar els tempos. Evidentment, sí. També, perquè aquest programa és la cultura cura, quan em vaig interessar en vosaltres teníeu en aquell moment...
no sé quina és la situació actual, una exposició en marxa que vam venir a veure Figueres i que vau fer un acte molt preciós amb l'exposició i després es va fer una presentació, va ser molt...
Tu em recordes? Va ser molt agradable l'any passat Sí, i tant, a més mira, eren aquestes dates perquè justament aquesta exposició sorgeix perquè el tercer dissabte de novembre
de cada any és el dia internacional, el dia mundial del supervivent per suïcidi, que no és el que ha intentat fer l'intent i d'alguna manera li ha sortit fallit, sinó que és el de la gent que ha quedat, que ha perdut algú. I ara estem a les portes del tercer dissabte del mes de novembre. Llavors nosaltres...
sentíem la necessitat d'expressar les nostres emocions però a la vegada ens volíem donar a conèixer i ens volíem visualitzar i que la gent conegués el problema i arribar-hi i llavors vam pensar que el tema de l'exposició era un bon projecte i que podíem arribar a moltes persones ho haguessin patit o no ho haguessin patit però que s'havia de visualitzar d'alguna manera
I ara mateix l'exposició ha acabat la seva estada a Banyoles, ara de memòria m'equivocaria perquè no recordo molt bé l'agenda de com anirà ara el següent camí cap on va, però és una exposició que és itinerant en dos formats, un format més gran,
que és gairebé una mida com un relat, com un desplegable publicitari. Després hi ha una mida més petita, que és la que va rodar més i que moltes vegades també va acompanyada d'una xerrada sobre el del persuïcidi de la doctora Mònica Conill, que és especialista en el tema. Però l'exposició és la que es va moguent més, diguéssim.
Teniu una psicòloga que us acompanya a l'associació, no? Sí, correcte, perquè remarquem, i és necessari dir-ho, que no som tampoc com a tal grup d'ajuda mútua, que no precisa d'un professional. No, no, nosaltres tenim, és un grup de teràpia, que ens reunim un cop al mes, amb una psicòloga especialista en dol,
I a més que tenim la gran sort que la Zara ens la va posar pel camí, havia d'anar a les coses així, als camins vore les estrelles, perquè la nostra psicòloga també és supervivent, va perdre el seu pare fa molts anys. Per tant, en primera persona ja sap de què parla també, i això és fantàstic.
Pau Donés, ostres, li tinc un gran respecte i un gran amor, recordo que el dia que va morir, realment vaig sentir molta pena, i a la vegada també agraïment a com va fer públic i com va explicar el que estava vivint,
I hem escollit, has escollit, Eva, de l'Associació Tramuntana després del suïcidi, una cançó que lliga molt amb el programa, amb el títol del programa La cultura cura. És una cançó que es diu Grita. Grita.
Hace días que te observo Y he contado con los dedos Cuántas veces te has reído Y una mano me ha valido Hace días que me fijo No sé qué guardas ahí dentro Y ajuda por lo que veo Nada bueno, nada bueno
de que tienes miedo, a reír y a llorar luego, a romper el hielo, que recubre tu silencio. Suéltate ya y cuéntame, que aquí estamos para eso, pa' lo bueno y pa' lo malo, llora ahora y ríe luego. Si salgo corriendo, tú me agarras por el cuello, y si no te escucho, grita...
Què et suggereix aquesta cançó, Eva? Grita, jo, que és una cançó que sempre m'ha agradat. És veritat que, bueno, és molt escoltada, però jo l'hi tinc a pressa en aquesta cançó perquè, per una banda, m'hi sento molt identificada en aquest sentit d'empatia,
i de sensibilitat, que jo tinc aquest caràcter també de per si empàtic i m'apropa la gent quan veig que està passant un mal moment, però de per si perquè és el meu tarannà. I després també m'entusiasma perquè és també una mica com, per mi, gairebé seria com una de les cançons senyera de la nostra associació, perquè diu algunes frases que realment és això, ara estàs en un mal moment, trenca el gel, vine...
Per tant, com allò de dir, fem xarxa, estem aquí, t'ajudem, t'aguantem, estem en horitzontal, t'entenem i parlem el mateix llenguatge, per tant, parla i et sentiràs molt millor. I per tant, jo gairebé l'agafaria com si fos un himne de la nostra associació. I a part, Pilar, també m'agrada mirar-ho des d'una altra banda, perquè...
com utilitza el verb, no? En el sentit que l'associació està bé per acompanyar, per fer suport, per això hi som, per ajudar-nos, però ha d'anar més enllà també, que aquesta també és una de les finalitats de l'associació. Ens hem de fer visibles, hem de fer també activisme, hem de parlar del tema, és de tota la societat. Hi ha una gran problemàtica i la societat no està preparada, em sembla que no ho veu, que això també va amb tothom. Per tant, tothom pot fer el seu granet de sorra i aquest gritar
per mi l'utilització d'aquest verb podria haver estat altres sinònims parla, manifesta, expressa't, explica'm i no, diu gritar que a part que és una cosa molt de la desesperada perquè estàs en moments molt difícils però és també allò de ei, alça la veu que te senti, que ens sentin que estem aquí lluitant amb aquest malestar i que entre tots podem fer i les administracions també poden fer
és una mica també com aquest crit activista, m'agrada també. Dóna energia, ganes de viure. Sí, moltes possibilitats de veure-ho. Perquè vosaltres feu moltes activitats, hem parlat de les exposicions, teniu un grup terapèutic, feu xerrades... Quines altres coses feu? Què teniu en mente?
