Intel·ligència no natural.
Bon vespre, amigues i amics, benvinguts tots en el Crepuscle en Cent Estals, en la seva edició d'avui dijous, dia 6 de novembre del 2025. Us parla en Tomeu Arell. Aquest és el programa 3.238 en totes les nostres vides, com ens agrada dir, i ja fa 2.127 vespres que ens anem als Estals aquí a Ona Mediterrània. 2.127.
Avui parlarem de moltes coses, però especialment parlarem d'intel·ligència artificial amb un convidat que és en Rafael Jaume Ibaens. Bon vespre. Bon vespre. Benvingut. En te'n comptam, com sempre o com quasi sempre, amb en Vialvic. Bon vespre. Bon vespre. Tu de tant en tant ens durs aquí notícies d'intel·ligència artificial. Sí, dimarts passat, per exemple. Per exemple.
I tu trobes que hi ha hagut com una presència, tu que segueixes molt els mitjans, una presència, creixement exponencial en els darrers mesos, no? Se'n parla molt? No, a més que se'n parla, vull dir, és que comences a tenir llocs en els quals ni te'n adonaries. És a dir, avui dia, vull dir, pràcticament, qui tingui una agència de publicitat, per exemple, no se pot plantejar no incorporar instruments d'aquest tipus, per exemple.
I en el nostre dia a dia, no? No, vull dir, i molta cosa de la que tu te puguis trobar, per exemple, per xarxes socials actualment és completament falsa. Oh. És a dir, és un artífici d'intel·ligència artificial. Llavors en parlarem amb els referents. La cosa dona però molt. També té la vessant positiva, aplicacions amb investigació mèdica, amb recerca bàsica, en física, vull dir, la cosa és extremadament àmplia, probablement.
Maria Antic, bon vespre. I el món educatiu. Ui, com sabeu això del món educatiu? Elles. Elles. I s'utilitza. I s'utilitza la majoria de vegades d'una manera no correcta.
Perquè els docents necessiten formar-se. O no? Sí, però jo crec que això va tan aviat que no sé... Tens aquesta sensació que per aventura... Sí, que quan s'ha informat en una cosa, l'altra ja hi serà. Serà complicat. Sí, és molt complicat aquest tema.
Avui en parlarem, també amb en Joan Roca. Bon vespre, Joan. Tu la fas servir, s'intel·ligència artificial? Jo crec que el xat no es pot servir a molts docents per solventar totes les estúpides naturals que ve de les conselleries quan fem fer burocràcia. El xat va fent.
Jo recordo aquell dia que te vades presentar aquí amb un paper que havies imprès d'una conversa teva que era sobre òperes. Sí, li vaig fer una pregunta, a veure si me podia resoldre una, i me volia satisfar amb una resposta incorrecta. Va dir, escolta, el xat... Però és molt educat, això no...
molt educat, te va donar sa raó jo intento que va bé sempre metxat perquè no fos cosa d'aquí uns anys que me pugui dir tu vas ser que me vas tratar malament però és veritat, sí, sí, i llavors ha de dir gràcies, gràcies perquè havia après molt això això és una de les coses que en parlarem segur que sí i d'això vam parlar ara tot d'una un programa que com sempre produeix na Maria Moreno i que tècnicament controla na Maria Oliver
Gràcies.
El nostre convidat d'avui, el nostre Salenita, és un emprenedor nascut a Palma, compositor, director de Cor i professor passionat per la intersecció entre filosofia, música i intel·ligència artificial. Graduat en negocis digitals i màster en filosofia per la Universitat Ramon Llull,
Ha treballat com a investigador i formador d'eines d'intel·ligència artificial i recentment ha fundat CAIRAI, una consultoria especialitzada en les aplicacions de la intel·ligència artificial als sectors educatiu, cultural i artístic. Actualment imparteix classes i formacions a la Universitat Politécnica de Catalunya i a la Universitat Ramon Llull.
Ha estudiat composició a la Film Scoring Academy of Europe, on s'ha format en compositors de prestigi i el 2026 estrenarà el musical The Tears of Nerahim. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta conversa amb projecte Mood.
Una gota de terra acaricia la mà. Ella és aquella que t'han insomiat. Perquè ella és l'illa, no és un amor normal. Ella és una il·lusió que té gust de sang.
El temps aturat, un timal de pèl.
Rafael, Jaume i Benys, benvingut de nou. Com va? Moltes gràcies, molt bé. Per què començàvem amb Projecte Mut aquesta conversa? Projecte Mut jo el vaig descobrir tard i específicament aquesta peça, aquesta cançó, Illa, per mi va ser això molt evident. Jo fa 10 anys que estic vivint a Barcelona, he voltat un poc pel món, he dit coses i sempre me recorda, quan estic escoltant aquesta cançó, me recorda casa, me recorda
els meus orígens me'n recorda qui soc i me connecta molt, jo mateix. T'han definit de moltes maneres, però supos que la música es presenta en el teu lloc de feina. Imagina'm que estàs en el teu despatx treballant. Pot sonar música?
Pot sonar música, però de vegades no. I això és una cosa que ho he parlat amb altres músics. Altres músics. Exacte, ho comentàvem, que dius, escoltes música i de vegades te relaxi i tal, però quan t'has de concentrar profundament, el cap se'n va cap a la música, sents nota per nota i dius, ara no. Ara no toca. Exacte. Perquè vegis un pot d'acabar aquesta entrevista, ciències o lletres?
perquè aquí tenim un problema, jo tenc una pregunta sempre al principi que dic com va néixer la vocació de no sé, qualsevol que ha estudiat dret o que és pintor o que és músic i clar, jo ara no sé com començar com va néixer la vocació de ser emprenedor si això neix quan tens de 8 anys o similar, acabes batxiller i dius
Vull fer alguna cosa d'empresa, o alguna cosa de filosofia, o alguna cosa de música. Com era aquest Rafel des de 8 anys? Aquest Rafel des de 8 anys, a vista en perspectiva, estava un poc perdut. Tenia moltes idees, que encara les conserva, gràcies a Déu, però era perdut i tenia molta set de saber coses i de conèixer coses. I en els finals, crec que l'emprenedoria no és un tema de...
