La transició. La transició a la vida adulta.
Bon vespre, amigues i amics, això és el Crepuscle en Cent Estals, es parla en Tomé Vorell. Això és el programa, mira, jo tinc aquí dues numeracions perquè els nostres oients potser molts han sentit parlar que ja duien 2.152 programes aquí a Bona Mediterrània,
Però que nosaltres vam tenir altres vides. Això que diu... Jo penso en les vides... Les moixes, no? Que tenien unes quantes vides. Nosaltres en tenim 3.263. Que duim una doble comptabilitat. Sí. Però vam...
que duim comptabilitat bé, però no tenim tot bé, en aquestes comptes. Però vaja, sí que ja duim molt de comptes i que ja duim moltes nits junts, molt de vespre junts. Bon vespre, Biel. Som una família, ja. Som una família de fet, de tanta convivència. Sí, però insisteixo, xerrem molt de menjar, però al final no... Hi ha coses que no... De tant en tant. De tant en tant, sí.
no fa tant, vam anar fent un so per illo Joan Roca, com durs la setmana? bé, ja es pitjant cap a demà, que es divendres ja i llavors ja es fes Maria Antic, bon vespre com durs això de començar una setmana en dimarts trobes que haurien de ser cap de setmanes de tres m'ha agradat molt aquesta setmana començar l'en dimarts
És que això sempre és dubte de si aniria bé. Aquella cançó que diu no m'agrada anar dilluns. Aquesta setmana m'ha agradat. Gran cançó, per cert. Diuen que anam, no? La setmana de quatre dies de feina. Diuen tantes coses. No sé si hi arribarem. No sé si ho veurem. Tornarem a veure-se de sis.
Espera que no. Espera que no. No sé, no sé. Alerta. Llavors te contaré una cosa que té a veure amb educació. Mira, ja que avui parlaré amb un especialista perquè jo he començat el programa, he dit la transició, i llavors he dit la transició a la vida adulta,
perquè el títol de la tesi que en el seu moment va fer aquest doctor en ciències de l'educació que tenim aquí, en Pet Lluís Oliver, bon vespre. Bon vespre, què tal? Encantat estar amb vosaltres. I benvingut al programa perquè aquí ens agrada parlar de gent que té coses que portar i sobretot aquests temes d'educació també aquí ens agrada molt tractar-los.
i d'educació i de moltes més coses, perquè també parlarem de protecció de menors i d'altres temes. I això és un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla d'una manera impressionantment, sorprenentment tot surt bé, jo no sé com ho fa, però és na Maria, na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, va néixer a Barcelona, és doctor en Ciències de l'Educació amb la tesi El procés de transició a la vida adulta dels joves acollits en centres de protecció de menors. Des del 1986 és professor de Pedagogia Social, actualment imparteix classe als estudis d'Educació Social i Pedagogia, així com el màster en Intervenció Socioeducativa en Infància, Adolescència i Família. Tot això a la UIB, la Universitat de les Illes Balears.
Ha treballat en l'àmbit dels serveis socials i la protecció de menors i ha orientat les seves publicacions vers l'atenció a la infància i a la gestió de programes socials i de competència familiar. I al nostre convidat d'avui li agrada començar amb aquesta música d'Ailes in Gaza.
Discovered Uncovered and written in a shape Garguless fingers Pointing to your own name
Per Lluís Oliver, bon vespre, benvingut de nou. Moltes gràcies, bon vespre. Començam amb aquesta cançó, Point You, Isles in Gaza, perquè començam així.
Bueno, perquè l'any 80 va ser un any que dava moltes incidències musicals significatives, però llavors a l'any que em va tirat el va treure la Bocellsuamo, un disc que ha venut un millor de còpies a Itàlia, i que va ser un abans i un després dins la música lleugera,
una cosa desconeguda fins a aquell moment i perquè aquell grup ja el vaig descobrir també en aquell temps, el vaig veure en directe fins i tot a Celeste, sala Celeste a Barcelona, desapareguda, una sala fantàstica i bueno, ja siguin escoltats, segueixen amb et tio, Martín Bey, sí, sí, sí
fan ja una altra cosa, utilitzen instruments antics, empleen basses rítmiques orgàniques, però sempre amb aquest toc electrònic que toca. Ens heu de posar punk, en aquest moment érem dos, realment. Aquesta combinació d'un teclat
amb el llibre, fent fondos, sonors, molt atmosferis, molt cinematogràfics, a vegades, i una guiterra absolutament des d'any 80. La manera de cantar d'en Martin Baker troc que és única, no sentit ningú que canti com ell d'aquesta manera, vull dir, ni millor ni pitjor, però d'aquesta manera m'ha agradat molt, de seguit i vaig comprant coses a mesura que van traguent.
Que bé, que bé que músics dels 80 continuïn amb actiu i que també vagin fent música, no? Sí, han evolucionat, també. Molts evolucionats, no repeteixen el cliché. Nosaltres aquí, quan començàvem la conversa, solen demanar als nostres convidats
Com va néixer la seva vocació, digue-li vocació, digue-li interès, ganes d'aprendre dins un determinat àmbit? Si anàvem amb en Lluís Oliver de quan tenia de vuit anys o de nou, vint anys... Com se decideix aquesta vocació, no sé si és per l'educació, la docència...
Bé, com tantes coses d'una forma absolutament casual. En aquell temps, primer de carrera era comú dins de branca jo, estava entre filosofia, psicologia, ja havia llegit coses, perquè em van suspendre religió política,
Vaig haver de repetir com ho parlava en nivell política. Formació de l'Espírit Nacional. Sí, sí, sí, per als nostres veientment joves, polítiques, que crec que d'aquí ningú la va fer. No, jo sé, jo vaig ser des de res. Per poc, eh? Sí, sí. Llavors, tenia temps i m'ho vaig a dedicar a anar per a la universitat. Vornem com era allà, hi havia dos cursos de medicina.
Recordo en aquell temps. I m'anava ficant i anava escoltant. Vaig pensar que primer era com filosofia, psicologia i pedagogia, ciència i l'educació, vaig dir que provaré aquí.
