les seves conductes com a impulsos inevitables. Posar nom a les violències masclistes és imprescindible per identificar-les i trencar amb aquesta cultura de la violació.
Això és el que fa el Diccionari del consentiment del termcat, una terminologia en revisió constant que va més enllà de tenir cura de la nostra llengua. Aquest és, doncs, un Paraules Habitables especial, en què ens posem seriosos i que volem dedicar a Giselle Pellicot, aquesta dona que diu que no vol ser valenta, però que intenta canviar les coses amb una fortalesa infinita. Per posar-li veu, en català, ens ha ajudat la periodista Neus Bonner.
Vull que les dones que han patit violència sexual diguin la senyora Pelicó ho va fer, nosaltres també podem fer-ho.
Sandra Quadrado Camps. Els termes són necessaris perquè moltes dones puguin identificar que allò que els ha passat és un delicte sexual i que es pot denunciar. Allò que s'està descrivint et ressona i t'adones que allò és el que t'ha passat a tu i que resulta que aquesta definició el que fa és visibilitzar un delicte sexual. Sovint necessites que algú hi posi paraules. No!
i sovint acostuma a ser una altra dona. Posar nom a les violències contra les dones i creure en l'impacte de les paraules és un dels primers passos per trencar el discurs del patriarcat. Per això vam crear al diccionari aquesta terminologia del consentiment sexual. Calia posar nom als delictes sexuals, calia tenir una veu pròpia i calia dir prou.
Cultura de la violació no vol dir res més que això, responsabilitzar la víctima d'una agressió sexual, que allò que t'ha passat t'ho has buscat tu. Sancions socials que s'assumeixen per una masculinitat hegemònica patriarcal i que responsabilitza la víctima d'allò que li ha passat. Vas anar a casa d'aquesta persona, se't va violar, doncs ja t'ho havies buscat.
Portaves uns pantalons apretats, et van tocar el cul, dona. Laura Gallego Marfà. Però és que més fins i tot en el cinema, la literatura, coses que s'han romantitzat, com per exemple petons robats, i tota aquesta idea de si et diu que no és que realment és que sí, perquè realment sí que vol, però s'està fent la dura, tot això al final ha creat aquest imaginari que realment la dona vol.
no té l'opinió prou formada o l'entitat per dir que no, sinó que realment s'està fent la difícil. Per tant, tot això justifica que tu creuis la línia d'agressió sexual perquè, al final, infantilitzes la dona, assumeixes que no sap què vol i, per tant, tu li has de dir què voldrà i el que vol, evidentment, és mantenir relacions sexuals amb tu. Però això, des de sempre, s'ha anat validant a través de la cultura, per això també és cultura de la violació...
És el que Barbara Kruger deia que els nostres cossos sempre han estat al camp de batalla.
Tot aquest discurs de la cultura de la violació s'ha normalitzat. Que tots aquests delictes afectin majoritàriament a les dones no ens sorprèn, perquè és un relat que al final s'ha adquirit com a socialment normal. De la mateixa manera, com tu deies, Laura, en la literatura i el cinema, quan hi ha una violació, normalment en el cinema la víctima és una dona. Aquestes experiències són situacions que compartim i que...
al llarg dels segles hem arribat a minimitzar. Ho hem vist tan representat a tot arreu i ho hem experimentat tant que ens sembla que l'espai destinat a les dones és per defecte el de la víctima. I per això aquest és l'espai que cal trencar.
Un exemple paradigmàtic de cultura de la violació també és que en obres literàries o de cultura en general, una violació sigui l'estimulant de l'evolució del personatge d'una dona. És a dir, una dona potser comença la pel·lícula o la sèrie sent molt fleuma, llavors la violen i llavors s'empodera i és la millor. Això és violentíssim i realment és cultura de la violació amb totes les lletres, però ho hem assumit i ens sembla una trama normal en la majoria d'obres.
Un violador no és només algú amb qui topes en un pàrquing fosca a la nit, també en trobes dins la família, entre els amics.
Tota aquesta onada de testimoniatge ens ha servit també per desmitificar la idea del maltractador com a monstre, com un violador anònim que t'espera en una cantonada. Els maltractadors formen part del nostre entorn, sovint aprofiten l'espai de vulnerabilitat d'un entorn amable per exercir la seva manipulació.
Aquesta manipulació pot desembocar en una violència en diferents estadis i tots aquests delictes els tenim també recollits en el diccionari. Pot esdevenir una violència psicològica, pot esdevenir una violència econòmica, vicària, quan es vol fer mal als fills per, en últim terme, voler fer mal a la dona...
en una violència sexual. La qüestió és que també els violadors moltes vegades no són ni conscients que allò que fan és una agressió sexual, perquè justament la cultura de la violació el que fa és justificar tot un seguit de conductes que realment són de violència sexual cap a les dones, però s'ha normalitzat fins a tal punt que sembla que les dones, si...
fan X coses i ja deuen sexe en aquesta persona. Per tant, que t'agradeixi sexualment realment és com que t'ho has buscat. Tot això és el que ens ensenya la cultura de la violació i el que s'ha anat legitimant durant tants anys. Per això és important ara posar-hi paraules, explicar què és i així anar descapdallant una mica tot aquest...
garbuix de rols que s'han creat i que justifiquen que hi hagi violència sexual i per això també és molt habitual que n'hi hagi dins la parella mateixa perquè o l'home no és conscient realment que està fent una agressió o li és igual perquè realment tot el seu entorn i tota la socialització que ha tingut justifica que hi hagi aquesta violència sexual cap a la dona.
Per això la importància de tenir ben definit un concepte com el consentiment, que ara actualment a França, arrel del cas Pellicot, és un debat, perquè no hi ha aquest concepte en el Codi Penal. És el que deia la Laura, no s'ha d'oblidar en cap cas una cosa bàsica, que qualsevol pràctica sexual ha de ser consensuada i consentida.
i que el fruit d'aquest acord sempre ha de ser conscient, les dues persones han de ser conscients i han de ser lliures de concretar les circumstàncies d'aquesta pràctica. Per tant, si tu no ets conscient, doncs perquè t'han administrat uns fàrmacs, la submissió química, aquest terme també el tenim al diccionari, que seria el cas de la Giselle Pelicot, doncs no pots haver consentit.
perquè no eres conscient. Per tant, és una de les premisses bàsiques en les quals es pot comprovar que no hi havia consentiment. I una altra de les qüestions fonamentals i que convé recordar infinitament és que una dona té dret a canviar lliurement d'opinió quan vulgui. El consentiment per participar en una pràctica sexual es pot revocar en qualsevol moment.
em diuen que soc valenta. Ser valenta és llançar-se al mar per rescatar algú. Jo només tinc voluntat i determinació per intentar canviar la societat. Durant massa temps se'ns ha volgut encasellar en la zona de víctimes com si no hi hagués opcions de sortir d'aquí mai més. Actualment es parla de supervivència, de supervivents i és aquest el terme que volem fer èmfasi i serà un dels
termes que també introduirem en el diccionari Sí, perquè tenim tots la idea de víctima com un agent passiu que ha rebut una violència i en canvi el terme supervivent té un punt d'apoderament de la dona que ha passat que efectivament ha rebut una violència i ha estat víctima d'una violència però a partir d'un procés de reparació i de restauració del dany acaba sent una supervivent i quan acaba de passar tot el seu procés per assumir la violència que ha rebut és una supervivent i és una manera de també reivindicar
que sí que s'ha passat per una violència, però que igual que es té la sensació que si has estat víctima de violació, d'una agressió sexual o de maltractament, ja mai més tornaràs a ser la mateixa persona i per sempre més seràs una víctima, el fet de parlar de supervivents i això que dèiem, de posar paraules, les vivències de cadascú, permet que les persones que han estat víctimes continuïn la seva vida i que la seva vida és...
Pràcticament la mateixa que abans que han passat aquest episodi de violència, és a dir, que aquesta violència no determina la vida d'aquesta persona a partir d'aquell moment. I per això és molt important també el pas de víctima a supervivent, que parlàvem de la reparació, que també és un dels termes que inclourem en el diccionari, que és tot el conjunt d'accions fetes pels diversos agents que s'involucren en l'atenció a una víctima de qualsevol mena d'agressió masclista,
a restablir aquests àmbits de la seva vida que s'han danyat. És a dir, justament, a passar de ser víctima a supervivent i hem de passar pel procés de reparació.
Com ha pogut l'home perfecte arribar fins aquí? Com has pogut deixar entrar aquests estranys al meu dormitori? Has escollit la profunditat més fosca de la naturalesa humana. Sóc una dona totalment destrossada i no sé com em recomposaré d'això.
El diccionari del consentiment tenen a veure amb les masculinitats, no masculinitat en plural, sinó diverses masculinitats, perquè al final no tots els homes segueixen el mateix rol de masculinitat, però sí que n'hem trobat tres molt definides, que són la masculinitat hegemònica, la masculinitat fràgil i la masculinitat tòxica.
