La transició, la transició a la vida adulta.
Bon vespre, amigues i amics, això és el Crepuscle en Cent Estals, però es parla en Tomé Vorell. Això és el programa, mira, jo tinc aquí dues numeracions perquè els nostres oients, potser molts han sentit parlar que ja duien 2.152 programes aquí, a Bona Mediterrània,
Però que nosaltres vam tenir altres vides. Això que diu... Jo penso en ses vides... Des moixes, no? Que tenien unes quantes vides. Nosaltres en tenim 3.263. Vaja, que duim una doble comptabilitat. Sí. Però vam...
que duim comptabilitat bé, però no tenim dos bs. En aquest context, no. Però vaja, sí que ja duim molt de comptes i que ja duim moltes nits junts, molt de vespre junts. Bon vespre, Biel. Som una família, ja. Som una família i de fet, de tanta convivència. Sí, però insisto, xerrar molt de menjar, però al final hi ha coses que no...
De tant en tant. De tant en tant, sí. No fa tant, ara m'anarà fent un sol perilló. Joan Roca, com durs la setmana? Bé, ja es pitjant perquè arribin a les festes. Cap a demà, que es divan ratllar, i llavors ja es feste. Van començar... Maria Antic, bon vespre. Com durs això de començar una setmana en dimarts? Trobes que haurien de ser cap de setmanes de tres? M'ha agradat molt aquesta setmana començar l'en dimarts.
És que això sempre és dubte de si aniria bé. Aquella cançó que diu no m'agrada anar dilluns. Aquesta setmana m'ha agradat. Gran cançó, per cert. Diuen que anam, no? La setmana de quatre dies de feina? Diuen. Diuen tantes coses. No sé si hi arribarem, però... No sé si ho veurem. Tornarem a veure-se de sis.
Espera que no, no sé, no sé. Alerta. Llavors te contaré una cosa que té a veure amb educació. Mira, ja que avui parlaré amb un especialista, perquè jo he començat el programa, he dit la transició, i llavors he dit la transició a la vida adulta,
perquè el títol de la tesi que en el seu moment va fer aquest doctor en Ciències de l'Educació que tenim aquí, en Pet Lluís Oliver, bon vespre. Bon vespre, què tal? Encantat, està amb vosaltres. I benvingut en el programa perquè aquí ens agrada parlar de gent que té coses que portar i sobretot aquests temes d'educació també aquí ens agrada molt tractar-los.
i d'educació i de moltes més coses, perquè també parlarem de protecció de menors i d'altres temes. I això és un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla d'una manera impressionantment... sorprenentment tot surt bé, jo no sé com ho fa, però és na Maria, na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, va néixer a Barcelona, és doctor en Ciències de l'Educació amb la tesi El procés de transició a la vida adulta dels joves acollits en centres de protecció de menors. Des del 1986 és professor de Pedagogia Social, actualment imparteix classe als estudis d'Educació Social i Pedagogia, així com el màster en Intervenció Socioeducativa en Infància, Adolescència i Família. Tot això a la UIB, la Universitat de les Illes Balears.
Ha treballat en l'àmbit dels serveis socials i la protecció de menors i ha orientat les seves publicacions vers l'atenció a la infància i la gestió de programes socials i de competència familiar. I al nostre convidat d'avui li agrada començar amb aquesta música d'Ailes in Gaza.
Discovered. Uncovered and written in a shape. Garguless fingers. Pointing to your eyes.
Pat Lluís Oliver, bon vespre, benvingut de nou. Moltes gràcies, bon vespre. Començam amb aquesta cançó en Point Llu, Ailes in Gaza, perquè començam així.
Bueno, perquè l'any 80 va ser un any que dava moltes incidències musicals significatives, però llavors a l'any que em va tirat el va treure la Bocellsuamo, un disc que ha venut un millor de còpies a Itàlia, i que va ser un abans i un després dins la música lleugera,
Una cosa desconeguda fins a aquell moment. I perquè aquell grup ja el vaig descobrir també en aquell temps, el vaig veure en directe fins i tot a Celeste, sala Celeste a Barcelona, desapareguda, una sala fantàstica. I bueno, i de seguit escoltats segueixen amb el tio. Sí? Sí, sí, sí.
fan ja una altra cosa, utilitzen instruments antics, emplenen basses rítmiques orgàniques, però sempre amb aquest toc electrònic que toca. En aquest moment eren dos, realment. Aquesta combinació d'un teclat fent fondos, sonors, molt atmosferis, molt cinematogràfics, a vegades, i una guiterra absolutament des d'any 80,
La manera de cantar amb Martín veig que troc és única, no sentim ningú que canti com ell, d'aquesta manera vull dir, ni millor ni pitjor, però d'aquesta manera m'ha agradat molt de seguit i vaig comprant coses a mesura que van traguent. Que bé, que bé que músics dels 80 continuïn amb actiu i que també vagin fent música, no? Sí, han evolucionat a més, molt evolucionat, no repeteixen un cliché.
Nosaltres aquí, quan començàvem la conversa, solen demanar als nostres convidats com va néixer la seva vocació, digue-li vocació, digue-li interès, ganes d'aprendre dins un determinat àmbit. Si anàvem amb en Lluís Oliver de quan tenia de vuit anys o de nou, vint anys, com se decideix que aquesta vocació, no sé si és per l'educació, la docència...
Bé, com tantes coses d'una forma absolutament casual. En aquell temps, primer de carrera era comú dins de branca jo, estava entre filosofia, psicologia, ja havia llegit coses, perquè a mi van suspendre religió política,
Vaig haver de repetir-ho per un nivell polític. Formació de l'Espírit Nacional. Sí, sí, sí. Per als nostres veientment joves, polítiques, que crec que d'aquí ningú la va fer. No, ja ho sé. Per poc, eh? Sí, sí. Llavors, tenia temps i m'ho vaig a dedicar a anar per la universitat. Vornem com era allò. Hi havia dos cursos de medicina.
Recordo en aquell temps. I m'anava ficant i anava escoltant i em van fer una idea. I vaig pensar que primer era com filosofia, psicologia i pedagogia, ciència i l'educació, vaig dir provaré aquí.
Sense tenir molt clar si cap a la literatura també m'agradava. Vaig tenir una professora d'assistitut que m'ha encoratjat molt a escriure. Em va fer fer un conte de por i em va cridar i m'ha dit m'has fet por. No me dedicaré a fer por, però bueno, per aquí. Però d'on d'haver dit el nom de la professora? Valdueza, era l'altra jove que va venir allà no sé on, destinada a no sé on.