Sense tenir molt clar si cap a la literatura també m'agradava. Vaig tenir una professora d'assistitud que m'han corretjat molt a escriure. Em va fer fer un conte de por i em va cridar i m'ha dit m'has fet por. No em dedicaré a fer por, però bueno, per aquí. Però d'on d'haver dit el nom de la professora? Valdueza, era l'altra jove que va venir allà no sé on, destinada a no sé on.
i que inclús molts els amens de recuperació que servem. Avui l'ho denunciarien immediatament. En diumenge. Tot, sí. Distint a l'ara, no? Sí, però va ser un canvi important dins del que eren els professors d'aquell moment. Sí, perquè aquí a vegades ho demanem, no? Demanem si hi havia professors en aquell temps que varen tenir...
Sí, sí. A l'hora de prendre decisions. Emili Janer, Pep Fonti, que era el director, que era un excel·lent director i que també mos deixava llibre de casa seva i tocant el viol i el piano. Emili Janer crec que va venir aquí quan l'aniversari de l'institut, recordes? Sí, això era el que vam tenir. Bé, llavors va ser això que dius,
jo m'agradava molt la música i havia fet coses en la coreu d'universitari, no, encara no, però no havia començat la carrera, però havia fet coses de música, anava a classe aquí de vora, a canvi que al Barceló, vivia aquí al cantó, amb en Toni Fernández i tal, anava a classes amb ells, amb en Toni, i res, i va resultar que en aquell moment el departament de pedagogia, que n'hi havia un, ara n'hi ha dos,
tenien un estudiat, començava a tenir qualque pot de tecnologia i feien les setmanes de renovació pedagògica i me'n vaig apuntar i vaig pensar que en aquell moment que to tenien al cap canviar ses coses i vaig pensar que s'educació era una bona forma d'ajudar sa gent a canviar ses coses i que jo volia fer qualque cosa en aquest sentit
i que a més tenien equipo, cosa que a mi me motivava, tenia equip de gravació i coses d'aquestes, i va ser per aquesta història en casual, llavors clar, a segons ja començaven a diversificar, psicologia només hi havia transcursos, no podria escapar aquesta carrera aquí,
Jo tenia clar que no m'aniria a Barcelona quan varen fer companys meus per fet d'emancipar-me d'aquesta manera, sinó que m'emanciparia en totes, com tocava, allà on fos. I vaig quedar aquí. I me vaig decantar cap a pedagogia d'aquesta manera, que vaig dir que t'engresques, vas a setmanes de renovació pedagògica, en Climent Picot me va posar a la qual universitari, me va enganar, perquè...
Sí, me va dir que volien fer cançons dels Beatles, i quan jo tocava la guitarra elèctrica, que podria, com bé, mai feren cançons dels Beatles. La coral no anava per aquí. I vaig quedar de guany. I ja vaig conèixer la mare de la Maria. Fem tanta règle de Mozart. Idò no eren els Beatles. No, no eren Beatles. M'ha agradat això d'educació...
una forma de canviar coses. En aquells anys 80 estava clar que era una manera, una via per canviar coses. Vist en la distància, 50 anys després, ha servit per canviar coses?
Ha servit per canviar persones i també per canviar la concepció que tenim de moltes coses. Per exemple, la família és molt diferent de la família actual de la família de fa 50 anys, per posar-ho a llarg. I molta part d'aquest canvi es deu, no només a l'educació escolar, sinó també a altres àmbits educatius. No tan formals. Som processos de pedagogia social, educació fora de l'escola, sobretot.
però coses que ens van arribar molt tard aquí, manifestacions culturals, en aquell moment el món educatiu era molt actiu i van fundar una associació que era Aire, que era una associació educativa, hi havia revistes també, les escoles d'estiu, molt importants també, en l'àmbit escolar.
El nostre convidat va començar com a professor de l'Escola de Treball Social, adscrita a la UIB. Encara no estava escrita. Llavors va escriure. Llavors va escriure, de la qual fou coordinador general i sotsdirector. Què recordo d'aquella experiència? Perquè, clar, parlàvem a vegades de...
institucions que han baratat, ara està totalment integrat aquest tipus d'estudis a la universitat. Sí, era un... I de on procedia? Perquè fos adscrita? De on venia? Sí, això venia d'una iniciativa antiga de l'Iglesi, d'assistents socials, però era gestionada per un patronat
format per l'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, quan va ser Consell, després de la Diputació, i l'Iglésia, l'Iglésia a través de Càritas. El govern valer finançava Càritas i part d'aquest doble anava a fer el finançament despatronat, era un patronat, hi havia l'escola de treball social. Era una escola absolutament diferent de tot el que hi pugui avui en dia. Era assembleària, un vot d'una alumna parava igual que un vot d'un professor,
hi havia gent que ensina fent classes allà, un club que en feia el Dispont va fer qualque cosa per allà. Hi havia també una forta influència progressista, la secretària cobrava igual que el director, per exemple, perquè s'havia decidit amb assemblea. I recordo un alumnat molt implicat, molt motivat,
un professorat també molt motivat i són bons records els que tenim de l'escola de treball social jo sé que arribava allà just perquè vaig començar fent un seminari i ja estava emancipat i venia de tocar per aquí per allà en Cucorba i vaig estar també de guitarrista 10 anys amb ells i arribava just a la guitarra per fer qualsevol classe en aquell moment eren molt joves clar, estan parlant de formació de formar en els futurs professionals diguem
de treball social, dels treballadors socials. També, Per Lluís Oliver ha treballat en gestió. Jo tinc per aquí apuntat molta gestió, director d'un centre de protecció de menors, llarg del menor del Consell Insular de Mallorca, del 1990 al 97, responsable dels serveis transferits de la protecció de menors, del 98 al 2000, i de la unitat de planificació del Departament de Servei Social del Consell Insular de Mallorca, 2000-2001.
