S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa Més.
Busques un lloc tranquil per gaudir de la cuina catalana? Al restaurant L'Ermita d'Altafulla t'esperem tots els dies al migdia i les nits de divendres i dissabte durant tot l'any per dinar sota el solet d'hivern envoltat de natura. I no pateixis pel cotxe. Tenim pàrquing gratuït per a tothom.
Vine i descobreix el gust de la calma amb plats de la terra i vistes úniques. Restaurant L'Ermita d'Altafulla. La teva taula t'espera. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem. Paraules habitables. De quedar-s'hi a viure no per novi.
Enxaneta, infant que corona un castell.
Avui ens posem la faixa a plaça per parlar de tot el vocabulari que hi ha al voltant de la tradició catalana més internacional, els castells. És el colors del món casteller, el gran colors del món casteller, el 4 de 10 amb polra i manillas. Que cadascú agafi la camisa del color que vulgui, però la cap de colla només és una, la Cristina Bofill, del Termcat. Cristina, hem començat la casa pel taulat amb l'enxaneta. La canalla més petita.
Aquesta paraula d'on surt? És una paraula molt estranya, d'etimologia desconeguda, o que costa molt d'estirar el fil. Diuen els diccionaris etimològics, per exemple, el Coromines, que és una paraula que ve del llamusí, que és aquest dialecte de l'occità parlat a la zona del llamusí, i que en aquesta llengua vol dir fletxeta, fletxa petita.
Llavors, a partir d'aquí es diu que aquest infant, que és el que puja dalt de tot, és com la punta de la fletxa del castell, de la part de dalt de tot, que apunta ja cap al cel. I se suposa que l'etimologia ve d'aquí. Però...
Allà no hi ha castells, oi? No, no, no, no, en absolut. És a dir, la tradició castellera és de Catalunya i para de comptar. I a més és una paraula que no s'utilitza en cap altre sentit. Doncs ho arxivarem com a misteri.
Ampliem el focus i parlem de l'entorn de l'enxaneta, del pom de dalt. El pom de dalt, exactament tal com es defineix, és la part del castell integrada pel pis de dosos, el pis de l'aixecador i el pis de l'enxaneta. És a dir, d'alguna manera és la cúpula del castell.
Llavors, això del pom de dalt és molt bonic, perquè com passa amb molta terminologia d'aquest àmbit, s'agafen termes, mots, expressions de la llengua general que passen a tenir un sentit més específic en el món del castell. I un pom és això, és una peça rodonida que es posa a l'acabament d'alguna cosa. En aquest cas és claríssim que el pom de dalt és la part de dalt de tota l'estructura lineal del castell. Un pom també és un conjunt de roses, de flors, un pom de flors...
I d'alguna manera també és molt visual la idea d'un pom amb aquestes persones de dalt de tot de la cúpula que formen com un pom de flors o del que es vulgui. I en aquest pom també hi trobem la cassola o cassoleta.
La forma cassola o cassoleta és una forma viva que serveix per designar també l'aixecador o l'acotxador. És a dir, la mateixa figura té aquestes quatre formes, aixecador, aixecadora, acotxadora, cassola i cassoleta. És l'infant del penúltim pis del castell
que se situa de quatre grapes damunt dels dosos i que permet que, finalment, l'enxaneta pugui pujar sobre d'ell i coronar el castell. Aixecador, doncs, perquè s'aixeca, acotxador, perquè acotxar, en català, té un sentit d'ajupir, abaixar-se, i el que fa l'acotxador és posar-se així, a quatre grapes. I cassola i cassoleta és molt gràfic, és molt visual, perquè realment l'esquena...
La persona que fa de cassola o cassoleta fa com un recipient, com un estri concau, diguéssim, i fa la imatge d'una cassola o d'una cassoleta, sobre de la qual s'hi posa l'enxaneta. Cristina, com aquesta cassola hi ha moltes paraules o expressions castelleres que diem al nostre dia a dia.
Han anat dels castells a la nostra quotidianitat o ha estat a la inversa? Són paraules de la llengua general i que, quan han passat a utilitzar-se en el món de la terminologia castellera, s'han especialitzat, diem nosaltres, han passat a tenir un sentit molt específic. Verbs o expressions, com, per exemple...
assentar-se, que a vegades diem, no, això no és correcte, és un barbarisme que demam abans, que ara ja no ens agrada dir-ho, és un castellanisme, perquè, d'acord, és un castellanisme assentar si tu el fas servir amb el sentit de seure o asseures, ja sabem que no és correcte, però assentar és un verb perfectament català que vol dir posar sobre la seva base en una posició estable.
És exactament això el sentit que té en el món del castell. Quan diem que un castell s'assenta, és que acaba de brandar perquè ja s'han col·locat els pisos superiors i s'estabilitza. Deixa de tenir el moviment que tenia. I és aquest el sentit en què es fa servir aquest assentar. Un castell s'assenta. No vol dir que s'asseu en una cadira, sinó que s'estabilitza. Doncs anem per brandar.
És una paraula també de la llengua general i que fem servir. Podem brandar, per exemple, un arma, quan la fem anar amb la mà d'un cantó a l'altre. Què més brandem? Brandem el cap. També, quan el fem anar d'una banda a l'altra, per dir que no de manera molt enfàtica o com a símbol d'alguna expressió, d'alguna emoció. Doncs un castell, també, en el món dels castells, el brandar és quan el castell fa els moviments d'oscil·lació d'una banda a l'altra, eh?
allò d'ai, ai, ai, ai, que cauen, ai, ai, que fan llenya, eh? Ai, ai, ai, que... Doncs seria el contrari de l'assentar. És a dir, quan s'assenta un castell ja no hi ha brandar, no? I si no s'assenta, fa llenya. Això és una frase feta que tots coneixem, fer llenya de l'arbre caigut, no? És una metàfora, és una metàfora molt bonica, que es considera el castell com un arbre...
Doncs com fa llenya és que cau, cau. No el poden carregar i descarregar, sinó que cau. És a dir, t'imagines molt gràficament també els trossos de llenya, de fusta, no?, esmiculats per terra, quan el castell malauradament cau. Més coses que fan els castellers. Mans a la pinya. Fer de mans a la pinya, això és molt gràfic, perquè tots tenim la imatge d'unes mans...
recolzades contra uns culs, moltes vegades, contra unes cuixes, contra una esquena. I fer de mans vol dir això, simplement estar a la part de la base del castell fent pinya en diferents posicions i fent força a la persona que tens al davant amb les mans perquè allò s'aguanti. Hi ha diferents tipus de mans. Hi ha les primeres mans, les segones mans, les terceres mans, segons la posició molt ordenada que hi ha en una pinya.
Perquè a vegades quan veiem una pinya ens pensem que tothom es posa allà, vinga, apa, posa't aquí a fer pinya, oi? I no, està superpensat, superorganitzat, amb fileres i cadascú sap perfectament la seva posició. Una altra cosa és quan diuen, vinga, animem-nos a fer pinya. Llavors demanen suport de la gent que hi ha a la plaça, però és més simbòlic que una altra cosa, perquè la pinya real està molt estructurada.
Cristina, i aquest ordre es manté si anem pujant? A cada pis de l'estructura del castell hi ha les persones que componen i aquestes persones tenen un nom. Aquest nom tradicionalment sempre s'havia fet servir masculí perquè bàsicament un tant per cent molt elevat de les persones que feien castells eren... eren...
Això, evidentment, ha canviat i va haver un moment en què es va veure la necessitat de feminitzar tots aquests noms de les persones que formen part del castell. Amb retard, jo crec, perquè això es va fer l'any 2018-2019, recordo, i ja tocava, diguéssim, ja tocava. Llavors es va posar el nom femení de totes aquestes persones...
que formen part del castell. En alguns casos és molt fàcil, perquè si tenim un segon, doncs tenim una segona, tenim un terç, una terça, tenim un quart, una quarta, un quint, una quinta... Els quints que busquen la seva posició al castell.
Un quint o una quinta, això és correcte? Sí, sí, sí, sí, sí. A més a més és l'adjectiu directe del llatí, de quintus. Sí, sí, catalaníssim, sí, sí. Seria la forma culta, diguem així, procedent del llatí. Sí que tenim cinc i cinquè, però un quint és la forma etimològica directa del llatí que es fa servir aquí, en el món dels castells, es fa servir l'ambient de la música, per exemple, parlem d'intervals de quinta, al costat dels intervals de cinquena,
És correctíssim, sí, sí. Tornem a això d'adaptar el gènere dels castells. Has dit una segona, però... I un dos? Un dos? Alerta aquí, ja no podem dir una dosa, oi? Sinó diem una dos. En aquest cas, dos és una forma invariable, llavors el que fem és flexionar en femení tant l'article o els possibles adjectius. Jo sóc una dos, no sóc una dosa.
