Seixanta i més.
Seixanta i més.
I tots aquells que volien mullar-se a la platja ho van fer per partida doble, pel mar i pel cel.
Però qui no es conforma és perquè no vol.
I la temperatura és tan agradable que tothom respira a fons.
Oi que tinc raó?
Nosaltres, els components de l'equip de Seixanta i més,
us saludem i desitgem que l'audició que ara comença us sigui amena i alhora interessant.
La Lina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana,
posem en marxa l'audició del dia d'avui, Seixanta i més.
Música

Fa bons dies vam patir la mort sobtada d'una persona extraordinària,
que era com de la família, ja que sobre la família ens parlava amb la seva monomia.
I no tan sols de la família, també de l'educació dels fills,
del tracte quotidià entre la gent,
d'aquell somriure imprescindible amb la relació amb els veïns,
de les meravelloses infermeres dels metges en qui estava convisquent des de fa dos anys.
Periodista jove, però veterà, feia molts anys que es prodigava en els mitjans de comunicació
com a tertulià, comentarista polític i, sobretot, a mena de temes.
Fa uns anys, en programa propi respecte a l'educació dels fills.
Fa cinc anys va fundar, amb d'altres companys, el diari Ara,
que va dirigir fins que se li va detectar la maleïda malaltia,
que semblava haver controlat amb èxit, però no.
Carles Capdevila, ens has deixat els 51 anys
i nosaltres t'enyorarem per sempre.
Fins demà!
Quan us acosteu a prop de la Basílica de la Sagrada Família,
observeu-la amb deteniment.
De ben segur que quedareu com sorpresos i corpresos
davant la magnitud de la seva presència.
També és possible que us pregunteu
com aquesta realitat és feta principalment en pedra.
També intervenen d'altres materials,
però el principal de tots ells, com a eina i reina i senyora,
és la pedra.
Una realitat sorgida d'una ment, d'una intel·ligència
i sobretot d'un sentiment fora de tota mida, com era Antoni Gaudí,
i realitzada per altres artistes i artesans.
Altres artistes eren, per exemple, en una de les parts,
en Josep Maria Subiracs, com a escultor,
i realitzant l'obra, en pedra, en Feliu Martín i els seus descendants,
últims continuadors d'una família destacada de picapedrers,
nobles realitzadors en pedra de les idees magistrals
d'uns genis excepcionals.
Aquests picapedrers són els hereus
de la professió més antiga del món,
perquè ja hi ha indicis del treball d'elite
d'aquests primers rastres d'existència de l'ésser humà.
En un reportatge de fa uns anys,
la periodista Núria Reí
i el fotògraf Josep Maria Radon
ens parlen de l'ofici de picapedrer
i de la seva història.
Els fri-masons i les catedrals,
aquest és el títol,
L'ofici de picapedrer viu la seva màxima esplendor
a l'edat mitjana,
quan construeixen el major nombre de catedrals existents,
cadascuna de les quals podia arribar a comptar
entre 300 i 400 picapedrers.
Coneguts amb el nom de fri-masons,
franc-masons,
que més o menys volia dir
constructors lliures,
estaven organitzats en associacions
que treballaven al marge dels gremis locals.
Tot i pertany al poble ras,
se'ls considerava ciutadans francs
que no responien davant la justícia real.
Era tal el grau d'independència del grup
que fins i tot els tractes d'una obra
els feien directament amb la reialesa,
els bisbes o altres persones
d'alta rellevància social.
Són aquestes condicions de privilegi
les que van fer que s'instaurés un cert secretisme
a l'entorn de l'ofici.
L'avantatge respecte d'altres gremis
era tan important
que es va limitar molt l'accés al coneixement necessari
per desenvolupar la professió.
De fet, un dels pilars primordials de l'ofici
era la formació dels joves
que aprenien totes i cadascuna de les tasques
que tenien a veure amb el treball de la pedra,
començant per l'extracció
fins a arribar a la tècnica del picador,
fins que era la més feina més artesanal,
la que demanava més precisió
i que també requeria coneixements de geometria.
Cada membre respectava amb fidelitat
les normes i la jerarquia.
El mestre Picapedrer, el tutor,
s'encarregava, segons les habilitats de cadascun,
d'orientar cada aprenent cap a una banda o una altra.
Però, paral·lelament a la pèrdua de capacitat de l'Església
per fer front a obres faraòniques,
l'ofici del Picapedrer s'ha acabat convertint
en una feina familiar, hereditària,
sense cap mena d'organització forta al darrere.
En l'actualitat, aquest és el cas de la saga dels Martín,
que recullen l'herència dels antics conscients
del coneixement profund i la saviesa natural
que sempre ha acompanyat els autèntics Picapedrers.
Ells adopten i adapten les eines neolítiques,
les medievals, les actuals.
Les construeixen amb els materials més actuals,
de més qualitat, treballant,
creant un pont entre segles al seu taller,
un lloc de trobada entre la tradició i la temporanitat.
Al llarg dels anys, han portat a terme
una important tasca de recollida d'eines
que es creien obsoletes i inútils.
A la florista hi ha un museu de la pedra
que recorda la trajectòria d'aquesta professió,
al llarg del temps.
