Capitalisme cannibal.
Bon vespre, benvinguts a aquest crepuscle en cent estals
on a Mediterrània, avui dijous, dia 25 de setembre, vos parla en Tomé Borell. Avui començarem amb aquestes dues paraules, amb aquest sintagme, capitalisme, caníbal, és un sintagme? No ho sé, jo estic un poc amb vosaltres. I no es capots i moron. No, no es capots i moron. És una redundància. És una redundància probablement, perquè avui entrevistarem a Rafael Borràs, Rafael Borràs i ha ensenyat, ex sindicalista de Comissions Obreres,
I una persona que secretaritza per el seu activisme i per la seva participació en la premsa escrita, i avui parlarem amb ell de molts temes, de capitalisme i altres herbes. Vial Vic, bon vespre. Bon vespre. Avui dijous, un dia bo per la teva setmana.
No, aquesta setmana han començat la tardor i tu ja saps que jo a tardor i veu no existeix. Malament. No existeix, sí, no, no. Estem apaguedats. Sí, a cursar dies, tardor, canviar hora. Parla que enviem, final d'octubre. Darrer dia i un menjar. D'octubre. D'octubre.
ho do malament ho duré pitjor a partir de canvi d'hora ja ho no em segui però veure que ja tu també sempre fas comptes que falta per Nadal per Sant Joan sempre mos dius que ja per primavera directament sí sí sí
t'anava a demanar què opines del capitalisme caníbal però igual ja no en parlarem una cosa preocupant inicialment et diria no tot capitalisme o no tota forma de capitalisme és caníbal però acaba tendint i el problema és que ara com ara no hem estat capaç de trobar alternativa alternativa viable
perquè Joan Roca, bon vespre. Bon vespre. Això que s'ha deia d'escapitalisme salvatge, que pareixia que era una cosa del segle XIX, això, clar, veus, llavors... Però quina diferència entre salvatge és quin nivell? El que demanarem... Ah, molt bé, perfecte. Ho tenim preparat, perquè el que veia que en escapitalisme tenia segles comptats. Sí.
Sí, sí, sí. Mira, cap de descobrir que sí, cannibalisme i capitalisme són dues paraules que venen bé, és que som un otximoron, som en Viera i jo. Perquè a mi sí que m'agrades a tardor. Molt, i civern, també, encara més. Jo és que l'època és l'estiu.
Ah, i la procura que aquesta tardor no vengui molt, que l'horo estic content. Si pogués com aquests animalots que se'n van anar a dormir i fins a primavera no tornen a preixer. Jo aquesta setmana he reviscut, he reviscolat. Fa dos, tres dies que està molt bé. I d'avui dedicar-me'n els cometes a un actor de cinema, actor, director i productor.
I després tindrem aquesta conversa, aquesta entrevista amb Rafael Borràs. Un programa que, com sempre, ha produït en Maria Moreno i que tècnicament controla Naina Amor.
Aquest cometes d'avui els dediquem a un actor que fa uns dies ens va deixar, va morir el 16 de setembre, als 89 anys, Robert Reford. Actor, director, productor, i una de les coses que també és important, fundador del festival de Sundance. Per tant, un personatge ben interessant. I per Trump, molt d'esquerres.
Esquerraníssim. Clar, Redford. Redford. És un vermell fort. Sí, sí, sí, molt d'esquerres. No has fluixat. No, Redford. Va obtenir l'Òscar i el Globus d'Or el millor director per una pel·lícula que es va dir Gent corrent de l'any 1981.
i l'Òscar Honorífic el 2002, que és aquell Òscar que donen quan troben que l'han premiat poc i diuen, vinga, vinga, li donarem un Honorífic el 2002. Ja devien pensar que ja no farà res més. No pensaves Honorífic, només els adonaven que aquí no havia tingut cap al llarg de la seva carrera. Jo també, però m'ha sorprès això. No, no, no. Però sí que pot ser que una estrella de Hollywood com ell devien trobar això. Aquest home necessita més reconeixement. I com a actor va ser nominat...
L'Òscar, per quina pel·lícula diríeu? No sé si coneixeu molt la filmografia de Redford, com a actor, perquè com a director, gent corrent, però com a actor... Bueno, en Jeremy Johnson. No. Brubaker. Malament. Tal com érem? Quasi, però no. Tots els homes de president? No. Memòries d'Àfrica. No, va ser nominat per El Cop.