Estim parlant d'una època de fa més de 25 anys. En aquell moment, treballar en aquesta gestió devia ser començar, no diré de zero, però pràcticament amb moltes coses. Sí, van tenir sort un grup de persones amb això, algunes ja han desaparegut, en Pere Masqueró, per exemple, perquè eren propostors de l'escola de treball social i el consell incipient
La seva tasca era coordinar tots els serveis socials, que de fet hem de pensar que el primer pla municipal de serveis socials és el de Palma del 1985, i eren aquests anys. Llavors el Consell ens va encarregar un estudi, un grup de professors de l'escola de treball social, Lluís Ballester, Pere Masqueró, Joana Rosa, per planificar com s'havien de desplegar els serveis socials a Mallorca.
i això se va repetir amb altres persones a Menorca i van fer els seus mapes de serveis socials i llavors quan van acabar aquesta feina que va durar dos anys a si mateix mos van dir ara ho podríeu fer i va ser quan jo vaig deixar l'escola de serveis social vaig anar a fer feina de serveis socials i aquesta feina bàsicament no, encara no era de gestió perquè jo estava de pedagoga allà però era una feina que bàsicament era de sistematitzar com vindre cert centres de serveis socials
un pla estatal que finançava la meitat, el pla de prestacions bàsiques, en fi, i era això. Llavors ja després d'aquí sí que m'haveren cridat per dirigir el llarg del menor, però ja vaig fer la part d'infanci, aquest mapa, i ja m'havia especialitzat en temes d'infanci, delinqüència juvenil i coses d'aquestes.
i va ser quan vaig començar a fer feina de gestió en sèrie. I clar, quan xerrem de gestió, diguem que té, anava a dir, no sé si la paraula seria mala fama, però tot el que sigui política, en aquest cas que és política de serveis socials o la política que sigui,
Avui en dia, desgraciadament, té aquesta mala premsa, no? No d'aquest àmbit, sinó que en general, dius, és més fàcil, no sé, hi havia una època que teníem molt mala fama, els inspectors d'Hisenda, no? O no sé si ara continuen. Però jo crec que ara, si dius que un fill teu, per exemple, se dedica a la política, dius, millor ho duré d'amagat, o no ho sé, no?
perquè no són els polítics, no són les persones més valorades. I clar, ara estic pensant en aquells anys 90-2000 i per això jo he de començar pràcticament de zero.
Com era es tracta amb els polítics? Perquè clar, era complexa. Sí, pensau que el primer Consell de Serveis Socials, que ja va fer feina pel Consell de Mallorca, un dia que vaig anar amb la Lidó al vespre pagant els professors i els governs s'implicaven en aquest patronat, m'ho va dir que això abans ho fan ser molles i els capellans i que com que hi havia crisi de vocacions, això ara m'ho havíem inventat un ofici.
Això va molt d'aigua. Bé, llavors, els polítics tenien molt en compte, més que les perquè ningú sabia què era això de serveis socials, ningú sabia per on començar. I els tècnics pesaven molt. Això va canviar, va canviar després, i es tracta amb els polítics sempre, com tot, en la vida de dues dimensions, en la persona, en el polític de molts partits diferents, i en persones excel·lents i en persones que no s'agraden allà on estaven.
de manera que s'ha d'anar a demanar recursos, nosaltres en aquell moment al llarg del menó teníem cent i pico nens i nines, s'havia tancat l'any 86, l'antiga llarg de la infància, que era un macrocentre, curiosament això m'agrada explicar-ho perquè s'acorda ple que hi ha el guarda a qualca banda,
posava que, d'acord, les darreres troballes científiques, això de macrocentre no va bé, que per vincle efectiu de nit. Les darreres troballes científiques són de 1960, com vol, li va publicar els seus estudis, però aquí va arribar en aquells anys. Jo vaig entrar, pot després, que això hagués succeït, ja hi havia una estructura de 7 centres a xalet de barri de Palma i una unitat de primera cuida, de cuida temporal.
i es tracta amb els polítics sempre d'intentar trobar recursos, que la burocràcia no dificultés el projecte educatiu del centre, que passava per exemple per poder amenerar el BES amb efectiu, perquè no volíem que vengués un proveïdor a la porta, deixar-se menjar, llet, el que fos, i els nens no sabessin d'on venien aquestes coses, els nens que s'havien d'emancipar en 18 anys, en aquell temps...
que ja era dur i que volien que aprenguessin a gestionar un pressupost, administrar un DOBs, etc. Això era una tasca que estava en el Pla Educatiu de Centre.
i que nosaltres exigíem que fos així, però això implicava tenir sempre dins la caixa 12.000 o 14.000 euros en el banc i donar el dolpes en efectiu en els corridors de cada centre perquè s'administrassin i venim, mirassin la reducció de calitat-preu i nassin a comprar allò, amb més bona ràtio hi havia, no?, de calitat-preu.
I això era molt complicat, molt complicat. Tan complicat que qualsevol vegada els educadors amenaçaren a endur-se'n a nins a les portes de Palau Real. A fer allà una manifestació. Escolti, que no mos ingressen, es dobben, altres hem de m'estar. Si no mos ingressen, no. Per poder fer feina, ens encarren que mos heu fet. Maria Antic.
Jo m'agradaria veure com ha evolucionat el perfil d'aquests infants de coïda o d'aquests infants amb desemparament. Bé, hi ha una qüestió molt curiosa i és que sempre he sentit dir, ja quan vaig entrar jo allà a Udent, que els al·lot d'ara són més difícils que els d'abans. Això sempre ve sentit dir. També ho diuen ara. El que passa és que hi ha una diferència substancial i és que primer, hi ha molt de problemes amb famílies aquí
l'estructura del sistema econòmic, l'estacionalitat, la situació d'estrès, genera molta problemàtica familiar. I aquesta problemàtica familiar indiscutiblement repercuteix sobre els nens. En els anys final dels vuitanta es va fer aquelles periodes de nen clou, que va sortir al país, en referència a nen de Calvià, que era el nen que anaven a casar amb una clau penjada a Pescoll, 10-11 anys, no hi havia ningú, estaven fent feina hostaleria al seu pare, escarada,
I ells havien de fer sopar, anaven a lleure i no havien de fer feina fins que arribaven a fer feina cansats. Això marca molt un perfil. Llavors, un altre canvi important a partir de l'any 2000, que és la progressiva afluència de lots estrangers. El que diuen, a mi no m'agrada l'expressió, però ve d'acnur, menor estranger no acompanyar. Això ara mateix és un volum important,
i té una més particularitat, no deixen de ser nens i nens en situació d'exprotecció que han de ser protegits i que han de ser tratats exactament igual que un nens d'una societat espanyola, però a vegades segons s'edat 16 de 17, les seves inquietuds no són les mateixes, no passen per anar a la universitat, sinó per tenir feina, portar dos vests a casa seva o estabilitzar la seva situació allà on puguin.
a França, a Alemanya, perquè allà tenen família, i això ha suposat un repte pel sistema que no hem resolt bé encara, crec jo, i que de qualque forma Espanya va firmar la Convenció de la Infància del 1990,
i aquesta convenció diu clarament que no es pot discriminar per un motiu. Per això és una diferència important que ha introduït un element de pressió quantitativa i qualitativa en el sistema de protecció, que sempre ha anat just.
