Bona nit.
Bon dia, Girona. Salut amics, coneguts i saludats. Un diumenge més tornem a ser aquí. Salutacions de l'Arnau Vila, que remena els botonets i els ordinadors. Us parla, com de costum, Montserrat Joventenc. Sigueu molt ben retrobats.
Històries per explicar. Històries per recuperar. Històries que són història. A la Principal de Girona FM.
I avui tindríem un bon motiu per recordar una persona que va ser un gran de la composició i de la direcció de Cobla, en Conrat Saló, que el dijous dia 4 es complia en anys del seu naixement. Va ser el 1935 i nosaltres procurarem recordar-lo en propers programes.
Fins demà!
Bona nit.
. . .
Alguns dels nostres oients, els més erudits, segur que hauran distingit el so d'aquesta tenora, perquè avui tenim un convidat d'excepció. El que acabem d'escoltar és la Sinfònica del Vallès, amb Centenari, de Francesc Assú, i aquesta interpretació forma part d'aquella col·lecció de músic from Catalunya de Metalquimia.
Bé, Josep Gispert, un dels grans de la tenora, em plau enormement tenir-te aquest diumenge al matí aquí entre nosaltres.
Moltes gràcies, Montserrat. Feia dies que em parlàvem, has de venir a la ràdio, has de venir a la ràdio i vam dir bé, doncs com que el desembre hi ha una data especial que després ja us la desvetllarem, doncs el convidarem per venir a la ràdio. Voldria que m'expliquessis, sense ficar-me en coses personals, com va començar el teu interès per la música, perquè esclar, tu ets de púbol,
sense menys, però hi ha ningú d'un poble de pagès. No, no, no, soc de Públ. No, no, però em refereixo... De la mateixa manera que jo soc de Ripoll i molt d'honra, però em refereixo que a l'època que tu eres petitó, que eres jove, que havies de decidir què volies fer, hi devia haver, bàsicament, pagesia a Públ. Sí, sí. No hi havia gaire res més. No, res més. Per això, com va ser que tu entressis al món de la música?
Mira, són causalitats de la vida. Jo, de petit, hi havia un mestre a la pera, un mestre, i la seva dona, doncs, ensenyava música. Estàs parlant d'un mestre d'escola? Un mestre d'escola. Un mestre d'escola que estava a la pera, que eren mallorquins. I jo m'hi vaig apuntar, però era música, era fer música...
I aquest senyor, al cap de poc, no sé si vaig anar-hi un any o així, va haver de marxar, va tornar a marxar a Mallorca, o destinar, o ell va demanar... És clar, hi van marxar, jo em vaig quedar. Vaig quedar sense música i val, eh? I aquestes casualitats de la vida, que el 31 d'agost era la festa de Públ, la festa major de Públ, Sant Ramon.
I venies... Molt, molt venia a la moderna de la Bisbal. Que ara ja no existeix, ja fa anys que no. No, d'allò, d'allò. Allà és a on t'hi havia en Jaume Ponsatí? Sí, allà. És que em sona. Tot ve d'aquí. Em sona de dades històriques, eh? Tot ve d'aquí. Llavors...
Els músics anaven a menjar per les cases, doncs a casa van venir dos músics, un d'ells era en Jaume Ponsadí, i quan allà li van dir, o el pare o la mare, allò que hi havia d'allò, i que ara em havia quedat sense, que havia marxat la mestra, i d'allò, si el porteu a l'abisbal, diu, jo li donaré lliçons.
I això va ser el detonant que jo fes de música, perquè aquest senyor ja et preparava, ell no t'ensenyava música, però ell ja et preparava per anar amb coble orquestra. Jo vaig entrar allà, una mica de solfeig, pot ser aquí ja un instrument clàssic, el violí. Al cap d'un any, un instrument del ball, pel ball, el saxo. I al cap de dos anys més, ara un instrument per la coble.
