Seixanta i més.
Amics oients de Ràdio d'Esvern,
després d'un llarg espai de vacances,
l'equip de Seixanta i més,
la Lina, la Montse,
en Joan Maria, en Carles,
el nostre Carlitos,
i qui us parla, la Joana,
és de nou amb vosaltres,
disposats a passar una estona
en comentaris sobre temes curiosos,
divulgacions sobre salut,
música, informacions del nostre entorn
i tot allò que la nostra taula de redacció
ha considerat d'interès
per als nostres oients.
Aquests seran, més o menys,
els continguts d'aquest espai d'una hora de ràdio
que té per títol Seixanta i més.
Aquest estiu ha estat d'allò més antipàtic.
Per la sequera, que encara patim,
per la invasió de mosquits,
per les nits, sense poder gaudir del son,
etcètera.
Però, però alhora,
les plantes,
que per poc que les haguem regat,
han lluït i encara ho fan.
Ara són verdes i florides,
sense semblar que la tardor
que anuncia la proximitat de tots sants
estigui tan a prop.
Quina diferència de les tardors
de fa uns quants anys,
uns quants, eh?
Una mica llunyans,
en què les castanyeres s'instal·laven
en les cantonades de les nostres ciutats,
amb els focs encesos,
torrant quantitat de castanyes
que nosaltres compràvem
amb paperines de paper de diari
i que, a més de servir-nos de baranar,
escalfaven les nostres mans,
pobretes,
a vegades carregades de molestíssims panellons.
Que no panellets.
No, no panellets,
no panellons.
Hi ha molta gent que poc ho sabeu,
que són els panellons.
No, no, i tant que no.
Això crec que s'ha erradicat.
Però això és història.
Una història que nosaltres, els avis,
expliquem als nostres nets,
que normalment l'escolten,
encara de no creure-s'ho,
ni de ben bé la midat.
Però nosaltres retornem amb tota l'energia
que aquestes vacances es ha portat,
aprofitant la vinentessa
per saludar amb tot el nostre carinyo
i, perdó pel barbarisme,
el nostre estimat,
almenys que ens va acompanyar
en el primer any
d'aquesta nova etapa de 60 i més,
ens referim al nostre jove col·laborador,
Joan Chirivella,
que aquest nou curs
ha iniciat una nova vida,
l'etapa d'universitari,
que pel moment
l'omple de satisfacció
i omple plenament
les seves perspectives.
Felicitats, Joan,
i et desitgem de tot cor
que camini sempre endavant.
sempre, sempre endavant.
Bé, doncs, endavant,
60 i més.
Bé, doncs, endavant.
Bé, doncs, endavant.
Fins demà!
Fins demà!
Un cop iniciat el curs.
El preu que es paga és per trimestre.
Aquests cursos podien ser color professional i colorimetria.
S'imparteixen els dilluns d'11 a 13 hores del matí i de 18 a 20 hores de la tarda.
És una introducció bàsica al InDesign en Photoshop en què es treballen la colorimetria, les referències professionals del color i les especificacions tècniques per a la presentació i realització per a projectes dirigits a l'àmbit creatiu i artístic de l'estilisme, el disseny i la comunicació.
A l'abastre. Cursos el dilluns de 10 a 12 al matí i de 18 a 20 hores a la tarda.
Per aprendre a tallar la pedra a l'abast, relativament tatova i que permet el treball manual a partir d'un tema proposat per crear una escultura durant l'adonça del curs.
Aquarela. Cursos de dimecres a la 11 a la 1 del matí i de 19 a 30, de dos quarts de 8 fins a les 21 a 30, dos quarts de 10.
Exercicis, pràctiques de curta durada, treball sobre el bodegó i la natura morta, la figura animal i la humana i espais interiors i exteriors.
Bé, en dibuix. Els dijous de dos quarts d'11 a dos quarts d'1 al matí i d'un quart de 7 fins a un quart de 9 de la tarda.
L'objectiu d'aquest curs és ensenyar a observar i plasmar allò que es veu amb les línies bàsiques del dibuix artístic.
Ceràmica. Els dilluns de 10 a 12 del matí, de 4 a 6 de la tarda i de 6 a 8 de la tarda.
S'ofereix a l'alumne les possibilitats creatives que tenen les tècniques de ceràmica i el descobriment del ventall de satisfaccions que té aquesta disciplina.
Història de l'art. El dilluns a les 5 de la tarda i fins a dos quarts de 7 i a dos quarts de 7 fins a les 8 de la tarda,
aquest curs pretén de manera amena però rigorosa explicar els diversos períodes de la història de l'art
en totes els seus vessants, sobretot amb arquitectura, pintura i escultura.
A punts de model masculí i femení al natural.
Curs per aprofundir en el domini del dibuix, per a persones amb el domini del traç.
Amb tècniques com el llapis, el carbó, la tinta, etc.
Horari de dimecres d'onze a dos quarts d'una del matí i de tres quarts de sis fins a quarts de vuit de la tarda.
Molt bé.
Us volem comentar que l'associació de gent gran s'ha iniciat la nova temporada amb força activitat.
El setembre van fer la celebració del Dia Mundial de l'Alzheimer en favor de l'Associació de Familiars de l'Alzheimer del Baix Llobregat.
Activitats a favor de la memòria van tenir un gran èxit.
A l'octubre, la segona sortida a Capitania General va haver de ser suspesa per causes superiors.
