Gràcies al suport de les persones associades. Ajuda'ns tu també. Associa't. Fes créixer Ona Mediterrània. Escoltes Ona Mediterrània. Des de la 88.8 de la freqüència modulada.
L'illa sense calma. Un programa presentat per Roser Amills. 60 minuts de teràpia cultural a Ona Mediterrània. They say I'm different because I'm a piece of sugar cane. Sweet to the core, that's right, I got rhythm. My great-grandma didn't like a foxtrot. Now, instead she spit it's nothing buggy till I'm on track.
Som na Rosé Amís, com sempre, sa escriptora mallorquina que fa teràpia cultural amb voltros. Cada setmana som aquí a l'Illa sense Calma, el nostre programa setmanal, de dir tot el que tenim pendent de dir i no deim prou a una mediterrània. L'Illa sense Calma, el punt d'intersecció entre la cultura i la realitat ciutadana.
Aquí mirant d'apostar per estalent balear del poble de peu pla. I volem recuperar l'optimisme. Però per recuperar l'optimisme també trobem que s'ha de remogar, i remogar molt. I per això vos convidam, en el nostre contestador simptomàtic, per enviar-vos les vostres opinions, queixes, utopies, per entendre juntets i en equip què passa en la cultura mallorca que se pot fer on i com.
En aquest programa, ja ho sabeu, no cercam respostes. Volem multiplicar les preguntes. I per fer-ho avui, això de multiplicar les preguntes, hem convidat un artista balear de Falanitz. La seva situació geogràfica en aquest moment és de Falanitz, però ens contarà una riquesa geogràfica molt més àmplia. I...
Volen que ens xerri de la seva obra, però també ens interessa molt de la que pensa de la cultura. Molt benvingut, Enzo Elbaz. Moltes gràcies. Oh, aplaudiments, quina meravella. Clar, aquí tractem a les persones de la cultura com toca. Molt agraït. La visita. Tu ets la visita. Vale, ok.
Ja que m'ho visites, Enzo, jo te tenia Llorenç i fins i tot t'havia canviat el nom mentalment i t'ho deia Vicenç. El teu nom artístic és Enzo Elbaz. Correcte, correcte. El llinatge no l'hem mogut, el primer nom sí, perquè en tinc molts, perquè vaig néixer amb un nom francès, Laurent Jacques, i clar, evidentment, aquí a Mallorca...
era impossible que ningú ho pogués aprendre i era un problema cada dia que dia em dic, eh, què dius? I m'han dit Llorenç durant molts anys, fins als 13, perquè vaig viure els meus primers anys aquí a ciutat. I després vaig passar a Lorenzo, després a Inglaterra també me'l van tornar a canviar, i bueno, he passat per molts de noces. Què te deien a Inglaterra? Lawrence o Laurie. Ara respon a tots, no? Perquè...
Estic acostumat a que cadascú se m'adreci amb un nom diferent. Mireia, això me fa pensar, tu tens diferents noms i també tens diferents artistes dins tu, diferents maneres de comunicar-te amb el món. Vols fer tu mateix un resum...
de la teva trajectòria artística, dels inicis fins ara? Bé, sembla un poc ambiciós com projecte posar tot això a l'hora, però vaig començar els primers anys, vaig fer un parell d'anys, tres anys a l'escola Massana, quan era arts i oficis. El segon any ja em vaig tirar a l'haca japonesa, que era la especialitat menys sol·licitada i, per tant, teníem una habitació per a sis alumnes, amb una profe encantadora...
I vam passar dos anys polint capsetes de laca i armadures. Amb un amic meu d'Eivissa, en Luis Romero, fèiem els nostres quadros amb laca japonesa, que és una regina d'un arbre que es diu Urushi, i que tu pots mesclar amb pigments o amb minerals o amb pols de metals, idealment pa d'or, però això ja és pels emperadors japonesos i...
I coreans. I després ja no vaig acabar perquè tenia la gran sensació que estava perdent el meu temps passant tant de paper de vidre triple zero dia sí, dia no. I vaig anar a viure a Londres...
I ja vaig començar a fer diverses coses. La primera va ser trobar-me un lloc on viure i l'altra una feina per sostenir-me. I aquestes feines van ser d'ajudant estudis de fotògrafs. Que ja als anys 80 era un gran boom, la fotografia es pagava molt bé, aquesta gent tenia un nivell de vida fastuós, vull dir, tots eren riquíssims i feien anuncis de capses de tabac, de silk cut i...
Els anuncis de tabac eren una cosa impressionant. Era l'època de les vuitantes i norantes, les grans produccions publicitàries que se n'anaven a fer un reportatge de moda a Seixels o allà on fos. Exacte.
I era una cosa bastant interessant, jo vaig aprendre l'ofici a l'antiga, era una època on se treballava tot el dia, tota la nit i anaves corrents amb uns xassis, amb les plaques de diapositives per anar a revelar el quinto pino que tenies d'esperar tres hores i tornar enrere...
amb bicicle de mig de la nit a l'estudi. Quines aventures. I s'estudiava. Per fer una fotografia eren entre dos i tres dies i els pressuposts eren una cosa impressionant. D'allà hi havia tota una armada de servents i ajudants com jo. I vaig aprendre l'ofici d'aquesta manera, després vaig començar a fer els meus pinitos, vaig independitzar...
Vaig treballar durant uns anys per arquitectes interioristes, que era gent que havia conegut de rebote, com tot el que em passava en aquella època, tot semblava que passava de rebote. No és com ara que has de cercar les coses i les has de moure i les has de tenir una intenció. Abans tot era com un tren que se te tirava damunt i tu anaves i te...
Te tiraves damunt, no? I, bueno, vaig fer una mica de feina com fotògraf independent, després vaig començar a fer obra d'autor, i un dia vaig conèixer un pintor israelià que estava fent un doctorat al Royal College of Art.
