En cridada, progressiste!
jo crec que tot això era prou mogut pel seu desviste. Pots un altre amb les meves circumstàncies ja hauria canviat de samarreta, però jo que m'hi troba molt bé amb ella perquè abriga, me l'estimo i li prega que no se me fa sabella.
Edatisme. D'entrada fa olor una d'aquestes noves paraules, encara que no resulta difícil entendre que amb l'edat hem topat.
Si li afegim als sufits "-isme", ja tenim el nostre nou substantiu. Gerontofòbia i edatisme es donen la mà. Encara que actualment s'opta per xerrar més d'edatisme, tema que resulta més amable i manatjable, perquè sabem que el sufits-fòbia té mala premsa en aquest món nostre embúgit.
Segons l'ONU es pot definir edatisme com a la discriminació o els prejudicis cap a una persona per la seva edat manifestats a través d'estereotics, d'actituds i de comportaments. Dit d'una altra manera, l'edatisme fa referència a com pensam, sentim i actuam cap als altres o fins i tot envers nosaltres mateixos per raons de l'edat.
Aquest fenomen no afecta només a persones d'edat avançada, sinó que pot incloure també infants o adults mateixos a partir de 50 anys, en l'àmbit laboral, per exemple. Cert és que en una societat envellida com l'actual, l'edatisme té un especial impacte entre les persones majors de 65 anys, l'edat de jubilació.
El nostre món capitalista, si un ja no produeix, no serveix. És habitual que se'ls defineixi com a una càrrega social, que es consideri que la gent de la tercera edat és per definició fràgil i que pateix pèrdues en les seves facultats intel·lectuals.
Sovint a les reunions els ignora expulsant-los de les converses per considerar que no estan al dia en els temes que es tracten, en particular quan es tracta de xarxes socials, sèries televisives, música o política, etc. El llenguatge que sempre per definir aquest col·lectiu està replet de termes que perpetuen estereotits negatius associats a l'envelliment.
carca, mòmia, dinosauri, avi... Termes que deshumanitzen. La discriminació és cada vegada més palesa també a través de negar-los l'accés a certs serveis. Podem parlar llavors de tisme institucional, com succeeix en l'entorn sanitari, quan la decisió d'aplicar un tractament determinat es basa en l'edat del pacient.
Alguna cosa similar ocorre en el context financer o administratiu, on la bretxa digital està dificultant l'accés de les persones majors als serveis bancaris o de l'administració i les seves necessitats particulars no són ateses.
Aquesta discriminació social fa que moltes d'elles interioritzin discursos negatius relacionats amb la seva pròpia edat i que actuin segons el que s'espera d'elles, perjudicant-se a si mateixes. Resulta freqüent sentir «jo som major per això».
Però atenció, aquesta societat està plena de contradiccions. Es menysprea i s'aparta la tercera edat i no és tant, actualment, és el segment de la població amb els millors ingressos econòmics. Al llarg de la crisi de 2008-2009, moltes famílies van poder subsistir gràcies a les pensions dels seus majors.
Això sense tenir en compte la seva paradotsal funció cuidadora de nets en molt de casos. Sociòlegs i antropòlegs consideren que l'ésser humà té quatre edats simultànies. La cronològica, però també la biològica, referida a l'estat dels nostres òrgans. La mental, o els interessos que tenim. I la social, o com ens considera un món que ens envolta.
Actualment una persona jubilada té una edat biològica, mental i social que en realitat no es correspon, en la majoria de casos, amb la cronològica. Per què edatisme?
Al culoqui.
I això perquè l'edatisme és el que volem debatre i comentar i demanar i esbrinar els nostres convidats d'avui. No sabem si ells ens han ofert anatisme en pròpia persona, però l'edat la tenen. Benvinguts. Tenim aquí en Genoveva Marín.
Periodista jubilada i amb múltiples activitats, sobretot de barri, no és així? Efectivament, sí. Benvinguda. Gràcies. Isabel Coma, infermera jubilada i activista, ella, en quantitat de plataformes. Totes les que reivindiquin alguna cosa que sigui justa. Sí. Plataforma per la pau, per la sanitat. Sí, sí, sí. Benvinguda, Isabel Coma.
Gràcies, benvinguda. I Mariano Esbert, pedagog, jubilat, que ha treballat a l'UIP com a professor d'Educació Social, també a l'Associació Intres i alguns ajuntaments. Bé, aquí ho he de dir, jo he dit que la dalt la tenen,
Respectivament, com els he anat presentant, 76, 79 i 69 anys. Per tant, queda clar. És un nin. El jovenet. Mariano és el nin aquí. Però, a veure, la resposta és vostra. Per què d'atisme? Per què?
No creus que la societat actual està malgastant talent i actitud per no ser capaç d'adaptar-se i aprofitar el que poden aportar uns jubilats amb ganes d'acció, com vostres, de cooperació, com vostres, i d'ajuda en els altres, com vostres? Endavant. Vostres teniu la paraula. Vaig.
