Seixanta i més.
Amigues i amics de Ràdio d'Esvern,
som de nou en dimecres
i la nostra audició entra en antena
en el 98.1 de la freqüència modulada.
Amb tota una sèrie de propostes
que la nostra taula ha considerat d'interès
per tota la boticiena,
per tota l'audiència,
per tots aquells que ens escolteu.
Bé, és una hora que ens acosta al sopar,
si ens escolteu en dimecres,
o bé, a l'hora del vermut,
qui ho faci, si ho feu en dissabte.
Nosaltres, els redactors de Seixanta i més,
la Lina, la Montse,
en Joan Maria, en Carles
i una servidora, la Joana,
us saludem i diem endavant l'audició d'avui.
El passat dilluns
ens va sorprendre tristament
la notícia de la mort
de la senyora Diana Garrigosa,
esposa del president Pasqual Maragall.
Què podem dir d'aquesta dona
abnegada
que no s'hagi dit abans?
De forta personalitat,
preparada i disposada
a tota mena de tasques,
en benefici d'aconseguir avanços
per combatre,
o almenys,
a pa i vegà,
les desastrosses seqüeles
de la terrible malaltia,
que pateix,
qui va ser
una figura inolvidable
de la política catalana,
l'alcalde
dels Jocs Olímpics
de Barcelona 92,
el senyor
Pasqual Maragall,
tant per a ell
com per a les diferents persones
que la puguin patir.
Sempre,
com a suport,
al gran home,
ella va ser
la gran dona,
sense voler ser
la primera dama,
solament l'esposa
i companya,
tant en triomfs
com en no tants
bones circumstàncies.
I finalment,
des del primer moment
de la malaltia
que va marcar
el futur
d'una vida
sempre dedicada
a la política,
a favor del bé comú.
La seva gran obra,
el patronat
dedicat
a la investigació
per prevenir
la malaltia
de l'Alzheimer,
tractant a persones
suposadament sanes
20 anys abans
de la possible
aparició
de la dolència.
Serà
el seu gran llegat
i per molt
que les persones
que segueixin
amb la continuació
de la seva obra
siguin experts
i resolutius,
segur que tothom
recordarà
a Diana Garrigosa,
sempre ferma
al davant
de la tasca,
buscant
més i més solucions
i aconseguint,
encara que sigui
de forma lenta,
petits
però grans
triomfs.
Ens ha deixat
de sobte
i encara
no ens podem avenir
amb la seva desaparició.
Descansi
en la pau del senyor
la gran dama,
la senyora
Diana Garrigosa.
Racons hibernals.
Aquests dies
conviden visitar
paisatges
muntanyosos,
embolsats de neu,
encara que no fa
gaire fred.
es pot,
situat al Pirineu
català,
trobareu
paisatges blancs
sobreverde fulla.
A Agres
tindreu
la visió
de les muntanyes
i carrers estrets
d'estil rural
i a Granada
podreu gaudir
del folclor andalús
dins de les coves
del Sacromonte.
Aquesta temporada
hi aneu
per a tots els gustos.
Espot
és un petit poble
del Pallar
Sobirà
amb 272 habitants.
La seva situació
estratègica
al mapa
el situa
en el prop
del Parc Nacional
d'Aigües Tortes
i a l'estany
de Sant Maurici.
L'Alhambra
és un monument
patrimoni
de la humanitat
que mereix ser vist
sota
el sol fred.
A més,
de gaudir
de la cultura
de la gran ciutat
de Granada,
què millor
que gaudir
d'unes tapes
típiques andaluses?
Bens,
seguim amb Granada.
Aviam.
Patrimoni
de la humanitat.
Granada
no s'acaba
amb una visita
a l'Alhambra,
la catedral
i la capella reial,
datades
de l'època
Necerita
o el Banyuelo
del segle XI.
Són llocs
de pas obligat.
A més
de gaudir
dels grans
tresors
del món antic,
podem passejar
pel barri
del Baicín,
que ens descobrirà
fantàstics matisos
necerites
i renaixentistes.
de tapes.
A Granada,
la cultura
de les tapes
és una tradició
que no es pot perdre.
N'hi ha
de tots els gustos
i colors.
Tenim capacitat
per escollir
en el cas
que no ens convenci
un tipus
en concret.
Des de
mollejas,
pescadito frito,
cazón en adobo
o les rosques.
Ja,
sobren ganes
de sopar, eh?
Sí,
quasi bé.
Yo en quiero
pescadito frito.
Ajá.
El que són
és tauró,
és tauró.
Sí,
sí,
però
el tros aquell
que fan
és molt bo,
eh?
Ho dic de veritat.
Toca,
sí.
Vinga.
Petits encants,
el poble
ens mostra
la seva història
a través dels monuments
antics
que anem trobant
mentre passegem
amb tranquil·litat,
pels seus carrerons.
Estem parlant
d'agres.
Agres.
Agres, sí.
Les fonts
que es troben
repartides
per la localitat
el sefreix públic
amb un dels més
béns conservats
de la zona
o la bellesa
del santuari
de la Verge
del Castell.
Una edificació
del segle XV,
una legenda.
Són elements
que no podem
deixar de visitar.
de la
Bé, senyora Lina,
té el micròfon a la seva disposició
per explicar-nos...
Encara parlem de halar?
Sí.
