El passat dissabte, 13 de desembre, l'Ajuntament de Torredambarra va commemorar els 25 anys de la recuperació del castell del Zicart.
Es va fer amb diversos actes, un de més institucional a la tarda i una conferència al matí que va anar a càrrec del Centre d'Estudis Sinival de Mas. A continuació, us oferim l'enregistrament de la intervenció de qui era llavors arxiver municipal, en Joaquim Nolla, i de l'arquitecte del moment, que va ser l'encarregat de supervisar les obres de remodelació del castell, en Xavier Oliver. Música
Finalment, per cloure l'acte, també podrem escoltar en Daniel Pujol, regidor de Patrimoni Cultural a l'Ajuntament de Torredembarra.
El 1791 va haver petició dels comptes de Santa Coloma perquè la capella fos pública. Fos pública vol dir que no només es fessin oficis religiosos, sinó que es pogués fer oficis convidant la gent del poble amb un horari estàndard i regular. Tenia que haver una mínima dotació
a nivell eclesiàstic, tenia que haver una patena, tenia que haver un altar, tenia que haver roba pel sagristà i pel capellà, i es va aprovar. I per tant, durant uns anys aquí es feien petites celebracions eclesiàstiques a la capella aquesta, que és una delícia, és un encant. S'ha arreglat una mica, però encara s'hauria de l'esforç, de veure com hi podem actuar perquè realment és una cocada. És una cocada.
Aquí, el 1804, hi ha un inventari del mobiliari, que no el llegirem tot ara, està documentat, que, per exemple, deia, en el comedor de dicho castillo, parlant d'aquest, se encontraron 19 sillas pintadas de calor caoba, una mesa redonda, otras dos medias mesas,
Una canasta grande, en una pequeña cocina, una mesa con su cajón. Va reseguint com a 14 diverses estances i el que hi ha a dins a cada estança. Cadires, taules, si hi ha una mica de roba, si hi ha un petit ajuar... I aquí en vermell he posat en un almacén un vaso de sepultura con su figura encima toda de mármol. Quatre figures també de mármol. Per què el resultat? Perquè gràcies a aquest inventari que vam localitzar i un coneixement que teníem de que hi havia unes figures semblants
en aquests vasos sepulcals que estan aquí a l'espai, a la cantonada, estaven al Museu Arqueològic de Tarragona deixats amb un dipòsit. El Museu Arqueològic de Tarragona lògicament prima la part arqueològica romana, que és la potenta, però hi vaig anar, en aquest cas en connivencia amb l'Ajuntament, no cal dir-ho, vaig anar allà al director i dic, escolta, tenim això, voldríem veure, diu, no ho sabem ni si això, anem a veure els inventaris, vam mirar els inventaris, vam veure que sí, que realment existia, vam anar a un magatzem, que no els hi diran estar, però què és?
com això, en menys de...
de pedres de tot tipus, perquè hi ha activacions arqueològiques, tot se posa allà, i al final, doncs sí, amb un raconet van aparèixer les dues peces aquestes, se va fer un conveni de sessió, i es van portar, i des de llavors tenim la sort de poder tindre aquí els vasos sepulcrals, en certa manera perquè hi ha un document que justificava, si no, de fet també hi ha l'escut, vull dir, de fet jo a vegades quan m'hi diu, què hi ha de l'egicàrdic? Doncs mira, hi ha això i l'escut, que l'escut després també comentaré per acabar una anècdota curiosa.
Com a estament militar també va tindre un cert ús. La batalla de Torredembarra, aquí va haver els miclets, la famosa batalla que va haver aquí a Cama Obert, entre aquí Altafulla. Aquí també va haver una estada fugaz dels 100.000 fills de Sant Lluís, 1823, és un exèrcit francès que va vindre
a donar suport i a alliberar els absolutistes Fernans Setè, i aquí van estar un parell de dies, i aquí, com els que hem fet la visita, suposo que el Javier els ha ensenyat, que era una cosa molt desconeguda, hi ha una mena d'acord o un escrit en francès, recordant el film de Sant Lluís aquí, que van estar, suposo que, mentre vigilava que no vingués el dolent, doncs mira, s'entretenia fent l'escrita aquest, que s'ha d'acabar de transcriure definitivament. Estem en allò.
I després també les guerres carlines, aquí encara tenim restes d'alguna batalla que va vendre els carlines deslliberals. És difícil llegir, ja ho he intentat, estic en ella, ho estic acabant de refer. Us ho guardarem per un article del Sinival.
