No existeix cap altre lloc on jo voldria estar. No existeix cap més color que jo vulgui pintar. Som aquí que tens al teu voltant. Tot el que sempre havies desitjat és el que sento.
No existeix cap més vestit que jo em vulgui posar. No hi ha braços més bonics que jo vulgui abraçar. Sentir que sona el teu compàs, tota la música del món és el que sento.
Tot això és el que em provoques quan estàs amb mi. Més amb ganes de seguir, de continuar sent tan feliç. Més amb ganes que estiguis sempre.
Fins demà!
Què tal? Bona tarda. Com esteu? Estem aquí a Ona Mediterrània. Comencem aquest programa perifèrnia, sonores, amb aquesta cançó de l'Urit, Vicius, feta a Mèrida per la poesia urbana de Nova York. Avui tenim una convidada, una beatòlica de cap a peus. No podia ser una altra. Jo parteixo la idea que per ser un vot bícnic has de ser una mica viciosilló, o viciosilla, així que...
Comencem.
Bé, i això ens porta a ella, Annalisa Pergun, poetesa mallorquina, ja ho he dit, beatòloga, professora, mar de tres, periodista musical, professora al Centre de Menors al Pinaret, traductora, militant feminista, fiastera, professionals, ho fa tot bé, simpàtica, elegant i moltes coses més.
Bé, aconseguint t'avistar-la ha sigut un viacrucis, Instagram, Whatsapp, Google, totes les xarxes socials que he pogut, l'he anat a Cribillant com he pogut, però per fi, tot i que molt misteriosa, la tenim aquí. Torna directament de Nova York, la ciutat més bícnic del planeta, on ha fet un tour sobre els bits en perspectiva de gènere i ha passat pel bitllets com si fos casa seva, com una autèntica diva.
Llavors, prepareu-vos avui perquè tenim un viatge radiofònic amb Annalisa Pegrum a Nova York. Benvolguda, Annalisa, com estàs? Ai, doncs superbé, moltes gràcies, m'ha encantat la teva presentació. Estic superfeliç d'estar aquí a la ràdio per parlar de vicis i poesia.
Estupendo. Doncs per no demorar-nos més, començarem. Voldríem fer tota la seqüència del tour que has estat fent a Nova York i que ens expliquis també alguna dècdota o alguna cosa divertida mentre expliquis coses de Big Nix. I crec que comencem amb la primera parada, el The Village Boys. Perdó pel meu anglès, perquè és una mica així patatero. Fantàstic. I, bueno, voldria preguntar, el tour comença a Cooper Square, pot ser?
Exacte. Doncs mira, si vols, perquè tanquem una visió un poquet més general d'aquesta visita guiada, res, dir-vos que forma part d'un beatwalking tour que vam fer ara fa unes setmanes
l'East Village de Nova York, que és, com has dit tu, un dels epicentres de la generació beat, i és un recorregut que vaig fer amb el meu amic, company i poeta, el Marcos de la Fuente, que és organitzador també del Festival Kerouac a Nova York, Mèxic i Vigo.
i vàrem voler aturar-nos a alguns dels llocs més importants de la generació i recitar alguns dels seus poemes. Efectivament, com dius, la primera aturada va ser a Cooper Square
I això es deu a que, bé, és un dels, per jo, és un dels puestos més importants d'aquest barri i d'aquest recorregut, perquè va ser el lloc on varen viure, Hetty Jones i Leroy Jones, que es va canviar el nom més tard a Amiri Baraka.
és un lloc que, si tanqueu els ulls i intenteu imaginar-ho, és un petit edifici així vermell, com amb els bricks aquests típics d'allà, i que amb tres pisos, un edifici molt petit, està envoltat d'un hotel, enorme, 20 plantes, i...
va ser el lloc en què va viure en Hattie Jones, com us he dit, fins l'any passat, l'any en què es va morir. Ella, en aquest pis, va escriure, va tenir dues filles, va fer festes amb els membres de la generació Beat, amb músics, amb artistes de tota mana...
i fa uns anys una companyia hotelera va voler esbocar l'edifici per construir l'hotel. Ella va lluitar i lluitar i lluitar per demostrar que aquest petit edifici era un lloc important, que havia estat molt important per la cultura de Nueva York, dels Estats Units i del món sencer, i va aconseguir que l'hotel es construís al voltant d'aquest edifici.
amb la qual tota una victòria en contra de la gentrificació. Doncs sí, i més avui en dia que està la cosa tan complicada i molt més aquí a la illa, a Mallorca, on teniu, bueno, teniu-tenim, que jo també he vist fa poquet aquí, però ja també he vist aquí, aquest problema amb la gentrificació, amb l'augment dels preus dels lloguers i la problemàtica amb l'habitatge.