Bueno, yo creo que sí. Yo creo que se está desperdiciando mucho talento. Es verdad que si hacemos un pequeño estudio de quién está en diferentes entes sociales como voluntarios, pues la mayoría de las personas que están son jubiladas.
Obviamente se entiende, porque somos los que más tiempo tenemos. Pero, claro, somos un puñado. Y lo que echamos siempre de menos, los que somos voluntarios en 40.000 cosas, como Isabel, es a los jóvenes. Porque, claro, necesitamos a los jóvenes. Edadismo. Nosotros procuramos no caer en la trampa
que nos tiende siempre heredadismo. Por eso estamos activos. Yo, al menos, no dejo nunca que me traten como una vieja.
Bueno, yo de entrada el edadismo es el tercero en el grupo de personas dañadas, porque detrás van el racismo, el machismo y alguno más. Pero sobre todo estos, porque si encima de ser mayor
Eres negra. Y mujer. Y mujer. O árabe. Y mujer, más todavía. Esto no tiene sentido. El tema del trabajo que dices tú, a cierta edad, si no produces, no comes. Es lo que tienen. Me acuerdo de una charla de la Gard, que era para darle de bofetadas porque tenía mi edad.
Y mi edad, pero hace dos o tres años, y decía que lo que sobraban eran viejos. ¿Así directamente? Así directamente. Bueno, pero no es la única, no es la única.
Hay muchas causas que dañan a las personas mayores. Sin ninguna duda, el tema de convivir entre personas como nosotras, de hacer cosas que van bien para los demás, bueno, también depende de cómo eres. Yo, al ser enfermera, ya de entrada...
partes de la igualdad, sea como sea, si son rubios, si son negros, si son extranjeros, si son nacionales o si son políticos, ya no puedes trabajar si no dejas todas estas cosas en casa. Era una de las cosas que siempre decía a mis compañeros o a las personas que enseñaba. Y la verdad,
La he seguido haciendo a lo largo de mi vida. Para mí las personas son todas iguales y evidentemente somos capaces de ver las diferencias. Y las diferencias en edades de la gente mayor son bastante tristes porque la soledad no deseada, que es lo que más hay, no sabes cómo arreglarla si no te acercas a ellas.
Yo les daría, y ya no voy a ascenderme mucho más, yo les daría claramente que practicaran el... ¿Cómo se llama? ¿Ves? Tengo mis lagunas. No, no, no, pero es que yo lo hago constantemente. Como paliativos.
No te preocupes, tendrás tiempo, te vendrá la palabra. Sí, ya me vendrá o no me vendrá. Es decir, no saber enfrentarse a las cosas que van cambiando. Nosotros cambiamos, cambiamos físicamente, pero nos tenemos que ir amoldando a las situaciones de la vida.
Por lo tanto, también lo pasábamos mal cuando éramos adolescentes, cuando teníamos la menopausia, que no sabíamos el qué, qué nos estaba pasando. Pues lo mismo ahora. Entonces hay que aprovechar cada situación de la vida. Y esto sirve. Y no esperar más de lo que realmente puedes ir teniendo.
Y va bien. Digo que va bien. A mí me va bien. Sí. Me gustan las personas y siempre estoy pegada a ellas y puedo. Me consta. Me consta. Sí, ve...
Afegir o complementar el que s'ha dit fins ara, que per jo també sí que hi ha edatisme a dins de la societat. I hi ha edatisme d'una manera molt desquerada en segons quines persones, segons quins comuniquedors, segons quins polítics...
d'unes ideologies més que de les altres, en les quals desprecien directament les persones grans per improductives. I el fet d'això, ho digui en segon qui, que sigui entre comates un influencer, una persona d'aquestes que té molt de seguidors, fa que hi hagi com una ona d'adaptisme entre joves, entre certs joves.
Bé, jo penso que les persones majors no són ben aprofitades per la societat, però en segons quines coses, vull dir, sí, ja s'aprofiten de nosaltres i molts abusen precisament amb el tema dels cuidats. Sí.
Com deia en Genoveva, som moltes vegades majoria dins les associacions, dins les plataformes, per fer aquest tenir temps. No és veritat que nosaltres tinguem més temps. Tenim 24 hores com totes les persones del món, vull dir, no tenim més temps. I nosaltres tenim el dret a dedicar-ho al que vulguem i, bé, volem potser donar una sempanta a la societat en segons quins temes.
Bé, nosaltres, curiosament, som els que tenim temps d'anar en els plenaris de segons quins ajuntaments perquè es fan els dematins, a segons quines comissions internes no sé què perquè també es fan els dematins i, clar, els que no són jubilats o alguns autònoms, tots els altres no poden venir. I això se nota i és aquest aprofitament, entre cometes, exagerat.
Per l'altre costat, no, si ens fixem a segons quins llocs i segons quins estaments, en consells d'administració d'empreses, pot ser que s'ha de tenir molt en compte l'experiència dels adults.