Anem per parts. La masculinitat hegemònica és com la contrapartida de la feminitat hegemònica i serien tots els rols que tots tenim al cap quan pensem en masculinitat, és a dir, més control de les emocions, seriositat, la part aquesta més de racionalitzar per contra del que s'associa a la feminitat, que és la part més emocional, que tot això evidentment està construït pel patriarcat.
Després, la masculinitat fràgil són les reaccions defensives que tenen alguns homes justament quan senten que se'ls qüestiona la masculinitat hegemònica o que passa alguna cosa que diguéssim que amenaça entre cometes la masculinitat. I aquí un exemple paradigmàtic que sobretot hem vist molt...
Aquests dies, amb el cas de la Giselle Pelicot, sobretot, és una frase que en anglès és notalment, que en català ho podríem traduir com no tots els homes, que són aquestes reaccions que tenen els homes quan hi ha un cas d'aquests que diuen, ep, però no tots els homes som així. I és l'actitud aquesta defensiva en com d'empatitzar amb les dones, de posar-se l'escut i dir no tots...
Fem això, que és aquest no tal ment, que després el moviment feminista ho ha digerit i ha allargat la frase per no tal ment, but always a ment. És a dir, no tots els homes, però sempre és un home. I després el tercer tipus de masculinitat, que és la tòxica,
és agafar tots els rols aquests de la masculinitat hegemònica i portar-los a l'extrem amb actituds violentes, misògines, homòfobes normalment i més masclistes encara i més portades a l'extrem, que també és un tipus de masculinitat que malauradament veiem molt i que també està relacionada amb això de trencar objectes, de cridar i de fer com una demostració de la masculinitat molt extrema.
Aquestes masculinitats tòxiques tenen uns paràmetres que nosaltres hem analitzat, hem estat estudiant abastament durant molt de temps, amb moltíssimes fonts, amb especialistes, i ens trobem que hi ha uns rols que sempre són uns paràmetres comuns, un dels quals, per exemple, és que sempre hi ha una mena de companyia masculina a una camaraderia que, en lloc de mostrar una empatia en pla, ostres, ja n'hi ha prou...
Doncs no veiem homes a les xarxes compartint aquest ja n'hi ha prou. En canvi, sí que veiem a xarxes, sobretot a xarxes, molts exemples d'aquestes sancions socials marcades en la cultura de la violació que es dirigeixen contra les víctimes i no contra els autors d'aquestes conductes. Quan et violen hi ha vergonya.
Però aquesta vergonya no és per a nosaltres, és per a ells. Un d'aquests termes que era necessari és el de terror sexual...
que de fet és un terme que va encunyar la politologa Néria Barjola, el llibre microfísica sexista del poder, en què analitzava com es va tractar el crim del càcer als mitjans de comunicació. I el terror sexual és l'actuació masclista que pretén atemorir, alliçonar i controlar les dones mitjançant la difusió d'un relat manipulat sobre el risc de patir agressions sexuals quan tenen conductes que no encaixen amb els rols fixats pel patriarcat. Què vol dir? Que quan les dones fem alguna cosa que no és llegida com...
...portar-se bé, per exemple... ...sortir de festa, a veure... ...es crea un relat... ...que avisa de les conseqüències... ...que pots tenir si fas això, per exemple... ...vam tenir un exemple molt clar... ...fa un parell d'anys, a l'estiu... ...amb les punxades que hi va haver a les discoteques... ...que també és un terme que inclourem... ...en l'actualització del Diccionari del Consentiment... ...que és la punxada química... ...que és punxar alguna mena de droga... ...a les víctimes, tot i que en aquell cas... ...es va veure que no s'injectava res...
Per tant, era un cas paradigmàtic de terror sexual perquè l'objectiu bàsic era atemorir les dones i que no sortissin de festa o que no vagessin o que els fes por fer alguna cosa que pogués portar-les a ser agredides sexualment. Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb el TermCat,
T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Sábado 17 de enero, gran festival de coros rocieros en el Casal Municipal de Torre de Embarra. A partir de las 7 de la tarde os esperamos entrada gratuita con los coros rocieros de Splay de la Yen Grande, Torre de Embarra. Coros rocieros de la Casa de Andalucía de Tarragona y Provincia.
También nos acompaña el coro rociero La Flor de San Pedro San Pablo y también coro rociero de Cuní y coro del Paz del Panadé. Todo esto dirigido y presentado por Emilio Giralde, Mónica Ruiz...
Ana Ortega, y como no, tenemos también la gran compañía de la directora de la Ràdio de Torredembarra, Raquel Martínez. Entrada gratuïta. Continguts en xarxa.
L'alimentació no és només una qüestió de pes. Menja la vida amb My Nutritionist, Naila Martínez.
Menges la vida, My Nutritionist, Naila Martínez. Benvinguda a una setmana més. Com estàs? Hola, Fili. Doncs bé, de celebracions, no? Celebracions, acabant l'any, comencen el nou, aquell moment de fer balanç. Tu fas balanç dels anys? Jo faig balanç, sí. Moltes vegades m'ajuda les fotografies que tinc. M'agrada molt fer fotos i vídeos i sempre faig com un recopilatori que a vegades el penjo a les xarxes i a vegades no, a vegades el faig per a mi.
I m'agrada fer un balanç de com vaig començar l'any i on estic ara. I això em fa aterrar una mica amb tot el que he aconseguit aquest any, a vegades sense proposar-nos res. Clar, perquè la vida passa mentre fas altres plans, això de John Lennon. I és així. Déu-n'hi-do quin any 2025 de vertigen que has tingut. Ja fa molt de temps que tens uns anys cada vegada més. Però no ho sé, estàs al hype ara? Es diu així? Hype? Hype?
Sí, pot ser, pot ser que estigui... No, encara més a escalar, s'ha d'escalar més encara. Sí, però mira, l'altre dia, l'altre dia deia, ostres, no soc conscient de quan arribo amb una cosa que t'has plantejat i no ets conscient i és com acabes i és a... Vinga, següent cosa, no? I després també arribar i pensar que no ha estat perfecte.
Clar, o sigui, has fet alguna cosa, no? I sí, vale, ja ha arribat i no ha estat perfecte. És que no existeix. Quan moltes vegades el fet d'arribar-hi ja és un èxit, no? Moltes vegades no, sempre. Ara ja estic en un moment de la meva vida que la filosofia és si està fet i està acabat, està bé. Exacte.
Hi ha una corba, que és la corba del perfeccionisme, ara no sé d'en qui és, perdoneu-me, perquè no sé d'en qui és, però diu que l'excel·lència és allò que has pogut arribar amb el menys temps possible, i que a partir d'allà...
Ja està, o sigui, ja has pogut arribar, no?, i ho has fet, i ho has fet amb el temps que tu has tingut disponible, i ja està perfecte, perquè si esperem que estigui perfecte mai ho estarà, no?, perquè sempre hi veurem, nosaltres evolucionem i sempre hi veurem errors, no?,
Un any on, per exemple, el programa Nereu ha estat creixent d'una manera increïble. Has estat fent una xerrada a l'OMS, en el marc de l'Organització Mundial de la Salut, parlant també del programa Nereu i de l'alimentació saludable per a l'entorn familiar i social. Estàs fent el doctorat...
Allí estàs, sí. Bé, has tornat a donar classes a la universitat. Què més? He escrit un llibre. He escrit un llibre. He continuat, no?, estant, doncs, també al peu del canó de la maternitat, que també és important, no?, que cada any que passi, doncs, hi ha canvis, no?, en els nens i nenis i, per tant, també és important adaptar-se a aquests canvis. Passes consulta. Passes consulta. Continues fent tota la teva divulgació. Ara estàs fent un recorregut, que jo encara
crec que no l'he acabat de fer i ser conscient de cada pas que he donat i que sí que és cert que em continuaré donant perquè sóc així, sóc una inconformista i sempre penso que sempre es poden fer coses per millorar, sobretot per millorar la salut de la població i les continuaré fent. I aquest any, doncs, ja hi ha, el 2026, ja hi ha propostes i fites a les que arribar. A vegades, doncs, hem d'esperar perquè el temps, no?, doncs,
Hi ha les burocràcies i aquestes coses, però sí, continuem fites per aquest 2026. Quedem-nos un moment a la Mesa sin pressions del llibre, que ha sigut també una novetat d'aquest final d'any, del final del 2025, i que podem aconseguir en prebenda fins al febrer aproximadament. El podem aconseguir a través de dashbook.es i també a través del perfil de Mai Gionet Baix Nutricionist, el teu perfil d'Instagram.
I se n'han de vendre 150 i els 150 que es venguin, a més a més... És una passada. És molt xulo. És que és molt xulo això, però qui compri el llibre sortirà el seu nom. Per la protecció de dades aquí a Espanya només hi pot anar el nom.
