Bona nit.
Bon dia. A veure, avui em fa una especial il·lusió tenir a l'estudi la Maria Àngela Vilallonga i Vives, perquè és una molt bona amiga i ens coneixem, avui ho estava calculant, em sembla que fa 40 anys o una cosa així que ens coneixem.
Per tant, vaig ser alumne seu, etc. I ara ens sorprèn, de fet aquest estiu em sembla molt que ja vas compartir la notícia amb la publicació del seu primer recull de poemes, publicat ara a l'octubre del 2025, titulat Retrat interior. Un llibre de poemes, el primer publicat, suposo que el primer escrit també,
També, sí, el primer escrit i el primer publicat. En poemes, deia, dius tu mateix a la presentació, escrits entre el 2003 i el 2009 entre Girona i Nova York, passant, suposo que per altres llocs, o com a mínim fent terrassó de viatges a altres indrets, com poden ser Suïssa o la Polinèsia Francesa. Per què tant de temps?
O perquè faig bona aquella recomanació d'Horaci que deia que s'havien de deixar tancats els poemes, els textos, durant nou anys a dintre d'un calaix i si després continuaves pensant que allò valia la pena de publicar, doncs publicar-ho, donar-ho a conèixer. La veu, una vegada dita, ja no sap tornar, diu també Horaci.
Bé, això és la justificació d'una professora de llatí. En realitat, els vaig tancar en el calaix de l'ordinador, en un arxiu. També els vaig imprimir, vaig imprimir dues còpies, i allà es van quedar. Vaig pensar que quan em mori algú potser els publicarà. Una de les còpies va anar amb molta documentació meva i amb molts llibres meus a la Universitat de Girona, on vaig deixar el meu fons.
I l'altra còpia va quedar a casa. I fa un parell d'anys vaig agafar aquella còpia, em va sortir, devia estar fent endreça o devia estar camiant de casa potser, i li vaig dir al meu home, mira què vaig fer. I li vaig llegir en veu alta tot el poemari. I quan vaig acabar em va dir, escolta, però això està molt bé, ho hauries de publicar. Ai, vols dir? Després vaig pensar que potser sí que valia la pena...
però m'havia de convèncer a mi mateixa si valia la pena o no. I quan vaig rumiar-ho vaig veure que la veu que hi havia en aquests poemes era una veu que no havia envellit. Jo havia envellit, però la veu dels poemes era fresca igual i encara podia signar jo molts d'aquests poemes després de tants anys passats.
I vaig pensar que sí, ho vaig enviant a en Lluís Montada. En Lluís Montada es va entusiasmar i llavors vaig dir, doncs, ara ho enviaré a en Josep Lluc. En Josep Lluc em va dir que sí, que quan ho va haver llegit em va dir, ho vull publicar, això. I, per tant, aquí tenim el volum publicat en aquesta col·lecció preciosa, els llibres de l'ossa menor, que estic acompanyada de grans veus de la literatura catalana. Prova. Aquest és el recorregut. El recorregut. Sí.
I per què van sorgir precisament en aquells anys? Jo hi he vist molta vida, i com que fa tant de temps que ens coneixem, no entrarem en detalls, però jo alguns els he reconegut. Era una necessitat vital...
Besar-te, entre cometes, en textos, en poemes. Sí, sí. Jo sempre he tingut tendència a escriure, a escriure de tot. Però fer creació literària només no havia fet quan havia publicat Els arbres l'any. A Barcelona, la presentació que vam fer amb en Pere Gimferrer, jo deia...
és possible que en moments molt intensos de la meva vida em surti aquesta mena creativa i tingui necessitat de posar-la sobre el paper, perquè els arbres els vaig escriure mentre estava embarassada del meu fill, en Borja, que és un moment molt intens també de la teva vida. Doncs bé, el 2003 també hi havia molta intensitat en la meva vida, com es pot veure i en algun cas explícito en algun dels poemes,
I aquesta intensitat em va fer sortir a escriure aquests textos. De fet, jo sempre he escrit diaris, i a vegades els guardo, i a vegades que els llenço, i també remenant un diari que tinc a l'ordinador, vaig trobar en un moment determinat que deia...