Ah, mira, sí. Curiós, però totes aquestes que has dit són pel·lícules que de la nostra generació recordaríem i n'hi ha calcunes bastant interessats. Sí, en Jeremy Johnson.
Per mi, indultablement. L'altra molt entretenguda, el cop. Sí, també. Bé, i doncs, del mateix any que el cop, és tal com érem, que tu citaves, 1973. Tinc aquí una historieta. El director Sidney Pollack va descriure la seva feina amb Barbra Streisand i Robert Redford com una autèntica bogeria.
Diu que a na Barbara li telefonava cada dia a les 9 a 10 del vespre per parlar durant una o dues hores sobre el rodatge de l'endemà. O sigui, li deia, demà, el que hem de fer, ella com a actriu consagrada, i de com volia que actués re fort. Segons sembla era ella la que tenies idea, no?
Sí, sí, ella li deien el director. I quan arribaven al plató, ell, en Rèfor, que era de poques paraules, no deia gaire cosa, i no volia que semblés que feia cas a lo que deien a Nestra i Sant. O sigui, ell se feia un poc el loco, per no... Com que digui, bé, tu xerra, però jo ja faré lo que voldré. Per això, per al director, diu que van ser uns assajos terribles. Ella volia assajar...
Per tant, no dirigia ell, dirigia ella. No, no, de fet diu que ella volia assajar una vegada i una altra, i una altra, i una altra, i una altra més, i en canvi en Bob, perquè entre nosaltres, en Robert Reffer li diuen Bob, els amics li deien Bob, li bastava amb un o dos pics. Ell deia, amb un pic basta, i l'altre volia assajar 3, 4, 5 vegades.
És a dir, que entre nosaltres li diríem bàrbara estressant. Un poc estressant. En Polak va acabar dels nervis i recordava que la seva feina consistia en posar la càmera just...
quan en el joc i quan ells dos coincidissin en el mateix pla, que, segons diu, era molt poques vegades. Jo l'hauria de revisar en aquesta pel·lícula perquè m'agradaria veure quant de plans, hi ha de plans que coincideixin, però vaja, més que els plans on coincidien, jo crec que molta de gent el que recorda és aquesta cançó de Marvin Hamlisch, que va ser Òscar a millor cançó original, tal com era en The Way We Were.
Memories, like the corners of my mind,
Fins demà!
Aquest dia s'ha parlat molt de les pel·lícules que va fer Robert Redford. Tu n'has enumerat unes quantes i se n'ha parlat molt. Però estaria bé recordar també aquelles que no va arribar a fer. Que això també hi ha gent que se dedica a contar-ho, no? John Huston sempre havia volgut adaptar L'home que pogués regnar, un relat de Rudyard Kipling, i a final dels anys 50 ho tenia tot preparat per arrodar alerta a Humphrey Bogart i Clark Gable.
Humphrey Bogart i Clark Gable en els anys 50. Millor que esperes un poquet i sortis com la sorti. Sí, la qüestió és que eren els protagonistes, però a Bogart se li va diagnosticar un càncer de sòfag i...
poc després, i a principis dels anys 70 hi havia dos actors que cercaven un guió per fer junts, que eren Robert Redford i Paul Newman, que tenia moltes ganes de rodar una pel·lícula, i Houston li dona el guió a Newman, que estava encantat, li va agradar molt la història, però després va telefonar a en John Houston i li va dir, se va sincerar amb ell, i li va dir, per Déu, John, contracta dos actors britànics per fer això.
I clar, i d'aquí han de ser dos tipus que es coneguin molt bé, que funcionin en el plató, s'estudi per filmar, i diu, Sean Connery, Michael Caine, tens una mina d'homes vells, perquè a més són grans amics. No t'ho pensis més, dit i fet, l'home que pogués reinar. Aquesta música és de Maurice Jarre.
