Bé, que és poeta, és tipògraf, docent, autor de deu llibres de poesia, guanyador de premis com és Bernat Vidal i Tomàs,
entre d'altres, la ciutat de Xatiba, i ara el Premi de Poesia Vila de Lloseta, dic ara, perquè el text guardonat acaba de ser publicat per Nova Editorial Moll, i juntament amb el llibre que va tenir també una menció especial en aquest certamen, Un abisme d'impossibles, de Neine Coll, es presentaran tots dos aquest dijous que ve,
a les 7 de Sora Baixa, això serà la sala de plens de l'Ajuntament de Lloseta, amb la participació d'en Javier González i en Tomà Ucanyelles, i també faran una altra presentació, dijous, dia de 8 d'aquest mes, a les 7 de Sora Baixa, a la lliberia Quart Ixenç.
El llamp, aquí, el llamp sembla que és una referència substancial, Damià. De fet, fa referència en el llamp entès, dius, com a instant, pèsic, inspiració, intuïció, cal fred, el ratllo que no cesa, com deia Miguel Hernández. Exacte, exactament això. Xisco, primer de tot, moltíssimes gràcies per ser convidada, per estar aquí amb altres, i com molt bé dius,
Sí, mira, l'ésser i el llamp jo crec que el títol ja aglutina una mica aquesta cosa que és bastant inherent en joc amb l'exploració, que és el fenomen creatiu, el de l'èxtesi creatiu, és molt fascinant perquè és indomable. I tots aquests éssers que han intentat en el llarg de la seva vida poder conjuminar en l'equilibri òptim
La feina, la consistència, la constància, la correcció, com a projecte arquitectònic, però hi ha aquesta cosa més que no sabem què és, que és un llamp, que és allò que enrampa. Tots hem llegit poemes que tècnicament són impecables, però que no acaben d'emocionar perquè li falta aquest llamp, aquest espasme, aquest estímulo, aquesta enrampada, com diuen els flamencs, el peixisco. I això és molt bo de dir, però és molt mal de fer, trobar-ho.
I d'aquí ve que l'ESL i el Llamp és un llibre que també explica per què dins d'aquest llibre apareixen tant d'homenatges o tant de personatges i tots aquests personatges que hi apareixen és perquè compleixen aquests dos requisits, que són éssers i que han projectat tota una vida creativa en proi i a favor d'aquest fenomen i d'aquest éxtesi creatiu i és una recerca constant en aquest Llamp que tot ho esclata i que és incontrolable.
Des d'aquest poemari trobem una mica de tot, referències a autors clàssics, de fet també a la mitologia, a l'amor i al sexe, que també tenen un paper important. Supost que poemes estrets d'experiències vitals, hi ha un que se diu rellotge d'aeroport, que m'ha fet pensar que segurament has passat molt de temps, com qualsevol igenc, als aeroports, no? Sí, i tant, i tant. Sí, i...
I d'aquí ve també una mica aquest poema que esmentes, si no vaig equivocar, però és el segon dels llibres, i després del final hi ha com unes anotacions, perquè, com molt bé dius, ens feien moltes hores a l'aeroport, i jo ja duc molts llibres que tots surten de l'escriptura en els meus quaderns, i sempre amb uns mateixos quaderns.
Ara, com anecdotari, que són quaderns molt esquines, així grossets. No m'agrada escriure en petit, m'agrada que oberta doble pàgina el quadern sigui un gran infinit blanc. I, clar, aquest poema, com tots els altres del llibre i aquestes anotacions, tota aquesta relació d'escriptura amb els estats d'espera dels aeroports. I, com que el fenomen, aquesta implicació total i absoluta a l'espasme creatiu...
no té aturall. Clar, quan hi ha un col·lapse d'aeroport, un retrasse d'aeroport, escales que no funcionen, la gent es torna histèrica i tots aquells, que són molts, que tenim aquesta inquietud creativa, clar, estem regalats, perquè si ara un avió en surt 3 hores més tard del que estava previst, jo opro esquaderno a l'esquina i allà tinc 3 hores per poder disfrutar, no?
i d'allà surten totes aquestes petges creatives. En Damià Rotge és de Ferreries i hem de dir que Menorca també surt en aquest nou poemari a un poema que dediques en Pons Pons, esteu admirat Pons Pons, un grandíssim poeta, i també un que se diu Sonet de Nadal, molt adient per aquestes dates properes, Sonet de Nadal a Ferreries. Sí, sí, sí, és inevitable...
Jo, com jo ho visc, no soc d'aquests que no he de fer discursets, però la meva relació amb la poesia sempre dic que s'ha d'estar molt connectat a la vida per escriure bona poesia. A vegades es pensa que escriuen poesies o aquella figura del poeta que està desumbil·licat de la vida i evita uns estrats de levitacions.
que vol fer bona poesia, els bons poetes, són aquells que viuen tan dins de la realitat, tan, tan, tan dins, que se la miren amb un microscopi d'ampliació per poder fer una bona poesia i poder aconseguir una vegada més aquest espasme, aquest llamp, aquesta enrampada i aquest calfred, que tant m'ho esteu obsessionat...