de dir, muntereix el meu negoci i faré molt de dolbers, és un tema d'attitud, és un tema de com t'ha aprenent les coses, és un tema de voler conèixer com funciona el món per intentar fer un impacte positiu, i sé que això sembla molt idíl·lic, però al final sí que hi ha aquest punt que m'ha marcat molt de dir com funcionen les coses, com funciona el món, com funcionem nosaltres com a societat, com funciones tu, per dir-ho així, te vull escoltar, te vull sentir, te vull...
vull saber què penses. Clar, perquè estudiant negocis digitals però llavors fer un màster en filosofia, potser a molta gent li explota el cap, diu això com se menja. La filosofia és necessària en aquest món que vivim. La filosofia no només és necessària, és fonamental. Jo crec que
Vaig estudiar negòs digitals, bé, per ser justos, he dit que vaig començar fent enginyeria. Ho vaig deixar quan teníem la pandèmia i això. Ho vaig deixar, vaig tenir un moment que vaig haver de replantejar coses, no? Sí. I vaig trobar aquest grau que me permetia adquirir unes certes eines. Jo ja tenia inquietud per aquest món de l'emprenedoria, per aquest món de tirar projectes endavant. I ha estat un grau molt pràctic, realment. Ha estat un grau que m'ha ensenyat moltes coses,
molt pràctiques, no? Per tant, quan vaig acabar el grau jo estava content, però sí que havia notat que durant aquests anys havia fet moltes coses, molta feina, havia estudiat molt, però em faltava fonament, no? I per això vaig decidir fer el màster en filosofia, que moltes vegades quan vaig pel món i la gent diu, ah, no, he filòsof, ja, i dic, no, no, no, perdona, no, no, no, igual que tu acabes en enginyeria, ets enginyer, no, no, en aquest cas, al contrari, acabes el màster o acabes el grau en filosofia, no? I ara comences a saber qualque cosa per poder pensar, no?
Mhm.
avui jo parlarem d'intel·ligència artificial i d'altres coses, de música i tinc aquí apuntat que en aquesta acadèmia on has estudiat música m'agrada molt això que sigui de film compositors i mestres de prestigi com Christopher Young Harry Gregson bé, aquí tinc una gran quantitat de gent d'altres
i que has composat un musical que s'estrenarà a Escòcia el febrer del 2026 i altres treballs musicals que aniran sortint properament. Aquesta és la típica pregunta que jo faig en el final, però la posa aquí en el principi perquè m'agradaria saber aquesta connexió amb la música, aquesta part diguem polifacètica teva.
Això com ara, a més, tens la necessitat de compondre, de composar, bé, el que se digui. Aquesta necessitat jo crec que sempre l'he tingut d'alguna manera. Jo crec que no només és un...
És un mitjà d'expressió, però és més que això. Jo crec que la música i l'art en general és una extensió d'un mateix, no? És un procés d'autoreflexió i d'autodescobriment, no? Més que un simple mitjà d'expressió, com podria ser escriure o...
no sé, o conversar, no? Fem música, jo crec que sempre ha format part d'això, jo vaig estudiar música des de sempre, i justament d'estar quan vaig decidir canviar d'estudis, que me vaig trobar en una situació que me permetia tenir temps per explorar aquestes coses, no? I va ser el moment que vaig decidir fer-ho. I vaig... Bueno, vaig contactar amb aquesta... amb aquesta... aquestes increïbles persones que m'han ensenyat moltes coses, i...
I em van acceptar, vaig fer una prova i tal, em van acceptar, i vaig començar un viatge, diguem-ne. I per mi fer música és aquest viatge, és un viatge que no acaba, és un viatge que sempre continua, que sempre escoltes coses que han fet altres compositors, ho comentes amb altra gent, companys teus, i dir, escolta, quina és la teva experiència com a compositor, perquè expreses una cosa d'aquesta manera i l'expresses d'una altra, i especialment en el món de pel·lícules.
Que això per mi va ser molt atragent i interessant perquè la pel·lícula te dona un context molt determinat, te dona una cosa molt atragent i molt empàtica, per dir-ho així. Tu veus una escena, tu veus una persona, tu veus interactuar i passa alguna cosa. Tant com expresses tot allò que se necessita expressar però que no hi ha espai dins la pantalla, no hi ha moment per expressar ara.
I el fet de poder tenir una eina tan potent com la música és meravellós, perquè et permet anar molt més enllà, però ara no arriben. En una entrevista que vam fer fa uns mesos, parlàvem amb un convidat que precisament ens deia bé, ens haurem de basar en el món de la música, per exemple,
que potser, clar, hi feia la comparació amb els prestatges de la botiga de discos, però clar, això segurament no passarà, però que a Spotify o allà on sigui hi haurà una secció que serà música feta per intel·ligència artificial. Com que dir, hi haurà una música, clar, en aquest món de la música, com influeix ja, ara ja, aquesta existència d'aquesta intel·ligència artificial?
Per mi hi ha la resposta tècnica i la resposta, anava a dir filosòfica, però per no sonar tant així diré... Reflexiva. Exacte, reflexiva. La resposta tècnica és que tot el que... Clar, vivim en un entorn digital ja de fa molts d'anys, evidentment. Per tant, tot el que es pugui automatitzar
i tot el que es pugui ajudar en aquest procés de, per exemple, distribució de música, composició, i a més jo que m'hi trobo en el dia a dia, de dir, ostres, jo ara he de passar un fitxer d'aquí i allà, i l'he de convertir i tal, i això m'aniria molt bé, tenir alguna cosa amb internet artificial que m'ho fes automàticament, jo soc amb aquestes coses i pens cada dia, no? I malgratament, encara no estem en aquest punt i el debat està centrat en...
si la intel·ligència artificial substituirà els artistes i què vol dir això per a tothom, no? I jo crec que el punt, precisament, és aquest què vol dir això per a tothom, no? I aquí hi ha aquesta resposta més reflexiva, no? Què vol dir? Quin significat té? És a dir, jo crec que, en el final, l'art, en general, és aquesta recerca de significat constant, de significat de fora, el que passa al món, és significat per a nosaltres mateixos, no?
