Aquest podcast l'han fet possible Mònica Socies, Raquel Martínez i Josep Maria Soler, amb l'assessorament de Mari Àngela Villalonga i Vives, catedràtica emèrita de Filologia Llatina a la Universitat de Girona i presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana. Veus indispensables. Una producció d'Ona la Torra per a la xarxa Mès. T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa Mès.
Sintonitzes Ona la Torre. Busques un lloc tranquil per gaudir de la cuina catalana? Al restaurant L'Ermita d'Altafulla t'esperem tots els dies al migdia i les nits de divendres i dissabte durant tot l'any per dinar sota el solet d'hivern envoltat de natura. I no pateixis pel cotxe. Tenim pàrquing gratuït per a tothom.
Vine i descobreix el gust de la calma, amb plats de la terra i vistes úniques. Restaurant l'Ermita d'Altafulla. La teva taula t'espera. Podeu trobar més informació a la web de Galera Group o al telèfon 600 433 213. Us hi esperem. Paraules habitables. De quedar-s'hi a viure no per no dir.
Enxaneta. Infant que corona un castell.
Avui ens posem la faixa a plaça per parlar de tot el vocabulari que hi ha al voltant de la tradició catalana més internacional, els castells. És el colors del món casteller, el gran colors del món casteller, el 4 de 10 amb polra i manillas. Que cadascú agafi la camisa del color que vulgui, però la cap de colla només és una, la Cristina Bofill, del Termcat. Cristina, hem començat la casa pel taulat amb l'enxaneta. La canalla més petita.
Aquesta paraula d'on surt? És una paraula molt estranya, d'etimologia desconeguda, o que costa molt d'estirar el fil. Diuen els diccionaris etimològics, per exemple, el Coromines, que és una paraula que ve del llamusí, que és aquest dialecte de l'occità parlat a la zona del llamusí, i que en aquesta llengua vol dir fletxeta, fletxa petita.
Llavors, a partir d'aquí es diu que aquest infant, que és el que puja dalt de tot, és com la punta de la fletxa del castell, de la part de dalt de tot, que apunta ja cap al cel. I se suposa que l'etimologia ve d'aquí. Però...
No hi ha castells, oi? No, no, no, no, no. En absolut. És a dir, la tradició castellera és de Catalunya i para de comptar. I a més és una paraula que no s'utilitza en cap altre sentit. Doncs ho arxivarem com a misteri.
Ampliem el focus i parlem de l'entorn de l'enxaneta, del pom de dalt. El pom de dalt, exactament tal com es defineix, és la part del castell integrada pel pis de dosos, el pis de l'aixecador i el pis de l'enxaneta. És a dir, d'alguna manera és la cúpula del castell.
Llavors, això del pom de dalt és molt bonic perquè, com passa amb molta terminologia d'aquest àmbit, s'agafen termes, mots, expressions de la llengua general que passen a tenir un sentit més específic en el món del castell. I un pom és això, és una peça rodonida que es posa a l'acabament d'alguna cosa. En aquest cas és claríssim que el pom de dalt és la part de dalt de tota l'estructura lineal del castell. Un pom també és un conjunt de roses, de flors, un pom de flors...
I d'alguna manera també és molt visual la idea d'un pom en aquestes persones de dalt de tot de la cúpula que formen com un pom de flors o del que es vulgui. I en aquest pom també hi trobem la cassola o cassoleta.
La forma cassola o cassoleta és una forma viva que serveix per designar també l'aixecador o l'acotxador. És a dir, la mateixa figura té aquestes quatre formes, aixecador, aixecadora, acotxadora, cassola i cassoleta. És l'infant del penúltim pis del castell que se situa de quatre grapes damunt dels dosos i que permet...
que finalment l'enxaneta pugui pujar sobre d'ell i coronar el castell. Aixecador, doncs, perquè s'aixeca, acotxador, perquè acotxar en català té un sentit d'ajupir, abaixar-se, i el que fa l'acotxador és posar-se així, a quatre grapes. I cassola i cassoleta és molt gràfic, és molt visual, perquè realment l'esquena...
La persona que fa de cassola o cassoleta fa com un recipient, com un estri concau, diguéssim, i fa la imatge d'una cassola o d'una cassoleta, sobre de la qual s'hi posa l'enxaneta. Cristina, com aquesta cassola hi ha moltes paraules o expressions castelleres que diem al nostre dia a dia.
Han anat dels castells a la nostra quotidianitat o ha estat a la inversa? Són paraules de la llengua general i que, quan han passat a utilitzar-se en el món de la terminologia castellera, s'han especialitzat, diguem nosaltres, han passat a tenir un sentit molt específic. Verbs o expressions, com, per exemple...
Assentar-se, que a vegades diem, no, això no és correcte, és un barbarisme que dèiem abans, que ara ja no ens agrada dir-ho, és un castellanisme. Per què? D'acord, és un castellanisme assentar si tu el fas servir amb el sentit de seure o asseures. Ja sabem que no és correcte, però assentar és un verb perfectament català que vol dir posar sobre la seva base en una posició estable.
És exactament això el sentit que té en el món del castell. Quan diem que un castell s'assenta, és que acaba de brandar perquè ja s'han col·locat els pisos superiors i s'estabilitza. Deixa de tenir el moviment que tenia. I és aquest el sentit en què es fa servir aquest assentar. Un castell s'assenta. No vol dir que s'asseu en una cadira, sinó que s'estabilitza. Doncs anem per brandar.
És una paraula també de la llengua general i que fem servir. Podem brandar, per exemple, un arma. Quan la fem anar amb la mà d'un cantó a l'altre. Què més brandem? Brandem el cap. També, quan el fem anar d'una banda a l'altra, per dir que no de manera molt enfàtica o com a símbol d'alguna expressió, d'alguna emoció. Doncs un castell, també, en el món dels castells, el brandar és quan el castell fa els moviments d'oscil·lació d'una banda a l'altra. I allò d'ai, ai, ai,
Ai, ai, ai, que cauen, ai, ai, que fan llenya, eh? Ai, ai, ai, que... Doncs seria el contrari de l'assentar. És a dir, quan s'assenta un castell ja no hi ha brandar, no? I si no s'assenta, fa llenya. Això és una frase feta que tots coneixem. Fer llenya de l'arbre caigut, no? És una metàfora, és una metàfora molt bonica. Es considera el castell com un arbre...
Doncs quan fa llenya és que cau, cau. No el poden carregar i descarregar, sinó que cau. És a dir, t'imagines molt gràficament també els trossos de llenya, de fusta, esmiculats per terra, quan el castell malauradament cau. Més coses que fan els castellers. Mans a la pinya. Fer de mans a la pinya, això és molt gràfic, perquè tots tenim la imatge d'unes mans...
recolzades contra uns culs, moltes vegades, contra unes cuixes, contra una esquena. I fer de mans vol dir això, simplement estar a la part de la base del castell fent pinya en diferents posicions i fent força a la persona que tens al davant amb les mans perquè allò s'aguanti. Hi ha diferents tipus de mans. Hi ha les primeres mans, les segones mans, les terceres mans, segons la posició molt ordenada que hi ha en una pinya.
Perquè a vegades quan veiem una pinya ens pensem que tothom es posa allà, vinga, apa, posa't aquí a fer pinya, oi? I no, està superpensat, superorganitzat, amb fileres i cadascú sap perfectament la seva posició. Una altra cosa és quan diuen, vinga, animem-nos a fer pinya. Llavors demanen suport de la gent que hi ha a la plaça, però és més simbòlic que una altra cosa, perquè la pinya real està molt estructurada. Cristina, i aquest ordre es manté si anem pujant? A cada pis de l'estructura del castell hi ha les persones...
i aquestes persones tenen un nom. Aquest nom, tradicionalment, sempre s'havia fet servir en masculí, perquè, bàsicament, un tant per cent molt elevat de les persones que feien castells eren homes. Això, evidentment, ha canviat i hi va haver un moment en què es va veure la necessitat de feminitzar tots aquests noms de les persones que formen part del castell. Amb retard, jo crec, perquè això es va fer l'any 2018-2019, recordo, i...
Ja tocava, diguéssim, ja tocava. Llavors es va posar el nom femení de totes aquestes persones que formen part del castell. En alguns casos és molt fàcil, perquè si tenim un segon, doncs tenim una segona, tenim un terç, una terça, tenim un quart, una quarta, un quint, una quinta... Els quints que busquen la seva posició al castell.
Un quint o una quinta, això és correcte? Sí, sí, sí, sí, sí. A més a més és l'adjectiu directe del llatí, de quintus. Sí, sí, catalaníssim, sí, sí. Seria la forma culta, diguem així, procedent del llatí. Sí que tenim cinc i cinquè, però un quint és la forma etimològica directa del llatí
que es fa servir aquí, en amunt dels castells, es fa servir l'àmbit de la música, per exemple, parlem d'intervals de quinta, al costat dels intervals de cinquena, és correctíssim, sí, sí.
Tornem a això d'adaptar el gènere dels castells. Has dit una segona, però... I un dos? Un dos? Alerta aquí, ja no podem dir una dosa, oi? Sinó diem una dos. En aquest cas, dos és una forma invariable, llavors el que fem és flexionar en femení tant l'article o els possibles adjectius. Jo sóc una dos, no sóc una dosa.