i bueno, vaig triar la tenora perquè ell la tocava i no sé com va ser que triés la tenora però no havia tocat tible també, Ponsatier sí, havia fet també tible i tenora però ell ho ensenyava tot en aquells moments llavors ja no tocava, ja no estava la moderna però jo el vaig... i la tenora ara t'ho em preguntes per què vas triar la tenora no ho sé, si jo veia una cobla si tu veus una cobla el que et crida l'atenció el que crida més l'atenció és la tenora
Per la dimensió de l'instrument i pel so. No, no, perquè pel so, però és que tu, una sardana, el protagonista sol serà la tenora, perquè les melodies... És el cantant de la cobra, doncs és això. I vaig agafar la tenora. Però és tota una casualitat, perquè amb la família no hi havia cap...
cap antecedent musical ni res. El meu avi li agradaven molt les sardanes i els escoltava i coneixia aquest és en Vila de Sau però no hi havia cap millor. Però va ser aquestes curiositats de la vida, això que anar amb el senyor Ponsatí i allà doncs allà es va fer. I quan vas començar tu a tocar per primera vegada en una coplò?
Jo vaig començar als 16 anys amb la Moderna. Llavors, en Ponsatí em dius que ja quan et feia classes ja no hi tocava, per tant hi havia els músics més, diguem, contemporanis. Sí, llavors en Ponsatí ja feia almenys...
Tres anys o quatre, si tant, o cinc, que no tocava. Però bé, ell feia classes, però ell feia, feia, portava, feia... L'administració de la Copla. De la Copla, feia els bolos, ho feia tot, la portava ell. Et sembla que anem ja per escoltar alguna cosa a la que hi ha el so de la teva tenora?
doncs mira em val a dir que nosaltres li hem donat una selecció llarga de sardanes en el Gispert i li hem dit què t'agradaria escoltar li hem donat l'opció d'escollir i llavors una de les que ens ha demanat és la vall de Can Prudon d'en Ricard Viladesau jo contenta perquè és la meva comarca del Ripollès doncs sí, doncs aquesta la vall de Can Prudon que aquesta la vam gravar el primer any o segon al principi d'estar al Montgrins jo
Perquè tu, les dues, diguem, cop les més icòniques han sigut els mongrins i la principal de Lisbeth. Sí, jo vaig... Aquí la moderna, que ara que hem parlat de la moderna, hi vaig estar dos anys. Hi vaig estar... 16 anys, 16 i 17. Els 18, després vaig anar a la principal de Llagostera.
El principal de Llagostera també hi vaig estar dos anys. Dos anys. Dos anys. I després ja vaig anar al Montgrins. Al Montgrins hi vaig entrar l'any 75. L'any 75 i... No, eh, eh, eh. No, vas anar a la principal de Girona. Vas anar a la principal de Girona. De la principal de Llagostera vaig anar a la principal de Girona. Quatre anys. Del 71 al 75.
És el que em consta a mi. Del 71 al 74. Del 75 ja era el Montgrins. Però bueno, sí, tot el 74, el principal de Girona i fins a Carnaval del 75. Montgrins del 75 del 83. Allà hi va haver, hi va haver lapsos, però quan venia l'Emili, un any de l'Emili, un any o 15 mesos. On et va tocar? Saragossa.
Encara vas estar a la banda. I vaig estar molt bé a l'Emili, encara hi tornaria. Feies de música a l'Emili també? Sí, vaig poder entrar a la banda. Ah, i què et duqueves a la banda? A la banda de les naves. Vaig entrar-hi amb el saxo i al cap de poc, com que un brigada que era flautista es va jubilar, em van donar una setmana de permís per anar a venir a buscar la flauta a Púvol i llavors vaig tocar la flauta i em va anar molt bé.
I tocant amb la banda, vas coincidir amb algun altre musica català que toqués sardanes o així? Que toqués sardanes, no. Els dos que van entrar aquells remplats eren un noi d'aigua freda que tocava la trompeta. Llavors hi havia dos que havien entrat uns remplats abans, que n'hi havia un de la Fatarella que havia tocat el tible i havia tocat sardanes. Aquest sí, aquest sí. I un altre...
