Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla.
voluntaris.cat, el programa de Girona FM que treballa pel foment, la promoció i el reconeixement del voluntariat social a les comarques gironines. Un dijous al mes, Helena García et porta el més destacat de la Federació Catalana de Voluntariat Social a girona.fm i en podcast a gironafm.cat. Estem compromesos amb el nostre teixit social. Som la teva veu. Som la gironina.
A Girona canviem el model de recollida per reciclar més. Tot i ser una de les ciutats catalanes amb les millors dades de recollida selectiva, no n'hi ha prou. Per això, estem aplicant les noves modalitats com el porta-porta, les àrees temporals i els contenidors intel·ligents. Suma't al canvi. Ajuntament de Girona.
El divendres 22 de novembre a les 6 de la tarda encenem les llums de Nadal de l'Espai Gironès amb l'actuació musical del grup Ali Alma Music a la planta baixa davant de l'arbre de Nadal. Divendres 22 de novembre a les 6 de la tarda acompanya'ns a encendre les llums de Nadal. No t'ho pots perdre. Espai Gironès, 130 botigues, cinemes i restaurants per gaudir. Girona FM.
92.7 FM, la ràdio de Girona. La tertúlia de Girona FM. Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i debat de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la ràdio de la ciutat.
Un dia entrarem en temps de tertúlia, girona, FM, quan passen 6 minuts a les 10 del matí d'aquest 20 de novembre del 2024, 49 anys després que molts que ja tenim una certa edat o dues ens allavéssim amb la notícia que havia mort qui havia estat cap de l'estat espanyol durant més d'un gairebé 40 anys.
40 anys. Va ser un dia important, va ser el dia en el que alguns historiòdes diuen que va morir el franquisme i va començar la transició democràtica, altres discuteixen que el franquisme morís i que la transició encara dura. De tot això,
i no només de tot això, sinó de la ciutat i d'aquells a qui voldríem parlar amb les tres persones que m'acompanyen avui aquí als estudis del Carre Valmes i a les quals els agraeixo la seva presència. Eugenia Cross, ensenyant artista, molt bon dia, què tal? Molt bon dia, dia que es recorda.
És un dia que es recorda, ara, abans d'entrar a la preta Artúlia, per dir-ho d'alguna manera, a l'Eugenia ens hem mirat i hem dit, és que l'any que ve en farà cinquanta, i cinquanta anys són molts anys, i dona la impressió que ha passat molt ràpid. Però t'has gravat aquí la imatge, jo concretament estudiava aquí Girona, i estava a les Aduratrius, i una veu com d'Ultratum va a les 7 del matí i ens va dir, Franco ha morto.
Sí, sí, de fet l'anunci oficial va fer el que llavors era el president del govern, Arias Navarro, sobre les cinc de la matinada, amb aquell sanglot que ha passat a la història allò del Franco ha muerto i, en fi, que diguem-ne que les tècniques, diguem-ne, de comunicació eren molt primàries, per dir-ho d'alguna manera.
els diaris que ja teníem preparat, perquè els teníem preparades les edicions, i hi ha aquelles imatges de gent jove i gran amb el carrer, en aquell moment, a Girona, amb el diari Los Sitios, perquè no n'hi havia cap altre, aquell Franco ha muerto, que va ser el titular pràcticament totes les portades. D'això no se'ns recorda la Montse Prats. Molt bon dia. Molt bon dia. Doncs no, jo és que tenia cinc anyets. I en aquell moment estava més preocupada per si passava o no passava el cometa Halley, i què ens podia passar?
A veure, amb cinc anys ja estàveu esperant el cometa Halley. Tu deien que era un any que ja era de passar el cometa Halley. I aleshores el que recordo jo d'aquell any no és la mort del Franco. A veure si no passa ara que s'ha mort en Franco. No, jo no recordo la mort. O sigui, si recordo la imatge amb la qui negra, d'aquests sumiquets i tot això. Però jo no és el meu record d'aquell any. El meu record d'aquell any, per sort, són molts d'altres.
però a nivell simbòlic era per mi l'any del cometa. Tampoc ho deu recordar el senyor David Martí, que ens acompanya avui per primera vegada en aquestes tertúlies empresari de la empresa Playbrand.
membre a la FOEC, professor a la Universitat de Girona, i m'ha dit, i para, eh? I para, quant tens temps? Com tens temps? Home, no, segur això... No, no, no, això és 24 hores. Això segur que va davant de tot, i 24 hores al dia. Jo encara me'n recordo més, perquè tenia un any. I la imatge sí que la tinc gravada al cap, perquè l'hem vist molts cops.
Anàvem a dir també molts cops en situacions ja còmiques, la Pema i coses així. Sí, la Pema, el famós sanglot aquell i aquest... Sí, sí, ens l'hem menjat, ens l'hem menjat. I per tant, no me'n recordo, sí que me'n recordo molt del Cometa Halley, això sí. Ho veieu? Me'n recordo molt.
Ho heu vist? I també... bueno, i no sé si el franquisme... O sigui, que Franco ha mort és evident. Si el franquisme ha mort no ho tinc tan clar. I si estem en transició podríem dir cap a no sé on, tampoc. És una bona definició, em fa l'efecte, eh? Gràcies. No, no, ho dic... no podia pastellar, però és que m'ha agradat això, estem en transició cap a no sé on. Cap a no sé on. Les transicions sempre poden ser per anar... home, a veure, no direm a pitjor, perquè ens passaríem una mica de frenada, però bueno... No sé, tenim massa exemples.
No, hi ha moments que es fan determinats anàlisis. Jo, per exemple, vull trencar contra els que diuen que no ha canviat absolutament res. La societat que tenim avui en dia ha evolucionat molt i ha evolucionat per bé. Que no totes les coses funcionen, això és evident, però que ha funcionat perquè
La sensació aquella de viure amb dictadura, l'Eugeni estudiava i jo treballava amb un mitjà de comunicació. La imatge aquell dia quan vaig arribar al carrer La Força, al ràdio Girona, que ja hi treballava amb quatre grisos que en dèiem allavores, amb la notícia que a salviar de dalt, qui teníem al centre emissor, hi havia la Guàrdia Civil.
i no sé què es pensaven que faríem per dir alguna cosa, perquè allà ens dedicavem a posar novel·les i discos, aquella època, vull dir. Però la sensació aquella, sí que ja hi havia un cert buit, però era una sensació que ara dius, ostres, és de blanc i negre, que algú ho ha dit, de blanc i negre. De blanc i negre, total.
i d'uns anys encara molt convulsos, perquè recordo els 76 que encara hi havia manifestacions duríssimes, o sigui que no va ser un... Just Manuel Casero va perdre un ull a Barcelona, diguem-ne, en una d'aquestes manifestacions, aquelles manifestacions
moltes d'elles convocades per l'Assemblea, aquella Assemblea, que era Assemblea de Catalunya, amb el famós lema de llibertat, d'amnistia, estatut d'autonomia, que ara es fa com molt vell, però demanar llibertat, doncs sí, perquè veníem d'una dictadura que no hi havia cap ni una.
Es fa molt vell, però a vegades penses que no tan vell. Exacte. Perquè tornar a reclamar llibertat, amnistia i estatut d'autonomia, estem aquí una mica. Estem a 15 centímetres. Estem a res. De fet, llibertat i amnistia l'hem reclamat en els últims anys. L'estatut no, perquè ens representa que ja en tenim, tot i que està, com deia aquell que li van passar el fepillo, per tots costats, però estem aquí.