En aquests casos és fàcil, perquè en la majoria de casos s'hi afegeix una A, ja tenim el femení, però hi ha d'altres casos en què això no és possible. Per exemple, crossa. Un crossa, tindrem una crossa. Alerta amb la manera de fer aquests femenins. Primeres mans, segones mans, terceres mans, com ho hem de fer? No tenim altre remei que dir un primer esmans, una...
però, en tot cas, sempre visibilitzar i explicitar, ja sigui amb una marca de flexió al final, o amb un adjectiu, o amb un article al davant, que allò és... que la persona que ho fa... Una cap de colla. Una cap de colla, perfectament.
No n'hi ha gaires, no n'hi ha gaires. Les estadístiques parlen entre un 18 i un 20%, i jo podries dir, ah, mira, no està malament. Bé, entre un 18 i un 20%, però diuen que en tipus de colles no considerades professionals, és a dir, que en les que competeixen seriosament, per dir-ho així, el predomini dels homes és total, vaja. S'ha d'empènyer, s'ha de fer pinya.
I tot plegat ja ho trobem recollit al Diccionari Casteller del Termcat, que ja té una edat, oi? Aquest diccionari té força anys. Es va fer en col·laboració inicialment amb la colla Joves Xiquets de Tarragona, l'any 2001, fixa't, ja fa molt de temps, i és un projecte que s'ha anat actualitzant, sobretot amb dues grans tongades, que és incloure els noms femenins de les castelleres, fonamental, i després, ara més recentment,
Hem fet una cosa molt important, que és recollir equivalents en espanyol i en anglès per a aquestes formes catalanes, amb la voluntat de contribuir a la internacionalització i a la difusió del fenomen casteller. I al costat d'aquestes propostes, en espanyol i en anglès, també molt importants s'han traduït les definicions. Qualsevol persona pot llegir la definició dels termes i entendre els conceptes.
Doncs acabem com hem començat, Cristina, amb l'enxaneta, com se n'ha de dir en anglès. Enxaneta, crowner, de crown, de corona.
És a dir, és el coronador. La traducció literal de l'anglès, el català, fem la inversa, seria coronador. És a dir, és el que corona. Coronar és un verb també molt bonic. Coronar el castell vol dir arribar a dalt de tot, posar-hi la corona. És a dir, l'enxaneta arriba dalt i fa l'aleta. Buja l'enxaneta, buscarà la motxilla d'entrada. No m'ho crec, és extraordinari. Quina barbaritat, quina barbaritat. Motxilla d'entrada, el moment clau. La història, la història, la història, la història dels castells. Sí!
Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb el TermCat. S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. Sintonitzes Ona la Torre. Continguts en xarxa.
Minferri, el terme de Joneda, a les Garrigues, és el gestiment perfecte per descobrir com era la vida a l'edat de bronza. Però també ens dona un munt de dades sobre una comunitat pagesa i ramadera d'aquell període, de fa més de 4.000 anys.
L'exposició Minferri i les arrels de l'agricultura a Ponent ens endinsa en el dia a dia dels habitants d'aquest jaciment. Una comunitat que es va establir durant prop de 500 anys al marge esquerre del riu famosa. Vivien de l'agricultura i la ramaderia. De fet, al poblat hi havia unes sitges destinades a emmagatzemar els cereals. Tot i això, també tenien un gran coneixement de la metal·lúrgia del bronze.
La mostra que podeu visitar al Centre de les Arts i la Memòria de Ponent, a Juneda, incorpora restes arqueològiques que ens apropen a aquella època, però també hi trobareu continguts audiovisuals o la recreació d'una cabana. Exposició Minferri, les Arres de l'Agricultura, a Ponent, al Centre de les Arts i la Memòria de Ponent, a Juneda. Més informació a campjuneda.cat.
Ruta 66. Viatge amb nosaltres per tot el món. Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
Avui, a Caçadors de Bolets...
Ei, Mestre Laveu, perdonin vostè, avui sí que parlem de bolets, però no pas de caçar-los, sinó de com hem de dir-ne. Això és el Paraules Habitables, no s'ho prengui malament, eh? Ho farem amb la Maria Antònia Julià, del Termcat. Comencem per un dels reis de la festa, el Robelló. Aquest és un bolet amb molts noms. Esclata sang, esteper, pebràs, pinatell... Tots es refereixen a la mateixa cosa, Maria Antònia?
De roballons n'hi ha a Catalunya almenys cinc tipus diferents. El roballó-roballó, el roballó-vineter, el pinatell, el roballó-debet i el roballó-depinegre. A partir d'aquests noms ja els situem una mica allà on es fan, sempre al costat de l'arbre que els fa companyia. Amb l'extensió de territori, la diversitat de colors i la quantitat de boletaires, és normal que hi hagi molts noms.
De fet, el nom de rovelló hauria d'aplicar-se en el bolet que rovella, lactàrio sanguiflus, també conegut com esclata sangs, justament perquè té una llet de color molt vermell. El rovelló binater encara té la llet d'un color més vermellós més de color vi. Però llavors hi ha el pinatell, que té la llet de color taronja, i hi ha gent que per això li diu rovelló perquè sembla que rovella. O sigui que...
Pot ser que al mercat ens donin gat per llebre, bé, pinatell per rovelló. Clar, ben bé gat per llebre no, perquè tots són rovellons i tots són comestibles, el que passa és que la qualitat gastronòmica organolèptica no és ben bé la mateixa. En general hi pot haver barreges, sobretot de rovelló, rovelló i de pinatell, però no ens en ressentim. La cassola és boníssim i a més hi ha moltes maneres de preparar-ho, per tant, cap problema.
Maria Antònia, seguim a la parada del mercat. Per poder-los distingir, rovellons de pinatells i molts altres bolets, què n'hem de saber? En quines parts ens hem de fixar? Quan comprem un bolet al mercat, el veiem fora del seu hàbitat i moltes vegades desproveït d'alguns dels seus elements més característics, però la gent que va caçar o plegar, que també en diem així, bolets...
El bosc es fixa en una sèrie d'elements que són moltes vegades el que defineix o distingeix aquell bolet d'un altre. El més evident és el barret o capell, que pot tenir diverses formes, però si girem el bolet veurem que pot tenir làmines, que poden ser en forma de làmina, en forma de poros, en forma de punxetes... Després també hi ha dos elements que la gent els ha anat coneixent perquè són importants per conèixer bolets dels que ens diem dolents.
L'anell i la volva, que són característics de la família de les amanites. I encara, diríem, el vel recobreix tots els bolets. Quan són joves, estan embolcallats en el vel i després aquest vel s'estripa, cau o bé pot quedar a sobre, com és el cas de l'amanita moscària, que té aquelles taquetes vermelles tan característiques. Barret, capell, làmines, anell, volva, vel... Si us sabeu tots aquests conceptes, us podeu graduar en primer de bolet.
Però per ser experts experts, us cal dominar termes com la carn friable o les làmines delicoacients. Ho provem? El bolet, quan el mengem, té una textura, però ja en el camp, en el moment que s'agafa, els boletaires solen tallar un tros per veure si està corcat o no. I la manera com es talla o es trenca aquesta carn és molt característica. Llavors, si diem que un bolet, per exemple...
Té la carn friable, vol dir que quan tu intentes tallar-lo o mastegar-lo, s'esmicola en molts trossos. També podem dir, per exemple, ara penso en el bolet de tinta. El bolet de tinta té el que en diem unes làmines de liquescents, que vol dir que es desfan, que es fan líquides, i el nom és molt gràfic, un bolet de tinta, que és un que quan és jovenet és tot blanc i després va quedar tot en negrí per aquestes làmines que es desfan.
I després tenim el tema de l'olor o pudor. Maria Antònia, un bon boletaire ha de tenir un bon nas, oi? D'adjectius d'olors, els parlants no en dominem gaires, però quan comences a parlar de bolets i et diuen que és un bolet que fa una olor metàl·lica, una olor de gas ciutat, una olor espermàtica, una olor farinosa, una olor botírica... Pensem que el sentit de l'olfacte està molt relacionat amb el sentit del cul.
I una olor farinosa seria, per exemple, com l'olor que podria fer quan entrem en un obrador. Aquella olor que fa la farina. Doncs sí, hi ha bolets que fan aquesta olor. Has dit olor botírica? L'olor botírica és olor de mantega. Hi ha bolets que fan olor de mantega. És a dir, com si haguessis obert la terrina, ensumes aquell bolet i l'aflaire que fa és de mantega. I l'adjectiu tècnic seria botírica.
i parlem de noms, dels noms dels bolets. Els noms dels bolets, els noms populars són molt descriptius i en aquest cas, per exemple, el cama groc, que és molt abundant, el trobem molt a la tardor en els mercats i té, com diu el seu nom, una cama de color groc i un cap de color marronós, així que sembla com un misto. I clar, el cama groc...
Està relacionat des del punt de vista del nom amb el camp assec, que és un altre bolet que utilitzem molt, per exemple, per fer el fricandó. Aquells bolets dessecats que hi ha gent que els diu moixernons, però clar, com hem comentat abans amb el rovelló, depenent de la zona, un nom pot designar un bolet ben diferent d'un altre i el moixernó autèntic, pels entesos, és un bolet molt rar, un bolet de Sant Jordi, un moixernó, que és blanc, carnós i que no té res a veure amb el que posem en els fricandós.