Digues, digues, Maria. Sí. I en relació a la tesi que va ara... Aquests lots que viven a un centre i que se van tornant grans i que quan t'arriben en els 15, 16, 17 anys, perquè en els d'avui se n'han d'anar. Sí. Si això precisament no ets a crear una situació de molt estrès,
per pensar com se treballa això, perquè digue-li a un adlot que potser ha viscut 10 anys allà o menys i li diuen no, és que te queda un any i d'aquí un any, no sé si li he diventat de cercar sa vida. Sí, sí, bueno, han millorat ses coses amb aquest aspecte, sa qüestió és que un adlot quan entra a un centre lo pitjor que li pot passar no sabre quin és el seu futur.
no saber si podrà tornar a la família o si ho estaré allà fins a la majoria d'edat. Qualque cas ha conegut excepcional que han demanat per quedar fins a la majoria d'edat, perquè volien estudiar. Bàsicament, sabien que a casa era molt difícil fer-ho. Però això eren casos excepcionals. Normalment és important, i amb això la reforma de la llei que es va fer el 2015, del sistema de protecció a la infància,
en nins han de tenir un pla de permanència. Això passa per fer una certa predicció. Que se sustenten la recuperabilitat al nou de la família. El primer recurs, això ho diu la Convenció, ho diu l'Indes de l'Ulicef, ho diuen tots els tratats, és intentar recuperar la família.
però a vegades això no és possible per qüestions objectius, materials o per qüestions subjectives de la vida o el que sigui. Llavors, tot d'una que se sap que un nina o una nina es romandrà fins a 18 anys a un centre, se prepara. Aquí els centres no han un pla unificat, cada centre ho fa a la seva manera, hi ha hagut centres com a Serdora Trius que fa molts anys que tenen els seus propis pisos de transició,
També Nazaret, en fi, Ergrec, Grutucos de Carret, tots aquests són entitats que han anat creant els seus recursos, però cadascú té el seu model. Quan estava allà en el monòmer vam fer un de model que li vam dir Soprotec i aprofitant els primers fons europeus que passava per dos anys abans, quan ja sabíem que estaria fins a les de vuit anys, i dos anys abans s'ha podria saber en aquell moment
començar a parlar-se al lot, el citàvem en el meu despai de direcció amb tot seguit tècnic i un educador tothom perquè tingués confiança i li diguem no t'atrevem però hem de començar a pensar en això i això vol dir que tu o has de continuar estudiant o has de començar a fer esforços per trobar feina o per formar-te per tenir dos anys. Això ja és un element d'estrès. Ja molts es desveretaven, feien actins dels educadors, feien venitures, s'escapaven,
com a cridada d'atenció. I és lògic, si tu l'has estat protegint un caramull d'anys i llavors li dius aquí s'acaba això, és que jo sempre he dit assimilar-lo a una parella que me l'he donat, han estimat molt però un dels dos diu
hem acabat i dic, ell no entén res, farà qualque cosa, es relacionarà malament i això, el que li passa molt bé. I sobretot si la parella et diu, i d'aquí dos anys... Vull dir, per un infant, al final, és un jove que li diguin, i d'aquí dos anys això s'acaba, d'aquí un any i mig. Això era situació de partida, però el ver que l'any 2015 se va fer aquí una norma,
que contempla un suport de l'administració econòmic, que en aquest moment l'entrener ressoga, la relenda social garantida,
fins a 25 anys per nins i nines que han estat un any tutelats per l'administració pública, que és el LIMAS, aquí a Mallorca, cada consell insular a Cadilla, aquí a Lima, delegació de Desconsell, diguem, i organisme autònom, Desconsell, per això en propietat. I tenen això, tenen pisos d'emancipació insuficients, fan falta més. Avui, precisament, m'acontava un responsable d'una federació d'entitats que té a fons europeus per això,
per anar a pisos, anar a prou pisos, que podrien aprofitar, però el problema de vivenda també ha afectat la protecció de menors.
I bé, i és això, recursos, abans no n'hi havia, amb això s'ha anat avançant. També he pogut participar fa poc en la celebració d'un sistema d'indicadors a nivell estatal, l'Ajuntament de la Generalitat de Barcelona, el París Basc, Camila José Celal de Madrid i Sonet,
crec que no me'n deixa cap, per precisament saber què passa, registrar què passa amb aquests slots. El 2009 vaig fer una mica d'estudi, entrevistar, hem aprofundit en slots emancipats,
I el principal problema que tenien era ser llament i socialitat. Que no puguin formar part de xarxes de suport, inclús espontàni. La família no ho tenen. Però a mig, que és una manera de trobar feina, de trobar companyia, això era un dels problemes més importants que tenien. I... Supererolle correnti gravitazionali
Lo spazio e la luce per non farti invecchiare E guarirai da tutte le malattie Perché sei un essere speciale Ed io avrò cura di te
Això és el crepuscle en 100 estats, sentim de fons Franco Batiato, la cura. Lluís Oliver, per què? Batiato, mitjant conversa. El meu territori en Batiato és l'any 81. He anat seguint tota la publicació fins que se va morir.
i curiosament aquesta cançó la va fer mitjans amb un filòsof que era tot el contrari a ell, un filòsof nihilista, una persona que se definia com un sensitiu, espiritual, etc. Jo crec que deu ser de les millors cançons, podríem dir de molt, per simplificar un poc,
de la història, de la música lleugera, popular, etc. En va a teatre amb aquest filòsof no va fer un concert a Caldià. A Caldià jo era. Quan s'entrava l'any, no recordo si era el 86, va ser amb David. Va ser més en band. Sí, sí. És pel disportiu d'allà de sa... De Galatzó, me parell que era... Sí, de Galatzó, exacte, de la vostra institut. Un gran concert, per cert, molt bo. En aquesta conversa, crec que en teatre, en Maria Tric.
