Fins demà!
L'escriptora Covellenca, Núria Albertí, presenta avui aquí a Ràdio Covelles tota una col·lecció especial dedicada a la dislèxia. Es tracta de llibres pensats per ajudar els infants a aprendre a llegir a la falda, fomentant tota una lectura compartida entre grans i petits. D'aquests llibres en volem parlar amb la seva autora, a qui saludem a continuació, Núria Albertí, benvinguda a la ràdio.
Gràcies, bon dia. I si et sembla, Núria, explica'ns primer de tot com neix aquesta idea d'escriure aquests llibres especials adreçats a la dislèxia. A veure, jo fa anys que escric, el que passa és que jo no tenia pensat fer exactament aquest tema.
Però tinc un nen que té dislèxia i llavors, clar, imagina't una persona que escriu i que li encanten els llibres, que el seu fill no vulgui llegir el llibre que li porten a l'escola, doncs era un problema bastant greu per mi. I llavors m'ho vaig prendre com un repte, vaig dir, doncs això no pot ser, ell ha d'agafar el gust per la lectura, primer de tot, llegir, però també gaudir.
i vaig començar a inventar una sèrie de coses per veure què podia fer, perquè jo soc especialista en poesia per a nens, i llavors a través de petits poemes o històries en vers que agafés el gust per llegir. De fet, vam tenir tant èxit que tota l'estona em demanava més, més, més, o sigui, va ser un canvi radical i increïble, ja de ben petit,
I, clar, el meu marit va dir, ostres, això ho has de compartir, no t'ho has de quedar per tu. I vam muntar entre els dos un editorial que es diu Tatami Books, llibres per llegir a la falda, no? I porto, imagina't, això és un treball que va començar fa més de 10 anys, així que hem fet molta feina amb això. Diguéssim que em vaig trobar una dificultat en el camí de la vida, que suposo que la vida ja ho fa expressament,
Per trencar-me les banyes a veure com podia col·laborar d'una forma molt creativa i diferent amb aquest problema que ho és. Perquè, de fet, la dislèxia afecta a un de cada deu nens. I jo crec que la dificultat principal és que no està diagnosticada moltes vegades. A nosaltres ens va costar moltíssim arribar a això, a saber-ho.
Perquè, clar, com podràs entendre, jo llegia molt el meu fill i tenia un vocabulari per sobre la mitjana, també, a nivell d'oral, però, clar, amb les letres i així era impossible i escriure encara pitjor. Llavors, va ser difícil arribar a un diagnòstic i això puc entendre a les famílies, no?, el patiment que comporta. Llavors, per això, hi ha aquestes eines que he creat que ara donem a conèixer avui perquè el camí sigui més fàcil
sigui compartit, mares i fills, també profes, que també les mestres fan molta feina amb això, també detecten moltes coses, elles, també per elles, i que sigui també per gaudir-lo. Per tant, ens has explicat també què t'inspira, no?, crea aquesta col·lecció, no?, tot plegat, doncs, perquè et trobes que el teu fill, doncs, té dislèxia, no?, això t'anima, no?,
a veure que cal trobar ajudes i, per tant, ajudar altres, perquè tu mateixa trobes aquesta solució, comences a ensenyar al nen a través d'elles de la poesia, t'animes a escriure aquests llibres. Què tenen aquests llibres d'especials, aquesta col·lecció, que pot ajudar aquests nens, aquests infants, que pateixen de dislèxia?
A veure, jo en primer de tot, també és veritat que no va ser el primer buscar i començar ja a fer coses, sinó que el que vaig fer és buscar que hi havia. O sigui, vaig dir, ostres, això no pot ser. I el que vaig trobar, que vaig buscar molt, no em va agradar. I sobretot al meu fill no li va agradar. A mi hi ha coses que no em van agradar a mi i hi ha coses al meu fill. Per exemple, quan els nens ja et diuen, ai, tens dislexia... Bueno, s'acostuma a donar llibres molt senzills.