I jo, l'interès edificial, m'agrada com parlar-la amb aquest foc prometeic, no? O sigui, prometeu robes foc en els déus, el donen els homes, no? A la humanitat. I en els finals, l'interès edificial, i això s'ha anat parlant, no ho dic jo, això és aquest símil esconegut, l'interès edificial és com aquest foc, realment, no? I depèn de nosaltres decidir què feim amb aquest foc, no? Un foc pot cremar, però un foc te pot fer...
un tombat espectacular, no? Sí, un tombat fantàstic. Que van sempre xerrant de menjar, no sé com es reclama. Una escriptora, Margaret Atwood, diu que cada aspecte, bé, ella va escriure això, no? Que cada aspecte de la tecnologia humana té un costat fosc. I posa un exemple, diu, des de l'arc i la fletxa, clar, han servit per matar...
però també han servit per caçar i això en un determinat moment ha proporcionat alimentació als sers humans. I clar, des de l'arc i la fletxa ha passat molt de temps però sí que és ver que cada vegada que hi ha un avanç tecnològic
Sempre hi ha clars i oscurs, no? I no sé quan a vegades el professor explica la revolució industrial i arriba aquell punt d'esludisme, no? De quan se diu que les màquines destruiran llocs de feina. I d'això ha passat molt de temps, però...
Efectivament, s'està parlant molt de quins beneficis i quins riscos té aquesta intel·ligència artificial. Tu com veus si hi ha un cert balanç d'això, de riscos, beneficis...
Jo crec que la conversa, en general, és important que estigui en beneficis i riscos, i ara t'ho contestaré, però crec que hem de tenir la mirada posada en un part més enllà. És a dir, cap a on anem com a societat.
Podem avaluar beneficis i riscos, parlarem d'educació, per exemple, però amb art en sa música, no? És a dir, jo puc escoltar una cançó feta amb internet artificial i algú que estigui un po' més entrenat a nivell musical podrà identificar algunes coses, però és que ja a dia d'avui, això t'ho puc parlar de fa un any, però ja a dia d'avui ja hi ha cançons fetes amb internet artificial que ja no es poden distingir. Per tant, aquí hi ha un... Bé, a quin sentit això, clarament, no?
Per tant, jo crec que en el final és una qüestió de, bé, com comentava, no?, és una qüestió de decidir on lo col·loques, no?, i com, i quin ús en fas d'ella, no? I quan hi haes creadors originals, jo no recordo si era de Chagepeté o d'algun tipus d'intel·ligència artificial, que són les primeres que diuen, un moment, alerta, no tan aviat, que això va molt...
molt ràpidament i a lo millor hauríem de fer una aturada, una reflexió i veure cap on anem. Clar, perquè això duit en els... parlaves d'educació i en els mitjans de comunicació, quan entra en aquest món que ja dubtam de tot, o de pràcticament tot, veiem un vídeo que ens arriba...
per xarxes socials i ja dubtant si allò es en dona el tram de veres o és un... Clar, al final és drama que a vegades és de veres. No, a Berta, t'anava a dir, si dubtes, anem per bon camí. El problema és que moltíssima gent no dubta. O ho vols tan creïble que tu mateix no dubtaràs.
Clar, però que ho veus tan increïble que dius, això ho ha fet la intel·ligència artificial. I resulta que no, que és en Donald Trump, que ha signat aquella cosa, saps? O sigui, entenc el que tu dius, però també és perill, és que també ho relativitzem tot i diguem, no, no me creuré res, perquè total, això... Jo crec que en aquell punt també, val a dir, que la intel·ligència artificial s'està convertint en una estratègia política. I això ho veiem amb Donald Trump mateix, ara que ho comentaves, no? Ell mateix utilitza intel·ligència artificial...
com a estratègia comunicativa activa cap als seus ciutadans. I això, clar, aquí hi ha qüestions fonamentals que s'han de plantejar i és necessari que es plantegin des de les bases. Què passa quan la xarxa, com jo comentaves, està plena de continguts?
és que sí, audiovisuals, o sigui, parlàvem de música, però, clar, vídeos, imatges, tot el que sigui, tot això n'estable i de cada vegada més. I arribarà a un punt que tal vegada la majoria de contingut que tinguem, que consumim a les xarxes, estigui fet amb interès difícil. I ja no és un tema de parlar com parlàvem fa uns anys, de dir com han de controlar els us de les xarxes, com ho han de relacionar online, quina manera han de tenir que sigui més saludable i tal...
ja no estem en aquest punt. És a dir, ara això ho han superat, però no ho han superat, està clar. Hem de seguir mirant com ho relacionam online, no? Però el debat ha pres unes dimensions molt més grans. El fet que tinguem tot aquest contingut generat amb intel·ligència artificial planteja, com bé dieu, una qüestió de...
de posveritat, no?, una qüestió de dir tot lo dolent s'està amplificant cap a dolent i se pregunta si tot lo bo s'estara amplificant cap a lo bo. Perquè als finals d'interès oficial se veu com aquest sangrial, no?, com aquesta cosa que mos salvarà a tots, no?, i és una estratègia també de màrqueting aquest missatge. I quan comentaves abans...
quan aquests directors, aquests CEOs d'aquestes empreses tecnològiques que tenen aquests mares d'intel·leis artificial i comentaven, no, no, hem d'aturar un poc perquè no sabem si això està, quins països hi ha i tal, se preguntes, com és que no ho has aturat? Perquè ho segueixes fent, segueixes generant models, segueixes, no?
Tenim una segona música que ens has proposat, que és de John Powell, Death Drive, de la pel·lícula Com entrenar el teu brac.
Sentim de fons aquesta banda sonora, música de banda sonora, perquè en Rafael, Jaume i Benz, amb qui conversam avui, ha triat aquesta música mitjana conversa.