I que inclús molts els amens de recuperació que serveix. Avui ho denunciarien immediatament. En diumenge. Tot, sí. Distint a l'hora, no? Sí, però va ser un canvi important dins del que eren els professors d'aquell moment. Sí, perquè aquí a vegades ho demanem, no? Demanem si hi havia professors en aquell temps que varen tenir...
influència, no? Sí, sí. A l'hora de prendre decisions. Emili Janer, Pep Fonti, tenies que era el director, que era un excel·lent director i que també mos deixava llibre de casa seva i tocant el viol i el piano. Emili Janer crec que va venir aquí quan l'aniversari de l'institut, recordes que també... Sí, això era un professor que vam tenir. Bé, llavors va ser això que dius
jo m'agradava molt la música, ja havia fet coses en la coreu universitari, no, encara no, però no havia començat la carrera, però havia fet coses de música, anava a classe aquí de vora, a canvi que al Barceló, vivia aquí amb el cantó, amb en Toni Fernanda i tal, anava a classes amb ells, amb en Toni, i va resultar que en aquell moment el departament de pedagogia, que n'hi havia un, ara n'hi ha dos,
Tenien un estudiat, començava a tenir qualque pot de tecnologia i feien les setmanes de renovació pedagògica i m'hi vaig apuntar. I vaig pensar que en aquell moment que tot tenien al cap canviar les coses i vaig pensar que l'educació era una bona forma d'ajudar la gent a canviar les coses i que jo volia fer qualque cosa en aquest sentit.
i que a més tenien equipo, cosa que a mi me motivava, tenia equip de gravació i coses d'aquestes, i va ser per aquesta història en casual, llavors clar, a segons ja començaven a diversificar, psicologia només hi havia transcursos, no podries que va ser carrera aquí,
Jo tenia clar que no m'aniria a Barcelona quan varen fer companys meus per fet d'emancipar-me d'aquesta manera, sinó que m'emanciparia en totes, com tocava, allà on fos. I vaig quedar aquí. I me vaig decantar cap a pedagogia d'aquesta manera, que vaig dir que t'engresques, vas a les setmanes de renovació pedagògica, en Climent Picós me va posar a la qual universitari, me va enganar, perquè...
Em va dir que volien fer cançó dels Beatles i quan jo tocava la guitarra elèctrica que podria mai fer cançó dels Beatles. La coral no anava per aquí. I vaig quedar de guany. I ja vaig conèixer la mare de Maria. Fem tanta règle de Mozart. Idò no eren els Beatles. No, no eren Beatles. M'ha agradat això d'educació...
una forma de canviar coses en aquells anys 80 estava clar que era una manera una via per canviar coses vista en la distància 50 anys després ha servit per canviar coses?
Ha servit per canviar persones i també per canviar la concepció que tenim de moltes coses. Per exemple, la família és molt diferent de la família actual de la família de fa 50 anys, per posar-ho a llarg. I molta part d'aquest canvi es deu, no només a l'educació escolar, sinó també a altres àmbits educatius. No tan formals... Són processos de pedagogia social i d'educació fora de l'escola, sobretot.
però coses que ens van arribar molt tard aquí, manifestacions culturals, en aquell moment el món educatiu era molt actiu i van fundar una associació que s'havia d'aire i hi havia revistes també, les escoles d'estiu, molt importants, en l'àmbit escolar.
El nostre convidat va començar com a professor de l'Escola de Treball Social, escrita a la UIB. Encara no estava escrita. Llavors va escriure. Llavors va escriure, de la qual fou coordinador general i sotsdirector. Què recordo d'aquella experiència? Perquè, clar, parlàvem a vegades de...
institucions, que han baratat, ara està totalment integrat aquest tipus d'estudis a la universitat. Sí, era un... I de on procedia, perquè fos adscrita, de on venia? Sí, això venia d'una iniciativa antiga de l'inglesi, d'assistents socials, però era gestionada per un patronat
format per l'Ajuntament de Palma, el Consell de Mallorca, quan va ser Consell, després de la Diputació, i l'Iglésia, l'Iglésia a través de Càritas. El govern valer finançava Càritas i a part d'aquest DOB anava en el finançament del patronat, era un patronat, hi havia l'escola de treball social. Era una escola absolutament diferent de tot el que hi pugui avui en dia. Era assembleària, els alumnes, un vot d'una alumna parava igual que un vot d'un professor,
hi havia gent que ensina fent classes allà, un club que en Felis Pong va fer qualque cosa per allà. Hi havia també una forta influència progressista, la secretària cobrava igual que el director, per exemple, perquè s'havia decidit amb assemblea. I recordo un alumnat molt implicat, molt motivat,
un professorat també molt motivat i són bons records els que tenen de l'escola de treball social. Jo sé que arribava allà just perquè vaig començar fent un seminari i ja estava emancipat i venia de tocar per aquí per allà en Cucorba, per cert. En Cucorba. Jo he estat també de guitarrista deu anys amb ells i arribava just en sa guitarra per fer qualque classe en aquell moment. Eren molt joves.
Clar, estan parlant de formació, de formar en els futurs professionals, diguem, de treball social, dels treballadors socials. També en Perluís Oliver ha treballat en gestió. Jo tinc per aquí apuntat molta gestió, director d'un centre de protecció de menors, llarg del menor del Consell Insular de Mallorca, del 1990 al 97,
Responsable dels serveis transferits de la protecció de menors, del 98 al 2000, i de la unitat de planificació del Departament de Servei Social del Consell Insular de Mallorca, 2000-2001.
d'una època de fa més de 25 anys, clar, en aquell moment treballar en aquesta gestió devia ser començar, no diré de zero, però pràcticament amb moltes coses. Sí, van tenir sort un grup de persones amb això, algunes ja han desaparegut, en Pere Masqueró, per exemple, perquè eren propostors de l'escola de treball social i el consell incipient
Clar, la seva tasca era coordinar tots els serveis socials, muntados, que de fet hem de pensar que el primer pla municipal de serveis socials era el de Palma del 1985, i eren aquests anys. Llavors el Consell ens va encarregar un estudi, un grup de professors de l'escola de treball social, Lluís Ballester, Pere Masqueró, Joana Rosa, per planificar com s'havien de desplegar els serveis socials a Mallorca.