El director Sidney Lumet estava molt interessat en que Redford interpretés el paper principal d'una pel·lícula que no sé si recordeu, que era Veredicte final. Sí. Una pel·lícula que, segons el guió original de David Mamet, podria tenir... Ja va ser... Aquí ve, aquí ve. I què va passar? Redford, que ja tenia una carrera, ja, i tenia un...
un personatge fet de Robert Redford, no estava gaire convençut d'interpretar el paper d'un perdedor, d'un alcohòlic, de manera que demanava a Mamed que el reescrigués per a suavisar el pessimisme del personatge. Li va enviar el guió i va dir m'agradaria que fessis un tercer guió, això Robert Redford, i no s'acabava de decidir. Total, que el director, que estava cansat que Redford no se decidís, va dur tots els guions en en Paul Newman,
i li va dir llegeix això què trobes? quina pel·lícula hem de fer? i segons diu Sidney Lamed va contestar una cosa així tipus que sou collos bé, això no ho va dir en anglès ho va dir d'una altra manera però
La traducció tal qual, eh? Que sou coïos. El guió que heu de fer és l'original de Mamed i jo faré el paper de l'advocat perdedor. Cap problema. I efectivament, Newman va fer una actuació ben redona i jo crec... Uf, l'hauria de tornar a veure, però jo la record... És una bona pel·lícula. Una bona pel·lícula d'aquestes de judicis, no?
I a més, en el seu paper d'alcohòlic i de perdedor, des que va fer el Cercavides, d'en Robert Rosen, crec que qualsevol alcohòlic i perdedor ha de ser ell. Ha de ser ell. I de Paul Newman. Li va prendre aquest paper, però també perquè l'altre va vedar una mica. Música de veredicte final, que és d'un compositor que és Johnny Mandel.
Quan Mike Nichols es va fer càrrec de El graduat, va pensar en Robert Redford per fer de protagonista. No ho sabíeu, eh? Idò, Robert Redford. I li van fer una prova de càmera de vora Candice Bergen, que havia d'interpretar Missy Robinson.
el paper que finalment va correspondre a Anne Bancroft. Per tant, Robert Reford i Candice Bergen. Quan acabaren la prova, el director Nichols li va dir Robert, no crec que siguis l'actor que necessita. No tens les qualitats necessàries per interpretar el paper.
Què vols dir? Perquè clar, jo no tinc les qualitats necessàries. Esclar, han tornat un poc enrere dins la vida d'en Rèfora, encara és més jovenet. Diu a men, Bob, qualque vegada has estat poc galant amb una dona? I s'ha de contestar, vinga, vinga, entenc perfectament el paper de Ben, és un rebel social inadaptat, m'he preparat molt bé el personatge i no trobaràs un actor millor.
i el director li va contestar, Robert, mira't al mirall, honestament, te pots imaginar tenint dificultats per seduir una dona?
Clar, perquè no responia, diguem, en aquest perfil. Reford va emetre que tenia raó, se va retirar, i el paper que va en mans de Dustin Hoffman, que obtingué una nominació a l'Òscar. Per tant, va fer un bon paper. I és curiós, perquè per el que dius, li van volar alguns papers, algunes cèl·lebres parelles seves. Sí. Clar, llavors, tots homes de president, cèl·lebres parelles de Dustin Hoffman. Sí, però bé, supos que ell se'n va adonar que igual no sortiria bé esa cosa, no seríem
massa creïble, a un Hollywood que en aquell moment estava com molt polaritzat amb guapos, guapos i altres que deien aquells actors de caràcter, com que dir els altres que podien fer. He de sortir de la reunió amb un ego, de dir, som massa guapo. Som massa guapo, i sobretot dir-li això de, no tens les qualitats necessàries per interpretar el paper, ets poc lleig, o no sé. Ets poc lleig.
Curiositat, Anne Bancroft tenia, quan va fer la pel·lícula, 36 anys. Dustin Hoffman en tenia 30. Que és curiós perquè representa que ell és major i que ell és més jove, però 36 i 30 anys. És com aquells que fan...
papers d'estudiant d'institut i tenen 30 anys, han repetit un munt de vegades. Això de vegades passa. El graduat, The Sound of Silence, de Simone Garfunkel. Hello, darkness, my old friend. I've come to talk with you again.
In restless dreams I walked alone.
Bona nit.