I doncs sí, una victòria simbòlica i superinteressant. I per continuar amb una miqueta de música, hem triat una cançó dels Dovey Brothers que parla sobre Neil Kasady, un dels personatges mítics de tota la cosmologia dels beatniks.
I hi ha molts grups, sobretot dels anys 60 i així que parlen dels Big Nits, doncs aquesta cançó que ens porta com uns aires de Country i d'Estats Units, doncs continuem.
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bé, doncs estàvem aquí xerrant amb l'Annalisa una mica de les seves coses, de la vida que té, que potser és un altre capítol, simplement que ens expliqui coses seves, perquè és molt interessant, és tot un espectacle. I a part de tu, que ens podes parlar una mica després, què ens podries dir més de la Geti? Ens podries explicar alguna coseta més?
Doncs mira, per xerrar una miqueta de jo i relacionar-ho amb la Heti, una de les coses que més m'agraden de la seva obra és que va ser mare, i això va ser una cosa que es veu reflectida a la seva obra,
Ella va ser una poeta, escriptora, editora i activista, que va ser una de les dones clau d'aquesta generació. A la seva cuina varen fer revistes i va tenir dues nines que eren filles d'Ameri Baraka, que era afrodescendent,
amb la qual, elles tenien dues nines que li deuen en anglès biracial. Era un moment en què aquest tipus de famílies era una cosa que encara estava un poc mal vista. En els villages menys, però en Estats Units en general sí.
Ella va escriure i va intentar plasmar les dificultats de ser una dona artista i mare.
però es veurà que si en el seu dia, una vegada que en Amiri Baraka la va abandonar i la va deixar al càrrec de les seves dues filles, ella no va poder escriure tot el que va voler, una vegada que van créixer sí que es va poder dedicar. I a dia d'avui tenim diversos llibres de poesia, prosa, contes per infants, cartes, etcètera.
Si t'apareix bé, he seleccionat un poema seu que vaig traduir al castellà que m'apareix que és com un bon exemple d'aquesta vida que va tenir. És un poema que es diu Conductora temerària. El sábado los ositos de peluche estaban de nuevo sobre la autopista Major Deegan.
Bailando en plástico sobre el puente del tren, bajo un cielo medio neblinoso, medio azul. Y había nubes blancas que traía el viento del oeste, lo cual habría sido suficiente para alguien acostumbrado al placer en pequeñas dosis.
Pero más tarde, a la puesta del sol, conduciendo hacia el norte por el Soho Mil, con un viento alto, con nubes grandes y pasajeras, orgullosas de sus vientres rosáceos, en un momento de luz intensa,
Vi una casa a lo Edward Hopper, a la vez tan exquisitamente luminosa y oscura, que lloré todo el camino hasta la Ruta 22, aquellas lágrimas incontrolables, como si llorara el cuerpo entero. Así que, jóvenes mujeres, he aquí el dilema, en él la solución.
Siempre he sido a la vez tan mujer como para derramar lágrimas de emoción y tan hombre como para conducir mi coche en cualquier dirección. Vale, pues ahora toca mi diálogo. Bueno, ¿te ha agradado el poema o no?
M'ha encantat. Bueno, bien, bien. I també, com que jo tenia aquí tot això molt preparat, perquè estava així una mica nerviós perquè digui que aquí ve l'Analisa i ha de quedar bé. Què dius, home?
Això que em estava explicant com a una beatnik i noia, també jo em plantejava el dubte per tu, per exemple, que ets una historiadora, diguéssim, dels beatniks, la majoria de coses que ens han arribat han sigut, pelmenys el que m'ha arribat a mi, d'homes. T'adones, perquè m'he interessat una mica la traducció que vas fer tu de Jan Di Prima, Jan Di Prima, oi?