Llavors això se va repetir amb altres persones a Menorca i van fer els seus mapes de serveis socials. I llavors quan van acabar aquesta feina, que va durar dos anys a si mateix, mos van dir ara ho podríeu fer. I va ser quan jo vaig deixar l'escola de serveis socials, vaig anar a fer feina de serveis socials, assessorant i moltes. I aquesta feina bàsicament, no, encara no era de gestió, perquè jo estava de pedagoga allà, però era una feina que bàsicament era de sistematitzar
com vin de ser centres de serveis socials. Va coincidir amb un pla estatal que finançava la meitat, el pla de prestacions bàsiques, en fi, i era això. Llavors ja, després d'aquí sí que m'ha varen cridar per dir-hi a llarg d'un menor, però ja he fet la part d'infància, d'aquest mapa, i ja m'havia especialitzat en temes d'infància, delinqüència juvenil, coses d'aquestes.
I va ser quan vaig començar a fer feina de gestió en sèrie. I va estar en sèrie. I clar, quan xerrem de gestió, diguem que té, em anava a dir, no sé si la paraula seria mala fama, però tot el que sigui política, en aquest cas que és política de serveis socials o la política que sigui,
Avui en dia, desgraciadament, té aquesta mala premsa, no? No d'aquest àmbit, sinó que en general, és més fàcil... Hi havia una època que teníem molt mala fama, els inspectors d'Hisenda, no? O no sé si ara continuen. Però jo crec que ara, si dius que un fill teu, per exemple, se dedica a la política, millor ho duré d'amagat, o no ho sé, no?
perquè no són els polítics, no són les persones més valorades. I clar, ara estic pensant en aquells anys 90, 2000, i per això jo he de començar pràcticament de zero,
Com es tracta amb els polítics? Era complexa. El primer Consell de Serveis Socials, que ja ha fet feina pel Consell de Mallorca, vaig anar amb el Lidolves per pagar els professors i els governs s'implicaven en aquest patronat, m'ho va dir que això ho fan ser molles i els capellans, i com que hi havia crisi de vocacions, ara m'ho havíem inventat un ofici.
Això va molt d'aigua. Bé, llavors, els polítics tenien molt en compte, més que res perquè ningú sabia què era això de serveis socials, ningú sabia per on començar. I els tècnics pesaven molt. Això va canviar, va canviar després, i es tracta amb els polítics sempre, com tot, en la vida de dues dimensions, en la persona, he fet feina amb persones, amb molts partits diferents, i amb persones excel·lents i amb persones que no s'acaben allà on estaven.
de manera que s'ha d'anar a demanar recursos, nosaltres en aquell moment al llarg del menó teníem cent i pico nens i nines, s'havia tancat l'any 86, l'antiga llarg de la infància, que era un macrocentre, curiosament això m'agrada explicar-ho perquè s'acorda ple que jo el guarda a qualca banda,
posava que, d'acord, les darreres troballes científiques, això de macrocentre no va bé, que per vincle efectiu de nit. Les darreres troballes científiques són de 1960, com vol, i va publicar els seus estudis, però aquí va arribar en aquells anys. I va ser quan van tancar les macroestudes. Jo vaig entrar, pot després, que això hagués succeït, ja hi havia una estructura de 7 centres a xalet, de barri de Palma, i una unitat de primera cuida, de cuida temporal. I es tracta amb els polítics, sempre em tracta, en fi, d'intentar...
trobar recursos, que la burocràcia no dificultés el projecte educatiu del centre, que passava, per exemple, per poder amenatjar el BES amb efectiu, perquè no volíem que vingués un proveïdor a la porta, deixàs el menjar, el llet, el que fos, i els nens no sabessin d'on venien aquestes coses, els nens que s'havien d'emancipar de vuit anys, en aquell temps...
que ja era dur i que volien que aprenguessin a gestionar un pressupost, administrar un DOBs, etc. I això era la tasca que estava en el Pla Educatiu de Centre.
i que nosaltres exigíem que fos així, però això implicava sempre tenir dins la caixa 12.000 o 14.000 euros en el banc i donar dolpes en efectiu en els corridors de cada centre perquè s'administrassin i venim, mirassin la reducció de calitat preu i anassin a comprar allò amb més bona ràtio que hi havia, no?, la calitat preu.
I això era molt complicat, molt complicat. Tan complicat que qualsevol vegada els educadors amenaçaren a endur-se'n a nins a les portes de Palau Real. A fer allà una manifestació. Escoltin, que no mos ingressen, es dobben, altres hem de m'estar per... Si no mos ingressen... Per poder fer feina, ens encarren que mos heu fet. Maria Antic.
Jo m'agradaria veure com ha evolucionat el perfil d'aquests infants de coïda o aquests infants amb desemparament. Bé, hi ha una qüestió molt curiosa i és que sempre he sentit dir, ja quan vaig entrar jo allà a Udent, que els al·lot d'ara són més difícils que els d'abans. Això sempre ve sentit dir. També ho diuen ara. El que passa és que hi ha una diferència substancial i és que primer, hi ha molt de problemes amb famílies aquí
l'estructura del sistema econòmic, l'estacionalitat, la situació d'estrès, genera molta problemàtica familiar. I aquesta problemàtica familiar indiscutiblement repercuteix sobre els nens. A final dels 80 es va fer aquelles periodes amb nens clou E, que va sortir al país, en referència a nens de Calvià, que era nens que anaven a caçar amb una clau penjada a Pescoll, 10-11 anys, no hi havia ningú, estaven fent feina hostaleria al seu pare, escarada,
i ells havien de fer sopar, anaven a lleure i no havien de fer sopar fins que arribaven a fer feina cansats. Això marca molt un perfil. Llavors, un altre canvi important a partir de l'any 2000 que és la progressiva afluència de lots estrangers. El que diuen, a mi no m'agrada si és produir, però ve d'acnur, amb l'estranger no acompanyar. Això ara mateix,
és un volum important i té una més particularitat, no deixen de ser nens i nens en situació de desprotegció que han de ser protegits i que han de ser tratats exactament igual que un nens de necessitat espanyola, però a vegades segons s'edat 16 de 17, les seves inquietuds no són les mateixes, no passen per anar a la universitat, moltes vegades, sinó per tenir feina, tenir feina, portar dos vests a casa seva o estabilitzar la seva situació allà on puguin, a vegades
a França, a Alemanya, perquè allà tenen família, i això ha suposat un repte pel sistema que no hem resolt bé encara, crec jo, i que de qualque forma Espanya va firmar la Convenció de la Infància del 1990, ens obliga.
i aquesta convenció diu clarament que no es pot discriminar per un motiu. Per això és una diferència important que ha introduït un element de pressió quantitativa i qualitativa en el sistema de protecció, que sempre ha anat just.