No sé si ha portat esconir o potser l'hem recuperat. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Sí, sí, sí. Sí, l'altre tal vegada tenen més suport espontàni, però objectivament no. Objectivament, la situació és la mateixa. El que passa és que també hi ha una part d'aquests joves que tornen a casa als pares.
o que són familiars, però ja són majors d'edat, cosa que és una certa... Per dolçalment, les normes que fem referència diuen que si tornen no poden seguir percebent l'ajuda econòmica. Si tornen a les famílies. Sí, perquè supos que la lògica del legislador era
T'ho donem això perquè la família no s'ha pogut fer cara fins i tot avui, si ara hi tornes és que se'n pot fer cara, de forma que no t'ho donant s'ajuda. Tot i que jo veieu problemàtiques suc següent, tornant-te a la família igual no era una bona... Jo ho trobava discutible. Vaig comentar el consell d'infància però... Ara parlant d'infància, veig que és vicepresident del comitè UNICEF de les Illes Balears,
que això avui en dia, en aquest temps de negacionisme de tot tipus, dir que estàs a una associació o a una institució relacionada amb Nacions Unides, amb UNICEF, això, per exemple, a en Trump se li deuen cortocircuitar tot, no? Vull dir... Supost que sí. No el tenim a mà per demanar-li, no? No el coneixen de res. No el tenim a mà, no li poden demanar, però sí que es ve que...
institucions com aquesta, com UNICEF, fan una feina molt important que dius, si no existís, tot aquest engranatge, que suposo que com tot és millorable, Nacions Unides i tal,
Però sí que es ve que hi ha una feina darrere i que hi ha molt de socis darrere. No sé fins a quin punt... Hauria de saber perquè a mi m'arriba... Jo som soci d'UNICEF i m'arriba la informació i tal, però ara mateix jo no sé quina part de finançament ve dels estats, dels governs, dels socis...
Sí, rebem finançament dels governs, sobretot, els programes de cooperació internacional, perquè l'UNICEP va néixer amb la idea de defensar la Convenció de l'Infància i l'Impuls Saludar.
i depèn de les problemàtiques d'infants i versos països, per exemple, hi ha una línia que és tradicional, que és la de vacunació, en bon comptar no hi anem mai, però a Amsterdam hi ha una seu,
on continuament estan sortint contàiners amb vacunes i aliments i això cap a països que ho necessiten, continuament. Els comitats d'aquí a l'estat espanyol és el que més aporten proporcionalment a població en relació amb l'estat, perquè tots els dos bens que es recauden aquí van anar a UNICEF internacional.
i alguns amb finalitat específica per projectes concrets, de Senegal, diferent del món, i altres com a aportació. De forma que ningú cobra, dos tècnics que són cada dia, els que es sustenten, suporten l'organització aquí, a Balears,
i és de Madrid, òbviament, i de cada còmic autonòmic té una realitat diferent i les quantitats s'avan sostenint en aquests moments. Teníem recances amb aquests retalls i això, però de moment anem conservant un poc. Perquè en el final, clar, nosaltres tenim aquesta informació que a mi m'arriba i sentim tema de vacunació, tema de molt de països, sobretot pensàvem
A Àfrica, però també a Hispanoamèrica i altres llocs. I per exemple a Balears, actua a UNICEF? Actua no. Qui diu Balears? No, en l'atenció directa no, no tenim programes. No hi ha programes organitzats. Se fan feines bàsicament de sensibilització, per exemple avui de matí l'Imas ha organitzat unes jornades sobre un congrés,
sobre l'infància vulnerable, i nosaltres hem col·laborat. De fet, ha vingut en Jose Cardona, que està en el comitè europeu i el comitè drets humans com a representant d'UNICEF,
que ha estat president de l'UNICEF com a autònoma. També ho feim el cap d'endit del BES. Per exemple, hi ha una cursa molt impopular entre les que la patim, que és una cursa amb bicicleta que col·logeix a Mallorca, que molts porten finançament. Hi ha hotels que porten un euro o demanen a cada turista si vol pagar un euro, i tot això va a l'UNICEF Internacional.
Bàsicament, Balears és una feina de sensibilització, d'impulsar. Òbviament, se fa una feinada en relacions amb polítics, relacions amb els parlaments, intent de sensibilitzar alguns grups que potser no són molt proclius a col·laborar.
En fi, una tasca que té una vessant de sensibilització, una vessant d'impulsar pactes, i PNL ha estat iniciativa de l'UNICEF, han participat en la PNL-SO3 en el seu moment, com un mes.
però també el pacte contra pobresa infantil va impulsar l'ICEB en el Parlament i en aquest sentit és una feina important i llavors hi ha tota aquesta part d'aquestes elefons que venen tant des d'entitats privades, per exemple el tren de solla mateix, fa aportacions, fins a organismes públics.
Clar, i en aquest tema de dialogar, per exemple, de dialogar en grups polítics, hem pensat les dretes en general, ara estic pensant a nivell europeu, aquestes dretes identitàries i aquí Vox i el PP en aquest moment, o això, clar, deu ser molt complicat.
Parlar amb un grup de polítics, hi ha una sèrie de polítics en el Parlament, per exemple d'aquí, o en el Congrés, i saber que hi ha gent que t'està titllant de mentider, de manipulador, quan surten aquests temes d'esmenes o tot això, o que els mateixos menes són utilitzats
per la seva propaganda, per la seva campanya política. Això, bàsicament, ho fa la presidenta amb els dos tècnics, Valentina Milano, la presidenta actual, en substitució de Santerio, i la Merxa, no?
i la qüestió és que és una feina diplomàtica, UNICEF marca molt les formes en aquest sentit, nosaltres no ens podem anar més tan que grup polític. A pesar de que ells s'anemistin a mig món. Sí, és així. Se'ns la convida, però pensàvem que trobar consens en relació a la infància era una cosa fàcil, que tothom pot entendre que un nen és un nen, un nen és una nina,
i que és una persona necessitada i desvalguda quan té problemes socials, però ens hem trobat que hi ha algun grup polític que no entra dins aquestes dinàmiques. I quan aquests grups polítics arribin a espor de forma, diguem-ne, de jure, ja he estat de facto, com sabeu del món dels serveis socials? Com una amenaça? Com què?