Anem per la vall de Can Prudon. Aquesta sardana va ser premi del dia de la sardana el 1978. És del gran Ricard Vila de Sau i són els mongrins amb en Josep Gispert de Tenor Solesta.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Hem escoltat els mongrins amb la vall de Camprodon, sardana de Ricard Vila de Sau, que va ser Premi Dia de la Sardana 1978. I us recordem, pels oients que us hagueu incorporat més tard a la nostra sintonia, que avui tenim aquí a l'estudi, aquest diumenge al matí, un dels grans de la tenora, en Josep Gispert.
Josep, ens hem quedat amb la principal de Llagostera. Jo et deia ara a micro tancat que revisant un llibre de cobles no havia trobat el teu nom enlloc a la principal de Llagostera. Quin oblit més gros. De veritat, perquè jo hi vaig estar el 69 i el 70.
Doncs et prometo que ho vaig repassar de dalt a baix i no. I van fer una campanya molt maca, hi havia en Joan de Verges, en Xico Clà... A qui volia anar jo? En Xico Clà tu ja has coincidit amb diferents cobles orquestres, perquè vas estar-hi anys amb els mongrins, però abans també hi havies estat amb altres... Sí, la primera que vaig anar a la moderna de la Bisbal... Ja hi havia en Xico Clà. Ja hi vam estar junts amb en Xico Clà.
Llavors, a la llagostera, els dos anys, els dos anys també a Menchico, no, un any a Menchico, clar, perquè el primer any que vaig entrar a la llagostera hi havia en Silvestre Vergés, de Fiscorna. De Tortellà. De Tortellà, llavors va plegar i va venir a Menchico. Llavors, hi vaig estar amb la Moderna, amb la llagostera i amb els mongrins, els vuit anys dels mongrins. En Menchico Clar el tinc agendat per fer-lo venir també un dia que m'expliqui. El que passa és que a Menchico Clar és una mica perillós portar-lo a la ràdio, perquè no saps mai, quan parla en sèrio,
O quan et fot una trola. Perquè me'n fa cada una, a mi, cada una, d'aquelles per riure. Diu que això és genètic, em va dir un dia. Que ja la seva família eren molt bromistes. Mira, un dia que havíem d'anar, perquè tu saps que jo tinc alguns problemes per conduir de nit, i llavors, doncs, problemes amb un ull, que bueno, me l'estan controlant, però no en acabem de sortir...
Doncs, algun dia que hem anat a algun lloc i ell hi ha hagut d'anar, m'ha recollit. I l'últim dia que vam anar a Olot em posa el tren passarà a tal hora a tal lloc, al lloc de sempre, per després, un quart d'hora més tard o deu minuts més tard, agafar l'ave que sortirà en direcció a Olot.
I un altre dia m'escriu i em diu no sé pas si podré venir perquè he tingut un atac de ronyó. I jo amb tota la meva bona fe li dic en el lloc on havíem d'anar no sé si podré venir perquè en Xico està fotut del ronyó i resulta que era una broma com una casa. Xico s'ha de conèixer, jo el conec molt ja...
Ara ja el començo a conèixer, però m'ha costat el meu, eh? Per això et dic que l'he de portar, però no sé què em podré creure del que m'explicarà. A veure, em va seleccionar una sardana també d'en Manel Saderra Puigfarer. Girona, ciutat pobilla. Tu tenies molt bona relació amb en Manel. Sí, amb en Manel, però molta. Em consta, per això t'ho dic. És que en Manel et venia... havia vingut
a passar alguna sardana, a dirigir, i deia coses, i és que Manel era un pou de ciència, sabia molt i molt, i et donava, et deia coses, et donava consells, i valia la pena escoltar-ho, i bueno, i amb ell com va fer moltes sardanes, la de Sant Saturn i de Noia, o d'allò tot, i va estar ballar, i hi havia molt bona relació amb Manel.
Tu hi tenies molt bona relació i a mi el meu fill amb en Puig Ferrer em va fer caure la cara de vergonya. Perquè vam venir a dinar a casa ell i la Fausta amb un aplec de Ripoll i a la sobretaula allò que fa que parles i li dic al meu fill, era una criatura, eh? Dic, Enric, aprofita ara que tens en Manel aquí per demanar-li que et faci una sardana. I se'm posa seriós. Devia tenir uns 8 o 9 anys. Se'm posa seriós i em diu, no, de cap manera. Una sardana, per mi, si en cas, l'ha de fer en marrós. Ah.