Sí, he traduït cinc llibres. He fet una antologia de la Diane Di Prima, que es diu Quita't tu cuello de mi cuchillo degollado, una altra antologia de la Lenor Candle que es diu Follar con amor, aquests dos estan a Torremozas, Cartes revolucionàries de Diane Di Prima a Visor...
Un llibre, Diarios de Japón i la Índia, de Joan Kiger Barasek. I el primer llibre que vaig traduir, que és del 2015, que ja té 10 anys, que era aquesta antologia en la qual vaig agafar 10 autores,
i vaig traduir cinc poemes de cada una d'elles com per donar-los l'oportunitat una mica posteriori d'apareixer a una antologia exclusivament de dones. I com has viscut tu aquesta... no tens una mica una contradicció entre tota aquesta... perquè del que he llegit jo sí que també per l'època i també pel perfil dels poetes que eren,
era com una cosa així bastant de mascles, entre mascles. Sí, ho pots dir, ho pots dir, bastant masclista, digue-ho, digue-ho.
Bastant masclista i, a més, era una cosa... Perquè entre ells també tenien relacions sexuals. Vaja, s'encontaven uns... Era com el protopoliamor. El que en plan mal, no? Perquè era tot escondides i mentides i tot això. I entre nosaltres, no? Els homes... I a més hi havia una gran part de misogínia, suposo, no? Perquè ja si s'enrotllaven entre ells, entre homes, hi hauria una cosa com en plan... Home, jo...
Jo crec que ells no tenien realment la sensació d'estar sent misògins. Crec que dia d'avui, el 2025, tornar a llegir la seva obra i saber el que feien en el seu dia a dia, és en plan, esto está feo, saps? Però jo crec que ells realment feien el que feia tothom i potser eren una mica més lliures i encara més comprensius.
A mi me va... Sí, tens raó, m'encanta esa paraula que està de contradicció. Vaig llegir un article una vegada que deia... d'una escriptora que deia... A una certa edat és un poco vergonzoso reconocer que me sigue gustando Jack Kerouac, però...
És així. A mi em va ajudar molt a completar aquesta visió, a no jutjar-los únicament com a éssers masclistes que ho eren. Un llibre d'una acadèmica de l'estat espanyol que es diu Isabel Castellau,
que amb Natàlia Carvajosa van fer un llibre que es diu Female Beatness i que és el primer llibre en castellà, escrit directament en castellà, sobre les autores i les artistes de la generació Beat. I ella, per exemple, parla d'una crisi de la masculinitat que estaven tenint els homes en aquesta època
està clar que les dones no ho tenien gens fàcil, els avortaments eren il·legals, no es podien anar de casa si no estaven casades, això de llogar un pis amb dues amigues era com una aberració, ja l'homosexualitat ja ni te digo, però els homes també s'esperaven d'ells, que fossin els proveers, que fessin feina, que estiguessin tot el dia...
guanyant pasta per tornar a casa amb la dona i els nins, no? Tampoc era una vida molt alentadora. I també l'homosexualitat encara era un tabú, menys que el lesbianisme o la bisexualitat, però sí...
I entre ells va haver molt d'helios, també. És curiós llegir-ho a dia d'avui, perquè van fer un poc de tot entre tots. Sí, i encara és una mica provocador, perquè jo quan vaig començar a llegir bítnics, allò als 15 anys, 16, vaig començar amb Bukowski i coses d'aquesta, i després em va portar cap als bítnics. Com tothom, jo també. I jo no sabia aquesta part d'homosexualitat. I clar, jo els llegia...
La tenien ben amagada. Jo llegia i jo tenia dintre del meu cap ser un Jack Kerouac, viatjar pel món, en aquell cas per als Estats Units, ser un home lliure, amb aquesta cosa del budisme i tal, tenia aquesta referència masculina i a la que vaig començar a llegir, o em vaig enterar que hi havia... Bé, llegint articles que hi havia... Bé, que hi havia rumors o no rumors, que era en veritat, de relacions homosexuals. Aquí, doncs,
jo adolescente amb 16 anys, doncs aquí em vaig quedar com aturat i vaig pensar, doncs quizá no me tienen que gustar tant de los bignis, perquè... Sí, clar, perquè això ja no és, diguéssim, el que s'espera de mi, no és, diguéssim, això que dius, l'home proveedor i tot això, i les drogues, les festes, o... Tot això sí. Tot això no és problemàtic.