En aquests casos és fàcil, perquè en la majoria de casos s'hi afegeix una A, ja tenim el femení, però hi ha d'altres casos en què això no és possible. Per exemple, crossa. Un crossa, tindrem una crossa. Alerta amb la manera de fer aquests femenins. Primeres mans, segones mans, terceres mans, com ho hem de fer? No tenim altre remei que dir un primer esmans, una...
però, en tot cas, sempre visibilitzar i explicitar, ja sigui amb una marca de flexió al final, o amb un adjectiu, o amb un article al davant, que allò és... que la persona que ho fa... Una cap de colla. Una cap de colla, perfectament.
No n'hi ha gaires, no n'hi ha gaires. Les estadístiques parlen entre un 18 i un 20%, i jo podries dir, ah, mira, no està malament. Bé, entre un 18 i un 20%, però diuen que en tipus de colles no considerades professionals, és a dir, que en les que competeixen seriosament, per dir-ho així, el predomini dels homes és total, vaja. S'ha d'empènyer, s'ha de fer pinya.
I tot plegat ja ho trobem recollit al Diccionari Casteller del Termcat, que ja té una edat, oi? Aquest diccionari té força anys. Es va fer en col·laboració inicialment amb la colla Joves Xiquets de Tarragona, l'any 2001, fixa't, ja fa molt de temps, i és un projecte que s'ha anat actualitzant, sobretot amb dues grans tongades, que és incloure els noms femenins de les castelleres, fonamental, i després, ara més recentment,
Hem fet una cosa molt important, que és recollir equivalents en espanyol i en anglès per a aquestes formes catalanes, amb la voluntat de contribuir a la internacionalització i a la difusió del fenomen casteller. I al costat d'aquestes propostes, en espanyol i en anglès, també molt importants s'han traduït les definicions. Qualsevol persona pot llegir la definició dels termes i entendre els conceptes.
Doncs acabem com hem començat, Cristina, amb l'enxaneta. Com se n'ha de dir en anglès? Enxaneta, crowner, de crown, de corona.
És a dir, és el coronador. La traducció literal de l'anglès, el català, fem-ho a la inversa, seria coronador, és a dir, és el que corona. Coronar és un verb també molt bonic, eh? Coronar el castell vol dir arribar a dalt de tot, posar-hi la corona. És a dir, quan l'enxaneta arriba a dalt i fa l'aleta. Muja l'enxaneta, buscarà la motxilla d'entrada, no m'ho crec, és extraordinari. Quina barbaritat, quina barbaritat. Motxilla d'entrada, el moment clau, la història, la història, la història, la història dels castells. Sí!
Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb Alternitat. T'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Sábado 17 de enero, gran festival de coros rocieros en el Casal Municipal de Torre de Embarra. A partir de las 7 de la tarde os esperamos entrada gratuita con los coros rocieros de Splay de la Yen Grande, Torre de Embarra. Coros rocieros de la Casa de Andalucía de Tarragona y Provincia.
También nos acompaña el coro rociero La Flor de San Pedro San Pablo y también coro rociero de Cuní y coro del Paz del Panadé. Todo esto dirigido y presentado por Emilio Giralde, Mónica Ruiz...
Ana Ortega, y como no, tenemos también la gran compañía de la directora de la Rádio de Torredembarra, Raquel Martínez. Entrada gratuïta. Paraules habitables. De quedar-se a viure no per novi.
Robelló, bolet comestible de l'ordre de la Rosolals, amb barret de zones concèntriques, en forma d'embut, carn granelluda i làtex de color vinós. Molt conegut i apreciat als països catalans. Avui, a Caçadors de Bolets... Ei, Mestre Laveu, perdonin vostè, avui sí que parlem de bolets, però no pas de caçar-los, sinó de com hem de dir-ne. Això és el Paraules Habitables, no s'ho prengui malament, eh?
Ho farem amb la Maria Antònia Julià, del Termcat. Comencem per un dels reis de la festa, el rovelló. Aquest és un bolet amb molts noms. Esclata sang, estaper, pebràs, pinatell... Tots es refereixen a la mateixa cosa, Maria Antònia?
De roballons n'hi ha a Catalunya almenys cinc tipus diferents. El roballó-roballó, el roballó-vineter, el pinatell, el roballó-debet i el roballó-depinegre. A partir d'aquests noms ja els situem una mica allà on es fan, sempre al costat de l'arbre que els fa companyia. Amb l'extensió de territori, la diversitat de colors i la quantitat de boletaires, és normal que hi hagi molts noms.
De fet, el nom de rovelló hauria d'aplicar-se en el bolet que rovella, lactàrio sang i flús, també conegut com esclata sangs, justament perquè té una llet de color molt vermell. El rovelló vinater encara té la llet d'un color més vermellós més de color vi. Però llavors hi ha el pinatell, que té la llet de color taronja, i hi ha gent que per això li diu rovelló perquè sembla que rovella. O sigui que...
Pot ser que al mercat ens donin gat per llebre, bé, pinatell per rovelló. Clar, ben bé gat per llebre no, perquè tots són rovellons i tots són comestibles, el que passa és que la qualitat gastronòmica organolèptica no és ben bé la mateixa. En general hi pot haver barreges, sobretot de rovelló, rovelló i de pinatell, però no ens en ressentim. La cassola és boníssima i a més hi ha moltes maneres de preparar-ho, per tant, cap problema.
Maria Antònia, seguim a la parada del mercat. Per poder-los distingir, rovellons de pinatells i molts altres bolets, què n'hem de saber? En quines parts ens hem de fixar? Quan comprem un bolet al mercat, el veiem fora del seu hàbitat i moltes vegades desproveït d'alguns dels seus elements més característics, però la gent que va a caçar o plegar, que també en diem així, bolets...
El bosc es fixa en una sèrie d'elements que són moltes vegades el que defineix o distingeix aquell bolet d'un altre. El més evident és el barret o capell, que pot tenir diverses formes, però si girem el bolet veurem que pot tenir làmines, que poden ser en forma de làmina, en forma de poros, en forma de punxetes... Després també hi ha dos elements que la gent els ha anat coneixent perquè són importants per conèixer bolets dels que en diem dolents.
L'anell i la volva, que són característics de la família de les amanites. I encara, diríem, el vel recobreix tots els bolets. Quan són joves, estan embolcallats en el vel i després aquest vel s'estripa, cau o bé pot quedar a sobre, com és el cas de l'amanita moscària, que té aquelles taquetes vermelles tan característiques. Barret, capell, làmines, anell, volva, vel...
Si us sabeu tots aquests conceptes, us podeu graduar en primer de bolet.
Però per ser experts experts, us cal dominar termes com la carn friable o les làmines delicuacients. Ho provem? El bolet, quan el mengem, té una textura, però ja en el camp, en el moment que s'agafa, els boletaires solen tallar un tros per veure si està corcat o no. I la manera com es talla o es trenca aquesta carn és molt característica. Llavors, si diem que un bolet, per exemple...
Té la carn friable, vol dir que quan tu intentes tallar-lo o mastegar-lo, s'esmicola en molts trossos. També podem dir, per exemple, ara penso en el bolet de tinta, el bolet de tinta té el que en diem unes làmines de liquescents, que vol dir que es desfaren, que es fan líquides, i el nom és molt gràfic, un bolet de tinta, que és un que quan és jovenet és tot blanc i després va quedar tot ennegrit per aquestes làmines que es desfaren.
I després tenim el tema de l'olor o pudor. Maria Antònia, un bon boletaire ha de tenir un bon nas, oi? D'adjectius d'olors, els parlants no en dominem gaires, però quan comences a parlar de bolets i et diuen que és un bolet que fa una olor metàl·lica, una olor de gas ciutat, una olor espermàtica, una olor farinosa, una olor botírica... Pensem que el sentit de l'olfacte està molt relacionat amb el sentit del gust.
I una olor farinosa seria, per exemple, com l'olor que podria fer quan entrem en un obrador. Aquella olor que fa la farina. Doncs sí, hi ha bolets que fan aquesta olor. Has dit olor botírica? L'olor botírica és olor de mantega. Hi ha bolets que fan olor de mantega. És a dir, com si haguessis obert la terrina, ensumes aquell bolet i la flaire que fa és de mantega. I l'adjectiu tècnic seria botírica.
Deixem les propietats i parlem de noms, dels noms dels bolets. Els noms dels bolets, els noms populars són molt descriptius i en aquest cas, per exemple, el camagroc és molt abundant, el trobem molt a la tardor en els mercats i té...
com diu el seu nom, una cama de color groc i un cap de color marronós, així que sembla com un misto. I clar, el cama groc està relacionat des del punt de vista del nom amb el cama sec, que és un altre bolet que utilitzem molt, per exemple, per fer el fricandó. Aquells bolecs dessecats que hi ha gent que els diu moixernons, però clar...
Com hem comentat abans amb el rovelló, depenent de la zona, un nom pot designar un bolet ben diferent d'un altre. I el moixernó autèntic, pels entesos, és un bolet molt rar, un bolet de Sant Jordi moixernó, que és blanc, carnós i que no té res a veure amb el que posem en els fricandors. Doncs ha tornat el gat llebrer, amb els moixernons i els camasecs del fricandor. Ja ho escrivia Josep Pla, això dels bolets és tot un món, però si el feien triar...
els bolets comestibles es poden menjar molt aviat. Jo he menjat ous de reig, que al meu entendre és el millor bolet d'aquest país, el mes d'agost, la tercera dècada d'aquest mes. De l'ou de reig podem dir que Tifam ha de ser el bolet més excel·lent, gastronòmicament admet preparació amb cru, laminat i altres preparacions, molt gustós, però clar, n'has de saber, perquè és un bolet que per una persona no entesa pot arribar a ser confós amb la farinera borda.
especialment cuit, i la farinera borda pot ser mortal. Per tant, has d'estar molt segur que has collit un ou de reig. Són els millors que hi ha, com ja he dit. Llepissosos, mullericosos i suculents.
