No sé, yo te he de mana, perquè al baixar m'un pare, no sabràs.
Vinga, seguim en directe al Baix que hi ha el dia. Ara deia l'Eduard que farem venir Salibera. A mi ja m'han vingut, perquè asseguts a la taula d'On a la Torre tenim dos restauradors, la Silve Rodríguez Caubet i la Núria Vallcárcel Sánchez. Bon dia, benvinguts tots dos. Bon dia. I els hem convidat perquè, res, arriben ja la mostra gastronòmica dels ranxets,
que serà aquest diumenge a Torredembarra, Calvo Fill, i al Silver li comences a parlar de cuina i s'emociona. I s'emociona. I m'emociono. I m'emociono. Perquè m'agrada molt cuinar, la veritat que soc feliç. I comença a parlar de xup-xups. Ja ho teniu tot preparat per aquest diumenge?
Més o menys, sí. Bé, jo tinc preparada les compres. Com a bon cuiner s'ha de preparar tot a última hora, corrents i que sigui el més fresc possible. I bé, la compra la tinc preparada, organitzada, però encara no ens hi hem posat, encara no.
La Núria s'estrenarà. Sí, m'estreno. La Núria s'estrena, la Núria porta a una petita taverna que es diu Alcau de la Torre, que normalment no fas cuina. No, no tinc cuina. Explica una mica com és el teu local, com és el teu establiment. És molt petitó. En principi és una xarcuteria, licoreria, degustació. I l'únic que té és una petita terrassa. I aleshores, a base de tapes fredes, tot embotit gibèrics, gildes, olives...
i una mica de... no de xup-xup, però de fregidada d'aire. Molt bé. I has après a fer bones croquetes? Sí, això sí. I per aquí és on t'han enganxat per participar en aquesta... Perquè és la primera experiència. Com t'animes a participar-hi?
Bé, perquè soc d'impulsiva i me tiro a la piscina. I vas dir, doncs per què no? Les meves croquetes, a més, tot el que tinc també en el cau és sense gluten, sense lactosa, i això també... I bé, vas dir, vinga, va, ho provo. No ho sé com sortirà. Ostres, com se fan les croquetes sense gluten? Quin tipus de pa fas servir per fer-la rebossat? Una farina que no és o ve d'arròs o maicena, però que ha de quedar... És que és complicat.
Ja. Perquè, però tot, tot a mi és, tot ho fa una dona i tal, jo l'ajudo i li dic el que vull, i bueno, però clar, és que el tema de les al·lèrgies sí que ho tinc molt. No, no, és una altra cosa a tenir en compte. La Núria s'estrena amb aquestes jornades gastronòmiques, les jornades gastronòmiques dels Ranxets, la mostra, el Silver, però ja...
Jo a tope. A tope? Quants anys portes? Ho tens calculat? Ai, no, jo no me'n recordo quants anys, però des de sempre, a la Mostra del Ranchet sempre he col·laborat, perquè Casualitats de la vida és la cuina que jo defenso, la del rancho de tota la vida. I llavors, clar, al ser defensor d'aquesta cuina, no m'hi veig obligat perquè no em costa gaire, m'hi apunto, bé, és que ja ho saben.
i la veritat és que no em costa res apuntar-me i col·laborar perquè no deixa de ser una col·laboració i un estrès per mi perquè lògicament estàs allà al punt de mira fer-ho bé no és fàcil molta pressió molta gent amb poca estona si fa bon dia vindrà molta més gent és una mica estressant però això ja m'agrada també l'estrès ja estic acostumat
Sí, clar, estar en una cuina en implica d'estrès. Molt, moltíssim. Jo sempre he tingut la curiositat de saber com s'ho feu a dintre de la cuina per gestionar les comandes i tenir-ho tot llest en tan poc temps.
Això és un secret de professió, però a vegades no ho entenc ni jo. A vegades dir, ostres, en sèrie avui hem fet un servei de tantes persones, tot ha sortit bé, a vegades també hi ha problemes i també t'equivoques o tal, perquè jo soc dels que cuino al moment, no hi ha res preparat, amb la qual cosa també tinc errors, soc humà.
Però per lògica, no. Per lògica, Déu-n'hi-do. Ho gestionem, ja és experiència. Són 28, gairebé 30 anys que estic a cuina, amb la qual cosa ja portem molts anys. És experiència. En Guanya, la mostra dels Ranxets, sereu més restaurants, més establiments participants que altres anys. De fet, faig la llista i particueu Cal Silver, el Cau de la Torre.
l'Una Livorno, les Palmires, l'Oxi Restaurant, Ristretto, el Chalubar, i també hi haurà dues bodegues, que són el Bon Vi i Cal Serafí. I abans de començar l'entrevista, el Silver deia, menys mal que en guany som més gent. Correcte. Això vol dir que...
