Maria i l'educació en temps difícils.
Bon vespre, amigues i amics, benvinguts a El Crepuscle. En Cent Estals vos parla en Tomé Vorell. Aquesta és l'edició del dijous dia 27 de novembre del 2025. Aquesta edició s'agafa 3.253 nits en què han compartit Crepuscle, aquí a una mediterrània concretament, 2.142.
I hem començat amb aquestes paraules perquè això és el títol d'un llibre, Maria i l'educació en temps difícils, dos punts, l'escola pública i els col·legis privats de Maria, entre 1950 i 1970. I avui comptam amb el seu autor, Joan Carbonell. Bon vespre. Hola, bon vespre. Benvingut a Ona Mediterrània. Avui parlarem d'educació, per tant, i parlarem de Maria de la Salut.
Avui també tenim, bé, en els nostres companys de cada dijous, Joan Roca, bon vespre. Bon vespre. En Vialvic, bon vespre. Bon vespre. No has quigut que avui és el dia de Ramon Llull, eh? Avui és el dia... 27 de novembre. 27 de novembre, dia de Ramon Llull. Però important, també, sí. I Ana Maria Antic, bon vespre.
Va bé, però això quan t'ha dit Maria i l'educació... És que m'hem, aquí tenim moltes... Perquè tenim moltes Maries aquí. Tenim la Maria Moreno, tenim la Maria Oliver, la Maria Antic, i resulta que avui parlarem d'una altra Maria, que és Maria de la Salut. I avui parlarem d'educació, parlarem d'ensenyament, i tot això un programa que, com sempre, produeix la Maria Moreno i que controla tècnicament la Maria Oliver.
El nostre convidat d'avui, el nostre selenit d'avui, va néixer Maria de la Salut, és diplomat en Educació General Bàsica en l'especialitat de Ciències i d'Educació Física. Ha estat professor i director del CEIP Maria de la Salut, a més de cofundador de l'Escola de Música de Maria, de la qual fou president entre el 1998 i el 2003.
Els seus nombrosos treballs d'investigació es fonamenten en l'àmbit de l'educació. És autor d'Escola pública i mestres depurats entre 1936 i 1938, el cas de Maria de la Salut, i Antoni Jalaber Mas, una vida entre la bata, el bisturí i l'àgora.
També és coautor d'obres de recerca dedicades al mestre Madrigal, de l'escola de Sescadenes a la de Serenal i a la formació del professorat a les Illes Balears. I al nostre convidat d'avui li agrada començar aquesta xerrada, aquesta conversa, amb una música, amb una cançó de Patxe Endiót.
con el alma en una nube y el cuerpo como un lamento viene el problema del pueblo viene el problema
Cree que es ateo y el alcalde comunista y el cabo jefe de puesto piensa que es un anarquista. Le deben 36 meses del cacareado aumento y él piensa que no es tan
Joan Carbonell Matas, benvingut de nou, bon vespre. Bon vespre, moltes gràcies. Per què començàvem amb aquesta cançó dedicada al mestre?
A veure, jo crec que Patxian Dion, amb aquesta cançó de El Maestro, va voler reflectir l'any 74, això malament, el que havia succeit, els mestres depurats de la guerra civil espanyola, un poquet del que havia estat. I com se ve en els mestres de la república per diferents sectors.
Això... Estem en una sota de posició, que ja venia molt endarrere, però va ser clau perquè ens va dur durant 40 anys d'una escola paralitzada, aturada.
Tota aquella innovació que havia dut la república va quedar amagat, no? Va quedar mort, per dir-ho d'una altra manera. I és un homenatge a tots aquests mestres, els que mataren i els que depuraren, sense saber perquè se'ls depurava i els van enfeure. I a tota la gent, que directament, els mestres, homes i dones, van patir aquest cativert. Per tant, això és un petit homenatge per tots ells i elles.
Sí, i bé, nosaltres sempre quan començàvem aquesta conversa demanam als nostres convidats que ens expliquin com en Joan Carbonell, de 8 anys, quan estava allà pensant què faré jo en la meva vida, dic de 8, de 9, 20 anys, quan fos decideix que té vocació de docent i llavors hauríem de parlar de la vocació d'investigador, que també ho és, no? Com neix aquesta vocació de semestre?