Més enllà de l'ou de reig, que ja ens ha quedat clar que és un bolet d'agost-setembre, en català hi ha moltes dites que vinculen bolets i calendari, oi, Maria Antònia? És una manera popular de recordar el que els botànics diuen la fenologia, és a dir, el costum o l'habitud que té aquella planta o aquest fong, en aquest cas, de fructificar en un moment determinat. Per exemple, el moixernó de l'octubre és el mitjà.
O en el cas de la múrgola, diuen per Sant Josep, la múrgola treu el veig, que la múrgola és un bolet de primavera molt buscat, també. S'ha de consumir en moderació, perquè alguns bolets, tot i si comestibles, no tothom els paeix igual, llavors n'hi ha alguns que... Hi ha persones que no els toleren tan bé. Depèn de la microbiota intestinal de cadascú. Hi ha persones que no toleren els seps, per exemple. Un altre cas curiós que hem de conèixer...
és el de la gírgola, que és una mena de doctor Jekyll i Mr. Hyde. Les gírgoles n'hi ha, que són bons comestibles, però també hi ha alguna gírgola que és bastant tòxica. El que ha passat amb les gírgoles és que actualment es comercialitzen. El que en diem la gírgola de fat japonesa i la gírgola d'om japonesa també...
que són aquelles tan blanques que ens venen al mercat, però no són espècies d'aquí. Els bons coneixedors de bolets diuen que les gírgoles són molt bones, però resulta complicat perquè es poden confondre. Hi ha alguna gírgola que és particularment tòxica i, per tant, se n'ha de saber. També tenim molts bolets amb noms referits a altres espècies animals, com el peu de rata, la cama de perdiu o el rossinyol.
En aquests casos, hi ha relació, bolet animal? La cama de perdiu és un bolet que és molt bufó, però també has de saber-lo distingir. Diuen els entesos que per l'estiu és un bon bolet, però és com tot, organolèpticament t'ha d'agradar i t'ha de sentir.
El russinyol és un bolet molt bonic, que l'hem de prendre ben cuit, perquè si no és dur i també costa de pair, i és molt aromàtic. I fa gràcia veure que en diem russinyol pel color, i nosaltres a veure amb els russinyols els ocells, és a dir, no hem de fer aquí una falsa relació perquè no hi és. Ei, Maria Antònia, però això del russinyol, en pau descansi, és una excepció, no? Normalment els noms dels bolets són prou abocadors.
Els noms populars dels bolets reflecteixen moltes vegades descriptivament allò que és aquell bolet tal com el veiem. L'ou del diable, igual que la gita de bruixa, són bolets que quan maduren es descomponen i fan una pudor horrible, una olor cadavèrica.
Tenen una forma molt característica, però sobretot és aquella olor que un cop l'has olorat no l'oblides mai. N'hi ha d'altres, com per exemple l'enganyapastor. És un bolet que s'assembla a un rovelló comestible, però no l'est, d'aquí ve el nom. Hi hauria l'apagar llums...
que és un bolet que quan és jove té forma d'aquell estri que es fa servir per apagar les espermes. En canvi, l'apaga llums, que és un bolet comestible, quan es fa gran se li diu bolet parasol o parasol, o ombrella, perquè justament té una forma molt oberta. Hi ha aquests dos noms pels dos estadis del bolet. Hi ha el pet de llop i el pet de monja. Són aquells bolets rodons que quan s'asseca anirem pel camp i els trepitgem, surt tot de fum. Això seria un pet de llop sec.
per supervivència, hauríem d'aprofundir en els bolets més perillosos. N'hi ha que són autèntics assassins. És veritat que bolet amb veina i corbata és segur que és dels que mata? Alguna dita popular relaciona la morfologia d'un bolet amb la d'aquells bolets que són perillosos o mortals.
La farinera borda, que és de la família de les amanites, és un bolet que té una veina, podríem parlar del peu basal, i una corbata, l'anell. I això és un indici que pot donar-nos peu a pensar que aquell bolet és dolent.
Però hi ha altres bolets que porten veina i corbata, com per exemple el que hem comentat avant, l'apaga llums, que és comestible, és un bolet que quan creix manté de vegades unes restes d'un anell i en canvi ens mengem el barret obert. No sempre és segur que mati, aleshores aquí ja s'imposa la sapència del boletaire o boletaires.
Ei, que si en aquestes alçades has decidit que no tens ànima de boletaire, també tens la possibilitat de cultivar-ne, no passa res. Així ens arriben, de fet, els xampinyons i els shiitakes, que ara són tan de moda. També algun altre experiment no massa reaixit. Amb interessos comercials, com que no hi ha bolets en totes les èpoques i, en canvi, la cuina en necessita, si no els pots tenir dessecats o congelats, doncs què faràs?
i això de fet és una possibilitat que s'ha anat mirant des de ben antic. Actualment tots els xampinyons que comprem són xampinyons de cultiu de l'espècie Agaricus visporus i de varietats que s'ha anat fent blanquetes, blanquetes, que és com ens agraden, que si ens diuen que l'espècie original de camp creixia sobre fems,
Potser ens esverarem. El que passa és que avui dia ja es fa créixer sobre medis sintètics o naturals, però que no el fem enlloc. Actualment també hi ha les gírgoles del Japó, que també són fàcilment cultivables, i els shiitakes, que també venen preparats.
Cal dir que la idea aquesta d'intentar tenir bolets cultivats fora d'aquestes espècies ha estat llargament buscada. Hi va haver una època que venien pins rovelloners. Tu plantaves un pi que ja a les rels portava una preparació amb les micorrises del fong perquè en el futur, quan el pi cresqués, pogués sortir una rovellonera. L'èxit ha estat disparat.
A la tardor de la gent del meu país va a caçar bolets. El verb és una mica hiperbòlic. En lloc de dir que van a cercar o a buscar bolets, en diuen caçar bolets. Ho diuen perquè són tan recòndits i difícils de trobar? No ho sé pas. El fet és que diuen que van a caçar bolets.
Maria Antònia, i abans de marxar ens queda la pregunta del milió. Amb el permís de l'il·lustríssim Josep Pla, si hem convençut algú, què seria més correcte de dir? Que l'enviem a collir, a buscar o a caçar a voler?
L'expressió més genuïna potser diu anar a caçar bolets, però la meva àvia deia plegar bolets, no a plegar, anem a plegar bolets. I actualment amb tota la globalització, podríem dir, del fenomen boletari de Catalunya, és més fàcil collir, que potser és un verb comodí que ens serveix per tot i se sent molt, però els autèntics diuen que van a caçar bolets.
Paraules habitables és un podcast de la xarxa en col·laboració amb Alternitat. S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Si sou sensibles amb els animals, podeu col·laborar amb la nostra associació de gats abandonats, Torrecat. El nostre telèfon de contacte, 647-559-452. 647-559-452. Torrecat, ells t'ho agrairan.
Bon dia, són les 10 per l'Arnau Vilà. Dos morts en dos incendis en habitatges, a l'Hospitalet de Llobregat i a Constantí, i un tercer incendi on els bombers i el SEM han atès sis persones per un incendi a la cuina d'un pis a Castelldefels.
una víctima mortal i vuit persones ateses. Anna Rodríguez, des de Mitjans de l'Hospitalet. Quina és l'última hora? Bon dia. Hola, bon dia, Arnau. Com explicaves un cop ja estingit el foc, l'arquitecte municipal ha fet una valoració estructural i els serveis socials de l'Ajuntament s'han fet càrrec de l'atenció i l'allotjament de set persones que no han pogut tornar encara als seus habitatges. De fet, hi ha un total de tres pisos que no es podran evitar. Ara els Mossos investiguen les causes...
d'aquest foc. Recordem que els bombers rebien l'avís d'un incendi d'un habitatge a les 10 d'aquesta passada nit al carrer de la Uva, al barri de Santa Eulàlia. És un edifici de planta baixa i de sis pisos d'alçada. Un cop els bombers van accedir a l'habitatge sinistrat i van extingir l'incendi, van localitzar el cos sense vida, com explicàveu, d'un home de 77 anys. Gràcies, Anna. Bon dia. Bon dia.
I a Constantí aquesta matinada, també un incendi en un edifici plurifamiliar ha mobilitzat un ampli dispositiu d'emergències. El foc ha provocat la mort d'un home i ha obligat a rescatar diversos veïns. Els bombers han treballat intensament per evitar que les flames es propaguessin. Ens amplia la informació la Noelia Silvero de Constantí Radio.
Els bombers han rebut l'avís a dos quarts de dues de la matinada per un incendi en un edifici de sis plantes al carrer dels Horts a Constantí. El foc ha cremat un habitatge de la quarta planta i ha propagat per façana fins a l'habitatge de dalt de tot. Durant les tasques d'extinció s'ha localitzat un home de 54 anys sense vida a l'interior de l'immoble sinistrat.
Els bombers han rescatat quatre persones i la resta de veïns s'han confinat amb seguretat. L'incendi s'ha donat per controlat a les dues de la matinada. El SEM ha atès quatre persones, dues d'elles traslladades a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona. Els Mossos investiguen les causes del foc.
