Tal dia, tal cosa.
Bon vespre, amics, i benvinguts al Crepuscle en 100 estals. Avui és dilluns, encetam la darrera setmana abans de les vacances, perquè a partir de dilluns que hi ve mos agafarem 15 dies de vacances fins dia 12 de gener. Avui han dit tal dia tal cosa, i és perquè avui toca efemèrides musicals. Tenim aquí el nostre col·laborador,
Manel Garcia, bon vespre, Manel. Bon vespre, Pere. Que un cop en es mes mos duu aquelles efemèrides musicals, algunes efemèrides musicals relacionades amb el mes en qüestió. Avui dus vuit apartats. Vuit peces corresponen al mes de desembre. Segurament alguna serà sorprenent. Sempre.
Sempre sorprenent. Avui serà un programa molt vocal, amb veus importants i cronològicament relativament moderns, sobretot segle XIX-XX, però amb alguna sorpresa. Com sempre, aprenem moltes coses en aquesta secció d'Efemèrides. Vos parla de Pere Estalric en nom de tot l'equip crepuscular, un equip que inclou Ana Maria Moreno en tasques de producció i Ana Maria Oliver a tot l'apartat tècnic. Començam.
Manel, i comencem amb la primera efemèride del mes de desembre. Comencem, com hem dit, 3 són del segle XIX i 5 del segle XX, encara que ja veurem després que no totes són pròpiament del segle en curs. Però bé, avui comencem realment amb una data relativament recent, 2 de desembre, però de 1877.
ja no anem ni al segle XVIII ni al segle XVII ni tan sols al segle XVI que alguna vegada l'hem agafat 2 de desembre 1877 i anem a Weimar
al Teatre del Gran Duc de Weimar, Alemanya, on aquell dia es va estrenar l'òpera Sansó i Dalila, de Camille Sanson. Òpera en tres actes, basada, evidentment, en l'episodi bíblic de l'Antic Testament, en concret el capítol 16 del llibre de les jutges de l'Antic Testament, i que avui, pràcticament llevat de França, on funciona d'una altra manera, diferent, amb els seus compositors,
és pràcticament l'única de les dotze òperes de Camill Sansens que es representa amb certa regularitat. Va ser la segona, totes les altres pràcticament estan oblidades, excepte a França, on, com hem dit, els seus compositors intenten cuidar-los molt. I, curiosament, la història d'aquesta òpera,
en què Camille Sanson volia fer un oratori. Començaven a tornar a estar de moda, s'estaven recuperant els oratoris de Händel, els més antics, també alguns de Mendelssohn, també estaven molt de moda, i va dir, mira, farem un oratori basat en aquest episodi bíblic. Li va comentar un dels seus llibritistes habituals, Ferdinand Lemaire, que era un crioll de la illa de Martínica,
marit d'una cosina de la seva dona. Sembla una mica així enrevesat, però sí, col·laborava amb ell habitualment. I la mère li va dir que aquest tema tenia moltes possibilitats escèniques i que en lloc de fer un oratori fes una òpera.
I Camill Sanson es va dir, mira, m'has convençut, farem una òpera. I es va escollir el tema de Sansó i Dalida. Però havia un tema problemàtic. Sansón tradicionalment ha passat a la història com un compositor molt conservador, molt tradicionalista, molt acadèmic, però realment el seu país va tenir molts problemes per estrenar moltes obres.
Llavors, i amb aquesta va ser, es va trobar amb uns dels tabuts que sovint s'oblida, que a l'òpera sovint s'utilitzaven temes mitològics, literaris o escrits exprofessor per l'òpera, però mai es tocaven temes bíblics.
Es considerava obsè, era un tabú representar en una representació escènica temes bíblics. No es tocaven mai fins aquell moment. I Camill Sansó va intentar trencar aquest tabú. Li va costar moltíssim.
