Bon dia, entrem en temps de Tertúlia, Girona FM, com passen 6 minuts a les 10 del matí d'aquest 21 de novembre. Un dia fred, un dia en què, diguem-ne, que han baixat les temperatures, ja ho van fer ahir, estava anunciat, per tant no és cap sorpresa, i a més a més estem, diguem-ne, encara en el final de la tardor per arribar ja a l'hivern, i a l'hivern el normal és que faci fred, però amb això el canvi climàtic se'ns ha tornat una mica boig, fins i tot...
El temps. Per parlar no del temps, sinó del que ells vulguin, tenim aquí tres persones amb les que intentarem tirar endavant aquesta tertúlia aquí a Girona FM. Maite Esteve, molt bon dia, què tal? Molt bon dia, amb fred, però amb molt de caliu ben acompanyada. Moltes gràcies, directora de la Fundació Catalunya Cultura i una dona que no para, que no para, que no para, que no para. Què estàs fent?
Què estic fent? Mira, estic païent on vaig anar i a la tarda, que certament va ser molt interessant i és de reconèixer i d'agrair que el Cercle de Cultura del Cercle d'Economia de Barcelona va convocar dues conselleres
i ens van presentar el sector cultural, el seu punt de vista, sobre el valor econòmic de la cultura. I eren la consellera Hernández de Cultura, la Sònia, i la consellera d'Economia, l'Alícia, que com ella molt bé va dir al principi, no estava en la seva zona de confort.
Però sí que molt interessant dos conselleries que nosaltres, ho sabeu, de fa molts i molts anys diem que han de parlar i que s'han de donar la mà. Ve d'aquella anècdota d'Allagon, el ministre francès, que quan li van demanar que fos ministre de Cultura, va dir qui serà el ministre d'Economia, perquè depèn de qui en poseu diré que sí o diré que no. És a dir, Cultura, que sabeu que sempre són els pressupostos més estrets i més...
que pateixen més, necessita d'una bona mirada des del Departament d'Economia per poder fer. I us ho explicaré després, però molt interessant i molt d'agrair i tant de bo tots els consellers es posessin al servei dels sectors i els poguéssim escoltar.
També del món de la cultura és l'Anna Sala, directora de la Biblioteca de Salvià de Ter. Com estàs, Anna? Hola, bon dia, molt bé. En fredurida, també. En fredurida, però bueno, m'acorreguda, queríeu que fer per arribar fins aquí. Ja he entrat en calor de serida. El trànsit, eh? El trànsit, el trànsit, sí. És un tema complicat sempre a Girona i a aquestes hores una miqueta més. La tercera pota d'aquesta tertúlia és el senyor Ricard Planas, editor de Bonart, gestor cultural i tantes altres coses. Què tal, com estàs? Molt bé. Molt bé, així. Sí, sí.
fa fred i ens hem d'espavilar t'agrada? home, m'agrada més la calor però la fred comporta altres coses això està bé ara la Maite ens parlava de la reunió que havíem tingut i d'aquest món
Si vols, després en parlarem, perquè jo tinc ganes de parlar de Girona i d'altres coses, però aquest és un tema sempre interessant. Seguiu reivindicant el tant percent, aquest tant percent que es va prometre en el seu moment i que no arriba. Seguiu lluitant perquè hi hagi una connexió entre el món de l'empresa i el món de la cultura. En fi, és una feina que no para, que no para perquè no s'acaben d'arribar als objectius.
No, però és que a més a més és molt fàcil, és la qüestió que sempre repeteixo, no em canso a repetir-la. Tenim la sort, i no la reconeixem, de tenir un país que brolla talent cultural excel·lent i amb quantitats màximes, però si tu a un talent no li poses recursos, només té dues opcions, o marxa a llocs on trobi recursos, i a Espanya hi ha llocs amb molt de...
poder adquisitiu per invertir en cultura, com és un Madrid amb un IBEX 35 o un Màlaga, que han fet l'aposta més clara, o si no desapareix, perquè aquesta gent ha de menjar. Però per crear necessites el teu espai, necessites el teu suport. I això són comerces que jo vaig tinguent amb gent de tots els sectors i sobretot picant molta pedra al món de l'empresa, que és on hi ha els recursos, perquè apostin perquè aquesta col·laboració público-privada sigui un referent.
ja saps el que és jugar amb pressupostos ajustats ja sé que parlem de coses diferents però que en el fons tot ve d'allà mateix sí, estic totalment d'acord i penso que aquesta és la clau i que sovint la cultura sempre és la menys tinguda i fins i tot de valoració a nivell cultural nosaltres a vegades ens hi trobem que dius tot el tema administratiu està en un lloc i els que estem a cultura estem en un altre i us bueno, perdona
A nivell de valoració de personal me refereixo, però a nivell de pressupostos és el mateix, és a dir, les destinacions que van sempre a biblioteques és el que queda de tots els pressupostos, vull dir que sí que seria molt interessant i també penso que una de les claus és això, la unió entre pública i privada en el tema cultural.
D'això ja ha treballat molt el Ricard, vas estar un temps en el públic, no sé si en tens excessiu bon, record o no, però en tot cas... Home, hi vas deixar molts bons amics, a la conselleria, sí. Perquè vas estar a la conselleria durant un any llarg, no? Sí, no, un any, un any curt.
Sí, perquè si vens de la privada costa. Sobretot no pels tècnics, que hi ha gent molt preparada, però que acaba una mica atorrada perquè no hi ha directrius marcs ben constituïdes. Quan Max Kanner va fer un pla de cultura vertebrador, amb consens polític, això són els marcs on s'ha de treballar. No es pot treballar a quatre anys si hi arriben, perquè avui en dia arriben a un any i mig, dos, salta el govern...
Hem tingut legislatures molt portes i hem tingut quasi vuit consellers de cultura en menys de set anys. Això és impensable. És impensable per treballar i que els tècnics que han d'elaborar la paperassa administrativa eterna, que és un altre debat...
No es pot ser àgil administrativament si es fa una arquitectura impossible de gestionar, després tots els concursos o els festivals acaben en el segon semestre perquè s'ha de justificar, perquè la gent no pot fer de banc, etcètera, etcètera.
