La transició a la vida adulta.
Bon vespre, amigues i amics, això és el Crepuscle en Cent Estals, es parla en Tomeu Arell. Això és el programa, mira, jo tinc aquí dues numeracions perquè els nostres oients, potser molts han sentit parlar que ja duim 2.152 programes aquí, a una mediterrània,
Però que nosaltres vam tenir altres vides. Això que diu... Jo penso en ses vides des moixes, no? Que tenien unes quantes vides. Nosaltres en tenim 3.263. Que duim una doble comptabilitat. Sí. Però...
que duim comptabilitat bé, però no tenim d'on ves, en aquestes contes. Però vaja, sí que ja duim molt de contes i que ja duim moltes nits junts, molt de vespre junts. Bon vespre, Vial. Bon vespre. Som una família, ja. Som una família de fet, de tanta convivència que ve. Sí, però insisto, xerrem molt de menjar, però al final hi ha coses que no...
De tant en tant. De tant en tant, sí. No fa tant, vam anar fent un so perillo. Joan Roca, com durs la setmana? Bé, ja es pitjant perquè arribin ses festes. Cap a demà, que és divan, ratllar, i llavors ja ses festes. Van començar... Maria Antic, bon vespre. Com durs això de començar una setmana en dimarts? Trobes que haurien de ser cap de setmanes de tres... M'ha agradat molt aquesta setmana començar l'an dimarts.
És que això sempre és dubte de si aniria bé. Aquella cançó que diu No m'agrada anar dilluns. Aquesta setmana m'ha agradat. Gran cançó, per cert. Diuen que anam, no? La setmana de quatre dies de feina. Diuen tantes coses. No sé si hi arribarem. No sé si ho veurem. Tornarem a veure-se de sis.
Espera que no. Espera que no, no sé, no sé. Alerta, alerta. Llavors t'acompanyaré una cosa que té a veure amb educació. Mira, ja que vull parlar amb un especialista perquè jo he començat el programa, he dit la transició, i llavors he dit la transició a la vida adulta,
perquè el títol de la tesi que en el seu moment va fer aquest doctor en ciències de l'educació que tenim aquí, en Pet Lluís Oliver, bon vespre. Bon vespre, què tal? I benvingut en el programa perquè aquí ens agrada parlar de gent que té coses que portar i sobretot aquests temes d'educació també aquí ens agrada molt tractar-los.
i d'educació i de moltes més coses, perquè també parlarem de protecció de menors i d'altres temes. I això és un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla d'una manera impressionantment... sorprenentment tot surt bé, jo no sé com ho fa, però és na Maria, na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, va néixer a Barcelona, és doctor en Ciències de l'Educació amb la tesi El procés de transició a la vida adulta dels joves acollits en centres de protecció de menors. Des del 1986 és professor de Pedagogia Social, actualment imparteix classe als estudis d'Educació Social i Pedagogia, així com el màster en Intervenció Socioeducativa en Infància, Adolescència i Família. Tot això a la UIB, la Universitat de les Illes Balears.
Ha treballat en l'àmbit dels serveis socials i la protecció de menors i ha orientat les seves publicacions vers l'atenció a la infància i a la gestió de programes socials i de competència familiar. I al nostre convidat d'avui li agrada començar amb aquesta música d'Ailes in Gaza.
Discovered. Uncovered and written in a shape. Gargulous fingers. Pointing to your eyes.
Per Lluís Oliver, bon vespre, benvingut de nou. Moltes gràcies, bon vespre. Començam amb aquesta cançó, Point You, Isles in Gaza, perquè començam així.
Bueno, perquè l'any 80 va ser un any que dava moltes incidències musicals significatives, però llavors l'any que em va tirat el va treure Davo Chell Suamo, un disc que ha venut un millor de còpies d'Itàlia, i que va ser un abans i un després dins la música lleuger, culta, podríem dir, una cosa desconeguda fins aquell moment.
I perquè aquell grup ja el vaig descobrir també en aquell temps, ja el vaig veure en directe fins i tot a Celeste, sala Celeste a Barcelona, desapareguda, una sala fantàstica. I bé, i de seguit escoltant segueixen amb actiu. Sí? Sí, sí, sí. Fan ja una altra cosa, utilitzen instruments antics, empleen basses rítmiques orgàniques, vull dir, però sempre amb aquest toc electrònic que toca.
els edem post-punk, en aquell moment eren dos, realment. Aquesta combinació d'un teclat fent fondos, sonors, molt atmosferis, molt cinematogràfics, a vegades, i una guiterra absolutament des d'any 80. La manera de cantar d'en Martin Bay, que troc és única, no sentim ningú que canti com ell, d'aquesta manera, vull dir, ni millor ni pitjor, però d'aquesta manera m'ha agradat molt, de seguit, i vaig comprant coses a mesura que van traguent.
Que bé, que bé que músics dels 80 continuïn en ventiu i que també vagin fent música, no? Sí, han evolucionat, a més. Molts evolucionats, no repeteixen un cliché. Nosaltres aquí, quan començàvem la conversa, solen demanar als nostres convidats
Com va néixer la seva vocació, digue-li vocació, digue-li interès, ganes d'aprendre dins un determinat àmbit? Si anàvem amb en Lluís Oliver de quan tenia de vuit anys o de nou, vint anys... Com se decideix aquesta vocació, no sé si és per l'educació, la docència...
Bé, com tantes coses d'una forma absolutament casual. En aquell temps, primer de carrera era comú, dins de branca jo, estava entre filosofia, psicologia, ja havia llegit coses, perquè em van suspendre religió política,
Vam repetir com ho parlava en nivell política. Formació de l'Espírit Nacional. Sí, sí, sí. Per als nostres veientment joves, polítiques, que crec que d'aquí ningú la va fer. No, ja ho sé. Per poc, eh? Sí, sí. Llavors, tenia temps i m'ho vaig a dedicar a anar per a la universitat. Vornem com era allà, hi havia dos cursos de medicina.
Recordo en aquell temps. Vaig començar i llavors se va acabar. I m'anava ficant i anava escoltant i em van fent una idea. I vaig pensar que primer era com filosofia, psicologia i pedagogia, ciència i l'educació s'ha de en aquell moment, vaig dir provaré aquí.
