Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
Molt bon vespre, amics, i benvinguts a El Crepuscle en Cent Estals. Avui és dimecres, dia 22 de gener. Ja han passat les festes de Sant Antoni i de Sant Sebastià. I, per tant, convé, a lo millor, posar-mos una mica més transcendents i mirar què diu l'antropologia.
Per tant, avui vos oferirem una entrevista que vàrem realitzar fa tres setmanes el professor i antropòleg Manuel Delgado, una de les ments més brillants d'aquest país. Amb ell, que va venir a donar una xerrada, a fer una conferència sobre el món de la civil, l'equip del Crepuscle va tenir ocasió de passar unes hores amb ell i vàrem enregistrar la conversa que ara vos oferirem.
amb un tema musical de...
Bé, no vos adelant, perquè ho podreu endevinar tot d'una. Bé, la vida sigui igual, ja vos ho dic, la vida sigui igual. I així acabarem la primera part. I en la segona part del programa escoltarem l'obertura del caçador fortiu, ja que dijous, demà dijous, la Sinfònica toca aquesta peça en el teatre principal.
Per tant, amics, benvinguts al Crepuscle en Senestals. Vos parla Pere Estalric en nom de tot l'equip crepuscular. Un equip que inclou Anna Maria Moreno en tasques de producció i Anna Maria Oliver en tasques de serveis tècnics i de control tècnic. Si heu benvinguts tots en aquest nou Crepuscle.
Gràcies. Conversa Manuel Delgado, que ha venut aquí a Mallorca en aquest fòrum que hi ha sobre la civila. Senyor Delgado, moltes gràcies per atendre'ns. He consultat el seu blog i m'agrada molt la frase aquella del Salvat Papaseit, que té vostè com a capçalera. Diu, avui ja no es fa, però jo ho faria. Què és el que realment faria i que ja no es fa? Jo...
Jo crec que una bona part de la meva activitat està pràcticament de modeu. Per exemple, donar classes d'una certa manera, entendre l'ensenyament universitari des de cert punt de vista, que evidentment ara ja no s'estila, si hem de dir d'aquests termes.
també perquè encenc fogueres per Sant Joan quan ja no es fa i perquè crec que en coses amb els que no hi creu ningú. Per què el cor de les aparences? És a dir, per què el nom i per què tenir un bloc avui?
El cor de les aparències és en el fons un elogi de la tradició literària, filosòfica i científica naturalista, que vol dir que el món és un llibre que s'ha de llegir per fora i que moltes vegades la realitat ens informa de coses que si tinguéssim prou cura d'atendre-les com mereixen ens revelarien moltes coses importants.
però que d'una forma o altra tot està a la vista, encara que sigui amagant codis per definició invisibles, però crec que el món és interessant. Perquè sembla que la paraula aparença està renyida amb el cor que està dins l'interior. Bueno, a veure, hi havia un poeta que era a Port Valerí que deia que el més profund és la pell.
Bàsicament és el mateix. Amb les aparències sempre hi ha una fada que d'una manera o altra parla de coses que, justament com són nòvies, no són capaços de valorar amb la mesura que mereixen.
El món està a la vista i cregui més interessant. Justament contra el que intento lluitar és contra la pretensió que el més important està dintre de nosaltres. El més important està sempre a fora. S'ha de ser molt vanidós per pensar que és més interessant que el món que t'envolta. Això és molt interessant. I l'antropologia que estudia? La pell o el cor? És més de Paul Valéry o més dels sentiments?
A veure, l'antropologia el que estudia, bàsicament, són les relacions socials, que són evidentment visibles, que estan en les aparences, i el que intenta, bàsicament, és frenar...
que hi ha aquesta mena de dimensions no sempre òbvies que són les que s'han d'entendre. Tota ciència és una ciència oculta, en el sentit que en el fons el seu objecte són coses que estan ocultes, la qual cosa no vol dir que no estiguin a la vista. Per això aquesta mena de jut de paraules aparent que és el cor de les aparentes. Estan ocultes però estan a la vista i l'única cosa que cal és saber-les veure.
La darrera entrada, el que he tingut accés de diumenge passat, sembla, parla de tenir present. Sempre estar present. El futur igual no, però el present sempre el tenim. Ara vostè i jo estem aquí, el present. És una metàfora, és una... No, no, que va, que va, dono l'entrari. Tenir present era una entrada en la qual jo parlava de la memòria.
Hi ha aquesta mena de cosa del que tant es parla ara, que és la memòria històrica. A veure, la memòria no pot ser històrica, és a dir, no és història. Memòria i història són incompatibles, justament perquè la història parla del passat. La memòria no parla del passat. Tenir memòria és, efectivament, tenir present. És a dir, és d'una forma altra...
Guardar certa informació, que aparentment ha passat en el passat, però que en canvi d'una forma o altra ens informa, d'alguna manera ens informa del present, inclús del futur.
El que volia dir bàsicament és que tenir memòria, que la memòria no té res a veure amb el passat. La memòria té a veure amb el present. I això és bàsicament el que indica l'expressió tenir present. Per això quan ara els polítics fan la llei de memòria històrica seria com un oxímoron. Evidentment, si és història no és memòria. I el problema està que en relació a certs esdeveniments de la nostra història el que es voldria és que posin història, però no memòria.