Jo crec que hi ha recursos, algunes vegades ara s'estan executant, algunes vegades es deixaven sense executar perquè hi havia un pressupost, però els impediments administratius possibilitaven que no, o impossibilitaven que es poguessin desenvolupar. Algunes vegades hi ha diners i que no s'executen, que això és un altre drama. No és que no n'hi hagi, és que hi són i no es poden executar perquè tot és tan complexa
que costa de fer-ho. I encara, tot i que tingui un ràtio d'inversió a cultura petit, té molt més marge que altres departaments que estan molt més hipotecats. Per exemple, Territori té 10 vegades més que Cultura, però té molt poc marge de maniobra. A Cultura es pot maniobrar molt més. El que passa és que també es va canviant l'estructura del propi departament contínuament. És molt complicat. No s'estableix allò públic i allò privat
No treballen plegats. És mentida. O sigui, si volem fer la reflexió clara, jo he estat, vinc de la privada, he estat a la pública, tinc dimensió social, però es veuen com dues coses molt estranyes. Aquests van a fer negoci, aquests... La gent que treballa amb cultura sí, hem de viure, però l'input principal no és fer negoci.
Per tant, jo crec que han d'haver-hi més punts de diàleg, no es coneixen prou, jo què sé, l'entitat que dirigeix la Maite està fent una tasca amb quatre cuques, parlant amb plata, que l'administració ja té també una altra àrea que fa una cosa semblant, dius, no pot ser, que no ens cohesionem prou.
I després sobre la llei del mecenatge, que a França els ha funcionat prou bé, el concepte anglosaxó ja és totalment diferent, perquè allà, si aquí en un museu nacional li dius que el 60% dels seus recursos els ha de treure del ticketing, del màrqueting i tal, li agafa una lipotímia a tothom.
perquè el 40% és el que dona l'Estat anglès o britànic i l'altre 60% és el que s'han d'espavilar. És molt bèstia. Sent museus gratuïts. Sí, sent molt bèstia, però les dinàmiques... Això vol dir que també l'empresariat, etcètera... Aquí l'empresariat està fent una aposta i això ho demostren les fundacions i les caixes pel tema social. I sembla que la cultura hem perdut aquesta batalla que estem dintre del concepte social. No necessàriament tot l'art
que es fa a detenir aquests rerefons o a parlar de problemàtiques mediambientals no, pot tenir un concepte estètic i reflexionar sobre això però hem perdut en aquesta batalla i quan es feien els pressupostos semblava que cultura com a integrador social que és la cultura i que des de la música, des de l'art urbà, des de les exposicions, etcètera, etcètera
que això no tingui aquest component tan important. Això és un altre debat polític que els de cultura hem de saber defensar. I sobre el tema del 2%, algunes vegades sí que és veritat que una desgravació seria important, però vaig estar a Colòmbia parlant a Cali amb l'exministre de Cultura, 8 anys, i ella, per exemple...
era anti-desgravacions fiscals perquè deia això que impossibilitava que després aquests diners poguessin anar a alguns altres llocs i el que s'havia de fer són plantejaments estructurals més potents. I vaig estar perquè Catalunya també era invitada com a país en un festival de dansa que fan a Cali molt important i dius, home,
Hi ha coses que ens les hem de replantejar a fons, perquè potser la pròpia dinàmica, com l'estem fent els diners que ja hi ha i que no estan brullant per on te toca, dius tu, si aquesta guerra no la podem guanyar, doncs potser serà qüestió d'anar-ne a buscar algun altre, eh?
El Ricard ha dit una cosa que jo crec que és fonamental i us ho explicaria a través d'una anècdota. Una vegada vaig coincidir amb el que va ser durant 15 anys el cap de finances de l'MIT. Aquest senyor tenia una cartera de diners que gestionava més important que tot el Ministeri d'Educació a Espanya, no?
I va coincidir precisament amb la que era en aquell moment ministra d'Educació. I aquesta senyora li diu, oiga, usted que sabe de esto, ¿qué tenemos que hacer en España para arreglar el sistema educativo? I el senyor, que és molt irònic perquè és molt intel·ligent, li diu...
escolti, de quants anys disposem? M'he quedat dos de legislatura. I li diu, doncs deixi socorra i el dia que en tingui 20 anys me torna a venir a veure. És a dir, hi ha debats com el de cultura d'un país, com el d'educació d'un país. Hi ha temes que no es poden arreglar en una legislatura. Són temes que, a nivell polític, s'ha d'anar tothom de la mà. És com això mateix que ara estem discutint en el Parlament Català de la llei de mecenatge.
En el text tothom hi estem d'acord, però hem de trobar-hi el context. No pot ser que baralles polítiques per altres temes es traslladin a coses de país. I això passa amb l'educació, que anem fent reformes i reformes i cada un que arriba faig la meva reforma i la dada que ha dit el Ricard, molt important, quantes conselleres de cultura? Jo en set anys n'he conegut sis.
és impossible tenir una línia de treball si cada vegada et van canviant la persona que decideix quina és ara la línia a seguir i tu t'has de tornar a donar a conèixer has de tornar a explicar el que fas, has de tornar a convèncer és molt complicat, ens ho posen molt difícil i és per aplaudir tota aquesta gent que sosté aquestes fundacions que tenim aquest propòsit
Perquè al final, si treus això i ens aguantem purament l'administració, se'ns cau l'estat del benestar. Això està claríssim. Però fins que no fem aquesta reflexió a nivell polític i madurem políticament, jo crec que aquí tenim una mala peça al tele.
Penso que la tenim, perquè és veritat, heu parlat de canvis de conselleria constant i canvis de criteris, que aquest és el pitjor, perquè podríem canviar les persones, però sí que és una estructura ben organitzada. Això és un problema, és a dir, la sensació aquella de... De fet, el Ricard, si no ho he entès malament, ha parlat de dues coses. Una...
el canvi constant que hi ha, que aquesta és una, amb el tema, a més a més, dels pressupostos, i l'altra és el tema de la... i, per tant, el cansament d'anar explicant les mateixes coses una vegada darrere l'altra, gent que diu que ja començarà però que no acaba passant, i l'altra, que també l'has tocat, que és el tema del paper, és el tema de la burocràcia. Us afoga la burocràcia, Anna? Sí.