Però l'altre sí que va resultar problemàtic. Igual també amb Freddie Mercury. Freddie Mercury també a l'època és el primer grup de rock que escoltes quan és petit i jo escoltava Freddie Mercury i m'ho va passar un amic més gran amb una cinta i jo ho escoltava i pensava quin power que té, no? Que rockero, que tal i qual. I quan em vaig enterar que era homosexual, aquí ja va ser com... I aquí ja va generar un conflicte en la meva identitat. Llavors jo pensava com me podeu gustar esto? I bueno, tot això...
M'encanta que ho comptis a sa ràdio perquè tots tenim com un passat ocult i crec que dir-ho en bo alta i compartir-ho està molt bé. A mi la veritat és que me fan un poquet de pena a dia d'avui en plan, ostres, masquinats, no? Pobrets que no van poder viure a lo millor la seva sexualitat amb tanta...
tan lliurement com haguessin volgut. Per exemple, hi ha una espècie de trio amorós entre Neil Kasady i Jack Kerouac i la dona del Neil Kasady tenen allà com un trio molt curiós i
Bé, sí, va haver budisme, va haver drogues, però també va haver molt de sexe i alegria. Que se lo passaran bien. Clar que sí. I si et sembla bé, Annalisa, continuem una mica de música.
Es tria per posar una, crec que poeta, tan poetisa també dels beatniks, Anne Waldman, que em va sorprendre quan vaig buscar-ho, perquè també té una cançó, o unes quantes cançons, i té un videoclip així com molt psicodèlic, així una cosa que sembla estautxentera, sembla com una cosa i tota la comia, una cosa així. Total. I si et sembla, doncs continuem amb la Anne Waldman i amb el seu U.O. Plutonium.
Nails and knuckles glowing, sore kneecaps glowing, ankles in despair.
Fins demà!
Fins demà!
Destroyer of sweet baby flesh Plutonium Rude havoc warmonger Plutonium Devil's work Plutonium You born of Neptunium Born of distant dark
Vale, doncs ens deia l'Analisa que li encanta aquesta cançó, així tan popi. I què ens pots dir? Home, és súper ochentera, no? Sí, total. Home, doncs amb aquest nom de... O plutònium, doncs... Si vos ficàveu a YouTube veureu el vídeo, que és molt curiós, com deies tu, que potser t'estranyava una mica d'excessivament kitsch, perquè és com abraçar els ochenta... Total, no?
I potser amb aquesta idea que tenim de la generació a bit, que l'associem més als anys fins i tot finals dels 40, 50, 60, és una mica raro. Però, clar, el que passa és que l'Anne Waltman és viva, encara viu. I, bueno, als anys 80... Ara no sé quan va morir l'Alen Ginsberg, però juraria que també va morir als anys 80, bueno...
Tot això per dir-vos que van ser activistes al llarg de tota la seva vida, que no és una cosa que es va aturar després del 68, diguéssim, amb el moviment hippie i el verano de l'amor i tot això, sinó que al llarg de tota la seva vida han estat allà fent activisme, evidentment, ecològic també.
I això és una cançó que va escriure ella en contra del plutònio, de l'energia... com es diu? Sí, energia nuclear o reactiva, el que sigui, no? Gràcies, això mateix. I, bueno, aquesta aturada la varem fer... O sigui, per xerrar de l'Àngol, mos varem aturar al teatre Jan Franklin, al Village, a Nova York, perquè el meu amic...
Marcos de la Fuente, organitzadora del Kerouac, va fer un esdeviniment allà amb ella i vam aprofitar aquella durada per xerrar de la seva vida. L'Anne Goldman jo la vaig veure, per exemple, l'hivern passat, vaig anar a un...
recital dins d'una tenda de discs. Vaig anar tota sola i em vaig enterar que hi havia un recital i, bueno, va ser molt emocionant perquè, clar, el Trump acabava de passar i començava el seu mandat i, bueno, va ser molt emotiu perquè, evidentment, tot aquell grup de poetes estava en contra i parlaven de com serien els pròxims anys i la necessitat de
d'ajuntar-se, d'efectivisme, de fer tribu i de plantar-se en contra d'aquestes energies tan destructives. Ella ha escrit més de 40 llibres de poesia
Ara, el 21 de novembre, estarà a Madrid el Festival Poetes que organitzen Arrebato des de fa molts anys allà. De fet, ella és la imatge visible del cartell, perquè és una de les poetes més importants en anglès del món sensà.
i estrena un documental que es diu Outrider, que xerra precisament de la seva vida i de la seva pertanyència a moviments una mica Outriders, fora de la comú, fora de la regla, al marge, per obrir-nos el camí a la resta de mortals.
