Cent anys obrint portes.
Bon vespre, amigues i amics, benvinguts tots a El Crepuscle, en Cent Estals, vos parla en Tomeu Arell. Aquest és el programa del dijous, dia 4 de desembre, ja duim 2.147 programes, 2.147 crepuscles, en aquesta casa, a Ona Mediterrània.
I avui hem començat amb aquesta frase, cent anys obrint portes, perquè vull comptar amb en Maria Felicidad Martínez Morán. Bon vespre, benvinguda.
i perquè ell avui ens parlarà d'aquest centenari, de les oblates, de les religioses oblates aquí a Mallorca, i també de tota la feina, de tota la tasca que fan, i ara en parlarem. Avui en dic dijous, dia de dijous, i això vol dir que també tindrem uns cometes que avui...
No sé qui toca... Ah, sí, sí, no, no, és broma, és broma, me toca... No mos ho sé si... Que a vegades feim broma perquè tenim una secció que va canviant, va rotant, i en certa ocasió n'hi va haver un que se li va oblidar, però no, no, me toques jo. Però ho arreglarem bé. Sí, avui a Bielvic, tu què tal? Bon vespre. Bon vespre. Què t'assemblava una Clàudia Cardinale?
El Celcia, perquè ja ha desaparegut fa... Me queda lluny. Te queda lluny. Clar, és que tu ets un jovenat. Clar, jo té gent de Sofia Loren, Claudia Gardinale... No, és a dir, record, per exemple, ses meves germanes grans, si parlar d'ella a mi ja me va quedar lluny. I d'avui jo parlaré d'algunes anècdotes i, com sempre, posant músiques relacionades amb pel·lícules, que això mos agrada. Ah, val. És a dir, la de cine.
Sí, va de cine, aquesta cosa va de cine. I el que fas tu? Sí, les pel·lícules no, no, no, ho faré jo, ho faré jo. I na Maria Antic, bon vespre. Bon vespre. Tu també no te sona molt, t'acau en fora, t'acau en fora. Sí, sí, no, no... Ja me'n sona... A més, no era massa seguidora, no.
és aquest cine italià que llavors també els donaves l'oportunitat de fer pel·lícules de Hollywood també si m'ho fas preguntes no crec que sàpiga contestar vos faré un examen però això serà la segona part del programa un programa que com sempre produeix Maria Moreno i que tècnicament controla Maria Oliver
La nostra convidada d'avui va néixer Castrillo de les Piedres, a Lleó. Ella és religiosa, oblata, de la comunitat de Palma. És oblata des del 1982. Ha estat a les comunitats de Múrcia i de Barcelona, on es diplomà en treball social el 1986. A l'hora que tenien joves acollides a casa seva, començaren a acostar-se allà a Barcelona, al barri del Raval.
a mitjan de 1988, arribar aquí a Mallorca per iniciar la implantació de la comunitat en el denominat barri Xinàs de Palma, juntament amb tres companyes més. Actualment, a més de la seva responsabilitat en el projecte Oblates Casal Petit de Palma, desenvolupa altres responsabilitats de la congregació a nivell provincial, com a consellera i com a cònoma,
I a la nostra convidada d'avui li agrada començar amb aquesta cançó de Luz Casal.
Miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos para encontrar la niña que fui y algo de todo lo que perdí. Miro hacia atrás y busco entre mis recuerdos
Fins demà!
Maria Felicidad Martínez Morán, benvinguda de nou, bon vespre. Gràcies, ben... Hem començat amb aquesta música de Luz Casal, Entre mis recuerdos, per quin motiu començàvem amb aquesta cançó?
L'altre dia, quan em deien de qualsevol cançó, em va venir aquesta, que em va recordar quan jo vaig arribar aquí a Mallorca, al principi, a vegades dins del...
del nostre caminar per el barri chinès d'aquí de Palma, Ara Can Bí. Entonces era un barrio que era como un gueto aquí en Palma, que poca gente transitaba por él. Y bueno, entre tantas personas que me tocó acompañar,
Sobre todo en esos momentos había mujeres que estaban en situación de prostitución y estaban muy vinculadas con problemas de drogas. En ese momento también en Mallorca había nacido Proyecto Hombre.
y nosotras comenzamos en ese caminar por las calles y ver a las mujeres pasar esa situación y estar en esa situación de dependencia, comenzamos a acompañar a varias, a Proyecto Hombre. Eso pasaba porque ellas vivían en casa, estaban con nosotras, y muy de una en una, porque la casa era pequeña, o sea, es un piso de 100 metros cuadrados,
y cuando estaba una no podía estar otra porque la atención que se requería era muy intensa. Y esta canción me recuerda pues una de ellas, que una vez que yo la acompañaba a Proyecto Hombre, porque tenías que ir allá, estar todo el día con ella, contar cómo iba el proceso, o sea, pegarte.
continuamente para que no estuviera sola y pasaba situaciones malas y escuchamos en el coche esta canción y recuerdo que a las dos nos hizo pensar y nos hizo conversar como pues hay que cuando estamos mal siempre se puede soñar y siempre se pueden recordar situaciones que han sido mejores y que nos pueden empujar
Hacia adelante. Hacia adelante. Solen començar l'entrevista al nostre Celanitas demanant com va néixer la seva vocació de pintor, de mestre, de metgessa o de psicòloga. En el cas d'una religiosa, jo crec que és una pregunta obligada, perquè jo a vegades dic no sé si existeix una vocació de pintor o una vocació de psicòloga.