Sense tenir molt clar si cap a la lliteratura també m'agradava. Vaig tenir una professora d'assistitut que m'ha encoratjat molt a escriure. Ens va fer fer un conte de por i em va cridar i m'ha dit m'has fet por. No em dedicaré a fer por, però bueno, per aquí. Però d'on dits-ho, nom de la professora? Valdueza, era un altre jove que va venir llà no sé on, destinada a no sé on.
i que inclús molts els amens de recuperació que servem. Avui ho denunciarien immediatament. En diumenge. Tot, sí. Distint a l'ara, no? Sí, però va ser un canvi important dins del que eren els professors d'aquell moment. Sí, perquè aquí a vegades ho demanem, no? Demanem si hi havia professors en aquell temps que varen tenir...
influència, no? Sí, sí. A l'hora de prendre decisions. Emili Janer, Pep Fonti, tenies que era el director, que era un excel·lent director i que també mos deixava llibre de casa seva i tocant-hi el disc piano. Emili Janer, crec que va venir aquí quan l'aniversari de l'institut, recordes que també... Sí, això era un professor que vam tenir. Bé, llavors va ser això que dius...
jo m'agradava molt la música, ja havia fet coses en la coreu universitari, no, encara no, però no havia començat la carrera, però havia fet coses de música, anava a classe aquí de vora, a canvi que el Barceló, vivia aquí amb el cantó, amb Antoni Fernández i tal, anava a classes amb ells, amb Antoni, i va resultar que en aquell moment el departament de pedagogia, que n'hi havia un, ara n'hi ha dos,
Tenien un estudiat, començava a tenir qualque pot de tecnologia i feien les setmanes de renovació pedagògica i m'hi vaig apuntar. I vaig pensar que, bueno, si en aquell moment que tot tenien al cap canviar les coses i vaig pensar que l'educació era una bona forma d'ajudar la gent a canviar les coses i que jo volia fer qualque cosa en aquest sentit.
i que a més tenien equipo, cosa que a mi me motivava, tenia equip de gravació i coses d'aquestes, i va ser per aquesta història en casual, llavors clar, a segons ja començaven a diversificar, psicologia només hi havia transcursos, no podries que passi a carrera aquí,
Jo tenia clar que no m'aniria a Barcelona quan varen fer companys meus per fer d'emancipar-me d'aquesta manera, sinó que m'emanciparia en totes, com tocava, allà on fos. I vaig quedar aquí. I em vaig decantar cap a pedagogia d'aquesta manera, que llavors ja t'engresques, va ser set setmanes de renovació pedagògica, en Climent Picó en llei em va ficar a la qual universitari, em va enganar.
Me va dir... Sí, me va dir que volien fer cançons dels Beatles, i quan jo tocava la guitarra elèctrica que podria com bé mai fer cançons dels Beatles. I vaig quedar de guai. I ella va a conèixer, sa mare de Maria, de més. Va beníssim, idat. Tant a Regen de Mozart.
Idò, no eren Beatles. No, no eren Beatles. M'ha agradat això d'educació, una forma de canviar coses. En aquells anys 80, diguem, estava clar que era una manera, una via per canviar coses. Vist en la distància, 50 anys després, ha servit per canviar coses?
Ha servit per canviar persones i també per canviar la concepció que tenim de moltes coses. Per exemple, la família és molt diferent de la família actual de la família de fa 50 anys, per posar-ho a llarg. I molta part d'aquest canvi es deu, no només a l'educació escolar, sinó també a altres àmbits educatius. No tan formals. Som professor de pedagogia social i educació fora de l'escola, sobretot.
però coses que ens van arribar molt tard aquí, manifestacions culturals, en aquell moment el món educatiu era molt actiu i van fundar una associació que s'havia d'aire, associació de gent cap a organització educativa, hi havia revistes també, les escoles d'estiu, molt importants també, en l'àmbit escolar.
El nostre convidat va començar com a professor de l'Escola de Treball Social, escrita a la UIB. Encara no estava escrita. Llavors va escriure. Llavors va escriure, de la qual fou coordinador general i sotsdirector. Què recordo d'aquella experiència? Perquè, clar, parlàvem a vegades de...
institucions que han baratat, ara està totalment integrat aquest tipus d'estudis a la universitat. Sí, era un... I de on procedia? Perquè fos adscrita? De on venia? Sí, això venia d'una iniciativa antiga de l'Iglesi, d'assistents socials, però era gestionada per un patronat
Format per l'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, quan va ser Consell, després de la Diputació, i l'Iglesi, l'Iglesi a través de Càritas. El govern valer finançava Càritas i part d'aquest dobber anaven al finançament del patronat, era un patronat, hi havia l'escola de treball social. Era una escola absolutament diferent de tot el que hi pugui avui en dia. Era assembleària, un vot d'una alumna parava igual que un vot d'un professor,
Hi havia gent que ensina fent classes allà, i un club que em feia el Dispont va fer qualque cosa per allà. Hi havia també una forta influència progressista, vull dir, el secretari cobrava igual que el director, per exemple, perquè s'havia decidit en assemblea. I recordo un alumnat molt implicat, molt motivat,
un professorat també molt motivat i són bons records els que tenen de l'escola de treball social. Jo sé que arribava allà just perquè vaig començar fent un seminari i ja estava emancipat i venia de tocar per aquí per allà, en Cucorba, per cert. En Cucorba. I vaig estar també de guitarrista de deu anys amb ells. I arribava just en sa guitarra per fer qualque classe en aquell moment. Eren molt joves.
Estan parlant de formació, de formar en els futurs professionals, de treball social, dels treballadors socials. També en Perluís Oliver ha treballat en gestió. Jo tinc per aquí apuntat molta gestió, director d'un centre de protecció de menors, llarg del menor del Consell Insular de Mallorca, del 1990 al 97,
Responsable dels serveis transferits de la protecció de menors del 98 al 2000 i de la unitat de planificació del Departament de Servei Social del Consell Insular de Mallorca, 2000-2001. Estim parlant...
d'una època de fa més de 25 anys, clar, en aquell moment treballar en aquesta gestió devia ser començar, no diré de zero, però pràcticament amb moltes coses. Sí, van tenir sort un grup de persones amb això, algunes ja han desaparegut, en Pere Masqueró, per exemple, perquè eren propostors de l'escola de treball social i el consell incipient
clar, la seva tasca era coordinar tots els serveis socials, muntar-los, que de fet hem de pensar que el primer pla municipal de serveis socials era el de Palma del 1985, i eren aquests anys. Llavors el Consell ens va encarregar un estudi, un grup de professors de l'escola de treball social, Lluís Ballester, Pere Masqueró, Joana Rosa, en fi, per planificar com s'havien de desplegar els serveis socials a Mallorca.