D'aquí ve que com que per fer bona poesia jo crec que s'ha d'estar molt connectat amb la vida i jo soc menorquí, menorquí no illenc, menorquí i llomen. Que el menorquí i llomen és aquell illenc que està obert al món. És inevitable que la meva poesia no tingui una helenada, una respiració, un batec d'aquesta menorquinitat que tant celebrem i que a més a més tenc la gran sort que per la edat que tenc
estic visquent una Menorca que està en un estat de salut poètic, literari i creatiu molt bo. Molt bo. D'aquí ve que, encara que no fos així, la Menorca sempre sortiria dins la meva poesia, perquè les meves primeres grans experiències que un té, que són el que sostenen els futuribles, ho he viscut a Menorca. El primer amor d'he viscut a Menorca. La primera borratxera a Menorca. Les primeres il·lusions d'infantesa a Menorca. Les primeres...
de la vida, de la vida, de la vida.
També surt Granada, que li dediques un poema, i també inventes una paraula. Hem de dir, ben, recordar-me del miast hipògraf, apassionat per les lletres, i inventes una paraula que és l'encapçalament d'un poema, que és Lletroman. Sí, Lletroman. Lletroman, perdona. Lletroman, clar, jo hi va haver un moment, amb aquests estats de vegades de gràcia o desvalutació creativa, que ja feia molt de temps,
Clar, tu ets un homo de lletres. Clar, que la mateixa persona escrigui poesia o utilitzi les paraules per crear-te factes poètics, però que també tingui una vida professional i rigorosa en crear nous alfabets perquè puguin escriure els altres, molta gent deia, clar, però tu de lletres què ets? I vaig dir, clar, ai, el llenguatge no m'arribava a poder definir per no m'explicar. Sí, jo escric poesia i faig tipografia.
Són coses diferents, però que per jo són índides socials. Per jo no ho són diferents, per si gent, sinó. I vaig tenir aquesta necessitat que, a punt on vaig detectar que el llenguatge era insuficient, que ja ho tinc assumidíssim, que el llenguatge era insuficient i això m'agrada, perquè si la poesia és aquell estri que ha de tensar sard i ha de rompre el llenguatge per intentar dir el que no es pot dir, la poesia és estri que mos hi aproparà més.
I lletròmen, la definició, la persona lletròmen, com un toxicòmen, el lletròmen és aquella persona que té l'hàbit patològic d'intoxicar-se amb lletres i paraules, ja sigui per calmar un dolor o per tenir una sensació d'eufòria. D'aquí ve aquest hàbit patològic d'intoxicar-se amb lletres i paraules. En cap moment dic ni tipografia ni poesia, lletres i paraules. És qui volen viure...
Hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent que hi ha gent
L'Oscargell Llamp, un llibre d'Andamia Rodger, Premi de Poesia Vila de Lloseta, que acaba de publicar en nova editorial Moll i es presentarà aquest dijous, dia 4, a les 7 de Sola Baixa, a l'Ajuntament de Lloseta, acompanyat de Javier González, d'en Tomó Canellas i de s'autora d'Un abisme d'impossibles, Nenya Coll, que és llibre, menció especial també d'aquest mateix certament.
Damià, un plaer de parlar amb tu i res, que vagi tot molt bé. Gràcies. Moltíssimes gràcies a vosaltres, sempre. Gràcies. Igualment, adeu. Gràcies, adeu.
Bé, en la Maria Olivera és supercalifragilística espialidosa. No sé molt bé què és això, però bé, és aquesta cançó, que és de la banda sonora de Mary Poppins, que és la nostra banda sonora d'avui, pel·lícula del 1964, dirigida per Robert Stevenson, amb música de Richard Robert Sherman i basada en els llibres de Pablo Trades.
M'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n'n
He travelled all around the world and everywhere he went, he'd use his word and always say, there goes a clever gent. When Dukes and Ma or Rodgers pass a time of day with me, I say me special word and lose me all three out of two. Supercalifragilisticexpialidocious, even though the sound of it is something quite atrocious, if you say it loud enough you'll always have a gocious. Supercalifragilisticexpialidocious.
For example? Yes? One night I said it to me girl, and now me girl's me wife.
Oh, and a lovely thing she is too. She's supercalifragilisticexpialidocious!
Hola, Ignasi. Hola, bon dia. Bones tardes. És un gust de tenir amb nosaltres l'Ignasi Moreta, que és professor, editor, amb qui volem parlar amb motiu que ha publicat Edicions 62, Joan Alcobé, Poesies, edició completa. És una edició crítica a càrrec seu i estic encantat perquè justament aquest programa, aquesta ràdio, la fem des de Can Alcobé, des de Casa Museu de Joan Alcobé a Palma.
I bé, és molt tedient, a més l'any que ve haurà la commemoració dels cent anys de la mort d'en Joan Alcobé, ja ha estat declarat any Alcobé. Una edició crítica que no existia de les poesies d'en Joan Alcobé. Tu has fet una presentació, notes, comentant tots els poemes de Joan Alcobé en català,
i comentes que és una normalitat que fins ara no existís aquesta edició crítica. Sí, perquè com a lectors el que volem és poder llegir els clàssics amb edicions filològicament acurades, on l'edició s'hagi preparat a la vista de totes les versions que l'autor ha fet públiques del poema, amb les variants de cada vers, amb uns criteris d'edició tan científicament establerts com sigui possible,
amb els textos ben datats, amb un aparat crític exhaustiu, amb els textos comentats, etc. Això és el que ens permet treballar un autor amb unes certes garanties textuals, sabent que estem llegint-lo tal com l'autor volia ser llegit i amb la certesa que no perdem res del que l'autor va escriure a l'hora de difondre aquell poema, que si el va...