Però una vocació religiosa, de monja, sí que és. La paraula vocació aquí té molta... Com va néixer això? Jo diria que tampoc va ser una situació molt espectacular, sinó que jo provengo d'una família molt humilde, som nueve hermanos,
y mis padres creyentes de siempre y una educación muy en esa línea de creyentes, pero con mucha naturalidad, sin grandes formalismos y sin grandes prácticas, sino muy metida la creencia con la vida, aplastada a la vida y a la tierra. Ellos eran agricultores, ¿no?
Y en ese proceso, pues bueno, se cruzó por diversas circunstancias. También tenía una tía que era religiosa oblata y se cruzó esa posibilidad de decir ¿y por qué no? ¿Por qué no me planteo? Y me fui a estudiar a un colegio que estaban las oblatas
I de ahí, pues bueno, fue creciendo mi vinculación, mi experiencia creyente, madurando, y llegó un momento que conocí más de cerca qué era lo que las oblatas, o para lo que estaban las oblatas en la vida. Jo aquí tenia preparada una pregunta, no sé si és la paraula correcta, però quin seria el querisme de les oblatas? Què les diferencia, les oblatas, de les altres religioses, d'altres congregacions?
Nuestra congregació, la fundadora Madre Antonia de Oviedo y el Padre Serra, que era un benedictino catalán de Mataró, por circunstancias el Padre Serra se va a trobar confesando en un hospital de San Juan de Dios de Madrid. Y le tocó confesar muchas veces a mujeres que estaban allí ingresadas con situación de enfermedades venéreas por el ejercicio de prostitución.
Conocí a Antonia y de ahí vinieron sus conversaciones de decir, me encuentro muchas veces con ellas, me dicen cosas, pero les faltan también situaciones, que no tienen dónde ir, que una vez curadas tienen que volver a la calle, etc. Entonces, el nacimiento de nuestra congregación, que primero, antes de ser congregación, unos ocho o diez años, fue simplemente...
un centro de acogida para mujeres que habían ejercido prostitución y que se planteaban otra situación, después la madre Antonia descubre que la manera de hacerlo mejor es siendo religiosa, también por las circunstancias del siglo XIX, pero sí que determina nuestro carisma, que es esto, la atención a las mujeres y el acompañamiento a las mujeres en situación de prostitución.
Hoy más situado ya en nuestro siglo, además de prostitución, también son víctimas de trata y de tantas situaciones de esclavitud. Y ese es el carisma muy determinante. No somos una congregación que esté abierta a diferentes ámbitos marginales, sino a este concreto muy en femenino.
Tenim aquí un llibre de Pere Fullana, potser bé, d'aquesta història, Cien anys abrient dos portes, Oblates, 1924-2024, a Mallorca. Què ens trobarem en aquest llibre en quant a com va ser l'origen a la vileta, el primer centre que tenen, i com ha canviat aquella Mallorca de fa cent anys que tenien aquesta necessitat,
en aquesta Mallorca actual. Com ha canviat l'illa, em refereix que en relació a les oblates. Bé, en aquell moment quan van venir a Mallorca, en principi el que feia la nostra congregació i altres també en aquest moment històric eren centres, asilos, se decían, para recogida de mujeres en situaciones...
Vale, podrían ser prostitución, pero entonces incluso estaba denominado con una palabra muy rara que se decía que era como los asilos de las arrepentidas. Arrepentidas. Arrepentidas. Pero con aquellas connotaciones entonces muy asociadas al pecado y desde ahí el cambio, etcétera, etcétera.
Pues esa era la situación de entonces, del siglo XIX. Posteriormente, bueno, también hubo colegio en la bileta, hubo diversas situaciones, vinculaciones de trabajo siempre con, a veces con niñas, que no eran tanto que estaban en estas situaciones, sino que sus entornos familiares podrían estar tocados por estas situaciones.
El hoy ha venido evolucionando siempre para nosotras. El cambio se produce desde el acercamiento a la realidad y a esa realidad concreta de la mujer. Por ejemplo, a nosotras ya cuando...
Llegamos en el año 88 y ya no nos situamos en la bileta, sino en el casco antiguo y estás tocando cada día. Esa realidad te hace ver que el modo de intervenir en esa realidad es distinta. Y eso es lo que nosotras hicimos. Vinimos ahí al barrio a ser compañeras de barrio de ellas. Y nuestra casa era el único lugar que teníamos de atención. No teníamos ningún centro de atención. Era la calle y la casa.
Íbamos y ellas venían a casa. Esa era nuestra intervención y siempre lo que nos marca un poco es eso. La escucha y desde la escucha puedes ir percibiendo qué necesidades, qué posibilidades, qué nos están diciendo que necesitan.