i això se va repetir amb altres persones a Menorca i tot van fer els seus mapes de serveis socials i llavors quan van acabar aquesta feina que va durar dos anys a si mateix mos van dir ara ho podríeu fer i va ser quan jo vaig deixar l'escola de serveis socials i vaig anar a fer feina de serveis socials i la feina bàsicament no, encara no era de gestió perquè jo estava de pedagoga allà però era una feina que bàsicament era de sistematitzar com viuen de ser centres de serveis socials, em va coincidir amb
un pla estatal que finançava la meitat, el pla de prestació en bàsiques, en fi, i era això. Llavors ja, després d'aquí sí que m'hauran cridat per dirigir el llarg del menor, però ja he fet la part d'infància i aquest mapa i ja m'havia especialitzat en temes d'infància i delinqüència juvenil i coses d'aquestes.
i va ser quan vaig començar a fer feina de gestió en sèrio. I clar, quan xerrem de gestió, diguem que té, em anava a dir, no sé si la paraula seria mala fama, però tot el que sigui política, en aquest cas que és política de serveis socials o la política que sigui,
Avui en dia, desgraciadament, té aquesta mala... a la premsa, no? No d'aquest àmbit, sinó que en general, dius... És més fàcil... No sé, hi havia una època que teníem molt mala fama els inspectors d'Hisenda, no? O no sé si ara continuem...
Però jo crec que ara, si dius que un fill teu, per exemple, se dedica a la política, millor ho duré d'amagat, o no ho sé, no? Perquè no són els polítics, no són les persones més valorades. I clar, jo ara estic pensant en aquells anys 90, 2000, i per això jo he de començar pràcticament de zero,
Com era es tracta amb els polítics? Perquè clar, era complexa. Penseu que el primer consell de serveis socials, a banda que ja ha fet feina pel consell de Mallorca, un dia que vaig anar demanant el dia del vespre pagant els professors i el govern s'implicaven en aquest patronat, em va dir que això abans ho fan ser molles i els capellans i que com que hi havia crisi de vocacions, això ara m'ho havia inventat un ofici.
Això va molt d'aigua. Bé, llavors, els polítics tenien molt en compte, més que les perquè ningú sabia què era això de serveis socials, ningú sabia per on començar. I els tècnics pesaven molt. Això va canviar, va canviar després, i es tracta amb els polítics sempre, com tot, en la vida de dues dimensions, en la persona, en el polític de molt de partits diferents, i en persones excel·lents i en persones que no s'agraden allà on estaven.
de manera que s'ha d'anar a demanar recursos, nosaltres en aquell moment al llarg del menor teníem cent i pico nens i nines, s'havia tancat l'any 86, l'antiga llarg de la infància, que era un macrocentre, curiosament, això m'agrada explicar-ho, perquè s'acorda ple que jo el guarda a qualca banda,
posava que d'acord amb les darreres treballes científiques això de macrocentre no va bé, per vincle efectiu de nit. Les darreres treballes científiques són de 1960, com vol dir, va publicar els seus estudis, però aquí va arribar en aquells anys. Jo vaig entrar pot després que això hagués succeït, ja hi havia una estructura de 7 centres a xalet de barri de Palma i una unitat de primera cuida, de cuida temporal.
i es tracta amb els polítics sempre d'intentar trobar recursos, que la burocràcia no dificultés el projecte educatiu del centre, que passava per exemple per poder amenatjar el BES amb efectiu, perquè no volíem que vengués un proveïdor a la porta, deixar el menjar, el llet, el que fos, i els nens no sabessin d'on venien aquestes coses, els nens que s'havien d'emancipar en 18 anys, en aquell temps
que ja era dur i que volien que aprenguessin a gestionar un pressupost, administrar un DOBs, etc. I això era una tasca que estava en el Pla Educatiu de Centre.
i que nosaltres exigíem que fos així, però això implicava tenir sempre dins la caixa 12.000 o 14.000 euros, en el banc, i donar el dolpes en efectiu en els corridors de cada centre perquè es administrassin i venim, mirassin la reducció de calitat-preu i nassin a comprar allò, amb més bona ràtio i via, no?, la calitat-preu.
I això era molt complicat, molt complicat. Tan complicat que qualsevol vegada els educadors amenaçaren a endur-se nens a les portes de Palau Real. A fer allà una manifestació. Escolti, que no mos ingressen, es donen altres per poder fer feina. Ens encarren que mos heu fet. Maria Antic.
Jo m'agradaria veure com ha evolucionat el perfil d'aquests infants de coïda o d'aquests infants amb desemparament. Bé, hi ha una qüestió molt curiosa i és que sempre he sentit dir, ja quan vaig entrar jo allà a Oden, que els al·lot d'ara són més difícils que els d'abans. Això sempre ve sentit dir.
També ho diuen ara. El que passa és que hi ha una diferència substancial i és que, primer, hi ha molts problemes amb famílies aquí. L'estructura del sistema econòmic, l'estacionalitat, la situació d'estrès genera molta problemàtica familiar.
i aquesta problemàtica familiar indiscutiblement repercuteix sobre els nens. Al final dels 80 se va fer aquelles periodes de Nin Cloué, que va sortir al país, en referència a Nin de Calvià, que era un nen que anaven a cacer amb una clau penjada a Pescoll, 10-11 anys, no hi havia ningú, estaven fent feina hostaleria al seu pare, escarada, i ells havien de fer sopà, anaven a lleure i no venen al seu pare fins que arribaven a fer feina cansats,
Això marca molt un perfil. Llavors, un altre canvi important a partir de l'any 2000, que és la progressiva afluència de lots estrangers. El que diuen, a mi no m'agrada l'expressió, però ve d'acnur, no l'estranger no acompanyar. Això, ara mateix...