Moriu una mica d'èxit el dia de la mostra dels ranxets? Hi ha molta gent o què? Bueno, hi ha moltíssima gent. Si fa un dia esplèndid, tipus avui, que fa aquest solet, venim d'on hivern també, que ha sigut hivern, hivern, con la qual cosa se suposa que vindrà moltíssima gent. I llavors, com que més restauradors som, millor perquè la feina va més repartida.
I això és fantàstic, perquè nosaltres, en aquest cas jo parlo per mi, tens més temps per interactuar amb gent que et coneix, gent que vol saber, gent curiosa... Bé, interactuar amb la gent que també és molt important. Aquí pensem que, ai sí, els ranxets, els ranxets... Bé, però interactuar, explicar, hi ha gent que li agrada... Us demanen les receptes? Les receptes ja estem en camí i me la tenen que demanar. Que em coneix ja ho sap, perquè sempre l'enganyaré. Ah!
No vols compartir la teva saviesa culinària? Bueno, la puc compartir, i a vegades la comparteixo, és broma, la comparteixo, però he de reconèixer que cadascú tenim el nostre punt. I llavors això és una cosa de cadascú, perquè et puc explicar-te una recepta meva i diràs, ostres, proves la meva cassola, proves la teva, i diràs, són dos mons complementament diferents. De fet...
Jo que cuino i sempre cuino igual i sempre són els mateixos ingredients. No sempre et queda igual. I no sempre queda igual. I el meu repte és que un dia els arrossos em quedin tots iguals. És impossible.
De fet, faràs un arròs, arròs amb bacallà. Sí, correcte. Que, per cert, recomanem a tothom que entri a l'Instagram de CalSilver i vegi la promo que heu fet. Que heu fet dels recets. Per favor, que bona, eh? Bueno, ja sí. Tinc que reconèixer que sí. És que nosaltres ja ho som una miqueta així, eh, pallacetes? Ens agrada, ens agrada. Una mica això humà, eh? Simplement penseu en la Lola Flores i l'arròs amb bacallau.
a Rosa en Bacallà i mandonguilles en Sipi, que això és com un superclàssic. Clar, és que, vale, mostres ranxets, he vist el programa, sempre, bueno, escolteu, no hi ha cassola. Jo ja ho sé que no està ben pagada aquesta cassola perquè els preus d'avui en dia, que això és un altre dilema, no estan recompensats. Però bueno, és que és igual, ja que mostrem...
al ranxo dels pescadors, bé, fer una mica dels honors en aquella gent que van treballar tantíssim, tan dur, i que també, clar, s'alimentaven dins de les barques i ells cuinaven allà dintre del que tenien, bé, del que tenien, no, del més lleig, del peix més mossegat, petit, bé... Allò que saps que no triomfarà la peixateria. Correcte. Però que és bo.
Boníssim, perquè està recient pescat, el que passa és que potser una gamba no té cap, però el que passa és que el cap tampoc el menjaràs, no? Però li dona el sabor també, a veure, és que són coses que són de calaix, el sabor del peix fresc, recient pescat i recient cuinat i a la taula, ostres, no té preu. Per això he agafat les mandonguilles en sèpia, tot i que sé que a l'hora del ranxo el dia que feia mandonguilles en sèpia era una mica de luxe, no?
Sí, perquè aquí barrejaven mar i muntanya. Clar, barrejaven mar i muntanya i no sempre tenien de tot. La Núria diu, jo porto un establiment, però a mi la cuina... Tu no ets de cuinar, eh? Jo no soc cuinera. I com has acabat en aquest món? Mare de Déu, abans ho explicaves, que tu véns d'un món completament diferent.
Doncs mira, em vas tirar... És que vas pensar... Bueno, tampoc és tan difícil, però... També has de dir que a mi tirar una cervesa... Us ho dic en sèrio, eh? Jo no ho sabia fer. Em va costar tres dies. Per obrir una ampolla de vi... Ma filla es reia, perquè deia... No pot ser, mama. Estàs mitja hora per obrir una ampolla de vi. Digo ja, però bueno...