I aquest paio un dia em diu, però tu fas feina personal i tal, i vas dir, sí, bueno, tinc aquí un parell de cosetes i tal. Bueno, el tio va quedar molt content, molt impressionat, i m'ha dit, bueno, jo crec que te presentaré un parell de gent i veiem què fem, no? I, bueno, finalment vaig acabar fent un programa de dos anys de màster de fotografia. Uau!
I em van becar, em van fer la vida molt còmode, molt fàcil, ho vaig aprendre bastant, i des de llavors m'he quedat amb aquest àmbit de la fotografia personal i creativa, i he anat fent projectes, exposicions, i ara presentarem l'última, que s'ha fet a Manacó, a La Bàscula, que és l'espai de fotografia d'en Joan Fortesa.
Bé, jo volia fer com una mica d'entrada per aquesta exposició amb una cançó que has triat tu, que és una cançó que agrada a molta gent, n'estic segura, però quan l'he vista he dit, mira, és que és molt, molt adient per introduir aquesta exposició en concret, i és la de Nick Cave.
I don't believe in an interventionist god But I know, darling, that you do But if I did, I would kneel down and ask him
Not to intervene when it came to you. Well, not to touch a hair in your head, leave you as you are. If he felt he had to direct you and direct you into my own.
Into my arms, oh Lord Into my arms, oh Lord Into my arms, oh Lord Into my arms I don't believe in the existence of angels
Looking at you, I wonder if that's true But if I did, I would summon them together And ask them to watch over you
Oh, to each burn a candle for you To make bright and clear your path And to walk like Christ in grace and love And guide you into my arms Into my arms, oh Lord Into my arms, oh Lord Into my arms, oh Lord
Nos ha deixat el col entre trist i content. Sí, això és una cosa molt d'aquesta part de la nostra persona, del tòrax fins al mig cap.
En Nick Cave ha enfrontat la mort de dos fills posant-se a crear més i més encara. Fins i tot ell ho explica, les poques entrevistes que fa...
que per ell és una part de l'acceptació de les coses de la vida i fa unes figuretes d'uns personatges demoníacs que són concerts de lledró que també ja ho són una mica demoníques un lledró especial però és un lledró del dimoni quan era un nin petit o el dimoni cansat
M'ho has triat aquesta cançó perquè té a veure amb aquest món que ara m'orda el vetllar de l'exposició de Manacó. Sí, efectivament. És una cançó que té com un ambient molt d'himne sagrat, d'una manera o d'altra. Espiritual, sí. I és molt espiritual. La lletra també xerra d'aquest tema. Se la mou, però també se la mou a alguna cosa més gran, no?
entre les persones i té realment un ambient molt místic. Entenc que ell va tenir una revolució personal mística per mort d'aquestes pèrdues i va fer aquest disco que és molt diferent a tot el que havia fet abans i va trencar amb una dinàmica d'un rock més tradicional i fer una música bastant
Bastant sèria, amb lletres molt interessants. Trobo que és un artista molt polifacètic i molt profund, que te transmet aquesta serenitat i aquesta capacitat de fer coses i de curar-se a través de l'art. I crec que una mica tots els que estem una mica...
en connexió amb el món creatiu hi ha un moment que la creació és el que et permet continuar viu i tirar endavant i trobar coses que et fan sentir una mica més més per on tu vols anar i més qui ets és una manera d'autoconeixement amb el desconegut que és cada obra hi ha autoconeixement, desconegut anant directament explicant als nostres oients que ja deuen frissar
En què consisteix aquesta exposició i com l'has pensada? Què hi trobarà la gent quan la vagi a veure? Tornem a repetir allò, tot, tothom convidadíssim.
Sí, la galeria es diu La Bàscula, i és l'antic estudi del fotògraf Joan Fortesa, que ara és una galeria d'art, i ha fet una dotzena d'exposicions, i ara en farà més, continuarà, perquè hi ha un bon material, gent interessant, i de fet a Manacó entenc que ja no queda cap altra galeria d'art. Ja va veure una que es deia Quassar durant uns anys, però ja es va tancar tota la...
La presència de l'art a Manacó, que és una llàstima perquè ja és molt creativa, tant en pintura com en fotografia com en moltes coses. L'exposició estarà tot el mes fins als finals de novembre i les fotografies són fotografies que vaig fer a les catacumbes del cementiri dels caputxins de Palerm. Vaig tenir la sort de viure un parell d'anys a Palerm
I uns amics em van dur a passejar un diumenge aquesta cosa que va canviar la vida. Realment va ser... Sempre dic que hi ha tres coses que m'han canviat la vida. Una és ser para, l'altra és passar per l'Índia i l'altra passar per les captacumbes dels caputxins de Palermo. Són tres coses que m'han fet veure tot molt diferent. I...
A l'Índia ja havia captat una mica aquest assumpte que la mort és una cosa força interessant i que aquí el nostre món occidental és un tema que ningú el vol tocar, ningú vol xerrar de l'assumpte fins a l'amagam.
i que quan t'hi trobes has de fer aquestes coses que consisteixen en desfer-se del cos de la persona que és morta i hi ha totes aquestes litúrgies i aquests tràmits, i sobretot tràmits, mentre que en realitat la mort és una cosa molt més interessant, perquè realment...
Sabre que tu passaràs per allà i acabaràs allà et fa una mica una obligació que tu puguis fer el millor amb la teva vida, amb el moment que hi vius cada dia. Sí, és un regal. I qui no ho vegi així...
el dia que s'acosti a l'exposició, potser li canviarà el xip, no? I les fotografies són molt senzilles, hi ha un parell de retrats d'aquests senyors o senyores, hi ha uns que no saps ben bé què són perquè ja no queda gran cosa, però l'art de la momificació dels caputxins inicialment va ser una cosa que ho feia només per als monjos, no?