Directament, sí. I ara, escoltant els companys, estava pensant que tot funciona bé, també, per tota la bona voluntat i la passió que hi posa la gent del món de la cultura, perquè és que si no, encara funcionaria pitjor. És a dir, tota aquesta cosa que donem tots perquè estem aquí en aquest món i ens agrada, ens apassiona, ho donem moltes vegades a canvi de molt poc, perquè l'ajuda és molt poca.
I el tema administratiu i la paperassa és una cosa que se'ns està menjant i que a mi almenys ens està matant. És a dir, jo moltes vegades no sé si faig de bibliotecària o estic fent de tècnica, fent licitacions, fent contractació, coses que abans no havia fet, ara ho hem de fer-ho perquè tot s'ha complicat molt més.
i no ens porta cap avantatge. Llavors, molta de la meva... Jo l'altre dia, no sé, aquí ho comentava, un dels companys, em sembla, a la biblioteca, que deia, no sé, tindrem subvencions per comprar llibres, però no podrem entrar als llibres, perquè tenim tanta feina amb les subvencions, a gestionar les subvencions, a justificar-les, i tot plegat, que tindrem els diners, però no podrem entrar als llibres perquè no serem prou gent i tindrem prou temps per poder entrar tots els llibres que tenim a la biblioteca que hem de comprar...
i que hem de posar a disposició dels usuaris. Llavors, tota aquesta paperassa administrativa és el que se'ns està menjant, el poder, el fet de, no sé, a mi el menjar que m'agrada és fer de bibliotecària, no fer tota la tramitació administrativa. Ahir en van parlar, les conselleres d'aquest tema, són molt, molt, molt conscients. Va parlar també dels diners que quedaven per...
per executar, de tot el tema de la burocràcia, que tu primer t'has d'endeutar, perquè clar, tu quan demanes una subvenció, ells et garanteixen el 80%, però no te'l paguen fins després. Tot el sistema, anem a dir que ha quedat absolutament tan rocambolesc i surrealista que ho estan ara intentant treballar.
i sobretot la Sònia, la consellera de Cultura, va insistir molt en la reforma i en què ja estan treballant de valent per fer tot això, o enfocava sobretot en el tema de cultura, que ens afecta molt, i a més a més són molt conscients que per fer subvencions és que ja necessites una persona que te la sàpiga fer, els recursos amb recursos humans són superescassos, si una persona l'has de dedicar a la subvenció ja és una persona que perds per l'equip,
I si el volum de la subvenció no és molt gran, més que no la demanes. No, no, és que ens vam trobar amb això, que la gent ja... Que se'n va al benefici pagant a la persona. Correcte. No, no, no. Va arribar a expressar-ho, no? Que realment ara la situació... Subvencions que s'han de retornar... La situació és bastant rocambolesca i el que comentaves que... No, i en ajuntaments petits ens trobem amb això, que tot i que la Generalitat, per exemple, ens doni subvencions en espècies que suposa que no s'han de justificar, que tu només has de...
demanar la subvenció i te la concedeixen diguem-ne, clar, tota la tramitació que a nivell municipal et demanen per fer tot això, és a dir, ha de passar per plees a fer l'informe preceptiu, tot això només per demanar la subvenció que és amb espècies, vull dir que no suposa res
Tu no saps si te la concedeixen. Exacte. I aquesta no s'ha de justificar, no? Però dius, ostres, tota la tramitació, és a dir, has de fer tota una paperassa, ha d'anar a Junta de Govern, has de fer la proposta per a Junta de Govern, tot això s'ha de menjar i dius, no ho sé, la subvenció la tindrem, però els llibres no sé si estaran en funcionament. I el que ha dit ella, sobretot estàs pagant a persones qualificades per fer una tasca
que li estàs fent fer una altra tasca que no necessita aquella qualificació. O sigui, tu si ets un empresari i li fas fer a una persona que treballa amb tu una tasca i li estàs pagant molt més de la tasca que tindria assignada, dius, home, tens un problema com a país, ho externalitzes i fas que ja que t'has inventat aquesta burrocràcia...
externalitzes administrativament perquè hi hagi gestories que facin aquesta feina i la persona que està a cultura pugui fer de tècnic de cultura i programar, pensar les dinàmiques de cultura, perquè si no estem pagant...
a gent per sobre de la tasca que està fent sense volar, o està duplicant la tasca i dius, no ho sé, és un punt cafkià, fa gràcia i et posaries a plorar, però dius...
Ahir em deien directius d'entitats molt importants culturals a Barcelona que s'arrepentien, celebraven un aniversari, s'arrepentien d'haver demanat l'excepcional interès per tenir la desgravació espacial, perquè la burocràcia ha estat tan dura que ja hem acabat la celebració i encara no hem acabat la paperassa.
Les ajudes europees, també. Nosaltres no ens hi hem pogut posar, impossible. No, les Next Generation són absurdes. De veritat, nosaltres... Hi va haver un moment que ens vam demanar fa... Jo crec que a nivell de cultura també anaven venuts, perquè ells tampoc sabien en què els trobarien.
vull dir que la Generalitat ens vam anar a trobar en el procés, però jo sempre dic per demanar 1.700 euros que ens van donar en fons o en llibres, hi va haver un moment que els vaig dir, posa't el meu sou, perquè tota la feinada que em va suposar, dic, no, tragueu-m'ho del sou. Les subvencions són per un volum. A mi quan algú em pregunta, Ricard, agafaries d'aquestes demanades, 10.000 euros potser et val la pena, per 1.500 és que ni t'hi posis.
És que costa el mateix demanar per 100 euros que per 10.000. No té cap mena de... I sobretot les europees, algunes vegades alguns ajuntaments s'han trobat que no saben que han de suportar l'IVA, que l'IVA no entra dintre la subvenció i un 21% de 5 milions d'euros o de 500.000 euros per un ajuntament petit... No, no, no, espera't. Dilluns vaig estar en una taula rodona...
El Círculo Equestre i l'Anna Bosch, de la Fundació Bosch, de Noel, d'Olot, explicava que tot el que han fet aquesta fundació, juntament, en col·laboració amb dues fundacions més i en Vall d'Hebron, és que han renovat tota la flota d'habitacions de l'Hospital Oncològic Infantil, amb la qual cosa, quan has d'estar allà, estàs una mica més a gust. Doncs, esclar, quan els hi ha vingut el 21% d'IVA,
És que, vamos, i estan en aquesta guerra de ara hem d'anar a trobar els diners per pagar aquest 21% d'IVA, quan aquest cos, li estem dient a l'administració, és que podem renovar 10 habitacions més.