Aquesta peça és una de les primeres peces, jo crec que és la primera, que vaig estudiar profundament. No només això, sinó que me'n recordo quan vaig anar a veure el cinema la pel·lícula, me la va impactar molt, i és cert, tens Star Wars, tens John Williams, tens Hans Zimmer, està molt difícil triar. Però aquesta, per mi, té un lloc especial, perquè, a part que la trop excel·lent està molt ben orquestrada, té aquest punt de...
de sorpresa. És el final, la història, tantes personatges que han de conviure, que han de treballar junts per no treballar-se en terra. I en el final és una mica la idea de... també lligar-te amb el que comentàvem de l'interès artificial, de dir...
com puc treballar jo amb aquesta eina que pot ser magnífica per no estavellar-me. La pregunta és, estic condenats a estavellar-me o sí o sí? Com a societat, per fer-ho. Si intel·ligència artificial està sent alguna cosa que sembla que ha de ser
una eina magnífica, tant en sectors com, no ho sé, en salut, per exemple, en sector mèdic, en sector tal, que mos donarà solucions boníssimes, ancians i tal, o realment mos està duent cap a un lloc on cada vegada tindrem menys esperit crític, menys ganes de fer coses, menys connexió en sa natura, amb el món, entre nosaltres mateixos.
jo tenia aquí apuntat que mitjà en segle XIX 1865 vas a Anglaterra la Red Flag Act imposava per evitar accidents una velocitat màxima de 4 milles per hora en els carruatges en el camp i dues milles als pobles i a les ciutats va ser una de les primeres mesures per el trànsit en aquest cap d'escarruatges
Però una persona havia d'anar davant advertint la seva presència de carruatges a la població. Clar, quin ha de ser res flac ara? És a dir, qui hauria de tenir aquesta responsabilitat d'alguna forma advertir-nos d'aquest ús o abús de la intel·ligència artificial? Vull dir, l'Estat ha de tenir un paper protagonista
O ho han de deixar tot quan es diu l'evolució del capitalisme? I ara, en aquest cas, l'evolució d'aquesta tecnologia no necessita eines o no necessita normes legislatives per limitar-la. Com ho veus? Jo aquí veig dues coses. La primera, jo crec que la responsabilitat ara mateix a dia d'avui cau en cada un de nosaltres.
Precisament perquè tal vegada no està prou regulat el tema, ni se'n parla prou. Jo crec que en general hi ha molta por, especialment en un artístic, i en un educatiu, per exemple, no? Jo intento incidir un por una mica més, no? Jo crec que, per tant, una de les primeres qüestions és posar el debat damunt, és a dir, posar el debat a la taula i parlar-ne, i compartir què està passant, no?
La qüestió sobre si l'Estat ha d'intervenir o no és una qüestió clàssica dins l'economia i dins la política. En aquestes qüestions jo voldria tenir una resposta molt clara. D'entrada, siguent mediterrani, siguent europeu, jo et diria que m'ha sortit que sí. Fins a quin punt no ho sé ara mateix.
però em surt que sí, ha d'estar regulat. El que està passant en el món és que la tecnologia està avançant tant, tens els Estats Units que està avançant moltíssim, la Xina que va més endavant i Europa que està regulant. I això se diu sempre. Sempre s'ha dit. El problema és que tampoc estic donant des d'Europa una resposta tecnològica competitiva suficientment potent com per poder tenir una vou i dir, escolta, nosaltres tenim potestat per regular.
Però tecnològicament no estem encara en aquest punt. Per tant, l'excusa de desenvolupar la tecnologia està sent més important que vetllar per un bon ús d'aquesta tecnologia, que se suposa que hauria de ser la regulació. Els europeus ens pensen que tenim autoritat moral.
exacte, sobre aquest tema i no se mora no té utilitat amb aquest tema el negoci exacte i tu deies, perdona Maria a mi no és que me preocupi però fa anys quan a l'educació es van inventar les calculadores perquè han d'aprendre les taules de munt i aplicar si les calculadores més ho fan i es van perdre coses
Quan va sortir la Wikipèdia, perquè hi ha alguna cosa, i per què han de memoritzar segons què, si tanmateix pitjant un botó i cercant la Wikipèdia. I ara ja els alumnes diuen «i per què he de fer això si tota la intel·ligència artificial ja m'ho fa?».
Aleshores, quin és el futur dels humans si anem cap aquí? Per exemple, que estic segura que no, però crec que anem perdent com a persones. Exacte, per això anem perdent i és una sensació molt compartida. Jo, no sé si de vegades ho penseu, jo de vegades penso una cosa que dic, pot ser d'aquí un segle els debats que tinguem ara mateix avui en dia seran completament irrellevants.
I això a mi em dóna un pot de vertigen, però també em fa agafar perspectiva en les coses, una mica almenys. Jo crec que en el final, jo vaig tenir un professor que m'ha agradat molt en el màster, que deia, i és una obvietat, però quan t'atures el pensar deia, tot allò que no canvia, no canvia.
Què vol dir això? Que hi ha qüestions fonamentals, especialment quan parlem d'educació, que dius, en el final som persones i ens relacionarem amb nosaltres. Per tant, quan pensam que les inteligències artificials substituiran moltíssimes coses, aquí ens ho enturarem a momentat i pensar què és el que no canvia les nostres relacions, què és el que necessitem urgentment. Per exemple, tu creus que continuarà ventimestres?
Hi ha de haver mestres. Hi ha de haver mestres. Però la funció del mestre tal vegada s'explicitarà més en una qüestió més vocacional. És a dir, no serà tant un mestre que m'ensenyi qualque cosa. Instructor, per entendre'ns-mos. Si només un mestre guia... Mestre.
Exacte, però mestre, mestre, no professor, sinó mestre a més majúscula, per dir-ho així, no? O sigui, qualcú que t'ensenyi a viure, qualcú que t'ensenyi... que te faci pensar sobre la qüestió que estàs tratant de classe, no? I no tant de dir, la taula de multiplicar, ets cert, la taula de multiplicar...
li demanes en el xat i ja te la dona i t'estudia i a més hi ha una quantitat d'eines especialitzades ja en educació que estan sortint que has vist mal això per tant jo crec que hi haurà una redefinició o crec que és necessari que hi hagi un replantejament de sa funció del docent del mestre ja sa funció del docent ja no es queden pocs anys de docència activa però això la té molt clara que és una persona que t'acompanya a raonar
I ja està. I tot el factual... Que t'acompanyi, arrebona. I la pregunta que te faig és, si t'interès d'oficial, qui pinta aquí? Clar, no pinta res.
