Santa Rita, Rita, Rita.
Bon vespre, i vosaltres us direu, i aquesta veu de Baríton Contrafet, on és en Tomé Aurell, que presenta aquest programa habitualment? I no, avui no en Tomé Aurell, hi som jo, en Joan Roca, i tot solet, més tot sol que un mussol. Bé, dic mentida, hi ha les maries, la peixera que me protegeixen, però vaja, que afrontaré els programes tot solet.
Heroïcitat absoluta. I per això sentirem més música que no paraules. Però, vaja, ho intentarem treure endavant. No passeu pena. Mireu, som en el programa 3.173 de totes les nostres vides, d'aquest repúscul en 100 estals, del 1062, si considerarem els programes d'Una Mediterrània. I, bueno, avui hem pensat fer un programa...
Especial, un especial. Faig una pregunta a tots. Penseu que és bo arribar als primers, en el que sigui? I direu, depèn. Per exemple, era bo, va ser bo, ser els primers que van comprar fa 40 anys una casa a Estallancs, a Banyambufà, a Molinar, quan se regalaven pràcticament. I avui en dia, Déu-n'hi-do. A vegades no és bo ser els primers perquè te fa cometre rols que els que venen darrere no cometen.
per exemple, la baliarització famosa. Avui nosaltres podem dir que serem pioners, perquè ja vos avéns que l'any 2027, d'aquí dos anys, serà un any ple de records de teoris perquè farà 200 anys de la mort de Beethoven. I jo puc dir que avui serem el primer programa de Cecilia Balears que no es vençarem en aquest bicentenari.
Avui dedicarem un especial Beethoven. Bé, vos salut, ja dic novament, en nom de tot s'equip, en Joan Roca i aquest programa que està produït per Marie Moreno i dirigit tècnicament per Marie Oliver.
I d'aquesta sintonia novedosa d'avui, que no és de Beethoven, però que ens fa pensar allò que bé, tot bé, podria ser una forma d'entendre aquesta música, que és una música que convida a pensar que tot està bé.
Beethoven, deia. Hi ha molts de Betovens. I jo voldria plantejar el programa a partir de la dualitat Beethoven-personatge històric, la seva dimensió política, per una banda,
Beethoven personatge, per tant, i llavors Beethoven persona, són coses diferents. Comencem amb ser Beethoven personatge i com la seva música serveix per fitar un poquet l'evolució històrica, cultural, política dels temps que va viure. Han dit fa moment que Beethoven va morir el mes de març de 1827, per això d'aquí dos anys farà
el segon centenari, no recordarem el segon centenari de la seva mort, i va néixer a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bonn, a Bon
I començant amb una música que va ser sintonia. En Tomé Orelles sempre diu que les sintonies del sentit de la vida són molt hermoses. Hem de recordar que aquesta música que ara sentirem va ser sintonia de la secció del sentit de la vida ja fa un temps. És una música que ara vos explicaré quina significació té.
Bona nit.
Estiguen die Menschen, die lehen schien als Licht. Und mit es ist glücklich,
. . .
Fins demà!
Em dedica aquesta música, podríem considerar que és una obra menor.
És una meravella, és fantàstica, és preciosa. Una obra menor de Beethoven és molt. Tot i que després sentirem quanta obra menor de Beethoven que és molt poc, però aquesta no. Aquesta és una obra menor de Beethoven que és molt. Molts de compositors ja haurien volgut arribar al culment de la seva producció amb una obra d'aquesta bellesa.
Això s'ha cantat per la mort de Josep II, l'emperador del Sacre Imperi Romano Germànic, que va tenir lloc el 20 de febrer de 1790. Clar, Beethoven no tenia encara 20 anys, tenia 9 anys, estava prefet 20 anys.
Perquè Beethoven no va ser un improdigi, com podríem pensar que fos Mozart. Beethoven va ser... Bueno, el lot que Prest ja va destacar com a pianista, sobretot, que Beethoven, per damunt de qualsevol altra consideració, era pianista. I va destacar com a pianista ja de nín. Son pare sí que volia que fos un improdigi, de fet el voler explotar com a tal, com si fos Mozart. Podríem dir que Beethoven...