Per acabar, l'elecció del repartiment de Tauró, d'Estiven Spielberg, va ser una mica complicada. Sí, perquè, no sé, preparant això m'he adonat que directors de càsting, directors de repartiment, segur que tenen un paper important.
i que llavors no només és fer un bon càsting, sinó poder aconseguir aquelles actrius, aquells actors que no tenen altre contracte, que no tenen altra feina. La qüestió és que els productors, Richard Fanuc i David Brown, havien tingut dos grans èxits, com eren Dos Homes i Un Destí i El Cop. Per tant, venien d'èxits, però també es va que després d'aquells èxits van fallar amb altres tres pel·lícules. Suposo que els productors
sobretot en aquell temps que encara hi havia els grans productors, bé, ara també, no? Hi ha un altre sistema. Ara són corporacions audiovisuals, no són productors de cine. Sí, a vegades són també les plataformes. Si el pensament són videojocs, me pareix que en s'espera. Sí, sí. Idò, després d'aquells èxits i d'aquells fracassos, ells volien recuperar-se un repartiment espectacular.
Tot i que al final, els actors que la interpretaren, Tauró, més que unes grans estrelles, podrien dir que van ser tres professionals molt eficients, i sobretot dos, per aventura, els dos més importants eren Roy Shader, aquell que fa d'escat de policia, Martin Brody, i l'altre era Richard Dreyfuss, que fa de Hooper.
Aquells dos probablement són els dos principals. Molt bé, idò. Quina era la primera proposta dels productors Zanuck i Brown? Per el paper de policia havien pensat en Steve McQueen i en el de Hooper, Robert Redford. Però el que passava s'escapava totalment del seu pressupost. O sigui, era impossible. I a més crec que s'haguessin equivocat. Sí, perquè segurament...
Ara també és que quan veus, Andreifus, com que ja t'imagines aquell personatge d'aquella manera, i en reforç probablement, sí, però que igual no haguessin donat. I sobretot, com que eren molt cas, no els van acabar de convèncer o no els van acabar de proposar.
Perquè a vegades hi ha actors i actrius que agafen un paper, a pesar de que no els paguin el seu caché, però que confien amb el director o confien amb el guió, a vegades passa, però en aquest cas va funcionar així. Hem d'acabar aquesta secció en Tauró, hem d'acabar aquesta secció un poc en John Williams, mos toca.
Fins demà!
Escolta cada dia Ona Mediterrània, el 88.8 de la freqüència modulada o a onamediterrania.cat.
En el context local i global que vivim, la independència dels mitjans de comunicació és més necessària que en cap altra època històrica. De Balears és un diari centrat en Mallorca i les Illes Balears, en català, lliure i independent. Des del Diari de Balears, feim una crida a tots els nostres amics i lectors perquè reforcin econòmicament el projecte, que és la manera de garantir la independència del diari.
La millor manera d'ajudar a fer realitat aquesta independència és associar-se a Ona Mediterrània, omplint el qüestionari que trobareu a la web. També vos podeu associar escrivint a info arroba onamediterrania.cat o telefonant al 971 100 222.
Eroski, per demostrar-te el nostre amor, t'oferim. Magranepes, a 2,99 euros al quilo. Pitera de pollastre, al tall, a 5,99 euros al quilo. Salmó, 2,3 quilos, a 9,95 euros al quilo. I el xoriço, rebilla, al tall, a 14,95 euros al quilo. Qui bé et vol, t'omple el cor i el rebost. Eroski, amb tu.
Subscriu-te a la revista L'Estel. Més de 40 anys de periodisme de proximitat. Entra al web revistalestel.cat i fes-te subscriptor i la rebràs cada mes al teu domicili. Tot el mal que em puguis fer serà pel bé que m'hagis fet. Pensa globalment. Mira vida.cat. Escolta Ona Mediterrània i llegeix De Balears.
Vida.cat, la teva plataforma audiovisual. Vida.cat, programes de debat, entrevistes, humor, amb la mirada centrada en Mallorca. Entravida.cat i gaudeix de la vida.
El nostre convidat d'avui, en aquesta segona part del programa, l'hora dels salenites, el nostre convidat d'avui és ex sindicalista de comissions obreres, és analista sociolaboral de la Fundació Hadeso, jubilat, activista, el nostre convidat és activista, membre de la xarxa de renda bàsica, escriu articles regularment a Diari de Balears i a Diari de Mallorca,
Ha publicat dos llibres, Precarietats de la inestabilitat a la pobresa laboral, el cas de les Illes Balears, i Pens, dic, faig. És col·laborador de l'Associació d'Investigació i Comunicació per al Desenvolupament, Alba Sud, i per a la revista digital Sin Permiso. I al nostre convidat d'avui li agrada començar amb aquesta música d'Ovidi Montllor.