Va acabar l'òpera, però ningú a França li volia estrenar. Què dius? No la va estrenar a França. No va poder. Llavors, Franz Liszt, que el coneixia, tenint bona relació, que ja no era director musical a Weimar, però conservava molta influència allà. I el que deia Liszt, anava a missa. Com dic, tocant temes bíblics. Mai millor dit. Mai millor dit. Va dir, vine a Weimar i l'estrenem aquí. I per això, un ópera francesa, d'un compositor de primera línia, curiosament es va estrenar a Weimar, a Alemanya.
No va arrencar massa, va tenir bona acollida, però es va significar molt poc fins que per fi el 1890 per primera vegada es va poder significar França i el 1892 a la Teatre de l'Òpera de París, és a dir, quinze anys després de l'estrena. A Camille Sanson li va costar moltíssim estrenar la seva Òpera al seu propi país.
Malgrat que llavors ja era un compositor reconegut, valorat, estimat, però amb aquest tabú que a l'òpera fins llavors no s'abordava en temes bíblics. Podien ser herois mitològics, literaris o qualsevol tema de circumstàncies. De fet, no n'hi ha massa d'òperes basades en la Bíblia, ara ve...
Sembla el cor Nabucco, que és una representació molt lliure, que és posterior, naturalment, però... Bueno, posterior no ho sé. És anterior, és anterior. És anterior. És 1842. Sí, Nabucco és anterior. És una al·lusió molt lliure. Sí, molt lliure i, a més, Itàlia.
Per tant, no n'hi ha massa d'operes de temes bíblics. S'han atrevit molt poques vegades. És un tema, és un apartat delicat. Sí. Home, hi ha Salomé, Dirichard Strauss. Sí. Però clar, és molt posterior. I parlant de segle XX...
I a més amb un tractament molt, diguem-ne, colpidor. Molt colpidor. Però bé, en aquest cas, Samson no va ser un acadèmic, sinó que va ser un transgressor. Per segons quines coses, va ser un transgressor i en aquest cas ho va aconseguir i des de llavors...
L'òpera s'ha escenificat arreu del món i ha tingut un gran èxit, que ja, com diem, és l'única òpera de censor que es manté al repertori. També Enric Vuité, però pràcticament només a França. Molt poc, molt poc, la veritat. No és un compositor conegut pròpiament per l'òpera.
I avui, per la gent que no és pròpiament fan de l'òpera, és coneguda per dos fragments, un orquestral i un vocal. L'orquestral és la famosa bacanal, que és una obra de concert realment molt habitual, espectacular d'escoltar, i una àrea per soprano, Mon cœur sur la ta voix.
que vindria a ser el meu cor sobre la teva veu, que és el moment culminant de l'òpera en què Dalila aconsegueix trencar el silenci de Sant Suïsabel, el secret de la seva força, d'on li ve i tal. I escoltarem una versió que casualment també va néixer un 2 de desembre.
Maria Calas. Maria Calas, interpretant aquesta ària, Monqueo Subatavoa, El meu cor sobre la teva veu, de l'òpera Sansó i Dalila. Idò, endavant.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Bona nit.
Repose, m'entendresse. Repose, m'entendresse. Passe, pisse-moi, pisse-moi.
Fins demà!
Ainsi qu'on voit du ble les épis endulés Sous la brise de l'échelle
Ainsi frémit mon cœur, prudence ton sorris, A ta voix qui m'échappe. L'offligement rapide va porter l'oeil,
En l'île ton amante A voler dans tes bras A voler dans tes bras A voler dans tes bras A voler dans tes bras A voler dans tes bras
L'épouse m'attendressa
Bona nit.