Digues, digues, Maria. Sí. I en relació a la tesi que va ara... Aquests lots que viven a un centre i que s'avan tornant grans i que quan t'arriben en els 15, 16, 17 anys, perquè en els d'avui se n'han d'anar. Sí. Si això precisament no ets a crear una situació de molt estrès,
per pensar com se treballa això perquè digue-li a un atlet que potser ha viscut 10 anys allà o menys i li diuen no, és que te queda un any i d'aquí un any no sé si li he diventat de cercar sa vida però... Sí, sí, bueno han millorat ses coses amb aquest aspecte sa qüestió és que un atlet quan entra a un centre lo pitjor que li pot passar no sabre quin és el seu futur
no saber si podrà tornar a la família o si estaré allà fins a la majoria d'edat. Qualque cas ha conegut excepcional que han demanat perquè allà fins a la majoria d'edat poden tornar o perquè volien estudiar. Bàsicament, sabien que a casa era molt difícil fer-ho, no? Però això eren casos excepcionals. Normalment és important, amb això la reforma de la llei que es va fer el 2015 del sistema de protecció a la infància,
posa molt sèfasi en aquest tema, nins en tenien, nins en tenien, un pla de permanència, allà dins, permanència planning, que diuen els britànis, els anglos sassons, i això passa per fer una certa predicció, que se sustenta en sa recuperabilitat a no de sa família. El primer recurs, això ho diu sa convenció, ho diu l'indes d'Uliceb, ho diuen tots els tratats, és intentar recuperar sa família.
però a vegades això no és possible per qüestions objectius, materials o per qüestions subjetives de l'estil de la vida o el que sigui. Tot d'una que se sap que un nina o una nina es romandrà fins a 18 anys a un centre, se prepara. Aquí els centres no hi ha un pla unificat, cada centre ho fa a la seva manera. Hi ha hagut centres concededora trius que fa molts anys que tenen els seus propis pisos de transició.
També Nazaret, en fi, Ergrec... Són entitats que han anat creant els seus recursos, però cadascú té el seu model. Quan estava allà, vam fer un de model que li vam dir Soprotec i aprofitant els primers fons europeus, que passava per dos anys abans, quan ja sabíem que estaria fins als devuit anys, i dos anys abans s'hauria de saber en aquell moment
començava parlant-se el lot, el citàvem en el meu despai de direcció amb tot seguit tècnic i un educador tothom perquè tingués confiança i li diedem no t'atrevem però hem de començar a pensar en això i això vol dir que tu o has de continuar estudiant o has de començar a fer esforços per trobar feina o per formar-te per tenir dos anys. Això ja és un element d'estrès. Ja molts es desveretaven, feien actins d'educadors, feien venitures, s'escapaven,
El que fos, com a cridada d'atenció, i el lògic, que si tu l'has estat protegint un cremull d'anys, i llavors li dius, aquí s'acaba això, és que jo sempre he dit, assimilat una parella, que un moment donat, han estimat molt, però un dels dos diu, eh, hem acabat, i que ell no entén res, farà qualque cosa, es relacionarà malament, i això és el que li passa molt bé.
I sobretot si la parella et diu, i d'aquí dos anys... Sí, d'aquí dos anys ha acabat. Vull dir, per un infant, al final, és un jove que li diguin, i d'aquí dos anys això s'acaba, d'aquí un any i mig. Això era situació de partida, però l'any 2015 es va fer aquí una norma que contempla un suport de l'administració econòmic, que en aquest moment és aquí l'entrener ressoga, la renda social garantida,
fins a 25 anys per nins i nines que han estat un any tutelats per l'administració pública, que és el LIMAS, aquí a Mallorca. Cada consell insular a Cadilla, aquí a LIMAS, la delegació de Desconsell, diguem. I l'Organisme Autònom Desconsell, per ser en propietat. I tenen això, tenen pisos d'emancipació insuficients, fan falta més. Avui, precisament, m'acontava un responsable d'una federació d'entitats que té a fons europeus per això,
per anar a pisos, anar a prou pisos. Vull dir que podrien aprofitar, però el problema de vivenda també afecta la protecció de menys. També afecta, clar, el problema que tenim amb la vivenda valès.
I bé, i és això, recursos, abans no n'hi havia, amb això s'ha anat avançant. També he pogut participar fa poc en la celebració d'un sistema d'indicadors a nivell estatal, l'Ajuntament de la Generalitat de Barcelona, el París Basc, Camila José de Madrid i Sonet, i crec que no me'n deixa cap.
per precisament saber què passa, registrar què passa amb aquests al·lots. El 2009 vaig fer una mica d'estudi, entrevistar, hem aprofundit els al·lots emancipats i el principal problema que tenien era l'all·lament i la solidaritat. Que no puguin formar part de xarxes de suport, inclús espontàni, en 2019 ho tenen, però a mig, que és una manera de trobar feina, de trobar companyia, això era un dels problemes més importants que tenia.
Perchè sei un essere speciale
Això és el Crepuscle en Cent Estals, sentim de fons Franco Batiato, la cura. Lluís Oliver, per què? Perquè escoltàvem Batiato aquí mitjà en conversa. La meva tradició en Batiato és l'any 81, precisament. He anat seguint tota la publicació fins que se va morir.
i curiosament que la cançó la va fer mitges amb un filòsof que era tot el contrari a ell, un filòsof nihilista, una persona com un bateatro que se definia com un sensitiu, espiritual, etc. Jo crec que deu ser de les millors cançons, podríem dir de molt, per simplificar un poc, de la història, de la música lleugera, popular, etc.
Va a teatre, amb aquest filòsof, no va fer un concert a Calvià. A Calvià, jo era. Quan s'entrava l'any, ja no recordo això, no, 86, va ser en David. Va ser més en Van. Sí, sí. Un polisportiu d'allà de... De Galatzó, m'aparegui que era... Sí, Galatzó, exacte, de l'Institut. Un gran concert, per cert, molt bo. En aquesta conversa, crec que en teatre, en Maria Enrique.