Però al segle XVII van començar a obrir el cementiri als civils. Hi havia gent que van tenir interès per... Que els feia il·lusió. Els feia il·lusió preservar els cossos dels seus estimats i parents i amics. I van començar a oferir el servei d'embalsamament, que consistia en...
Una feinada. Desventar, desbutzar els cossos, després fer uns banys de vinagre i sal durant un mes, després se'ls posaven un colador, els aixugaven, els farcien de paia. Que els hi fossin un peluix. Sí, com un peluix, exacte, era com un peluix, i després els parents se'ls maquillaven i els decoraven i els vestien, no?
I després el tracte era una quota anual per mantenir en exposició els cadàveres. Ah, clar, que després tenien un manteniment. Clar, hi havia un manteniment i les famílies anaven segurament en torn a aquestes dates de novembre, que és com que remunta a les dates que els romans es cuidaven dels seus antepassats, que també ja feien...
Rites funeraris d'elibacions i duien menjar i els sarcòfags grans tenien foradets per tirar vidols perquè es recordessin... Perquè quedes més bo. Sí, perquè la idea ja que el mort tingués contacte amb lo bo que era la vida, que era el vidols i el menjar, no?
I la gent cuidava dels seus morts allà momificats, penjats, uns dins de capses i nitxos i d'altres senzillament penjats per un fil ferro de sa paret, que és el que es veu. Com una decoració... Sí, estan penjats com si fos un jamón o una sobrassada, estan penjats allà i estan vestits, encara tenen els cabells, que mantenen les seves...
i hi ha parts de la galèria que estan separades en religiosos, homes polítics, soldats, dones, infants... Com una mena d'ordre que tenien per ordenar aquests cadàvers d'una manera... Bueno, mòmies, no cadàvers, no? I és el que veus a les fotos, no?
Entenc que no deu ser un lloc que s'visiti moltíssim, vull dir que és un... Jo no havia sentit dir mai que hi ha un lloc així a Palern. Sí, curiosament està obert un horari cinc o sis dies per setmana i hi ha gent que no va veure. Turistes i tot tipus de gent, no? De fet, és bastant graciós, no? Perquè de vegades...
Jo he anat 16 vegades, no?, perquè em vaig començar a enganxar. Ja eres de la casa. Sí, em vaig començar a enganxar, ja et veien a la taquilla dient, este senyor, m'ha suonar su cara, no? I, clar, de vegades venen grups de turistes, no?, i els asiàtics, doncs, es fan fotos. Que fan moltes fotos, sí. I després els americans i d'altres surten corrents cridant com s'han vist, com s'ha anat a una fira d'aquestes a la Casa del Terror, no?
Exacte. I d'altres deambulen en pau. De fet, nosaltres vam passejar ja tranquil·lament amb nins de deu anys i els nins estan molt serents i molt tranquils i els donava molta curiositat al punt que hi ha un moment que el meu fill Elias va venir amb una dent a la mà
Que havia caigut de qualsevol... Mira, he trobat una dèntia, és com... Torna-la on l'has trobat. Un souvenir. Sí, no els hi feia gens d'angúnia, no? Perquè és un llum que té una serenitat, no? I té com una llum molt especial, és un llum agradable, en realitat. Perquè els cementiri són llum agradables, no? I a pau, sobretot.
Sí, hi ha molta gent, jo per exemple, que mos agrada visitar quan viatjam, també els cementiris de llocs, perquè també t'expliquen una mica com és aquella societat i a diferents cementiris que hi ha. Bé, clar, hi ha cementiris a Praga, molt importants, no?, els cementiris jueu, després hi ha el cementiri de Perlaixès a París, on hi ha en Jim Morrison, em sembla que està ja enterrat i la gent va...
fan peregrinacions a l'hora de... Tenim i no tenim en Walter Benjamin, perquè de fet el van... El van moure després, no? Teòricament no se sap on és el cadàver, és el gran misteri de què va passar amb ell. Ja t'imagines? Igual no és mort.
Clar, això és una de les teories que fa molts anys rodava i varen fer un documental i tot amb aquesta possible hipòtesi, perquè si no hi ha el cadàver, qui sap. Interessant, interessant. Va aprofitar i va fugir, Pentura.
Crec que els romàntics, tant alemans i inglesos, van fer turisme d'aquest de cementiri, va ser com una cosa que es va posar de moda en aquella època. Ho varen generar. Bé, perquè en el romanticisme hi havia aquest contrast de sa vida, sa mort, ses passions esfermades i aquesta tristor.
Sí, retorna a la natura i a l'essència humana, no? És part de l'assumpte. De fet, el que sí vull dir és que és una exposició que no hi ha ni una tristor ni una foscor, sinó tot el contrari. L'idea és que és una exposició lluminosa, no? I això és el que tothom comenta, no? I diuen, hòstia, al final pensar que seria angunyós i tal, i al final em sento molt feliç, no? I hi ha un senyor que em va preocupar molt, que em va dir que em volia comprar una i li vaig dir, no, tio...
Ni se t'ho curra posar això als teus salons. Perquè la teva senyora segur que objecta. Les pots venir a veure com vulguis. Mira, això també... Mira, ara en parlarem... Ara donarem veu. Perquè aquí donem veu. N'has convidat tot el programa. Però també donem veu en els que ens envien els seus àudios i les seves propostes. I avui en tenim unes quantes.
El contestador simptomàtic.