ara m'he entestat a escriure petits poemes. O sigui que mentre estava fent aquell diari ja escrivia petits poemes. I després una frase que surt en un dels poemes, és l'inici d'un dels poemes, i quan he escrit aquella frase dic a continuació, ah, mira, aquesta frase podria ser
part d'un poema. I realment, sí, la vaig fer servir per fer un dels poemes del poemari. És a dir, que sí que tinc una necessitat d'escriure. El que passa és que aquesta necessitat d'escriure no es reflecteix en necessitat de publicar-ho, que són coses diferents. Tu pots tenir necessitat d'escriure, vas escrivint, vas escrivint, pots omplir moltes pàgines o molts arxius d'ordinador, però deixar-ho allà tancat
perquè no tens la necessitat de publicar-ho. Ara, si em preguntes per què he tingut necessitat de publicar-ho ara, a part d'aquest incentiu de part del meu home, com que no faig classe, jo a classe comunicava moltíssim i no necessitava publicar llibres perquè ja explicava a classe tot allò que anava passant pel meu interior.
Doncs bé, ara no faig classe i potser tinc més necessitat de comunicar, encara que veig molta gent i faig moltes coses, però no és aquell contacte directe amb una persona que t'està escoltant les hores que tu estàs fent classe. Doncs bé, ara ho he publicat, potser perquè necessito, per exemple, parlar amb tu d'aquests meus poemes o parlar amb els lectors possibles per comunicar. Exacte.
Escriure és un moment de solitud, la publicació és un moment de comunicar amb els altres. De converses silencioses. De converses silencioses, sí. Estàs d'acord amb això? Sí, i tant. Tu que també escrius i... Sí, sí, sí, jo a vegades...
Em van parlar, em van seguir ja quan va sortir el meu llibre, el darrer, clar, i a mi si no m'arriben a dir els editors, bé, què, aquest llibre que fa tants anys que dius que té títol, quan sortirà? No el voldries pas publicar? Dic, ah, vale, posem-nos-hi. Llavors, sí, la necessitat d'escriure o d'anar escrivint o...
No la deixaràs mai. No la deixes, exacte, ja sigui escriure, traduir o el que sigui, però a l'hora de publicar, si no tens una voluntat... Una guspira d'algú que... Una guspira, o una voluntat de fer carrera literària i de guanyar-te mínimament la vida fent literatura, no hi ha cap necessitat, segons com, de publicar. I més que ara, de moltes altres maneres, pots comunicar per xarxes o d'altres. Tornant al llibre,
Els poemes han patit alguna modificació entre la seva primera escriptura entre el 2003 i el 2009 i la publicació ara? Molt poques, mínimes. Poques correccions? Sí, molt poques. En vam treure alguns, en Lluc em va suggerir uns quants poemes per treure, perquè expressaven les mateixes idees que d'altres poemes, perquè ara no fossin repetitius, sí.
m'ho vaig mirar, em vaig deixar alguns dels que ell em deia que tragués, o que em suggeria que tragués, i alguns altres sí que els vaig treure. Per tant, tinc uns poemes que no estan publicats en aquest volum. I després, esclar, en tot editorial hi ha un servei de correcció, i per tant la correctora
em va fer uns suggeriments d'algunes cosetes puntuals que hi havia que vaig acceptar en alguns casos i en d'altres casos no. Per exemple, explico que el primer poema és un poema que té la sintaxi una mica distorsionada. Però és que ja li vull així, de distorsionada, perquè la vida també era distorsionada en aquell moment. I llavors la correctora em va dir...
És que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar aquí. El vaig llegir, el vaig tornar a llegir, i vaig afegir una coma. Només una coma. A vegades una coma fa molt. I deia a la presentació de Girona que tu vas venir, que com que hi ha un exemplar mecanoscrit a la Universitat de Girona, si algú algun dia vol fer una edició crítica, comparant la primera versió, que també conté unes traduccions. Jo hi tenia uns poemes traduïts,
i en deia les traduccions dels Estius a Suïssa, o els poemes dels Estius a Suïssa. Hi ha un poema de la Martín, un brell de poemes de Nietzsche, de Goethe i de Rilke. És poca cosa, eh? Però també en Lluc em va suggerir, i els tenia al mig del volum, en Lluc em va suggerir que els traiessin perquè tingués més unitat el volum, i sí, certament, té més unitat el volum.