I hi ha més de 80 peces entre figures i relleus
que donen una idea de la laboriositat del treball de la pedra.
que les eines bàsiques, les tècniques,
els principis utilitzats per tallar, treballar o pulir la pedra,
s'han continuat basant en els orígens més genuïns de l'ofici,
el Martín diu que des dels inicis de l'ofici fins als nostres dies,
la feina ha canviat molt.
Actualment, la tendència és la d'utilitzar màquines ràpides
i amb facilitat de tall,
però també que siguin capaces, cada vegada més,
d'esborrar el traç de l'eina sobre la pedra.
Aquest no és el cas de la nissaga Martín,
que, veient passat i present,
tots recuperant eines i metodològiques del pretèrit
i un pretèrit ple de coneixements,
omplen el futur de l'ofici de treballador a treballar la pedra,
deixant palès que la marca de l'eina,
el rastre del picapedrer que ha treballat aquesta peça.
És com una pinzellada en un quadre,
en el traç del pintor.
Uns desvetllen i ens apropa el sentiment de l'obra.
Els Martín coincideixen a assegurar
que senten la veu de la pedra,
que en el precís moment de donar-li el primer cop
ja els fa notar si es tracta d'una pedra bona o d'una dolenta.
Això vol dir que el coneixement de la matèria primera
és importantíssim en la feina del picapedrer.
Els bancs dels tallers dels picapedrers
són naturalment de pedra.
S'hi posen mantes perquè les pedres noves no s'esverlin.
Res, tot un art del pedra.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
I ara
la nostra amiga Lina ens portarà
aquelles coses curioses
o no tan curioses que l'últim dia
ens vas deixar pel plantatge
amb aquells Ramons que ens expliques
Espera't avui
que va bé tenir una mica de fred
perquè a vegades farà calor
segons l'home del temps
que tinguem uns quantes esgarrifances
però avui ja veurem el que passarà
Abans d'esgarrifar-vos
llegirem com anem seguint
la història una mica dels carrers
de Barcelona
i avui parlarem de les Rambles
que diu de claveguera
espina dorsal de Barcelona
el que ara és un dels carrers
més emblemàtics de la ciutat
d'aquí és les Rambles
que en el seu moment
va ser segons les cròniques de Geroni Pujades
del segle XVII
unes clavegueres
es tractava d'una construcció romana
feta amb pedres tallades
per les quals
per les quals hi passaven elements
diguem-ne poc solemnes
per un futur carrer
amb tantes instal·lacions luxoses
més endavant la claveguera es convertiria en una riera
que amb la construcció de la muralla del Rambal
el segle XIV
es va desviar cap a un altre cantó
entre els segles XIV i XVII
una febre de construcció religiosa
s'esdevé al Rambal
jesuïtes, carmelites, trinitaris, agustins
i tots tenen cabuda
entre tanta espiritualitat
també hi haurà lloc
per l'edifici de l'Estudi General
al Teatre de la Santa Creu
i tocant gairebé el mar
la fossa que avui suporta el pes
de les dracenes reals
amb la crema dels convents de 1835
i la desamortització de Mandisàbal
de l'any següent
s'enderroquen molts convents
i això cal sumar la destrucció de les muralles
en l'any 50 del mateix segle
la Rambla queda plena de forats
que s'aniran omplint
amb edificis de vivendes
o amb construccions més espectaculars
com són les de l'Hotel Orient
el Gran Teatre del Liceu
el Mercat de la Boqueria
o la Plaça Real
a més es trasplanten arbres plataners
del parc de la Devesa de Girona
per donar ombra fresca
a l'antiga claveguera
que comença a perfilar-se
en forma de carrer
en aquests canvis
la Rambla es converteix
en un paisatge obligat
pels habitants de Barcelona
que s'asseguen a xerrar
en seients de pedra
anomenats canapés
o en cadires
que poden llogar
a partir del 28 de juliol
del 1781
i que instal·len
més de 300 seients
de palla
al llarg del carrer
la Rambla
és un espai
de socialització
molt visitat
sobretot
per la volgessia
del moment
i a mesura
que la gent
canvia
també canvien
els models
de cadira
i els seus preus
i així
si pels primers seients
s'havia de pagar
una moneda
de quarto
a començament
del 20
la tarifera
de 10 cèntims
però res
és per sempre
i amb el restabliment
de la democràcia
després de la dictadura
de Franco
es retira el lloguer
de cadires
i s'instal·len
els bancs públics
allà podeu saber
si és que els coloms
no s'embroten
dic jo
jo hi he arribat
a pagar sis pessetes
per una cadira
carai
sí
me pensis
i aleshores
què trobem a la Rambla
trobem canaletes
no?
alguns diuen
que amb la construcció
de les muralles
que van incloure
el Raval
dins del seu recorregut
es va construir
dues torres
a d'alçada
de la desembocadura
dels carrers
Santana i Tallers
sobre l'actual Rambla
aquí jo no veig
Santana i Tallers
que estiguin per la Rambla
perquè els tallers
estan més amunt
no?
