Galeria de solituds.
Bon vespre, amigues i amics, benvingut tots a El Crepuscle en Cent Estals, a la seva edició del dijous 16 d'octubre. Avui dijous tenim aquest programa que és el 2112, com a la Mediterrània. Ja duim les nostres vides, com ens agrada dir nosaltres, un cap i cua. 3.223, 3, 2, 2, 3...
I aquí a Ona Mediterrània ja en duí més de 2.000. 2-1-1-2. Ah, vol dir que es capecó a dues vegades? Increíble. No pot ser? Sí, no pot ser. Això és una conjunció astral. Conjunció astral total. Què tal, Joan Roca? Benvingut. Aquesta setmana a la 2B...
Hi ha hagut dies que ha plogut, dies que no, això passa. Sí, com sempre. Sol ser així. O plou o no plou. Això és binari. O zero o un. No sé si en Bielvic... Com ho has passat aquesta setmana? Paraigo. Paraigo. Paraigo i paraigo. Paraigo i paraigo. Tu també creus que si dures paraigo no plourà?
Creure no, creure no, no, però que me passa sovint, això sí. Sovint que el passeig és tot el dia. Però a Maria en tinc que també a vegades, bon vespre, Maria, que també a vegades ho facen rebets, se'm va rentar, si vol que plogui, se'm va rentar el cotxe i segur que plourà. Això no falla, no falla. Pere, que m'apresca el que falla és el micro. Sí, però bé, això segur que ara ho arreglarem, no? No tindrà... No, no...
Ara funciona perfectament. Tu m'ho deies que a vegades dus a rentar el cotxe. A rentar el cotxe i matemàticament
No, tots som gent de ciència. Què està passant aquí? Biel, per favor, posa-ho. Ja ho he dit. Que me passes el vint, sí. A vegades passa, és una constatació real. El nostre convidat d'avui, que és Gabriel Gené Manila, bon vespre. Hola, benvingut. No sé si li passa, perquè ara aquí tenim com a dues ànimes. Tenim una ànima més científica que qui ho diria la d'en Joan Roca.
Com? Per què aquí ho diria? Perquè, en fin, que ens coneixem. I, en canvi, n'hi ha d'altres que potser diuen que hi ha una part de la nostra vida que se'ns escapa d'aquesta part científica. Podria ser que jo tingui aquesta mania de pensar que si d'oques per aigua no plourà?
Probablement. Probablement. A mi també em passa. Si s'hagués de definir, en General Manila seria més escèptic amb aquestes coses o a vegades passa que... No, no. I crec que totes les coses estranyes i misterioses... Perquè això llavors també dona molt de joc a literatura. M'agrada creure i m'agrada també la gent que hi creu. Sí, sí, sí, perquè a literatura també a vegades se pot explotar tot això, no?
Idò, avui parlarem, jo he començat amb aquestes tres paraules, Galeria de Solituds, perquè avui parlarem amb Gabriel Genè Manila d'aquesta darrera novel·la i de moltes més coses. Primer parlarem de moltes coses de la seva trajectòria. Un programa que, com sempre, produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, la nostra selenita d'avui, va néixer a Algeida, en un petit nucli familiar, mentre creixia una petita tenda de teixits i merceria que els seus pares havien obert. Va assistir a l'escola del poble, l'escola d'Algeida, en temps difícils. No va viure de guerra civil, però va patir les conseqüències de la immediata postguerra.
Quan tenia vacances, a vegades acompanyava son pare a vendre als mercats i a les fires, i en altres ocasions també pels camins polsosos, per les possessions i les cases de fora vila. L'escola del poble ens conta que era una escola trista, alguns mestres havien estat represaliats per les seves idees polítiques i depurats, i algun d'ells readmesos novament. Va realitzar els estudis de magisteri,
a final dels anys 50 i ha exercit la professió de mestre durant 15 anys a dues escoles rurals i una d'un suburbí de Palma. Es va llicenciar en pedagogia a la Universitat de Barcelona l'any 1970 i en aquesta universitat va llegir la dissertació de doctorat el 1978 sobre la problemàtica educativa dels infants salvàtics.
També el nostre convidat d'avui és catedràtic d'Antropologia de l'Educació a la Universitat de les Illes Balears i va començar a escriure fa molt de temps, a escriure novel·les, assaig, relats juvenils. Entre la seva obra narrativa n'hi ha moltes obres que han estat premiades, des de l'Abisma, el Premi Ciutat de Palma de novel·la del 1967,
i moltes altres obres. El Sant Mentiri de les Roses, Els Alicorns, Els Rius de Babilònia, Premi Sant Joan de Novela, Els Jardins Incendiats, Premi Carlemany del 97, Tigres, Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes, i també ha publicat tres volums de Memòries, Ha nevat sobre yesterday, Amor, no estàs fatigat i Lungomare.
També, i és molt conegut per molts de nosaltres també, la seva faceta de literatura infantil i juvenil. No sé, ara jo he vist molt de títols i he triat alguns que a mi me duen bons records. Les aventures d'en Pere Pistoles, per exemple, dels anys 80, o Tot quan veus és el mar, o bé...
Dos LPs de Maria Almà Bonet que compten en lletres de Gabriel Genemanila són Bon viatge, Faci la Cadernera. I per últim volia destacar alguns guardons, alguns premis també com Han cremat el mar, Premi Nacional de Literatura Infantil.
i des del punt de vista de l'assaig recordam obres com Sexe i cultura a Mallorca i molts altres guardons. No sé quantes pàgines té aquest currículum ha breujat, però jo l'he breujat més, i hi ha altres reconeixements que després en parlarem d'ells. Vull destacar també que és professor emèrit de l'UIB des del 2011,
I el 2023 el govern de les Illes Balears li va concedir la medalla d'or de la comunitat. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb les variacions Golbert.