Esclar, ella amb música no hi entenia aleshores. I en Puigferrer l'agafa i el toca i la manyaga li diu, sí, nen, sí, tu sí, cansats. I a mi em hauria caigut la cara de brigolla. M'ho va arreglar. M'ho va arreglar. Continuem, estàvem amb la principal de Llagostera. Principal de Girona.
Jo a la principal de Girona, i t'ho deia abans a Microtancat també, en tinc un record molt divertit, perquè va coincidir algunes actuacions de la principal de Girona, aquí a Girona, al principi que jo estava a la voz de Girona. És clar, vaig ser quan vaig veure més músics que Ripoll no els veia tant. I em recordo molt...
d'en Miquel Casú, que sempre tenia la broma a punt i que diia, bueno, un cas com el del xico, que deies, bueno, i ara aquest què he volgut dir? Amb aquella cara sempre de jijijaja. Sí, sí, no, en Miquel era... Bueno, de fet, jo quan hi vaig... Ell era el jefe, diguéssim. Sí, sí. Ell la portava i el d'allò i...
No, molt bé, Miquel, molt bé, i bueno, Fiscorn, que també havien fet el sal i pebre, tenor i Fiscorn i moltes coses. I allà, allà el que vaig trobar també és en Xàndric, vam entrar junts amb en Xàndric, sí, sí, allà, allà. I després us vam tornar a trobar a la Municipal de la Bisbal. I llavors us vam tornar a trobar a la Bisbal, sí, sí.
Què anava a dir? I d'aquestes gravacions de la principal de Girona no existeix cap cosa? Hi ha algun disc o hi ha alguna cosa de la principal de Girona? No. S'haurien de buscar coses que haguessin gravat així, en algun lloc així, però gairebé gravacions. No, era una altra època. Discos, no. Jo no recordo que n'hagués fet cap amb la principal de Girona. No, no. Poc gravacions sí que hi deu haver, però bueno...
Però d'aquelles que no són massa fiables, perquè hi ha sorolls, perquè hi ha tot un pilot de coses. La principal de Girona es va dir després altres noms, l'Anti de Bolero, i tu hi vas estar del 71 fins al 75.
Sí, el 71 fins al Carnaval del 75, que jo vaig entrar als Montgrins. El mes de febrer. I llavors vas fer el gran salt cap als Montgrins. Fins al 83. Home, sí. Això... Mira, això també és una d'allò... Jo tots els... Jo he estat en cinc orquestes. En cinc orquestes. I cada vegada que he fet el salt era per millorar. Era per millorar. Però...
jo no havia d'estar content i d'allò i em feia una pena d'haver de deixar els companys i tot allò passava un dol un temps feies com aquells nanos que acaben l'ensenyament d'EGB i han de passar secundària i diuen ai, ara és que perdem els companys llavors sí feies una mica de criatura però
M'ho permets, no? Amb tot el carinyo del món. Perquè hi estava molt bé. Ja, ja, ja. A totes les orquestres que he estat, hi he estat molt bé. Sempre hi ha coses, però hi he estat bé. I als Montgrins et trobes amb en Xico Clà? Sí. I qui més hi havia en aquells moments quan tu vas anar als Montgrins? Hi havia encara els dos germans Font? O només hi havia l'Eduard? No, no, l'Eduard. En Martí ja hi havia sigut. Sí, va fer dues etapes, em consta. Jo quan vaig entrar...