Quan som una fundació, llavors... No ens l'inputi, però això és Hisenda. Una fundació que treballa perquè també té un peu amb el Festival Vallviva... Tot, tot, no, no, esplèndida, esplèndida, fan una feina extraordinària, una gent meravellosa, però s'han trobat en aquesta situació.
També d'entesca que quan ho han fet tot i quan han fet aquest servei social es troben amb un problema econòmic brutal. Estem parlant de molts milions d'euros. Molts milions d'euros que, a més a més, com que tu treballes per ajudar, dius que aquests diners li he de pagar jo ara a Hisenda. Quan amb aquests diners podríem fer 10 habitacions més, posar-les al propòsit...
i això és un reclam que nosaltres hem parlat quan vam reformar la 49-2002 a Misenda es va parlar mil vegades però... no ho troben estratègic tema social, tema cultural que serveix vertebrador també passa amb altres sectors jo crec que és el yo recojo, yo reparto i no sortim d'aquí però això determina el concepte de realitat de país tu en te poses el foco
amb l'educació, amb els serveis socials i amb la cultura. Això et genera IMSD, perquè la gent surt formada, tens empresaris més qualificats, tens consciència social, tens empatia... Clar, si això ho restringeixes a fer carreteres, que s'han de fer, però també s'ha de saber quines fem i per què les fem. Això també...
Per això que són coses kafkianes, i després diuen, no, invertim tal aquí, i veus les inversions a nivell espanyol... Però ja va bé que la gent no pensi, ja va bé. Sí, és més manipulable, però el que passa és que hi ha molta gent que pensa també, però que no té capacitat per incidir, només ho pots fer molt bot.
I què està passant? Doncs que la gent se n'està anant a l'extrema dreta per treure fora gent que diu que verbalitza, que vol fer, o algunes vegades es troba que no pot fer. És tot així. Em fa gràcia perquè acabes de dir una frase que jo ahir vaig apuntar aquí, que tinc la llibreta de notes, que vaig apuntar...
Coses que deien les conselleres, i és una frase molt bonica i que tant de bo transpueix a la societat, i és reconèixer la cultura com l'I més D de la societat. Aquesta creativitat, aquesta intel·lectualitat, aquesta... Jo sempre ho explico d'una manera molt fàcil. Tu mirant un quadre, en una exposició, o en un concert, escoltant un grup de música, et pots trobar de sobte parlant amb la persona del teu costat que està compartint amb tu aquell fet cultural,
Però aquesta mateixa persona posada en un carreró d'una ciutat et faria gairebé por, però la cultura té aquest poder que t'iguala i cohesiona i que t'aporta a mateix nivell absolutament amb tothom.
Ostres, quina pena que com a societat no la siguem reconèixer, aquest valor que té, no? Sí, jo penso que fins que la societat en general no vegi valor i el valor que suposa la cultura i la cultura el que suposa per tothom, estem perduts, no?
Hi ha un discurs preciós que va fer el president de la nostra fundació, l'Eloi Planes, que és del món de l'empresa, és d'Univex 35, que us el recomano a la web de la Fundació Catalunya Cultura. Aquest any el va fer en l'acte de la nit de l'empresa i la cultura i en un moment donat del discurs va demanar a tot el públic, que eren més de 530 persones allà reunides, que tanqués els ulls
I va dir, ara imagineu una Catalunya sense la cultura. O sigui, tot el teatre que tu vas, el cinema que tu vas, el Palau de la Música, el Liceu, tot el patrimoni de Passeig de Gràcia, Treu la Sagrada Família, tindríem un país molt trist i molt fosc. I és veritat, i no sabem fer aquest exercici. No sabem fer aquest exercici, no?
Però pensàvem que la pandèmia ens ajudaria una mica perquè a dins de casa realment una de les coses que ens mantenia l'ànima a nivell era llegir, era dibuixar, era escriure, tocar un instrument, però ens deixen les portes obertes i ens oblidem tan ràpid.
allò que dèiem o que van dir tants o que van patir tants en la pandèmia que ens sortiríem més enfortits i millors ha quedat absolutament constatat que millors no crec que hi hagi sortit siguem una mica optimistes la veritat és que en tots aquests entrebancs hi ha milions d'activitats, milions d'exposicions milions d'artistes, milions de gent que està abocada al fet cultural com una qüestió decisiva
I algunes vegades els ritmes dels temes institucionals, els ritmes de la gent del quotidià, doncs són totalment diferents. I bé, és la dinàmica existencial de la història de la humanitat. I la cultura segueix creixent, eh? Cuideu que com a sector estem a 5.186 milions d'euros en VAP, o sigui que...
que poca broma, i dels sectors, hi ha sectors molt i molt potents, el sector del llibre, per exemple, i de l'audiovisual, i a Catalunya som un col molt, molt, molt important. Menys el cinema, pobret, que segueix patint, no hi ha maneres que ens recuperem. Tot i que l'Albert Serra se'n vagi amb el papa a dir-li que no passa res.
Sí, va ser una imatge curiosa. És un de contrastos, com a mínim, però el Torero que a les tardes de Soledat era peruàs, esclar, aquestes coses. Però la gràcia està en els contrastos, no? I que el diàleg vingui d'aquí, de tant de bo els polítics parlessin igual. Ja s'ho parlen amb la intimitat, el que passa és que després et gesticulen d'una altra manera. Segurament, segurament.
dèiem introduïm alguna nota d'optimisme escolta ara l'Arnau ens ho recordava abans de començar Bon Art que la tinc aquí va fer 26 anys 26 no? perquè va ser el 99 per tant 26 anys l'any passat va fer el 25è aniversari i vas funcionant com a revista més a més amb una expansió ara arreu del món no?