En el carrer Rafalet, jo anava petiteta, anava a una veïnada a veure les seves vacues de la població del poble, i allà se reunien dones, moltes dones amb les seves vaques també, i cabre o el que sigui a veure, no? I jo escoltava, jo prenia paraules, jo veia que eren paraules que tenien suor i tenien sang i tenien les queixes de la mà també. Clar, hi havia hagut una guerra i ningú m'ho parlava, i jo no entenia res,
però que eren tan potents aquelles paraules que jo els he de guardar, els he de col·leccionar, perquè si un dia les arribi a entendre, entendré també el món. I a l'hora d'escriure encara, ja dic que tinc una paleta de paraules, com els pintors tenen una paleta de color, ja tinc una paleta de paraules.
I a l'hora d'escriure, jo escric amb aquelles paraules, no amb les paraules que deia mare, que ara estan molt descafeinades moltes vegades a parlar amb una pobresa del llenguatge per fer-me'ls entendre, perquè no ens entendrien. Però jo procur que aquelles paraules, que no són gens arcaïques, procur que no el pareixin gent, actualitzar-les i fer-les volar.
Estaba reflexionando sobre lo que sobra o le falta al programa. Yo creo que con las reflexiones que se hacen grabadas, que mandan las personas, se podría hacer como un hilo conductor entre el invitado y las cosas que se van comentando, ¿no? Y a partir de esas cosas, pues que la persona haga algún tipo de reflexión también, la que está invitada, sobre lo que se dice. Creo que lo hiciste.
en el primer programa me parece pero bueno a lo mejor si me equivoco discúlpame pero si no pues esta sería una cosita que podría digamos recomendar por ejemplo y por otro lado quizás a lo mejor también enfocarte ya con todo este tema de la inmigración esa tontería pues
A lo mejor con creadores de otros países, incluirlos de vez en cuando, una que otra vez, sería interesante también para hacerlo mucho más universal, que ya lo es, pero sería bonito. Pues ya está. Un abrazo, te quiero, chao.
Bon dia a tothom. Mira, jo som una papallona groga amb ganes de volar molt amunt, però que avui en dia estic només intentant respirar i sobreviure i mirar des d'aquí, des de Palma.
en aquesta illa tan... i bé, i mentre... no ho sé, intent fer un poema o esperar, o dos poemes, o esperar... no ho sé, m'agradaria estar amb vosaltres ara. Vos vull convidar dia 22 de novembre en el concurs teatral Art Jove que m'apresent i s'atitula Sacrificció. Vens a guanyar el premi?
Em dic Magui Adrobé i em dedico a la comunicació a través de la direcció d'art i el deseny gràfic a l'estudi Marmolemans, aquí al sud de l'illa, a Falanich. Actualment estic treballant amb un llibre conceptual per a una artista mallorquina, en el que ens estem focalitzant en la importància del procés i no tant en el resultat de la peça final. I ho estic disfrutant molt perquè en aquest temps en què vivim, en què apareix que tot ha de ser rendiment, li hem de treure el suc i el profit de tot el que fem, inclús...
a la nostra vida privada i que tot ha de ser ja, aquesta immediatesa, doncs fer aquest exercici d'aturar-se, d'observar, doncs veig que és quasi vital i que és una tasca que tenim pendent tots. També estic així molt sobre avelles,
perquè és increïble el funcionament d'un superorganisme. I a través d'elles estic aprenent moltes coses sobre la feina en equip, funcionament social, gestió de recursos, l'eficiència, inclús l'espiritualitat.
A Vallades també treballo per l'administració pública en l'àmbit cultural. L'únic que peia és la demora en fer els paillaments. Hi ha un gran desequilibri entre els paillaments que fa l'autònom rigorosament quan toca i els cobraments per part de l'administració en els quals he arribat a esperar 8 i 9 mesos per cobrar una feina feta.
Desitjos tinc, crec que el mateix que molts dissenyadors, que es poden fer peces d'iniciativa pròpia, també treballar més en el sector editorial i fer tallers per a persones on, a través de la creativitat, pot utilitzar temes com el dol, per exemple. Utilitzar la creativitat com a eina directa sobre les persones.
Han tingut ben variats aquests missatges que ens han enviat. Tu te trobes en algun dels missatges que han compartit amb nosaltres?
Em trobo amb quasi tots, no? Perquè al final crec que hi ha un moment que t'adones compte que tu ets tots, no? I ets cadascú dels humans que polonem per a ell, no? I t'adones compte que si empatises amb la veu dels altres i les vides dels altres, t'adones compte que tothom tenim una mica de la vida dels altres de dins d'altres. Hi havia aquest artista tan meravellós que m'es convidava...
guanyar un premi amb ell d'anar a participar és fascinant perquè mos connecta amb això que si un artista guanya una cosa és com si la guanyassin tots perquè en realitat és el món de la cultura el que surt guanyant
També crec que tenim una falsa programació de pensar que el jo individual és una cosa separada del reste dels individus. I hem basat els últims 5.000 anys de la història en pensar que som una espècie de petites unitats que cadascú fa la seva mica. I la persona que xerra de les abelles...
i xerrat treballa en equip, les aviades sí que tenen una estructura i una consciència de comunitat, cosa que nosaltres ja l'hem abandonat fa moltíssim. La primera persona que ha xerrat que col·lecciona paraules... És n'Antònia Vicenç, escriptora. Sí, col·lecciona paraules i té una paleta de paraules com té un pintor Colors, i això m'ha encantat perquè en anglès...
Hi ha l'orfebre, que és el goldsmith, que fa peces de joieria amb or. I també hi ha el wordsmith, el que fa joieria amb les paraules, que són escritors i poemes. I això encaixa amb el que jo he dit, m'ha agradat molt. Li hem de dir a l'Antònia Vicenç, que se pot aplicar. M'encanta el que escrius, és molt interessant. Sí.