Però hi haurà el vostre nom, el nom que hagueu posat de la compra, hi haurà el vostre nom com a persona o com a agraïment de poder publicar realment el llibre. Així que ja d'entrada, gràcies a tots i totes els que ja l'hau comprat i gràcies a tots aquelles que el comprareu i que fareu possible aquest projecte que...
que al final l'objectiu d'escriure aquest llibre és ajudar les famílies, poder tenir en un sol llibre una guia d'acompanyament en l'alimentació per generar zero pressions a la taula, que el moment de taula...
que aquests dies ho estem vivint, que són moments de compartir, d'estar en família, de ser un plaer, o així hauria de ser que continuï sent-ho tot l'any també. O sigui que qualsevol moment en què seiem a taula tots junts, que sigui un moment de plaer.
Ai, que xulo. I nous reptes per al 2026 pot ser un dels reptes que ens podem fer totes i tots, segur que tindran algun, a veure amb l'alimentació, però d'aquesta manera, no?, sin pressiones, millor. Sí, jo us proposaria com a repte menjar lliures. I qui no m'ha escoltat parlar de què és menjar lliure és, doncs això, menjant sense plantejar-nos res sobre el menjar, simplement gaudir-lo...
o no, perquè a vegades hi ha aliments que no estan bons, o preparacions, que si fem aquest treball de ser conscient del que estic menjant, doncs a vegades li donem massa valor a productes o aliments que realment no el tenen, si fossem més conscients. Llavors és això, gaudir del menjar, compartir moments a taula, crec que...
Això sí que he fet una reflexió que tant, i és que cada cop més relaciono el menjar saludable amb el menjar tradicional, tant a la cuina com en el compartir moments a taula, i el deixar de banda l'individualisme i el menjar sols, sempre que puguem, doncs compartir un moment de junts, un àpat junts, crec que és importantíssim per una bona alimentació, una alimentació saludable.
De fet, jo també estava fent la reflexió que menjar lliure vol dir, prèviament, tenir tota la informació. És a dir, tenir la informació del valor nutricional dels aliments, saber què estem ingerint i com ens afectarà el nostre organisme. És a dir, per menjar lliure, primer hem d'aprendre, hem de saber, perquè si no, no estem fent una llibertat, ho estem fent amb la pressió social, amb la indústria, la publicitat, tota la indústria alimentària, diguéssim, ho estem fent...
Guiats per uns altres. Totalment, Pili, perquè quan parlo de menjar lliure és que quan tu compres un producte, quan agafes un producte al supermercat, doncs que sapiguis què és el que estàs menjant, no? O sigui, menjar lliure és que jo puc agafar unes galetes i me les puc menjar, però també me les he de menjar sabent què estic menjant, no pensar que perquè hi ha una... Etiqueta aberta.
Etiqueta verda, o perquè hi posa bio, o perquè hi posa ecològic, ja estic menjant alguna cosa més nutritiva per al meu cos. No és així. Vol dir això que no me la puc menjar? No. Si t'agrada, menjat-la. Això és menjar lliure. Però sent conscient del que estic menjant i com això afecta el meu cos. I a vegades, doncs, sempre hem d'intentar menjar...
Aliments que siguin nutritius per al nostre cos, però la nostra ment també necessita menjar. I llavors, a vegades, hem de menjar aquests productes per sentir-nos millor. I no passa absolutament res. La qüestió és aquesta, és saber què és el que estic menjant, com afecta el meu cos, ser conscient i gaudir-ho i no sentir-me malament després.
La setmana passada parlaves del bombó, perquè si tu saps què és el que estàs menjant des del coneixement real, segur que no et menjaràs un munt de galetes o un munt de patates, ho faràs segur perquè saps que no és bo per tu. Sí, i sent conscient vol dir, vaig a posar un exemple, Pili, a mi m'encanten les patates de bossa, els xips de bossa, m'encanten.
I jo, moltes vegades, doncs, em ve de gust, i a casa sempre n'hi ha, no sempre em menjo, però el dia que em ve de gust, doncs, no obro la bossa, m'ho menjo de la bossa de peu corrent i sense saborejar, no? Si m'agrada, què faig? Gaudir-ho. Per tant, ho fico en un bol...
m'assento, me'n menjo una a una i a vegades estan ràncies i les deixo. No me les menjo perquè ara me permeto menjar patates. No, jo volia gaudir-ho i ara això no me fa gaudir perquè no estan bones, estan ràncies. Per tant, deixo de menjar i s'ha acabat i un altre dia ja ho gaudiré. O sigui, ser conscient i donar-li el valor que realment té aquests aliments per nosaltres. No menjar-los perquè simplement ara li hem donat permís a la nostra ment.
supernecessari a la Mesa S'Impressiones. Com dèiem, el podem aconseguir a través de Dashbook.es i a través de MyInviceNutricionist. I a més a més, si et seguim a MyNutricionist, trobarem mil també inputs per alimentar-nos millor, per fer aquesta alimentació més conscient. I a més a més, Pili, vull afegir que, tot i que el perfil sembla que està enfocat als nens i nenes, al final són accions que són per nosaltres també com a adults. I tant, i tant.
Naila, que vagi molt bé, que tinguis molt bon any. Igualment, a tot i tot.
El coneixement sobre les plantes medicinals és un llegat que no s'ha de perdre. Prové dels orígens de la humanitat i actualment és ben migent i necessari. Per això no et perdis el camí de les herbes amb la biòloga Alicia Herrera, un camí de natura, màgia i medicina que en seguir-lo ens porta a la descoberta dels sentits i sensacions.
Sintonitzes Ona la Torra.
Cada setmana, les millors estrenes, els retorns més esperats i les recomanacions del més destacat a les cartelleres digitals. Tot el que vols saber del món de les sèries de streaming, a l'En Sèrie, a la teva ràdio local.
Famílies, sóc Andrea Vidal, consultora en criança conscient i amb mirada sistèmica, i al programa Coses de Crios tenim l'objectiu d'acompanyar-vos i inspirar-vos en la criança dels vostres fills. En cada capítol us proposo posar-vos les ulleres
per a veure més enllà del que podem apreciar a simple vista la vida quotidiana en la nostra criança. Podeu escoltar coses de crios cada setmana a la vostra ràdio local.
Cada setmana des de Perifèries us convidem a viatjar a través de les músiques d'avui i de sempre. Això va de creativitat.
Un món de curiositats, experiències, somnis i realitat. L'artista Roser Martínez ens convida a volar pel seu imaginari i ens inspira a veure el món amb un top d'imaginació i humor.
Sintonitzes Ona La Torre, 107.0 FM i ona-latorre.cat. Notícies en xarxa.
Bon dia, són les 10 per l'Arnau Vilà. A hores d'ara es concentra el gremi de la pagesia a diversos punts del territori en protesta per l'acord amb Mercosur. Precisament, un dels punts de concentració és a GURP, a Osona, on ahir tenim el Marcel Puig del 9FM que ens amplia la informació. Bon dia, Marcel. Bon dia, doncs, sí, aquí al polígon de GURP comença a haver-hi moviment de cotxes i de pagesos davant de la nau de Gepork, al costat de la C25, sumant-se a aquestes mobilitzacions que organitzen Revolta Pagesa per avui dijous. Veiem ara mateix
amb 4 o 5 camions, 4 o 5 tractors, més una desena de cotxes per exigir que la Unió Europea no signi l'acord amb Mercosur, mercat de comú de països sud-americans, i denunciar l'incompliment dels compromisos que va assumir el govern en els acords de Cervera amb el gremi de la pagesia. Des de Revolta, enteren que l'acord amb Mercosur permet l'entrada massiva de productes agrícoles i remaders produïts amb productes i normes que aquí estan prohibits. També denuncien
que a dia d'avui no s'han materialitzat la majoria de compromisos assumits pel govern amb el gremi de la pagesia. Per aquests motius, a part d'aquí a Gurb, també s'han convocat altres concentracions al port de Tarragona, a les carreteres N230, al Ribagorça, IA2, a Fundarella i al Coll Llanes. Gràcies, Marcel. Bon dia. Bon dia.
I en aquest sentit, els pagesos han reobert la circulació de vehicles per la Nacional 2, però no hi deixaran passar els camions. Així doncs, la via queda obert del pas només de vehicles. Una decisió que s'ha pres en una assemblea que ha fet la seixantena de persones concentrades a l'APSAT en el marc d'aquestes protestes per l'acord amb Mercosur.
I el govern espanyol i l'Església Catòlica han assolit un acord per a la reparació i reconeixement de les víctimes d'abusos sexuals. Se'ns ha informat l'executiu, el ministre de la Presidència, Félix Bolanyos, ha tancat l'acord amb la Conferència Episcopal Espanyola i la Conferència Espanyola de Religiosos sobre el sistema de reparació a les víctimes en l'àmbit de l'Església, per a les quals ja no és possible la via judicial.