Bueno, era la formació, esclar, jo vaig substituir... Pont Munguilor s'hi va quedar encara, encara hi érem en Munguilor. Sí, perquè va fer Flaviol d'una temporada, no? Després feia el segon taró, després va fer el Flaviol, perquè després va venir en Josep Vilar, de Caldes, va venir un any, i després va venir l'Esteve Plet.
a l'Esteve Palet i bueno Narcís Baulida molts en Josep Ramon Prats és veritat que us van trobar els mongrins que venia de Tarragona i després van tornar a coincidir a la principal de l'Avisbal ell trompeta i tu tenor i qui tenies de segon tenor al costat en Martí Camós
No, Martí Camós va entrar molt més tard. Jo de tenor, de segon tenor, vaig tenir uns mesos amb un guilot, després en Josep Vilar, de Caldes, i després l'Esteve Palet. L'Esteve Palet ha tocat la tenora? Sí, l'Esteve Palet. Jo només el recordo tocant el tiple. L'Esteve Palet pare, estem parlant. Sí, estem parlant amb palet, l'Esteve Palet pare. No, no, a mi feia el de jo, la tenora. I llavors va venir Jaume Tardiu. Pal.
aquests és els que he tingut i llavors tu ja vas marxar amb la principal de l'abisbal el 1983 el 1983 fins al 2011 sí, fins al 2011 fins al carnaval del 2011 28 anys i aquest salt de Montgrins el principal de l'abisbal com va anar?
Em refereixo que abans deies que et sabia greu marxar, que passaves un dol, però clar, de cara a fora això era el sumum, anar amb una cop l'oficial de la Generalitat de Catalunya, que aleshores dirigia el que supera.
Sí, en Josep Cassú, quan jo hi vaig entrar, jo amb en Josep Cassú hi vaig estar dos anys, em sembla. No, què? Dos anys. En Josep Cassú, jo vaig entrar al 83 i ell va plegar al 90, doncs hi vaig estar... Set anys. Vuit anys. Set, vuit anys. Set, vuit anys amb el pare Cassú. T'has fet aquí unes xuletes, com aquell que va a examen, a veure què. Hi ha alguna cosa...
Però Montse, però com que no m'hi veig gaire, no veig res. Però aquestes coses que tu t'has fet xuletes, hi ha alguna cosa que tu consideris que és important i que jo no t'he preguntat? No ho sé, no, no, no. No, ara no, ara no. Tu la que comandes ets tu, per dir que jo contestaré el que tu em preguntes. Anem a Girona, Ciutat Pobilla, són els mongrins, el tenor és en Josep Gispert, i recordem que aquesta sardana no la va tenir Girona l'any que va ser Ciutat Pobilla, sinó que es va fer uns anys després.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Hem escoltat Girona, Ciutat Povill, eren els mongrins i naturalment hi havia en Josep Gispert i tu em deies ara que el salt que després vas fer a la principal de l'abisbal et va produir, diguem, no sé...
Ens quedem tots en silenci perquè resulta que ara se'ns ha obert la porta del nostre locutori i apareix la Marta i ens porten un pastís de xocolata que diu 75 anys. Josep, ahir vas fer 75 anys. Doncs aquest és el nostre petit homenatge. Ara, bufa les espelmes, sisplau.
Moltes i moltes de gràcies. I demano un desig. Ui, aquesta bufera. Molt bé. Molt bé. Pensa que tot això... Moltes gràcies, eh? Tot això sortirà per ràdio en el programa, eh? No ha pas quedat aquí entre nosaltres, eh? Està sortint en ràdio, això ara mateix. Estic escoltant. Ah, ja està sortint. Doncs va, seu-li aquí un primer pla, un vell i el 75, va.
Marta, Marta, Marta, maca. Aquí anem tots coordinats. Ui, ens deveu pensar què passa. Mira, jo m'he embrutat el dit de xocolata i ara m'he dit el dit. Resulta que en Josep Gispert, doncs, és el seu aniversari, o va ser ahir. I nosaltres hem dit, fem-li una petita sorpresa, doncs la petita sorpresa ha sigut
una porció de sàcher de xocolata amb dues espelmes el 7 i el 5 i ens hi han ajudat la Marta i el Seït i el nostre director i tothom aquí estava camuflat per dir-li Josep Gispert per molts anys Molt bé, moltes i moltes gràcies
Continuem programa. Bueno, ja te'l menjaràs quan vulguis, et guardo això perquè te'l puguis emportar tranquil·lament. Doncs apa, continuem. Sal o l'abisbal? Hi ha una sardana que a mi m'entusiasma i a més a més en el moment que es va gravar va ser com molt apoteòsic perquè era un bon moment de reivindicació. Llibertat.