Bé, un ús que molts de vostès recorden, el meu és de certa gran. Tradició canterera. Torrenbarra té una tradició llarga canterera. De fet, ara fa uns anys el Lluís Català i el mateix vam fer una exposició retrospectiva i vam redescobrir l'amunt d'espais i forts que va haver i aquí va haver el canterer. La gent gran ho recorda, no? El 92 va comprar el castell excepte una torre de defensa a la família Oguet.
de Cal Canterer. Bàsicament produïen cànties, guardioles i beuradors. Va estar fins als 60, que el no trobar successor va vendre després amb uns empresaris, Antoni de Vale, René Gordon i Conesa, que van ser part dels propietaris. Què va fer el Canterer, entre altres? Unes cicatrius, perquè això és la porta principal,
va fent esbasses que servien pel fang, aquí estaven aquí fora, en aparquen els cotxes lateralment, i aquí va fent obrador i el forn. Un forn que al seu moment va passar relativament a una primera actuació quan s'ho va rehabilitar el castell, no s'hi va fer res, però a posterior sí que es va rehabilitar, i és aquí baixant les escales que veiem al forn on fornava les peces. Un altre ús molt curiós que va ser fímer, però que molta gent va descobrir el castell, va ser l'exposió al Bertològic 92. Bertològic aquí va fer una macroexposició,
bàsicament pati i alguna petita de la primera planta. Aquest en particular és aquest nou espai que hem visitat avui. Aquesta obra, en aquest cas el blanc i negre, va posar també les pintures. Realment molta gent, me consta, perquè jo llavors ja estava per aquí, molta gent em va dir que va redescobrir la potencialitat que tenia patrimonialment el lloc. Vull dir que a vegades me'n va aprofitar en exposició d'art contemporani per descobrir que hi havia espai amb una potència per tot, des del punt de vista cultural, però sobretot pel propi espai.
Al 70 l'Ajuntament ja comença a interessar-se per ser propietari i fer-li alguna cosa al castell. Finalitats culturals. Després, passam aquí, els propietaris manifesten... Va haver entremig la intenció, un tret d'expropiació... Finalment l'Ajuntament, el 1988, adquireix els dues terceres parts indivisos del castell als propietaris. Anton de Valle i l'ho conessa.
I finalment, el 96, l'Ajuntament adquiri els germans, Carol Bernat, Elisabet, Susan Gordon i Enric Brus, la tercera part que quedava. I l'Ajuntament ja és definitivament propietari. Tot i que no entraré ara, a mi m'han dit que encara hi ha un petit espai que no és del tot de l'Ajuntament. I això, alcalde, parlarem un dia. Un familiar m'ho va dir.
No, jo sempre dic papers, a mi portau-me papers, jo soc arxiver, si no hi ha papers, a mi m'han dit, se diu, se rumoreja, papers. Quan l'Ajuntament és propietari i comença a plantejar-se fer el que és ara, i en aquest cas aquí entra en joc la capacitat del govern del moment, per mi. L'altre dia me preguntaven a un periodista, és la millor obra que s'ha fet a l'Ajuntament?
La millor no ho sé, és molt difícil dir la millor, perquè hi ha el passeig, s'han fet reformes molt maques a l'Ajuntament, s'han fet espais polivalents, però de les millors segur. Jo crec que és una cosa que s'ha de felicitar en qui aquell moment va prendre la decisió. I l'escut? L'escut era una anècdota final. Per què? L'escut aquest, hi ha les fotos que hi són, com era aquí, i de cop i volta amb unes quantes fotos ja no hi era.
no hi havia l'escut i la veritat és que quan vam entrar aquí vaig estar pensant i què carai passa amb aquest escut? I un dia el Frederic Prost, que llavors era el cap de la brigada de l'Ajuntament, diu, juguem, ara que està posat en marxa tot això que s'està rehabilitant,
T'hi vull fer esment d'una cosa, a veure si t'interessa. Tinc una cosa que no sap gaire gent. Diu, anem al magatzem i m'ensenya l'escut. Diu, ostres, i què fa aquí? Diu, una nit, m'avisen uns veïns que sentien uns cerolls amb uns senyors per aquí dins del pati, tot obert, amb unes llums, i van vindre un polició de corrents a veure què passava. I es van escapar. I vaig trobar l'escut a aquesta terra. Hi havia algú, un antiquari, que venia a robar l'escut.