És a dir, justament que no estiguessin presents, sinó que d'una forma o altra estiguessin en mans d'estudiosos, d'erudits, d'historiadors, que evidentment parlen del passat, però la memòria és allò que no pots oblidar. Està molt bé, això. Vostè ha estudiat antropologia religiosa. És a dir,
Quina seria la definició d'aquesta matèria, d'aquesta ciència, d'aquest vessant de l'antropologia? Bé, justament estic aquí a Palma justament per parlar de la civila, que evidentment té a veure amb una tradició religiosa directament vinculada al tema de les profecies, al tema del mil·lenarisme, al tema del mecenisme, que són fets religiosos. Per tant, l'antropologia religiosa estudia la religió en tant que fet social.
en tant que fenomen social, la qual cosa implica que descomptem la dimensió que pugui tenir de transcendent o de metafísica i advertim que totes les religions tenen una dimensió social, que el camp de vall probablement és el que les explica.
per molt que vulguem pensar que tenen a veure amb el sabernatural. Al cap de mai, les religions són bàsicament fenòmens dinàmiques, processos que són reals i que tenen a veure, essencialment, amb les relacions socials a nivell macro, entre nacions, però també a nivell individual, entre persones. Però això implica, bàsicament, encara que pugui semblar un lloc de paraules, descomptar del fenomen religiós tot allò que tingui de religiós.
Per tant, aquí hi hauria un component també, una lectura marxista de la religió, com a manera de guiar el poble i de reconduir-lo cap a una esclavitud, diguem-ne, no física, però sí moral. A veure, sí que hi ha un element, diguem-ne,
no únicament, però sí marxista, en el sentit que el que definiria la religió és com una mena de fetichització de les relacions socials. És a dir, les relacions socials es disfressen molt sovint de conceptes, de categories, més o menys, precisament sobrenaturals, quan al cap de baix no fem nosaltres una altra cosa més que projeccions de normes, de principis, de lleis.
Però, atenció, evidentment l'antropologia certifica que la religió ha estat molt sovint un instrument de dominació i de submetiment, però també ha estat un instrument d'alliberament i d'emancipació. Depèn, perquè la religió, com a ideologia que és, només té sentit en tant que explicada a partir de per què serveix i qui l'utilitza. Per tant, aquí on ficam 10 a...
Pues, realmente...
En un context com el nostre, Déu pinta poc. La figura distant i remota d'un Déu totpoderós i hipervigilant, pràcticament, aquí, diguem-ne, tenim molt més a veure amb els Cristos i amb els sants i amb les mares de Déu que no amb aquesta mena de pare allunyà que al Caldebaix sembla que moltes vegades no hi pinti res, perquè té tantes delegacions, té tantes sucursals en forma de personatges que aparentment subalters són bàsicament els protagonistes.
Si a més no en el nostre context, evidentment, doncs clar. Però evidentment Déu existeix, si no, no podíem parlar d'ell. Però està claríssim que la qüestió de si Déu existeix, no es pot parlar d'una cosa que no existeix. És impossible. Però pot existir dins l'ideari mundial. Les idees són coses.
A veure, escolti'm, a veure, amb tota franquesa... No, no, permeti'm, jo li puc dir que evidentment no tenim cap constància que Déu existeixi des del punt de vista material i físic. Però jo conec persones de nivell cultural elevat, inclús en estudis, que creuen en la democràcia. No sé si algú ha vist Déu, però cregui'm que la democràcia no l'ha vist ningú enlloc.
I no em faig bromes, he dit que bàsicament creences místiques en coses que ningú ha vist ni veurà, creguim que no hem de buscar amb els foscors de la religió per trobar-les. La major part de les nostres conviccions, de la major que creiem, són completament immaterials. Hi ha gent que creu en l'amor i s'enamora, i no crec que l'amor sigui una cosa massa material, per molt que l'encarnem.
Per tant, les nostres conviccions, les nostres arteses, tenen una dimensió mistagògica, soteriològica, no gaire diferent de les que atribuïm a la religió. Per no parlar d'àmbit com el de l'economia, en què parlem dels diners com si fossin materials, quan són purament simbòlics. El capital és simbòlic. Els mercats són bàsicament metafísics.
Creguin que si hem de buscar equivalents a majors religiosos ho trobaríem permanentment actiu en àmbits que podien semblar seculars o laics. En aquest sentit, si hem de parlar amb aquests termes, tampoc hem avançat gaire.
Jo diria que sent pitjor. Amb el sentit, bàsicament, que segons com podies pensar que un camperol, diguem-ne, un camperol francès de l'edat mitja, segons com era més racionalista que nosaltres, en què estem completament depenent d'aquest tipus de certeses inassibles que són les que ens guien, però que tenen a veure amb realitats que ningú ha vist ni veurà mai. Sí, però ara l'estat francès s'acaba d'aquestar molt d'euros en la restauració de Notre-Dame. Clar.
Això és curiós, perquè a França hi ha una religió oficial que és el laïcisme, que és una religió, evidentment, i que té... És més, és una religió especialment fanàtica, si em permet.
