Fins demà!
Fins demà!
Tu mano me dice que te cuesta desprenderte de lo material. La línea de la vida revela que te gusta darle una segunda vida a las cosas. Además, tienes un tacto rugoso. No hay duda, estamos ante un manitas de manual. Si tú también eres un manitas, no te pierdas el 8 de noviembre en la tercera edición del Taller.
Manitas y Manotas en colaboración con Nero y Merlin. Aprenderás a hacer una corona y un centro de mesa navideño con tus propias manos. Inscríbete ya en la app del Club de los Disfrutones y a disfrutar Manitas. Portal de la Marina. Happy Together.
Ràdio la veu d'Ondara, en la música tradicional. No sé ni pa' què has venit, si te lo he dicho mil veces, què passa contigo? Solo dices tu pies, es pa' tu amigo, no me mereces y así te lo digo, así te lo digo.
Risa.
que decías, que por mí morías, que yo era que prendía tu cama. Puedes negarme, pero por las noches ese deseo me llama. Llama, llama, que tu cuerpo da, ya conozco bien tu debilidad. Soy la fantasía que te hace soñar, yo soy fan de ti en la intimidad.
L'associació espanyola contra el càncer junta local d'Hondara i Coba Gospel et conviden a la cinquena edició d'Un Cant a la Vida.
Un concert benèfic a benefici de l'AEC que tindrà lloc el proper dissabte 25 d'octubre a les 19 hores a l'Auditori d'Ondala. Donatius solidaris 6 euros i entrades a la Junta Directiva de l'AEC i a Entaquilla abans del concert.
Una iniciativa de l'Associació Espanyola contra el Càncer, Junta Local d'Ondara i CODA, associació musical, amb el suport de Màxim Sound i la col·laboració de l'Ajuntament d'Ondara. Taula de convidats, perquè tots som protagonistes, a la ràdio La Veu d'Ondara, amb Toni Marí.
Salutacions, bona vesprada. Són les 13 i 8 minuts de la vesprada. Estem en directe a Ràdio La Veu d'Hondara en el 107.4 de la FM. Estàs en el programa Taula de Convidats. El nostre protagonista d'avui serà el psicòleg Vicente Seguí. Amb ell parlarem sobre les crisis existencials en els joves.
Abans que hi vinga als estudis de Ràdio La Veu d'Ondara, nosaltres compartirem temes interessants. Comencem per Abril Laviny i la cançó My Happy Ending.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
It's nice to know that you were there Thanks for acting like you cared And making me feel like I was the only one It's nice to know we had it all Thanks for watching us that far And letting me know we were done He was everything, everything that I wanted
It's so much for my happy ending.
És la 1 i 13 minuts de la vesprada. Estem en directe a Ràdio La Veu d'Hondara en el 107.4 de la FM. Estàs en el programa Taula de Convidats.
Amb nosaltres ja està Vicente Seguí, psicòleg de Més que Salut, un centre que està a Dènia. Ell ha vingut als estudis de ràdio La Veu d'Ondarà per a parlar sobre les crisis existencials en els joves. Ell està amb nosaltres i el saludem. Vicente Seguí, bona vesprada, com estàs? Hola, Toni, bona vesprada, què tal? Gràcies per estar en directe amb nosaltres al programa Taula de Convidats. En primer lloc, Vicente...
m'agradaria que ens comentàres per què...
t'agradaria parlar d'aquest tema. Per què vols parlar d'aquest tema? Mira, Toni, jo crec que és important parlar d'aquest tema perquè últimament és veritat que estic trobant-me prou casos en la meva consulta de gent, de joves, que atreveixen aquesta sort d'etapa i el primer que m'agradaria deixar clar és que això no n'hi ha que prendre com una patologia ni tampoc com un fracàs personal, ni molt menys,
sinó simplement com un moment de profunda reflexió en la vida, en la identitat i de propòsit personal. Acaben la universitat o es presenta durant aquesta etapa entre els vinti poquets i els vinti llargs, de dubtes de quin sentinte la meva vida, qui soc realment i encara que puguen ser preguntes incòmedes són absolutament necessàries per a poder continuar creixent.
Si et sembla bé, Vicente, comencem pel bàsic. A què ens referim exactament quan parlem de crisi existencial en aquesta etapa? Doncs mira, estem parlant d'un moment de la vida en què els objectius o el pla que teníem hem arribat a la fi i arrel d'ahir el jove o la persona no sap molt bé per on pot continuar.