Fins demà!
Gabriel, Gene Manila, benvingut de nou. I hem començat en les variacions, Goldberg, que diríem que és una de ses músiques que aquí han triat bastants de convidats. Per què? Sí, sí, perquè començàvem amb Bach i perquè començàvem amb les Goldbergs. Bach és preciosa, seva música. M'estimula, me desperta, és a dir, me torna més creatiu...
no em puc prescindir no em puc prescindir perquè a vegades faim aquesta pregunta a la seva tasca habitual ara escrivint pot sonar música? a vegades sí a vegades quan escrivia Ana Bat sobre Yesterday per exemple jo m'aporrava un pic o un altre diverses versions de Yesterday versions molt diferents i molt bones totes però me les aporrava
I com va néixer, no sé si digui la paraula vocació, la vocació d'escriure, la necessitat d'escriure en aquell jove Gabriel Gené Maníra. Quan va començar no sabies per què. Ho saps, ho sé, després de molt de temps, després de molts d'anys, de donar-li voltes, de pensar-hi... Jo vaig començar a escriure perquè jo era un fill d'una família de vençuts i...
I pensava que l'únic manera d'explicar allò que m'havia passat i d'allò que havia passat a la meva gent és escriure-ho, contar-ho.
Clar, perquè en els anys 40, aquella postguerra, amb aquella infantesa dels anys 40 i llavors anys 50, parlant d'un poble de vencedors i vençuts, amb molt de relats orals, històries que arribaven i que d'alguna forma s'havien de plasmar, s'havien d'escriure. Bé, el relat oral sempre ha estat molt dins mi. Jo penso que la literatura en els fons sempre és oral,
És a dir, ja sé que pensar tot el contrari és igualment vàlid, però per mi m'agrada que allò que escric soni bé en veu alta. Tant és així que molt sovint jo he enregistrat el meu test
per provar si realment anava bé. I m'he borrat una cosa i he anat escoltant... Això és com un podcast de ràdio, no? Escoltar, provar bé, si el ritme és bo... Sí, si té aquells ritmes que ha de tenir la paraula que jo vull aconseguir. Tot això és una mania, naturalment, perquè, ja dic, fer tot el contrari és igualment bàlid. Però a mi m'agrada que el lector...
senti una veu que conta, que la creï, que creï mentre llegeix, vaig creant en la seva imaginació una veu que li conta aquella història i que li conta en veu alta.
Tornant a aquesta època de joventut, aquí hi ha molta gent que se dedica a temes d'educació i jo quan he llegit com va estudiar el batxillerat, clar, la meva pregunta és com és això d'estudiar el batxillerat amb un mestre que feia classes en hores extra,
Això, clar, avui en dia és un plus, no?, és un plus, diguem, pensat des de la perspectiva actual, no?, alumnes que van, en aquest cas, al Gaida, i que després continuaren a Palma, no?, gent que potser... Però que sí que hi havia, en aquell moment, docents que feien les seves classes i llavors preparaven per aquest batxillerat i tot això.
Jo anava a classe un semestre, juntament amb algun més, amb un grup de lots i lots, no molt grans, és a dir, 4 o 5, i anàvem a les 12, de les 12 a les dues, i a les 3 semestres tornàvem a començar l'escala, i tornàvem a les 5. Fèiem aquesta vida estranya, i bé, bàsicament era...
Empollar molt. Sí, clar. Molta memòria. L'ensenyament dels anys 40-50. Però, més que el que apreníem, que això no era l'important, perquè si sabíem un poc més de geografia, un poc més d'història, un poc més de matemàtiques, ja va bé, però el que més apreníem era la certitud del mestre. És a dir, el mestre volia que aquells eslots, que no tenien altra possibilitat d'estudiar més que aquella...
Perquè jo no podia anar a un col·legi a ciutat, un col·legi de frases, un col·legi de... O hi havia gent que estava en aquestes escoles que hi havia a Palma i que hi havia també...
gent pensionada, com se digui, que estaven allà i dormien allà. Clar, en aquest cas no, en aquest cas parlem de fer-ho des d'allà. Hi vaig estar, en un col·legi així, hi vaig estar quan vaig fer quart de batxiller, perquè el mestre en quart ja no s'atrevia. Ja.
I havia de dir això... Nos enviava pontes, diguem. Per als nostres oients d'ara, diríem, quart de batxiller, llavors hi havia un cinquè, i un sisè de batxiller, i ser revàl·lides. Sí, sí, sí. Jo vaig fer tot això després a un col·legi, però jo vaig estar un any, un any i tres mesos i catorze dies en el seminari. Tot comptabilitzat, no? Sí, no, insoportable, insoportable, però totalment insoportable. Sí, sí.
Aquella gent d'exeminaria d'aquella època no sabia, no tenia ni punyeter idea que era d'aquella educació, ni formació de gent jove, ni de lots, ni de tot això, no? I això, clar, era una manera de poder estudiar, també. Era una possibilitat, sí, sí. I els capellans s'ocupaven d'això, és a dir, si veuen
que destacava un poc, miraven si entraven a seminari. Jo vaig anar i vaig estar un any, tres mesos i 14 dies, com dic. I quan vaig sortir... Jo ja havia fet primer de batxiller. I quan vaig sortir...
vaig donar el mestre. I vaig fer segon i tercer. I llavors ja per fer quart, ja vaig venir a un col·legi de Palma, que era l'izeu espanyol, que era un col·legi molt especial, perquè l'única condició que vaig posar amb els meus pares era que no volia anar a un col·legi de frades i capellans, tot i que n'hi havia per totes. També hi havia un capellà que feia llatí, un altre que feia religió i un altre que no sé què.