Sí, i bé, també han tingut crítiques constructives que hi havia de haver interacció amb els convidats, això mos ho deia Neri Burger, que és venezolà fa anys que viu aquí, i molt compromes en sa cultura.
i deia que també seria interessant que hi hagi aportacions d'altres cultures, d'altres indrets. Tu què penses d'això? Mallorca està molt tancada... Jo crec que jo soc una aportació d'aquestes, no? Perquè després quan posem el tema del Charles Trenet, em sembla, la mer, doncs parlarem d'on vinc jo, no? Com vaig arribar aquí a Mallorca, no? Idò, ja que l'has nomenat, el posam ara mateix. Vinga.
La mer qu'on voit danser le long des golpes clairs a des reflets d'argent. La mer, des reflets changeants sous la pluie.
La mer, au ciel d'été, confond ses blancs moutons, avec les anges, ses pures. La mer, bergère d'azur infinie. Voyez, près des étangs,
Ces grands roseaux mouillés Voyez Ces oiseaux blancs Et ces maisons rouillées La mer Les a bercés
Participa enviant un audioprotesta de 30 segons al WhatsApp del contestador simptomàtic al 699 39 59 60. T'emetrem sense filtres.
Bon dia. Som Nodil Arqué. Faig feina al món audiovisual com a traductora, adaptadora i lletrista de cançons. També faig formació de veu per actors de doblatge. I en el món literari moc en l'àmbit de la poesia i el que més m'agrada és portar la poesia pel món amb espectacles literaris. Mallorca m'ha acollit sempre molt bé. De fet, m'ho sent com Cam Eva.
Però el que més m'agradaria, per poder continuar desenvolupant la meva feina a Mallorca i la feina de tots nosaltres a Mallorca, és que tornàs a ser dels mallorquins, que valoràs i no malbaratàs el seu riquíssim patrimoni cultural, literari i tradicional. Perquè ja ho sabem, que la soca més s'enfila com més endins pot arrelar. I si mos desarrelam, no mos enfilarem mai més.
A mi com a mallorquí veuré una Mallorca sobressaturada, degradada i entregada en el déu del turisme de masses, que se despersonalitza en marxes forçades perdent l'idioma, perdent la pròpia autoestima, perdent una certa relació natural amb la pròpia cultura i amb la pròpia història.
Ve gent que Mallorca és plena de gent que ho passa malament. El turisme enriqueix un grapat, però hi ha moltíssima gent aquí que fa moltíssima feina i guanya quatre xavos, no pot arribar a final de mes. Jo crec que això és inevitable, que una mica de mal sí que t'anarà a fer. Els dels centres històric de Palma estan destinats al turisme i no a tu.
Cambrer, dugui'm per favor un cafè i llet en la carina, sense cafè ni llet ni la carina i sense una ensaïmada. Vostre sap què ha dit? He dit, Cambrer, dugui'm per favor un cafè i llet en la carina, sense cafè ni llet ni la carina i sense una ensaïmada, perquè això és un poema.
Bravíssima, dona Tonina Queñelles.
tenim la sort que la cultura també mos pot donar alegria però han tingut aquests àudios que mos recorden el patiment que hi ha i jo m'agradaria que ara remuguem una mica temes com per exemple falenits, l'habitatge l'aportació que se fa l'espai que se dona a la cultura i el respecte als artistes com està tot això?
Bueno, jo no agosaria fer un estudi intensiu, no? El que sí ve que hi ha uns canals establerts, que és la Casa Cultura, que acolleix un cert número d'artistes cada any. Hi ha gent de fora i gent del poble i estrangers i mallorquins, vull dir que això crec que hi ha un... Ho fan bé. Sí, crec que ho fan bé.
I després tenim aquesta orgia d'art, que és la nit de l'art, entorn a les festes de Sant Agustí, que és com una mena de circo carnavalesc, com carns toltes d'artístic. I això és una mica ridícula. Però bé, Ferraní sempre ha tingut la fama de poble d'artistes i hi ha moltes galeries que han intentat obrir mercat. Jo quan vaig tornar als anys 80... Perdona...
com es torna el 98, que això va ser la data de tornar de Mallorca, hi havia quatre galeries a fer la nit, i la Pelaires tenia una sucursal a la plaça de les Palmeres, Palmeres que ja no hi són, per cert, perquè se van morir. Ni la galeria ni les palmeres. No, ni palmeres ni galeria, no? I una època va haver com un boom de gent rica que havien comprat cases i tenien de vestir aquestes parets, no? I funcionava, no?
Hi ha hagut un parell d'intentos de tornar a aquesta situació, però no sé si acaba de decolar. Hi ha un parell de valents que han obert galeries a fer la nit recentment i fan una feinada.
Però no sé ben bé si hi ha una línia específica o si hi haurà un futur, perquè crec que també ser galerista és un ofici que no s'improvisa, no? És una cosa que pots decidir un dia a l'altre. Ara seré promotor d'art, no? Farem una galeria. Hi ha molta feina darrere que penturen a tothom de bo. Sí, hi ha molt coneixement, hi ha tota una xarxa de gent, de compradors, de col·leccionistes, i és una cosa...
molt complicada i durant un temps hem sentit molt l'assumpte que la cooperativa vitícola de fer la nit s'ha de transformar en un centre d'art i fer una universitat d'art i un museu i una fundació Miquel Barceló hi ha molt de xerrar però hi ha també un infantilisme darrere d'aquesta posició jo també vull coses que no puc aconseguir perquè
aconseguir un centre d'art d'aquest nivell implica que hi ha una gent darrere que ho sap fer, no? I aquests projectes, tipus el Guggenheim i la ciutat de les arts a València... Clar, tenen uns comissaris... Clar, hi ha un concurs internacional d'arquitectes, hi ha una gent que té molt recorregut i que saben aconseguir els dos bens per fer un projecte faraònic d'aquestes dimensions. Així és que...
