Música Música
Bon dia i ben retrobats. Avui ens n'anem una mica lluny en dos sentits. Parlem amb Pere Suau Palou, poeta de Mallorca, i parlem de Hafès de Xiràs, un poeta persa, místic i sofí del segle XIV. Xiràs és una ciutat del sud-oest de l'Iran.
Per què parlem d'aquests dos o parlem amb Pere Suau de Hafès de Xiràs? Perquè el Pere Suau el 2024 va publicar a Calígraf, les edicions Calígraf de Figueres, tots els motius de l'èxtasi de Hafès de Xiràs, un poeta persa, ja ho he dit, místic i sofí de Xiràs, que és una ciutat al sud-oest de l'Iran. Curiosament, Hafès de Xiràs també ha merescut
un any després, el 2025, la publicació d'uns versos escollits en un molt breu volum amb traduccions de Manuel Forcano a edicions bi-bop de l'ella. Però bé, parlem amb en Pere, que és a Mallorca, i la primera pregunta és com t'arriba la veu, la poesia de Pere Suau, ai, de Pere Suau, perdó, de Fes de Xiràs, i quins punts de connexió potser hi hauria amb la teva?
Bon dia, Lluís. En primer lloc, mil gràcies per pensar en mi, per pensar en Rafet i Xiràs i per deixar una estona del vostre temps a la poesia d'aquest poeta persa, com t'ho diu, del segle XIV, que és des del meu punt de vista extraordinari. Bé, m'arriba per una dèria una mica que jo tenc com a lector i com a poeta, que és que sempre m'ha apassionat la lectura de la poesia mística.
I sempre que comento això dic no perquè jo sigui una persona creient, però sí perquè sempre he pensat que els místics, quan fan poesia, com que tenen un objectiu molt clar que espereix arribar a la divinitat, allò que ells suposadament entenen com a diví,
En aquest camí des del seu ésser fins a aquesta divinitat que volen assolir, per mi fan una cosa molt especial que és estreure la màxima possibilitat que tenen del llenguatge, de l'idioma. Treballen l'idioma per tal d'arribar en allò inefable, no?
I aquest treball del llenguatge que fan els místics a mi sempre m'ha interessat com a lector i també com a poeta, perquè crec que en el final, d'alguna manera, la poesia és un poc això, intentar dir allò que inicialment semblava que no es podria dir. I en aquesta passió que tinc per la lectura dels místics, tinc un molt bon amic, Octavio Cortés, que a més ell és teòleg, i sempre m'està suggerint místics per llegir.
I fa una sèrie d'anys em va dir, Pere, has de començar a llegir tota la tradició persa-sofí, de poesia mística-sofí. I a partir d'aquí vaig llegir diferents autors, Rumi, Halak, Kayam... I ell sempre em comentava que per elles millor eren Hafez. I aquests que he dit els vaig poder llegir en català, en Hafez no hi havia cap traducció ni cap versió en català, la vaig llegir en castellà, em va fascinar...
I bé, i com ja havia passat una altra vegada, li vaig comentar aquest fet a en Octàvia, que era qui m'havia obert aquesta via, i me va dir, i per què no fas el mateix que vas fer amb els gimnas òrfids, que és fer-ne unes versions una mica personals, no? I un poc com tu dius, perquè la poesia de que fer et deixaràs...
A mi té alguna cosa que me connecta amb mi. Vaig decidir fer aquesta passa i durant pràcticament un any, un any i mig, vaig estar fent aquestes versions d'aquells poemes que a mi més m'apassionaven o més m'commovien. I una mica pel gaudi, pel ple de sentir com Jafetx de Xeras sonava també en català, en la nostra llengua. Va ser un poc el procés pel qual jo vaig acabar traduint. Ja ho dic, jo no vaig fer traducció, em vaig partir...
bàsicament de dues versions que tenc en castellà, també manatjava una versió anglès i una versió francesa per si hi havia hagut dubte, i a partir d'aquí jo vaig crear, vaig versionar aquest poemes de Jafet de Xiràs. I trobem l'obra completa o és una selecció? No, no, és una selecció. Personal. Perquè l'obra, el divan de Jafet de Xiràs, sembla que són gairebé 600 poemes, i jo em vaig versionar crec que uns 150,
i m'assembla que Edicions Calligre em va acabar seleccionant un 90, perquè, si no, la cosa ja se feia com a massa llarga. I bé, em va dir, Pere, si el dia de demà tenim opció, tal vegada que ets 50 o 60, que també has versionat, potser el dia de demà en passem una altra versió. Però, en principi, el que trobaràs lector són uns 90 poemes que jo crec que són una visió molt panoràmica del que és la poesia de Jafet de Xilas.
