Ben retrobats a Poesia amb Farcell, un programa que potser enyoràvem tots una mica des d'abans d'aquest passat Nadal, que vaig haver-lo de deixar de fer per un problema de salut. Bé, just abans del final del 2024...
Jo ja tenia al cap convidar o parlar, fer una entrevista, una xerrada amb en Josep Domènech Ponsatí, perquè va resultar que el 2024 havia tret en poc temps dos llibres. Rutija, 47 Premi de Poesia Catalana, Josep Maria López Picó, i així han de fer 29 Premi de Poesia, Miquel Martí Pol.
Evidentment va passar el que va passar i no van poder-ho fer i resulta que aquest any en dos mesos escassos han aparegut i així successivament, diríem que potser el quinze llibre de poemes,
Premi Recull de Poesia Benet Ribes, i ara fa poquíssim, publicat a la Biblioteca El Núvol, La Cidereta del Pastig. Per tant, el que s'imposa és... Josep, bon dia. Bon dia. No sé si has dit pastig o has dit pastig. Pastig, pastig, pastig, pastig. Que tu, jugar amb les paraules, podríem dir també jugar amb la llengua, tot i els dobles sentits que podria tenir...
És una de les coses que t'agrada. Com és aquesta eclosió en dos anys escassos de quatre llibres d'en Josep Domènech Ponsatí? Bé, em sembla que és una qüestió més monetària que res més. Vull dir, vaig estar... Ara fa tres mesos que torno a treballar, però vaig estar des que va tancar...
la llibreria Gel i vaig tenir els problemes que hi vaig tenir doncs estava a l'atur i per tant l'única manera d'intentar guanyar algun caleró doncs era presentar-me en algun premi i com que tot i que la gent es pensa que no, sóc un treballador de mena doncs tanco molt treballo molt evidentment no crec en la inspiració sinó en la feina
i els poemes han anat sortint a mesura que he anat treballant-los.
llavors, així de fàcil i així de difícil certament que ets un gran treballador és evidentíssim jo he fet un recompte entre plaquets i llibrets dels que jo tinc a la biblioteca meva, personal de poesia en tinc teus 16 bueno, 16 no, 14 perquè els dos llibres en portuguès, Gambiarres i Declarassau de Tençois no els tinc me n'he deixat algun?
No, no, em sembla que no A veure, llibre, llibre, llibre Jo diria que aquest Si no compto malament Jo diria que són deu
Però després hi ha les plaquets. Les plaquets, exacte, jo les incloc aquí, les dues o tres plaquets que has publicat a Senyal. Ara mateix, tampoc no t'ho s'hauria de dir amb certesa, perquè no els vaig comptant. Bé, ja et passaré el document, si vols, on jo sí que ho he fet. Digues. Però no t'activa el cas gaire. Molt bé. I a part d'això, després hi ha tota la feina de traducció, que esclar, has traduït del portuguès, del Brasil, gairebé més de 35 autors.
diferents i s'han anat publicant alguns en grans editorials d'altres en plaquets d'altres en els meravellosos petits forts que no sé si segueixes fent No, vaig fer a la vora de 50 i em vaig aturar i em vaig aturar després vaig fer-ne uns quants
que en comptes de ser petites antologies això de petites de vegades eren més extenses i de vegades més cortetes depèn del moment i del que en aquell precis instant em semblava que els poemes m'agradaven més o m'agradaven menys hi ha autors que em vaig traduir molts de poemes i hi ha autors que no em vaig traduir tants
Digues, digues. Vaig aturar-me en el 50 i després vaig fer uns quants llibres sencers. I en vaig fer 6 o 7 llibres sencers d'autors també brasilers, com sempre, o com gairebé sempre.
Però aquests romanen, diguéssim, en la inèvia, perquè no hi ha pas manera de... Que cap editorial hi estigui interessada. Que cap editorial s'interessi, és la veritat. De fet, penso, aquest...
el teu treball també passa per la lectura. Segurament no s'explicaria la cirereta del pastig sense la teva passió lectora intensa i extensa. Per tant, el fet de dedicar-te a llegir i traduir, que potser és una de les millors maneres de llegir altres autors, alimenta força la teva creació. És així? Sí, evidentment. És a dir, jo no concebo...
la lectura sense un llàpid a la mà. El llàpid em serveix per anar subratllant el que m'interessa, que no sempre és la frase d'afecte, sinó de vegades una... jo em dic...
ulls de Santa Llúcia o pedres de Santa Llúcia, que són difícils de trobar a la sorra de les platges. Cert, cada vegada més. Doncs em passa el mateix quan llegeixo d'un llibre. A vegades hi ha un empagueig de la unió d'unes paraules que fa com un breu esclat i allò em serveix per somratllar i tard o d'hora...