El dinar de germanor anual per a tots els socis també va tenir força èxit en la participació de moltíssims socis.
I el proper divendres, demà passat, tindrà lloc la ballada poètica a càrrec de la poetessa Soledat Gascó,
amb el títol Recull d'afers de la vida amb il·lustracions en la guitarra de la cantautora Mariona.
El patrocini de la sortida a Cambrils, que organitza cada any l'empresa Santa Mar, va tenir força èxit.
Van ser sis dies d'estada a Bona Mar.
No cal dir que, com sempre, us convidem a participar en aquesta associació que organitza activitats destinades a la nostra gent gran.
Bé, i ara tu, Montse, aquest trosset que tens aquí a Facitet.
Estem a la vostra disposició, al mil·lenari, tots els dimarts, des de dos quarts d'onze del matí fins a dos quarts d'una del migdia.
Bé, Lina, tornem a reemprendre la temporada.
Amb aquella afició que tens per aquells éssers eteris, que no sabem on són, però que hi són.
Penseu que estem al final de novembre i al final d'octubre i al primers de novembre.
Les bruixes.
I aleshores, doncs aquí, al mes de novembre, ja sabeu que el començament comença una mica tèrbo, no?
Sí, sí, sí.
Es diu que les ànimes que porten poc temps al purgatori ens surten la nit de tots sants i es presenten a les seves antigues llars per conviure unes hores amb els seus familiars.
Antigament era costum que durant els cinc anys posteriors al traspàs, els parents preparaven aquesta nit un llit suplementari perquè el difunt hi pogués reposar.
També li reservaven un lloc a taula perquè prengués part del sopar, consistent en castanyes i panellets, aquests dolços de maçapà i pinyons que probablement tinguin el seu origen en el pa de difunts que en altres èpoques s'oferia com a present durant els enterraments i els dies assenyalats als avantpassats dels molts.

A la seva banda conjuraven la macabra visita guardant tres castanyes sota del coixí.
Per al·luminar el camí a les ànimes serrans, aquesta nit es posaven llums sobre les tombes dels parents i a l'entrada de les cases.
També era tradició encendre fogueres de palla, que amb les seves potents flames i fumarades, a més de purificar l'ambient, servien per guiar els morts.
I al que endavant de la pira es posava una creu, un ninot o un gat, probablement perquè aquest pobre animal es tingués o ja es té com a símbol del diable.
Tots aquests rituals tenien conseqüències molt directes sobre les ànimes dels difunts, perquè depenien de la dedicació dels familiars, així com del seu recolliment i condol, que fossin rellevades de la seva pena i enviades a la glòria.
Per contra, si els parents no guardaven record compungit, ni es preocupaven del seu feliç trànsit, les ànimes havien de tornar al purgatori i esperar un altre any i unes altres circumstàncies que les tragués d'allà.
Durant aquestes festivitats, les iglèsies estaven molt concorregudes de les més concorregudes de l'habitual, i no més pels vius, sinó també pels morts, que acudien avui a les misses que els dedicaven en sufragi per les seves ànimes.
Des del vespre de tots sants i al llarg del dia dels difunts, totes les campanes de Barcelona deixaven sentir contínuament el seu toc planyívol, convidant al recolliment després de les celebracions litúrgiques i les funcions de vigília.
Aquests tocs de difunts era el que els campaners feien amb més devoció i reverència, per no ofendre a les ànimes dels morts de les quals el dedicaven.
Ara ve, la història. Tot això ens ha quedat ben clar, no?
Això ha sigut un preàmbul.
Un preàmbul.
Diu, la tradició parla d'un campaner de la Basílica de la Mercè, despreocupat i buit d'ampolles, que no feia el toc amb suficient respecte i que fanyós per acabar la seva tasca i marxar de castanyada feia batallades més curtes del reglamentari.
Un any, en sortir de casa seva per venir a la Mercè, va descobrir que una ombra blanca i etèria, proveïda d'un fanalet d'escassa llum, li seguia les passes.
Una mica espantat, l'home es va ficar per carrers i carrerons, intentant esquivar-la, però no se'n va sortir i l'ombra el va seguir fins al capdamunt del campaner.
La inquietat companyia que s'havia acomodat amb una de les obertures de la torre, mentre ell complia amb la seva tasca, va fer que en aquesta ocasió el campaner encara s'afanyen més en tocar pels difunts.
I acabada la sessió, ja es disposava a retirar-se precipitadament, quan l'ombra li va ordenar amb una veu perentòria que la seguís.
Sense força per controlar la seva voluntat, el campaner va seguir l'ombra, la qual el va manar amb un bosc dels vessants de Montjuïc, i donar-li una destral, li ordenar que batés un arbre, i el transformés en taules i construís amb elles un taüt.
Un cop acabada el treball, l'ombra el porta fins al proper cementiri, i li ordena que va a una fossa ben profunda.
Vaja, a què sé per qui és la fossa.
S'anunciava ja a l'alba, quan sempre, conduït per l'ombra, retornava l'home a aquesta torre.
Aleshores, el lúgure acompanyant va despenjar el vedall, i en el seu lloc el va penjar amb ell.
I el va fer doblar i redoblar, mentre li explicava que estava tocant pel seu enterrament.
I efectivament, al cap d'una estona de sonar, el pobre campaner es va desprendre de la polladera,
i va anar a caure sense saber com, a l'interior del taüt que havia fabricat, i es va trobar dins de la fossa, que ell mateix havia acabat.
Coneixedors d'aquesta història, els campaners de Barcelona tenien tota la cura i l'atenció possible en aquestes festivitats.
I ara ve una altra anècdota.
Diu, avui dia, la professió està ja extinguida i aniquilada per l'electrònica,
i per tant, no existeix el perill que cap fantasma purista rondi pels campaners la nit de tots sants.
De fet, en la contaminació acústica que pateix la ciutat, no crec que ni els vius ni els morts
puguin escoltar de forma mínimament intel·ligible el toc dels difunts.
Així que ja poden estar tranquils tots, que no hi haurà cap campaner que torni a passar-se sota d'allò que el deixin marxar.
Exacte.
Aquesta zona, no sé si n'hi ha temps de llegir una petita cosa més o no.
Sí? Aviam, sí, és molt llarg.
No, aquesta és que m'ha fet molta gràcia perquè he pensat, ostres, n'hi ha una cosa que això tenim que saber tots
i suposo que esteu conformes, o sigui, que esteu d'acord amb mi.
Jo era ben jove i allà a la facultat em van ensenyar que el soroll produeix inclús hasta una úlcera d'estómac.
Sí, sí.
I s'està ara veient...
És una malaltia, sí.
És una malaltia, o sigui, la contaminació acústica és horrible.
Vull dir, i aquí no diem res, però els que estan sempre al micròfon també ja estan una mica sorts,
de tants sorolls que s'enten, eh?
Vull dir que la cosa va per aquí, no?
Bueno, aquest és una mica curt, però, bueno, si voleu el llegim, que diu...
El bandoler més mediàtic de tots, a l'antic districte de Sant Martí de Provençals, que limita en Borta i Gràcia, hi ha un parc del Guinardó.
El nom d'aquest espai verd està relacionat amb una casa propera, el Mas Guinardó, una masia que va partent a la família del famós bandoler Perot, Roca i Narda.
L'Ulladra, potser?
L'Ulladra.
Diu, Roca Guinard va ser el camp més notable del bandolerisme català fins a 1611.
L'home va aconseguir tanta fama que fins i tot Miguel de Cervantes el va fer aparèixer en els capítols 60 i 61 de la segona part del Quixot.
Diu, com a bon lladre de Camí Ralt, Roca Guinard té el seu espai de glòria dins del món de la llegenda popular catalana.
I n'hi ha un carrer que es diu Perot L'Ulladra.
Perot L'Ulladra, sí, sí.
S'explica que un dia el capellà de l'església del Pi va cometre error de celebrar una missa sense esculanet.
I al poc temps l'home va morir, però el seu fantasma es va quedar passejant pel santuari perquè no podia arribar al paradís amb una eucaristia mal celebrada en el seu currículum.
Quan algun fidel creuava la porta del lloc sagrat a l'espectre del sacerdot, veus aquí, és el llibre i també surten espectres, eh?
També, també.
Sí, diu, se li pareixia i li demanava que li fes desculanet amb una darrera missa que el redimiria del seu pecat.
Espantada la gent, s'esnegava en rodó a la petició i marxava esperudida de la casa de Déu.
La sort del pobre fantasma desesperat, davant de tantes negatives, va canviar el dia que Perot va entrar a l'església.
Aquest, sense por a res, va acceptar la proposta de l'ànima en pena i va fer desculanet amb una missa fantasma.
El mossèn, agraït per l'ajuda, va marxar volant cap al cel mentre li deia Perot que tots els seus pecats quedaven perdonats.
Impactat pels fets, el bandoler va deixar de robar i va marxar fins a Sicília, a lluitar al costat de les tropes castellanes.
No sé què faria avui, però bueno.
En Roca Guinarda deixava de ser llegenda per convertir-se en un simple mortal.
I n'hi ha una paraula aquí que és xula, que diu el Guinardó.
Nosaltres veiem el Guinardó, diu que prové de Guinarda, que vol dir guineu en català antic.
Però aquest nom és una de les interpretacions, hi ha uns altres que apunten en unes altres direccions.
O sigui, que ja sabeu, Guinardó, Guinarda...
La lligina del Perot Lolladre.
El Perot Lolladre, eh?
I senyors, a la setmana que vius buscarem més fantasmes que ens agrada.
Home, clar, serà de quan, no?
Ja serà...
Ja tindrem el dia, bueno, quasi sí.
No, no perquè no tindrem programa, no?
No tindrem programa, però ja haurà passat el dia 1, no?
Hi ha molta gent que això del Halloween, que ho han dit moltes vegades,
que diuen, això ho han portat els americans, ho han tret.
No, no, no.
Això venia del Pirineu, era molt antic.
I tota aquesta escòria dels morris.
Igualment que el Papa Noel.
Sí.
Bueno, aquí no era tant.
Exactament.
Era del nord d'Europa.
Sí.
I en vez de color vermell, com el pinten ara, el Papa Noel, era de color verd.
El que passa és que va aprofitar el màrqueting de la famosa Coca-Cola
i li va posar el seu color, la seva màrquia.
Va ajuntar la Coca-Cola amb el vestit.
I tenint en compte també, a Andalusia, per aquests dies, també buiden les carbasses.
Buidaven, clar, és una d'antic, ara als joves ja tot això està perdut.
Però buidaven aquelles carbasses tan grosses, les deixaven assecar i aleshores posaven dintre llums.
I si algú, pel que sigui, estava malaltor i tal i que qual, si feia soroll, li deien la berreosa.
I si feia soroll, llavors deien que aquella persona, la seva ànima estava a punt de marxar d'aquest món.
O sigui que, escolta'm...
Cada un no van, i després esperem.
Per exemple, a Mèxic tenen un verdader cult als difunts, que quan arriba aquest dia...
Ho barregen, eh?
Van al cementiri, porten un càmping, que diuen un tinguis.
Sí, fan menjars, unes processons a la Mar d'Alegres i tot.
A Mèrica es veu que el lloc que fan més coses és a Mèxic.
A la costa dels difunts, i ara jo he estat, precisament, en un dia com avui, a Colorado.
Bé, si veiéssiu com estan totes les cases.
A Bornades.
He estat al costat de Denver, de la capital, com si fossin junts per Denver, que es deia Sant Lluís.
Bé, total, que les cases, bueno, cases boniques, torres i el que sigui,
la cosa del Halloween estava tot adornades de tal manera que inclús jo vaig anar per un parc,
per el parc de la meva cunyada, doncs dintre del quiròfano, i en el posto ja havien amb cotó,
fet com brumes i com...
Sí, sí, com núvols i tot això.
Us heu passat, eh?
Potser sí. És que són molt exagerats els americans, eh?
Això el tenen molt, molt assumit.
No, no, igual que a Nadal, ja comencen a adornar les cases ara, a mitjans de novembre, en llums.
Sí, com el llibre aquell, no? Matar un ruïs senyor.
Sí.
És aquest.
Molt bé, ara me'n recordo, sí.
Matar un ruïs senyor.
Sí, ara me'n recordo.
Sí, sí, jo el tenia, també.
Sí, és el Halloween, quan el nen surt disfressat i...
Sí, sí, sí.
...te'ha de passar al bosc, no, el bosc no, te'ha de passar a un parc.
Un parc.
Un parc.
Sí, sí.
Doncs bé, estem en temps d'això.
No, per això ho comentem.
Ja està.
Bueno, i el calibre dels panellets, eh?
La llibre els fa molt bé i ja...
Vols creure una cosa?
Que de cap de la fruita i els dolços d'ara de tots sants no m'agrada cap ni un?
Ah, no?
No, cap ni un.
Els panellets de pinyons a mi m'encanten.
El problema és que després en greixen molt.
Bueno, en greixen, però depèn de qui el fa també.
perquè aquí a Sant Just hi havia una pastisseria que ja no està, que els feia molt bons.
Això era tradicional a casa meva, tota la meva família l'havien fet ells.
Ells és la meva jove, també els fa ella, però també, pobra, amb la feina que té no falta més que li digui que faci els panellets.
Però en tot i amb això les vaig tastar l'altre dia d'una pastisseria d'un poble del costat que té molta nomenada i no, no, no, massa dolços.
I mira que a mi m'agrada el dolç, eh?
Però estaven d'empelagossos fins a dalt de tot.
O sigui que mira, ni les castanyes m'agraden, ni els caquis, l'únic les m'agranes una mica, però de tot el de més, de tot el de més, re.
A mi castanyes, no, i moniatos tampoc.
No, no, no, i moniatos tampoc, ni somiar-ho.
Jo sí, jo sí, sí.
No, no, els moniatos.
S'ho tradicionalista.
Sí, no, una cosa així.
Ara és temps d'amoniat o compro moniatos?
Castanyes, ahir em vaig fer.
Sí, sí, no, no, el meu marit també se n'ha fet un tir.
A moniatos també, bueno, vull dir, agafar com patata com a tuberculó.
Vull dir, també pot anar a...
Mira, jo les vaig avorrir...
Té dolç, té dolç.
No, més que l'olor.
Jo me'n recordo, o sigui, en la postguerra, que estaven tots també,
a casa encara podien comprar patates.
Però la meva tieta, que estava bastant justeta de diners,
va viure una temporada amb nosaltres,
i ella o bullia o fregia moniatos.
Sí, sí, la meva mare fregia barrejat patates i moniatos.
Sí, no, no, res.
Aquella dolçor...
Però fregits, a què?
Em voli?
No, no, em voli, em voli.
Em voli, sí, sí.
Ah, doncs no ho trobem mai.
Ah, doncs no ho fas torrades, torrades.
Tallat com patates.
No, no, a casa també els fan torrades, el meu marit, el forn.
Però està bo, eh, fregits, el moniatos.
Sí, sí.
Doncs a mi no, no somiaves.
A mi no m'agrada, no.
Sí.
O sigui, ho sento molt.
Tota la dolçaina del mes que vaig néixer no m'agrada, i gent.
A mi m'agrada la dolçaina i també el salat, el pernil d'aquell...
Oh, breia, d'això no cal dir, no cal dir.
Jo crec que aquí anem derivant-se, eh.
No, no, no té res a veure amb una cosa amb l'altra.
Mira, a les amanides, clar, normalment sempre hi posaven el mateix.
Sí.
Doncs, bueno, ara en aquest moment l'amanida és bona per posar-hi magrana.
Sí, sí, sí.
I després tot l'any ara hi ha el formatge de cabra, aquells madallons grossos.
Els agafes aquells madallons grossos.
Ho hem matat, aquestes coses de moment no es deixen.
Jo ara saps com l'acabo, agafo-te el madallon i hi poso-te una mica de sucre, tal,
i després vaig comprar allò que tenen els cuiners, com un bufador d'aquells,
el cremo-te i poso-te el d'allò que era matallà, molt bé, és boníssim.
Una d'allò que va bé amb aquell i va molt bé, l'escarola.
Sí, una manida d'escarola amb aquest, amb aquest, amb aquest, amb aquest, amb aquest, amb més que l'encil·lament.
El hivern és a l'escarola, sí.
El carrer ens està mirant i diu, bueno, va, pa, que jo tinc que berenar i ara agafaré gana.
No, no, jo, l'amegrana, si té paciència per desfer-la, és el meu marit.
I llavors la posem amb un bol, amb vidols, i escolta, està boníssima.
Veus, és l'únic.
Ja m'apreca vidols, no.
A mi m'ha posat una mica de whisky, que també m'agrada.
Ah, també, però escolta, l'amegrana amb whisky vols dir...
Per què no?
Ah, val, val.
El whisky amb un got gros, i llavors em deixen, si em nota, un irlandès.
No, no, jo vaig anar, perdoneu, que no faig cap fardat, vaig anar aquests cinc dies a Irlanda,
i una de les persones que anàvem, que anàvem quatre, diu, escolta, tenim que demanar un cafè irlandès.
Sí.
En ma vida, jo dic, només demana un, perquè no sé si ho fan bé, això.
De veritat, eh?
No sé si és que el lloc que vam anar no el vam fer bé.
No et va agradar.
No, no, fatal.
No, no, si no està ben fet, no.
Té que ser ben fet, té que ser el whisky, el cafè i la nata.
I no barregeu-ho.
No, no, cada cosa no me'l feu allò.
No me'l barregeu, eh?
No, no, jo no l'hi he tastat tampoc, però al meu marit li agrada.
Sí, sí, és bo, és bo, molt bo.
Però que no te'l barregin, que no te'l barregin.
S'ha de menjar tal com ràcia.
Et donen una palleta d'aquelles per xuclar, i aleshores tu vas agafat de diferents llocs.
Això mateix.
Aquesta de whisky, aquesta de whisky.
Anna Alina, que si verita que és, tan bé.
Això sí.
Bé, posa una mica de música, si no sortirem tots aquí ballant la conga.
Bé, posa una mica de música.
vehicle dead.
Parlem ara de la denominació d'origen,
especialment l'Empordà.
Gairebé ha passat el temps de la barema
i el most reposa els cubs,
on ha de fer tot el seu procés
fins a esdevenir aquell producte tan especial i deliciós
per a molts paladars com és el vi.
El nostre país, Catalunya, està molt orgullós
de les seves produccions de vins,
ja que gairebé a tot arreu del territori conviuen
en l'explotació de la vinya,
cellers de diferents dimensions
que representen la continuïtat de l'experiència,
conservada durant molts segles,
i herència de les diferents denominacions
que van deixar la seva empremta marcant el tarannà del saber extreure de la terra
tot allò que ens ofereix, el sol, l'aire i el terreny.
Aquest, moltes vegades, no massa dient per a segons quins altres tipus de conreus.
Avui ens ve molt de gust parlar de la prestigiosa denominació d'origen empordà
que empara i dóna categoria internacional
a tots els vins produïts en una àmplia zona d'aquelles comarques,
denominació que data des de l'any 1975.
Aquesta zona està situada a l'extrem nord-oriental de Catalunya,
amb una superfície de vinya d'aproximadament 2.000 hectàrees
distribuïdes entre 48 municipis de les dues comarques.
Aquestes vinyes han experimentat una important renovació els últims anys,
ja que actualment la barema es porta a terme
amb unes tècniques de cultiu i un sistema tan curós
que dona com a resultat la perfecta qualitat
dels vins de la denominació d'origen empordà.
La tradició viticonícola empordanesa té més de 2.500 anys,
sent la més antigua de la península ibèrica,
ja que fou implantada pels grecs quan aquests van fundar Empúries,
que, posteriorment, van desenvolupar els romans
i que va ser assentada definitivament pels monjos benedictins
des del monestir de Sant Pere de Roda.
La història de l'Empordà ha quedat profundament marcada
pel treball de la vinya i del paisatge,
que es caracteritza per les clàssiques barraques,
murs de pedra, seca i bancals típics nostres de les terres empordaneses.
Un paisatge màgic, immortalitzat per l'escriptor Josep Pla,
en la seva obra i en els quadres del geni Salvador Dalí,
films il·lustres del país de la tramuntana.
Tot un món ple d'atractius,
d'entre els quals podem destacar el de la gastronomia popular,
per exemple, el platillo empordanès,
i sobretot la nova cuina, famosa en el món sencer,
gràcies als diferents cuiners de gran prestigi internacional
que fan un meridatge perfecte entre la seva producció culinària
i els vins excel·lents d'aquelles terres.
Els factors naturals potencien en un entorn favorable
per l'obtenció dels singulars vins de l'Empordà,
la proximitat del Mediterrani i dels Pirineus.
Origenen una climatologia de contrastos molt acusats,
caracteritzada per una alta insolació,
baixa pluviometria i la freqüent tramuntana.
Per contra, els hiverns són suaus i els estius calorosos,
però moderats per l'acció de la brisa del mar.
És de gran importància la terogineïtat dels terrenys
que presenta la denominació d'origen Empordà,
degut a la seva situació entre muntanyes i valls,
terres de regila i licorella
que permeten l'elaboració de vins de molts matisos.
Varietats dominants de vins negres són
carinyena o samsó,
juntament amb la garnatxa negra,
denominada a la zona lladoner.
Però és, de mica en mica,
que es van introduint en les produccions antuals
vins tals com el Trempranillo,
el Cabernet Franc i la garnatxa peluda.
Les varietats blanques són
les garnatxes blanca i roja i el macabeu.
En menor proporció es troben el muscatell,
el tradicional xarelo i de nova implantació tenim
el chardonnay, el sauvignon blanc i el geburs traminer.
I, finalment, les varietats molt vacia i picapoll blanc.
Com es pot observar, la gamma de vins empordanesos és molt àmplia.
Tenen unes notes aromàtiques molt característiques
i un especial toc de fruita i herbes aromàtiques
que produeixen al paladar unes sensacions saboroses molt agradables.
I, finalment, dir que una singularitat de la zona
és la garnatxa de l'Empordà.
Vi dolç, natural, elaborat amb la varietat de raïm que li dóna el nom.
I els vins ecològics, les misteles,
els vins de raïms sobremadurats i els escomossos
completen l'oferta vitivinícola de l'Empordà.
Com podeu comprovar, un assortiment per tots els gustos.
Fins demà!
Música per gaudir
Avui podem gaudir escoltant una composició coneguda universalment,
el cànon d'Ixohan Pahelberg.
Aquest músic alemany va néixer l'any 1653
i fou un famós organista que va tenir al seu càrrec els òrgans
de les catedrals de Sant Esteve de Viena, Elsenach, Erfur, Stuttgart i Gota.
Es va instal·lar definitivament a Nürnberg, on va tenir com a deixeble el jove Johannes Sebastian Bach.
En les seves obres va aconseguir conjuntar les dues tendències dominants en l'època a Alemanya,
la influència italiana i la tècnica coral germana,
aconseguint composicions de molt èxit en la seva època,
cantates, música per a clau i música de càmera.
Però la seva obra més coneguda és l'extraordinari i punyent cànon,
del que us oferim uns fragments en interpretació dels components de l'Escola de Músics de Berlín.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ara, Montse,
després d'aquesta estona
relaxant,
molt dolça la música
i molt popular,
ara tu també ens donaràs
una cosa molt dolça.
Sí.
Perquè parlarem
de frites de tardor.
Ah, molt bé.
Color,
por, sabor i energia.
Molt bé.
Tracta de menjar solament quan tinguis gana.
O sigui, d'ingerir aliments frescos,
amb la seva essència vital.
I això no és tot.
Deus assegurar-te que els vegetals que menges
siguin nutritius i rics en vitamines.
Tens que prestar atenció al sol allà on creixen.
Aquest no deu ser abonat artificialment.
Ai, això és molt difícil.
Els fertilitzants químics poden produir aliments abundants,
de bon aspecte,
però no poden produir aliments nutritius i amb moltes vitamines.
I aleshores diu fruita de tardor.
L'aparició de les primeres fruites de tardor
coincideixen en el mercat com les últimes d'estiu.
Tota una festa de colors i de sabors
que atrapen els teus sentits i la teva ment.
Una estratègia de la mar naturalesa
per extreure't de la depressió post-vacacional
sí és que la pateixes.
O sigui, hi ha fruites que són carnoses, dolces,
com els raïms, les figues, els mangos,
les peres i els caquis i les xirimoyes.
I n'hi ha de petits, de vius colors,
que són plens de vitamina C,
com les aceroles, els aràndanos,
les frambueses o les granades,
que són les mangranes.
Les mangranes.
No sé què són aceroles.
Doncs no, no tinc.
Posa aceroles.
Aceroles.
Els aràndanos, les frambueses...
Ens enterarem.
Mirarem el dià i ho direm.
Aceroles.
Ah, no.
Aceroles, sí, sí.
I n'hi ha alguns que són secs,
que porten les proteïnes i la grassa,
com els membrillos.
Les bellotes són les...
Bellotes?
Són els glans.
Els glans, sí.
Les asofaites i les castanyes.
Les asofaites tampoc no sé què són.
El pòxim dia, aquí, les marcaré dos
i els explicarem què són.
Això mateix.
Hi ha frutes que solament es poden consumir fresques
els mesos de septembre a novembre.
I entre aquestes és el raïm, les figues,
les...
he tornat a dir les granades, les mangranes,
les aceroles, que hem dit que miraríem el que era,
les asofaites, les andrines,
sarçamores, frambueses, aràndanos,
membrillos, xirimoyes i mangos.
Ja, però això de les andrines
deu ser un fruit negre,
perquè quan fan una comparació
amb un tipus de literatura,
tenia el cabello negro como la andrina.
Ah, doncs deu ser una fruita...
Alguna fruita...
Són d'aquelles pequitones del bosc.
Són fruites del bosc,
són fruites salvatges per dir, eh?
Sí, sí, sí.
I llavors posa com membrillos,
xirimoyes i mangos.
El que passa és que el membrillo,
el d'això,
s'ha de fer cuinat.
Les de les codons.
Els codons has de fer codonyat.
Sí, codonyat.
Has de fer codonyat.
L'altre dia va sortir un reportatge,
que m'agraden a vegades
que són aquest tipus de reportatges,
que era una plantació de membrillo.
Sí.
I aleshores el senyor deia
que quan eren frescos i tendres acabats de cuinar,
es podien menjar?
Que eren boníssims.
Era un jaspre, eh?
Com a...
Sí.
Però semblen fusta.
Un jaspre, eh?
Oh, sí.
Bé, i hi ha fruites que es poden...
És una mica estranger, no?
Sí.
Hi ha fruites que solament es poden consumir fresques
entre els mesos de setembre i de novembre,
com hem dit les...
Sí, totes aquestes.
Les figues...
Ah, les figues sí que m'agraden.
Les carceroles, les esofates...
Em farien mal.
Les sulfaites, les andrines, les sarsamores,
les fambueses, els aràndanos, membrillos,
xirimoyes i mangos.
I altres fruites es poden trobar tot l'any,
encara que millor, de moment, de sabor i de dolçó
coincideixen més bé amb els mesos de tardor.
Per exemple, les pomes, peres, plàtans i quibis.
Sí.
Són fruites de tardor.
El que passa...
Sempre és recomanable...
Queda un poquet.
Sempre és recomanable consumir les fruites de temporada
i locals,
perquè es troben en el seu millor moment
de sabor, punt de madures,
i per tant tots els seus nutrients
abunden amb qualitat i amb preu.
I també, perdó,
també us heu fixat que moltes vegades van anys,
perquè a vegades un any aquella fruita és molt bona
i en cap uns altres anys no són bé.
Sí, depèn també de la...
De la insulació.
Depèn del temps.
De la insulació.
Sí, sí.
De la més humitat, menys humitat, insulació.
Ja et tens a punt el reportatge?
Sí, sí, sí.
Doncs ja està, ja està acabat.
Doncs se li toca.
El havia escrit abans de les vacances.
Oh, llavors no és d'actualitat.
Oh, i tant que és d'actualitat.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, mira, és la mot, la postveritat.
Ah, sí.
Darrerament he llegit en freqüència aquesta paraula a la premsa
i haig de confessar que no sabia ben bé el que em volien dir,
perquè no entenia el seu significat.
Sí, sí, sí.
Doncs bé.
Després et comentaré una cosa sobre la postveritat.
Investigant una mica, resulta que la paraula postveritat
deriva del mot anglès post-true, post-true, de la veritat,
que no és quelcom succeït després de la veritat,
com etimològicament es pot deduir,
sinó un fet on les emocions i les carences personals
influyeixen més que els fets a l'hora de crear i modelar l'opinió pública.
També cal recordar que el cristianisme anomena el diable
com el pare de la mentida.
De fet, la paraula diable prové del grec diabolos,
que significa mentider.
Quants diables tenim escampats per tot el país?
Mare meva!
Com l'home sap, la mentida i els falsos testimonis
atenten contra el vuitè manament de la llei de Déu.
Però per alguns desaprensius de missa diària
creuen que canviar el mot mentida per postveritat ja no és pecat.
Benvolguts radioaients, la postveritat és la típica mentida,
fals testimoni o falsetat de tota la vida.
Res d'estrany que l'hagin posat de moda els polítics
i tota mena dels mas mèdia, és a dir, diaris, teles, ràdios, etc.
Convençuts tots ells que una mentida de tant repetir-la,
al final la gent creurà que és una veritat.
El colmo de la manipulació i de joc brut.
Com a ciutadà, en negot...
Ara una mica de mítim, per acabar.
Com a ciutadà, en negot aquesta possibilitat de deixar-me manipular.
A títol personal, des d'aquesta modesta ràdio municipal plural i lliure
de Sant Just d'Esvern, ho denuncio.
Fins a la setmana vinent, si Déu vol.
Això de la postveritat no cal més que sintonitzar.
Una emissora d'ambient absoluta, a més que la paguem tots...
De la...
De la Iglesia, no?
No, la Ràdio Nacional.
La Ràdio Nacional?
Sí, sí, no parlo dels professionals, parlo dels que col·laboren,
dels periodistes que van a parlar.
Tant és així que aquest matí m'he començat a encendre i el meu marit...
Encara t'ho veig, estàs una mica encès.
Eh que sí?
Sí, sí.
El meu marit diu, mira, tanca-la, perquè ho estàs passant molt malament.
Molt malament, sí.
Perquè estaven dient una mentida darrere l'altra i després hi he posat també una emissora
de caràcter...
Regional?
No, no, nacional, tal, no me'n recordo mai, sinó la que era la 2 o la 1, i explicava
de la manera que s'ha de destituir el trapero i qui ha d'entrar com a jefe, els grups
que hi ha independentistes, què sabeu vosaltres si no sou aquí, per favor.
Que parlen d'un lloc que no viuen aquí.
Clar, estem fent uns judicis que són mentida.
Mentida, mentida.
I bueno, per això és la postveritat.
Sí.
Encendre la gent...
L'omfumut de tot això no és això, l'omfumut de tot això és que aquest tipus de comentaris
arriben a la major part del territori nacional.
I s'ho creu la gent.
I la gent s'ho creu.
És que et sents trucar a la gent que truca per telèfon i diones, però tu què
estàs dient si no vius aquí?
A mi el que...
Què saps tu?
Hi ha una cosa que a vegades em rebenta una mica, que és que la gent que són d'unes
altres províncies...
Ideologies.
No, no, no, ideologies és igual.
Cadascú vol pensar el que vulgui.
No, cadascú vol pensar el que vulgui.
Jo respecto tots i facin cadascú el que vulgui.
Però gent que viu aquí, que són d'Extremadura, que són de Valladolid, que són de Sòria
o d'allò on siguin, que no acabin de dir als seus familiars que la mitrat de les coses
que estan dient no són pas veritats.
Això és el que a mi m'ha cridat l'atenció.
La intoxicació.
Aquesta intoxicació malsana, diabòlica...
Sí, perquè els catalans som el dimoni.
No, no, és que és una puma de poders.
Vistes de fora, sí.
Jo diria que aquí hi ha uns contrastos de progesterona o testosterona que aquí no tenen cap capacitat.
No tenen, no saben dialogar.
No.
Si tu me dius que això és blanc i jo dic no, no, perquè és que això és negre
i està que no em diguis que és negre nocrat,
doncs quin diàloga vols tenir?
No n'hi ha.
Ni això ni l'altre.
I ara tu diràs i jo ho diré.
Ara jo et posaré i jo faré.
Sí.
I ara no, perquè teniu que estar.
Bueno, total, més val que no parlem...
No, no, no, no, no, no, perquè fa mal.
No, perquè no, perquè fa mal.
Clar, que fa mal.
I a vegades, ja sabeu que soc molt optimista, el sentit gran de l'humor,
però a vegades penso, tot aquest pinçament que he tingut a la columna
és una cosa somàtica de veure com van les coses.
Potser sí.
Potser sí.
En sèrio, eh?
És com, digui, una mala mirada.
Una vegada jo treballava un minut.
A mi la filla em renya perquè a mi m'ha fet res son.
No, a mi arribar tant no, perquè penso que les coses s'arreglen, eh?
Em costa molt, sí, perquè llavors hi vas pensant.
No, no, no, jo no vaig pensant.
Vale, però jo soc pensadora, jo soc pensadora.
Bé, gràcies, jo també, eh?
No, no pensadora, no.
No, no pensadora.
El que passa és que ella potser pot assumir-ho i ho deixa.
No, ni assumir-ho ni ho deixo, però...
Li dono més voltes.
Sempre crec que una, i més a l'edat nostra, va bé.
No cal afegar-se, oi?
Per exemple, això que ha fet aquest comentari el Joan Maria,
és estupendo.
Però vull dir, tenim que veure, sobretot nosaltres,
i transmetre això.
Hem de ser expectants.
Ja.
I no deduir abans d'hora.
I no pensar abans d'hora.
I ser instruments, que és el que té que ser, de pau.
I de posar a paivagar els ànims.
Els ànims, sí.
I intentar, en la nostra manera de ser, en el nostre comportament,
demostrar que pel món tots som iguals, més o menys.
que no hi ha superiors, eh?
No.
No, no, no, que venen aquí, i que jo vull, i que jo vull, i que jo vull.
No, no t'hauràs que veure.
I també tenim que veure que, per exemple, jo també això ho entenc,
que tinguin molta por, la resta d'Europa,
que aquí hi hagi un moviment així,
perquè, esclar, hi ha moltes regions
que també fan ni la mateixa.
que també estan una miqueta d'acord que estem amb nosaltres.
Bueno, on està la diplomàcia?
On està el saber fer política?
Miren cap a l'altre cantó.
Doncs, esclar, senyors, siguem realistes, siguem realistes, eh?
I ha d'haver tolerància i, sobretot, debatir.
Aviam, aquesta és la teva raó.
Quina és la teva raó?
I és posar i arribar a un acord.
I això és el que no és.
Però, mira, arribar a un acord representa
que en dues parts han de seguir.
I això és tan difícil.
Clar, perquè ningú vol seguir.
Perquè estem en possessió de la veritat.
De la veritat.
I no pot ser.
I, bueno, i aleshores, doncs, senyors,
jo diria que tingueu calma, que no passarà res.
Jo crec que no.
Però que, des de l'únic...
Mentrestant, hi ha mal molt...
Queden moltes persones retratades.
Però això, hi ha molts d'aquests que en diuen, senyors,
intel·lectuals.
No, que no, no.
I aquests estan calladets.
I aquests ho saben, el que està passant.
I no diuen res.
No diuen res.
Per què?
Perquè estan a les poltrones xupant.
Ja, però estan col·locats.
Estan col·locats.
Estan col·locats.
Bueno, aquí ja ho fem.
Una mica de...
Una mica de...
de càmera oscura.
No, el que passa és que tenim la nostra de...
De càmera de los comunes.
Sí, sí.
Ara parlarem de càmera de los lores.
De los lores o de los loros.
Ara què ens queda?
Biografies?
Sí, però em sembla que haurem d'acabar
perquè ja no ens queda temps.
No, per això.
Queden tres minuts?
No, per res.
Aviam, posa una musiqueta d'aquella russa
que t'he posat.
Què?
Perquè també un dia d'aquests
va ser la revolució russa.
Doncs això mateix.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bé, hem arribat
després d'aquesta dança del sable
tan violenta i tan
tan furibunda
doncs hem arribat al final
senyors meus
estem acomiadant-nos
vostès van a la seva
a la seva tertúlia
particular
home, una miqueta
si ens fessin cas
bé, senyors
esperem estar amb vosaltres
el proper dimecres
abans repetirem, si jo vol
aquesta audició el dissabte
senyores, senyors a tots
molt bona nit o molt bon dia
l'Ina, gràcies
Montse, moltes gràcies
tornarem dijous si no ens han intervingut
no, no passa bé
no passa bé
Joan Maria
fins a la propera
a tots
molt bona nit
o molt bon dia
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
adeu-siau
Fins demà!