I què hi trobem, en aquesta poesia? Perquè, evidentment, quan hem fet la referència a la traducció o la versió de Manuel Forcano a Bibop amb aquest nom, ja més o menys es veu per on van els trets d'una petita editorial de l'Ella. A més a més, la col·lecció és amb vinats i, per tant, hi ha una presència important del vi i el paper del vi en aquesta poesia. Però, a part d'això i de la cosa convivial...
de trobar-se amb els amics, què podem trobar més en la poesia de Hafez de Xiràs? Jo crec que Hafez de Xiràs, el que a mi em va fascinar quan el llegia, és que per mi se mou en dos àmbits que a mi m'agrada molt. Per una banda és un poeta extremadament delicat,
que utilitza una sèrie d'imatges repetitives, entre les quals, com tu has comentat, es vi seria una de les més potents, però no és l'única. Hi ha la rosa, el jardí, el ruïd de l'estimada, la copa, el xiprer... Bé, hi ha tota una sèrie d'imatges que se van repetint de manera reiterada.
Sempre de manera, com dic, molt delicada. I l'altra cara que a mi m'agrada molt de Hafez és la seva ambiguïtat. És un poeta sempre ambigu. És a dir, hi ha una gran discussió entre els estudiosos si Hafez és un poeta místic o és un poeta eròtic. Si és vi, estan parlant d'un vi carnal o és un vi més espiritual. Si ell estimava dones o estimava homes. És a dir, sempre hi ha aquesta ambiguïtat que no es resol mai
i que crec que és l'autèntic misteri de la poesia de Hafez que és pràcticament irresoluble. Hi ha un dístic que a mi m'agrada molt d'un poema seu que diu no facis les preguntes com i per què i apren que el vell misteri de la vida mai no contesta. Aquesta idea de no resoldre el misteri sinó que imbuir-se d'ell crec que és una de les claus per entrar a la poesia de Hafez de Xiràs que en un principi te deixa una mica descol·locat perquè els seus poemes
Són com una acumulació d'imatges de vegades que sembla que no tenen lligam una amb les altres, que va com a botatjant d'una banda cap a l'altra. Però quan entres en aquest misteri i t'hi cafiques,
crec que és el moment en què en gaudeixes profundament de ser la poesia. I, de fet, jo com me l'he estat llegint, hi ha una sèrie de referències a aspectes o a noms de la cultura occidental també del moment que també el fan interessant perquè és un conjunt. És a dir, la poesia no coneixia en aquell moment massa, interpreto jo, de fronteres i, per tant, aquests autors perses coneixien la tradició grega, llatina, etcètera.
i de fet en molts dels poemes m'ha semblat a mi poder-hi anar veient representats aquells tòpics habituals de tota la poesia, l'Ubi Sun, el Carpe Diem, aquesta aprofitar el moment present perquè no saps quan te n'hauràs d'anar, i també la poesia, aquesta de convivium, que dirien els llatins, de trobada d'amics al voltant d'una copa de vi,
Per tant, té més, possiblement, en comú amb la nostra tradició, amb la tradició universal, que no ens pensaríem, de fet. No? Sí, sí, sí. Mira, una de les descobertes i despleges que he tingut a través d'aquestes versions de Jafet de Xiraz ha estat conèixer na Patricia Almarzegui, que és una autora aragonesa però que viu a Menorca i que vàrem presentar el llibre conjuntament a Ciutadella,
I ell és una gran coneixedora de tota la poesia persa. Ella ha estat a Xiràs, ha fet un documental sobre la pervivència de Hafez a la seva ciutat. Té un llibre meravellós que se diu Conocer Iran, que el dia d'avui jo crec que és més que recomanable. I una de les coses que ell em deia és que hi havia una autèntica relació molt directa entre el que se feia a Orient i Occident. És a dir,
que els poetes d'una banda i de l'altra estaven completament lligats. I amb tota aquesta referència que tu has comentat, Lluís, també jo crec que de vegades s'hi veu molta concomitància en allò que nosaltres coneixem com la poesia trobadoresca, que en català té figures tan capdals, també hi apareix.