I, a més a més, molt previsibles. Per exemple, me'n recordaré sempre un, que no va haver manera de llegir-lo mai, que jo sí el vaig llegir, era que uns estaven jugant a futbol i llavors marcaven i ho celebraven. Era tan absolutament previsible i avorrit, és que no m'estranya que... Doncs aquest tipus de llibres eren els que els donaven més infantils, encara més infantils, i molt més senzills i previsibles. Això és impossible. O sigui, ho entenc, però no. Sí, sí, sí.
I després, jo recordo, la meva mare em va ensenyar a llegir amb quatre anys d'un estiu, amb un sil·labari. Avui en dia s'ensenya a llegir d'una altra manera, lletra per lletra, amb els sons i així, i jo vaig dir, ostres, doncs recuperarem el sil·labari. Vaig remoure cel i terra fins a aconseguir-lo, de fet el tinc, i jo supercontenta, va...
Però quan començo a llegir jo vaig dir, no, o sigui, com ha canviat tot, no? O sigui, hi havia imatges de pares fumant, la sèrie de rols estaven molt repartits, de la mare a casa, etc. I vaig dir, no em representa això a mi? O sigui, tampoc. I clar, el meu morit sempre allà dient, doncs si no t'agrada ho fas tu. I jo dic, és veritat, és veritat, va.
Així que va ser això. I què diferencia? Doncs que segurament l'haver-ho fet nosaltres a la nostra manera ho hem fet molt diferent que si fóssim una editorial com diguéssim més sèria o més protocol·lària o més, com m'han dit fins fa poc, som una empresa, però nosaltres no som una empresa, som uns pares que teníem una necessitat i volíem una solució i a més som uns creatius i llavors el que vam fer és coses que no existeixen, val?
Explica'ns-ho, llavors. Clar, ara la gent no el pot veure, aquest llibre, no? Però què té de diferent aquesta col·lecció de llibres? Que a més en dius que cadascun té un títol diferent. I un objectiu diferent. Doncs parla'ns de tota la col·lecció, no? Quin és el primer i com continua tota aquesta sèrie? A veure, el primer que vaig fer, perquè era el que vaig veure que sí que absolutament no hi ha res com això,
Es diu Carnaval de Lletres, i aquest és l'únic que tinc en català i castellà perquè és superimportant, que em va donar molta feina a traduir, perquè traduir poesia no és gens fàcil, però és supernecessari, perquè clar, què és el primer que tenia el nen? El més obvi que és sempre tothom pensar, doncs que gira les lletres, que es confon, coses d'aquestes. Això és el primer que pots detectar. Hi ha moltes més altres coses, això és més l'utòpic, però és el que tothom detecta, no?
Clar, com fer que ell se'n recordés d'aquestes coses, no? Jo recordaré que el dia de la mare sempre els dic que em facin un dibuix. El meu fill plorant. I dic, però per què? Què passa? És que tu vols cors i no sé dibuixar un cor. Per exemple, això també a la dislexia li costa, no? Llavors, en un d'aquests poemes que te'l puc llegir d'aquí, del de...
Carnaval de Lletres, doncs, ajuda a dibuixar cors. I diu així, la B baixa juganera alça un 3 amb els seus braços i plegades fan un cor per donar amor a cabassos.
I amb això, fent una B baixa i a sobre un 3, ell ja sabia fer cors. I totes les necessitats que jo veia que ell tenia, doncs les feia. Per exemple, ell confonia també molt la S i el 2, perquè són molt semblants. Llavors faig un petit poema perquè se'n recordi. La S presumida, que veu en un mirall un 2 que se la mira com si anés a un ball, perquè té així el dibuix i es veu una flor al cap. Coses així que sonessin divertides i que pogués recordar.
Aquest llibre també ensenya això, la B, la D, la G, la P, les lletres, els pals que es giren, els números i les lletres que també a vegades es confonen, la I, l'U, coses així amb poemes superdivertits, no? O per exemple, jo què sé, aquí un cat, és que m'agraden molt aquests, el 6 i el 9, per exemple, que també podríem dir que es poden confondre, no?