A veure, era la meva segona opció. La primera opció que sempre he tingut ens deixant la capolla era la pilot d'aviació. Però tenia problemes d'oida, per tant, no passava les proves. I l'altra, que sempre m'enganxava molt, era el tema de mestre. Perquè de petit, sobretot de la meva edat, dels anys 60, se va passar malament.
I vaig fer, no una promesa, però una dita d'en jo mateix, que vaig dir, si un dia sóc mestre, mai faré el que han fet en jo. En jo, ja. I era... Estava segur que podia fer. És a dir, que a vegades ens trobàvem convidats que no diuen que van tenir un mestre que va ser el seu referent. I aleshores aquí és el contrari. El contrari. També és veritat que després a l'instal·la del batxiller vaig tenir una professora que va...
me va recolzar i m'ha ajudat moltíssim l'institut d'Inca, que era l'any Joan Gordillo, que era l'entrenista de matemàtiques, i aquesta... Bueno, nosaltres veníem des d'escola pública i el nostre nivell, ja vos podíeu imaginar quin era, era 0-0, per dir-ho d'alguna manera, no? I aquesta dona...
no sé com, li vaig caure en gràcia, va apostar per allò i m'ha ajudat moltíssim. I ell, bueno, que a vegades també s'empenta, s'empenta per poder fer també lo de mestre i això. I arrenca aquí. I per cert, també tinc un company que s'ha sigut, que en Enric, que va ser el meu primer... El meu primer no. No, sí, el meu primer mestre de repàs que vaig tenir en els anys 74, 74, 75...
A Maria. Sí, jo és que no he dit que el tenim per aquí, en Enric Pozo, i que segurament, potser en qualque moment de la conversa s'hi afegirà, potser mos dirà, mos contarà alguna cosa més. A Maria, Cacix, Icara Madlès. A veure, per els que no són mariandos, quins grups eren aquests? A veure, van de ser carrer civil.
Maria és un poble que ha d'anar de posta. No hi ha una carretera principal que hi passi. Partenia a la que era la Mallorca Profunda. Va arribar un mestre, que va ser mestre madrigal, que va esperonar la població. Se varen crear no sé quantes cooperatives, 10 o 12 cooperatives. Va ajuntar la massa obrera i, evidentment, això va fer mal.
la part benestant. Per tant, hi va ser la pressió, els casits i els cremellets. Per què cremellets? Sí, aquest nom. Cremellets era perquè els obrers, quan fan festes, els ollots i els ollotes els donaven un cremellet. Per tant, en tot, per lloc de teu, cremellets. Sí, sí, sí. I aquí hi va ser diferència entre cremellets...
que eren els d'esquerra, evidentment, llavors, i els casits, que evidentment eren la classe benestant, que mai li havien tocat l'estatus i se va veure tron, tron allà. I que, per tant, això influeix en la període de guerra i de postguerra, no? I que hi ha aquesta separació, també, no?
Sí, mam, Maria, igual que moltíssim d'altres pobles, la guerra civil va destrossar el poble. No hi va haver guerra civil pròpiament dita. El que hi va haver eren enveges amagades d'uns contra els altres, que t'adificaven d'un color o d'un altre, que molta gent, per exemple, Maria va haver cinc morts i un desaparegut, que no està desaparegut, però bé, cinc morts i això no. I eren perrencilles personals.
Després van amb la mascarea quan vulguis, no hi ha guerra civil. No, guerra civil com a guerra no n'hi va haver, no hi va haver tirs. N'hi va haver això. I durant 40 anys ja vam una separació a l'espaule. Els cassits i els gremel·lers. I... També poden entrar una neta si vals, les poblacions democràtiques. Ah, sí.
Nalric també en podria parlar molt bé d'aquest tema, a l'hora de votar, quan anaven a cercar... El Partit Polític anaven a les cases a repartir-se... Te refereixes a les primeres eleccions, clar. Sí, sí, i a les segones i a les terceres. Anys 70-80. Quan anaves i tu sabies que... D'on venia aquella família. D'esquerra i tot això, mal de ment vessis presentat de cap de llista un tronc de figuera... Vessin votat en allò. El vessin votat.