Sí, però abans d'això t'explico el sal. El sal del Montgrins a la Bisbal em va costar bastant. Em va costar bastant, perquè jo en els Montgrins hi estava molt bé. El Montgrins ha sigut la cobla... És que jo pensava que no marxaria mai del Montgrins, que ja hi faria vida i mort, que diu aquell. Però allà va ser un mavaig...
reivindicar gràcies a què? jo llavors anàvem a en Viladesau a Llissó en Viladesau va venir no era el director però quasi quasi venia a passar les sardanes i dirigia perquè tot el disc que van fer del Carrilet, de la Llibertat ella es dirigia a la vall de Camporodon tot aquest això hi ha molts mongris, tot això ell venia a dirigir llavors què va passar? que totes les sardanes que feia obligades
com que jo era el seu alumne, els estrenava totes. Això llavors, esclar, nosaltres anàvem a molts mongrins, fèiem bastants de plecs, i anàvem a molts de plecs i sempre teníem estrenes de duobligades i pràcticament els vaig estrenar totes. Esclar, això em va anar molt bé a mi, això va ser una sort per mi. I et va donar molt nom i et va pujar cap amunt. Llavors, esclar, llavors, l'abisbal ja havia sortit abans i havia dit que no, jo. Però llavors, quan va tornar a sortir, és una d'aquelles coses que, esclar...
A vegades no es presenten dues oportunitats. A tu se'n van presentar. Això m'ho va dir en Saló. Tard és trencar les portes, però em va tornar a passar el tren per segona vegada. I llavors, esclar, és allò que et fa il·lusió. Esclar, jo... El que he començat a fer de músic, sempre, la meta final és arribar a la Bisbal. I per això, llavors, vas dir, ara sí. Però tu no vas coincidir mai tocant amb en Saló.
No, no, no. En Saló va morir, em sembla que és el 81, i jo vaig entrar el 83. En Saló jo hi havia conegit, jo anant a molts mongrins, amb molts aplecs, i xerràvem, perquè en Saló semblava un home molt i molt sèrio, però era molt de la conya, també. No, sí, ho sé, ho sé, el vaig conèixer personalment. Feia bromes, a vegades... Era molt seriós quan es havia de treballar. Sí, sí, però el veies amb aquell que feia a mi Japó, i llavors te venia i et feia qualsevol conya que et parties de riure.
No, no, no. Però la primera vegada sí que va ser ell el que et va dir per anar a l'abisbal i tu li vas dir no. Sí, la primera vegada vaig anar amb una reunió amb tota l'allò. Però diguem el que anava davant era ell. Esclar, llavors era el 80, no sé quant, no, els 70, no sé quant, i jo feia dos anys o tres que eren els mongrins, i és que estava molt i molt bé, els mongrins estava molt i molt bé, em va costar de deixar-los...
perquè m'ho passava bé, i fèiem molts aplecs, cada aplec programava un obligador d'ugues, però això em va anar molt bé, em va fer perdre la por, i per això els morins jo els hi tinc molt de...
Un estima especial. Això que acabes de dir tu m'ha fet perdre la por. Jo hi he pensat moltes vegades, quan un músic ha d'obligar, i veus tota la gent pendent d'ell, potser no s'aprecia tant aquest detall quan és en un lloc tancat, però no els aplecs, tota la gent a baix, i a més a més ara els que anem amb la gravadora encara hi posem més llenya al foc, no? Allà pendent. I jo penso moltes vegades, i com es deu sentir aquesta persona amb tanta pressió aquí?