El que parlava abans, el que comentaven, aquí sorgixen aquestes preguntes de quin és el sentit de la meva vida, què he de fer ara, etc. I podem començar ara el de si a sentir aquest agobio, aquesta ansietat que està indicant-nos que alguna cosa no va bé, però que simplement és una qüestió de gestionar.
És interessant aquest enfocament, Vicente, perquè generalment es parla de crisi com una cosa negativa. Sí, i és especialment el canvi de perspectiva que necessitem, Toni.
aquesta crisi en realitat és un temps d'introspecció, és un temps de canvi. És el moment en què els joves comencen a ser adults i es paguen a pensar cap a on vull dirigir la meva vida. Pot ser en aquestes paraules, però bàsicament aquest és el missatge. I això encara que generi incertesa és una cosa que en el fons és tremendament valuosa.
Aleshores, Vicente, diríem que és quasi un pas necessari per a madurar? Jo diria que sí, i és part que el psicòleg Eric Erikson va anomenar la crisi d'identitat com un període en què la persona explora qui és i qui vol ser en el futur. No ho parlem antes, he arribat fins ací, hi havia un pla per a mi, per a la meva vida, i arriba fins ací,
I quan es resol de manera saludable, òbviament condueix a un sentit del jo molt més estable. El problema no és la crisi en si, sinó més bé com decidim transitar per aquesta.
Estem parlant de crisis i la següent pregunta, Vicente, seria la següent. Hi ha fases identificables en esta crisi? És a dir, segueix un patró reconeixible? Sí, les investigacions han identificat diverses fases, fins a quatre, d'acord?
i la primera seria que és una fase en què la persona, el jove, es sent atrapat. Acceptar les primeres responsabilitats d'adultes, com una relació seriosa, jugar un pis, tirar una carrera professional, això pot generar port a no poder canviar, a no poder canviar de rumb, a aquest compromís a llarg plaç, a aquesta estabilitat que potser costa un poquet.
Diries que és com si la portes encara darrere de tu? Exacte, jo trobo que és un poquet aquesta sensació, que després ve la segona fase, que podríem dir, de l'abandonament. Molts joves, normalment, quan passa això, senten una falsa maduresa, ja que acceptar responsabilitats,
però encara no es percibeixen, no es senten realment com a adults. Aleshores, una icida, que per desgràcia moltes canvis solen treure, és trencar amb tot l'establit, canviar de treball, acabar relacions, eixir de casa d'una manera apresurada, etc. I després ve la tercera fase, que seria la solitud, que és quan apareixen sensacions d'aïllament,
però que també és on comença, dins de l'horror i en lo bo, comença l'exploració personal, nous interessos, noves amistats, projectes, i per allà va la cosa un poc. Per tant, diríem que és com una forma de tocar fons
per a poder impulsar-te? Just això, Toni, trobo que ho has dit molt bé, i aquí és on vindria la quarta i última fase, que seria la del nou jo, la reconstrucció d'identitat o evolució de l'entitat. Després d'aquesta reavaluació, de trencar amb tot, de començar a tenir aquest punt de soledat, aquest temps de soledat, emergeix normalment una persona més autèntica, més segura i més orientada.
És important, ja que dir-ho, que sàpiguen que el procés, que tot aquest procés que estem descrivint és una cosa absolutament normal i que sempre té eixida. Vicent, sobre aquest tema que estàs parlant, de vegades us heu trobat en el cas de persones...
que han tingut por de donar abans aquest pas ja sigui per por a perdre la feina encara que no els agradara perquè tenien por de no trobar una altra feina o pel que sigui o no deixar una relació perquè tenien por de sentir-se sols o soles vos heu trobat amb casos de persones que han donat aquest pas i els hauria agradat fer-ho abans
Absolutament. Jo penso que també una de les coses que hem de tenir en compte és que quan arriba aquest moment, quan la persona es nota molt bloquejada en aquest sentit i està veient que no avança, és quan arriba el moment de buscar ajuda professional. Però potser aquests passes que hem donat, poder afiançar-los i fins i tot si no hem donat un pas, que tindre aquesta ajuda, aquesta guia professional que ens ajudi a continuar endavant en l'exploració i en l'avaluació de la situació.
Estem amb el psicòleg Vicente Seguí de Més que Salut, Dènia. Després parlarem sobre Més que Salut i amb ell estem parlant sobre les crisis existencials en els joves.