M'aclama a tu, mare de terra sola, arrapa els teus genolls amb ungles brutes, invoca un homo secreta com un sigla, mare de pols, segresta d'esperança. Mentre el gran fort vol la ferocitat, segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafa tu os que m'és estimat i canta el joc del matí limitat. El clar camí, el paregon idiota, un alfabet fosfores cent de pes, un alfabet sempre amb la clau al bany, el net d'estil, la set de llum. Sempre a la nit il·luminant en temps,
Rafel Borràs i Ensenyat, benvingut, bon vespre. Bon vespre, gràcies per haver-ne la convidada. Han començat amb Ovidi Montllor. Per què? Per què motiu? Comencem amb ell.
Bé, perquè no desaprofito oportunitat per reivindicar el legat de l'Ovidi, la seva obra, la seva actitud davant la vida, el seu exemple, el seu compromís i sa seva actualitat, és a dir, sa seva tasca vital i artística. I clar, una cançó cantada per l'Ovidi, però que a més és un poema d'en Vicenç Andrés Estellers,
Amb música i guitarra d'en Tot i Soler, doncs ja... Ho té tot. Ho té tot. És impossible no començar amb una cançó d'aquest tipus. Està bé, està bé. Quan convidàvem els nostres xelenites, els hi solen demanar com va començar el seu interès per l'activitat que per aventura és la més característica d'ells, no?
Clar, a vegades quan deim un pintor, un escriptor, un científic té una certa vocació, però no sé de jove en Rafael Borràs si tenia vocació d'activista o de sindicalista.
Això va néixer molt prest o va ser un producte d'una formació més tardana? No, això va ser un poc altres de circunstàncies, no? Circunstàncies de sa vida, que te duen per uns camins, no? Jo vaig començar així molt actiu en el sindicat, en el sindicalisme, amb un compromís de dos anys i mig, no? No arribava i va ser quasi 30 anys. Aleshores, bé, jo vaig deixar el sindicat per diferents raons, vaig passar...
de participar en el conflicte sindical, en el conflicte que hi ha en el món del treball, que hi ha en el mercat del treball, a tenir el privilegi de poder analitzar-les o analitzar aquestes dinàmiques des de de fora, no? Des de la Fundació Gadeso va ser un plaer i...
veure, no?, és a dir, allò de ja no participar en el conflicte d'esconveni col·lectiu, o de no participar en l'expedient de regulació d'ocupació, jo què sé, no?, de Perles Majòrica, per exemple, o en fi, no?, d'aquestes coses. I allò d'activista, bueno, jo vaig participar, va ser...
Ja ha passat el sindicalisme a l'anàlisi dels conflictes, però després és dir, els 15M, participar a les assemblees, a les acampades de la plaça d'Espanya de Palma, concretament, després aquells anys de l'assemblea de docent, un poc que tens dir el meu activisme, la CUP fundacional la té un president de les Illes Balears, que és
va anomenar, no sé si encara, se deu dir el mateix, d'un nombre el mateix, que és el senyor Boussat, aquella legislatura d'hiperactivitat, i clar, i quan el món està com està, diuen guerres aquí, guerres allà, un genocidi televisat, una pobresa
i una distribució de sarrendes molt desigual, qualcú ha de dir que aquí hi ha gent que cobra una expansió de misèria i aquí hi ha de dir que la pobresa laboral ja és una realitat que fa uns anys era una cosa yanqui, era una cosa dels Estats Units, que fent feina no poguessis arribar a fi de mes. I aquest és un poc que t'has dit...
És la motivació. Ara estic jubilat i fa més feina que mai. M'ha donat la impressió. Però això està bé. En coneixem més d'una que també està ben actiu.
En Joan Roca tenia una pregunta. Sí, et volia demanar, per un sindicalista, per sindicats, combatre un empresari amb pocs escrúpols, o un patronal, o un govern, pot ser difícil o pot ser fàcil, però ha de ser molt més difícil combatre, no ho sé, un font d'inversió, esmercat, o un algoritme. I tant! I tant!
Mira, jo crec que la meva experiència... Jo vaig començar a dir grans empresaris...
Ho he de dir així com ho sent, no? Jo crec que en Demetrio Penya, per exemple, va ser una persona que sent un empresari i sent un representant d'una patronal... Era de Pime, de Pimeco, de la petita i mitjana empresa i tal. Però bé, més enllà d'això, va ser que va aquest salar es parqui, no? Parc sí, no? Per dir-ho d'alguna manera. No sé què de l'Estatut d'Autonomia...