Perquè és una congregació religiosa, és una congregació catòlica, però l'enfocament d'aquest tema segurament ha canviat. Aquell enfocament de fa cent anys d'arrepentides ara és una altra cosa. No té res a veure. Se cerca, suposa, un apropament en aquestes persones bastant distint. Justícia, drets humans, això també és molt evangélic total, no?
no molt, és evangèlic, va en la línia de l'evangelio clar, perquè supos que també des que han arribat l'any 88 ara també ha canviat la prostitució d'un tipus de prostitució que potser era més de carrer i nosaltres quan vam arribar majoritàriament era de carrer eren dones majoritàriament espanyoles no necessàriament mallorquines moltes espanyoles i avui té una altra cara totalment distinta
Perquè se trata de dones avui en dia majoritàriament estrangeres. Estrangeres, molt joves. I n'hi ha que potser exerceixen aquesta prostitució a locals que no estan en el carrer. Sí, amb clubs, amb pisos, en situació inclús avui se diu deslocalitzada.
que avui estan aquí, demà estan en un altre lloc. I amb una espècie, a vegades podríem dir, anava a dir esclavitud, no ho sé, però sí que estan en mans d'unes xarxes de delinqüents que els hi retiren el passaport, si duen passaport els hi manen.
els lleven fins que no compleixen certs requisits. Imaginem que aquest viure, com deuen viure moltes d'aquestes dones, atemorides, amb por, tot aquest engranatge, diguem, delictiu, això deu fer complicat aconseguir que aquestes dones surtin d'aquest truí.
Sí, sobre tot perquè avui aquestes dones és perquè estan sempre en una situació d'irregularitat i legalitat. Això és el primer que les impide poder, diguem, fer alguna cosa que elles busquen, que és tenir una situació de que tenen un treball...
que puedan acceder a mejorar sus estudios, etc. Es que la irregularidad es lo que les impide eso. Ellas quieren, pero su situación de irregularidad les impide. Hace años igual eran otras situaciones. Era una situación a veces de mucha pobreza, de mucha marginalidad, de adicción a alcohol, a drogas. Hoy es un poco mucho más complicado. Pero ellas tienen mucha...
Mucha resistencia y realmente van haciendo, ¿eh? A poco que tienen un resquicio, si pueden realmente... Y también es verdad que actualmente existen por parte de la sociedad, de la administración pública, pues mucho más apoyo para poder ofrecerles a ellas alternativas, ¿no? María Antig, te...
Jo m'imagino que faig feina en dones molt vulnerables, no? Perquè...
jo descono molt aquesta però aquesta prostitució que se diu d'alt nivell que guanyen molt de dobbers i de l'utza també treballeu o estem parlant de dues prostitucions totalment diferents
Yo tampoco me atrevo mucho porque no estoy muy en el día a día, no soy la persona que más escucho porque no estoy en el trabajo diario de escucha actualmente. Pero pienso que a veces hay mujeres que han pasado por esas situaciones un poco de lo que las personas piensan que han ganado mucho dinero, pero después se pueden ver en otras situaciones en las que están muy atrapadas y muy...
y muy deficitarias económicamente, pero según qué situaciones no están lejos unas de otras, lo que pasa a nivel personal y como mujeres, y lo que les hace daño y les condiciona mucho para bastante tiempo de su vida.
El daño da igual, porque yo me recuerdo cuando entonces empezábamos, muchas de ellas que acompañamos a... Yo acompañé a muchas en sus días últimos, finales. A lo mejor te decían, por mi vida ha pasado mucho dinero, pero mírala cómo estoy ahora. Llegábamos que morían y en el momento de ir a su entierro solamente estábamos nosotras cuatro, la comunidad, no estaba nadie. Y tenían hijos y tenían familia.
Entonces, hay según qué situaciones que el dinero... Bueno, Messi pasa. Sí, puede que... Ahora les puede ayudar con situaciones muy deficitarias que tienen en sus países de origen, pero no dejan de pasarlo francamente mal aquí. Ya os digo, yo no conozco mucho así el detalle. El injusto no me sea diferente.
Bona nit.
Es un monstruo grande y quizá fuerte, roba la pobre inocencia.
Això és el Crepuscle en Cent Estals. Avui parlàvem amb Maria Felicidad Martínez Morán de la Comunitat d'Oblates de Palma, de Mallorca. I estem escoltant Mercedes Sosa, Solo le pido adiós. Per què? Perquè ara escoltam aquesta música mitjana entrevista.
Bueno, porque también es un clamor de esa necesidad de que siempre tenemos que estar atentas y estar despiertas y no quedarnos indiferentes ante tantas situaciones. Porque a veces incluso cuando estamos en estos ámbitos de acompañamiento a estas personas también te puedes llegar a acostumbrar y hacerte insensible.
La indiferencia no es buena. Hay que pedir siempre que tengamos algo que nos hace despertar, que nos hace decir esto se puede cambiar, se puede intentar.