Doncs ha tornat el gat llebrer, amb els moixernons i els camasecs del fricandó. Ja ho escrivia Josep Pla, això dels bolets és tot un món, però si el feien triar, ho tenia clar.
Els bolets comestibles es poden menjar molt aviat. Jo he menjat ous de reig, que al meu entendre és el millor bolet d'aquest país, el mes d'agost, la tercera dècada d'aquest mes. De l'ou de reig podem dir que Tipam ha de ser el bolet més excel·lent, gastronòmicament admet preparació amb cru, laminat i altres preparacions, molt gustós, però clar, n'has de saber, perquè és un bolet que per una persona no entesa pot arribar a ser confós amb la farinera borda.
especialment cuit, i la farinera borda pot ser mortal. Per tant, has d'estar molt segur que has collit un ou de reig. Són els millors que hi ha, com ja he dit. Llepissosos, mullericosos i suculents.
Més enllà de l'ou de reig, que ja ens ha quedat clar que és un bolet d'agost-setembre, en català hi ha moltes dites que vinculen bolets i calendari, oi, Maria Antònia? És una manera popular de recordar el que els botànics diuen la fenologia, és a dir, el costum o l'habitud que té aquella planta o aquest fong, en aquest cas, de fructificar en un moment determinat. Per exemple, el moixernó de l'octubre és el millor.
O en el cas de la múrgola, diuen per Sant Josep, la múrgola treu el bé, que la múrgola és un bolet de primavera molt buscat, també. S'ha de consumir en moderació, perquè alguns bolets, tot i ser comestibles, no tothom els paeix igual, llavors n'hi ha alguns que... Hi ha persones que no els toleren tan bé. Depèn de la microbiota intestinal de cadascú. Hi ha persones que no toleren els seps, per exemple. Un altre cas curiós que hem de conèixer...
és el de la gírgula, que és una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Les gírgules n'hi ha, que són bons comestibles, però també hi ha alguna gírgula que és bastant tòxica. El que ha passat amb les gírgules és que actualment es comercialitzen el que en diem la gírgula de fat japonesa i la gírgula d'om japonesa també.
que són aquelles tan blanques que ens venen al mercat, però no són espècies d'aquí. Els bons coneixedors de bolets diuen que les gírgoles són molt bones, però resulta complicat perquè es poden confondre. Hi ha alguna gírgola que és particularment tòxica i, per tant, se n'ha de saber.
També tenim molts bolets amb noms referits a altres espècies animals, com el peu de rata, la cama de perdiu o el rossinyol. En aquests casos, hi ha relació, bolet animal? La cama de perdiu és un bolet que és molt bufó, però també has de saber-lo distingir. Diuen els entesos que per l'estiu és un bon bolet, però és com tot, organolèpticament t'ha d'agradar i t'ha de
El russinyol és un bolet molt bonic, que l'hem de prendre ben cuit, perquè si no és dur i també costa de pair, i és molt aromàtic. I fa gràcia veure que en diem russinyol pel color, i nosaltres a veure amb els russinyols els ocells, és a dir, no hem de fer aquí una falsa relació perquè no hi és. Ei, Maria Antònia, però això del russinyol, en pau descansi, és una excepció, no? Normalment els noms dels bolets són prou abocadors.
Els noms populars dels bolets reflecteixen moltes vegades descriptivament allò que és aquell bolet tal com el veiem. L'ou del diable, igual que la gita de bruixa, són bolets que quan maduren es descomponen i fan una pudor horrible, una olor cadavèrica.
Tenen una forma molt característica, però sobretot és aquella olor que un cop l'has olorat no l'oblides mai. N'hi ha d'altres, com per exemple l'enganyapastor. És un bolet que s'assembla a un rovelló comestible, però no l'és, d'aquí ve el nom. Hi hauria l'apagar llums...
que és un bolet que quan és jove té forma d'aquell estri que es fa servir per apagar les espermes. En canvi, l'apaga llums, que és un bolet comestible, quan es fa gran se li diu bolet parasol o parasol o umbrela, perquè justament té una forma molt oberta. Hi ha aquests dos noms pels dos estadis del bolet. Hi ha el pet de llop i el pet de monja. Són aquells bolets rodons que quan s'asseca anirem pel camp i els trepitgem, surt tot de fum. Això seria un pet de llop sec.
per supervivència, hauríem d'aprofundir en els bolets més perillosos. N'hi ha que són autèntics assassins. És veritat que bolet amb eina i corbata és segur que és dels que mata? Alguna dita popular relaciona la morfologia d'un bolet amb la d'aquells bolets que són perillosos o mortals.
La farinera borda, que és de la família de les amanites, és un bolet que té una veina, podríem parlar del peu basal, i una corbata, l'anell. I això és un indici que pot donar-nos peu a pensar que aquell bolet és dolent.
Però hi ha altres bolets que porten veïna i corbata, com per exemple el que hem comentat avant, l'apagar llums, que és comestible, és un bolet que quan creix manté de vegades unes restes d'un anell i en canvi ens mengem el barret obert. No sempre és segur que mati, aleshores aquí ja s'imposa la sapiencia del boletaire o boletaires.
Ei, que si en aquestes alçades has decidit que no tens ànima de boletaire, també tens la possibilitat de cultivar-ne, no passa res. Així ens arriben, de fet, els xampinyons i els shiitakes, que ara són tan de moda. També algun altre experiment no massa reaixit. Amb interessos comercials, com que no hi ha bolets en totes les èpoques i, en canvi, la cuina en necessita, si no els pots tenir dessecats o congelats, doncs què faràs?
i això, de fet, és una possibilitat que s'ha anat mirant des de ben antic. Actualment, tots els xampinyons que comprem són xampinyons de cultiu de l'espècie Agaricus visporus i de varietats que s'ha anat fent blanquetes, blanquetes, que és com ens agraden, que si ens diuen que l'espècie original de camp creixia sobre fems, potser ens esbararem. El que passa és que avui dia ja es fa créixer sobre medis.
Sintètics o naturals, però que no el fem enlloc. Actualment també hi ha les gírgoles del Japó, que també són fàcilment cultivables, i els shiitakes, que també venen preparats. Cal dir que la idea aquesta de...
d'intentar tenir mulets cultivats fora d'aquestes espècies, ha estat llargament buscada. Hi va haver una època que venien pins rovelloners. Tu plantaves un pi que ja a les rels portava una preparació amb les micorrises del fong perquè en el futur, quan el pi cresqués, pogués sortir una rovellonera. L'èxit ha estat disparat.
A la tardor, la gent del meu país va a caçar bolets. El verb és una mica hiperbòlic. En lloc de dir que van a cercar o a buscar bolets, en diuen caçar bolets. Ho diuen perquè són tan recòndits i difícils de trobar? No ho sé pas. El fet és que diuen que van a caçar bolets.
Maria Antònia, i abans de marxar ens queda la pregunta del milió. Amb el permís de l'il·lustríssim Josep Pla, si hem convençut algú, què seria més correcte de dir? Que l'enviem a collir, a buscar o a caçar a voler?
L'expressió més genuïna potser dius anar a caçar bolets. Però la meva àvia deia plegar bolets. No a plegar, anem a plegar bolets. I actualment amb tota la globalització, podríem dir, del fenomen boletari de Catalunya, és més fàcil collir, que potser és un verb comodí que ens serveix per tot i se sent molt. Però els autèntics diuen que van a caçar bolets.
Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb el TermCat. S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més. Notícies en xarxa.
Bon dia, són les 10 per l'Arnau Vilà. La nevada en blanquina diverses comarques d'interior, especialment a Ponent, però també ha arribat a les centrals i al camp de Tarragona. Municipis del Segrià, el Pla d'Urgell, la Cegarra, la Conca de Barbera o la Noguera s'han despertat amb neu com ara la mateixa ciutat de Lleida, Guisona o Balaguer.
Durant el matí, els flocs també han arribat a les comarques centrals, amb neu en municipis de la Noia com Igualada, així com el Camp de Tarragona, on cauen flocs, per exemple, a la Conca de Barberà. La nevada també ha fet presència a l'Ebre, tot i que amb flocs febles. La flanja de precipitació s'està estenent d'oest a est del territori, amb la previsió que arribi fins al prelitoral.
En aquest sentit, el cap de Guàrdia de Protecció Civil, Xavier Marramón, ha assegurat en declaracions a Trescat que la neu ja ha provocat alguna incidència en carreteres secundàries i que preveuen que les nevades s'intensifiquin durant aquest matí i perden pistonada cap a la tarda. De fet, el pla de lliure de la cota de neu se situa als 300 metres a molts punts i pot baixar fins a qualsevol cota la depressió central durant el mig matí. A la resta del país parlarem de cotes que es mouran al voltant dels 400 metres.
I en mobilitat, circulació amb congestió a la 2 a l'alçada de Cervera, amb retencions en dos sentits. També hi ha afectacions a la P2 entre Vimbodí i Terres, en sentit Barcelona, amb circulació lenta per un accident.