No només li van passar el ribot, que en dèiem, sinó que una vegada passada el ribot va ser aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, va ser ratificat en referèndum i després el Tribunal Constitucional se'l va carregar. Per tant es pot dir que l'Estatut de Catalunya actual no és el que va votar el poble de Catalunya, que ja venia cepillador i ben cepillador. Totalment.
I aquest és el tema, que estem en aquesta situació. Una situació, diguem-ne, després... De fet, en David ho ha vingut a dir, han estat anys convulsos de demanar llibertat, de demanar amnistia. Hi ha hagut... la llibertat no sé si l'hem recuperada, això va a compte de cadascú. L'amnistia de moment ha estat bàsicament pels policies, diguem-ho clar.
i en aquests moments tenim una sensació que tot canvia, es torna a parlar molt de convergència, es torna a parlar que el president illaràs se'n va tal dia com avui i demà a Brussel·les a parlar a veure si el catalans l'acceptaran d'alguna manera i dius
Estic totalment d'acord amb el que deies que, evidentment, estem molt millor, perquè és incomparable, per sort, però és veritat que tens la sensació tot sovint del dia de la marmota.
Perquè estàs reclamant coses que dius home, a vegades tens la sensació que per anar a millorar has de sentar unes bases, i quan tens la sensació que aquestes bases s'ho esmouen constantment i les has d'estar defensant constantment, no pots anar més enllà. I a vegades la sensació aquesta que tenim tantes lluites obertes a l'hora,
que també tens la sensació a vegades que hem obert les tapes de les clavegueres i està sortint tot de cop, no? I la sensació aquesta que no hi ha un pam de net, i ara estic barrejant moltes coses, eh? No, no, però... Però és una mica aquella sensació també de dir, ostres, la cosa és irrespirable. Quan al fons ho mires fredament estem molt millor, lògicament, i per mèrit de tothom, alguns més que altres probablement també, però esclar que estem molt millor socialment.
Sí, evidentment, però s'entén aquest rebuf, aquest rebuf que ha fet en Jordi, del uf, no? A veure, estar defensant coses que ja haurien d'estar consolidades. Exacte, exacte, i sobretot la gent que ja ha viscut tot aquest procés, que dèiem abans, bé, els 75-76 i els que teníem 4, 5, 6 anys ho vivíem molt diferent, podíem veure un reflex de tot això amb l'actitud dels pares, amb el comportament o el que fos o amb converses que et podies escoltar, però els que ja ho heu estat.
Hi ha una cosa que tu no parles parlada, que es van obrir moltes ampolles de xampany. És veritat que hi havia gent que estava involucrada en els moviments que hi havia en aquests moments, però la majoria de la gent lo que tenia era una gran por del que podia passar.
No sé si ho recordes així, però parlo bàsicament de la gent de casa. La por estava instaurada. Venien d'una generació que vivís. I molts anys de repressió. Va ser com dues coses, perquè també van ser uns anys d'una eclosió en molts sentits. Jo recordo les escoles distícules, moviments que van sorgir a nivell polític, poder votar.
i llavors, esclar, això, nosaltres que érem joves, potser aquesta por no ens va calar. Jo recordo que ens van destinar a un lloc, van anar a reclamar al Parlament, o sigui, hi havia com aquesta sensació de poder fer coses. Després, amb els anys, què ha passat? Han passat moltes coses i també com va anar, que tampoc potser no ho sabem tot com va anar.
Podem intuir algunes coses? És evident que ahir va haver-hi una gran aclusió de llibertat que es va transmetre, per exemple, al cap d'un any, les portades de les lavistes es van omplir de dones sense al·lova, per dir-ho d'alguna manera, i això ho consideràvem en aquell moment una sensació de llibertat.
que hi va haver-hi, diguem-ne, canvis democràtics, en el sentit que, esclar, és el que deies tu, l'any 76 hi va haver-hi la Llei de la Reforma Política controlada per unes corps que encara eren franquistes, aquelles que es van fer, l'Arakiri, no?, per dir-ho d'alguna manera. Les primeres eleccions no van ser fins al juny del 77, però hi va haver-hi partits, això també ens ho recorda al moment actual, hi va haver-hi partits que no es van legalitzar, es va legalitzar el Partit Comunista i tothom diu, ah, es va legalitzar el Partit Comunista, però per exemple, Esquerra Republicana no es va legalitzar.
Hi ha aquella famosa entrevista d'Adolfo Suárez que en un moment determinat, diguem-ne, fora, pensant que no la registraven, i ho van pensar. El que tocava era fer una reforma de civilitat republica en monarquia, però no la van fer perquè la perdíem.
A l'horitzó, certament, s'acumula. Es va derogar l'Audiència, el Tribunal d'Ordre Pública, i el mateix dia es va crear l'Audiència Nacional amb els mateixos funcionaris, amb els mateixos vots i tal. I ara, per exemple, al Cadèm, 49 anys després, estem parlant de l'operació Catalunya que s'està explicant al Congrés dels Diputats en el qual, diguem-ne,
Un grup, un partit polític d'aquest país, i la policia espanyola, i les forces, diguem-ne, que no s'han mogut des de fa 49 anys d'allà, van enorcastar una cosa que es diu operació de Catalunya, que en un país democràtic seria d'un escàndol majúscul. Un escàndol absolut, i encara amb coses que poden semblar gairebé anecdòtiques, però partits que tenen vetat l'assistència a les comissions de secrets oficials.
Que ja no es diuen així, no recordo quin nom tenen, però era això. I és això. Jo recordo, quan deies ara la por, amb el 23F, jo recordo la sensació a casa de por. Por de què carai passarà. Tot això encara era molt tendre, i aviam si això se n'anirà a l'aigua. I és la sensació de la por.
I al final, amb el poc que ens han deixat de saber, perquè hi ha més coses que estan encara protegides pels secrets oficials, cada vegada queda més clar que allò va ser una maniobra orquestrada que se'ls va demanar el lleugerament de les mans i que es va reconduir com va poder, major glòria, diguem-ne, del rei que hi havia en aquell moment, que ara coneixem com la Mèrit, per dir-ho d'alguna manera, no?
la sensació aquella que podia decantar cap un cantó cap un altre, però que el país ja havia fet un pas endavant que no hagués estat tan fàcil, per dir-ho d'alguna manera, no? Sí, sí. I que va servir perquè existís la l'OFCA, i per tant l'aminéssim una mica més. Al final de la història, per desgràcia, sempre s'acaba repetint poc a molt. Canvien les formes, perquè no són tan brutals. I els noms. Hi ha gent que a vegades diu... Hi ha vegades ni els noms. Comences a mirar noms i cognoms, sobretot cognoms de...
No, el com denominem les coses, però no les persones. Els noms són importants, les paraules. L'exemple del Tribunal d'Orde Pública i l'Audiència Nacional directament és un escàndol. És com si, no ho sé, ara imagineu-vos l'Alemanya nazi, que s'haguessin fet coses d'aquest estil. Hauria sigut impensable. Absolutament impensable.