Quina delícia. Per començar l'havíem de sentir sencera. Sí, sí, doncs ho podria tallar.
he de dir una cosa volia posar l'universal de Maria Calas més endavant 2 de desembre de 1923 i vaig cercar alguna peça per posar però primer vaig cercar aquí alguna cosa i després hi ha un altre intèrpret no n'ha trobat cap altra versió millor que la de Maria Calas així que s'ha quedat aquí una doble efemèride Sansò i Dalila i Maria Calas que de fet són dues obres que ja queden lligades per sempre
M'ha agradat molt. Endavant. Seguim. 6 de desembre de 1896. I passem de Weimar i França a Nova York. Allà neix Israel Gershowitz.
conegut com Ira Gershwin el germà gran del gran George Gershwin els germans Gershwin lletrista de cançons i musicals que sobretot evidentment durant els primers anys de la seva vida va col·laborar amb el seu germà George
En realitat eren quatre germans. Ira era el gran i George el segon. Després hi havia un tercer, Arthur, que també era músic però no professional. I una quarta germana, Francesc, que era cantant i de tant en tant va col·laborar amb els dos germans, amb algunes de les obres escenificades a Broadway.
Però com deien, George, Ira, els Gershwin, Gershwin and Gershwin, van fer 13 musicals junts per Broadway. El primer va ser Lady Be Good, que ja va ser un gran èxit, i a partir d'allà altres com Funny Face, Girl Crazy, tots grandíssims èxits, amb dotzenes i de vegades centenars de representacions que en aquells moments arribar als centenars era moltíssim.
Els darrers anys van deixar de fer musicals si van endinsar en el món operístic i van fer Porgy and Bess, que sí que el llibret és de Dubois Hayward, però algunes lletres van ser introduïdes també per Ira Gershwin. Per exemple, Summertime és de Gershwin, per tant, és una altra gran obra feta per Gershwin and Gershwin.
I també el cinema. La més coneguda d'elles, Charles Guidance, que a Espanya crec que va ser ritmo loco, crec, amb Fred Astrid Ginger Rogers. I allà, lamentablement, va acabar perquè en George va morir d'una operació d'un tumor cerebral als 39 anys. I allà es va estroncar una associació musical que fins en aquell moment estava donant molt bons fruits. De fet, era bastant 3 anys sense col·laborar amb ningú, no podia. No, no, és que...
No podia. Després va tornar al primer pla artístic, va col·laborar amb altres autors com Jerome Kern o també Corvall. També va tenir col·laboracions amb ell. És a dir, es va mantenir en un primer pla
Mai va ser igual que amb en George, era difícil d'igualar, però bé, amb ell, George i Ida Gershwin van fer 13 musicals, alguns excel·lents, i dins d'ells hi havia temes que van anar sobre la independència com cançons, com The Man I Love, I Could Dream, Summertime, com hem dit. Per tant, el que passa és que l'èxit de George, a tots els nivells musicals, va eclipsar un poc ira.
perquè la col·laboració anava únicament en obres escèniques, mentre que George abordava altres gèneres, com ja sabem. Però s'ha de dir que són indissociables en obres quan escrivien per l'escena.
Així que escoltarem un d'aquests éxits de la doble Gershwin en Gershwin, sense poder dissociar on acaba un i on comença l'altre, perquè aquí és absolutament impossible. I és la cançó I Corrid, del musical Girl Crazy, cantada per Kirite Canava. Oh, i d'endavant.
Bona nit. Bona nit.
I've got rhythm, I've got music, I've got my man who could ask for anything more. I've got daisies in green pastures, I've got my man who could ask for anything more. Old man trouble, I don't mind him.
You won't find him round my door. I got starlight, I got sweet dreams, I got my man who could ask for anything more, who could ask for anything more.
Fins demà!
Bona nit!
En lítica aquesta versió. En el ritme, com diu el títol de la cançó, és l'original, el partit original de George i també la lletra original d'Ira. Per tant, un perfect exemple de simbiosi dels dos germans, els Gershwin. Aquí no hem de parlar de Gershwin, sinó dels Gershwin, amb propietat.
I seguim, 1 de desembre de 1897. Passem, hem passat per Weimar, per París, Nova York, i ara anem a un lloc molt més humil, un petit poble de la província d'Osca, el Balate de Zinca, on neix un petit al·lot que anomenia Miguel Burro.
però que va ser molt més conegut pel segon llinatge, el de la seva mare, Miguel Fleta. Un tenor líric de caràcter spinto, és a dir, de veu més potent, sobretot als aguts, més projectable, però que a la llarga, en aquells temps sobretot, generava cert...