I bueno, mira, em vas tirar i la veritat que m'agrada. Sempre m'ha agradat, he fet molts cursos d'atenció al client, jo he estat davant molt del públic i sempre m'ha agradat interactuar i soc així. Però clar, la veritat que reconeixo que els cuiners i els que tenen un establiment restaurant, xapó, eh? Xapó. Jo no podria.
Vosaltres sí que feu algunes tapes, i abans deies les croquetes, i en faràs, de fet és el plat que proposareu en aquesta mostra de ranxets, croquetes amb tinta de calamar. Home, dius, no m'agrada cuinar, per mi això em sembla ja alta elaboració, vull dir, poca broma. Sí, sí, no, la veritat és que, i sí, és tan, no perquè ho digui jo, perquè m'ho ha dit la gent, perquè sincerament jo aquestes són les que menys menjo, perquè jo provo tot,
el que porto al cau i això ho provo jo. Però hi ha altres coses que no m'agraden, perquè jo soc molt...
Molt rara per menjar, però estan bones. A veure... I d'on vas treure la recepta? Me les van passar. És que, clar, jo tampoc sabia. A mi me la va passar... Doncs, bueno, que si l'àvia... Bueno, avis no tinc cara, però si la mare... A mig, Núria, fes això. Mira, podries fer allò altre. I vas incorporant, però, clar, és que també el cau són 14 metres quadrats. Jo no puc tenir allà... És un cau. És un cau. Per això li vas posar un cau, un cau de la torre. Però, clar, és que no tinc espai.
Clar, jo vaig, i és el que ell diu, jo compro, molta gent té allà neveres i tal, jo no. Jo compro a la setmana i al dia. Perquè és que no tinc lloc.
No, no, és que si tu entres allà és que no hi caps. Llavors també és allò de... Millor, no? Perquè no deixes allà coses que dius, ostres, no, no, jo és al dia. Aquí també tenim una mostra diferent d'un restabliment que porta molts anys, com Cal Silver, un altre que és relativament nou, porta 5 anys. Com ha sigut aquest procés d'arrencada? Com és muntar un negoci des de zero? Uf, a més ha sigut des de zero. Doncs mira, poquet a poquet.
però molt poquet a poquet. Abans l'altre dia mirava les fotos antigues i jo veia la meva xarcutera, hi havia un pernil, un xoriço, una llonganissa i el demás era... I ho dic sincerament, era que si les jaunes d'això... I ara, clar, veus la xarcutera i dius, mare meva, què he fet, no? Perquè cada vegada... Però sí que és veritat que he anat molt progressivament. L'any passat vas introduir les gildes
I tot a través de... Jo soc de Barcelona, jo he anat allà i vaig a llocs així com el meu, i de dir, ui, això m'agrada pel cau, això ho podria tenir. I has anat incorporant. I ha anat incorporant coses, però ha sigut molt dur, cinc anys de... Pals a les rodes. Molts pals a les rodes. En quin sentit? Dificultat que vingués gent o també dificultats administratives? No, dificultats d'enveixes. I sincerament, han sigut enveixes.
d'enveges i de volar-me que me'n vaig. I vas dir, no, aquí estic jo. I aquí estàs, i presentant-se a la mostra dels ranxets, el Silver tenia clar els plats que prepararia enguany per la mostra? És que és un clàssic. Ara em diràs, faig el mateix cada any. És que faig el mateix cada any, perquè no em deixen... No fotem, però agrada. És que m'ho demanen.
La gent ho espera. I llavors és molt maco que et diguin, escolta'm, esperem que facis, no em canvis, perquè a vegades jo els dic, nois, deixeu-me canviar una miqueta. No, Silbert, no et pots canviar l'arròs amb bacallà teu. Bacallà i carxofes, perdoneu que no ho hem dit. I és molt important.
Ara llegiré també, espera't, que llegeixo tot el que ens trobarem. L'arròs amb bacallà i les mandonguilles amb sípies de cal silver. Hi haurà l'Àlex Agú, que no ens ha pogut atendre ara perquè estava superenfeinat, però també ens hauria agradat perquè ell farà.
el plat, diguéssim, icònic de Baixa Mar, que és el bull amb all i pebre. Correcte. Les croquetes amb tinta de calamar del cau de la Torre, fideuajat de calçots i bacallà, amb allioli i romesco de l'ola de l'ona aliborno,
fideuajat amb tinta de sèpia i all i oli de les palmeres, fideuajat de pop i carxofa de l'òxid, fideuajat amb sípia, gambes i musclos del ristretto i cigrons amb calamars també del ristretto i arrossejat amb gamba blanca. Triomfa l'arròs i triomfan els fideuajats. Són plats superagraïts, no? Aquí jo discrepo perquè, clar, són plats, entre comentes, fàcils de preparar.