El fanatisme, clar, clar. Perdoni, l'ataïsme, el laïcisme més que l'ataïsme. No, clar, l'ataïsme no té res a veure. Home, hi ha religions atees, el budisme és una religió que no té cap déu. Però en el cas del laïcisme, és a dir, diguem-ne, l'urgència d'acabar amb la religió com a l'esfera pública, aquí ha tingut conseqüències catastròfiques a l'estat espanyol...
En determinat moment van ser assassinats milers de capellans i de frares com a conseqüència d'aquesta voluntat d'extripar la religió de la vida pública. A Barcelona es van destruir totes les eslícies.
Es va salvar únicament la catedral i ser la família perquè la Generalitat va anar a protegir-les. Però creguim que si hem de parlar de violència religiosa, Espanya, estat espanyol, és doloríssim que ha anat a càrrec d'aprendejaments laixistes que recamaven la urgent extirpació de la religió de la vida pública.
Però també des de la religió s'han comes molt assassinats. Ah, clar que sí. Una ideologia, atenció, des de la perspectiva amb la que jo estic ubicat, la religió és una forma d'ideologia, punto, ja està. Que tindrà una sínfola i tal, però en el fons funciona exactament com si fos una ideologia. És una ideologia. Molt bé, en aquest sentit, diguin vostè una ideologia que no hagi causat estralls. Diguem-ne, el que s'hauran fet...
A veure, vull recordar-li que en aquest moment a Gaza estem demostrant l'autèntica essència, l'últim fil i l'última naturalesa de la democràcia occidental. La veritat de la democràcia occidental està a les carnisseries que estem testimonis a Gaza i que no es fan en nom de cap religió, sinó en nom, diguem-ne, de principis completament laics.
Algú li dirà que Israel és un estat democràtic i que Gaza no. Però això ho dic. Que justament Israel demostra que qui representa l'essència última de la democràcia occidental és Israel. I el que està fent a Gaza. Això és. Això és la veritat del sistema. Un sistema que el talemà despretén bàsicament laic. Perquè tot i que Israel sigui un estat confessional, gairebé representa justament els valors occidentals. I cregui'm, els representa.
Vostè estic licenciat en història de l'art. Clar, l'art i la religió lliguen molt bé. Què seria de l'art sense la religió? Ara per ara, l'art i per extensió la cultura, ara per ara, funcionen com una religió d'estat. Ara per ara, i amb el prestigi, la imatge pública d'una ciutat, qualsevol, per exemple, a Palma,
Depèn bàsicament de la seva capacitat de projectar valors culturals. I ara per ara el paper que juguen aquesta mena de grans memurs culturals a les ciutats, a Barcelona, al Magba, per exemple, té un valor que és idèntic al que tenien les antigues catedrals, que és la d'elevar moralment el territori i de pas vendre'l més car.
I les intervencions tipus Gaudia, la Seu de Palma, Barceló... Qui les paga? Per què serveixen? O sigui, la funció que tenen és, d'una banda, dotar de prestigi a les institucions i, de pas, fer negoci, en aquest cas, per la via del turisme. Però la cultura amb majúscules, l'art amb majúscules, ara per ara, funciona exactament igual que una religió...
Hi ha la gent entre els museus i els centres de cultura contemporània pràcticament com aquell que entra a un temple, esperant algun tipus de salvació, d'altra banda. De la misèria quotidiana cala molta. Per tant, però la religió seria el moma sense mercandising.
Home, per favor, justament si és religiós... No estic provocant. Home, és que justament si té una cinc minuts amb el... És per al merchandising. Home, què ha fet la cel·licia? T'ho esperava aquesta reacció. Amb la ciència catòlica, bàsicament, el que ha fet és merchandising tota la vida. És a dir, d'una forma o altra, ha col·locat un producte, i ara per ara, un producte en termes dineraris. Ara per ara no hi ha res que no sigui un negoci, ni la religió.
ni la religió, ni l'art, ni la cultura, ni la vida acadèmica, que també està bàsicament enredada en aquesta mena de lògica productiva que en darrere instàncies sempre acaba buscant obtenir beneficis. Abans hem parlat de França i jo li demanaré, estudiar la sorbona marca i imprimes caràcter? Home, clar, és...
hem de parlar en termes religiosos, diria que és un santuari del saber i és claríssim que marcar perquè és tot un ambient, però un tot un ambient que hi hagi de dir, que consistia en unes classes, en aquest cas l'école, extremadament reduïdes, de 6-7 persones, per tant, diguem-ne, el màxim que es podia concebre com a vida acadèmica, però en sortir,
era que sigui gairebé obligatori anar a fer-nos una cervesa. I implica la importància que té a la vida acadèmica allò que diríem informal. I per tant, la Solomón em va ensenyar bàsicament la importància de rebre i impartir sabers i també la importància de saber entendre que segons quines coses es diuen...
molt més clarament i molt més... d'una forma més alegre i més eficaç amb una cervesa davant. I això ho dic completament en sèrio. Qualsevol que conegui la vida universitària i que conegui un congrés, inclús, sap la importància de l'amistat, de la informalitat i de la creativitat. Això, diguem-ne, a peu de pàgina, en Jaume, segur, no cal que ho posi a l'entrevista, però segur que li confirma. Hem parlat de violència, de religió...
i han parlat de budisme. On ficam Gandhi en tot això? Seria contradictori, o no? No seria contradictori. Jo recordo un mosso d'esquadra que quan el 15M va dir que si Gandhi hagués saltat a la plaça de Catalunya, quan m'han intentat d'exsoldre-la, hagués pillat. Bàsicament perquè deia que no existeix la resistència passiva.