Llavors, tornant al llibre, l'ordre ha canviat? No, no el vaig voler canviar. I això que en Josep Llupià em va dir, escolta, hi ha temes que estan tractats al començament, al mig, al final, no estan ordenats. I li vaig dir, no, és que no vull que estiguin ordenats, perquè és l'ordre que jo vaig voler que tinguessin aquests poemes en el moment en què els vaig deixar endreçats i no l'he volgut tocar.
Perquè, de fet, aquest ordre no respon a un ordre cronològic d'escriptura... No, no respon a un ordre cronològic. Respon a aquella cosa de Catull, que va fer quan ell escriu els seus poemes. L'ordre que hi posa no és un ordre que nosaltres hi veiem un fil conductor, sí que hi ha una primera part, una tercera...
que són poemes hebreus, epigrames, però després hi ha la part del mig que aquests sí que són dels poemes llars, els mitològics. Però la primera i la tercera part són poemes que si tu vols trobar-hi la història d'amor entre Católi i lèsbia has de fer una cerca per trobar tots aquests poemes. Doncs bé,
La meva intenció era aquesta, que si algú volia trobar aquí la història d'amor o la història de desamor o la història de naixement o la història de mort, doncs hauria de fer una cerca i anar-los a buscar d'un costat a l'altre.
Perquè, de fet, hi ha molt pocs textos que estiguin datats, explícitament datats. Per què? Alguns estan datats i d'altres no. Ni tenia més de datats, però això sí que ho vaig treure. O sigui, algunes de les dates que hi havia posades les vaig suprimir. I n'hi ha de datats perquè ja em va semblar bé de deixar-los, en aquest cas, els que tenien aquestes dates.
I de fet jo he detectat en una segona lectura del text que hi ha poemes que gairebé potser a l'edició hauria estat bé que estiguessin en pàgines acarades perquè tenen una certa relació consecutiu. El primer poema amb el següent. El de la vella. El de la vella i la xam. El de Toler.
Exacte, de la clau, exacte, les cincs i els àngels de Warhol, també. Exactament, sí. Exacte, hi ha una sèrie que llavors, esclar, això no és gratuït. No. I els vas escriure ja en aquesta obra separadament i després els vas ajuntar o...?
És a dir, jo vaig escriure el de la vella, que la vella, tinc una vella darrere meu, és el títol del meu dietari, d'aquest dietari, d'aquells anys, d'aquest que conservo a l'ordinador, tinc una vella darrere meu.
I aquest era el poema, el poema més llarg, que es diu ara La vella i els dies. Tinc una vella darrere meu, penso que és el primer vers del poema. I llavors vaig escriure aquell segon poema, que és molt breu, que seria una mica com el colofó de l'altre, però que vaig voler que fos un poema separat. I en el cas de Toler...
Era una mica un exercici literari perquè Toler el vaig conèixer a través de Mercè Rodoret, de Paràlisi, del conte. Llavors em vaig comprar les poesies de Toler i les vaig llegir i llavors vaig fer un primer poema, un epigrama, són epigrama gairebé, no? Un epigrama sobre la clau
I com que Mari Àngels Anglada fa variacions sobre el tema de Cassandra, per exemple, el tema de no sé què, llavors vaig fer la variació sobre el tema de Toler i de la clau, i vaig fer un segon poema. Perquè ara que hem encetat el tema, les tradicions, abans hem parlat d'Horaci, has parlat de Catúl, has parlat de Rodoreda, a través de Paràlisi, la descoberta de Toler, de Nietzsche, de Rilke, de Goethe...