És així i van ser, diguem-ne, temps que van avançar i el que passa, amb l'Eugeni ho dèiem, que 49 anys ja, la sensació aquella de que catòricament la transició es deia, no s'haurà acabat la transició fins que governi el Partit Socialista. I el PSOE va governar amb una majoria absolutíssima. Després deia, no, s'ha de donar la volta perquè torni a entrar
El PP, que abans es havia dit, ja va passar. I la sensació és que sí que anem donant la volta però que no ens movem de lloc. I també que hem d'estar com molt en guàrdia i amb atents, perquè se n'ha aconseguit coses que han costat molts anys de lluita. I llavors tens la sensació de vegades que amb un 3 i 9 res se'n van i dius això no pot ser, perquè drets i reconeixement de llibertats que han esdevingut lleis
que s'han de mantenir, protegir i continuar. I com fins a quin punt les generacions més joves que ja no tenen aquesta perspectiva, no la tinc jo, que tinc la por de 50 anys ja, clar, la gent que en té 20 o 25, directament, no tenen aquesta perspectiva, llavors poden considerar que hi ha drets adquirits que hi són per llei divina i no.
Però parlem una altra vegada del mateix, i moltes vegades a la tertúlia ho hem comentat, és un tema de pedagogia, hem d'explicar, hem de fer memòria. La tenim massa curta. És molt important la memòria. Clar, i explicar per què tenim aquesta realitat i els camins que s'han fet per aconseguir
lleis, drets, socials, culturals, educatius, tot el que tu vulguis, però a més a més, explicar a la gent amb tota la naturalitat del món que hi ha persones que s'han treballat moltíssim perquè avui tinguem aquests drets. I que no siguin amb un cop de carpeta, amb un cop d'opinió, que s'eliminin.
Jo abans ho deia, que alguna vegada, jo per exemple faig articles i una de les coses que intento fer és una mica recuperar la memòria. Hi ha gent que diu, val la pena parlar del passat. És molt important. Jo crec que sí que val la pena parlar del passat i val la pena dir que quan Franco ha mort el 20 de novembre, un mes i mig abans, el 27 de setembre, va signar, o li van fer signar...
5 sentències de mort, 5 afusellaments, perquè van anar tan ràpids que els van afusellar, no van ni utilitzar el Gavròbil, que és el que havien fet en Punxentí, i aquell suposat apàtric de txec que van ajustitzar a Talagona, que després va resultar que ni era apàtric ni era txec, ni es deia gens txei, però no recordo el nom que tenia. És a dir, que tot això és...
Tot això està aquí i això forma part de la nostra memòria. I escolta, hi ha gent que va signar sentències de mort que fins fa quatre dies encara era viva. Hi ha advocats que van participar en casos com el de Puig Antic que continuen amb actiu. I la veritat és que això vol dir que ve. I va haver-hi aquella gran reconciliació nacional que precuritzaven o...
El Partit Comunista, doncs em temo que no, eh? Em temo que no. El que hi va haver-hi va ser un cert replegament. Ara això, l'Eugenia recordarà més, però vull dir... El Partit Comunista va acceptar la bandera quan era un d'aquells símbols que la bandera republicana no la volien deixar per res. Doncs van deixar la bandera i van deixar el veninisme.
el Partit Socialista va deixar el marxisme. Aquesta és una d'aquestes històries. Ara fa molt poc i ara s'ha publicat un llibre sobre Josep Pallar. Josep Pallar va morir el gener de 1977. Un gran pedagog importantíssim. I era una persona que hagués pogut liderar el PSOE, perquè els alemanys eren la persona que havien designat perquè posaven els coders per a què fes ell, però ell va voler quedar-se aquí a fer el Partit Socialista. Però aquí no es va poder fer un Partit Socialista
perquè hi havia la branca dels reventors, la convergència socialista, que era marxista, i en canvi Pallà, que venia del POUM, era profundament anticomunista.
Aquestes històries que dius són batalletes d'àvies, no, però ajuden a entendre el perquè d'algunes coses. Sí, i això que dius de la memòria, també aquests anys, hi ha també moltes coses que s'han silenciat, perquè jo que vinc del camp de l'educació, tota la tasca que van fer, escoles llibertàries,
No se n'ha parlat ben poc, se n'ha parlat ben poc, d'un tipus de pedagogia que també s'hauria de saber qui va existir, o menys que els altres, però que es reconegués, perquè van fer una gran tasca arreu, arreu, a pobles, i trobo que se'n parla poquíssim, d'aquest tema.
Hi va haver aquella explosió de l'escola catalana amb tots aquells moviments que hi van asserir. En canvi, ara quan es parla de l'escola és per parlar de llibres que diuen que l'escola no funciona i que tu que hi has estat tota la vida però que ja no hi ets. Què en penses de tot això? Jo crec que estem molt lluny d'aquell model de la república.
Ha deixat de ser a l'escola un lloc on s'ensenya per passar a intentar ser un lloc on tu s'educa per acabar passant que ni s'ensenya ni s'educa? Jo ara fa temps que no hi soc, però crec que ha passat a ser un lloc bastant complicat de gestionar, una escola o una institució d'ensenyament. Tu també estàs amb educació i és complicadet, és complicat perquè vivim en un món molt complexe.
I un món que canvia molt ràpid. Aquesta és segurament una de les grans diferències que havíem tingut. És a dir, els 50 anys de l'últim mig segle, del mig segle XIX i els primers del segle XX no van canviar tant. Però després va entrar...
Van entrar uns models de vida absolutament diferents i la veritat és que en aquests 49 o 50 anys, podríem dir, han canviat les coses dues i tres vegades i això tu David Martí que ja en tens, aquest és un món canviant molt ràpid.
que està deixant enrere també gent, allò que en diu la bretxa digital, no? Sí, bueno, és una mica el signe dels temps, és a dir, amb molt menys temps passen moltes coses, no? Hi ha aquelles gràfiques, aquelles infografies que corren a vegades, és a dir, quan va costar que el telèfon arribés a 100 milions de persones, no? Vam trigar anys. Quan ha costat que 100 milions de persones utilitzin el xat GPT.
Hores, dies, llavors tot va exageradament ràpid. Clar, explicant-ho amb el tema de l'educació, jo crec que ho has dit molt bé, és gestionar una situació molt complexa des d'una vessant tan rellevant i tan important com és l'educació no és fàcil.
complexa en molts sentits, no només tecnològic, a nivell poblacional, els efectes de l'arribada d'immigració, com a gestió de la diversitat, i sovint tinc la sensació que posem, s'entén per què ho fem, per què ens preocupa, però posem sobre les espatlles de l'educació, de l'educació formal, un pes que probablement no estan ni tenen els recursos per poder aguantar.
També és veritat que, no ho sé, la meva experiència com a pare ara mateix, la meva filla té 8 anys, jo, per exemple, tot el que és escola primària, estem encantats de la vida, de com s'està fent i de com funciona tot, i tens tots els pares i mares patint per què passarà quan arribi la secundària, que hi ha com un forat negre, que és com els instituts de tota la vida, no? Però amb molta més gent i amb menys recursos i amb una diversitat i una complexitat de tots tipus molt gran, no? Llavors és quan pateixes,
que arribin en aquell moment amb el cap suficientment muplat, com per dir-ho així a la brava, no els espatllin. Aquí hi ha un repte. És una mica el que deia abans. Molts reptes alhora, una situació molt complexa.