Però... Era diferent. Sí, era diferent. I vaig estar intern en aquest col·legi. En Joan Roca tenia una pregunta. Sí, en Tomeu deia abans feia referència a la Mallorca que el nín Gabriel Gené va conèixer en els anys 40, el Geida, Mallorca. Clar, evidentment era molt pitjor que ara avui en dia. Infelitament. Però amb aquesta percepció, no sé si és que som molt pessimista jo, que aquella Mallorca...
Tenia futur. Podia anar millor. I en canvi, la d'avui potser no pot anar millor, pot anar només a pitjor. És millor el que avui en diuen per prendre tràgicòmic sense solució.
La solució no ho dic. Un esperpentatge i còmic, sí. Ho he explicat a la meva drena. Aquell temps sí que hi havia la possibilitat d'una altra cosa. Perquè sabien que la meva gent, que eren com jo,
sabien que no ens en sortiríem si no era base d'estudiar. És a dir, no hi havia altres. El món havien d'anar a fer de pagesos, o aprendre un ofici de Fuster, o de Ferrer, o això. I el meu pare tenia una botiga de roba, i el meu pare tenia les idees clares. És a dir, mon pare sabia que aquella botiga, per més que una família, no donava. És a dir, que jo havia de fer qualque cosa que no fos estar a la botiga.
I aleshores vaig fer això, vaig a estudiar, però contra el món vaig a estudiar, contra el món, perquè hi havia gent, gent, diríem, del poder dels pobles, és a dir, la gent que tenia poder, que era mal vist que mon pare humà no em diassin a estudiar el seu mestre.
I em parlàvem malament, que s'han cregut aquests d'enviar el seu fill a estudiar. No podien consentir que la gent del poble tingués cultura. No ho podien consentir. La qual cosa vol dir que teníem bona vista, perquè veiem que si la gent tenia cultura... Els perjudicava. Els perjudicava molt, o sigui, que sabien què feien. Però això va anar així. Jo vaig estudiar contra molta gent que feia el possible perquè...
per amargar sa vida en el meu pare, perquè m'havia enviat a estudiar amb un mestre que li pagaven quatre pessetes de no res. Aquest mestre, després de molt d'any de fer escola d'aquell tipus, es va poder comprar un biscúter. És a dir, no penseu que és fer ric, però així va anar.
En Gabriel General Manila va estudiar magisteri. Sí. Va estudiar magisteri. És com normal. I jo recordava llegit un llibre, un llibret diria jo, que era petita memòria d'un mestre del meu temps. Sí, sí. De 1975. Sí, sí.
I en aquest llibre ell recollia una cita d'un article d'una revista de fora d'aquí, que era un article d'un tal Càndido Pérez, i que deia que per no poder pagar un extra, un mestre contava que
s'havia de conformar amb un plat menys en el menjar i que no podia dormir a la fonda, sinó que havia d'anar a una caseta en el camp, on ell tot sol passava la nit. I diu, d'aquí a poc, i aquesta és la meva queixa, veurem la nostra noble professió plena de fracassats en altres camps, perquè ningú, un ésser normal, voldrà venir a ampliar les nostres files de mestres per molta vocació que tingui. I això era el 1962. Sí, sí, és així.
Clar, i era aquella visió d'aquell moment, però clar, avui en dia, que després d'anys que hem sentit allò que els mestres viuen la mar de bé, que els mestres tenen moltes vacances, ara pareix que falten mestres. No fa molt teníem aquí una directora d'una escola, que mos ho deia, no? Falten mestres...
Sembla, no sé si no tornem igual en aquestes condicions, però sí que hi ha mestres que els han destinat a Menorca, a Ibiza, i no tenen... És terrible, és terrible. Com se veu aquesta figura d'esmestre i de l'escola? En primera, tota aquella gent que estudiava en l'escola normal, teníem un denominador comú,
El dos, que era, primer, que érem pobres, per una part. El altre, que érem fracassats. És a dir, gent que havia fracassat, anant a fer una carrera universitària i no havia anat bé, va venir a l'escola normal, o un que havia volgut entrar a la crèmia militar i no havia anat bé i havia venit a l'escola normal. És a dir, sempre hi havia aquest denominador comú, o la pobresa o el fracàs.
la qual cosa fa pensar que aquesta gent havíem de tenir en les nostres mans l'educació dels altres futurs. Això era terrible. No obstant, jo vaig sortir amb unes ganes i amb una vocació immensa de l'escola normal, gràcies a l'ancien Rosselló.
que l'haureu conegut, l'haureu sentit parlar. En Sion, que era un home pessimista fins a ser real dels que veus, és a dir, era un home d'un pessimisme absolut, era capaç, i és com màgic això,
d'inculcar i d'infiltrar una vocació extraordinària en els seus alumnes. I jo vaig sortir d'allà amb una il·lusió grossa de fer classe. Una època tan complicada com era aquella postguerra. I què tal? Hem dit que havia estat a tres centres, a Sant Mestre...
I com se viu llavors que el 1992 hi hagi el nom d'un col·legi d'esplada netesa, que se digui precisament Gabriel Genemanila, que se biblioteca de l'Institut Guillem Sagrera el 2017 decideix que sigui també Genemanila, els alumnes, i que se biblioteca municipal del Geida també diu el nom. Això per un mestre i per un escriptor... Això se viu amb molta emoció i amb empagueïment.
Són dues coses. Jo, naturalment, quan et dic una cosa així, te fa il·lusió, no seríem humans. Sí, sí, sí. També em fan peguir perquè dius, ara, si poses el meu nom a una escola, ja no puc fer un desfalco.
Bé, hi ha gent que no té tant de... No ho puc fer, no ho puc fer segons. Hi ha gent que ha acudit que res a Palma i que no ha fetes de més grosses, no? Però hi ha relació amb aquesta escola, per exemple, d'Esplada? Sí, i tant, hi ha moltes vegades, sí. I m'encanta anar-hi perquè és una escola que funciona fantàsticament bé. Que bé, que bé. Els ho dic quan hi vaig a les mestres d'allà, els ho dic ja m'hauria agradat jo assistir a aquesta escola quan tenen nens. Els he dit, les escoles jo hauria volgut anar.