I, a més a més, el tema dels fideus. I, a més a més, els costos econòmics també són uns altres, no? És una mica més econòmic que... Que fer una cassola. Que fer una cassola. Bé, clar, són una mica de factors que jo aquí, doncs, bueno, cadascú fa el que vol i el que pot. Però veig massa fideus, que vols que et digui, tots són fideus. La gent acabarà de fideus sense el gorro.
A mi els fideus m'agraden molt. No, i a mi també, i són tots diferents. Si no és una crítica de cara al fideu, dic massa fideu. Mostrar els ranxets, al final, si aniran els ranxets, seran fideus. Hauríem de dir el fideuajat dels ranxets. No, home, no, collons, ens hem de mullar, hem de treballar. Treballar, és una cosa que sempre dic, treballar. No dic que els que facin fideus no treballin, però, ostres, fem, per exemple, nosaltres que hem de fer mandonguilles, doncs vinga, avui ja començarem a preparar... Avui ja començarem a fer pilotetes.
Clar, i no són 10, 15, 20, jo què sé, potser em preparem dos o tres mil. I clar, tot això, a part dels costos, també és feina. Per això dic treballar. No tindré por a treballar, amb la qual cosa no passa res. Què suposa pels establiments participar en una mostra d'aquestes característiques? Vols que et digui la veritat? Per mi és un sacrifici enorme. Mare meva.
però enorme, perquè nosaltres, la gent que ens coneixeu, sabeu que som gent que treballem molt, un diumenge amb bon temps i amb molta feina, però és que, a més a més, és la prèvia de començar a preparar-ho tot i cuinar.
fora de casa. Perquè clar, tu cuines a casa i ho tens tot a mà, tens tot preparat, saps on està la sal, saps on està... Allí no. Allí jo és a disbaixa, ho tinc tot preparat, però jo què sé, ara la sal la deixo aquí, ara la deixo allà. I els cuiners, bueno, cuiners, la gent professional i professionals a casa, que també n'hi ha molts, estem acostumats que les coses sempre estan al mateix lloc.
I llavors, allí és una disbautxa, ens tornem bojos. I a vegades, jo me'n recordo que un any estava fent, és una anècdota, estava fent un arròs amb bacallà a la platja i dic, aquesta caçola, aquesta paella la veig estranya jo. Dic, ai Déu meu, que no l'he tirat al bacallà.
Clar, perquè la gent saludant tenia el sofregit, tenia l'arròs, ho tenia tot menys el bacallà. Jo dic, la veig estranya, dic, com pot ser això? I pam, dic, ai Déu meu, sort que el bacallà és una cosa que la tires al moment i es cuina ràpid. Però no estic massa segur si n'he fet alguna més sense bacallà, sense donar-me'n compte, quasi segur.
I ara, clar, ara m'has resolt i hi ha un dubte que tenia. És, cuineu allí in situ, que també és la gràcia. Clar, jo som dels que cuino allí. És la gràcia de, ostres, cuinem a la platja... La gent... És que és molt maco. A la gent que ens agrada la cuina és molt maco veure la gent cuinant.
Bueno, professionals de qualsevol feina que estan treballant és maquíssim. Veure, jo què sé, un ferrer amb la soldadura, els xispes... Bueno, és maco. Doncs veure un cuiner com està cuinant, barallant-se amb els fogons, amb la sal, amb l'oli, ara no sé si li he posat... Llavors la gent saludant-te, ei, hola, bon dia, i tu sí, i tu...
la Núria va fent que sí, però tu t'estanaràs amb això. Jo m'espero, però clar, el meu és molt senzillet, però clar, jo he de veure això, és el que el diu. Un, hola, com estàs, què tal? I dius, l'he posat o no, que se'n crema, que si no. Mira, jo el diumenge vas fer...
un branch per 18 amics, jo em vas tornar boixa. Clar, tot preparar-lo, el que tu dius, preparar-lo, que a veure, que el meu és tallar, preparar-lo, emplatar-lo i ja està, però...