és un volum important i té més particularitat, no deixen de ser nens i nens en situació de desprotegció que han de ser protegits i que han de ser tratats exactament igual que un nens d'universitat espanyola, però a vegades segons s'edat 16 de 17, les seves inquietuds no són les mateixes, no passen per anar a la universitat, moltes vegades, sinó per tenir feina, tenir feina, portar el ves a casa seva o estabilir la seva situació allà on puguin, a vegades
el que van donar-se a França, a Alemanya, perquè allà tenen família, i això ha suposat un repte pel sistema que no hem resolt bé encara, crec jo, i que de qualque forma Espanya va firmar la Convenció de la Infància del 1990,
i aquesta convenció diu molt clarament que no es pot discriminar cap nen per un motiu. Per això és una diferència important que ha introduït un element de pressió quantitativa i qualitativa en el sistema de protecció, que sempre ha anat just, d'altra banda, sempre ha anat just.
digues, digues Maria i en relació a la tesi que va ara aquests lots que viven a un centre i que s'avan tornant grans i que quan t'arriben en els 15, 16, 17 anys perquè en els d'avui se n'han d'anar si això precisament no ets a crear una situació de molt estrès
Com s'ha treballat això? Perquè digue-li a un atlet que potser ha viscut 10 anys allà o menys i li diuen no, és que te queda un any i d'aquí un any no sé si li ha diventat de cercar sa vida. Sí, sí. Bueno, han millorat ses coses amb aquest aspecte. Sa qüestió és que un atlet quan entra a un centre lo pitjor que li pot passar no sabre quin és el seu futur.
no saber si podrà tornar amb la família o si estaré allà fins a la majoria d'edat. Qualque cas ha conegut excepcional que han demanat per quedar fins a la majoria d'edat, perquè volien estudiar. Bàsicament, sabien que a casa era molt difícil fer-ho. Però això eren casos excepcionals. Normalment és important, amb això la reforma de la llei que es va fer el 2015, del sistema de protecció a la infància,
posa molt l'enfàcia amb aquest tema, els nins han de tenir un pla de permanència, allà dins, permanency planning que diuen els britanis, els anglos sassons, i això passa per fer una certa predicció, que se sustenten la recuperabilitat o no la de la família. El primer recurs, això ho diu la convenció, ho diu l'indes d'Ulicef, ho diuen tots els estretats, és intentar recuperar la família,
però a vegades això no és possible per qüestions objectius, materials o per qüestions subjectives de l'estil de la vida o el que sigui. Tot d'una que se sap que un nina o una nina es romandrà fins a 18 anys a un centre, se prepara. Aquí els centres no hi ha un pla unificat, cada centre ho fa a la seva manera, hi ha hagut centres com a Serdora Trius que fa molts anys que tenen els seus propis pisos de transició,
També Nazaret, en fi, el Grec, tot aquest, són entitats que han anat creant els seus recursos, però cadascú té el seu model. Quan estava al llarg del monòmer, vam fer un de model, que vam aprofitar els primers fons europeus, que passava per dos anys abans, quan ja sabíem que estaria fins als 18 anys, i dos anys abans s'hauria sabut en aquell moment,
començar pel Lancelot, el citàvem en el meu despai de direcció, amb tot l'equip tècnic, un educador, tothom, que tingués confiança, i li diem no t'atrevem però hem de començar a pensar en això, i això vol dir que tu has de continuar estudiant o has de començar a fer esforços per trobar feina, per formar-te, per tenir dos anys. Això ja és un element d'estrès, ja molts s'esbretaven, feien actings dels educadors, feien benitures, s'escapaven,
El que fos, com a cridar l'atenció, i el lògic, si tu l'has estat protegint un que era 8 anys, i llavors li dius, aquí s'acaba això, és que jo sempre he dit, és similar a una parella, que un moment donat, han estimat molt, però un dels dos diu, eh, hem acabat i dic, ella no entén res, farà qualque cosa, relacionarà malament, i això és el que li passa molt.
I sobretot si la parella et diu, i d'aquí dos anys... Vull dir, per un infant, al final, és un jove que li diguin, i d'aquí dos anys això s'acaba, d'aquí un any i mig. Això era situació de partida, però l'any 2015 se va fer aquí una norma que contempla un suport de l'administració econòmic, que en aquests moments va entrar en ressoga, la renda social garantida,
fins a 25 anys per nens i nines que han estat un any tutelats per l'administració pública, que és el Dimas, aquí a Mallorca, cada consell insular a Cadilla, aquí a Lima, delegació de desconsell, diguem, i l'organisme autònom d'esconsell per xerrar en propietat.
i tenen això, tenen pisos d'emancipació insuficients, fan falta més. Avui, precisament, m'acontava un responsable d'una federació d'entitats que hi ha fons europeus per això, per anar a pisos, anar a prou pisos, vull dir que podrien aprofitar, però el problema de vivenda també afecta protecció de menors. També afecta, clar, el problema que tenim amb la vivenda valès.
I bé, i...
i és això, recursos, abans no n'hi havia, amb això s'ha anat avançant. També he pogut participar fa poc en celebració d'un sistema d'indicadors a nivell estatal, Ajuntament de la Universitat de Barcelona, Estat del País Basc, Camila José Cela, Madrid i Sonet, i crec que no me'n deixa cap, per precisament saber què passa, registrar què passa amb aquests slots, el 2009 vaig fer una mica d'estudi, entrevistar, hem aprofundit els slots emancipats,
I el principal problema que tenien era l'aïllament i la soledat. Que no puguin formar part de xarxes de suport, inclús espontàni. La família no ho tenen. Però a mig, que és una manera de trobar feina, de trobar companyia, això era un dels problemes més importants que tenien. I...
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare E guarirai da tutte le malattie Perché sei un essere speciale Ed io avrò cura di te
Això és el crepuscle en 100 estats, sentim de fons Franco Batiato, la cura. Lluís Oliver, per què? Batiato, mitjant conversa. El meu territori en Batiato és l'any 81. He anat seguint tota la publicació fins que se va morir.
i curiosament aquesta cançó la va fer mitjans amb un filòsof que era tot el contrari a ell, un filòsof nihilista, una persona que se definia com un sensitiu, espiritual, etc. Una cançó, jo crec que deu ser de les millors cançons, podríem dir de molt, per simplificar un poc,
de la història, de la música lleugera, popular, etc. En va a teatre, en aquest filòsof, no va fer un concert a Calvià. A Calvià, jo era. Quan s'entrava l'any, ja no recordo si era 80... No, 86 va ser en va a David. Va ser més en van. Sí, sí. No és pel disportiu d'allà de sa... De Galatzó, me parell que era... Sí, Galatzó, exacte, de l'Institut. Un gran concert, per cert. Molt bo. En aquesta conversa, crec que en teatre, en Maria Enrique.