Era una cosa que se va dur moltíssim de temps. Ara ha canviat. Ara. Quan ja es reneig...
Ara que els renecs pot ser que tinguin altres idees. Distintes en els repredins. Ja va anar que el mapa tan definit en colors. Però durant generacions va ser així. Fins fa dues, dues, tres. Sí, sí. En Joan crec que tenia una pregunta. Sí, ara que parlaves de l'impacte de la Guerra Civil, de la repressió i de la postguerra, va fent al cap aquest magnífic documental que és els ossos que xerren
que són 3 mariandos, que pot ser el producte audiovisual millor. Jo conec qui s'ha fet el millor. Què és sobre el tema de la memòria històrica? Sí, evidentment. O sigui, quan t'han dit que hi havia dos bandos, els cremellers i els de jons, anaven sis per matar. En duen sis. A tres els mataren i ja un se va escapar. Mentre un se va escapar, els altres també van aprofitar per escapar-se.
Els tres que van matar, un que el s'enduen per matar, va dir, i per què me voleu matar? I van dir per comunista. I que és un comunista? És molt fort. I gràcies a que un se va escapar, se'n van salvar dos més. Per tant, dels sis, només em mataren tres. Ja se val. I després n'hi ha un altre que l'havien detingut abans i el van fer desaparèixer.
i està com a desaparegut, però no està desaparegut. El llibre l'ha poblat de manera indirecta perquè afecta a la dona d'espotecari, que el teori és un pou dels seus pares a Can Pigafort.
I això és un poquet... I que aquesta ferida fins no s'acaba de curar. És perquè les van rescatar de Sant Joan, que a la vida estaven enterrats. Se sabia que estaven allà, estaven en aquella fossa, perquè el retratista que les van retratar per fer l'autògica, tota aquella perifèlica que van fer...
Les va retratar i les va conèixer, les va identificar i va dir les famílies on estaven. I sabien allà on estaven. O sigui, no és que fossin una força desconeguda i les demanen perquè no sabien que estaven en aquell endretat.
I com s'ha vist aquest record? En Maria d'avui en dia, clar que encara és un poble petit, dins Mallorca, diguem-ne, profunda, és a dir que és a Mallorca enfonsada, a Mallorca profunda ja no existeix, és a Mallorca enfonsada, que és Mallorca i genuïna. Com s'ha vist aquesta realitat, records d'aquell temps, com s'ho proposa en tota la població no vinguda?
que ha arribat a Maria els darrers 40 anys. Aquestes dues maries, hi ha dues maries, pot ser? A veure, Maria, en aquells moments, ha traspassat el seu sòtil de població. L'any 40, passa quant més en vi d'engú, que havien estat quasi 2.400, normalment, i en aquell moment són 2.500, quasi 2.600. Com s'ha dut? Fins a l'any 98-99,
a principi de 2000, Maria tenia 1.900 i pico d'habitants, no els arribava a les 2.000. Jo me'n recordo quan estàvem als ajuntaments que hem de fer per tenir 2.000 habitants l'any 2000.
I, bueno, ja t'ho pots imaginar que pensaves aquí de govern que en podíem arribar a augmentar la població. I va fer un fet que va fer que tot això canviés. No va ser a nivell polític, però sí que va ser per un tema molt concret. Tenim una piràmide invertida poblacional i quan ho havia de guardar els nostres mallors. Va ser quan van començar a venir la població d'altres dindres, bàsicament.
Veus la vida com se te'n va? No em preguntes què tal t'ha anat quan et gires i em veus arribar. Lluitaràs contra corrent per seguir lluitant contra el pas
històries diferents. Un nou dia ja ha començat. No t'importa ni quin temps fa. A la ràdio el món està girat.
I et vindrà de la memòria històries diferents.
Llotaràs contra corrent per seguir lluny.
I em vindran a la memòria històries diferents.
Fins demà!