Va ser, clar, van quedar tots encantats, però jo després pensava a casa que estava morta, deia, uf, jo tinc que estar en una cuina. Fem per grups, menjar, me muero. Me muero. Perquè, clar, no estàs acostumada, però... Heu fet un càlcul de racions del que fareu aquest diumenge? O us fixa alguna cosa? Perquè hem de dir, això ho organitza, o sigui, qui coordina tot aquest tinglado és la regidoria de Turisme i Comerç de l'Ajuntament de Torre d'Embarra,
us donen directrius? S'han de fer tantes racions o no? O va a criteri de cada estat bèment? A veure, jo t'ho explico. Quan van començar, van començar fent unes previsions que no tenien res a veure a l'hora de la veritat. Depèn tot del volum de gent que vingui, depèn del temps, la publicitat també ajuda molt, i la veritat que avui per avui la mostra dels ranxets ja té força. I el qual estic molt satisfet, perquè a més feina que hem fet nosaltres.
En un principi es portaven les cassoles, que et deien, va, feu 50 racions, o no, 50 tapes, perdona. 50 tapes, i nosaltres fèiem cassoles, les venien a buscar i llavors ells les repartien. Va, l'està aquí bé. Però, el primer any o el segon va ser un desastre autèntic, que va vindre moltíssima gent, i en 5 minuts es va acabar tot.
Tornant tíquets, la gent enfadada. I d'aquí va néixer a una reunió. Escolteu, què us sembla si cuinem in situ i si nosaltres podem fer més i podem fer menys. És una mica a raó de la gent que vingui, de les necessitats. I sí, sí, ells organitzaven els tíquets, que estaven molt bé,
I llavors et deien, venien per darrere, dient, escolta, tenim, jo què sé, hi ha 500 tiquets més venuts. M'ho invento, eh? No tenen per què ser 500 o 300 o 100. I llavors tu deies, bueno, va, doncs jo tiro una miqueta més. Me'n recordo que va haver un any, que es va acabar tot el menjar de tots els 4 que hi érem,
I em diu la noia de turisme, Silver, i hi ha 200 tickets venuts. Dic, el què? Dic, vinga, va, jo tiro. I va ser, mira, crec que va ser aquí el famós bacallà, que no vaig fer la paella, que no vaig fer la bacallà. De l'estrès i dels nervis. I vinga, vinga, tirar, vinga, tirar, que també demano disculpes, que en vaig fer una que em va sortir cru, per les presses, però bueno, són coses que passen.
Però sí, vam servir fins a l'últim tíquet que havíem anut. Perquè per mi una cosa que és molt important també és el compromís, la serietat. Perquè clar, tu el que no pots fer és no saps la gent que vindrà, però nosaltres no ho sabem, no ho sap ningú.
I llavors sí, preparem per 100 i també n'anen 300. Els altres 200 què fan? Miren? No. Ja que ho fem, fem-ho bé, comencem i arribem fins al final. Perquè amb això soc molt responsable. I cuinareu tots in situ? O hi ha gent que ho portarà fet? O no ho sabeu? No us ho heu parlat entre els restaurants? No, no ens hem parlat perquè tampoc no tenim connexió directa de dir què faràs. No, no, no, tots tenim feina. Tots tenim feina i tots anem de cul.
Però, a veure, jo recordo cuinar, cuina en situ, el bull sí que es fa en situ, després també, crec que som tres o quatre que cuinem en situ, n'hi ha en què ho porten preparat, però també van portant sobre la demanda, a veure, no vol dir que no cuinar allí no arribem al final, però bueno. Espero cobrir, a més enllà ja dèiem que sou més establiments. És fantàstic això, de veritat. De poder repartir-ho una miqueta més, no?
És fantàstic el fet de compartir i que hi hagi diverses coses per escollir, encara que hi ha molt de fideu, repeteixo, fideus, fideus i fideus. També es cuinen molt ràpid, clar. Es cuinen molt ràpid, els costos econòmics són menys, una sèrie d'avantatges que tenen els fideus.
Escolta, per qui vulgui sucapar, teniu les mandonguilles amb sípia, que feureu vosaltres. I espero... Escolta, també us diré una cosa. És només una cassola que faig enorme. I espero saltar el gust de gairebé tothom. Que no em quedi noves ossos o salades. Però bé, faré el que podré, no. Una miqueta més del que podré.
I l'Àlex Segur, que farà el bull a l'all i pebre, que això és com una mena de... És un icon, és fantàstic. Ja ho dius tu, un icon. És fantàstic. Veure'n ell, com... Mira, veus que parlem. Veure'n cuiner, com prepara, com ho fa amb aquell carinyo, amb aquell amor, amb aquella comprensió, i dius, ostres, això no té preu. Per mi no té preu.
