El del Soul cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat. La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
La tertúlia de Girona FM. Jordi Grau dirigeix i presenta l'espai d'opinió i debat de dilluns a dijous de 10 a 11 del matí a la Ràdio de la Ciutat.
Molt bon dia, entrem en temps de Tertúlia Girona FM, com passen 6 minuts a les 10 del matí d'aquest 20 de març. Avui, dia plujós, arriba la primavera. Avui, dia plujós, segueixen sense arribar l'hora als trens. Les autopistes estan col·lapsades perquè hi ha hagut accidents notoris, sobretot a la part sud del país.
I de tot això, i del que ells vulguin, hem pogut parlar amb les tres persones que ens acompanyen avui aquí als estudis del carrer Balmes, a la ciutat de Girona. Senyora Glòria Planes, advocada. Bon dia, què tal? Bon dia, molt bé. Molt bon dia. Tot bé? No has hagut de venir trencant.
No, no, no, no, per sort no. Per sort tinc la feina a Girona, visc a Girona i per tant ho faig tot a Girona però sí que la meva filla ho pateix perquè ella sí que està a Barcelona, per exemple, i sí que tant amb mitges distàncies com amb Aves fins i tot, doncs té problemes. N'hi ha i n'hi ha molts. Senyor Xavier Díaz, molt bon dia, historiador, sindicalista, professor... Com ho has dit allò? Anarquista d'ordre, eh?
és un gran expert com a historiador en el món de l'anarquisme català i ha escrit uns llibres molt interessants. D'aquí ve, eh? D'aquí ve la broma. I ara articulista punyent, també. Bueno, faig el que puc. Com sempre, sobrevoleureu les meves capacitats. Ja saps que no. Molt bon dia. Com estàs?
Bé, bé, bueno, diguem, després de tants dies de pluja, diguem, cada vegada més britànic. Això també és veritat, eh? Fa un any ens queixàvem de saquera i fa uns mesos ens queixàvem de saquera i ara sembla que ens assegura algo que en realitat encara les reserves del país, diguem, estan per sota de la mitjana.
Joan Ventura, periodista, tercera pota d'aquesta tartúlia, bon dia. Bon dia, bona hora. Què tal? Bé, molt bé. No fa res que plogui, perquè com que sé que un dia deixarà de fer-ho i continuarem més endavant, doncs altra vegada parlant de que no sé què, doncs bueno, ja m'està bé. No en queixo jo. Ara seria el moment de resoldre aquells problemes que no es resolen i que dels quals en tornem a parlar com no plogui, no suposo? Sí, sí, perquè exacte, exacte. És quan hauríem de fer...
I aprendre com s'ha de gestionar tot això. I ja no n'aprendrem pas com d'altres vegades ha passat. Segurament és així. Tal dia com avui, fa 45 anys, els ciutadans estan cridats a participar en les primeres eleccions democràtiques del Parlament de Catalunya després de la República. De fet, a la República, si no recordo malament, n'hi va haver-hi.
unes de soles en el Parlament l'any 32 i les del 1980 en les quals alguns van poder votar per primera vegada jo hauria pogut votar en algunes anteriors però estava fent el servei militar i el servei militar i democràcia en aquells moments no lligava excessivament
I amb la gran sorpresa que va guanyar Jordi Pujol, quan tothom esperava que guanyés jugant Reventós. I aquella famosa frase que diu que aquella nit hi havia dues persones que no podien dormir. Pujol per si no era president de la Generalitat i Reventós per si ho era, diguem-ne. Al final va passar un fet, diguem-ne, es van trencar.
el que havia passat amb anteriors eleccions municipals, sobretot, i les dues eleccions que hi havia hagut a Corts Generals, i va governar Jordi Pujol. I vam començar una cosa que em van dir l'autonomia, i en aquestes estem, no? No sé, m'ha donat per entrar per aquí, eh?
però finalment 45 anys són anys i hauríem de tenir una cosa molt consolidada i jo crec que encara ens estem preguntant on som, cap on anem i de quina manera entremig el 1 d'octubre, la consulta del 9N, el 155 i la sensació que en aquests moments la gent que va impulsar tot això està molt brallada entre ells, que és una d'aquelles coses que a mi em...
Jo més aviat diria que el que va passar és un fenomen estrany, diguem, per la mentalitat espanyola, que és que la perspectiva que Catalunya hagués de tenir autonomia, igual que el País Basc, perquè de fet bona part del que va empènyer la transició, o fins i tot de l'oposició a l'antifranquisme, bàsicament estava limitat, el País Basc, una mica Astúries, lleugerament Madrid, però sobretot Catalunya, que sempre ha estat el gran malson,
De cop i volta els espanyols es troben amb una Catalunya autònoma que no estan disposats a fer i aleshores es creen el Café para Todos creant un entramat autonòmic que va en contra de la seva mentalitat, fins i tot un mapa completament artificial en el qual la mateixa Castella es trinxa en 5 o 6 comunitats autònomes diferents, es divideix.
I al final el resultat és que l'únic lloc que hauria de ser autònom és qui precisament té menys autonomia, és a dir, té menys capacitat, per l'enfons, diguem, sobretot a partir de l'etapa de l'Aznar i les seves lleis de bases, doncs es lamina completament, i qui més gaudeix de l'autonomia són precisament aquells que no volien ser autonòmics. És aquesta paradoxa, diguem, la paradoxa espanyola.
Sí. Bueno, has fet un resum super, eh? Es nota que és historiador. Es nota que és historiador. Jo, a veure, el que veig és que parlem de democràcia, però jo crec que no vam fer el pas a la democràcia tal com tocava. O sigui, no es va fer un ara...
Fins aquí hi havia la dictadura i a partir d'una certa data comencem amb la democràcia, com cal. I com que no es va fer allò en aquell moment, crec jo, ara estem pagant les conseqüències. Llavors, aquell tancament d'època o d'era o de moment...
de patiment i de dictadura, no es va tancar. Com que no es va tancar, la democràcia per mi és una falsa democràcia que va portar precisament en aquesta paradoxa que aquells que no volien tenir unes autonomies són els que més ara capteixen d'aquella autonomia. Per tant, no sé de quina manera s'hauria de fer, però crec que s'hauria de passar comptes i rendir comptes encara ara d'aquells moments.
És allò, Joan Ventura, tu que vas viure en primera persona, és allò que em van dir la forma democràtica en contra de la ruptura que precaritzava molts i que va passar coses com que el Tribunal d'Ordre Público es va dissoldre però un minut després es va crear l'Audiència Nacional.
També és veritat que després del 70, del 80, al cap d'uns mesos hi va haver el 23F i el 23F va prostatar la LOAPA, la llei d'harmonització del procés autonòmic que va acabar d'igualar, però en aquells moments hi havia una certa il·lusió que jo diria que... Sí, va durar...