Si hi ha resistència, no és passiva, és resistència, i per tant, ha de dir-ho de rebre. Això no cal que ho posi, però en qualsevol cas, el que li diré és que, a veure, Gandhi té una imatge que és la que, d'una forma o altra, ens projecta en nom d'opacitisme.
però Gandhi, en bona mesura, és responsable d'haver desencadenat conflictes importants al subcontinent indi, per exemple, amb la relació entre hindus i musulmans. Vull dir, a veure, també tenim mites. Clar, pensem que els mites són coses dels pobles primitius. No, no, Gandhi és un mite. No en el mal sentit de la paraula de fals, sinó en el sentit que hi ha una d'aquesta imatge que d'una forma altra
projecta un elogi de la Pau, que en el fons, potser històricament no es correspon, però és igual, si no haver-ho trobat-ho. Per tant, defensem Gandhi en nom de la Pau, tot i que el resultat de les seves pràctiques polítiques no va ser gens ni mica pacífic. Parlem ara al capítol de la Civil. Com s'ha d'interpretar el camp de la Civil a nivell antropològic?
És una expressió concreta que ha sobreviscut del que seria una ampla tradició de messianisme, de profetisme, que recorre tota la Danitxa i que està claríssim. I aquesta és la que jo voldria que fos la meva aportació avui, que evidentment en molts sentits és vigent.
Jo crec que les idees relatives a la fi del món, l'adveniment de la parousia, de la segona vinguda, ocupa un lloc central no només amb el cristianisme, amb el judaïsme i amb l'islam, sinó inclús justament en aquestes ideologies profundament laiques
que en molts sentits han heredat aquesta mena de sentiment que els temps estan propers a la seva fi i que s'acosta justament al regne de Déu a la Terra. La seva tesi d'avui quina serà?
Bueno, jo li he titulat, vingui nosaltres al teu regne, perquè està al Pare nostre, i el que faré serà una miqueta recórrer les diferents expressions que ha tingut aquesta mena de sensibilitat envers la fi dels temps i el compliment de les aporfecies, des del mazdeisme, que seria segurament la matriu original històricament, és el torrastrisme,
que segurament s'estén per la via dels assenis el judaïsme i que acaba impregnant, evidentment, el judaïsme, el cristianisme i l'islam, però que és absent pràcticament a les demés civilitzacions. Les demés civilitzacions conegudes, per exemple totes les asiàtiques,
no tenien futur, en el sentit que no tenien una idea del temps històric com una mena de fletxa que avança cap a una mena de final melodramàtic, l'apocalipsi, l'escatologia. Això és característic, bàsicament, d'aquesta matriu judio-cristiana que comparteix l'islam
i que trobem pràcticament una bona part de moviments històrics, no només l'Odan Mitja, els buitlifites, els d'Ulcinians, és a dir, hi ha multitud, els anabaptistes, multitud de corrents que tenen justament com a fonament aquesta idea, aquesta mena de sentiment que realment el temps s'està acabant i que vindrà el regne de Cris.
El trobem en tots els moviments d'alliberament del nomenat Tercer Món, el trobem en les revoltes índies de les que parlen les pel·lícules de l'Oeste, el trobem a l'Àfrica, el trobem en el món islàmic de la mà del Mahdisme, les trobem... A la ciència-ficció, Matrix, per exemple.
No, però en el cas de Matrix d'una manera explícita. Neo és l'esperat. O sigui, no és una mena de pirueta estranya. Matrix és una pel·lícula que parla justament de l'accompliment de la profecia. I de fet, si algú ha vist la pel·lícula recordarà que hi ha una civila, que és l'oracle. En aquest sentit... Però això pensi una cosa, que no és només en el camp religiós en el fons,
Per exemple, el nazisme funcionava com un mil·lenarisme. Atenció no perquè ho digui jo, sinó perquè ells eren els que amenaçaven en un imperi que duraria mil anys. I això valdria fins al... Això per la banda, diguem-ne, a la dreta. Però atenció, l'esquerra no ha sigut tampoc aliena a aquest tipus de sentimentalitat.
Aquests himnes que canta l'esquerra, la internacional o les barricades, «Negres tormentes agiten los aires», que la imatge és purament apocalíptica, «Atrena la razón en marxa». Són himnes que en el fons parlen d'aquesta mena d'apocalipsis melodramàtica que implicarà l'amor del món antic i el naixement d'un món nou.
És més, els moviments altermundistes, com el seu nom indica, treballaven a partir de la idea que era urgent la aparició d'un nou món.
que el nou món, diguem-ne, la presència d'Amèrica Europea va ser guiada per profecies, tant en el nord com en el sud, tant per part dels anglosaxons com per part dels portuguesos i espanyols. És que hi ha una mena de reguitsei de noms decorrents que estan presents justament amb la promesa del nou món. Jo li vull recordar que a l'octubre del 2014, quan...