Per tant, jo crec que això és important, no? I al final, tornar-me-lo a comentar abans de Sartre, però per això tot aquest món està tan relacionat, no? Perquè per mi també és una qüestió de significat. És a dir, quin és el sentit de la figura del mestre allà, no? Per tant, de la mateixa manera que jo li podria demanar un noia que em fes una música, quan jo, precisament, a mi, jo soc músic perquè m'agrada el procés de fer la música, i un mestre...
ha d'estar allà per acompanyar l'alumne. És com si substituís el ple de la gastronomia per píndoles en nutrients. Exacte. Ets essència humana. A tu el que t'agrada és cuinar. El que m'agrada és cuinar, i ho dir dels sabors, de les estructures, i fer una copeta de vi parlant-te amb tu mentre menjam. Això és el que m'interessa. Perquè si no, poden reduir-ho a píndoles en nutrients, en vitamines. Jo moltes vegades penso, i a més, vivint a Barcelona...
vint a Barcelona i sa ciutat i tothom va tan estressat i tot és tan ràpid i renau de cotxes, etc. I al final...
sortir una mica d'escenatura a respirar un poc. Jo crec que necessitàvem fer això col·lectivament. Sortir a respirar un poc, parar els peus en terra, anar a la mà, respirar, estar contant d'escenatura, i això ens farà agafar perspectiva, perquè realment s'ha generat tota una bola de hype, que se'n diu, al voltant d'escenari oficial, que s'ha de col·locar al seu lloc, urgentment.
Tu fas formació a vegades a educadors, a professors, a mestres, i com respiren ells quan se't parla d'això? Perquè ara potser sí que hi ha hagut un boom d'aplicacions, de plataformes, que són eines que poden anar molt bé dins el món educatiu, però quan parles amb ells, com ho veuen ells?
Hi ha de tot, hi ha de tot. Però en general se respira un ambient bastant estressat. Un ambient bastant estressat en el principi, però aleshores que en el final m'agrada perquè veig com les relacions en directe, o sigui, veig com els processos de conversió de la seva manera de pensar una miqueta en directe, no? Mentre anàvem explicant coses i tal. I en el final acaben amb un sentiment agradable normalment. Mhm.
I això crec que és important, normalment. I a més, des d'un punt de vista de negoci, per dir-ho així, tu t'interessa aquesta formació aquí dalt i tothom content i tal. I aquest no és el meu objectiu. És a dir, el meu objectiu normalment és plantejar qüestions importants, no? Acompanyar, no? Acompanyar en aquestes inquietuds, no? Dir, escoltau, hi ha totes aquestes eines, no?, que són una passada, mira, podem fer presentacions...
en 30 segons. Podem fer, jo què sé, preparar guions, preparar el que sigui molt ràpid, però en el final hi ha com una qüestió de dir allò que aquí diem, de dir que se pot anar a veure la vista, no és res. Per tant, desmitificar el que hi ha
i col·locar-los al seu lloc. I quan han fet aquest procés, els sentiments desagradors. Perquè, per una banda, diuen, ostres, això és molt útil, ho aplicaré ja. De fet, ahir vaig fer una formació i vaig tenir un professor de seu PC, precisament, que em deia, ostres, vaig aplicar això als meus alumnes i va anar genial. I, d'altra banda, una mica de dir, la por de dir, ostres, pot ser aquell que ja sou, malauradament, que no és tan vocacional...
Si inverteix temps en totes aquelles coses que poden estar substituïts per un entrenament artificial, tal vegada, i ho diré així de plenament, per passar els temps, aquí és un llarg problema.
Però és que el problema no és d'ara, no és perquè tinguem un interès difícil, el problema ve d'abans. Aposta d'això, d'esfoc, aposta que si no és fial, fa lo dolent més dolent, però jo crec que en aquest sentit lo bo ho farà més bo, no? Perquè farà com una espècie de cribatge, una espècie de filtre per dir...
realment, a nivell de societat, i no només amb educació en aquest cas, sinó que a nivell de societat, crec que anirem trobant a poc a poc allò essencial de cadascun de nosaltres, de les nostres feines, i d'una mica anar trobant aquest sentit, per dir-ho així, de la nostra existència. I ara ja m'he anat més filosòfic una altra vegada, però crec que estem parlant d'això en el final. Abans parlaves de medicina, posant bastant aquest exemple, per detectar...
no sé, parlàvem d'un dermatòleg que a lo millor ha vist, jo què sé, al llarg de la seva vida 100.000 proves mèdiques per detectar aquell tumor o el que sigui, aquell inici, i en canvi l'intel·ligència artificial li donarà la informació ràpidament perquè té no 50.000 mostres, no té allà milions de mostres i que serà més ràpid, més cert. Molt bé, tota aquesta part positiva, això se veu?
Llavors, a la part d'aquesta educativa que hi ha moltes vegades que fan un poc de bromes, cunyats, que cunyats que tots coneixem i que diuen, se t'ha acabat el xollo perquè ara els teus alumnes t'entregaran treballs fets amb intel·ligència difícil.
En absolut. En en Joan no, perquè en Joan no els vol, però sí que et diu la gent i s'acaba un poc en la caricatura de xat, GPT o d'això. Dic la caricatura perquè crec que es debat és un altre. Què farem amb tant de milions de persones en el món que no tindran feina?
Això s'està reflexionant parlant a nivell mundial, és a dir, perquè jo ho veig això, la societat que envia, l'economia que envia, igual que aquells ludistes es posaven a cremar...
màquines de vapor o no ho sé, no sé què passarà amb aquest volum de treballadors que potser no tindran la mateixa feina. I que, no sé, de les auditories, que posant les dades determinades a un determinat lloc i en un bon programa donaràs una tecla i potser no faran falta tant d'economistes auditors. Això sabeu com un...
problema, un futur... Jo crec que això respon a una creença col·lectiva i no em refereixo a tothom, crec que és en general que estem destinats a ser substituïts.
Sí. No? Per tant, però això és una creença, a dia d'avui. Però també és una creença, però també pot ser una creença el fet de dir que cadascun de nosaltres som necessaris per a societat que vivim. I això només ho podem creure nosaltres, cadascun de nosaltres. Per tant, de la mateixa manera que hi ha una narració predominant, hi pot haver una contra de narració perfectament, perquè l'estim especulant ara mateix. Mhm.
Això no vol dir que no hem de mirar el que està passant, evidentment. I sí que tens raó, però els interners tindran feina. Sí. Saps què te vull dir? És a dir, en el final hi ha qüestions bàsiques de societat que s'han de mantenir igualment, no? Què passa? Que certament és preocupant. Tant de veure que et pogués donar una resposta i et pogués dir, mira, la solució és aquesta, jo no ho sé.