Jo he conegut hotelers, com ara no me sortirà el nom, que han estat gent molt sensible en la realitat. Estic pensant, no sé, de memòria, en Fortes de Reis o no tant. Sí, en Fortes de Reis sí, també, però estava pensant en aquell que tenia una fundació que era inquero i que tenia, ara no me surt el nom, disculpau.
Però, i efectivament, és a dir, hi ha una brega, una disputa d'interessos, no?, una disputa d'interessos, però el que sempre s'ha celebrat, o jo sempre he celebrat, han estat les possibilitats, des de posicions distintes, des de posicions enfrontades, arribar a acords amb la meva activitat, és a dir, sindical, no?, i bé, i d'aconseguir coses que han...
que han estat molt importants i que crec que històricament no es valora el suficient, que ara no me'n recordaré, tampoc has dit la data concreta, que va ser un conveni col·lectiu després d'una crisi turística perquè era quan es va començar a anotar
els efectes de serrateades de la senyora Thatcher i de Gran Bretanya va crear una novinguda, un ressentiment molt fort, una crisi molt forta del mercat britànic. En aquells anys, el mercat britànic a Mallorca, estic parlant de Mallorca, no de Menorca i d'Evissa, era el més important que fins i tot ara és alemany, des de fa algunes dècades fins i tot.
Bé, en aquell conveni se va aconseguir, entre altres coses, que els famosos fitxos discontinus tinguessin una garantia mínima d'ocupació. Això el que va provocar és que molta de gent fitxa discontinu, amb aquell mínim d'ocupació per l'any siguem, venguessin o no venguessin els turistes, venguessin més o venguessin manco, hi hagués crisis en els mercats emissors o no, què és el que va aconseguir? Per bé o per malament, però va aconseguir assentar
assentar molta de població nouvinguda a Balears i integrar-se on integrar-se, no ho sé. Lo que sí jo sé és que d'aquelles persones que, com que no estaven segurs, anaven i venien del seu poble, a la península, els seus fills que varen néixer aquí, van anar a s'escola i van anar a s'escola que començava en català. Aleshores vull dir que...
jo celebraria això. Ara el món actual, efectivament, tu has parlat de l'agorisme, si parlàvem de la dita intel·ligència artificial, és dir que apareix un oxymoron en si mateix, no? Però bé, és molt més difícil. Perquè a més, com diu en Joan, és difícil posar-li cara, no sé, Airbnb, no sé, deu tenir cara, deu tenir els seus...
Capitòs, però jo ara mateix, si em diguessis, posar encara, no sé, en els hotelers, en el Barceló, en el carrer, tal, però en els fons d'inversió, com has dit tu. Quan negocies amb ells. Deu ser complicat.
Bueno, senzillament és dir, no negocies, negocies en les seves empreses. Suposa que jo ja fa... Jo vaig deixar el sindicament l'any 2010, ja ha plogut un poc, ja fa 15 anys i les coses han canviat molt. Suposes dir que el que es negocia és amb els seus intermediaris. Jo record particularment, no de Mallorca, però sí de Menorca, però no suficientament conegut, no? Per exemple,
les primeres crisis del cacerío famós, abans que fossin els Ruïn Mateus, com va acabar, com el Rosari de l'Aurora, com tot el que han tocat aquests senyors, i alguna senyora, per cert, doncs sí, se negociava amb un senyor que va a aterrar aquí, o fins i tot amb el famós expedient, i dic el famós expedient perquè jo estava a la federació
d'hostaleria, turisme i comerç, i per això a la part de botigues de Majoricà, també la va provocar un fo d'inversions, és a dir, que la propiedat autòctona va vendre, per lo que fos, no?, van entrar aquells senyors, és a dir, que no els hi posàvem cara i ui, parlàvem i negociàvem i morbereàvem amb una boigat de Madrid.
Que tampoc no devia conèixer gaire els intríngulis de Macorica. Sabia el que li necessitava. Coneixies Palesa Tener, de Palma, de Mallorca. De Mallorca. I poca cosa més per mi. No sé si viven com mai de turisme que el senyor per aquesta terra.