Joan. Sí, vostès, pedagog i antropòleg, també. Sí, sí. Clar, a mi em sembla que ho fa una pregunta. L'educació, no deman per què ha de servir o hauria de servir, sinó per què ha servit històricament més? Per donar llibertat a la gent que l'ha rebuda o per formar-se escadenes de la gent que l'ha patida? Les dues coses, eh? Les dues coses. És a dir, l'educació i la formació...
té la possibilitat que a través de l'educació i de la formació te superis a tu mateix i creixis socialment o humanament sobretot. Això és possible, ja hi crec amb això.
Però també és molt possible que a través de l'educació i de l'ensenyança i dels col·legis i tota aquesta cosa s'intenti reproduir els esquemes de poder social i econòmic. La paraula instrucció va un poc per aquí, no? Sí, però penseu que l'educació sempre és intervenció, no?
jo com a professor d'antropologia i de l'educació, els meus alumnes, sempre és intervenció, sempre, sempre. Han d'intervenir. Ara, com han d'intervenir? Aquesta és una altra història. Perquè quan intervenen els mestres i els diuen que fan adoctrinament? Ah, sí. Això...
Però a part d'una animalada, jo crec que jo havia trobat solució amb això i és que jo mai en els meus alumnes de la universitat, ni d'abans tampoc, mai els vaig amagar jo qui era i jo què pensava. No per fer demagogia ni per fer d'odtrinament, sinó perquè sabés on estava. Jo estic aquí i vosaltres heu de triar vostre lloc.
Aquí en teniu un que ha triat un lloc determinat. Però vostres heu de triar el vostre. No vull fer que vostres trieu el meu. Per favor, de cap manera. Però sí que vull dir on estic.
Jo entrava a principis dels anys 80, jo entrava a la UIB i crec que va ser una revista universitària dels anys 80 on vaig llegir per primer cop el nom de Gabriel Gené Manila, associat a Marcos.
el nen que visqué abandonat 13 anys a Serra Morena, i que hem dit que era el centre de la seva tesi doctoral. D'alguna forma tractar aquest tema i dedicar-li, supòs, tant de temps i tanta recerca i moltes forces, li va canviar la vida a aquest jove Gabriel Gené, d'alguna forma?
Si jo vaig influenciar de Montell. No, no, a Sant Rebé. Has fet dedicar tant de temps, tant d'esforços... Jo ell vaig dedicar molt de temps, això és la veritat. Temps i dedicació a un tema que potser en aquell temps no se'n parlava gaire. A més, ara entres a internet i cerques aquest tema i te surt tot el que vulguis, milers de pàgines.
milers de països sobre el tema de l'infant que no ha tingut formació no s'ha socialitzat és a dir, això ara és extraordinari jo vaig haver de fer un moment molt dur i molt complicat ja vaig treballar a la biblioteca universitari de Frankfurt vaig treballar
a la biblioteca nacional francesa de París, és a dir, jo vaig fer molta de feina cercant lo bàsic, és a dir, jo la primera cosa que vaig dir al tribunal quan vaig llegir la tesi que la vaig defensar, vaig dir que aquesta tesi és un exemple de lo que no ha de ser una tesi.
Així? Perquè està feta de mala manera. És a dir, aquest cas i aquest tema cau en mans d'una universitat americana, per exemple, i tot on tens un especialista en llenguatge, un altre especialista en emocions, és a dir, i clar, ja ho vaig haver de fer tot. De qualsevol manera, dic, o ho vaig fer tot quan vaig poder i quan vaig sabre, però era un exemple que no havia de ser.
Però em va marcar molt aquest tema. Jo record que vaig llegir molt sobre això, sobre aquest cas d'en Marcos, i va coincidir que vaig veure la pel·lícula d'en Trufó. Ah, sí, sí. Són casos distins. Però en el final estan parlant d'un fet que... D'un nin abandonat, que ha sobreviscut. El cas d'en Marcos era per treure'n un benefici realment.
és a dir, s'endugueran allà per... per que fes feida. És clar, dins el batge d'en Trifor, que està tan ben estudiat per anar tard, és un altre tema, però té molt de punts en connexió. Hem parlat de narrativa i de...
d'obres en general dedicades a les joves, les obres, els relats, per exemple, escrits per a joves, realment s'escriuen pensant que només el llegiran els joves o hi ha llibres que també d'aquests que en el final se converteixen en clàssics de tot? Jo sempre pensava que si tu vols que un nen llegis un llibre, primer de tot t'ha d'agradar tu aquest llibre. Primer de tot l'ha de llegir tu i t'ha d'agradar.
Si tu no et dius res, no el posis en mans d'un nen, de cap manera. Perquè és un mal llibre. Segur que és un mal llibre. És mal de literatura. És a dir, aquests llibres fets com per encàrrecs. A mi m'ho han proposat. Que un editorial diu necessitar per nins de 12 anys. I perquè està de mal aquest tema, perquè ara aquest tema pitja fort, a través de la televisió, a través del que sigui. Mots escriuries un relat sobre... Això m'ho han proposat. Crec que no...
El rest de tot el contrari. És a dir, jo escric un llibre pensant que aquest tema pot estimular i pot ajudar i pot agradar i pot divertir, perquè se li torna a divertir també, a un lector jove. Però jo vull que aquesta història i aquest relat entusiar-m'hi agradi i em faci passar bé a un lector adult, a un mal lector adult.