Bueno, ens hem focalitzat més a Llatinoamèrica, sí, sí, pels llaços, i la veritat és que molt bé, vam anar al setembre a Colòmbia a presentar-la, a la Bienal de Medellín i de Bogotà, i ara anem a la fil de Guadalajara i fem una presentació a Ciutat de Mèxic, amb l'Universitat Autònoma d'allà, i amb un dels artistes que sempre ha sigut una persona que ha sacsejat, en César Martínez, i bé, bé, l'edició en castellà, molt feliços, també serem presents a Arco, a Madrid, a Arco Lisboa,
I... Els projectes són les persones, eh? Ens ho passem bé. Ens ho passem molt bé i amb xarxa i bé, aquestes coses. Els projectes són les persones que els impulsen i aquest senyor que és un tossut i un psicòpata de la cultura i... No, no, perquè...
perquè realment per ser optimista ho has de ser-ho molt i ho has d'estimar molt i molt i per fer jo sempre dic una cosa amb els fills aquí ja entro al tema personal però de fer bé les coses a fer-les molt bé i buscar l'excel·lència hi ha un pas molt petit però la diferència és molt gran llavors tu agafes aquestes revistes de bon art i aquí hi ha l'excel·lència o sigui són per ser una obra d'art avui en dia
I en un moment on el paper cau en desglòria, apostar per fer coses... Això no ho pot negar ningú. Clar, tu agafes un diari i té quatre pàgines avui en dia. I encara gràcies a les subvencions, parlant de subvencions. Cada cop puguis agafar...
una revista així i quan jugues amb el bon art i el mal art i pots llegir de cop obrir qualsevol pàgina i et fa pensar i et remou aquell que deia que no és art si no et molesta jo crec que és per aplaudir és per aplaudir que hi hagi gent com tu Ricard que segueixi empenyent i segueixi fent
N'hi ha molta, eh? I cada dia n'hi ha més la recuperació del paper i la gent ja n'està fora. El digital és molt efímer. I al final, per fixar una mica de memòria, el paper serveix. Perquè allò de la petja de CO2, els servidors, el que arriben a gastar en relació amb el paper, és clar, sempre hi ha debats d'aquests que al final...
Nosaltres l'havíem fet cada mes, ara el fem dos cops a l'any. I hi ha gent que no sap que fem una recerca o li estàs demanant alguna cosa per allà, estàs gastant aigua i energia. És un discurs. I ara la Maite té entre les mans un monogràfic, que ara cada any estem fent un monogràfic, en vam dedicar un a Brossa...
i el món de la literatura. Ara n'hem fet un de l'art i l'alimentació perquè Catalunya ha sigut regió mundial de la gastronomia. Està sent aquest any, sí, sí. És que som la bomba, eh? Amb el menjar som la bomba. I les comarques gironines amb una excel·lència a nivell mundial. És aquest clúster petit, no?, que va de Cabequés, Llençà, Girona, amb aquest triangle...
quasi delinear, i trobes una potencialitat impressionant. I aquí hem volgut fer això, la relació dels artistes, els gastrònoms que tenen aquesta categoria d'art, no tots, igual que molta gent que pinta no se li pot dir artista, pot ser un artesà molt ben format, però qualsevol gastrònom fa molt bé, però no tenen alguns la categoria d'art.
Hem volgut fer aquest meridatge, l'arquitectura de l'alimentació, els museus que estan referits a això, els dissenyadors industrials, és que hi ha tot un ecosistema de gent que algunes vegades no ho relaciones amb el sector de la gastronomia, aquest meridatge, els grans arquitectes RCR fent...
per a l'Ada o el que dissenya el plat per als roques correcte, si l'Andreu Carulla o Martí Guixer o en Rafael Marquina has comaginat una exposició que ha estat a la Casa de Cultura de Girona molt relacionada amb el món de l'art i basada en els plats de Paco Pérez per exemple
Sí, sí, tot el seu univers. És que algunes vegades el sentit de les arts, en plural, abraça molt més que el codi que sabem sempre de les velles arts, la pintura, l'escultura, no? Hi ha la foto, el videoart, la gastronomia, l'arquitectura...
Hi ha maridat arts que eren més el disseny i l'arquitectura, han de tenir una funcionalitat, aquesta premissa és bàsica, però esclar, entre funcionalitat i artisticitat hi ha aquesta mixtura tan maca que s'ha de poder explotar i alguns ho fan.
Girona té projectes culturals molt xulos, la G orquestra en el hall de l'auditori la setmana passada va fer una hibridació d'orquestra amb llums, amb so tot una aposta molt especial Flamenc G va inaugurar el festival a les escales de la catedral i estaven a petar que dius Flamenca Girona? Doncs sí, perquè no, hi ha molta gent que li agrada i van fer una aposta molt xula amb aquesta creativitat que tenen els artistes de ballar les escales de la catedral
No, sí, la veritat és que, mira, abans us ho anava a dir, no?, perquè malgrat tot això que hem fet en aquesta primera part de la tertúlia, que hem tingut aquest punt, un punt negatiu de dir, és que és picar pedra, és que sempre el mateix, és que burocràcia, malgrat això, després mires la relació d'actes que es fan en una ciutat com Girona, permeteu-me que ho porti aquí, i la veritat és que... Són maçocs culturals.
Ara, d'aquí quatre dies, això que ho deia, bàsicament, però també és recordar allò que parlàvem, eh?, de la relació pública o privada, però que moltes vegades la privada va tirant endavant la Sinfònica de Cople i Corda de Catalunya, ben aviat presentarà un nou treball a l'Auditori de Girona,
Clar, s'ha de seguir recordant que és la bogeria que es va imaginar el fundador de Metalquimia i que el seu fill ha acabat d'impulsar amb la idea de combinar la coble principal de l'Avisbal...
amb 60, 70 o 80 músics de la... joves, eh? Joves, joves. Molt joves tots, formats tots aquí a casa nostra i combinats en cantants, diguem-ne, d'èxit, que han fet uns productes magnífics que han guanyat molts anys. Els Premis Enderroc, per exemple. Els Enderroc, sí. Perquè és que realment a l'Ordre hi ha molt de pensament... I molta inversió. I molta inversió i...
La Fundació Girona és amb tot el seu projecte, la ciutat policromada, tot el tema de música en aquella zona de Girona, que també és nostra, que algunes vegades sembla que sigui un poble diferent, no, no. Val la pena que es pugui integrar i s'està treballant amb això.