sí
sí
són els primers
d'aquells
Santana
sí
també
sí
i tallers
també
el pas és que són tan angostos
que quasi que no li fas cas
diu
aquestes dues construccions
van rebre el nom de canaletes
a causa d'uns canals
que es van obrir
per evitar que l'aigua
s'acumulés
al peu de les muralles
en els dies de pluja
aquestes canaletes
anaven a desaguar
el torrent principal
que baixava
per la Rambla
del que es té consciència
documentada
és de l'existència
d'una font
del segle XVI
se sap
que aquest
aveurador
portava aigua
de la mina
de Moncada
de la qual
segons deien
tenia molt bon gust
i al segle XIX
quan es van enderrocar
les portes de la ciutat
i les seves muralles
es va instal·lar
en el seu lloc
una font de ferro colat
petita
però que complia
la mateixa funció
en el moment
de la seva construcció
també es va pensar
amb els animals
de companyia
ja que li van
incloure
un petit aveurador
pels ossos
ah molt bé
i l'única cosa
que dóna
i ara serveix
quan guanyo
una copa
al Barça
anar allà
i fer disbarats
no pensis
però l'altre dia
no n'hi havia gaire
animació
no n'hi havia
més que 100 persones
és una copa menor
la bo és la Lliga
i la Champions
l'altre no val la pena
que hagi ni celebrar
perdona
altres vegades
la copa
també era molt celebrada
com feia 10 anys
que no havien guanyat massa
però mira
s'aferraven
a el que hi és
no se li dona importància
perquè és menor
no
sempre és un trofeu
i per tant
gran o petit
és un trofeu
i continuem llegint
que s'acaba
això de la Rambla
però perquè esteu
ben documentats
diu
la legenda
que si vols assegurar
que tornaràs a Barcelona
has de veure
de la Font de Canalè
si ho veus
tornes
i diu
i la venda de flors
a la Rambla
comença en 1800
que l'altre dia
ho vam comentar
ja ho vam comentar
en 1853
en quioscos
de fer reculat
que després
serien replaçats
per cristall
i al segle
XXI
aquest indret
és l'únic lloc
de la ciutat
on es podien comprar
flors
o sigui
si aneu a la Rambla
estava concentrat
la veu aigua de canaletes
i seieu en els bancs
mireu
que no hi hagi
restes de bolons
més val venir
Sant Jus
que l'aigua
tota la vida
ha sigut més bona
sobretot la queda de manantial
perquè a Sant Jus
hi havia
bones deus
era la rambla de canaletes
la de les flors
la dels estudis
i Santa Mònica
segons
estudis
ja ho vam dir l'altre dia
perquè hi havia
va ser la primera universitat
o col·legi
i la de les flors
perquè hi havia
les parades
de flors
i Santa Mònica
perquè hi havia
les gràcies
i ara com deia
aquell que diu
vostè
està no sé què
li van dir
diu
mira com estan vostès
el dia de Sant Jordi
el passejar per la Rambla
el que viu en un lloc
era un estranger
aquest que va fer
el comentari
molt bé
i ara ens n'anem
a les coses
que li agraden moltíssim
a la Joana
ja ho faig expressament
perquè si a la nit
no dorm
bé
avui diríem
parlarem
d'aquests esperits
que ronda en Porai
un és el
Rossega Cebes
que dius
nosaltres som els de la ceba
no?
doncs aquests són
Rossega Cebes
i l'animeta
del Cantiret
diu
fins entrat al segle XX
encara s'existia
en aquesta part
de la ciutat
el gremi d'hortelans
del Portal Nou
format
per 75 membres
membres
que posseïen
masies
i petits horts
al voltant
de l'antiga
Porta de la Muralla
entre ells
hi havia un pagès
que s'havia especialitzat
en el cultiu
de cebes
les més estimades
del mercat
del Bor
perquè eren
excepcionalment
grosses
i gustoses
i no eren
de Figueres
eh Joan Maria
serien d'aquelles
blanques
que sembren
dolces
diu
ara no les trobes
no sé si són tan bonos
o no això
diu
un dia
un dia
el bon home
s'adonà
que la pila de cebes
que guardava
les golfes
baixava considerablement
de volum
i es va omplir
de tanta indignació
convençut
que algun col·lega
envejós
li robava
de mica en mica
i va ser
la mateixa indignació
que li va fer fer
maleir
el desconegut lladre
desitjant-li
que es veiés
obligat
a menjar cebes
per tota l'eternitat
mare de Déu
van passar els anys
i les cebes
van seguir desapareixent
i per molt
que el pagès
s'hi apostava
de nit i de dia
per mirar
de casal lladreot
mai va aconseguir
veure
qui se les enduia
un bon dia
el pagès
va descobrir
que el robatori
s'havia cessat
i durant
les setmanes següents
la pila de cebes
resta intacta
en la qual cosa
es va fer la idea
que el lladre
s'havia cansat
de les espoliacions
o bé
que s'havia mort
però uns dies més tard
va començar
a trobar cebes
arrossegades
per terra de les golfes
i s'amoïna de nou
convençut
que ara
les culpables
eren les rates
decidit acabar
amb aquesta segona plànega
va posar
tota mena
de paranys
i de reteres
al costat
de la pila
de cebes
però
de vegades
mai no va aconseguir
agafar
ni un sol
arrossegador
això va durar
diverses setmanes
fins que una nit
quan era a punt
de llitar-se
li semblava sentir
una mena
de gemec
provinent
de les golfes
i convençut
que a la fi
les seves trampes
havien reixit
s'encaminà ràpidament
però de seguida
va descobrir
que cap retera
no havia saltat
i tant mateix
el gemec
persistia
d'algun fos
racó
ara sí
una mica espantat
l'home es va
encomanar
a Sant Nin
i a Sant Non
patrons dels sortelans