Quan es fa la presentació de Podemos, el Pablo Iglesias diu que el cel no es conquista amb consensos, es conquista per assalt. La idea que el cel es conquista per assalt és una idea dels runters, dels seguidors de Cromwell, que eren bàsicament mil·lenaristes.
que també recullen els anarquistes, prendre el cel per assalt. És a dir, per Doquier constantment, en tota mena de corrents del signe que sigui, trobem presència d'aquesta mena d'expectativa del fi dels temps. El vaig crític amb la política, amb els partits, sobretot. Home, a veure, jo ja soc prou gran com per haver patit
un reguit important de fracassos i de frustracions. La veritat és que, però bé, de fet, els que van viure la lluita contra el franquisme ja ens van fotre un xasco. Quan de sobte passa el pitjor que pot passar, que et passes el temps repetint que, ah, i quan vinguin els nostres, i quan vénen les nostres, millor que no haguéssim vingut.
I això va passar després del franquisme, amb la transició, i ha passat ara, bàsicament, amb el que és, jo crec, el que seria el desvallestament del que van ser els moviments socials. I ara per ara, clar, han acabat, no tant la temptació de la gestió política, ja m'entens, de sempre.
Hem parlat de la civila, i la civila és, diguem, catastrofista, vull dir, parla del final, i es canta el dia de Nadal, que és el dia de l'esperança cristiana, de la més alegria, neix Crist, i aquest dia, profetitzant, que hi haurà els dolents d'anar a l'infern. Clar que sí, perquè la presència de Crist només pot anunciar la imminència de la presència de l'anticrist.
i permeti'm que li faci notar que hi ha una pel·lícula que ho explica, que és el dia de la bèstia. El dia de la bèstia justament implica que l'anticrist neix el dia de Nadal, per tant no és incongruent. El que fa bàsicament és dir que el dia de Nadal és l'anunci d'una vinguda, perdó, no, és l'acreditació ritual i simbòlica d'una vinguda, però també l'anunci d'una expectativa, és a dir, d'una segona vinguda.
Clar, això és el sentit que té. És a dir, el Nadal, d'una forma altra, se celebra l'avinguda de Cris, però també es promet bàsicament la segona vinguda, la Perusia, el retorn, diguem-ne, de Cris perquè el seu regne durit mil anys. Per tant, que sigui el dia de Nadal, això és totalment, no és anacrònic. No, diguem-ne, té una congruència. Sempre treballa a partir de la lògica d'algú ha de venir.
Diguem-ne, estem esperant algú. Aquest algú ha vingut. Perquè això va ser el motiu, pensi que això va ser el motiu de la prohibició de la civila que té a veure justament amb aquesta ambiguïtat. Diguem-ne, per què domaneu la vinguda d'un dia, la vinguda del Messia, si acaba de venir?
Clar, des del punt de vista de l'Església, diguem-ne, Cris ja ha vingut a la Terra. Per tant, ja està. I d'una forma altra ha imposat el seu regne, que és l'Església. Per tant, que algú vagi dient por ahí, diguem-ne, que ha de tornar a venir, diguem-ne, com que ha de tornar a venir, ja ha vingut. Diguem-ne, d'on treus que ha de tornar a venir? Ja ha vingut. Ja ha imposat d'una forma altra la seva delegació a través de l'Església. Per tant, l'expectativa d'una segona vinguda és, per definició, és blasfema, és sacrílega.
Tot i que, d'altra banda, permetin que parli de reactualitzacions, la teologia de l'alliberament, de fet, era un moviment absolutament profetista, que advertia, justament, d'aquesta mena de, diguem-ne, de nou cel i nova terra, que era, diguem-ne, que era, bàsicament, l'establiment del regne de Crist i la Terra, amb una segona vinguda. Per tant, bàsicament, es tanca, teòricament, l'Església no espera ningú.
En canvi, hi ha corrents no minoritàries que treballen permanentment a partir d'aquesta expectativa, la segona vinguda. Però no sé, els protestants, la major part de corrents protestants són bàsicament, són creients en la perusia. Algunes, no sé, els testimonis de Jehovà d'una forma explícita. Els adventistes del setè dia, els mormons també, és a dir, són gent que està esperant.
Qui són avui les civiles? Pensi que aquesta idea de la segona, no de la segona, sinó de la primera vinguda, explica fenòmens molt interessants, que és l'existència d'ortodoxes, una important minoria ortodoxa i jueva, que està a favor dels palestins. Perquè entenen, bàsicament, que l'estat d'Israel només pot existir en tant que s'hagi produït la vinguda del Messias, que en el cas dels jueus encara no s'ha produït.
Per tant, clar, diuen que en definitiva Israel no té dret a existir, perquè la seva existència abans de la vinguda del Messias és per definició blasfema. Perquè vegi, diguem-ne com... Però tot això té a veure amb una qüestió curiosa, que és la d'una civilització que ha concebut una idea estranya, que és la d'esperança. Que, clar, amb totes les cultures que tenen una concepció cíclica del temps, no existeix.