Mira, fa uns anys se deia allò que sempre canviaran els llocs de feina i potser sempre se necessitaran, no sé, programadors.
És així? Sempre faran falta programadors? O potser ja serà un tipus de feina que serà distint? Per exemple, en aquest sentit concret, sempre faran falta programadors, però no tants com aquests últims anys. Hi va un boom de programadors, però ha acelerat un moment que s'ha desenvolupat tot això, i ara els programadors, hi ha aquest concepte de vibe coding, que està tan de moda ara, que és que tu agafes el GPT i l'has fet. No en tinguis ni idea del que fas. I amb això fas coses. Perfecte.
Qui serà el programador, tecnològicament parlant, necessari? Aquell de base. Aquell que està dissenyant totes aquestes bases que s'estan construint tots aquests models. Això seguirà necessitant. Tal vegada el programador es convertirà en una figura més de manteniment, no tant de dissenyador de base. Això és possible. Jo crec que tu has dit la cosa que et s'aclou, que és un tema de quantitat. Soberà gent
Sobre gent. Perquè no és un tema d'anar contra el progrés. Tomeu parlar d'esludites de fa 200 anys. Esludites de fa 200 anys, com deia Nippy Thompson, no anaven contra del progrés. Anaven en contra de sus perverses.
que el capital podia fer del progrés. I utilitzar el progrés com una eina d'explotació d'un treballador que havien tingut un ofici i ja eren prescindibles. Per tant, anem a explotar-los més. I avui hem dit que tenim el mateix perill. És a dir, el perill és que el sistema, tu deies, s'estat, s'estat desapareguent. Perquè el que està assumint el rol de s'estat és la gran corporació empresarial.
la Tierra Corporation de Blade Runner i aquí l'amenaça és que els interessos del capital que no tenen res a la llibertat econòmica utilitzin aquesta tecnologia per som eternos i que deixen de ser ciutadans i passem a ser súbdits una altra vegada som mesos d'una nova religió dogmàtica que no era ser de Déu de fa 500 anys és
Però ja ho som, eh? Sí, sí, sí, ja ho som. Això realment, en una distopia, per dir-ho així, però és que... Sí, sí, això està passant. I és més, ho som de manera voluntària. Sí, sí, sí. Perquè el fet que nosaltres siguem els primers, que anirem en aquestes eines d'aquestes eines oficial, i si no te registres i no te fas un compte, tot allò que tu li comentis i tal s'utilitzarà per alimentar aquests models, estem parlant...
realment, no sé, d'un hal, d'un gran germà, d'una cosa així, m'entens? És que el problema és que a un moment en què l'extrema dreta està fent bandera de la llibertat, una idea tòxica de la llibertat, estem renunciant, nosaltres, a ser res més lliures. Perdó, Xala.
Sí, sí. És així. Per això hi ha aquesta relació, abans ho comentàvem amb en Trump, aquesta relació entre política, tecnologia, societat, educació... És a dir, jo crec que és molt interessant. Interessant no, jo crec que és fonamental que siguin capaces d'establir aquestes relacions multidimensionals, per dir-ho així.
que no seperem tant les coses. Perquè tot està, tot forma part de la nostra societat. Per tant, ara hem arribat a un punt, en aquesta conversació que estem veient, que no poden separar el desenvolupament tan tan lògic dels progressos de la economia, de la política, ni tampoc de la educació. I al final, la base de tot això neix és la educació. Per tant, si hi ha educam amb el Lots i el Lotes, que creixen amb una creença que no necessiten saber tantes coses, perquè tant mateix ja li fan tot...
Quan arribem a parlar de temes majors, del bon funcionament d'una societat, del funcionament de l'Estat, que si l'Estat ve substituït per corporacions i tal, aquests al·lots d'on trobaran referents. Sí, però el problema és que tots els sistemes educatius actuals estan orientats a crear consumidors i treballadors, no ciutadans.
Avui en dia, a nivell educatiu, dins secundària i postoperatòria, estem pensant que la funció de l'educació es troba en feina. És així. I això és un error molt greu. Terriblement greu. No hi ha lloc per als valors. No.
No, i no n'hi ha, i això jo m'ho trob. En els dia a dia quan faig formacions, ses idees no venen, mai han vengut. Lo que se ven és un producte de dir, t'ensenyaré quines eines podràs utilitzar per ser molt més productiu. I llavors col·loca't sa filosofada per dir-ho així. M'entens? Però és que si no, no hi ha negoci. Però és que sa escola ensenya a fer coses. I ses coses són ses que fan ses màquines. Sí, sa pensa molt, però paradoxalment...
no se pensa on toca o falta reflexionar, donar una volta a la profunditat del que realment està passant. Tu abans, perdona, has dit que vius a Barcelona habitualment, aquí som a la seu de l'obra cultural Balear i la meva pregunta seria com ho tenim el català en el món aquest d'intel·ligència artificial? Perquè crec que va sortir...
en premsa que el WhatsApp, per exemple, quan tu li deies, no sé com se diu, la seva intel·ligència artificial, li deies, digue'm no sé què, ser cantat, no, jo no hablo català. O sigui que és un món en què també, clar, molts diuen, hi haurà traductors de tot tipus gràcies a la intel·ligència artificial. Això ho podrem...
Podrà ser una eina a favor, per exemple, de l'extensió dels catalans a nivell més global, que no sigui com una cosa estranya?
Quan dic una cosa estranya vull dir que en el món desdoblatge, per exemple, es diu, no, és complicadíssim que es comercialitzin pel·lícules o sèries en català, no? Sí, el tema desdoblatge dona per molt. Però, per exemple, sí, jo sé que hi ha iniciatives, ja es projecta Aina, ja es projecta...
Domini.cat, que des de tot Domini.cat em parla dos per tres d'aquest tema, no? Sí que jo crec que ciutadania difícil és una gran oportunitat per
no només utilitzar-la en català, perquè te respon en català, ja, en específico quan va sortir, però ja avui en dia totes les eines que hi ha, totes te responen en català. Però aquí hi ha una qüestió que crec que és interessant comentar, que és...
les estructures gramaticals, les estructures... És a dir, des d'on està feta la intel·ligència artificial. I això ho va llegir. Crec que, per exemple, era precisament d'en Genís Guàrdia, que ho comentava, i de...