Ara hi ha una cosa que s'està coent, però poca cosa puc parlar, perquè si no m'avançaria a una cosa que sortirà d'aquí poques setmanes en relació justament dels actes de celebració del Dia Internacional del Supervivent.
Però sí que nosaltres, a part de l'acompanyament i amb tots aquests actes que fem de la cursa solidària, que la fem el mes de setembre, que ja hem fet la segona edició, de l'exposició, de les xerrades que ens conviden, de les jornades també de Parlem del Suïcí, que ja n'hem fet les dues i han funcionat molt bé.
amb grans especialistes, també nosaltres veiem que hem de treballar també en el que és l'atenció al supervivent. Estem bastant focalitzats també ara amb això, és un dels nostres objectius, que el supervivent quan es troba en una cosa d'aquestes no se senti sol,
perquè ja té la família, té aquella primera xarxa, però a nivell administratiu, a nivell de sanitat, et sents molt sol, no hi ha un seguiment d'un CAP, a part que no hi hagi algun metge de capçalera que per propria iniciativa vulgui fer la trucada, però hem de treballar més en aquest tema. I una mica estem preparant una coseta que penso que en poc farem molt amb les administracions, però no puc avançar gaire, repi-la.
Escoltarem la darrera cançó, que és de Conxita, i quan tornem a xerrar, Eva, pensa una mica, tècnicament és igual el teu pla de recuperació. Què seria? Des d'aquest passa el que passa, que més o menys fa quatre anys has fet una sèrie de coses per poder ajudar les persones supervivents
que ajudar-los a tirar endavant. I després també comentarem els recursos actuals que hi ha, que hi ha algunes línies telefòniques que en un moment donat poden també... Després en parlem d'això del telèfon d'esperança, bàsicament, i el telèfon 024. Escoltem aquesta cançó de Conxita i també ens expliques per què l'has escollit. Molt bé.
Más fácil que ayer.
Y esta vez creo que en vez de una puerta viene un ventanal muy sólido, muy fuerte y con vistas al mar, con vistas al mar. Y puede ser que me equivoque otra vez y puede ser que vuelva a perder pero hoy la vida me dice que me toca a mí eso de sentirme bien.
y puede ser que me equivoque otra vez y puede ser que vuelva a perder pero hoy la vida me dice que me toca a mi eso de sentirme bien y ahora que se marcha la tristeza y las penas también quisiera despedirme diciéndoles que espero que no nos volvamos a ver
Bona nit. Bona nit.
La música, les lletres, formen part del teu pla de recuperació, de la teva, com a supervivent, del que el teu pare va decidir que no volia viure. T'ha acompanyat, no, suposo? Sí, sí, la música ha estat un factor molt important, sempre que m'ha agradat haver empatit la música i, a més, molt tipus, molt variats.
perquè aquí he anat a agafar una mica les cançons que jo també pensant una mica amb el grup en general i lligant-ho amb l'associació, però és evident que també hi ha altres estels que m'agraden, perquè ara pensava que això de la Conxita se sent molt radiofórmula i ho veig com antic.
i adolescent, però la cança és molt maca, no? Però a mi m'ha anat molt bé la música. Jo també la lectura. A propós que comentaves el tema de com jo he anat millorant, no? Sí que és veritat que tot això m'ha... A veure, tot aquest tsunami que m'ha passat personalment m'ha portat a interessar-me també per tipus de lectures molt diferents a les que jo feia habitualment, no?
apropar-me també a altres religions, altres maneres de pensar. Jo ja de per si també era un amant de les manualitats. Doncs ha sigut una gran escapatòria, una gran manera de ventilació emocional, no?, anar a caminar. No faig molt d'exercici, però anar a caminar i fins i tot, no sé, l'art en general, apreciar-lo d'una altra manera.
que abans potser amb alguns detalls no m'hi fixava, i ara potser, no sé, algunes sutileses, en alguns quadres, en algunes escultures, en algunes melodies, que m'arriben i me commouen i m'emocionen, no? Que jo penso que això també ha sigut una cosa que arreu de marxar al pare també, doncs, aquest sentit com que s'ha perfilat, aguditzat, no sé, ha canviat tot una mica, no? Sí, quan ens passa una cosa com aquesta, som una altra persona, no? Sí, exacte.
Exacte. Surt una altra persona i en el fons també és una oportunitat de creixement dintre la tristesa, no? Exacte, totalment, eh? Totalment, com altra, també moltes coses que abans et semblaven interessants i ara no et desperten tampoc l'interès que tenia, que abans, com anterioritat.
Però sí que és veritat que sí, el que dèiem, la música i l'art en general per mi ha sigut un gran recolzament. I després també formar-me, en el sentit d'intentar anar amb moltes xerrades, escoltar especialistes en dol per suïcidi, escoltar també la gent, prendre'm aquest temps d'escoltar altres persones, això també m'ha enriquit molt i m'ha ajudat molt.
Tot aquest treball intel·lectual jo l'entenc, a mi també em va passar, necessitat de saber, de llegir, tot el que et pogués fer, conèixer-te millor i entendre-te millor. I al tanto, no cal llegir grans estudis, ni grans tractats de psicologia, ni de salut mental. La cultura cura, un programa per a cors inquiet.