També s'ha de dir, molta gent opinant i molta gent dient-hi la seva, molt de discurs ideològic al voltant de tot això, i al final, quan es barreja tot tant, tens la sensació una mica que aquesta sopa, aquesta escudella, a vegades fa una mica difícil de gestionar. Pensa, si jo tingués responsabilitats... Jo soc professor universitari, jo a mi quan m'arriben, tot una sèrie de coses ja les dono per suposades. Si un té ganes de mirar el mòbil mentre està a classe és el seu problema. No té cap obligació d'entrar a classe i és major d'edat. Per tant, diguem que ja és una altra etapa.
però és molt complex, molt complex. Jo precisament la setmana passada vaig viure aquesta realitat, no tinc cap tema amb la docència, però sí que vam anar a fer des de la Fundació Escleros i Múltiples, vam anar a fer unes xerrades de sensibilització a sis grups de quart d'ESO d'un institut. I realment exacte, la diversitat, el prens molta consciència,
Jo no soc mare, però tinc nebots que tenen 13, 15, saps? I prens molta consciència d'aquesta diversitat i de la complexitat de la gestió. Perquè tema immersió lingüística. Doncs en una de les aules hi havia dues noies que acabaven d'arribar i una parlava i entenia el francès i l'altra l'anglès, però ni papa de català.
I posiblement de castellà també. I de castellà molt poquet, molt poquet, molt poquet. Clar, després hi havia diferents, el que deien els professors, és a dir, parlant amb els docents. Aquest grup té un nivell que ja ho sabem tots, que els hi fem fer aquest altre projecte educatiu, perquè fan entre l'aula i l'empresa, però són persones molt sensibles, són persones amb moltes ganes d'ajudar, i realment sí.
trobaves un grup que anomenaven d'un nivell més baix, però que socialment estaven super implicats, amb moltes ganes de fer coses i donant consciència a les xerrades i una miqueta per transmetre els valors. En aquest cas, nosaltres parlàvem de la realitat, de les persones que viuen amb expressió múltiple, però sobretot dels valors de compartir realitats.
I de fer voluntariat. I de fer voluntariat. Una funció clau. Clar, quan tu ajudes una altra, què reps tu? I realment què suposa per a aquesta altra? Doncs és un voluntariat d'acompanyament d'una persona gran que pugui sortir al carrer dues hores o que pugui anar a fer una compra o que pugui anar a la perruqueria o qualsevol servei que pugui fer. I aleshores parlant dels valors, jo me'n vaig adonar que els nanos t'escolten. I els professors, els mestres, també se'n van anul·lar d'això.
acabaven aplaudint, fent preguntes, i vaig dir, oh, hi ha llum! Clar, que n'hi ha hagut, el que passa és que és una mica el que dius tu, que tothom opina, que es fan com unes boles, perquè, a veure, hi ha grans professionals a l'educació en tots els camps, primària i secundària, que és el lloc on he estat. Per sort, perquè tots els que amb el sobresforç ho salven. I llavors, hi ha gent molt implicada,
I potser sí que hi ha això que dius tu, desbordada amb tanta paparassa, que potser no cal. He parlat amb molts docents per qüestions de fe en els últims temps i la sensació és aquella que...
Com els vas explicar, ara tiro cap al meu ram. Allò de dir, ara s'està posant molt de dir, escolta, tal com tenim la gent i la gent jove, hauríem de fer algun tipus d'educació mediàtica des de petit per explicar-los com s'utilitzen les noves tecnologies, que ja no són tan noves, com s'utilitzen el mòbil. I esclar, veus que fan la cara i diuen...
Buf en el sentit de dir, aquest dia vaig sentir Pedro Sánchez, que ara els haurem de preparar, ensenyar-los com s'afronten grans cadastres a fer. Bé, un altre buf, no? Llavors al final pots ser la cosa aquella d'abans.
que hi ha hagut gent a totes les etapes, abans el gran problema és que hi havia gent que era molt llesta, que no tenia oportunitats d'estudiar. I ara això en teoria s'ha trencat. Però et dona la impressió que no, que encara no és el mateix si estàs en una escola d'alta complexitat de sal que si estàs en un centre privat. Això és evident i ho hem de tenir clar.
i la sensació és que a vegades els docents els hi demanem moltes coses. Al marge llavors hi ha de les polítiques educatives, aquelles que canvien cada dos per tres. La Constitució hauria de prohibir que les lleis educatives es canvien com a mínim abans de 20 anys. I per tant s'ha de posar d'acord tothom, que és el que fan els països seriosos.
Jo estic d'acord amb això. Jo estic d'acord amb això. Jo estic d'acord amb això. Jo estic d'acord amb això.
però sí, és una mica això, i el que dèiem, gent molt vocacional que ho salva. I aquesta mirada de fora, jo també vaig a fer quan puc xerrades a la... Des de la foc teniu un projecte que es diu fer empreses des de l'escola i anem explicant què és una empresa, com funciona, totes aquestes coses, i ell sempre té la sensació que... o temes d'ocupabilitat, per exemple, el desembre he d'anar a l'edisbal a l'institut a fer una xerrada sobre ocupabilitat.
És a dir, què és allò que fa la gent avui en dia més ocupable? Tu vas allà amb un discurs que dius, escolteu, els que esteu aquí escoltant viureu en un món on, almenys aquí, no hi haurà tur. Et miren com diuen, què m'estàs dient? Però si jo estic superpreocupat, dius, no, escolta, hi haurà feina millor o pitjor? Que és un altre tema i no és menor.
Però a tur no n'hi haurà, si és que no fa falta gent per tot. Si les projeccions de la Unió Europea és que falten 65 milions d'immigrants en els propers 20 anys només per mantenir el nivell econòmic d'ara. Vull dir que realment tot el que és entrada d'aire fresc des de fora es segreix moltíssim. I ho veus, que tant per part dels alumnes com per part dels docents és com, hòstia, avui ens han obert la finestra i ens ha entrat aire, no?
És complex, és complex. El que passa que tu has dit abans, eh, jo crec que l'ensenyança primària i fins i tot, diguem-ne, les classes anteriors, eh, vull dir, ja vinc d'una etapa del P3 i el P2 i tot això, jo crec que està prestigiat i que la gent respon. Després ja no sé si has dit com una mena de forària. Una mena de forària, crec. És una característica carinyosament, eh, perquè si no escolta algun docent dirà, home, és clar, és que ja n'estanem.
Hi ha un salt, hi ha un salt que no s'entén. Però és que des de tots ens ha vist, horaris, per exemple, de 8 a 3, perquè carai vol dinar a la classe de 8 a 3. Com pots estar un docent o un alumne a la una? A la una has d'estar mort, amb el cervell desconectat. Jo t'ho explicaré breument, perquè jo vaig viure encara a la segona etapa a l'escola. A l'ans hi quedàvem fins als 14 anys, recordes tu? A la segona etapa, que en dèiem, no sé si ho vau fer vosaltres? Sí, sí.
i quan això encara estava implantat, això que deies de canvis, vaig estar a Anglaterra i vam tenir ocasió d'estar en una primària i en una secundària. I va ser com tot molt seguit perquè vaig veure si això s'implanta en allà, ja patirem. Saps? Perquè les secundàries és molt complicat i amb detriment de l'educació professional bona. Sí, sí.
I aquí hem fallat. Jo crec que el que falla és el tema d'educació professional. Perquè considerem les activitats manuals, no les considerem. Això és un error de base. I això és un error. Aquest és el repte.
Jo m'hi trobo a casa, és a dir, gent formadíssima, amb màsters, que els hi costa trobar una feina de lo seu, per dir-ho d'alguna manera, i en canvi la sensació que falten mans per fer aquelles coses. Aquí sí que hi ha un error. És que malauradament encara es manté jo de la FP, la formació professional. I van els que no es volen estudiar.