No sé si ha portat esconir o potser l'hem recuperat. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Sí, sí, sí. Les dotes a la vegada tenen més suport espontàni, però objectivament no. Objectivament, la situació és la mateixa. El que passa és que també hi ha una part d'aquests joves que tornen a casa als pares.
o que en sou familiars, però ja sent majors d'edat, cosa que és una certa... Per dolçalment, les normes que fem referència diuen que si tornen no poden seguir percebent l'ajuda econòmica. Si tornen als domicili. Sí, perquè supos que la lògica del legislador era
Tornem això perquè la família no s'ha pogut fer cara fins avui, si ara hi tornes és que se'n pot fer cara, de forma que no t'ho donem. Tot i que jo veieu problemàtiques sotsegüent, tornant a la família igual no era una bona. Jo ho trobava discutible, ho vaig comentar al consell d'infància. Ara parlant d'infància, veig que és vicepresident del comitè UNICEF de les Illes Balears,
que això avui en dia, en aquest temps de negacionisme de tot tipus, dir que estàs a una associació o a una institució relacionada amb Nacions Unides, amb UNICEF, això, per exemple, a en Trump se li deuen cortocircuitar tot, no? Vull dir... Supost que sí. No el tenim a mà per demanar-li, no? No el coneixem de res. No el tenim a mà, no l'hi poden demanar, però sí que es ve que...
institucions com aquesta, com UNICEF, fan una feina molt important que dius, si no existís, tot aquest engranatge, que suposo que com tot és millorable, Nacions Unides i tal, no?
Però sí que es ve que hi ha una feina darrere i que hi ha molt de socis darrere. No sé fins a quin punt, hauria de saber perquè a mi m'arriba, jo som soci d'UNICEF i m'arriba la informació i tal, però ara mateix jo no sé quina part de finançament ve dels estats, dels governs, dels socis.
Sí, rebem finançament dels governs sobretot, els programes de cooperació internacional, perquè l'UNICEF bàsicament va néixer amb la idea de defensar la Convenció de l'Infància i l'Impuls Saludar, l'Organisme de l'ONU, com el bé has dit, i depèn de les problemàtiques d'infància i dels països, per exemple, hi ha una línia que és tradicional, que és la vacunació,
Ja m'han contat, no anem mai, però a Amsterdam hi ha una seu on, immensa pel que he vist, on continuament estan sortint contàiners amb vacunes i aliments i això cap a països que ho necessiten, continuament. Els comitès d'aquí a l'estat espanyol són els que més aporten proporcionalment a població en relació amb els drets, perquè tots els dobbers que es recauden aquí van anar a UNICEF internacional.
i alguns amb finalitat específica, per projectes concrets, a Senegal, diferents del món, i altres com a aportació. De forma que ningú ho cobra, dos tècnics que són cada dia, els que es sustenten, suporten l'organització aquí, a Balears,
i és de Madrid, òbviament, i de cada còmic autonòmic té una realitat diferent, i les quantitats s'avan sostenint en aquest moment. Teníem recances, però de moment anem conservant un poc. Perquè al final, clar, nosaltres tenim aquesta informació que a mi m'arriba, i el que sentim, tema de vacunació, tema de molt de països, sobretot pensàvem,
A Àfrica, però també a Hispanoamèrica i altres llocs. I per exemple a Balears, actua a UNICEF? Actua, no. Qui diu Balears? No, amb atenció directa no, no tenim programes. No hi ha programes organitzats. Se fan feines bàsicament de sensibilització, per exemple avui de matí l'Imas ha organitzat unes jornades sobre un congrés,
sobre l'infància vulnerable, i nosaltres hem col·laborat. De fet, ha vingut en Jose Cardona, que està en el Comitè Europeu i el Comitè de Drets Humans com a representant d'UNICEF,
que ha estat president d'UNICEF com a autònoma. També ho feim el cap d'endit del BES. Per exemple, hi ha una cursa molt impopular entre les que la patim, que és una cursa amb bicicleta que col·logeix a Mallorca, que molts porten finançament. Hi ha hotels que porten un euro, o demanen a cada turista si vol pagar un euro, i tot això va a UNICEF Internacional.
Bàsicament a Balears és una feina de sensibilització, d'impulsar, òbviament se fa una feinada en relacions amb polítics, relacions amb els parlaments, intent de sensibilitzar alguns grups que potser no són molt proclius a col·laborar.
En fi, és tota una tasca que té una vessant de sensibilització, una vessant d'impulsar el pacte, el pacte per la infància i PNL, això ha estat iniciativa de l'UNICEF, han participat en la PNL, en el seu moment, com un mes,
però també el pacte contra pobresa infantil va impulsar l'ICEF, en el Parlament, i en aquest sentit és una feina important. I llavors hi ha tota la part aquesta d'aquestes cilafons que venen tant des d'entitats privades, per exemple el tren de solla mateix, fa aportacions, fins a organismes públics. Clar, i en aquest tema de dialogar,
per exemple, de dialogar en grups polítics, pensar en les dretes en general, ara estic pensant a nivell europeu, aquestes dretes identitàries i aquí Vox i el PP en aquest moment, o això, clar, deu ser molt complicat.
Parlar amb un grup de polítics, hi ha una sèrie de polítics en el Parlament, per exemple d'aquí, o en el Congrés, i saber que hi ha gent que t'està titllant de mentider, de manipulador, quan surten aquests temes d'esmenes o tot això, o que els mateixos menes són utilitzats
per la seva propaganda, per la seva campanya política. Això, bàsicament, ho fa la presidenta amb els dos tècnics, la Valentina Milano, la presidenta actual, en substitució de Santerio, i era una merxa, no?,
La qüestió és que és una feina diplomàtica, UNICEF marca molt les formes en aquest sentit, nosaltres no ens podem anemistant cap grup polític. A pesar de que ells anemistin a mig món. Sí, és així. Se'ls convida però, efectivament, pensàvem que trobar consens en relació a la infància era una cosa fàcil, que tothom pot entendre que un nen és un nen, un nen és una nina,
i que és una persona necessitada i desvalguda quan té problemes socials, però ens hem trobat que hi ha algun grup polític que no entra dins aquestes dinàmiques. I quan aquests grups polítics arribin a espor de forma, diguem-ne, de jure, ja he estat de facto, com sabeu del món dels serveis socials? Com una amenaça? Com què?