Fins a la victòria del PSOE del 82, diria, no? Això encara estava creixent després del desastre que va ser l'UCDE. Va haver-hi un moment d'eufòria molt gran al país del 80, que va ser quan jo vaig marxar precisament de viatge, però aquí es va viure amb molta intensitat. I ràpidament els que comencen a carregar-ho tot són els mateixos del PSOE,
perquè ja coneixem de seguida com va sortir el Goyer i totes aquelles lleis, l'UAM i tot això, i van ser els primers, o la OTAN d'entrada, no, i aquestes coses, i això va ser molt... i es va veure que l'esquerra d'aquest país, d'aquest estat espanyol, ja no tenia res a veure amb la que va estar lluitant de l'anofranquisme. I l'altra costa és que Catalunya...
Jo sempre recordaré que jo vaig estar molt actiu a les diades, el 77 no, perquè també feia la mili, el 76-77 m'han enganxat les dues diades a la mili, però el 78 hi va allò una cosa molt intensa que es vivia, el 79 encara, però l'any 80 ja amb la victòria de Convergència allò es va començar a diluir, va ser com les diades ja van començar a ser sardanes, bebaneres...
a la botifarra, a la plaça i tot això, no? I durant molts anys es va adormir a la gent i això va continuar fins ben bé el 2000, com comencen les històries, el 2007-2008, que és quan es comença a revifar altra vegada. Precisament per Rodalies. Eh? Precisament per Rodalies. Sí, apurablement hi ha pel tipus de Rodalies. Tot va començar el 2007. És que clar, això dels trens és que, bueno, ja és un altre tema que encara entrarem, però...
Jo ho trobo tan i tan gros, que és que es donen per la menjadora des de fa molts anys. Abans d'entrar molts anys, deixen-li preguntar, continuem adormits? És a dir, està bé això que diu, ho consideres, això que diu en Joan, que hem estat adormits i durant un moment hi va haver-hi...
una gran mobilització a les manifestacions que hi va haver-hi, que van portar a la consulta del 9N, que van portar al referèndum a l'1 d'octubre, que van portar a les manifestacions per la sentència i aquells urquinaons i aquells tsunamis dels quals encara estem pagant, i ara la sensació és aquesta, que deia que...
que tot s'ha diluït molt, es parla molt d'Aliança Catalana, els de Vox fan el seu paper i si hem de fer cas, diguem-ne, als partits que van abandonar una miqueta tot això, doncs mira, es barallen entre ells, es diu Arlata i coses d'aquestes, com va passar ahir. Molta misèria, es diu, molta misèria, ja, en aquests moments entre el tracte, entre Convergents, entre Junts i Esquerra.
Com que heu penetrat en el meu terreny d'historiador, vaig a fer, i tornant als anys 80, vaig a recuperar un jugador del Barça, el Bernd Schuster, que una de les seves especialitats era agafar la pilota i fer els canvis de joc a l'altre rata del camp. Repartir joc. I, clar, allò, el que expliquem tots, aquests 45 anys, i aquesta dimensió que, si us hi fixeu, hi havia una gran esfervescència als anys 70, vagues constants, ocupacions de fàbriques...
sindicats que feien desindicats diguem allò una, bueno, fins i tot diguem allò la lluita dels bascos per la seva independència amb un grau elevat de violència i carregant-se gent del règim és a dir, tot aquest tipus de coses però estàvem en un context que aleshores, a veure, tenim una gran tendència a mirar-nos el melic, eh? Ara i fa 50 anys i la qüestió és que estàvem en plena Guerra Freda
i us vull recordar que també van caure, paral·lelament a la dictadura espanyola, van caure, bueno, la dictadura espanyola no va caure, es va transformar, però sí que va caure, per exemple, la dictadura de Portugal i la dictadura de Grècia, i malgrat tots els malgrats, i estan en circumstàncies molt similars, el recorregut no ha estat tan diferent, en el sentit que, fins i tot, retornant a les eleccions catalanes del 1980,
En plena Guerra Freda, i això en les operacions gladius que feia que en qualsevol lloc on hi hagués la participació d'un partit comunista, evidentment tota la pressió de la CIA, dels Estats Units, seria molt clara.
ara mirant en perspectiva hauria estat molt inversemblant la possibilitat d'un govern de rebentors, dels socialistes, que haguessin necessitat el suc comunista. I per tant això hauria estat molt estrany, de manera que al final, es vulgui com es vulgui, era la solució
que jo crec que el propi règim va preferir que no pas, diguem, ficar-se de cop i volta a Catalunya has de venir, que hi ha una falla nacional i una falla social, una falla tectònica, també una falla tectònica des del punt de vista internacional. Però és que, a banda de tot això, és en aquest període, perquè a més ho dius esclarament, com es construïa el règim? Doncs a través de la cooptació del PSOE. Mireu, jo que fa uns anys vaig treballar per la... Bueno, vaig fer un llibre sobre la revista Roda Ibérico,
i en la revista del Roy Ibérico hi havia una amalgama de gent que després, molts d'ells, el Pasqual Maragall, el Manuel Castells, molta d'aquesta gent, que havia col·laborat en una revista dirigida per un anarquista, el Pepe Martínez, i va arribar un moment en el qual, com es deia aquest primer president de la Comunitat de Madrid, no me'n recordo. El primer. El primer.
Sí, sí, sí. El Leguina. El Leguina. El Leguina, que després, diguem-ne, era una mica més a la dreta. El Leguina, que era un mafiosillo en aquella època i que era un dels homes de confiança de Roda Ibérico, doncs el que va fer va ser proposar, diguem-ne, bona part de la intel·ligència de Roda Ibérico, que eren sobretot gent no comunista, eren d'esquerres no comunistes, per tal d'integrar-los en el PSOE.
I aquells que s'integraven dins del PSOE tenien, per exemple, grans avantatges per poder-los col·locar en el nou règim, per poder-los col·locar d'articulistes en el país, quan ser articulista en el país no només implicava cobrar molt, sinó només tenia una gran influència. I aquells com el Joan Martí Nefalia, que s'hi van negar, doncs van quedar, diguem que probablement és un dels grans intel·lectuals del país, del nostre país, i doncs van quedar pràcticament com una mena d'intocables que s'havien d'anar a publicar els seus articles a la jornada de México.
És a dir, i al final el que va resultar de tot plegat va ser una mena d'híbrid entre franquisme més guerra freda que va cooptar el règim i va comportar-nos aquesta mena de...
Aquesta mena de règim en el qual tenim. Clar, al final el 80 va servir per anestesià i el PSOE va servir per anestesià, però els conflictes hi són igualment, que van esclatar a partir del moment en què el sistema va fer fallida, aquest esclat no va traduir-se en res tangible i ara, com bé dius, potser estem en una altra etapa de latència, però els conflictes no han desaparegut.
No han desaparegut. Els conflictes no han desaparegut precisament pel que dius tu i perquè no s'ha tancat bé, pel que sigui, pel que fos en aquell moment, però no s'ha tancat bé. Llavors, ara, en aquest moment, jo crec que...