Estava pensant en aquesta qüestió de no ser indiferentes, no? I a vegades pot haver ciutadans que diguin, sí, no som indiferents en el sofriment, en el patiment d'aquestes dones, però ja hi ha serveis socials que es deuen ocupar d'elles, no? I hi ha hagut algunes gent, alguns ciutadans que es deuen dir, i per què? Hi ha d'haver unes religioses que s'ocupin, si s'ho suposa que entre els impots que jo pac, hi ha hagut...
una quota que va a serveis socials fins a quin punt els serveis socials ara estic pensant Ajuntament de Palma o no sé si el Consell de Mallorca té algunes competències fins a quin punt la situació d'aquestes dones pot ser d'alguna forma tractada des del punt de vista públic oficial i fins a quin punt és necessari que hi hagi una iniciativa com aquesta
Actualmente sí que es verdad que no estamos haciéndolo solas. Cuando yo hablaba del año 88, entonces sí que no teníamos ningún soporte y todo lo que ofrecíamos y dábamos era gratuitamente y salía de nosotras.
En este momento, las administraciones públicas ya han hecho ese reconocimiento, que es un ámbito que ellos, dentro de sus servicios sociales, tienen que atender. Y eso lo hacen a través de las instituciones. En este caso, nosotras somos una institución más.
Están Médicos del Mundo, está Cruz Roja más directamente como tres entidades que estamos más directamente trabajando en este ámbito. Y desde ahí recibimos mucho apoyo prácticamente de la Administración para poder desarrollar todos nuestros programas sociales de la comunidad autónoma,
que tenemos, por ejemplo, compartimos tres viviendas que tenemos de acogida para mujeres en situación de trata. La comunidad subvenciona esas viviendas y otros programas, ¿no? Desde la Consellería de Afers Sociales, el Ayuntamiento de Palma, igualmente también a las tres entidades les ofreció un soporte para poder hacer todo un programa de apoyo, de acompañamiento, de formación
a estas mujeres y el consell está ahora también intentando reforzar a las tres instituciones también para hacer nuestra llegada más allá de a veces la ciudad porque estamos llegando también a intentando llegar a según qué a pueblos y demás o sea el apoyo institucional y el reconocimiento las administraciones públicas de que ese ámbito lo tienen que atender
ja fa temps que ho tenen, també gràcies a que estem ahí, les entitats pressionant que s'ha de atendre això. Clar, perquè a més parlava de pisos, d'habitatges, i ara he pensat, no sé si en un moment d'on crec que ho ha dit, en aquests pisos i habitatges hi ha aquestes dones,
Hi ha fills seus? Hi ha nens que també provenen d'aquestes... Els pisos que nosaltres tenim d'acollida és per donar sols, perquè... Però hi doba tot unes històries... En fi és més complicat, però també el govern té altres pisos on les dones poden anar als seus fills.
A vegades es dones que estan en situació perquè quan es institució mos posama a di, quin és el perfil? A vegades sempre ni ha que se quedan de fora. Y hay que andar molt alerta. Però nosaltres, les viviendes que tenim són per a mujeres soles. Perquè entendem que...
Con niños sería muy delicado compartir pisos y en esas situaciones también que llegan a veces tan difíciles.
Clar, perquè és això, m'imagino que d'on havia vist històries tremendes, no? Sí, sí. Quan té infants, no sé, penses a situacions complicadíssimes. I a més han dit que la majoria ara són dones immigrants. Com arriben aquí? Perquè... Quan dic com arriben, vull dir, hi ha qualcú que els crida perquè venguin a...
a prostituir-se, hi ha qualcú que els engana i els diu que els donaran un contracte de feina i llavors resulta que no. Com és, dins d'aquest perfil que estem intentant conèixer, quin seria el majoritari?
Jo no sé tant el detall, el que sí sé és que el engany forma part de la seva llegada, però també la búsqueda per sortir de situacions de pobresa en els seus llocs d'origen que els fa venir en búsqueda de... Bàsicament països africans...
No, en este momento mayoritariamente son latinoamericanas. Estamos hablando en este momento de un porcentaje muy alto de mujeres de Colombia. También hay africanas. Hace igual ocho o diez años que mayoritariamente eran africanas. Ahora no. Ahora son mayoritariamente latinoamericanas.
Jo m'agradaria demanar-li, fa quasi 40 anys, quan vostè va arribar al barri xines, com van ser acollides? Perquè supos que jo tenc una imatge...
Ja en posterior, en aquests 40 anys, no, però aquell barri s'hi tancat i que de repente apareguessin aquestes dones que volguessin ajudar. Jo suposo que això per les dones que s'estan prostituint, diguem-ne, però que fan aquestes...
No, les llamaba mucho la atención. Yo, por ejemplo, tenía 27 años. Entonces me encontraba con mujeres que igual tenían 50, 60, 70 años.
Las jóvenes podrían estar en mi misma edad y era una extrañeza muy grande. Primero porque su imagen de monja no era la que encontraban. Tenían una imagen de monjas que teníamos que ir con hábito y nosotras no teníamos nada que ver con eso.
Íbamos normal, yo ya vestía casi siempre de pantalón vaquero y tal, y eso les descolocaba un poco.
Pero no fue ninguna dificultad. Lo único que vivíamos era aquella sensación de que no sabíamos quién cuidaba a quién. Porque yo a veces cuando iba por el barrio, como aquí, incluso en Mallorca, entonces a las 6 de la tarde si se hacía de noche...
