L'entrevista. Ara l'espai Cornellà Cuida, amb la participació de la Fundació per a l'Atenció a Persones Dependents i amb el suport de l'Ajuntament de Cornellà, el Departament de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya i l'Obre Social de la Caixa.
Molt bona tarda i benvinguts a un nou espai del Cornellà Cuida. Si s'hagués de donar un consell universal a qualsevol persona que per circumstàncies ha d'assumir la cura d'un familiar dependent, aquest es podria resumir en una frase tan simple com difícil de posar a la pràctica. Per cuidar, cal cuidar-se.
Cuidar implica una gran dedicació física i emocional i sovint s'oblida la importància de l'autocura. Escoltar el propi cos, reconèixer els límits i atendre les pròpies necessitats és essencial per mantenir l'equilibri i evitar el desgast.
La consciència corporal ens ajuda a detectar el cansament o l'estrès a temps i a prevenir problemes de salut. Només quan la persona cuidadora es cuida, a si mateixa pot oferir una atenció de qualitat i sostenible a qui en depèn. I per parlar-nos d'autocura i consciència corporal tenim els estudis de la ràdio a Òscar Martínez, fisioterapeuta de la Fundació. Bona tarda. Hola, molt bona tarda. Bé, què és l'autocura? Explica'ns.
Doncs mira, així de forma breu, l'autocura serien les accions que pot fer una persona pel seu benestar, tant físic com emocional, a grans trets. Aquesta seria una explicació breu i crec que molt clara. I si entréssim una miqueta més detalls, quines coses senzilles podríem fer per mantenir una bona autocura?
doncs aspectes que ressonen ja la societat de fa uns anys com és per exemple l'alimentació, l'estat físic i sobretot jo crec que és part fonamental que ara pren molta importància i rellevància
que és l'estat emocional de la persona. Crec que tot s'entrellaça d'alguna manera. Així com fa uns anys es separava bastant el físic de lo mental, ens donem compte que tot va unit i és igual d'important i de rellevant per a la persona.
Per tant, alimentació, correcta, a més a més, salut mental i salut física. També aquí podríem especificar una mica més, per exemple, el descans, el descans nocturn. Si ens anem a una persona cuidadora que t'ha carregat algun familiar, doncs...
Per exemple, en demència, ens ficarem en el cas d'una demència, doncs el som vigília el tenen alterat. Això vol dir que la persona cuidadora, potser en el que seria normal que sigui el seu descans nocturn, es veu alterat, no? I això també condiciona el dia a dia i en les hores diurnes. Això seria important també.
Clar, és a dir, que aquesta persona cuidadora no professional que es dedica a atendre el seu familiar, doncs aquesta persona ha de fer l'esforç de dedicar una estona del seu temps personal a cuidar-se a si mateixa. I això és difícil, molt difícil. Bé, jo diria que més que una estona, l'objectiu seria que destinés una estona.
El problema que ens trobem és que són 24 hores, 7 dies a la setmana. Una setmana, una altra setmana, un mes, i és permanent. Llavors aquí ve el gran què, no? El gran què en quant a... Són 24 hores, la responsabilitat que assumeix la persona familiar, que té de cobrir totes les necessitats i les limitacions que té,
Aquella persona, llavors buscar un espai per si mateixa, per cuidar-se a si mateixa, deixa d'existir. I això a mig llarg plaç, doncs té un pH. Sí, ens passa de factura. Què s'entén per consciència corporal? Doncs mira, això és molt interessant, sobretot pel...
per la persona que fa de cuidador, no? És a dir, sobretot en altres generacions, potser les nostres generacions, ja no tant la meva, o la teva, amb carinyo t'ho dic, eh? Amb carinyo, eh? Que no som supergrans, però no tenim 18 anys. Sí, ja tenim una mica una cultura més d'això.
d'autocuidar-nos, de tenir el nostre espai, tant físic com mental, com social. La red social és molt important, també, per tenir un benefici com a persones. Què passa amb generacions que ara tenen 70, 80, 90 anys? La mentalitat, l'època era diferent, es procedia d'una forma diferent i era com un deber, el deber de cuidar-nos. És mi obligació, no? I sobretot, no entravem amb gèneres, però sobretot de...
de dona a home, sobretot, o amb un familiar, amb els pares, etcètera. Llavors, aquest canvi de xip quant a consciència del propi cos no el tenen instaurat. Els és complicat. El que vols dir és que aquestes persones, fonamentalment dones, a partir de 70 anys que estan ara cuidant d'un familiar, aquestes dones tenen la sensació d'un deure en cuidar els altres, però no han après que s'han de cuidar a si mateixes.
Correcte, ho has dit perfecte, ho has sintetitzat molt, molt, molt bé. Llavors jo crec que això és el que costa. Jo crec que avui en dia hi ha programes que us corren allà per gent d'aquesta franja, gent que ja ha acabat la seva franja laboral i està en una altra etapa, i que potser de cop estan fent càrrec d'un familiar. Llavors...