Òbviament tots els serveis socials estan a favor de la infància i a favor del dret de la infància i no se mouran d'aquí. Els serveis socials en aquest sentit crec que tenen tots els professionals, el més bàsic, els directius, crec que tenen molt clar que la infància és una línia vermella i el dret de la infància es va ratificar l'estat espanyol, vull dir, l'any 90, un any després de la seva promulgació. I això començarà molt clara amb el que són els drets de la infància.
Sí, la Constitució també diu que és evident que és un dret inalienari de les persones. Sí, però curiosament, des del moment que un estat membre, un estat membre, un estat relatifica una convenció, això passa a ser positiu. Jo era bastant escèptic amb aquestes declaracions internacionals, fa molt bé...
però quan vaig saber, perquè un jurista em va explicar, que els tratats internacionals tenen un rank superior a la Constitució, en aquest sentit, és exigible davant d'un tribunal. Un qualsevol ciutadà se'n pot anar i d'escolti, que aquí s'està infringint l'article tal de la Convenció que recull la llei espanyola a través de la llei obrònia per ser jurídic al menor i la reforma del 2015, i la llei autonòmica del 9, que s'ha de fer per ajustar-se a la llei del 15.
Llavors ja és un tema que haurà de ser un jutge. Depèn de jutge, perquè Déu-n'hi-do és un jutge. Sí, tot depèn de qual for. Però sí que si hi ha aquest ranc i hi ha una cosa superior, al qual mínim... Sí, també és vera que, ja ho diuen, diferent ara hi ha que veure les baules de la barrera. Llavors, no ho sé.
El nostre convidat, en Petllius Reliver, ha participat en diverses avaluacions i és membre del Consell de Direcció dels Anuaris de l'Educació i la Joventut. Això és grup d'investigacions que no pertany. I nosaltres que a vegades hem parlat d'aquests anuaris i que hi ha moltes aportacions, són diferents articles...
Això a mi m'interessa molt perquè quan aquí a vegades tenim científics, anava a dir científics, vull dir... No, perquè aquí tots són científics, però la majoria són científics socials, diguem, o no sé com dir-ho, però sí que és bé que aquí a vegades parlàvem amb un físic, amb un químic, i faim unes capades, perquè estàs allà en un laboratori super...
importants. Aquesta investigació, diguem, de caire social, jo no sé si a vegades en la societat i en els mitjans de comunicació no s'utilitza gaire aquesta informació. A vegades un titular prové més de qualsevol cosa que hagi dit un...
Avui ens estan ficant molt en els xarxes socials aquesta sepana, però que hagi dit un influencer, hagi dit qualsevol animalada, i té més ressò que potser un estudi que ha sortit publicat en aquests anuaris. Totalment d'acord, i com s'ha de dir, m'agrada molt quan feies aquesta pregunta. Perquè he pensat molt aquí també. Sí, perquè realment tota la ciència és vàlida, és necessària i és positiva.
Ara, el que és el simbòlic social, tot el que soni a miseria, pobresa, problemes, té menys premsa i sortida que el que soni a altres coses més estel·lars. De forma que això és un hàndicap. I també, en part, és responsabilitat i culpa nostra, perquè no el s'ha volgut comunicar.
L'any que em vaig decidir a convidar els polítics del Consell a sopar amb els nens a un centre, hi havia qualque polític que cada any volia venir. I els hi duen pilotes i s'implicava, i t'escoltava, era sensible. Vull dir que a vegades era culpa nostra no ser capaços d'ensenyar, demostrar el que se fa.
quan és una feina molt complexa. Perquè jo sempre poso aquest exemple, que m'ho perdonin, és de ciències dures. Un científic, un químic, la composició tàumica d'esplom no l'hi ha canviat des de cap plom.
I pot treballar sobre una base acumulativa molt sòlida. Per nosaltres, les famílies mos canvien cada 20 anys. I d'una forma molt espectacular, a més. Hem de tornar sempre a tornar a investigar, per això la investigació és essencial dins ciències socials, perquè és molt mal, és objecte d'estudi. Les persones, les famílies, els valors, la cultura, la nacionalitat, és molt mal.
i coses que fa 25 anys o més, i se mou molt aviat en l'exercici social, darrerament molt aviat, eren d'una manera i ara som d'una altra. De manera que crec que cal fer moltes esforços per divulgar aquestes coses perquè se sàpiga perquè anin desprotegits, perquè anin maltratats, abusats sexualment,
perquè hi ha pobresa infantil, aquí a Balears ara han millorat un poc els indicadors, però un de cada tres nens estan enric de pobresa, a Balears, en risc. Amb aquesta millora de fa uns anys, de fa cinc anys o això, han millorat un poc els indicadors. Però tenim famílies que tots dos tenen feina i segueixen sent pobres. Això ho diu Caritas, ho diu Sinforme FOSA, ho diu EPN, ho diu UNICEF, els estudis que han fet.
Perquè hi va haver una època que se focalitzava molt en la gent aturada, la gent que no tenia feina, i ara hi ha gent que cobra els seus sous i no arriben ni per lloguer. Per suposat, clar. ...de 2007-2008. El concepte pobre s'activa. Sí, també en la reforma laboral, aquella d'aquell temps que permetia tenir minijots, ja he vist una alumna meu que va ensenyar un contracte de dues hores, renovables semanalment,
Però no sortia com aturat aquest lot mentre tenies contrata. Cada setmana li fan un contrata de dues hores que l'havia de renovar. Això no serveix per viure, ni d'enfort, ni de bon tros. Serveix per emblenquinar l'estadística, per fer-la més. La Maria tenia... No, no, no. Ara faré com una espècie de canvi. M'agradaria que des del punt de vista més sociològic com veus el sistema educatiu
Uf, complicadíssim, molt complicat, molt complexa, tant en la seva pròpia estructura i la seva realitat. El sistema educatiu ara mateix, bé, ja saps, vas veure els indicadors que tenim, no? L'allorament escolar, que...