Tot ho classifico fins i tot per catrasíl·leps, per exasíl·leps, per optosíl·leps, per decasíl·leps, per alexandrins i després hi jugo. Amb aquests subratllats creu moltes vegades o molt sovint afegint-hi, traient-hi.
barrejant-hi d'un lloc i d'un altre, doncs escriu els meus poemes. Que és això, bàsicament, la tècnica que es veu molt clarament utilitzada a la cirereta del pastig. Sí, la cirereta del pastig, abans de presentar-me en aquest premi que sortosament vaig guanyar, mesos abans havia intentat
guanyar els llocs florals de Barcelona. Però, de fet, era un llibre encarat a guanyar aquest premi. Per què? Per què ho dic? Doncs perquè, bueno, amb una puteria, digue'm com vulguis, ara per servir aquesta paraula em podrien fer servir una de més lleugera. Sí, sí.
vaig mirar quins eren els membres del jurat i em vaig llegir tots els llibres dels membres del jurat. Evidentment vaig fer el mateix, vaig subratllar els versos que m'interessaven o que podia jugar i més tard, i vaig anar creant els poemes amb aquests subratllats, barrejant versos de l'un, versos de l'altre... Bé, home, tenint en compte, i ara potser peco de...
de fardar una mica, però tenint en compte qui va guanyar, que no direm el nom i el llibre, jo diria que és millor, és més bo el meu llibre que no pas el del guanyador. Per què no va guanyar? Bé, podríem parlar-ne molt, membres del jurat em van dir que s'hi van veure una mica massa i per tant van decidir donar-li el premi a un altre llibre. La cosa va fer que jo em presentés
al cap d'una setmana o de dues, de saber el resultat negatiu, doncs em vaig presentar en aquesta altra PMI i vaig tenir sort de guanyar-lo. Però estava enfocat a guanyar...
a guanyar l'altre. De fet, això de mirar qui escriu o qui forma part del jurat d'un premi, jo que no m'he presentat mai a cap, segurament, bueno, sí, però per un poema sol, sí que és veritat que és útil, no? No per fer, o per necessàriament fer el que has fet tu, de saber de quin peu calcen. El que no puc fer, el que no faré mai, és mirar de degradar
en el jurat, fent la poesia que als membres del jurat els agrada. Primer, perquè cada membre del jurat fa un tipus de poesia diferent i, per tant, tampoc no pots anar oscil·lant i escrivint un poema ara per un, ara per l'altre, no ho escric a la meva manera. El que sí que és veritat és que vaig intentar fer una...
un clocull, no?, en els membres del jurat, una picadeta d'ullet, fent això, no?, fent servir versos dels seus llibres. Quan li va agradar o no li va agradar, jo no ho sé, però bé, el cas és aquest, no?, la intenció era aquesta.
Quan en l'epíleg de I així successivament, que han publicat els bons amics de Cap de Brot, en Pau Bosch més o menys et defineix com a poeta difícil, exigent, fresc, atrevit, insubornable, compromès per sobre de tot amb si mateix i amb la seva recerca estètica, coincideixes amb tots els epítets, els adjectius que fa servir? Masses adjectius, i tots potser excessivament positius.
És per això que jo de vegades quan demano que me facin un pròleg o una pila o així, sempre intento dir-los en els que m'ho fan.
que procurin fer-me en comptes d'una lluança una deslluança que ens diguin els draps bruts que expliquin el que no els agrada però no hi ha manera una mica sí que ho van fer en Lluís Montada em deixen massa bé una mica sí que ho van fer ho van fer en Lluís Montada i tant sí, les deslluances al final de de quin llibre era? El Càcol exacte, El Càcol
A veure, el fragment que he llegit parla del teu compromís per sobre de tot amb tu mateix i amb la teva recerca estètica. Quina seria aquesta teva recerca estètica? Com la podríem definir o caracteritzar? No ho sé, no hi he pensat gaire. El que sí que és veritat és que jo com a escriptor català que veu que cada cop el català es va degradant
progressivament, sí que és veritat que a l'hora d'escriure intento fer servir un català global. Un català global, què vol dir? Doncs un català estàndard, però també aquelles paraules pròpies, entre cometes, del meu dialecte, diguéssim, empordanès, però no només un català d'ara del segle XXI,
sinó fins i tot un català medieval. Jo barrejo, tant pel temps com per la geografia, un català total. Si crec que he de fer servir un vers o una paraula d'un poeta valencià o d'un poeta mallorquí, doncs jo...
li engalto com els burros dels pets. Però és així. Per mi el català és tot. Tant el català del segle XV com el català del segle XXI. Com una paraula pròpia de Sant Feliu de Gixos...
com un d'un poplet petit de Mallorca. O recuperant tradicions literàries també, no? Em sembla recordar en algun article, possiblement el de l'Anton Ferret, sobre Domènec Ponsatiu, el gran pastitxer, que ha sortit ara juntament amb el llibre El Núvol, que parla de la recuperació aquesta de segons quin lèxic de Ruïra, per exemple, o d'altres autors que potser no han entrat en el cànon poètic, sobretot en el cas de Ruïra, no?