D'on més rentou-me sa cara, quan m'amor i no em vestiu. D'on més rentou-me sa cara, deu a una nina és nou meu. Vull partir amb s'ànima clara, quan m'amor i no em vestiu. Ploreu que ja plor.
mai després faig memòria que només quedi alegria si pertes que amigues meves no m'ha deu cap sepultura si sa mort m'ha plegat jove no m'ha deu cap sepultura enterrar-me dins sa zona
No m'aplorarà ningú si mai m'amor tota sola.
Fins demà!
Ja ho diu un vell amic, que això t'ajuda a viure, no ens cansarem de repetir.
M'he quedat amb penes i girat la portada del meu disc preferit. I tot pensat i reflexionat que només el pan roc em fa feliç. Que només el pan roc, que només el pan roc, que només el pan roc em fa feliç.
Bona nit.
Bona nit.
No hay quien lo aguante, un mundo sin color, donde los nombres grises, erosión en la verde flor.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no,
Fins demà!
Un bon dia pot ser una nit Prop del mar jo m'havia adormit Quan de cop el cel s'omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d'alloc. Lentament, les ales bategant. Lentament, ell anava girant.
A prop de mi el patac s'ha acabat, i com caigut del cel, l'ocell es fa durar. Els ulls eren de color rovir i les plomes de color de nit.
I al seu front, millrats de tot suau, l'ocell rei coronat, lluïa un diamant blau.
Que jo vaig saber qui, imatge del passat, volia tornar amb mi. Bon uixell, porta'm amb tu al país, d'altres temps sigues el meu amic.
Com abans, amb somnis clars d'infants, per coi tremolants, estals i menys estals. Com abans, amb somnis clars d'infants, com abans, damunt d'un lupor.
Tot això el sol encendrà i a l'illa del record la pluja llançarà. L'ocell negre tomba els ulls, el sol cap al cel, tot d'una embranca el vol. Un bon dia ho pot ser.
Del mar jo m'havia dormit Quan de cop el cel s'omple de llum I un ocell negre surt sense venir d'allò Lentament les ales pategant Lentament ell anava girant
A prop de mi el petat s'ha acabat i, com vingut del cel, l'ocell es va curar. Un bon dia em pot ser una niu.
Lentament, les ales pateguen. Lentament, ell anava girant. Trop de mi, el batre s'acabava. I com caigut el cel, ocelles van...
M'he retrobat a jo, enmig del teu camí. Som la colleta del que vam sembrar ahir. M'he retrobat a jo, enmig del teu camí. Som la colleta d'ahir. Mare, avui t'escric des d'aquest món fred. Un mot analfabet, res li passa a les set. De viure en un present que oblit de tal del secret. No recorda el passat, no recorda el pas següent.
I ara volem tornar a l'instint de l'animal, ara volem tenir memòria com un mineral. Ara hem trobat en la música lo natural, amb qui pot escoltar l'arrel del nostre mal. Un arbre sense res, el cel sis com és un cel sense estels. És un arbre sense res, és un estiu sense si verds.
És un arbre sense reus, el seu sistema és un cel sense estic. És un arbre sense reus, és un estiu sense ciut.
Digues, digues, un discurs ple de mentides, vas vendre a terra eterna i ara està ple de ferides. Mira, mira, a quin preu es va en sa vida, el món va de cap rau i tu l'ofegats i resquera. Robaràs i mentiràs, un riu brollava i tu l'ets condemnat, l'ets extropiat. Compraràs i estropiaràs, si ja no hi puc ni veure tot està embotellat.
Ja, cura, anar cap amunt ja no hi queda natura I no sé si té cura, calla i procura No deixar peguada ni tampoc et signatura Que no hi queda natura i cara a cara
que aquí tots som iguals i que no tens cap interès. Però encara, encara espero que sigui pres per aturar un sistema com passa res creix. És un arbre sense res, el seu sistema és un cel sense estet.
És un arbre sense res. És un estiu sense givern. És un arbre sense res. El seu sistema és un cel sense escar. És un arbre sense res. És un arbre sense res. És un arbre sense res.
que és un arbre sense rels.