Bona sort, no sé si ho veuré en vida, però la idea és bona, però crec que hauríem de començar com qui sap fer una cosa com aquesta, no? Més que tenir l'idea, perquè idees en tenim tots cada dia, no? Però les idees en aquest país es donen, no es venen, saps? La gent et diu, dona'm una idea, no et diuen, ven amb una idea, no?
I clar, és una idea ja donada, que surt de molta gent, hi ha com un desig que això sigui així, però crec que hi ha una feina darrere molt més seriada. I Feranits crec que sí, és una ciutat que genera artistes, però també ho genera Sineu, Inca, Poyensa...
i soia, etc. Jo crec que art i la intenció artística és una cosa totalment... Tothom té una tieta que pinta marines i paisatges i... Per la visualització de l'art i l'art contemporani i l'art actual i un art que es deixa veure que es mou dins d'un circuit comercial és una cosa molt específica i molt complexa, no?
Jo per sort no he vist de l'art des de fa molt de temps i és una alliberació, perquè si no és molt complex, és molt complicat. I és com els deia també una de les veus que...
Hi ha tot el tema dels autònoms, de descobraments, de tot, que se pateix molt. És un malviure, no? Jo vaig estar en aquesta situació durant molt de temps i un dia vaig pensar, no convé. Ho hem de deixar de costar. Massa mal de cap. Sí, massa mal de cap.
que mos recomanaries de Felenits i després posarem un parell de recomanacions més que mos han fet. Qualquer cosa que tu personalment penses que val la pena que qui mos escolta ho visiti, ho conegui, encara que sigui una cantonada d'un carrer. Ja...
Bé, jo a Felins hi ha dues coses que m'agraden molt. Una és un turonet que hi ha al costat de la vila que es diu el Calvari, que dalt hi ha un petit oratori i una casa que malauradament està abandonada, que va viure un artista austríac que es deia Ferdinand, que pintava roses molt grosses i molt ben fetes.
I malauradament els propietaris, que crec que és la nostra congregació religiosa de fel·lenis, no sé quina deies, no li va renovar el contracte, la casa es va degradar, es va vandalitzar... Artes i Iglesi la tenen abandonada. Sí, la tenen vandalitzada, feta pols i aquest senyor... Això s'ha de saber, eh?
És una llàstima perquè aquest senyor tenia un estudi de pintura, vivia allà i s'esforçava en tenir el lloc ben cuidat i ben arreglat. La posició geogràfica te presenta el poble i part de l'illa des d'una posició d'altura que és sempre agradable. Després m'agrada molt la font de Santa Margalida.
que és una font que hi ha molts felanitxers que no saben ni tan sol que tenen una fonte ja, que està al mig de la plaça davant de la parròquia, és una font amb una estàtua pseudo-romana, no sé ben bé què és, i és molt guapo perquè té com una capa feràtica d'aigua fresca tot l'any que puja i baixa,
i de vegades posa molt, jo l'he vist fins a la meitat de les escales, pràcticament, es veu com una marca al marès, hi ha una marca de verdissa, fins on ha arribat el nivell de la capa d'aigua. Messi serà una font màgica.
És una font màgica, les fonts són sempre màgiques, i els pous també ho són. Ja saps que tenim en Maria enganxa també. Ser dones d'aigua... Exacte. I això són dues de les coses que sí que m'agraden a Felanich. I el que sí que puc dir és que el tresor de Felanich, a part del seu vi, és l'aigua subterrània. Felanich té una reserva d'aigua...
importantíssima, encara no contaminada, de moment, i crec que és una cosa que no se li dona prou atenció, no?, perquè realment és la... Ara ho han dit i pentura a tots aquests que exploten coses, aniran corrent sols de falenitja que fa aquesta aigua. Ja, potser...
Bé, jo quan vaig arribar, la casa que vaig començar a ocupar no tenia aigua, no? I a la cantonada que nostra hi havia un antic mercat que es deia el Gurgú, on l'Ajuntament li havia cedit un col·lectiu artístic per fer performance i exposicions i tal. I hi havia una font a la cantonada i tu podies anar a rellenar...
una botella, una garrafa, i cada barri tenia fons, i amb els anys les han anat trencant i rompent i anul·lant. Tenim aigua i no tenim abast de l'aigua. Abans te podies rentar la cara i les mans a l'estiu, ara es veu que ja no. No sé per què aquesta negació de l'accés a l'aigua, que és un bé públic.
Estaria bé que fer la nit tornes a fer brollar les seves fonts, perquè ja em fa mal el cor. De fet, ara, quan he vingut aquí, hi ha una font que l'any passat em vaig banyar els peus a la fresca a l'estiu i ara he vist que li han tret el grifó i han rebentat un tros de sa font a cops de mai, perquè no s'entén com pots...
destrossar una font no anem bé anem a escoltar unes quantes recomanacions més i després te faré unes quantes preguntes d'aquestes d'activisme sense pèls a la llengua
Hola, bon dia, som Naina Miralles, part de la directiva de Vàndalas, juntament amb Carina Melgares i Laura Escalso. Vàndalas és una associació oberta a totes les dones, un espai on totes som benvingudes. Nosaltres vam començar aquest projecte amb la il·lusió de crear una xarxa femenina que ens connecti amb totes les dones de tota la illa. Organitzàvem activitats per combatre la solitud no desitjada, oferim espais segurs i una agenda plena de propostes per compartir,
créixer i fer nous vincles fora de les obligacions i de la rutina diària. Entre totes volen construir una comunitat de dones valentes, lliures i connectades. Així que esteu totes convidades. Moltíssimes gràcies, Roser, per ajudar-nos a fer arribar aquest missatge, per donar-nos visibilitat i sobretot l'oportunitat de comptar qui som.