Doncs diu així, entre un grup d'acisos, de cap per avall, el nou va tenir el seu amagatall, no? Perquè al principi comença el número nou, amb el vuit i el set, a fet i amagar, jugava en distrets, no? Llavors penses això, no? Que el nou es va girar del revés, es va amagar entre un grup d'acisos perquè no el trobessin a fet i amagar, no? Coses d'aquest estil, com que la gent amb dislexia té un cervell creatiu increïble, la veritat és que és divertidíssim, doncs jugar a això...
Aquest encara, però hi ha altres llibres, per exemple, un que vaig fer perquè s'animés a llegir. Vinga, doncs, quin és? Sí, perquè això era, a més a més de girallets i tal, un problema molt, molt principal i és que no volia llegir coses senzilles, infantils i previsibles. Doncs vaig fer tot el contrari. I aquest es diu Superlletres, però la gràcia d'aquest llibre és que hi ha un poema, diguéssim...
de cada lletra, però el que jo explico són allò que en anglès es diu gossip, o sigui, els defectes i les parts lletges, que no es podrien explicar, de cada lletra. Llavors, clar, diguéssim que això ho volia saber, no? A veure què dius. I no només això, sinó que...
M'atreveixo a fer alguna cosa que no s'acostuma a fer i és posar un vocabulari altíssim. Per què? Perquè què més dona que tu no sàpigues què vol dir apàtic, per exemple? Com que jo ho faig rimar, sona bé. Per tant, tu reps un plaer en llegir allò i tu estàs passant bé. I més endavant ja diràs, va...
Mira, un semàfor, si fos apàtic, diria, em fa mandra posar el verd i es faria una cua i jajajajaja. I així. Si vols et llegeixo una, perquè així confessarem els secrets de la B alta, que en té molts defectes, i diu així...
La ve és brusca, babosa, beneita, bigotuda, beligerant, estràvica i muda. Se l'ha vist amb unes bones barbes blanques, bussejant entre bucs caducs. La ve escombra vaixells i veu amb barrils humils. I a la nit, balla batucades amb bars bohemis, busca bones begudes per a la seva bodega i muntar brega. La ve brumeja i besa en les bodes o fa abraçades, va a modes, i en el seu temps lliure fa bombolles si als peixos besuc li fan pessigolles.
Molt bé, a més tot amb la B. Cada lletra té la seva història en aquest llibre dels superlletres. Després, com pots comprendre, també vaig fer un silabari. Aquest és el que m'ha donat més feina i és l'últim que ha sortit per això.
Perquè, clar, crear un sil·labari, de fet, fixa't el gruix, vull dir, clar, està fet des de zero, no? Es tracta que comencis només amb les vocals, després vagis incorporant lletres. Amb aquest llibre m'he deixat assessorar per experts, també, i hem fet una classificació amb l'alfabet fonètic internacional, segons el mod d'articulació. Hi ha tot un estudi darrere de tot això, no està fet allà, perquè a mi em ve de gust fer aquestes lletres primer, s'ha intentat justificar tot el que s'ha fet,
I la gràcia és que, si t'hi fixes, el llibre és gran, té un tamany gran perquè tu puguis anar seguint, com em feia la meva mare, anar seguint i ensenyant i guiant l'ull amb el teu dit perquè el nen vagi guiant. Les lletres estan posades en llocs diferents, moltes vegades no estan sempre centrades i tot és molt ordenat. No, no...
Aquí has de buscar-te la vida, les cases estan més a la dreta, més a l'esquerra, és igual, no? Canvien una mica això. I després, quan superes cada nivell, doncs hi ha carnets. Jo, quan eren molt petitets, saps cada fita que aconseguien? Igual que quan va muntant bicicleta, doncs fèiem carnets retallables, aquest es pot retallar, enganxes la foto, el plastifiques i ja, segons els grups de lletres, doncs vas tenint carnets.
I bé, doncs això és... És com un premi, no? Sí, clar. Són objectius que marca... El llibre va marcar objectius i els aconsegueixes aquest carnet i va superar, no? Sí, una mica. Un joc també, una mica un joc. Exacte. I això també és divertit, no? També hi ha preguntes perquè, si encara no llegeixen gaire, tu llegeixes una pregunta i després hi ha la resposta en lletra de pal o l'altra d'impremta perquè puguin anar llegint i sigui més interactiu, no? I puguem anar els dos llegint alhora.