Mozart era una espècie de Roger Federer, que feia les coses sense esforç, i Beethoven era una espècie de Rafael Nadal, que havia de fer-ho molt bé, però li costava un esforç titànic, havia de suar moltíssim per aconseguir coses que altres, com Federer, feien sense despantinar-se. No vol dir que sigui millor o pitjor, és diferent.
Clar, aquí és jovenet encara, Beethoven ja ha visitat Viena, però encara viu a Bonn, que és una ciutat que està a l'est, perdó, a l'est de l'Alemanya, l'Alemanya no existia com a tal, i està a prop de la frontera amb França. A Bonn hi havia una burguesia, diguem-ne, il·lustrada, que simpatitzava molt amb les idees d'aquest Josep II, l'emperador, que era un dèspot il·lustrat.
però molt dèspota. Fixeu-vos si la dèspota que, per exemple, no va voler coronar-se com a rei dels hongaresos, no va voler posar-se la corona hongaresa, per evitar que els hongaresos estassen protegits davant del despotisme absolut de l'emperador. Per això, quan anava per a Hongria,
Josep II no diu carona, diu capell. Al qual cosa provocava moltes riais entre els hongaresos, però és una forma d'evitar que haver-se de som mantenint l'esforç dels hongaresos i, per tant, que els hongaresos estassen blindats davant de la seva por d'absolut. Però, per exemple, Josep II va ser l'emperador, com a despois d'il·lustrat, va protegir en certa mesura les ironies de Mozart, va fer possible que les noces de Figaro s'estanés a Viena uns anys abans de la seva mort.
La nostra de Figaro criticava molt els privilegis de l'aristocràcia, i clar, fer allò a Viena només era possible si Mozart tenia un bon padrí, en Josep II. A Bona hi havia una burguesia que era molt propera a les idees il·lustrades d'aquest emperador,
I quan va morir Josep II va encarregar Mozart, que fes, perdó, de Beethoven, que fes aquesta preciosa cantata en honor d'aquest personatge en què tant estimaven. Per tant, efectivament, Beethoven, de jovenat, viu un poquet el que és ambient, el context del despotisme il·lustrat.
Clar, llavors també Beethoven va viure la Revolució Francesa més tard i l'Àpoca Napoleònica. Ma mare sentim una música també de Beethoven, una obra major de Beethoven, estrenada en 1804 i en un passi privat, juny 1804, i llavors públicament, un any més tard, la Tercera Sinfonia Beethoveniana, que també té una significació política molt rellevanta.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Primer moviment de la tercera sinfonia de Beethoven, intitulada Heroica. Després us contaré un poc per què i per què va deixar de...
davant de Beethoven un títol que era diferent, no l'he llegit més, una història molt coneguda, no m'ho diré res com sigui. Aquesta versió de l'Estats Capell de Berlín, dirigida per Daniel Barenboin, ara et diré una cosa que aquí no me sent ningú.
aquesta versió Daniel Barenboim és un gran pianista en primera instància com Beethoven i després un director del que és molt important passa com Beethoven un poc Beethoven ha passat a la història com a compositor
I ho era, evidentment. Però era pianista. I Baren Boim, anava a dir, ha passat aquesta història perquè està retirat com a director d'orquestra, però en origen, és pianista. No sé si a Beethoven li agradaria aquesta interpretació de Baren Boim.
Jo crec que diria un poc més allò d'esforçando, un poc més d'impetu. Me facin per això que sigui, que Bàriam Boima perdoni, per suposat. No sé si no l'escolta, però si no l'escolta, una abraçada molt forta, Daniel. Però crec que Beethoven voldria un poc més d'esforçando en aquestes notes. Hi ha una producció que està obert per YouTube,
una producció de la BBC que es titula Heroica Sensaki, que és com se diu en italià, Heroica, que és un documental dramatitzat fantàstic, molt interessant, que no es mostra, s'estrena d'aquesta sinfonia, una sinfonia però aquesta petita,
Recorden que a final del segle XVIII, principi del segle XIX, les orquestres eren petites en comparació amb les orquestres actuals. Avui en dia es pot fer una interpretació d'aquesta laica amb una orquestra molt més nombrosa del que era en origen. Si considerem criteris historicistes, sinó aquesta més reduïda.