I l'exèrcit de Venezuela, a més, un comunicat en què anuncia el seu suport a la vicepresidenta del país, Delcy Rodríguez, després de la captura del president Nicolás Maduro per part dels Estats Units. Alhora, ha denunciat que en l'assalt nord-americà per capturar Maduro i la seva dona, Cília Flores, van ser assassinats a sang freda gran part de l'equip de seguretat del president, soldats i ciutadans innocents. Per la seva banda, Donald Trump ha amenaçat Delcy Rodríguez amb un desenyes pitjor que el del president del país, Nicolás Maduro, si no coopera amb els Estats Units.
I l'Ajuntament de Badalona ha decidit obrir un equipament per acollir les persones sense sostre que hi ha a la ciutat mentre duri l'onada de fred. Fons municipals han explicat a l'Agència Catalana de Notícies que es tracta del pavelló de la Colina. Això vol dir que les persones sense llar podran accedir a l'espai des de les 8 del vespre fins al matí següent.
i diversos municipis del Baix Penedès han començat a tramitar la modificació puntual del POUM per tal de regular l'instal·lació de parcs fotovoltaics a la comarca. D'aquesta manera, pobles com l'Arbós o Santa Oliva volen delimitar zones concretes on ubicar les plaques solars per tal de reduir l'impacte que tenen sobre el municipi.
I en esports, victòria del Girona, el camp del Mallorca, però a dos, en un duel vital per sortir de la zona del descens. Si en Cova, la primera meitat, i va a natar la segona, va anar plant el triomf pels gironins, fent insuficient el gol de Muriki al temps afegit. I fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa Sintonitzes on a la torre?
Avui on a la Torra ens fa molt de goig de recuperar la secció de Càritas, que ens ha permès conèixer el treball de l'entitat, perquè hem anat passant per totes les àrees i hem conegut com funciona el banc dels aliments, el filigrana, el magatzem de l'allar, hem participat als tallers de memòria, de manualitats... I avui ens volem fer ressòm d'una altra iniciativa, que és molt important...
per l'entitat, però sobretot pels usuaris que poden gaudir d'aquesta companyia del programa Ara al teu costat, que consisteix... Ara ens ho explicarem des de Càritas en què consisteix. Saludem en primer lloc. Li preguntarem a l'Ariadna Jiménez, que ella és la tècnica. El programa Ara al teu costat, recordem-ho, en què consisteix, què és el que oferiu des de Càritas?
Molt bon dia. El programa del teu costat consisteix en els voluntaris que tenim a Càritas, en el programa de gent gran, fan acompanyament a les persones grans que nosaltres detectem que tenen un sentiment de solitud.
Llavors, la persona voluntària va a la casa de la persona gran, que poden fer l'acompanyament tant dins com fora del domicili, i ho fan dues hores a la setmana un dia, que és flexible, vull dir, es poden coordinar entre la persona gran i la persona voluntària i fer-ho, no sé, dos dies a la setmana o altres hores. I ara mateix tenim deu acompanyaments,
Estem pendents també de col·locar més gent voluntària per iniciar els acompanyaments i nosaltres estem molt contents. Al final és un granet de sorra que aportem les persones voluntàries, sobretot a la gent gran i que es sentin molt millor a casa seva. Bàsicament és fer companyia una estoneta i alhora veure si estan bé o si necessiten res, entenc.
Clar, al final la gent voluntària detecta si la gent gran té alguna necessitat, llavors nosaltres els ajudem o fem el que calgui, i és això, passar una estoneta, sobretot parlar, fer companyia, perquè és això, normalment és gent que està sola.
Doncs és un programa important que entenc agraeixen molt als familiars que de vegades no poden estar a prop dels seus pares o dels seus parents i això els hi dona també un punt de tranquil·litat. Que entenc que es complementa també amb el programa del Bon Dia que consisteix a fer aquestes trucades diàries, no?
Sí, exacte. O sigui, nosaltres també fem lo de les trucades diàries. L'únic que hi ha gent que participa en el projecte d'ara al teu costat que potser no estan rebent trucades o sí. Vull dir, això no té res a veure. Però bé, que es complementa també moltes vegades. Per exemple, la Neus és una d'elles que està a l'ara al teu costat i a banda també rep trucades cada dia.
Molt bé, doncs de seguida parlarem amb la Neus, però abans volem també saludar a la persona voluntària que ve a visitar-la. Anem a preguntar-li com es diu vostè. Divina. I quina és la seva tasca, bàsicament? Vostè pica la porta de la Neus i què és el que hi fa? Bueno, jo primer li truco aquí a la finestra perquè si ella em veu i em ve a obrir la porta, perquè és molt valenta la Neus.
I aleshores, quan fa bon temps, el primer que fem és a donar un tomet. Anem per aquí, anem fins a la plaça, d'allà de l'església, ens asseiem una miqueta, sempre trobem companyia, perquè la Neus és molt, molt estimada aquí, i xerrem amb un, xerrem amb un altre, i després tornem a caminar una miqueta més, que així ella també aprofita de caminar una mica i és bo, per tot.
I, bueno, jo estic molt, molt, molt contenta d'estar amb ella perquè és una persona que et dona lliçons de vida, bueno, alguna cosa excepcional, eh?
És bonic d'escoltar això perquè, clar, diguem que és reconfortant també pels voluntaris de fer aquesta tasca que al cap i a la fi també us omple, no? Dóna com molt de sentit a aquestes hores que hi dediqueu i sabeu que els feu un bé, no? Els acompanyeu, però també és bonic per a vosaltres. És molt bonic i molt satisfactori. Vull dir, tu dones però ells te donen el doble, el doble te donen.
És, bueno, i molt agraït. Vull dir, és una cosa que jo m'encanta. O sigui, vaig amb ella, xerrem, és una enciclopèdia en Dante que li dic jo perquè li pots preguntar qualsevol cosa i és que sap de tot, de tot, de tot, de tot. Vull dir, és una cosa impressionant.
Molt bé, recomanaria aquest programa de cara a persones que tinguin una estoneta. Simplement amb tenir un parell d'hores a la setmana ja n'hi ha prou. I tant, i tant que ho recomano. A més, vull dir, amb tothom que parlo i, vamos, faig voluntàries que sigui, vull dir, no hi ha cap problema. Parlo molt bé perquè és una cosa molt maca i el que dius tu, omple moltíssim, molt. Molt bé.
Doncs és moment de parlar amb la protagonista, amb la Neus Figuerole. D'entrada ja em permetrà a Neus que comenci felicitant-la, dient-li per molts anys, perquè ha estat el seu aniversari fa poquet, ha fet 99 anys. 99, 99. El dia 13 de març va ser? El dia 13, sí.
Molt bé, doncs perquè la gent ens escolta però no ens veu, direm que estem aquí a peu de platja, perquè té unes vistes fantàstiques aquí al costat de la mar. Neus? Amb una vista estupenda. Sembla un quadro, això, aquesta finestra.
Doncs així és. I Neus, vostè, això, eh?, de la companyia de la Divina, que la ve a visitar als matins, sobretot, no? A la tarda. A la tarda, a la tarda, bé. A la tarda anem a donar una volteta i ja sap que ella, aquí baix a Mart, jo soc una persona molt estimada, d'aquí baix a Mart, i tothom em para, eh, Divina? I tant, i tant. Escolta'm,
En tothom me les tinc, jo. Doncs senyal que m'estima. I ara m'ho han demostrat. El Maurice, la meva filla, m'ho han demostrat la gent que t'estima. Sí, sí, sí, sí. En els moments difícils és quan es veu, eh?, això sobretot. Això mateix. Perquè he tingut companyia a tota hora.
No m'han deixat. Ara ja comencen a oblidar-se, no? Però els primers dies tenia la companyia a tota hora. I que s'agraeix molt quan et passa una cosa així. Si la família és curta, jo visc sola, tinc família, però està clar, cada qual és a casa seva i a més a més tots treballen.
que anar al col·legi i els de més a treballar, que és el que toca. Els pisos hi tinc gent, també hi ha una família, però no hi són tot el dia, perquè tots treballen també.
Per això aprecia molt el fet de tenir una mica de companyia. I també li truquen, dèiem, de Càritas, la truquen als matins per veure com se troba. Jo cada dia em truquen. Jo ja no surto que no vagi trucat Càritas. De vegades vaig estaries, si fa bo vull sortir, però fins que no em truquen Càritas jo no surto. Perquè penso, millor que hi trobin un o un altre...
que si no, no hi troben ningú, si truquen i jo no hi soc. Clar, que llavors activarien aquell protocol per veure si realment hi és, trucarien als veïns i si no respon ningú, pot venir la policia i tot, a veure si estem o no estem. Això és el que dic jo de vegades. La policia, o tinc allò de la Creu Roja, també...
Cada vegada es ve un criu i els crida l'atenció que el llum vermell, i el toquen. I, clar, llavors astres s'espanten perquè veu que aquest trastet parla. Clar. Sí, és aquest servei de teleassistència, oi? Que el pot portar, no sé si en un panjoll, i té també un dispositiu per si necessita res o si té una urgència, truca, no? Això mateix, tinc un botó que diuen ells, llavors...