És l'esperança que ens fa infeliços, perquè evidentment ens dona una expectativa que mai s'acompleix i que bàsicament crea una mena d'ansietat perpètua. Però això és una cosa característica únicament del cristianisme, hereu del judaïsme i de l'Islam, l'imano culte, el tema del Mahdit.
Vostè no recorda que hi ha pel·lícula que el Dolenz Oliver fa de, diguem-ne, del Mahgit, el que ha de venir, l'ha esperat. Per tant, aquí estem esperant sempre algú. I vi.
Jo no sé si la vida política espanyola té expressions que m'offonsi semblen. Jo crec que en bona mesura personatges carismàtics com podien ser en Pablo Iglesias, per exemple, o la de Colau, tenien un factor bàsicament de martisme, o no, o del neo, de matrix, el que ha de venir o la que ha de venir.
Qui són avui les civiles, els mitjans de comunicació, les xarxes, o no existeixen? Són bàsicament els que molt sovint a través de les xarxes estan insistint en que hi ha certs signes. L'apocaliptisme treballa a partir de signes.
hi ha signes que el món s'acaba. I en aquest sentit, tot el que és el canvi climàtic, per exemple, o l'aparició de malalties com podien ser la sida o recentment la Covid, o fenòmens com la dana,
Cert tipus de pensament funcionen com anuncis del fi dels temps. Ara, per ara, la perspectiva d'una humanitat que s'ensorra i d'un món que s'acaba estan sent permanentment estimulats a partir d'un imaginari que augura amb cert tipus de senyals la final del temps, ja l'hi dic.
La idea que totes les catàstrofes són, bàsicament, conseqüència d'algun tipus de designi, ja sigui un designi diví o d'una naturalesa que ha decidit condemnar-nos a la desaparició. Però sí, sí, no hi ha més que signes, si ens fixem. Però això seria com un pensament una mica contracorrent, com... Al contrari. Dic que el canvi climàtic és apocalíptic. Home, el canvi climàtic és apocalíptic.
Quant temps ens queda? Des del punt de vista d'aquest tipus de perspectives, quant temps ens queda? O sigui, estem destruint el planeta.
Atenció, jo no dic que estiguem destruint el planeta o encara que ho pensi, el que estic dient bàsicament és que aquest pensament que circula per les xarxes i que moltes vegades forma part d'aquesta mena de conspiranoïda generalitzada, treballa a partir que no estem sinó rebent signes que una forma d'altre el nostre planeta i la nostra civilització ha estat condemnada. Aquest pensament és inequívocament apocalíptic i, de fet,
És per això que produeix d'una manera regular la idea que és possible, és necessari i és urgent que aparegui algú que estigui en condicions justament d'aturar aquest procés i de salvar-nos. Algú o alguna cosa. La ciència podria ser el messi, evidentment. És més, tenim messies científics. El que passa és que són d'altres planetes.
En el fons, la creència amb els ufos, amb els somnis, treballa per dir aquesta idea. Diguem-ne, d'una forma o altra, la salvació de la humanitat, d'això són creences, ja no es diuen cultus ufo, que diuen que, en el fons, hem d'estar a l'expectància que vinguin d'altres planetes, vingui d'una forma o altra, a rescatar-nos de la condemna a la que nosaltres mateixos ens hem abocat.
Però que la idea de què són els extraterrestres, sinó éssers que no pertanyen una sobrenaturalitat, sinó una sobrescientificitat, que demostren efectivament que la ciència, posada en mans gairebé d'esses molt més superiors a nivell intel·lectual, estan en condicions justament de demostrar-nos que el camp de veïn, si deu existir, ja ha de ser per força un científic.
Està molt bé aquesta frase, m'agrada molt. Però amb aquestes teories el veig un dia intervenint a Quarto Milenio. És que el Quarto Milenio és justament un programa que davant de les connotacions polítiques i morals que té no fa altra cosa més que advertir-nos de la irrupció dels altres móns en el nostre. O sigui, en afons, torno a repetir. És que, a més a més, perdoni, el nom Quarto Milenio ja és mil·lenarista.
Per definició, no és que ho digui jo, és que d'una forma o altra ho diuen ells. És que, perdoni, em venen exemples al cap. Per exemple, a tota l'època de la contracultura, el moviment hippie treballava amb una expectativa mil·lenarista, la nomenada Era d'Aquari. O sigui, era bàsicament que l'any 2001 començaria un nou cicle. És a dir, Woodstock ja era un festival mil·lenarista.
Jo no podria anar a Quarto Milenio perquè el que diria és que no hi ha creences falses.
No hi ha cadències falses. Totes les cadències tenen una font i una de sentit. I el que diria és que aquest tipus de cadències de les que ells són transmissors són bàsicament amenaces. Són, de fet, ultimàtums a la terra. Tot el que fan bàsicament és alimentar amb aquesta mena de preocupació socialment induïda, políticament induïda, que fa que estiguem permanentment acollonits.
Perquè si tot és una amenaça, evidentment una civilització pecadora com la nostra ha de tenir ben molta cura i ha de buscar com sigui, una forma de redenció. I especialment ha de buscar els culpables de la catàstrofe. I els culpables apareixeran. I si no apareixen, és igual, s'inventen. Per això són històries conspirenoiques, que té a veure amb el avenç de l'extrema dreta. O sigui, ja sabeu, no? O sigui, los pájaros no existen. O sigui, fota't.