Alguns volen fer veure que estem adormits i que la cosa s'acaba, però jo crec que la cosa està latent. I independentment de tots els problemes que hi pugui haver, la gent crec que no està... Cada vegada té més consciència que aquest país no té una democràcia i que d'aquest país no estan fent les coses, no estan funcionant les coses com haurien de funcionar.
Somolem una mica els ganivets, si us sembla. En aquests moments, diguem-ne, el president Illa està al capdavant d'un govern que la sensació que donava és que, com que tots els altres estan barallats, podria tirar molt, però, de sobte, han sorgit dos o tres bolets que, diguem-ne, que amenacen amb aquesta tranquil·litat que, teòricament, es vivia, perquè jo també estic d'acord amb la Glòria que els conflictes hi són,
i estan latents i en parlarem, no?, el tema de la mobilitat, és a dir, el caos que s'ha viscut, no? Rodalies ahir mateix, els trencs d'alta velocitat sortien amb dues hores de retard de Barcelona cap a Girona, avui ha tornat a ser un desastre, dilluns passat hi va haver una vaga encoberta, aquella vaga que es va desconvocar i no van tenir temps de visar els maquinistes,
En aquests moments hi ha una vaga encoberta de maquinistes, jo crec que es pot afirmar, encara que algú diria que no, jo crec que en aquests moments hi és i que realment no sé exactament en què hi ha la mira, vull dir, tu que vens del món sindical potser ho podràs entendre més, però la sensació és aquesta que hi ha una certa voluntat de provocar un caos i el caos ja el tenim aquí, el tenim amb els trencs que no funcionen i el tenim amb les autopistes que estan col·lapsades.
I esclar, si la solució és posar trams a 60 km per hora, doncs no sé si li podrem continuar dient autopistes, no? Bueno, no sé si teniu ganes de parlar d'això, però jo us ho deixo anar, vull dir... La gent que puja i baixa està indignada, he vist uns tuits terribles, diguem-ne, del món periodístic, que és el que conec, alguns assagnants ara mateix han seït, ens explicava aquest matí...
com no han permès pujar la gent i l'han fet baixar i que el trenc estava malament però després el trenc ha marxat i ha arribat a Girona perquè ell s'hi ha quedat a dintre és a dir, hi ha una certa voluntat de provocar el caos i aquestes coses a vegades doncs provoquen és a dir, busquen fossibles perquè no arribi dalt de tot la crema de tot plegat i en aquest moment
no fos cas que el possible fos la consellera Paneque. Sí, però sí, sí, però és que el tren, si mirem la història recent de l'estat espanyol amb els trens, amb el tema AVE i tot aquest rotllo, clar, dius, com és possible que avui, avui, encara no tinguem la connexió...
...correcte entre Barcelona i València, per exemple, no? En canvi, des de Madrid... ...hi ha la realitat... ...per ciutats que van, hi van tres persones amb un tren... ...que això s'ha explicat moltes vegades... ...i en canvi aquí una via que tindria... ...i no per Barcelona-València, sinó perquè... ...tindria continuïtat cap avall... ...i molta gent que se'n va cap al Marroc... ...o el que sigui, podria agafar un tren... ...si s'hagués fet una cosa... ...però esclar, com que això de l'eix mediterrani... ...no sé per què, no hi ha manera de fer-ho... ...i cosa que ja no entenc ni puc entendre mai...
Doncs, bueno... Amb la radialitat hi ha l'explicació del banc que no està. Però per què els valencians continuen votant tant el PP i Vox i tot això? És que no... El que passa en aquest estat... Aquesta és una pregunta que jo no pot l'explicar. Jo tampoc, ja ho sé. Però el que passa en aquest estat espanyol és una cosa que ja no té nom i és...
Ja viem que a nivell mundial tot està prou sacsejat i prou cardat, però el que està passant aquí amb els trens, perquè és clar, aquests conflictes de fa dies, és que venen de fa anys, això, de fa anys, anys, anys, anys. I fa un temps, encara, a començament de l'AVE, funcionava bé. Normalment hi havia un dia que hi havia un problema, jo en una època el feia servir...
un dia una hora de retard però és que ara ja també passa amb l'àvia cada dos per tres o sigui que n'hi ha cap alternativa i va ple tu vols agafar un bitllet de l'àvia a última hora i no el trobes sempre està ple ha de ser més rentable de tot l'estat espanyol i lluny es podien comprar bitllets i la periodista Sònia Pau va dir que ella que no havia pogut comprar que al final s'hi va colar que el trenc anava a buit és a dir no es podien comprar els bitllets però el trenc anava a buit el trenc no estava ple? no hi ha una conchorça del personal ja un boicol
No s'entén de cap altra manera. El tren que sortia, diguem-ne, de Figueres i que anava cap a Barcelona, vull dir que era de sortida, no? I no s'havien pogut comprar bitllets, ho deia per la xarxa X, ho deia que no es podien comprar bitllets perquè estava en teoria tot ple, però que el tren que anava a 8.
I, esclar, dius, llavors acabes pensant. A veure, és evident que, diguem-ne, que els maquinistes estan fent valdre el seu poder. Sí, però no n'hi ha maquinistes només aquí. Està clar que és una conxorxa de tota la majoria personal de Renfe. Però el problema és que s'ha intentat resoldre el problema dels maquinistes, però jo pregunto i el dos ciutadans no s'hauria d'intentar resoldre.
Bé, jo agafo la pilota una altra vegada en plan Xuster i, diguem, la canvio de... Bé, primer de tot, responem una mica a la teva pregunta del sindicalisme. Jo et vull explicar una anècdota que és, diguem, jo crec que no s'ha fet pública, molt poc coneguda. La USTEC forma part d'una intersindical, que és la intersindical Alternativa de Catalunya, que bàsicament té, diguem-ne, una manera de confederació amb altres sindicats, per dir-ho d'una manera, diguem, especialitats, d'administració, coses d'aquestes, i alguna vegada, diguem, aquesta intersindical...
el mercat sindical és tan molt agafat, és com molt oligopoli, però de vegades hi ha grups que s'emprenyen amb el seu sindicat, s'escisionen i truquen a la porta. I un d'aquests va ser un sindicat ferroviari que s'havia escindit del sindicat ferroviari. Això, com tot, van tenir una relació normal fins que
va arribar el primer d'octubre, el 2017, i que aleshores l'intersindical, en el seu moment, va decidir donar suport a l'autodeterminació, i és més, també fins i tot es va implicar en tenir les escoles obertes aquelles nits. Bueno, diguem, mai més se'n va saber de res d'ells, ni tan sols, diguem, una carta d'acomiadament. És una d'aquestes coses que... Van desaparèixer. Van desaparèixer del mapa. Mai més ens van deixar de parlar d'ells.