Ya no había nadie en la calle, yo no tenía miedo, yo no he sido nunca miedosa, pero ellas mismas cogían y decían, no, venga, Feli, que yo te acompaño hasta tu casa. Digo, que no, que no hace falta, que está aquí al lado, mujer, que yo no tengo miedo. Que no, que no, que aquí hay muchas cosas. Y los hombres todos ven lo mismo, decían, según qué cosas decían. Era esa sensación de que ellas tenían, decían...
Si habéis venido para atendernos, también os tenemos que cuidar. A veces casi lo expresaban de esa manera, pero les sorprendía mucho. También porque tenían otra imagen, algunas habían estado internas con oblatas y a lo mejor tenían una imagen que no era tan buena como la de cuando tú te pones y caminas por sus calles y estás ahí a su lado.
sino que estás en otro lado cuando estás interna y a lo mejor no estás a gusto o estás que te han forzado de alguna manera a estar en un centro por ser de protección de menores o tribunal, no es lo mismo que cuando ya tienes veintipico de años has pasado esas situaciones, pero recuerdas, ay, estas monjas son distintas a aquellas. O sea, esa situación sí que la comentaba.
I supos que al llarg de tots aquests anys amb menors, menors que ser prostituint, vos heu trobat?
Naltros es que no trabajan directamente en eso. Sí que es vera que es Kenia, usaben Kenia, pero, por ejemplo, las adoratrices, o sea, Fundación Amaranta, llevan más directamente situaciones de menores. Pero ni ha, ¿eh? Lo que pasa es que Naltros no...
Jo estava pensant, fins a quin punt hi ha persones que marquen? És a dir, en tots aquests anys, ara parlàvem d'aquesta cançó de Luz Casal, i pot recordar aquella dona en concret. Després de veure tantes coses que segur que heu vist allà, hi ha...
un record per sa memòria? És a dir, hi ha dones que vos han marcat, que les recordau, que teniu relació després, passen els anys i continueu tenint relació? I tant, sí, sí. N'hi ha bastant, bastant. Perquè has passat situacions molt, molt, molt extremes amb elles. Això te vincula d'alguna manera quasi per sempre. En aquesta dona jo estic, d'alguna manera, tinc relació amb ella i en tant d'altres. Però per això, perquè...
Varen passar situacions tan difícils, o elles varen passar situacions tan dures, que tu estaves allà, o sa comunitat, dia rere dia. Me'n record, jo vaig arribar a Val l'any 88,
El Butantanou va morir una dona después de estar en nuestra casa pues esos siete u ocho meses. Claro, para mí en esos momentos también era casi la primera muerte que yo me toca vivir y estaba yo en la habitación cuando murió.
Entonces era por situaciones también que luego se complicó el tema del SIDA y todo esto. Pues esas situaciones, con otras que a lo mejor no murieron, pero tú estabas allí, o otra hermana, y ellas estaban...
Y oían y sabían cómo vivíamos y comíamos juntas. Eso te vincula. Y eso te hace que ya, si ellas han superado esa situación, hoy son mujeres como lo soy yo. Y ya tenemos una relación simplemente de compañeras de camino y de amigas. No es una relación que está basada en una situación de necesidad. Hoy es una relación que está basada en una amistad.
I entre els actes que heu organitzat per comemorar aquest centenari hi ha aquest llibre d'en Pere Fullana, Cien años abriendo puertas, també una obra de teatre llegit que es titula era Seguerem ortigues amb els talons.
Com va sorgir aquesta iniciativa de fer un teatre, una representació teatral? Va ser perquè a través d'un dels educadors del projecte nostre de Casal Petit va conèixer aquesta obra perquè aquesta companyia de teatre va ser invitada a Algaida, en un període d'alguns actors del Dia de la Dona o alguna cosa així.
Y cuando conoció esta obra le pareció interesante porque es una obra que refleja la situación. Las actrices están reflejando la situación que viven las mujeres. Sobre todo en mujeres en un club de carretera.
Y realmente lo que hicimos cuando se hizo la obra para el centenario es después crear un debate. En ese debate también estaban mujeres...
de las que nosotras atendemos que estaban viendo la obra de teatro. Entonces, ellas mismas decían, es que como que reflejaban muy bien las actrices lo que pueden vivir las mujeres que están pasando esa situación.
Ellas claramente decían, no somos... Hay alguna expresión que decían, no somos cosas o no somos objetos, somos personas, nosotras somos personas. Y luego situaciones de por lo que pasan, qué es lo que la gente cuando están en esas situaciones, cómo las ven, cómo las juzgan, cómo...
Perquè deben ser persones que, després, deben ser molt rebutjades. És a dir, quan una dona fa exercici de prostitució, deixa la prostitució anar a una casa, tenir veïnats, tenen por que les senyalin que estarà prostituta? Encara hi ha aquesta qüestió social...
¿Negativa? ¿O qué viven ellos? Afortunadamente creo que en eso hemos cambiado. Porque somos una sociedad que afortunadamente somos mucho más tolerante. Y es verdad que pueden tener miedo a que si saben eso pueda hacer que directamente tengas unos prejuicios. Pero si no se sabe y te enteras incluso después de un año de haber estado con esa persona o haberla tenido trabajando en tu casa...