Tornar a recuperar amb una altra publicació, amb una variant, doncs que aquesta variant queda recollida, etcètera, no? I he vist els tisos ben detats, ben establerts, i això no ho teníem. Jo ho trobava a faltar com a lector, i només he terminat, doncs ja que no hi és i jo ho trobo a faltar, doncs m'hi poso, no? Al final investiguem sempre quan detectem que alguna cosa em sembla que és important i no ho ha fet ningú abans, i llavors t'hi poses a fer-ho.
Ara ja tenim aquesta edició crítica que s'orillen, segons comentes tu mateix, haurien de cercar que tu lleies aquest poema d'en Joan Alcobé, els teus alumnes, i els comentaves amb ells. Sí, sí, sí. A mi, un any vaig trobar que els meus col·legues a la Unió de Pobre Faure havien fixat com a lectura obligatòria cap al Tart, de Joan Alcobé, i això va ser l'any 13, i per tant vaig haver de preparar les meves classes sobre Alcobé, jo...
llegia el cobert des d'adolescent, però el meu coneixement del cobert en aquell moment era bastant superficial, més enllà del poema d'esoració, que em sabia a memòria, però és un poema extraordinari, o La relíquia, que és també un poema absolutament meravellós, però la meva lectura del cobert en aquell moment era bastant precària, vull dir que es limitava als grans textos. A l'hora de preparar les classes vaig descobrir un alcobert molt bo, més enllà dels
quatre grans textos que tots teníem al cap, no? I, sobretot, em va semblar que per preparar les classes, per explicar els poemes, per resoldre els colls de lectura, problemes d'interpretació, etcètera, tenia poques eines. És a dir, la bibliografia del que ve és important, però no hi ha una bibliografia tan extensa com la que han generat altres autors, no? I, per tant,
amb molts poemes em trobava que no tenia comentaris previs on agafar-me i que, per tant, les meves classes, bàsicament, les construïa jo mateix a base de fer la meva pròpia recepció d'aquell text. I bé, tot això va ser un mica el German de dir faig una edició crítica i, a més a més, comentada per poder-me pronunciar a fons sobre cada poema i poder donar aquestes eines que
que jo havia trobat a faltar. És curiós perquè la producció poètica d'en Joan Alcobé en català va escriure molt més en castellà. Tu comentes que la seva millor poesia és la poesia en català, però és relativament reduïda, dos llibres. Sí, sí, sí. Alcobé és un autor que escriu poc, no es professionalitza mai com a escriptor, per tant, ell es va dedicar personalment a la...
a la magistratura, treballava a l'Audiència de Palma. Per tant, un home de lleis, un home d'expedients judicials que dedica el seu temps lliure a la producció literària. Per tant, és allò que Josep Pla despectivament em diu escriptor de diumenge a la tarda. Tant de bo totes les escriptures de diumenge a la tarda tinguessin la qualitat de General Cuber. Per tant, és l'autor
que no es professionalitza, per tant, l'obra completa no és gaire extensa. I pel que fa a la poesia, gran part de la seva obra poètica és en castellà. La poesia castellana del Cuber és menys interessant que la catalana. No és una qüestió només del codi lingüístic, és una qüestió també de moment vital, de moment estètic. En la poesia castellana cultiva més una forma d'enginy,
no hi ha aquesta connexió sincera amb la pròpia subjectivitat que aflorarà en l'obra catalana. En general, la crítica és bastant unànima a l'hora de considerar que la producció catalana al Coguer és molt superior a la catalana. En tant, sort en veus dient que la castellana també s'ha de reivindicar, jo diria que la superioritat de la catalana és incontestable.
Parlem amb l'Ignasi Moreta, que és el responsable d'aquesta edició completa, edició crítica, de les poesies de Joan Alcobé, publicada per Edicions 62, i ho fem justament aquí, a la casa de Joan Alcobé, a Palma. El mateix Joan Alcobé, quatre anys abans de morir, va voler reunir aquests dos llibres amb una edició que es diu Poesies,
I que tu mateix comentes que amb en Miquel Ferrar varen intentar, com si diguessin, donar una versió definitiva d'aquesta poesia, no? Sí, sí, és a dir, el Covert publica dos llibres de poesia en català, l'any 9, Cap al Tart, i l'any 18, Poemes bíblics. Exacte. I l'any 21 els deplega en el volum Poesies de Vista Completa, on hi ha la primera part és Cap al Tart, la segona és Poemes bíblics,
i la tercera avària, un petit cas de sastre. Per tant, el Cuber mateix, amb el seu fidel col·laborador i amic, el poeta Miquel Ferrar, vol fixar quina és la seva obra completa, la poesia que ell creu que té sentit que quedi, i per tant, el mateix el Cuber fixa un corpus, el tanca, i aquesta poesia l'ha acabat la pena.