No sé si ha perdut el coní o potser l'hem recuperat. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Sí, sí, sí. Sí, l'altre tal vegada tenen més suport espontàni, però objectivament no. Objectivament, la situació és la mateixa. El que passa és que també hi ha una part d'aquests joves que tornen a casa als pares.
o que són familiars, però ja són majors d'edat. La norma diu que si tornen no poden seguir percebent l'ajuda econòmica. Si tornen als domicili. Sí, perquè la lògica de l'agil de l'era
T'ho donem això perquè la família no s'ha pogut fer car-la fins i tot avui, si ara hi tornes és que se'n pot fer car-la, de forma que no t'ho donem s'ajuda. Jo vegeva problemàtiques sotsegüent. Tornant-te a la família igual. No era una bona... Jo ho trobava discutible. Vaig comentar el Consell d'Infància però...
Ara parlant d'infància, veig que és vicepresident del Comitè UNICEF de les Illes Balears, que això avui en dia, en aquest temps de negacionisme de tot tipus, dir que estàs a una...
una associació o una institució relacionada amb Nacions Unides, amb UNICEF, això per exemple a en Trump se li deuen cortocircuitar tot, no? Vull dir... Supost que sí. No el tenim a mà per demanar-li, no? No el coneixem de res. No el tenim a mà, no li poden demanar, però sí que es ve que...
institucions com aquesta, com UNICEF, fan una feina molt important que dius, si no existís, tot aquest engranatge, que suposo que com tot és millorable, Nacions Unides i tal,
Però sí que es ve que hi ha una feina darrere i que hi ha molt de socis darrere. No sé fins a quin punt... Hauria de saber perquè a mi m'arriba... Jo som soci d'UNICEF i m'arriba la informació i tal, però ara mateix jo no sé quina part de finançament ve dels estats, dels governs, dels socis...
Sí, rebem finançament dels governs sobretot, els programes de cooperació internacional, perquè l'UNICEP va néixer amb la idea de defensar la Convenció de l'Infància i l'Impuls Saludar.
i depèn de les problemàtiques d'infància i dels països, per exemple, hi ha una línia que és tradicional, que és la vacunació. A mon comptant no hi anem mai, però a Amsterdam hi ha una seu
on continuament estan sortint contàiners amb vacunes i aliments i això cap a països que ho necessiten, continuament. Els comitats d'aquí a l'estat espanyol és el que més aporten proporcionalment a població en relació amb els dades, perquè tots els dos bens que es recauden aquí van a UNICEF internacional.
i alguns amb finalitat específica, per exemple, per projectes concrets, a Senegal, diferent del món, i altres com a aportació. De forma que ningú cobra, hi ha dos tècnics que són cada dia, són els que es sustenten, es suporten la organització aquí, a Belès,
i és de Madrid, òbviament, i de cada còmic autonòmic té una realitat diferent, i les quantitats s'avan sostenint en aquests moments. Teníem relacances amb aquests retalls i això, però de moment anem conservant un poc. Perquè en el final, clar, nosaltres tenim aquesta informació que a mi m'arriba i el que sentim, tema de vacunació, tema de molt de país, o sobretot pensar en
Àfrica, però també Hispanoamèrica i altres llocs. I per exemple a Balears actua a UNICEF? Actua no. Qui diu Balears? No, en l'atenció directa no, no tenim programes. No hi ha programes organitzats. Se fan feines bàsicament de sensibilització. Per exemple, avui de matí l'Imas ha organitzat unes jornades sobre un congrés,
sobre l'infància vulnerable, i nosaltres hem col·laborat. De fet, ha vingut en Jose Cardona, que està en el Comitè Europeu i el Comitè de Drets Humans com a representant d'UNICEF,
que ha estat president de l'UNICEF com a autònoma. També ho feim el cap d'an dit dos bens. Per exemple, hi ha una cursa molt impopular entre els que la patim, que és una cursa amb bicicleta que col·loca a Mallorca, que molts porten finançament. Hi ha hotels que porten un euro o demanen a cada turista si vol pagar un euro, i tot això va a l'UNICEF Internacional.
Bàsicament, Balears és una feina de sensibilització, d'impulsar. Òbviament, se fa una feinada en relacions amb polítics, relacions amb els parlaments, intent de sensibilitzar alguns grups que potser no són molt proclius a col·laborar.
En fi, és tota una tasca que té una vessant de sensibilització, una vessant d'impulsar pactes, Pacte per la Infància i PNL, això ha estat iniciativa de l'UNICEF, han participat en la PNL-SO3 en el seu moment, com un mes,
però també el pacte contra pobresa infantil va impulsar l'ICEF en el Parlament i en aquest sentit és una feina important. Hi ha tota aquesta part que venen des d'entitats privades, el tren de solla, fa aportacions, fins a organismes públics.
Clar, i en aquest tema de dialogar, per exemple, de dialogar en grups polítics, hem pensat les dretes en general. Ara estic pensant a nivell europeu, no? Aquestes dretes identitàries i aquí Vox i el PP en el seu moment o això. Clar, deu ser molt complicat.
parlar amb un grup de polítics, hi ha una sèrie de polítics en el Parlament, per exemple, d'aquí, o en el Congrés, i saber que hi ha gent que t'està titllant de mentider, de manipulador, quan surten aquests temes d'esmenes o tot això, o que els mateixos menes són utilitzats
per la seva propaganda, per la seva campanya política. Això, bàsicament, ho fa la presidenta amb els dos tècnics, la Valentina Milano, la presidenta actual, en substitució de Santerio, i la Merxa, no?
i la qüestió és que és una feina diplomàtica, UNICEF marca molt les formes en aquest sentit, nosaltres no ens podem anar més tan que grup polític. A pesar de que ells s'anemistin a mig món. Sí, és així. Se'ns la convida però, efectivament, pensàvem que trobar consens en relació a la infància era una cosa fàcil, que tothom pot entendre que un nen és un nen, un nen és una nina,
i que és una persona necessitada i desvalguda quan té problemes socials, però ens hem trobat que hi ha algun grup polític que no entra dins aquestes dinàmiques. I quan aquests grups polítics arribin a espor de forma, diguem-ne, de jure, ja he estat de facto, com sabeu del món dels serveis socials? Com una amenaça? Com què?