Aquesta tradició literària forma part de la teva vida i per això hi és present. Exacte. És allò de tenir-ho interioritzat. Exacte. Per mi la descoberta de Tuller m'ha agradat que expliquessis això a partir de Paràlisi. Recordo que també hi ha una referència implícita a Paràlisi en el poema en què fa sortir la sonata Kreuzer
que també és rodoreda és a partir de rodoreda és una descoberta que la tradició i d'una certa tradició que també és important i d'una tradició francesa en el teu cas també perquè de fet en el llibre ja ho vas explicar també a la presentació a la Fundació Balbi hi ha tres poemes escrits originàriament en francès eren els únics que hi havia en el recull on vas treure algun que els vaig treure
I només hi havia el poema en francès, l'alpígrama aquest en francès. I llavors, a l'hora de publicar-ho, vaig pensar... Estaria bé...
de fer una traducció, una versió. I vaig fer la versió que surt a sota, però això sí que no hi és en el... En el mecanoscrit. En el mecanoscrit. Per tant, aquesta és una cosa recent. Nova, sí, això és nou. I de fet, en un dels... el tercer dels poemes, no i de janvier, comences amb una abocació de sensació d'Arthur Rimbaud, no? Ah, sí. Parle soir bleu d'été...
Sí. Que després, a més a més, com deies tu de l'Anglada, Palau i Fabra va versionar diverses vegades els poemes de l'alquimista. Sí, perquè en aquells anys, 2003-2009, parlàvem en francès a casa i, a més a més, llegia molta poesia francesa i recitàvem molta poesia francesa. I eren els estius a Suïssa, també. Exactament, els estius a Suïssa. I l'Elag de la Martín era... Exacte.
El poema que tenia traduït al mig, el tinc traduït tot sencer. I, de fet, no cal que hi sigui la traducció sencera, perquè l'Eulac surt moltes vegades i les hores sospeses que sospèn el seu vol. Per tant, ja hi són. Posar aquelles traduccions allà al mig era fer evidents unes fonts
que el lector que llegeix amb una mica d'intensitat el text ja les trobarà. I el lector que no llegeix amb intensitat o que no té el rerefons per poder-hi arribar i connecta perfectament. Sí. Perquè hi ha vida. Perquè hi ha vida, sí, esclar.
En Gin Ferrer va dir una cosa que em va agradar. Primer va dir que li havia recordat el Joc i de Foc, de Joc i de Foc de Carles Riba. La cosa em va semblar extraordinària. I ara que l'he rellegit, penso, oh, sí, com connecto amb aquests poemes de Joc i de Foc. Són epigrames breus també, molt viscuts. Sí, em va agradar molt.
Però després va dir una cosa que és que una peça, un poema, no cal conèixer el seu context, el seu rerefons, que hi és. Hi ha una realitat primera que és la que dona lloc a un poema. Però aquella realitat és una realitat, el poema és una altra realitat, encara que vingui d'aquella. I no cal conèixer aquella primera...
per llegir o perquè t'agradi aquell poema creat. El context o el pretext que diria jo és íntim, és intransferible, és personal. La gràcia, diguéssim, del poema és aconseguir que d'aquesta experiència tan íntima i personal se'n pugui...
Treure... Beneficiar tothom i que s'hi puguin sentir... I que s'hi puguin reconèixer i reconèixer, sí, en experiències pròpies seves que no tenim per què conèixer nosaltres. Això mateix. Però que a partir de l'experiència de cada lector, de l'experiència viscuda de cada lector, es pot sentir identificat amb aquell poema. Jo sempre...
M'ha semblat, hi ha un poema, de fet, no he anat a buscar el text, que va ser un petit epigrama que vaig traduir jo ja fa molts anys, quan parles posen un poema de cap al final, posen en relació els marbres i els arbres, això hi ha un epigrama de coctor que parla d'una cosa semblant,
I a mi em fa pensar en allò que deia Jean Cocteau, que tu saps que pressió i que he traduït, no llegeixes un llibre, t'hi llegeixes. T'hi llegeixes. Exacte, és a dir, les teves experiències fan que puguis connectar o no amb aquell text. Sí, sí, t'hi llegeixes. Reculant. I el títol? Era el mateix? Ja tenia títol? No, el títol era «Està amb ahir».