Ja saps que hi ha aquesta teoria, no? Ja mos cau. Los pájaros no existen. Tots són drons. Terrible. Anem tancant, però li vull fer encara algunes coses. Veurem alguna vegada cantar a la civil un immigrant? Bueno, no sé, a Mallorca o a Barcelona només hi ha immigrants. A Mallorca...
És a dir, que un escolenet o una persona que canta la civila no sigui de família catòlica, per entendre. A veure, li demanen... A veure, en primer lloc, el camp de la civila és catòlic d'aquella manera. Clar, o sigui, justament el camp de la civila ha estat...
oficialment anatemitzat com a pagania. Per tant, diguem-ne, el que s'estranyésia és que en té l'Església, però diguem-ne, la seva ubicació litúrgica és estranya i ha sobreviscut per motius artístics que no exactament religiosos. És a dir, diguem-ne, la civila, torno a repetir, va ser suprimida a partir del concili de Trent per raons dogmàtiques.
Per tant, ja podem estar contents que a Mallorca hi ha cada cop més puestos això sobreviscut, però sobreviscut com a espectacle. No sobreviscut pel seu contingut litúrgic, perquè el seu contingut litúrgic és impossible de salvar. Un acte litúrgic que anuncia el fi del temps i tal, des del punt de vista dogmàtic és inacceptable. Per tant, s'accepta, bàsicament, perquè és un espectacle.
En el millor sentit de la paraula, s'entengui. Igual que passa a ells. Igual que passa amb els dervitjos ieròbacs a Turquia, on justament la cofredia dels dervitjos ieròbacs està prohibida. En canvi, els continuen fent l'espectacle d'anar donant voltes per comunicar-se amb el creador. Però claríssim. I d'altra banda, què passa? Que es demana algun tipus de prova de sang? No ho sé. Algun tipus de prova de sang per cantar la civila?
No, però em referia a que una persona àrab, per exemple, musulmana, pogués cantar la civil, encara que no combregui la religió catòlica. Home, doncs no sé, però ja em dirà. Jo ja li puc assegurar que era vint de Barcelona on... El primer que hem fet abans de marxar amb els meus nets és muntar el pessebre, tu. I jo no sóc creient.
Anem tancant. On ficam tot el tema dels espais urbans que vostè ha estudiat? Vull dir, les esglésies són espais urbans? Són privats? Són públics? A veure, en primer lloc, el que m'estic cansant de repetir sempre que puc, que hi agraeixo molt, que em donin l'oportunitat...
és que el concepte d'espai públic, que és un concepte molt recent, justament és una prova del que li deia a propòsit de la incorporació de categories místiques i impalpables a la realitat. En el fons, la idea d'espai públic, bàsicament, és idèntica a la...
a l'Eucaristia, a la sala d'hipòstasi, que ja sap bàsicament que és que agafen un tros de pa i a partir de la pronunciació d'unes frases litúrgiques dels sanctus i tal, es produeix la transubstanciació que fa que aquell pa sigui no una representació del cos de Cris, sinó el cos de Cris. Doncs bàsicament això és el mateix. És bàsicament com aconseguir que el carrer sigui l'espai públic.
que evidentment no és el que és, sinó el que hauria de ser. L'adnovativa cívica a tot arreu utilitza permanentment el concepte d'espai públic per parlar del que hauria de ser al carrer, un àmbit de convivència, un àmbit de diàleg, de participació, on no hi ha conflictes i on tot bàsicament funciona a partir d'una mena, diguem-ne, de bona sintonia generalitzada. És a dir, al contrari del carrer. A mi, la meva mare, no em va enviar mai a jugar a l'espai públic.
O sigui, em van enviar a jugar al carrer. A Barcelona, no pas gaire, es va cridar, els carrers seran sempre nostres. Vostè s'imagine que haguessin cridat els espais públics seran sempre nostres? Seria, és que ens queda lleig.
Per què? Justament per això. Perquè l'espai públic forma part de la nova mística de la democràcia, de la participació, de la ciutadania, de la civilitat, que és el nom dels valors místics sobrenaturals, gairebé en noms dels quals s'exerceix l'exclusió i la marginació de molta gent. Però Fraga també va dir que la calle és mia. Clar que sí, perquè la calle que deia que era meva era justament una calle conflictivitzada.
Si ell està parlant bàsicament de repartir estopa, no està parlant de l'espai públic, està parlant bàsicament del control sobre el carrer. La policia no controla l'espai públic perquè teòricament l'espai públic el controlen éssers lliures, iguals, que es dediquen bàsicament a la pràctica convulsiva de la cortesia.
És quan el carrer de Pronda sobte, quan es comencen a cremar contenidors, que el carrer continua sent el que sempre ha sigut, que és l'espai de la vida, de la realitat i, evidentment, dels problemes i de l'emergència dels conflictes, de la desigualtat. La vida real.