I la pasta. I la pasta, exacte. És una qüestió que també és econòmica, vull dir, això també està passant aquí afegir que precisament un dels temes de l'edatisme has fet de considerar a totes les persones grans, diguem, a tots els vells iguals.
I, evidentment, no som iguals, ni per edat, ni per procedència, ni per setxa, ni per les circumstàncies que ens ha de fer la vida. Per tant, aquest és un dels grans errors, considerar-nos igual i pensar que tots amb un arròs i una porcella, amb un corset de macramé, amb una cosa tota aquesta, ja ens tindran en compte ells, no?
Que además es alucinante porque muchos ayuntamientos lo que hacen son los cursos de macramé y todas estas cosas que no interesan para nada. Bueno, al menos al 80% de la persona jubilada, que hoy en día una persona de 65 años es una persona joven.
Y si ha sido un profesional o una profesional, pues en otros interesa que hacer macramé. Es decir, es que institucionalmente está montado todavía como si fuéramos dinosaurios. Sí, aquí hi ha dues... Una cosa que és... S'haurien de canviar determinades lleis, nous enfocaments vitals...
Per atendre això que deies, vull dir, ser una persona major, un vell, no vol dir, per edat, el que dèiem abans, biològica, no vol dir que hagis deixat de tenir capacitats i interessos. I que aquestes capacitats i interessos puguin aportar socialment molt...
Per tant, combina això. Només una cosa volia dir-li, per encetar-ho també, a en Mariano, això d'unificar tots, els vells tots iguals, també passen sots joves. Els joves fan, els joves són... I els adolescents. I els adolescents, tal. Això tenim molt mal acostum. I les mujeres. Sí, també.
I aquí llenço una pregunta que volto després també contestar el que vulgueu o el que teniu per dir, però respecte això als joves,
De no apreciar esbagatge, com tu deies, per exemple, les empreses sí, per una part sí, de coneixements i d'experiència que té una persona major, però que socialment, a milla que vas complint anys, sembla que no...
hauríem de reeducar nins i joves en seu respecte en aquesta saviesa acumulada per viure, per fer d'haver viscut moltes més coses?
Bé, ho llenço aquí, però vol que ho seguiu. Isabel volia dir alguna cosa abans. Sí, jo crec que la família, la família és la que té que transmetre aquests valors. I de vera que se sent. Jo veig les meves filles, els meus nebots...
tenen tots una forma de veure i d'aprendre dels grans. Perquè tots hem estat molt damunt d'ells amb les coses de la vida. Veuen com fan feina els pares, veuen si poden donar-los les coses econòmicament, però que els donen altres coses més importants.
El fet és que, de veritat, i ells mateixos estan educant els seus fills de la mateixa forma. Jo crec que sí. Ara m'he recordat el nom. De la que volies dir abans, digues, digues. És conegut, és resiliència. Ah, resiliència, sí. És una paraula, a més, molt actual. Molt actual. I, de fet, és anar aprofitant cada any que passa. Mhm.
Com persona gran. Jo parlo molt amb la gent que me trobo a la parada de l'autobús quan vaig a l'hospital. Xerrem. La gent... M'enrotllo molt amb la gent i xerrem amb qualsevol. I és important. La gent està molt sola, eh? Hi ha molta gent sola. Eso es verdad. De toda manera, yo quería añadir una cosa. Resulta que creo que ha sido una evolución paralela.
El cambio de la familia, esas familias que había antes, donde convivían prácticamente o vivían muy cercanos, abuelos, tíos, primos, etc., era una concepción muy distinta. Era una tribu, claro. Había un sentimiento de pertenencia, de tribu, etc.
Y, obviamente, ahí todavía se podía apreciar, porque había muchos intercambios, quiénes eran las personas mayores. Hoy en día son familias nucleares, muy pequeñitas, y además muchas veces con un solo hijo.
Entonces, eso sí que se ha perdido. Creo que es un tema que hay que replantearse y creo que desde las instituciones se puede hacer mucho. Por ejemplo, con la crisis de la vivienda, en toda Europa y en otras partes del mundo ha habido muchas experiencias donde se han construido edificios que comparten personas mayores y familias jóvenes.
Me parece magnífico, porque ellos se complementan y, por ejemplo, las personas mayores disfrutan de los niños de estas familias jóvenes, les cuentan cosas, pueden estar con ellos y viceversa. Y las personas jóvenes, si necesitan algo a alguien, pues se lo prestan. Hay una convivencia. Es decir, en cierta manera es una copia de las grandes familias que había en un mismo edificio. Y además sale más barato.
Con lo cual sale la palabra del millón. Sale más barato. Y crea comunidad. Lo digo respecto a las instituciones. Yo quería decir algo relacionado a esto. La diferencia de vivir en un pueblo. Eso está claro. Una persona tiene algún familiar, un enfermo mental. Lo cuida todo el pueblo. Sí.