i va preguntar
amb veu tremolosa
si hi havia
potser
algun ànim
en pena
rodant
per allà
aleshores
del més
profund
del magatzem
va sorgir
una veu
molt ronca
i apagada
que li va dir
que per efecte
de la maledicció
que ell mateix
li havia llançat
estava
condenat
a arrossegar
cebes
per tota
l'eternitat
i que la seva
ànima arran
no podria
trobar la pau
si ell
no el perdonava
i desdeia
la maledicció
i tot seguit
es va materialitzar
davant dels ulls
del pagès
una ombra pàlida
com una ceba
que t'ofejava
espantosament
a ceba
horroritzat
l'home
va dir a l'ànima
del rosser
de cebes
que el perdonava
i de seguida
es fongué
l'ombra blanca
i mai més
l'hortelà
del portal nou
va trobar
cap altra
ceba
arrossegada
el rosser
de cebes
va ser recordat
a Barcelona
durant molt
de temps
i s'invocava
per fer
que els nens
tinguessin por
si no es portava bé
se l'associava
sempre
a l'animeta
del cantiret
un altre ser
espectral
del qual
es coneixia
poques dades
i encara menys
els motius
del seu vegà
sobrenatural
i el poeta
peles mestres
en parla
i se'l representa
com un esperit
vidriós
transparent
en forma
de canti
i que ha de donar
origen
a un rodolí
català
de sentit
no gaire clar
que diu així
el rosser
de cebes
i l'animeta
del cantiret
que salta
i balla
per la paret
adeus senyors
aneu amb el rosser
de cebes
que es vagi bé
però si no dormo
no serà
perquè faci por
és per la pudor
seda
us explico això
perquè això
ve molt
m'ha fet recordar
mis tiempos
de ayudante
d'un médico
oftalmólogo
que li venia
tots els pagesos
d'aquí
del Maresme
i de tot això
i jo
l'havia ajudat molt
amb aquest senyor
i havia operat
amb ell i tot
i resulta
que esclar
sabeu que
un oculista
o sigui
un oftalmòleg
s'acosta molt
amb la persona
i ens venia
un pagès
que pobre
sortia
de tant en tant
sortia de l'habitació
i feia
perquè feia
una pudor d'all
no de ceba
però d'all
que el pobre doctor
no podia aguantar
i com també
tenia sentit
de l'humor
un dia
li diu
mira
escuti
ara sí que operarem
dintre d'un parell
de setmanes o tres
però faci'm el favor
no prengui all
i l'home diu
però si l'all
és molt sa
sí sí
boníssim
pobre humà
però
per els ulls
ara en aquest moment
l'irritaria
i després
quan ja se'm van dir
és que si ve una altra vegada
jo crec que a l'hora de l'operació
em desmaio
i la catarata
se li va
per l'altra banda
o sigui que senyors
aneu amb cuidado
amb els excessos
amb els cebes
de fet la ceba
és medicinal
o és diuretica
o és diuretica
també
és diuretica
estupenda
però hi ha gent
que com es troba malament
refredat o tal
agafa cebes d'aquestes grosses
i les posa a la tauleta de nit
i moltes vegades
l'endemà
el dematí es troba bé
i llavors
la ceba
s'ha tornat negra
és a dir
que et sorbeix
jo que sé
el que et sorbeix
però el poder
jo no sé
jo no sé
que et sorbeix
la ceba
no ho sé
però la ceba
desprèn el flaire
però no el flaire de pudor
sinó desprèn
sí
sí
com un
no sé
materials que deu de tenir
tipo ácido
i tot el que sigui
és depurativa
per això li convenia més
potser menjar-se el sopa de ceba
no, no, no
però vull dir
tu tens seda allò
això és una cosa
per la tosa
jo ho he experimentat
amb el meu net
això ho ha provat
amb el meu net
i ha funcionat
tenien tos
no, no, no
però en vez de posar-lo
a la tauleta de nit
diferent
tallat a rodanxes
aquesta ceba grossa
posat a sota la planta
del peus
i posar-se el mitjons
i anar a dormir
i llavors
la planta del peus
absorbeix
tot
tots els àcids
que pot tenir
la ceba
com sabem
almenys saben
els d'acupuntura
que tots els punts
neuràlgics
convergessin
la planta dels peus
doncs es veu
que funciona
la mar de bé
per tot es veu
i l'all també
defenso l'all
i això
que no
em molesta
a mi m'agrada
l'all i la ceba
m'agrada tot
però vull dir que
seguis i un vist
aquí el metge
ai pobra
és que és inaventable
sortia
sortia a fora
mis marejat
tornem a entenar
perquè l'oporista
i el dentista
estan sobre teu
sí
a partir d'ara
ara posarem ja música
per
eliminarem les olors
de ceba i all
i posarem una musiqueta
avui podrem escoltar fragments
del ballet
Copélia
de Leo Delibes
compositor francès
nascut
a Saint-Germain
d'Ibaix
va estudiar
al Conservatori
de París
amb d'altres
compositors
del seu temps
organista i director
d'acords
de teatre líric
de l'òpera
de la capital francesa
va composar
òperes còmiques
i operetes
òperes més sèries
sobretot
l'ACME
la més famosa
de totes elles
i ballets
tan famosos
que encara
es representen
en l'actualitat
aquesta temporada
podrem assistir
a la representació
de les dues
més conegudes
Sílvia
i Copélia
Aquestes grans
obres musicals
que van a una
en un tot
extraordinari
musicalitat
i dansa
és les que
podran representar-se
aquesta tardor
no, ara
dintre de molt poc
ja estan programades
Escoltarem fragments
de la introducció
i mesurca
de Copélia
interpretada
per la
Royal Philharmonic
Orquestra
sota la direcció
de Carl Davis

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Em sembla!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
a la botiga!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
no és biodegradable!