Jo lligo amb un conegut periodista, no diré el nom perquè ara té un càrrec important, que diu que en aquests moments l'AVE no és ni alta ni velocitat, que només és espanyol. No, és que a més, jo que a mi m'agraden molt els trens, clar, el trajecte que va entre la frontera i Barcelona no passa 200 km per hora, però és que els mitges distàncies, jo que soc així un friqui i m'agrada a mi les coses tècniques, poden anar, no us ho perdeu,
Fins a 200 km per hora, estan preparats per fer-ho, i per tant, jo crec que fins i tot a la via convencional podria anar perfectament. És que l'alta velocitat era entre 150, si no vaig errat. I tenen la capacitat... No s'ha produït mai a Catalunya que s'ha girat aquesta velocitat. I tenen la capacitat fins i tot de canviar d'amplà de via.
És a dir, són uns trens que tècnicament estan ben resolts. Ara bé, el que hi ha aquí és un deteriorament global de la xarxa, dels trens, de tot plegat. Per què? Una qüestió que se'n diu inversions. Pel que tinc entès, a Espanya tampoc estan tan fantàsticament bé. És a dir, el nivell de deteriorament de Catalunya és molt bèstia, però a Espanya tampoc. Però és que a França...
Diguem, la xarxa també de ferrocarrils no a alta velocitat els està passant exactament el mateix, i a Alemanya ha caigut en picat, tant és així que Suïssa, que ha deixat d'acceptar trens de França i Alemanya, perquè clar, com que arriben sempre tard, si és que arriben, aleshores els estoroten tots els horaris, perquè ja sí que funcionen com un rellotge suís. Encara.
És a dir, al final, les polítiques d'austeritat el que han propiciat és això, que se'ns caiguin a trossos. És com tots aquests trens que estan vandalitzats i que, per tant, també generen una predispensació... No, no, però és que, clar, abans els trens també els vandalitzaven igualment, però és que simplement ara ja ni tan sols els repinten. És una cosa com aquestes, no? És a dir, no, clar, diguem, en un moment determinat el Pedro Sánchez, que és la persona amb més vides que un gat,
va veure que hi hauria una inflació com la que es va produir arran de la guerra d'Ucraïna i va prendre algunes determinades mesures per sortir com a l'alumne més avantatjat d'Europa. I una d'aquestes va ser, per exemple, la gratuïtat a la pràctica del transport. Per exemple, jo viatjo dos o tres vegades a la setmana i, clar, tinc aquest abonament gratuït, cosa que gent haurí. Això és... Bueno, diguem...
Clar, això té efectes de comptabilitat creativa. És a dir, finalment, això implica que, de cop i volta, una persona que es gasta 160 euros al mes en transport, doncs acaba gastant-ne zero. Aquest transport no funciona, llavors també... I això fa caure també la inflació. És a dir, al final... Bé, i després hi ha una altra qüestió, que de vegades ja es va parlar en el seu moment del TAP,
Cada quilòmetre de tren d'alta velocitat, que no és d'alta velocitat, equivalia a 7 quilòmetres de tren convencional. Imaginem que s'hagessin gastat aquest quilòmetre que tenim en trens convencionals, tindrien totes les capitals de comarques connectades amb ferrocarril.
És a dir, al final el que ha passat és que el 80% de la gent que agafa rodalies i, per tant, de la classe social que agafa rodalies està finançant el 20% de gent que agafa el tren d'alta velocitat. Sigui per anar, diguem, allò de Madrid a València o sigui per anar de Madrid al Mandralejo. I malgrat tot això que dius no funciona.
I tenim un caos que tenim. I el tema és aquest, la gent està... A veure, allò que va batejar en Juliana fa molts anys del català emprenyat, la gent està emprenyada, la gent que necessita anar a treballar i que no és un alt càrrec de l'administració, deixeu-m'ho així, que deu tenir les seves excuses per arribar tard, aquesta gent està molt emprenyada. Jo feia temps que no ho veia, perquè realment... I la sensació és aquella que tampoc saben a qui adreçar-se, no? Perquè...
Tu deies, és probable que la xarxa a nivell d'estat espanyol no estigui en grans condicions, però el que està passant a Catalunya no veus que passi a Madrid ni veus que passi en altres llocs. La sensació és que aquí... Ara repetiré aquella frase que ens diu sempre Miquel Riera, company que havia estat al nostre diari, que cada dia se'n va un tren cap a Madrid carregat amb 60 milions d'euros, que són els 22.000 milions de dèficit anual,
I aquest sí que sempre arriba a port. Vull dir, aquest marxa sempre i arriba cada dia. Clar, és un problema d'inversió, és un problema que ve de molts i molts i molts anys. I com diuen, és que ara no podem arreglar tot perquè paralitzaríem el servei, ja tenen una part de raó. Però la pregunta és aquesta, doncs escolti, però alguna cosa hem de fer per garantir que la gent tingui un punt de seguretat, no?
Sí, sí, i llavors la quantitat de milions... Ahir estava escoltant, encara no recordo la quantitat que va dir el diputat Bragés, que quan va compareixer la consellera Paneke, ell deia això, la quantitat de diners que estan deixant de perdre a nivell productiu...
que la part econòmica i el sistema econòmic del país també s'enrecent moltíssim. Per tant, són moltes i moltes persones que arriben tard i que no produeixen totes les hores que ho han de produir per culpa de no arribar a temps a la feina. Bé, no ho sé, jo no hi entenc d'aquest tema, la veritat. Jo veig el que llegeixo i el que es diu, però realment la gent està molt i molt enfadada i jo crec que amb raó.
Hi ha una de les coses que a mi em resulta incomprensible és que el 1867, diguem, quan Estats Units va connectar costa i costa, diguem, amb grups de xinesos i grups d'irlandesos que competien a veure qui feia, qui anava més ràpid, la via, havien arribat a fer 15 quilòmetres en un sol dia de via de posar, eh?, en tecnologia de 1867, que bàsicament vol dir piquipala. I en canvi em resulta incomprensible com un...
una merdeta de túnel d'allà o que hi ha a Roda de Barà, que crec que té com 500 metres, adaptar-lo hagi costat 5 mesos. És una d'aquestes coses. És com la plaça aquesta que hi ha allà al costat, a Santa Eugènia, amb la Renfe, que fa un any que l'estan construint. Ah, la Joan Brossa, sí. I que me resulta incomprensible com... Que la gent no coneix el nom de la plaça, és la que hi ha, diguem-ne, sota les vies del tren, que abans en dèiem... Ja m'havíem compartit en un pàrquing, no?
que jo crec que tots quatre, quatre hores diàries, en una setmana ho ha sigut pulpit. Però és que igual, quants anys fa que es treballa a l'estació de la Sagrera? Quants temps fa que... Hi ha gaire una obra complexa, però a més de deu anys... Havia d'estar el 2006. No, havia d'estar el 2006. Però aquí treballen, vull dir, no sé com, més de deu anys segur. No, no, no, des del 2000. Fa molts anys, fa molts anys. Molts anys, doncs això, vull dir, hòstia, no hi ha ningú aquí que té pressa a acabar una instal·lació com aquesta que Barcelona iria tan bé per descongestionar sants, etcètera, etcètera. Bé,
no ho sé, és tot plegat jo no sé com s'ha de fer però em pensava que diries que la revolució no perquè no estem per la vora tampoc el sistema aquest del que seria de contractació que són subcontractes i subcontractes i subcontractes
Al final, jo crec que d'un milió d'euros, al final arriben 3 o 4, com el camp del Barça, 3 o 4 treballadors immigrants sense papers, a pic i pala, que al final acaben cobrant-ne 200. I tota la resta s'han esveït en múltiples... Empreses, subempreses i desempreses.