I Protecció Civil manté activada el Procicat en fase d'alerta per onada de fred, un fred intens que està previst que afecti tot el territori fins avui al migdia. Aquesta situació ha fet que l'Ajuntament de Barcelona hagi activat l'anomenada Operació Fred i actualment ofereix 200 places per dormir en diversos equipaments municipals.
14 professionals han patrullat aquesta matinada i ho faran també la pròxima pels carrers de la ciutat per tal de contactar amb persones que dormen al ras i així poguer-les oferir allotjament. I això és tot. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa.
Com fer-hi front...
I és que una vegada passada aquesta fase d'urgència, el context sí que ens afavoreix a un debat profund, tranquil, sobre com afrontar el repte i mentre durin aquests anys d'abonança, preparar-nos per quan deixi de ploure. I així pretenem caminar en aquest espai. Ens pengem la motxilla a l'esquena i ens equipem, perquè farem quilòmetres. Aquest no és un podcast estàtic. Aquí volem navegar en un aigua barreig d'opinions, escoltar-les i, si podem, convidar-vos a reflexionar.
Va, arrenquem amb una pregunta. Quan obris l'aixeta, sempre sortirà aigua? Sembla evident que sí, ho donem per suposat, però darrere d'aquest gest hi ha un gran esforç de recursos i energies perquè sigui així, perquè l'aigua estigui sempre garantida. I com que a títol individual, aquí en aquest racó del món on som, no ens suposa un treball extra, no hi donem una excessiva importància.
Fins demà!
No hi ha aigua per tothom i un dia l'aixeta deixa de rejar. Són les 9 de la nit, ja no hi ha aigua i comença l'espectacle que dic jo, no? Perquè és com, ara estem acostumats al final, no? Però hem acabat de sopar, la primera cosa que no puc fer és passar-li una aigua als plats que passaria si els hagués de posar el rentaplats.
Després, clar, els nens hauran de rentar les dents, per sort també els tinc l'aigua que hem guardat abans, plantarem les dents i tot, fem el pipi, i quan acabem pipi és, qui és l'últim? Llavors, l'últim que va al lavabo és el que podrà utilitzar la galleta. Vuit del matí, nens aixecats, esmorzem, renta les dents i cara, torna a fer servir aquesta aigua.
I sobretot, que moltes vegades ens passa, no?, d'aixeques l'aigua, ostres, no tinc aigua, tanques. Però hi ha vegades que l'aixeques volen dir, bueno, ara quan s'aixeca... No, no, és que fins a les 10 no arribarà aquesta aigua. Escoltavem el testimoni d'una de les moltes cases de l'espluga de Francolí a la Conca de Barberà que durant dos anys patien nits seques i una gota d'aigua al llarg de 10, 12 o 14 hores.
L'exemple de la Mireia Díaz també el podem trobar en altres poblacions del país. I és que els camions cisterna, per exemple, no havien treballat mai tant. Ens hi tornarem a trobar? Els responsables polítics diuen que no, que tindrem eines per fer-hi front. Sabrem com s'atacarà aquesta qüestió. De seguida li preguntem al director de l'Agència Catalana de l'Aigua. I d'altra banda, els experts també confien en que es faci aquesta feina.
Però ja us avancem una cosa. El punt de trobada de totes les veus que escoltarem aquí al Quatre Gotes és que el clima no ens ho posarà gens fàcil i, per tant, ens cal fer tots aquests deures. Abans d'anar cap a la seu de l'ACA, marquem el punt de partida. Ho fem amb la radiografia dels consums i la distribució de l'aigua a Catalunya en l'actualitat.
A Catalunya, el 72% d'aigua es destina a usos agrícoles. El 19% cobreix les necessitats urbanes, és a dir, el que consumeixen les cases, els pobles i ciutats. I el 9% restant és l'aigua que utilitza la indústria.
De mitjana, cada habitant de Catalunya consumeix 112 litres diaris. Per exemple, en higiene, per beure o per cuinar. Ara bé, la seva petjada hídrica va molt més enllà perquè hi hauríem de sumar tots els litres d'aigua que s'utilitzen per aconseguir els productes i serveis que consumim. Quatre gotes.
Comencem l'aventura del Quatre Gotes des de la seu central de l'Agència Catalana de l'Aigua, Barcelona, avui per conversar amb el seu director, Josep Lluís Armanté. Benvingut al Quatre Gotes i gràcies per obrir-nos les portes d'aquesta institució. Gràcies a vosaltres.
Comencem d'entrada amb aquesta perspectiva de cara al futur de les sequeres que vindran, però sí que mirant enrere tot el que hem viscut, que podríem dir que ja hem superat la pantalla, l'hem passat com a societat, com a país, aquesta sequera, però què ens ha ensenyat? Què n'hem après d'aquesta sequera prolongada, podríem dir, en més de dos, fins i tot tres anys?
Doncs ens ha ensenyat que tenim una vulnerabilitat, que havíem fet una sèrie, teníem un fut de ruta per superar aquesta crisi i que, per tant, tornem... Aquestes sequeres meteorològiques tornaran a venir. El que passa és que no ens ha d'agafar, ens ha d'agafar amb els deures fets. Per tant, aquest fut de ruta que ara mateix comentava, el que hem de fer és completar-ho, fer-ho, i, per tant, que si tenim una altra sequera, doncs que no tinguem, anem a dir, els...
No els problemes, perquè a Catalunya hi ha hagut moltes, anem a dir, que suístiques, no?, en la regió metropolitana de Barcelona, doncs, anem a dir, no hi ha hagut restriccions, sí que hi ha hagut, doncs, comarques, poblacions, zones que sí que han patit, però, que han patit la sequera, hi han tingut restriccions, però el que necessitem nosaltres és que tot el país, anem a dir, tenir la suficient, anem a dir, resiliència com per evitar, doncs, aquests episodis, no?,
I a dia d'avui tenim un model de país d'acord amb la disponibilitat d'aigua? És a dir, Catalunya està ben orquestrada, ben planificada en aquest sentit? Treballem per això. Necessitem més recursos, tenim un dèficit estructural, i això s'ha demostrat no amb aquesta sequera, sinó amb les anteriors que vam tenir des de finals dels anys durant, de principis dels 2000.
Vam tenir una sequera molt greu l'any 2008 i ara hem pogut passar de puntetes sobre aquesta sequera del 2021, 2020, 2025. Per tant, cal fer els deures i per tant, dintre d'uns anys, amb l'horitzó de 2030, jo crec que això ja serà també una pantalla passada.
Ara, sense l'urgència, podríem dir que és el moment de planificar. El fet que no hi hagi aquesta situació de sequera permet fer-ho amb calma. Per això també aquestes converses del Quatre Gotes. En aquest sentit, en quin punt de partida l'Agència Catalana de l'Aigua planifiqui les estratègies de futur?
A veure, per fer-ho una mica il·lustratiu, en aquesta sequera, en els pitjors moments d'aquesta sequera, l'any 2023, principis del 2024, quan teníem patiment un 14% de les reserves envasades als envasaments de Conques Internes a Catalunya,
L'aigua, anem a dir, d'origen natural, d'embassaments, de rius, d'aquífers, que era la font de subministrament, sobretot estic parlant de la regió metropolitana de Catalunya pel percentatge de població que conté.
doncs era aproximadament un 70% de tot el recurs, de tota la demanda. I un 30% provenia de fons no convencionals. Quines fons? Doncs estem parlant d'aigua dessalinitzada i d'aigua regenerada. De què ens hem adonat? Doncs que aquesta relació 70-30 no ha estat suficient, perquè si la ceguera s'hagués perllongat, doncs hauríem tingut problemes. Per tant, en què estem treballant? Precisament en aquest horitzó que dèiem 2030...
en donar la volta en aquest percentatge. Depenguem un 30% del que són els recursos naturals, però en canvi tinguem disponibles un 70% de recursos no convencionals, aigua regenerada i aigua desorinitzada. I els consums, en aquest sentit, s'han de reduir? Ara hem fet aquesta primera lectura de quina disponibilitat d'aigua podem tenir, però després ve l'altra, la demanda. Com s'ha de gestionar aquesta demanda?
A nivell de demanda, a veure, jo diria, cadascuna d'aquestes sequeres que hem anat patint al llarg de, com deia, a final dels anys 90, han anat consolidant uns hàbits. Per tant, anem a dir que la demanda a nivell domèstic, a nivell industrial...
A nivell agrícola potser hi ha més recorregut, no direm que no, però només s'han fet uns consums eficients. A nivell domèstic estem a mínims del consum del que recomana l'Organització Mundial de la Salut en molts municipis de Catalunya. A nivell industrial s'han fet també moltes actuacions per ser més eficients i per tant fer un gust eficient de l'aigua dels processos industrials. Per tant, des del punt de vista de la demanda els deures estan bastant ben fets.
En qualsevol cas, vostès, que són els responsables de l'aigua, pel que fa al creixement d'aquesta demanda, caldria vigilar com creix la població, com creix la indústria, com creix el turisme, com creixen també les extensions de regadiu? Sí, sense dubte. És un equilibri. La demanda l'hem crescut en pocs anys, hem pesat de 6 milions a 8 milions d'habitants a Catalunya. Per tant, això és un aspecte més a tenir en compte. Quina és la prognosi a futur per poder també adequar...
les instal·lacions futures en aquesta demanda, per satisfer la demanda que tinguin. Aturem-nos aquí un segon. Ara tornarem amb l'actual director de l'Agència Catalana de l'Aigua, però mesos enrere vam retrobar-nos amb el seu antecessor, en Samuel Reyes. De fet, ell va ser qui va haver de fer front als moments més complicats del darrer episodi de Saquera. Ja des de la distància li vam demanar diverses reflexions, per exemple, què hagués volgut diferent en aquell context.
que tots els grups polítics s'haguessin associats per buscar solucions i no busquessin la confrontació. I això ho dic no només a nivell de Parlament, sinó també a nivell de consells comarcals, de diputacions, d'ajuntaments. Com a director, què hagués fet diferent? A vegades protegim molt la ciutadania, crec que vam fer molta comunicació,
Però potser ens va faltar explicar quina situació de risc estaven vivint. És a dir, a la regió metropolitana, quan quedaven menys de 100 actòmetres, en els embassaments la situació era molt crítica. I ho dèiem. Però com envies un missatge d'alarma, d'alerta...