Sí, és el que te deia. Si una cosa soc, és un bon lector, crec, o un gran lector. No sé si bo o dolen, però un gran lector ho soc. I m'agrada aprofitar durant molt de temps, perquè llegir, evidentment, llegeixo des que tenia, no sé, 12, 13, 14 anys, però saber llegir no és una cosa fàcil.
tinc el remordiment d'haver llegit molts llibres que no n'he sabut treure cap profit. Fins que vaig pensar entre mi, a veure, de cadascun dels llibres que llegeixes, Josep, n'has de treure un punt, perquè si no, perquè els llegeixes.
I a partir d'aquí, doncs, bueno, la meva tècnica és aquesta. I la meva tècnica és molt senzilla, vull dir, és a partir dels, bueno, dels subratllats, que els subratllats són molt peculiar, perquè cadascú subratlla el que a mi li interessa. Qualsevol persona miraria els subratllats dels meus llibres i potser diria, doncs a mi això no... no sé què t'hi diu, entenc tu, no? Però a mi em serveixen. Em serveix fins i tot més un llibre...
Això també és un dubte que he tingut pel llarg de tota la vida. I jo crec que ara l'he resolt. Em serveix molt més un llibre en català d'un autor de segona fila que no pas un llibre escrit en una altra llengua, però que sigui un primer espasa. Perquè en definitiva el que m'interessa...
No són tant els temes, que els temes ja els atrec jo, sinó que m'interessen les paraules, m'interessa el llenguatge. I per tant, un llibre escrit per un escriptor de principis del segle XX, en català, que potser és desconegut per el gran públic, tant és que sigui de prosa com de poesia, però que a mi aquella lectura
m'ha servit moltíssim perquè és ple el llibre de subratllats, doncs per mi ja en tinc ben de prou, estic molt més content que no pas llegint, doncs,
Sí, Ulisses de Joyce en anglès, per exemple. Si em serviria, l'Ulisses de Joyce traducte al català, però jo no seria ben bé el mateix. Correcte, exacte. Has parlat de temes. Quins són els temes que a tu t'interessa? Sempre em recreu que són els mateixos. Bé, però de fet la poesia sempre parla, si fa no fa, del mateix. La vida és la mateixa per a tothom. Sempre parlo de sexe, potser fins i tot em recreu que em parlo massa en els poemes,
I després, bàsicament, els poemes que parlen sobre la dificultat d'escriure poemes. Aquells poemes metapoètics que a mi també m'agrada molt. Sí que és veritat que arran de Rutija... Rutija és un llibre que jo diria que és un antidomènic total...
perquè vaig intentar fer un llibre que em fos difícil d'escriure perquè fos escrit d'una manera molt senzilla. Jo, com a persona, sóc recargolat i com a escriptor també. I a Rutija em vaig fer el propòsit que crec
Crec que ho vaig aconseguir amb un tant percent força elevat que, com diu un dels poemes, un dels primers versos d'un poema, m'ho posaré difícil, escriure fàcil. Perquè per mi escriure fàcil, per mi i per tothom, jo crec que escriure fàcil...
és el més difícil de tot. Correcte. Quan tu llegeixes, això ja s'ha dit infinitat de vegades, quan tu llegeixes Josep Pla, aquelles frases que llisquen tan bé, sembla que estiguin escrites així de cop i volta i ràpidament. La feina que hi ha al darrere, doncs, és molta. Van de nit això, doncs.
A veure, per si vols anar acabant, o veient, o que la gent, els oients, vegin per on poden anar els poemes d'aquests dos llibres, has pensat en algun que volguessis compartir? Sí, tenia pensat llegir-vos l'últim poema de la cirereta del pastig, i si voleu, doncs això que n'altre de...
