Title:

Antropologia, religió i apocalipsi avui

## Context i estructura de l’episodi **El Crepuscle** dedica el programa a una llarga conversa amb **Manuel Delgado**, antropòleg i professor, enregistrada unes setmanes abans a Mallorca en el marc d’un fòrum sobre *la Sibil·la* i el món civil. L’episodi combina: • Una **entrevista d’alta densitat intel·lectual** sobre antropologia, religió, memòria, apocalipsi i espai públic. • Una **peça musical clàssica** anunciada però no escoltada íntegrament a la transcripció. • La cançó **“La vida sigue igual” de Julio Iglesias** com a coda irònica i vitalista. • Una falca d’**Ona Mediterrània / onamediterrania** animant a fer-se *soci* i anunciar-se a la ràdio. --- ## Antropologia, aparença i memòria ### El blog *El cor de les aparences* Delgado explica el sentit del títol del seu blog, *El cor de les aparences*: • Fa un **elogi de la tradició naturalista**: el món és un llibre que es llegeix “per fora”. • **Les relacions socials i els fets importants són visibles**, tot i estar codificats. • Reivindica la idea de **Paul Valéry**: *“el més profund és la pell”*. > “El món està a la vista… el més important està sempre a fora.” Per a ell, l’antropologia estudia sobretot **relacions socials visibles**, però buscant el que hi ha de no obvi dins d’allò aparent. ### Memòria vs història Delgado critica el concepte de *memòria històrica*: • **Memòria i història són coses diferents i incompatibles**. • La *història* parla del passat; la *memòria* és “tenir present”. • La memòria és **allò que no podem oblidar** i que segueix actuant en el present i fins i tot en el futur. • Per això considera que l’expressió *“llei de memòria històrica”* és gairebé un *oxímoron*. --- ## Antropologia religiosa i religió com a ideologia ### Definició i enfocament L’**antropologia religiosa** estudia la religió com a **fet social**, no com a veritat transcendent: • Es descompta la part metafísica per centrar-se en **dinàmiques, processos i relacions socials**. • La religió és una **forma d’ideologia**: cal preguntar-se **per què serveix i qui la fa servir**. • Pot ser tant **instrument de dominació** com **d’alliberament i emancipació**. ### Religió, ideologia i creences laiques Delgado compara les creences religioses amb creences suposadament laiques: • **Déu “existeix” com existeix la democràcia, l’amor o el capital**: com a realitats simbòliques i immaterials. • La majoria de conviccions modernes tenen una dimensió **mística o soteriològica** (de salvació) similar a la religiosa. • L’**economia** funciona amb categories gairebé metafísiques: *els mercats, el capital*… > “Els mercats són bàsicament metafísics.” També assenyala que hi ha **religions atees** (com el budisme) i que el **laïcisme francès** actua com una religió d’estat molt fanàtica. ### Violència religiosa i violència laica • Recorda la **violència anticlerical** a l’Estat espanyol (assassinats de capellans i destrucció d’esglésies) associada a un laïcisme radical. • Remarca que **tota ideologia important ha provocat estralls**, no només les religions. • Utilitza **Gaza i Israel** com a exemple de violència sostinguda **en nom de principis laics i democràtics**, no de Déu, mostrant la “veritat” de la democràcia occidental. --- ## Art, cultura i religió d’estat ### Art religiós i nova religió cultural Com a llicenciat en història de l’art, Delgado reflexiona sobre el vincle entre **art, religió i poder**: • Les ciutats es legitimen avui a través de la **cultura amb majúscules** (museus, grans equipaments com el MACBA, etc.). • Aquests espais culturals fan una funció **idèntica a l’antiga catedral**: elevar moralment el territori i **revaloritzar-lo econòmicament** (turisme, prestigi). • Intervencions com **Gaudí, Barceló, la Seu de Palma** serveixen per **dotar de prestigi les institucions** i fer negoci. ### Cultura, religió i *merchandising* Delgado defensa que: • **Tot està sotmès a la lògica del negoci**: art, religió, cultura i universitat. • L’Església catòlica ha fet *merchandising* tota la vida: vendre un producte simbòlic. • Avui la cultura i l’art funcionen com una **religió d’estat secularitzada**. --- ## Messianisme, fi del món i *la Sibil·la* ### Tradició profètica i matriu judio-cristiana Delgado situa *la Sibil·la* com a expressió d’una **gran tradició mil·lenarista i profètica**: • Orígens en el **mazdeisme / zoroastrisme**, difós al **judaisme** per via d’essenis. • Impregna **cristianisme i islam** i és **pràcticament absent** a altres civilitzacions (temps cíclic, sense fi melodramàtica). • Introduïx una idea central: **el temps avança cap a un final apocalíptic** (*escatologia*). En la seva conferència a Palma, sota el títol *“Vingui a nosaltres el teu regne”*, recorre: • Corrents històrics mil·lenaristes (beguins, anabaptistes, etc.). • Moviments d’alliberament al Tercer Món. • Revoltes indígenes americanes i africanes. • **Mahdisme** en el món islàmic. • La **ciència-ficció**, com *Matrix*, on **Neo és el Messies esperat** i hi ha un *oracle* (una mena de Sibil·la contemporània). ### Nazisme, esquerra i apocalipsi Delgado mostra com **dreta i esquerra comparteixen imaginari apocalíptic**: • El **nazisme** es defineix a si mateix com a projecte mil·lenarista (l’imperi de mil anys). • Himnes d’esquerra com **“La Internacional”** o **“A las barricadas”** utilitzen imatges **apocalíptiques** (*“Negres tempestes agiten els aires”*) i promesa de món nou. • Moviments **altermundistes** i consignes com *“un altre món és possible”* continuen aquest fil. Cita també **Pablo Iglesias** (*“El cel no es conquista amb consensos, es conquista per assalt”*), reprenent una idea dels **runters** i de sectors anarquistes. ### *La Sibil·la*, Nadal i segona vinguda Sobre el cant de *la Sibil·la* a Mallorca: • És **catastrofista**: anuncia el fi del món el mateix dia de Nadal, diada d’esperança i alegria. • Delgado ho considera coherent: el **naixement de Crist anuncia també l’Anticrist** i la **segona vinguda (Parusia)**. • Històricament, l’Església la va prohibir (Concili de Trento) per **dogma**: - Per l’Església, Crist **ja ha vingut** i ha establert el seu regne (a través de l’Església). - Reclamar una nova vinguda pot ser vist com **blasfem** perquè qüestiona la suficiència de l’Església. • Avui el cant de *la Sibil·la* **sobreviu com a espectacle artístic**, més que com a acte litúrgic. --- ## Messianismes contemporanis: política, clima i conspiracions ### Expectatives de salvació i nous messies Delgado veu molts **messianismes seculars** actuals: • **Lideratges carismàtics** (Pablo Iglesias, Ada Colau) com a figures messiàniques (*els que han de venir*). • El relat del **canvi climàtic, catàstrofes naturals, pandèmies (SIDA, Covid, DANA)** com a **signes de la fi dels temps** dins d’imaginaris apocalíptics i conspiranoics. • La necessitat que **aparegui algú o alguna cosa que ens salvi**: un líder, una tecnologia o la **ciència com a Messies**. > “La ciència podria ser el Messies… tenim messies científics, però són d’altres planetes.” Aquí encaixa la **creença en extraterrestres i ovnis**: éssers *sobrescientífics* que vindrien a rescatar-nos de la nostra autodestrucció. ### *Quarto Milenio* i cultura de l’amenaça Delgado vincula programes com *Quarto Milenio* a aquesta lògica: • Adverteixen constantment de la **irrupció d’un altre món en el nostre**, amb to d’ultimàtum. • Alimenten una **angoixa socialment i políticament induïda**, on tot són amenaces. • Aquesta por demana **culpables de la catàstrofe**, que es troben o s’inventen. També connecta aquest clima amb **l’avenç de l’extrema dreta** i amb teories conspiratives absurdes (com *“los pájaros no existen, tots són drons”*). --- ## Immigració, pràctica religiosa i usos culturals Quan se li pregunta si podria cantar *la Sibil·la* una persona immigrant o no catòlica, Delgado respon amb ironia i realisme: • Recorda que **a Mallorca i Barcelona “tots som immigrants”** en algun sentit. • Remarca que ell mateix **munta el pessebre amb els nets tot i no ser creient**, com a gest cultural. • *La Sibil·la* avui és sobretot un **espectacle patrimonial**, no una prova de fe ni de “sang catòlica”. --- ## Espai públic, carrer i nova mística democràtica ### Crítica al concepte d’“espai públic” Delgado ha treballat sobre **espais urbans** i és molt crític amb la noció d’“espai públic”: • És un **concepe recent i quasi místic**, comparable a una *transubstanciació*: - El **carrer real** (conflictiu, desigual, ple de problemes) es converteix simbòlicament en *espai públic ideal* (convivència, diàleg, participació harmònica). • L’“espai públic” és una **ficció normativa**: no descriu el que és, sinó el que **hauria de ser**. • Fa un paral·lelisme amb l’**Eucaristia**: com el pa esdevé cos de Crist per paraules sacramentals, el carrer esdevé “espai públic” per **discurs polític i cívic**. > “La meva mare no em va enviar mai a jugar a l’‘espai públic’; em va enviar a jugar al carrer.” ### Control, civisme i exclusió • El lema *“els carrers seran sempre nostres”* té força; *“els espais públics seran sempre nostres”* sona buit. • L’“espai públic” forma part de la **nova mística de la democràcia, la ciutadania i la civilitat**, en nom de la qual es justifiquen **exclusió i marginació**. • Cita Fraga (*“la calle es mía”*) com a referència al **control policial del carrer real**, no pas de l’ideal d’espai públic. • Quan hi ha **conflicte o violència (contenidors cremats, protestes)**, apareix la policia per restaurar l’ordre i **esborrar la fissura** entre el mite de l’espai públic i la realitat del carrer. Delgado denuncia que: • L’“espai públic” **no és igual per a tothom**: depèn de gènere, edat, classe, color de pell. • A Barcelona, la imatge d’un policia aturant algú de pell fosca **desmenteix el mite d’igualtat**. • La nova categoria d’“incivil” és la clau per **expulsar i sancionar** aquells que no encaixen en el model del ciutadà cívic i amable. > “L’espai públic és una pura fantasia… una mena de ficció.” ### Esglésies, museus i nous temples • Les **esglésies tradicionals ja no són tan necessàries** com a espais simbòlics. • El seu lloc el prenen **espais culturals, museus, i la pròpia idea d’espai públic**, convertits en **nous temples seculars** que cal preservar. --- ## Tancament: desencís i persistència de l’esperança Al tram final, Delgado fa una lectura generacional: • Es defineix com **“un vell que recorda quan encara pensàvem que un altre món era possible”**. • Suggereix que **les Sibil·les d’avui s’han callat**: ja no hi ha veus profètiques creïbles que prometin un món nou. Malgrat l’escepticisme, tria com a música final **“La vida sigue igual”** de Julio Iglesias, destacant-ne aquesta idea: > Sempre hi ha un motiu per viure, per lluitar, per patir i per estimar. La cançó sona sencera com a coda del programa, connectant amb el to: **visió crítica, consciència apocalíptica, però reconeixement que la vida continua i segueix havent-hi raons per actuar**. --- ## Altres elements de programa • Presentació del conductor, equip tècnic i recordatori de concerts al **Teatre Principal**. • **Falca publicitària** d’**Ona Mediterrània / onamediterrania** animant empreses i oients a anunciar-se, destacant el suport de prop de mil *socis* i la voluntat de fer una ràdio mallorquina, plural i de qualitat. --- ## Temes principals tractats ### Antropologia i mètode • *El cor de les aparences* i la importància del que és visible. • Relacions socials com a objecte central de l’antropologia. ### Religió, ideologia i política • Antropologia religiosa i religió com a ideologia. • Violència religiosa i violència laica (Guerra Civil, Gaza, Israel, laïcisme francès). • Art, cultura i museus com a nova religió d’estat. ### Messianismes i apocalipsi • Tradicions mil·lenaristes, *la Sibil·la* i la segona vinguda de Crist. • Nazisme, esquerra revolucionària, altermundisme i política contemporània com a messianismes seculars. • Apocalipsi climàtica, conspiracions, *Quarto Milenio* i creença en extraterrestres. ### Espai urbà i espai públic • Crítica al concepte d’“espai públic” com a categoria mística i excloent. • Diferència entre carrer real i espai públic ideal. • Control policial, civisme i noves formes de marginació. ### Tò i mirada generacional • Desencís davant dels fracassos polítics (postfranquisme, transició, 15M). • Sensació de fi d’una època d’utopies fortes. • Persistència d’una certa **esperança mínima**: la vida continua i sempre hi ha motius per viure i lluitar.

['Antropologia religiosa', 'Manuel Delgado', 'El Crepuscle', 'Ona Mediterrània', 'messianisme', 'apocalipsi', 'la Sibil·la', 'mil·lenarisme', 'memòria històrica', 'ideologia', 'espai públic', 'carrer', 'laïcisme', 'democràcia occidental', 'Gaza', 'Israel', 'art i religió', 'museus', 'cultura com a religió', 'nazisme', 'esquerra revolucionària', 'altermundisme', 'canvi climàtic', 'conspiracions', 'Quarto Milenio', 'extraterrestres', 'espais urbans', 'civisme', 'exclusió social', 'Teatre Principal', 'Julio Iglesias']