Si us plau, fem bònus de l'aigua, però estem treballant per solucionar-ho. Són dues cares de la mateixa moneda una mica difícils d'explicar. Llavors, potser, però sense espantar, potser haver explicat més la situació crítica. I també li vam traslladar un altre interrogant. Hi ha aigua per tothom? En situació normal la tenim.
En situació de sequera estem treballant per tenir-la. Reduint consum i ficant nova oferta. Aquest és l'equilibri. Hem de pensar també quin país volem. El dels 10 milions, els dels 12 milions, amb quanta activitat econòmica, quina activitat econòmica, i això és la feina del govern decidir com vol que sigui Catalunya, quina és la capacitat de càrrega del territori i quines necessitats té d'aigua.
Doncs aquestes eren reflexions de l'anterior director de l'Agència Catalana de l'Aigua, Samuel Reyes. Reprenem ara el fil de la conversa que manteníem amb l'actual responsable d'aquest organisme català. I aquesta nova aigua sí que el que serà és més cara perquè s'haurà de fabricar o s'haurà de regenerar.
Bé, per això dèiem totes aquestes actuacions, que estem parlant de l'horitzó 2030, estem parlant d'aquests 2.000 milions d'euros que caldrà invertir, i, evidentment, l'aigua, jo crec que ha d'haver-hi també un canvi de paradigma, vull dir, el que és la tarificació de l'aigua. L'aigua costarà diners, l'aigua més cara és la que no es té, vull dir, per tant, hem de dir que totes aquestes actuacions, al final, la tarifa les hauran de suportar, per tant.
Bé, de mica en mica la progressió que es segueix, caldrà adequar la telèfon per poder tenir aquesta disponibilitat a l'aigua, en disponibilitat i en qualitat, també.
El 2008, que abans també ho cita bé vostè, ens trobàvem en una situació similar d'haver patit una qüestió de sequera prou greu, que també va posar damunt la taula certes inversions, es va fer feina, però algunes sí que van quedar als calaixos, perquè això no torni a passar. Quines garanties tenim ara que una vegada superada aquesta sequera no tornarà a succeir més del mateix?
Doncs precisament això, poder satisfer una demanda amb una aigua nova, amb una aigua que no depengui de climatologia. Si tenim unes instal·lacions que en continu ens poden donar aigua de mar, en principi tenim una reserva infinita. L'aigua regenerada és l'aigua que utilitzem, doncs la tornarem a utilitzar. Per tant, hi ha un percentatge molt gran d'aquesta demanda que la podrem satisfer amb aquesta aigua nova, amb aquest recurs no convencional.
I sí que necessitarem una petita part, per això parlar d'aquest 30%, que entenem que serà aigua que sempre tindrem a través dels recursos naturals. Perquè poc o molt, potser en els rius tenim aigua, en els embassaments tenim aigua i en els euclífers també tenim aigua. L'objectiu a futur, o en aquest pla 2030, també és que tot el país pugui estar connectat pel que fa a aquestes xarxes d'aigua?
Bé, la interconexió, ara per ara, el que li he de dir és que no és una interconexió. Està connectat amb altres xarxes, i entenc que potser hem estat comentant el tema del que s'ha parlat molts anys, la interconexió amb l'Ebre, o molts anys enrere la interconexió amb el Roina. Això, en principi, no està, anem a dir, sobre el paper. Aquest govern no el té sobre el paper, sinó que aquí el que s'ha plantejat és una...
És una gestió a nivell de diversificar els recursos a través d'aigua no convencional, provenents de la dessalinització, provenents de la regeneració i, no perdent de vista, també en ser més eficients. Tenim unes xarxes que, malauradament, tenen un rendiment hidràulic en molts casos que és deficient i això cal fer un esforç. També és aigua que es perd, aigua que es tracta, que acaba de tenir un cost en forma de fluites que no plorren a la superfície
i per tant aquí cal fer un esforç sobretot als ajuntaments com a titulars del Sarai i aquí l'ACA sí que també volia dir que ha fet un esforç també extraordinari en aquest sentit perquè tot i no ser una competència directa de l'Agència Catalana de l'Aigua les xarxes de distribució en baixa i sí que s'ha fet un esforç amb una línia de
de subvenció molt important des de l'any 23 i que, a més a més, s'han acollit pràcticament més de 700 municipis d'arreu de Catalunya per poder millorar les seves xarxes en baixa. Renovació de xarxa, millora de la memorització dels dipòsits, implantació de sistemes de telelectura, per tant, hem de dir que també l'eficiència és un altre factor important a tenir en compte.
I per últim, quan tornem a patir una nova sequera, com s'imagineu vostè que s'haurà de gestionar? Com s'ho farà el país? No, jo crec que no ens preocuparà, serà una qüestió superada. Per tant, no sé, que tenim la sequera, que no, no, perquè tindrem el recurs garantit. Per tant, serà un problema que no serà tal. Per tant, tal dia farà un any, tal dia farà, no dic això, però dins de cinc anys sí que hem de...
de lluitar i de vetllar perquè això sigui història, la situació que hem passat ara sigui història. Per tant, jo crec que el que hauria de ser més... El que hauria de passar és que, malgrat que hi hagi la sequència meteorològica, des del dia a dia no ens hauria de preocupar.
Josep Lluís Armanté, director de l'Agència Catalana de l'Aigua, gràcies per rebre'ns per marcar aquest punt de partida en el nostre trajecte cap a la gestió de l'aigua del futur, amb aquesta mirada que comencem a fer ara aquí al Quatre Gotes. Moltes gràcies a vosaltres. En uns instants, aquí al Quatre Gotes, l'aigua de pluja com a aliada de les sequeres? Però què passa quan no plou? Abans, però, posem xifres als plans del govern.
Per reduir la dependència de la pluja, el govern té previst invertir 2.300 milions d'euros en l'horitzó 2040 per disposar de més aigua. En concret, es preveuen sumar 280 hectòmetres cúbics adicionals que provindran de la desalinizació, la regeneració i el millor aprofitament de les aigües.
s'han previst 290 milions d'euros per ampliar la desal·linitzadora de la Tordera, 280 per construir la del Foix i 200 milions més per la nova desal·linitzadora de la Costa Brava Nord.
En l'ordre de grans apostes, també destaca l'estació de regeneració d'aigua del Besòs, on s'hi dedicaran 260 milions d'euros, mentre que també es mobilitzaran 300 milions per augmentar l'aportació d'aigua residual tractada des del Besòs fins al Llobregat.
Anem cap a Vilafranca per conversar amb el físic, meteoròleg i divulgador Toni Mestres. Ens espera a casa seva. La ubicació és important perquè ens hem citat allà perquè es tracti d'un habitatge sostenible, sense gas, autosuficient energèticament, gràcies a l'energia solar, i el que és més rellevant per nosaltres és que està desconnectat de la xarxa d'abastament d'aigua pública i també de clavegaram.
Volem conèixer el seu projecte, no perquè sigui més o menys vàlid, sinó perquè estem convençuts que la seva visió pot ser interessant i tenim moltes ganes d'escoltar-lo.
Doncs ja ens trobem a Vilafranca del Penedès, aquí, amb el físic i divulgador Toni Mestres. Toni, gràcies per haver-nos obert les portes de casa teva. Gràcies a vosaltres per venir. Ja ens hi referíem anteriorment, que a casa vostra esteu desconnectats pel que fa a la xarxa de distribució d'aigua, com també la de clavegram, i per tant la primera pregunta seria aquesta, no? Com us ho feu per garantir-vos durant tot l'any aquesta aigua només comptant amb la pluja? Doncs com ho fèiem, els nostres avantpassats, no hi ha cap secret amb això.
Clar, primer de tot el que vam calcular és quanta pluja cau de mitjana aquí, a la comarca, i en concret a Vilafranca. I, clar, mirant les mitjanes fas un càlcul, és un càlcul estimatiu, perquè hi ha anys que la mitjana ni ens hi acostem, quedem per sota, altres que supera, però vaja, amb la mitjana fas un càlcul,
Nosaltres, quan vam venir i vam construir la casa, érem 5 de família, 3 petits, i calculant uns 100 litres de consum per persona, vam calcular quina superfície necessitàvem per tenir l'aigua suficient per abastir aquests 100 litres per persona, que són 500 litres cada dia, al llarg de 365 dies a l'any, el volum d'aigua. I la pluja...
Amb la parcel·la que teníem, que això són les condicions, clar, no vam poder comprar una parcel·la molt gran. Llavors vam comprar una parcel·la que teníem amb la parcel·la aquesta que no arriba als 500 metres quadrats. Si fas uns càlculs amb un poc més o menys de 500 litres de precipitació de mitjana anual, multiplicats per 500 metres quadrats, et dona un volum d'aigua que no ens arribava.