va arribar, abans de la crisi econòmica, quan tornava a desmadrar l'economia, va arribar a un 43% de l'escolar prematur aquí a Balears, a un institut quasi la meitat dels alumnes desapareixen, especialment a més d'abril-maig, va millorar després, a lo millor per la crisi, no ho sabem molt bé, fins a baixar un 11% ja vam estar a prop del 20% amb l'abandonament escolar prematur, el que no acaba en això, això és un indicador dur,
Llavors el nostre rendiment acadèmic a PISA, que hem de dir, s'ha de fer dues edicions, en composició de Tora no va ser avaluable perquè van contestar a Valeu, els alumnes, i de fet era molt divertida, se nota que va posar PISA, el que eren dades de la ciutat espanyola, normalment de Balears,
en relació a comprensió de l'autora, quedant que estadísticament no eren menjats i que els informatius s'havien fet feina més que podien treure qualque cosa d'allò i mai, mai... De res, sí que tenim dades. A Valdeix tenim una cosa bona, que fa molts anys que s'ha atrevet, i és que em va quedar un any tan malament, segurament per la complexitat del nostre sistema, on hi ha un 20% de l'unat estranger, pràcticament. Llavors, això complica molt la feina.
els estudis que diuen que fins a un 25% de diversitat, per motiu que sigui, cultural, etc. és manatjable amb suports.
però més enllà d'aquí és molt mal de fer. La realitat és que hi ha centres que concentren aquestes problemàtiques, alguns centres per qüestió de zona, per qüestió de perfil de centre, etc. I això dificulta molt la feina desprofessorar per molt motivat i molt format que estigui, i jo sempre ho dic, nosaltres no tenim els professors pitjor formats
millorables, secundari especialment, però no tenim pitjors formats que el País Basc, que treu millors resultats a pisar que nosaltres. El problema està en la competència del nostre sistema, en part amb els recursos, perquè les competències en educació van venir molt mal dotades.
se sap des de fa molts anys, i els esforços encara no han arribat a la mitjana de finançament estatal del sistema educatiu valès. I llavors, segons l'OE,
És un sistema que teòricament m'agrada però que és inaplicable sense dos professors per aula. Si vol demanar cap a una individualització de l'ensenyament, cosa que seria desitjable, necessita més mans i el ve molt complex en el sistema educatiu.
les famílies. Varen fer un estudi el 2009 sobre l'eficàcia del sistema educatiu secundària, el grup d'investigacions que jo pertany, que va crear Martí Mar, que dirige actualment la doctora Horta, i la situació ja era dolenta.
del sistema, no era una situació... És el 2009. Això a instàncies del Parlament, el primer va fer Andreu Crespí, i nosaltres vam fer un estudi més ampliat, anys després, no se n'han fet més des d'aquell moment d'aquesta embargadura, i el que trobaves és que les famílies que hi havia tampoc no eren famílies que valoràssim amb excepcions, però hi havia tres tipus de famílies.
unes que valoraven molt la feina del professorat, que li donaven suport, és el millor escenari per una atluna, quan hi ha una col·laboració família i escola, això és indiscutible. A més, totes les investigacions ho refermen. Però llavors hi havia uns altres que qüestionaven i que de qualque manera no qüestionaven amb arguments, sinó que desconfiaven del sistema educatiu per motius a vegades cultural, per motius ideològics, per el que fos.
i això acabava de rematar, perquè el professor ara necessita confiar en que la seva tasca és valorada, que és difícil, és una feina que no és anar allà i fer qualsevol cosa, i més en aquestes condicions. Això exigeix una col·laboració molt estreta amb les famílies i amb la pròpia conselleria, que ha donat suport als seus professors,
que varen viure fa anys de desconfiança, d'espor de política en el sistema educatiu, em va aparèixer que era, inclús, amb una visió estrictament empresarial, un mal negoci, perquè quin empresari no m'altim els seus treballadors implicats, motivats i contents d'estar en aquella empresa i per així que eren seremics, de qualsevol forma, de manera que dius, bueno, i llavors veig complets en el nostre sistema educatiu, així grossa molt, no? Sí, digue's.
I encara que has parlat de la col·laboració entre escola i família, no? Les famílies deleguen damunt l'escola? Moltíssim, moltíssim. Mira, una anècdota. Un director d'un institut em va dir que una mare va anar a xerçar, a ell, en persona, perquè menca feien a l'escola que havien trobat el seu fill i intentant robar un cotxe.
men que li ensenyaven i que s'ajuntava. Clarament és que està dient ja no en sé, no puc o no vull. És un motiu per ser el que es cal decidir com a motiu de negligència de maltratament, no vol anar fora o no sabrà.
Això li va passar a un director d'un centre i va dir, escolti, vostè té una responsabilitat amb el seu fill. Quan surt de l'escola, vostè ha de saber on va i què li has de dir? Quan te ve amb una demanda d'aquest tipus, què li pot dir a una mare? De part no la culpabilizaràs, perquè potser ell està fent feina, no sé què, i dius... Això sí, ara mateix jo crec que hi ha una...
Una dificultat important, competencial, per un costat, per part de moltes famílies, per saber realment com educar el seu fill, especialment amb les noves tecnologies, les pantalletes, els policis tutors de Manacó, he fet diagnòstic d'infants fa uns anys, i el principal problema que tenim a Manacó, amb els joves i els infants, és això m'ensenyava un mòbil.
Això ho ha dit pels institutors, que estan cada dia en el carrer amb els joves. I les famílies van perdudes amb aquest tema. Ha vengut molt aviat, no mos han criat amb aquests mitjans. Jo recordo quan van deixar es obert aquests vídeos que havies dit, ton pare com funcionava. I ara mos passa una cosa per escuda, però incrementada molt més perquè el potencial d'un...
d'un mòbil és infinitament superior als d'una televisió, per a lo bé i per a lo lent, per a les dues coses, dependrà de com s'utilitza, però això no ho saben les famílies, per un costat, i d'altra banda, les situacions objectives de les famílies, de moltes famílies, no són bones, han de fer molta feina estacional, de temporada, jo a la crisi econòmica no vaig entendre
si no és perquè hi hagi molta economia submergida, que no ho sé, això me'ls podria il·lustrar, que en sap molt d'això, però no hi havia gent pel carrer, perquè és que dius si s'atura el sistema com s'ha aturat,
Ara que el turisme sempre ha anat bé, però que segueix batent rècords, això implica, però no en contratacions, això els sindicats també ho van dient, implica més feina i una feina feixuga.
Si vaig sentir dir que el 70% de les dones que fan feina de camarera tenen problemes d'esquena i estan medicades, i m'apareix una xifra brutal, si és certa. S'hauria de verificar.