!
Fins demà!
no se sap!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
L'altre dia...
Ja se'n rovella!
No se'n rovella!
Però l'altre dia explicava a el Mauri, a la...
no a la Mauri, a l'altre noi, a la...
a la Teleris...
A Marolina!
No!
L'altre!
Sí!
El mestre!
El mestre!
Explicava que diu que...
en un dia que va baixar la...
la marera,
sí, va baixar.
aquell trosset de muntanya tan blanquinós
que bé, i ja no era el plàstic
eren les tovalloletes
les tovalloletes
que no són reciclables
que no són reciclables
i ja els hi pots dir que no tinguin les tovalloletes
pel pel d'això
per la tassa de lavabo
no, són deixallars
perdoneu, jo hi he fet un sorollet abans
no us penseu que els micros no van bé
què deies?
deia perquè afortunadament
l'home té el cervell
que de quan en quan li serveix per algú
l'home i la dona
i no us puc dir bé, però ja m'entenaré
i us ho diré bé
han sortit una espècie de bactèries
que es mengen al plàstic
i aleshores
tota aquella cosa
que tenim aquí magatzemada
que aquestes bactèries se lo halen
se lo halen, se lo halen
i a més a més després fan de tritus
que van molt bé com a bono
és un punt
d'aquells que m'agraden
de cosa positiva
que sempre busquem
alguna cosa que sigui positiva
ara
és educació
educació
educació ambiental
que tothom sàpiga
com s'ha de fer
i aleshores
doncs això no es pot fer
ni en 10 anys
ni en 20
i a més hi ha gent
que no li importa res
vull dir que no li importa res
és igual
així ja està
i si no tenim
amb el senyor aquest
que ara ens presideix
uns grans estats
encara que estiguin units o desunits
vull dir que
aleshores també he trec
amb aquest anirem molt bé
adéu gràcies
o si el deixen fer
ai no ho sé
pensem les coses ben fetes
no ho sé
són 4 anys
de disbauxa
però quan vaig veure
és que després em va saber que greu
no haver agafat
totes les dades
que estava
ben ben
perquè era bonic
de veure
que eren bacteries
que s'alimentaven
del plàstix
però escolta
saps que fa por d'això
que
o sigui
refereixo a la morfina
concretament
la morfina
la morfina
vam anar molt bé
per els ferits
per les operacions
i la heroïna
tot això
tots els apiàcios
molt bé
i després què?
produeix adictament
i què?
addicció
i què?
i què passa?
sempre que surt
un avantatge
a vegades
té la seva desvantatge
també
si no s'utilitza bé
anem
en el senyor
que els plàstics
es poden desferir
menys mal
perquè almenys pobretes
les tortugues
no s'enuaguen
no, aquesta és l'odolent
i les coses
que són de plàstic
que són com si fossin rets
que a vegades
queden entortolligats
a vegades
si no les tortugues
són entortolligats
i que queden allà
de noia manera
bé, doncs
ara
farem una cosa
continuant
la secció de salut
de la Montse
sobre al·lèrgies
preguntes i respostes
una de cada quatre persones
a Espanya
pateix
algun tipus
de trastorn al·lèrgic
l'Organització Mundial
de la Salut
classifica
les malalties
al·lèrgiques
entre
les sis patologies
més freqüents
del món
amb aquestes dades
no és estrany
sentir
molts comentaris
sobre
les al·lèrgies
però
què hi ha de cert?
contestarem
algunes
de les preguntes
més freqüents
això ho diu
la senyora
Yolanda García Malo
amb una revista
molt interessant
que hem pogut aconseguir
a què podem ser al·lèrgics?
hi ha diferents tipus
de substàncies
que poden provocar al·lèrgia
són els anomenats
al·lèrgens
inhalats
pòlens
àcars
epitelis
d'animals
alimentaris
proteïnes
de llet de vaca
ous
fruites
fruita seca
fàrmacs
antibiòtics
antiinflamatoris
i anestèsics
l'ina
de contacte
níquel
crom
perfums
ocupacionals
o laborals
làtex
farina
de blat
venir d'insectes
i tant és així que et pica una vella
i potser si t'ha fet un xoc anafilàtic
després et pica un altre
i aneu corrents
perquè si no t'ho fes
no, no, a la iaia del meu marit
quasi la maten
aquí tenim un veí que és així
que li torna a picar malament
bé
com es desenvolupa
una al·lèrgia
l'al·lèrgia es produeix
quan el sistema
immunitari
considera que una substància
inocua
per a la majoria
de les persones
o al·lèrgen
és nociva
i perjudicial
i reacciona
davant d'ella
de manera
exagerada
produint
alteracions
inflamatòries
a la pell
i a les mucoses
la reacció
al·lèrgica
ens podríem preguntar
les al·lèrgies
són hereditàries
es calcula
que la probabilitat
que un nen
pateixi d'al·lèrgia
és aproximadament
del 50%
si un dels progenitors
és al·lèrgic
i d'un 70%
si són els dos
progenitors
al·lèrgics
però tal com s'explica
en el llibre
de les malalties
al·lèrgiques
no es neix
al·lèrgic
sinó que hi ha
una predisposició
genètica
a ser-ne
i després
els factors ambientals
aniran determinats
si una persona
es fa al·lèrgica
a certes substàncies
Joan Maria
al·lèrgia
l'al·lèrgia pot ser greu?