Clar, el té aquí penjat del coll, porta un penjoll, molt bé, per si necessita res o per si passés una caiguda. Sí, sempre porto un penjat. El que passa és que el porto dintre perquè no es vegi. Clar. De vegades m'he assegut a la taula
i ve a Rans i truca. Dic, no, no, no vull res, no, gràcies a Déu. Dic, ha sigut el seure, ve a nivell, veus així, ve a nivell de la taula. Clar. Va penjar massa, perquè de seguida, de seguida truca.
Ara està trucant, ens està fent una demostració en directe, està trucant aquí al servei de la Creu Roja, sí, sí, és un botonet, i ara segurament respondrà una operadora, i preguntarà a veure si va tot bé.
Estem fent la trucada. Ens fa la demostració la Neus. Neus, ara haurà de dir que l'estem entrevistant per la ràdio, eh? Per celebrar els seus 99 anys. Que això... Un altre veu, escolta. Clar, ara sentim el so del telèfon. Deu estar connectant una centraleta.
Mira, estan gravant la trucada. Nosaltres també, eh? No tenim permís, haurem de posar pausa. Neus. Ara responem a la Creu Roja i diem que tranquils que està tot bé i seguim amb l'entrevista. Tot bé? Sí, sí, eh? Ha contestat l'operadora, li ha preguntat, Neus, tot bé? I la Neus ha dit que sí i apa, s'ha acabat la trucada. No se'n paguen mai perquè truquis per res.
Perquè de vegades també ve un criu i li crida l'atenció, el llum verment, i ho truca. Clar. Molt bé. Mira, ara que parla de crius, Neus, vostè de nena vivia aquí a Bajamar? Jo vaig néixer en aquesta casa i tinc ara 99 anys i gràcies a Déu en què hi soc. La casa està canviada.
perquè només hi havia planta baixa i un pis. Hi havia un pis amb un braconet que una persona, com ara per exemple en Joan Esteve, amb el cap hi haguera tocat dalt, baixet, allò d'abans.
Clar, abans no eren tan alts, eh? No. Jo soc com dantes, també, perquè jo tampoc tinc una gran alçada, però sí, sí. Ara sí. Jo tinc una neta que dic, nena, fil meu no neta, vist neta. Una vist neta que té 14 anys i és més alta que un pi. Dic, nena, no creixis tant, eh? Sí.
Si no, no trobaràs nòvio. No, que també hi ha nòvios alts avui. Això rai. Jo li dic per riure això. Ves? Perquè... Molt bé. No res, espero que no...
Ha canviat molt, vaja, ara, en tots aquests anys. Vostè n'ha vist de tots colors perquè també, clar, ha viscut... Ha canviat molt, però jo, si vols que et sigui franca, m'agradava més com estava la platja abans, amb aquelles barques aquí, que no pas ara que hi ha el passeig. Reconeixo que les coses han d'evolucionar.
i les coses s'han de posar modernes i jo agraeixo però a mi m'agradava més com hi havia les barques aquí que era un atractiu que cap a les tres feien la subasta del peix jo crec que jo havia hagut peix també a dir que era cercades a l'Ajuntament Vella a dir venien peix hi havia anat molts anys
Una cosina meva i jo a vendre peix. I quin peix venien més? De tot. De tot. A sopar més havia maires, que esperaven que... Que el maire és un peix que ha de ser acabat de pescar. El dia següent ja ha perdut gust.
I a sopar la gent ja s'esperava que arribés, cap allà a les 6, arribava al peix de Tarragona. I maides per sopar. Perquè aquí abans hi havia el costum de menjar aquí a casa, principalment, verdura, per exemple, patata i mongeta, i dos o tres maides per cadascú.
Que bones, eh? Boníssimes. I què més es pescava per aquí? Aquí, de tot, de tot, de tot. Bueno, maires, aquí a Torre d'Embarra, maires no. Els maires havien d'anar-los a buscar a Tarragona. Però el de més peix, palaies, palaies de reballa que dèiem, palaietes peludes que eren boníssimes,
I, no ho sé, peix de sopa, cintes, saps? Hi ha unes cintes que són de color de rosa. Sí. Allò... Dóna molt de gust al brou, això. Allò més aviat es fa sopa. Però els talls del mig, que només hi ha l'espina central, aquella és boníssima.
Jo, com ho feia jo, el cap i els peus, el cap i la cua per la sopa i el del mig per fregir, que era boníssim. Ara fa molt més anys que no n'hem menjat de peix. Aquí a Marta, un barri pescador i no tenim peix.
És molt estrany, eh? Molt estrany, molt estrany. Vivim uns temps molt estrany. I què fèieu amb aquesta sopa? Fideuajat, arrossejat, o què en fèieu? Fideuajat, arrossejat, sopa de pa, fideuets fins...
El que sigui, un pic que estava mullit amb una ceba, un tomàquet i una patata, tot ben mullit no importava que el peix es desfés. Llavors ja ho colies amb un colador d'aquells de tela metàl·lica, que allí no passa res, i jo em feia, quan la feia, em feia per 3 o 4 dies i em posava el congelador.
I llavors ja tenia, mira com ho volia, això sí el dia abans ho havia de treure, que si no, no quedava, no es descongelava. I mira, i així ho fèiem. M'està fent venir gana ara de pensar en aquests platets que es cuinava la Neus. I una altra cosa típica, això del bull, en fèieu aquí a casa? Tan bo que és. A mi em sortia molt bé. Jo el romesco,
És una cosa que sempre m'ho surtin bé. Inclús hi ha un noi que escriu llibres i hi ha la meva recepta del romesco en aquest llibre. Ho diu. Aquesta recepta me la va donar la Nil Fiorola. Que bé. Home, és que ara s'ha posat molt en valor i els grans xefs diuen que és tot un art, això de fer un bon romesco. Sí, sí, sí.
Sí, però també la gràcia del romesco és que quan poses la cassola amb una mica d'oli al foc, l'oli sigui ben calent, faci xuf i fa una fumada. Que si no és ben calent, llavors la salsa va ensurar per sobre i no és tan bona. Llavors queda com igualida.
Doncs, Neus, jo m'ho poso al cap de les persones que ens deuen estar escoltant, que deuen dir, ah, doncs que expliqui com es fa el romesco. M'ho sabria explicar una mica perquè, miri, prendré nota, va. El romesco es necessita una nyora. A mi particularment m'agrada més el pebrot llarg que l'enyora. I jo tenia un túrmics o, no ho sé, un aparell d'aquestos,
que ho triturava tot, o si no, l'enyora, la poses en remull, amb aigua calenta, i treus la pulpa només. Però jo, amb l'aparell que tenia, ho trinxava tot. I això sí, quan poses la cassola al foc, amb una mica d'oli, ha de ser ben calent. Llavors, allò que havia picat,
pel romesco, l'enyora, mitja d'onzena d'onmetlles, bueno, depèn de la gent que ets, doncs. Sí. Onmetlles, una molla de pa, si feia romesco, sucada amb vinegre, però si feia all cremat, fregida.
D'acord. Dos o tres granets d'all, depèn de la gent que ets. Sí. I tot això ben picat, passat pel túrmics, o l'aparell que tu tinguis. Sí. I ho deixates amb aigua, que ja has bullit peix de sopa. Que peix de sopa fem servir les cintes, les escorpres, els crancs, tot això amb una patata, un tomàquet,
ben bullit, llavors escorregut. No facis com... Jo havia vengut peix. I un dia aquesta receita la vam explicar amb una senyora. I com va vindre la pròxima vegada, que ja li va sortir bona la sopa, diu, sí, però no se la van poder menjar d'espines, que no ho va colar. Diu, que no ho va colar. Diu, vostès no ho van dir. Dic, home...
Podia sortir del seu camp, no? O està clar, no se la van poder menjar d'espines. S'ha de colar, s'ha de colar, sí, perquè són peixos que es fan servir per la sopa precisament perquè tenen moltes espines i no es poden menjar, però també perquè són molt saborosos, molt gustosos. A més, i es fa bullir, es deixa aquell peix, es fa bullir aquell peix amb una ceba, un tomàquet i una patata.
I que bulli, mira, que es desfi. Però llavors s'ha de colar amb un colador d'aquesta tela metàl·lica perquè no passi cap espina. Però aquella senyora diu, no se la va poder menjar d'espines. I el romesco pot acompanyar qualsevol peix, amb quins plats? Que vulguis. Però això sí. Si ho fas amb una cassola, l'oli ha de ser ben calent. Amb cassola de fang, no? Sobretot es fa bo?
Amb la cassola de fang, sobretot, no? Sí, però jo en tenia una de ferro colat, que s'estava escarxada i tot. I no tenia anses, perquè em va caure i es va trencar. Aquella cassola era famosa. Hasta me la venien a buscar altra gent de l'estiu per fer-la servir. Això que era bé, estava escarxada, no tenia anses.
però una vegada que veia que jo ho feia, i sempre feia així, ranxets, perquè aquesta recepta del romesco... ha estat surt en un llibre. De la cuina dels ranxets...
els ranxets i ho diu. La recepta està dada per Neus Figuerola. Home, és tota una eminència la Neus Figuerola aquí a Baix Lamar. I avui ens ho estan compartint aquí a la ràdio. Jo crec que més d'una i d'una, escoltant-la, potser s'anima a fer un ranxet o a fer un romesco. A veure...