El problema s'hi feia que aquest tipus de tenors tinguessin una carrera curta. Molt curta. Podien tenir 5-10 anys molt brillants, però després caien en picat. Caruso va ser un d'aquests casos, va tenir nòduls, i el cas de fleta va ser una faringitis, però bé. Va tenir 5 o 6 anys brillantíssims, i a partir d'allà ja no va ser el mateix.
Però bé, un dels grans tenors del primer terç del segle XX, comença a cantar en jotes, com a bona aragonès, va anar a Barcelona, allà va aconseguir entrar al Conservatori de la Ciutat, va tenir com a professora Luisa Pírric, que va ser la seva mentora, parella...
professora, diguem-ne, sí, mànager, qui va dirigir la seva carrera, qui va ser administrar, que el va convertir en pràcticament el gran tenor d'Europa durant els anys 20. I clar, el seu punt culminant, com oblidar-ho, va ser l'estrena pòstuma de Turandot, de Puccini.
El protagonista Calaf el va fer un aragonès, un espanyol, Miguel Fleta. Va ser el protagonista el 1926 d'aquesta estrena de l'obra pòstuma de Giacomo Puccini, de la qual, lamentablement, no tenim cap gravació ni cap imatge. I, curiosament, tampoc tenim cap gravació, tot i que Fleta va fer moltes gravacions en discos, moltes, fins i tot d'algunes peces té dues o tres versions, però de...
De Torandot, no és un dorme. No el va cantar. Bé, no el va gravar. No el tenim, lamentablement. Així que escoltarem una de les seves àrees icòniques, que és el Luce van les tele, de Tosca.
que va gravar tres vegades, però com sol passar, la primera és la millor que les altres dues, perquè la va fer en plenitud de condicions. Les altres ja no tant. El Luceval d'Estele, una gravació històrica amb un son poc d'eficient, de l'època, remasteritzat, però que ens permet veure les magnífiques doig vocals del tenor aragonès. I de Tosca, de Bou, de Fleta.
que luché d'alesceles. Violetaba la terra, derrinea l'onso del ordo. Un paso violaba la arena,
Fins demà!
Bona nit.
Es sempre el soño mío d'amore. L'ora è fugida. E muoio disperata. E muoio disperata.
Bé-nà-la-da-mà-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da-da
Sí, sí, sí. Versió històrica, interessant. I on, clar, en fet, quan Fleta estava en plenes facultats, a mi m'agrada especialment aquest legato que està a l'abast de poquíssims tenors al llarg de la història, que reduïs gradualment la intensitat i després recupera
Això recupera força. Això físicament és impossible per molta gent. Fins i tot cantants professionals no ho poden fer. I Fleta ho feia. Això estava a l'abast de poquíssima gent. Per tant, tenia unes dots extraordinàries. Tenia aquest problema que, clar, va estar en planetes de facultats 5-6 anys. També va coincidir quan es va divorciar, va canviar de...
de parella, no es va cuidar tant, cantava sense descans, anava al límit, gastava massa, va tenir una vida un poc desordenada, i això també va contribuir a que la seva veu ja perdés. Ja als anys 30 es va centrar sobretot en la Sarsuela, que era de requeriments més humils, on també es movia bastant, i als anys 30 també va morir als 40 anys d'una eurèmia, va morir molt jove, per tant, però...
Potser en aquell moment ja ho havia donat tot. És a dir, Fleta és un grandíssim trenor, tenor, al mateix nivell de Caruso, però amb una vida encara més curta, potser 5-6 anys d'estar al primer pla, tenir el privilegi d'estrenar Torandot, dirigida per Franco Alfano, completa dirigida per Franco Alfano, i a partir d'allà potser ja no va tenir... Dirigida per Toscanini. Ah, perdó, és veritat, sí. Alfano va... Va completar l'òpera.