Hola, mi nombre es Laura y soy emprendedora, soy la creadora de un proyecto que abrimos hace dos años y medio en el centro de Palma, una tabernita gallega, que pretende llevar a Galicia, una vez que abras la puerta, a todo aquel que tenga un vínculo, bien sea eso porque le guste la comida, bien sea porque tiene morriña, a todos los gallegos que estamos por aquí, que somos muchos, y a la gente que le gusta mi tierra, que la adora y que viaja a visitarla.
Y seguiremos ahí remando, remando y sobre todo mezclando culturas y preservando las raíces que tenemos, la gallega. Venga, un saludinho y nada, os esperamos en Jalopín. A los que no lo conocéis, se ha estado tardando. Hola, soc el sifonero de esa sifonería. Cinca anys vaig estar venent en Vía Granel, a Sagatrava, cinc anys fem sifofestes a Gomila, i hi ha més de cinc anys al barrio chino en sobre el món musical. Lògicament, com tots els sifons.
que tinc, són mallorquins, no havia millor puesto per desenvolupar la meva feina que aquí a Mallorca. A part que, com en diu un serrat, jo no sé en el Mediterrani. Actualment, i fins al darrer suspiro, espero poder estar sempre acompanyat dels meus sifons i de la màgia del sifon mallorquí i de la fascinant i formidable parròquia sifonera.
Com que hem hagut de reinventar tres vegades per fer-ho més temps, més vegades, si el déu sifon em permeteix. Uno sifo abraçada fusiva a tots els soients de l'illa sense calma. Que vagi molt bé, Roser. L'illa sense calma. No sabies que dormies fins que t'has despertat.
Com les fonts, com l'aigua, la cultura acaba sortint, trobant el seu lloc per expressar-se, malgrat tot això que m'ha anat comentant, que no se posa fàcil ni en la societat ni en els plans a llarg termini, que és un tema que explicaves molt bé,
Tu què penses que té de realitat que hi ha sempre, a totes les èpoques, una cultura clandestina que et fa més interessant? T'ho pregunta tu perquè sempre t'he vist rodejat de gent interessantíssima, de per tot, i que...
Que se fan moltes coses en realitat en aquests àmbits. Sí, jo crec que hi ha el que es veu i el que no es veu. I hi ha el que es vol fer veure i allò que no el veuràs mai. I crec que la sensació és que la cultura i l'art i la poesia, tot això...
És una cosa que és un modus vivendi, no?, i és una cosa que cadascú la du d'una manera, no?, però està clar que la necessitat que l'art sigui una cosa que estigui exposada a la vista i a l'abast de tothom i que tothom tingui accés a aquesta cultura i aquest art i aquesta fotografia... I amb dignitat. I amb dignitat, doncs és una cosa molt complicada, no?, o sigui...
Crec que el segle XX és la prova, inclús abans, perquè en Mariano Fortuny va acabar a Nàpols, em sembla, i va viatjar per França. Vull dir que hi ha molts artistes espanyols que sempre han tingut de buscar-se les garrofes a altres llocs.
De donar-se a profeta a sa pròpia terra. Sí, però els artistes inglesos van treballar a Anglaterra i els italians van quedar a Itàlia i van exportar artistes, però els van exportar ja com mestres de... Com una marca. Com una marca, exactament. I han construït, i han decorat, i han pintat capelles per tot el món. Mentre que aquí sempre hi ha hagut com, bueno, anirem a PP 20 pa Alemanya o pa Suïssa, no sé com era la frase aquesta, no?
hi ha hagut sempre aquesta necessitat de dir, potser anir a un altre lloc on pugui desenvolupar la meva trajectòria com artista. Jo crec que hi ha molt d'això, després hi ha molta gent que vol quedar aquí i que fa art aquí, fa un art connectat amb el que és la seva rel, que també és important, com deia un dels...
dels senyors, no? Has de mantenir les teves arrels, no? Perquè és veritat que... Sí, Nadil, Nadil ho deia. Sí. Senyora, perdó. I és ben cert que el més fàcil és abraçar la globalització i la pèrdua de les identitats per mort que tots menjarem sushi i acabarem amb un codi QR tatuat al front i ja està, i s'ha acabat el bròquil, no?
Però crec que encara hi ha molta gent que necessita mantenir la seva identitat, no? Jo crec que els artistes tenen una mica una responsabilitat amb això, no? Tants els escritors i poetes i gent que fa dansa, no? Crec que està bé que hi hagi gent que se cuidi del seu tros i del que representen, no?
Quin consell li donaries a qualsevol jove que ara Pantoremos pugui estar escoltant que vol fer una carrera artística, ja el primer és que no intenti viure de sa seva obra...
Bé, el que pugui fer-ho, fantàstic, jo en conec uns quants que sí que van fer carrer artista i van aconseguir mantenir-se en aquest carrer estret, però ho han aconseguit. Jo recomanaria sempre atracar-se a les persones que en saben fer.
És a dir, crec que fer l'aprenentatge i estar en contacte amb gent que ja tenen una carrera artística i una producció ja ferma, crec que és una bona cosa, perquè veig molta gent que ningú els ha ensenyat a l'ofici, perquè també és un ofici. L'art, a part d'aquestes dimensions metafísiques, té unes bases molt artístiques i manuals, no?