Llavors, en aquest cas, segurament el llibre no dirà el mateix a l'adult que a un allot, ben segur. Com si aquest allot llegeix aquest mateix llibre en diverses vegades, en diverses etapes de la seva vida, cada vegada el llegirà d'una manera diferent. I això és el que fascina de la literatura, això precisament.
que cada vegada que entres, encara que sigui el mateix relat, no t'ho dones banyar en el mateix riu. Efectivament, i és la Maria Antigta. Per jo, una de les grans dificultats, pon jo, és que un adult precisament escrigui per a infants, és a dir, que se pugui ficar en dins el que pot d'un infant,
I sobretot, una altra cosa, sobretot, si és un adult que ha estat mestre, que és professor de pedagogia, tot això és perillósíssim. És perillósíssim. És a dir, jo havia de treure tot això de mi quan jo volia escriure un relat per a les joves, per a tot joves. Perquè si no ho treia, era perillósíssim. És a dir, perquè tot d'una tens la tendència o la inclinació a fer pedagogia, a ensenyar. És a dir, nosaltres hem vingut en el món a ensenyar, a aquest punt.
Què hem d'ensenyar? Hem de mostrar la nostra lectura del món, i punt. Hem de mostrar com hem llegit el món, com l'hem vist, hem d'explicar de quina mirada hem vist el món. I aleshores això es pot compartir amb un lector jove, a vegades amb un lector adult,
és a dir, un lector adult, no un adult, sinó un lector adult. I es pot compartir, però sí que és cert que quan jo em posava a escriure aquest tipus de relats, jo feia tot el possible per treure de mi els mestres, els professors, és a dir, som els que a vegades els ha de sorregar dins una classe un determinat valor o un determinades maneres de fer. Això, fora, no?
Fa hora de la literatura perquè la literatura és una altra cosa. I la literatura com mou i emociona precisament si no ensenya res, si no té la pretensió d'essar res. És a dir, ja ensenya i ja hi ha molta cosa allà. És a dir, a més hi ha una altra cosa i és que sense que vulguessi filtrar.
I Galeria de Solituds ho pot llegir un jove com a advertiment de mira en què vols poder convertir si no aneu alerta. Sí, un jove que forma un lector. És a dir, un jove que no sigui lector, que no estigui entrenat a llegir, evidentment no pot llegir això ni una altra cosa. És a dir, jo crec que ser lector se n'aprèn, ningú neix lector,
Quan naixem ningú diu ara tenim un letó aquí, no? El letó se construeix a través d'un procés llarg, a més, que comença quan vulguis, hi ha qui viu fins i tot que comença quan se'lota encara dins el ventre de sa mare. Si sa mare parla, compta coses, això d'alguna manera li arriba a aquest infant que encara no ha nascut.
I això ho vaig tractar en un text meu per joves que han cremat al mar, que és una padrina que explica a l'infant que encara no ha nascut, de la seva Nora, i explica com ha estat la seva història i com han estat les guerres que ha patit. És una història que passa la guerra del golf,
i s'inmesclen històries de les mil i una nit, i tot el que es troba la màgia de les mil i una nit, però en el fons és això, aquella dona li està explicant, en aquell no nascut encara, el que li espera. I bé, així.
Això és el Crepuscle en Cent Estals. Vull conversar amb en Gabriel Genè Manila i escoltar tots els matins del món. Llavors que he triat músiques que estimulen i que proposen... I que animen a escriure. Aquesta música m'ho serveix per... Lligar-ho ara, ara parlarem més de Galeria de Solituds. El 1998 vaig que deia que
ell escrivia cada dia perquè era com un joc, que era jugar amb les històries. Aquest joc continua, 30 anys després, aquestes ganes de jugar amb les històries? Continua i ha de fer tot el possible per reprimir-lo. Perquè no... Ja tinc una edat que tampoc hi puc dedicar un excés de temps. Però sí que continua. És a dir...
Les històries venen perquè mires el món. I a vegades d'allà on menys te penses, anant pel carrer, pots salvar una persona, un home, una dona, que per el que sigui el mires, o la mires d'aquella persona. I aleshores, clar, comences a carburar, a imaginar. Per tant, no s'acaben mai les històries. No, no s'acaben, no s'acaben.
I en aquestes històries, en aquestes ficcions que escriu l'escriptor, també pot trobar inspiració, com m'ha dit, passejant pel carrer, o també escoltant o veient la realitat política, social d'un país. I tant. I a Galeria de Solituds trobam històries que ens sonen conegudes, no?,
Aquell dia de solituds tot el que surt ha sortit en els diaris. Tot sona, tots els personatges. El que passa és que jo ho he filtrat al meu i aleshores li he donat un bany meu. Ho he pastat. Jo crec que en Genèr i Manila passa el que passa amb altres escriptors.
grans escriptors, que és que llegeixes una plana, una pàgina d'aquest llibre, i saps que ho ha escrit ell. Sí, això m'ho diuen. Hi ha a mi meus, escriptors, que me diuen que és una cosa terrible, perquè quan m'han llegit, després no se'n poden desfarrar l'estil, i llavors se'n donen compte, i acaben fent allò, i s'han d'esforçar a no fer-ho. Naturalment. Parla de qualcú que dona aquesta empremta
principalment una cosa que podria ser podria ser una cosa no sé si és la paraula que pugui ser però com a molt vulgar de dir he agafat aquest personatge un bisbe una senyora i que són parella i dius bé això me sona un fet real però l'escriptor ho modifica li dona aquest bany diferent i sobretot
intentes entrar en el que la gent ha imaginat sobre allò, que és el millor. És a dir, tu dius, ha passat aquest fet, però la gent com l'ha rebut, com l'ha filtrat, i tu intentes arribar a aquesta cosa, a aquesta emoció, i aleshores, quan més o menys sobre el que vols,
resulta curiós que clar, és lector mentre va llegint i com que reconeix alguns personatges o a vegades alguns altres noms evidentment però sí clar, llavors hi ha un moment que dubtes que hi va haver una Elisabet del Madrà enamorada d'un Napoleó
És a dir, hi ha casos, hi ha algunes coses que estan basades en fer reals. Els bojos tots han estat enamorats de Napoleó. Hi ha alguns escriptors també. Jo crec que Napoleó és un gran mite i aquest gran mite és fascinant i és atractiu i és...