Lo cuida a fulanito de tal, lo hemos visto por allí. No te preocupes que lo hemos visto. Lo coneix tothom. Juguen al carrer. Coses que no poden fer a la ciutat. I això és claríssim. Nosaltres, quan vàrem arribar aquí, fa 50 anys, de fet, vàrem viure sempre en pobles. I era diferent totalment.
La gent se coneixia, coneixia el metge, coneixia el del bar que anàvem a fer el variat el diumenge. Ens coneixien i sabíem i...
Jo també estic totalment d'acord en que en el primer punt on hi ha d'haver aquesta educació, diríem, és la família. Però no basta la família, vull dir, les institucions, les institucions públiques i les escoles, sobretot, i els serveis sanitaris també, són els que han d'impulsar més el fet d'aquest parc. Perquè si en aquest moment...
De vegades ha de ser la família, però si la família en aquell moment no està, diríem, educada, preparada, o té dins dels seus valors, no ho farà. Per tant, hi ha d'haver un moment de correcció, és a dir, d'entrar a corregir el fet que en aquell moment no s'estigui posant tant valor
a les persones majors. Això és una qüestió. I després l'altra és que hem de tenir en compte també totes aquestes diferències. És a dir, igual que a qualsevol edat, tothom té distintes necessitats i distintes necessitats especials i distintes necessitats que coses s'adaptin a ells. Aleshores...
Una cosa que també és molt edadista és el fet de no tenir les coses adaptades perquè la majoria pugui. Ara el que, per exemple, t'ha passat a tu, Isabel, que no te sortís una paraula. Sí, això m'està passant. A serveis públics, a finestrats de serveis públics, la gent se posa molt nerviosa si a tu no te surt una paraula.
I et diu vengui, vengui, vengui, passi, passi, ja m'ho dirà, passi. Vull dir, no estàs la gent a vegades preparada perquè... Esperar una mica. I després és un poc al revés. I després a mi, a consultes mèdiques, a sanitat pública, i a qualsevol tipus de sanitat...
De vegades em tracten com un infant explicant massa coses com si... Com si era tonto. Sí, com si fos beneit. Sí, ja sé que tinc una edat, ja sé que tens un protocol, però un poquet de cap i no m'ho expliquis d'aquesta manera. És que hi ha molta gent que s'ha queixat. Hi ha molta gent que es queixa que no l'hi expliquen. Sí. I a més que parlen com si fos rus.
Jo ho sé perquè era constant quan sortíem de... Per què els metges fan anar una infermera amb ells quan passen visita? Perquè ells parlen mirant al cel, no a la cara del malalt, de veritat. Hi ha excepcions, poques, però. I parlen que no s'entén de res. I quan sortíem, per què no les explicais les coses ben explicades i mirandolos?
o tocando los, que también no queman. I sobretot la sanitat que dius tu, te tratan com si fossis loca. A les dones més. A les dones. Això ho volia dir. Segueix havent-hi dins sanitat i fora de sanitat socialment.
Un edatisme de major grau en les dones que en els homes? Sí. Mira-la, mira-la... Ai, perdó. No, no, sí. El sou de les pensions?
Ah, et sou de ses pensions, perquè també passa fora edatisme, et sou de ses dones. Sí, claríssim, claríssim. Un edatisme junts amb el xisme. Exacte, sí. No és que siguin de les O, és que està establert. No. També en sanidad, eh, perdona.
En Sanidad he leído un informe donde se dice la gran diferencia que hay entre la prevención de enfermedades en hombres y la prevención en mujeres. I esto ya lo dimos en una de las personas. Es decir, no se estudiaba, no se investigaba el tema del... Sí, però en concret, la qüestió de s'edatisme, perquè ja sabem la qüestió del patriarcat com ha funcionat. Però, edatisme... Sí, sí.
I fins i tot, me referia ja quasi bé socialment. Hi ha més edatisme dins el món que mos envolta, de les nostres relacions humanes i socials envers una dona que envers un home? Sí. Me referia a això, superant... Per disculpar, per jo sí, perquè...
el mateix que hi ha a l'edat a altres edats quan arriba a major segueix sent igual o s'incrementa mira com va vestida ja no té edat per fer això això se diu més a la dona que a l'home i mira ara què fa i mira on s'ha apuntat i no lo entiende porque no tiene la cultura que tiene que tener etc etc vull dir a la dona més que a l'home en tot en tot
De totes maneres, hi ha un camp que potser podria afectar, no ho sé, més en els homes. No necessàriament, perquè com deia Van Isamel, tothom ha de menjar. Però és el camp del treball, allà on pot resultar molt més sagnant el sedatisme per persones que queden a l'atur en 50 i...
pocs anys i donen percentat que no els agafarà ningú i si ho donen percentat és perquè realment hi ha una situació dins el món del treball. Aquí sí que això ja és una cosa més que social, institucional, de sistema econòmic i de sistema en general. És cert, és ben cert.
Sí, també. S'home quan torna major i se troba en una situació d'aquesta que se queda sense feina i encara no té la possibilitat de tenir una pensió i ha de seguir fent feina...