I al final, també perquè les escoles m'ho van demanar, vaig fer un llibre que es diu Rima Lletres, que és un poema per cada lletra, però aquest no és explicar secrets inconfessables, sinó que aquest ajuda que tu puguis recordar o el so o la grafia d'aquella lletra.
Per exemple, llegiré l'A, és més així, curteta, diu, ara es desperta l'abassadari. Vinga, lletres, a formar. La primera de la fila és l'A. S'infla com un globus, s'estira la cueta i després badalla una miqueta. Ah...
Llavors que et vagis recordant, per exemple, hi ha una que m'agrada molt aquí, aquesta és sobre l'H, però diu, com ho fem per pujar? Van cridar les lletres A i les H van enmudir i una escala van construir.
Si tu poses una H a sobre d'una altra, us monten una escaleta, no? Sí, sí. I així és per cada un, i aquest també inclou al final un abecedari, perquè també m'ho van demanar les escoles amb dibuixos, al final de tot. I aquests llibres estan pensats per infants, també per família i també per escoles? És a dir, és molt obert...
sí, exacte no, a veure això jo l'he fet per a tothom que detecti fins i tot per gent normal que digui, ostres, és que el meu nebot té dislèxia doncs ara per reis li regalaré uns llibres d'aquests coses així, o sigui moltes vegades les famílies que tenim el problema són les que menys trobem els recursos a vegades perquè ja tenim prou mal de cap amb tot i potser hi ha una altra persona que diu ostres, doncs he trobat això per tu
doncs també això és d'agrair, no? D'elles, a vegades és dificultós trobar que realment el teu fill o filla pateix dislexia, a vegades pot ser que passi desapercebuda, o si no són marcats uns patrons, allò que giri lletres, no? D'elles, com es detecta exactament? Hi ha una edat o no?
A veure, se suposa que això s'ha de detectar com més petits millor, més o menys entre primer de primària, just quan comencen a llegir, no? Clar, si no es detecta, perquè per exemple en el meu cas el nen tenia un gran vocabulari, el nen parlava bé, i dius, bueno, serà que el nen és tonto, serà que el nen té mandra i no vol llegir, no vol fer els deures, serà un problema de comportament, no sé què, comences així, no?
Llavors, això genera molt de patiment, perquè el primer per trobar solucions és saber què és el que està passant, quin és el problema que està passant. Llavors, és el que et comentava, el 90% de persones, ja no només nens i adults, que han viscut amb dislèxia,
Perquè, de fet, jo no conec ningú de la meva família que tingui dislèxia, és així que segurament va passar desapercebut. Això què genera? Primer baixa autoestima, perquè tu dius, és que soc tonto, no? Perquè em costa molt, què és el que em passa, què m'està passant, no? Clar, sobretot quan et vas bé més gran i ningú t'ho ha diagnosticat. Igual que abans quan algú era escarrà, no? Li feia escriure amb la dreta i després, quina mala lletra que fa aquest nen, no? I resulta que és una cosa que no es va detectar a temps.
Llavors, una vegada es detecta que aquests llibres poden ajudar molt, no? Al final, no hem de tractar un dislexi de tondo, sinó que té un altre ritme, no? I una altra manera d'aprendre. Sí, una altra manera, justament més creativa, perquè jo crec que aquestes coses són les que els desperten les ganes de fer, i després el que passa és que els costa més. Costa més descodificar...
I llavors van més lents, llavors perden el significat, llavors es desmotiven, però clar, si hi ha un interès i hi ha uns dibuixos com aquí, que hi ha coses que són molt cridaneres, que he tingut la sort de treballar amb estudiants d'últim any de la carrera d'aquesta de dibuix, d'art,
Doncs, clar, aquí hem muntat un equip, no?, amb correctors, amb professors que m'han ajudat d'escoles, que vaig muntar un equip per assessorar-me i així, i després la logopedia del meu fill, també, que em va animar a fer aquestes coses, també. Doncs, bueno, clar, llavors surt el que surt, no?