En quant a què és la consciència corporal, anem una miqueta al grau. Aquesta paraula, consciència corporal, sona com molt... Molt místic, sona místic, sona una mica místic. Sí, sona una miqueta místic, però no ho és. No, no és tan místic, és més senzill. És, evidentment, la persona que cuida deixa, d'alguna manera, de sentir-se, d'alguna manera, perquè el seu principal objectiu és cobrir les necessitats a tota costa, dia a dia, minut a minut, de la persona a la que està el càrrec.
Llavors, dolors d'esquena, migranyes... Anem a la part física. Jo no et dic a nivell de relacions socials, doncs amb els veïns, amb les amistats, amb les famílies... Es tanca, es tanca, es tanca, es tanca, es tanca... Només veu i es fusiona realment amb la persona amb qui està cuidant.
Problema d'això, doncs, que potser no presta atenció a certes coses que el seu cos, o emocionalment, les està visquent, ho deixa a part, ho enterra, ho tapa, i prioritza el cuidat d'aquella persona. Què passa? Doncs que en mig llarg termini, això pot acarrear problemes de salut, en general, tant físics com mentals. I com podríem treballar la consciència corporal?
Aquí, mira, em torno una miqueta a l'inici. Les noves generacions sortien ja com... Diria jo que ho prioritzen. El jo, no? Primero, y después los demás. En canvi, generacions més passades... No era així, era al revés, no? Llavors, la persona ha de tenir un moment per ella, per escoltar-se. Si em fa mal el genoll, vaig a mirar-me, perquè si jo...
Em comença a fer mal al juny, potser després és massa tard, i si jo tinc d'estar al càrrec d'una persona, em costarà el doble, el triple. Això per començar. I després, a nivell emocional i de relacions, el demana ajuda. Això costa molt.
en general. Jo crec que també va canviant una miqueta, sí que és veritat, però en general demanar ajuda tant a l'entorn familiar com d'amistats, com a ajuda administrativa, a l'administració de la societat en si. Hi ha coses, hi ha coses, però demanar ajuda els costa, jo crec que els costa, no? El desprendre's, no? El que dèiem, no? De sentir-se obligat. Què passa aquí? No tenen temps per ells per cuidar-se, no s'escolten, tot i que estan passant, potser molèsties,
angoixa, les seves relacions són escasses. Llavors, per treballar això, el seu jo crec que és intentar dintre del possible prioritzar tindre temps per ells. Per això ja en llegeix una miqueta un familiar, una amistat... Escolta, et pots quedar dues hores avui amb el familiar? Mira, està tot, ho tens tot aquí, i dedicar-se aquell temps a cuidar-se, a la seva persona, a...
d'una manera d'evadir-se de la seva responsabilitat, d'alguna manera, que s'ha autoinculcat per cuidar aquella persona. Des de tallers de respiració, des d'activitat física suau, des de tallers on es relaciona amb gent, tallers de ceràmica, per exemple. Et dic coses diverses, no tenen res a veure amb una altra, però d'alguna manera li donen una mica de valor a la seva persona en si.
l'omplen com a persona i això li permet després estar en unes condicions físiques i emocionals òptimes per poder ajudar i per cuidar aquella persona que està limitada. Esclar, jo crec que tothom que ens estigui escoltant pot sentir-se identificat o pot veure reflectida en aquesta conversa
una mare, una àvia que està fent aquestes tasques de cura i que s'està descuidant una mica a si mateixa. I hem d'intentar donar un cop de mà a aquesta persona que s'ha autoimposat aquesta responsabilitat de cuidar el 100% d'aquest familiar, però que ha d'entendre que per poder fer aquesta feina bé i sentir-se...
amb força per tirar-la endavant, s'ha de dedicar temps a si mateix, encara que sigui, una estoneta setmanal, a fer un taller del que sigui, de respiració, de gimnàstica suau, o anar a fer un cafè amb les amigues. El que sigui, per dedicar-se temps a un mateix i reforçar aquesta salut mental, salut física, i també l'alimentació i el descans. Bé, el descans ja no sé si serà tan senzill,
Però s'ha d'intentar. Sí, són aspectes complicats. Entenem que és complicat, és complex. Hi ha un vincle, normalment, emocional, familiar, i desprendre's d'això és complicat. La sensació d'això. I que si no estic 24 hores amb aquella persona, sentir-se culpable. Al fons anem a coses molt bàsiques de sentiment de la persona.
Llavors, és això, un canvi una miqueta de visió, de focus de la persona, de dir, jo he d'estar bé, com hem començat, i molt bé has explicat a la introducció de l'entrevista, per cuidar, te tens de cuidar. Si la persona no està bé en totes les seves esferes, física, mental, emocional, de relacions, socials...
Pagarà un pH i això, si ho té clar, repercutirà en el que realment vol que es cobri les necessitats d'aquella persona estimada o que té un vincle familiar molt proper. Avui hem reflexionat sobre l'autocura i la consciència corporal amb Òscar Martínez, fisioterapeuta de la Fundació per a l'Atenció a Persones Dependents. Moltíssimes gràcies per haver vingut als estudis de la ràdio. A vosaltres.