Molt bé, doncs molt interessant tot això que ens expliques. Jo no coneixia res, clar, que jo estic aquí com... En plan, jo coneixia, doncs... Jo em pensava que sabia molt de vítmics. Bueno, segur que sí. Bueno, que en l'època d'adolescència que deixes els estudis i poses a llegir i dius, doncs en això sóc coneixedor. Però que ara ve l'Analisa i ens explica amb aquesta perspectiva de gènere a totes les dones que fan coses i que han fet coses tota la vida i encara fan coses ara...
I ja ens sorprèn, perquè clar, també inclús els tinc com a, si no sé, quan s'han mort, jo me'ls imaginava tots morts ja, per culpa de... I no, aquí està un exemple que...
Ells van morir, clar, ells, lo que has dit al principi, no?, que lo de los vicios, clar, li van pegar més fort al querua que es va morir sent un alcohòlic, el...
Sí, de fet, en els llibres es veu una mica. L'altre dia escoltava un podcast que parlaven David i explicava una mica la progressió dels llibres de Kerouac i, per exemple, en el de Dharma Bams, els vagabundos del Dharma, i és un llibre que és molt lluminós, és molt guapo de llegir, es llegeix molt bé, i després el següent ja es veu com molt més brut, molt més contaminat, més contaminat així per l'alcoholisme de l'escriptor.
Això no ho sabia. Això expliquen com tota la forma de llegir Akeruac, perquè tu pots llegir d'una forma, d'una altra cronològicament, o segons la seva època vital. Llavors ells parlaven de no començar per Underroad i començar per els pagamundos del Dharma, després continuàvem amb Desolation Peak,
I després, que era com aquest així més fosc i després acabar amb altres que encara també eren així més... M'agrada molt aquesta teoria. Era com una forma diferent d'interpretar-ho, com fins ara ho sabien, que tothom comença amb el On the Road i després parlegin els altres. Jo sincerament no sé com mos vàrem enganxar tant en aquesta generació perquè cada dia d'avui llegeix On the Road i és com, bueno, bien...
però no sé com em va canviar la vida tant, o a tanta gent. Bob Dylan diu aquesta frase de la generació Beat em va canviar la vida com li va canviar la vida a tots els altres. Jo, per exemple, m'agrada molt més a dia d'avui de Dharma Bums o altres llibres que no on the road.
No sé, ara em fa recordar una... Tu no recordes un anunci que es vas posar de moda quan fa uns anys, que era d'un cotxe i sortia al trosset de On The Road? Ostres, m'estàs desbloquejant d'un record, ara. Era com un rotllo així, i sortia al principi del poema Howl,
He conocido las mentes más... Ostres, no me'n recordava això. I era un anunci de cotxes. Llavors també he recordat, saps com que s'han convertit també al final com el típic de com la samarita del Che Guevara i tot això que es converteixen com a icones mainstream total. I també bastant, diguéssim, arquetip del que està bé.
Perquè el que ens arriba a nosaltres és el que dèiem, uns homes, poetes, guapos, seductors... Eren guapos, eh? Clar, eren molt guapos. Eren com uns tiarrones així, tipus Paul Newman, no? Paul Newman, Robert Redford, tot això. Exacte.
I, bueno, el que ha arribat és això. El de rebel de sin causa, no? El James Dean. Exacte. I tot això que ha arribat és això. I al final eren transgressors, però després també és d'estil aquesta cosa hegemònica, diguéssim. Sí, una mica de normativa. Sí, sí, tens tota la raó del món. De fet, estava pensant ara... Tu coneixies la història de l'anunci de GAP, que varen fer per uns pantalons, uns caquis, fa... no sé, hagués de ser als anys 90. Eh...
el Kerouac duia caquis, duia aquests pantalons, no? I van agafar una imatge de l'època, perquè també crec que sa fotografia, que aquestes tantes fotos d'ells contribueixen un poc a la seva llegenda i a la seva mercantilitació, el que has dit tu, no? Tenim la foto del Che Guevara, doncs, camisetes. Tenim fotos molt bones, no? Una generació que es van fer moltes fotos entre ells i tot això ajuda, no?