Així que no és només tampoc per gent que té dislèxia diagnosticada, també hi ha gent que té dificultats en lectoescriptura, perquè sí, i això també li pot anar molt bé. Llavors, aquests llibres, que n'hem parlat de quatre,
Algú que potser no sàpiga si té dissecció o no. Un jove, també, no sé, li pot interessar estar més pensat per primària? A veure, evidentment un sil·labari, tal com està posat, està pensat per començar des de petits, i ja inclús al treball...
Però si vol trucs, Carnaval de Lletres li pot ajudar molt, també, perquè s'ho pot aprendre com un joc. I després, Superlletres, és que, vaja, ja has vist el vocabulari. O sigui, una persona adolescent també s'ho pot passar molt bé i riure molt amb aquestes... Sabent els defectes de cada lletra...
I això és divertit. Per tant, si hem de definir una mica com ha estat aquest procés d'escriptura, aquestes edicions dels llibres, clar, en total n'hi ha quatre, però entenc que ha portat tot plegat un temps, no? No sé, si n'hi haurà més, inclús... No, en realitat n'hi ha molts més, però vaig començar fent contes, que eren les històries curtes aquestes que li explicava. De fet, hi ha set títols traduïts a bastants idiomes ja. Prèviament hi havia una feina, val?
Però al final vaig dir, sí, hi ha contes, però hem de fer eines específiques perquè, per exemple, Carnaval sí que ja va ser el primer, però després el Cirevari el vaig fer a poc a poc, potser, saps? I va donar molta feina a correcció, etc.
És a dir, que sí, que hi ha... No, diguéssim que tanco ara. Tanques ja les eines dedicades a la dislexia, diguem-ho així. No, bé, potser faig un conte més, que ja el tinc escrit, per explicar d'una manera bonica i sense tonteries el que és la dislexia i que es pugui llegir a classe, que ja el tinc,
Aquest també el publicaré, però jo crec que ja, si no em demanen res més, en principi la meva feina està acabada. El meu fill llegeix com un actor de cine, t'ho puc assegurar amb expressió i rapidesa i estic encantadíssima del resultat. La meva feina ara ja és, si vols, fer difusió d'això i que després de tanta feinada se sàpiga i que altres es puguin beneficiar d'una cosa que es soluciona.
Un problema, una dificultat, bàsicament, que es pot tenir al principi, però que es pot superar claríssimament. I, de fet, jo que també soc professora i he fet classes a batxillers, alguns dels meus millors alumnes, matemàtiques, eren alumnes amb dis·lèxia. Per què? Perquè estan acostumats a lluitar i a treballar més del compte que altres que potser el dia abans ja van passant. Per tant, la dis·lèxia és una cosa que no t'acompanya tota la vida, tampoc. Dius que arriba un moment...
Home, sí. El fet de tenir això, la dificultat en lectoescriptura no t'acompanya tota la vida, evidentment, però jo crec que és una manera, algun dia potser sí que acabo escrivint alguna cosa sobre això, perquè hi ha molt d'escomaixement del que és. És a dir, si preguntes a algú del carrer et dirà, és que gira el número 7 o ja saps, no? Sí, sí, sí.
I no és només això, és una manera de com processa el teu cervell, segurament processen més amb la part més creativa, per això jo he intentat fer-ho tot molt més creatiu i fora del comú, de lo normal i lo acadèmic, perquè és així com s'aprenen, de fet és així com jo explico, no ja per dislèxia, ja per tothom, jo ja m'he format d'aquesta manera, ja soc així, em diuen, que inclusiva ets, bueno, esclar...
és que estic formada d'una determinada manera i ja ho fas amb tothom i tothom es beneficia d'això. Però sí que ser això t'acompanya sempre. Tenen també dificultat molt amb el temps, a vegades, no? El matí, tarda, nit, coses... Depèn de cada nen, però sí que hi ha unes dificultats. Però les dificultats es poden superar. El cervell dislexi no té per què ser dolent. La veritat és que un dia jo crec que sí que explicaré sobre els superpoders, perquè també n'hi ha. Mhm.