I Pedro Sánchez i Orel Junqueras escenificaran avui l'acord per al nou model de finançament per a Catalunya. El president del govern i el líder d'Esquerra es reuniran a les 11 a la Moncloa per tancar els serraïs d'un acord que permetrà que Catalunya rebi uns 5.000 milions d'euros més. El govern català està convençut que el nou sistema millorarà molt el finançament català, un model que Junts rebutja, ja que els de Carles Puigdemont només avalaran un concert econòmic.
Des del Partit Popular, tirien l'acord de compra de vots mentre que el govern espanyol el defensa i s'afanya a matisar que beneficiarà totes les comunitats autònomes ja que els donarà més recursos econòmics. I l'atenció sobre Groenlàndia després de l'atac dels Estats Units a Venezuela ha centrat la primera reunió del Consell de Ministres de l'Any. El govern espanyol ha reclamat a la Unió Europea una resposta unitària a les amenaces de Donald Trump d'anexionar-se per la força a l'illa àrtica. I fins aquí les notícies en xarxa.
Aigua freda, aigua múrcia, dues aigües, evidentment són noms de pobles que es deuen a l'aigua. Són els anomenats hidrotopònims i el mapa de Catalunya n'està ple. No podem dir que sigui l'element majoritari que donen nom als municipis catalans, però bé, sí que és un cas freqüent. Albert Urull, expert en toponimia de la Universitat de Lleida, quines fórmules adopten aquests noms?
Hi ha noms que són directament l'aigua. N'heu posat a la introducció alguns exemples que és aigua més algun complement. És a dir, per exemple, tenim els típics aigua freda, el cavall entre el Vallès i Osona, o aigua tèbia, el conflent, o aigua viva, que n'hi ha dos, el Gironès i el Mataranya, la França de Ponent. O després, formes concretes d'aigua. Per exemple, són ben evidents, no sé, la població del Mollanès dita l'Estany, o la població de Cerdanya dita riu,
o la població del Tarragonès, que és la Riera, la Riera de Gallà. Per tant, l'aigua corrent o l'aigua estancada, tipus llac, estany i llacuna, són freqüents.
I la gràcia és que, coneixent el nom del poble, fins i tot ens podem imaginar quina mena de recurs natural hi ha en aquella zona. Sí, sí, sí, clar. Per exemple, on hi ha aigua viva, doncs un lloc on l'aigua, per l'indret eurogràfic per on passa, doncs va més de pressa, va més corrent, no? I on sigui el lloc dit aigua freda, doncs perquè allà l'aigua devia tenir unes característiques especialment fredes, no? O al revés d'aigua freda, en aquest cas sense la paraula aigua, però...
I és implícita les poblacions, com a mínim quatre, dites caldes, caldes de Montvull, caldes de Malabella, caldes de Boío o caldes d'Estrac, també he dit en diminutiu caldetes. Caldes és aigües caldes, caldes, evidentment molt calentes. I certament en tots aquests llocs, no és gens casual, hi ha menantials d'aigua que surt calenta, realment calenta, i també, per tant...
en alguns casos des de molt antic, des de l'època dels romans, i s'ho aprecia ben molt, doncs banys termals, etc. Avui el 4 got és la distribució de les activitats humanes en relació a l'aigua i copsarem que no sempre hi ha un equilibri. L'accés a una font o un cabal important ha estat i continua sent motiu de disputes i de tensions. De fet, han desaparegut pobles sencers engolits per embassaments. Avui ens hi referirem, però sobretot ho farem per conèixer
infraestructures que en un moment determinat semblava que s'havien de desplegar i que al final no van prosperar i que van quedar en un calaix. En aquest episodi del Quatre Gotes mirarem força al sud del país. Quatre Gotes
Comencem el camí cap a Emposta. Avui volem parlar del riu Ebre, però abans pararem a Vilaseca. Ho farem a la Facultat de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili per parlar d'organització del territori. Fem una cosa. Mentre no hi arribem, dibuixem en quatre paraules el mapa de Catalunya.
Catalunya es divideix en dos àmbits de gestió de l'aigua. Si tracem una línia imaginària de nord a sud, la part occidental pertany a la conca de l'Ebre i la part oriental, tocant el Mediterrani, a les conques internes. Aquesta última unitat, on hi viu el 92% de la població, suposa el 40% del consum d'aigua del país.
La conca de l'Ebre, molt menys poblada i que aglutina bona part de la producció agrària, concentra el 60% del consum. També és on hi ha més disponibilitat d'aigua. A les conques internes, la distribució dels consums és força equitatiu entre l'ús domèstic i el de les activitats econòmiques.
No en totes les comarques es manté l'equilibri. Si el barcelonès el 68% del consum és dels habitatges i les zones comunitàries, el tarragonès el consum industrial i d'altres negocis supera el 76% de tota l'aigua consumida. I una dada més. Segons els registres de l'ACA, la meitat del recurs hídric dels municipis catalans prové dels seus recursos propis, rius, pous o mines.
Ens imaginem el mapa de Catalunya? El teniu al cap? Respon l'accés a l'aigua com està configurat el territori català? Les poblacions, les activitats econòmiques... Avui busquem resposta a aquestes preguntes amb el professor de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili, l'Òscar Saladie. Òscar, benvingut. Hola, gràcies. Vivim en un país equilibrat en aquest sentit?
No, en el cas de Catalunya, com en altres qüestions, hi ha un important desequilibri pel que fa a l'aigua en relació a la concentració tant de població com d'activitats socioeconòmiques, que en definitiva són les que utilitzen l'aigua. I està clar que hi ha una part del territori on hi ha la màxima concentració de població, que és l'àrea metropolitana de Barcelona i la zona litoral, on hi ha també les principals activitats econòmiques que utilitzen l'aigua...
I per contra, aquesta zona és on hi ha menys recursos, tant perquè la puja és latina escassa com tampoc hi ha... els rius principals no van per aquesta zona, que serien les conques internes de Catalunya, i ja, òbviament, hi ha un determinat nombre d'aquífers, però, repeteixo, la concentració de població i d'activitats econòmiques presenta un important desequilibri si comparem conques internes de Catalunya amb la part catalana de les conques de l'Ebre, de la conca de l'Ebre.
S'hi han buscat solucions, la humanitat ha buscat solucions, s'han plantejat infraestructures per cobrir aquestes demandes. Actualment, després de l'experiència que hem tingut amb l'última sequera, caldrien molts retocs per acabar d'equilibrar aquest país? Bé, tradicionalment la gent mos ficava i mos ficava a l'hora de ficar les seves activitats socioeconòmiques i els assentaments, enlloc que hi hagués una mínima garantia de recursos naturals, i entre aquests un dels més importants, que és l'aigua.
Però va arribar un moment que vam decidir que se prioritzaven altres qüestions, com pot ser el desenvolupament econòmic dels territoris, i que si després hi faltava alguna cosa, com podia ser aigua, ja es portaria o ja es solucionaria. Això és en part el que va passar aquí al camp de Tarragona, quan l'arribada de la indústria química, l'arribada del turisme de masses i l'increment de la població, que ens vam trobar en un territori on la demanda
era superior a l'oferta i això es va solventar en aquells moments, a finals dels 80, comencem el 90, en l'omini trasbassament de l'Ebre. Per tant, davant d'aquests desequilibris, el que es pot fer és intentar solventar mitjançant l'aportació de nous recursos, que en part no em sembla malament, però per altra banda també el que hauríem de fer tant com a persones ciutadans,
com també les diferents activitats socioeconòmiques que realitzem el territori, és de ser més eficients amb l'ús de qualsevol recurs, també amb l'aigua. És a dir, reduir el consum per tal d'obtenir el mateix producte o per tal d'oferir el mateix servei. El que hem vist és que, sobretot aquests dos o tres anys, la poca...
La reducció en la quantitat de pluja, l'augment en els consums va fer que entréssim en segons quines zones en situacions d'alerta. Hem de fer uns eficients de l'aigua, hem de reduir els consums.
Per altra banda, ara el que està fent la Generalitat és mirar que ja ho va quan l'anterior gran sequera, la del 2007, si no me'n recordo malament, que va començar a pensar en la instal·lació d'un major nombre de plantes desaladores de l'Equamarina, ara aquest tema ho està retornant, però les plantes desaladores també tenen les seves qüestions ambientals.
Per tant, repetir això, la qüestió de l'aigua hauria de prendre's com una planificació de caràcter sistèmica que engloba el conjunt del territori, no focalitzant únicament en un determinat tipus d'activitat econòmica, sinó, com diria, en una visió de tot del conjunt per tal de prendre decisions d'on cal reduir
com obtenir més recursos per tal de satisfer les necessitats com a mínim les bàsiques de la població, però, per altra banda, sense comprometre la qualitat d'aquesta aigua, perquè una qüestió és que no tinguem aigua i l'altra és que, fruit d'algun ús o diferents usos, l'aigua disponible tingui una qualitat que no la fa apta per veure, per regar, pel procés que sigui.