Ara m'has fet pensar el de Girona Est, perquè vindran. Us convido a tothom qui vulgui escoltar-los. Dilluns a Girona tenim l'oportunitat de veure un cara a cara entre l'Eloi Planes, aquest empresari que us comentava, i el Salvador Sonyer.
amb aquesta necessitat i el per què i com temporada alta sempre ha tingut aquest suport de la part empresarial gironina i que si no, no hagués estat possible. I jo crec que és una oportunitat molt, molt bona. Jo almenys me'n moro de ganes d'escoltar-se perquè tots dos són gent molt potent, gent que han exil·lit en les seves línies d'actuació, però que quan els poses junts segur que passarà coses interessants.
dilluns a les sis i mitja de la tarda a casa Solterra al carrer Ciutadans que és la seu Palau Solterra que és la seu de la Generalitat al Departament de Cultura els serveis territorials de cultura i jo crec que és de les oportunitats maques de veure en viu dues persones que coneixen molt molt molt molt bé el que fan i què passa quan els juntes
interessant Girona és per anar cada tarda a coses que és el president de la Fundació Catalunya Cultura i és el president executiu de Fluidra que també tenen fundació que a més a més han aconseguit que un poble micropoble de l'Alp Pirineu
sigui el primer poble autosostenible basat també en cultura i en un festival cultural impressionant, que és el llegat que ha deixat el Joan Planes, el pare, que era un gran, gran amant de la cultura i una persona que creia molt en el poder aquest transformador i en el seu poble on havia nascut i crescut, doncs va voler-hi deixar aquest llegat. Quin poble és?
Sí, no, ja em sortirà, ja te'l diré, però és que... Es Pirineu, es Pirineu. És abans d'arribar a Andorra. Està bé, no? Estiraneu, no sé com és, no sé, ja d'això. Però sí, sí, sí, un llegat molt interessant i com la gent del poble abraça la cultura i se la fa seva.
Doncs està molt bé tot això, mira, relligant les coses i per portar-ho cap a Girona, ahir vàrem parlar molt que feia 50 anys que s'havia mort Franco, que va ser, diguem-ne, pels que hi érem, diguem-ne, va ser un moment molt important, aquí en aquesta taula poca gent se n'ha recordat, per dir-ho d'alguna manera. És el del 76, o sigui. Per això, per això.
Jo vaig fer l'àprim, el 75. Deixem per veure la democràcia. 75, sí, 77. Hi ha molt de pensament aquí. Deixa'm dir... Deixeu-me dir una cosa al respecte d'aquest tema i és que jo vaig tenir un avi matern que cada dia quan anàvem a dinar a casa seva...
quan acabava amb l'àpat la sobretaula ens explicava un capítol de la guerra civil i això no és per destacar però sí que és per destacar i a mi m'ha marcat molt la frase amb la que acabava sempre la seva història i deia en els seus nets us ho explico perquè no oblideu i us ho explico sobretot perquè no hi torneu
llavors això jo crec que és el que amb tot el que va sortir ahir tot el que ahir es portava a col·leció i el que està passant amb el jovent aquí en aquest país jo crec que ha faltat molta transmissió de coneixement perquè esclar jo ho tinc molt viu i jo m'ocupo de traspassar-ho als meus fills perquè si jo m'ho quedo per mi els meus fills ja no tenen contacte ja no saben el que va passar aquí
ho estudien en un llibre igual que estudien la primera guerra mundial que no ho estudien igual de lluny que no ho estudien i és diferent i és diferent quan el teu avi et diu amb mi empresonat em passava això i cada matí tenia la por si estava llistat dels que fusellerien i t'ho explica de primera mà
que si t'ho diu en un llibre d'història amb una frase. Però tu encara vas tenir una sort, si m'ho permets, que és la de conèixer el teu avi i que, com va parlar amb tu, ja havien passat uns quants anys de la mort d'aquest home, perquè el que va passar durant molts anys és que la gent que va participar a la guerra o que va haver d'anar al front de l'Ebre o que va ser feta presonera, gent que havia anat al servei perquè els hi van enviar, que no tenia...
doncs durant molts anys no se n'en parlava. No se n'en parlava a les cases. No se n'en parlava. I aquest és un tema que és important. Jo ho deia perquè precisament ahir es va presentar a Girona una obra que venia, que és el llibre de tardor que en diuen ara, però que abans en dèiem el llibre de fires, el que passa és que aquest any va...
va, diguem-ne, va venir una miqueta més tard, que el va coordinar l'historiador Lluís Serrano, amb participacions d'en Xavier Carmaní, o en Josep Clara Resplandis, en Maxi Fuentes, en Pep Cuanté, en Joan Vicente i en Narcís Sellers, que parlava de la història de la ciutat durant la dictadura, que és una manera també de recuperar la memòria. Molt important. I es va fer ahí, en el Saló de Plens, es va fer al Saló de Descans, però...
Això és el que haurien de llegir tots els nanos a l'adolescència de Girona. Què va passar aquí? Preguntar als avis o als besavis. Sobre això hi ha moltes possibilitats. Ara, per exemple, per filming vaig veure...
un cinema d'animació molt interessant d'en Bertolí, en Josep Bertolí, que és un amic d'en Carles Fonseret, un anxiliatre publicà, i que se n'ha fet una pel·lícula d'animació que algunes vegades, a través de llenguatges diferents que el llibre normal i corrent, algunes vegades pots arribar a Ciutadans Joves, que algunes vegades els costa més agafar un llibre, amb tot el que suposa els mòbils o el que han generat a nivell neuronal. Que també és un
Fins i tot a nosaltres mateixos, que jo abans tenia més capacitat de concentració. Estem a l'època del TikTok, estem a l'època que 15 segons ja són masses per segons què i això va una miqueta en contra del que eren els llibres i del que es pretenia. No, i que no tenim esprit crític, no saben d'on ve, no saben les fonts i es creuen tot el que veuen.