en el palau d'un noble il·lustrat de Viena, en Josef Franz Lovkowicz, un dels mecenes de Beethoven, que és interessantíssima per entendre un poc el que ara vos explicaré. En aquells moments, quan es fa aquesta estrena, en passi privat d'aquesta sinfonia, per primera vegada en el palau de Lovkowicz a Viena, som a juny de 1804,
han passat moltes coses a Europa, des de la mort de Josep II, hi ha hagut la revolució francesa, les revolucions franceses, podríem dir, en aquell moment estem en plena època napoleònica, que és una fase en si mateixa de la revolució francesa, quan se consolida en la França algunes de les consecucions de la revolució, en el seu format més conservador,
i Napoleó pretén exportar aquest model a la resta d'Europa i fer caure l'absolutisme. Aleshores, per molts, inclòs Beethoven, en aquells moments Napoleó representa un poquet els ideals de llibertat i fraternitat en el seu format més moderat de sa revolució i per tant és un heroi, és un alliberador. I li pretenia dedicar aquesta sinfonia a Napoleó.
Perquè ell entenia, i clar, una cosa que era innovadora en aquests moments, que la música, la música instrumental, podia servir no sols per crear bellesa, no era simplement un entreteniment de la aristocràcia o un instrument de la feina de l'Església per poder apatar en el poble, sinó que era un instrument per transmetre idees, transmetre valors, contar històries. Era una eina narrativa, la música instrumental, podia ser-ho.
Clar, això en el seu moment era una revolució. En certa mesura Beethoven, com Goya fa a l'àmbit de la pintura, representa un canvi de paradigma, el paper de la música, de l'art i el paper de l'artista, l'artista creador.
I aleshores ell vol, a partir d'aquesta música, mostrar-nos la idea de ser heroi, podria ser Napoleó, i com els valors de la llibertat com a concepte, alerta, llibertat com a concepte, la llibertat dels pobles, o podria dir la llibertat de la humanitat com a col·lectiu, és expressada a partir d'aquesta música fantàstica i meravellosa.
Què passa? Que potser després Napoleó se corona emperador, se proclama emperador dels francesos. I això per Beethoven és una espècie de traïció. I aleshores quan decideix llevar de sa partitura
el nom de Bonaparte, a qui anava dedicada aquesta partitura, aquesta obra, aquesta sinfonia, la tercera, i la que envia per nom d'heròica. Llavors, el concepte d'heroi és més abstracte, més indefinit. Fins i tot s'ha dit que se la dedica a si mateix i que l'heroi és ell, en tant que remarca la seva titànica i lluita contra la sordesa, que en aquests moments ja estava bastant consolidada. Encara no estava sord com la Tàpia,
però ja començava a estar-hi, de qual cosa per un músic, i més que per un músic, per un pianista, serà un gran problema. Evidentment, després, Beethoven, sort com una tàpia, va ser-hi escrivint músiques fantàstiques. Per exemple, s'ha escoltes de corda, aquests escriu els darrers, llavors finades, perquè va sentir un fragment d'escoltes número 16 de corda de Beethoven, que l'escriu ja quan li queda pa per morir, i no sent res, absolutament res.
Però pot fer-ho, perquè ell concep la música a nivell dins del seu capet. Ara, com a pianista, sí que un pianista, si et sort, no pot tocar el piano. Per tant, aquesta lluita heroica contra les diversitats, en certa mesura, podríem vincular-ho a la idea d'heroisme que intitula aquesta obra. Sentim un altre fragment d'una música que és la millor àpia que va escriure Beethoven, i ho dic de broma, la millor àpia que va escriure Beethoven en vídeo.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
Esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti, esti,
L'avent.
Bona nit.