Els poemes que el Cuber deixa fora d'aquesta tria, en general, són de qualitat molt inferior. De manera que, sí, hi ha alguns poemes catalans més que aquí no hi surten, però jo crec que no tenen ni de lluny l'interès que té la poesia, que el Cuber mateix va decidir que formés part del seu corpus poètic. Les seves evidències personals queden registrades, és el que sempre s'ha dit del lloc poètic, però va,
va tenir una vida amb els fills que li van morir, tot això queda reflectit en els seus poemes. Sí, tot això queda reflectit. El que passa és que crec que el que ens toca ara amb aquest centenari del Cuber és reivindicar una lectura que vagi més enllà del que és la lectura biogràfica habitual. És a dir, sempre s'ha dit, el Cuber és una persona marcada per l'infortuni de la mort dels seus familiars. Se li ha mort la primera dona, se li ha mort
una filla, se li mor un fill, i al cap d'uns anys, al mateix dia, se li moren dos fills més, una a Barcelona i l'altra a Palma. Per tant, algú a qui s'havia mort la primera dona i quatre dels seus cinc fills, doncs, evidentment, és una experiència de dolor molt intensa, i el fet que el Cuber poetitzi el dolor a través del gènere elegíac, faci elegies on esmenta la mort dels fills,
la mort dels dos adolescents, quan diu que el fill el duien a romant del mateix bas a sa germana morta, doncs, evidentment, està fent referència explícita al que li va passar amb ell concretament, no? El que passa és que el que és interessant és que el cover va molt més enllà de la seva substància biogràfica. És a dir, sí, parla del jo, però la reflexió que fa no és mai un...
un abonar-se al dolor, a la llàgrima, al sentimentalisme fàcil i banal, a buscar una certa empatia del lector amb el seu patiment, sinó que el que fa és una poesia molt continguda on hi ha una reflexió poètica del seu dolor on els lectors que no hem viscut allò que ell va viure ens hi podem sentir reflectits. I això és el que el fa un gran poeta, és a dir,
doncs el lector pot no haver viscut exactament el mateix que ha viscut el Cuber, però quan el Cuber parla de les ferides de la vida, quan parla del dolor, quan parla de la mort dels estimats, doncs poden no haver mort quatre fills, però podem haver, evidentment, viscut la mort de prop, doncs el llegim i sentim que parla de l'ànima humana en uns termes en què hi podem connectar, no?,
És molt delicat quan un fa poesia sobre el dolor, perquè el gran perill és caure en el sentimentalisme fàcil i en l'autocompassió. I el cobert és molt àvil, i aquí és el que l'acredita com un gran poeta. Ell no cau en l'autocompassió. Ell no cau en la llàgrima evident, tòpica, fàcil. Ell, sense deixar de parlar del dolor concret, viscut, encarnat,
sap donar-li una grandesa i una perspectiva i una fundària que fa que sobrevisqui la seva circumstància. És a dir, hi ha una circumstància concreta biogràfica, però hi ha una poesia que va molt més enllà d'aquesta circumstància.
Joan Alcabé, poesies, edició completa, edició crítica d'Ignaci Moreta, publicada per Edicions 62. Poemes, alguns dels quals va escriure aquí mateix, allà bon feins a ràdio, a Can Alcabé de Palma, i del qual hem parlat res, quatre pinzellades amb l'Ignaci. Enhorabona per aquesta feinada i bé, a veure si tenim ocasió que venguis a Mallorca per poder presentar el llibre. Sí, sí, m'agradaria molt, aprofitant aquest centenari d'Alcabé, tenir alguna ocasió per ser a Mallorca i poder...
entrar en diàleg amb altres forces vives interessades per la lectura del Cuber. Moltes gràcies, Ignàcia. Enhorabona. Gràcies a vosaltres. Que vagi bé. Adéu. Adéu.
Aigua dolça per a gent salada, a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat. És dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la Clínica Dental Planes Mariano a Berenguer de Tornemire, número 9, primer, primera. De voler el cort inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654 04 1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam. Hola Eduard.
Hola, Xisco, com va? Benvingut. És un gust de tenir amb nosaltres n'Eduard Mollà, que és filòleg, traductor, professor associat del Departament de Filologia Espanyola, Moderna i Clàssica de la Universitat de les Illes Balears,
Membre del grup de recerca Relat Mit, Relat de viatges i mit insular de la Universitat de les Illes Balears i autor d'estudis, articles, llibres en els quals justament s'acosta en aquest tema, la literatura de viatges. Renalcionada amb les Illes, entre altres textos, Jenny Nicholson, la hija polifacètica de Robert Grace.