Ara diré una cosa que potser la Glòria en renyarà, però des que hi ha lleis de transferència i control de la despesa pública, jo crec que es gasta molt més, i no amb les coses importants, és a dir, la sensació de control, de burocràcia extrema, això mateix que deies, és a dir, si no, no tenim un exemple, parlàvem de la Sagrera, però ara ja la tenim acabada, no funcionen les turbines de sota, però tenim la Casa Alaybo, l'antiga central del Molí, quants anys han passat, quantes empreses
I era allò, què passa? S'han fet unes normes tan estrictes de contractació que llavors la gent hi va i per guanyar-la va a la baixa, després l'empresa peta i hi ha d'haver-hi una altra empresa, ha de començar tot el procés. Permeteu-me, perquè tothom sempre tira cap a casa. Després d'estar gairebé dos anys sense aigua a la Sèquia, ara que plou i que no hi ha restriccions, doncs la Sèquia no va perquè estan fent unes obres al carrer Costa Bona que porten cinc mesos. Dius, escolti...
Un dels mecanismes que empenyen la gent al feixisme és que al final, després de tant de malestar, la gent accepta que prefereix un sistema corrupte eficaç que un sistema transparent ineficaç. Però al final la gent és pràctica i vol que els trens funcionin i que una obra duri el que hagi de durar.
sempre en parlem el tema de la burocràcia el tema del control, el tema de la transparència tot això que és veritat que alenteix l'administració alenteix l'administració, alenteix la contractació i paralitza és a dir, sistemes de control sí que n'hi haurien d'haver però de manera controlada i equilibrada llavors també amb la transparència de l'administració perquè
perquè alguns hagin fet mal fet en segons quines coses, llavors s'han creat aquests mecanismes legals que llavors el que entorpeixen és que no pots prestar el servei que s'ha de prestar en el cas dels ajuntaments o en el cas de la Generalitat i per tant tot s'endarrereix moltíssim.
Tot venia de Renfei, Rodalies, etcètera. Jo no sé si tot això també té a veure amb aquest cas, no? Però sí que és veritat, com el que dius tu, a la plaça de sota les vies d'aquí Girona, també una plaça que podia estar feta en dos mesos o en un mes encara està empantanagada.
Sí, sí, funciona així. Però hi ha tot aquest problema, hem parlat del tema de la mobilitat, ho hem centrat molt en trenc, si per la ciutat d'autopista segueixi un desastre. Això, perdona, jo és una cosa que tampoc... Abans parlava aquí de la gratuïtat dels bitllets de tren, que m'assembla de collonut per la gent que l'ha d'utilitzar, l'estalvi que això representa per estudiants, per gent jove...
és collonut, però no és lògic. O sigui, m'assembla molt bé que hi hagi maneres d'arribar, si no a la gratuïtat, a un preu molt assequible per poder fer servir el transport públic, etcètera. Això m'assembla a dir. Però, el de l'autopista, després dels anys que vam estar pagant una pasta... És que el problema és que la gira es deixava. Perquè pagava massa. Va ser zero. I que això, tan representant dels que l'utilitzàvem cada dia en una època o no, amb els que passen una vegada i no té cap sentit això, perquè la...
Perquè què ha passat? Doncs que s'ha col·lapsat aquesta autovia, no hi ha la inversió que hauria d'haver-hi, a més a més, i tornem a estar... Sí, però l'alternativa és tornar-lo a tenir a la N2. Ja, però que tampoc no està acabada, perquè clar, parlant de desastres, el tall de sils a Tordera no es pot acabar bé.
La quantitat de morts i d'accidents que hi havia a l'eneres a culpa dels camions va ser fet. Tècnicament hi ha menys accidents. Els que hi ha a l'autopista d'accidents. Correcte, però estadísticament hi ha menys que abans de la gratució. El problema és que no som suïssa, perquè a Suïssa el que fan és que quan arriba un camió el fan pujant un tren, fan que el travessin totes les seves fronteres i després el descarreguen. Una cosa tan simple com aquesta.
I si no és així, doncs, escolta, hi ha una cosa com, diguem allò, prohibir que els camions s'avancin, una qüestió de seguretat. Mira, acabes de dir una cosa, és a dir, ara aquest dia, i encara aquest matí sentia el director general de trànsit, perquè hi ha hagut dos o tres accidents a la zona de Vilafranca, a la zona de Martorell, algun d'aquells amb coses que no pots entendre de gent que va a contradirecció, que també és un problema. Sí, sí, també ha tornat a passar avui. Però, per exemple, el que diu el director del servei general de trànsit, que va dir és que en alguns trams, ho haurem de posar 60...
i ha sortit un expert en trànsit que forma part d'una comissió que es va crear fa 8 anys, per una comissió que es va crear fa molts anys, però que els últims 8 anys no s'ha reunit mai, que deia precisament això, doncs miri, escolti, els camions ara van per l'autopista, una de les coses podria ser que els camions no poguessin avançar, que anessin a la dreta, que anessin tirant, perquè és un dels motius que a vegades provoquen, no? Solucions n'hi deu haver-hi, però la sensació, i referent al que deies ara,
És que en altres llocs de l'Estat, i no vull fer victimisme, però és senzillament una explicació del que passa. En altres llocs de l'Estat, si no vols agafar l'autopista, tenen el que en diuen les carreteres nacionals desboblades. Aquí, la carretera nacional que va des de Barcelona fins a la Junquera, no està desboblada. No passa per la zona del Maresme...
evidentment ningú es planteja passar-hi perquè tothom, en tot cas, agafa l'autopis del Maresme, però no la Nacional 2. Però és que la zona, fins i tot, diguem-ne la nostra, des de Tordera fins a Massanet, no està desdoblada. Si han gastat anys d'obres i molts de diners per acabar deixant-ho fet un dia perillós. A la zona del nord, la variant de la Nacional 2 no està desdoblada i és molt perillós. La mort el va...
ho va batejar-ho aquest conseller que va venir que es deia Santi Vila, no? Quines coses. Però no està. Per tant, vull dir que no tens ni l'alternativa de les carreteres nacionals. I clar, llavors dius... I acabes pensant en les teories de la conspiració, que són més reals del que sembla...
que hi ha hagut una voluntat premeditada de no invertir en aquesta regió, en aquest país, per causes polítiques, i que ara ho està rebent tot, i que les bufetades se'ls emporta la gent que hi ha ara mateix, però que no és la responsable. De la mateixa manera que també es bloquegen les infraestructures en el sud de França, perquè saben perfectament que la naturalitat és l'exmeditat.