Òbviament tots els serveis socials estan a favor de la infància i a favor del dret de la infància i no se mouran d'aquí. Els serveis socials en aquest sentit crec que tenen tots els professionals, el més bàsic fins als directius, crec que tenen molt clar que la infància és una línia vermà i el dret de la infància es va rectificar l'estat espanyol, vull dir, l'any 90, un any després de la seva promulgació i es va començar molt clara amb el que són els drets de la infància.
Sí, la Constitució també diu que és evident que és un dret inalienat de les persones. Sí, però curiosament, des del moment que un estat membre, un estat membre, un estat relatifica una convenció, això passa a ser positiu. Jo era bastant excèptic amb aquestes declaracions internacionals, però quan vaig saber, perquè un jurista me l'ha explicat,
que els tractats internacionals tenen un rank superior a la Constitució, en aquest sentit, és exigible davant d'un tribunal. Un qualsevol ciutadà se'n pot anar i d'escolti, que aquí s'està infringint l'article tal de la Convenció que recull la llei espanyola a través de la llei obar-la per ser jurídic al menor i la reforma del 2015, i la llei autonòmica del D9, que s'ha de fer per ajustar-se a la llei del 15.
Llavors, bueno, llavors és un tema que haurà de ser un jutge. Depèn de jutge, perquè, Déu-n'hi-do, és un jutge. Sí, tot depèn de qualcú. Però sí que si hi ha aquest rang i hi ha una cosa superior, al qual mínim,
Sí, també és vera que ja ho diuen, és diferent que veurà les baus de la barra i llevar... no ho sé. El nostre convidat, en Pet Lluís Oliver, ha participat en diverses avaluacions i és membre del Consell de Direcció dels Anuaris de l'Educació i la Joventut.
Això és el grup d'investigacions. I nosaltres que a vegades hem parlat d'aquests anuaris i que hi ha moltes reportacions, són diferents articles. Això a mi m'interessa molt perquè quan aquí a vegades tenim científics,
anava a dir científic, vull dir... No, perquè aquí tots són científics, però la majoria són científics socials, diguem, o no sé com dir-ho, però sí que és bé que com que aquí a vegades parlàvem amb un físic, amb un químic, i em pareix com que feim unes capades, perquè estan allà a un laboratori superimportants, aquesta investigació, diguem, de caire social, jo no sé si a vegades en es...
en la societat i en els mitjans de comunicació no s'utilitza gaire aquesta informació. A vegades un titular prové més de qualsevol cosa que hagi dit un... Avui ens estan ficant moltes en les xarxes socials aquesta semana,
que hagi dit un influencer, hagi dit qualsevol animalada, i té més ressò que potser un estudi que ha sortit publicat en aquests anuaris. Totalment d'acord, i com solen dir, m'agrada molt que em feies aquesta pregunta. Perquè he pensat molt aquí també. Sí, perquè realment tota la ciència és vàlida, és necessari i és positiu.
Ara, el que és el simbòlic social, tot el que soni a misèria, pobresa, problemes, té menys prensa i té menys sortida que el que soni a altres coses més estel·lades. De forma que això és un hàndicap. I també en part és responsabilitat i culpa nostra, perquè no el sabut comunicar.
L'any que em vaig decidir a convidar els polítics d'esconsell a sopar amb els nens a un centre, va marcar un abans o un després, hi havia qualque polític que cada any volia venir. I els hi duen pilotes, i s'implicava, i t'escoltava, era sensible. Vull dir que a vegades era culpa nostra no ser capaços d'ensenyar, demostrar el que se fa.
quan és una feina molt complexa. Perquè jo sempre poso aquest exemple, que em perdonin les de ciències dures. Un científic, un químic, la composició atòmica dels ploms no l'hi ha canviat des d'aquest plom. I pot treballar sobre una base acumulativa molt sòlida. Però a nosaltres les famílies molts canvien cada 20 anys. I d'una forma molt espectacular, a més. Hem de tornar sempre a investigar, per això la investigació és essencial en ciències socials, perquè és molt mal.
els objectes d'estudi les persones, les famílies, els valors, la cultura la nacionalitat, se m'ho es mou i coses que fa 25 anys o més i se mou molt aviat amb l'exercici social darrerament molt aviat eren d'una manera o d'una altra
De manera que crec que cal fer molt d'esforços per divulgar aquestes coses perquè se sàpiga per què anin desprotegits, per què anin maltratats, abusats sexualment, per què hi ha pobresa infantil. Aquí a Balears ara han millorat un poc els indicadors, però un de cada 30 anys està enric de pobresa, a Balears, en risc.
Amb aquesta millora de fa uns anys, de fa cinc anys o això, han millorat un poc els indicadors. Però bé, tenim famílies que tots dos tenen feina i segueixen sent pobres. Això ho diu Caritas, ho diu Sinform FOS, ho diu EPN, ho diu tot, UNICEF, els estudis que han fet. Perquè hi va haver una època que se focalitzava molt en la gent aturada, la gent que no tenia feina, i ara dic que hi ha gent que cobra els seus sous i no arriben ni per vegades.
I això quan va s'acabar? En la crisi econòmica del 2007-2008? El concepte pobre s'activa. Sí, també en la reforma laboral, aquella d'aquell temps que permetia tenir minijots, ja he vist una alumna meu que va ensenyar un contracte de dues hores renovables setmanalment,
Però no sortia com aturat aquest lot mentre tenies contracte. Cada setmana li fan un contracte de dues hores i caldria renovar. Això no serveix per viure ni d'enforç ni de bon tros. Serveix per emblenquinar l'estadística, per fer-la més. La Maria tenia... No, no, no. Ara fareu com una espècie de canvi. M'agradaria que des del punt de vista més sociològic com veus el sistema educatiu.
Uf, complicadíssim, molt complicat, molt complex, tant en la seva pròpia estructura i la seva realitat. El sistema educatiu, ara mateix, bé, ja s'ha bastant els indicadors que tenim, no? L'enyorament escolar, que...
A banda de la crisi econòmica, quan tornava a desmadrar l'economia, va arribar a un 43% de l'escolar prematur aquí Balears. Un institut, quasi la meitat dels alumnes està desaparegint, especialment a més d'abril i maig. Va millorar després, a lo millor per la crisi, no ho sabem molt bé. Fins a baixar un 11% ja només està prop del 20% amb l'abandonament d'escolar prematur. Això és un indicador dur.