i a més a més és traductor a una edició recent de nova editorial Moll del Cristal Rost, poemes de muntanya d'en Robert Gaves, que justament era la primera vegada que se reunia en aquest poemes. I això és perquè aquest diumenge que ve, 17, farà 40 anys que mos va deixar, va ser el dia que va morir, l'any 1985, en Robert Gaves, que ja sabeu que va passar un munt d'anys d'allà, aquí va trobar la seva llar,
i hem pensat en parlar amb Eduard, que ho sap tot, d'en Robert Graves, i res, fer un parell de pincellades, un petit homenatge, com si diguéssim, a en Robert Graves. Eduard, potser és un tòpic, potser és vera, que en Robert Graves, vam de pensar que en Robert Graves havia fet la Primera Guerra Mundial, va escriure aquell llibre, adeu a tot això, com si volgués trencar amb la seva vida fins llavonses,
I en el llarg d'Estein, que havia estat a Mallorca i fins i tot havia deixat escrit sobre la seva experiència, li diu aquella frase tan famosa de si pots suportar el paradís, si pots aguantar el paradís, vas-te a Mallorca. Exactament. Xisco, molt bones tardes. Com ha estat sempre un plaer estar el programa. I així és, celebram el dia 7 de desembre...
fem un homenatge al poeta Robert Graves, que és el nostre poeta britànic més mallorquí, celebrant un poc o fem un homenatge a la seva partida. I així és, quan va partir en Graves, el cos d'en Graves, el 1985, Mallorca tenia poc a veure en la manera que va trobar ell, aquell paradís del qual xerres tu.
Si és així, quan va arribar en Robert Graves a Mallorca troba un paradís perquè troba un escenari que té poc a veure amb tot el que passava a Europa. Tu penses que ell ve d'una Europa que ha passat per la guerra, però no de més això, també ve d'una Europa en decadència i justament el 1929, on hi ha aquest crac bursàtil que ve a exemplificar un poc tota la decadència d'un model...
diguem, econòmic, tecnològic, que en el final en greix s'adona que no li duen lloc, no? I què vol fer ell? Ell vol tornar les arrels, les arrels d'una civilització que justament troba a la perifèria absoluta d'Europa, que són les illes de la Mediterrània.
La primera estada d'en Robert Grace, bé, hi va venir el 1929, a Deia, amb la Laura Riding, i sembla que els deia llavors quedarien estorats, no sé, amb la seva manera d'actuar, com vestien, com actuaven, supost que se van quedar, no sé, com molt sorpresos, no estaven tan...
tan acostumats són els turistes, són els viatgers. Exacte. Bé, penso que els deienancs i, diguem, la gent de la Tremontana, Vall d'Amosa, sobretot Lluc Alcari, ja havien tingut uns visitants molt il·lustres, no?, i puc xerrar, per començar, dels romàntics, que són Jorge Sant i en Chopin, però també Lluís Salvador.
A partir d'aquí, als anys començament del segle XX, també hi ha visitants puntuals, pintors, artistes, que van anar a passar estades a pintar perquè té una llum meravellosa, pinten unes marines... I aleshores els deien... Els deuen com uns visitants un tant estrafolaris...
amb una aura d'elit artístic intel·lectual, però el que passa amb la parella Graves i Laura Riding és que Laura Riding era tan estrafolar i tenia una vou tan potent dins la relació que ells, els veïnans, se pensaven que Robert Graves era, si fa no fa, el servent de Laura Riding. Ell anava al garrer i va dir, qui deu ser aquest senyor? Fins que s'ha d'anar en compte...
que s'apareia de la poeta, d'anar a Laura Riding, i s'ha donat compte que el servent, de cop i volta, és en Don Roberto, i se converteix en Don Roberto. No és que tingués, quan arriba a Mallorca, no té gaire patrimoni en Robert Graves, però basta que sigui d'enfora, perquè els DNH ja pensin, uep, si ve d'enfora, això vol dir que...
que té una presència, que té una economia, que té una riquesa, i si viatja de seu país cap a nosaltres, deu ser per qualque cosa, no?
En Eduard Mollà, traductor, professor, recordàvem en Robert Grace quan farà aquest diumenge, 40 anys que mos va deixar. L'any 1936 va haver de sortir de Mallorca per les raons que tots sabem i va estar 10 anys en tornar, fins l'any 1946. I se va trobar que en Joan Marroig l'havia conservat la seva casa. Vull dir que l'havien conservat la seva casa, no?
Sí, sí, així és. Can Alluny va quedar exactament igual de com la va deixar ell d'allà en 1936, que quan van aparcar ells, la seva família i el seu secretari se'n van anar a Scrantville, com varen fer moltíssims de ciutadans anglesos, americans, alemanys que vivien a Mallorca. La darrera persona que va veure el Port de Palma
Passa precisament en Joan Marroig, gelat, que li va dir, entre llàgrimes, li va dir poca vergonya, xerrant dels falangistes, dels escamots que succeïen a d'allà, i li va dir, tu no passis pena, jo t'esperaré que faig falta i que a teva quedarà igual com l'has deixada. I així va ser deu anys més tard, va ser exactament igual ser a casa neta, perquè venia a fer-la neta, la venien tota preparada, i...
I en Graves, aquests 10 anys que va estar de fora, ell se va sentir exiliat. Ell no tenia cap casa al Regne Unit. Anava un poc de casa en casa, anava iogant, però ell sempre va dir, Camp Eva és Mallorca i vull tornar a Camp Eva, deia ell. Bé, en els anys 46 torna, la seva segona dona, en la Beryl, amb qui va tenir 5 fills, si no record malament, un d'ells va néixer a Mallorca.