La Núria l'ha tastat, el bull de la llipèvra, tu que dius, jo és que he terrat aquí de Barcelona. No, i a més el dissata justament, aquest dissata tinc bull al cau. Ah, molt bé. Que ho han organitzat, bueno, el grupet, dic jo, del Bidó, una sèrie de clients amics, i em portaran... Bull. Bull. I farem un bull. És curiós. T'ha d'agradar, mira, el bull aquest és una cosa, o t'agrada molt o no t'agrada gens. Però bueno... I he de dir que no m'he atrevit, eh?
I jo sí, és boníssim. És el ranxo. El ranxo s'ha de provar tot. Que després t'agradi més o t'agradi menys és una altra cosa. Però el ranxo s'ha de provar tot, s'ha de menjar de tot en aquesta vida. Sí, és que és veritat. I us anava a preguntar ja per acabar, perquè ens queden dos o tres minutets, que ara tenim aquesta mostra dels ranxets,
que és aquest diumenge, a Cal Bofill. Per cert, esperem que faci un dia tan meravellós com avui i que es faci solet i que s'estigui superbé al costat de mar. Però ahir ja la regidoria de turisme anunciava una altra cita, que és la mostra gastronòmica que es farà més a finals de... Bé, hi ha finals de primavera, sí, al mes de maig. I tu, Sílvia, has dit que un any no hi podrà ser.
Jo no ho sé, tinc que mirar l'agenda, perquè vaig estar mirant, que vaig rebre el correu, vaig estar mirant l'agenda nostra, tenim molta feina, està a la primera, i segona, hi ha un tema allí, hi ha un noi que m'ha demanat uns dies de festa, i llavors em quedo una mica tiradillo, com que diu, a la cuina. Ho tinc bastant complicat.
És que a més el dilluns és festa, a Barcelona. Jo crec que el fan per això, perquè el diuen la segona Pasqua. I el divendres, justament, amb els col·legis, clar, la meva parella està allà, és festa. Llavors són quatre dies de festa, diguem de...
i aquest any també ho fan dos dies que és una cosa que jo a veure, perdoneu, organització sisplau tenim una feina ja, això és un mes a més és un mes a més per quasi tots els que ens hi presentem i ho tinc que acabar de perfilar però té més pinta que no hi podré anar i que hi podré anar-hi la Núria sí jo sí ara ja t'has apuntat ara ja que la cosa roda l'any passat ja vaig estar, el que passa que sí que és veritat que l'any passat era un dia només aquest any m'ho ha resgorençat perquè jo soc sola
jo tanco el cau. Llavors dissabte mira, perquè jo sé que tothom ve el cap de setmana i tal,
Però divendres ho tinc una mica complicat, però mira, tanco el camp, baixo cap allà baix. És molt útil participar en aquest tipus de mostres? Us dona molta visibilitat? Us dona a conèixer? O és una contribució a fer ambient, més que res? Jo, sincerament, com a representant de CalSilver, al contrari, no és necessari, però sí que dic fent poble.
És una crítica que sempre... Bueno, una crítica no, és una cosa que sempre hem estat parlant, és a dir, fem poble. Si no fem poble nosaltres, perquè qualsevol poble fan jornades gastronòmiques del que sigui i tothom s'hi vol, que tothom hi va, i és visibilitat. Al final, tot és publicitat, però sobretot visibilitat al poble també, és molt maco.
molt maco veure la gent al carrer, compartir... És molt xulo, també. És que són coses que són molt agraïdes. La gent et vol veure. A mi hi ha molta gent que no em coneix i saben que jo sóc el Silver, però em coneixen de nom, coneixen el Sergi, però a mi personalment no em coneixen perquè sempre estic dins la cuina. I llavors és com, uou, xaval, és molt xulo. La veritat és més col·laborar amb el poble i fer poble. Fem poble. I pujar al poble. Clar, que es conegui turísticament, gastronòmicament. I fes-nos conèixer. Fes-nos conèixer també entre tots, perquè...
Tu et coneixo, però de nom, perquè no puc anar, clar, estem sempre així, que no podem, entre nosaltres no podem anar d'un lloc a un altre, estem liats. Doncs diumenge farem poble, farem gastronomia en aquesta mostra dels Ranxets. Moltes gràcies a la Núria Valcàrcel, del Cau de la Torre, i a en Silbert Rodríguez, de Cal Silbert, per haver vingut a parlar i a fer-nos venir salibera per aquest diumenge. Moltes gràcies a tots dos. A vosaltres. Moltes gràcies a vosaltres, també.