Doncs, Neus, clar, són molts records aquí a Baja Mar, perquè deia, abans hi havia aquí totes les barques que anaven a pescar. Era una atracció, allò. Aquí hi havia 3 o 4 barques a l'altra plaça de l'inglèsia, de frenta, 3 o 4 barques que a les 3 feien la subhasta.
Anaven a la llum aquestes o no? No, la del llum és la que surten a la nit.
Cap allà, ara en aquest temps, cap allà als 7 o les 8 de la tarda, ja sortien a pescar. Però abans era diferent, perquè ara porten radar i van allà on troben el peix. Van corrent fins que troben el peix, que abans no. Hi havia moltes vegades que baixaven,
deien, mira, avui no han senyit. La paraula de tirar la xarxa era aquesta, senyir. Avui han baixat sense senyir. Però ara si no veuen el peix, ja no tiren la xarxa. I aquestes tres barques que hi havia aquí a la plaça de l'Església, amb què pescaven? Anaven amb nances o què feien? No, no, amb una xarxa que abans era de cotó.
Ara és de nylon i no es fa molt bé tant. Però una xarxa llarga arribava, per exemple, com d'aquí a casa, fins a mig passeig. I s'havien de remendar, eh? Aquestes eren les que es foradaven. S'havien de remendar, s'havien de tenyir...
Tenir també. Sí. Ara no, com que són de nylon, no es tenyeixen, però abans es la tenien. Jo tinc uns llibres, que ho és de tota la part pescadora, que es veuen els homes com porten la xarxa a l'esquena, perquè durava d'aquí davant de casa...
Almenys fins davant d'on hi ha... era com orros, doncs. Clar, això deuria passar moltíssim, perquè de cotó, mullades, Déu-n'hi-do. Sí. Ara, a la casa que hi havia el tenyidor, hi ha un edifici de pisos. Però abans hi havia el tenyidor...
Molt bé. Era molt maco. A mi, ja l'he dit particularment, ja li dono el que es mereix aquest passeig, perquè és maco. Molt maco. És maco. Però a mi particularment m'agradava més com era abans. Que se'n va a sorra de seguida.
Clar, i vostè aquí tenia la platja a peu de carrer? A peu de carrer, i si fèiem al temps arribaven els cops de mar aquí. Quina impressió, no? No, era maco. Per alguna casa no era maco perquè els hi entrava l'aigua, però aquí a casa no hi havia entrat mai.
Molt bé, això... Felicitacions per l'arquitecte, pel Paleta. Aquell que hi ha? Hi ha el cantó aquí mateix. L'aigua més aviat hauria d'entrar per la porta del darrere que no pas per aquí davant. Perquè, a més a més, si s'ho he fixat, a les cases hi ha...
Hi ha un ferro que encaixaves una fusta perquè l'aigua no entrés. En moltes cases al davant, jo aquí a casa no, no hi és, perquè no... Es veu que deu fer una miqueta de muntanya i no arriba l'aigua aquí. Però hi ha moltes cases que hi ha un ferro que encaixa en una fusta i no deixa que l'aigua passi.
Neus, m'he quedat sense temps pel programa. Jo m'he quedat amb ganes de parlar més. Jo m'agafo la confiança de dir-li que vindré a veure-la un altre dia. Sí, perquè aquí podríem fer uns quants programes, amb permís del Joan Esteve, de Càritas, que li volem agrair també la feina que fa per ajudar-nos a fer aquest programa de ràdio. Vull agrair també la tasca dels voluntaris que us fan companyia
I ara li sintonitzarem una a la torre perquè ens pugui escoltar, perquè s'escolti vostè mateixa. I seguirem en contacte, eh? Un altre dia la vindrem a veure i ens explica més coses que vostè té molt per compartir. Bueno, és que també tinc molts anys. Només me'n falta un percent. I a més a més tinc tot el cap ceder...
Això ho hem de posar en valor, que això és un tresor. Neus Figueroa, ha estat un plaer de venir avui a casa seva. Gràcies per obrir-nos les portes, gràcies per atendre'ns. Molts ànims, també. I la venim a veure ben aviat, eh? Molt bé, molt bé. Gràcies.
continguts en xarxa.
Minferri, el terme de Joneda, a les Garrigues, és el gestiment perfecte per descobrir com era la vida a l'edat de bronza. Però també ens dona un munt de dades sobre una comunitat pagesa i ramadera d'aquell període, de fa més de 4.000 anys.
L'exposició Minferri i les arrels de l'agricultura a Ponent ens endinsa en el dia a dia dels habitants d'aquest jaciment. Una comunitat que es va establir durant prop de 500 anys al marge esquerre del reu famosa. Vivien de l'agricultura i la ramaderia. De fet, al poblat hi havia unes sitges destinades a emmagatzemar els cereals. Tot i això, també tenien un gran coneixement de la metal·lúrgia del bronze.
La mostra que podeu visitar al Centre de les Arts i la Memòria de Ponent, a Juneda, incorpora restes arqueològiques que ens apropen a aquella època, però també hi trobareu continguts audiovisuals o la recreació d'una cabana. Exposició Minferri, les Arres de l'Agricultura, a Ponent, al Centre de les Arts i la Memòria de Ponent, a Juneda. Més informació a campjuneda.cat.
Doncs seguim amb aquesta nova etapa que estem fent a Càritas perquè mesos enrere havíem anat recorrent totes i cadascuna de les seccions, dels serveis que l'entitat ofereix a Torreda en Barra. I ara hem encetat una sèrie d'episodis on anem a visitar les usuàries del programa Ara al teu costat.
I avui, molt amablement, la Lucía Cox ens ha obert les portes de casa seva. Lucía, muchísimas gracias por recibirnos aquí en su casa. Gracias, gracias.
Avui la visitem i ho fem de la mà del Joan Esteve, que supervisa el servei, i també del Miguel Ros, que és un dels voluntaris que havia sonat aquí al programa, perquè ell està al capdavant del programa Bon Dia, que és aquest programa que consisteix a fer les trucades, però a més a més també fa acompanyaments en aquest marc del programa Ara al teu costat. Miguel, molt bon dia també i gràcies per ser avui aquí amb nosaltres.
Molt bon dia i moltes gràcies. Doncs anem a explicar una mica per situar els oients en què consisteix aquest programa perquè parlem d'un acompanyament que com realitzeu i qui dueu a terme.
Bien, lo que normalmente hace Caritas es cuando un usuario está interesado, pues pide, digamos, pues el acompañamiento este, que consiste en que una vez por semana Caritas busca, digamos, a un voluntario que esté dispuesto, que tenga tiempo,
Y contactan con una persona que normalmente es gente grande, que esté sola y que esté interesada en este servicio. Y a partir de ahí se nos presenta. Y quedamos para hacer ese acompañamiento, una visita a casa de la persona mayor. Y ahí estamos una hora, hora y media, dos horas por semana.
y se habla o se va a dar un paseo o se acompaña a hacer las compras y un poquito pues esas personas pues digamos que rompen la monotonía de esa soledad por decirlo de alguna manera y que es un complemento a las llamadas que se hacen digamos desde el buen día y aprovecho aquí para decir que bueno que hacen falta voluntarios hacen falta voluntarios para un poco pues atender más a estas personas mayores que se encuentran solas
Lucía, ¿y en su caso recibe la visita de Miguel, que viene un ratito aquí a pasar la mañana o la tarde con usted? Muy bien, muy bien, muy bien. Sí, señora. Vamos a comprar, me llevo al carro y encima me voy a encantar.
Muy bien, no tengo quejas ninguna. Se porta muy bien y yo pienso que también me portaré bien con él. Muy bien. ¿Y cómo pidió este servicio? ¿Lo conocía usted o fue a través de algún vecino o algún familiar? Lo conocí...
Porque me lo presentó el señor Juan. Y dije, oye, un señor, para que me lleve y me traiga, me van a sacar algún titulillo o algo. Y me dice, no, señora, no le saco nada. Y estoy muy contenta, desde luego, de verdad, al señor.
Desde el primer día, desde el primer día. Estoy muy contenta con él. Muy bien. Y al final acaban haciendo como un poco de amistad también, ¿no? Y hablan de sus cosas. Sí, señora, claro, de amistad. Y cada tiempo que estamos, pues más nos conocemos y eso. Porque, Lucía, ¿usted vive aquí en Torredembarra desde hace mucho tiempo? Sí.
52 años vivo en Torre de Embarra. Y me gusta mucho estar. Y aquí es mi...
Mi casa y mi vida de estar. Aquí me se han muerto ya un hijo y los hijos, los cuatro, los casé aquí y estoy muy a gusto, muy bien. Conociendo un personal buenísimo que lo conocí y estoy metida en Caritas desde el primer día que lo abrieron y estoy muy contenta con los señores que me ayudan. O sea que usted fue voluntaria de Caritas antes, tiempo atrás.