I bé, ja queda aquí, per així dir-ho. Ja s'estableix definitivament. Correcte. Ja queda aquí i serà per coses molt puntuals que hi sortirà. I coses puntuals volen dir conferències, sobretot als Estats Units, perquè pagaven molt bé. També fer unes classes, unes ponències magistrals com a professor de poesia a la Universitat d'Oxford. Però ell té clar...
i té una vida molt rutinària, molt domèstica, molt de poeta, de peus tocant terra, de tocar mare. Ell tenia una rutina molt ferma d'anar a nedar la mà, d'anar a baixar a la cala, tornar d'alt, fer feina, tenir cura del seu jardí, ell cuinava...
inclús cuinant la idea que tenien de les millors idees o revelacions dins d'aquest trull. Sempre havia nins, com molt bé has dit, a sa casa. Vull dir, que era una vida familiar intensa, una vida de poble, però amb un esquema també de treball molt sòlid.
També és un pot d'atracció perquè, tot i que tu has comentat, Eduard, que ja abans havien vengut artistes a Mallorca, deia concretament, venen persones del món de la cultura, del món britànic, que venen aquí a visitar-li a Deia. Sí, exacte. Aquí venen com Alan Silito, per exemple, o moltíssims descriptors que volen començar una carrera...
dins la novel·lística o la poesia, i venen cercant-te un poc en aquesta figura referencial, que sembla que poc de novel·la també, que has de viatjar a una illa a la Mediterrània a trobar aquest poeta que té quatre espipallades de com escriure poesia. I precisament en Alan Silito, que no trobava la seva bou, no trobava la seva...
el seu esment literari, en Graves, li va dir tu has d'escriure d'allò que coneixes, no inventis res o no intentis plasmar cap realitat que no està fora de tu i del que veus tu, no? I és així com en Alain Situ va escriure de sa seva vida com a proletari dins d'una ciutat anglesa del nord d'Anglaterra i això li va conferir la seva fama com a autor, no? També van passar per allà en Kingsley Amies, Anthony Burgess,
Vull dir, van passar noms importants de la vitreol anglesa i americana. Va fer un paréntesis a sa seva vida d'allà, perquè va haver un cert temps que amb sa seva família es van traslladar a Palma. Sí, així es van comprar un pis a Palma perquè els grans, els fills grans, ja havien d'estudiar, no? I havien d'anar a l'escola a Palma.
Jo crec que era necessari, però crec que a ningú els va agradar s'estava a Palma, no? En Robert Graves a una carta diu que ha de viatjar amb els nins a Londres i passa pena del comportament dels nins perquè diuen que són nins de muntanya. Jo crec que també hem de dir abans que a seva era de A, no? I a Palma sí que passen temps, hi van a l'escola a Palma i una vegada que ja van a la universitat se'n van tots al Regne Unit, no?
Però si vas a un estat, diguem, amb poc sexapil, no?, l'estat de Palma. En Robert Graves escrivia coses que ja se publicaven a la premsa britànica, que Pentura no les hagués pogut publicar a l'Espanya de l'època, recordem que era l'època del franquisme, justament amb traducció de Nofre Mollà se voren publicar no fa gaire, càrrec de nova editorial Moll, breus històries mallorquines...
Com seduïa en Robert Graves amb les autoritats? Per exemple, la Guàrdia Civil tenia bon rotllo, però comptava coses a la premsa britànica que no les hagués pogut comptar públicament a Mallorca. Sí, jo crec que en Robert Graves, amb molta pipella, ell tenia una opinió molt personal, molt marcada, d'un sistema. Ell va veure els escamots falangistes dins d'allà, ell va veure com...
com el seu amic en Joan Gelat, en Joan Marroig, que va ser batlo socialista, va ser perseguit. Ell va veure desapareixer gent a Jucalcari. Vull dir, tot això se'n recorda. De fet, ell diu a les cartes que ell no tornarà a veure el poble o Jucalcari, per exemple, de la mateixa manera com l'havia vista de manera ideal abans de la Guerra Civil, no?
Tot i així, ell té ben clar quan torna que no se pot ficar de cap manera a la vida política de l'Espanya de llavors. En les cartes que ell escriu durant deu anys, quan està de fora, ell sempre diu que quan acabi el feixisme a Espanya, jo tornaré. Tothom està desitjant que en Franco o que Anglaterra participi...
amb els aliats d'Espanya. Tothom sap que l'Espanya és un preàmbul de la Segona Guerra Mundial, del que ens pot tenir tots nosaltres. Jo crec que quan ell veu que acaba la Segona Guerra Mundial, les peces se van col·locant a Europa i a Espanya no passa res, ell decideix que ja tornar a Espanya a casa seva i dir a partir d'aquí jo no dic res públicament. Amb els seus contes que ell va escriure i que publicava de New Yorker o que publicava unes altres revistes...
ell sí que comenta aquesta, o més que comentar, plasma aquestes imatges que ha hagut persecucions, que no tot funciona. Clar, la censura no arriba a Nova York, no tenim, diguem, l'organigrama franquista no té una censura que arriba a Nova York, no? M'imagino que no tenia ni traductors, i potser era una via d'escap d'engrets perquè
parlar un poc d'aquesta situació. Tot i això, hi té molt de nas, molta pipella, i se fa amic de gent com en Camilo José Cela, inclús de Manuel Fraga, per dir-li, escolta, jo som un tipus molt reconegut al món, la gent m'hi coneix aquí, m'hi coneix per tot el món, podria utilitzar la meva figura, per exemple, per declarar, deia, monumento nacional i que no construeixin hotels. I això ho va fer i va enviar una carta.