Això sí que ho hem de desmitificar totalment. I això encara al dia d'avui s'arrossega i és terrible, perquè on estan els oficis? No hi són, no hi són. Mira, no fa massa un enginyer, precisament, va explicar que quan va acabar
dels estudis bàsics es va posar a treballar, fer pràctiques en una empresa, que ell va fer un grau d'aquests per poder anar a treballar. I que mentre estava treballant va ser els propis companys que el van animar a que anés a la universitat a triure l'enginyeria. I ho va fer. I ara ja portava com 25 anys exercint com a enginyer. Però
Precisament aquest és un camí que, a més a més, estan fent enginyers, arquitectes, moltíssimes gens. Aquí sí que hem de canviar. Sí, encara s'han de canviar. Aquest tema, que és un tema que a mi m'ocupa i em preocupa, perquè a la FOIC no hi ha cap gremi, cap ni un, que no tingui problemes per trobar gent. Llavors dius, d'acord, hi ha alguna cosa que com a societat estem fent remetadament malament. És a dir, si tu tens una empresa de ripoll que fabrica matrius i no troba matricers ni fresadors, i quan va a preguntar a Educació i diu, no, miri jo,
Però tinc conductors d'ambulàncies i llavors tinc tot de gent que sap fer la manicura. Dius ja, però no anem bé. No anem bé, entre altres coses, perquè si tu parles en un institut i expliques, fas la pregunta d'algú sap què és un tècnic electromecànic, ningú sap què és. Però sona fatal. Però allòs ells saps què és? Saps que un tècnic electromecànic que acaba de sortir del grau d'FP, entra a qualsevol empresa que se'l rifen cobrant 2.000 euros nets cada mes, i se'ls hi posen just en plats.
Home, potser no em dediqui a fer manicures. No et dic res en contra de la manicura, però ja ens entenem. Jo visita un dia una empresa a Ripoll, que fabrica matrius, i me'n feien una ruta per la fàbrica i m'ensenyaven una màquina. Tenen voltes allà. Per cert, la gent allà, ningú amb les mans brutes, ni una gota d'oli a terra, es pot llapar tot.
Veus aquella màquina tan antiga que hi ha allà al fons? Dic, sí, ja m'havia cridat l'atenció que era molt vella. No podem comprar el model nou perquè la persona que l'hauria de fer anar no existeix.
No hi ha el tècnic que sàpiga fer anar aquesta màquina. Nosaltres podríem estar facturant més del que facturem i no ho podem fer. Aquí sí que és un error. I això és un drama. El pont de la barca va poder venir a arreglar gent de Polònia al final. Si sabeu això.
i està treballant des de fa molt de temps. És el gran mal de cap del món empresarial, és el gran mal de cap. Això ho deia la Montse, crec que quan parlaves d'aquells grups diferenciats, aquells grups que hi ha primer o segon d'ESO,
Sí, sí. Teòricament és només tercer i quart, si no ho vaig xerrar. Però, en teoria, primer i segon també passa. Hi ha gent que, diguem-ne, que a les aules impedeix que la resta puguin seguir. Llavors, el que fan és desviar-se cap a aquesta mena, allò que després d'alguna manera n'hem parlat, que és el camí per anar al que en dèiem la formació dual. Que és una cosa que existeix, que està inventada i que està molt bé si s'aplica bé. Volem copiar el model alemany però ho fem malament.
Però llavors es troben en problemes, i això us ho pregunto, eh, perquè és el que a mi m'han explicat. Per exemple, gent que amb 13, 14, 15 anys es podrien destinar cap aquí a fer el que tot està inventat, abans en dèiem, aprenent.
Som uns grans defensors de la figura de l'aprenent. El gran problema és que llavors, des d'un punt de vista legislatiu, el problema no és perquè els aprenents no tenen edat i no poden anar-hi. Es produeix una cosa que és directament cafquiana, que és que els menors d'edat, és a dir, els que estan entre 16 i 18,
no poden anar a fer les pràctiques a les empreses, les han de fer a l'institut. I és simplement per un tema de seguretat laboral, que és absurd. L'institut no pres res, no té opreses a l'institut. És molt més perillós que te'n crampis, per dir-ho així, anar a un institut que no és una empresa on està tot controladíssim, perquè hi ha unes sancions, unes multes i unes controls.
espectaculars. Llavors això s'ha intentat canviar a Madrid 10.000 vegades i no hi ha manera. Igual que l'altra cosa, l'altra reivindicació històrica és que l'AFP depengui dels departaments i de les conselleries i dels ministeris d'empresa, no dels d'educació. És una cosa on els sindicats mai han volgut donar el braç a torse i no hi ha res a negociar.
Per aquella cosa que l'empresari és un senyor que va amb barret de copa puro, que li surten els billets per les butxaques, que només pensa explotar la gent, que n'hi ha d'aquests, encara en queda algun, però no som la majoria on ho fotem.
Jo crec que aquí sí que hi ha el gran error. Mira, com anècdota, en una entrevista vaig llegir que la Maria Aurèlia Cammany, a part de ser gran escritora, era vidriera, perquè el seu pare va dir... Com el meu pare? El meu pare que me ho era. Si volen seguir una carrera intel·lectual no m'hi posaré, però han d'aprendre un ofici. No recordo el del germà, però me va quedar...
I aquí podríem, Jordi, entrar en aquell debat etern de si el periodista és un ofici, és una formació, és una carrera... Jo tinc claríssim. Ja m'imagino que tu ho tens molt clar. Jo tinc claríssim, perquè jo vinc d'una etapa que, a més a més, és a dir, abans ho he dit, jo amb 16 anys ja vaig entrar a treballar amb nòmina, en un mitjà de comunicació. Això ara és una cosa absolutament impensable. Per tant, jo defenso, i defenso amb molta fermesa, que el periodista està molt ben preparat.
Què vol dir estar molt ben preparat? Fer ciències de la informació o allò que en deien periodisme? No necessàriament. Pots fer d'advocat o pots fer empresarials, perquè si has de fer informació econòmica serà molt més important que coneguis o que hagis fet econòmiques o empresarials que no que hagis fet una altra cosa. Jo és el que he defensat sempre. Dit això, una vegada tens aquella formació absolutament necessària, el periodisme és un ofici.
És a dir, la gent que treu les millors notes a la universitat no seran necessàriament els millors periodistes. Alguns ho poden ser. Alguns pot ser que sí, però no necessàriament. Però és que al final, si pensem en les persones... És com si féssim una formació d'empresari. Igual, igual. El 90% de la gent que munt una empresa no té ni idea de com funciona una empresa.
Jo els dic sempre als meus alumnes d'ADE. Per estadística, els que esteu en aquesta aula, podrien hi haurà un o dos que muntarà una empresa. Tots estareu involucrats en empreses, una finances, l'altre màrqueting, però crear empreses ho fan la gent que ha estudiat humanitats, la gent que ha estudiat enginyeria molt, o gent que ha estudiat res, simplement té una idea i la posa en marxa. Llavors és quan ha d'estudiar una ADE, o ha d'estudiar una MBA, o ha d'estudiar formació per saber com carai funciona una empresa i no estrellar-la des del primer dia. Però la cosa aquella de l'emprenedoria,
Bé, bé de generació espontània, això està claríssim. Jo, gent que s'ha dedicat tota la vida a assessorar emprenedors, ho estic pensant amb un company meu de la facultat, li deia, escolta, Quim, digue'm, a veure, dels que has assessorat com a emprenedors, quants havien estudiat ara? I em diu, cap. I dic, hòstia, Quim, portes 20 anys fent-ho, no em diguis que cap, digue'm que un o dos. I no. Cap.