Sí, en espera, no? En espera, exacte, sí, sí. I el primer poema es diu Stand by, perquè és el que vaig dir... O el Bany Maria, que vas fer servir en alguna entrevista. O el Bany Maria, sí, a la presentació, aquí a la Contra. Exacte. I ja ho explico, això del Bany Maria, perquè és com deixar-ho al Bany Maria, eh? Sí, sí, era Stand by. Doncs mira, està a l'espera, no sé què en faré, ho tinc allà desat.
Però després, a l'hora de publicar-ho, llavors sí que vaig decidir que havia de ser un altre títol, no podia sortir jo amb un títol en anglès, que a més, no, és veritat o no? Igual que els poemes francesos havien de tenir una traducció a una versió catalana.
I pensant-hi, vaig dir, sí, això el que fa és el retrat interior de la meva cinquantena. I el retrat interior és aquell poema de Rilke que m'agrada tant.
que tu ja saps que m'agrada tant i que en Carles Cors va posar-hi música. I penso que és el que reflecteix més bé el que expressa aquest volum. Per tant, va sortir amb aquest retrat interior. De fet, com tantes altres persones, jo quan llegia el retrat interior recordava algun quadre de quan eres més jove, que t'havies fet algun autorretrat. Ah, sí, sí.
Que eren uns retrats externs, diguéssim, o sí, externs, i aquest és un retrat interior, és el retrat de l'ànima, de les vivències. Sí, del reflex de l'ànima. Exacte, que també ho dius en algun lloc. Ara farem una pausa, però no cal que facis res, Arnau, perquè, clar, les sincronicitats, després ens ho expliques, no sé si és una sincronicitat això també que passa avui, i és que Rainer Maria Rilke...
que és l'autor que hi ha al darrere del títol, i d'alguns poemes, Retrat interior, Portrait interieur, va néixer precisament el 4 de desembre de 1875, avui fa 150 anys. Per tant, m'avanço a l'efemèrida, no cal que canviïs la música ni res, estem al mig de l'entrevista i esperem que duri,
I jo us suggeriria això, Rainer Maria Rilke va néixer a Praga el 4 de desembre de 1875 i va morir a Valmont, a Suïssa, el 29 de desembre també, el 26. I en els poemes francesos, que la Maria Àngela va traduir i publicar el 2011,
hi ha aquest portrait anterior i per tant jo si us sembla i tant que em sembla us el llegiré en francès i si de cas li demanarem a la Maria Àngela que llegeixi ella mateixa la traducció que va fer que a més a més avui recuperant el llibre m'he trobat una foto en què tots érem força més joves que avui
a la 22 presentant Mazzarino i Rilke en francès com a primers volums de l'editorial Elegeminada. Aquest és el número 1. Porta el número 1. Exacte, de la col·lecció Tribium. Sí, de la col·lecció Tribium. Bé, Rilke en francès deia...
Que magnifique! Que poema!
I diu així, en la meva traducció. Retrat interior. No són pas records els que en mi et mantenen. Tu tampoc no ets meva per la força d'un vell desig. El que et fa present és l'amarrada ardent que una tendresa lenta descriu en la meva pròpia sang. No tinc necessitat de veure't aparèixer, ni he tingut prou amb néixer per perdre't una mica menys.
Molt bé, moltes gràcies. Gràcies a tu. Seguim. Hem parlat de tradicions, de clàssics, de Rodoreda, d'Anglada, també apareixen els líquens d'Esbàrbaro. Els líquens sense làpida, també és un poema que no és dedicat a Anglada, però aboco la làpida i a Florita. I després, tu també ho has comentat en alguna entrevista en diaris,
Havent-te dedicat tant de temps al patrimoni literari i als paisatges literaris, evidentment la presència del paisatge i dels indrets per on aquesta vida ha passat i ha viscut també és molt present. Ja ho haurem dit, Romanyà, la Polinèsia, Suïssa, Nova York, important. El poema llarg, un dels més llargs és el Riverside, no? Sí, sí.
què t'aporta? És a dir... La natura, el paisatge, els indrets...
Bé, jo vaig néixer en una casa amb jardí i sempre ho dic. En jardin pour mémoire, que també esmentes de la carrière. Sí, de la carrière, sí. I els meus pares em van ensenyar a mirar el meu entorn i estimar el meu entorn, tant si són arbres com si són cases. De fet, és així, van ser ells que m'ho van ensenyar tot això.