Llavors el nostre rendiment acadèmic a PISA, que hem de dir, i s'ha de fer dues edicions, en comprensió de la Tora no va ser avaluable, perquè van contestar a Baleo, els alumnes. I de fet era molt divertida, se nota que va posar PISA, el que eren dades de la ciutat espanyola, no l'Element de Balears, en relació a comprensió de la Tora, que estadísticament no eren menjats, i que els informatius s'havien fet feina més que podria treure qualque cosa d'allò, i mai entrar-la, no, no, no.
El darrer sí que tenim dades, a Valdeix tenim una cosa bona, que fa molts anys que s'ha atrevet, i és que em va quedar un any tan malament, segurament per la complexitat del nostre sistema, on hi ha un 20% d'alumnat estranger, pràcticament. Llavors això complica molt la feina. Els estudis que diuen, diuen que fins a un 20, 25% de diversitat, per motiu que sigui, cultural, necessitat especial, etc. és manatjable amb suports.
però més enllà d'aquí és molt mal de fer. La realitat és que hi ha centres que concentren aquestes problemàtiques, alguns centres per qüestió de zona, per qüestió de perfil de centre, etc. I això dificulta molt la feina del professorat per molt motivat i molt format que estigui, i jo sempre ho dic, nosaltres no tenim els professors pitjor formats
millorable, secundari especialment, però no tenim pitjors formats que el País Basc, que treu millors resultats a pisar que nosaltres. El problema està en la competència del nostre sistema, en part en els recursos, perquè les competències en l'educació van venir molt mal dotades.
se sap des de fa molts anys, i els esforços encara no han arribat a la mitjana de finançament estatal del sistema educatiu valès. I llavors, segons l'OE,
És un sistema que teòricament m'agrada però que és inaplicable sense dos professors per alt, perquè si vol demanar cap a una individualització de l'ensenyament, cosa que seria desitjable, necessita més mans i el veiem molt complex en el sistema educatiu. També les famílies van fer un estudi
Fa el 2009 dictàvem sobre l'eficàcia del sistema educatiu secundària a través de Jifers, el grup d'investigacions que jo pertany, que va crear Martí Mar, que dirige actualment la doctora Horta, i en fi, la situació ja era dolenta.
del sistema, no era una situació... És el 2009. Això a instàncies del Parlament, el primer va fer en Greu Crespí, i nosaltres vam fer un estudi més ampliat, anys després, no se n'han fet més d'aquell moment d'aquesta envergadura, i el que trobaves és que les famílies que hi havia tampoc no eren famílies que valoràssim amb excepció, però hi havia tres tipus de famílies.
unes que valoraven molt la feina del professorat, que li donaven suport, és el millor escenari per una alumna, quan hi ha una col·laboració família i escola, això és indiscutible. A més, totes les investigacions ho refermen. Però hi havia uns altres que qüestionaven i que de qualque manera no qüestionaven amb arguments, sinó que desconfiaven del sistema educatiu per motius a vegades cultural, per motius ideològics, per el que fos. I això acabava de rematar, no? Perquè dius...
el professorat necessita confiar en que la seva tasca és valorada, que és difícil, una feina que no és anar allà i fer qualsevol cosa, i més en aquestes condicions. Això exigeix una col·laboració molt estreta amb les famílies i amb la pròpia conselleria, donar suport als seus professors,
que varen viure fa anys de desconfiança, de por de política en el sistema educatiu, em va aparèixer que era, inclús, amb una visió estrictament empresarial, un mal negoci, perquè quin empresari no vol tenir els seus treballadors implicats, motivats i contents d'estar en aquella empresa i per així que eren... sen·lemics, igual que forma. De manera que dius, bueno, i llavors veig complets en el nostre sistema educatiu, així, grossa mola. Sí, digues.
I encara que has parlat de la col·laboració entre escola i família, no? Les famílies deleguen damunt l'escola? Moltíssim, moltíssim. Mira, una anècdota. Un director d'un institut em va dir que una mare va anar a xerrar-se, a ell, en persona, perquè m'han que feien a l'escola que havien trobat el seu fill i intentant robar un cotxe.
menys que li ensenyaven i en qui s'ajuntava. Clarament és que està dient ja no ho sé, no ho puc o no ho vull. És un motiu per cert que es cal decidir com a motiu de negligència de maltratament. No volen a fora o no ho sé.
Això li va passar a un director d'un centre, li va dir, escolti, vostè té una responsabilitat amb el seu fill, quan surt de l'escola vostè ha de saber on va i que li has de dir, que li has de dir quanta ve amb una demanda d'aquest tipus, que li pot dir a una mare, de part no la culpabilitzaràs, perquè potser ella està fent feina, no sé què, i dius, això sí, ara mateix jo crec que hi ha una...
Una dificultat important, competencial, per un costat, per part de moltes famílies, per saber realment com educar els seus fills, especialment amb les noves tecnologies, les pantalletes. Els policis tutors de Manacor, he fet diagnòstics d'infants fa uns anys, i el principal problema que tenim a Manacor, amb els joves i els infants, és això m'ensenyava un mòbil.
Això ho ha dit pels institutors, que estan cada dia en el carrer, amb els joves. I les famílies van perdudes amb aquest tema. Ha vengut molt aviat, no mos han criat amb aquests mitjans. Jo recordo quan van deixar es ober aquests vídeos que dius a dir, ton pare com funcionava. I ara mos passa una cosa per escuda, però ha incrementat molt més perquè el potencial d'un...
d'un mòbil és infinitament superior a una televisió. Per a les dues coses, dependrà de com s'utilitza. Però això no ho saben les famílies, per un costat. I d'altra banda, les situacions adjectives de les famílies, de moltes famílies, no són bones. Han de fer molta feina estacional, de temporada, ja a la crisi econòmica,
No vaig entendre si no és perquè hi hagui molta economia submergida, que no ho sé, això me'l podria il·lustrar, que en sap molt d'això, però no vaig entendre que no hi havia gent pel carrer. I per què és que dius si s'atura el sistema com s'hi va aturar,
Ara que el turisme sempre ha anat bé, però que segueix batent rècords, això implica, però no en contratacions, això els sindicats també ho van dient, implica més feina i una feina feixuga.
El 70% de les dones que fan feina de camarera tenen problemes d'esquena i estan medicades. I m'apareix una xifra brutal, si és cert. S'hauria de verificar.
