El calaix, el calaix obre'l i trobaràs cultura. Obrim el calaix de les entrevistes amb Mònica Sussies.
Marta Pérez Verge és comunicadora audiovisual, realitzadora, càmera i muntadora. També la podeu sentir parlant de refranys a la tarda de Catalunya Ràdio. Tenen sentit avui dia certs refranys o dites o han quedat obsolets en els temps actuals.
Podríem adaptar algunes dites als nous llindars morals de la societat? De tot això i molt més parla la Marta Pérez Verge en un llibre divertit, actual i reivindicatiu per enriquir el llenguatge i no perdre expressions que formen part de la riquesa cultural del català.
Si esteu en aquella feinada de fer la carta als reis i que sé què ens portarà l'arbre i aquest any ves què triarem i voleu ser originals, sisplau. Aquest any heu de demanar que us portin el Peti qui peti de la Marta Pere i Verge. Marta, benvinguda. Moltes gràcies, molt contenta d'estar aquí. M'has fet xalar moltíssim. Són expressions dites i refranys que ella hi afegeix tan certs com els anys.
Però sí que no us podeu imaginar què hi trobareu quan obriu el llibre. Marta, què hi trobaran? Perquè dius, és un llibre de sí, de refrans, està bé, però no és només això, és tot un món. Sí, sí, sí, mira, m'ho vaig plantejar com un llibre que fos un llibre que tu, al llegir-lo, aprenguessis...
Moltes coses, no només treballessis la memòria perquè et vinguessin refranys que potser a primera línia no et vindrien, però a la que els veus escrit de cop i volta et porten a records i de dir, ostres, jo aquest també el feia servir, si no jo els meus pares o si no els meus avis o les meves àvies.
familiars propers, que hi hagués aquest exercici, però a més a més, volia incloure si o si una de les meves passions, que és no només deixar palesa la dita, l'expressió o el refrany, sinó anar a buscar l'arrel, anar a buscar l'origen del per què diem aquesta expressió o refrany, perquè moltes d'elles, és veritat que les entenem per un context, però clar, tenen el seu significat literal, però en realitat quan el fem servir en una frase agafen un altre significat totalment diferent,
i era anar a buscar l'origen per entendre el per què d'aquesta expressió, d'aquesta dita o d'aquest refrany. I a més a més, volia també, per apropar-ho encara més, jo sempre faig la broma d'aquests llibres pels dos atmosferis, per aquells del cervell, per aquells que són més de llegir, de les paraules, però també per aquells que són més visuals. I cada capítol del llibre, a més a més, proposem a través d'una il·lustració d'en Xavi de la Iglesia,
l'exemple d'un dels refranys que és el que encapçala cada capítol per abans de començar a entrar en el contingut hi hagi aquest joc de veure què és el que hi haurà, perquè normalment té a veure amb l'origen d'aquella expressió o d'aquell refrany i és una mica una picada d'ullet i una mica de joc també al lector perquè tingui aquestes dues vessants, aquesta més visual però també la més literal, com si diguéssim.
I a més a més va estar fent, eh? No us penseu que us explicarà tota la història? No, no, no. Quina història? És que, a veure, és un llibre d'història, sisplau. S'ha de dir. Sí, sí, sí. I a més a més, jo crec que em fa molta il·lusió que diguis això, Mònica, perquè jo crec que la feina més gran que he tingut
més enllà de les hores i hores i hores de recerca, sobretot ha sigut la feina de sintetitzar. No volia que es fos molt pesat, molt feixut, volia que fos un llenguatge molt proper i molt col·loquial a la vegada, i sintetitzar, sobretot, perquè a més a més, darrere de cada expressió, de cada dipte, de cada refrany, hi ha moltes teories, mai n'hi ha una.
d'exclusiva i a més a més no sabem quina és la certa perquè això va passar fa molts anys i llavors ens basem en aquella informació que molts d'ells sobretot Joan Amades és el qui va fer la gran feinada de fer la recerca i de deixar-la escrita que és la que ens ha facilitat el camí a tots els que hem vingut però més recents també podem trobar un Víctor Pàmies que fa una feinada brutal amb els seus blogs
els situa geogràficament, per temàtiques. Tot això ens ha facilitat molt la feina a aquells amants divulgadors de refranys, de dites i expressions de fer la recerca, però en aquest cas jo m'he plantejat tota aquesta informació que ja hi ha recollida
expliquem-la d'una manera propera, senzilla, i anem directe al gra. Jo, la primera que he triat és molta merda, perquè ja que parlem de cultura, és que és una frase, però no ni remotament us ho podeu imaginar. Jo tinc una imatge molt gràfica amb el molta merda. Què hi trobarem, el molta merda? D'on veig?