El Joan Maria ens ha parlat del cazón
i de les tapes i del pescaíto frito.
Ah, és que està molt bé.
És que està molt bé.
Però nosaltres ens anem a les coses d'aquí,
de Barcelona i de Catalunya, no?
Que també estan bones.
Que també estan bones.
I diu, la veritable història del cacaulat.
Hombre!
Diu, hem vist que s'havia fundat la fàbrica Letona.
Bé, en l'any 1931,
Marc Biadé Bas,
un dels fundadors de la Letona,
i el seu fill Joan,
van anar a una fira a Budapest.
Allà van ser convidats al casament de la filla
d'uns del comissari de la fira.
Al vespre els van servir una beguda feta amb llet i cacau,
que els va sorprendre.
De tornar de Barcelona,
Joan Biadé va pensar en fabricar aquesta beguda
de manera industrial.
Proves i més proves,
i tastos i més tastos.
Si se'n sortien,
podria aprofitar el xerigot.
I ara us diré que jo aquesta farola li he buscada,
que no sabia què era.
Sí, jo sé que ho sé.
Què és?
He treballat.
És la llet que, o sigui,
la que separen quan fan mantega,
és l'aigua que queda.
Sí, sí, sí.
Diu que aquesta no tenia demanda.
Un xerigot.
I ho van aconseguir.
Ara faltava el vistiplau del públic.
En 1933 es fa el llançament.
L'escenari,
la fira de mostres de Barcelona.
El resultat?
Un èxit.
Diuen els diaris de l'època
que de primer el producte
es podia beure de franc
a l'estant de Granges Viader.
Però davant de la llau
van decidir cobrar el tast
a 5 cèntims al botet.
Déu-n'hi-do.
I el cacaulat
fó el primer batut de cacau
de producció industrial del món.
Imagina't.
Imagineu-ho.
A casa meva està prohibit
perquè ens faria mal a tots.
Ah, vale.
No, a casa meva n'hi ha.
A l'abans de Viader
encara funciona.
Encara, encara.
És al final,
bueno, a les Rambles
baixant a la dreta
a tocar el carrer Marià Fortuny.
Fa un parell d'anys
i vaig anar-hi molt bé
amb la meva dona.
Sí, és clar.
Sí, sí, sí.
Jo sé que treballava.
Sí?
Allà, el que treballava
jo era amic del Perera,
era amic del Viader.
Sí.
I sé que tenien aquestes granges.
Jo treballava a les granges Perera.
Sí.
Ells eren Viader.
Però els dos...
Eren amics.
Eren amics.
Sí que caulaven.
Sí.
Estaven boníssimes.
Sí.
Bueno,
això és una de les coses
i després fan els menuts de la guerra.
I diu,
en Joan Vila,
blanenc,
vol dir de blanes,
va ser triat
pel Departament de Prensa i Propaganda
de la Generalitat Republicana
per redactar un llibre
amb plats senzills,
barats i d'alt valor calòric.
El títol és claríssim.
Menús de guerra.
en Vila va deixar
davant de la feina
del restaurant de la família,
la fonda Vila de Blanes,
per estudiar
que menjava les famílies humils.
I en va sortir
receptes superbes
com el bacallà amb seques
i el magre de porc amb cebes.
I el senyor Vila
era un cuiner mediàtic
que marcava tendències
i parlava a la ràdio.
Mira,
aquest és parent nostre.
i el seu llibre
va ser molt útil.
Està bé.
I aleshores tenim
la batalla de l'ou.
Ves per on?
Continuem en guerra.
Promoguda per la Generalitat,
la batalla de l'ou
va ser un intent
d'enfrontar-se
a l'escassessor
d'aquests productes
imprescindibles
i que els ciutadans
s'esdevinguessin
els seus propis productors.
era una bona idea,
ben plantejada,
però segurament
massa avançada
i que exigia
que la gent
tingués a casa
pollets,
incubadores
i menjar
per les gallines.
Oh, i tant.
S'havia de començar
el dia 25 de gener
de 1937
i per això
es va crear
l'oficina de l'ou.
En un dels eslògues
es resumia
l'objectiu principal.
Per a 1937
cinc gallines
a cada casa
de pagès
i sis gallines
a cada llar obrera.
I cinc
al terrat de casa meva.
Bueno,
aquí dius sis, eh?
Us ho menja.
Doncs mira, cinc.
Diu,
la intenció era,
sobretot,
pal·liar la gana
que es patia
a les ciutats
i que a part
de les gallines
de pagès
n'hi hagués
a tots els patis,
balcons,
terrasses
i terrats
de la Joana.
Veus?
Diu,
per tal d'aconseguir-ho
amb el racionament
del menjar
es podia escollir
entre un ou a la setmana
per persona
o pinso
per les gallines.
Però
no va sortir bé.
No.
I mira que a Barcelona
es passava gana, eh?
Oh,
doncs escolta'm,
a casa meva...
a casa meva...
No es va passar.
No,
perquè com hi havia
les cinc gallinetes
i posàvem ous
perquè tinguessin
més pollets,
doncs escolta'm,
mira,
anaven trempajant.
El pròxim dia
continuarem
amb aquestes coses
que fa una certa gràcia
i va a la merda bé.
Les gallinetes.
I ara ensenarem
els personatges
d'aquí de Barcelona
i Catalunya
i lo que queráis.
Vale.
diu Jaume I
el carinyós.