Estava pensant, recordant, tornant un poc a la d'enrere, la de recursos, perquè jo vaig fer una recerca cercant a qui ho saben ells perquè sempre acaben xerrant de la mateixa i sempre diuen que aquesta dada, quan se parlava fa cent o vint anys de nivells d'analfabetisme,
i es relacionen amb l'inversió que es feia en les diputacions i els ajuntaments, perquè eren els ajuntaments els que havien d'intervenir allà, resultava que el País Basc, o sigui, si un mira el mapa, per exemple, d'alfabetització, resulta que al nord, País Basc, Navarra, les diputacions forals allà eren molt potents, però que també a Burgos, potser a Cantàbria,
s'estava invertint molt més que a Badajoz o a Màlaga o a Granada. I Balears estava com entre mig però la classificació estava per avall. Quan un lletgeix a vegades, jo que lletgia actes de la Diputació i sobretot alguns dels ajuntaments
tampoc no és tan necessari dedicar tants recursos, no? I sobretot aquella cosa d'algunes escoles que deien, no va falta fer una escola nova, perquè ja s'han instal·lat els frares de no sé què, això en els pobles passava, final des de nou, principis dels vint, no?
I llavors veus que al nord hi havia com més, quan dic al nord dic sobretot als Païs Bàsques, hi havia com un, no sé si la paraula seria respecte, però sí com admiració i tot per la feina que feien els professors, els mestres, i que a més...
Estava lligat a vegades també amb el teixit industrial. És que és això. Aquí no se demana mal obra qualificada. Això permet tot el sistema, ho saben les famílies, els al·lots dels instituts. A banda de la crisi econòmica, què passava? Perquè se n'anava molt d'ell, no tots, era més complex de fer l'abandonament escolar prematur, però se n'anaven a fer feina descarregant caixes, fent pasta darrere una obra mig d'amagar, perquè és il·legal, tot això van de 100 anys.
Però se'n anaven amb 800-900 euros dins la butxaca cada mes amb una moteta. Sí, sí, sí. Ja m'he deia una zona turística de jugar i diversió, que més vol un lot de 15 anys. Sí, sí. Clar, quan en té 20 ja no és el mateix, quan en té 25. Però en els Païs Basc tots saben que quan estudien no troben feina, perquè la indústria...
és fonamental allà, o se'n van a fer feina a Madrid, però dins àmbits de la indústria. Aquí el sistema econòmic no ha demanat mal obra qualificada, i això és un problema. Ni molt qualificada, com allà, per exemple, enginyers, sinó també formació professional, qualificada, tècnica... La formació dual no ha acabat d'anar bé.
perquè no han aconseguit o crec que no s'ha aconseguit des del sistema educatiu implicar suficientment empreses o no s'ha incentivat o no s'ha divulgat, no ho sé, no sé quin motiu s'hi pugui anar darrere però la formació dual que diuen que va tan bé a Alemanya funciona perquè el que han fet un cicle formatiu saben que quedaran feina en aquella empresa i si no en aquella s'han descostat i les empreses volen tenir gent formada des de la seva òptica, les seves màquines, els seus aparatos
Fa bastant d'anys m'han convidat a la Generalitat de Catalunya a una jornada sobre aquest tema perquè els interessava perquè tenien tant de bandó i estaven dissenyant un sistema on, a partir de l'estudi de necessitat de les empreses, tenien dos nichos, una era de conductors de grans pales mecàniques d'aquestes excavadores, que per l'únic són molt complicades,
i que una empresa no record quines hi havia patut una disposició per fer pràctiques, que val una millonada. I l'altre era gent amb formació combinada electromecànica i informàtica, perquè tenia un informàtic per aquí i un autoregister per allà, i no casaven.
i oferien o demandaven cicles formatius i el conseller d'aquell moment, que no recordo qui era, crec que era d'Esquerra Republicana, m'apareix en aquell moment, estava a favor d'això. Tu acabaràs fent feina a demanda de les empreses, la carta, i això també és un tema que s'ha de valorar.
però aquesta relació entre el teixit empresarial i el sistema educatiu d'informació professional és essencial. Hi ha algunes excepcions en el sector nàutic, però són coses molt específiques.
Ja acabem el programa, arribem al final i tenim una pregunta que fer. Un consell per als nostres regents, un consell per viure millor. Quin podria ser? No sé si m'he plantejat mai, però no som aquí per aconseguir ningú.
De tot d'una diria pensar bé quan un diu que sí i pensar bé quan un diu que no. I sobre dir que no, si fa falta qualque vegada. Important això, sobre dir que no és important. I sobre per què es dir que sí i què implica dir que sí. Està bé, està bé. I del sentim de fons, Marala, testament, per què? Perquè és una injustícia aquestes tres al d'altres, són tres talents immensos, i vull dir nons, perquè ara fan feina secretària. Clara Fiol, Sandra Monfort...
Selma Bruna, no estiguin ara mateix en allò d'on la sàlia. Perquè tenen un talent immens... Totalment d'acord. Perquè fan una música meravellosa i perquè no han pogut viure de la seva música.
Jo vaig tenir la desgràcia de veure només el darrer concert. No havia anat a cap concert abans i vaig sortir fascinat. Aquesta cançó és meravellosa i demostra més uns estudis, uns coneixements. A vegades passa això, que hi ha molta promoció de certs artistes determinats.
dins la sopa i en canvi no se dona possibilitat a altra gent. Aquí, escoltam a Marala, aquest grup, escoltam testament. Moltes gràcies per Lluís Oliver, per l'obreigut. Ens ha agradat molt que venguessis aquí. Gràcies també a la Maria, a l'en Biel, a l'en Joan i tornem demà en el Crepúscul en 100 estels a les 9 del vespre. Bona nit. Bona nit.
Aixecaré amb pedra a pedra el record com un vincle infinit, com un llest que es desfaci el meu cos de futur.
Un futur impossible i s'elebi, s'elebi com fum. I s'elebi, s'elebi, lleuger cada vers que t'he dit que travessi tan certs que s'arribi a fer invisible i que jo
Ja no sigui paraula, només intuïció de certesa final. No, no hi ha foc etern. No hi ha foc etern. No hi ha foc etern.
No hi ha foc etern. No hi ha foc etern. No hi ha foc etern.