Robert Greix, del qual aquest diumenge farà 40 anys, que mos va deixar, i del qual mos ha fet quatre pinzellades una persona que conec bé sa seva vida i obra, que és en Eduard Mollà, escriptor, traductor, professor. Eduard, moltíssimes gràcies per ser el nostre, una estona. Sí, és com sempre un plaer, pots cantar en jo quan vulguis. Moltíssimes gràcies i enhorabona pel programa. Moltes gràcies, que vagi molt bé. Adéu. Adéu.
Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dentistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobreimplants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat, ets dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornamira, número 9, primer, primera. De voler el cort anglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654-04-1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam. Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Això és la nostra actualitat i parlem d'un altre aniversari, també 40 anys, que són els que fa edicions U i B, o sigui, a la llei editorial de la Universitat de les Illes Balears. Amb aquest motiu faran un acte conmemoratiu. Això serà aquest dijous, dia 4, a les 12 del migdia, a l'aula de graus de l'edifici Margalí de Comas i Camps, al campus de la Universitat de les Illes Balears. I bé, són quatre desenis durant els quals
han anat publicant tant recerca especialitzada com divulgació científica, col·laboracions amb editorials públiques i privades. Això va ser el 1985 que va néixer el que ara és Edicions UiB com Secretariat de Publicacions i Intercanvi Científic. Després es va dir Servei de Publicacions i des del 2017 té aquest nom, Edicions UiB.
Des d'aquí és el nostre enhorabona i per aquests 40 anys que complàs el celler de la Universitat de les Illes Balears.
Un altre aniversari, que en aquest cas són els 100 anys del naixement d'Antoni Mus, nascut a Falanich el 1925 i traspassat a Manacó el 1982. Justament és l'Ajuntament de Manacó, a través de l'escola municipal de Mallorquí, que ha organitzat el cicle Antoni Mus...
d'un breu rastre tard. Són unes activitats que es duran a terme els divendres 12 i dissabte 13 de desembre, coordinats per Maria Magdalena Vives, i això s'iniciarà divendres 12 a les 7 de Sola Baixa, a l'Escola Municipal de Mallorquí.
amb la presentació de la reedició de la novel·la Bogotes. També està previst, dia 12, a les vuit i mitja, el concert Vens Versinant, Mus i Pereira Fons, amb enrotlla pistola i Carme Vives.
Dissabte dia 13, a partir de les 10, haurà s'itinerari rastre tant per descobrir el Manacó d'Antoni Mus. I s'hora baixa, a partir de les 4 i mitja, tindrà lloc la representació a la plaça de la Constitució de Manacó de Llubreu. Peces de microteatre inspirades en textos d'Antoni Mus. Trobeu totes la informació a manacó.org.
Fins demà!
La solitud no desitjada, guiats per Maria Mesquira. És una activitat gratuïta i oberta a tothom, però us heu d'apuntar a info arroba siracusacultural.com.
Demà dimecres, dia 3, a les 7 i mitja de sora baixa, a la lliberia de la Biblioteca de Babal, ara vitres de Palma, presentació del llibre d'en Thomas Graves, Afinando el Alba, amb en Toni Rigo i s'autor. Els dijous, dia 4, a les 6 i mitja de sora baixa, a la lliberia Drac Màgic, carrer Geroni Antic, número 1 de Palma,
Josep Montserrat i Joan González Guardiola presentaran quatre obres clàssiques d'espensament filosòfic que integren la col·lecció magna de publicacions de la Universitat de Barcelona. Són obres d'en Thomas Hobbes, Edmund Hassel, Immanuel Kant i Thomas Hobbes. And I must be moving on, yeah, on.
Aquell dijous, dia 4, a les 7 de l'hora baixa, a Aba Art, plaça de la Porta de Santa Catalina, 21 de Palma, presentació del llibre L'imant i les coses, de Mateu Coll, publicat per Joana Montaner, Ana Maria Montaner, Sebastià Perilló, Jan Marí del Moral i s'autor.
Aquest dijous, també, a les 7 de l'hora baixa, a la sala de plens de l'Ajuntament de Lloseta, tindré lloc la presentació del llibre guanyador d'Es Premi Vila de Lloseta, Les Llellans, de Tamià Roger, del llibre destacat amb una mencia especial, Un abisme d'impossibles, d'Eine Coll, tot dos publicats per Nova Editorial Moll, a càrrec dels autors en Javier González i en Toméu Canyelles.
Aquest dijous, dia 4, a les 7.30, s'alliberaria la Biblioteca de Babel, carrera 20, número 3 de Palma, presentació de Sevilla, d'Antonio Ramírez. També és dijous, dia 4, a les 7 de Sora Baixa, a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacó, presentació de Cant i Treball a Mallorca, de na Bàrbara Durant, amb na Caterina Valriu i sa autora.