Cap. Al final, per això existeixen aquestes formacions. Però jo crec que seguint el teu fil, portat a l'extrem tot és un ofici. I és un ofici que evoluciona, evidentment. Igual que aquella cosa, també, molt típica de...
Has de triar què estudiaràs a la vida perquè d'aquella decisió dependerà la teva vida. Mentida, és veritat, tots els que ens escolteu, de veritat. No deixeu de fer por als nanos i nanes. Que estaràs estudiant tota la vida, que començaràs a fer una cosa i n'acabaràs fent una altra, que acabaràs sent... Això que has dit, per exemple, de periodisme i econòmic, jo quan vaig decidir que estudiava, al final vaig acabar estudiant empresarials, però jo estava entre estudiar empresarials o periodisme, perquè al final a mi m'agradava el tema de...
el món de l'empresa, el món de l'economia i tal, però també m'agradava el periodisme. Mira, ja avui estic en una tertúlia, suposo que la cabra tira el monte al final. Però, no, i he fet coses al final de la vida lligades a comunicació. Al final, les coses es van situant. Però aquesta cosa de dir, és que has de decidir què seràs a la vida. Au, home, va, si això ha canviat. A més a més, fent això no planteges cap futur per aquestes persones.
Estàs pintant un futur negre, negrici... Estàs pintant i el tema és que quan tu reps els alumnes tu estàs a la universitat. Però aquest impàs que hi ha entre m'agrada o no m'agrada estudiar, no sé què fer, cap on em dirigeix el meu procés educatiu, l'escola, l'institut, no? Aquests nanos que estan entre els 16, 17 anys, no? Jo vaig preguntar l'altre dia, quants teniu carnet de moto aquí?
I més d'un tenia carnet de mort. I d'una. I d'una. I aleshores dius, si has tret en una edat, però aquest espai que és on te hi és es poden sentir una mica valorats. És a dir, en lloc de sentir, és que no serveixes per això i et poso en aquest altre grup. És que és interessant. Això és indescent. Aleshores el que hem de sentir aquestes criatures és, escolta, tu tens aquestes capacitats
tindràs l'oportunitat, saps?, de fer el que t'agrada fer. Llavors, evidentment, fins que no canviïm, que torni a existir aquesta figura de l'aprenent en 16 anys, jo també he treballat amb els 16 anys. Però la figura de l'aprenent és una causa de guerra, és a dir, no hi ha manera. No hi ha manera. És impossible. És impossible. Perquè la gent s'imagina l'aprenent com algú que l'estan explotant amb un fuet i que li donen una escombra i li diuen ara escombraràs fins que et facin mal els braços o fins que jo decideixi que has de fer una altra cosa.
Jo, a les meves feines d'abans, dels 18 anys, que em vaig fer dues, em van tractar tan bé... Un nom tan maco, aprenent, però un nom preciós. Les petites empreses... Els d'MST tenen un... Ara hi ha el pla d'acollida, no? Totes les empreses... Té un pla en anglès, si pot ser en anglès millor.
doncs no calia en aquell moment, parlant ja fa uns quants anyets, aquella acollida, aquell agrair una persona jove que volia treballar, que tenia dinamisme, que... ostres, es promovem aquest sentiment. Sí, els del Moviment Sense Terra tenen un lema molt bo que diu sempre hi ha tempo d'aprendre.
Clar, és que sí, és molt maco. A més, el que hem estudiat quan ja teníem una edat, perquè jo vaig fer circumstàncies personals, jo vaig estudiar a partir dels 27, 28, els 30. Els meus graus educatius universitaris són dels 30 anys i dels 40. Per tant, els que ho hem fet a posterior ho valorem d'una manera extrema.
A part, si és que existeix això de les vocacions, l'única manera de descobrir-les és fent coses. Sí, perdoneu, jo volia trencar una llança a favor dels instituts perquè, curiosament, els dos instituts que he estat s'han fet unes activitats boníssimes. L'altre dia, precisament, vam anar a una presentació d'un company que vaig tenir a l'Institut de Sal Rà
que hi ha instituts que es busquen uns recursos, teatres, ràdios... Jo vaig estar a l'Institut d'Anglès i hi havia una persona que muntava la ràdio i llavors molts alumnes estaven a la ràdio. Aquí era el teatre, i el teatre ha format professionals del teatre. Però sempre és amb un... Tenir un bon professor que t'orienti, és a dir...
Deixem-ho dir, diguem-ho tot. Per què se'ls va sortir tanta gent que es dedica al món de la dansa, al món del teatre, al món de la interpretació? Doncs perquè hi va haver un professor com l'Ovià que els va acompanyar, que els va escriure obres de teatre, que els va acompanyar. És a dir, algú que fora del sistema, entre cometes, fa uns sobres forts. Això continua sent vigent.
Sempre passa a la vida això. A totes les empreses o les administracions hi ha gent que fa un plus i provoca un canvi, provoca un efecte. O qui és anglès que anava a fer la ràdio. Però és en contra del sistema. Quan et trobes professors d'institut, d'FP, que et diuen, mira, el pla d'estudis diu que jo he d'estudiar parlant de programació, els llenguatges X, el C++, el pascal, coses que ja no es fan servir.
però continuen en el pla d'estudis. Jo això ja ho ensenyaré perquè ho he de fer, si no em fotran al carrer, però llavors tu digue-me també què vols que els hi ensenyi. I jo els dius no els hi has d'ensenyar. Això, això i això. Però sempre a fora del sistema o mig fora, saps? A l'arriba del sistema. Perquè el sistema...
No. És molt dens. Precisament, i ara obro tu un meló, però és igual, l'obriré, precisament el gran problema del tema dels aprenents, per dir-ho d'alguna manera, del tema de la formació professional, es toca, diguem-ne, a polítiques d'esquerres que pensen que les polítiques d'esquerres és que la gent fins als 18 anys estigui absolutament protegida. I això ja té una raó de ser en els seus inicis. Però llavors el que fa
és que hi ha segurament progressions que podrien fer dos o tres anys abans, perquè un paio que en deu vuit anys ha estat tres anys sense fer res és molt complicat. Engegar motors. Per tant, hi hauria gent que se'ls hauria de derivar. I que tothom vol ser influents. I que, a més a més, els necessitem.
És a dir, vaig dir tot això i tu em diràs, bueno, digue'n algun del món de la tecnologia, que també, no? No, no, no, també, també, però és que és igual, però és que ja anem als bàsics, és que si al final la tecnologia, mira, amb la intel·ligència artificial arriba un dia que programarà sola, el que no necessitarem serà tants programadors, però lampistes, fosters, cada any tanquen tallers de fusteria, que podien ocupar, home, no són empreses que ocupin a 200 persones, però empreses que podien ocupar gent,
Quants negocis tanquen cada any perquè no hi ha relleu? Si aquest negoci pagava dos ous, per què no els pot continuar pagant? Jo estic d'acord amb tu que aquest tema de l'educació professional és el gran repte, i que també, això que deies, que a vegades desconeixem els alumnes,
Què saben fer? Perquè aquesta és l'altra. Nosaltres vam muntar una tutoria, una vegada, que ens expliquessin què eren fora de l'institut. I vam quedar amb uns ulls aixís, perquè sabíem fer unes coses que no els havíem ensenyat a l'institut. I eren uns cracs. Si les han après al teu compte és perquè li agraden. És que és un repte, però és una oportunitat, també. És a dir, el moment en què es vegi com l'oportunitat que se li està donant als joves, jo penso que...