I sempre m'he dedicat a mirar el meu entorn, a mirar la natura. Quan baixava, quan vivíem a Romanyà i baixava cap a Llagostera o cap a Girona a donar classe, sabia tots i cadascun dels...
arbres que hi havia al voltant meu, de la carretera, per allà on passava. I bé, sempre he pensat que el paisatge té una gran influència sobre la persona que escriu. I depèn del lloc on escrius, escriuràs d'una manera o escriuràs d'una altra.
L'exemple de Mercè Rodoreda. Ella escriu a Ginebra, sobretot, les grans novel·les que fa, però amb el record posat a Barcelona. Escriu sobre Barcelona, però se n'ha d'allunyar per poder escriure aquestes meravelles que ens va deixar i ho fa a Ginebra.
Jo també me n'havia d'allunyar d'alguns llocs per poder escriure sobre aquells llocs. I penso que la relació que hi ha entre el paisatge i l'ànima humana és...
Molt estret. Que a vegades fins i tot la descripció d'aquest paisatge, em sembla haver-ne llegit en algun cas, és fins i tot un reflex, o pots fer servir la natura o el paisatge com un reflex de l'estat d'ànim, les fal·làcies patètiques. Allò del sunt, lacrima e rerum, de Virgili i de Vignoli. I de Vignoli, exacte. Sí, doncs això. Virgili, un altre, hi ha un ègloque primera també. Sí, un ègloque primera.
que suposo que és l'Eglot, l'Eglot primera. L'Eglot primera, la de Titir i me l'hi veu, sí. I l'episodi és l'episodi que jo explicava a classe, que un havia de marxar, l'altre es quedava, i que un llamp ja havia predit l'exili. Una altra curiositat, perquè a mi que sempre m'ha costat molt a vegades posar títol als poemes, el poema neix amb títol, el títol ve després, tots els poemes tenen títol. Tots.
Sí, sí, sí, tots. Absolutament tots. I, a més a més, no es pot llegir el poema sense haver llegit el títol. No, clar, n'hi ha un que, evidentment, potser per algun necessitaria. Jo recordo, quan feia a batxillerat alguna classe de català a batxillerat, que alguns alumnes no em sabien ni descodificar el CAP.
i deien centre de detencions paramèdiques o una cosa així recordo que algú va dir clar, aquell poema que es titula DGICIT si no descodifiques bé, llegint el poema potser te'n fas una idea i és fàcil trobar el sentit de les sigles però clar, hi ha una conversa entre el títol i el poema però què va néixer abans?
Dependria de cada cas. Dependria de cada cas, sí. Però estaven relacionats absolutament, és que no podia ser un sense l'altre. No podia ser un sense l'altre. No hi ha cap poema, ni un que es diu sense títol, em sembla. Potser, no ho recordo. Però els altres tots els has de llegir així. Bé, però si no té títol es diu sense títol. Es diu sense títol, també té títol, sí. Exacte.
Els meus pares, n'hi ha un que es diu, els meus pares. Sí, que de fet els meus pares no hi ha una... No, és el primer vers del següent que has esmentat. I n'hi ha algun altre que també, o Baudela Nui, un d'aquests també passa exactament el mateix, eh?
Bé, ja portem una bona estona de conversa. Potser seria el moment de sentir de la teva veu algun poema i comentar-lo, o si no, en llegeixo jo un. O ens expliques allò de les sincronicitats.
Les sincronicitats, ah, sí. És que la vida et porta moltes sincronicitats. Clar, que sincrònic vol dir amb el temps, no? És a dir, una coincidència en el temps. Una coincidència en el temps, sí. Que no l'esperes i que et ve a trobar. Jo hi he cregut sempre en això, en les sincronicitats. I no sé si et refereixes a ella del títol.
Bé, l'ella, aquesta, clar, ho has explicat abastament i segurament seria el moment d'explicar-ho ara també, no? Aquesta enigmàtica a ella de la dedicatòria, que em sembla que expliques que ets el tu d'aquella època o podries haver estat el tu d'aquella època. Però existeix en el macaroscrit.