Perquè, clar, la distribució de les activitats econòmiques pot acabar influint en la qualitat de l'aigua. Sí, qualsevol activitat, fins i tot és fisiològica, es genera negos residuals. Aquests negos residuals el primer que s'ha de fer és mirar de reduir aquesta generació i després aquesta que es genera sí o sí, que no hi podem fer res...
Què en fem? Com la gestionem? Una qüestió és que retorni no gaire contaminada i l'altra és quin aprofitament podem fer d'aquesta aigua residual que es filtra per tal que tingui menys impacte ambiental. És el reaprofitament d'aquestes aigües, òbviament no per segons quins usos, que pot ser l'aigua potable, però per altres usos que la qualitat no és tan important, que sigui tan bona...
se pot reaprofitar. Com parlant d'Economia Circular, potser la gent no pensa en l'aigua, però en l'aigua també. L'objectiu és utilitzar menys, en part perquè una part de les residuals se reincorpora al sistema. A més a més, és també el que s'ha de pensar, jo crec que més a gran escala, és amb el reaprofitament...
l'aprofitament directe de les aigües pluvials. Aquí en els pobles, en la majoria de les cases antigues, hi havia la cisterna on es reprofitava aquesta aigua que era atal·lada. I si no recordo malament, em sembla que era en els mesos que porten R que es podria aprofitar quan els mesos de l'any no porten R, després no, no pot entrar aigua a la cisterna.
Doncs bé, instal·lacions que permetin l'aprofitament d'aigües pluvials, això es pot fer més en edificis nous, però que aquests edificis nous, a més del reprofitament de les aigües pluvials, també faci que una part de l'aigua no vaigui directament a la claveguera, sinó que dintre del mateix edifici, sigui de residencial o sigui d'alguna activitat socioeconòmica, se reprofiti per usos que permetin...
l'ús d'aquella aigua. La distribució territorial d'acord amb l'accés, aquests desequilibris que dèiem també han provocat tensions en el territori justament per satisfer aquesta demanda. Sí, però a un costat se busca quan transportes aigua d'un lloc a l'altre i aquí els dos casos més clars que tenim són...
...lo del trasversament de l'Ebre a Camp de Tarragona... ...i bona part del Baix Penedès... ...i l'altre que és més petit... ...però que últimament també està molt tensionat... ...que és el de la Siurana a Riu de Canyes... ...fa que quan hi ha més demanda que oferta... ...algunes necessitats no queden cobertes... ...necessitats de caràcter humà, antròpic... ...però també des del punt de vista dels ecosistemes... ...la Riu Siurana, el seu tram més enllà de l'embassament... ...el cabal d'aigua és mínim... ...i per tant hi ha uns ecosistemes que es veuen afectats...
Per tal de resoldre aquesta situació, les activitats econòmiques han de deixar de ser tan dependents de recursos que venen relativament lluny o no massa prop, per tal que també a la zona, a la conca, on es troba aquest recurs, se'n puguin veure beneficiats o com a mínim no es vegin perjudiciats tant activitats econòmiques com l'ecosistema natural. Ara, això...
Porta una sèrie de negociacions per tal de buscar, entenc, el mal menor i que les repercussions negatives no afectin únicament a una de les parts. I per això estan els polítics, per intentar que les parts s'asseguin i discuteixin i arriben a un consens. En el cas del camp d'Ità, quan vaig dir el Baix Penedès, en relació al trasbassament de l'Ebre, ja no el mini-trasbassament,
penso que cada cop hauríem de ser menys dependents d'aquest trasbassament, mitjançant recursos propis, mitjançant reaprofitaments i mitjançant l'eficiència, per tal que aquesta aigua, que és que a la Conca de l'Ebre l'aigua va ensobrat. No.
Això no és cert, òbviament, potser en tenim més que el camp de Tarragona, però ja sabem que aquests últims anys hi ha hagut zones de les conques de l'Ebre, de la part catalana de la conca de l'Ebre, que també han digut restriccions d'aigua, i ja sabem quina és la situació al tram final de l'Ebre, del delta de l'Ebre, la seva vulnerabilitat.
en relació a un cabal menor, menor arribada de sediments, i amb la subsidiència dels sediments més la pujada del nivell del mar, doncs el seu enfonsament o que està en risc, com a mínim, el delta tal com el coneixem actualment. Per tant, el camp de Tarragona i el Baix Penedès hem de mirar de reduir aquesta dependència de l'aigua que ens ve d'uns quants quilòmetres més al sud-oest de Catalunya.
Pot ser agosarat, però en aquesta mirada al futur arribarà un dia en què ens haguem de plantejar un decreixement? És a dir, que no podem seguir creixent demogràficament amb activitats econòmiques d'acord amb aquesta oferta d'aigua que estàvem comentant? Bé, digui decreixement, digui reducció, però sí, hi haurà processos que potser no podran créixer més enllà del que estan creixent ara,
I, per tant, a l'hora de planificar, per això molt al començament parlava de la planificació territorial, que inclou no únicament la de caràcter ambiental, sinó també l'orbanística, la relació amb l'aigua, amb l'energia, el que vulguis, ha de tindre en compte totes aquestes variables. I a l'hora de decidir aquest territori cap a on ha d'anar, no únicament tindre en compte els beneficis de si s'instal·la una determinada activitat o si creix en població, sinó també amb quins recursos comptem o d'on han de vindre els recursos per tal de satisfer
les necessitats d'aquelles activitats socioeconòmiques i les necessitats de la població resident més la fluctuant o que fluctua d'aquell territori. Això no vol dir que hagin d'estar aquí i no hagin de fer res, però abans de prendre decisions val la pena potser fer un pas enrere per tal de...
amb una visió global del territori, a qui correspongui, que són els polítics que gestionen el territori, però òbviament amb la participació de la resta d'agents que tenen competències o tenen interessos, doncs també diguin la seva i que aquests polítics, amb el model de governança que consiguen oportú, acabin prenent les decisions per tal que el model de desenvolupament del territori del qual són competents
sigui més sostenible. I què vol dir el desenvolupament? Com ho entenc jo, desenvolupament? El desenvolupament ho entenc com a qualitat de vida. Els polítics, els distors del territori, el que han de fer és garantir la qualitat de vida de les persones que residixen al territori on ells són competents. Òscar Saladí, aquesta crida que quede feta, moltes gràcies per atendre'ns. Gràcies a vosaltres.
L'Ebre és el gran riu de Catalunya. En bona part, el Camp de Tarragona endepèn amb el que es va anomenar el mini-transbassament arran de la creació del Consorci d'Aigües de Tarragona.
El Consorci d'Aigües de Tarragona té una concessió de gairebé 95 hectòmetres cúbics d'aigua anuals de l'Ebre. Un riu que, al seu pas per Tortosa, té un cabal de mitjana superior als 8.000 hectòmetres cúbics cada any. El 2024 va distribuir més de 74 hectòmetres cúbics d'aigua a 69 ajuntaments consorciats i 27 indústries.
El pes del consum dels pobles i ciutats va ser més gran que el de les activitats econòmiques. El repartiment és el següent. El 67% de l'aigua consumida va ser la que es va distribuir als ajuntaments, mentre que la indústria va representar el 33% dels consums.
L'aigua de l'Ebre es transporta en moltes poblacions del camp de Tarragona per satisfer demandes industrials i també d'ús de boca de municipis on no està bé garantida. Nosaltres fem el camí contrari avui. Anem cap a Emposta perquè ja es compleixen 25 anys des que la plataforma en defensa de l'Ebre va néixer per dir no al transbassament. Hem quedat amb la seva portaveu. Les tensions per a aquesta aigua continuen existint? Es veuen com una amenaça les noves captacions? Va, arrenquem.
Ja ens espera la Matilde Font, que és la portaveu de la plataforma en defensa de l'Ebre, però per anar fent una mica de context, preguntem-li a un dels artistes que s'ha significat en favor d'aquesta lluita, és el Josep Bordes de Papet i Marieta. Li envia un missatge. Josep, estem baixant cap a Posta, ens pots fer cinc cèntims del que ha estat aquesta lluita, tu que l'has viscut des de dins, com explicaries aquest moviment social?
És un moviment que naix d'aquesta idea ecologista, però que al final s'ha acabat convertint en una senya d'identitat de tot el poble breng, en el sentit que ha sigut un moviment que ha unit i uneix
totes les persones de les Terres de l'Ebre. I a més crec que és un moviment molt transversal en el sentit que no depèn de cap ideologia política. O sigui, és un moviment que aglutina tot tipus de sensibilitats polítiques, socials i personals. I crec que ha sigut, de fet, un gran element integrador entre tota la gent de les Terres de l'Ebre.