I clar, i aleshores això m'ho ha inventat, naturalment. Jo no ho sé si ha passat mai, supos que no. Però sí, allò que diu que tenia parents a Mallorca, això sí que és cert, que sempre s'ha dit. I bé, és igual, podem ser nosaltres els parents de Napoleó, no? I aleshores, a partir d'aquí, feim créixer la història, no? I hi ha frases d'aquestes, n'he apuntades algunes, perquè són d'aquestes com molt... Les dones que ploren no poden ser males dones?
Sí, això està tenint una sarsueva. Hi ha una sarsueva que no sé si és...
ara no sé quina és això en Joan Roca és el nostre especialista no, ara em posa un bon compromís però sí, los ojos que com és allò, las malas mujeres no saben llorar, una cosa així diu no, no saben quina és un tema molt sensulesc això sé que ara queda sensulesc los ojos malvados no mirant ací, una cosa així està tret d'aquí és a dir, l'escriptor me deia, no ho havia dit plagi una vegada que va ser molt amica meva un escriptor és com un pedacer
Hi ha un pedaç d'aquí, un pedaç d'allà. I m'ha fet un sac ple de pedaços. M'agrada molt que, a part d'això, llavors he apuntat també ben a prop, hi havia també no poden ser males dones ni tampoc les que tenen bona lletra. Clar, clar, clar. Si tenen bona lletra no poden ser males dones. Era una mala dona que tenia mala lletra, sí. Però una mala dona que tenia bona lletra no...
En Llorenç Villalonga, fins a quin punt va ser important per la literatura en català i de Mallorca? En Llorenç Villalonga ja vaig tenir molt bona relació amb ell, molta relació i vaig tenir amb ell. No tant com ho hauria volgut, perquè ja feia moltes hores de feina. Ja feia classes, feia... Tenia una família i l'havia tirat endavant. I m'hauria agradat anar-lo més a veure.
anava, tant en quant, i en Llorem Villalonga era una persona misteriosa. Ell sempre deixava una part d'ell on no volies penetrar mai. I això era lo guapo, precisament, perquè te faria imaginar lo impossible. Jo, per exemple, tinc moltes d'anar i totes amb Llorem Villalonga, perquè una d'elles, per exemple, que em va fer molt de riure, jo vaig publicar una novel·la que deia Amplogut Panteres. És una novel·la
valenta i forçosa, forçada, és a dir, rabiosa, diríem, no?, amb un llenguatge aspre, una cosa tal. Un dia hi vaig anar i ell me va dir que havien llegit la novel·la en veu alta, ell i la seva dona, a la camilla. Em va com assustar.
ni la Teresa, ni jo, no podem entendre com una persona tan educada
cosa tan sabiosa i tan... L'hi va dir el mateix a ell, anys enrere. Això l'hi vaig contestar. Això l'hi vaig contestar. Som un vell liberal que si he dit aquestes coses per tenir un punt de llibertat, una mica de llibertat, això ho havia escrit ell. I jo l'hi vaig contestar amb això. Va callar. Troc fascinant que dona Margarida, quan té aquesta afera amb Monsenyor Graupera,
Surten per aquí el luxe silenciós dels grans oligarques russos amics de Putin. Com ha canviat, diguem-ne, la nostra percepció, per exemple, de Rússia des del moment, no sé, des de la Unió Soviètica, tot el que hem viscut, i ara aquesta cosa tan estranya que d'aquest món de la Rússia i d'en Putin, per jo resulta estrany, no? Mal d'entendre. Mal d'entendre. El que més estranya és la Rússia de Putin o la meca de Trump?
No sé què dir-te, però... Jo vaig ser... vaig viure un mes a Berlín, en el moment en què se va obrir el mur de Berlín. Vaig ser testimoni d'aquest fet. Bueno, se va obrir dia 13, jo vaig arribar dia 14, però vaig viure durant un mes tota la moguda dels Berlines or de l'est, que entraven de Berlín o est, i tot el que passava, i el que feien, i tot on anaven, i...
hi havia camions grossos, plens de cafè amb llet calent, perquè fa molt de fred a Berlina, és una cosa terrible. I clar, la descoberta que el règim socialista alemany estava podrit, era totalment corrupta, això era una cosa que deixava la gent com a
Com entabanada. És a dir, no ho podries entendre. Com ho pots entendre?
tu havies pogut creure que allà era realment Sart, li va passar això, Jan Pol Sart. Jan Pol Sart va seguir defensant l'estalinisme fins a la final de la seva vida. I d'aquí va venir la gamba amb en Camus. És a dir, com és possible això? La gent no se'n podia venir.
Aquest fet, la corrupció, venguda d'allà on tu pensaves que eren molt bé, això era terrible i dolirant. I jo ara la Rússia d'en Putin no l'entenc.
Jo quan me varen demanar, les persones me varen demanar, tu què penses, aquesta invasió de Rússia, això d'Ucraïna, això durarà molt? I jo vaig dir, no, eren joves que me varen demanar, se pensaven que jo, com a professor d'història ens abria, vaig dir, mam, això durarà un mes o dos, màxim.
Perquè en el final Rússia és un país capitalista, no? D'alguna forma, no? Vull dir, en el sistema no li interessa que hi hagi una guerra. Mem, les guerres són un negoci, està clar. Però que llavors això complica el comerç, complica...