No, mira, la professió has de... El que digui que està tranquil diu una mentida. No estàs tranquil, tens... El cuquet. La professora va perdint-te. Però llavors has d'aprendre a controlar... I passar de la gent. Sí, passar, passar. A la que el Flaviol fa clac,
Tu ja t'has de serenar, perquè ja està, llavors ja no hi ha res a fer, llavors has de fer-ho. Però hi ha una cosa, com més ho fas, més... Segur estàs. Més segur vas. Et vas empoderant i...
i aquí em va passar això com que era gràcies a l'Eduard Font que ell com que era el representant i el que volia era fer el bolo de l'any que ve i si la plegni demà li podria tocar aquesta i em tocava molt el rebre però em va ser molt beneficiós per mi va anar molt bé
Doncs va, deixem el capítol dels Montgrins i anem per al capítol principal de l'Abisbal. Llibertat, aquesta és una d'aquelles que... Sí, aquesta... Aquesta, bueno, sí, és una sardana que en Vila de Sau la va fer per mi. Suprem en Vila de Sau, a alumnes, els hi dedicava una sardana. Sí, sí. I deia, doncs a mi em va dedicar aquesta, la llibertat, i és que aquesta...
en aquell moment, doncs, que acabàvem d'allò de consolidar-nos amb la llibertat, perquè és que això devia ser el 77 o així, doncs llavors aquesta sardana va ser tot un èxit total. I en aquest moment qui dirigia la Copla era ja el Pare Cassú,
El principal de la Bisbal, sí. Jo amb el pare que soc, com hem dit, dos anys al Montgrins, després ell va se'm anar a la Bisbal, i quan jo vaig anar a la Bisbal, m'ho vaig tornar a trobar amb ell, que era el director que va ser-ho fins al 90, em sembla que era. Sí, perquè després hi va haver un any que hi va haver una altra persona, o dos anys. Dos anys en Sorrell i el 92 va entrar en Francesc.
Així està, ja em lliguen els números. Doncs va, una sardana que va fer expressament en Ricard Viladesau perquè es pogués lluir en Gispert. Llibertat principal de la Bisbal, tenor solista Josep Gispert, director de la principal de la Bisbal, Josep Cassó.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
L'any que ve, quan em faci 76, tornes. Perquè ara m'acabes de dir, Josep Gispert, no ho podrem explicar tot, haurem de fer un altre programa. Doncs jo ja et delegendo pel desembre de l'any que ve, quan em faci 76. I et tornarem a fer un pastís, canviarem un número.
El 75 hi posarem el 76. Ui, Montserrat, tens molta moral, tu. Hem d'arribar-hi l'any que ve, encara. Encara tenim de fer molta guerra, tant tu com jo. Hem d'arribar-hi. Escolta'm, hi ha actuacions molt destacades, per exemple, una que vas fer al Vaticà. Era actuacions destacades... Moltes. N'hi ha moltes, però resumint-ho una mica, amb els mongrins, el més destacat va ser com anar a Caracas.
a Caracas i amb els mogrents el fi d'any el fèiem a Estrasburg que també era estava molt i molt bé, ens passàvem anàvem amb autocar amb allò de salt ens portava i
era molt maco, passava un pirall i amb l'Avisbal només l'Avisbal vàrem anar a l'Havana, vàrem anar a Cuba a l'Havana, la Setmana Catalana després vàrem anar al Vaticà vas tocar davant del Sant Pere
Sí, va tocar davant del Sant Pare, en Joan Pau II. En Joan Pau II, sí, que ja estava bastant fotudot, i ja estava allà assegut, amb el cap en baix, i quan vam començar a sentir la combla, va aixecar el cap i tot, broma. Allà també va estar bé, i allà també hi ha una anècdota molt bona, que jo m'hi vaig quedar...
un dia més, bueno, jo no vaig marxar amb tot allò, vaig marxar l'endemà perquè els catalans que hi vi, allò van voler fer en Valentí Miseracs, que era... On Senyor Miseracs de Santa Maria la Majora.
el vam tenir en el segon programa com vam començar doncs ell em van fer una mica un petit concert de terra tres peces de tenor i orga perquè llavors havien fet allò d'en Max Abar amb tenor i orga i pels catalans tot allò allà amb l'orga de Santa Maria la Majore
allà, perquè hi havia sigut l'organista, llavors tenia un seu alumne i d'allò. Encara és a Santa Maria la Majorida? Sí, encara està. Jo ja estic en contacte d'en tant en tant i li envio algun programa. Mira, aquest li enviaré perquè ja que parles d'ell estarà content. No, no, no, doncs molt bé, molt bé. Una persona agradabilíssima, senzilla i musicalment matrícula d'honor. Musicalment més que matrícula d'honor, eh?