contesta
les al·lèrgies
acostumen a ser processos
lleus o moderats
però sí que hi ha
una patologia
que hi ha una patologia
de més gravetat
i que
i que
i que
i que
poden suposar
un risc
per a la vida
com són
l'asma
les reaccions
antifilàctiques
i les reaccions
greus
a medicaments
quines malalties
o al·lèrgies
hi ha
avui en dia?
les més freqüents
són les següents
rinitis
asma
urticària
dermatitis
atòpica
dermatitis
al·lèrgica
de contacte
al·lèrgia alimentària
o anafilàxi
també hi ha
al·lèrgies
menys comuns
com el làtex
les abelles
les vespes
i altres insectes
anasaquis
o l'anisaquis
o l'anisaquis
simples
que és aquell
aquell bitxito
que hi ha al peix
no?
sí
aquella que té
a canal tant
sí
és veritat
sí
després
algunes dades curioses
les malalties
al·lèrgiques
afecten un 20%
de la població
mundial
és una patologia
més freqüent
en la infància
entre les malalties
cròniques
que es poden
representar
en aquesta etapa
les causes
de consulta
més freqüents
als alergòlegs
són
la rinitis
al·lèrgica
un 54%
l'asma
un 23%
i al·lèrgia
als medicaments
un 17%
o sigui
que més o menys
ja tenim
una petita idea
de com funcionen
les al·lèrgies
i això
que no és
hereditari
jo crec que sí
perquè a casa meva
la iaia
era hereditària
de la seva mare
la meva cunyada
és hereditària
com la iaia
i a més a més
a les medicaments
una vegada
va prendre un medicament
que
va ser espantós
perquè la cara
se li va inflar
no tenia ni celles
ni ulls
ni nas
o sigui
que la vam haver
de portar
corrents al netge
que li injectés
un antialergic
perquè
va ser horrorós
i una altra vegada
li va donar alcohol
i que s'hi s'ofega
d'asma
llavors havien de posar
una indicció
un antistamínic
un antistamínic
per a tota pastilla
sí, sí
cortissona
però sí que hi ha al·lèrgies
que són hereditàries
i que en canvi
no produeixen cap mal
per exemple
jo soc al·lèrgica
a la pell de préssec
a tocar-la
en causa
o sigui
en causa
pell de gallina
i
el préssec
i també el baracoc
i això
li passava
al meu pare
sí
i aquesta
aquella cosa
de tipus
aquell bellut
aquell bellut
aquell bellut
sí, sí
jo tinc la reja
a la macadàmia
no em fa cap mal
però
no, no
però no
la meva va ser espantós
però és desagradable
no us podeu imaginar
com si hi haguessin
inflat un globus
sí, per això sí que és perillós
a dures penes
i l'altra vegada
li va donar
el coll
tirant asma
i perquè la va trobar
el seu sogre
no, no
injecta en un urbassona
em sembla
sí, un antiinflamatori
puja, puja
precisament per les al·lèrgies
sí, et quedes completament
sense
perquè l'al·lèrgies
agafa el coll
no malament
és que pots ofegar
no, no
que et pots morir
et pots morir
posa una mica de musiqueta
alegre
esperem que no
sí, alegre
al·lèrgies
Fins demà!
Fins demà!
No tindre seccions del pastor!
No, però...
Jo què sé, ja em confonc de tots.
L'altre dia uns amics meus que són nord-americans
em diuen
que saps alguna cosa del Banco Popular?
Digo, mira, el dinero que yo tengo
que es muy poco, no.
Lo tengo debajo de la tile.
En inglés, tile vol dir una rajola.
La rajola.
Perquè, escolta, ni el Popular ni...
És que el Popular no fa gaires anys
era el banc més rentable del món.
Sí, sí, sí.
No sabem el que passarà aquesta setmana.
Poder deixar passar.
Està postant desesperadament.
Però no ho sap, no, a la bo ningú.
que ha avisat.
Bé, bé, no ho sap, no ho ha passat.
Sí, no ho sap, no ho ha passat.
Bueno, com que hi ha tanta desinformació,
jo he fet una recopilació,
perquè aquest tema m'agrada molt.
És més, començo sempre,
que hagi el diari,
començant per economia.
No serà perquè mirin les sancions...
No, però és una mania com...
Ai, mira les sancions,
si pot ja no passis això.
És una mania com una altra.
Sí, sí.
Per això he pensat...
Fes un resum, aviam, o què?
Aviam, aviam.
Aviam, aviam.
Aviam que ens diré les informacions.
Bé, no fa gaires anys,
parlar de qualsevol caixa d'estalvis o banc
era sinònim de confiança,
seguretat, reserva
i d'altres adjectius quasi tots positius.
Ha hagut d'arribar a una crisi terrible
amb la qual encara estem ficats
per anar-se tot amb borris.