Mira, el molta merda, com ara et deia, que cada expressió, el seu origen, té diferents teories que s'amaguen al darrere. En aquest cas, la central, tota té a veure, com no, amb els excrements, amb la merda, però hem de tirar molt enrere en el temps, quan ens hem de situar en aquell moment que no hi havia cotxes de motor, sinó que la gent es desplaçava amb tracció animal, amb cavalls. Aquests espectadors que anaven, que es desplaçaven cap a un teatre, cap a un local...
de xou, d'espectacle, doncs anaven transportats amb els seus cavalls o amb els seus cotxes de cavalls. Llavors, què passava? Els portaven fins a l'entrada del teatre, els deixaven a la porta, ells entraven i mentre anava adonant l'obra, els cavalls feien els excrements, anaven fent les seves feines, les seves necessitats. Llavors, com més penta hi havia a l'entrada del teatre,
més públic havia anat a l'esdeveniment. Per tant, volia dir que havia anat molt bé, que havia portat molta sort. I aquí és on comencen a haver-hi diferents versions, perquè aquesta és una, però després tenim diferents variants que, per exemple, ens diuen que els excrements eren proporcionals al temps que els espectadors estaven veient l'obra o l'espectacle i, per tant, el molta merda equivalia a que l'obra sigui tan entretinguda perquè es quedin fins al final. Per tant, que seria tot un èxit.
o fins i tot una altra versió que ens porta cap a les companyies ambulants que es anaven movent de costat a un altre, trobant aquell espall idoni per actuar i quan es anaven desplaçant i es anaven creuant amb els seus altres companys, es fixaven en si en el camí hi havia o no molts excrements. Si n'hi havia molts, volia dir que a prop hi havia una fira, un mercat, per tant, hi hauria una acumulació de gent i era un bon lloc per aturar-se perquè molta gent
molts diners que podien fer aquestes companyies amb volants i aquestes són potser les que ens porten més antic i una que també la dic perquè al final és de justícia dir-la perquè també està documentat és aquesta teoria més moderna que ens porta a la teoria de la compensació.
Aquesta és més avorrida, perquè és aquella que et diu que una cosa dolenta et portarà una cosa bona, i d'aquí ve el molta merda. A mi em fa més gràcia aquesta explicació més dels cavalls, del teatre, dels escraments, més que aquesta teoria de la compensació, però com que també està documentada, també la incloca el llibre, perquè és de justícia fer-ho.
Sí, sí, perquè no trobareu només una versió, a més a més, també, com diuen els, que això també va fer molta gràcia, diu, inculo el Rizio, el meu italià no és magnífic, però és clar, hi posa moltes pinzellades la Marta.
Sí, a més a més, en el meu cas, clar, aquí sí que és veritat que molts dels llibres que s'han fet de refranys, de dites expressions, ens porten molt a buscar els seus referents en anglès i en francès. En el llibre també ho trobareu, però jo en aquest cas també inclou molt l'italià. És veritat que a mi més proper, una part de família viu a Itàlia i llavors l'italià és un dels idiomes que també és present a casa amb mi, no? I llavors moltes expressions.
Clar, aquest llibre és d'expressions en català. Jo haig de confessar que m'apassionen totes les llengües i el primer que faig quan començo a estudiar-ne una és anar-me a comprar un llibre d'expressions dites o refranys d'aquell idioma. En italià tinc el seu modo di dire a casa
i per això apareix aquest, també apareix in culo a la balena, que també és amb italià, que vol dir que tu has de respondre esperiamo que no em peti o que no em cagui, per tant també són escatològics els italians, o aquest que deies de l'arissó, que la resposta és meglio que un ritxo in culo, que vol dir, mira, millor tenir
el cul, l'erissó, que no pas que tinguis un erissó en el cul, perquè punxa, no? Vull dir que també apareixen els... També són una mica escatològics, no és cosa només dels catalans, tot i que crec que els catalans som els qui ens emportem, allò, el número 1 de l'escatologia. No, no, tenim, tenim, però d'aquí no ho explicarem, però jo tinc la imatge molt gràfica i és que al final fica ofici de caca, putxaca de plata. Però...