I els exemples que tinc a prop és el meu fill que fa bies arts i els seus amics i tal, no? I clar, no els ensenyen, no? I és una cosa que em trob bastant xocant perquè dius, bueno, a veure, hi ha una manera de mesclar els colors, hi ha una manera d'il·luminar. A la Massana, jo crec que abans, Pentura han canviat moltes coses, crec que abans t'ensenyaven a fer els teus pinments, a fer això de posar guis a una paret,
Perquè eren arts u oficis, però ara és una escola de disseny. Ah, o han canviat. Clar, han canviat d'ofici i ara és una escola de disseny, no? Vull dir que crec que treballar amb artistes ja formats és una cosa... Jo vaig tenir la sort de treballar amb diverses gent molt interessants. Un d'ells era en Zus, que li envia una ferrada perquè fa... Gran activista.
Fa penes un mes que ja no és amb nosaltres, malauradament, i em vaig enterar de rebote. El mateix dia que vaig anar a comprar un quilo de serveis a la carnisseria Halal, em va cridar una mica i em va dir, Zush és mort. I Zush sempre dibuixava serveis, no? Vull dir que va ser com una connexió del més enllà, no? T'estava avisant, sonirés. M'estava avisant, no? Estava amb Zush. Després vaig treballar a Londres amb Dani Lane, que és un escultor que va treballar molt amb vidre i amb...
Després s'ha treballat amb fotògrafs molt interessants, també formats a l'antiga, i crec que repetir els seus gestos i seguir les seves instruccions i servir les seves necessitats al seu estudi, a les seves...
Jo em va ajudar molt, perquè quan em vaig tornar a acostar al sistema educatiu a la universitat, jo ja venia amb un ofici molt establert, sabia fer fotos, sabia com s'il·luminava, sabia com se revelava, sabia...
fer servir les càmeres ja havies tocat material ja havia fet feina professional i era una cosa que et dona una altra perspectiva si tu comences a fer art i tens un do perquè hi ha gent que té un do de dibuixar o de fer aquarel·les o el que sigui si tens aquest do i hi ha qualcú que et recolza i que et diu mira, per aquí pots millorar molt i jo crec que això és superimportant
trobar mestres cerca el dos i n'hi ha això és el missatge d'esperança per exemple aquí a Fer la Nits tenim el nostre gran mestre que és en Andreu Maimó que és un senyor fantàstic amb una personalitat excel·lent accessible és un home encantador
i un gran artista, gran pintor i gran productor d'obra gràfica. És un taller molt important i jo l'estim molt. Em sembla que és un dels mestres. Jo no treballa tan bé, però sempre que el vaig a veure m'hauria agradat molt fregar les seves pedres de litografia i mesclar els seus olis i granar el seu estudi, perquè és un senyor que sí que t'ensenya a viure i la seva manera de fer el seu art és una manera molt interessant.
Idò, fins aquí hem arribat, Enzo. Molt ràpid, molt ràpid. Si tinguessis una quantitat de dobbers escandalosa, quin projecte artístic posaries en marxa?
Faria una acadèmia anarquista d'artistes i un lloc on la gent pogués desenvolupar les seves obres. Això és el que faria. A l'aire lliure, si pot ser. A l'aire lliure, a més.
mos hi apuntam, ja mos avisaràs, és un univers que per favor que ho dugui. Seria fer com tornar el que feien els grecs abans, que diuen, bueno, aquí el senyor que instrueix en filosofia passeja amb els seus alumnes i fan una volta pel Calvari i van serrant i van intercanviant idees. I van a la font, a moure una mica d'aigua fresca. I crec que l'art necessita això, necessita...
més punts de convergència, perquè veig que especialment aquí a Mallorca hi ha molt individualisme i cadascú al seu forat i hi ha poca connexió i això és una cosa que és per jo una mica trista, és una de les coses que em fa fugir d'aquí.
pensar que no hi ha un ambient d'equip, que és com una cosa que cadascú va a la seva, fones individuals. Ja han dit que aquí feim teràpia, tenim aquesta utopia fantàstica d'anar fent sinergies i avui mos has aportat molt, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Anirem a veure l'exposició. Espero que sí.
Torna a recordar ràpidament on la podran trobar. Sí, Galeria Sebàscola, a Manacó, oberta de nou a una cada dia, i a hora baixa heu de telefonar al senyor Joan Fortesa, que si està per allà vos deixarà entrar fora d'horari. Fantàstic. Aquest cap de setmana també està obert.
és una mica anàrquic perquè també depèn del seu horari del seu pas per Manecó sempre pots telefonar i de dions a divendres al matí sempre està obert fantàstic, idò moltíssimes gràcies ens ho vas per passar per l'illa sense calma i mos acomiadam fins la setmana vinent molt bé, gràcies
Quizá porque mi niñez sigue jugando en tu playa Y escondido tras las cañas duerme mi primer amor Llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya
y amontonado en tu arena guardo amor, juegos y penas yo que en la piel tengo el sabor amargo del llanto eterno que han vertido en ti cien pueblos de Algeciras a Estambul para que pintes de azul sus largas noches de invierno a fuerza de desventuras tu alma es profunda y oscura
A tus atardeceres rojos se acostumbraron mis ojos como el recodo al camino. Soy cantor, soy embustero, me gusta el juego y el vino, tengo alma de marinero. ¿Qué le voy a hacer si yo nací en el Mediterráneo? Nací en el Mediterráneo.
i te acercas i te vas després de besar mi aldea, jugant amb la mare, te vas pensant en volver, eres com una mujer perfumadita de brea.
que se añora y que se quiere, que se conoce y se teme. Ay, si un día para mi mal viene a buscarme la parca, empujar al mar mi barca con un levante otoñal y dejar que el temporal desguace sus alas blancas y a mí enterrarme sin duelo entre la playa y el cielo.
En la ladera de un monte más alto que el horizonte quiero tener buena vista. Mi cuerpo será camino, le daré verde a los pinos y amarillo a la genista. Cerca del mar porque yo nací en el Mediterráneo, nací en el Mediterráneo, nací en el Mediterráneo.
Fins demà!