Vicent, tu treballes per la Marina Alta i notes que aquest fenomen tinga particularitats a la nostra comarca? Jo diria que sí, a la Marina Alta al final tenim les nostres pròpies dinàmiques i d'una banda podríem dir que alguna cosa que ens ha passat a tots els joves que hem estudiat per exemple la presó de trobar una feina de lo teu en un entorn que de vegades és molt estacional o té un teixit empresarial molt concret que potser no s'ajusta a lo que uno ha estudiat
I d'una altra banda, el gran dilema, un dilema que sempre està ahí, que és en què deia a prop de casa, a Dènia, a Xàvia, a Pego, a Ondara, o he d'anar a València, a Alacant o inclús a Madrid per a poder desenvolupar la meva carrera. Este dilema que sempre està molt present. El famós dilema entre la carrera i la terreta. Exacte. Què es fa ahí?
La veritat és que és un conflicte de valors que sol ser prou brutal en els joves i que se senten que han de triar entre la seva ambició professional i les seues arrels, la seva família, etc. I això és normal, és normal que doni una capa d'angoixa existencial i que ens aboque pot ser inclús a una crisi. Se senten atrapats al final, és una cosa que a mi personalment també m'ha passat a la seva edat,
sentim atrapats entre dues versions de si mateixos que apareixen i que aparentment poden ser incompatibles. I això, Vicent, com s'aborda des de la teva perspectiva com a psicòleg? Doncs mira, el primer és entendre que no és una decisió permanent ni definitiva, sinó simplement és una etapa. Molts joves pensen que si me'n vaig és per a sempre o que si em queda estic renunciant a tot,
i la realitat normalment sol ser molt més flexible. Pots eixir, tornar, provar, experimentar. L'important, jo diria que l'important és que la decisió sigui des dels teus valors reals i no des de l'aport i la culpa. Treballar també molt el reconèixer que tots els camins tenen guanys i tenen pèrdues, que si queis a la marinada pots guanyar unes coses i si eixes pots guanyar unes altres.
Òbviament, cap opció és perfecta i aquesta és la clau, i això està bé, l'entendre que no n'hi ha res perfecte, ninguna decisió és perfecta. Al final es tracta, Toni, d'intentar elegir conscientment què valors són prioritaris per a tu en aquest moment de la teua vida.
Sigint també el que estàs comentant, Vicent, molts joves comenten que el més difícil és la sensació que tenen de no saber què passarà, la incertesa constant, jo crec que és una cosa natural i lògic. Què podries dir al respecte? Correcte, això, Toni, és una experiència universal. El nostre servei, al final, està programat per protegir-nos. I, bueno, davant de...
De lo desconegut, òbviament s'activa l'alarma de la por, de l'ansietat, però així precisament està la clau. La incertesa com a tal no és una qüestió d'eliminar-la, sinó més bé de gestionar-la. I per això, ja que una qüestió fonamental és practicar l'acceptació. Acceptar no és resignar-se, que moltes vegades la gent així es confon, pot ser un altre dia ho expliquem en més profunditat, sinó més bé reconèixer que no podem controlar i enfocar...
l'energia en el que no es trai en les nostres mans, sinó més bé en el que sí que està en les nostres mans. La nostra actitud, els nostres hàbits, les decisions que prenim, etc. Per tant, pel que dius, Vicent, es tractaria...
de, per exemple, no tindre totes les respostes, no fa falta tindre les totes, sinó d'estar bé sense tindre les totes. És així? Exacte. Aprendre a van coviure amb la incertesa és, en realitat, confiar encara que no sàpies tot que podràs manejar les coses que vinguin.
l'ansietat en realitat viu en el futur i si passa això, i si passa l'altre i del que es tracta bàsicament és de tornar al present que és el que sí que podem fer ara i això és una ferramenta molt poderosa, aquesta capacitat de dir estar així i ara Has comentat Vicent que és important que aquestes persones, aquestes joves i estes joves també puguen acudir a professionals com tu en aquest sentit
Quan parlem de ferramentes concretes, què pot fer un jove o una jove enmig d'aquesta crisi per a enfortir-se? Jo sí, el que recomanaria, que trobo que és una cosa essencial, Toni, és l'autoconeixement. És explorar-nos, preguntar-nos coses, i arrel d'aquí, quan entenem qui som, reduïs la porta a la incertesa, perquè bàsicament...
El sistema d'alarma està activant-se perquè no sabem què va passar. Si nosaltres comencem a explorar i a obtindre respostes, aquest sistema anaria, bàsicament, reduint-se i tornant a l'estat normal. Tindre un món interior més estable i que, al final, això us permeti gestionar millor l'emoció, inclús quan l'entorn estava a l'assegència.