Senyores i senyors, ho haurem de descobrir vostès llegint-ho, perquè jo prefereixo, Marta, no ho expliquem, això no ho expliquem a l'antena.
m'ho vaig trobar fent recerca i jo no ho havia sentit mai, ni tampoc una pista, coneixia una professió envoltada amb els escrements i em volia deixar constància al llibre i per això aquest subcapítol dins del capítol on em faig referència i que qui llegeixi em dirà si ells ho coneixien o no, però a mi em va deixar sorpresa.
Sorpresa, també va ser la meva a llegir-ho. I ara ens n'anem bé, escatològics, i ara ja passem a un altre terme, és salvar-se per la campana. Tampoc us podríeu imaginar d'on té. I començo per la primera i la que més m'explica.
Tenc el llibre perquè és la que a mi més em va sorprendre, tot i que és veritat que es diu prové d'una llegenda urbana i que no és del tot certa. Però si, per exemple, feu visites guiades a pobles o a cementiris, us explicaran també aquest origen, perquè sí que és veritat que s'ha documentat, tot i que es diu que ve documentat d'una llegenda urbana. Però vaja...
Bàsicament, ens hem de desplaçar antigament, si no m'equivoco, cap al segle XVI, que és quan justament es van adonar que s'enterraven els cossos de la gent, els taúts, i que amb el temps, quan els obrien, veien mostres d'esgarrapades o de senyals conforme aquell a qui havien enterrat estava viu, havia estat enterrat viu, perquè no hi havia els mètodes de comprovació de si algú estava mort
o no, no es deixaven prou dies i alguns és veritat que segons la malaltia que era es pensaven que estava mort i en realitat no ho estava. Llavors això va generar molta por i el que es va fer va ser començar a pensar maneres perquè algú que s'enterrava viu es pogués desenterrar i adonar-se que aquella persona estava viva i que no es morís enterrat, que era molt angoixant.
i es van fer diferents tipus de taúts. I un d'ells, de sistemes que es feien, alguns eren uns taúts que anaven amb el baf de les persones quan respiraven, més complexos, però un de molt senzill era que el mort se l'enterrava amb un cordill o una corda lligada al dit,
i aquesta corda o cordill anava connectada amb una campana que estava a l'exterior. Si aquell mort es despertava i es movia, la campana començava a sonar. I per tant, la persona del cementiri sentia la campana i deia, epa, alerta, que no està mort i és viu, anem-lo a desenterrar. Aquesta seria un dels orígens, i a més a més hem de dir que aquesta expressió de salvar-se per la campana és universal pràcticament perquè existeix,
en gairebé tots els idiomes. Però és veritat que aquesta, a mi és la que més em sorprèn i la que m'agrada explicar i recrear-me el llibre donant exemples, però també és veritat que hi ha una segona teoria, que és el que dèiem Mònica, que totes en tenen més d'una, que ens porta cap al món de la boxa, que és aquell moment en què el boxejador està a punt de ser nuquejat i justament s'ana la campana perquè s'ha acabat la ronda
i, per tant, se salva just a l'últim moment gràcies al so de la campana. Quina és de les dues la real? Mira, no ho sabem, jo les explico totes dues i cadascú que escrivi amb la que li faci més gràcia. I aneu llegint a veure quantes persones es van salvar per la campana en aquella època. És espectacular, és que, esclar, penses... Per això us deia, al final és un llibre d'història, de llengua, però és d'història, també. Jo no sé les hores que t'hi deus haver passat, Marta.
És moltíssimes, però també... I clar, jo ja he apuntat aquí un munt de... Dic, mira, Marta, parlarem de totes aquestes, però començo a saltar perquè no tenim temps. El que sí que m'agradaria citar, i és perquè m'hem comentat abans, només es recorda de Santa Bàrbara quan trona. Aquesta, que és una d'aquestes expressions que fem servir per aquella gent que és interessada, que només et rasquen la barbeta quan necessiten alguna cosa i quan no...
ja no existeixes i clar té com a protagonista aquesta Santa Bàrbara que és la patrona dels campaners que és la defensora contra els llams i la tempesta que justament també pel so dels trons també és la patrona dels oficis que tracten amb explosius, els coaters, els fogaters i justament antigament quan pel dia de Santa Bàrbara es feia sonar les campanes per allunyar les tempestes dels Conreus
I potser algú es preguntarà, i qui era aquesta Santa Bàrbara o aquesta dona bàrbara que justament acaba sent la capdavantera i que ens defensa de les tempestes? Doncs així molt ràpidament es diu, que la llegenda explica que era una noia a qui el seu pare va tancar a dalt d'una torre.