I jo era negat fa'm...
una foto que surt ell al carrer McDougal, al Village també, de Nova York, i surt amb una imatge de neon molt xula, era el bar Ketelfish, si no m'equivoc, i darrere seu hi ha una escriptora que és la Joyce Johnson, i és bastant significatiu que en Photoshop varen esborrar a la Joyce, i es va quedar el Jack Kerouac com a imatge de Gap,
és una cosa així com Everybody Work Aggies, Jack Kerouac, tu, saps? Però amb el preu, diguéssim, d'esborrar a la dona.
I treure aquesta cosa transgressora per deixar només la imatge hegemòrica. I anem per la rama perquè ens agrada molt xerrar. Jo tampoc coneixia molt l'Analisa, en realitat. Això ha sigut una mica una excusa per conèixer. I la tercera parada del tour que vas fer és al Teatre Gent Franklin.
Aquest és el de l'Anne Waldman que t'acabes. Ah, és veritat, vale, vale. No passa res. Continuem una mica amb música i així trenquem una mica el gel d'aquesta petita confusió. Continuem una cançó de The Doors que tothom més o menys coneix aquest grup. És una cançó no molt coneguda que és així tipus una mica de spoken word
i a mi m'encanta perquè no és la típica cançó així amb harmonies i tal i a veure què us sembla. Una miqueta de Jim Morrison es diu The Wasp.
It comes out of the Virginia swamps, cool and slow, with plenty of precision, and a backbeat narrow and hard to master. Some call it heavenly in its brilliance, others mean and rootful of the western dream.
I love the friends I have gathered together in this thin route We have constructed pyramids in honour of our escaping This is the land where the pharaoh died
The negroes in the forest, brightly feathered, they are saying, forget the night, live with us in forests of azure. Out here in the perimeter there are no stars, out here we is stone, immaculate. Now listen to this and tell you about heartache.
Fins demà!
I'll tell you about Texas radio and the big beat Soft, driven, slow and mad like some new language
Bona nit.
Molt bé, doncs acabant així amb el poderió de la veu de Jim Morrison, continuem una mica seguint el billó, perquè si no ens posem aquí a cotoratge a tope, la següent parada és a Washington Square Park. Què vau fer allà, Annalisa?
I de Washington Square Park és un lloc preciós que està allà al village, està de vora de la Universitat de Nova York, d'una de les seves seus, i té com un arc així molt gran i molt impactant a nivell visual a dia d'avui.
És un punt de trobada entre gent molt eclèctica, jo què sé, skaters, gent que juga als escacs, músics del carrer, hi ha artistes... Bé, a dia d'avui és un lloc molt bulliciós i també ja era així per l'ho vista als anys 60. I era un dels llocs preferits de la Dian Di Prima
que per jo és l'escriptora més important d'aquesta generació i que ella conta les seves memòries, com es passatjava per allà amb el seu bebè, va conèixer pintors, va conèixer ballarins, gent que es va convertir, que es va fer molt d'amiga seva i amb la qual va col·laborar al llarg de tota la seva vida.
T'he de dir que quan vàrem fer aquesta aturada amb el Marcos, el Marcos no m'havia avisat i ell em va dir que he duit un megàfono. No havia practicat, el dia abans havíem practicat el temps, els poemes que llegiríem i tal, però no m'havia preparat per la del megàfono.
I jo havia agafat un poema molt polític de la Diane de Prima, que té aquest llibre tan meravellós que es diu Cartes revolucionàries, que va escriure als anys 60 i que ella enviava a una revista anarquista, que són d'una actualitat absolutament brutal, parla de la revolució.
Cartas revolucionarias, ¿no? Y, bueno, tengo un poema que a mí me agrada molt, que acaba dient una cosa així com, bueno, todos... Bueno, parlo com la idea un poco de que todos somos prisioneros políticos, ¿no? Y libera tal, libera tal, pues a día de hoy diría, a lo millor, libera Netanyahu, ¿no? Que es un prisionero de su propia mente, ¿no? De su... tal...
Libera a Trump, libera a los nativos americanos. És un poema molt extens, molt polític i a mi m'agrada molt. Ja m'hem abandonat, sí que el Marcos i jo teníem previst dir alguna cosa de Free Palestine i ho vàrem dir i t'he de dir que la gent es va...