I mira, no la vaig encertar. Vull dir que a vegades passa això, no? Que tu penses... No sé, jo no entenc ara per on va Putin ni per on va Rússia. Una pregunta que també tenia jo aquí apuntada. De veres que Montichón va existir una aula dels Condesitos del Comte Rossi?
Perquè això m'ha deixat... És una llegenda. És una llegenda. Una llegenda urbana que diu que el Comte Rossi va estendre la seva llavor per Mallorca. Exacte. I d'allà els jesuïtes ho tenien clar, no? Una classe posta perquè tot sent de la mateixa edat. Curiós, eh? Hi ha moltes coses d'aquestes que quan un lector va llegint diu, m'acrides l'atenció, no?
Una persona se pot desintoxicar de l'amor, com fa el Monsenyor, que fuig per desintoxicar-se. Realment l'amor és una... No és possible. No és possible. Si un està enamorat... Si un està enamorat, està enamorat. No, no. I ara bé, jo pens, ara... L'altre dia estava pensant d'escriure un article i volia titular els amors virtuals. Mhm.
Perquè crec que sempre l'amor és virtual. És a dir, sempre mos enamorant d'alguna cosa que m'he imaginat. És a dir, molt sovint allò que m'he imaginat no és exactament el que és la persona de la qual mos hem enamorat. Però mos hem enamorat del que m'he imaginat d'aquella persona. Per tant, vol dir que és un amor virtual. I d'alguna manera supera la realitat. Des del nostre punt de vista.
Bé, jo no entraré en el final de la novel·la, però millor que no, perquè aquest llibre, que és un llibre fantàstic, Galeria de Solituds, publicat per Moll, que jo dic, és tornar un poc... Sí, tornar als meus orígens. Jo vaig començar a publicar Anticam Moll i vaig publicar els meus tres primers llibres. Tenia aquí l'abisme, el silenci, l'equipitulació... Sí, sí, sí. I a mi m'ha fet gassi, m'ha fet gassi...
i aquest llibre té coses com un fiscal que plora en l'absolució d'un empresari doncs si no et torna clar, per ser gent que per el que deies tu de si un jove ara llegirà aquest llibre i li agradarà jo crec que sí, independentment que aquest jove no estigui no sàpiga que és el comte Rossi o que no sàpiga
qui és aquest fiscal o aquest empresari. Sí, però fa un tracte de temes universals. Sí, sí. Vull dir que no és necessari... Jo he pensat en això. Dic, pot ser... Se necessita aquest llibre, llegir aquest llibre, pot ser... Se necessita tenir un punt d'informació, és a dir, ja tenir una preparació...
O bé, no. O sigui, pot ser qualsevol lector ara en llengua catalana. Ho pensava. Tu te'n vas a una ciutat de viatge i dius, eh, compraré una novel·la que passi en aquesta ciutat. I et trobes amb això. A Gabriel Janel li agrada llegir els seus llibres de fa anys. Per exemple, els delicorns. No he llegit els delicorns. No. No.
No els he donat nit i més, no, perquè em semblen molt inmadurs i m'imaginaria que està se'm fent més. És a dir, quan jo he fet un llibre i l'he donat per publicar i tot això, jo en aquell moment que l'he fet i que l'he publicat, estava convençut que jo no ho podria fer millor. Això és la base, és a dir, tu li dones voltes, el treballes, el tornes a treballar
i el dones i l'entregues per publicar i tu dius millor no ho puc fer amb el temps segurament pots fer el millor o ho pots fer d'una altra manera però tot i així si s'hauria de quedar ho està escrit moltíssim si s'hauria de quedar no, massa no si s'hauria de quedar amb una novel·la quina triaria les seves?
Jo tenia-li les meves memòries, els tres volum de memòries. I sobretot els tres, els primer, ha nevat sobre yesterday. Jo parlava fa un moment d'això, de qualsevol lector en llengua catalana que arribi i que potser no conegui aquests detalls, però és que la nit d'avui deu ser dels autors mallorquins pens més traduïts.
a molt d'idiomes i quan dic això ara estava pensant en el cas de literatura juvenil per exemple això sí que ha estat és aquesta oportunitat que el puguin llegir en Gallec, en Bosquera perquè moltes vegades fan aquestes edicions editorials tot el que és literatura juvenil s'ha traduit moltíssim s'ha altra literatura no tant però també també s'ha traduit de Salamany bastantes coses, en el francès
certes està traduït a senglès el treball sobre en Marcos està traduït a senglès fa moltes anys i això l'escriptor com ho viu? com ho viu? perquè clar si diu en Joan demanava llegir-se llegir un llibre però llegir un llibre que no sigui tan antic però en castellà o en gallec o en francès no sé
A vegades, a vegades, jo he tingut traductors bons, molt bons, i d'altres no tan bons. Però quan t'ha estat un traductor bo, tenia una traductora que era una dona extraordinària, ja no es va morir, però era extraordinària. Jo sempre li deia, és que els millores.
S'havia captat i s'esperit. Traduïts per ell era molt millor que la meva versió. No ho diuen en català. Traductora, traditora. Bé, fer el millor també és una manera de trair. Una mica, no? Ja anem arribant al final. M'adiven que hem de fer ara una petita pausa i tornem tot d'una al final d'aquesta conversa. Molt bé.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada.
El Museu Marítim de Mallorca torna a obrir les seves portes a ses baltes, a Palma. Un espai renovat, amb experiències immersives, col·leccions úniques i un projecte museogràfic que posa en valor la nostra relació amb la mà. Vine a descobrir-lo. Històries, patrimoni i emocions que connecten Mallorca amb la seva ànima marinera. Obert de dimarts a diumenge de 10 a de 7 hores. Entrada gratuïta. Consell de Mallorca.