Sí, senyora. Molt bé. Coneix el servei des de fa temps, si més no. Doncs aquest servei, com dèiem, consisteix en acompanyar durant un mínim d'hores. Sí que hi ha un compromís setmanal d'una o dues hores. Com és, Miguel, aquest servei?
Sí, bueno, son dos horas a la semana y se adapta un poquito a las circunstancias de la persona mayor y a la disponibilidad del voluntario también, que en algunos casos también está limitado por otros quehaceres, trabajo, familia u otras actividades, ¿no?
Y un poco, pues bueno, se trata de hablar, de comentar anécdotas, de hacer bromas, de reír, de salir, porque también son personas mayores, están muy limitadas a estar dentro de casa, por decirlo de alguna forma.
Y es un poco el contacto también con la gente del pueblo, porque siempre, al llevar tantos años aquí, pues al salir siempre se encuentra con alguna persona, algún conocido, algún familiar, y es también una forma que tienen de socializar, porque el resto de la semana, pues normalmente, salvo salidas que hagan con la familia o al médico, pues no suelen salir mucho de casa.
Y en su caso, Lucía, claro, supongo que la familia, muchos están trabajando y se quedan tranquilos también de saber qué tiene aquí a Miguel con usted, ¿no? Sí, están muy tranquilos que tengo este señor, por lo menos las dos orillas cada semana, y están muy tranquilos y están bien contentos. Y ya lo conocen y están contentos con esto también. Muy bien.
Ahora decía Miguel que habláis de cosas, hacéis bromas un poco también. ¿Es pasar el rato y compartir experiencias quizá de antaño? Más de risa, porque yo soy muy risibaña y por lo menos me estoy riendo. Y pasamos el rato bien, sí. Ajá.
Decía que a veces también salen un poquito a pasear, a tomar el sol, ¿no? Un poquito. Salir con las piernas no puedo salir. ¿Acaso he hecho a comprar? Ahí mismo ardía y es lo único. Pero así decía, ¿acaso he hecho a salir a pasear? No puedo, no puedo. Mira.
Entonces sale lo justo e imprescindible. Sí, lo preciso es algo. Y aquí en la casa nada puede hacer como quien dice, nada. Pero bueno, vamos tirando como dice el raflado.
Doncs a poc a poc i bona lletra. La Lucía és de les usuàries que rep trucades, perquè sabem que teniu aquest servei, Miguel, que estàs tu amb altres voluntaris al capdavant, que consisteix en fer trucades pràcticament a diari, si et sembla, fem un recordatori també, perquè aquest servei, que és com molt senzill de fer una trucada, però que és com de vital importància també per molta gent.
Sí, sí, la Lucia està adscrita al servei aquest i rep la trucada tots els dies, de dilluns a divendres, perquè és una qüestió també opcional. Hi ha persones que diuen dos dies a la setmana, altres diuen tots els dies, i Lucia rep tots els dies la trucada. Jo truco els divendres i el resta de companys cada dia.
¿Y cómo son esas llamadas? ¿La llaman por la mañana, por ejemplo, y qué le dicen? Muy agradosa y muy contenta es ella, y yo con ella. Mira usted, ¿qué quiere usted que le diga? No conocemos tanto esas señoras que me llaman, como este señor, y muy contenta. Hacemos una poquilla de conversación y todo, y enseñando de que me llamen. Que llegue la hora de la llamada y que me llamen. Muy contenta, sí, señora. Muy bien, le pregunta que cómo está, ¿no?
Sí, ¿cómo está, señora Lucía? Princesa, yo no sé qué, yo no sé cuándo, guapetona, esto, lo otro. Y claro, y eso es lo que nos gusta a las personas mayores, que nosotros nos volvemos como si fuéramos chiquillos chicos. Sí, es verdad. También por si necesita algo o por si no se encontrará bien, ¿no? Sí, sí, eso es lo primero que me dice. Si necesita algo, llámanlo a usted y esto, lo otro. ¿Qué ha pasado?
Muy bien. Estoy muy contenta, muy contenta con todas. Sí, una de las cuestiones también que... Hay personas con las que se hablan un minuto o dos, se pregunta cómo está esa persona y sin embargo hay otras que puedes estar diez minutos o un cuarto de hora hablando porque tienen ganas de hablar, porque tienen, digamos, algún problema y nos comentan pues eso, su día a día...
Los problemas que tienen, lo que les cuesta, por ejemplo, son personas entre 70 y largos y 104 o 102 creo que es la que más edad tiene. Los problemas que tienen para contactar con el CAP, por ejemplo, que llaman constantemente y no hablan o tienen otros problemas. Y un poco, depende del caso, pues se está más o menos tiempo.
Hay personas que te dicen, a lo mejor, hola, adiós, pero otras que se está, a lo mejor, pues ya digo, un cuarto de hora, 20 minutos hablando. Clar, i és un servei per detectar això, si la persona es troba bé o si té alguna mena de necessitat, perquè en cas que detectés una necessitat, teniu el contacte dels familiars o trucaríeu a qui fes falta? Sí, sí, hi ha un protocol que hem de trucar, toquem diverses vegades per si no està la persona disponible,
I després truquem al familiar i, si no, truquem al responsable del servei, a la tècnica, a Diana o al Joan, i si no es contacta, es valora trucar al 112 o als serveis d'emergències perquè, sobretot, és el moment de fer això. O sigui que si s'ha d'anar de passeig o se la lleva algun familiar a avisar perquè no se preocupin, no?
No le envíen la policía o los bomberos. Claro, es lo primero que hace cuando salimos de la puerta, ponerme el brazo. Dice que ten cuidado y no te caigas, ¿eh? Y ahí está el escaloncillo, me lo va diciendo, sí, sí. Me lo va diciendo, ¿qué es el escaloncillo? Un hoyo.
Muy bien. O sea que usted está contenta y recomendaría el servicio de Cáritas. Sí, sí, sí. Es que son todas muy amables, muy cariñosas. Yo qué sé. Hasta los señores del teatro, los principales.
Dic que sí. O és que jo soc així, d'aquesta manera, o és que són així. Bé, persones, i molt atents amb aquestes persones majores i això. Clar, persones grans que viuen soles és el perfil d'aquest servei del programa Ara al teu costat, que ja fa uns anys que va...
i que està tenint molt de reconeixement. Sabem que altres punts de la diòcesi, altres poblacions, us tenen com de referència a Torre d'en Barra, en el sentit que sou molts voluntaris. Miguel, de fet, sou una bona colla de gent que feu possible que això tiri endavant, i ens consta això, que a la diòcesi estan com molt contents de com funciona la Torre.
Sí, no, però falten voluntaris. O sigui, que està molt bé, però que, a veure, hi ha molt treball per fer, hi ha molta gent gran que es troba sola i que necessita una mica aquests serveis d'acompanyament, de trucades, d'assistència de cara a les necessitats mèdiques, o sigui que encara hi ha una gran labor per fer.
Doncs anem a fer una crida, eh? A gent que si vulgui apuntar, deies, amb un parell d'hores a la setmana ja podríem fer molta feina. Sí, bueno, hi ha una formació, una selecció per part de Càritas, un coneixement de la persona, no s'agafa una persona i el segon dia fa l'acompanyament, sinó que es fa una selecció i, a més a més, després es parla també amb les persones interessades en el servei.
I són dues hores a la setmana.
Molt bé. La passada setmana, bé, el mes passat, quan parlàvem amb la Neus de Bajamar, podíem escoltar com estava de contenta amb el servei i també la voluntària deia que ella també estava molt contenta en el sentit que és com mutu, és recíproc, perquè vostè està contenta de poder recibir-la a la companyia de Miguel, però Miguel també, per ell, aporta molt l'experiència...
Sí, sí, por supuesto, vamos a ver, es una lección de vida ver la experiencia, digamos, la lucha, la constancia, el humor, el optimismo, la tristeza, el dolor, la soledad, pues de las personas mayores y evidentemente es una experiencia y un poco a mí cuando me dan las gracias, yo siempre les doy las gracias a ellos porque es una lección de vida. Ajá.
Doncs és vital, no?, de posar-ho de manifest i sobretot escoltar el testimoni de les persones que tenen dret a aquest servei, no?, que el perceben, perquè em deia la Lucía, no?, que per a ella és com molt important el poder recibir aquest apoll i, en certa forma, ja ho espera, no? Viene dos dies, Miguel, aquí.
Muy importante. Y la verdad, sabes, yo apenas llega, yo estoy muy a gusto, muy bien, porque sé que es una persona muy atenta, muy de todo, sí. Ves también de mí que después, vamos a ver, que no se lo van a creer, que me van a echar.
No estoy diciendo nada más que la verdad. Y la verdad va por todos los caminos. Muy bien. Pues es una... Esto es como una oportunidad que tiene gente mayor.
Una oportunidad buena. Ya lo he dicho antes, que cuando me lo presentaron, digo, había un hombre que me iba a sacar un titulillo. Digo, pero cada día me gustaba más. Me gustaba más de que viniera y eso. Porque era un hombre muy de confianza y muy buena persona. Muy bien. Muy bien.