En tota la nit tot sembla buit i no hi ha ningú i tot el nostre es va perdre l'obscuritat en el en el darrer bar ja és molt tard avui
per poder tenir les emocions als nostres peus. Arriba un dia en què tot hauria de canviar. Però sí, si tu hi ets, tot està bé. Tot està bé.
Tot està bé aquí. No hi ha res a fer en tota la nit.
Sembla que tot està més que perdut, sense conèixer bé encara aquesta ciutat. Però sí, si tu hi ets, tot està bé. Tot està bé. Tot està bé.
i tot el nostre les va per l'obscuritat en el... en el de nevar, en el de nevar.
Me fan creure que sóc d'ideia, criades fins que tiro de seneia, no m'amag si tiro la pedra, ho neguen, no sóc gent honesta, cada línia és un teatre que fa peste. Sóc un personatge més dins aquesta merda, actor secundari que fa un canvi la novel·la. No se me respecta, no xerra ni surt de cap acte, però tenc un impacte que a la llarga fa marca. M'amag de jo, me trobo a mil racons, sempre en el fons, si tiro de barres mos faig esclot.
dins que fico ardill i me puc, si goi, tu mou, es coi, es pos, van dins de soi, m'enfil per tot, es rica el meu nom, es guàrdia me'l xupa el nou, polititzar sou, me fan renou, millor que tiau, si tiro desmantell, em moc escanei, por fa i ser vei, així que tothom a lloc.
Qui no sobreviu en aquestes terres no mereix viure. Canvis tangibles, herois que no escriuen llibres. La pasta no molt va fer lliures, ho sabíem. Guardaven tiques per si arribaves dia i servien. Sense cap mania, secrets ni retrets dies. La nit i el dia, però s'entenien, s'atenien, rompien monotonies, creaven sintonies. Tot érem promeses d'una nova vida.
Ho volem jo, ninyo, i és que ho volem ara, sonem fino i avui rimo per la cara. Els meus alts estimo com a la pròpia mare, cataluque cuino primo, això ja ningú para. Seguint lluitant contra la tari tatara i contra aquells que estan fent mal al panorama. Els meus alts estimo com a la pròpia mare, cataluque cuino primo, això ja ningú para.
Si t'han cobrat a suc de poma, whisky Esmorzo cada dia un puto bol de Krispies Tu tranquilitzat millor no et krispies Que faig un cop vull t'assassinot, lo i jo químic Jo no tinc vida, però bec amb got de copa Em dutxo bastant menys que tu, però ningú nota La xata xufi, la coca-cola És el que ens xifla, no volem droga Perquè no tenim pa pisant pasta ni nada Hi ha gent que es gasta amb pastisals i més del prena I a l'endemà
torna a fer-ho prim i si no, deixa ja la vida de Sisypho. Ho volem jo el ninyo i és que ho volem ara, sonem Pino i avui rimo per la cara, als meus els estimo com a la pròpia mare, canta el que qui no oprimo això ja ningú para.
I lluitant contra la tarita d'ara I contra aquells que estan fent mal al panujama Els meus els estimo com a la pròpia mare Cada lo que pino primo això ja ningun pare Jo la tinc guita però tinc la bona tropa Imaginació infinita i és aquesta amb la que et topes
amb sort caurà una pita que em passi per la gola posarem la pista i el nostre estil rodola si no m'arrotxo surt un tema ranxo whisky poma a l'estudi tu digues i passa el tronxo afondo i enganxo aquesta merda enganxa el mando
L'Àlex fa tot panxo i estronxa. Vull una pensió com les àvies pel bingo. Perseguim la presa pel desert com els dingos. Si em poso a viatjar tu, a l'igual menjampes. Si ets més avorrit i quadrat que la puta xampla. Sejarem un sample i farem temes que t'omplin. Vull maniga, ample rotllo ligats per Brooklyn. Estrenem els brics i que surtin els tics de cadut. Avui farem el clic que ens porti directe a Saturn.
Bona nit!
Gràcies.
Fins demà!
La vida és simple, nosaltres ens acompliquem d'anir d'insomni. De dia sempre em fas res, m'he vist passar que tu t'intre tantes vegades i sempre s'escapa. I va contra la multitud. La vida és simple, nosaltres ens acompliquem d'anir d'insomni. De dia sempre em fas res, m'he vist passar que tu t'intre tantes vegades i sempre s'escapa.