Per jo, i tampoc d'una manera que no digui que fos científic, que sigui acadèmica, no? Jo penso que és una opinió, simplement, que té, en aquest cas, i no sé si és positiu o negatiu, més dificultats per trobar feina que la dona. Però fet aquest de les cures, és a dir, l'home no està preparat per dir, bé, jo m'aniré a cuidar una persona gran, malament jo he estudiat el que sigui i jo...
No està preparat mentalment. Mentalment, m'agafaré. I la societat tampoc està preparat per en Matraró. Si no, falta veure serveis d'ajuda a domicili, quant d'homes hi ha fent de treballadors familiars i quantes dones. I aleshores, en aquest cas, vull dir, se troba com més desvalgut, però això és com un problema que s'ha creat ell mateix. Ja.
Hi ha diferències de totes formes. Moltes més dolentes per les dones. Per el que tu dius. Un senyor va vestit sempre molt més elegant que les dones. Jo ho crec. Perquè vas amb un traje i pots anar tota la vida. Amb un traje fins que se te'n fan forats. Vas sempre vestit. És veritat. Si vas sempre igual o si vas amb coses còmodes o que te van bé...
Tot és molt més per mi. Més fàcil. Més fàcil, com si fos un uniforme, més o menys. I ara que ja no van tant en traje, perquè és que jo me'n recordo el dia que vaig comprar el primer jersey en Lluís, el meu homo, de color blau, ell feia així, si me'l posaré o no me'l posaré. I ara pots anar de rosa, que estàs guapíssim.
I les coses com són, però tot s'exigeix més a la dona. A damunt d'estar més perduda, en tots els terrenys, se'ls exigeix més. Vas al metge o crides al metge i entren a casa i diuen on està el malalti? Soc jo.
Ah, això seran nervis. Sí. No, no, me l'has quitat de la boca. Això seran nervis. És típico, eh? I jo li dic, no, sóc enfermera, tinc un flúter i me tenen que enviar a l'hospital.
Ah, ja serà menys. Això és un estic... Hàgan-me un electro i lo veran. Sí, sí, sí. Ambulància i a l'hospital. I no és broma, no és broma. Però el que deies tu també, que estic perdent el cap, vull dir, m'estic oblidant, ja me van dir la neuròloga que me va veure, i li demano al metge de capçalera.
que ara ja no és el metge de família, per desgràcia, que era el que tenia amb ells, és un que estava. I em dona un paper, em fa un test de vergonya, de vergonya, perquè ni a un nin se li ha de fer un test. Un paperet diu, agafa el paper, lo cojo, i què faig ara? Deja el paper.
una de les partes que em va fer. No me'n vaig a donar-li un cop per educació.
al final me va fer una petició per anar al neuròleg. Me va fer un estudi molt important, ja sé el que tinc, a més ho feia perquè fa molt poc, en un any, la meva germana gran està que no coneix ni els fills d'un Alzheimer. Llavors, dic... Estic perdent la memòria, perquè l'estic perdent, però mentre sàpiga per què serveix el que no me'n recordo...
No és Alzheimer. Això és una veritat. Si tu te'n recordes de si dius, no sé com se diu... Sí, aquest bolígraf. Però jo sé que és per dibuixar o per escriure. Quan hi ha això, pots començar a deixar coses i avisar la família.
Mira, yo tengo una anécdota precisamente sobre este trato con la mujer en el hospital. Se da la circunstancia que mi marido estaba ingresado con un cáncer y a mí pues me da...
Una infección urinaria que me había subido al riñón. En total que me encuentro a las dos de la mañana sola en mi casa temblando con 39 de fiebre. Digo así, bueno, llamo a un taxi y me voy a urgencia del hospital. Y claro, bajo del taxi entro y entonces le digo lo que me pasa y me dice, pero vamos a ver señora, ¿viene usted sola?
Digo, sí, ¿pasa algo? Dice, ¿que no le acompaña ni su marido ni nadie? Digo, no, es que tengo edad para venir sola al hospital. Es decir, no lo entendían. ¿Vale? Digo, pero señora, ¿qué me está usted contando? Pues eso es pura discriminación. Si va mi marido solo, no le preguntan por qué no va su mujer. ¿Claro? Sí, sí. De totes formes, jo quan deia això de...
Segueixen les dones sofrint-se d'atismes, i estic d'acord, i la discriminació com a dona la coneixem tots, de sempre, des del moment de néixer. Des de pequeñas. Sí. Però també hi ha una altra cosa que ha donat-li la volta. Els homes sempre se'ls ha educat, que són...
Els que tenen es poda, els que duen les riemdes de tot. Que tenen més força, només. Bé, però que són els que comanden en el nostre món i, a més, molts anys. Molts d'anys. Llavors, és un home que sempre s'ha cregut aquest paper de jefe máximo. Quan se jubila...
i ja ha deixat de ser lo important, s'ha de sentir molt malament. M'explico. Baixar d'aquest pedestal, com que nosaltres no hem estat mai en aquest pedestal, és a dir...