ell no va dir res a ningú, suposo que per la por aquella de dir, depèn d'on vagi i en quin magatzem, no el trobarem més, s'ho va fer com un tema personal, mos ho va traslladar i llavors el que vam fer va ser portar-la a rehabilitar-la a l'Estaqui Vallès, que és un restaurador de Tarragona, i per això és totalment diferent el color del que vostès després us fixaran. Gràcies a l'amonetzar vam poder recuperar l'escut i per tant aquell espai
juntament amb els dos peces, és el que jo dic que és una mica l'espai i car de dins el castell que testimonia qui van ser els propietaris, qui van ser els que van engegar l'obra, qui no hi van viure massa temps, però que de certa manera gràcies a ells tenim el que tenim. I ara aquí hi ha, per tancar la imatge següent, amb això tancaria el meu, donaria pas a aquest bon senyor que està aquí seguint l'obra amb una cara de preocupació perquè realment va haver...
bastants problemes tècnics per afrontar una obra com aquesta. Jo crec que ara és el moment que jo he de callar i donar-li la paraula al Javier i, Javier, tot teu. Gràcies, Quim. Jo he vist aquestes fotos i he començat a tremolar perquè no sé com vaig tenir el coratge de fer això perquè veure això és espantar-me. El primer és que estic molt content que hàgiu fet aquest acte.
És molt bonic, i no és habitual, que en una obra, s'han fan moltes obres al país, que en 25 anys tinguin el gust, el desig, de recordar aquesta fita, aquest moment. Jo crec que és una manera d'expressar que l'obra ha calat amb el poble, que el poble ha entrat en aquesta casa,
i que hi ha una simbiosi i això té un valor molt important. Moltes gràcies, doncs, i que siguin 25 anys més, almenys. Voldria agrair també a l'Ajuntament actual que hagi fet això, però també al senyor Sagalà, que va ser qui va confiar en mi.
I ho va fer a Ulls Clucs. Potser ell sabia que havia fet el Palau Bufarull a Reus, que havia fet amb el senyor Garreta el Palau de la Diputació a Tarragona, però va confiar en mi. I això em va donar molta responsabilitat i li haig de agrair. També haig de dir que no em va donar cap direcció. Un dia em va cridar...
i diu, escolta, què et semblaria portar l'Ajuntament aquí? Em semblaria fantàstic, perquè un edifici d'aquestes dimensions, d'aquestes característiques, si no ho fa l'administració en un objectiu de donar-li un ús, no ho fa ningú. És impossible, aquest castell estaria igual avui dia, si no se li dona un ús, podria ser un museu, podria ser el que es vulgui,
Crec que l'Ajuntament va ser un encert i jo entenia que s'hi podia posar. Quan vaig entrar em vaig espantar una mica, però jo vaig dir que sí, però no fos cas. Però estava convençut que no es faria. Tenia el convenciment que aquest home no hi és tot. No pot ser que l'Ajuntament de Torral d'en Barra pugui assumir aquesta obra. No ho veia possible.
I això em va anar molt bé perquè em va treure pressió, perquè davant d'una fita tan important, tan difícil, tan complexa, em va treure la pressió. Jo aquí he vingut a jugar, m'ho passaré bé, serà estupendo, serà fantàstic, i tira.
Però vaig veure que el segalà, entre molts defectes i virtuts, era molt tossut i va posar la banya i va aconseguir, no sé pas com, la veritat, ni m'interessa, però va aconseguir i ho van fer.
Recordar, també tinc ganes de recordar, perquè és clar, l'Ajuntament de Torro de Barra, no sé com és ara, però era molt petit, molt poca gent treballant-hi. I jo em van fitxar per fer una feina burocràtica, de llicències...
informes, etcètera. Alguna cosa, diguem, molt excitant no ho era. I per tant, fer un castell renaixentista, doncs fantàstic, el Vint-Nunyum. Però, esclar, com ho farem? Quin despatx? Jo tenia el meu despatx, però això es feia, era una obra municipal amb els mitjans municipals. Bueno, doncs teníem dos delineants, la Montse, que no sé si està per aquí,
no hi deu ser-hi, o el Jaume, que també delineant, que va ser el primer projecte que es va fer amb l'ajuda de la informàtica, que vam quedar meravellats, que tots aquests planos els vam fer amb l'AutoCAD, que és l'eina que s'utilitza habitualment, i això va estar molt bé. També recordar el senyor Marçà, memòria històrica del poble, jo no sé...
suposo que deu estar bé de salut, però ja deu tenir anys. Es va morir el Marçà? Quina pena. Fa anys d'això? Doncs el Marçà també és això, era un pou de coneixement del poble.