Òbviament tots els serveis socials estan a favor de la infància i a favor del dret de la infància i no se mouran d'aquí. Els serveis socials en aquest sentit crec que tenen tots els professionals, el més bàsic, els directius, crec que tenen molt clar que la infància és una línia vermà i el dret de la infància es va rectificar l'estat espanyol, vull dir, l'any 90, un any després de la seva promulgació i es comença molt clara amb el que són els drets de la infància.
Sí, la Constitució també diu que és evident d'un dret inalienari de les persones. Sí, però curiosament, des del moment que un estat membre, un estat membre, un estat relatifica una convenció, això passa a ser positiu. Jo era bastant excèptic amb aquestes declaracions internacionals, però quan vaig saber, perquè un jurista me l'ha explicat,
que els tractats internacionals tenen un rank superior a la Constitució, en aquest sentit, és exigible davant d'un tribunal. Un qualsevol ciutadà se'n pot anar i d'escolti, que aquí s'està infringint l'article tal de la Convenció que recull la llei espanyola a través de la llei obrera d'anticini per ser jurídic al menor i la reforma del 2015, i la llei autonòmica del D9, que s'ha de fer per ajustar-se a la llei del 15.
Llavors, bueno, llavors és un tema que haurà de ser un jutge. Depèn de jutge, perquè, Déu-n'hi-do, és un jutge. Sí, tot depèn de qualsevol. Però sí que si hi ha aquest rang i hi ha una cosa superior, al qual mínim,
Sí, també és vera que, ja ho diuen, és diferent que veure les baus des de la darrera i llevar, no ho sé. El nostre convidat, en Petllius Reliver, ha participat en diverses avaluacions i és membre del Consell de Direcció dels Anuaris de l'Educació i la Joventut.
I nosaltres que a vegades hem parlat d'aquests anuaris i que hi ha moltes reportacions, són diferents articles. Això a mi m'interessa molt perquè quan aquí a vegades tenim científics,
Anava a dir científic, vull dir... No, perquè aquí tots són científics, però la majoria són científics socials, diguem, o no sé com dir-ho, però sí que és bé que com que aquí a vegades parlàvem amb un físic, amb un químic, i pareix com que feim unes capades, perquè estàs allà en un laboratori super...
importants. Aquesta investigació, diguem, de caire social, jo no sé si a vegades en la societat i en els mitjans de comunicació no s'utilitza gaire aquesta informació. A vegades un titular prové més de qualsevol cosa que hagi dit un...
És que avui ens estan ficant molt en els exèrgits socials aquesta semana, però que hagi dit un influencer, hagi dit qualsevol animalada, i té més ressò que potser un estudi que ha sortit publicat en aquests anuaris. Sí, totalment d'acord, i com solen dir, m'agrada molt que em feies aquesta pregunta. Perquè he pensat molt aquí també. Sí, perquè realment tota la ciència és vàlida, és necessària i és positiva.
Ara, el que és el simbòlic social, tot el que soni a misèria, pobresa, problemes, té menys prensa i té menys sortida que el que soni a altres coses més estelats. De forma que això és un hàndicap. I també en part és responsabilitat i culpa nostra, perquè no el sabut comunicar.
Jo, l'any que em vaig decidir a convidar el polític d'esconsell a sopar amb els nens a un centre, va marcar un abans o un després, hi havia qualque polític que cada any volia venir, i els hi duen pilotes, i s'implicava, i t'escoltava, era sensible, vull dir que a vegades era culpa nostra no ser capaços d'ensenyar, demostrar el que se fa.
quan és una feina molt complexa. Perquè jo sempre poso aquest exemple, que me perdonin les de ciències dures. Un científic, un químic, la composició atòmica dels ploms no l'hi ha canviat des de cap plom.
I pot treballar sobre una base acumulativa molt sòlida. Però a nosaltres les famílies mos canvien cada 20 anys. I d'una forma molt espectacular, a més. Hem de tornar sempre a tornar a investigar, per això la investigació és essencial en ciències socials, perquè la mou l'objecte d'estudi. Les persones, les famílies, els valors, la cultura, la nacionalitat, la mouen.
i coses que fa 25 anys o més, i això molt aviat en l'exèrgit social, darrerament molt aviat, eren d'una manera i ara som d'una altra. De manera que crec que cal fer moltes esforços per divulgar aquestes coses perquè se sàvia perquè anin desprotegits, perquè anin maltratats, abusats sexualment,
perquè hi ha pobresa infantil. Aquí a Balears ara han millorat un poc els indicadors, però un de cada tres nens està enric de pobresa. A Balears, en risc. Amb aquesta millora de fa uns anys, de fa cinc anys o això, han millorat un poc els indicadors. Però tenim famílies que tots dos tenen feina i segueixen sent pobres. Això ho diu Càritas, ho diu Sinforme Fuesa, ho diu EPN, ho diu UNICEF, els estudis que han fet.
Perquè hi va haver una època que se focalitzava molt en la gent aturada, la gent que no tenia feina, i ara dic que hi ha gent que cobra els seus sous i no arriben ni per vegades. I això quan va s'acabar? En la crisi, en la gran recessió del 2008. El concepte pobres actives. Sí, també en la reforma laboral, aquella d'aquell temps que permetia tenir minijots,
Jo he vist una alumna meu que va ensenyar un contracte de dues hores renovables semanalment, però no sortia com aturat aquest lot mentre tenies contracte. Cada setmana li fan un contracte de dues hores que l'havia renovat.
Això no serveix per viure ni d'enfort ni de bon tros, serveix per emblenquinar l'estadística. La Maria tenia una pregunta. Ara faré una espècie de canvi. M'agradaria que des del punt de vista més sociològic com veus el sistema educatiu.
Uf, complicadíssim, molt complicat, molt complexa, tant en la seva pròpia estructura i la seva realitat. El sistema educatiu, ara mateix, bé, ja s'ha bastant els indicadors que tenim, no? S'ha de donar una mente escolar que...
va arribar, abans de la crisi econòmica, quan tornava a desmadrar l'economia, va arribar a un 43% de l'escolar prematur aquí a Balears, a un institut quasi la meitat dels alumnes desapareixen, especialment a més d'abril-maig, va millorar després, a lo millor per la crisi, no ho sabem molt bé, fins a baixar un 11% ja vam estar a prop del 20% amb l'abandonament escolar prematur, el que no acaba en això. Això és un indicador dur.