Et saps GPT, tot i que te parli en català, te parla amb estructures angleses. Perquè és d'allà on surt. És a dir, no només has fet lingüístic, has fet cultural, has fet de com pensam, com mos comuniquem, quines maneres tenim després en mos. Per tant, si mos quedà només a un nivell lingüístic, jo et diria, sí, d'acord, poden fer coses interessants, no?
Però el fet que interaccionem amb intel·ligència artificial, i tot i que mos contesta en català, mos contesta d'una manera determinada, i això t'ho hem provat, tots sabem del que estic parlant, no? Això també fa que se resposti, especialment quan estem parlant d'infants, quan estem parlant de adolescents i tal, que encara se'ns hi ha treballar un criteri, no?
Aquesta manera de fer no és la manera d'esmestre, ni és la manera de la tradició cultural i lingüística que mos ha arribat fins ara. Maltement t'expliquen qualsevol cosa. Per tant, a nivell de text, són aquestes coses subliminals que la societat canvia. I tal vegada, nosaltres fa un temps... Això es pot llegir com un procés de canvi natural, per dir-ho així, fet des de la globalització,
que m'ho està afectant, o se pot llegir com un... Ostres, tenim una oportunitat també, nosaltres, de tenir una potència tecnològica. Imagina't poder tenir la nostra riquesa lingüística, que tenim moltíssima riquesa lingüística, no només dins Mallorca, sinó tot el domini lingüístic de parla catalana. Totes les sents, totes les variants dialectals, des de la Cant fins a l'Alguer, passant per Prada, m'entens? I per Pinyà. Al final, tenir tot això...
i que l'intel·ligència artificial reconegui això, crec que podria ser una manera també d'agontar molt millor la cultura. I quan l'intel·ligència artificial te fa una composició musical, utilitzarà, supost, partitures que coneix que estan publicades.
Per què? Això és una bona qüestió. És a dir, és la qüestió dels drets i de les dades que estan alimentades. Perdidures, ja diré, sí, poten deixar perdidures, però al final són grans bancs de dades que poden ser les mateixes cançons que estan penjades per tot. Això hi ha molt de controvèrsia actualment amb això. No només en temes de música, perquè clar, cada vegada, i això crec que també és un tema molt interessant, és a dir, tot el que se genera amb intel·ligència artificial, parlant d'intel·ligència artificial...
generatives i xat GPT i tal, però amb eines com, per exemple, audio, sun o totes aquestes eines que te generen música, se genera a partir d'alguna cosa que ja està feta. I aquí també hi ha una qüestió interessant de comentar respecte a què vol dir ser creatiu i ser creativitat i ser originalitat amb allò que crees. Per tant, si tu tens un gran banc de dades, tens un model molt avançat que t'ha permet recombinar aquestes dades per generar alguna cosa nova,
Això és l'independentisme. Per tant, has creat una peça aparentment nova, però que vulguis o no sempre et recordarà alguna cosa i ha existit. Per tant, tot allò, la possibilitat de la descoberta, la possibilitat de tenir alguna cosa nova...
allò se perd una miqueta. Però clar, tu dius, tu aquí pots fer un símil, no? I tu pots parlar, la persona en si, els humans, tal vegada també fem un procés similar, no? És a dir, en el final tots tenim una història, tots llegim, escrivim, escoltam, sentim, i tal, no? Per tant, tota la música que jo faig en el final és un compendi de tot allò que jo he escoltat.
Però aquesta és la meva diferència. La diferència és, un altre cop, tornant-me'n al mateix punt, que per això és important, el significat d'això. Per tant, jo, quan he fet això, per jo, com a artista, com a músic, hi ha hagut un projecte de forma d'interior, perquè jo, per mi, hi ha hagut un significat que he volgut dir amb aquella cosa. Sincerament, és difícil, és versemblant. Aquest és un dels temes que jo, normalment, quan xerro i tal, utilís, no? És la versemblança, com contraposició, és la realitat, o inclús la veritat, no?
Sí, perquè un compositor, o un pintor, o un novel·lista, quan crea, té una intenció. La màquina no. No hi ha intenció. No té cap intenció ni una. Pot imitar una intenció, pot imitar un procés, pot imitar un no sé què. Què passa? Quan aquesta imitació és tan, tan, tan, tan bona, nosaltres, perquè els éssers humans som com som, l'entenem com allò verdader.
El WhatsApp, quan xerrem per WhatsApp, per exemple, sabem que hi ha qualcú darrere, però el xat GPT està dissenyat perquè sigui com un WhatsApp, és un xat, en el final, és un xat bot. I està dissenyat perquè mos pensen que hi ha qualcú darrere, però aquest qualcú darrere no hi és. És a dir, no hi ha un rostre, i aquí hi ha tota una filosofia fent homologia, aquí te puc parlar de Levinas, aquí te puc parlar de mil filòsos que poden recuperar, en el final, la qüestió de dir, si hi ha un rostre o no hi ha qualcú, o no hi ha algú, i no hi ha ningú.
Crec que aquí vam parlar no fa molt d'aquells joves, perquè se posava el cas de joves, que no necessiten anar al psicòleg, li demanen al xat GPT què he de fer perquè és gratis, perquè és ràpid, perquè no han d'anar a veure un adult a una consulta,
ja no ens importa que les nostres dades i la nostra vida personal estigui a la xarxa. I més i gratis, perquè totes aquestes qüestions que són tan personals per a cadascú, tot això va a alimentar aquests programes i al final això ens repercuteix a tots, perquè tots utilitzem aquests programes. Ara hem de fer una petita pausa perquè tenim uns consells per llavors tornar a la part final d'aquest programa.
Escoltes Ona Mediterrània, des de la 88.8 de la freqüència modulada. El futur és ara.
disponible a les botigues habituals.
Si voleu escoltar rock and roll, pop, folk, country, punk, música experimental, new wave, musiquem, escolta Copinya de Volta Verde, un repàs conscienciós i vertiginós a la música del segle XX, cada dilluns, dijous, dimarts i dimecres, de 10 a 11 de la nit, a Ona Mediterrània.
Escoltes Ona Mediterrània gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània.