Eso quiere decir que esa persona es como yo y como tú. Y muchas cuando las vemos es que somos iguales, son mujeres que nadie sabe que en su vida han tenido que pasar por esas situaciones. Y realmente hoy no existe tanto temor, según qué circunstancias, que no sepan.
O por miedo a que las juzguen de una manera que no son o porque tienen niños y piensan que a lo mejor eso puede dificultar que les permitan atenderlos a sus hijos. Puede haber circunstancias que sí que tienen miedo, pero ha cambiado un poquito la sociedad, afortunadamente.
I quins projectes tenen? Perquè, clar, ara han passat 100 anys, però, si les plates continuen, amb aquest casal petit, supos que amb aquests programes que comentàvem, hi ha alguna cosa en concret que tenen en marxa, o bé, continuar amb aquesta tasca?
Bueno, el proyecto Casal Petit en sí hace como una atención integral a las mujeres y cada una puede llegar o bien a todo o a lo mejor a alguna parte, pero cubre desde una atención social que es...
saber un poco toda la situación y diversas situaciones o recursos a los que puede acceder la mujer. También cubre situaciones formativas y de orientación para favorecer una inserción laboral. Una atención psicológica también la cubre. La atención de alojamiento, como he dicho anteriormente.
Asesoramiento también jurídico. O sea, intentamos acceder a todas las áreas que la situación de ellas puede necesitar refuerzo para que puedan hacer realmente un proceso y sobre todo que puedan empoderarse y ellas decidir.
El importante es que ellas puedan decidir, que lleguen a un sitio que les permita retomarse como personas, que a veces cuando llegan por necesidad o lo que sea, pero luego empiezan a descubrir que se miran un poco a ellas y que pueden hacer algo distinto y lo hacen.
Perquè la perspectiva de dir que la prostitució s'acabarà a un termini breu, mig... Ojalà. Ojalà. Ahí está también socialmente el debate de si hay evolución o no, pero siempre... O sea, ¿cómo se acabará? Yo creo que también hay muchos elementos, entre ellos también la educación, el que no se necesite...
pagar por por sexo sabes y eso también hace falta educar también a las a los a los clientes a los que están usando porque eso es un debat que ahora existe es no aquest debat de ser legalización o no legalización la mayoría pueden estar ahí por circunstancias equis por tal hay
También personas que dicen que lo pueden elegir, que eligen ser. Vale, la mayoría que nos hemos encontrado nosotros en el camino creo que no es una elección, la mayoría, la mayoría. Y esto también lo dicen los estudios, pero también hay que ofrecer...
Educación para que los jóvenes no tengan que pagar por eso. Y no haya... Y tampoco... Y todas esas grandes redes que están esclavizando a tantas para sacar tanto dinero. El problema es ese. Es el dinero que está dando. Y troba tanta gente vulnerable. Y coge situaciones que pasan mucha necesidad. Y hacer este bus de poder a Montaigne.
Clar, perquè fa 40 anys quan varen arribar aquí hi havia la figura aquella d'esproxeneta, diguem, que vivia d'aquelles dones i ara a vegades hi dona un muntatge més gros, molt d'interessos. Escoltàvem ara de fons Maria Almà Bonet i Juan Valderrama cantant Podries, podries per què aquesta cançó?
Hace poco que la descubrí un día que estaba escuchando la radio y pusieron esta canción y lo que me hizo pensar es esto, que como donde nacemos puede a veces también determinarnos bastante lo que nos puede ir pasando.
vida. Y como si realmente cuando nos juzgamos a otras personas que están en una situación, como puede ser esta que hablamos, es porque han nacido en esa situación. Si yo hubiera nacido ahí, también estaría lo mismo. Entonces, depende de dónde, cómo la vida me puede colocar. Y por eso hace falta no ser tan duros con según qué juicios y
i ofrecer la possibilitat que potser et canviïs de lloc. El final d'aquesta conversa arriba amb una pregunta, i és una pregunta que li faim a Sor Feli, i és un consell per viure millor, quin podria ser?
Pues no lo sé. No, yo cuando me lo has dicho he pensado porque también estos días, también a propósito de este tiempo que en la iglesia se habla del Adviento y tal, estos días estaba yo el otro día lo escuchaba y es algo que también si puedo me lo aplico. Esa necesidad de que tienes que tener espacios de silencio y espacios para...
Para ti, para reflexionar, para también tus hobbies, todo eso. Podemos estar muy entregados, muy dedicados en lo que hacemos, pero siempre creo que nos puede ayudar a ser felices y a estar mejor y a vivir mejor el tener nuestros propios espacios personales de silencio. Cada persona lo utilizará para lo que necesite, pero es algo que a mí me reconecta y me ayuda mucho.
Moltes gràcies, Maria Felicitat Martínez, moltes gràcies per haver vengut i fins una altra ocasió. Ara vos deixem amb aquesta música i fem una petita pausa i tornem tot d'una.