I així successivament? I així successivament, com vol dir. Perfecte, sí, sí, tenim temps. El primer que llegiré serà la senyareta, que ho diu. Què hi ha en el fons del fons? Ho curro tot. Al fons del rerefons del pensament, en cadascun se m'obre un horitzó, m'alimento d'històries no viscudes,
d'un món amb més espines que no roses, procurant no mostrar les carnadures. Sota el domini d'una nova compleença, un somni accelerat d'àcida llimona caient al fons del mar de mi mateix, enllà dels verds contorns del conegut, veig un intent d'agilitat feixuga esperant el moment de la rebenja.
Què hi faig aquí? No puc ser un altre jo. Per compensar la dolça enserronada, com siga manifest per escriptura, amb gran maturitat i cerimònia, la meva fi serà un vers redemptor i, a més, la cirereta del pastig. I ara, si voleu, us llegiré un poema més curtet,
i així successivament aquest no el tenia rumiat deixeu-me que el busqui diu es titula inici i és el primer tot el d'això resultat dels de llonces que se'n segueixen pren un valor d'inici
ni que sigui un apunt, una enorme minúcia. És el silenci que parla per si sol, inclús s'activa en forma de passivitat i queda un cridaner requadro en blanc.
Molt bé, Josep. De la lectura d'aquests dos textos, en la veu teva, es veuen molts dels recursos que fas servir, dels jocs que inclouen la teva poesia, i si em permets, jo acabaré llegint-ne un altre de teu, que a mi m'ha agradat molt, de La cirereta del pastig.
que és aquell que diu, i si vols afegir alguna cosa de comentari, ho fem, i si no, ho deixem aquí, i sobretot, sobretot, sobretot, que el públic que ens ha estat escoltant vagi a la web per baixar-se del núvol la cirereta del pastig, vagi a les llibreries a buscar tots els teus llibres,
que es trobin, i que es trobin fàcilment el poema que m'ha agradat un dels que m'ha agradat molt amb dues cides inicials d'Estellers i de Bartomeu Fiol és aquell que diu envaso en fets reals però tot és mentida cada instant reviscut resulta diferent faig un camí costós on tot és gratuït ara sóc on anava què?
pensaves que m'agradaria. Se me fa difícil, eh? Sempre explicar... No, no cal. A mi em sembla que és prou clar. No cal, eh? No cal explicar gaire res. No cal, no cal. Un poema no és una novel·la que té un... Un argument, una trama. No. Absolutament digerible.
Perfecte, doncs moltíssimes gràcies. I segueix treballant tant com fins ara. Sí, a veure si hi ha forts. Perfecte, gràcies. De llibres inèdits en tinc uns quants. A veure si els editorials aquestes que van naixent o que ja fa temps que corren busquen i busquen noms, et troben quan sigui... Aviam. Aviam.
Perfecte, moltes gràcies, una abraçada, fins aviat. Una abraçada, adeu-siau. Adéu.
Fins demà!
De fet, aquest passat diumenge, 2 de novembre, de fet, tot aquest any, es commemoren el malaurat i tràgic assassinat de Pierpaolo Pasolini a Hòstia, la nit entre l'ull el 2 de novembre de 1975.
Com que aquest aniversari, si voleu, coincideix amb una novetat bibliogràfica d'un cert pes, em permeto de compartir amb vosaltres algun d'aquests textos.
Estic parlant de La nova joventut, Poesies forlanes, 1941-1974, que ha sortit al setembre d'aquest any, del 2025, en una magnífica traducció de l'Oi Creus i un volum prologat per el poeta Adrià Targa, amb un títol ben evocatiu, Genolls i bicicletes.
De fet, la presència de Pierpaola Pasolini a la literatura o a la cultura catalana d'aquests darrers temps és força... La seva presència és força constant gràcies a moltes iniciatives, com la Biblioteca Pasolini de Lleonar Montaner, editor, amb el Jaume Pons a l'hora de com a, diguéssim...
conductor d'aquest vaixell per redescobrir l'obra de Pasolini. Aquest llibre, el de la nova joventut, les poesies furlanes, són aquella sèrie de poemes que Pasolini va escriure no en la seva llengua mare, que era l'italià, sinó en la llengua de la seva mare, que era el furlà o friolà.
És una llengua apresa, per tant és un text fresc, segurament, perquè els poemes són molt primerencs, del 41 als primers, per tant recordem que Pasolini va néixer el 22, 1922, per tant són poemes frescos, evocatius d'aquests estius que passava al poble de la Mare o a la regió de la Mare.
Us en llegeixo, si tenim temps, veig que no gaire, us en llegiré un, només, o en les dues versions. Els que em coneixen diran, mira, ha anat a triar aquest perquè té aquestes manies. Però bé, és veritat, tinc unes certes manies temàtiques. Hi ha una doble escriptura del llibre,