Vam sentir com la plaça s'aturava i va haver un parell de persones que van venir molt indignades amb aquest tema. Vam perdre un parell de persones que no es van quedar ja a la resta del tour i un senyor que el fotògraf que estava amb nosaltres li va haver de dir que forma part del poema.
era mentira, l'havíem trucat una miqueta per afegir aquest vers amb el qual Nadal Andy Prima estaria absolutament d'acord, sense cap mena de dubte, però Washington Square va ser una aturada bastant curiosa.
Molt bé, ens encanten aquestes anècdotes que ens expliquen, ens sorprenen també, perquè, clar, d'això de pagar un tur, anar a un tur perquè t'interessa, de cop i vols de marxar, suposo que allà es viu molt més que aquí aquest conflicte, i que també hi ha, doncs... Bé, aquí a Mallorca en realitat també teniu molta herència dels jueus, xuetes i tot això. Jo crec que està una mica més acceptat, que puguis dir en públic, doncs, jo què sé, doncs...
Free Palestine, això és un genocidi, etc. Allà amb la situació que tenen ells de la comunitat jueva i tot el trompisme i tot això, era més difícil de dir amb un megafon a una plaça plena de gent. Però ho vàrem dir i ens vàrem quedar ben a gust.
Això, vostra petita semilla revolucionària en la plaça. Molt bé, doncs continuarem amb una cançó de Nick Cave. Nick Cave no és un beat en si mateix, però la seva obra és profundament literària.
Aquesta cançó és de les meves preferides. Es diu Into My Arms. És un poema recitat amb música, una confessió nua i espiritual. Els beatniks buscaven autenticitat per la de l'amor, la fe i la fragilitat humana sense filtres. Cave recull aquest esperit i el porta al rock contemporani. Disfruteu perquè és una autèntica meravella.
I don't believe in an interventionist god But I know, darling, that you do But if I did, I would kneel down and ask him
Not to intervene when it came to you. Well, not to touch a hair in your head, leave you as you are. If he felt he had to direct you and direct you into my own.
Into my arms, oh Lord Into my arms, oh Lord Into my arms, oh Lord Into my arms I don't believe in the existence of angels
Looking at you I wonder if that's true But if I did I would summon them together And ask them to watch over you
Oh, to each burn a candle for you to make bright and clear your path. And to walk like Christ in grace and love and guide you into my arms. Into my arms, oh Lord. Into my arms, oh Lord.
Into my arms, oh Lord, into my arms But I believe in love And I know that you do
I believe in some kind of path Though we can't walk down me and you So we'll keep your candles burning
Molt bé, doncs continuem amb la següent parada, que és a Cafés del Village. Era un punt de trobada clau. Explica'ns una mica això, Annalisa, què és.
I resulta que els escriptors i els artistes relacionats amb aquesta generació vivien pel village i hangueaven per allà. Hi ha diversos cafès, el Café Reggio, el Café Guà, el Café Caravan, el Café Bizarre, que eren autèntics laboratoris culturals.
El Jack Kerouac recitava per allà, el Gregory Corso feia poesia política i Janine Pomivega, per exemple, començava la seva carrera d'escriptora sent una adolescent. La Janine...
com a dona, una de les figures que més m'interessen d'aquest grupet. Va llegir On the Road de 7 anys, com xerràvem abans d'un llibre que et pot marcar tant, i ella vivia a New Jersey, però es va desplaçar fins al village per conèixer aquest món cultural,
i per què no, social i viciosil, com hem dit abans, i va conèixer el Gregory Corso, es va enrotllar amb ell, després va conèixer l'Allen Ginsberg, l'Elis Cowen, es van fer amigues... En aquest moment l'Allen Ginsberg ja sortia amb la seva parella, allà només sortirà el nom...
i ella es va enrollar també amb ell, bueno, el que etxeràvem abans, d'un protopoliamor curiós que va fer que...
que visquessin d'una manera molt intensa, fins i tot tal volta una miqueta massa intensa perquè així com fins en aquell moment havien estat prenent la gran majoria anfetamines, ja sabem que un derrote de Jacques Érua que es va escriure sota l'efecte de les anfetes, pràcticament com el de l'espit avui en dia...