En Rafael Borràs em dic que escriu regularment en premsa, en premsa escrita i li llegim els seus articles. Fa un mesó es va publicar primer de maig per encarar-se amb el poder. I comentaves que el capitalisme actual ja és un capitalisme de despossessió, extractivista o caníbal. Què vol dir un capitalisme caníbal?
Bé, això és una denominació de determinada literatura molt estadounidenca. Sí.
però sobretot té a veure amb una literatura i amb una pràctica molt llatinoamericana, que és el que els denominen, tot el moviment indigenista, per una part, de les comunitats i tal, de les zones de perill, de les zones d'exclusió, de les zones... Què volen dir? D'aquell capitalisme...
que ja no has de treure una certa plusvalua damunt la força del treball i tenir beneficis i, en fi, invertir o no invertir, sinó que ja es caníbal en la possibilitat que les persones subalternes o les persones subalternes tinguin una vida digna però sobretot que en el mateix temps es caníbal amb el planeta.
Hi ha les grans extraccions de recursos naturals, etcètera, i això són de l'opinió que les Illes Balears, i concretament des de Mallorca, fa algun temps que s'ha convertit en una zona de perill com aquestes llatinoamericanes, que totes tenen la mateixa evolució. Comencen amb una gran acceptació popular...
comencen amb una part de raó, que és per treure del subdesenvolupament les societats, que comencen en el principi, se van desenvolupant, repartint miques, miques, miques, miques, fins que en el final se converteixen en un gran problema, com s'està sucedint en alguns indrets de Llatinoamèrica, que són els que estan més estudiats,
A Àsia n'hi ha molt, segons quines zones asiàtiques n'hi ha molt, i el que mos ha passat aquí, tothom...
van o en beneï, per dir-ho d'alguna manera, l'arribada d'esmanada d'Estorilme i en el final, mira, hi ha ara aquestes reclamacions i hem de treure pancartes no de benvinguts es dir turistes, sinó de sors residents, perquè patim el que patim i sobretot ho pateix la terra.
clar tu parles en aquest article arrel del primer de maig i clar dels sindicats diguem clàssics, el paper dels sindicats clàssics en el món actual que per una banda està clar que són sindicats que avui en dia estan molt lligats a moltes lluites també la lluita feminista, la lluita ecologista, la dels drets civils i fins a quin punt això no fa vegades que
per a alguns treballadors, la defensa dels seus interessos, els interessos dels treballadors, a vegades ells ho veuen com que està diluït amb un moviment molt més ample, que és imprescindible en aquest món actual, perquè està tot lligat, però hi pot haver a vegades gent que digui, uf, aquests sindicats clàssics no són ja el que eren.
A veure, jo crec que hi pot haver una part del que tu comentes, però crec que hi ha un altre element més important i més interessant que jo he escrit algunes coses i record a la contracimera del turisme que se va fer l'any 23, em parlava de la meva participació, de la meva ponència, per dir-ho d'alguna manera, que vaig presentar les jornades de debat. I és la següent.
Les Illes Balees, en el sector troncal del capitalisme i llenç, que és el sector turístic. Ara fa mesos van desistir-vos i se va concloure la negociació d'un conveni col·lectiu que se menaçava que hi havia de ser... Bé, fa anys i panys que no hi ha ni una hora de vaga en el sector turístic. Ni una hora.
Si la memòria no me falla, ja ha d'avançar en les darreres incorporacions, d'avançar tres generacions, que se diu apiat, tres generacions d'homes i dones que s'han incorporat en els hotels, que s'han incorporat a les tasques dels hotels, sigui de la recepció, de cambrer, de cambrer, de cambrer, de cambrer, de pisos, de tal...
que la seva regulació laboral, el seu salari, les seves condicions de feina, etc., han vengut per una negociació, però que no se senten protagonistes de la conquesta. I això és part dels mals de la turistificació, que tant se n'ha parlat aquest darrers dos estits, és bastant comú. Curiosament, en el món occidental...
a on hi ha més vagues, a on hi ha més, sí, més vagues, més hores perdudes, entre comates, de vagues. Quin país, diries, a Occident? No ho sé, però pensaria més en el sector industrial. No, no, no, en els hotels. Ah, en els hotels, perdona. En els hotels, en els hotels. I als Estats Units. Estats Units. Mira tu, però bo. I allà sí. Totes les diferències sindicals, culturals, etcètera, etcètera, etcètera. Per què?