El plantejament hauria de ser... La lluita ja és, eh? I encara aquest estigma de... Fas això perquè no serveixes per fer l'altre. Jo penso que és el que realment crea aquest estigma amb les persones, que els agrada un ofici, perquè hi ha nanos i nanes que els encanta. Però l'han de conèixer. Si no, no saben ni què és. I sobretot plantejar que el futur és divers, que la vida és diversa, que als 16 tens una realitat, que tens uns problemes, i que als 20 i escaig en tindràs uns altres. I que acabaràs fent coses molt diferents a la vida, i a més està molt bé que sigui.
El que ha dit, ja he dit dues coses que en Martí, que en David Martí, que està bé una és aquella que fa una certa mandra, però que en realitat és total, és a dir, allò de la formació permanent.
algú, per molt que tingui un títol, si vol fer bé la seva feina, s'haurà d'anar formant. I l'altre, allò que no tot està decidit, jo això ho he vist a casa, mon fill meu va començar Humanitats i ell creu que no li han servit de res i jo hi estic en profund desacord, crec que sí que li han servit de molt, però al final el seu camí l'ha trobat en el món de l'advocacia, l'únic que fa és dir és que tinc 27 anys i ara estic fent el màster de l'advocacia, però és això, però ha descobert que allò li agrada molt
i que pensa que l'altre no. Jo hi estic en desacord. Crec que li va anar molt bé i que l'ha ajudat en moltes coses. Però la sensació aquella de que res no serà fàcil, això també és veritat, però que cadascú ha de trobar el seu camí. Per exemple, quan un alumne de grau d'AD o de relacions públiques o als llocs on faig classe em diuen ara David, què em recomanaries, quin màster et recomanaria que te n'anessis a treballar?
I el màster ja el faràs, d'aquí 4, 5, 6, 10 anys, perquè a més a més, amb sort, si ets una mica trempat, encara te'l pagarà l'empresa. No te l'hauràs ni de pagar tu de la butxaca. Ves a treballar, i prova coses, fot-te castanyes, i descobreix el que t'agrada i el que no, coneix gent, estigues aquí, estigues allà. Si al final, com aprens més és així, i acabes descobrint què és el que t'agrada. I home, és molt diferent treballar 8 hores cada dia d'una cosa que t'agrada i que per tu és una passió.
que una cosa que simplement serveix per arribar al final de més. És una de les grans avantatges que... Sí, i arribes. I arribes. Aquest és l'altre, no? Aquest és l'altre. Vull dir que al final, quan hem fet, per exemple jo, l'últim postgrau, als 47 anys, i és que ja tinc ganes de tornar, de tenir més temps, de continuar amb coses, saps? Perquè al final és tan divers tot el que pots fer, amb el camí en el que et pots anar trobant, encara que et dediquis al mateix. Sí, sí.
l'evolució de sistemes, de maneres de treballar, el que sigui, però això que acabes de dir, de dir, val, posa't a treballar, viu, troba el que t'agrada, i així gaudiràs una miqueta, o sigui, tindrem una societat més feliç, segurament, més formada, i que no anirà a treballar per arribar al final de mes, en el cas que hi arribi. I vull fer un incís amb això, perquè moltes vegades hi ha molta gent molt preparada que al final les seves
Oportunitats professionals els deriven a tenir una precarietat econòmica que, a més a més, està generant un problema brutal a la societat. La gent que tot i treballant és pobra. Ara, que això també és una realitat que fa uns anys no existia. És a dir, si treballava tenia la tranquil·litat, no?
Per primera vegada vaig sentir aquesta teoria d'un professor que ara està a la Universitat de Girona, en Quim Bruguet, que és un crac, que abans havia estat a polítiques i em va obrir els ulls en el sentit aquest. És a dir, abans la gent que treballava se n'ensortia.
Ara hi ha gent que treballa i no se'n surt perquè tot i treballar no arriba a final de mes. Per això hi ha tanta gent. Bé, els Estats Units és un fenomen molt pèstia. Però al final diu que mentre treballa i no treballa, doncs mira, no treballo. O buscar grans economies amb l'esforç mínim.
Per què tenim tanta tongada de gent que diu, és que jo vull ser influencer, perquè un esforç entre cometes mínim i relatiu que no és veritat, però és el que veuen i el que veuen és una mortada de diners al darrere. I això és el que veuen perquè després surten...
els que són més reconeguts en els diferents àmbits que siguin, i tens tot un reguitzell de gent jove que estan aquest impàs, que estan aquest impàs, exacte, que diuen bé, doncs ja és que jo vull això, i amb vint i poc retirar-me i no fer res més a la vida. Jo també hauria volgut retirar-me.
No haguessis seguit fent moltes coses aleshores. Això és un miratge, clar. Però potser poder fer allò que t'agrada, és a dir, la sensació aquella de la jubilació per no fer res, jo crec que s'ha de trencar. És per intentar fer aquelles coses que t'agraden i algunes són...
afortunadament les mateixes que ha estat fet treballant, però no necessàriament ara és així. El que passa que llavors tenim altres realitats, per exemple, ja que parlàvem de l'escola i parlàvem dels instituts, perquè ha donat l'impressió, és veritat, tu has fet una defensa, no hem demonitzat els instituts. Tot el problema, llavors, jo conec gent magnífica que està fent feines magnífiques en llocs molt complicats. Però jo vull dir que era difícil de gestionar, sí.
Sal que hi ha hagut aquesta plataforma de docents, d'instituts i d'escoles que diuen que és molt complicat ensenyar a la gent que està pendent que no té casa o que es desallotgin. I llavors el tema és que en un primer moment dius
Ostres, molt bé, però això, per exemple, què hi pots fer, en un Ajuntament com el de Sal, que és bàsicament igual que la majoria de la gent que viu a Sal? Pobre. Perquè el problema és aquest, eh, el problema no és la diversitat, el problema és que els que són més diversos, generalment, solen ser els més pobres. Sí, sí. Aquest és un problema contra el que s'hi ha de fer, no? És clar, llavors, el que passa és això, que hi ha gent que té un... que ho té molt complicat. Sí. Sempre ha passat, però jo crec que ara passa una miqueta més.
I la sensació és que, com que hi ha molta gent que veu que les coses estan complicades, comença a haver-hi aquell punt de replanament de dir, d'acord, doncs espavilem-nos només amb els nostres, no? Aquella cosa que a mi em preocupa molt, hi ha un anunci que em posa molt nerviós, que diu, és que som d'aquí, no? Mira, jo ja sabia per on anaves, a mi que els anuncis em posen molt nerviós. Perquè si tot el que t'han d'explicar és que som d'aquí, ja em diràs quin valor té això, i tot el que hi ha al darrere.
I denuncis d'aquestes empreses diverses, n'hi ha molts últimament. N'hi ha encara no, diré la marca, però som de confiança, som d'aquí. Jo ara, va, ho sento, penso, hòsties, anem molt malament. Era aquest el que pensava, eh? No, però això té un públic, i això s'està traslladant, per exemple, amb un polític. Per això ho fan.