Si bé és veritat que la crisi va començar
l'any 2007 als Estats Units
amb el bònus porqueria,
la fallida de l'Eman's Brother,
entre d'altres importants societats financeres,
amb el resultat de pèrdues bilionàries
amb bé de burro
a tot el sistema financer,
la qual cosa va provocar un col·lapse mundial
de falta de diners
i el que és pitjor, de confiança.
Com diuen els economistes,
quan els americans tenen un refredat,
monetari,
nosaltres els europeus
agafem una pulmonia.
Un triple.
Efectivament, la gran crisi ens va arribar a Europa
a meitat de l'any 2008.
Fixeu-vos, estem al 17 i encara no n'hem sortit.
Encara n'hem sortit.
És molt greu.
Si bé és veritat que una part de la crisi del sistema bancari
va venir de fora,
en realitat la fallida del sistema espanyol
es va produir per males pràctiques
del sistema financer espanyol,
que deixaven diners a dojo
sense tenir estalvis ni suficients garanties.
Els responsables de controlar el sistema bancari,
Banc d'Espanya,
i d'altres reguladors,
no van fer bé la seva feina,
inclòs el govern de la nació,
els diferents governs,
què hi va haver-hi.
Resultat,
un caos increïble.
Com volia comprar un pis de 200.000 euros?
Doncs la Caixa o el banc
et feien una hipoteca per 210.000.
A 30 o 35 anys,
així de passada,
podien estrenar també un nou cotxe
o anar de viatge a la Xina o el que sigui.
Com abans he dit,
les entitats bancàries no exigien cap estalvi previ.
Amb la presentació d'una nòmina en tenien prou.
Ha vingut la crisi,
molta gent s'ha quedat a l'atur
i no pot pagar la mensualitat de la hipoteca.
Les entitats financeres
resolen el contracte per falta de pagament,
es queden al pis
i, com que ara els pisos han baixat de preu,
doncs resulta que perden el pis,
els agafen
i encara deuen diners als bancs.
No seria més assenyat,
en els casos de quedar a l'atur,
negociar una carència de pagament d'uns anys
abans de desnonar-los?
Ara resulta que les bones persones
que s'han quedat sense feina
les poden desnonar
i els ocupes i entren després,
aquests no els poden fer fora.
No, no, no, en absolut.
En aquest país vivim que permetem
tenir aquestes lleis tan injustes,
la qual cosa posa el coneixement
dels nostres estimats radioïents.
Crec que almenys hem d'estar ben assabentats
de l'espoli que estem patint,
que segur podem canviar
per mitjà dels nostres vots.
Ens hem de creure que el poder
radica en la ciutadania
i hem d'exigir polítics honrats
que siguin capaços de canviar aquestes lleis
tan perjudicats per les persones
i fer fora d'una vegada
els corruptes de totes les institucions.
Amén.
Molt bé.
Amén.
Jo, Maria,
que semblava un míting...
Sí, és un míting, sí.
Un míting cívic.
Cívic.
Molt ben fet.
I ara, quants minutets ens queden?
Uf.
Farem el papiloma.
Mira, parlarem del papiloma plantar.
De l'altre papiloma parlarem un altre dia
amb més coneixement de causa.
Més, sí, més complicat.
Bé, diu...
I més argumentacions de salut.
Sobretot de cara a aquest estiu
que ja fa dies que s'elvira.
Atenció al papiloma plantar.
Aquest virus, el papiloma,
és el causant de les barrugues
de les plantes dels peus.
La calor i l'excés d'humitat
són el caldo de cultiu
pel seu desenvolupament,
com ja hem dit,
sobretot a l'estiu.
Les barrugues plantars
poden presentar-se de manera aïllada
o bé en grup.
Acostumen a tenir un aspecte
hipercaratòsic,
hipercredatòsic.
I és, i és més,
es poden confondre amb callositats.
Generalment produeixen dolor
al pessigar-les,
però no al caminar.
Però, ocasionalment,
poden resultar molt molestes.
apareixen a les zones de pressió
o d'afargament
on la pell està més debilitada.
Per exemple,
la planta del peu,
el taló o la zona metatarsiana.
La barruga
hereix cap endintre
al aixafar-se al caminar.
No acostumen a derivar
en lesions malignes,
però el risc d'encomunament
és vigent al llarg de tot l'any.
sobretot quan es practiquen esports
en què els peus estan despullats
i transiten per llocs molt concorreguts.
Han d'anar amb compte
amb la població infantil,
adolescents i adults i joves,
que és la part de la societat
que més freqüenta piscines o gimnasos,
i que, malgrat totes les precaucions,
apareix un papiloma
quan abans es comenci el tractament
és la millor manera d'eliminar-lo.
No marxa sol,
per la qual cosa
haurem de recórrer
a un professional
que els eliminarà
amb àcids,
congelació
o de manera quirúrgica.
Que, com podem prevenir
el contagi?
Doncs, no caminar descalç
per llocs
on hi hagi aigua estancada
freqüentats per molta gent.
Caminar amb xancletes
o mitjons de silicona.
Hem d'evitar també
el calor i l'humitat excessiva
produïdes per calçat
poc transpirable
o mitjons sintètics.
No intercanviar calçat
o mitjons
amb altres persones.