Potser en aquesta societat, sí, en aquesta societat del memoritzar i del... Bueno, ara ja no tant, però, saps, en la meva època encara sí, del lloro i del tal, no? Valorem una sèrie de coses, però jo crec que en la societat cada vegada més complexa en la que vivim, aquest tipus de persones tindran un lloc cada vegada més destacat, perquè justament persones, per exemple, Albert Einstein, no? O Walt Disney...
Han estat gent amb dislèxia i han estat gent que ha marcat una fita en el món, un abans i un després. Per tant, no ha de ser perquè és una cosa dolent, però sí que hi ha dificultats. Sí, sí, sí. Com nosaltres, que també tenim coses. Molt bé.
Per tant, la qüestió és esforçar-se i buscar solucions perquè tirin endavant. Per tant, podríem dir, estan preparats els centres educatius per fer aquest acompanyament a la dislexia, al seu alumnat, o...
perquè mares com tu, no sé si n'hi ha moltes, que hagin dit, doncs vinga, endavant, em poso a investigar, em poso a escriure, i inclús, doncs això, tiro endavant aquestes eines, no? Estem parlant d'aquests quatre llibres, no? Sí, vale, però...
Diguéssim que, d'acord, s'ha ajuntat que mare, escriptora, tal, tal... I professora, has dit, no? Sí, sí, ara sí. Tot resulta que al final té un per què, no? Jo no m'havia... Jo, si m'haguessin dit, tu acabaràs fent... Jo no, no, jo no vull ensenyar ningú. Però, bueno, la vida et va portant, no? Intento prendre'm les coses... Primer amb sentit de l'humor, perquè dius, és que de veritat, que si m'ho arriben a dir, és que no em diguis tu que no, no? Clar, has anat passant per diferents estadis, no? Fins a arribar aquí...
Tu ho prens com dius, bueno, vale, doncs un repte, no? Perquè la gent em deia, però com pot ser que una mare escriptora... Jo deia, ai, per favor, no sé, però jo crec que les mestres absolutament sí, o sigui, jo vaig molt per les escoles des de fa 18 anys, 19 aquest any, fent tallers de poesia a les escoles, i bé, he conegut mestres increïbles, o sigui, sort de les mestres, que estan allà, amb dos ulls,
que veuen els nens, que detecten coses. De fet, jo no m'entenava que això passava amb el meu fill, no? Ell parlava superbé, m'escoltava els contes, tot anava bé, no? Fins que va començar a dir que no, que no, que no, i jo no sabia per què. O sigui, no, no, que va, sí, clar que estan preparades, massa preparades, estan superpreparades.
I qui et va fer obrir els ulls per això, en el teu cas personal? No sé, no sé. Al final, qui et diu aquest nen té dislèxia? Home, després has de passar unes proves, però en el nostre cas jo crec que van arribar tard, però bueno, és igual. El cas és que comencen a veure que hi ha problemes, que no se sap per què, que passa alguna cosa...
No ens ho van dir molt ben dit, però sí que després va tenir la millor tutora de l'univers, que aquesta sí que el va acompanyar molt bé, no sé. Bueno, hi ha moments de tot, eh? No és una cosa bonica, diguéssim, perquè sempre és una dificultat afegida en un món molt competitiu i molt cruel i molt, jo què sé. Llavors, no és xulo. Quan t'ho diuen, no és guai, eh? No, no, clar, no agafes els meus braços superoberts, no? Has de lluitar també, no? Has de lluitar una mica, no?
I després, doncs, trobar solucions, trobar qui t'ajudi, no?, en el nostre cas, doncs, una logopeda, que també va ser fantàstica, va connectar molt bé amb el nen, i després fos treballar això, començar a fer coses. Trobar solucions, eh?, buscar, buscar, buscar. De moment, doncs, aportes aquestes quatre eines, no?, aquests quatre llibres, recordem-los, però si algú també vol adquirir algun d'aquests llibres, què pots fer? Perquè d'elles vau crear una editorial, no?,
Sí, a veure, nosaltres hem creat un segell editorial per publicar tots aquests contes i eines juntes, perquè hi ha moltes editorials que diuen, ai sí, això m'agrada després, ai aquest no m'agrada, això no podia passar-me, o sigui, jo volia posar-ho tot junt d'una determinada manera, amb un determinat tipus de lletra.
que és l'exem, que és un tipus de lletra sans serif que ajuda la gent que no s'emboliqui. Més igual si és maco o lleig. Jo volia que fos absolutament útil. Llavors, això amb una editorial empresa, que cada vegada malauradament n'hi ha més, és impossible d'aconseguir.