Això és el Crepuscle en 100 estals. Avui parlàvem amb en Rafael Jaume i parlàvem ara també de música i d'aquesta interacció amb aquesta intel·ligència artificial. Abans de parlar dels teus projectes i de les teves realitats com a compositor,
Ara, imagina'm, facem un exercici d'imaginació. Dues preguntes. Una, quina música de les que coneixes de banda sonora t'hagués agradat a tu el compositor? Que tu dius, buah...
que és la clavada, tu has dit, has parlat d'aquesta, de John Powell, però és que aquí som molt de músiques de banda sonora, i que tu diguessis, aquesta hauria de dur la meva signatura, què opines? Quina podria ser? Una bona pregunta.
M'ho faràs triar entre moltes. Entre moltes, però... Tu abans has dit Hans Zimmer, has dit John Williams, no ho sé, n'hi ha molts. Sí, Hans Zimmer té banda sonora molt bona. Jo quasi que et diré la banda sonora de Dunn. De Dunn.
I mira que és un estil molt diferent dels que tinc jo, perquè jo, en aquest sentit, soc... És a dir, m'agrada molt el so d'orquestra, però m'agrada modernitzar-lo. És a dir, fer música més d'estil de pop i tal, estructures modernes, però amb aquest so grandiloquent i grandiloquent, èpic. És a dir, a mi m'agrada molt fer música èpica.
Però jo no vull dir John Williams, t'hagués dit John Williams, però que John Williams és John Williams, no? Per tant, Hans Imer, com que és una cosa molt diferent, hauria dit, ostres, si hagués tingut l'oportunitat de fer d'un, per exemple, l'hagués fet molt diferent, però és que ara ben sentit-la amb sa banda de sonar Hans Imer, ja no me'l puc i més d'una altra manera. T'hauria agradat si tu.
Però sí, sí, ho he de confessar. I si la pregunta fos una altra, si la pregunta fos una pel·lícula d'aquestes que tu dius, que potser no t'ha copsat massa la seva banda sonora, però que sí t'agrada com a pel·lícula, tu t'agrada el cinema. Sí, m'agrada el cinema. I tu dius, aquesta pel·lícula, si me l'haguessin donada jo, hauria fet una banda totalment distinta.
i que diguessis una d'aquestes que a tu t'agrada com a pel·li i que diguessis i va, no m'agrada la música que li van posar, quina podria ser? Una que tu diguessis una d'aquestes que t'agradaria que el teu nom anés unit a una d'aquestes. I si no...
Jo crec que te podré dir una pel·li, però te diré una sèrie. Ah, també. Una sèrie, sí. Una sèrie que he de confessar que és una americanada, però jo, com que m'encanta sense ficció, ho he de dir. Quina és? Diorville. Diorville. És una sèrie que és com un...
és com, no és una còpia, però està molt basada en ser Star Trek clàssic. Però m'agrada molt, perquè les pel·lícules modernes de Star Trek són molt d'acció, molt modern, que m'encanten, i tenen una base molt guai. Però Diorville és com tornant aquella...
Inocència d'anem a descobrir nous planetes, noves civilitzacions, noves coses, que no és tanta... tanta guerra ni tant d'això, sinó, escolta, tens una societat que té les seves regles, com interactues amb aquesta societat, no? I la banda sonora és una banda sonora molt clàssica, perquè el creador d'aquesta sèrie també li encanta Joan Williams i tal.
Que potser també m'agradaria fer la banda sonora d'aquesta. Estaria bé, estaria bé. A mi a vegades me faig impressió, però quan vaig al cinema i veig la funció de les bandes sonores, jo crec que, no sé què pensaràs tu, que la música està totalment al servei de la imatge. Hi ha vegades que hi ha bandes sonores per les que estan competint en la imatge. Qui expressa més coses. Sí.
S'imatge o sa música, i jo crec que no ha de ser així. Sa banda sonora ha de ser allò que no se nota, però que sense això ja no s'entén. És a dir, ha de ser allò subliminal, però fonamental. Sí, sí, sí. Rafael, i clar, arribats en aquest punt, sa meva pregunta és què és, The Tears of Nerachin.
Neraquis. D'aquí som Neraquis. És que jo no ho sabia. Neraquis. Ah, Neraquis. Em van contactar fa un any i mig, dos anys, per dir-ho així, un company meu, un amic meu que no ho veia, des d'abans de la pandèmia, que l'escriptor ha escrit un llibre de fantasia, que precisament s'hi va dir que som Neraquis, que és Les llàgrimes de Neraquis. Neraquis és un déu.
un deu creador, està molt basat en mitologies clàssiques però ell mateix ha creat la seva mitologia és un amic que té molta imaginació perdona, l'heraquis sona arraquis sona arraquis ara que ho has dit tens totes les rodes del món conoscència històrica no té res a veure però bona observació
I això, no? I jo he estudiat això i em va dir, escolta, necessito un compositor, estic muntant això, ho estic fent a la Universitat de Sant Andrews, a Escòcia, i és un projecte enorme. Fa principis de mes d'octubre, me'l van reunir en tot el repartiment, varen fer una passata del musical, encara estem acabant coses, l'orquestrant i tal, però el tenim més o menys complet. I s'estrenarà dia 5 i 6 de febrer en el teatre de Bayer,
Escòcia. Sí o molt. Idò ja mos ho contaràs. Això mos has d'anar detalls. I tant. Ara escoltarem de fons una música que és de l'Electric Light Orquestra que em pareix fantàstic que un jove ens dugui aquí l'Elo dels anys 80 o 80-90, Mr. Blue Sky, perquè acabem amb aquesta música.
perquè se n'ha parat de bon humor. No té més. A més, crec que és un missatge molt d'esperança, és la part de Mr. Blue Sky, que és el cel directament, és el cel blau, has dit el sol, hi ha esperança. Un consell per als nostres allers, un consell per viure millor.
que no s'aturin de cercar el sentit a les coses, que reflexionin, que no s'quedin a l'aparent, que xerrin, que demanin, que comparteixin. Molt bé, moltes gràcies, Rafel Jaume. A vostres, un plaer. Gràcies a Anna Maria, a en Biel, a en Joan i a les dues maries que tenim també en producció i realització. Demà tornem al Crepuscle en 100 estals. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!