Ja després van passar a una altra droga i es va complicar una miqueta més la cosa. De fet, l'Allen Gisberg es va anar a la Índia, en plan, no puc més, i van començar alguns problemes de...
d'addiccions o de salut mental derivat d'aquest consum excessiu. La Janine Pomivega, per exemple, va passar després a l'aeroïna i va viure en una època en què va fer treball sexual per poder pagar-se
aquest tipus de vida i l'Elis Cohen, per exemple, també va acabar tancada a un psiquiàtric, el mateix psiquiàtric en què van anar l'Alen Ginsberg i més gent. Bueno, no es oro todo lo que reluce, no? Doncs sí, i seguim amb la sisena parada que vau fer al Whitehorse Tavern. Aquí què vau... què explicàvem aquí?
Si et dic la veritat, no vàrem arribar. Ho teníem al llistat de puestos, però se mos va fer bastant llarg. Van fer dues hores de caminata, de recital, de preguntes, va ser molt xulo.
Vàrem acabar al carrer MacDougall, però sí que sé, perquè vaig fer els deures, que el Whitehorse Tavern va ser un lloc molt important per a la generació Beat, va ser un lloc de reunió per a ells, un espai on la poesia i l'alcohol es barratjaven amb converses interminables. De fet, va ser un dels llocs preferits del Dylan Thomas, que literalment hi va veure fins...
Fins la seva mort. Però també hi ha una foto la pròxima vegada que hi vagi perquè aquesta vegada al tour ens vàrem aturar els bars davant. I ja per acabar, l'última aturada, que sí que es comenta que sí que va arribar, MacDougal Street. I aquí què simbolitza aquest lloc pel tour?
Doncs mira, aquest carrer va ser el lloc en què sortien, bevien i va ser també el primer lloc en què va fer un concert el Bob Dylan.
va ser també un lloc molt perescut en el que hagués pogut recitar l'Anne Lennart Candle, vam aprofitar, vam fer un poquet de trampa, com que la generació 8 en realitat és costa este, costa oeste, i estàvem a Nova York i no havíem tingut oportunitat de xerrar dels de la costa oeste,
vam aprofitar per xerrar de gent com Gary Snyder, Joan Geiger, Laurence Ferlinghetti, que va ser l'editor de City Lights, que va donar a conèixer a molta gent d'aquesta generació. I en concret, com jo he venit aquí a parlar de Bilibro, d'en Eleanor Gandel, que és la meva segona escriptora preferida després de la Diane DiPrima, no perquè sigui millor o pitjor, sinó perquè
La Diane té molt més volum d'obra publicada i podem llegir molt de més coses seva. L'Alenor va escriure un llibre de poesia, que de fet el tinc aquí perquè me'l vaig dur sense voler a Nova York, que és una edició que es va publicar el 66.
I és una espècie de fancine amb cinc poemes, es diu The Love Book, i parla de l'amor i del sexe heterosexual, però posant a la dona per primera vegada com a el centre, com a persona que sent i que pot xerrar d'aquest tema en lloc de subjecte, en lloc de ser un objecte.
amb la qual vàrem acabar aquesta visita guiada xerrant d'ella perquè a dia d'avui també amb la lluita que tenim per la llibertat d'expressió és un clar exemple ella va anar a judici la van acusar de pornografia hardcore i en el final va guanyar però li va costar
molt de temps, i com l'Alen Gisbert també, vàrem fer que aquests llibres fossin bestsellers. Doncs malauradament ja hem d'anar acabant, estaríem hores i hores aquí parlant amb l'Annalisa, el que passa que no sé si ella on voldria quedar, amb aquesta agenda tan ajetreada que té. I per acabar, volia acabar amb una cançó una mica mescla,
Tots sabem que els beatniks eren uns apassionats del jazz, del bebop, de la música dels 50, Charlie Parker, Ditchie Gillespie. Aquesta és una cançó que toca Ditchie Gillespie i està amb Chano Pozo, que és un emblemàtic del jazz latino, i així mesclem una miqueta, doncs,
a Nova York dels anys 50 i aquesta cosa així tan americana i tan cool amb una miqueta d'aquesta essència que tenim tots de latinos com amics latinos o latinos 100% que som llavors acabem el programa d'avui us esperem a la propera setmana perdó d'aquí a dues setmanes i acabem i ens despedim petons per tots abraçades amb manteca
Gràcies.