Finalment, estaven molt apretats de feina, perquè entre el castell i mil coses que cridava l'Ajuntament, vam necessitar l'ajuda d'algú més, aquesta va ser la Pilar Saràbia, que la tenim aquí, de cuerpo presente, i va ser de molta ajut en la col·laboració en el treball.
i específicament va fer el projecte d'accessibilitat que hi ha fora, aquestes rampes, escales, etc. I ens va ajudar molt, això per suposat. Entrar al castell, es diu, jo ara... Em va emocionar no només que era una obra magnífica, sinó que justament era d'un període que jo li tinc una estima altíssima,
que és el Renaixement. I el Renaixement a Catalunya mai reconegut i que crec que caldria fins i tot un recorregut de visites del Renaixement des de la Salva del Camp, el Cuber, Tarragona, la Catedral, Torre de Barra, Barcelona, la Generalitat, etcètera, que és on s'acrea
l'escola del camp, una escola d'arquitectura d'altíssim nivell, sota el paraigua cultural de l'arcabisbe de Tarragona, i eren bàsicament dos arquitectes molt bons,
i Pere Belay, que vam fer una arquitectura absolutament perfecta. Com deia el Quim, ajudats d'aquests llibres que els arribaven d'Itàlia, Vitruvio, Palladio, n'hi ha un món,
i que jo crec que a més van tenir una influència en visites directes a Roma, Nàpols, que on van aprendre, perquè és impossible aquest nivell de qualitat que es fes aquí. El renaixement que es fa aquí a Catalunya no té res a veure amb el de Castella, és molt tardà, però és de molta qualitat. El gòtic va perdurar molt de temps, va arribar tard i va marxar molt tard.
I el Renaixement va arribar molt tard, però d'una altíssima qualitat. Era perfecte. Si mireu aquesta perfecció d'equilibris de composició de la planta d'aquest edifici és magnífic. Si mirem el Palau de la Generalitat, és extraordinari. Podria estar a Roma i estaria al mateix nivell de Miquel Àngel, eh?
o podíem veure les capelles bessones a la catedral, que són perfectes, són d'una qualitat exquisita. Per tant, enfrontar-me a tot això era un plaer, un desig i un problema. Com vam entrar aquí? Home, em va caure l'ànima als peus. Era terrible.
El castell era com un espai fosc, no existia. Estava allà un tòtem, un mur, un decorat, però no existia pel poble. I aleshores el que s'havia de fer és trencar això i entrar a dintre i començar. Va ser molt difícil, estava tot fet molt bé.
Tot, absolutament. I a poc a poc vam anar cosint com se surseix una camisa estripada i poquet a poquet vam anar quadrant. Val la pena recordar que el patrimoni mai s'ha vist fins fa 100 anys, mai se veia com una cosa a respectar. A la capçalera del circ de Tarragona, al segle XIV,
Allí hi havia uns edificis impressionants romans, restes, i la gent agafava els pedrons per casa seva. I el màrbar blanc el posaven al forn i feien cal. És a dir, no hi havia aquest respecte de dir no toquem les pedres, que és la capçolera del circ.
són peses per casa, tenen aquest valor, no té d'altre valor. Això va tardar molt. Per sort, aquesta creença, aquesta idea que les obres s'han de restaurar, que s'han de recuperar, s'han afrontat. Com s'afronta una rehabilitació d'aquest tipus? Jo crec que hi ha dues normes bàsiques.
Una és respecte, respecte i protecció, i l'altra posada en valor de l'edifici. Aquests són els dos objectius. I eren els dos objectius que nosaltres vam intentar. Què hauria fet un senyor al segle XIX? El Violet li dic, què hauria fet? Hauria vingut aquí...
hagués començat a fer torres, ha començat a imaginar-se el que seria un edifici de renaixentista, però com hauria d'haver sigut, com haguessin acabat torres, marlets, escolta, seria un festival. Això, evidentment, nosaltres no ho podem fer. Llavors, quina és la nostra actitud? La nostra actitud és congelem el que hi ha
Hem arribat aquí, aquesta història acabat aquí, el que nosaltres afegim ho afegirem com puguem, però consolidem això. No ho toquem més, deixem-ho. No fem històries, no vulguem recrear-la l'altra vegada. Aturem-la aquí, preservem-la, cuidem-la i deixem-la estar. I què vol dir també preservar?
Ficar la coberta, perquè la coberta protegeix l'edifici. I aquesta va ser l'actuació més dura, des del punt de vista arquitectònic, més valenta, perquè el pati s'havia de cobrir perquè volíem utilitzar aquesta planta. I vam fer una cobertura que permetia l'entrada de la llum al pati
d'una manera molt dolça, no tant jo vaig fer la coberta del pati de la Diputació de Tarragona, que és un entremat metàl·lic, que entra la llum sense matisos, i en canvi aquí m'interessava més que hi hagués aquest matís de la llum que caigués matitzada, més modulada.