El conqueridor.
No,
aquí diu el carinyós.
Clar,
tot depèn.
Que amor
de Jaime,
de Jaime.
Diu,
les tres dones legals
de Jaume I
van ser
Eleonor de Castella,
Violant d'Hongria
i Teresa Gil
de Bidaura.
Caram.
Però se sap
que va tenir
moltes amants
i algunes
les tenim documentades.
Però això no
ens parla de nou
que encara
això continua
tot.
Això ho està.
Sí,
troba el bon
i torna el bon.
A Jaume I
de Catalunya
i Aragó,
fill de Pere I,
el catòlic,
i de Maria
de Montpellier,
conqueridor
de València
i Mallorca,
li agradaven
molt
les dones
i tenia èxit
perquè era rei,
perquè era guapo
i era culta.
Sabia llegir
i escriure
i parlava
provençal,
català,
aragonès
i castellà.
Va ser,
i fixeu-vos-hi
ja per on anava
l'assumpte,
diu,
va ser concebut
gràcies
a una estratagema
de la seva mare
que va substituir
una mistança
del rei
Pere
perquè
la llités
amb ella.
O sigui,
que en realitat
tampoc no era fill
del Pere.
Perquè era una mistança,
oi?
Feta la llet,
feta la trampa.
Perquè el Pere,
a lo mejor,
el Pere,
a lo millor,
mira,
pobra,
no arribava.
No arribava,
això mateix.
Diu,
néix en Jaume
que els tres anys
se paren de la mare
i és lliurat
a Simón de Montfort,
en qui viu
a Carcassona,
fins que el papa
el combina
a lliurar l'infant
als seus subdits.
El posen
sota custòdia
dels templers
al castell de Montsó,
on hi viu
fins als nou anys,
formant-se
per ser rei.
El pare,
el rei Pere,
havia mort
1213
quan el Jaume
tenia 5 anys
i als 3 anys
i per calmar
els bàndols
en contra seva
el casen
amb l'Eleanor
als 3 anys,
als 13,
l'Eleanor de Castella
i Plantagenet.
Aquestes surten
els llibres d'història,
Plantagenet.
És,
d'any de la terra.
Filla,
no, no,
filla de l'Alfonso VIII.
Sí,
però té alguna cosa
a veure també
amb uns reis
en la terra.
Estan tots embolicats.
Home,
com a los avis.
I aquesta bona noia
té 18 anys.
Té 13
i ell 18.
Però el matrimoni
no es consumís
fins que en Jaume
en té 14,
que això és el que manava
la llei.
El fill que té
amb l'Eleanor,
Alfons,
mort de menut.
I el rei
comença
el seu periple amorós.
S'embolica
amb una dama
de la reina,
Elo Álvarez.
Aconsegueix
l'ignoració
del seu matrimoni
amb l'Eleanor,
i conèixer la dona
de cabells daurats,
Aurent Biaix,
que això és el que vol dir
el seu nom,
i amb qui signa
un tractat
de concubitatge.
I ella és mort.
I Jaume es casa
amb Violant d'Hongria,
amb la que té
nou fills.
Deu-n'hi-do.
Pere
seria el successor
del Jaume.
Però les amants
s'ho vintegen.
Blanca
d'en Dignon,
amb qui té un fill.
Elvira
Sarroca,
un altre fill.
Guillema
Cabrera,
aquesta es veu
que no té fill.
Berenguela
Ferrandis,
un altre fill.
I Violant
mort de febre.
Les encomana
el seu fill Ferran
aquí vella
fins que mori.
Se les ha encomanat,
el fill.
I el vella,
ella,
i per això
també l'agafa ella.
I el rei
es torna a caçar.
I aquesta vegada
amb Teresa
Gil de
Bidaura,
a la qual
Jaume abandona
quan ella agafa
la lepra.
Tenen dos fills,
però encara
en queden
dues amants més.
Berenguela
Alonso
de Molina,
cosina
d'Alfonso
X el Sabi,
i Sibila
de Saga,
de Verga,
l'última companya
del rei Jaume.
I mor
al Sira
a 1276.
I si voleu
escoltar una mica més
podem fer un altre o no?
O no tenim temps?
Fem un altre.
Fem un altre.
Doncs,
bueno,
aquest pobre
era carinyós.
Què voleu que us digui?
Quan un és carinyós,
doncs se l'estima.
Vale.
Salomó
ven a dret
de Barcelona.
Il·lustre.
Barcelona tenia
fins a l'assalt
del Call
en 1391
que en va marcar
la comunitat
jueva
més gran
de Catalunya
i de tota la corona.
Del Call
barceloní
va sorgir
figures
preeminents
de la teologia,
la filosofia,
la poesia
i la càbala,
però cap tan important
com Salomó
ben a dret
de Barcelona.
Més conegut
per a l'acrònim
del seu nom
en hebreu,
Rashba.
Ha estat
un dels barcelonins
més il·lustres
de tots els temps.
Líder del judaïsme
català,
reconegut
mestre
talmudista
i juriconsult.
Salomó
ben a dret
va ser
rebí de Barcelona
i va servir
a tres reis
com a responsable
d'afers jueus.
Pere II,
Alfonso II
i Jaume II.
Havia nascut
en època
de Jaume I
i era contemporani
de Ramon Llull
i de Madeu
de Vilanova.