Jo no sé si soc conscient del que heu sentit ara mateix. Jo crec que és... Això és un fragment del primer acte, abans he dit de ser millor òpera que va escriure mai Beethoven, l'única, no va escriure l'altra òpera, Fidelio, estrenada a Viena l'any 1805, el novembre, el 20 de novembre.
una viena ocupada per francesos, ara en parlarem d'això. I jo crec que és un de dos quartets operístics millors, ara me tira una piscina, millors de sis tràgues en música. Aquest, de Fidelio,
i el quartet del darrere acte de Rigoletto de Verdi. Són dos quartets insuperables, no és res millor. Sentíem en aquest quartet les dues veus femenines, perquè és un quartet per dues dones i dos homes,
La veu de l'Elise Davidsen, fent de Leonora, que és soprano, i l'amant de Forsyth també, fent de Marcelina. L'Elise Davidsen, que vaja, és una de ses cantants del moment, segurament,
i que, per exemple, podrem sentir a Barcelona un any, el proper curs, vaja, la temporada d'òpera que ara començarà aviat, del 25-26, on Tristany i Isolda, que a punta serà molt interessant, li serà aviat una grandíssima cantant, que vàrem poder sentir a Solitorium de Palma fa uns anys,
ara ja crec que és cap de les nostres possibilitats, però quan encara era tan, tan, tan, tan coneguda a nivell de caché, vam poder sentir avui en dia la soprano-wagneriana, possiblement, més important del moment.
Sí, Leonora, que conta una història que és força interessant perquè ja no és tant el concepte de llibertat en abstracte, la llibertat dels pobles, la llibertat de la humanitat, que no es narrava Beethoven a la Tercera Sinfonia, sinó que és la llibertat de les persones concretes.
Ens conta una història d'opressió ambientada a Sevilla, i com una dona, la Leonora se disfressa d'homo, llavors se n'anomena Fidelio, per intentar treure la presó amb el seu homo, que està allà empresonat, de forma injusta, que és el Florestan.
Clar, aquesta òpera que s'estrena a Viena el 20 de novembre de 1905, una Viena ocupada pels francesos, va ser un fracàs complet, perquè, diguem-ne, molt de gent via fuit a Viena, la històcràcia via fuit a Viena, i en el teatre d'òpera que va viure s'estrena d'aquesta òpera, hi havia oficials francesos que no van acabar d'entendre un poc aquesta forma d'expressar els conceptes que volia Beethoven, no va ser un èxit. Hem sentit aquesta versió,
l'Antonio Papano, dirigint l'orquestra d'Escoven Gallen de Londres. Jo crec que és una bona forma d'afrontar el que vendrà ara, que el que vendrà ara és un bunyol. És a dir, la pregunta és, Beethoven llepa-culs?
Pot ser un artista un llepaculs? Sí, per suposat. En principi, un artista, per definició, hauria de ser una persona que critiqui és por d'establir-te. Un intel·lectual hauria de ser això. Però, tot i que Beethoven havia estat això, abans ho ha vist, quan se convertia en defensor de ses idees, de sa llibertat en contra de sa opressió,
Llavors, Beethoven també, en un moment determinat de sa vida, se va posar a favor despor d'establir-te. Ja us he dit abans que Beethoven el va decepcionar molt, Napoleó, la seva proclamació com a, diguem-ne, un autòcrata,
un emperador que va caure del cavall, podem dir Beethoven-Napoleo, i Beethoven va fer mamalletes quan Napoleo va ser vençut. I, per exemple, un dels llocs on va ser vençut va ser a Vitòria, la Vitòria, la ciutat espanyola de Vitòria, durant la guerra del francès. Som, vaja, a 1813,
i Beethoven va escriure una música per commemorar la victòria de l'anglès duc de Wellington, les tropes britàniques angleses que combatien els francesos a Espanya durant la guerra del francès,
que van enganyats anglesos, més que noms espanyols, podríem dir, el dut de Wellington, Sir Arthur Wellesley, va ser el que va derrotar a Napoleó la victòria. I aleshores, la victòria, victòria, i per celebrar aquesta victòria, una música que s'anomena la victòria de Wellington, que va escriure Beethoven i que ara ens sentirem un trosset, un perfecte bunyol.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Això el Beethoven, una marxa militar, tambors, canonades, referències explícites a temes musicals populars, Mambrú se fue la guerra, rule Britannia, God Save the King, The King perquè n'en Jordi III, en aquests moments, rei d'Angleterra, ara tornaria a ser The King, bé, no sabem molt bé què és ara, va ser de cuir molt d'anys.
un Beethoven que ja vos dic que estava a favor d'Espoda i va fer una composició musical d'una incidental que no en tenia més. Llavors he de recordar-vos que també que ara el Congrés de Viena d'un any més tard també va fer una composició musical titulada El món més gloriós que té també una forma de demostrar que estava a favor d'Espoda. Bé, per recuperar-nos d'això no queda més remei que publicitat.
Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Airoski, per demostrar-te el nostre amor, t'oferim. El meló pell de gripau sense, a 1,69 euros del quilo. La pitrera de pollastre granel, a 5,75 euros del quilo. Lluç sense, tu a 2 quilos, a 8,90 euros del quilo. I la mortadella ibèrica, el pozo al tall, a 7,29 euros del quilo. Qui bé et vol, et farà estalviar. Suma estalvi, amb Airoski Club.
Fem cançons de llibertat, són la resposta de tot un poble. Tornen el sopàs col·loqui de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca al restaurant Sacreu a Petra, divendres, dia 30 de maig, a les 20 hores.
Conversarem amb dos experts per parlar i informar sobre el CENS com a eina d'alliberament nacional. Tots els estats del món destrien els seus ciutadans i el criteri que fan servir els països europeus és el d'afiliació. Fer el CENS només depèn de nosaltres.
Parlarem amb l'Albert Martí, enginyer de telecomunicació i cofundador de l'Associació Patrimoni Català, l'entitat que impulsa el CENS i en va enviar el porcel, tita llaire i fedetari del CENS de Palma. Convidam a tots els associats i simpatitzants a assistir a aquest sopar i participar del col·loqui. Podeu fer la reserva a la web assembleamallorca.cat i al banner del D Balears. Vos hi esperam a totes i a tots!
Vivim alhora als dos costats de la frontera, contra tots els ordres, la feroxa fera. De Balears.cat, sempre oberta a l'actualitat i a l'opinió plural. De Balears al teu ordenador, a la teva tablet, al teu telèfon mòbil. Llegeix De Balears.cat
Aigua dolça per a gent salada a la vostra oficina o a casa. 3 Globs és un projecte d'emprenedoria social de 3 Salut Mental, aigua de qualitat local i que afavoreix la inserció laboral de persones amb malaltia mental. Trobareu més informació a www.aigua3globs.org. També podeu telefonar al 971 0901 94.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Dues bones notícies. Una, primera, el Beethoven se va recuperar.
Després d'aquest paràntesi de llepar-culs, d'estar de vores por d'establert, a vegades passa, intel·lectuals, artistes, músics que, per exemple, record Voltaire, que va ser un llepar-culs de Frederic II de Prússia, o Barra Llosa, el Celsia, que va ser un llepar-culs des por d'establert, també, òbviament, a part de ser un magnífic escriptor.
Bé, també també es va recuperar, llavors va tornar a la seva dignitat de personatge públic, diguem-ne, compromès en la història. Aquesta és una bona notícia, i la segona bona notícia és que en Tomeu Arell ha arribat, i li adonem el bon vespre. Bon vespre, bon vespre. Com estàs, Tomeu? Beníssim, però comparar aquestes dues notícies, no sé si és molt... Per mi, jo crec que són comparables. És curiós, eh? És curiós com...
És curiós que probablement Beethoven sigui dels músics més... No sé si dir la paraula popular... Jo diria que més que popular, important per a nosaltres. És a dir, això de qui és millor. Beethoven, Mozart, Bach.
No, jo me referia a això, populant-se al sentit de, digues un músic de música clàssica. Ja, crec que Mozart. Jo crec que Mozart. Guanyaria Mozart a Beethoven? Jo crec que sí. Jo no tinc aquesta... I després, Mozart, Beethoven i Bach, jo crec que el més important per la història de sa música és Bach. El més important per la història de sa bellesa és Mozart.
I el més important per la història, no de la música, per la història, és Beethoven. Per la nostra història, per entendre el nostre món, Beethoven és fonamental.