¿Qué importa de ti y de la pobreza? Si tú fossis na' a la seva terra, a la tristeza. Podrías ser, podrías, podrías, podrías, para todo yo pensar, podrías, podrías, podrías, para todo yo pensar, podrías, podrías, podrías,
Però te deixo pensar... Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
I els cometes d'avui, si la darrera participació meva en aquesta secció dels cometes la vaig dedicar a Robert Rèfort, en Guay també ha perdut Clàudia Cardinale, que també ens va deixar el 23 de setembre passat. Va morir a Nemurs, Clàudia Cardinale. Una cosa que jo no sabia és que va néixer...
El 1938, de pares sicilians, el protectorat francès de Tunísia. I de fet, ella era fia d'un enginyer italià, però de fet va parlar l'italià amb un mercat accent francès fins a una edat ben adulta. Per tant, Claudia Cardinale, fia d'un...
d'un enginyer italià, però que llavors allà a Tunísia, la seva vida escolar i la seva vida de jove, de joveneta, era bàsicament en francès. Una de les primeres grans pel·lícules en què va participar va ser Rocco i els seus germans, de Luquino Visconti, on va coincidir amb Alain Delon. I llavors, en 1963, es van estrenar tres films seus, tres pel·lícules, el mateix any, 1963, una gran anyada,
Un va ser la Pantera Rosa, de Blake Edwards, amb Peter Sellers i David Niven. Ja començava, per tant, ja començava després d'aquestes primeres pel·lícules...
l'any 63 ja va començar bé, La Pantera Rosa. Amb un altre caire totalment diferent, el segon film va ser Il Gato Pardo, en el qual, novament, va treballar en Visconti i en Valendelon, amb els mateixos. Aquesta cinta, ubicada a la Sicília, d'aquell temps del segle IX, on Tancredi Falconeri li diu al prinses Salina la famosa frase aquella de que el que tot canviï, si volem, que tot continuï com està. Aquella cosa de...
Vinc creure que canvien les coses, però no tant. Vam tenir la Palma d'Or al Festival de Cant i l'Òscar al Millor Vestuari. Per tant, era una dona que estava allà a pel·lícules de nivell i que passaran a la història. La música original era de Nino Rota
I si recordeu la pel·lícula aquesta, ajuda a descriure perfectament aquesta música, la caiguda de l'aristocràcia italiana, de la qual hi ha aquella famosa escena d'un ball que dura moltíssim, tant com 45 minuts, i que dona un poc la clau d'aquest món decadent, d'aquest món aristocràtic de la Sicília que hi tens.
Aquesta escena va ser rodada a un palau, el Palazzo Valguarnera Ganji, a Palerm, a Sicília, i com a cosa curiosa, entre els figurants que hi havia per allà, els extres, hi havia alguns joves de la noblesa siciliana i que participaven allà d'extres. Devien ser els que sabien ballar bé... I els qui devien conèixer bé aquell món aristocràtic.
Bona nit.
Aquesta música de Nino Rota, en aquest cas basada en un vals de Verdi, de Josep Verdi, i que no va tenir, Nino Rota no va tenir Òscar per aquesta banda sonora d'El Cato Pardo, però va ser una pel·lícula que val la pena.
La tercera pel·lícula de l'any 63, perquè dic que la pantera rosa i el gato pardo, i d'aquesta dona, Claudia Cardinale, l'any 63, també...
era una pel·lícula molt coneguda que va ser Vuit i mig, una pel·lícula de Fellini, un gran èxit de Fellini, Fellini Vuit i mig, que va obtenir dos òscars, la millor pel·lícula en parla no anglesa i el millor vestuari. A més, també va ser nominada aquella pel·lícula, Fellini Vuit i mig, millor director, millor guia original i millor direcció artística en blanc i negre.
Pel que fa a Clàudia Cardinale, el 8 i mig va ser el seu primer film en què es va poder sentir la seva veu original. Perquè en els films anteriors... Que me'l vol dir, que en els films anteriors... Sí, fins a Il Gato Pardo. Trobaven que no tenia un italià molt correcte. Molt fluid. Molt fluid, perquè tenia aquest accent francès. I va ser... Il Gato Pardo encara la varen doblar.
i va ser en el 8 i mig on ja se va poder sentir la seva veu perquè ja dic per les seves circumstàncies vitals havia estat així ara jo estic pensant també en aquell temps se doblava molt
per un motiu, que és que la major part de pel·lícules no es podien filmar en so directe, perquè això no era la qualitat que ara avui en dia, aquesta qualitat que ara no existia, i llavors tots els actors es doblaven.
És a dir, totes les actrius, tots els actors acabaven doblant-se sobre el seu moviment de llavis. Cadascú el mateix, no? Això sempre era així, sempre era així, però clar... A ella no. No, i qualsevol més, que si devien trobar que no... O per qüestió d'accent com a ella, o per una altra qüestió... Això era del cinema dels anys 50, 40, 50, 60...