Sí, sí, sí. Ja hi era. I sempre em va resultar un enigma si era la que escrivia que ho dedicava a la que vivia o la que vivia ho dedicava a la que escrivia. O no, o era una altra cosa. I amb aquesta imprecisió del pronom, no? Sí, exacte. Bé, té un gènere i un nombre. Sí, femení, sempre havia de ser femení, això sí.
Però, clar, no sabem. No eren majúscules, tampoc. Moltes dedicatòries tenen nom i cognom, o nom, o sigles, si no vols que es descobreixi exactament què hi ha d'haver a les sigles. En aquest cas, l'indeterminat, ella, que acaba sent
que acaba sent, perquè aquest llibre va néixer el 8 d'octubre del 2025, i la meva neta el dia 6 d'octubre del 2025 va fer 5 anys. I com que la meva mare em va escriure un poema a mi quan jo vaig fer 5 anys, vaig pensar, doncs ara tu li dediques aquest llibre a la teva neta, és el teu...
el teu poema dedicat a la teva neta i trobar aquesta sincronicitat perquè és una sincronicitat em va donar sentit aquella ella de fa 20 anys i em va donar sentit de poder jo fer un llibre dedicat a la meva neta encara que no ho digui enlloc perquè ja era impresa el llibre quan me'n vaig adonar
Sí, però això és una sincronicitat. I de fet no hi ha cap poema específicament dedicat a la meta, perquè no existia el 2009. No, no existia. Els poemes que hi ha de nen, de bebès, o de... És el meu fill, és en Borja, que n'hi ha uns quants. Exacte, que després, reprenent el fil, esclar, ho has dit, quan vas fer cinc anys, la teva mare et va escriure un poema, però la teva mare ja escrivia poemes.
Sí, la meva mare escrivia poemes. I hi ha algun recull, em sembla. Un recull que li vam fer nosaltres. Llavors, hi ha com una línia a la família Vilallonga Vives literària, perquè la mare, Àngela, tu i en Borja, que escriu novel·la. Per tant, hi ha una missaga literària. Sí, la meva mare escrivia poemes per mi, per...
Per ella s'explicava ella mateixa, que és el que jo faig també, fent uns poemes que anava guardant en papers solts. I un dia en Borja i jo vam decidir que havíem de recollir aquells poemes i fer-ne un llibre. I vam fer-ne una edició molt bonica i el vam titular El calaix. Eren poemes conservats, El calaix. I El calaix. Gairebé, no? Sí, sí.
Tot plegat, sempre són homenatges a les persones que estimes. Exacte. Tant si són actors literaris com persones que han estat amb tu. I llavors li vam publicar, li vam regalar, li va fer una gran il·lusió, perquè ella sí que no havia pensat mai d'escriure, de publicar els seus poemes. Doncs, què ens llegeixes? Què en llegiré? Doncs El Jardí Bosch. El Jardí Bosch, que és a la pàgina 45a.
Vaja, n'hi ha molts que podria llegir. N'hi ha un que jo dic que només el puc llegir jo, perquè es diu Romanyà. És un poema que no té ni una coma, ni un punt i coma, ni res. La correctora també em va dir, i això què? No, no, no, ha d'anar així, perquè és... Que la gent respiri. Que la gent respiri, però, esclar, el quart vers... Comença així, és el poema, Romanyà. Evidesa de mots per ser un altre i no jo la que explica la vida d'aquella que no respira...
És que la que vivia no respirava, i llavors el poema no respires, no pots respirar. Però vaja, no el recomano a ningú que el llei així. Sense respirar. Sense respirar, sí. El Jordi Bosch.
Sóc un ésser viu més del jardí, aquest matí darrer d'octubre. Sóc la papallona bruna que vés al groguet. Sóc el pit roig que mossega la baia del llorer. Sóc l'abella que xucla la flor i borina de l'arbosser. Sóc el grill que hi posa música. Sóc la mosca que encalça la formiga. Sóc l'aranya que espera la mosca.
Sóc la fulla de la morera que grugueja, sóc la punta que es forma a la mimosa, sóc l'agulló de la zavara carnosa, sóc el brés del vent a la magnòlia i el violeta odorant de l'espígol. Sóc el núvol del cel que es desfà, sóc el raig de sol que travessa l'aire, sóc el cel blau i el terra humit per la rosada. Sóc viva encara.