Si no ens arriba, què fem? Doncs busques informació i la informació que trobes és molt senzilla. En el consum d'una casa, gairebé una tercera part de l'aigua es tira cap als lavabos. Cada cop que vas a orinar o a defecar, tires la cadena, gairebé és un terç. Vam buscar un sistema.
que fos sanitàriament possible i còmode, que reduíssim això, que és un vàter sec. Aconseguint el vàter sec, vam arribar a una xifra que ens donava i llavors ho vam tirar endavant. I en tirar endavant vol dir recollir l'aigua de pluja, conservar-la i aprofitar-la. Aprofitar-la, com et dic, per tot. Primer, sobretot, per beure i després per rentar-nos i al final de tot el que tinguessin per l'or, que és el que tenim aquí al voltant de la casa.
Els anys en què plau menys, entenc que llavors patiu més, quina experiència teniu de l'acumulació d'aquests anys amb precipitació molt per sota de la mitjana? Com ho heu viscut, per exemple, quan s'han acumulat aquests diversos anys amb precipitacions baixes? No, com et dic, racionalitzant-ho. Quan et vas a dutxar, què fas? No t'hi podràs estar 10 minuts. Et mulles un minut, et ensabones i t'esbaldeixes. L'hort, aquell any no hi ha hort. Mira,
Vilafranca, com et dèiem, aquesta llarga sèrie pluviomètrica, l'any en què ha plogut menys de tota aquesta llarga sèrie va ser justament el 2023, ara fa dos anys. Però, vaja, una cosa increïble, perquè no van créixer ni brots als camps, estaven completament secs, una cosa desastrosa.
tot i que, curiosament, 100 anys abans encara va donar registres pluvimètrics més baix, aquí Vilafranca, però com que era l'època de la Filoxera, que se'n va anar a Norris tot el camp, no em va quedar tanta referència. Vull dir que ja havien passat d'aquestes. Com ho vam fer fa dos anys? Doncs res, senzillament, no vam fer hort, no va haver-hi res a l'hort, no vam regar absolutament res, per tant, que això que era l'últim de l'aigua ja no en vam gastar.
Vam netejar la casa, sí, normal, l'únic que comptes de molta aigua, doncs menys, les rentadores en fas menys o les acumules i les dutxes les reduïm. I amb això què vam tenir? Doncs teníem, perquè et facis una idea o que la gent es pugui fer una idea, teníem més reserves en proporció a nosaltres que les que tenia els embassaments de Sau i Sosqueda en proporció a la població catalana.
El vostre és un cas de convicció personal. Ens deies aquesta reflexió que ja teníeu quan vau plantejar a casa que volíeu que fos així. Aquesta consciència, però, en general, és escassa. En la nostra generació no existeix. Hi ha una sensibilitat tan gran en relació amb l'aigua com sí que potser podien tenir, per exemple, els nostres avis, els besavis, que sí que tenien aquest coneixement, aquesta cultura de l'aigua, i que utilitzaven una tecnologia força similar a la vostra.
Jo no crec que sigui sensibilitat. També és necessitat, no? Els nostres àvis no eren sensibles a això, no és que fossin més ecològics, tenien la supernecessitat que l'aigua és vital. La necessites per beure, i una mentalment, i després per rentar-te i altres usos. Per tant, amb manca d'aigua s'espevilava la gent com per obtenir-la.
I en comptes de portar a l'aigua d'una canalització de desenes i desenes o centenars de quilòmetres, la recollien del seu entorn i aprofitaven al màxim. Són més sensibles, fixa't que et diré. No són més sensibles. És increïble com fa 10 o 15 anys l'energia, l'electricitat que gasten les cases i que tothom necessitava l'energia, tothom la treia de la xarxa.
El sistema tecnològic i l'economia ha permès que molta gent es pugui instal·lar plaques fotovoltaiques i autogestionar-se energèticament. I ho fa d'on? De les taulades. És que són més sensibles. Home, en part sí que ho deuen ser, però a l'altra part és que econòmicament els hi permet. I ara la pregunta és... I també me la faig jo com és que no ho fan amb l'aigua, que és una cosa tan vital...
Doncs no hi ha conscienciació ni necessitat, perquè si tu des de casa teva cada cop que obres l'aixeta et surt aigua, fins i tot en les èpoques més seques, encara que te la puguin pujar al preu, no li dones importància amb el fàcil que és obres l'aixeta i et surt. El que potser no sap la gent és que quan obres aquella aixeta i et surt aquella aigua, gran part d'aquesta aigua que surt, per exemple aquí a Vilafranca, prové...
d'un lloc que està a més de 100 quilòmetres de distància, que han hagut de bloquejar un riu, que han hagut de transportar-la amb unes canonades, que l'han hagut de rebombejar, que aquesta aigua no en sap realment quina qualitat té. Però has de fer 10.000 coses quan dius
Si les centrals elèctriques ens portaven l'electre i ara el que podem fer és que la mateixa que tenim el sol ens arriba, com és que no ho fem amb l'aigua? Perquè l'hem de portar a centenars de quilòmetres si ens cau una aigua del cel. I la que ens cau del cel a les taulades, per què no l'aprofitem? De fet, la reflexió d'ara, mirant el futur, és que ja no podem dependre de l'aigua que cau del cel, que no hem d'esperar la pluja.
Imagina't, a sobre surt una publicitat d'aquestes. Això és un desastre, un desastre. Aquí entraríem en molts temes que a alguns no els agradarà, però tota l'aigua que circula per les canonades i ens arriba a l'aixeta és una aigua que està contaminada.
I quan dic contaminada, no m'entenguis en el sentit que és una contaminació que ens matarà. No, ja està calculat perquè no ens mati al llarg de la nostra vida, està contaminada però la podem suportar. És més, per fer-la, entre cometes, saludable o per fer-la garantir que sigui una aigua de qualitat, encara es contamina més. Se li posa un producte químic que és molt tòxic, que és el clor, amb unes dosis molt baixes que al llarg de la nostra vida no ens afectarà...
per matar qualsevol bitxo. I jo em penses, per què li has de fer totes aquestes coses? Si et cau una aigua del cel que és superdepurada, jo em pensava, no, que entre el sostre de casa teva i els núvols pot haver-hi contaminació, d'acord. Però un cop fa el baldeig, els primers litros de pluja, la resta és la millor aigua que pot haver-hi. I aquesta aigua, per tant, no l'aprofites. Doncs és, des del meu punt de vista, és molt més important aprofitar aquesta aigua que tu te la puguis beure...
que no pas hagi d'agafar una aigua que ve a centenars, a molta distància, i que li fan tots uns processos dels quals tu no en controles res. En qualsevol cas, la infraestructura que tens a casa no és reproduïble al 100% a totes les llars del país. Cui, per què no?
Bé, no tothom té una teulada d'aquestes característiques, no tothom té una infraestructura. Per exemple, pensant en un bloc de pisos, és molt difícil que aquest bloc de pisos es pugui abastir tot només amb aquesta aigua de pluja de la seva teulada. Tot no, però una part, però podem reduir. Per exemple, el de beure per descomptat. En tots els blocs de pisos, si tu tens una teulada suficientment àmplia, tu pots recollir aigua d'alta qualitat per beure'n.
Per tots els usos potser no, per un bloc de pisos. Però tothom que té una casa té una teulada o té un terrac, per tant té una superfície que pot agafar-hi. Bé, ja ho estan fent. Tothom que pot es posa plaques fotovoltaiques per agafar l'energia solar, perquè no l'aigua.
Quina infraestructura? És una infraestructura, entre cometes, ínfima. Però, com et diríem, ara fa 50 anys, a la dècada del 60 o del 70 del segle passat, si tu li diguessis a la gent que has de fer grans dipòsits sota casa teva,
per guardar el cotxe, què t'hagués dit la gent? Que tu estàs tocant de l'ala, guardar el cotxe, però si es posa al carrer. No, no, hi ha hagut tants cotxes que han sortit normatives urbanes que obliguen, quan construeixes un bloc de pisos, a fer un dipòsit a sota. Per guardar què? Els cotxes. Tu no creus que podríem fer un dipòsit per guardar l'aigua que és de molta més qualitat? Ah, no, això, de moment no se'ls acudeix la gent. Bé, no és que no se'ls acudeixi la gent,
Ja sé els que he acudit. I als grans infraestructures del nostre territori s'han fet grans dipòsits per temes d'aigua. Però no petits dipòsits com tu t'estàs dient que és una infraestructura molt difícil fer sota terra un dipòsit, sinó que en grans ciutats com Barcelona s'han fet dipòsits terribles per guardar l'aigua. Però terribles que vol dir que poden entrar-hi a dintre esglésies senceres amb aquests dipòsits.
I la gent dirà, no, no, això ho he entès. Barcelona té, ara no et diria el nombre exacte, però té més de 10 dipòsits en els quals hi poden guardar-hi esglésies a dintre. I per què? Doncs són dipòsits per recollir l'aigua. Però, ai, quina aigua? Són dipòsits per recollir l'aigua de la claveguera.
Perquè quan hi ha pluges molt fortes a Barcelona i les clavegueres no donen abast per no saturar la depuradora, el que fan són grans dipòsits de retenció d'aquesta aigua residual, que omplen el dipòsit i després, quan passa la tempesta, al cap d'uns quants dies la van deixant a poc a poc. I on pensa, s'han gastat milions i milions per guardar l'aigua de la claveguera.