Ara estava recordant, tornant un poc a la d'enrere, la de recursos, perquè jo vaig fer una recerca cercant a qui ho saben ells perquè sempre acaben xerrant de la mateixa i sempre diuen que aquesta dada quan se parlava fa cent o vint anys de nivells d'analfabetisme
i es relacionen amb la inversió que es feien les diputacions i els ajuntaments, perquè eren els ajuntaments els que havien d'intervenir allà, resultava que el País Basc... O sigui, si un mira el mapa, per exemple, d'alfabetització, resulta que al nord, País Basc, Navarra, les diputacions forals allà eren molt potents, però que també a Burgos, potser a Cantàbria,
s'estava invertint molt més que a Badajoz o a Màlaga o a Granada. I Balears estava com entre mig però la classificació estava per avall.
Un lletgeix a vegades, jo que lletgia actes de la Diputació i sobretot alguns dels ajuntaments que diuen tampoc no és tan necessari dedicar tant de recursos, no? I sobretot aquella cosa d'algunes escoles que diuen no va falta fer una escola nova perquè ja s'han instal·lat els frares de no sé què, això en els pobles passava, final des de nou, principis des vint, no?
I clar, i llavors veus que al nord hi havia com a més, quan dic al nord dic sobretot als Païs Bàs, ja que l'has citat, hi havia com un, no sé si la paraula seria respecte, però sí com a admiració i tot per la feina que feien els professors, els mestres, i que a més...
Estava lligat a vegades també amb el teixit industrial. És que és això. Aquí no se demana mal obra qualificada. Això permet tot el sistema. Ho saben les famílies, els al·lots dels instituts. A banda de la crisi econòmica, què passava? Perquè se n'anaven molt d'ells. No tots eren més complexos. Se n'anaven a fer feina descarregant caixes, fent pasta darrere una obra mig d'amagar, perquè és il·legal, tot això van de 100 anys.
Però se n'anaven a 800-900 euros dins la butxaca cada mes amb una moteta. Sí, sí, sí. Ja em diuen una zona turística de jugar i diversió. Sí. Que més vol un lot de 15 anys. Sí, sí. Clar, quan en té 20 ja no el dolmetell o quan en té 25. Sí. Però en el País Basc tots saben que estudien o no troben feina, perquè la indústria és fonamental allà. O se'n van a fer feina a Madrid o... Sí. Però dins l'àmbit de la indústria, bàsicament. Sí, sí, sí. Aquí el sistema econòmic no ha demanat mala obra qualificada. I això és un problema.
Ni molt qualificada, com allà per exemple enginyers, sinó també formació professional, qualificada, tècnica... La formació dual no ha acabat d'anar bé perquè no s'ha aconseguit des del sistema educatiu implicar suficientment empreses. O no s'ha incentivat, o no s'ha divulgat, no ho sé, no sé de quins motius hi pugui anar darrere.
però la formació dual que diuen que va tan bé a Alemanya funciona perquè tot el que han fet un cicle formatiu saben que quedaran feina en aquella empresa i si no en aquella s'han descostat i les empreses volen tenir gent formada des de la seva òptica, en les seves màquines, en els seus aparatos
Fa bastant d'any m'han convidat a la Generalitat de Catalunya a una jornada sobre aquest tema perquè tenien tant de bandó i estaven dissenyant un sistema on a partir de l'estudi de necessitat de les empreses eren que per exemple tenien dos nichos, un era el de conductors de grans pales mecàniques d'aquestes excavadores que per l'únic són molt complicades
i que una empresa no recorda quines hi havia patut una disposició per fer pràctiques, com una millonada. I l'altre era gent amb formació combinada electromecànica i informàtica, perquè tenia un informàtic per aquí i un autorsista per allà, i no casaven.
i oferien o demandaven cicles formatius i el conseller d'aquell moment, que no recordo qui era, crec que era d'Esquerra Republicana, m'apareix en aquell moment, estava a favor d'això. Tu acabaràs fent feina a demanda de les empreses, a la carta, i això també és un tema que s'ha de valorar.
però aquesta relació entre el teixit empresarial i el sistema educatiu d'informació professional és essencial. Hi ha algunes excepcions del sector nàutic, però són coses molt específiques.
Ja anàvem acabant el programa, arribem al final i tenim una pregunta que fer, una pregunta que és un consell per als nostres regents, un consell per a viure millor, quin podria ser? No sé si m'he plantejat mai, però no som aquí per aconseguir a ningú, però ara així...
De tot d'una diria pensar bé quan un diu que sí i pensar bé quan un diu que no. I sabre dir que no, si fa falta qualque vegada. Important això, sabre dir que no és important. I sabre per què es dir que sí i què implica dir que sí. Està bé, està bé. I del sentint de fons, Marala, testament, per què? Perquè és una injustícia aquestes tres al d'altres, que són tres talents immensos, i vull dir nons, perquè ara fan feina sanitària. Clara Fiol, Sandra Monfort...
Selma Bruna, no estiguin ara mateix en allò d'on la s'aliar. Perquè tenen un talent immens... Totalment d'acord. Perquè fan una música meravellosa i perquè no han pogut viure de la seva música. Jo vaig tenir la desgràcia de veure només el darrer concert. No havia anat a cap concert abans i vaig sortir fascinat.
i aquesta cançó és meravellosa i demostra més uns estudis, uns coneixements. Perquè a vegades passa això, que hi ha molta promoció de certs artistes determinats que tot es té dins la sopa i en canvi no se dona possibilitat a altra gent. Aquí escoltam a Marala, aquest grup, escoltam-te també. Moltes gràcies per Lluís Oliver per haver-ho hagut. Ens ha agradat molt que venguessis aquí. Gràcies també a Maria, a en Biel, a en Joan.
i tornarem demà en el Crepuscle en 100 estals a les 9 del vespre. Bona nit. Bona nit. Aixecarem pedra a pedra el record com un vincle infinit, com un llest que es desfaci el meu cos.
de futur impossible i s'elebi, s'elebi com fum i s'elebi, s'elebi lleuger cada vers que t'he dit que traessi t'encels que s'arribi a fer invisible i que jo
Ja no sigui paraula, només intuïció de certesa final. No, no hi ha foc etern. No hi ha foc etern. No hi ha foc etern.
No hi ha foc a tern No hi ha foc a tern