És un poema que en aquell moment era per dir-me a mi mateixa, ei, que mira que és bonic el... Si heu fet les coses amb els ulls tan velles, maragall, doncs això és romanyà, si tot això és tan bonic, jo sóc viva encara perquè ho he de deixar de veure, no?
Però ara, quan llegeixo aquest poema, i llegeixo aquest Sóc viva encara, dic, oh, és que ja tinc 20 anys més des que vaig escriure. I sóc viva encara, per tant, té un altre sentit, un altre matís. Però per això vaig descobrir que aquests poemes tenien una veu fresca i que jo encara m'hi podia sentir identificada. No renego de cap. No renego de cap.
A mi m'agradaria, si m'ho permeteu i ho portem una mica en un altre terreny, llegir i anem acabant la conversa, que ha estat molt agradable i interessant. Jo me l'esperava amb molta il·lusió aquesta conversa, perquè parlar de la poesia meva amb en Lluís Lucero, que és tan meu... Doncs bé, aquest poema potser aquí triat és el que el va més bé com a colofó.
I potser jo no cal que diguis res i m'ho expliques tu. A veure... Ciutat. No hi ha arbres, ni cel al cap, ni aire al cos, ni el terra de terra sota els meus peus. Potser sí que els humors de l'ombra amb tacte de camèlia em visiten avui. De tant en tant, el jardí de terra dura i aspre se'n passeja pels pensaments, també d'ús i aspres.
Aquest sí que és Girona. És la ciutat de Girona aquesta. És Girona i jo en aquest, quan vaig llegir-lo i vaig veure aquest tacte de camèlia, vaig dir, ai, que això em sona molt rodoradiar o una cosa així. Sí. Però després ho he anat a buscar. Ho he anat a buscar i has trobat què era, digue-m'ho, va. Els humors...
com humors d'ombra i tacte de camèlia, és un vers d'un poema que vaig escriure el 2006, que està en el meu primer llibre, que no apareix explícit a la dedicatòria, però que és un poema que vaig escriure dedicant-te a tu, a partir, a més a més, d'una escultura. He sabut la data, perquè tinc el cartell de l'exposició La creació i la musa, o La musa i la creació poètica, una exposició que hi havia al Caixa Fòrum...
que hi ha una musa que es maga el braç en una túnica, que vaig suggerir amb uns alumnes d'un taller literari que feia que anessin a fer com ecfrasis a partir d'aquelles peces, i jo em va servir per escriure aquest sonet sense rima, dedicat. Doncs és aquest sonet dedicat a mi, que surt aquí. Aquest clendale.
Exacte, aquesta clocada d'ull i que em puc enorgullir de ser una de les referències literàries que apareixen en el text. Això que em vas dir era molt bonic i en aquells moments a mi em servia per explicar-me també aquell moment de la meva vida. La data la recordes d'aquell poema?
Hauria de mirar-ho a l'arxiu. Ho hem de mirar, eh? Sí que és del 2006, perquè és quan va haver-hi l'exposició. Devia ser pel teu aniversari. Segurament. Perquè jo recordo que hi ha també en el llibre La lenta digestió, hi ha un poema dedicat a Borja, tot i que no aparegui enlloc les dedicatòries, tot i que apareixeu a les dedicatòries finals, als agraïments, almenys, que és el que l'ha enviantat a Roma...
I vaig pensar, ostres, no li pots dedicar un poema en el fill, que havia sigut alumne meu, sense haver-ne dedicat un abans a la mare, que havia sigut professora meva. I llavors vaig pensar, bé, allò que diem, no?, l'has de construir. A vegades, evidentment, al rerefons el tens, però l'has de construir a partir de pretextos o d'estímuls externs o del que sigui, o quan els autoimposes tu, no? I llagurament va venir d'aquí. Doncs, em van visitar.
Perfecte, doncs moltes, moltes gràcies. Gràcies a tu. Ha estat un plaer. Home, i tant, per mi també. Moltes gràcies, Lluís.