Perquè, excepte Las Vegas i determinades zones de San Francisco i tal, no se pot considerar pròpiament dit unes societats turistificades, on el turisme no només és monocultiu productiu, sinó que és quasi monocultiu cultural, que tot està guiat en això, no?
i està lligat amb el capital turístic, no amb el turisme en genèric i tal. Per exemple, és dir, aquí a les Illes Balears i a tants altres d'Indre d'Europa, en els sectors a bon manco, economia social o solidària, allà...
és en el sector hoteler, o en el sector turístic. Si se m'apura, és a dir, que jo tingui controlada Mallorca, hi ha un restaurant, hi ha cap hotel que pertanyi a l'economia social. Això a Llatinoamèrica és una altra història, això ho estudia molt al Basut. Bé, jo crec que aquest és el problema del sindicalisme d'avui en dia.
I estic segur que no és per mala voluntat o no és que hi hagi tant, sinó que les diferents, les dificultats són terribles, segurament, probablement, per les precariedats, el que dèiem els de l'exercit de reserva, que eren els aturats. Bé, ja també hi va, després de la Segona Guerra Mundial, bastant de teòrics i bastant d'economistes que consideraven bé, bé, el de la plena ocupació està molt bé,
Però això vol dir que els empresaris guanyen molt de dolmens, no només els bopes treballadors i les treballadores que tenen feina i aquests ascensors socials poden anar cap amunt un poquet o tal, sinó perquè guanyen molt de dolmens. Avui en dia ni això.
És que el tema és que quan se parlava habitualment d'aquesta lluita de classes, on pensa avui en dia, el tema de l'atur, per exemple, hi ha aturats, evidentment, també és veritat que hi ha un subsidi, però hi ha aturats, però la problemàtica ara és que molta gent assalariada és pobra. És molt més pobra que en altres èpoques.
A veure, durant molts anys, a Europa occidental, a veure l'Europa del mur de Berlí cap aquí, per dir-ho d'alguna manera, fins a Espireu, és clar.
Estava absolutament... És a dir, l'estat del benestar, la societat democràtica es tenien un principi, que és que la inclusió, les classes subalternes, que tenir una ocupació, fos en el sector privat, fos en el sector públic, fos en el sector semi... pensionista, per dir-ho d'alguna manera, era una garantia, era una garantia quasi segura
d'integració social. I de certs... i de certs... de cert ascensor social. Pets seus fills podrien esperar un futur pitjor, un futur millor, volia dir. Sempre s'havia identificat. Bé, això en els darrers anys. Després, no? Després del 77, l'estat espanyol, doncs, ha passat el mateix, etcètera. Fins i tot...
En els principis de la Unió Europea com a Unió Europea, el famós llibre blanc de l'ocupació del senyor Delors, el que plantejava era això, precisament, tenir com a garantia d'ocupació, identificar, ho dic a la inversa, identificar la pobresa com a
Problemes de desestructuració familiar o personal, lligats amb alcoholisme, amb drogadició en moments més durs de determinades tendències de consum de droga, però sobretot de la manca de feina.
Ara ja ho podem dir, la majoria de la gent que fa cones que puxins són gent que té feina. La majoria d'usuaris de Zaqueo són gent que fa feina, siguin mallorquins, siguin novinguts, de l'Àfrica o de Sud-amèrica, m'és igual, però fan feina.
Cada vegada que parles president de Manyarques sense fames, dones les mateixes dades. Observem les memòries d'aquests darrers quatre o cinc anys de Càritas, diven el mateix. A la parròquia jo, com que només vaig
a sa iglesi, a sa parloquia de sa incarnació, de vora que beva, no?, a veure sa gent de Caritas, no?, i col que funedat de tant en tant, perquè no queda més remei, i aquesta és sa realitat, aquesta és sa realitat actual. És que tu has dit...
Clar, ja estic d'acord amb tu, dels mur de Berlín, els Pirineus, l'Europa Occidental. Sí, aquells moments... Per segona guerra... Aquests estats de benestar dels anys 50, 60, 70, 80, fins tot si vols, en aquells moments el capital tenia por.
Por no en els missils soviètics, la idea de comunisme, perquè en els fons els missils soviètics no feien por. Aquella, el que no es deien d'aquella... No, la por era la idea de comunisme. Llavors, quan desapareix la idea de comunisme, llavors el capitalisme va a llaure. Tenir por és poder. Mira, jo sempre poso el mateix exemple...