Mira, una pràctica eficaç, per exemple, podria ser una cosa molt senzilla d'exportar un diari personal. Placar emocions, pensaments, objectius, identificar patrons de coses com les fem. I això ho pareix que no, però va fent que ens dona una línia, va fent que ho reconeguem, que ens veiem a nosaltres mateixa i pot ser important per a poder tindre clars els valors. Una altra cosa, que en un altre exercici sigui molt senzilla que es pot fer,
El clarificar valors, que és una clau que t'ajuda a prendre decisions alineades amb tu, que al final és el que parlàvem antes, l'important. Vicent, una cosa bona del que estàs comentant és que no depèn de ningú més, depèn d'aquesta persona. Això és fonamental. Així entra la responsabilitat emocional amb uno mateix, que bàsicament consisteix a reconèixer que les nostres reaccions són nostres, no de ningú més.
No es tracta de culpar a l'entorn, entenem que podem modificar la nostra resposta i aquesta presa de responsabilitat és precisament el que ens dona empoderament, llibertat i maduresa emocional. Per tant, tot això sona a autonomia, cert? L'autonomia emocional, Toni, implica desenvolupar autoestima,
gestionar les emocions de forma conscient i mantindre sempre que puguem una actitud proactiva. Clar que cal practicar-ho, és important practicar l'automotivació, trobar motius personals per a seguir avançant i també diria que l'autoeficàcia és important. És a dir, creure en la teua pròpia capacitat d'adaptar-te als canvis i de crear un benestar des de tu mateix i no tant des de les circumstàncies.
Pel que comentes, Vicent...
no cal o no és necessari anar de víctima? Justament. No es tracta d'esperar que canviïn les circumstàncies, perquè això ens aboca sempre a tindre més ansietat i a sentir descontrol i més incertesa, sinó més bé el contrari, de construir ferraments internes per poder respondre millor a aquestes incerteses que ens vol presentar la vida. Això és bàsicament el que intentem treballar en consulta i és el pas...
que donem en aquesta etapa de joventut a l'adultesa emocional. T'he dit Vicente, t'he dit Vicent, com preferixes. No tinc manis, com tu preferisques. Seguim amb Vicente, Vicent Segui, psicòleg de Més que Salut, Deni, estem parlant sobre les crisis existencials en els joves. Vicent, posem-nos pràctics. Si un jove ara ens està escoltant i pensa això que està ara contant, Vicent, és el que m'està passant a mi. Sí.
Per on pot començar avui mateix? El primer que jo li diria és que es planteja i es qüestiona els pensaments, els possibles pensaments catastrofics que puga tindre. Preguntar-li si les idees que té es basen en fets o en ports. Si el que jo estic pensant que va passar ja ha passat o simplement és una cosa que podria passar.
Una altra cosa que podria aconsellar és mantindre's actiu, establir rutines, fer exercici, emprendre xicotets projectes per a no ocupar tant de temps amb aquests pensaments negatius o catastrofistes. És a dir, llevar-li un poquet d'espai a aquests pensaments. I, per últim, reconsultar-te amb persones que et comprenguin, converses compartides, amb gent que potser estigua com tu, que puga entendre't. És important...
Jo sempre dic expressar-s'hi parla amb la gent, però amb gent en la que tu sàpigues que pots parlar. No hi ha de ser que te solten dos comentaris i el deixin pitjor del que estàs. Això també és important. I sobretot, si veiem que no arrenquem, com hem dit abans, no tindre ningú aport de buscar ajuda professional, perquè és una qüestió en la qual poden ajudar-nos i és completament solucionable. Per anar tancant, Vicent, com siguis enfortit de tot el que has comentat?
Jo penso que entenem, Toni, que construir una identitat adulta no significa tindreu tot baix control, no significa tindreu tot en ordre, perquè això realment poquetes voltes en la vida passa, són realment moments puntuals. Jo penso que significa que decidir per tu mateix en base als teus valors, encara que moltes voltes el camí no siga sempre clar o no siga 100% el que a mi m'agradaria...
És més això, suposa, jo trobo, acceptar les pròpies contradiccions, les pròpies emocions i comprometes amb uno mateix que aquest és el camí que vols seguir i que no serà ni bo ni roïn, serà el que jo he triat i amb això conviure.