En el final, de vegades pensant que l'Occident i l'Orient estan com aïllats un de l'altre, i aquests autors te demostren que no, que això no és vera, que la cultura és un pont que el que fa és unir aquests dos mons, i és vera que tal vegada tenen enfocaments a vegades diferents, però allò que s'objeua en els fons, quan t'ho has comentat, de vegades és el mateix, és aquest gaudi, és el vi, és l'amor, és a dir...
Són dos mons en espinal molt lligats, en referents a vegades diferents, però en lligants interns molt clars. Llavors, n'hem parlat una mica, que has treballat a partir de traduccions castellanes, bàsicament, i consultant alguna anglesa.
A mi el que m'ha sorprès, de fet ja vaig llegir-me els himnes òrfics, de fet els vam presentar plegats a Girona ja fa uns anys, la llengua que utilitzes, és a dir, m'ha sorprès per dues coses que no sé si reflecteixen exactament l'estructura de la llengua original o allò que en podem saber a partir de les traduccions amb què has treballat,
que són un ordre sintàctic ben no habitual, segurament, i una trialèxica, a mi, per exemple, em té el cor robat la paraula que fa servir unes quantes vegades d'acollar-nos, acollar-se, és a dir, ajuntar-se en colla, és a dir, fa servir una sèrie que per mi potser són paraules ben vives a Mallorca, però que per mi em sorprenen,
que no sé si és la manera que tenies de reproduir la manera, el matís de com es deia en l'original, o és una tria més personal que correspon més a la teva manera i a la llengua que uses en la teva pròpia poesia.
Jo crec que segurament hi ha les dues coses, no? És a dir, per una banda, la poesia, el manco amb les versions que jo he pogut manetjar, com dic en castellà, francès i anglès, és una poesia que té un cert barroquisme lèxic, és a dir, que té una descripció de les imatges, de vegades un punt recargolada, això és a l'original. A l'original no ho sé, perquè no ho he pogut llegir en farsi, però a les versions que he manetjat,
Però després sí que també hi havia una voluntat, que com tu dius també la tenia quan vaig fer els gimnes òrfids, una voluntat d'intentar que el lector se pugui apropar a un llenguatge, a un català ric, a un català que crec que de vegades els usos actuals estan empobrint
I que un, quan t'hi poua, quan s'hi capifica, se n'adona que tenim un idioma que és d'una riquesa i d'una exuberància que crec que cal ser-ne conscient. I aquesta era una de les coses que jo volia fer en aquestes versions, que Rafete Xiràs també...
fos barroc i delicat a la vegada en català, intentar recuperar, intentar que aquestes paraules que de vegades han caigut una mica en desús, però que quan tu dius són molt velles com a collà, poguessin sonar en aquestes versions. Era, sí, un objectiu que jo tenia, que els poemes
un i sentir-se i poder espaladejar el gust d'un català viu i exuberant. Era realment una fita que m'aproposava. No sé si de vegades algun lector això li pot entrebancar sa lectura, però bé, era una aposta que jo vaig fer i que vaig intentar seguir en tots els poemes que vaig versionar. Sí, de fet, algun lector s'hi pot entrebancar, però bé, jo moltes vegades...
penso que allò interessant per al lector és agafar-s'ho com un repte i dir, vejam quin és exactament el matís d'aquesta frase, d'aquesta paraula, d'aquest verb. Perquè, per exemple, i llavors també hi ha una altra cosa, llegint-me una mica les introduccions o els volums,
He vist que és considerat l'Iran, o almenys ara, com el gran poeta nacional i que la gent hi troba sobretot saviesa i l'irisme. I en molts casos fins i tot hi ha frases que tenen aquest to sapiencial de sentència.