Tu que també, com la Maita, també tens adolescents a casa, per dir-ho d'alguna manera, però també tractes, suposo, amb gent jove pel tema de la biblioteca, ho notes, això, la sensació aquesta? Però, esclar, dir els joves no llegeixen jo crec que és fals. Tampoc és just, tampoc és just. N'hi ha que llegeixen i n'hi ha que no... Una filla que devora, que devora llibres. Nosaltres des de la biblioteca, jo sempre ho dic, és una de les èpoques en què més presta que fem a la biblioteca, i en general les biblioteques en general, no només la nostra en particular. En quin tram d'edat?
més petits, és a dir, tenim un tram, que és els adolescents, que són els que baixen fins a 12 anys, fins que van a l'institut, anar a la biblioteca és emocionant, els encanta, agafen mil llibres, venen allà i els pares, jo a vegades penso, bueno, no els pareu, que ja passarà prou, però els pares han de parar prou, que ja tenim prou llibres a casa. Llavors hi ha un peron entre 12 i 17, 16-17, que majoritàriament no llegeixen prou, hi ha molta gent que llegeixen. I després algú se'l van
llavors tornen per tant no generalitzem a vegades fem això no està bé generalitzar les dues coses que de fet penso que ha estat el Ricard que ja ens ho portava una miqueta cap aquí el tema aquest del franquisme i el tema de la lectura el tema de la cultura que és bàsicament això el que pensen alguns joves quan veus algunes enquestes ahir parlàvem d'una enquesta que deia que
que per cansament, no perquè se'ns hagin tornat directament fatges, diguem-ho així, havia baixat, diguem-ne, el tant percent que considerava que la democràcia era allò... La millor manera de resoldre les coses. La millor dels pitjors sistemes de resoldre i tal, però havia baixat a un 80 i pico percent. No perquè volguessin la dictadura, que continuava mantinguent-se allà amb un 5% i tal, però en el sector jove eren 4 de cada 10.
4 de cada 10 que sí que manifestaven aquesta tendència de considerar, possiblement perquè no sabien que en la dictadura les dones no tenien drets, o no sabien que es va tirar 20 anys enrere lleis com la de l'avortament, la del porci... I a nivell artístic va haver-hi un retrocés molt important. I a nivell artístic va haver-hi un retrocés econòmic i artístic, que les coses van lligades.
i que hi havia, i que mancava, però hi ha quatre de cada deu joves que estan per aquí, i tu has tret el tema, no? Crec, Ricard, allò, la idea aquella de que mires ara les enquestes i veus que aquesta gent votaran partits ultradratants. A mi fa molta gràcia quan veig dones, quan veig dones manifestacions i dic, però aquesta senyora s'ha llegit el programa? No. És que...
No, no, aquesta senyora sap el que li caurà. El que li passa amb els immigrants, que també us veus allà i dius... Però algú, sisplau, pot llegir? En Trump, qui el va votar? I després són els que està expulsant. Això és el que fa, algunes vegades, l'ignorància, no llegir-se, i després, per l'altra banda...
Aquestes opcions es voten en contraprestació o en contraposició a les de sempre que no estan solucionant... Per rebote, per rebote. Per dir, tu, és que votant aquests no soluciona res. Voto aquests, escarmento en els dels altres i ja els tornaré a votar. Sí, però et menjaràs 4 anys, eh? Cuidau, eh? En 4 anys es perden molts drets, eh? És el desengany, no? Clar, clar. Són pares molt castros.
És la frustració, i és així, si la política no es soluciona perquè hem generat uns marcs impossibles de modificar les coses, doncs ens estem col·lapsant a nosaltres mateixos. I després què passa? Doncs el populisme promet coses que sap que no podrà fer...
però les promet però aviam, en aquest país a mi també em fa molta gràcia que ser polític pots dir el que et doni la gana i si llavors no compleix no passa res jo, si a la meva empresa vaig i els hi prometo certes coses llavors no compleixo, me'n vaig al carrer
és així? és així? a la privada temes a carrer però a la pública i a més a tan alt nivell és com que un jardiner d'ajuntament necessita fer una oposició però una calda no és que tenim certs criteris que dius almenys els programes polítics s'haurien de fer pensant que l'únic polític que li he vist fer això és en Víctor Puga de l'Escala quan vaig estar ajudant-lo amb el pla de cultura
És advocat i... I tenir un checklist. Dic això, això, això, això s'ha de fer. I pa, pa, pa, perde quasi la salut. Però, hòstia, és d'aquelles coses que dius... N'hi ha. No sé si n'hi ha molts, però... Ara està el govern. Sí, sí, sí, està a territori, no sé què. Però dic...
Partit polític, que sigui de dretes a esquerres, em dona igual. És a dir, tu promets una cosa, fas una llista i vas fent que els punts... Algunes vegades, evidentment, per moltes derivades, no pots arribar-ho a aconseguir. Però així és tan metòdic? Només m'he trobat amb aquest home.
com en Jordi, que ens promet bones tertúlies, i aquí les tenim. No, no, les tertúlies les feu vosaltres. Molt agraïts, jo crec que no t'ho hem dit mai, però molt agraïts de tenir aquesta veu ciutadana, ciutadana, que ens feu d'alta veu a moltes causes i a molts sentiments. Però jo crec que és interessant, és la feina d'una emissora municipal, amb el que ara en viem parlant molt temps, és a dir... De fet, en Ricard és el que en valia que vingués aquí. Home, és que...
Quan estava tancada uns quants vam decidir... El Dicard d'envalia és una frase que pots sentir-la, diguem-ne, en veus molt diferents. És així, no? Soc una víctima més del psicòpata aquest, no? Psicòpata cultural.
De traficant d'idees, d'en Vicenç Altaió, psicòpata cultural. Que bonic, tant de bo m'ho diguessin a mi, no? És un títol que pots portar amb molt d'orgull. No, però el tema és que municipals han de parlar de les coses properes i a vegades ja... A veure, parlar de les coses properes vol dir parlar de temes de netegi, de seguretat, però també de cultura. I avui no hem deixat de parlar de temes ciutadans que ens afecten perquè...
perquè el tema de la cultura, això mateix que tu deies, és a dir, a Girona i a Salt, permeteu-me, va néixer a temporada alta, que quan va néixer semblava... És a dir, si ens haguessin dit que arribaria on t'ha arribat, segurament... És un referent internacional aquí a casa, eh?
I basat en la col·laboració pública o privada i fent una feina... Però una altra vegada tens un lideratge incombustible, amb les idees molt clares... Ara ha fet relleu, eh? S'ha jubilat. Bueno, s'ha jubilat, però dilluns el poso a treballar. No, no, no.