A veure, jo personalment no m'hi he sentit. No, ja, ja. I per experiència pròpia no ho puc dir, però sí que és vera que he conegut, he conegut homes que... Estan perdides. Que estaven bastant perduts, bastant perduts, doncs no sap res què fer. Qualcuns que deien, no, és que jo no m'he jubil perquè no sé què fer, si m'he jubilat.
o altres que, bueno, sí, que les faltava aquest reconeixement social, que ells havien vessat en sa feina i en sus companys de feina, que a més, en algun casos inclús era fals, perquè el que li feien era sa pilota, m'entens? O sigui que no era una cosa sostenida, però era una cosa mental. És que saber sa debilitat de...
de les dones, sempre estan major que de les dones, precisament per aquest enquadrament. El virus, quan hem estat confinats,
ha canviat molt la cosa. És possible, sí, sí, sí. Veus, els pares, els homes, els papers, han pogut disfrutar dels fills, per exemple. Ajudar, cuinen. Jo ho sé per als meus tres gènere. Els tres, que els han escollit elles, eh? No els has escollit tot per elles. Tots fan el dinar, sempre. I al sopar, cuinen.
Les meves filles totes treballen més hores i guanyen més. Han canviat el paper i estan feliços perquè tenen temps per dur els nens a escola o enfocar-los, esperar-los o
I per ells. Tenen temps de llegir, de fer el que volen. Sí, queden pocs minuts per el que vulgueu vosaltres afegir. Sé que no arreglarem com sempre, no arreglarem els problemes, però sí podem ajudar a plantejar les coses com creiem nosaltres que hauríem de ser i de millorar. Digues, volies dir alguna cosa. No, per lo que decía él antes...
Que hay muchos hombres que efectivamente están perdidos cuando se jubilan, pero eso de ser el jefe ya no lo pueden ser fuera, ya no tienen reconocimiento social, pero continúan exigiendo reconocimiento dentro de la familia.
Y de hecho hay muchos casos de crímenes machistas que se cometen con 60, 70 y 80 años. Y eso demuestra precisamente lo que estábamos hablando. Eso es lo que quería precisar. Sí, para precisar. Jo tornaria a dir que practiquin la resiliencia. És veritat, és veritat.
I te vas amoldant a tot el que passa. Si hi ha qualque cosa que no està molt bé, dius, bueno, ja l'arreglarem o cerces el camí per continuar estant bé.
Jo només afegir que també depenen part una mica de nosaltres i que per tant, vull dir, l'important és estar present en el màxim de llocs possibles i fer valer els teus arguments, no per damunt els de ningú.
jo tampoc he cregut mai que s'hagi de respectar més unes persones que unes altres per s'edat, precisament jo no sé si estàs d'acord, però jo això no ho pens, però sí que has fet aquest que, bé, fem-la, bé, jo som aquí, un mes, i jo tens meva opinió, i la vull donar, o vull participar en aquesta activitat o en aquesta altra. A més s'aprèn, s'aprèn molt de la gent.
Bé, hem d'acabar aquí, els col·loquis d'avui. Quan es tracta de prejudicis, d'estereoceptics i de viatges socials, les solucions mai són fàcils, però sí que estan en les nostres mans, com deies tu, i de tots plegats, revertir-les i transformar-les, en aquest cas, en benefici de tots, i més tard o més pres, també de cada un de nosaltres.
Moltes gràcies a tots tres. Mariano, Isabel, Genoveva, gràcies. Gràcies. Transitant el present entre la filosofia i la literatura.
Tenim aquí en Pep Traverso per comentar-nos avui algunes lectures. Hola Pep, com va? Hola Irene, com estàs? Jo bé, i tu? Enfrescat el llibre, segur. Vinga, endavant. Vinga. Bé, com sempre, moltes gràcies a tot l'equip que feu al programa. Gràcies a tu. I gràcies també a la gent que se connecta. Gràcies.
Avui dedicarem el programa a un filòsof que du el mateix meu llinatge, però no som família. Es diu Enzo Traverso.
És un historiador, és un pensador d'esquerres, va néixer al Piemont italià l'any 1957 i va treballar a la universitat francesa durant uns 20 anys aproximadament. I actualment és professor a la universitat de Cornell, si ho pronuncio bé, Cornell Itacà de Nova York.
Alguns el consideren com un dels continuadors de la gran tradició marxista, anglesa, amb noms com Maurice Dove, Edward Palmer Thompson i molts més.
És un home clar en les seves formulacions, en els seus posicionaments, i té una amplíssima bibliografia. Una amplíssima bibliografia de la qual triarem dos o tres llibres en funció del temps que tinguem. I el primer llibre que ja triem és un llibre recent, de l'any 2024,
És un llibre valent, perquè penseu que ell fa feina a Nova York. I és un llibre que pren el punt de partida en l'atac del 7 d'octubre del 2023 i la fúria devastadora que l'exèrcit esraelí va precipitar sobre el poble palestí, el poble de Gaza.
ell se situa en aquesta problemàtica i fa una mena de repassada de com l'Occident s'ha posicionat davant d'aquests fets. És un llibre, és una proposta valenta d'anàlisi de la situació que s'ha creat o que es va crear i que encara continua.
i no només abarca la part palestina, sinó també les transformacions que s'han produït en la societat israeliana en els últims temps.