I, sobretot,
higiene diària dels peus
i aplicar,
sense mandra,
crema hidratant.
i, sobretot,
no intercanviar calçat
o mitjons de silicona.
i, sobretot,
no intercanviar calçat
o mitjons de silicona.
No intercanviar calçat
o mitjons de silicona.
No intercanviar calçat
o mitjons de silicona.
No intercanviar calçat
envellir en positiu.
A mesura que envellim
el nostre cos
se'n ressent,
les facultats físiques
es van perdent
i els trastorns de salut
tendeixen a acumular-se.
Moltes persones
també se'n veuen
afectades psicològicament
i mentalment.
La jubilació,
la pèrdua d'influència social,
el declivi
d'algunes capacitats cognitives,
la por a la soledat,
la por de dependre
d'altres persones
i la visió cada vegada
més propera
del final
són factors
que poden passar factura
tot
i que no a tothom.
Fins i tot
hi ha un terme
per descriure
la por en vellí.
Gerascofòbia.
Ara,
Gerascofòbia.
Gerascofòbia.
Gerascofòbia.
Gerascofòbia.
Gerascofòbia,
i fòbia de la por.
Gerascofòbia.
Encara que cal matisar
que,
com tota fòbia,
es refereix a una por
irracional,
un temor
que provoca ansietat
i que afecta
la qualitat de vida
del qui la pateix.
A més,
no és un
trastorn
propi
de la gent gran,
ja que tot
pot aparèixer
a partir dels 30 anys,
amb la manifestació
dels primers signes
de l'envelliment
tot arrugat.
És que vostè
parlava fora de mi,
però...
Sí,
bueno,
gràcies,
ja ho tindré en compte.
Segueix,
segueix,
que ens queda poc temps.
Amb la manifestació
dels primers signes
d'envelliment,
les arrugues,
per exemple.
Això,
això.
En tot cas,
la Gerascofòbia,
com a por irracional,
afecta una minoria
de persones.
Si ve aquest sentiment
de temor
associat al pas
dels anys,
que poden catalogar
com a més racional,
és freqüent
i comprensible.
Per a Josep Lluís
Conte Sala,
professor de psicologia
de l'Universitat
de Barcelona
i expert
en psicogerontologia,
ser gran
no és incompatible
amb continuar creixent
i desenvolupant-se
com a persona.
en un dels seus articles
titulat
Viure la bellesa
positivament
explica
com les persones
grans
es poden adaptar
millor
a aquesta etapa
de la vida.
Tots
coneixem persones
d'edat avançada
que declaren
estar d'allò
més bé
i que,
d'alguna manera,
se senten joves,
encara que també
en coneixem
d'altres
que declaren
tot el contrari.
En l'article esmentat
es posa en relleu
la importància
de conservar,
tant com sigui possible,
les capacitats físiques
i cognitives
i per això
es proposen
diverses mesures
que es mostren
en el requadre
junt.
Vostès el veuen
però ja el veuran
ara quan ho llegim.
Això mateix.
No obstant això,
afrontar l'envelliment
amb una actitud positiva
no es basa únicament
a tenir cura
del cos i el cervell,
sinó que és fonamental
l'actitud
que es té
davant d'aquesta etapa vital.
A continuació,
necessiten
algunes recomanacions
que poden contribuir
a millorar
aquesta vivència.
Cal considerar
la bellesa
com una etapa
més de creixement personal
en la qual
les activitats,
les il·lusions
i les relacions
amb els altres
poden
i s'han de mantenir
en un primer pla
encara que
amb un contingut
un ritme
i una perspectiva
social
diferents
d'altres etapes
de la vida.
Cal defensar
l'autonomia personal
i social,
fer el possible
per conservar
les capacitats físiques,
les capacitats
de decisió
sobre la pròpia vida
i les capacitats
de relació,
dignitat
i respecte
en el marc
familiar i social.
una demanda
excessiva
de suport
i ajuda
pot anar
en contra
de l'optimització
de les pròpies
capacitats.
Cal acceptar
les limitacions
i els canvis
que comporta
l'edat,
tant en el pla físic,
salut,
com en el pla efectiu,
pèrdua de persones
i social,
menor protagonisme,
l'acumulació
de pèrdues
per desbordar
les capacitats
d'acceptació
de la gent gran.
Les xarxes de suport
solen ser
un element
determinant
per ajudar
a esmorteir
els efectes
d'aquestes pèrdues.
Bé,
espera't,
que farem ja
el punt final.
El tema de la mort
acostuma
a vincular-se
a la inevitable
recapitulació
i balanç
del cicle vital.
És important
que aquest tema
no adquireixi
una visió tràgica
i assumir
que el final
de la vida
és una cosa natural
que forma part
de la mateixa
existència humana.
I aquí hem arribat
al final del programa,
de la vida
del programa d'avui.
O sigui que
el proper dissabte
tornarem a estar
amb vosaltres
si vosaltres
voleu que ho estem.
Bé,
i si no,
fins al proper dimecres.
Bon proper estiu.
Moltes gràcies,
Lina.
Moltes gràcies,
Montse.
Moltes gràcies,
Joan Maria
i Carles.
Moltes gràcies.
I perdó
per aquests
talls
i no talls.
fins la propera.
Bona tarda.
El just a la fusta
parlem de tot el que passa
a Sant Just.
Hi haurà alguna premsa
que ja aconseguiran treure
qui eren tot als emprès.