Llavors el nostre rendiment acadèmic a PISA, que hem de dir, s'ha de fer dues edicions, en comprensió electoral no va ser avaluable, perquè van contestar a Baleo, els alumnes. I de fet era molt divertida, se nota que va posar PISA, el que eren dades de la ciutat espanyola, no l'aliment de Balears, en relació a comprensió electoral, que estadísticament no eren menjals i que els informatius s'havien fet feina més que forint, treure qualque cosa d'allò i mai entrar-la... No s'havien volut res.
El darrer sí que tenim dades, a Valdez tenim una cosa bona, que fa molts anys que s'ha atrevet, i és que en va quedar-nos tan malament, segurament per la complexitat del nostre sistema, on hi ha un 20% d'alumnat estranger, pràcticament. Llavors això complica molt la feina. Els estudis que diuen, diuen que fins a un 20, 25% de diversitat, per motiu que sigui, cultural, per néixer en certs objectius especials, etcètera, és manatjable amb suports.
però més enllà d'aquí és molt mal de fer. La realitat és que hi ha centres que concentren aquestes problemàtiques, alguns centres per qüestió de zona, per qüestió de perfil de centre, etc. I això dificulta molt la feina del professorat per molt motivat i molt format que estigui, i jo sempre ho dic, nosaltres no tenim els professors pitjor formats
millorable el tema, secundari especialment, però no tenim pitjors formats que el País Basc, que treu millors resultats a pisar que nosaltres. On és el problema? El problema està en la competència del nostre sistema, en part en els recursos perquè les competències en educació van venir molt mal dotades.
se sap des de fa molts anys i els esforços encara no han arribat a la mitjana de finançament estatal del sistema educatiu i llavors, segons l'OE,
És un sistema que teòricament m'agrada però que és inaplicable sense dos professors per alt, perquè si vol demanar cap a una individualització de l'ensenyament, cosa que seria desitjable, necessita més mans i el veiem molt complex en el sistema educatiu. També les famílies van fer un estudi
Fa el 2009 dictàvem sobre l'eficàcia del sistema educatiu secundària a través de GIFES, el grup d'investigacions que jo pertany, que va crear Martí Mar, que dirige actualment la doctora Horta, i en fi, la situació ja era dolenta.
del sistema, no era una situació... És el 2009. Això a instàncies del Parlament, el primer va fer en Greu Crespí i nosaltres vam fer un estudi més ampliat, anys després, no se n'han fet més d'aquell moment d'aquesta envergadura, i el que trobaves és que les famílies que hi havia tampoc no eren famílies que valoràssim amb excepció, però hi havia tres tipus de famílies.
unes que valoraven molt la feina del professorat, que li donaven suport, és el millor escenari per una alumna, quan hi ha una col·laboració família i escola, això és indiscutible. A més, totes les investigacions ho refermen. Però hi havia uns altres que qüestionaven i que de qualque manera no qüestionaven amb arguments, sinó que desconfiaven del sistema educatiu per motius a vegades cultural, per motius ideològics, per el que fos. I això acabava de rematar, no? Perquè dius...
el professorat necessita confiar en que la seva tasca és valorada, que és difícil, és una feina que no és anar allà i fer qualsevol cosa, i més en aquestes condicions. Això exigeix una col·laboració molt estreta amb les famílies i amb la pròpia conselleria, que ha de donar suport als seus professors,
que van viure fa anys de desconfiança, d'espó de política en el sistema educatiu, em va aparèixer que era, inclús, amb una visió, si vol, estrictament empresarial, un mal negoci, perquè quin empresari no vol tenir els seus treballadors implicats, motivats i content d'estar en aquella empresa i per així que eren... ser amics, igual que fora, no? De manera que dius, bueno, i llavors veig complets en el nostre sistema educatiu, així, grossa molt, no? Sí, digues.
I encara que has parlat de la col·laboració entre escola i família, no? Les famílies deleguen damunt l'escola. Moltíssim, moltíssim. Mira, una anècdota. Un director d'un institut em va dir que una mare va anar a xerçar, a ell, en persona, perquè m'henca feien a l'escola que havien trobat el seu fill i intentant robar un cotxe.
menys que li ensenyaven i que s'ajuntaven. Clarament és que està dient ja no en sé, no puc o no vull. És un motiu per ser que es cal decidir com a motiu de negligència de maltratament.
Això li va passar a un director d'un centre, li va dir, escolti, vostè té una responsabilitat amb el seu fill, quan surt de l'escola vostè ha de saber on va i què li has de dir? Quan te ve amb una demanda d'aquest tipus, què li pot dir a una mare? De part no la culpabilitzaràs, perquè potser ell està fent feina, no sé què, i dius, bé, això sí, ara mateix jo crec que hi ha una...
Una dificultat important, competencial, per un costat, per part de moltes famílies, per saber realment com educar els seus fills, especialment amb les noves tecnologies, les pantalletes. Els policis tutors de Manacó, he fet diagnòstics d'infants fa uns anys, i el principal problema que tenim a Manacó, amb els joves i els infants, és això m'ensenyava un mòbil.
Això ho dic pels institutors, que estan cada dia a les carreres amb els joves. I les famílies van perdudes amb aquest tema. Ha vengut molt aviat, no mos han criat amb aquests mitjans. Ja recordo quan van deixar es ober aquests vídeos que dius a dir, ton pare com funcionava, i ara mos passa una cosa per escuda però incrementada molt més perquè el potencial d'un...
un tablet o un mòbil és infinitament superior a una televisió, per a lo bé i per a lo lent, per a les dues coses, dependrà de com s'utilitza, però això no ho saben les famílies, per un costat, i d'altra banda, les situacions objectives de les famílies, de moltes famílies, no són bones, han de fer molta feina estacional, de temporada, la crisi econòmica,
No ho vaig entendre si no és perquè hi hagi molta economia submergida, que no ho sé, el meu encall de manera me'ls podria il·lustrar, que en sap molt d'això, però no hi havia gent pel carrer. I per què és que dius si s'atura el sistema com s'hi va aturar,
Ara que el turisme sempre ha anat bé, però que segueix batent rècords, això implica, però no en contratacions, això els sindicats també ho van dient, implica més feina i una feina feixuga.
Si vaig sentir dir que el 70% de les dones que fan feina de camarera tenen problemes d'esquena i estan medicades. I m'ha aparegut una xifra brutal si és certa. S'hauria de verificar.