Divendres, dia 5, a la llibreria Ínsula literària, els geranis de Palma, Sàfia i l'Adam, presenta els llibres Espanya racista i Hija d'immigrantes, amb Guillem Balboa Buica i Kine Diagne. Els divendres, dia 5, a les 7 de sora baixa, a l'espai Passatemps, a Santa Maria del Camí, presentació del llibre d'en Tomé Ucanyelles, La cultura de la droga a les Illes Balears, publicat per Lionel Montaner, amb en Toni Roiget i s'autor.
Dues activitats promogudes per l'Obre Cultural Balear, els divendres, dia 5, a les 7 i mitja de l'hora baixa, a iniciativa de l'Obre Cultural Balear de Sineu, a la sala d'actes de l'Ajuntament de Sineu, presentació del llibre Boscs a l'interior de Mallorca, d'en Gabriel Vicenç, publicat per Documenta Balear, amb el Miquel Puiggrós i l'autor...
El llumanyer dia 7, a les 12 del migdia, a la clastra del castell de Somàs, l'Ajuntament d'Andraig, a iniciativa de l'Obre Cultural Balear d'Andraig, Pau Alavallos presentarà el seu llibre disc Versos a la Viendamita, antologia incompleta de la poesia catalana antifrinquista.
El diumenge dia 7 a les 12 del migdia a la Biblioteca de Poyensa, Can Llobera, s'inaugura l'exposició Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi. Josep Maria Llompar, paraules de resistència en el seu centenari. Es podrà visitar fins al dia 31 de gener.
I també és diumenge, dia 7, a les 7 de Sora Baixa, l'Obre Cultural Balear de Montuïri organitza a la Sala Polivalent del Molinar, a Montuïri, una representació de l'espectacle El Mots que m'han abocat al poble, John Park 2025. És un preu de 5 euros pels socis de l'Obre Cultural Balear i 10 euros per ells que no siguin socis.
Dimarts, dia 9 de desembre, des de les 10 del matí fins a les 12.30, l'edifici Ramon Llull, al campus de la Universitat de les Illes Balears, es durà terme el seminari Agatha Christie and the Golden Age of Crime Fiction. Agatha Christie i s'edat daurada de la ficció criminal.
Només fins demà dimecres podeu visitar el vestíbul de l'edifici Jovellanos, el campus de la Universitat de les Illes Balears. Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi. Josep Maria Llompart, paraules de resistència. I fins divendres, dia 5, amb motiu de l'any Llompart, del centenari de Llompart, també a l'Institut Josep Maria Llompart, carrer Joan Quipó II de Palma, es pot visitar l'exposició Constel·lacions Llompart.
Un darrer sugeriment que us fem, que es projecta Biblioteca en Flames, que encara podeu visitar fins dia 22 de desembre a tres biblioteques municipals de Palma, el Molinà, Joan Alcover i Ramon Llull. Això ha estat la nostra llenda, que mos patrocina Colònia, caixa d'estalvis de Pollença, colònia.com.
There's some you just can't tell. There's some they will and some they won't. There's some it's just as well. You can laugh at my behavior and that'll never bother me. Say the devil is my savior, but I don't pay no heed. And I will go out and shine and shine like friends.
Fins demà!
I hope you're changing all the truth.
Fins demà!
Arribem al final d'aquest cotidoni i ho fem amb un poema increïble d'en José Agustín Goitissolo, Palabras para Julia, que va escriure per sa seva filla, que va adaptar sa música d'en Paco Ibáñez i que mos interpreta na Rosalía. Us ha parlat Xisco Roger, a sa banda tècnica, na Marioliver, que avui és, a més a més, supercalifacilística, espialidosa, ho he dit d'una tirada, i na Francesca Lleberta es fa càrrec de sa documentació. Sabeu com us trobou aquí en el 88.8 de sa freqüència modulada de Mallorca a onamediterrania.cat
i aixes xarxes. Bon vespre i bones lectures.
Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí, pensando en ti, pensando en ti, como ahora pienso.
La vida feya ya verá cómo a pesar de los pesares tendrás amigos, tendrás amor, tendrás amigos. Un hombre es solo una mujer
Has he tomat de un en uno, son solo polvo, no son nada, no son nada.
Pero tú siempre acuérdate de lo que un día yo escribí pensando en ti, pensando en ti, como ahora viene.
Nunca te entregues ni te apartes. Junto al camino nunca digas, no puedo más. Y aquí me quedo. Y aquí me quedo. La vida es bella, ya verás.
Como pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor, tendrás amigos. Pero tú siempre acuérdate de lo que en días yo escribí.
Pensando en ti, como ahora pienso.
Onets d'aim jo?
Dimarts 2 de desembre comença amb una nova edició del Crepuscle en 100 estels. Com us ho heu endivinat, no som un Tomeu Varell, jo som un Vial. El que passa en aquestes circumstàncies de directes, siguin directes rigoroses, siguin falses directes, a vegades hi ha algú que no ha arribat...
i res, l'esperarem. És a dir, per tant, tal vegada, d'aquí una estoneta sí que sentireu que en Tomé Baurell s'incorpora a l'edició d'aquest programa d'avui, que és el número 3.256 dels totals de crepuscles que hem fet i el número 2.195 dels que duim fets en aquesta estimada casa que se diu Ona Mediterrània. Com sempre, saludem la nostra Maria productora, la nostra Maria