I malauradament han anat tenint diversos episodis així com han aparegut noves amenaces. S'han anat guanyant batalles, però de tant en tant surt alguna amenaça perquè algun govern de torn torna a amenaçar que voldrà agafar aigua de l'Ebre.
i, malauradament, penso que aquest moviment està pronosticat i predit perquè dure molts anys, i durant molts anys encara la Plataforma en Defensa de l'Ebre, conjuntament amb la ciutadania, haurà de fer accions i ara hem de continuar lluitant perquè tothom sap que l'aigua cada vegada és un veu més preuat i serà un cavall de batalla, malauradament, i, paradoxalment, durant molts anys.
Vist de la terra de l'Ebre, portem molts anys de puny al sac, per defensar que l'aigua del riu arribi a la mar pel seu curs natural. La nit de costa i de muntanya, d'aquest ambient de mar allà, el nostre clam a tots els germans torna més fort i més gran.
Enguany es compleixen 25 anys des de l'aparició de la plataforma en defensa de l'Ebre. Va ser als anys 2000 arran del pla hidrològic que preveia el transplaçament de l'Ebre cap al nord, cap al sud, i ara se'n compleixen, com dèiem, 25 anys. Per això hem volgut venir en posta per parlar amb la portaveu de la plataforma, Matilde Font, benvinguda al programa. Hola, molt bon dia, moltes gràcies. Dèiem, aquesta lluita 25 anys enrere és una lluita de passat o també de present?
Encara és vigent, perquè el problema dels transvasaments de l'Ebre i de cada vegada més de tracció de l'aigua del riu per fer regadius, per fer noves urbanitzacions, per fer més grans segons quines ciutats i això, això encara no ha passat i això encara ho tenim damunt de la taula.
I els sediments encara continuen sense arribar al delta, que és el que en definitiva acaba patint més tota aquesta política hidrològica que té el govern espanyol. Per tant, és vigent. Clar, a menys que val de l'Ebre, menys sediments que en definitiva van a parar la desembocadura i per tant a consolidar aquest delta.
Bueno, a menys cabal, menys possibilitat que els sediments que se van arreplegant en tota la zona, en tota la conca de l'Ebre, arriben fins al delta de l'Ebre. Però no és només cabal que necessitem líquid, cabal d'aigua,
que evidentment se necessita, sinó que també necessitem que tots els sediments que estan retinguts en totes les infraestructures i en tots els envassaments que n'hi ha en tota la Conca de l'Ebre, que són quasi 200, no?,
que aquests sediments arriben aportats per la força de l'aigua del riu fins al delta. En definitiva, el que necessitem per mantenir el delta és que tota la dinàmica fluvial normal que teníem en tots els milers d'anys passats continuï endavant i això vol dir que tots els sediments retinguts arriben també fins al delta arrastrats per l'aigua del riu.
Ens deies, la inquietud o la lluita per l'Ebre es manté viva, però el cert és que ara mateix no se'n parla de transversament.
De transvasaments, com en aquella època de l'any 2009, o sigui que el transvasament ara és una paraula prohibida, fins i tot dins dels nous plans hidrològics que treu la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, ara se diu de tres maneres, se diu transferències, se diu vendar d'aigua, se diu de tres maneres...
Però en definitiva el concepte de transvasament continua damunt de la taula. I com continua? D'altres maneres molt més civilines, com per exemple són els canals de regadiu que nosaltres considerem que s'hauria de fer una moratòria i que no s'haurien de tirar endavant, no s'haurien de posar en marxa.
I, en definitiva, quan tindran tots aquests canals en marxa, que tindran un volum d'aigua important concedit, passarà que no n'hi hauran regants suficients com per utilitzar-los i llavors tindran uns sobrants.
entre cometes, d'aigua que d'alguna manera per fer rendibles estos canals els hauran de vendre. Aquí els vendran els postors. Quins seran els postors? Segurament les urbanitzacions, les grans ciutats que necessitaran aigua per problemes de sequera, pel canvi climàtic i tota la problemàtica que tenim.
i llavors acabaran venent l'aigua per mig d'aquests canals i per aquestes concessions de regadius a totes aquestes urbanitzacions i totes aquestes àrees metropolitanes. Del que sí que se'n parla a Catalunya és de la interconexió de xarxes de les conques que conformen el país. Vostès, en relació a aquest projecte, com s'hi posicionen?
Nosaltres, evidentment, estem en contra de qualsevol interconexió de xarxa entre conques, sigui dins de Catalunya, sigui fora de Catalunya, perquè, en definitiva, una interconexió és un transbassament, i sempre hem dit transbassaments no. Per què? Perquè pensem que cada riu té la seva pròpia conca i cada riu ha de funcionar autònomament perquè ha de...
Un riu no és només un lloc que porta aigua, sinó que també té tota una funció mediambiental i tota una biodiversitat al voltant que hem de mantenir. I la interconexió entre el CAT i el Ter Llobregat...
que és el que d'alguna manera pretén la Generalitat de Catalunya i ho pretén per mig de la desaladora del foix que diuen ara, que abans era la de Cunit Covelles, és la mateixa. Nosaltres estem totalment en contra, perquè aquesta és just la baula que necessiten per poder fer aquesta interconexió d'una manera ràpida i fàcil.
en qualsevol cas es desmarquen, podríem dir, de la idea tradicional del transbassament perquè diuen que és una connexió que s'ha d'entendre en els dos sentits i que pot equilibrar els dos costats de la balança en cas d'una situació d'emergència.
Sí, però això és un discurs que és molt enganyós, perquè tots sabem que interconectar la xarxa de l'Ebre en el Ter Llobregat, això suposa que sempre es traurà aigua de l'Ebre, perquè, en definitiva, de moment, mentre no canvien les coses, és el riu més cap de l'os que tenim. És molt difícil, per no dir de moment...
impossible o improbable que aquí al sud necessitem aigua del Ter Llobregat que me la porten cap aquí. Si no és que se'ls trenca la canonada als del CAT i a Tarragona i a l'àrea metropolitana de Tarragona no tenen aigua i llavors es l'han de portar del Ter Llobregat. Però, llevat d'aquesta circumstància,
I en aquesta circumstància, com seria una cosa molt temporal, suposem que podrien estirar dels pous de l'àrea del camp de Tarragona, que es tenen en bon estat després de tots aquests anys de transvasament del riu Ebre cap allà per mig del CAP.
Perquè el pla de futur per al Delta i al riu Ebre, quin hauria de ser en aquest context de canvi climàtic, de pujada del nivell del mar, d'aquest entorn natural cada vegada més fràgil i que ho veiem, per exemple, després de les tempestes?
Mira, quan va haver el Gloria, el Ministeri, com va ser tan evident que el Delta patís i que el Delta està en molt mal estat, el Ministeri va dir que en un any, que a final d'aquell any, tindríem damunt de la taula un pla de protecció del Delta de l'Ebre. A aquestes altures encara no el tenim, aquest pla.
I aquestes són les mesures que sempre acaben fent, que és no res. Ara diuen que estan fent baixar sediments, estan estudiant-ho, que tot això s'ha de fer, que estan estudiant-ho a veure com, però ja portem molts anys de retrasc.
I el que hauríem de fer és, en lloc d'invertir tants diners en nous regadius cada vegada que treuen un pla hidrològic, hauríem d'invertir més diners en com baixar aquests sediments i com mobilitzar-los i fer-los arribar fins al delta i no pensar tant en regadius, regadius i més regadius. En definitiva, en l'últim pla hidrològic n'hi havia 2.000 milions damunt de la taula per a nous regadius, que se diu Pronte,
i no arriba a 20 milions per a la defensa del Delta de l'Ebre. Trobem que entre 2.000 i no arriba a 20, la diferència és molta. I aquí és on queda clar quina és la importància per a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre que té el Delta i per al Ministeri, que en definitiva és el que està per damunt de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre.
Matilde Font, portaveu de la plataforma en defensa de l'Ebre, gràcies avui per fer-nos d'anfitriona aquí a Emposta i per haver participat al programa. Moltes gràcies a vosaltres per la vostra atenció i per tindre present el riu i el delta. Estàs escoltant el Quatre Gotes, una mirada al futur de l'aigua.
Ens queda clar que el moviment en defensa de l'Ebre es manté alerta en nous moviments. I el missatge que ens transmeten per enviar cap al nord és que el camp de Tarragona hauria de començar a dependre menys de l'aigua de l'Ebre optant per altres recursos propis o per la regeneració, per exemple. Si ens seguiu acompanyant en aquest camí, veurem que sí i que no. És a dir, hi ha projectes en els dos sentits. Perquè mentre alguns dels grans consumidors preveuen disminuir força la demanda,
i amb un grapat de poblacions, petites, també activitats econòmiques, que volen afegir-se a la xarxa del Consorci d'Agües de Tarragona i ens han explicat per què. Abans, però, us dèiem inicialment que parlaríem també d'infraestructures que havien de ser una realitat, però que es van quedar tan sols en un projecte.