Jo recordo, per exemple, ara, follejant-lo, on paren aquells amb qui jo vaig amigar-me, que seria, d'una banda, allò que jo deia abans de la pregunta uvisunt de la tradició clàssica i també la utilització d'aquest verb amigar-se, no?,
Hi ha aquests elements de literatura, de sentències, morals, en les quals pots trobar consell per coses de la vida quotidiana, que de fet m'ha semblat llegir en alguna banda, que és també com a vegades els mateixos iranians el llegeixen.
Sí, sí. Sembla que hi ha fins i tot una tradició, sobretot de xiràs, que quan algú ha de prendre una decisió important de la seva vida, agafen el divan, és la poesia completa d'aquest autor, l'obren a l'atzar, col·loquen el dit damunt d'un dístic i, segons aquell dístic, prenen una determinada decisió a una altra, no?
I això que tu has comentat, a mi va ser també una de les descobertes de Jafet de Shiraz, perquè Jafet de Shiraz hi ha molt aquest debat, no? És un místic o és un poeta eròtic? És a dir, però quan hi entres a fons,
Apareix un altre jafes que a mi m'ha deixat també i m'ha agradat molt, que és aquest jafes sapiencial. Aquest jafes que a l'interior d'un poema el que fas va deixar en compte dius sentències que recuides una darrere de l'altra podrien ser un atèntic llibre de...
sapiencial en què va oferint consells, que de vegades un consell és contradictori amb un altre, per això parla de l'ambigüitat de Jafet de Xiràs, però sí que crec que són els tres pilars, com tu deus, de Jafet, aquesta visió mística, aquesta visió amorosa i aquesta visió sapiencial. I crec que està bé no destriar-los, sinó llegir-los també de manera conjunta perquè
És allò, no? És aquell misteri que ell mateix diu que tal vegada no cal demanar-se's per què, no? Existeix i és i entren.
Bé, doncs, perquè em sembla que l'Arnau em diu que se'ns està acabant el temps, però tenim encara un moment per sentir un poema de Hafès de Xiràs. El sentirem en la teva veu, però no en directe, sinó a partir d'un àudio que em vas enviar. Parla'ns una mica d'aquest poema i de l'espectacle del que forma part.
Sí, jo tinc la sort de tenir dos molt bons amics, un Antoni Bujosa, que és pianista, i l'altre, en Pau de Bon, que és el cantant d'Antonia Font,
I fa uns anys vaig presentar un llibre i li vaig demanant a en Pau de Bon si em podia cantar un petit poema que musicaria Espiris d'Antoni Bujosa. Va dir que sí i això a poc a poc, poc a poc, poc a poc va anar creixent. I ara actualment tenim un espectacle que se diu De Bon Canta Suau, que hem enregistrat en un dic compacte i que sortirà d'aquí un mes. I dins d'aquest espectacle apareix el poema que podreu sentir, que és No Cord Tranquís, que és un dels seus poemes més famosos.
I res, és un dic compacte que aquí a Mallorca ja hem presentat, bé, és un dic compacte que encara no l'hem presentat, però ja hem fet recitat i sembla que aquesta estiva arribarem a Catalunya per presentar-lo. Escoltem-lo, doncs. Moltes gràcies.
No cor trenquis. Tornarà la bellesa a enjoiar-te amb la seva gràcia. Desempresonarà un jorn de la seva cel·la. La tristesa. I tota tu seràs un jardí margenat de roses. No cor trenquis, ànima dolguda. El teu mal, el tens, acabarà abonint-los. Mai no romanguis massa en tot allò que cor nua. Conquerirà la pau.
De vell nou, aquest esperit cara et desassossega. No cor trenquis, una vegada més tornarà la vida en sospirs que adolça gent vellament d'enjardinar-te.
Vent de jorn, oh càntic de la nit, veuràs el teu front com un rosaral en garlanda. No cor trenquis si aquest misteri de viure no arribes a comprendre. No cor trenquis si algun cop les cúpules ensiriades d'estals no giragonsen segons el que tu desitges.
no ha de giravoltar sempre la roda del temps amb un sentit únic. No cor trenquis. Si tot estimant-te al santuari, en el desert has d'endinsar-te i ennafres i t'espines.