I tu no creus que podíem guardar l'aigua de pluja que és de més bona qualitat? Doncs sembla que no. Els tècnics encara no han arribat a això. Ja suposo que arribarem, però no han arribat a això. Per tant, tecnològicament, se'n poden fer i de molt més grosses. El que es necessita no és tan sols la sensibilitat, sinó també la informació, la divulgació i que, entre cometes econòmicament, això també acabi a resultar.
doncs veurem si finalment es produeix canvi, si hi ha un canvi de xip i tornem a confiar en aquesta aigua de pluja. Toni, gràcies per haver-nos obert les portes de casa teva. Gràcies a vosaltres.
Antoni Mestres ens planteja un gran interrogant. Per què Barcelona no utilitza l'aigua de pluja si la reté en grans dipòsits? De fet, n'hi ha 13 amb una capacitat total de 500.000 metres cúbics. La funció que tenen és per evitar inundacions i per impedir que aquesta aigua bruta arribi al mar. Se'n podria arribar a treure profit? O girant la pregunta...
Amb quina aigua es neteja ara mateix la via pública a la capital catalana? O amb quina aigua reguen les zones verdes? Després de la conversa amb el Toni, m'hi fixo en tornar a trepitjar Barcelona. Sortint de fet de l'estació de França, observo un vehicle de la neteja. Un reto al cap de la meva atenció. Els carrers i places de la ciutat es netegen amb aigua freàtica. En veure aquest cartell, contacto amb el director de projectes i obres de Barcelona Cicle de l'Aigua, l'Alejandro Ortiz, perquè ens ho expliqui.
Aquesta aigua prové del subsol, perquè és aigua fràtica i està d'alguna forma, està amagatzemada en el subsol de Barcelona, té un sistema de recarga natural, d'alguna forma, per tant és un recurs hídric alternatiu, i Barcelona és capdavantera en les polítiques d'aprofitament d'aquesta aigua per a usos que no requereixen una qualitat d'aigua de boca, de consum humà.
Ara mateix es destina un milió de metres cúbics l'any d'aquesta aigua del subsol de Barcelona, la neteja i el rec. L'Alejandro Ortiz també ens explica que els estudis indiquen que el potencial de l'aquífer ronde els 8 milions de metres cúbics, 8 hectòmetres. Per tant, ens afegeix que la concessió podria augmentar fins als 4 hectòmetres. Hi ha marge per créixer i, sobretot, pel que fa al sistema de regadiu. Però actualment no tenim cobertura total. Podem tenir una cobertura que pot girar entorn al...
el 20% de les necessitats de rec, perquè les necessitats de rec són molt importants, però que podria en un futur arribar a percentatges o a quotes molt més elevades i inclús a la totalitat. Sí, jo crec que hi ha potencial, els estudis ens diuen que hi ha un potencial d'aigua en l'aquífer suficient per poder fer front.
I anem a la reflexió del Toni. Deixant de banda aquestes aigües freàtiques, per què no se li dona una sortida a l'aigua de pluja? Una vegada l'aigua ja no s'ha aprofitat en el seu origen i ja entra en l'escolament de la ciutat i s'integra en el sistema d'arenatge urbà, clar, ja entra d'alguna forma en el sistema de clavegram. I una vegada es barreja l'aigua de clavegram amb l'aigua de pluja dels vials, que ja per si arrossega tot un seguit de contaminants...
i s'interren el conjunt de dipòsits d'antinundació de la ciutat, aquesta aigua ja està molt, molt contaminada. Per tant, l'aprofitament d'aquesta aigua seria insostenible, des d'un punt de vista d'esforços i de recursos. Tenint en compte que hi ha un aquífer, un volum molt alt i que té uns recursos que és finit, però que actualment no estem consumint només una vuitena part de tot el potencial. Per tant, jo penso que és
És més raonable i més intel·ligent i més sostenible aprofitar aquest aigual freàtic i una vegada haguem arribat al 100% del seu potencial es poden explorar altres vies, però la mateixa aquesta via és la que ens diu que és la millor, que és la més adequada i la més sostenible.
Ortiz, a l'hora, ens explica que en les estratègies de futur també hi entra el trenatge urbà sostenible de les aigües pluvials. Com? Doncs a través de parts terres que infiltrarien l'aigua. De forma controlada infiltren l'aigua en el subsol i ajuden a recargar l'aquífer, també, i eviten, també, que col·lapsi el sistema de claveram.
L'aigua de pluja, per tant, és una opció, però de moment es pensa en altres alternatives. Seguirem fixant-nos aquí al Quatre Gotes en l'aigua del subsol. En quin estat es troben els equífers de Catalunya? Hem de comptar amb ells per al futur? De fet, en el 2050, quina quantitat d'aigua es preveu que necessitarem? I per quants habitants? D'aquí a 25 anys, quants catalans i catalanes serem? Doncs bé, en el pròxim capítol, la nova aigua...
la Nova Catalunya i també l'aigua de tota la vida, aquella que trobaven i encara avui en dia cerquen els saurins. De fet, ja us ho diem, nosaltres també traurem el pèndol. Quatre gotes, una coproducció de la xarxa i l'Espluga FM Ràdio, amb el suport de l'Espluga Audiovisual i la col·laboració del Port de Tarragona, el Museu Terra i el Consorci d'Aigües de Tarragona.
S'ha agradat aquest podcast? Recorda que el tens, aquest i d'altres, a la xarxa més.
Sábado 17 de enero, gran festival de coros rocieros en el Casal Municipal de Torre de Embarra. A partir de las 7 de la tarde os esperamos entrada gratuita con los coros rocieros de Splay de la Yen Grande, Torre de Embarra. Coros rocieros de la Casa de Andalucía de Tarragona y Provincia.
También nos acompaña el coro rociero La Flor de San Pedro San Pablo y también el coro rociero de Cuní y el coro del Paz del Panadé. Todo esto dirigido y presentado por Emilio Giralde, Mónica Ruiz.
Ana Ortega, y como no, tenemos también la gran compañía de la directora de la Ràdio de Torredembarra, Raquel Martínez. Entrada gratuïta. Continguts en xarxa.
L'alimentació no és només una qüestió de pes. Menja la vida amb My Nutritionist, Naila Martínez.
Menges la vida, My Nutritionist, Naila Martínez. Benvinguda a una setmana més. Com estàs? Hola, Pili. Doncs bé, de celebracions, no? Celebracions, acabant l'any, comencen el nou, aquell moment de fer balanç. Tu fas balanç dels anys? Jo faig balanç, sí. Moltes vegades m'ajuda les fotografies que tinc. M'agrada molt fer fotos i vídeos i sempre faig com un recopilatori que a vegades el penjo a les xarxes i a vegades no, a vegades el faig per a mi.
I m'agrada fer un balanç de com vaig començar l'any i on estic ara. I això em fa aterrar una mica amb tot el que he aconseguit aquest any, a vegades sense proposar-nos res. Clar, perquè la vida passa mentre fas altres plans, això de John Lennon. I és així. Déu-n'hi-do quin any 2025 de vertigen que has tingut. Ja fa molt de temps que tens uns anys cada vegada més. Però no sé, estàs al hype ara? Es diu així? El hype?
Sí, pot ser, pot ser que estigui... No, encara més a escalar, s'ha d'escalar més encara. Sí, però mira, l'altre dia, l'altre dia deia, ostres, no soc conscient de quan arribo amb una cosa que t'has plantejat i no ets conscient i és com acabes i és a... Vinga, següent cosa, no? I després també arribar i pensar que no ha estat perfecte.
Bé, o sigui, has fet alguna cosa, no? I sí, vale, ja ha arribat i no ha estat perfecte. Quan moltes vegades el fet d'arribar-hi ja és un èxit, no? Moltes vegades no, sempre. Ara ja estic en un moment de la meva vida que la filosofia és si està fet i està acabat, està bé. Exacte.
Hi ha una corba, que és la corba del perfeccionisme, ara no sé d'en qui és, perdoneu-me, perquè no sé d'en qui és, però diu que l'excel·lència és allò que has pogut arribar amb el menys temps possible, i que a partir d'allà...
Ja està, o sigui, ja has pogut arribar, no?, i ho has fet, i ho has fet amb el temps que tu has tingut disponible, i ja està perfecte, perquè si esperem que estigui perfecte, mai ho estarà, no?, perquè sempre hi veurem, nosaltres evolucionem i sempre hi veurem errors, no?
Un any on, per exemple, el programa Nereu ha estat creixent d'una manera increïble. Has estat fent una xerrada a l'OMS, en el marc de l'Organització Mundial de la Salut, parlant també del programa Nereu i de l'alimentació saludable per a l'entorn familiar i social. Estàs fent el doctorat...
Allí està, sí. Bé, has tornat a donar classes a la universitat. Què més? He escrit un llibre. He escrit un llibre. He continuat, no?, estant, doncs, també al peu del canó de la maternitat, que també és important, no?, que cada any que passi, doncs, hi ha canvis, no?, en els nens i nenis i, per tant, també és important adaptar-se a aquests canvis. Passes consulta. Passes consulta. Continues fent tota la teva
Sí, ara estàs fent un recorregut que jo encara crec que no l'he acabat de fer i ser conscient de cada pas que he donat i que sí que és cert que em continuaré donant perquè soc així, soc una inconformista i sempre penso que sempre es poden fer coses per millorar, sobretot per millorar la salut de la població i les continuaré fent. I aquest any, doncs, ja hi ha, aquest any, el 2026, ja hi ha propostes i fites a les que arribar,
A vegades hem d'esperar perquè el temps... Hi ha les burocràcies i aquestes coses, però sí, continuo amb fites per aquest 2026. Quedem-nos un moment a la Mesa sin pressiones del llibre, que ha sigut també una novetat d'aquest final d'any, del final del 2025, i que podem aconseguir en prebenda fins al febrer aproximadament. El podem aconseguir a través de Dashbook.es...