I l'est Mediterrani té unes pegues, que és que vol dir, diguem, que Madrid perd una part substancial, diguem, del seu transport i de la seva economia, però París també. Perquè Barcelona, diguem, és una ciutat molt potent que irradia, com ja va passar de mitjana, com ja va passar, diguem, com ha passat tradicionalment, una qüestió de geopolítica.
Això és evident que els estats necessiten una certa hostilitat contra Catalunya perquè, bàsicament, Barcelona té un pes i té una situació estratègica i té tot un seguit de recursos naturals, activitats econòmiques, etcètera, que estan intentant desmuntar. De fet, una de les coses primeres que han fet ha estat desmantellar la classe empresarial, que ja no tenim classe empresarial, bàsicament, ja no tenim industrials.
I, per tant, tractar de minimitzar Catalunya i ofegant-la. Això fa molts i molts anys, quan encara devia deixar de ser diputat espanyol pels socialistes i abans de ser-ho pels altres, Germà Vell va fer aquell llibre. Espanya, capital París.
Espanya capital París que era exactament això l'Espanya radial i la voluntat diguem-ne que Barcelona no fes ombra com ho és en el sentit per exemple dels vols transoceànics que han de passar necessàriament per Madrid perquè hi ha una voluntat política que sigui així i per exemple l'AVE no passa al costat de l'aeroport del Prat ni té una estació a Girona
A Madrid, baixes a l'aeroport i te porten a l'altre aeroport, el que vulguis. A més, són maniobres de cellar i llals. És, però d'alguna manera, és el Goicoetxea contra Catalunya. Goicoetxea, aquell fabulós jugador del basc que es va dedicar a lesionar a Maradona i a Just.
Sí, sí, avui que ens està fent de xúrster, és el tacto que ens ha sortit aquí. Espero que no em donin cap patint. Però llavors, jo volia anar, eh? Vull dir, si volem també parlem de Girona, però jo crec que estem parlant de Girona, perquè com parlem de mobilitat estem parlant de Girona, com parlem de trens i d'autopistes estem parlant de Girona, i com parlem, diguem-ne, de burocràcia també estem parlant de Girona, no?
I la sensació és que contra tot això, per exemple, el 2007 hi va haver una reacció que va pujar i que va ser, diguem-ne, la unitat i que va representar que es cregués l'Assemblea i que... I ara la sensació és que miraves ahir el que passava per les xarxes i en el Congrés dels Diputats...
després que precisament una llei defensada per la Marta Madrenes contra el tema de les ocupacions, que va tenir un projecte de llei, una proposta, no sé, perquè no domino la terminologia, però en tot cas que es va votar i es va votar amb els vots en contra de Bildu, Esquerra i...
i podem ho sumar, diguem-ne, que va provocar un gran enfrontament perquè quan un diputat de Junts va elogiar la llei aquesta, la resposta del portaveu d'Esquerra va ser una rata. Estem a uns nivells... No, no, o sigui...
Perdoneu, però això és inadmissible. Per mi és inadmissible, independentment que jo formi part de Junts. És inadmissible perquè, a veure, en un espai, en un congrés dels diputats que es permeti a una persona dir
amb un company o amb un grup polític, jo crec que això és inadmissible. I, per tant, passa l'educació de les persones que formen part dels electes que ens representen a tots. Al fi i al cap ens representen a tots. Els hagin votat o no els hagin votat. Per tant, si una persona es passa amb el seu vocabulari, jo crec que se l'ha de tallar i que se l'ha de deixar de parlar.
va ser una emoticona avui estaré molt molt futbolista però fins i tot una cosa tan caòtica i tan poc sofisticada com és el món del futbol si dius rata amb un altre contrincant probablement no sé què t'acau en 4 o 5 partits
És a dir, expulsió i 4 o 5 partits, home, a veure, que el futbol tingui normes més estrictes respecte a la manca de consideració que les institucions polítiques, home, és una mica heavy, eh? Sí, sí.
però vosaltres que, per exemple, veniu tots els tres del món de l'esquerra, permeteu-m'ho així, amb una variant més periodística, però no se m'enfadarà a Joan Ventura si dic això, la Glòria que també hi ve, i tu que has donat suport... Un conservador d'esquerres, que avui és la cosa més revolucionària que hi ha. Estàvem parlant, per exemple, d'un tema com és el de les desocupacions, que també s'ha anat parlant molt la setmana passada, vam tenir els incidents de sal...
i és un tema que jo crec que és d'aquells que preocupa la gent. Llavors dius, pots estar-hi més d'acord, menys d'acord, el que dèiem, però arribar a aquest nivell de desqualificació a mi em va sorprendre entrar talons perquè fins i tot des d'una posició d'esquerres pots pensar que si tu tens un pis a la teva propietat i te l'ocupen que tens dret a recuperar-lo. No sé, com ho veieu això?
Però és que si ells mateixos ho diuen, si ells mateixos ho diuen, companys d'aquest senyor que diu raten els altres, i companys més d'esquerres que ells mateixos, que ells no són d'esquerra. És que a mi m'ha vindictat molt, perdoneu-me, però això no es pot permetre de cap manera, de cap manera.
Jo ara faré una resposta molt sofisticada, perquè en realitat és el mateix que diu ell. Jo que soc molt institucionalista, és a dir, sabeu que l'últim Premi Nobel d'Economia, des dels pous que han estat ben donats, el Darren Acemoula i el James Robinson,
que són els que havien fet aquest llibre tan conegut de per què les nacions fracassen, per què els països fracassen, de fa 20 anys. I ells expliquen, diguem, que els països fracassen quan les seves institucions no funcionen correctament. És a dir, que les normes no es fan complir. Quan un país, diguem, per alguna manera, entra en aquesta dinàmica corrupta, doncs entra en una espiral depressiva i una espiral de decadència que és irrefrenable. Clar, al final, diguem, és...
per molta necessitat que tinguem acceptaríem que diguem que una persona sense carnet de conduir agafés un camió independentment que el conduís molt bé es tracta de veure si es respecten les normes que estan consensuades o no
El dret a la propietat és un dret. Jo entenc que el dret a la propietat no ha de ser incondicional. És a dir, jo crec que disposar d'un habitatge no implica que tinguis el dret a especular amb ell, però sí a fer-lo servir, a tenir-lo en propietat, a deixar-lo per als teus fills, o el que sigui, o a llogar-lo, o a vendre'l, o...
Clar, el problema és que si acceptem aquesta dinàmica d'ocupacions, d'ocupacions que no tenen res a veure amb el romanticisme dels squatters... Exacte, exacte, aquí està, aquí està, aquí està. A Amsterdam... Sí...
Aleshores entrem en una dinàmica molt perillosa de descomposició que al final el que està fent és atiar el feixisme, perquè al final, jo, diguem, a veure, ja ho podeu veure en les xarxes, mireu quina és la figura actual de les xarxes, l'alcalde de la segona ciutat de Barcelona, de la segona ciutat de Catalunya, el senyor Tercer Ciutat.