No cor trenquis, ànima meva, si per mort dels jors que se torrenten el racer on anhelaves morir-te acaba enronant-se. D'aquest diluver sempre serà l'amor l'únic lloc on arrecerar-se. No cor trenquis si el viatge amargatge i la fita final encara no pots albirar-la.
tots els camins cap a algun lloc t'encenderen. No cor trenquis, ha fes, en aquest racó humil on creus capobretges. No cor trenquis, en l'oblit de les nits més ombrivoles. Perquè amb tu, tant la teva cançó,
com el teu amor han de romandre sempre.
Molt bé, moltes, moltes gràcies. Ha estat meravellós sentir-te amb aquest fons de piano. Ja sabeu, el llibre és a les llibreries, i més a Girona, perquè és un editorial de Figueres. Per tant, a la mínima que pugueu, ja sabeu què heu de fer, baixar les llibreries i anar-lo a buscar, perquè serà una molt i profitosa, molt bona i profitosa lectura. Moltes gràcies, Pere, i fins a la propera. Moltes gràcies, Lluís. Moltes gràcies, molt amable.
Fins demà!
Bé, completem el programa, com gairebé sempre, aquest cop amb un parell d'efemèrides. Una de les mateixes terres on ens ha vingut la veu d'en Pere Suau, de Mallorca, és Antonia Vicenç i Picornell, que va néixer a Sant Aní el 27 de març de 1941, per tant, demà divendres. Del seu darrer llibre, Agafa la teva creu, del 2025, aquest poema.
Si tens set, llepa les pedres. Si tens fam, rosega els ossos escampats per les conetes. Xucla els nius dels buscarets. El desig de mort ja fa temps que va volar. Ara és un espanta ocells. Tu, dona, clavada a les pues d'un roser.
L'altra, efemèrida, es relaciona, fins i tot molt estretament, amb Girona. De fet, Paul Verlaine, el poeta francès, va néixer a Metz el 30 de març de 1844.
I el gener d'aquest any, 2026, la Marta Pasqual, gironina de 1983, premi casero i novel·lista, ha publicat una traducció del seu llibre Sagès, Saviesa. Ha sortit ara mateix el febrer d'aquest 2026. Us llegeixo primer en francès només un quartet, després el poema sencer en la traducció de la Marta.
Ô vous, comment qui boitent au loin chagrants et joies, toi, cœur saignant d'hier qui flambes aujourd'hui, c'est vrai pourtant que c'est fini que tout a fouillent de nos sens aussi bien les ombres que les proies.
Vosaltres, com un coix distant, penes i joies, tu cor que avui flameges, cor sagnant de l'ahir, és cert que s'ha acabat, doncs, que tot ha fugit dels nostres sentits, tant les preses com les ombres. Velles sorts i dissorts, com una fila d'oques, sobre el camí de pols on tants peus han lluït,
Bon viatge i el riure i encara més antic, tu tristesa negada en la nit que es micoles. I la resta, un buit d'ols, un gran renunciament, algú de dins que sent la pau immensament, una candó d'esperit, de frescor deliciosa. Mireu, el nostre cor, que s'agnava d'orgull, flameja dins la mort i serà benvingut a la vida en favor d'una mort preciosa.
Bona nit.
I acabem el programa, com darrerament, amb unes notetes d'agenda, sempre relacionades amb la poesia. Demà divendres 27, a dos quarts de vuit, al Somia, vins i llibres, hi ha una activitat del Més Mot, el recital El perible poètic.
amb autors d'edicions de l'Ela Geminada, cap de brot edicions i edicions tremendes. El dissabte, 28, si us heu recuperat d'aquest perible poètic, a les 11, a l'estació jove, una Poetry Slam.
tot activitats del Més Mot. I dins del programa del Festival Mot a Girona, el dissabte 28 també, a les 6 de la tarda a la Biblioteca Carles Rola, el viatge és el llenguatge, amb els poetes Adrià Targa i Lluís Calvo moderats per Eva Vázquez. I si ens n'hem deixat alguna, ja ens ho perdonareu, estigueu amb atents a les agendes. Ja veieu, la poesia segueix ben activa a Girona. Fins la propera.
Fins demà!