Claro, y en el día a día, pues eso, a lo mejor pasa muchas horas sola y el ratito que tiene aquí de compañía... Y el día que llega y está aquí el ratito que está conmigo y me lleva y me pone el brazo y eso es para agradecerlo de miedo, de verdad, de verdad. Antes que salga, de ponerme el brazo y a ver si va a caer esto o lo otro y...
S'emociona Lucía perquè s'ha de posar en valor. Perquè és la veritat. S'ha de posar en valor també aquesta tarea. Una vida tan bona. Molt bé. Doncs és l'experiència de la Lucía que ens deia. Porta més de mi.
La viví aquí a Tordambarra más de 50 años y aquí en su casa, pues mejor que aquí no va a estar en ningún sitio, ¿no? Y por eso... Yo quisiera estar en mi casa hasta que Dios quisiera, pero...
Es que los demás están trabajando mis hijos y no pueden, mis nueras están trabajando y no pueden atenderme. Mi hija está en Riva de Fresen, en Gerona, allí en la residencia trabajando también y no puede. Pero yo qué sé. Ya estoy a apuntar la residencia de aquí porque yo no quiero salir de Torre Temparra.
Ahora sí me llaman ya pronto y me voy ahí con esas mujeres. Me voy a quedar sin trabajo, me voy a quedar sin trabajo. Si te cogen, hombre, no, hombre, no. Pero ya te... No me quedo sin trabajo, no, tú tienes trabajo. Eras muy buena persona y tienes mucho trabajo por todo sitio. Muchas puertas abiertas.
Y mira, y eso, mis hijos están contentos de que este hombre venga y esté ayudándome lo que puede. Y estos señores muy amables, muy contentos todos. Y estoy deseando que se llegue el lunes para ir a la clase. Muy bien. Ah, que también va a la clase. Y también hago teatro. Ah, pues explíquenos un poquito esto, a ver.
¿A qué clase va? ¿A la de memoria, por ejemplo? Sí, a la clase de memoria, sí. Los lunes, porque hay dos o tres clases, pero subí los lunes a esto de las memorias. ¿Y qué hacéis allí? Porque fuimos un día que estaban haciendo algunas actividades, que os hacían cantar algunas canciones de vuestra época, ¿no? ¡Ja, ja!
Dos años he hecho teatro, con la misma función que hice cuando me salí a los ocho años del colegio. ¿Se acordaba aún? Entré a los 6 años al colegio, cantó en aquel tiempo, entrábamos a los 6 años, y me sacaron mis padres, porque tuve que ir con las cabras al campo, porque mi hermano estaba muy pequeño.
Y me salía a los ocho años. Y al final del curso, pues, hicieron así un teatrillo. Y Lucía, pues, hizo su teatrillo y me se quedó estampado lo que hice. Y ahora en el teatro, de ahora dos años, pues lo hice aquí, en Carita. A mí ahora me dan ganas de que nos digan un trocito, algún verso. ¿Se acuerda o no? Ay, madre, ¿qué quiere que...?
Lucía va al taller de memoria, hace teatro, que por cierto ahora en septiembre empiezan, digamos, otra vez, empezarán pues con una nueva función. Está abonada al servei aquest del Bon Dia, al acompanyament, a tot, a tot. ¿Nos cantas una canción que cantas en las obras de teatro? Venga. ¿Qué canto? ¿La primera? La que tú quieras.
La que yo hice de ocho años, sí, con mi sombrerito. Con mi sombrerito de vige de paja, me lo regala mi novio para que me ponga guapa. Yo me lo tiro pa'lante, pa'lante, para que no me dara sol. Y por debajo del ala me viro y vaya calor.
Yo quiero lucir mis ojos y me los tiro para atrás y estoy muy linda y muy guapa con mi ala remanga. Y este sombrerito de paja tan buena que cuando está sucito se lava y se estrena. ¡Olé! La Lucía es toda una artista. Muy bien, pues es divertido el teatro, claro que sí.
La hice en el teatro a los ocho años. Y no se me olvida. Y ahora dos años querían que hiciera teatro. Digo, ¿puedo decir yo la que hice yo la última vez? Sí, sí, sí. Y la hice. Ahora este año se ha hecho otra. Una copla que sacaron de mi pueblo...
¿Cuál es su pueblo? De la virgen de mi pueblo, Benmás, de la provincia de Jaén. Está entre Joda y Jimena, pegando con Uvidá. Benmás, Benmás se llama. Y enfrente está el banché de Uvidá. Y este año pasado me han hecho que cante la canción de mi pueblo.
Claro que sí, para compartir un poco la experiencia y las culturas de cada uno. Pues, Lucía, nos vamos a ir despidiendo. No sé si hay algo más que quiera añadir. Otra vez ese mensaje de agradecimiento, ¿no? Claro. Muchísimas gracias por haber venido a ustedes y que sea esto para bien, que estamos contentos y cada vez más, que eso es lo que quisiéramos todos.
Doncs són les paraules de la Lucía Cox, que és una de les usuàries d'aquest programa, ara al teu costat, que rep la visita d'en Miguel Ross. Moltíssimes gràcies per haver-nos rebut a la seva casa. Nos lo hemos pasado muy bien aquí con usted este ratito.
Y nada, la veremos encima en los escenarios o en uno de los talleres de memoria que nos apuntaremos nosotros también. Bueno, a ver si es verdad que este año puedo hacer teatro que Dios quiera que esté bueno. Y haré lo que pueda, lo que salga. No puede salir nada bueno, pero bueno.
Encara sí, encara sí. Doncs gràcies també al Miguel per haver-nos acompanyat avui i gràcies també, sobretot, per la feina que fas. Muchas gracias a vosotros. Saludar especialmente a Adriana Jiménez, que es la técnica, a quien llamo la jefa.
a Joan Esteva, que es nuestro referente, a todos los compañeros, a todos los voluntarios que día a día hacen esas llamadas, los acompañamientos, y evidentemente un saludo y un abrazo muy fuerte a todas esas personas a las que llamamos todos los días, a todas las personas que asisten a los talleres, y al teatro, y digamos que están con los acompañamientos con los voluntarios. Gracias.
Sabies que...
Hi ha un fenomen natural anomenat el foc de Sant Elm, que fa que apareguin resplandors blavoses a les puntes dels màstils, antenes o a les d'avions durant les tempestes elèctriques. Aquest fenomen es produeix quan l'aire al voltant d'un objecte s'ionitza per un camp elèctric intens, creant una petita descàrrega de plasma que sembla una llum que banya en l'aire. Els pilots i navegants de la mar l'han observat des de fa segles i l'associaven a la bona sort, ja que solia aparèixer just abans de tempestes potents,
però sense descàrregues directes de llam a l'objecte. La llum és similar a un petit llampec continu, però molt més estable i suau, amb una tonalitat blabosa o violàcia. Curiosament, tot i que és un fenomen elèctric, no sempre és perillós si es manté la calma i es respecta les precaucions. Científicament, el foc de Sant Elm és un exemple de com l'electricitat atmosfèrica pot manifestar-se de manera sorprenent i visualment poètica. A més, són tan intensos que poden ser fotografiats, però tan delicats que desapareixen en qüestió de segons.
Aquest fenomen mostra que la natura pot combinar ciència i bellesa, fent que un simple objecte metàl·lic pugui brillar com un fort misteriós enmig de la tempesta.
Ei, tu, escoltes la ràdio Ona la Torre? Sí, i tu? Esclar que sí. I tu? No. Què? No t'has enterrat? Escolta Ona la Torre cada dia per a ser més guai. D'acord, 107.0. CONTINGUTS EN XARXA CONTINGUTS EN XARXA
Si penseu que anar al teatre només us obliga a mirar i escoltar, aneu ben equivocats. Anar al teatre és una experiència que es viu amb els cinc sentits, sobretot quan es tracta d'uns pastorets com el sacalaf.
Els pastorets de Calaf són una de les representacions més antigues del text de Folky Torres. Aquest any estan de celebració rodona, fan 100 anys. I un centenari requereix una celebració en majúscules. De fet, són cada cop més espectaculars. Al llarg dels anys han entrat en escena els efectes especials, la il·luminació i els grans acurats.
que combina la perfecció amb les grans interpretacions dels actors amateurs que fan possible aquest espectacle. Més de 200 persones formen part dels Pastorets de Calaf, tant a dalt de l'escenari com darrere. Però, com dèiem, un centenari s'ha de celebrar com Déu mana. Per això, els dies 3 i 18 de gener es faran dues representacions excepcionals que comptaran amb la participació d'actors i actrius històrics.
No faran l'obra sencera, però interpretaran una selecció d'escenes clàssiques que conviuran amb projectes audiovisuals i testimonis personals. Un homenatge únic i ben especial. Fins el 17 de gener podeu veure els Pastorets de Calaf.
Notícies en xarxa. Bon dia, són les 11. Us parla Arnau Vilà. La nevada emblanquina diverses comarques d'interior, especialment a Ponent, però també ha arribat