Quan redactava aquestes notes, pensava que és un llibre que per un seminari sobre Palestina, sobre Gaza, és un llibre cortet, és un llibre assequible i és un molt bon llibre, sincerament. El segon llibre que han triat és un llibre de l'editorial Afers, en una traducció d'en Gustau Muñoz, un llibre que es diu Dialèctica de l'irracionalisme.
En realitat, aquest llibre és una introducció a una edició recent del llibre del marxista hongarès Lukács, un llibre de 1953, que és un clàssic que diu per titulat La destrucció de la raó.
Un editorial anglès fa pocs anys va decidir reeditar-lo i li va demanar una introducció. Aquesta introducció és el llibre que estem comentant,
El llibre educat el va poder llegir sota el títol de la destrucció de la raó.
El que fa ens traverso és situar-se en aquells 70 anys que han passat del llibre, els seus punts positius o negatius, sobretot negatius els que tenen a veure amb l'anàlisi de Lukács sobre l'estalinisme. Recordar també que Lukács va fer una mena de genealogia
de la filosofia, dels pensadors i de les obres, que van donar lloc, que es van situar en la perspectiva del nazisme. Pensadors, obres, que a poc a poc van anar construint un tipus de filosofia que va collar en el nazisme. És un llibre també curtet, no és més,
perquè, clar, situa el tema de l'irracionalisme. L'irracionalisme en una època que, com la nostra, l'irracionalisme campa per tot arreu. I el tercer llibre, és un llibre que es diu, ja pel títol sabreu de què va, és un llibre que es diu Melancolia d'izquierda, la fuerza d'una tradición...
És una tradició amagada, escondida, segles XIX i XXI.
la televisió d'esquerra, la televisió revolucionària, la televisió marxista, que debatre si realment té actualitat, no té actualitat, etc. Un llibre que va aparèixer en francès l'any 2016, un llibre que s'obre amb una cita d'un pensador, d'en Daniel Ben Saïd,
que més o menys diu així. Diu que el combat del segle XX entre el socialisme i la barbària, aquesta segona, la barbària, ha agafat uns quant llargs d'avantatge. Nosaltres entrem en el segle XXI amb menys esperances que no tenien els nostres pares a començar el segle XX.
No hi ha res. Daniel Bensaït va morir l'any 2010 de forma sobtada, 64 anys, molt jove. Ell és part de filosofia política amb nom important.
Els capítols del llibre es diu La melancolia dels vençuts
La concordança dels temps està dedicat a Daniel Ben Saïd i Walter Benjamin.
L'any setembre va ser de l'any 1940, a la frontera entre França i Espanya, per la zona de Portbou, quan els nazis ja li trepitjàven els talons, i Espanya ja havia guanyat la contrarrevolució del feixisme de Franco.
Un llibre, com us dic, molt interessant. Enzo Traverso és una persona... Abans que he dit que he destacat la seva claredat, però també és una persona molt culta. La seva bibliografia, com us deia, és molt dilatada i és un autor que pot aportar moltíssim en el debat sobre el futur de les
de les nostres societats. I res més. El proper, transitant, ja que s'aproparan les festes, farem un parell de recomanacions. Deixarem la filosofia i la política, tornarem a la literatura i farem un parell de recomanacions sense sortir-nos d'Itàlia encara. Lectures per les vacances, pels últims dies...
Molt bé, Pep. Sí, crec que he estat en el temps. Sí, sí, no te preocupes, si no aquí estic jo per fer de bruixa dolenta. Vinga, Pep, gràcies. Gràcies. Adéu, adéu. Adéu. Adéu, adéu.
I acabam. Dijous vinent xerraran del que passa amb aquestes organitzacions internacionals de les quals ens sentim xerratant i que tot sovint sembla que no aconsegueixen resoldre els problemes que en aquests moments té la humanitat. I després, na Beatriz ens oferirà la seva píndola científica per conèixer algun aspecte de temes que en molts mots resulten inaccessibles.
Esperant els vostres sugeriments i comentaris al correu info arroba atacmallorca.es o al telèfon 677-606817. Que acabeu de passar una bona setmana. Adeu!
Sos Alfons, el Blue, ok? Des de Faura, Vegetta, tira-li. Volien menjamos a pesos i no a mirades, però era una guerra i si guanyaven tenen naves. Mai van creure en contres de fades i veixaves molles de papa a pedret com me encontrares.