És cert, i dirigida per Toscanini, que és un privilegi i just després, a partir d'aquí, ja va començar el seu declivi. Però bé, una gran veu, en tot cas, que queda per la història. Darrera part, darrera aportació d'aquesta primera part.
15 de desembre de 1909, i entra en el segle XX, mor el guitarrista i compositor Francisco Tarrega, valencià, conegut com el Sarasate de la guitarra, contemporani de Pablo Sarasate, violinista, primer gran concertista d'aquell instrument, que fins llavors era popular, folclòric, però que no tenia un prestigi i que s'usava sobretot per acompanyar.
no com a instrument solista amb entitat pròpia. Bé, seria molt llarg, molt pròlics explicar tota la seva obra. Com a compositor, com a arranjador d'obres, la més coneguda, sens dubte, és Recordos de l'Alhambra, aquest trèmol per a la guitarra, una petita preciositat de poc més de dos minuts, molt curtíssima, la danza mora...
El Capritxo Árabe, La Gran Jota i se dedica a, a més d'un gran concert artista, va ser mestre de grans guitarristes com Emilie Pujol, Miquel Llobet. No va arribar a Andrés Segovia, que li va agafar molt jovenet, perquè va morir quan Segovia tenia 16 anys, no el va poder enganxar encara.
Però bé, el seu llegat com a concertista dignificant la guitarra i com a compositor és innegable. Així que escoltarem una peça que els darrers 30 anys sona moltíssim, que és el Gran Vals. Per què? Fins que l'any 90 era una peça més fins que l'empresa de telefonia mòbil Nokia la va usar en una campanya de televisió.
associada, va treure un to de trucada que usava quatre compassos. La campanya va passar, ningú se'n recorda, però el to va quedar. I des de llavors és un dels tons més coneguts de la vida perquè ha sortat milers de milions de vegades
d'una manera molt tosca, molt barroera, però aquests quatre compassos avui dia és la música de Tàrrega que més sona amb diferència, molt més que recordes l'alhambra. Curiós, però gràcies a Nokia, una empresa finlandesa, ha fet que Francisco Tàrrega soni els mòbils d'arreu del món.
i per això escoltarem el gran vals intèrpret David Russell gran guitarrista ja podrem sentir aquests quatre compassos que si ens en fixem trobarem aquest to de trucada i després farem una pausa i seguirem
Bona nit.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Ha arribat a Mallorquia el nou método Slow Dendistry, de la mà de la doctora Joana Maria Planes Mariano, especialista en pròtesis sobre implants.
Fer odontologia slow no et s'ha pausat, ets dedicar a cada pacient el temps necessari per aconseguir uns resultats excel·lents, segurs i de qualitat. Ja ho sabeu, podeu trobar la clínica dental Planes Mariano a Berenguer de Tornemire, número 9, primer-primera. De voler el cor d'inglès de Jaume III i tota la informació a la web planesmarianodental.com i també al telèfon 654-04-1351.
La nostra feina és la vostra qualitat de vida i un vell somriure. Vos hi esperam.
Calcú vol participar el 9-7-1-1-1-2-2. Les goles en la Liderder, mentre el celebraven tots junts, ja directament el vaig comprar. Per jugar aquesta final anirà administrant tots els jugadors, o no? A mesura que ens atrequem, alerta. Bayern PSG, qui seria favorit? Per guanyar la Champions d'eliminar el Madrid. Jo ara te deman qui seràs campió de Lliga i encertaràs. Però qui seràs campió de la Premier League? Està igualadíssim. Futbol xat m'estira. Els dimecres a les 7, amb Joan Forteza i Tolo Ramon, a una mediterrània.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave, musiquem, escoltem Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Amics, seguim, això és el crepús clancent estals, efemèrides musicals, hem acabat amb aquella cançó, amb aquella música per a guitarra que també ha esdevingut una icona de la telefònia mòbil.