El senyor Jordi García Albiol, que es fa selfies mentre ho fa i d'aquesta manera aconsegueix, amb una certa demagògia, però una demagògia d'una eficàcia contrastada, perquè és que, a veure, és que independentment que siguis propietari o no, si, diguem, si et ocupen un pis...
Diguem que potser és que al final ocuparan el teu cotxe o ocuparan el teu ordinador o ocuparan qualsevol cosa. Al final es tracta de consensar una certa llei i ordre el qual no sigui una cosa sagrada però sí suficientment raonable com a normes de convivència bàsica.
Sí, però és que el tema de les ocupacions ha arribat un moment ja que no s'hi entén res. Una cosa és això que parlàvem dels squatters internacionals, Amsterdam, Londres, Berlín, gent que ocupaven bàsicament antigues fàbriques, llocs que estaven tancats i que no havien propietats ja indefinits, però és clar, aquí estem passant...
on casos ja absolutament que aquelles amb un pam de nas i de bo coberta dient què cony passa aquí o sigui que jo que soc el propietari d'un edifici d'una casa o d'un pis que tinc l'escriptura d'allò per què un tio s'ha entrat allà forçant les coses i diguin que porten dos dies cuinant i no les puc treure hòstia no fotem això no pot ser no lliga això no anem bé i a més a més el tema és que s'agreuja per què
Sabem perfectament com es van rescatar els bancs fa uns quants anys, pagant entre tots, que aquesta gent van tenint un munt d'hipoteques, botant un munt de pisos a darrere, que després el que fan és passar-los a la Sarepi perquè gestioni. I la Sarepi han determinat...
se'l estan manent a fons buitres, etcètera, etcètera, i que llavors, hòstia, i aquí ningú sigui capaç d'això de gestionar-ho. Jo em quedo... I em consta que molts municipis ho han intentat, blocs d'aquests, per mirar de dedicar-los a gent, perquè l'habitatge hi és, jo això no ho qüestiono ni molt més. Però dius, és que acabes molt desconcertat de quin món vivim. Hi ha un altre tema que en un moment determinat vàrem intentar fer-ho, és a dir, jo crec que com...
com parlem d'allò de necessitats bàsiques d'una família això és un tema de serveis socials i això desgraciadament sempre n'hi haurà i s'ha d'atendre però és que no estem parlant d'això estem parlant de xarxes organitzades o estem parlant de gent
amb Esheta que altres, o estem parlant de gent, no sé, del cas que va desembocar amb els incidents d'assalt d'una persona, que curiosament era imam, que amb uns ingressos suficients va decidir deixar de pagar i quan se'n va adonar, llavors no va ser temps d'aturar la màquina de la justícia, però havia deixat de pagar perquè havia volgut, no perquè no havia pogut. Això és una altra cosa. Però llavors també hi ha, sense unes determinades manifestacions,
d'algun sindicat que dius d'algun sindicat per exemple el sindicat de l'habitatge o el sindicat de llogateres parlo d'aquests que tampoc sé bé qui representen perquè com a mínim els altres sindicats algú els ha de votar i aquests no saps per on surt que fan una sèrie de proclames que dius home
no els acabes d'entendre i la gent normal no els acaba d'entendre. I un dels problemes que té en aquests moments el país, jo diria que el sistema de llibertats més petits o més grans que tenim, és aquest, que com que no estem parlant d'aquelles coses que interessen a un piló de gent perquè són incòmodes,
estem deixant que hagin entrat partits com Vox, que va dir el que va dir com van passar aquests dies d'allà, o altres partits que estan pujant perquè sí que parlen d'aquest tipus de terminat. Llavors, en les enquestes aquelles de carrer o de sopar de Nadal, que jo en dic a vegades, t'endons compte que hi ha moltíssima gent...
I te'n dones compte que aquelles enquestes que diuen que circulen, que partits com l'Aliança Catalana tindran una pujada molt elevada, doncs tenen una base absolutament real. Què passarà com tot això sigui així? No, no, a veure, al final hi ha una qüestió així com molt d'ètica profunda.
I això deia Tolstoi, no hi havia condició a la qual es pogués acostumar una persona sempre i quan el seu veí estigués exactament igual que ell. Aquesta idea que hi ha gent que ocupa i, per tant, pot tenir accés a un habitatge gratuït i, en canvi, una persona que està d'una manera equivalent, en una situació econòmica equivalent, però que respecta les normes,
Quin incentiu tenim de respectar les normes si veus que violes la norma, no té conseqüències i fins i tot et romantitzen la teva actitud?
Això se'n diu dissolució social i això explica que, per exemple, cada vegada hi hagi més àrees que queden fora completament de la llei. Hi ha barris que tots coneixem que normalment funcionen a través d'altres paràmetres, paràmetres diferents del que seria el comú del mortal. I aquestes àrees...
Diguem que des dels anys 80 cap al 2000 més o menys es van contraure, cada vegada es van expandint més, fins a generar una situació de caos. Per exemple, el Ulrich Beck parlava de la brasilerització d'Occident. Aquesta idea és que més aviat el canvi social ens està portant a gent que viu fora del sistema que s'expandeix més i més i més i més i la gent que queda arraconada en el sistema cada vegada es veu més reduïda.
I, en aquestes circumstàncies, la gent s'agafa el primer, com a mínim, que reconegui el problema. Parlàvem del García Albiol, parlem potser d'Aliança Catalana, però el problema que hi ha a Catalunya, perquè Catalunya és probablement una de les regions més europees d'Europa, el tenim a França, el tenim a Alemanya, el tenim una mica a tot arreu.
Aquí no, o sigui, jo crec que el que deies tu, Jordi, que no ens atrevim a parlar-ne, no ens atrevim a donar solucions, tot i que alguns partits crec que podríem tenir la solució o tenim la solució, però costa d'expressar-ho perquè després entra la part de...
Tindré un rèdit polític d'això o no el tindré. A partir d'aquí és quan els partits crec que es retenen segons quins partits es retenen perquè sereu massa de dreta, sereu massa conservadors, sereu massa no sé què. No es diu la paraula que es diu seguides. Quan parles de segons quins tema, encara que siguis molt d'estat d'esquerres, la paraula que té no és racista.
O racista. O racista. Llavors, clar, de seguida. Jo crec que aquest temor fa que els partits, diguéssim, de centre esquerre, o centre dret, fins i tot de centre, no se'n parli prou bé i prou clar i donar solucions clares. No sé.
de fet el que ha passat als Estats Units, que tenim un tram al costat d'un masque que estan com una cabra, directament. Pitjor, perquè tenen molt de poder a les mans. Representen què pot passar en una reacció quan discrepar del que serien les idees majoritàries, sobretot en aquesta època de xarxes socials i emocionalitats, bàsicament et comporta, en una certa actitud inquisitorial, una mena de condemna a l'ostracisme públic.