Estava pensant, recordant, tornant un poc a la d'enrere, la de recursos, perquè jo vaig fer una recerca cercant, aquí ho saben ells perquè sempre acaben xerrant de la mateixa, i sempre diuen que aquesta dada, quan se parlava fa cent o vint anys de nivells d'analfabetisme,
i se relacionen amb la inversió que es feien les diputacions i els ajuntaments, perquè eren els ajuntaments els que havien d'intervenir allà, resultava que el País Basc, o sigui, si un mira el mapa, per exemple, d'alfabetització, resulta que al nord, País Basc, Navarra, les diputacions forals allà eren molt potents, però que també a Burgos, potser a Cantàbria,
s'estava invertint molt més que a Badajoz o a Màlaga o a Granada. I Balears estava com entre mig però la classificació estava per avall. Quan un lletgeix a vegades, jo que lletgia actes de la Diputació i sobretot alguns dels ajuntaments
tampoc no és tan necessari dedicar tant de recursos, no? I sobretot aquella cosa d'algunes escoles que deien, no va falta fer una escola nova, perquè ja s'han instal·lat els frares de no sé què, això en els pobles passava, final des de nou, principis des vint, no?
I clar, llavors veus que al nord hi havia com més, quan dic al nord dic sobretot als Païs Bàs, ja que l'has citat, hi havia com un, no sé si la paraula seria respecte, però sí com admiració i tot per la feina que feien els professors, els mestres, i que a més...
Estava lligat a vegades també amb el teixit industrial. És que és això. Aquí no se demana mal obra qualificada. Això permet tot el sistema. Ho saben les famílies, els al·lots dels instituts. A banda de la crisi econòmica, què passava? Perquè se n'anava molt d'ell. No tots era més complex de fer l'abandonament escolar prematur, però se n'anaven a fer feina descarregant caixes, fent pasta darrere una obra mig d'amagar, perquè és il·legal, tot això van de 100 anys.
Però se n'anaven amb 800-900 euros dins la butxaca cada mes amb una moteta. Sí, sí, sí. Ja em diuen una zona turística de jugar i diversió. Sí. Que més val un lot de 15 anys. Sí, sí. Va, quan en té 20 ja no el del matèria, quan en té 25. Sí. Però en els Païs Basc tots saben que estudien o no troben feina, perquè la indústria...
és fonamental allà, o se'n van a fer feina a Madrid, o dins l'àmbit de la indústria, bàsicament. Aquí el sistema econòmic no ha demanat mal obra qualificada, i això és un problema. Ni molt qualificada, com allà, per exemple, d'enginyers, sinó també formació professional, qualificada, tècnica... La formació dual no ha acabat d'anar bé, perquè no ha aconseguit, o crec que no s'ha aconseguit, des del sistema...
educatiu implicar suficientment empreses, o no s'ha incentivat, o no s'ha divulgat, no ho sé, no sé quin motiu hi pugui anar darrere, però la formació dual que diuen que va tan bé a Alemanya, funciona perquè els alumnes que han fet un cicle formatiu saben que quedarà feina en aquella empresa, i si no en aquella s'han descostat, i les empreses volen tenir gent formada de la seva òptica, amb les seves màquines, amb els seus aparatos,
Això fa bastant d'anys m'han convidat a la Generalitat de Catalunya a una jornada sobre aquest tema perquè els interessava per què tenien tant de bandó i estaven dissenyant un sistema on a partir de l'estudi de necessitat de les empreses eren que per exemple tenien dos nichos, un era conductors de grans pales mecàniques d'aquestes excavadores que per l'únic són molt complicades
i que una empresa no record quines hi havia patut una disposició per fer pràctiques, que val una millonada. I l'altre era gent amb formació combinada electromecànica i informàtica, perquè tenia un informàtic per aquí i un autoregister per allà, i no casaven.
i oferien o demandaven cicles formatius i el conseller d'aquell moment, que no recordo qui era, crec que era d'Esquerra Republicana, m'apareix en aquell moment, estava a favor d'això. Tu acabaràs fent feina a demanda de les empreses, la carta, i això també és un tema que s'ha de valorar.
però aquesta relació entre el teixit empresarial i el sistema educatiu d'informació professional és essencial. Hi ha algunes excepcions, el sector nàutic, però són coses molt específiques.
Ja anem acabant el programa, arribem al final i tenim una pregunta que fer, una pregunta que és un consell per als nostres regents, un consell per a viure millor. Quin podria ser? No sé si m'he plantejat mai, però no som aquí per a consell a ningú.
De tot d'una diria pensar bé quan un diu que sí i pensar bé quan un diu que no. I sabre dir que no, si fa falta qualque vegada. Important això, sabre dir que no és important. I sabre per què has dit que sí i què implica dir que sí. Està bé, està bé. I del sentim de fons, Marala, Testament, per què? Perquè és una injustícia aquestes tres al d'altres, són tres talents immensos, vull dir nons, perquè ara fan feina sanitària. Clara Fiol, Sandra Monfort...
Selma Bruna, no estiguin ara mateix en el lloc d'on la sàl·lia. Perquè tenen un talent immens, perquè fan una música meravellosa i perquè no han pogut viure de la seva música.
Jo vaig tenir la desgràcia de veure només el darrer concert. No havia anat a cap concert abans i vaig sortir fascinat. Aquesta cançó és meravellosa i demostra més uns estudis, uns coneixements. A vegades passa això, que hi ha molta promoció de certs artistes determinats.
dins la sopa i en canvi no se dona possibilitat a altra gent. Aquí, escoltam a Marala, aquest grup, escoltam-nos també. Moltes gràcies per Lluís Oliver, per l'obrecut. Ens ha agradat molt que venguessis aquí. Gràcies també a la Maria, a l'en Biel, a l'en Joan i tornem demà en el Crepuscle en 100 estels a les 9 del vespre. Bona nit. Bona nit.
Aixecaré amb pedra a pedra el record com un vincle infinit, com un llest que es desfàcia el meu cos de futur.
Un futur impossible i s'elebi, s'elebi com fum. I s'elebi, s'elebi i augeca de vers que t'he dit que travessi tan certs que s'arribi a fer invisible i que jo
Ja no sigui paraula, només intuïció de certesa final. No, no hi ha foc etern. No hi ha foc etern. No hi ha foc etern.
No hi ha foc a tern. No hi ha foc a tern.