I encara ho és, encara hi ha gent que se'l descarrega perquè soni, perquè li porta bons records. 30 anys que dur, i encara sona, encara sona alguna vegada. Què sonarà ara? Doncs passem a una altra veu, perquè avui és un programa de veus, de grandíssimes veus. Hem vist Maria Calas, que en fleta també.
i ara sentirem una altra veu 7 de desembre de 1923 passem al teatro de la zarzuela de Madrid allà s'estrena un dels títols clàssics del gènere zarzuelístic Los Gavilanes zarzuelan tres actes ni aldea, cuando el alma se recrea
és justament l'obra que sentirem. És l'obra icònica d'aquesta obra, en tres actes i cinc quadres del compositor manxec Jacinto Guerrero, que va ser, de fet, una de les darreres figures del gènere, ajuntament amb Pablo Luna, Solo Zaval, Moreno Torrova, pràcticament els últims.
La sarsolada de fet no ho va acabar mai, però els darrers grans títols són de just amb la guerra civil. A los gavilanes dels anys 20 encara hi ha títols importants, sobretot de guerrero. És a dir, abans de los gavilanes ja havia tret la saciana, la monteria, i l'hosped del sevillano també és molt important, la rosa de la zafran de 1930...
És un compositor que va tenir un èxit relativament jove, als anys 20, principis dels 30, 20 i pocs anys, 30 i pocs, molt jove, però després no va arribar a mantenir el mateix nivell. Als anys 30 i 40 segueix fent grans obres escèniques. Curiosament, és l'autor de la banda sonora del primer llarg metratge en color fet a Europa, Garbantito de la Manxa.
L'any 45, la banda sonora és de Jacinto Guerrero. No ho sabia. Sí, aquesta és una obra que va marcar generacions perquè va ser un termetatge molt popular, molt tosc, però la música és de Guerrero.
De Jacinto Guerrero. I pel que fa a los gavilanes que ja han començat, doncs, parlen un llogaret de Provença l'any 1945, parlen un indià, Juan, que ha fet fortuna al Perú i acaba de tornar al seu poble. I llavors és quan ve el moment...
un dels moments culminants, molt al principi de la Sarsolat, tot s'ha de dir, però que és el fragment que tu has comentat, que és la romança Mialdea, i de la qual sentirem una versió que a mi m'encanta perquè té moltíssima personalitat. No és una romança per tenor, sinó per baríton. Per tant, requereix un matís diferent. Així que escoltarem el baríton català
Manuel Ausensi, un altre digníssim representant del repertori líric, va aconseguir tenir un repertori operístic més aviat reduït pel fet de ser baríton en lloc de ser tenor, però amb la Sarsuela va fer gravacions amb l'auto Ataulfo Argenta, que es van difondre moltíssim, va fer moltes als anys 50, i que van convertir en una persona...
dintre del món musical popularíssima, pràcticament totes les sarsueles mínimament importants, clàssiques, les van gravar a Taló Foragenta i Manuel Ausensi en un dels papers principals. Així que sentirem Mialdea de la sarsuela Los Gavilanes del Manxec Jacinto Guerrero.
Mi aldea Cuando el alma se recrea Al volverte a contemplar Mis llaves
Després de cruzar el mare, otra vez vuelvo a mirar.
Penso a cuando en mi noche y día al vean de mis sabores, mi esperanza renafía, si adiviaban mis dolores.
Pensando en ti, Marcelena, pensando en ti, duellocielo, era más dulce mi pena y menor mi desconsuelo. Siempre en mi aldea pensaba, siempre ambicio de volver.
Y este momento soñaba de otra vez mi alma y amén. No hay falta que el bajo fuerte vuelva a mi fe.