Jo sí, Beethoven va tornar. I va tornar, mira, sent d'acabar Beethoven com a representant d'idees polítiques d'aquests anys de trànsit, de sentir res i menys liberalisme, hem d'acabar, evidentment, amb la nova de Beethoven. Aquí trobem la veu del poble. Per primera vegada, a una sinfonia, compareix la veu, el cor, el cor, que representa la veu del poble.
amb aquesta referència en aquella oda d'en Schiller, aquella oda a l'alegria, podríem dir, de Schiller, que jo crec que més que res és on canta la fraternitat.
Més que no la igualtat, la fraternitat, aquella idea de la revolució tan oblidada per tots, llibertat individual, igualtat social i la fraternitat, la món de les persones. Jo crec que aquesta obra representa un poc la fraternitat, aquesta obra vetoveriana, aquesta oda que sentirem ara, el començament d'aquesta sinfonia de Beethoven tan important,
i el cor representa un poc la veu del poble, el poble que demana protagonisme, pot ser un poc el que agosarà parlar de democràcia en 1824, que és quan Beethoven escriu aquesta obra, però sí que hi ha la fraternitat que podria ser l'embrió de la veu del poble i per tant de la democràcia posteriorment. Sentim un fragment per acabar amb el Beethoven personatge, i ho passarem amb el Beethoven persona.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Una magnífica interpretació d'aquesta novena sinfonia de Beethoven, estrenada a Diana, 7 de maig de 1824, quan a Beethoven li quedaven menys de tres anys per morir. Ja era sort, completament sort.
I ara passarem, tomeu, en el Beethoven persona. Passem enrere el Beethoven personatge, defensor o, diguem-ne, adelit, que diria simne del Madrid, adelit d'unes idees, i en el Beethoven persona. Beethoven no va ser una persona fàcil. Beethoven podríem dir que era un misàntrop, un misògin,
Podríem dir que ara diríem d'ell que un esperguer de manual, una persona molt de complexes, amb moltes dificultats interiors, amb una infància complicadeta, va tenir una mare boja, poc present, va tenir un pare maltractador,
alcohòlic. Això dona per una sèrie. Sí, una sèrie d'HBO. Tenia dificultats per relacionar-se amb les seves persones i amb les seves dones especialment. No és que fos, també amb misògins, sinó que tenia dificultats per relacionar-se amb les seves dones i estava sempre defensiva. No va ser capaç de trobar una estabilitat emocional. Llavors, a sordes, lògicament, no va ajudar, però un compositor no és fàcil, tot el que he dit que quan sé que el va
per això que molt va ser com a pianista, que és el que era. Com a compositor, ell va seguir fent la seva feina, sense dificultats apanents, perquè la música la tenia dins el cap. Però com a pianista, un pianista, si et sort, té moltes dificultats per poder tirar endavant la seva activitat.
que era pianista sobretot, i per tant ara sentirem composicions, tres moments de la seva vida com a compositor sí, però com a pianista, com a intèrpret d'espiana. Sentirem un fragment d'una sonata molt coneguda, la sonata número 23, escrita entre 1804 i 1805, la sonata anomenada Apassionata, que podria ser un exemple d'un moment que va viure,
complicats a nivell personal, per dues raons. Li van donar carbasses, moltes vegades li van donar,
I aquesta lota, Josephine Dame, podria dir que és una de ses candidates, no està molt clar quina va ser realment, s'ha considerada el seu amor ideal. Va deixar escrit Beethoven una sèrie d'anotacions, una sèrie de cartes, on parla de sa estimada ideal, seu amor ideal, un amor platònic. No sé molt bé qui era aquesta...
Podria ser, la qüestió que no va anar bé, la relació amb ell va ser impossible, en Beethoven era molt difícil, li va dir que no, i aquest no va anar acompanyat d'una altra frustració familiar, el seu germà Carl se va casar amb una dona, Johanna,
en Johanna que va partir de llevar a Beethoven, la cunyada d'en Ludwig van Beethoven, una Johanna que no responia a les expectatives que Beethoven tenia depositades en qui hi havia la dona del seu germà.