I aquí està a dalt la gran actuació perquè hi va haver una gran estructura metàl·liga amb els lluernaris que permetien aquesta entrada en llum. Aquesta va ser l'opció i la resta va ser respectar el que hi ha.
tots aquests petits detalls de quan la pintura s'entrega a la paret, al mur antic, fer un cuidat, cuidar aquest tipus de coses de contacte de l'anterior amb l'edifici històric amb el que nosaltres proposàvem. Ser fins amb aquest concepte,
amb aquest contacte, l'escala, el tema de les pintures interiors, etc. Amb això vam tenir una cura d'això.
I poca cosa més. Estic content que encara estigui en peu. Sí que faria una crítica, si em permeteu, que aquesta entrada que s'ha fet me sap molt de greu.
perquè van fer una porta que va costar molts diners, es va fer en uns artesans que van fer una porta de bronza magnífica i que volia recollir la idea del castell d'una portalada enorme opaca,
però que llavors vam recrear el que era com una mena de túnel que tu entraves, passaves de la foscor i arribaves aquí i trobaves la llum. I d'aquí aquell o que explicaves del dia de la inauguració. Aquesta màgia que hi havia de passar a través d'aquest espai
i poder entrar a dintre i rebre l'impacte de l'edifici, amb això no existeix. S'ha matat això. I per tant, m'ha sap molt de greu. Més que potser algú ha preguntat alguna cosa, de dir, escolta, com ho podem fer això? Però bé, no sé qui ho va fer, no sé per què ho va fer, no sé qui ho va adjocutar, ni m'importa.
però em sap greu. I també dir-vos que, mireu, a mi les dues plantes que hi ha aquí a l'entrada em molesten, però no em molesten a mi, és que tapan la columna, és que tapan la porta, és que tapan una part important de l'edifici. No entenc com això, no és un hotel això.
No és un hotel, no són apartaments. Ho trobo insensat, sincerament. Canviar la porta, sé que és difícil. Apartar una mica les torretes, home, seria d'agrair. Si necessiteu ajuda, jo puc venir. I res més, moltes gràcies per haver-nos convidat a això.
Abans d'acabar, permeteu-me tornar un moment a l'esperit que ha guiat aquesta jornada. Avui no hem vingut només a escoltar una conferència i a fer una visita guiada per aquest espai. Hem vingut a redescobrir un indret que forma part del que som com a poble. Un espai que segurament sigui el més important per la identitat torrenca.
Ja sí que l'hagueu fet abans de la conferència o la fareu ara a la segona sessió, amb la vista guiada aconseguim que es puguin trepitjar i encara més important viure uns espais que habitualment resten allunyats de la ciutadania i que ens parlen amb una força extraordinària del projecte renaixentista que aquí es va concebre fa gairebé cinc segles i de la importància que en molts aspectes ha tingut i encara segueix tenint aquest edifici.
Així que volia aprofitar per agrair en Javier García Puerto per la gran preparació i les seves explicacions en aquesta visita del castell. I bé, com deia, el castell del Sicar és més que un monument, és memòria, és identitat i és un compromís compartit amb la preservació del nostre patrimoni. Celebrar els 25 anys de la seva rehabilitació és reconèixer que aquest edifici ha estat i continua sent un símbol viu, un espai que respira gràcies a la implicació de la ciutadania
a la voluntat de preservar-lo i a la capacitat prolectiva de seguir donant-li sentit. La conferència que avui ens oferà al Centre d'Estudis Cineval de Mas amb Joaquim Noia i Xavier Oliver ens ha ajudat a comprendre amb una mirada rigorosa i a l'hora emocional com es va concebre, transformar i recuperar aquest edifici, únic en el seu estil a tot Catalunya. El seu coneixement i la seva generositat ens ha permès aprofundir en la història del castell i mirar-lo amb una nova perspectiva.
els agraeix un cop més la seva disponibilitat i el seu compromís amb la torre. I bé, també volia donar els gràcies a tothom per acompanyar-nos i per continuar fent del nostre patrimoni una eina viva i compartida i desitjar poder-vos veure en algun dels altres actes que conformen aquestes jornades. I ara sí, per cloure formalment aquest acte, voldria convidar a pujar a l'alcalde, l'il·lustríssim Valer Pino, per lliurar un obsequi als nostres conferenciants, Joaquim Noia i Xavier Oliver, en agraïment per la seva feina. Moltes gràcies.