és un jubilat d'aquests que treballa més que els que treballen Salvador Sonyer ha fet una fida increïble Salvador Sonyer és per felicitar-lo i la Marta i un equip molt potent el tema ha estat de fer un equip exacte, el bon líder és aquell que sap cohesionar un equip potent i que treballen tots en la mateixa direcció bravo per Vitor, per temporada alta i que els gironins han gaudit molt i que per molts anys
és així hem parlat de la cultura encara ens queden uns minuts mentre no parlem del fiscal general el fiscal ho tinc apuntat xerrada a l'oio planes això també és un
és que si no vens et vindré a buscar això del fiscal general també és una cosa bastant complicada d'entendre perquè te'n dones compte que estàs en mans que teòricament una democràcia es basa una de les potes de la democràcia que és el poder judicial la tercera es basa en un poder judicial independent i just i en aquests moments les dues coses estan molt molt qüestionades per dir-ho d'alguna manera però del fiscal general ja en parla tothom si en voleu també en parlarem jo com que soc llicenciada en dret prefereixo no fer-ho
Home, ahir que parlàvem de l'amor de Franco no només va morir al llit aquest senyor, l'altre ho va deixar tot atado i ben atado, no? Només va morir ell, els altres van quedar tot això. Aquesta mesàlfora que dius... Sí, va morir Franco. Ja està, exacte, només va morir ell. Va per viure... Exacte, els altres encara els tenim. Ara que parlem d'immobilisme, em va sortir una notícia... Em pensava que deies immobiliària. No, no. No toquem aquest llema tampoc.
En Borja Villel, que va ser fitxat per al Departament de Cultura, l'anterior legislatura, per intentar sacsejar temes de museologia, i ara han sortit les notícies... Jo hi tinc amistat, perquè intento tenir amistat amb tothom i saber tots els punts de...
i la veritat és que sap greu que ara el desembre presentarà les conclusions i és una persona qualificada i que ha posat també en èmfasi com els museus a Catalunya, quines dinàmiques, malgrat que hi ha un pla de museus establert, molt ben fet, que en Josep Boia va ser el que el va acabar d'impulsar i determinar,
Sí que és veritat que hi ha moltes dinàmiques que s'han d'anar fent i els immobilismes provoquen algunes vegades que hi hagi coses que s'han de mirar de transformar de la millor manera possible perquè les societats canvien, les dinàmiques canvien i els museus com equipaments de referència perquè jo en tinc un museu com un equipament de referència per mi és la meva catedral agnòstica
per poder-hi anar com a refugi. No, és que és veritat, és que aquí apel·lava en Woody Allen, no?, que en una escena del Manhattan diu, no?, són les catedrals dels que creiem en alguna altra cosa, no?,
i jo crec que són espais molt interessants que per la Covid van ser un refugi molt interessant i fins i tot quan amb aquestes puntes que el clima ens vols rostir doncs et poses allà dintre i com les biblioteques i com altres espais genials
va ser molt important, els llibres van ser molt importants, va créixer les puntes de lectura i fins i tot de vendes de llibre, malgrat que van estar tancades les llibreries. Jo vaig créixer tota la meva infància anant a la biblioteca de la Casa de Cultura. Quan acabava l'escola, m'anava allà un parell d'hores a esperar una tieta meva que em portava a casa. I tinc un record tan entranyable, tan entranyable... Però jo la tenim abocant... No, no!
però és veritat el que diu ella que és un lloc per recuperar a Barcelona hi ha una biblioteca que va guanyar un premi molt important i també és un punt de trobada del barri llavors he estat molt usuària de l'Ernest Lluc que m'hi he trobat molt a gust i la veritat que tornem a les biblioteques i portem-hi en personal i tenim personal
meravellós de veritat que tothom amb una vocació jo no he trobat ningú que treballés a biblioteques que estés allà només de passada o perquè mira, ja ha tocat els temes de la cultura provoquen això que la gent que hi treballa i llavors les condicions que tenim són també en podríem parlar també un dia deixeu-me dir una cosa que la tenia apuntada però que ara ve allò a col·leccion que deia ve perquè acaba de dir un nom parlant de biblioteques has parlat de la biblioteca Arnès Llull avui
Avui fa 25 anys que Caeta va matar Ernest Lluc i els que varen tenir ocasió de conèixer-lo i tractar-lo. Hem de recordar que Ernest Lluc va tenir una gran relació amb comarques gironines. De fet, va estar casat a Banyoles, tenia casa maiada a Montcal, on està enterrat, i va tenir una gran relació, va ser diputat al Congrés dels Diputats per Girona als anys 1977 i 1979.
El 82 ja ho va ser per Barcelona i va ser, diguem-ne, un personatge molt important que deixa molt record, tenia 63 anys. Jo celebro molt que la biblioteca porti el seu nom perquè és una manera de perpetuar el seu llegat i que la gent de Girona, la més jove, es pregunti per què aquest nom.
Sí, bàsicament perquè és que jo crec que si no ens passarà això, si no transmetem la memòria, la gent no sabrà qui és Ernest Lluch. I Ernest Lluch, a part de ser un economista prestigiós, que va ser el rector de la Universitat Méndez Pelayo, sobretot va ser ministre de Sanitat en el primer govern socialista i com a ministre de Sanitat va fer una cosa que potser no se li ha reconegut. És el pare de la llei de la sanitat universal per tothom.
No hi havia sanitat universal per tothom fins en aquells moments i per tant només per això mereix un record per la feina que va fer. Després va ser un intel·lectual de primer, un barcelonista brutal i tantes altres coses que bàsicament perquè va defensar sempre el diàleg i per defensar el diàleg el van matar.
Doncs tinguem-nos l'acord, doncs, també per Ernest Lluc. Però, escolta, ha sigut el colofó una tertúlia molt cultural i que jo us voldria agrair. O sigui que moltíssimes gràcies, Anna Sala, Ricard Planes i Maite Esteve. Dilluns, el Palau Solterra, la Casa Solterra. 6.30, Palau Solterra, no us ho perdeu. Eloi Planes, de Fluidra, amb Salvador Sonyer, de temporada alta. Que ara també és tertúlia d'aquesta casa. Si tot va bé, tornarem dilluns a les 10 del matí. Ara hem d'acabar perquè són les 11.
Fins demà!