Podem dir que en Johanna era una dona fàcil, una cambrera, la vida fàcil, ho direm així. Amb un passat un poc fosc, va quedar embarassada. No era tan fàcil. Va quedar embarassada sense estar casada. En fi, en definitiva, Beethoven troba que no. I va ser un cop molt fort a nivell emocional per Beethoven el casament del seu germà cal amb aquesta dona que no, que no, que no. I entre el no d'en Josephine Daym i aquesta situació familiar,
un d'alta baix emocional que Beethoven projecta amb una música tan meravellosa com aquesta sonata apassionada, sonata normal 23 de Beethoven per piano.
Fins demà!
Fins demà!
Sonata número 23, per piano, apassionada. Qui toca el piano és en Daniel Barenboim, precisament. És que abans feien referència com a director d'orquestra i pianista, lògicament. Bé, fem un vot endavant uns anys més tard. Som entre aquesta obra que sentirem ara, és una altra sonata per piano, la número 26.
s'intitula així, que l'escriu entre 1809 i 1810, el moment en què Viena és ocupada per... Perdó, Viena. Sí, Viena, és ocupada per francesos. Anava a dir, París, pels austriacs. No. Viena, on vivia Beethoven, Beethoven recordem que no era austriac, era alemany, com també hem de recordar que Hitler no era alemany. És austriac. Bé, i d'oie, Beethoven era alemany de naixement, va néixer a Bonn, i era vienès d'adopció.
En aquests moments havien d'estar ocupada, de fet, en els bombardejos previs a l'ocupació, Haydn va morir, però no per una bomba, no va morir de vell, però durant els bombardejos previs a l'ocupació,
de Viena, una més, per part de ses tropes napoleòniques franceses. I d'oi, sonata número 26 dels Adeus, dedicada a l'arxiduc Rodolf, que després serà dedicatari de moltes obres de Beethoven. La següent sonata que sentirem,
la misa solemne, els concerts per piano, grans concerts per piano 4 i 5 de Beethoven estan dedicats a aquest arxiduc Rodolf, el triomperador també està dedicat a Rodolf, per tant va ser un gran amic, un deixable, i una persona que representava també uns ideals que per Beethoven
tornaven un poc a la seva confiança en les idees de la primera fase de la revoluja francesa. Bé, els adeus, perquè Rodolfo, a conseqüència d'aquella ocupació francesa, se'n va anar, de Diana, però no se'n va anar només ell, se'n van anar molts, i entre ells se'n va anar Antoni Brentano, que era s'esposa d'un mecenes seu, i que també podria ser
la persona que Beethoven considera l'amor ideal platònic. Per tant, sonata dels adeus, adeus a amics, adeus a protectors i adeus a estimades, impossibles, inassolibles, com aquesta Anthony Brentano. Sentim aquesta sonata dels adeus, interpretada per András Schiff, que és un pianista hongarès, que podrem sentir en el Festival de Pollença
T'en guanya. Per tant, bon moment per sentir Sandra Schiff, un gran pianista. Un pianista que té una particularitat que és que quan fa un concert mai anuncia que tocarà. A mi no m'agrada això. Tu vas allà i... Jo no tinc coneixement de música. A mi m'agrada la música, m'agrada la música, tinc...
A mi m'agrada per sensibilitat, més que per coneixements musicals. Jo no puc llegir una partitura, no diferencio un do d'un fa. Bé, tampoc és això, però vaja. Però m'agrada com a historiador, la música, i per tant m'interessa saber què tocarà i sentir diferents versions abans. I això que me vengui un senyor que me digui ara improvisaré, llavors diré si me passa per aquí, llavors diré que tot queda.
no m'agrada, però en fi, és un pianista magnífic que pots sentir pollensa i aquí el sentim tocant aquesta sonata d'Uls de Deus de Ludwig van Beethoven.
I com que no hi ha tots uns 3, ara ve la tercera sonata, des que sentirem un fragment, la sonata Hammer-Clavier, la sonata número 29.
que va escriure Beethoven ja més tard, entre 1807 i 1808, ja era sort per complet. També dedicada a l'achiduc Rodolf, i que és una de les seves darreres sonates, una de les seves més llargues, és molt llarga, i d'una dificultat tècnica pesmosa. S'ha de dir que també Beethoven vivia un moment difícil en aquests moments, perquè estava...
per començar, la seva sordesa ja era total i absoluta i definitiva. I a més, a més, se constatava el seu fracàs a nivell personal de relació amb el seu nebot, el fill d'en Karl, que havia mort, havia mort el fill. Hi havia una disputa entre Beethoven, Luzi, Van i la seva cunyada, Johanna, per el totalatge del fill de Johanna i nebot de Beethoven.