És a dir, que més que buscar estabilitat es tractaria d'aprendre a moure's amb ella? Més bé amb la inestabilitat, podríem dir. Buscar una estabilitat està bé, però això realment, com diem, mai arribarà a una estabilitat que siga 100%, sinó el que hem de fer és aprendre a moure'm els dins de la inestabilitat. La crisi, al final, no té a veure com a una cosa destructiva, sinó com a una cosa transformadora.
encara que sé que això quan un home està en un moment complicat és difícil de sentir però al final hi ha que travessar en aquest procés amb consciència i normalment si ho treballem bé posicirem d'una manera més sòlida i més autèntica amb qui nosaltres som i amb qui volem ser
Vicent, un missatge final per als oients que estiguin enmig d'aquesta etapa, què els diries? Doncs els diria que recorden que això passarà, que no estan perduts, sinó que estan creixent, sobretot, i que cada crisi és una oportunitat per a conèixer millor, redefinir prioritats i construir una vida més coherent amb el que una vol, que el pla arribava fins a sí i que ara simplement he de fer un altre pla i continuar complint.
I una curiositat, Vicent, sobre aquest missatge i sobre tot el que has comentat al llarg d'esta entrevista. Creus que també pot servir per als pares i mares de cara a ajudar el seu fill i filla que estigui passant per a aquesta etapa, per a aquesta crisi?
Sí, Toni, jo crec que és una pregunta molt bona i molt coherent. Per supost, jo pense que sí. Com dient abans, el tema de conversar, d'expressar-se, és important saber també sostindre la persona, saber sostindre el jove que està transitant aquesta etapa cap a l'adultesa,
I saber fer-ho d'una manera adequada i coherent. En el cas que no es sentin preparats o veient que no estem fent tot bé, jo crec que el seu és una recomanació professional. O ve per a desenvolupar ferramentes els propis pares, o ve per a que el xicó o la xicona pugui buscar ajuda.
Però sí que és una qüestió important, jo diria sobretot remarcar, saber sostindre quan la persona es troba en aquest punt. No és una qüestió tan fàcil, perquè al final tots hem passat per ahir, no és tan fàcil com dir tira avant i ja està, sinó a voltes més saber escoltar que no pas donar solucions concretes a la situació.
Moltes gràcies Vicent per ajudar-nos a mirar la crisi des d'un altre lloc. Abans d'acomiadar-nos voldria aprofitar la teva presència perquè ens parles de Més que Salut Dènia. És un centre que està a Dènia i allà la gent que pot trobar. Més que Salut Dènia és un centre multidisciplinar.
que ens agrada donar un enfoc integral a la salut de la persona i podem trobar psicologia, podem trobar fisioteràpia, entrenament a nivell esportiu, enfocat sobretot a tema de lesions i tema de salut i nutrició també podem trobar. Trobo que és un servei integral complet on la persona pot sentir-se recollida i recolzada per totes les necessitats que puga tindre.
Tota persona interessada a acudir a este centre pot posar un cercador més que Salut d'Ènia i automàticament apareixerà adreça, pàgina web, etcètera, etcètera. Telefons de contacte, e-mail, tot. Fantàstic. Vicent, moltíssimes gràcies i espera i desitja que puguis vindre pròximament per ací.
per a parlar d'algun altre tema relacionat amb el teu dia a dia. Doncs arrepleguem la invitació, Toni, i segur que ens tornarem a parlar. Moltíssimes gràcies, Vicent, i fins pront. Nosaltres continuem en el programa Taula de Convidats, escoltarem en este cas a Suet i el tema Dancing with the Europeans.
Fins demà!
Fins demà!
Estem escoltant Dancing with the Europeans de Suet. Arribem a la fi del programa d'avui de taula de convidats. Hem estat amb el psicòleg Vicente Seguí. Amb ell hem parlat sobre les crisis existencials en els joves. Nosaltres tornarem demà en directe a partir de les 8 del matí amb el programa Bon Dia Ondara. Sintonizes ràdio La Veu d'Ondara, la teua ràdio.
Taula de convidats. Perquè tots són protagonistes. A la radio La Veu Dondara. Amb Toni Marí.
Just my eyes Walking through a dream I see you
Bona nit.
Bona nit. Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Ràdio, la veu d'Hondara. Sempre entro.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
It's amusement never ends. I wanna be a sledgehammer. Why don't you call my name? Or let me be a sledgehammer.
You're Sledgehammer Why don't you call my name? You'd better call the Sledgehammer Put your mind at rest I'm gonna be The Sledgehammer Just a mean eye test in morning
Fins demà!