Ben a dret
tenia 14 anys
quan Barcelona
que creixia
en activitat
i en habitants
va aconseguir
del rei
la formació
del Consell de Cent.
Ja sabem una cosa
el Consell de Cent.
Un model
d'organització
que serviria
de pauta
a les institucions
jueves
que formaven
una comunitat.
Es diu
La Jama
La Jama
serà.
De feia segles
a Barcelona.
Fill d'una família
benestant,
el jove va treballar
en el negoci familiar.
Què us sembla
que podia ser
el negoci de la família?
No, sí.
Sí, home, sí,
per lògica.
Era jueu.
El préstec.
Ah, clar.
Jo era banquero, no?
Era jueu.
M'està caient molt, eh?
Són els de jove.
Eren molt febres, també.
No, no,
i els diamants
i els del que et volguis.
Febres, també.
Diu
Però com destacaven
els estudis religiosos
van ser mestres seus
dues grans figures
del judaïsme català
i a l'europeu
del segle XIII.
Els rebins
Mossé
ben Nahaman
de Girona
Namaamides
i Jonà
ben Abraham
Gerundí
i va deixar el negoci
per dedicar-se
a la jurisprudència
jueva
i al Talmud.
Aquest home
emprenedor
i de caràcter fou
fou durant
40 anys
rebí de Barcelona
i va fundar
la seva pròpia
acadèmia
talmudica
sent considerat
l'autoritat
en jurisprudència
rabínica
del seu temps.
Tenia
ejemplars
del Talmud
antiquíssims
i entre els seus
alumnes
hi havia jueus
joves
vingut
de tot Europa.
I el pròxim dia
us llegiré
Apolònia
maltractada
però avui no
perquè no volem
maltractar-se'n dones.
Avui no, no, no.
Adéu-siau.
Adéu.
aquí no, no, no.
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
lettingотрanghe
El recorso de l'Espanya
El recorso de l'Espanya
Avui ens arribarem fins als confins de la Garrotxa
i ens passejarem per la vall del Bac,
on podem trobar tresors del romànic amagats enmig d'una natura exuberana.
Després de recórrer la vall del Bac,
només es pot pensar que ha estat la tossuderia de les seves pedres
i dels seus boscos la responsable de la solitud
que regna en aquest indret perdut en els confins de la Garrotxa,
al límit amb el Ripollès.
Encara que podem dir que és cert que moltes altres zones de la muntanya
s'han repoblat amb el pas dels anys,
és curiós que la vall del Bac,
que no és ni tan llunyana ni tan inòspita,
s'hagi deixat de poblar.
La vall, com a expressió física,
s'ha tancat de punta a punta
i si no la envaeix cap línia elèctrica
ni cap senyal de qui trà,
sembla que taqui el seu sol.
La vall segueix vestida en tots els verds possibles
i quan arriba la primavera
ens envolta amb el seu encant.
Deixarem les carreteres
i entrarem amb l'esprit obert a la vall.
Com ja hem comentat abans,
es troba a la frontera entre el Ripollès i la Garrotxa.
Dimita pel sud amb la serra de Malforat,
Malforat, no és?
Malforat, Malforat.
Ah, Malforat,
que la separa de la vall de Vianya
i pel llevant amb la vall de Castellà.
De fet, el seu voltant és ple de valls cosines,
de la vall del Bac,
que sembla més tímida
i que passarà de ser perseguda
si no ens servim d'un bon mapa,
ben documentat.
És aconsellable seguir la pista que uneix
de punta a punta de la vall
Sant Pau de Segúries
i Castellfollit de la Roca
per penetrar el seu cor.
La primera impressió
és la de trobar-se en un lloc foraster
però aviat
on es va sentint molt a gust.
Sí.
Lentament es van descobrint
els corriols que comuniquen la vall,
les esglésies
que s'aixequen enmig dels boscos,
els arbres,
de fet per donar ombra tranquil·lament
a la mida adequada
per ser humà.
Venuts...
Vençuts.
Vençuts.
Vençuts per l'encís
per l'encís de la mà humana.
Ha estat incapaç d'interrompre
la seva pau.
Deu haver-hi un pacte secret
i el malentès progrés.
Poques petjades
han quedat del pas humà.
N'hi ha la resta de la cultura antiga.
Les més properes s'han trobat
a la veïna Vall de Vianya.
Les primeres intervencions
que es poden descobrir
pertanyen a l'edat mitjana,
a la fondalada de la propera vall.
Sant Andreu de Porreres,
Sant Feliu del Bac,
Santa Magdalena del Coll,
Santa Maria de Llonga Riu
i Sant Miquel
es mantenen d'en veus,
amb teulada o sense,
molts segles després de la seva construcció.
per contemplar-les,
s'ha d'abandonar la pista central,
ja que l'accés mai no és directe.
Cal dir que algunes d'elles
s'han restaurat poc
o potser una mica més
durant els últims temps.
És el cas de Llonga Riu,
la casa Pairal,
i de Sant Miquel,
amb la torre feudal dreta al seu costat.
Les altres apenes
es mantenen dretes.
N'hi ha una
que, segons pensa l'autor de l'article,
amaga dins seu
tots els secrets de la vall.
Santa Maria del Coll,
abandonada damunt d'un turó,
entre el sinar,
que convida amb tota l'harmonia
amb el faig,
les freixes o els roures
que s'ho venteixen pel territori.
Però per descobrir aquestes construccions
s'ha de caminar.
L'entorn ens ho agrairà
i ens recompensarà
amb un espectacle de natura exsobrant.
Totes les eglésies
de la vall del Bac
són el reflex del seu caràcter,
recòndites,
discretes.
Més que esglésies,
són esglésioletes.
Capelles, o potser...
Esglésioles, sí.
En el seu temps,
clar, eren esglésies,
però ara, pobreta,
doncs no.
Diu, no destaca,
precisament per tenir
una bellesa excepcional,
sinó per l'equilibri
de les seves proporcions.
Per definir-les,
d'un sol cop,
es pot dir que totes disposen
d'una sola nau
i de campanar de cadireta
els elements mínims,
imprescindibles,
perquè puguin ser considerades esglésies.
esglésies.
Aquesta és l'arquitectura de la vall.
Ni la torre de l'habitatge dels senyors,
que s'alça al costat de Sant Miquel,
on va viure la família Bac
entre els segles XII i XV,
apareix ni atemorida,
ni imponent.
La majoria de les poques masies abandonades
de molins,
dels molins o les ferreries,
van prendre model
d'aquestes sàvies edificacions,
i sorprenent per l'habilitat
dels constructors
que les van aixecar
amb penyes i escarpats.
En segles i segles d'història,
la vall ha de fugir
de convertir-se en protagonista
de qualsevol gesta històrica.
Més que un refugi de grans herois,
la vall del Bac
ha preferit ser amagatall
de petits guerrilles.
Avui, a centre de la vall,
l'anomenat hostal de la vall del Bac
guarda silenciosament
les velles històries d'aquests personatges.
Segons s'explica Jeroni Pujadas,
un cronista del segle XVIII,
Hugo Bac,
el primer dels Bac
que va arribar a la vall
durant els segles medievals
i que hi va aixecar la torre
que hi ha al costat de l'església
de Sant Miquel
provenia de les parts marítimes
i s'escapava Pirineus Andins.
En això hi ha un fet curiós
i és l'estranya relació
establerta des de sempre
entre la vall del Bac i el mar.
Dins de la vall mateixa,
un es pot oblidar fàcilment
de l'existència de la mar.
És un món tan clos en si mateix
que fa la sensació
que no hi ha més món
que el de l'entorn propi.
Però aquesta és la sensació
del nostre moment
i no la sensació
dels antics pobladors
de la vall,
segons diu la llegenda.
De fet,
pel cantó de Sant Pau de Segúries,
el camí de la vall
acaba davant d'un enorme casalot
que es coneix
com la Casa del Mariner.
El nom del casal
respon al fet
que el fundador
era un mariner
que després de patir
un naufragi
i que al mateix temporal
se li importés
la casa,
la família
va voler refugiar-se
en terra ferma.
Carregat amb un rem
a l'esquena,
va anar caminant
terra endins
fins que es va instal·lar
en un indret
on ningú no coneixia
la utilitat
d'aquest
que traginava.
De l'estri.
De l'estri
que traginava.
I l'home
que fugia del mar
justament es va establir
a l'estrem més llunyà
a la vall del Bac.
Avui,
les restes
d'un autèntic
forn de calç
mereix una petita
excursió
perquè és un dels racons
més vells
de la zona
situat
entre els contraforts
dels pics
de Montmajor
i del Talló.
Ofereix
un dels paisatges
més delicadament
adruptes
de la vall.
Es pot
resseguir
el corriol
que puja
de Montmajor
i pel camí
es descobreix
l'indret
que els caçadors
anomenaven
lloc de tornaveus.
En aquell punt,
fins a principis
del segle XX,
s'hi reunien
els caçadors
després d'una batuda
que celebraven
al final
de la festa major.
En lloc
de tornaveus
es dedicaven
a llançar
trets
i crits
per anunciar
amb gran soroll
que s'havien
acabat
les festes.
Passejar
per aquest
corriol
o per qualsevol
altre dels molts
que es poden trobar
ajudarà
a entendre
la vall.
Mai no ha tingut
cap nucli
habitat.
La seva població
ha estat
sempre dispersa.
En les millors
èpoques
de prosperitat
ha sumat
com a molt
200 habitants.
Però,
per la raó
que sigui,
tots han acabat
marxant.
La vall
va perdre
l'estatus
de municipi
l'any
1843
i va passar
a formar part
de Capsec
que l'any
1919
va ser inclòs
en el municipi
de la vall
de Vianya.
Des de llavors,
la vall del Bac
no ha deixat
de perdre
pobladors.
Les messies
es van anant
perdent,
les eglésies
es van tancar
i fins i tot
l'història costal
va plegar.
Però,
des de fa uns anys,
persones que desitgen
viure amb molta
tranquil·litat
o empresaris
amb prou
poder
adquisitiu
per restaurar
alguna de les messies
abandonades
han tornat
a ocupar
els casalots
perduts
per les cantonades
de la vall.
A partir de les primaries
d'aquest segle XXI
l'hostal
va tornar
a funcionar
i just després
el coll
de carrera
el límite
entre les valls
del Bac
i del Castellà
la masia
de coll
de carrera
es va rehabilitar
com a restaurant
encara que no sabem
amb quin èxit.
Això va passar
ja fa uns anys
per assabentar-nos
sobre si és
del cert
que la vall
de Bac
intenta canviar
el seu tarannà
frestec
només ens hem de decidir
a fer l'excursió
que us hem
recomanat
això sí
ben equipat
de roba
i calçat
adequat
per comprovar-ho.
En Carles
qui és el nostre
corre caminos
per excel·lència
un dia d'aquests
davant segur
que visitarà
la vall del Bac
i ens confirmarà
si es conserva
igual
o no
que el dia
en què vam fer
la primera visita
tancada
molt verda
silenciosa
vero a l'hora
acollidora
i serena.
Confiem en tu, Carles.
I tal.
o no
o no
o
o
Aviam, Joan Maria.
Aviam aquest reportatge que ens has escrit.
Bé, doncs parlaré del castell de Sant Ferran de Figueres.
Aquesta grandiosa fortalesa, declarada monument nacional,
construïda de forma pentagonal, com el pentàgon de Washington,
el cim d'un turó sobre la ciutat de Figueres,
és un veritable mirador de l'Empordà.
Aviam podem contemplar tota l'abadia de Roses.
Recentment, l'UNESCO l'ha distinguit com l'abadia més maca d'Espanya.
Al nord, quasi tot l'any nevat,
veiem molt a prop l'imponent massís del Canigó,
ja en terres franceses.
Aquest castell militar foi inaugurat l'any 1766.
va dirigir la seva construcció l'enginyer militar,
senyor Martín Cermeñó,
el mateix que va dirigir la construcció del castell de Montjuïc de Barcelona.
Ah, mira.
El motiu de la seva construcció fol per frenar les contines incursions
de tropes franceses que sovint venien a passar l'hivern a l'Empordà,
de temperatura molt més suau que els hiverns francesos.
La seva irregular estada anava a càrrec dels sofers pagesos empordanesos.
Amb la presència del nou castell militar,
els gabatxos van quedar sense vacances pagades a la costa grana.
Passat més d'un segle i de diverses guerres entremig,
a l'Empordà han tornat els francesos,
alguns per quedar-s'hi tot l'any.
No de vegades molts tenen xalets a llançar,
a Port de la Selva, Roses, l'Escala, etc.
En són propietaris.
Els comerços i restaurants de la zona
estan encantats pel negoci que generen.
Pagant, Sant Pere canta i tots contents.
Tornem al castell militar.
Si bé al llarg de la seva història
ha sigut la seu dels regiments d'infanteria i de cavalleria,
principalment,
també va tenir enemics temibles
com l'exèrcit imperial francès de Napoleón Bonaparte.
La fortalesa s'ha utilitzat a través del temps
com a presons, penal civil i presó militar respectivament.
Aquesta vessant, segurament poc coneguda,
la vull resumir a continuació.
L'any 1904 arriba al castell el rei Alfonso XII
de visita secreta.
S'hi va celebrar un Consell de Ministres
en el qual s'acorda transformar una part del castell en presidir.
Una vegada allestides les obres,
s'instal·len els primers presos
provinents del penal de la ciutat de Ceuta.
La majoria dels presos eren presos polítics,
procedents de la revolta cubana,
entre ells el primer president de Cuba,
el senyor Tomàs Estrada Palma.
El penal va tancar el 20 de gener del 1933.
A partir dels anys 1960,
algunes dependències es van utilitzar
com a residència d'oficials militars penats.
No podien sortir del castell,
però sí passejar-se lliurement i anar a la cantina.
Als anys 70 es va habilitar unes estàncies
com a cel·les per empresonar joves civils insumisos,
condenats a diversos anys de presó
per un Consell de Guerra Militar,
per negar-se a fer el servei,
que aleshores era obligatori.
A mitjans dels anys 80 es va restaurar
i transformar l'antigua clínica militar
per una residència per oficials,
que encara funciona.
L'hoste més famós que ja ha passat
sens dubte a l'extinent coronel Tejero,
un dels condenats pel cop d'estat de l'any 1982.
I fins aquí unes breus notícies.
Història, història.
Per re.
Sí, sí.
El més curiós del cas és que ara es queixen
perquè han traslladat de sota del real
molts dels presos aquí del procés
i es queixen perquè estan engarjolats
en presons catalanes.
presons, eh?
Que la presó és una presó.
Oh, i tant.
En canvi, el que va fer un cop militar
a cop de metralletes i pistolet en mà,
aquell en vez d'anar a una presó
el van posar en una residència militar en piscinita.
Això, home ja.
Això, coses de la història.
Sí, sí.
I del temps.
I s'ha de dir i s'ha de saber això.
I tant, i tant que sí.
I tu, Montse, què tens?
No, no tinc gaire cosa, eh?
No tens gaire cosa?
No.
I com és això que no tens gaire cosa?
Sí que tenia, home, sí.
Alguna cosa tenia, sí.
Alguna cosa totalment diferent.
Tenia peix de piscifactoria.
Ah, vale.
Sí.
Vale, tinc temps?
Sí.
Sí.
D'acord?
Sí?
Ah, no, no.
Sí, sí, si tot sigui.
Quan no hi hagi temps, pues tallem i ja està.
Tu tranquil·la.
Mira, el peix de piscifactoria.
La producció en piscifactories pot semblar, a priori,
una solució per al consum ecològic de peix.
Però la realitat no és així de senzilla.
Les piscifactories no són ecològiques.
Són igualment cruels amb els animals
i tampoc produeixen un peix de qualitat
ric en nutrients com l'omega 3.
El terme piscicultura s'aplica
per referir-se a l'agricultura
relativa a la criança de peixos
per al consum humà.
Per descomptat, el terme no és exacte
ja que està basat en la concepció religiosa judeocristiana
la qual no considera els peixos com animals
sinó com a fruits del mar.
No obstant això, els peixos són animals
tan sensibles com qualsevol au o mamífer.
Són intel·ligents i formen societats complexes.
La seva capacitat per sentir dolor
és igual que els mamífers i les aus
i el seu desig de viure també.
Molt bé, pobret.
Sí, les instal·lacions de piscicultura industrials
es coneixen com a piscifactories,
és a dir, les granges intensives
de cria de peixos, moluscos i crustacis
per produir a gran escala.
En resum, són les fàbriques de peixos.
L'aplicació dels mètodes de la ramaderia industrial
també s'apliquen en aquestes granges aquàtiques,
en dipòsits, estanys, gàbies flotants, etc.
Són tan cruels i tan nocives
com les granges terrestres.
Les espècies més afectades a nivell mundial
són la carpa, el salmó, la tilàpia i el peix gat.
La tilàpia, què és això?
Deu ser algun peix, no?
Ja, ja, clar.
Sí, però com que no m'ho explica més clar,
no us ho dic.
I el peix gat.
El peix gat.
Aquest és conegut.
El peix gat.
No, jo l'hi he retratat.
El trist és que ara,
amb aquestes horroroses tempestes
que hi ha hagut fa 15 dies...
Ah, sí, clar.
Encara amb aquell...
Es veia que...
En surt un sent d'a...
No, ja...
Jo sé què diu les instal·lacions.
Poden ser gàbies.
Sí, moltes.
Gàbies dintre de l'aigua.
Són gàbies.
Són gàbies dintre de l'aigua dolça,
o llac, o rius,
o una aigua salada, mar endins.
En terra ferma poden situar-se
amb embassaments artificials
o amb dipòsits de ciment
construïts en camps.
Això, són criats cada any
120.000 milions de peixos.
Sí, sí, sí.
Jo he vist una piscifactoria
de truites.
Tu menges els de piscifactoria
i jo menjaré els salvadges.
Sí, sí, sí.
Però ara amb aquestes pluges
resulta que amb les aigües
han trobat cadàvers de tonyines
que ja no es podien resistir
la pudor que feien,
grandíssims,
de una piscifactoria.
Sí, ja, ja.
I això, clar,
és que som molts nosaltres per menjar,
però també, pobres bèsties,
no hi ha dret.
Ja, engallats, dintre de l'aigua
per engallats.
Dintre de l'aigua, perquè no marxin.
Sí, sí, sí, clar, clar.
El negoci.
El negoci és el negoci.
No, és que som molts a majalar.
Sí.
I pocs a pescar.
Ja ho diu aquí.
I pocs a pescar.
I pocs a conrear.
I pocs a re.
O sigui, mengem molt,
al final posarem una figureta
dintre d'un aparell d'aquells
amb tres dimensions
i menjarem,
no sé què menjarem,
perquè, bueno,
jo penso que per lo que me queda
en el convento,
ja m'està vient.
want, no sé què am達.
mag, mag, mag.
mag, mag.
...
...
...
...
Bé, i ara, amb jocs de colors, veurem un espectacle del cel.
Una cosa deliciosa i meravellosa que una persona d'aquesta taula ha tingut la sort de veure.
Les aurores burillons.
Bé, el planeta Terra ens ofereix tots els seus recursos,
tant per assegurar la supervivència com per fer-nos gaudir dels seus relleus i fenòmens naturals.
Un dels més espectaculars són les aurores boreals,
tota una explosió de color que tenyeix d'alegria al cel nocturn.
Amb aquesta exposició que ara us farem,
descobrirem què hi ha darrere de la seva resplendor i on podem anar per gaudir-ne.
Les aurores boreals són les que es troben a l'hemisferi nord.
A l'hemisferi sud les anomenem aurores australs.
Les aurores volven polars estan causades per la interacció dels vents solars
amb l'atmòsfera terrestre.
El nostre astre rei expaleix de manera regular
uns gasos que contenen una intensa quantitat d'electrons i protons.
Quan aquests vents s'acosten al nostre planeta,
xoquen contra el seu camp electromagnètic
i llisquen des del centre de la Terra cap als pols.
Allà els vents solars
entren en contacte amb la nostra atmosfera
perquè el seu camp electromagnètic és més dèbil.
El xoc de protons i electrons del Sol
amb els gasos terrestres,
bàsicament nitrogen i oxigen,
provoca que aquests últims se sobreactivin
a causa de la inyecció energètica que acaben de rebre.
El resultat final d'aquest xoc
és l'expulsió d'energies sobrant
sota la forma d'ones electromagnètiques.
Cada longitud dona i responsable
que veiem un color o un altre en el cel,
l'escenari d'aquest magnífic espectacle.
Un cruixit estel·lar.
L'investigador Unto Lein,
professor de la Universitat Alto del Cinquí,
va comprovar el 2012
que l'aurora molt leal
emet sons similars als bronzits i cruixits,
com el fons del televisió sense sintonitzar.
Aquest so es produeix a 70 metres de distància
del Terra aproximadament
i per això és quasi inaudible per la serra humà.