I això s'està treballant en el món polític. Hi ha uns discursos que tenen un... Un moment delicat, estem, eh? Sí. Com tots els discursos que calen, hi ha discursos que, diguem-ne, que no hi pots estar-hi d'acord, però que tenen un 30, un 35 o un 25% de veritat, i en aquell 25 s'introdueixen amb el pensament de la gent. Mira, aquest s'atreveix a dir allò que els altres no en parlen, és que aquest també és un problema.
que els partits polítics, diguem-ne, majoritaris en aquest país, han deixat de parlar de segons quines coses per les quals o no tenen solució o no s'hi havia de gust aplicar. Un cop més, la por. És la por, la por d'un món complex, difícil de gestionar... Això se'n diu pujar a l'ultra designa? És així, és així. S'ha d'anar molt a costa. Fixa't que és el que parlàvem al principi. Hem tornat al cercle. Aquella transició que no sabem cap on va.
Estem en transició. Jo sí que m'ho prometeu, perquè això ha passat volant, però jo sempre que ve la Montse no puc estar-me de preguntar-li què està fent la Fundació Esclerosi Múltiple, perquè cada dia em sorprèn, perquè si no és una poma, és una...
És allò un... Treballar a la piscina, mullar-te, no me'n sortia la paraula... On esteu? Què feu? Doncs mira, ara estem en projectes molt bonics, amb activitats solidàries sempre, perquè això el que fa al final és permetre'ns a les entitats socials arribar a altres públics i arribar a territori amb altres realitats i, per tant,
Continuarem amb activitats de paddle, tenis, taula, el que estan a fires, estan a activitats esportives a tot arreu. Però ara el que estem fent, que és molt important, és el projecte del 2025, tot un tema de xarxa jove, que són persones amb esclerosi múltiple dels 18 als 35 anys. Portem un projecte molt bonic.
que és com un grup de suport, perquè tothom l'entengui, on es comparteixen realitats amb l'acompanyament de la treballadora social, però també amb molta autogestió, perquè la realitat de les persones amb esclerosi múltiple no és la mateixa als 18 o les necessitats amb un recent diagnòstic o d'una persona amb una vida
social i professional activa, que d'una persona amb 54 anys o amb 55, amb unes altres càrregues familiars o amb una altra realitat física, cognitiva o emocional. Dependrà de l'evolució de la malaltia. Ara estem portant endavant tot aquest projecte, a banda dels serveis que ja desenvolupem habitualment a la Fundació Esclerosi Múltiple,
i fem programació 2025 per continuar amb les nostres activitats al centre que tenim al carrer Pau Casals de Sal, perquè estiguem actiu. Però no patiu que us explicarem moltíssimes coses i el que sí que vull dir, si us plau, el destí de les violetes. Dones àge. Doncs no m'ho preguntis, perquè hi ha últimament aquí apuntadíssimes notes i bucar-me de dates.
23 de novembre a Cadaqués, 24 de novembre a Bordils, 30 de novembre a Centre Cívic de Sant Narcís. Dones Age, moltes gràcies pel destí de Les Violetes, una obra de teatre fenomenal. Una obra de teatre fenomenal de la que anem parlant molt, i que demanem que hi surti. Escolteu, ha passat molt bé. Moltes gràcies David Martí, moltes gràcies Montse Prats, moltes gràcies Eucasiània Cross. Nosaltres, si tot va bé, tornem demà, perquè ara són les 11.
Girona FM. Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dimecres 20 de novembre i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Pau Villafany.
La Diputació de Girona s'obre a aportar més diners a la sopa i demana a la Generalitat que també ho faci. El president de la Diputació, Miquel Nogué, va recordar que anualment la corporació hi posa 180.000 euros, una quantitat que també s'ha previst pel 2025, i va avançar que estudiaran la petició de l'Ajuntament per incrementar-la. El president, que va recordar que després del consistori la Diputació és qui més aporta la sopa, també va explicar que el 2020 es van atorgar 120.000 euros per millores, que posteriorment l'Ajuntament va retornar perquè les obres no es van dur a terme.
La Diputació de Girona també aprova el pressupost pel 2025 per majoria àmpia i amb el vot en contra de la CUP. L'equip de Govern de Junts i Esquerra va aportar aprovació als comptes per l'any 20 de 207 milions d'euros comptant amb el pressupost de la corporació i dels quatre organismes autònoms.
La proposta va rebre el suport dels diputats del PSC, tots per l'Empordà i independents de la selva. L'única nota discordant va ser la de la CUP i els seus dos diputats que hi van votar en contra perquè aleguen que és una proposta continuista i que continua potenciant el turisme per damunt d'altres necessitats com l'habitatge o la lluita contra el canvi climàtic.
Girona presenta el concert solidari que es celebrarà el dia 1 de desembre per ajudar els damnificats per la Danna al país valencià. Un concert dividit en dos torns pensat per un públic més familiar entre les 12 del matí i les dues del migdia, i un altre per la tarda a partir de les 4, on es podran escoltar grups com Diversiones, ja t'ho diré als Amics de les Arts o Borja Penal d'en Lluís Llach.
L'arquitecte va morir ahir segons va anunciar el Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya. Nadal va treballar amb l'estudi Escrivà i Nadal amb projectes residencials com la Casa Blavala Bisbal o els habitatges de la Vila Olímpica de Banyola.
Sobren les preinscripcions als casals de Nadal de la ciutat de Girona. En aquest cas són dos casals de Nadal per a l'infants i joves de 3 a 11 anys. Un dels casals es durà a terme a l'escola Santa Eugènia i girarà al voltant de la promoció de la cultura. L'altra activitat, que es durà a terme al camp de futbol de Fontajau, promocionarà la pràctica esportiva a través del futbol.
I en esports, l'Uni Girona juga avui contra el Campobasso italià per acabar de tancar la classificació a la segona fase de l'Eurocup. Un balanç de 4-0 li permet a l'Uni Girona viatjar amb tranquil·litat a Itàlia i amb opcions que la classificació sigui un fet si avui aconsegueix la victòria. Un partit que jugarà a partir de dos quarts de nou de l'Espra. Per l'altra banda, el Girona renova Ivan Martín fins al 2028.
El migcampista basc va ser adquirit amb propietat a canvi d'una mica menys de dos milions d'euros l'estiu del 2023 i tenia contracte fins al 2026. I ara veu doncs com se li allarga un contracte per dos anys més.
I acabem amb el temps, dia que s'espera força ennoblat, poques estones de sol i amb alguna petita probabilitat de pluja cap al vespre. Una jornada on s'esperen 16 graus de màxima. Això és tot. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. gironafm.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis.
Si vols saber tot el que passa a Girona i en l'entorn més proper, som la teva ràdio. Girona FM, l'única emissora local de Girona. Informació, opinió, entreteniment, el futbol i el bàsquet en directe. Cultura i molt més, ho trobaràs tot a Girona FM. El 92.7 de la FM i a gironafm.cat. Som la teva veu, som la Gironina.
guanya 100 euros en compres a la Black Friday Week de l'Espai Gironès. Del 25 al 28 de novembre, vine al punt d'informació i participen al sorteig per guanyar una targeta regal de 100 euros cada dia. En regalem 4. I fins dissabte 30, l'eclipsi de preus que no et pots perdre. Els milers d'escomptes del Black Friday són a l'Espai Gironès diumenge 1 de desembre tot obert.
Girona FM, l'espai comunicatiu de la ciutat. Gironès 92.7 FM. Informació de proximitat, notícies, entrevistes, tertúlies, reportatges... Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informat del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.cat