És així fins que ja comença a haver-hi una tecnologia de so més acurada i avui en dia jo crec que no s'entendria, que no sé què fas el so directe dels actors, de ses actrius, però en aquell temps passava això. I de fet, a vegades passava que aquell actor potser estava...
a centenars de quilòmetres quan se feia el muntatge definitiu i per motius d'això de feina aquest no ha pogut venir a doblar i no no doblava i per tant era a vegades una situació era una circumstància d'aquestes possiblement ella l'any 63 va por a fer tres pel·lícules per això perquè m'estic imaginant que tres pel·lícules filmats i després doblats
Pentura no t'adona per tant, i en aquells moments... Se varen estrenant el 63, no sé si qualcuna potser se va fent el 62, però vaja. Sí, el que tu dius, que potser com que hi havia aquesta feina extra de doblar, ella no ho havia de fer, se n'anava una altra. Vuit i mig també tenia banda sonora original de Nino Rota.
I tampoc, tampoc m'haguessin d'un Òscar, perquè vam haver d'esperar a l'estrena de El Padrit 2. Però sí, la música de Nino Rotà per Felini 8,5 era aquesta.
Fins demà!
Músiques que ens sonen, eh? Te diré que aquesta més... Aquesta ja crec que sona molt. Són que sí, que sona molt. I me'n recorda Blanc i Negra, me'n recorda La 2, la segona cadena, hi havia un programa de cinema durant anys que tenia aquesta sintonia. Ara he tingut el flash, ara me'n recordes.
El 1966, Claudia Cardinale va fer un western crepuscular, com aquest programa, conegut com Els Professionals, dirigit per Richard Brooks. El personatge de Maria, que interpretaven a Cardinale, una escena havia de fugir a cavall a través d'un estret congost mentre explotaven unes càrregues col·legades prèviament per un aventurer interpretat per Bart Lancaster. Per tant, havia de córrer, havia d'anar a cavall.
Que se va filmar per Almeria? No ho tinc controlat, podria ser, no ho sé. Quan Brux donava l'ordre per rodar, una jove especialista, que era la que anava a cavall, no era la Cardinale, va rebre una petita esquerda de roca, perquè hi havia una explosió i li va arribar una petita esquerda de roca que impactaven els braços d'aquesta allota i la traslladaren a un hospital.
Aquesta escena s'havia de repetir, havíem de cercar un altre doble, que s'assemblava a Ana Clàudia, i la cardenà li va dir, no, un moment, jo ho puc fer.
I en Brux li va intentar convèncer que no ho fes, li va dir, tu no saps colcar, no has anat mai a cavall, mos ho has dit, podria... Vés alerta perquè pot també tenir el mateix, un impacte, per exemple, de roca a l'animal, en el cavall s'hi podria espantar, tirar-te a terra, això és molt perillós. I ella va insistir, va insistir, va insistir, i després d'una hora de discussió, el director va donar això a ell, i quan arriba el moment, Claudia Cardinale, a manejar aquell cavall,
com una autèntica professional. Per tant, si veus els professionals, aquesta escena, sortir ve a la primera i tot l'equip, encatxalat per Lee Marvin i Bart Lancaster, dedicar una llarga i càlida vocació o vessió a la protagonista.
Ells no devien fer cap d'acena una mica... Exacte, sí, sempre eren els estres. I ella se la va jugar. Protagonista dels professionals, que va tenir tres nominacions als Òscars, millor director, millor guió adaptat i millor fotografia. I en canvi, aquesta música d'en Maurice Jard no va tenir Òscar.
Fins demà!
Claudia Cardinale i Bert Lancaster tornaren a coincidir després del Gato Pardo, però com se duien? Ella deia que en Lancaster era un autèntic emprenyo. Fer feina en Bert Lancaster era esgotador. Si, per exemple, el seu personatge havia d'agafar un senrer, era un actor que s'enrollava més de mitja hora per explicar les motivacions del seu paper per agafar aquell mateix senrer, aquell maleït senrer.
Com que ho feia sempre així, tenies ganes, diu ella, d'aprendre-li el cendrer, tirar-li al seu cap i dir-li, veus, veus, com que no era tan difícil agafar aquest senrer. Clàudia i Bert coincidiren encara en una tercera pel·lícula, Confidències, dirigits de vell nou per Luquino Visconti. Visconti i Lancaster van obtenir el David Donatello d'aquell any a millor director i millor actor estranger. Dint la banda sonora hi havia una música d'Iva Saniqui,
que se diu Des tarda i jo som que perruda. Des tarda i jo que te sento più di così. En tanto porto i segni dentro me
Jo us estic mirant a veure si pot sonar aquesta música, que sí, eh? Sí, sí, sí, ara està... Però te sona en un altre idioma, perquè era una versió d'Iba Zaniqui... I una altra lletra. Clar, una altra lletra, perquè l'original era de Roberto Carlos, a distància. En portugués sonava així.
I vos deixem en Roberto Carlos amb aquesta distància, però sí que ens sona aquesta cançua, que sí. Gràcies, Biel, gràcies, Maria. Tornem demà, en el crepúscle, encenestals, a partir de les 9 del vespre. Bona nit. En toda esta saudade que ficou, tanto tempo ya pasó.
E eu não te esqueci Quantas vezes eu pensei voltar E dizer que o meu amor nada mudou
Bona nit.