Viva contra la multitud. Vull que m'expliquis com es pot viure al present sent tan fugaz. Cap del seu tras, amb un nas amagat al braç. Tu no has aconseguit que m'espavili ni a base de xapes. Viva contra la multitud. Estic perdut i no hi ha mapes que m'indiquin quines són les coordenades. No hi ha cites, altres escrites, rutes marcades. Hi ha només un buit per explorar, per rebuscar dins l'infinit. Que el meu entendre es redueix en un sol pit i puc plorar. Tinc molt a guanyar i molt poc a perdre puc.
Penjar-me amb una simple neura o viure una vida. Deixar que sangri la ferida o curar-la amb alcohol. Trobar el meu rol i fer clor fins a la sortida. Però sempre he sentit que no hi ha res fet a la meva vida. Motivacions que s'evaporen de seguida. És si una estranya fos en crida. Jo em ressegueixo els passos fins la demora. Qui plora esquiva més fracassos. Traços que esdevenen pals de sec. Però caso les paraules igual que un morador grec. Quan apreto el rei desapareixen els problemes. Em distrec amb el batec dels bombos marcant fonemes.
Som el producte d'una educació podrida Quan va començar la cursa vaig quedar-me a la sortida, tots corrient I jo pensava a putes cabres I em creia trencar els esquemes reposant a sota els arbres Però m'acongocava i ara estic tan desorientat com sempre Si perdo el ritme segueixo a capella fins que entre, centre És el que em diuen els col·legues Sempre reacciono tard, farda quan jo vinc doblegues
Ara descansa com tothom i si t'oblides d'allò que somies i et preguntes com avança el teu entorn assolit metes clares entendràs que el primer roi estan veure'n com et compares tens camises d'onze bares a l'armari n'ets al sastre i tu un matallit no veuràs més enllà del sostre si el temps escapa sense deixar rastres tradueixen consina, pavo, canvia de registre avui la lògica sinistre del mercat és el gran monstre i de postres volen fer veure que tu dies si tant canvies espavina nen demostra que pots viure sense creure que estàs malgastant els dies
Fins demà!
La vida és simple, nosaltres ens la compliquem d'anir d'insomni. De dia sempre em fas res, m'he vist passar aquest últim tret tantes vegades i sempre s'escapa. Dibar contra la multitud. La vida és simple, nosaltres ens la compliquem d'anir d'insomni. De dia sempre em fas res, m'he vist passar aquest últim tret tantes vegades i sempre s'escapa. Dibar contra la multitud.
Supost que avui em sento bé. No puc sentir-me gaire bé. Oh, no. Com dins d'un pou. I tot ha de canviar. Tu veus? No té sentit i és un abús. Sé que és molt cansat i em surt. Mala ja.
Ja no puc confiar en l'aixec. Mostrar-me com jo ara em sent. I et dic que ara estic. Segur el meu cor, cap por. És una raó pensar que el mal, tot el que tenc al meu cap, es maleirà.
M'agrada mirar a l'espai. No sé com amagar-me mai. Fugir. Més lluny d'aquí. I gaudir ballant. Tu veus. És molt cansat. I és un absurd. Mira tot el temps que em perdur. Me la he intentat.
L'amor, l'amor, mala hinta. L'amor, l'amor, mala hinta.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà! Fins demà!
No saps lo bé que m'ho sé cuidar, no saps lo bé que estic sola, no vull res més, no vull res més. Ja fa temps que vaig al món al revés, ja fa temps que crid ben fort i no me sents, no vull.
Obre'ts-ho i sí, ho veig tot apagat. No sents res més que en silenci ofegar-te's passar.
I m'atur a mirar el buit que has deixat Un silenci ideal per crear Sense por Sense por
Tu comença amb un tras difuminat, que desperta mil colors a dormir, saps plans de pau, plans de pau. Tancat l'uís i ho vaig tot ple de fum, d'un incense que m'ha provagut el futur sense tu, sense tu.
Gràcies.