Mi lucha por lograr el odo Si al cabo Hoy cuerpo rico y poderoso No importa Lo que tuve que mirar Lo que importa es que ya voy
Fins demà!
i s'estudia, micròfon tancat, en Manel i jo anaven cantant. Hem fet un duet bastant. No sé si reixit, no sé si ens agafaran al cor principal. Jo ets la primera música escènica que vaig veure mai en la meva vida, havia de tenir, pintura 8 o 9 anys, vaig venir aquí al teatre principal amb els meus pares i els meus padrins, que feia Los Gavilanes, i des de llavors és una obra que m'ha agradat molt. Que t'ha quedat gravada de per vida. Eh, eh.
I cantava en Francisco Bosch? O no ho sé. Estic parlant de l'any 51 o 65 màxim. Podria ser. Sí, perquè llavors tindria uns 50 anys...
I el principal era la gran figura. I és un tenor molt versàtil. Els Gavilanes sempre ha estat una obra de les més escenificades, no només per aquest fragment, sinó d'obra en com. Tota l'obra és molt rodona.
La veritat és que Guerrero, com altres compositors, sempre feien dues o tres obres tipus Seinet, que és un banco per sortir el pas, que tenien èxit igualment, i una més treballada. I aquell any aquesta obra més treballada era Los Gavilanes. Es nota molt aquestes obres més que veus que tenen més pretensions, que hi ha més elaboració...
que hi ha un rerefons, que és una obra amb més força i altres que són més de circumstàncies. I, evidentment, totes aquestes que hem dit, l'hospital del Sevillano, la Rosa de la França, són obres que es mantenen amb motiu. Seguim, Manel, perquè ens mos persegueix. Sí, 15 de desembre de 1939, als Estats Units. S'estrena el film Allò que el vent s'endugués.
Ah, allò que el Vincent t'haguessi. Va ser la novel·la de Martin Mitchell, una pel·lícula mítica des que es va estrenar, èxit de públic i crítica. Clar, Gable, Vivian Leitch, Leslie Howard i Olivia de Haviland. Aquest quartet que ja és pràcticament inoblidable per ningú, durant quasi 50 anys va ser la pel·lícula més taquillera de la història. Després ja ha estat super... Però es va mantenir 50 anys.
que no és fàcil, va aconseguir 8 estatuetes de l'Òscar de 13, o sigui en presentatge, va tenir un èxit arrollador brutal, i curiosament no va guanyar la categoria de banda sonora, la va guanyar.
El Mago de Oz, que curiosament estava dirigida per Víctor Fleming, que també va ser qui va acabar allò que el Bençendue. Va fer dublet en aquest cas. Una llestima perquè aquesta banda sonora de Max Steiner, compositor, nascut a Viena.
era austríac, o austro-hongarès, millor dit, que es va estudiar en Mahler, va ser apadrinat per Richard Strauss, és a dir, era una persona que prometia molt, però durant la Primera Guerra Mundial va emigrar per diverses circumstàncies i allà el cinema va trobar el seu nínxol perfecte i, en certa manera, és el creador del gènere sinfònic cinematogràfic, de les bandes sonars de grans pretensions.
El que va aconseguir les primeres... De fet, El Viento se llevó a la primera gran banda sonorada de la història. Durant els anys 30 ja havia fet algunes. Per exemple, havia fet King Kong. Ell va ser qui va fer les bandes sonorades d'aquesta pel·lícula.
I bé, he escoltat diverses versions, però la veritat és que la millor de totes és la que es va fer per la pel·lícula. No és la qualitat sonora la millor, però continua tenint aquest punt d'emoció especial que només escoltar-la i et posa la pell de gallina. Idò venga allò que el vent s'endugui, banda sonora.
Gràcies.
qui ho diria que aquesta música tan icònica no va guanyar l'Òscar no el té no té Òscar de Hollywood però tothom la reconeix després de 86 anys
Sí, però és que, clar, el que va guanyar Òscar també ha quedat icònica. El Mago de Oz, clar, la banda sonora, i la cançó Somewhere Over the Rainbow va guanyar també l'Òscar. Lògicament, era molt difícil. Sí, sí. Quan dius, per què no va guanyar? Has de mirar Contra qui competia. Contra qui competia. El Mago de Oz també era una grandíssima pel·lícula. Va ser un any dels millors de la història quan a qualitat cinematogràfica.