Molt i molt bé. I doncs allà, i jo vaig marxar l'endemà amb en Joan Vidal i Guaiolà. Ah, mira. Sí, crec que en Joan Vidal ho va explicar quan van fer el programa dedicat a l'OBP. Varen marxar l'endemà, al dematí...
El dematí, perquè jo a les 12 havia de ser a l'ofici que a l'Avisbal fèiem. Érem a Sant Pere Pescador, que fèiem la missa a les 12. Doncs no sé quina hora vam arribar a l'aeroport a Barcelona i ens va portar un taxi... Corrents. Cap aquí, cap aquí, van venir, i ell va baixar a salt, i a mi em va portar a Sant Pere, que vaig arribar a Sant Pere Pescador allà per fer l'ofici. Just. Sí, sí.
I llavors amb l'Avisbal de fora vàrem anar a Essen, a Mende, que vàrem tocar no una cova, un forat. Era un forat que diu que en aquest forat hi cabria la catedral de Notre-Dame, quedaria dintre. I això era França?
Sí, això era unes coves que se'n deien Avena Armant, però era al costat de Mende. I amb una freda, esclar, hi havia uns carmells de d'allò, van fer un concert allà dintre, no sé què celebraven, i d'allò. Sí, d'aquestes, i després aquí, Setmana Catalana de Madrid...
que hi havia cantorets ja no tocava l'orquestra i era allà pintant hi havia uns concursos de pintura i tot això i d'allò l'Expo de Sevilla hi ha moltes coses les olimpiades de Barcelona també tot això i el que va ser molt maco és el centenari de l'Evisbal el 88 el centenari moltes coses els 150 anys de la tenora van fer allò dels tres tenors amb en Jaume Vilar i en Molina
n'hi ha hagut moltes de coses n'hi ha moltes abans jo anava a dir però després he de deixar que seguissis parlant dic que tu i jo tenim una cosa en comú que guardem un gran record d'una anada al Vaticà tu amb en Joan Pau II i jo amb el Papa Francesc perquè el vaig tenir a 3 metres i em va fer una il·lusió saps aquelles coses que no te n'oblides mai més? és una persona que se la veia diferent dels altres amb tot el respecte
Doncs així. Sí, home, ja ho era diferent. Ja ho era. Ara tinc una assignatura pendent jo. He d'anar a Roma a veure la seva sepultura a Santa Maria la Majora. Ah, sí? I no em vull morir sense anar-hi. Sí, sí, perquè és que ell va voler ser enterrat allà. Això també és molt curiós, això, eh? Sí, més senzill que no pas els altres. Va voler ser enterrat a Santa Maria la Majora. Santa Maria la Majora. Doncs això. Anem una altra vegada. Una sardana que es diu Perdó. Has de demanar perdó per alguna cosa?
que jo sàpiga no però perdó sempre se n'hauria de demanar si és una mica correcte sempre hi ha coses i tornau per menjar massa llangonissa de Ripoll ah que sí
Sempre que té oportunitat em recordo la bona que és el lligoníssim. Doncs que es vagi controlant el colesterol. Exacte. Doncs va, anem per perdó, Ricard Viladesau, principal de l'Obisbal, director, Francesc Cassú, perquè aquesta és una gravació del 2002.
Gràcies.
Fins demà!
L'Arnau, com sempre, ets una mica dolent, Arnau, perquè tu plegant mires el rellotge i em dius, ja, s'ha acabat, no n'hi ha més. Josep Gisbert, hem escoltat aquest perdó, però l'hem hagut d'anar tallant, perquè és que no ens queda massa temps. Però tenim un deute amb tu, Captivadora, que és una de les teves dues sardanes. Què et sembla? Tinc tres. Tres, doncs vas. Aquesta és la primera. Aquesta és la primera. Captivadora, Maragassa, i què més?
I Besolú i la principal. És veritat. Sí senyor, no hi havia pensat jo amb aquesta. Doncs escoltem captivadora Josep Gispert en hora solista, principal de l'Abisbal.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!