L'hem parlat amb el periodista Òscar Palau, coautor del llibre La Catalunya emergida, que recull tot allò que va quedar sota els pantans catalans. L'hem cridat, com dèiem, per fer un exercici diferent. És a dir, al contrari, que ens expliqui aquells projectes fallits que han anat trobant en el recorregut que ells han fet per treballar la seva publicació. El punt de partida diu que l'hem de situar a Reus.
El primer projecte de pantà que hi ha a Catalunya neix de l'Ajuntament de Reus, que Reus és conscient fins al segle XIX que té un dèficit d'aigua, que no pot abastir la població amb aigua de boca i que necessita amagatzemar-ne. Aquí encarregui tres enginyers, entre els quals hi ha un expresident de la Generalitat, Francesc Macià,
molt abans, òbviament, que ho fos, doncs, les encarregué un estudi per dir com podem resoldre aquest problema que tenim amb l'aigua a Reus, que, de fet, també el pantal de Reu de Cany és cada dia que també neix no només per aigua de Reus, sinó també pel rec de tot el que és el camp de Tarragona.
I ells són els primers a dissenyar, a indicar alguns pantans, com el pantà del riu de Canyes, per exemple, que és el primer que es comença a construir a Catalunya, no el primer que s'acabi. I després en assenyalen més en aquest primer pla, diguéssim, que ells hi tenen al cap, que són un pantà, que és el de Foix, que també s'acabarà fent, però, per exemple, també un pantà al Francolí, que aquest no s'ha acabat fent mai a la vida. I aquí és on volíem arribar,
el Francolí havia de tenir un envassament al llarg del seu curs. Des del primer pla de pantans que s'aprové a Espanya, a l'estat espanyol, el 1902, hi figura, i hi va figurar, diguéssim, d'una manera o altra, amb diferents ubicacions a la vall del Francolí, inicialment eren més properes, diguéssim, a Pica-Muixons, després a la presa es va traslladar més abans d'entrar a la riba, després fins i tot va anar una presa a la vall de Montblanc, va tornar a la riba...
Aquests projectes van estar sobre la taula gairebé en tots els règims polítics del segle XX, amb la Mancomunitat, amb Primo de Rivera, amb la República, amb Franco, i no s'acabiria fent mai. I per què es va descartar? Es van prioritzar altres alternatives perquè el pantà del francolí en aquest cas era per abastir Tarragona i en aquell moment es va decidir apostar pel que avui abasteix l'àrea de Tarragona, que és l'aigua de l'Ebre.
L'Òscar Palau, però, també ens apunte que el fet que el pantà de Vilabert a la Conca de Barbera no prosperés va tenir conseqüències. Els pantans durant molts anys van ser una llosa per molts territoris. En alguns casos aquesta llosa es va caure a una espasa d'àmocles, diguéssim, que es va acabar una guillotina que va acabar caient, però en altres casos, com un cas molt clar és el de Vilabert, que Vilabert era un poble afectat de ple per aquest pantà del Francolí que va existir sobre el projecte, sobre el paper, durant molts anys...
I durant aquests anys molta gent no s'hi va fer res al seu poble, de cap obra, perquè tots estaven ja resignats de marxar del poble. I resulta que quan es va descartar el projecte d'un pantal francolí i va arribar a la democràcia, el poble queia a trossos perquè ningú s'havia fet obrers a casa durant molts anys. I això és una perspectiva també curiosa, però que també remarca aquesta angoixa que durant molts anys...
molta gent va patir per si casa seva quedava afectada pels plantants catalans. En aquest cas va ser un dels pocs casos, diria jo, que no va tirar endavant. Finalment, com deia, Tarragona opta per l'aigua de l'Ebre. Podríem dir que el gran transbassament de l'Ebre no va arribar a produir-se, però sí que aquesta aportació cap al camp de Tarragona es coneix com el mini-transbassament. I això ens connecta amb un altre embassament que sí que existeix, però potser no de la manera ni amb els resultats esperats.
es construeix l'embassament del Gaià, que el fa rep sol per abastir, diguéssim, la indústria petroquímica, però que ja està pensat, està sobredimensionat, està molt sobredimensionat sobre el que necessitava, perquè ja es va fer pensant que seria un primer pas, un primer dipòsit, doncs perquè l'aigua de l'Ebre arribés o fes una primera parada en el seu camí cap a Barcelona. Queda molt sobredimensionat, perquè un riu com el Gaià no va aixer gaire ple normalment, Llorens...
queda una estructura molt més ampla del que es necessita i de fet avui en dia hi ha projectes que fins i tot apostin perquè la presa es desmantelli o fins i tot es rebaixi uns quants metres perquè avui només hi ha necessitat una mica pels regants del voltant del Tarragonès però no gaire més enllà.
Si bé al Quatre Gotes tenim voluntat de projectar les reflexions a futur, mantindrem encara la mirada al passat perquè el context històric ens pot anar bé per saber on som i d'on venim. I és que no som els primers que hem de fer front a cicles de sequera. Tot indica que seran més freqüents i també és cert que ara estem més preparats. Aplaudim les innovacions tecnològiques però aquí al Quatre Gotes no volem menys tenir tampoc els coneixements que han passat de generació en generació.
i que qui sap si algunes solucions de segles enrere ens podrien arribar a ser útils d'aquí a uns anys. En el pròxim capítol revisitarem el que hem anomenat els temps de misèria.
Sintonitzes on a la torre. Continguts en xarxa.
Fins demà!
Find rainbows if you're looking down Life may be dreary, but never the same Someday it's sunshine, someday it's rain
Little girl, swing high to the sky And don't ever look to the ground If you're looking for rainbows Look up to the sky But never, no never Look down
Hola, amics. Això és Cinema a la xarxa i qui us parla és en Víctor Alexandre. Aquesta veu que ara sentíem era la de Charles Chaplin, cantant una cançó escrita per ell mateix per a la pel·lícula El circ. La particularitat és que la va cantar quan tenia 80 anys, malgrat que la pel·lícula la va rodar quan en tenia 39. No ho va poder fer aleshores perquè en aquella època, el 1928, el cinema era mut.
Però no és d'això del que avui parlarem, sinó de les morts misterioses que sovint s'han produït a Hollywood i que continuen sense resoldres. Una d'aquestes morts va implicar Charles Chaplin, precisament.
El cas va passar el 15 de novembre de 1924 a bord del iot del magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst, de 61 anys, propietari de 28 diaris. Hearst i la seva amant, l'actriu Marion Davis, de 27 anys, van organitzar una festa al iot amb 14 convidats per celebrar el 44è aniversari de l'actor i productor Thomas Inns, pioner del cinema mood i del western.
Entre els convidats hi havia Charles Chaplin i, a més de la música i del ball, corria l'alcohol, la marihuana, la cocaïna i molta gresca. Però algú va fer saber a Hearst que entre Marion Davis i Chaplin hi havia alguna cosa més que un flirteig al iot. El iot va continuar la seva travessia i el quart dia de navegació i de sexe fortiu Hearst descobreix Chaplin i Marion Davis en un racó molt, molt juntets.
I va sonar un tret, un tret de pistola destinat a Chaplin. Però la gelosia altera els nervis i és tan poc recomanable per fer punteria que la bala destinada a Chaplin va matar accidentalment l'actor i productor Thomas Inns, destrossant-li el cap. Però no hi ha res en aquest món que sembla que els diners no puguin crear-ne un nou relat.
La doctora personal de Hertz signa que la víctima no ha mort d'un tret al cap, sinó d'un atac de cor. I se l'incinera ràpidament. I què fa o què diu la vídua, de Thomas Inns? La vídua no fa ni diu res perquè Hertz li omple les butxaques de diners i li paga l'hipoteca de casa seva.
Pel que fa a Luella Parsons, la famosa i temible columnista de Hollywood, que també anava al iot, veu fet realitat el seu somni d'aconseguir que la seva columna aparegui de per vida als 28 diaris del magnat. Això fa que tanqui la boca. Però només públicament, en privat, explica coses completament diferents. Ella diu que Hertz va matar Thomas Inns per error. La bala era per Charles Chaplin.
En fi, aquesta és una història que mai no ha quedat aclarida. Un altre cas mai no resol és el de la mort de l'actriu Virginia Rapp, de 30 anys. Els fets van passar el 5 de setembre de 1921, quan Virginia Rapp va assistir a una festa convocada per l'actor còmic Roscoe Fati Arbacol, un actor molt famós en aquella època.