Per tant, bé, tot i així, guanyar 8 de 13, s'ha de dir que va ser... Després va guanyar dos més honorífics, per tant, 10 en total. Però bé, una pel·lícula que continua sent icònica i que jo recordo de veure més d'una vegada a la televisió fer tota una marató, marató de 3 hores, 3 hores i 4, publicitat inclosa per poder veure-la.
Seguint que ens queden dues aportacions. Ens queden dues. 25 de desembre, dia de Nadal, de 1941. Anem als Estats Units, al programa Craft Music Hall de la NBC Radio.
allà va sonar per primera vegada la cançó White Christmas, cantada per Bing Crosby, composta per Irving Berling. Crosby era també el presentador del programa i el tema va agradar sense anar més enllà i mesos després va ser inclosa al film musical Holiday Inn, o sigui, vacances entretingudes, especials, junt amb Fred Esther i també música d'Irving Berling. Allà la torna a interpretar
I va ser Òscar, la millor cançó, l'any següent. Aquesta cançó té el privilegi de ser la més venuda de tot el segle XX i potser de tota la història. 50 milions de discos. I això només en la versió de Bing Crosby, que es podran fer milionaris, evidentment. Però sumant altres versions, que en té moltes, es calcula que White Christmas ha venut 100 milions de discos.
Ni Elvis, ni Michael Jackson, ni els Beatles, ni Fran Sinatra han pogut superar mai aquesta xifra. O sigui, estem davant del tema musical del segle XX, el manco quan va a èxit de Vendes.
White Christmas, i sobretot per Bing Crosby, una grandíssima veu, potser no tan recordarà com Frank Sinatra, però té una veu melosa, dolça, molt agradable, que va tenir moltíssim d'èxit, i que, bé, aquest va ser el seu èxit més gran. També el de Rick Berling, autor de milers de cançons, però que també va ser el seu principal hit.
Així que escoltarem, evidentment, la versió original cantada per Bing Crosby. Idò, endavant aquest White Christmas. I'm dreaming of a white Christmas
Just like the ones I used to know Where the treetops glisten And children listen To hear sleigh bells in the snow
I'm dreaming of a white Christmas With every Christmas card I write May your days be merry
I'm dreaming of a white Christmas
Where the treetops glisten and children glisten to hear sway bells in the snow. I'm dreaming of a white Christmas
Manel, has d'acomiadar la darrera efemèrica? Acabem amb el 11 de desembre de 1975, que aquí sí que podem dir...
Jo hi era, i evidentment tu també hi eres, l'estrena de Barry Lyndon, film d'Stanley Kubrick. Sí, gran, gran. Gran director en tots els gèneres que va tocar, s'ha deixat obres de referència. Va rebre quatre Òscars, entre ells, aquí sí, a la millor banda sonora adaptada, perquè a Kubrick li agradava molt posar peces clàssiques per les seves pel·lícules. Aquí va posar una selecció, Mozart, Schubert, Giovanni Paisiello també...
Vivaldi i Händel, que és la que escoltarem, perquè d'aquí va treure el tema principal del film, la sarabanda de la suite número 4 per a Clavis Enbal, que era poc coneguda, però amb un arrenjament de rol, Leonard Rosenman es va convertir... Des de llavors, és una de les obres de Händel més conegudes, de ser pràcticament desconeguda a ser una de les principals, juntament amb el Messias, la música del Fox Artifici, etc. Així que escoltarem...
Aquesta famosíssima encara, 50 anys després, serà banda de Barry Lyndon de Stanley Kubrick. Amb aquesta música ens acomiadam. Manel, ha estat un plaer. Igualment, gràcies. Més de gener i d'esperam de nou. Aquí estarem. Amics, gràcies per escoltar-nos, gràcies per ser-hi. Barry Lyndon, Händel, Kubrick, música en definitiva. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!