Clar, aquí un dels problemes de la política se'n diuen les xarxes socials. L'era del 1980, que comença avui amb les eleccions del Pujol, era una època, curiosament, els partits eren més plurals ideològicament parlant, i en la qual podies una mica parlar de tot, i la crítica legítima al poder es feia des de la premsa, normalment per part de gent una mica més entesa en aquestes coses.
La democratització de la política de vegades no porta allò que nosaltres pensàvem que portaria. És que hem anat molt enrere, perquè clar, el 2016, això ho publicàvem al diari, el 2016 tots aquests, en SAC, en BR, que era com cony se digui, el meta, o en Vesos, o l'altre de Google, tots aquests anaven molt clarament contra Trump i li van dir de tot, etcètera, etcètera.
Vuit anys més tard, tots aquests li han fet donacions extraordinàries a la campanya, o sigui, tots aquests, els principals serveis d'aquests, tot l'entorn de Google, tot l'entorn d'Amazon, tot l'entorn de Facebook, Instagram, etcètera, etcètera, i ja no diguem aquesta altra, en Tesla, tots aquests...
s'hi han abocat d'una manera tan bèstia en la campanya d'aquest paio, que clar, llavors vol dir que el món està molt callat, perquè tots aquests ens tenen puntulats a nosaltres, entenen a tots, entenen ben atrapats. No ha parlat de Putin, perquè Putin és, diguem, algú que va obtenir el seu èxit gràcies a, diguem, controlar les oligarques. I tots aquests que en parles, en realitat, podíem parlar dels nous oligarques, al cap ja la són. El fet ha estat congraciar-se amb el poder per poder mantenir la seva estat
I poder fer més perquè, per exemple, Google era un tema de competències, tot això. Quan dius, doncs ara ho faig, no? Però, és clar, tota aquesta gent estan extersos com una taca d'oli per a tot el món. I tots en formem part. Tots tenim comptes de Facebook, Instagram, X o a casa t'aporten paquets d'Amazon, etcètera, etcètera. I a Google el fem servir tots. Vull dir, pots dir, no, jo el Facebook no hi estic. Va, però estàs a Google. A Google el fas servir cada dia.
Unes dècades abans d'on estem ara, però que ja érem nosaltres, quan hi havia tots aquests problemes sempre dèiem davant de tot això que hem de fer i bàsicament hi havia dues paraules que sorgien que eren política, fem política i educació, fem educació. L'educació està actualment fallida i si no mireu el programa que fa TV3 els dimecres.
Bueno, que això, sí, aquí, com per tot, no sé, no l'he vist al programa, però jo recomano una sèrie molt curta de britànica, diu Adolescent o adolescència o alguna cosa així, que, bueno, he vist d'un nano que se suposa que mata amb una companya de col i tal, però, hòstia, bueno, el nivell en què estem, a nivell de la incapacitat dels mestres per poder gestionar aquests adolescents que cada dia anem
és una professió en vies d'extinció com els periodistes també en Xavi ens ho podria explicar molt perquè ho és i els ha representat i no hem parlat d'educació avui però he volgut treure expressament la paraula per veure si t'enganxaves en aquest minut i mig que ens queda que no és més que això però també és veritat la sensació podríem dir d'educació però podríem dir el món del periodisme el nostre món
El món que havíem conegut està desapareguent, ara són influencers i són gent que no saps qui controla ni a què ho veieix ni qui els paga, diguem-ho clar. Bé, ja que m'has provocat, i en tot cas diguem-ne un minut, i tornaré a Schuster, que saps que llançava els tirs aquests de fora de l'àrea en barrera molt bé, doncs tiraria directament a barraca.
Els mestres ja no existeixen, és a dir, el que han fet ha estat substituir-los per una mena de cosa estranya en la qual s'hi hagi de posar una mena de perfil de psicòleg, animador sociocultural i allò que els havia fet, diguem, transcendents, que és el coneixement, pràcticament et poden portar a l'Audiència Nacional si intentes explicar qui era Tolstoi.
Doncs Déu-n'hi-do, per acabar aquesta tertulia ha estat bastant contundent i us la volia agrair perquè hem començat parlant de la pluja de les eleccions del 1980, ens hem centrat molt en el tema de rodalies i alta velocitat, el problema dels trens, el problema de l'autopista però hem acabat parlant de problemes endèmics que tenim i que com a mínim en continuarem parlant, no sé si els solucionarem o no però intentarem fer-ho
Glòria Plana, Xavier Díaz, Joan Ventura, moltíssimes gràcies. Nosaltres, si tot va bé, tornarem dilluns a les 10, perquè ara són les 11.
És dijous 20 de març i aquesta és l'actualitat del dia. Us parla Eulàlia Prades.
L'Agència Catalana de Turisme intervindrà 1,8 milions d'euros per promocionar la demarcació de Girona. La directora de l'ACT, Aranxa Calvera, ha presentat el programa d'accions a la demarcació per aquest any, on es destaca una partida de 450.000 euros per a la taula estratègica de l'aeroport de Girona o 110.000 euros per a accions vinculades en el tram 4 i 5 del Grand Tour que passaran per la demarcació de Girona.
Girona acollirà del 24 al 27 de març la quarta trobada anual d'un projecte europeu sobre el tractament de les aigües urbanes i plovials. L'esdeveniment tindrà lloc principalment al Centre Cultural La Mercè i comptarà amb diferents jornades de treball i coneixença del territori des del punt de vista hídric. Representants de 12 països diferents assistiran a aquestes sessions.
L'Ajuntament de Girona posarà en marxa un servei pioner d'educació menstrual itinerant. Es tracta del punt vermell, el qual pretén ser un espai d'informació, sensibilització i assessorament en relació amb l'educació dels cicles menstruals i els mètodes de recollida del sagnat. Aquest punt es trobarà de forma itinerant a l'espai públic i té per objectiu assegurar els drets menstruals de les noies, dones i persones menstruants.
El Fòrum Gastronòmic de Girona creix amb visitants i tanques superant els 13.000 assistents. Aquest augment ha anat acompanyat d'un increment del nombre d'expositors arribant al 180. Durant tres dies el certamen ha estat el punt de trobada per als professionals de la cuina, la restauració i l'alimentació. L'última jornada va servir per reflexionar sobre passat, present i futur de la cuina catalana i també per parlar dels aliments de cinquena gama.
I en esports, arriba la setmana de la Copa de la Reina per a l'Uni Girona. El primer repte que ha d'afrontar l'equip és el partit d'avui contra el Guernica, a dos quarts de set. En aquest sentit, l'Espar arriba a la competició de la millor manera possible, amb cinc victòries consecutives que mostren que són l'equip més fort de la Lliga.
I el temps ens hem despertat avui amb 12 graus de temperatura en un dia que es preveu ennubulat i amb algunes pluges cap al migdia. Escolta tota la nostra programació a la carta i estigues informant del que passa al teu entorn més proper. GironaFM.cat La ràdio de Girona, vagis on vagis.
Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba al Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la D. Ompordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, maridatges exquisits. Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust a vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava, Girona, Diputació de Girona.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona. Girona FM
92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïdes bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes.