Seixanta i més
Molt bon capvespre, benvolguts oients.
Aquest és el desig de l'equip de Seixanta i més en aquest programa, l'últim de la temporada.
S'acosten uns dies de vacances, de no pensar gaire.
Això si ens deixen els múltiples aconteixements que no paren de preocupar el nostre entorn.
Esperem que no.
Aquest és el desig de l'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea,
en Joan Maria García Puig de Vall, en Carles Hernández Rius
i una servidora de vostès, la Joana Algarra.
Endavant, seixanta i més.
Com a comiat de la present temporada, com acabem de dir,
ens han semblat molt adients uns textos escollits d'un llibre que,
amb el nom de Dieta Espiritual, va publicar ja fa uns anys el periodista Francesc Miralles,
que diu en la contraportada que li va inspirar al tema d'aquest llibre
les paraules d'un home a qui va entrevistar
amb motiu del seguiment de tot un munt de dietes per aprimar-se
i que no havia aconseguit ni perdre un gram.
Deia el bon home.
He arribat a la conclusió que els quilos de més
no són el principal causant de la infidelitat humana.
De la infelicitat.
Ah, infelicitat, és veritat.
La infelicitat, és veritat.
Això va com va.
Infelicitat, és veritat.
No ho veia bé.
Hi ha càrregues molt més tòxiques
de les quals hauríem de desfer-nos per caminar al lleugès
i donar a la nostra vida el perfil que realment es mereix.
En aquest llibre, Dieta espiritual, d'en Francesc Miralles,
parla de tota mena dels sentiments que moltes vegades experimentem
i de com podem, amb unes senzilles consideracions,
superar el mal viure que no ens deixa gaudir
d'allò que realment val la pena,
viure plenament el dia a dia.
I d'aquest llibre, el tema a tractar, escollit,
és precisament una mena de maledicció
que pesa sobre nosaltres i els nostres de venir diari.
Aquí sembla que no podem superar l'estrès.
Diu Daniel Goleman, psicòleg de Harvard.
Des d'un punt de vista evolutiu,
l'ansietat potser resultaria útil
quan complia amb la funció de preparar-nos
per a enfrontar qualsevol tipus de perill,
per on la societat actual acostuma a manifestar-se
d'una manera desproporcionada i inoportuna.
Referint-se a l'estrès i a les conseqüències que té sobre la salut,
es posa que ja en l'any 1993
la revista Archive of International Medicine
va publicar una extensa investigació
del psicòleg de Yale, Bruce McEwan,
en la qual es desprèn que les conseqüències
de la relació existent entre estrès i les malalties
afecten a la funció immunològica
fins al punt d'accelerar les metàstasis,
augmentar la vulnerabilitat
davant de les infeccions míriques,
incrementar la formació de la placa
que ocasiona l'arteriosclerosis,
accelera la formació de trombos
que poden propiciar un infart de miocardi,
fomenten la diabetis tipus 1
i desencadenen o agreixen
el curs de la diabetis tipus 2,
podent ocasionar també atacs d'asma,
afegint altres alteracions de l'aparell gastrointestinal.
En fi, per què continuar?
Perquè el tema és llarg.
I això que parlem de les 3,
si parlem de les 4, no veigis.
Aquest agudit és bastant dolent,
és oberia.
Almenys li diem.
Aquí el que es tracta és fer rir una mica.
Com més dolent, més rir.
I això va ser escrit l'any 1993.
Què diria ara el bon senyor?
Tornem al nostre temps.
Les Nacions Unides diuen
que l'estrès és l'epidèmia del nostre temps.
Com que l'article és molt llarg
i dona les opinions de molts experts
sobre el mateix tema,
anirem a la conclusió final,
que ens ofereix una sèrie de consells o objectius
per tal d'intentar dominar aquesta mena d'epidèmia.
És un anàlisi per fer un intens
al llarg d'una setmana.
En primer lloc,
agafem-nos uns minuts
per analitzar
les situacions més comunes
en les quals se'ns dispara
l'alarma de l'estrès.
escriurem en una columna
les que reposen l'estrès positiu
i una altra de diferent
que les reposen al contrari,
l'estrès negatiu.
A tot el llarg de la setmana,
cada cop que notem
una mena de reacció d'estrès negatiu,
farem un canvi
i posarem l'atenció
en un tema diferent.
és difícil,
però ho hem d'intentar.
Parem-nos,
frenem l'activitat
un parell de minuts,
recobrem la calma
a través d'una respiració
lenta i pausada
i de mica en mica
anirem dominant
aquella sensació agobiant
que semblava
que no ens deixava respirar.
Bé, amics,
serem capaços,
almenys,
d'intentar-ho.
Pensem en la nostra salut
i en què l'estiu
és tan agradable,
malgrat la calor
en tantes hores de llum.
Quan tornem,
ja ens explicarem
mútuament
si el resultat
ha estat tot el satisfactori
que hem desitjat.
Doncs mira,
jo ja m'he estressat
només que havia d'apuntar
no sé què,
el positiu.
Tu que és columna.
El negatiu.
El positiu
i el negatiu.
No, no, no.
Mira,
per treure'm molt estrès,
m'estiu a més
anar a vora mar
sota un pi
que vingui la marina
de Cantòqui
amb un món xintònic
a la marina.
I ja està.
Ja ho sap l'Anna Maria
que tens tracques
amb la marina
de Cantòqui.
Hombre.
Vosaltres,
ets arreglistes mal.
Ja no, no.
I he dit abans
que en comptes
d'unes tres,
un quatre,
doncs jo que mesur
força bé
el fricandó.
Quan el servia
el meu fill
deia
fricandres a mi.
Però després
tots aquests
que escriuen
sobre el que sigui
és igual
que sigui
d'Economia,
de Medicina,
tots resulta
que han anat
a Oiel
o han anat
a Harvard.
Si no,
ja no són bons.
No, sí, home, sí.
Home,
són bons consells.
a Madrid hi ha uns puestos
que donen els de Harvard
i sense anar a Harvard, eh?
Sí.
En pagants...
En pagants
en Pere Cantor, no?
Sí, sí, sí.
I que hagi,
és que llestos que són.
Una part del caixer
d'USS.
Sí, però
quan et descobreixen
fan un judici
com avui,
que tenien
que anar a judici
ja,
de la moza.
No, però si hi ha migranya
no es pot anar.
no, és que hi ha migranya
no, pobretes.
Se'n passa, eh?
Amb el to no passa
passa la migranya.
Bé,
Linita,
què tenim?
Bueno,
ja us vaig dir
que els fantasmes
s'havien acabat
la setmana passada,
no?
Sí, això vas dir.
Però com encara estàvem
amb la literatura
i les coses de...
On has trobat un?
No, no, no, res.
No he trobat res.
He trobat una cosa
d'oh, sí,
perquè disfruteu.
I diu,
l'home que va portar
el cinema a Barcelona.
Ah, sí.
Era l'any 1896
i els germans Napoleón,
propietaris
de la casa de fotografia
més destacada
de Barcelona,
havien organitzat
una sessió
al seu taller
per veure en funcionament
el cinematògraf
de Lumière,
un jove obsessionat
amb la kinetoscop
d'Edison.
S'estava allí
clavat a la terra
mentre alguns
dels assistents
fugien aterrats
en contemplar
un espectacle
que no podien explicar-se
sense que el dimoni
hi tingués res a veure.
El noi, però,
no es movia.
Havia quedat ferit
de mort
per el que havia vist.
Era el gra cieng
fructuós
Gelabert
que va morir,
bueno,
va viure
de 1874
a 1955
i acabava
de descobrir
la imatge
en moviment.
Gelabert
no era
un nou vingut
en el món
de la imatge
perquè feia
sis anys
que s'havia
posat en contacte
amb els
Napoleón,
que no era bona part,
eh?
i havia fabricat
ell mateix
una màquina
de fotos.
Tanmateix,
el que acabava
de veure
l'havia captivat
per sempre més.
Juntament amb
Segundo
de
Xomón,
Gelabert
seria introductor
del cinema
a Espanya.
Fixeu-vos-hi
que jo estic
dient noms
i aquí
la nostra
directora,
senyorita
Juanita,
doncs va fer
que sí
amb el cap.
O sigui,
que deus
s'apigués
de què va l'assumptu.
Oh, clar,
és la història
del cinema.
Fitsat bé
sinófila,
vale.
A l'any següent
coneixeria
un altre fotògraf,
Santiago Biosca,
perquè també
podia ser futbolista,
no el Biosca?
Sí, però,
aneu encint
los 116.
Això.
És molt espanyol,
aquest.
Aquest,
si diu,
amb qui va fabricar
amb èxit
un aparell similar
als del Lumière
i junts
van filmar
dos documentals.
Salida
de los trabajadores
de la fàbrica
a l'Espanya Industrial
i salida
del público
de la iglesia parroquial
de Santa Maria de Sants.
Disposat
a anar
una mica més enllà,
amb l'ajuda
dels amics
del barri,
va fer
Rinya en un café,
un minifilm
inspirat
en
L'Arcé,
Arcé,
dels germans Lumière.
Rinya en un café
seria
la primera
pel·lícula espanyola
amb fil argumental.
va tenir
tant èxit
que Jalabert
es va animar
a obrir un cinema,
però el negoci
no va prosperar
com esperava
i el va haver de tancar.
I el primer de tots
que diu aquí,
Jalabert
seria el primer
de moltes fites.
Va ser el primer
en concebre
el fet cinematogràfic
com una indústria,
creant els primers
estudis del país.
També va ser el primer
en fer una transició
cinematogràfica
peninsular
a l'estranger
amb la cinta
Visita de Doña Cristina
i Don Alfonso XIII
a Barcelona,
un documental
sobre les visites
dels reis
a la ciutat.
I encara més,
va ser el primer
en experimentar
amb el trucatge
cinematogràfic
amb la pel·lícula
Choque de Tras Atlánticos,
on faria servir
vaixells
en miniatura.
Jalabert
va ser un inventor
extraordinari
i un veritable
creador
del llenguatge
cinematogràfic.
Però la primera
guerra mundial
i la guerra civil
espanyola
aturarien
el seu futur
brillant
i el creador
moria
en 1956
en la pobresa
i l'oblí.
Almenys
un material
que queda
de la seva obra
és el magatzem,
està en el magatzem
del Museu
de la Ciència
i la Tècnica
de Catalunya
a Terrassa.
Quan es va projectar
la pel·lícula
Guàrdia Burlado
i los Calzoncillos
de Toni
en 1908
els actors
del Teatro Romeo
van llegir
els diàlegs
de la història
amagats
entre bambolines
creant una sensació
de cinema sonor.
I l'última cosa
que diu d'aquests
diu
després de fer la comèdia
Los guapos
de la vaqueria
del parque
va rebre una oferta
per anar a treballar
als Estats Units.
però ell
la va rebutjar.
I l'any que ve
continuarem
amb Ángel Guimarà.
Adéu senyors
a aquesta secció
de cinematogràfica.
Això mateix.
Bé, doncs
ens sembla molt
i molt bé.
Ja tenim tema
per començar
la nova temporada.
Això mateix.
Molt interessant.
Bé.
Ara que fa
amics i amigues
ara que sí
podem dir
que ha arribat
l'estiu
i sembla
que per quedar-se
i amb tota la força
no em negareu
que hi ha un moment
en què ens ve
molt de gust
encara que no
siguem
gaire llaminers
com la meva
bona amiga
Lina
un bon gelat
d'encis
d'aquells
tan sofisticats
per exemple
els dels italians
o bé
un senzill polo
de sabors diversos.
I com que aquesta
és l'audició
de final de temporada
donarem un lleuger repàs
a la història
dels inicis
i continuació
de la gelateria
al nostre país.
amb volta pel cap
que ja abans
havien tocat el tema
però sembla que
recordant-lo
no sentim
tanta calor.
Des de mitjans
del segle XIX
a Barcelona
s'elaboraven gelats
a la manera tradicional
que se servien
en establiments
com la mallorquina
Los Valencianos
o el popular
Tionelo
situat
sota els porcios
d'en Xifré.
A l'estiu
era molt habitual
veure pels carrers
els venedors
amb volants
que els transportaven
en carretons
molt condicionats.
Els tradicionals
artesans
de la població
valenciana
de Xixona
tenien una cadena
d'establiments
oberts
que per Nadal
venien
els tradicionals
torrons
i a l'estiu
gelats
i urxates.
Seguint
el seu exemple
van néixer
tot un reguicell
de gelateries
i urxateries
distribuïdes
pel cor
de la ciutat
Comptau.
Recordem noms
com Planelles Donat
La Flor Valenciana
Tio Txé
o Sirvent
i Fillol
aquestes
més antigues
i més a prop
en el temps
la Urxateria Valenciana
del Passeig de Gràcia
o la Gijonenca
de la Rambla
de Catalunya
que va oferir
els seus bons
productes
fins a l'any
1995
en una
acollidora
terrassa
que fins i tot
va ser reflectida
per molts
escritors
en les seves
obres.
no tan sols
va ser
els valencians
qui van
escollir
Barcelona
per oferir
els seus productes
els italians
van trobar
idoni
al mercat
barceloní
i sobretot
la geladeria
els italians
el popular
establiment
de la Rambla
concretament
davant del teatre
del Liceu
i ara
recordem
la primera empresa
que va fabricar
gelats
autòctons
al nostre país
Frigo S.A.
Fundada l'any
1927
pels germans
Joan i Josep
Rimbles
que tenien
negocis sucrés
a Cuba
l'empresa
es va posar en marxa
amb la maquinària
nord-americana
i estupendes
cambres frigorífiques
situades
al port
amb el nom
d'indústries
frigorífiques
d'alimentació
es va posar
al mercat
tota una sèrie
de produccions
com
fabricació
de gel
pasteurització
de llet
i elaboració
de gelats
destaca
el logotip
de l'empresa
Frigo
que seria
per sempre
sinònim
dels gelats
En acabar la guerra
l'empresa
després d'una etapa
de col·lectivització
durant l'etapa
del desgraciat
event
va
tornar
a l'activitat
d'una manera
força expansiva
S'inicia llavors
l'etapa
més esplendorosa
de la marca
Es van posar en marxa
intenses
campanyes
publicitàries
per promocionar
tota la gran gamma
dels seus productes
Polors
pastissos
gelats
gotets
individuals
i els popularíssims
barres
que fer detalls
regulars
que es posaven
entre dues
cruixents galetes
que són els
populars
cortes
eren un merescut
acompanyament
a tota mena
de festes
per les delícies
dels infants
els seus
anuncis
eren molt efectius
en frases repetitives
a través de ràdio
i premsa
tals com
frigo
es un helado
pero no
todos los helados
son frigo
vaia
no us en recordeu
d'aquest
anunci
la difusió
dels gelats
va ser
extraordinària
ja que
gairebé es deia
vull un frigo
per demanar
el refrescant
producte
per atreure
a més clientela
i incrementar
les vendes
cada estiu
apareixien
productes
nous
amb diferents
dissenys
i sabors
amb formes
atractives
i amb noms
imaginatius
com
Popeye
Magnum
Frigodedo
Corneto
Calipso
Esquimal
Mulato
i Pompadur
l'any 2000
treballaven a l'empresa
unes 500 persones
malgrat que
aquesta havia estat
absorbida
per la multinacional
Unilever
Aquest equip
produïa
en l'any
uns 50 milions
de litres
de gelat
Quan l'any 2008
Unilever
va decidir
el tancament
de la fàbrica
aquesta va ser
adquirida
per l'empresa
Fargi
que va fabricar
gelats
a l'engròs
Així
es va poder mantenir
el conjunt industrial
i bona part
del personal
aconseguint
plantar cara
a les noves marques
tant autòctones
com estrangeres
sobretot italianes
que també ofereixen
uns productes
molt acurats
Què us sembla?
Ens hem refrescat
una mica, no?
Què et sembla
tocar-la, sí?
I tant
Bé, doncs ja està
una mica de múltiure
que no múltiure
h حalis her
ho fortale
Fins demà!
Fins demà!
Antoni Puigbert
Antoni Puigbert i Gorro va néixer el dia 26 d'abril de 1905 a Santa Coloma de Gramenet.
Els seus pares, Salvador i Victòria, eren lleidatans de Socarrel.
Ell era metge rural i va inculcar al seu fill l'efecte inquestionable dels seus pacients.
Quan, en el 1928, va acabar d'estudiar la carrera de metge a la Universitat de Barcelona,
va iniciar de seguida l'especialització d'Urologia,
on, com sap tothom, va ser un dels més famosos doctors del RAM, com deia ell mateix.
A l'hora que director general del Servei d'Urologia de l'Hospital de la Santa Creu
pertanyia a membre d'un horto-acadèmic de nombroses societats d'Urologia nacionals i de l'estranger.
El gran prestigio acumulat al llarg de la seva vida, com a metge,
el atraïa a doctors d'arreu del món per inscriure's en els seus cursos d'especialització
i desenvolupament per tal d'aprendre les seves tècniques quirúrgiques,
sobretot les que més va perfeccionar, tuberculosis de l'úter i la hidromfiasi.
Era un home multidisciplinar.
La gent es preguntava d'on podia treure el temps per aportar a terme tantes i tantes diverses tasques.
Era el preu del que no donat les seves classes, cuidava curosament dels pacients,
participava en congressos i simposis, tant aquí com allà,
on fos escrivint llibres d'especialitat i de tant en tant feia una escapada al seu castell a Olost,
població a prop de Vic, on cavalcava durant hores,
ja que la seva altra gran passió era l'equitació.
El doctor Puigbert poseia una extraordinària col·lecció de pintures de Josep Maria Cerc
i va fer una generosa oferta a la ciutat de Barcelona.
Va valorar la col·lecció amb 30 milions de pessetes a pagar a raó de 3 milions per any,
o sigui, en 10 anys.
Aquests diners serien destinats a l'ampliació del pavelló d'Urologia Experimental
que mantenia la Fundació Puigbert.
Desgraciadament, l'oferta va topar amb la incomprensió de les autoritats del moment,
força faltes de la visió de futur.
I el propòsit no va durar gaire temps perquè no es va portar a terme.
El doctor Antoni Puigbert va visitar pacients d'arreu del món
i de tots els estats socials.
Reis, presidents d'estat,
grerges, artistes de tot l'art de varietat mundial
i també, sense dubtar,
a certs dels més senzills estatus de la societat.
Tots van passar per les seves mans
i a la immensa majoria van trobar la solució
dels seus problemes de salut
i la certesa de poder viure uns quants anys més.
Ella havia muntat una clínica privada
i, sobtadament,
renuncià a tots els beneficis que aquesta li proporcionava
i, l'any 1950, la ven.
I era una fundació benèfica...
La crea, la va crear.
I crea una fundació benèfica que du el seu nom
i la qual, generosament,
atén tota mena de pacients,
com acabem de comentar
i de la qual és director general i president d'Honor.
Va ser un treballador infatigable.
L'any 1979,
en el transcurs d'una entrevista,
va reconèixer que fins a aquella data
hauria visitat uns 60.000 pacients,
dels quals almenys l'havia operat la meitat.
Quan se li preguntava sobre quina era
l'aportació de Catalunya
a la història de la medicina,
el doctor responia que aquesta era molt important
i molt antiga.
Que tenint en compte que parlaven del regne de Catalunya i Aragó,
va comentar i començar en Miquel Servet,
el descobridor de la circulació pulmonar,
molt maltractat per la intransicència religiosa,
molt fort en aquell temps,
i que va ser condemnat a la foguera
juntament amb els seus llibres a Ginebra.
Després d'ell,
l'Escola Catalana de Medicina
ha tingut un gran prestigi,
no solament a l'estat espanyol,
sinó també a l'estranger.
Doctors,
tals com el doctor Robert,
el doctor Fargas,
Agust Pisonyer,
Agustí Pedro i Pons,
Pedro i Pons que es deia,
ha d'estar al clínic,
Soler Vicenç,
el doctor Cardenal,
que es va estendre a la teoria
de la cirurgia antissèptica
per tot a l'estat.
En aquesta entrevista,
i d'una sola tirada,
el doctor Puigbert
havia anomenat dues víctimes
d'una semblant intransigència temporal,
amb la finalitat deliberada
d'obtenir un injust oblit
per al costat.
Per un costat?
Per un costat, sí,
és que això està així.
per un costat,
Miquel Cervet,
en l'any 1553,
i per l'altre,
de...
L'enderrocament.
L'enderrocament del monument
al doctor Robert,
en l'any 1939.
Que va ser un desastre.
Quan se li va preguntar
si tenia una fita important a aconseguir,
va respondre que la seva única fita,
tota la seva vida,
havia estat treballar,
treballar molt.
Quan era jove i estudiava,
el seu professor li donava tanta feina
que li va crear un bici,
un costum,
que a hores d'ara
troba...
troba...
trobava deliciós treballar.
I és que el que més l'omplia
i divertia.
Treballar.
Va estar anomenat
doctor Honoris Causa
a moltíssims universitats
arreu del món.
I fins i tot
es van inaugurar
a molts països
hospitals urològics
amb el seu nom
i les seves tècniques.
Recordem un dels seus acciomes.
El treball,
lliurement acceptat o triat,
ennobleix l'individu
i l'ajuda a realitzar-se.
El doctor Antoni Puigbert Iborro
va morir el 17 de maig
de l'any 1990.
El doctor Antoni Puigbert Iborro
Música per Gaudí
A Música per Gaudí,
com a comiat de temporada,
podem escoltar
una vanera cubana
que va perdurar
al llarg de molt i molt temps
en els repertoris de cantants
famosos de totes les nacionalitats.
La va composar Iradier
ja fa gairebé cent anys
i avui la podem escoltar
en la veu
d'un tenor famós
de mitjans del segle passat,
Beniamino Gilli.
Escoltem la paloma.
Ildi que lascia en la terra
pel nostre mar.
Oh, madre di Tioro,
frega pel marino.
E quando il basceno
dall'ancora si straffò,
col pienta la mia faraciulla
di Tioro.
Bella se il mar
m'inghiotta
tu vedi a sera
una comba bianca
venir leggera.
Aprile il nuovo
il conno
mandarla via
a crecer portant
con l'anima
podrivia.
No volieto cantar
gallo el marinar
cuando la fronte
la brezza
caressa
lieve sin crespa
el mar.
No volieto cantar
gallo el marinar
guarda
la plaga
la brezza
caressa
lieve sin crespa
il mar.
Al qui
yo en qui si amo
a terra
mio tío
Merchel
mia madre
ya scorto
arriva
ma sola
in l'air
che fu
en la pace
prende
mi sola
ma
tremente
con sé
mattira
di la lontan
che becci
una
tomba
e muovi
un nulla
la
colomba
bianca
è la
mia
panzulla
e
mi
linar
tu
dormi
alla
guardia
muta
o
sogno
tu
padrò
non
l'ho
perduto
non
voglio
cantar
gaio
è il
marinar
quando
la
planca
la
brezza
carezza
lieve sin
crespa
il mar
non voglio
cantar
gaio
è il
marinar
quando
la
brezza
carezza
lieve sin
crespa
il mar
bé
i ara
després d'escoltar
la paroma
que suposo que tots
coneixeu la cançó
aquesta en versió italiana
doncs bé
la Montse
ens explicarà
alguna cosa
interessant
fruites
desacades
els millors
postres dolços
i tant
i més
alimentosos
els millors
postres a totes les edats
són la fruita fresca
però de vegades
ens ve de gust
alguna cosa més dolça
clar
i
tot i que no passa
res
sí
sí
sí
perquè ocasionalment
prenguem un postre
ensucrat
aquests productes
no haurien d'estar
en l'alimentació diària
dels nostres fills
els nostres postres làctics
iogurts de sabors
cremes
flams
gelats
i petits suïts
tenen massa sucre
i massa greix saturat
i només s'haurien de prendre
en ocasions especials
els preparats
amb llet de soja
o altres llets vegetals
solen tenir
tant
o menys sucre
que els elaborats
amb llet de vaca
de manera que tampoc
són una bona alternativa
què prendre llavors
quan ens ve de gust
alguna cosa dolça
després de dinar
una bona opció
són les fruites
dessecades
figues
orellanes
abracocs
prunes
panses
dàtils
que han d'estar
part tradicional
de la gastronomia espanyola
i de la dieta mediterrània
però que des de fa uns anys
tenim
oblidades
aquestes fruites
són riques
amb vitamines
fibra
i antioxidants
i amb minerals
com el ferro
el calci
i el potassi
tot i que la concentració
de sucre
és alta
i per això
són tan dolces
l'absorció
d'aquest sucre
es produeix
de forma lenta
gràcies a la presència
de fibra
d'antioxidants
tenir
una font
amb fruites
dessecades
variades
sobre la taula
per prendre
de postres
és una molt bona idea
encara millor
si abans de la fruita
deshidratada
prenem
una fruita
fresca
o
hem menjat
una amanida
els nens i nenes
majors de 5 anys
ja els podem preparar
una bosseta
amb una barreja
de figues
seques
dàtils
abracocs
prunes
i fruits secs
com nous
avellanes
i ametlles
segons els seus gustos
perquè portin
a l'escola
i tinguin
sempre a la mà
ja que són
un dels refrigeris
més nutritius
que poden prendre
els nadons
i nens petits
que encara no
mengen bé
els podem afegir
aquestes fruites
ben picades
prèviament
rehidratades
i fetes
purer
amb les seves
farinetes
de cibada
de gofio
o d'altres cereals
d'aquesta manera
les farinetes
guanyen un sabor
i un nutrients
quan són una mica
més grans
podem usar
aquestes fruites
per enriquir
el batut
o les farinetes
de cibada
de l'esmorzar
sempre que mengem
fruites àcides
fruites dolces
o altres aliments
ensucrats
hem de beure
uns clops d'aigua
després
per aclarir-nos
la boca
i eliminar
els restes
de l'àcid
i sucre
que poden atacar
el nostre
esmal
dental
això
cal fer-ho
des que el nadó
comença a mostrar
les seves primeres
dents
sense oblidar
per descomptat
respetllar-la
dues vegades al dia
molt bé
molt bé
i les persones
que no tinguin
dents de dure
també poden menjar
farinetes
d'aquestes
igual
l'espallació
millor
les tritures
ben triturades
i les poses
dintre d'un iogurt
aquí li agradi
aquí li agradi
això
no te digo jo
que la frucar
no va contigo
sempre
ah clar
això són per qui li agrada
no mira
no va conmigo
però per exemple
a mi la figa
aquesta
seca
amb un parell
amb un parell d'ametlles
dintre
m'agrada molt
això era el postre
el postre de pobre
del meu pare
després de la guerra
ara no sé si seria
el postre de pobre
no
ara no
però llavors sí
no perquè no són gens barates
no gens
i
Joan Maria
tu què tens preparat
sí
ja m'he preparat
aquí
aviam
aviam
una historieta
dues cosetes
primer començarem
pel tema demogràfic
aquest any passat
per primera vegada
a Espanya
hi ha hagut més morts
que a naixements
que sí
sí
jo vaig endereix
i llavors l'Institut Nacional
he agafat unes dades
també
de la gent
que ha vingut
cap aquí
cap aquí
a Espanya
a Espanya
de l'estranger
n'han vingut
l'any passat
532.482
legals
els illegals
aquí
aquí no hi surten
això representa
un 28.4
més que l'any
2016
Déu-n'hi-do
Espanya no rebia
tants estrangers
des de l'any 2008
o sigui
del començament
de la crisi
ara ja s'ha tombat
la cosa
mira
som en aquest moment
42.08
milions
d'espanyols
i 4,57
de milions
són estrangers
és el nivell
més alt
des de l'any
2013
són unes dates
per tant
encara que
mori una mica
més de gent
que pas l'altre
es compensa
en tot
aquests
que
i que no
volem
i que no
ho volem
és curiós
doncs ara
anem a parlar
també
d'un llibre
que ha sortit
que jo crec
que valeria la pena
de llegir-lo
i és
parla sobre
la renta
bàsica
el que ha fet
el llibre
es diu
Guy Standing
i aquest
és aquest home
diu
el que és
el que és
el que és
el que és
el que és
la renta
bàsica
és un imperatiu
polític
enmig del
creixent
populisme
des de la publicació
de l'autòpia
de Tomàs Murt
l'any 1516
han estat
molts
pensadors
que han imaginat
una renta
bàsica
això és
que totes les persones
d'una societat
percebin
una quantitat
regular
d'ingressos
com un dret
l'enfonsament
financer
de fa una dècada
i la perspectiva
d'una societat
cada vegada
hi hagi
menys feina
a causa
de la creixent
rebonització
i del poder
de la intel·ligència
artificial
ha disparat
l'interès
pel tema
i les reindicacions
curiosament
des de les
topografies
més insospitades
de l'espectre
ideològic
reindiquen
la renta bàsica
des de l'esquerra
fins a Silicon Valley
els avenços
del qual
posen en perill
indústries senceres
des de partits
populistes
com el moviment
cinc estrelles
italià
fins a joves
filòsofs
liberals
com l'holandès
de Ruther
Bregman
que defensa
que permetria
gastar
més bé
els diners
que moltes partides
diferents
de l'estat
del benestar
però donant
poder
de decisió
a la gent
l'economista
britànic
Guy Ständig
no és el que
s'han afegit
a l'última hora
de la rendificació
el 1986
va fundar
una xarxa
europea
de renda bàsica
i ara
publica
un llibre
la renta bàsica
un dret
per a todos
i per a siempre
en què
assenyala
que l'interès
creixent
en la idea
és un reconeixement
de les polítiques
actuals
causen
desigualtats
e injustícies
insostenibles
Ständig
ho diu
després d'haver estudiat
a fons
la nova classe social
del precarietat
els cada vegada
més milions de persones
marcades
per uns ingressos
permanentment inestables
amb una pèrdua
de prestacions socials
i endeutament crònic
i tot plegat
malgrat que estan
molt ben preparats
segons la seva opinió
vivim una segona edat d'orada
la primera va ser
abans de les guerres mundials
i va provocar
un pic històric
de desigualtat
en què una minoria
de rendistes
rep cada vegada
més ingressos
a causa dels guanys
per la propietat
sigui intel·lectual
financiera
o immobiliària
una falta d'equitat
que crea cada vegada
més ansietat
ressentiment
i populisme
la deriva
a l'extrema dreta
només pot ser forta
afirma
i considera
que per evitar-ho
i com
àncore
d'un sistema
més emancipador
i igualitari
la renda bàsica
és necessària
l'economista
recorre a les objecions
habituals
a la proposta
reduiria la feina
baixaria els salaris
seria inflacionista
atrauria
la immigració
portaria a desmantellar
l'estat del benestar
i recorda
que fins i tot
d'economis
ha reconegut
que sense tocar
les transferències
per la salut
ni els ingressos
fiscals
només canviant
les transferències
d'altres prestacions
set països
de l'Europa occidental
podrien pagar
10.000 dòlars
per persona i any
els Estats Units
en podrien pagar
6.300
i això
que són càlculs
fets al tovalló
que no inclouen
per exemple
l'eliminació
de les despeses
administratives
que monitoren
els perceptors
de prestacions
l'habilitat econòmica
perdó
la viabilitat econòmica
en un accident
amb impostos
històricament baixos
abseccions
i subsidis
de tota mena
i exorbitants
ingressos
per les èlits
diu finalment
és només
una qüestió política
el llibre explica
tot el procés
perquè evidentment
implica
també
molts perills
perquè si
ara ja en vénen molts
i diguem
que els hi donem
tot això
clar
és l'efecte
crida
d'acord
però de totes maneres
arribarà un moment
que en necessitarem
perquè les nostres famílies
en lloc de
normalment
tenen un fill i mig
i escolta'm
ja m'explicaràs
ja no cobreix
ni la parella
o sigui
o ens ho plantegem
o fem les coses
molt fàcils
per a les parelles noves
bé
ara saps què farem
viatjarem per Catalunya
avui farem una visita
al moyanès
aquesta és una terra
de coves
i megàlits
dolmens
pedres llegants
i coves
de secrets mil·lenaris
que omplen la geografia
del territori
són
el riquíssim
llegat
dels habitants
prehistòrics
de la comarca
un llegat
que ens parla
encara avui
de com vivien
i morien
els nostres
avantpassats
ens imaginem
que durant la prehistòria
el moyanès
era un bativull
d'homes
i dones
cabelluts
i escabellats
fent puntes
de sílex
per tot arreu
però realment
no sabem
si la presència humana
va ser aquí
més significativa
que en altres territoris
el que sí que sabem
és que aquest
altiplegà
ens ha quedat
molts vestigis
i això avui
és una
llaminadura
per al coneixement
probablement
a altres llocs
de Catalunya
han aparegut
menys
i a ciments
pel simple fet
que l'activitat humana
d'allà
ha estat més agressiva
i l'urbanització
n'ha eliminat
el rastre
el moyanès
ha estat històricament
una zona
poc
transformada
gràcies a l'absència
de grans nuclis
de població
doncs
un grapat
de dòlmens
es van salvar
de ser convertits
en lloses de pedra
i algunes
bosses
en coves
no van arribar
a ser mai
sol urbanitzable
les restes
de megàlits
coves
i balmes
són un regal
de l'atzar
els indicadors
dels camins
en van plens
entre els jaciments
del moyanès
hi ha un gran
tresor
arqueològic
i paleontològic
la cova
del toll
és una formació
càrstica
espectacular
de
de què?
havia
de formes
fantasmagòriques
i gairebé
dos quilòmetres
de corregut
dels quals
180 metres
són
visitables
es tracta
d'un dels jaciments
més importants
d'Europa
en fauna
del
quaternari
el període geològic
iniciat
fa uns
dos milions
d'anys
durant el qual
va aparèixer
el bípedo
xerraire
l'home
l'home
l'home
era el bípedo
que xerra
s'han trobat
restes
molt valuoses
que avui es guarden
al museu
arqueològic
i paleontològic
de mollà
les peces
més preciades
són
l'esquelet
gairebé sencer
d'un os
de les cavernes
les restes
fòssils
d'una dona
de 60 anys
una edat
rècord
per aquell temps
i la primera
ceràmica
que es va trobar
a la cova
a la dècada
dels anys 50
del segle passat
la col·lecció
recull restes
de tant
de la cova
del toll
com de la cova
de les toixoneres
i d'altres
llaciments
i en destaquen
els fòssils
de macrofauna
hi ha ossos
oscilitzats
de bèsties
d'aecos
africans
hienes
de les cavernes
hipopòtam
visor
cavall
lleó
rinoceron
de mer
i se suposa
que en bona part
es troben allà
perquè les coves
eren veritables
caos
de hienes
vaja
que s'hi portaven
la carronya
per devorar-la
en l'intimitat
això perquè no
li prengués ningú
clar
aviam si
hi havia un sou
instal·lat
i no
n'éssà
parlant
bueno
l'elecció
de la cova
del toll
per part
dels animals
devia ser
molt bona
ja que
quan els humidis
primers
van trepitjar
les terres
del moyanès
es van fixar
en el mateix cau
les restes
humanes
trobades
són del
neolític
i de l'edat
del bronze
i ens parlen
durant
un període
molt llarg
de la vida
de l'home
d'aquest territori
ple de rieres
cavitats
adequades
per l'assentament
i planes
aptes
pel conrau
l'home
s'hi va instal·lar
des que era
recolector
i caçador
fins que ja
treballava
la terra
al museu
de moyà
hi ha
exposats
fòssils
d'individus
enterrats
a la cova
amb el seu
eixobar
ceràmiques
ganivets
cullerets
agulles
destrals
fletxes
botons
tot un
reguitxell
de coses
importants
tot un reguitxell
de coses
entre altres coses
sabem que plantaven
cereals
com el blat
i l'ordi
i llagums
com els pèsols
hi ha eines
sofisticades
de transformació
i manipulació
dels aliments
com ara
el molí de mà
el basculador
i la cullera
sabem que es vestien
amb robes
que cosien
amb agulles
fetes
amb os
i que feien
servir
fins i tot
botons
a les coves
si això
plogaven
i dormien
menjaven
i s'aparellaven
a les coves
amb tot
no coincideix mai
l'època
en què hi feien vida
amb la que
enterraven els morts
s'està dir
quan algú es moria
el portaria
en un altre lloc
no?
el deixaven
que se'n menjessin
les feres
sí
això ho fan
els del tíbet
diu
a part de les coves
del toll
i de la teixonera
l'altre llaciment
de més valor
arqueològic
és a la balma
del Gai
a uns 30 quilòmetres
d'aquestes coves
la balma
va ser ocupada
per grups
de caçadors
recollectors
ara fa entre
12.000 i 8.000 anys
i els treballs
que s'hi han fet
indiquen
que la seva dieta
incluïa
conills i cargols
mira
ja menjava amb cargol
molt bon gust
en definitiva
però encara hi ha
una pila
de llocs
més interessants
un dels més bonics
és la balma
de l'Espluga
al municipi
de Sant Quirce
s'afaja
que mostra
la seva millor cara
després de les pluges
quan un salt
d'aigua preciós
hi cau
just per davant
les restes
de molts
habitants
prehistòrics
del Moianès
han descansat
durant mil·lenis
sota els dolmes
i és que aquells
carnícules
eren
toscos
però candurosos
s'estimaven
tenien cultura
de la mort
i
inumaven
els seus
amb honors
els dolmens
de la comarca
són monuments
funeraris
individuals
o col·lectius
de diferents tipus
els més grans
són
els de corredor
que s'aixequen
sobre un túmul
i són una mena
de versió
troglodita
d'una piràmide
egípcia
al voltant
del Megàlit
hi feien
un cromlech
una àmplia
circunferència
marcada
amb pedres
de grans dimensions
bé
un altre temps
continuarem
perquè com és tan
interessant
hem de seguir
perquè la història
continua
has estat tu a Stoneheim?
no
no
no
no
però en plan
Megàlitx i a Menorca
n'hi han agrapat
i mostres
era el gran
aquell
d'Estonheim
és gran
és molt gran
tu sí que has estat?
sí
sí
sí
un viatge que vam fer
a
un recorregut
van fer a Inglaterra
sí
sí
sí
és gran
és
són coses
del prehistòria
és com un rellotge
que tenen allà
i a més miren
el de sortici
d'una cosa
i d'una altra
i algunes pedres
estan col·locades
en posició recta
i en mantenen
a sobre d'aquestes rectes
hi ha tapades
almen
sí
almen
és curiós
fa uns dies
vam comentar
el contingut
d'un petit llibre
amb moments de reflexió
d'una persona magnífica
tota humanitat
sabiesa i bondat
que posava
en les pàgines
fragments
de la seva ànima
escoltem
un d'aquests moments
de reflexió
que diu
idealitzar
quantes decepcions
reben els humans
en idealitzar
idealitzar
vol dir
canviar la realitat
és la idea utòpica
que ens fem
d'alguna cosa
d'una persona
o d'una situació
per un afany
de trobar
la perfecció
caiem en el parany
d'idealitzar-la
massa
quan veiem algú
que ens cau bé
que en la seva forma
d'actuar
demostra
un grau
de maduresa
exemplar
que físicament
ens atrau
o senzillament
ens trobem
a gust
a gust
a gust
al seu costat
parlant
o en silenci
pensem que té
qualitats
o virtuts
que voldríem
per a nosaltres
i comencem
a atribuir-li
més mèrits
dels que
en realitat té
fugint
de la mediocritat
l'hem idealitzat
sense adonar-nos
que hem estat
nosaltres
els que hem creat
aquesta imatge
bonica
però irreal
quan en el transcurs
de la relació
o convivència
aquella persona
ens mostra
una faceta
diferent
del seu
terrenar
o alguna mancança
que no havíem
descobert
ens decep
perquè
es fa patent
que té defectes
com tothom
tal
és el nostre
descensís
que sembla
com si una part
del nostre somni
s'hagués
desveït
i la realitat
fos massa crua
o lletja
per admetre-la
en els casos
extrems
la nostra rancúnia
ens porta
a odiar
l'altre
quan de fet
hem d'estar
nosaltres
els que hem creat
un ésser
ideal
a qui poder admirar
algú
que obscureix
els altres
en haver-li donat
massa llum
fer-se gran
madurar
és saber veure
però
sobretot
saber acceptar
l'altre
tal com és
amb les seves virtuts
i els seus defectes
sense afegir
però sense treure-li
res
que li pertanyi
res
que li sigui
propi
com a ésser creat
donem doncs
la importància justa
a qui tenim
el costat
no busquem
ídols
i ensenyem
els nostres
assumint-los
nosaltres
també
la frase tan bonica
de
no ploris
si has perdut
el sol
no fos cas
que les llàgrimes
no et deixessin
veure les estrelles
idealitzar
idealitzar
és cosa
de nens
de
no i
Fins demà!
Fins demà!
Ira és la més coneguda, eh?
Si vas seguint és quan és molt més d'allò, eh?
Sí, sí, sí.
O sigui que escoltem aquests minuts fins arribar al final.
Mira, a horizontes lejanes i així veurem a la llunyania, veurem a l'estiu molt bé.
Sí, sí.
Sí, sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
salir...
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Sí.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, llavors fins dissabte que tornarem a donar aquesta audició
i si no, fins al setembre.
Fins al setembre, no?
Fins al setembre.
A passar bon estiu.
Això mateix.
Fins al setembre.
I a cuillar els nets els que...
que passeu un bon estiu i fins a la tornada.
Això mateix.
Adéu-siau.
Ràdio 2BM 98.1
Al Just a la Fusta,
parlem de tot el que passa a Sant Just.
Soc una urbanita, ho reconec.
Sí, sí, jo també soc molt urbanita.
Acompanyat d'una bona amanida
i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer.
També és un dels llibres més robats
de les biblioteques públiques dels Estats Units.
són molt feliços.