L'espai públic és una pura fantasia, torna a patir. I en quant a l'església, primer lloc, les esglésies ja no calen, perquè hi ha justament aquesta mena d'ubicacions culturals que compleixen exactament la seva missió, idèntica missió.
que és que hi hagi llocs que estiguin a estalvi d'un món real. Però ara per ara és l'espai públic, en tant que concepte místic, el que esdevé tot ell en un temple que ha de ser preservat. Ara per ara el que converteix en una persona indesitjable no és que sigui un revolucionari, un subversiu, és que sigui incivil.
Això és bàsicament el nom del qual ara per ara es produeix l'explosió, la marxinació, la reparació de tots aquells que no semblen en condicions de portar les proves inequívoques que l'espai públic és un lloc magnífic, ple de gent hipercívica i amable.
I això no és veritat. Això és més bé. Espai públic com l'espai on es desplega la democràcia com el regne de la justícia i de la igualtat. L'àgora d'un temps. Això no existeix. Potser no existeix.
el que re existeix amb la seva violència, la seva... Diguem-ne, si aquí a Palma tenen espai públic, els hi felicito, a Barcelona, cregui'm, a Barcelona, la imatge d'un policia aturant a una persona de pell frosca per demanar-li la documentació, automàticament desmenteix aquesta mena, diguem-ne, aquesta mena de, com podíem dir, de quimera. L'espai públic no és per tothom igual. L'espai públic és bàsicament una torre petit, és una mena de ficció.
Però un espai públic no és igual per homes que per dones, que per vells que per joves, per blancs que per negres. És justament l'espai de l'explosió, que es fa com si no existís, perquè com és el regne, diguem-ne, de la parsimònia universal entre aquests feliços, que evidentment tots són de classe mitja, evidentment això és el que no es pot de cap de les formes desmentir. I si d'una forma altra es desmenteix, doncs envia la policia i automàticament el tema queda arreglat.
Senyor Delgado, ha estat un plaer aquesta conversa. Molt bé, m'ha agradat moltíssim. Ningú es fa perquè jo ho faria.
Clar, o sigui, aquesta mena de perspectiva és bàsicament la d'un vell, sí, un vell, sí, home, a mi no em fa res en absolut, d'un vell que una forma o altra recorda l'època en què encara pensaven que un altre món era possible. Ara, de sobte, és com si totes les civiles s'haguessin callat i cap d'elles anuncies un món nou que cada cop creus més inaccessible.
Quina música creu que acompanyaria aquesta conversa? Digues, anem a escoltar música. Quina música creu que li agradaria escoltar després d'aquesta conversa? Bueno... Julio Elícias, què li sembla? Això el vostre mateix? La vida sigui igual.
que bàsicament diu que, tot i que sigui un escèptic, inclús un pelet xínic, crec que Julio Iglesias tenia raó en aquesta cançó. I això és el que diu. Siempre hi ha quina mar i por qué luchar. Ja està. Senyor Delgado, una abraçada forta i moltíssimes gràcies. Doncs ja està. Encantat i a vosaltres moltes les gestes també.
Perquè vols donar suport a la nostra llengua. Perquè t'agrada la música feta a Canostra. Perquè creus en una ràdio plural, de qualitat i feta en clau mallorquina. Anuncia't a Ona Mediterrània. Donen suport i ajuda a fer créixer la teva empresa. Ens avalen prop de mil socis. Informa't sobre com posar un anunci a Ona a la web onamediterrània.cat. Recorda, onamediterrània.cat. Tu fas Ona.
Unos que nacen, otros morirán, unos que ríen, otros llorarán.
Agua sin cauces, ríos sin mar, penas y glorías, guerras y paz. Siempre hay por qué vivir, por qué luchar. Siempre hay por a quién sufrir y a quién amar.
Las obras que da la gente se van, otros que vienen las continuarán, la vida sigue igual.
Pocos amigos que son de verdad. ¿Cuántos te halagan si triunfando estás? Y si fracasas bien comprenderás. Los buenos quedan, los demás se van. Siempre hay por qué vivir, por qué luchar.
per a qui a qui a qui a qui a qui a qui
Siempre hay por qué vivir, por qué luchar. Siempre hay por quién sufrir y a quién amar.
Fins demà!
Igual.
Fins demà!
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Jo afinava la guitarra,
Sol cruixent a l'exterior, l'autobús em minorava, cel ponent posant colors, benzineres polsagoses, bars de copes aviacions, dins la fosca perillosa, no m'he vist en condicions, més val que me carreguis personatges.
Pensava en els teus ulls, els teus cabells. Els teus anònims se desintegraven i jo ho mirava trist i tot sol. El vehicle m'apitava, un hotel passant s'hi vent.
Jo tocava la guitarra, jo escrivia en un quadern. Els diners polsagoses, destanyits a mostradors, dins la fosca lluminosa. Jo m'he vist en situacions, més val que m'acarreguis personatge. Pensava en els teus ulls, els teus cabells.
Els tels anònims s'identificaven i jo esperava trist i tot sol. Les hineres polsagoses, flors de càctus a visions, dins la fosca sinuosa.
He avisat alguns amors. Més val que me carreguis personatges. Pensava en els teus ulls, els teus cabells. Els teus anònims se comunicaven. I jo callava trist i tot sol. Més val que me carreguis personatges. Pensava en els teus ulls, els teus cabells. Els teus anònims se descontrolaven.
I jo tornava trist i tot sol.