Tens WhatsApp i d'ara també tens el Consell de Mallorca a la teva butxaca. Rebràs comunicats, avisos, inscripcions, subvencions i l'agenda dels actes més destacats. Tot directe al teu mòbil. Vés a la web del Consell de Mallorca, entra i directament toscaneja el codi QR amb el teu mòbil. El Consell de Mallorca més a prop que mai.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental ni wave musical, escolta Copinya de Voltaver, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Ara parlàvem micro-tancat, en Maria havia fet una pregunta, m'agradaria que la reproduïssis perquè estaria bé que els nostres oients també... Sí, ja li demanava al nostre convidat a veure si quan pensa en una novel·la ja té tot el fil conductor en els personatges, Otsa va incorporant a mesura que va escrivint i el model que no, que ja... A mesura que vas madurant com a escriptor,
en aprens també, perquè és un aprenentatge. Jo he tingut una sort i els meus lectors m'han vist créixer. És a dir, m'han vist créixer, vaig començar sent un aulat jove que tenia ganes d'escriure i que ho feia per impulsos.
i a vegades escrivia un torn d'escomerçament i un torn d'esfinal i llavors a l'abisme quan la vaig tenir llesta me vaig trobar que li faltaven dues pàgines per tenir les pàgines que tocava per presentar-se l'espreme sudat de Palma li faltaven dues pàgines i vaig afegir un epíl·leg i jo em feia ràbia això perquè després em deia en Jaume Vidal Cove per exemple em deia lo millor sa novel·la d'aquest epíl·leg
Està bé, això. Curiós, curiós. Sí, perquè una classe de literatura és creació, però també és ofici. Sobretot, si l'escriu molt, ha de tenir molt de mètodes. No és una qüestió d'inspiració, és una qüestió de feina. És ofici, és feina, és rigor, però també és un joc, clar.
és a dir, tu jugues en sol lector, ara també ho de no, és a dir, a mi m'agrada jugar en sol lector, és a dir, jo sé que mentre escriu, que per això ho vas aprenent en sol temps, és a dir, jo sé que ara el lector espera això, esperarà això cap aquí, jo li sortiré cap aquí. Clar, és el contrari que fan altres que escriben allò que l'actor espera d'ell. Sí, no, no, el contrari. S'ha de ser en revés, sorprender-lo, xocar-lo. Sí, sí, ha de sorprender, jo crec que la literatura ha de sorprender-lo.
I això, a Nuremberg, també ho deien això, no? Deien una cosa preciosa, de... La gent no llegia i per avorrir-se. La gent llegia i per divertir-se, o per passar-se bé, o per tal. Per tant, quan tu una novel·les avorrida, és avorrida i sap que va. Sí, però també ho escriu perquè té necessitat de dir una cosa. D'explicar unes coses, sí. I no només surt de tu. Una lectura del món, sí. Una angoixa que te fa escriure una cosa, segurament. Sí, sí.
Una angoixa, una cosa divertida, perquè no sempre té per què, no? Sí, però quan dic una angoixa vol dir un cuc, que t'ha de dir, és que has de treure. Que t'impressiona, pel que sigui, ha passat per davant tu, i perquè allò t'ha impressionat, i mil coses que també han passat per davant tu, no ho han fet. No ho sembrarem mai.
És a dir, has estat aquest tema, però per què has estat aquest tema i no aquell altre que era igualment important? I ho has fet. No ho saps. És a dir, pot ser que els temes te'n llegeixen a tu. És a dir, com ets tu, pels teves interessos, pels teves emocions, pels teves sensibilitats, per mil coses. I a més, tot ha estat escrit ja.
És a dir, tots els temes han estat ja tractats. Aleshores, l'originalitat consisteix en que passin per tu, que se filtrin per tu. I és com si posaràs les empremtes dels llits damunt d'això i aquestes marques són irrepetibles. I aleshores, quan tu escrius, això és irrepetible.
Per acabar aquesta conversa ens agradaria conèixer quin és el consell de Gabriel Genè Manila per als nostres agents. Un consell per viure millor. Quin podria ser?
No, jo no ho sé, però jo no ho sé. He de dir una cosa que és evident, han de llegir molt, han de llegir molta literatura, la literatura jo crec que és lliberadora, i per tant la literatura te dona ales,
I te dones les teves ales, que això és el que importa. No les meves. Te dones les teves. Perquè la latura que tu em faràs d'un llibre és única.
és irrepetible, és la teva lectura. I això em sembla extraordinari. I per acompanyar aquest consell, escoltar Marçal de Maria del Mar. Ah, em canta aquesta cançó. Per quin motiu la triom? Primer perquè estic molt de Maria del Mar i segona perquè crec que és una cançó preciosa. I que, a més, aquesta cançó té algun punt de surrealisme i les manges estenen els pecats del món i la roba blanca, no?
Es tenen el pecat del món. És el preciós. Que bé, fantàstic. Idò. Moltes gràcies per haver vengut aquí, en el Crepúscle en Senestals. Gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres. I gràcies també a en Maria Antic, a en Joan Roca i a en Pialvic. Demà tornem en el Crepúscle en Senestals a les 9 del vespre. Vos deixem en la Maria Almada Bonat. Quasi res. Bona nit.
s'estimen i canten i les monges es tenen els pecats del món i la roba blanca i la roba blanca i i un prara balla i un prara balla rango
que pel cel tan blau, que pel cel tan blau, valdia-se l'aire, valdia-se l'aire.
Fins demà!
A la nostra platja les zones no em deixen, ma mare, allunyar-me en massa, allunyar-me en massa i marçar, marçar.
Oh my god, what is this? Elvie?
Me'n recordo quan vaig començar a cantar. M'importava una merda com m'importa un capellà. Follo amb alguns barris però els altres poden anar cap allà. I la teva meu que ve cap aquí i els meus nens van cap allà. Peungang és la meva clica, la meva clica surt a matar. Pulint mig quilo a la fucking pica, la meva clica sap el que es fa.