I sa relació amb el nebot no funcionava. Clar, Beethoven tenia unes expectatives molt grans dipositades amb el seu nebot. No tenia fills, Beethoven. I el seu nebot no anava per músic. No anava per músic, això passa a vegades. Passa, passa. I això el tenia molt frustrat. I va i escriu aquesta sonata, Núblea 29, Sáhamed Clavier, interpretada per un boig.
ara sentirem un fragment d'aquesta tercera aportació diguem-ne sonatística, pianística és a sonata Ham & Clavier Muna 29 Música
Fins demà!
Glenn Gould, tocant la sonata de Hamner Clavier de Beethoven, un Glenn Gould que estava tan boig com en Beethoven, podríem dir. Mem, deixant-se sonates, deixem el piano, ja en un moment en què Beethoven no podia tocar el piano, perquè no sentim res, era una cosa de sonant.
I tocarem un tast de... Jo diria que si parlem de Beethoven i la música hi ha com a opus, les sinfonies, per suposat, a mi no és el que m'interessa més. Les xotes per piano, i llavors hi ha una tercera col·lecció que són les Quartes de Corda, que per mi és el millor de Beethoven.
Sentirem un fragment molt curtet del seu quartet número 16, que és la darrera gran obra que va escriure Beethoven avant de morir. Evidentment, quan ja havia mort no va escriure res. Som el d'any 1826, que era un any per morir, pràcticament Beethoven, i escriu aquesta meravella, quan ja no pot tocar és piana, però concep una música, diguem-ne, enunciada del futur, com aquest quartet número 16, que per mi és una de les culminacions màximes de la història, de la música universal.
. . .
Bona nit.
Fins demà!
Gràcies.
I ja per acabar. Una música de Beethoven quan ja Beethoven era mort. No. Tu que ho has dit? Primícia mundial. Però tu has dit que va composar després de mort. Beethoven va deixar llavor. No en el seu nebot, però sí amb un compositor que va morir un any més tard que Beethoven. Un compositor que havia assistit a... Era entre francesos quan se va estrenar aquell Fidelio a Viena.
i se va emocionar moltíssim, un jove compositor que va dur el debut de Beethoven mort i que mirava Beethoven i que podien dir que era Beethoven quan Beethoven era mort i que va morir un any més tard que no Beethoven i que quan ja Beethoven era mort, feia un mes que era mort Beethoven, Beethoven mor el mes de març del 27 i aquest Schubert
Franz Schubert, mort el 28, el novembre del 27, quan ja Schubert sap que morirà, escriu una música betoveniana que per mi és una de les músiques més hermoses que anuncien la mort d'un, l'agonia alegre, no alegre, tranquil·la.
És un músic que reconeixeràs perquè forma part d'alguna banda sonora d'una pel·lícula que tu i jo estimem moltíssim. Sentim aquest segon moviment d'Esterió Opus Cent de Schubert, que podrien dir que és una obra que va escriure Beethoven de la tomba.
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit.
I d'hora, amb això acabarem. Hem conegut un poc millor Beethoven, Beethoven personatge, Beethoven persona, quan, ja ho sabem, ens hem convertit en el programa que primer de tots ha recordat aquest segon centenari de la mort de Beethoven, que es produirà d'aquí dos anys. Nosaltres som pioners, ho fem avant que els altres. En diferència. Som el primer programa que hem commemorat la mort de Beethoven en el seu segon centenari.
Res, gràcies, Maries, gràcies, Toméu, en Beethoven acabam, en Beethoven de Desatomba, perquè hem sentit Beethoven personatge, Beethoven persona, i Beethoven el Zit, campeador, que de Desatomba encara escriu músiques utilitzant aquest interposat que va ser Franço Berti. Nos despedim fins demà. Beethoven, gràcies. Fins demà a tots.
Gràcies.
Bona nit.