Llavors per això ho vaig fer així. Ara, l'inconvenient, clar, nosaltres dos no som una empresa en aquest sentit, hem publicat això i adiós, hijos míos, no? Llavors jo no puc estar portant-lo a les llibreries i fent recomptes i històries. Però també això és bo, perquè tothom que ho vulgui comprar va a Amazon, per exemple posa Rima Lletres Núria Albertí i ja estan linkats un llibre amb l'altre perquè formen part de la col·lecció Prenem Junts
I ja el compren allà i l'hi porten a casa o el regalen a qui vulgui i li poden embolicar, fer una dedicatoria, el que vulguin. Llavors això ja m'estalvia molta feina, és una cosa que sempre estarà allà i jo molt feliç. Aquest llibre també està a la biblioteca de Covelles, els tenim aquests llibres o no encara?
Si es compren, es tindran i si no... Encara no els tenen, eh? No ho sé, perquè acaba de sortir jo. Ah, val, això és novetat, eh? Jo ho he de mirar, si no, potser a vegades normalment si estic a una... Sempre ho he fet amb la biblioteca que estic al costat, acostumo a regalar, però molts dels meus llibres estan a la biblioteca, o sigui que jo no he hagut de fer falta que el regali. Depèn, ho mirarem i farem el que calgui. Molt bé. Presentació d'aquest llibre, doncs, perquè ets a Covelles, no? Has pensat presentar aquests llibres? Fer una presentació?
O potser no, eh? Ara ho estem presentant avui aquí a la ràdio. Sí, ho estem presentant avui a la ràdio. Faig preguntes avançades, jo. A mi m'agradaria que, clar, que això, cada persona pogués tenir aquestes eines cadascú a casa seva, però les pròpies, i guardar-les. Perquè això després és un record per tota la vida, val? I això és un...
Un repte assolit, podríem dir, que després es poden sentir molt satisfets d'haver-ho aconseguit, i més si es fa en família i si es fa a la falda. Molt bé, perquè clar, jo també m'he quedat una mica... Com descriuries el concepte aquest d'aprendre a llegir la falda, no?
Sí, per això li vam dir, el meu marit va dir, va, que ens direm tatamibux, i vam posar aquest dibuix, que ens va fer una il·lustradora, i bé, perquè llegíem sempre el terra, era una manera de fer-ho més semblant a jugar que no posar-se a la taula, saps?
Era una manera... Sí, exacte. Tu has de fer-ho que tot sembli més fàcil o més divertit per ell, no? Llavors, si ja te'l foses a prop, no és allò que tu estàs davant, a veure, dient-li on s'equivoca, no. Tu has d'escoltar. I si es va equivocant, riem. I continuem, perquè no es tracta de corregir.
Es tracta de que agafin el gust a la lectura i després ja aprendran les eines amb els pomets, etc. Però es tracta d'això, acompanyar simplement. És com si fossis un gos, que diuen la lectura amb gossos. Tu l'únic que has de fer és treure la llengua i ja està, i no corregir. Es tracta d'això perquè van més lents. Llavors s'ha de tenir molta paciència i tancar la boca.
Molt bé, doncs, Núria Albertí, deixem aquí aquesta entrevista. En tot cas, molt agraïts que hagis vingut avui aquí a la ràdio a explicar-nos tots aquests manuals i esperem que ajudem a persones que tenen els seus fills i filles que pateixen dislèxia per donar aquestes solucions. Sí, sí, molt bé. Jo molt contenta de poder contribuir. Fins una altra. Moltes gràcies.