I també a través del perfil de Mai Ionet Baix Nutricionist, el teu perfil d'Instagram. I se n'han de vendre 150 i els 150 que es venguin, a més a més... És una passada. És molt xulo. És que és molt xulo això, però qui compri el llibre sortirà el seu nom. Per la protecció de dades aquí a Espanya només hi pot anar el nom.
Però hi haurà el vostre nom, el nom que hagueu posat de la compra, hi haurà el vostre nom com a persona o com a agraïment de poder publicar realment el llibre. Així que ja d'entrada, gràcies a tots i totes els que ja l'hau comprat i gràcies a tots aquelles que el comprareu i que fareu possible aquest projecte que...
Al final, l'objectiu d'escriure aquest llibre és ajudar les famílies a poder tenir en un sol llibre una guia d'acompanyament en l'alimentació per generar zero pressions a la taula. El moment de taula, que aquests dies ho estem vivint, que són moments de compartiment,
d'estar en família, de ser un plaer, o així hauria de ser que continuï sent-ho tot l'any, també. O sigui que qualsevol moment en què sèiem a taula tots junts, que sigui un moment de plaer.
Ai, que xulo. I nou reptes per al 2026 pot ser un dels reptes que ens podem fer totes i tots, segur que tindran algun, veurem l'alimentació, però d'aquesta manera, no? Si impressiones, millor. Sí, jo us proposaria com a repte menjar lliures. I qui no m'ha escoltat parlar de què és menjar lliure és, doncs això, menjant sense plantejar-nos res sobre el menjar, simplement gaudir-lo...
o no, perquè a vegades hi ha aliments que no estan bons, o preparacions, que si fem aquest treball de ser conscient del que estic menjant, a vegades li donem massa valor a productes o aliments que realment no el tenen, si fossem més conscients. Llavors és això, gaudir del menjar, compartir moments a taula, crec que...
Això sí que he fet una reflexió aquest any, i és que cada cop més relaciono el menjar saludable amb el menjar tradicional, tant a la cuina com en el compartir moments a taula, i el deixar de banda l'individualisme i el menjar sols, sempre que puguem, doncs compartir un moment de junts, un àpat junts, crec que és importantíssim per una bona alimentació, una alimentació saludable.
De fet, jo també estava fent la reflexió que menjar lliure vol dir prèviament tenir tota la informació. És a dir, tenir la informació del valor nutricional dels aliments, saber què estem ingerint i com ens afectarà el nostre organisme. És a dir, per menjar lliure, primer hem d'aprendre, hem de saber, perquè si no, no estem fent una llibertat, ho estem fent amb la pressió social, amb la indústria, la publicitat, tota la indústria alimentària, diguéssim, ho estem fent...
Guiats per uns altres. Totalment, Pili, perquè quan parlo de menjar lliure és que quan tu compres un producte, quan agafes un producte al supermercat, doncs que sapiguis què és el que estàs menjant, no? Si menjar lliure és que jo puc agafar unes galetes i me les puc menjar, però també me les he de menjar sabent què estic menjant, no pensar que perquè hi ha una etiqueta...
aquesta verda, o perquè hi posa bio, o perquè hi posa ecològic, ja estic menjant alguna cosa més nutritiva per al meu cos. No és així. Vol dir això que no me la puc menjar? No. Si t'agrada menjar-te-la, això és menjar lliure. Però sent conscient del que estic menjant i com això afecta al meu cos. I a vegades, doncs, sempre hem d'intentar menjar
Aliments que siguin nutritius per al nostre cos, però la nostra ment també necessita menjar. I llavors, a vegades, hem de menjar aquests productes per sentir-nos millor. I no passa absolutament res. La qüestió és aquesta, és saber què és el que estic menjant, com afecta el meu cos, ser conscient i gaudir-ho i no sentir-me malament després.
La setmana passada parlaves del bombó, perquè si tu saps què és el que estàs menjant des del coneixement real, segur que no et menjaràs un munt de galetes o un munt de patates, ho faràs segur perquè saps que no és bo per tu. Sí, i sent conscient vol dir, vaig a posar un exemple, Pili, a mi m'encanten les patates de bossa, els xips de bossa, m'encanten.
I jo moltes vegades em ve de gust, i a casa sempre n'hi ha, no sempre em menjo, però el dia que em ve de gust no obro la bossa meu, menjo de la bossa de peu corrent i sense saborejar. Si m'agrada, què faig? Gaudir-ho. Per tant, ho fico en un bol.
m'assento, me'n menjo una a una i a vegades estan ràncies i les deixo. Sí, no me les menjo perquè ara me permeto menjar patates. No, jo volia gaudir-ho i ara això no me fa gaudir perquè no estan bones, estan ràncies. Per tant, deixo de menjar i s'ha acabat i un altre dia ja ho gaudiré. O sigui, ser conscient i donar-li el valor que realment té aquests aliments per nosaltres. No menjar-los perquè simplement ara li hem donat permís a la nostra ment.
Super necessari a la Mesa S'Impressiones. Com dèiem, el podem aconseguir a través de Dashbook.es i a través de MyOnetVaixNutricionist. I a més a més, si et seguim a MyNutricionist, trobarem mil també inputs per alimentar-nos millor, per fer aquesta alimentació més conscient. I a més a més, Pili, vull afegir que, tot i que el perfil sembla que està enfocat als nens i nenes, al final són accions que són per nosaltres també com a adults. I tant, i tant.
Naila, que vagi molt bé, que tinguis molt bon any. Igualment, a tot i tot.
Viatge amb nosaltres per tot el món. Ruta 66, novetats discogràfiques, clàssics, versions, concerts, música d'arrel americana i els grans del rock d'ahir, d'avui i de sempre.
La imaginació, la creació i la tendresa feta poesia. El poeta que semblava sortir d'un conte. Grans poetes, musicats per grans cantants, de poemes i cançons.
Hem escoltat ja molts poemes musicats per molts canteutors d'en Joan Salvat, Papa Seid. Hem parlat molt de la seva vida, de la seva obra, d'aquest nostre poeta, un dels grans poetes catalans. Escoltarem avui el poema Nadal, un poema emblemàtic i clàssic d'aquestes festes del mes de desembre. El poema fa referència, però, a la nit del dia abans...
situant d'una manera molt imaginativa i descriptiva la nit de Nadal. Primer, situa el poema en el fred que fa a l'exterior d'aquella nit i com des de casa
Com diu ell, a la claror que crema, també explica com preparen el gai. Més tard, per això, parla de fora. El poema se'n va cap al carrer i sent els sorolls d'uns joves que passen cantant al carrer. I, finalment, s'acaba el dia de Nadal amb una reflexió final. Escoltarem el poema Nadal, musicat pel cantautor Toni Sobirana.
de poemes i cançons amb Jaume Escala. Sento el fred de la nit i la simbomba fosca. Així el grup d'home joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza. I els altres, qui l'avancen, tots d'adreça al mercat. Els de casa, a la cuina, prop del braser que crema. Amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m'empar lluna plena.
i els recullen les plomes, i ja enyorem demà. Demà, posats a taula, oblidarem els pobres, i tan pobres com som. Jesús ja seranat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres, i després de mirar-nos, arrencarà plorant.
de poemes i cançons. Sento el fred de la nit i la cim bomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza i els altres que la vencen tots d'adreça al mercat. Els de casa a la cuina, prop del Brasil.
volgues tot encès en el llestit del gall. Ara esguardo la lluna que m'ha perd lluna plena, i ells recullen les plomes i generen demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres i tant pobres com som Jesús ja seranats ens mirarà un moment a l'hora de les vostres i després de mirar-nos
per arrencar de plorar. De poemes i cançons amb Jaume Escala. Ona la Torre, la ràdio de Torredembarra.
Sábado 17 de enero, gran festival de coros rocieros en el Casal Municipal de Torre de Embarra. A partir de las 7 de la tarde os esperamos entrada gratuita con los coros rocieros de Splay de la Yen Grande, Torre de Embarra. Coros rocieros de la Casa de Andalucía de Tarragona y Provincia.
También nos acompaña el coro rociero La Floro de San Pedro San Pablo y también coro rociero de Cuní y coro del Paz del Panadé. Todo esto dirigido y presentado por Emilio Giralde, Mónica Ruiz...
Ana Ortega, y cómo no, tenemos también la gran compañía de la directora de la radio de Torredembarra, Raquel Martínez. Entrada gratuita.
Estrenes amb Joan Soler. Cada setmana et posem el dia de l'actualitat musical. Novetats, les cançons que seran èxit. L'actualitat de la música en català. Estigues a l'última música. Acompanya'ns a Estrenes. Sendes, un programa en què caminem, fem excursions i viatgem.
A la xarxa més 25 minuts per suggerir visites a museus, a itineraris temàtics i a llocs plens d'encant. Per explicar fil per randa, rutes de senderisme. I per descriure viatges a qualsevol racó del planeta. Surt dels camins de sempre i endinsa't a les nostres sendes.
Fem salut. El programa on parlem de temes de salut amb professionals de l'Hospital de Mollet i de l'Institut Català de la Salut. Fem salut cada setmana a la teva emissora.
Notícies en xarxa. Bon dia, són les 11, us parla Arnau Vilà. Dos morts i diversos ferits lleus.