Tu, Montse.
El cel de la península
és batanyí de vermell.
Les aurores boreals
no acostumen a veure's
en latituds espanyoles,
però la nit del 25 i 26 de gener
de l'any 1938
va ser una gran excepció.
Un halo vermell intens
va ruboritzar el cel de la península ibèrica.
Algunes persones van confondre
aquest fenomen atmosfèric
amb un gran foc
o un atac bèl·lic.
Aurores boreals
en territori extraterrestre.
El contrari del que podem pensar,
les aurores boreals
no només es produeixen
en el nostre planeta.
Els vents solars
també interactuen
amb els camps
electromagnètics
d'altres planetes
i produeixen
durant aquest intercanvi
aurores de colors diversos.
El telescopi Hubble
va captar
el 2016
l'aurora boreal
de Júpiter
i el 2017
la de Saturn.
Els planetes
Urà i Neptú
també compten
amb les seves llums
i resplandor.
Els colors
de la paleta.
Els colors
que podem observar
són
el verd,
el vermell,
el groc,
el rosa,
el blau
o el porpre.
L'aurora
es produeix
en xocar
les partícules solars
amb l'atmòsfera.
Dins d'ella
hi ha gasos
com l'oxigen
i el nitrogen
els quals
predominen
a diferents altituds
en funció
de la partícula
en la qual es topin
i amb quina intensitat
es generarà
un color diferent.
Els millors llocs
per gaudir
en Alaska,
Canadà,
Noruega,
Finlàndia,
Escòcia,
Groenlàndia,
Islàndia
i Suècia.
I,
bueno,
com anar-hi?
Els mesos d'hivern
són perfectes
per fer-ho,
ja que les condicions
necessàries
perquè apareguin
s'hi donen
amb molta facilitat.
o sigui,
que ja ho sabeu
i aquí...
Intentarem anar-hi,
no hi he anat jo,
fins aquí, no?
Jo,
sé d'una persona
que no ha parlat
fins aquí,
que a les avistes
les aurores
i a les auristes.
Senyors,
teniu que arribar
als 80 anys
i tenir alguns fills
que diguin
portem a la mare
a veure
les aurores
i a les hores
doncs...
Fa massa fred,
m'estiu més
per internet.
No,
en el temps
que ella va anar
no feia fred.
No, sí,
era el desembre.
Sí,
que és quan es fan...
Sí,
no,
no,
però jo vaig baixar
i vaig anar a Islàndia
i la veritat
és que no vaig passar
gens ni mica de fred.
Però tu ets un cas a banda.
Bueno,
no ets com l'immensa majoria.
I vam tenir la sort
de veure-les
que no sempre es veuen
ni que sigui el temps.
Depèn de molts factors.
Sí,
sí,
el Xavier també va coincidir
que també les va veure.
Si vas allà per cinc dies
perquè, esclar,
és caríssim tot
i vas cinc dies
i resulta que el temps
té núvols
doncs no veus res.
No veus res.
No, vi de mi corazón.
Nosaltres ho vam veure cada dia.
Molt bé.
Que va ser molt maco.
Va ser maco.
El que passa
que són aquells fenòmenos
que com un els ha vist
en uns altres llocs
doncs dius
ah, sí, sí
i et quedes meravellant.
I a veure on neixen els glaciars.
Però vam anar fins a Noruega.
Això sí,
vam veure néixer el glaciar
quan la muntanya es va...
No, o sigui,
ell va anar al país de l'Apònia.
A l'Apònia,
al país del...
del d'això,
del Papa Noel.
Del Papa Noel.
Sí, sí.
El país de l'Apònia.
Això s'ho va passar amb el Pipa també.
Ja, ja, ja.
Està bé.
Què hi farem?
Per a guardar avui?
Per a guardar avui?
Per a guardar avui?
Bé, amics, amigues,
hem arribat a la fi d'aquest programa
i senyores, senyors,
si ens escolteu en dimecres
a tots, molt bona nit.
I, si ens escolteu dissabte,
a tots, molt bon dia.
Fins a la propera.
Bye, bye. Adéu.
Aviam to, que diuen els francesos.
Aviam to.
Adéu, siau.
Fins a la fi.
As I look into your eyes, I see the sunrise.
The light behind your face
helps me realize
I'm so bad
Here we sleep and sometimes love
until the moon shines
Baby, the next time I'll be yours
And maybe I'll be mine
At all
I don't know if you can see
that in your mind at all
It could be me
At this moment in time
Is it in your mind at all
It should be me
Because it may be my mind
Forever
Forever
Under each of your life
will love come to you
And the love you want forever
will be the truth to you
I don't know if you can see
that in your mind at all
It could be me
At this moment in time
Love's in this kind of love
It should be me
Dancing with me
On my mind
For a girl
Is it ready
Winning
Over time
Where does it stop
Where do you dare me
To draw the line
You got the body
Now you want my soul
Don't even think about it
Say no
Yeah
I don't know if you can see
That in your mind at all
It could be me
At this moment in time
Is it in your mind at all
It should be me
Because it may be your mind
At this moment in time
At this moment in time
Is it in your mind at all
It should be me
Because it may be your mind
I don't know if you can see
I don't know if you can see
I don't know if you can see
At this moment in time
The radio dusn
Sanju
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye
cribe
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye
Bye