La noia trista estava tancada a dalt de la torre. Al final, amb el temps, es va acabar convertint ella en el cristianisme, una cosa que el seu pare el va fer enfadar moltíssim perquè ella tenia els plans per la seva filla i era casar-la amb un home a pagar. Per tant, si era cristiana, tot això se n'anava a Norris.
ell molt enfadat decideix torturar-la i el que es troba que la tortura i a cada ferida al moment es cura. I ell cada vegada es va desesperantment, desesperant més, més, més, que decideix, és molt, és molt, aquest origen és una mica, però decideix decapitar-la. La decapita, la deixa a la torre, se'n va i just quan surt en un dia blau i preciós li cau un llamp
que el fulmina en el moment. Llavors d'aquí es diu que, i es carrega el pare que el deixa fer cendres, i llavors d'aquí ve el fet que Santa Bàrbara amb els llamps i els trons té aquest poder i és la patrona també dels campaners i de la tempesta i ve una miqueta d'aquí. Aquesta història és així una mica...
Però clar, sí, a veure, és potent, però també veus, toca aquesta vessant més cristiana, no?, més religiosa, més... Totalment, que al final ens adonem que la nostra cultura està basada en Dari, les nostres tradicions, justament el refrenyer en deixa constància perquè tenim moltes referències religioses, tant amb els refrenys com amb les expressions, com amb les dites, sí, sí.
El pare diu que se li manen els plans a Norris i nosaltres el que faríem seria enviar el pare a fer punyetes. I tant, l'enviaria a fer punyetes. Aquesta és molt nostrada, és molt nostrada. No en citarem cap més, però enviar a fer punyetes és que és molt nostrada, filla. S'havia de dir.
Aquesta és molt nostrada i, a més a més, té molt a veure també amb aquesta tradició catalana de les ciutats, perquè punys de les camises dels advocats, dels jutges i magistrats, que és aquesta tasca laboriosa que, igual que les lleis i els protocols i les fórmules de procediments legals complicats, que, clar, si t'envien a fer punyetes vol dir que t'envien a fer aquesta feina de brodar i de fer les puntes tan entretinguda
i que et suposa tant de temps i per tant et deixaran en pau i l'envies a fer punyetes. I ja posats a dir molt ràpidament també hem de dir que hi ha una versió més verda, que és que antigament també fer punyetes volia dir masturbar-se. I llavors també enviar a fer punyetes volia dir tenir també distreta una estona aquella persona fent una altra cosa. Però vaja, la que es diu i la que és més documentada és aquesta dels brodats i de les puntes de les camises, dels abocatges.
jutges i magistrats. Doncs, si algú es molesta, l'envieu a fer punyetes. Ja trobareu quina punyeta els va més bé. Exacte, que les llegin ells ja. Marta, podríem estar aquí llegint. És que és tan bonic de llegir. És un llibre que us recomanem perquè, a més a més, manté viva la llengua i les tradicions. Jo crec que és bàsic. Al final, també en un moment com el que estem vivint ara de
que ens costa tant posar-lo en valor, que cada vegada es perd més. No deixen de ser les dites, els refanys, les expressions, no deixen de formar part de la nostra cultura, del nostre patrimoni. I crec que és molt important saber d'on venim, per on hem passat, el present, per construir també el nostre futur. I crec que al final tot aquest costumari forma part de la saviesa popular.
de l'experiència i, ostres, l'hem d'aprofitar i l'hem de passar generacions a generacions i fins i tot jo estic a favor de crear-ne de nous que ens exemplifiquin també el moment actual que estem vivint per les futures generacions, perquè en un moment on sempre s'està buscant la viralitat,
que més viral que aquestes expressions que han passat i han sobreviscut segles i segles i segles. Per tant, jo crec que són els guanyadors de la viralitat. No ho podries explicar millor i jo sí que us aconsello que si heu de fer sobre taula la feu amb el petit qui petit a nivell familiar perquè a més a més us portarà a uns records i nostàlgia i a d'altres sorpresa i admiració. Una feinada...
Preciosa, Peti qui Peti, Rosa dels Vents, Marta Pérez i Verge, jo estaria aquí. Per les paraules i per dedicar-me a aquest temps tan bonic, Mònica. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.
Totes les setmanes fem cultura, fem ràdio, fem comunicació, fem el calaix. El calaix, obre'l i trobaràs cultura.