I van volar els minuts i segons, segons el meu reloj ja haurem canviat de mons. Ja no és la lluna qui vigila els nostres passos i qui fica els braços quan descalços acariciava el teu llum. Quan fem patir el veïnat pujant l'acústica i els mobles eren còmplices del nostre escàndol. Quan fusionem els nostres coses i la música, què fan tots músculs si els meus volen apressar-los? Tu pots controlar-los i fer d'ells una experiència única. Només t'obliga a compartir-los i a tornar-los. La vida és més senzilla si la visc al teu costat, respirant el poc oxigen que m'hagin deixat.
Fins demà!
I sense GPS et vaig fer córrer I juraria que també et vas córrer La teua pell era el camí a seguir Quan vaig baixar del melic i ma llengua no et va socórrer
Que bon record d'aquell embolic, la llum a fosc és el nostre millor amic. Som tan fàcils i tan complicats, que la pressa per sentir al final no tenia sentit. I em vas deixar sense sentit i així ho escric, que em necessite. I necessites els teus Mossos i arrels i que em confites. Em fa sentir tan especial que sols ser riure i dibuixar en el teu ventre el meu sinònim d'un somriure. Riure pendent d'un film que recosirà a tu, no sé parar-me. Siguem els arquitectes d'esta nit i que no acabi. Complir condemna eternament mirant teus ulls, per a mi és un bon castig i de tal crim vull ser culpabil.
i tornar a patir de nou i somni perquè palpe la pell i no somni puc ser pretensiós per voler tindre't però sé que tu eres lliure i el millor està per vindre i tornar a patir de nou i somni perquè palpe la pell i no somni puc ser un pesat si vull retindre't però és que el millor moment del dia és quant pes el llibre
Yo, yo, sí, cuánto que es el timbre.
que del carrer eres l'ama, els teus fesos són mel, el teu cos és canya i enrama, aquesta nit dic a deu el drama. Cosa a cos, un art marcial mil·lenari, i el respecte de tots bons adversaris, fent que els astres estiguen celosos, fem un pacte i trenca el que complirem de tramposos, i el poc el que jugàvem se'n va anar de mare, són vols d'estrela, super91 o lloc per anar, eh? Crec que la matja des de llavors, canvis per somriure és cadascun dels meus plors, colpa
Un físic extraordinari i la passió de qui es vols és del parvulari. No n'hi ha res més dolç que el teu orgasme, només la innocència en què et dius que estigui a l'oït. I estic perdut per tu bruixa amb els maleït, però ho amaga baix d'un embut de sarcasme. Desitja fer eternes les nits, que no pugues fugir i que no pugues fugir.
Bé, exèrcit d'enllevenament musical Això és aigua fresca
Els dies d'innocència de la infància queden lluny, però encara en sento un nen veient sortir el sol del jump. Quan la vida era un joc ininterromput, no sé dir-te com ni en quin punt va canviar. Tots els matins de futbol van passar nics de rap, batalles a les fosques, a Girona, quant temps fa? D'aquí els primers grups les veien rivalitats, quan la pregunta era, cala guau escaldant.
I aquell primer peta, creu-me, no el podré oblidar. Però entren a tots el riure i la cara d'enca. I unes barraques del port, dejas de perdre el nord. I aquelles dits al carreró de platja d'an. I amb la family de palafruit, quan sonava reggae dance, hola la rabe de bagú. Els músics de l'exèrcit n'estaven fent punt. Era qüestió de temps que acabéssim junts.
I això ve d'acord pels amics de sempre, pels que hem crescut junts, aprenent a aprendre. Tampoc la màgia, la vida i la cendra, per tot el que voldria, però no ho puc veure. Per tot el que diria, però no ho puc veure, donaria el que fos per tenir-te i seure. Però el televisme, saltant els murs i amb l'aire polliures, flico amb aigua fresca. Aigua fresca.
En otras ciudades mucha gente conocí Cada una fue especial a su manera Pero la fuente en la que crecí De la que yo bebí son mis colegas Hermanos salidos de una misma matriz Cada uno de ellos es un ramal de la raíz Y esa marca que se ve en mi tronco por pulir Es el amigo que se fue, imborrable cicatriz Yo levanto los brazos y te busco en el cielo Y te lo digo desde abajo, dame fuerza compañero Cuidaros unos a otros, no viváis
Bona nit.
I això ve del cor, pels amics de sempre, pels que hem prescuts junts, aprenent a aprendre pel fons.
Per poc, la màgia, la vida i la cendra. Per tots els que voldria, però no ho puc veure. Per tot el que t'hi diria, però no ho puc veure. Donaria el que fos per desnir-te i seure. Pots de l'abisme saltant els murs i amb l'aire full lliures, ni com d'aigua fresca. I això ve del cor, pels amics de sempre, perquè en tres punts junts el primer era pedra. Per poc, la màgia, la vida i la cendra. Per tots els que voldria, però no ho puc veure. Per tot el que t'hi diria, però no ho puc veure.
Donaria el que fos per tenir-te i seure, tot l'abisme saltant els muros i amb ja ja puc viure.
Benvinguts a Entrada.