Hi ha hagut un munt de versions dels convidats a la festa i la que va tenir més força amb el suport de la fiscalia va ser la de la violència amb què Fatih Arbacol va tractar Virginia Rapp donant-li una pallissa i violant-la. Segons ell, la noia havia begut massa i s'havia posat histèrica. La van trobar jaguda al terra del bany amb una ruptura de la bufeta i quatre dies després va morir.
Es van fer tres judicis, però el garbuix d'Incògnitas era tan gros que no se'n va treure l'entrellat i Fanny Arbacol se'n va sortir. Tot i això, les seves pel·lícules van ser retirades de cartell. Va morir amb només 46 anys d'un atac de cor. Aquesta és la cançó que el cantant Bill Boyan li va dedicar, la balada de Fanny Arbacol. Funny little fat man Nobody knows
Fins demà!
Fabricated facts, ten manipulated scenes. Convicted before a jury could convene. Funny little fat man no one recalls. He stopped laughing long ago.
Fins demà!
La balada de Fatih Arbacol i el cas no resol de la mort de l'actriu Virginia Rapp.
Un altre misteri és el de la mort de Natalie Wood. El matí del 29 de novembre de 1981, el seu cos va aparèixer flotant en aigües de l'illa Catalina, al sud de Califòrnia, no gaire lluny de l'Iod Esplendor, on ella havia estat la nit abans amb l'actor Robert Wagner, que era el seu marit, i l'actor Christopher Walken. El cas es va tancar com a accident, però hi ha moltes preguntes que no han tingut resposta.
La versió oficial diu que havia estat bevent, cosa que és certa, i que probablement va relliscar i va caure a l'aigua quan intentava pujar a la llanxa del iot. Tanmateix tenia blaus a diferents parts del cos i ferides a la cara. A més, diversos testimonis van assegurar que aquella nit hi havia hagut una discussió al iot. El mateix capità del iot va canviar la seva declaració reconeixent-ho.
Pel que sembla, la discussió venia per un afer sexual entre ella i Christopher Walken, que estaven rodant una pel·lícula junts. Però, independentment d'això, era prou sabut, així ho va declarar la germana, que Natalie Wood tenia pànic a l'aigua, que és de petita i, a més a més, no sabia nedar, raó per la qual sembla inversemblant que, de nit, a les fosques, ella decidís pujar una llanxa tota sola.
I encara menys tenint en compte que, de joveneta, un evident li havia dit que tingués molta cura amb les aigües fosques. La manca de proves fefeents per determinar què va passar aquella nit entre aquelles tres persones fa que la mort de Natalie Wood continuï avui sent un misteri. Aquesta és la veu de Natalie Wood cantant breument en una escena de la pel·lícula La carrera del segle.
Come along with me to the sweetheart tree. Come and carve your name, Ned.
Fins demà!
La veu de Natalie Wood a l'escena del film La carrera del segle, en què intenta seduir Toni Curtis al bosc mentre ell s'afaita. Un quart misteri de Hollywood sense resoldre és el de Marilyn Monroe. La nit del 5 d'agost de 1962, a dos quarts de quatre de la matinada, la seva minyona la va trobar morta al llit amb el telèfon despenjat.
com si volgués trucar a algú. Cosa molt estranya, perquè si es trobava malament, el més normal hauria estat que hagués fet un crit per avisar la minyona, que era a casa. Segons la minyona, a les 9, Merlin li va dir bona nit i se'n va anar a dormir. Però a dos quarts d'11, 5 hores abans de la mort, ja hi havia una ambulància a prop de la casa sense que ningú no l'hagués avisada.
S'especula que la relació sexual que mantenia Marilyn amb John Kennedy i amb Robert Kennedy podia haver influït en la voluntat d'un suïcidi. Però això no té ni cap ni peus. Més aviat eren les moltes coses que sabia, considerades raons d'estat, el que podien aguitejar el govern i també la màfia, amb la qual els Kennedy tenien molt bona relació.
Abona aquesta tesi el fet que amb els infermers, un dels quals li va posar una misteriosa injecció, hi interessin a la casa també persones del govern i el mateix Robert Kennedy. Però l'autòpsia què va dir? L'autòpsia va dir que a l'estómac de Marilyn no hi havia rastres de barbitúrics. Curiós. El que sí que sabem és que Marilyn tenia por.
I sabem també per la carta que ella va enviar a Catalunya, concretament a la casa de la Costa Brava, on vivia Tromant Capote, que li demanava ajuda perquè la tenien vigilada. Li ho deien una carta amagada a l'estoig d'un bolígraf que li va enviar. El problema va ser que Capote desconeixia que a l'estoig hi hagués en un replic una carta amagada i aquesta carta no la va llegir mai.
Finalment, quan se'n va anar de Catalunya, Capote, una de les coses que va deixar oblidades va ser el bolígraf i l'estoig. Gràcies a això, tant la ploma i l'estoig, o sigui, el bolígraf i l'estoig, com la carta, sobretot la carta, la carta de socors, escrita per Marilyn Atroman Capote, es troben avui a la vista del públic al Museu Marilyn Monroe de Sant Cugat del Vallès.
Nosaltres, doncs, tancarem aquest cinema a la xarxa que ha tingut Ayman Tricky a les Vies de So i que hem dedicat a les morts misterioses de Hollywood, mai no resoltes, amb la veu de Marilyn cantant un dels temes del film Ningú no és perfecte. Fins la setmana vinent, amics.
Fins demà!
Sintonitzes on a la torre? La imaginació, la creació i la tendresa feta poesia. El poeta que semblava sortir d'un conte. Grans poetes, musicats per grans cantants, de poemes i cançons.
Hem escoltat ja molts poemes musicats per molts canteutors d'en Joan Salvat, Papa Seid. Hem parlat molt de la seva vida, de la seva obra, d'aquest nostre poeta, un dels grans poetes catalans. Escoltarem avui el poema Nadal, un poema emblemàtic i clàssic d'aquestes festes del mes de desembre.
El poema fa referència, però, a la nit del dia abans, situant d'una manera molt imaginativa i descriptiva la nit de Nadal. Primer, situa el poema en el fred que fa a l'exterior d'aquella nit i com des de casa
Com diu ell a la claror que crema, també explica com preparen el gall. Més tard, per això, parla de fora. El poema se'n va cap al carrer i sent els sorolls d'uns joves que passen cantant al carrer. I, finalment, s'acaba el dia de Nadal amb una reflexió final. Escoltarem el poema Nadal, musicat pel cantautor Toni Sobirana.
Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza. I els altres, qui l'avancen, tots d'adreça al mercat. Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema. Amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna.
que m'empar lluna plena i els recullen les plomes i ja enyorem demà. Demà, posats a taula, oblidarem els pobres i tan pobres com som. Jesús ja seranat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà plorant.
Sento el fred de la nit i la cimbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres que la vencen tots d'adreça al mercat. Els de casa a la cuina, prop del Brasil, que crema.
volgues tot encès en el llestit del gall. Ara esguardo la lluna que m'ha perd lluna plena, i ells recullen les plomes i generen demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres i tant pobres com som Jesús ja seranats ens mirarà un moment a l'hora de les postres i després de mirar-nos
Arrenca de plorar.
Sábado 17 de enero, gran festival de coros rocieros en el Casal Municipal de Torre de Embarra. A partir de las 7 de la tarde os esperamos entrada gratuita con los coros rocieros de Splay de la Yen Grande, Torre de Embarra. Coros rocieros de la Casa de Andalucía de Tarragona y Provincia.
También nos acompaña el coro rociero La Floro de San Pedro San Pablo y también coro rociero de Cuní y coro del Paz del Panadé. Todo esto dirigido y presentado por Emilio Giralde, Mónica Ruiz.
Ana Ortega, y cómo no, tenemos también la gran compañía de la directora de la radio de Torredembarra, Raquel Martínez. Entrada gratuita.
Ets més de platja, llibre i solet? De cafeteria, llibre i croissant? O de sofà, llibre i manta? Sigui quin sigui el teu pla, la lectura sempre és una bona idea. Llegir per viure, per aprendre, per desconnectar, llegir per plaer. La lectura és per a tothom i ens acompanya al llarg de tota la vida. Envoltem-nos de llibres i viurem millor. Llegir, el centre dels teus plans. Pla Nacional de Llibre i la Lectura. Generalitat de Catalunya. Sempre en avant.
Ruta 66. Viatge amb nosaltres per tot el món. Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra. Atenció, veïns i veïnes empadronades a Torredembarra. Durant tot l'any teniu l'entrada gratuïta al Museu Pau Casals. A la platja de Sant Salvador del Vendrell descobrireu una experiència immersiva i renovada sobre la vida i els valors del mestre Pau Casals. La pau, la llibertat i el compromís social. Una iniciativa de l'Ajuntament de Torredembarra amb la Fundació Pau Casals per apropar la cultura al territori.
No deixeu passar l'oportunitat. Més informació al web de l'Ajuntament de Torredembarra o a paucasals.org.